B.3. L'ordenament jurídic de l'Estat (PDF)

Tema B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat 1. L’ordenament jurídic 1.1. Noció i característiques de l’ordenament jurídic espanyol El dret no és una simple suma de normes jurídiques, sinó un conjunt de normes ordenades per unes regles determinades. Les normes jurídique...

Tema B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat 1. L’ordenament jurídic 1.1. Noció i característiques de l’ordenament jurídic espanyol El dret no és una simple suma de normes jurídiques, sinó un conjunt de normes ordenades per unes regles determinades. Les normes jurídiques existents en un determinat estat no es troben aïllades, sinó que s’interrelacionen les unes amb les altres formant un sistema o conjunt ordenat i sistemàtic anomenat ordenament jurídic. L’ordenament jurídic espanyol està encapçalat per la Constitució, que és la norma que regula la pro- ducció de les altres normes jurídiques positives, que han de ser elaborades segons les seves pres- cripcions, serveix de paràmetre de validesa de la resta de l’ordenament jurídic i de criteri interpretatiu de la resta de les normes jurídiques. L’ordenament jurídic espanyol té les característiques següents: Unitat: l’ordenament jurídic és el conjunt de normes i relacions que situa cadascun dels seus elements en una determinada posició dins l’estructura, de manera que possibilita les transfor- macions internes mantenint la unitat estructural. Coherència: l’ordenament jurídic es dota d’unes regles per resoldre contradiccions normatives. Plenitud: l’ordenament jurídic ha de ser complet; sempre hi ha d’haver una norma aplicable per a cada supòsit de fet. L’ordenament jurídic ha de preveure aquelles regles que permeten resoldre les llacunes normatives. Dinamisme: les normes jurídiques no són immutables, per això l’ordenament jurídic ha de pre- veure els mecanismes necessaris tant per a la modificació de normes (la reforma, la derogació i la modificació), com per permetre adaptar el contingut de les normes sense alterar-ne els enunciats (interpretació i mutació). Pluralitat: les expressions normatives són el reflex d’una pluralitat de centres de producció jurídica, que han de tenir en compte l’Estat de les autonomies com a organització territorial de l’Estat espanyol i la seva presència a la Unió Europea. 1.2. Les regles de relació entre normes i entre ordenaments Amb aquesta expressió es vol respondre a la pregunta de com es relacionen les diferents normes existents en un mateix ordenament jurídic i com se solucionen els conflictes i les col·lisions que hi pugui haver entre elles, per determinar quina és la norma vàlida i aplicable en cada moment concret. Per això, s’han de tenir presents els principis següents: 114 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat Principi de jerarquia: d’acord amb aquest principi, les normes que componen l’ordenament jurídic espanyol s’ordenen d’acord amb una estructura jeràrquica piramidal que ve determinada pel rang que s’atorga a cadascuna d’elles. El rang jeràrquic és la posició que cada norma ocu- pa dins l’ordenament jurídic. D’acord amb aquest principi, la norma de rang superior preval en la seva aplicació sobre la de rang inferior. Així, la Constitució espanyola és la norma suprema i se situa a la part més alta de l’ordenament jurídic, i hi estan subordinades la llei i el reglament. Principi de temporalitat: la norma posterior en el temps deroga l’antiga. Les normes tenen vo- cació de ser indefinides, però s’han d’adaptar a la realitat que pretenen regular, per això han de poder ser reformades. Aquest és un principi que només pot ser aplicat entre normes del mateix rang, i comporta la derogació de les normes. La derogació pot ser expressa (quan la norma nova diu exactament aquelles normes que està modificant) o tàcita (quan de la nova norma es desprèn l’existència d’una contradicció amb l’antiga). Principi d’especialitat: s’estableix una preferència en l’aplicació d’aquella norma especial i concreta sobre la general i abstracta. Principi de competència: perquè una norma sigui vàlida dins l’ordenament jurídic ha d’haver estat aprovada per l’òrgan competent i d’acord amb el procediment establert en una norma de rang superior. Un ordenament jurídic és un sistema tancat que pot estar format per diverses subestructures. Les se- ves relacions estan regides pel principi de competència entre ordenaments. Aquest principi permet determinar quina és la norma aplicable a un determinat supòsit en funció de quin òrgan tingui atribuïda la competència per a la regulació d’una determinada matèria, sigui l’Estat o la comunitat autònoma. Per solucionar-ho es tenen en compte dues regles previstes a l’article 149.3 de la Constitució espanyola: a) La clàusula de supletorietat del dret estatal: en el cas que una comunitat autònoma no faci ús de les seves competències normatives, s’ha d’aplicar supletòriament el dret estatal perquè no es produeixin llacunes normatives. b) La clàusula de prevalença: d’acord amb aquesta regla, les normes estatals prevalen sobre les de les comunitats autònomes en cas de conflicte, si aquestes darreres no tenen atribuïda la competència exclusiva sobre aquella determinada matèria. 1.3. Les fonts Hem de dir que el dret administratiu constitueix un ordenament jurídic, i que l’ordenament juridicoad- ministratiu és la part de l’ordenament jurídic general que afecta l’ Administració pública o s’hi refereix. Per introduir-nos en el camp del dret administratiu s’han d’estudiar les seves fonts (mitjans d’establir les normes que el componen). Les fonts del dret administratiu són les mateixes, amb matisos, que les de la resta de branques del dret. Per això s’esmenta el Codi civil, segons el qual les fonts del dret administratiu es divideixen en: Fonts directes: Fonts directes primàries: La Constitució La llei i les disposicions normatives amb rang de llei El reglament Fonts directes subsidiàries: El costum Els principis generals del dret Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 115  B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat Fonts indirectes: Els tractats internacionals La jurisprudència contenciosa administrativa del Tribunal Suprem La doctrina científica L’ordenament jurídic positiu s’estructura d’acord amb el principi de jerarquia normativa, que la Constitució recull a l’article 9.3 del títol preliminar. Cap norma no pot contradir les disposicions d’una norma de catego- ria superior: la jerarquia màxima correspon a la Constitució i és garantida pel control de constitucionalitat de les normes amb rang de llei que fa el Tribunal Constitucional. Per sota de la Constitució se situen les lleis; com es veurà més endavant, les lleis poden ser de diferents tipus, però de manera general podem avançar ara que totes les lleis són el producte d’òrgans representatius amb potestat legislativa, com ara les Corts Generals i les assemblees legislatives de les comunitats autònomes. El darrer graó de l’ordena- ment jurídic positiu l’ocupen els reglaments, la forma normativa més característica del dret administratiu. 2. La Constitució espanyola 2.1. La Constitució com a norma suprema La Constitució espanyola (en endavant, CE) és la norma suprema de tot l’ordenament jurídic, de la qual deriva la validesa de tota la resta de normes. És la norma jeràrquicament superior de l’ordenament jurídic espanyol perquè va ser elaborada pels representants polítics del poble, en exercici de la seva sobirania (poder constituent). Com a norma suprema de l’ordenament jurídic, els poders públics que crea la Constitució (constituïts), així com les normes que aquests aproven, queden subjectes a les disposicions de la mateixa Constitució (article 9.1 de la CE). El procediment d’aprovació de la CE és diferent del que s’utilitza per a l’aprovació de les altres normes. És un procediment especial que en garanteix la supremacia i l’estabilitat, en la mesura que només pot ser reformada d’acord amb els procediments que preveu la mateixa CE. Com a norma jurídica suprema s’imposa a tots els poders públics i ciutadans, gaudeix de força activa i passiva davant de totes les altres normes i atorga unitat a l’ordenament jurídic. D’aquesta manera, la CE gaudeix de legalitat formal suprema, perquè és immune davant les altres normes, en tant que té un procediment especial de reforma, diferent del de les altres normes; i material, atès que és la norma primària que determina les fonts del dret i assegura que totes les normes de l’ordenament jurídic han de ser conformes a la CE i interpretades d’acord amb aquesta, fet que està garantit mitjançant l’establiment d’un control de la constitucionalitat de les lleis que impedeix que cap norma pugui ser-hi contrària. Tanmateix, la CE va ser referendada el 6 de desembre de 1978 i des d’aquesta data no ha estat objecte de cap reforma de transcendència. Únicament en dues ocasions, l’any 1992, per permetre el sufragi passiu en les eleccions municipals als ciutadans comunitaris residents a Espanya, i l’any 2011, en què es va modificar l’article 135, arran de la crisi econòmica i en el context de les indicacions europees per tal de donar estabilitat pressupostària. 2.2. Contingut i estructura de la Constitució espanyola La CE regula aquelles matèries que en el context de la cultura jurídica i política del nostre entorn es consideren pròpies dels textos constitucionals: 1. Els valors jurídics i els principis bàsics de l’ordre polític (la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, com a valors de l’Estat social i democràtic de dret); 2. El reconeixement i la garantia dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans; 3. L’organització dels poders de l’Estat (la monarquia parlamentària); 4. L’organització territorial (l’Estat de les autonomies), i 5. La reforma constitucional. Atenent aquest contingut, el text de la CE s’estructura en: 116 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat a) Una part inicial o preàmbul: té un caràcter solemne i reflecteix el fonament democràtic de la CE i els objectius polítics i socials que es proposa. b) Una part articulada (169 articles): s’agrupa en 11 títols, que se subdivideixen en capítols, i aquests, en seccions. El títol preliminar fa referència als principis constitucionals relatius a la forma d’Estat, la forma de govern, la sobirania, l’organització territorial de l’Estat, les llengües oficials, la bandera, els partits polítics, els sindicats i les Forces Armades. El títol I reconeix els drets fonamentals i les llibertats públiques, i estableix els mecanismes per a la seva garantia. Els títols II al IX (excepte el VII, dedicat a economia i finances) despleguen l’anomenada part orgànica de la CE, que s’inicia amb la Corona (títol II), i segueix amb les Corts Generals (III), el Govern i l’Administració (IV), les relacions entre el Govern i les Corts Generals (V), el poder judicial (VI), l’organització territorial de l’Estat (VIII) i el Tribunal Constitucional (IX). El darrer títol preveu els diferents procediments de reforma constitucional. c) La part final: conté quatre disposicions addicionals; nou disposicions transitòries, que fan referència a diferents qüestions per posar en marxa les previsions constitucionals; una disposició derogatòria, i una disposició final, que estableix l’entrada en vigor de la CE el mateix dia de la seva publicació oficial. 3. La llei 3.1. El concepte de llei La llei és la disposició que elaboren amb aquest nom els òrgans dotats de potestat legislativa (Corts Generals i assemblees legislatives de les comunitats autònomes) d’acord amb el procediment establert, i que regula les matèries no reservades per la CE a altres fonts del dret. No hi ha cap àmbit material exclòs a la regulació per llei per part del poder legislatiu. Per contra, la CE sí que estableix la necessitat que determinades matèries només puguin ser regulades mitjançant una llei: és el que s’anomena reserva de llei a favor del poder legislatiu, que impedeix així que el Govern pugui regular directament aquestes matèries. L’article 53.1 és el supòsit més clar de reserva de llei que estableix la CE, en relació amb la regulació dels drets fonamentals. En virtut del principi de constitucionalitat, la llei ocupa una posició jeràrquicament inferior a la CE i, per tant, no pot ser contrària a les disposicions de la norma fonamental; però, en la mesura que està elaborada pels representants del poble, se li concedeix un rang superior al de la resta de normes aprovades per altres òrgans de l’Estat. El rang de llei, que fa referència a la posició jeràrquica que ocupa en el sistema de fonts, li concedeix la força de llei, que pot ser activa (pot modificar o derogar normes de rang inferior i normes anteriors del mateix rang) i passiva (és immune a les altres normes de rang inferior, que no poden modificar-la ni derogar-la). Per la seva banda, el valor de llei fa referència al tractament de l’acte normatiu en relació amb els procediments jurisdiccionals existents en l’ordenament jurídic, per determinar-ne la validesa. Així, determina que la seva validesa és controlable mitjançant processos de constitucionalitat (el recurs i la qüestió d’inconstitucionalitat) davant el Tribunal Constitucional. 3.2. El procediment legislatiu ordinari La llei ordinària és aquella que ha estat elaborada i aprovada per les Corts Generals mitjançant el procediment legislatiu comú. Dins d’aquest procediment es poden distingir tres fases: la iniciativa, l’elaboració i l’aprovació. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 117  B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat a) Segons l’article 87 de la CE, tenen iniciativa legislativa: el Govern, mitjançant la presentació d’un projecte de llei, i el Congrés, el Senat, els parlaments autonòmics i els ciutadans (mit- jançant la iniciativa legislativa popular), tots ells a través de la presentació d’una proposició de llei. b) En la fase d’elaboració o tramitació de la llei, tenen lloc la presentació i defensa d’esmenes per part dels diputats en els diferents debats que es produeixen en seu parlamentària (en tres fases: ponència, comissió i ple). S’inicia al Congrés i posteriorment es tramet al Senat, que té la possibilitat de vetar o esmenar el text. c) L’aprovació final de la llei correspon al Congrés mitjançant la majoria simple de vots a favor. Un cop aprovada la llei, es remet al president del Congrés perquè l’enviï al rei per a la seva sanció i promulgació i perquè n’ordeni la publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). 3.3. Tipus de llei A més de la llei ordinària, la CE preveu l’existència de diferents tipus o especialitats de llei en funció de quin sigui: a) el tràmit o procediment per aprovar-la (llei orgànica, llei de pressupostos, lleis de comissió i de lectura única); b) la matèria que han de regular (llei orgànica, llei de pressupostos, llei de transferència o dele- gació, llei d’harmonització i llei marc); c) l’òrgan parlamentari que l’aprovi (llei estatal o llei autonòmica). Amb caràcter especial, la CE estableix un tipus especial de llei per raó de la matèria que ha de regular, la llei orgànica. D’acord amb l’article 81, són lleis orgàniques: a) les que afecten el desenvolupament dels drets fonamentals o les llibertats públiques; b) les que aprovin els estatuts d’autonomia; i c) les que afecten altres matèries no enumerades expressament per l’article 81 però previstes al llarg de l’articulat de la CE. L’aprovació, modificació o derogació de les lleis orgàniques té un procediment diferent de l’ordinari i exigeix la majoria absoluta del Congrés (la meitat més un dels seus membres) en una votació final del conjunt del projecte (article 81.2 de la CE). Cal deixar clar que no hi ha cap relació de jerarquia entre la llei orgànica i la llei ordinària, es tracta d’una relació que respon al principi de competència proce- dimental: per a matèries reservades a llei orgànica s’ha d’utilitzar el procediment de l’article 81.2 de la CE. Per tant, les relacions entre ambdues lleis es regeixen pel principi de competència i no de jerarquia. 4. Les normes amb rang de llei Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa en exclusiva. Això no obstant, la CE atribueix al Govern la capacitat de dictar normes diferents dels reglaments, a les quals concedeix el mateix rang, força i valor que les lleis: el decret llei i el decret legislatiu. En qualsevol dels dos casos, però, la CE exigeix la intervenció de les Corts Generals en algun moment del procediment. 118 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat 4.1. El decret llei En casos de necessitat extraordinària i urgent, el Govern pot dictar disposicions legislatives provisio- nals, que adopten la forma de decret llei (article 86.1 de la CE). La CE estableix expressament, però, unes matèries que mai no podran ser susceptibles de regulació per decret llei: l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat; els drets, els deures i les llibertats dels ciutadans; el règim de les co- munitats autònomes, i el dret electoral general. El Govern de la Generalitat de Catalunya també pot dictar decrets llei. La vigència dels decrets llei és limitada: són disposicions normatives provisionals limitades a 30 dies partir de la seva promulgació. Durant aquest termini, el Congrés dels Diputats ha d’estudiar-los i decidir si els convalida o si, per contra, els deroga. Posteriorment, si el Congrés vol modificar-ne el contingut, els pot tramitar com a projectes de llei, seguint el procediment d’urgència. 4.2. El decret legislatiu Les Corts Generals poden delegar en el Govern la potestat de fer normes amb rang de llei (article 82 de la CE). En cas que el poder legislatiu vulgui efectuar aquesta delegació en el Govern, s’ha d’ajustar a una sèrie de condicions fixades per la CE. La norma que finalment aprova el Govern s’anomena decret legislatiu (article 85). L’habilitació legislativa s’ha de fer de forma expressa, per a una matèria concreta i amb la fixació del termini de què disposa el Govern per aprovar-lo, passat el qual caduca la delegació. La delegació legislativa està sotmesa a uns límits materials: no es pot delegar tot allò que ha de ser regulat mitjançant llei orgànica (article 81). Classes de delegació: a) Si el Parlament encarrega al Govern l’elaboració d’un text articulat, la delegació s’ha de fer mitjançant una llei de bases. b) Si el Parlament encarrega al Govern l’elaboració d’un text refós, que unifiqui i harmonitzi diferents disposicions normatives vigents, la delegació s’ha de fer mitjançant l’aprovació d’una llei ordinària. 5. El reglament 5.1. Concepte i posició en l’ordenament jurídic El reglament és una disposició escrita que dicta l’Administració pública en virtut d’una competència pròpia. L’article 97 de la CE atribueix en exclusiva al Govern la potestat reglamentària, d’acord amb la CE i les lleis. En virtut d’aquesta potestat, el Govern pot dictar reglaments, que són disposicions normatives de caràcter general subordinades a la llei. En virtut dels estatuts d’autonomia, els executius o governs de les comunitats autònomes també tenen atribuïda la potestat reglamentària en l’àmbit de les seves respectives competències. El rang que ocupa el reglament en la jerarquia de fonts és inferior al de la llei. Però, a més, el rang re- glamentari es troba diversificat a nivell intern, atenent l’òrgan que l’ha aprovat. L’article 24.2 de la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern, estableix que els reglaments s’han d’ajustar a les normes de jerarquia següents: disposicions normatives, aprovades per reial decret del president del Govern o del Consell de Ministres, i disposicions aprovades per ordre ministerial. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 119  B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat 5.2. Classes de reglaments Pel seu contingut material, els reglaments poden ser: a) jurídics, si estableixen una regulació que afecta els drets i els interessos dels ciutadans i, per tant, tenen efectes fora de l’àmbit estricte de l’Administració, o b) organitzatius, quan estableixen normes internes de l’Administració i no afecten (almenys de forma directa) els drets i els interessos dels ciutadans. Per la relació que tenen amb la llei, els reglaments es poden classificar en: a) executius, si despleguen o executen una llei prèvia, i b) independents, quan les seves previsions no porten causa d’una llei preexistent. Cal diferenciar els reglaments d’altres actuacions del Govern que tenen caràcter singular i s’emmarquen dins la categoria dels actes administratius. En general, podem dir que el reglament innova l’ordenament jurídic amb voluntat de perdurabilitat, mentre que els actes administratius no modifiquen les normes vigents, sinó que simplement les apliquen. Segons el titular de la potestat reglamentària també poden ser estatals, autonòmics o locals. Els re- glaments autonòmics els preveuen els estatuts d’autonomia o les lleis que els despleguin. Pel que fa a la Generalitat de Catalunya, l’article 68 de l’Estatut de Catalunya determina que: “El Govern és l’òrgan superior col·legiat que dirigeix l’acció política i l’Administració de la Generalitat. Exerceix la funció executiva d’acord amb aquest Estatut i les lleis”. 5.3. El control dels reglaments Els tribunals ordinaris controlen la potestat reglamentària i la legalitat de l’actuació administrativa, així com la submissió d’aquesta als fins que la justifiquen (article 106.1 de la CE). Si jutges i tribunals entenen que un reglament és il·legal en virtut del principi de jerarquia normativa, han d’inaplicar-lo (article 6 de la Llei orgànica del poder judicial). Així mateix, poden declarar-ne la nul·litat i conèixer de la impugnació d’aquells actes que es produeixin com a conseqüència de la seva aplicació. 6. Els tractats internacionals 6.1 Concepte Un tractat internacional és aquell acord escrit entre un o més estats pel qual les parts signants adqui- reixen determinats drets i obligacions, l’incompliment dels quals dona lloc a responsabilitat interna- cional davant les altres parts. En la mesura que un tractat pot establir normes jurídiques que l’Estat es compromet a complir i respectar, es converteix en una font del dret que produeix efectes interns. 6.2. La recepció interna dels tractats internacionals El procediment de conclusió d’un tractat internacional té tres fases: a) La negociació entre els representants de les parts, que és a càrrec del Govern espanyol. b) L’adopció i autenticació del text del tractat, mitjançant la signatura del representant de l’Estat, prèvia autorització del Consell de Ministres. 120 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat c) La manifestació del consentiment, a partir de la qual el tractat comença a produir els seus efectes jurídics. La forma més solemne de prestar-lo és mitjançant la ratificació. En aquesta fase, el Govern ja no hi intervé en solitari, sinó que la CE preveu la participació del cap de l’Estat i, en alguns casos, de les Corts Generals (art. 94 CE). 6.3. La posició dels tractats en el sistema de fonts La incorporació al dret intern un cop ratificat el tractat és automàtica, i no és necessari transformar-lo en una norma interna. Una vegada incorporats, els tractats internacionals gaudeixen d’un estatut particular: adquireixen força passiva davant la llei, és a dir, les seves disposicions només poden ser derogades o modificades en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional (article 96.1 de la CE). Aquesta rigidesa els confereix una posició jeràrquicament superior a les lleis. En canvi, l’ordenament jurídic espanyol garanteix la supremacia de la CE, fins i tot per sobre dels tractats internacionals que s’hi incorporin (article 95 de la CE). Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 121  B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat Idees força 1. L’ordenament jurídic espanyol està encapçalat per la Constitució. La Constitució és la norma que regula la producció de les altres normes jurídiques, obre la cadena de validesa i serveix de criteri interpretatiu de la resta de les normes jurídiques. 2. Les característiques de l’ordenament jurídic espanyol són: unitat, coherència, plenitud, dinamisme i pluralitat. 3. Un ordenament jurídic és un sistema tancat que pot estar format per diverses subestructures. Les seves relacions estan regides pel principi de competència entre ordenaments. 4. La Constitució espanyola (CE) és la norma suprema de l’ordenament jurídic, de la qual deriva la validesa de tota la resta de normes. És la norma jeràrquicament superior de l’ordenament jurídic espanyol perquè es diu que emana del poble, mitjançant els seus representants polítics, en exercici de la seva sobirania (poder constituent). 5. La llei és la norma jurídica aprovada pel Parlament (Corts Generals i assemblees legislatives de les comunitats autònomes) amb aquest caràcter i denominació que, en expressió del poder legislatiu i d’acord amb el procediment establert, regula les matèries no reservades per la CE a altres fonts del dret. 6. La llei és la norma de rang immediatament inferior a la Constitució i, per tant, no pot ser contrària a les disposicions de la norma fonamental; però, en la mesura que està elaborada pels representants del poble, se li concedeix un rang superior al de la resta de normes aprovades per altres òrgans de l’Estat. 7. A més de la llei ordinària, la CE preveu l’existència de diferents tipus o especialitats de lleis, en funció: del tràmit o procediment per aprovar-les (llei orgànica, llei de pressupostos, lleis de comis- sió i de lectura única); de la matèria que han de regular (llei orgànica, llei de pressupostos, llei de transferència o delegació, llei d’harmonització i llei marc), o de l’òrgan parlamentari que les aprovi (llei estatal o llei autonòmica). 8. Són lleis orgàniques: les que afecten el desenvolupament dels drets fonamentals o les llibertats públiques, les que aprovin els estatuts d’autonomia i les que afecten altres matèries no enumera- des expressament per l’article 81 però previstes al llarg de l’articulat de la CE. Per tant, la distinció entre llei ordinària i llei orgànica es basa en la matèria que regulen i en el procediment d’aprovació (i de modificació i derogació, segons l’article 81 de la CE). 9. La CE atribueix al Govern la capacitat de dictar normes diferents dels reglaments, a les quals concedeix el mateix rang, força i valor que les lleis: el decret llei i el decret legislatiu. En qualsevol dels dos casos, però, la CE exigeix la intervenció de les Corts Generals en algun moment del procediment. 10. El Govern pot dictar reglaments, que són disposicions normatives de caràcter general subordinades a la llei. 11. Un tractat internacional és aquell acord escrit entre un o més estats pel qual les parts signants adquireixen determinats drets i obligacions, l’incompliment dels quals dona lloc a responsabilitat internacional davant les altres parts. 122 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.3. L’ordenament jurídic de l’Estat Glossari Cadena de validesa Clàusula de prevalença Clàusula de supletorietat Constitucionalitat Delegació legislativa Derogació Derogació tàcita Disposició addicional Disposició derogatòria Disposició final Disposició transitòria Disposicions legislatives provisionals Disposicions normatives provisionals Dret intern Esmena Estructura jeràrquica piramidal Immutabilitat Iniciativa legislativa Llacunes normatives Llei ordinària/ Llei orgànica Norma suprema Poder constituent Principi de competència Projecte de llei Proposició de llei Rang jeràrquic Ratificació Recurs Reserva de llei Supremacia Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 123