Lliçó 4 (2024-2025) - Constitució com a Font del Dret (PDF)

Lliçó 4 – La constitució com a font del dret i com ordenadora de les restants fonts del dret 1. El concepte d'ordenament jurídic i de fonts del dret Per «ordenament jurídic» s'entén conjunt de regles escrites, principis i valors que regulen l'organització del poder, les relacions am...

Lliçó 4 – La constitució com a font del dret i com ordenadora de les restants fonts del dret 1. El concepte d'ordenament jurídic i de fonts del dret Per «ordenament jurídic» s'entén conjunt de regles escrites, principis i valors que regulen l'organització del poder, les relacions amb els ciutadans i les garanties dels drets i les relacions entre aquests, així com ordenen les polítiques públiques en benefici de l'interés general. La denominació «fonts del dret» s'utilitza, amb caràcter general, per a al·ludir als diversos tipus de normes (Constitució, lleis, reglaments) o, dit d'una altra manera, per a designar les diferents categories normatives que configuren l'ordenament jurídic i que poden classificar-se atenent criteris de molt diversos. 2. La Constitució de 1978 com a font del dret 2.1. Normativitat, supremacia i eficàcia 2.1.1. Normativitat Com ha dit Óscar Alzaga a propòsit de la Constitució espanyola de 1978: «Els preceptes constitucionals tenen eficàcia no sols política, sinó normativa». I pot afirmar-se que la nostra Constitució és normativa perquè el compliment dels seus preceptes és obligatori i, en conseqüència, la seua infracció és antijurídica. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha subratllat que: «La Constitució, lluny de ser un mer catàleg de principis de no immediata vinculació i de no immediat compliment fins que no siga objecte de desenvolupament per via legal, és una norma jurídica, la norma suprema del nostre ordenament […] Per això, és indubtable que els seus preceptes són alegables davant els tribunals» (STC 16/1982) Els redactors de la Constitució espanyola de 1978 van voler que tan fonamental qüestió quedara al marge de tot possible debat i que fora la pròpia lletra de la Constitució la que assentara el seu caràcter normatiu (a això M. A. Aparicio ho ha denominat «l'autoatribució d'eficàcia normativa»): - Art. 9.1 CE: «els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic». - Art. 53.1 CE: «els drets i llibertats reconeguts en el Capítol segon del present Títol vinculen a tots els poders públics». 1  - El caràcter normatiu de la Constitució s'aprecia, a més, en la seua eficàcia derogatòria (vegeu la seua disposició derogatòria), això és, en l'autoreconeixement de la seua força activa, de la seua capacitat per a innovar l'ordenament desplaçant normes anteriors. Així mateix, determinades normes de rang legal han subratllat el caràcter normatiu del text constitucional de 1978: - Art. 5.1 LOPJ: «La Constitució és la norma suprema de l'ordenament jurídic i vincula a tots els jutges i tribunals». 2.1.2. Supremacia La nostra Constitució no sols és una norma jurídica, sinó que és la norma jurídica suprema de l'ordenament de la qual es deriva la validesa de totes les altres. Com a expressió del poder constituent, és una norma jeràrquicament superior a les restants, a ella han de subjectar-se els poders constituïts per a exercir les potestats que li han sigut assignades. Tot l'ordenament queda sotmés a la Constitució i s'organitza a partir del principi de constitucionalitat. La Constitució gaudeix de força activa i força passiva enfront de totes les altres normes, perquè és superior en jerarquia i immune enfront de totes elles. La supralegalidad constitucional garanteix la seua immunitat enfront de la resta de normes. El principi de supremacia constitucional es reflecteix amb claredat –a vegades expressament, unes altres implícitament– en la pròpia Constitució: - Art. 9.1 CE (novament): «els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic». Sobre aquest tema cal fer dues apreciacions: La redacció del precepte diferencia amb claredat la Constitució, que està en un pla superior, de la resta de l'ordenament, situat en un pla inferior al que ocupa aquella. La posició dels ciutadans i dels poders públics a la qual fa referència l'article transcrit no és –segons ha expressat el Tribunal Constitucional reiteradament (STC 101/1983, FJ 3 i jurisprudència posterior)– idèntica. Els ciutadans tenen un deure general d'abstindre's de qualsevol actuació que vulnere la Constitució, és a dir, la qual cosa coneixem com una vinculació negativa (existeixen, no obstant això, algunes excepcions previstes en el propi text constitucional, que imposa determinats deures positius a la ciutadania, com el de «defensar a Espanya» o el de contribuir «al sosteniment de les despeses públiques»). Els poders públics tenen, a més d'eixa elemental vinculació negativa, un deure positiu de realitzar les seues funcions d'acord amb la Constitució, això és, la qual cosa es denomina una 2  vinculació positiva i que troba un clar reflex en l'admissibilitat –STC 122/1983, FJ 4 a) i jurisprudència posterior– que les lleis imposen el deure de prestar jurament o promesa d'acatament de la Constitució per part dels poders públics. Ara bé, com igualment ha dit el Tribunal Constitucional, aquesta vinculació positiva a la Constitució «no suposa necessàriament una adhesió ideològica ni una conformitat al seu total contingut, atés que també es respecta la Constitució en el supòsit extrem que es pretenga la seua modificació pel llit establit en els arts. 166 i següents de la Norma Fonamental» –STC 101/1983, FJ 3, ja citada supra i jurisprudència posterior–. - Títol IX CE, que permet al Tribunal Constitucional declarar la inconstitucionalitat de les normes amb rang de llei que contravinguen els mandats constitucionals (és l'anomenada supremacia de la Constitució enfront del parlament), atorgar empara per les violacions que patisquen els drets i llibertats garantides per la Constitució, i salvaguardar el sistema de distribució de competències entre l'Estat i les Comunitats Autònomes constitucionalment delineat. La presència d'un Tribunal Constitucionalitat és la prova definitiva de la supralegalidad de la Constitució. - Art. 106 CE, que possibilita als tribunals ordinaris controlar la potestat reglamentària i la legalitat de l'actuació administrativa, anul·lar reglaments i actes de les administracions contraris a la Constitució. - Títol X CE, sobre la reforma constitucional, que consagra la rigidesa constitucional, és a dir, impedeix que el legislador constituït amb caràcter ordinari puga reformar la Constitució pels mateixos procediments pels quals aprova, modifica o deroga tant les lleis ordinàries com orgàniques. Així mateix, determinades normes de rang legal han subratllat el caràcter normatiu del text constitucional de 1978: - Article 5.1 LOPJ (novament): «La Constitució és la norma suprema de l'ordenament jurídic i vincula a tots els jutges i tribunals». 2.1.3. Eficàcia No hi ha en la Constitució espanyola de 1978 cap enunciat que no siga normatiu. Ara bé, en contindre regles summament heterogènies és possible distingir diferents graus d'operativitat o eficàcia jurídica dins del seu propi articulat. En qualsevol cas, pot dir-se que totes les normes que alberga la Constitució coincideixen en un punt: són condició de validesa i paràmetre d'interpretació de les restants normes de rang inferior. 3 Vegem amb una mica més de deteniment les diverses modalitats d'eficàcia dels diferents mandats constitucionals agrupant l'àmplia casuística existent en sis supòsits. 1.- D'entrada, podem trobar normes constitucionals l'aplicació de les quals no precisa d'un ulterior desenvolupament normatiu –excepte quan el propi text constitucional així ho contempla– i que poden servir per a fundar una pretensió jurídica davant els tribunals. Són normes que podem dir completes o self- executing. Així doncs, la seua aplicació no necessita, en l'essencial, operacions de concreció normativa, ni està supeditada a cap intermediació legal, és a dir, no requereix de la denominada interpositio legislatoris. Dins d'aquest grup, podem trobar: - Drets i llibertats (Capítol II del Títol I). El TC ha reconegut l'existència d'un «principi general» de «aplicabilitat immediata» que «no tindrà més excepcions que aquells casos en què així ho impose la pròpia Constitució o en què la naturalesa mateixa de la norma impedisca considerar-la immediatament aplicable» (STC 15/1982, FJ 8 i abundant jurisprudència posterior com, per exemple, STC 254/1993, FJ 6). - Normes que disciplinen la composició i el funcionament dels òrgans constitucionals, com, per exemple, els articles que regulen la formació del Govern o l'organització del Tribunal Constitucional. Ara bé, ha de tindre's en compte que a vegades sí que es precisa una labor de concreció per part dels poders públics (així, per exemple, l'art. 68.1 CE estableix que «El Congrés dels Diputats es compon d'un mínim de 300 i un màxim de 400 diputats», corresponent al legislador precisar la composició). - Normes que regulen el sistema de fonts (així, per exemple, els preceptes referits a les lleis orgàniques o als decrets legislatius). - Normes que regulen la reforma constitucional (Títol X). - Determinats mandats de caràcter imperatiu, com els continguts en els arts. 3 a 5 (idioma, banderes i capitalitat de l'Estat), o en l'art. 12 (majoria d'edat). 2.- També podem trobar normes que, per a gaudir d'eficàcia, requereixen d'un desenvolupament ulterior. Aquesta operació pot ser, ben normativa –interpositio legislatoris– o bé mitjançant la posada en marxa de polítiques públiques específiques en la direcció marcada pel mandat constitucional. En conseqüència, es tracta de regles constitucionals que no poden aplicar-se de manera directa pels tribunals, ni generen immediatament drets subjectius en favor dels seus destinataris. Aquest tipus de normes es troben fonamentalment –encara que no sols– en: 4  - El Capítol III del Títol I («Dels principis rectors de la política social i econòmica»), arts. 32 a 52. L'eficàcia limitada d'aquest grup de normes es dedueix clarament del que es disposa en l'art. 53.3 CE: «El reconeixement, el respecte i la protecció dels principis reconeguts en el Capítol III informarà la legislació positiva, la pràctica judicial i l'actuació dels poders públics. Només podran ser al·legats davant la jurisdicció ordinària d'acord amb el que disposen les lleis que els desenvolupen». ⚠️ Però aquesta eficàcia limitada no implica que aquestes normes manquen de tot efecte jurídic. Segons ha assenyalat el TC, el citat art. 53.3 CE impedeix considerar tals principis com a normes sense contingut i obliga a tindre'ls presents en la interpretació tant de les restants normes constitucionals com de les lleis (STC 19/1982, FJ 6). En aquest sentit, el propi TC els utilitza com a paràmetre en la resolució de recursos d'empara (vegeu la citada STC 19/1982), en els processos de control de constitucionalitat de les lleis, ja siga via recurs (així, entre altres, STC 233/2015, FJ 2) o qüestió (SSTC 14/1992, FJ 11 o 197/2003, FJ 6, entre moltes altres), i en la resolució de conflictes de competència (així, per exemple, STC 18/2017, FJ 4). 3.- D'altra banda, estan les denominades garanties institucionals: amb elles la Constitució reconeix i garanteix una sèrie d'institucions preexistents, que considera valuoses i imprescindibles. Entre elles cal destacar: - La autonomia local (art. 137 CE). - El règim foral dels territoris històrics (Disposició Addicional 1ª CE). El legislador està obligat a respectar la imatge mestra (leitbild) de tals institucions, és a dir, els trets bàsics o nuclears de la percepció que d'elles té la consciència social. No pot suprimir-les o buidar-les de contingut. 4.- Per descomptat, la Constitució inclou normes que consagren valors o principis generals d'ordre jurídic-polític. Es tracta de regles que tenen entitat per si mateixes, és a dir, no necessiten ser desenvolupades per a poder invocar-se davant els tribunals, si bé eixa invocació no seria suficient per si sola per a fonamentar una pretensió jurídica, perquè es formulen com a principis en abstracte i no creen drets subjectius (no tindria molt sentit una demanda contra l'Estat exigint el compliment efectiu del principi de dignitat humana). Amb tot, es tracta de normes genèriques –mancades de l'estructura típica d'una regla: suposat de fet i conseqüència jurídica– que fonamentalment serveixen de criteri per a interpretar altres normes. La seua eficàcia és immediata però indirecta. Algunes regles constitucionals d'aquesta tipologia són les següents: - Art. 1.1 CE, segons el qual «Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític». - Art. 9.3 CE, que arreplega els principis essencials del sistema normatiu. 5  - Art. 10.1 CE, segons el qual: «La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l'ordre polític i de la pau social». - També existeixen principis no constitucionalitzats expressament com el de divisió de poders. 5.- El supòsit d'eficàcia més feble seria el de les normes que contenen mandats, habilitacions o remissions al legislador, ordenant o possibilitant la regulació per llei de determinades matèries. El compliment d'aquests mandats no pot exigir-se judicialment, ni tan sols davant el Tribunal Constitucional (recorde's que en el nostre sistema no existeix el recurs d'inconstitucionalitat per omissió). Alguns exemples d'aquesta mena de regles constitucionals són: - Art. 54 CE (la regulació de la institució del defensor del poble). - Art. 36 CE (la regulació dels col·legis professionals). - Art. 125 CE (la regulació de la institució jurisdiccional de jurat popular). 6.- Menció diferent cal fer respecte del preàmbul de la Constitució. No té força normativa però posseeix un valor jurídicament qualificat com a pauta d'interpretació de les normes (vegeu la STC 31/2010, FJ 7). ⚠️ Nota de tancament a l'apartat sobre l'eficàcia directa: Que no tots els articles de la Constitució tinguen el mateix grau d'eficàcia no ha de confondre's, en cap cas, amb l'existència de diferents rangs jeràrquics dins de la pròpia Constitució. No és possible parlar, en el nostre ordenament, d'un principi de jerarquia que opere entre normes constitucionals. I, en conseqüència, mancaria de sentit considerar que un precepte de la Constitució puga ser declarat inconstitucional a la llum d'un altre. Aquesta operació, seria irrealitzable en l'ordenament espanyol, tant per la raó d'índole teòrica que acaba d'exposar-se, com per un motiu d'ordre pràctic: no existeix òrgan habilitat per a declarar inconstitucionals regles contingudes en la pròpia Constitució (el Tribunal Constitucional no té una competència semblant). En relació amb aquesta qüestió, sol citar-se, com a exemple de contradicció interna en la nostra Constitució, la suposada col·lisió entre el principi d'igualtat i no discriminació de l'art. 14 CE i la regulació de l'ordre successori a la Corona en l'art. 57.1 CE, que preveu expressament la preferència de l'home en el mateix grau. Però, en rigor, es tracta d'una excepció a la regla general consagrada en l'art. 14, una excepció introduïda pel mateix constituent. A Alemanya, per exemple, Otto Bachof va defensar en 1951 l'existència de «normes constitucionals inconstitucionals». Aquest plantejament –encara sostingut per part de la doctrina alemanya– s'assentava sobre la base de la superioritat de rang dels 6  preceptes declarats irreformables (recorde's el concepte «clàusules d'intangibilitat»). 2.2. Els procediments de reforma constitucional 2.2.1. Qüestions generals La reforma de la Constitució és un fet d'innegable transcendència, perquè suposa una modificació deliberada de la decisió del poder constituent sobre el model de règim polític. Cal no oblidar, amb tot, que atenent el seu contingut les modificacions poden ser de molt diversa entitat. En qualsevol cas, la modificació de la Constitució mitjançant l'ús de procediments de reforma expressament contemplats en la pròpia norma superior presenta diferències rellevants respecte a la primera elaboració d'aquesta. Molt senyaladament, la intervenció del poder constituent en un procediment de reforma no és primària, ja que s'ajusta a un procediment ja determinat pel poder originari que va promulgar la norma constitucional que es tracta de modificar. Se li qualifica per això com un poder constituent constituït, expressió aparentment contradictòria que pretén reflectir eixa doble faceta d'un poder que pot reformar la decisió del constituent originari (pel que se li qualifica de poder «constituent») i que, no obstant això, ha de seguir els procediments prèviament acordats per aquell (pel que se'n diu poder «constituït»). Els procediments de reforma constitucional, que presenten en Dret comparat una gran varietat, no sempre exigeixen la intervenció del titular de la sobirania —que es plasma en la participació del conjunt de l'electorat—, intervenció que en molts casos se suprimeix en raó de l'escassa rellevància de la reforma. En tals suposats és el legislador ordinari qui actua com a constituent constituït en virtut del seu caràcter de representant del poble. La Constitució dedica el Títol X (arts. 166-169) a regular dos diferents procediments de reforma. Tots dos procediments són de caràcter rígid, això és, distints i més complexos que el procediment legislatiu ordinari. La rigidesa constitucional no és sinó una manera de garantir la supremacia de la Constitució. En efecte, gràcies a ella la norma superior no resulta modificada per qualsevol llei posterior que la contradiga: la modificació de la Constitució haurà de fer-se mitjançant un procediment específic de reforma, i qualsevol llei ordinària que contradiga la Constitució és una llei «inconstitucional» que ha de ser eliminada de l'ordenament jurídic. El procediment de reforma constitucional contemplat en l'art. 167 pot qualificar-se com el procediment ordinari de reforma, mentre que el regulat en l'art. 168, previst per a les reformes de més rellevància i que es caracteritza per la seua major complexitat i dificultat, pot qualificar-se per això com un procediment agreujat. En quaranta-cinc anys de vigència de la Constitució només s'han realitzat tres reformes constitucionals, totes elles pel procediment ordinari regulat en l'article 167 CE. 7 L'existència d'aquests dos procediments de reforma constitucional, de divers grau de rigidesa, evidència que la Constitució ha optat per dificultar el procediment de reforma d'uns certs aspectes essencials del sistema abans que excloure algunes qüestions o preceptes de la possibilitat de reforma. L'opció triada pel constituent espanyol sol respondre a la convicció que imposar límits materials a la reforma, això és, excloure tota possibilitat de reforma d'uns certs continguts constitucionals, no és una barrera eficaç per a impedir canvis polítics, que sol ser la pretensió, una miqueta ingènua, de tals clàusules d'intangibilitat. És precisament en les qüestions essencials on, arribat el cas, l'acció política pot imposar-se per damunt de les vies constitucionals, fent inútils les previsions del constituent. Per això, en la Constitució espanyola, la possibilitat de la reforma està oberta fins i tot per als aspectes més rellevants del sistema constitucional, la qual cosa, com a mínim, pot servir per a canalitzar la possible transformació del règim i contribuir a evitar actuacions de fet. D'altra banda, fins i tot des d'una perspectiva purament formal, les clàusules de inmodificabilitat [intangibilitat] solen ser ineficaces. Com la pròpia transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia va demostrar, tals clàusules no suposen un obstacle infranquejable que impedisca la substitució global d'un sistema polític per un altre de principis oposats (en el cas espanyol, d'un sistema autoritari per un altre de caràcter democràtic) amb respecte formal dels procediments de reforma. En resum, la ineficàcia d'establir límits materials absoluts a la reforma constitucional explica que la Constitució no els haja previstos. Per consegüent, els aspectes essencials del sistema polític espanyol —els principis bàsics d'un Estat de Dret, la forma de govern de monarquia parlamentària, l'estructura territorial— han de considerar-se en tot cas com un límit merament implícit a la reforma, en el sentit que si se sobrepassa, això suposaria en realitat la transformació del règim polític en un altre distint, encara que fora igualment democràtic. 2.2.2. La iniciativa de reforma La iniciativa de reforma constitucional és la facultat de posar en marxa un procés de reforma de la Constitució. La Constitució espanyola regula la iniciativa de reforma amb requisits i condicionaments relatius al moment en què pot iniciar-se i als subjectes habilitats per a fer-ho que són comuns als dos procediments de reforma, ordinari i agreujat. Quant al moment de la reforma, la Constitució prohibeix que una reforma constitucional puga iniciar-se «en temps de guerra o de vigència d'algun dels estats previstos en l'art. 116» (art. 169). És clar que el constituent ha considerat que la reforma de la Constitució, siga el que siga el seu abast, té en tot cas la suficient transcendència per al sistema constitucional com perquè haja d'efectuar-se en situació de normalitat política, a fi d'impedir que reaccions emocionals puguen alterar les decisions de qualsevol dels subjectes intervinents en el procés de reforma. La limitació establida en la pròpia Constitució espanyola és, de totes 8 maneres, summament restringida, ja que no s'impedeix la tramitació de la reforma en qualsevol de les seues fases, sinó només el seu inici. El poder constituent només va pretendre garantir, per tant, que almenys existira normalitat institucional en el moment d'escometre la reforma. No obstant això, els mateixos arguments que existeixen per a no considerar adequat iniciar una reforma constitucional en situació d'inestabilitat serien aplicables per a no tramitar-la o concloure-la, ja que l'objectiu és aconseguir que la reforma s'efectue en un ambient que excloga l'existència de pressions sobre els qui tenen al seu càrrec aquesta tasca. Eixa és la raó, sens dubte, que ha portat al legislador a excloure que puga celebrar-se qualsevol referèndum i, per tant, també els de reforma constitucional, estant vigents els estats d'excepció i lloc o en els noranta dies posteriors al seu alçament (art. 4.1 de la EL 2/80, de 18 de gener, sobre Diferents Modalitats de Referèndum). No obstant això, tal limitació suscita dubtes de constitucionalitat pel que fa a les ratificacions de reforma constitucional, en imposar a un procediment regulat en la pròpia Constitució una limitació no prevista en ella. S'ha objectat, a més, en contra d'aquesta previsió del legislador, que pot servir per a bloquejar, mitjançant la declaració d'un d'aquests estats, la conclusió d'una reforma constitucional en marxa. Pel que fa als subjectes habilitats per a iniciar el procediment de reforma, l'art. 166 de la CE es limita a preveure que la reforma constitucional s'ha d'exercir en els termes contemplats en els apartats 1 i 2 de l'article 87, això és, en la forma establida per a la iniciativa corresponent al procediment legislatiu ordinari. D'aquesta manera, la iniciativa de reforma constitucional correspon als mateixos subjectes que per a iniciar el procediment d'elaboració d'una llei: al Govern i a cadascuna de les Cambres de les Corts, així com, amb notables limitacions, a les Assemblees de les Comunitats Autònomes. Queda exclosa, en canvi, tota possibilitat d'iniciativa popular en relació amb la reforma constitucional. L'exercici de la iniciativa de reforma constitucional es regula en els Reglaments parlamentaris. Pel que fa al Govern, s'exerceix amb el mer enviament del projecte de reforma al Congrés dels Diputats per a la seua ulterior tramitació per totes dues Cambres. Quant a la iniciativa parlamentària de reforma, la Constitució l'atribueix a les pròpies Cambres, no als diputats o senadors a títol individual; per consegüent, és la Cambra, en decidir la presa en consideració o no de la proposició, la que exerceix pròpiament la iniciativa de reforma, no els membres de la Cambra que la van presentar. El Reglament del Congrés preveu, com a única diferència amb el procediment legislatiu ordinari, que les proposicions procedents de la pròpia Cambra hauran d'anar subscrites per dos grups parlamentaris (en comptes de per un només) o per la cinquena part dels Diputats (el que suposa 70 diputats) en comptes de per 15 membres de la Cambra (arts. 126.1 i 146.1). Pel que fa al Senat, el seu Reglament atribueix la capacitat de presentar una proposició de reforma articulada a 50 Senadors que no pertanguen a un únic grup parlamentari, enfront del que s'estableix per al procediment legislatiu ordinari, que reconeix la iniciativa legislativa a un Grup parlamentari o 25 Senadors (arts. 108.1 i 152). A les Assemblees de les Comunitats Autònomes se'ls reconeix únicament la possibilitat de sol·licitar del Govern l'adopció d'un projecte de reforma o bé remetre a la Mesa del Congrés una proposició de reforma constitucional, delegant davant aquesta 9 Cambra una Comissió de fins a tres membres de l'Assemblea encarregada de la seua defensa. Ara bé, aquesta possibilitat, igual que en el procediment legislatiu ordinari, és una mera proposta, que no obliga ni al Govern a enviar un projecte de reforma a les Corts, ni al Congrés dels Diputats a prendre en consideració la proposició de reforma presentada per l'Assemblea regional. La seua posició és, per tant, anàloga a la dels parlamentaris que presenten una proposició de reforma que ha de sotmetre's a la decisió de la Cambra per a la seua presa en consideració, acte aquest que és el que constitueix pròpiament l'exercici de la iniciativa de reforma. Per consegüent, pot qualificar-se, com a màxim, com una iniciativa limitada o, més pròpiament, com una proposta d'iniciativa de reforma constitucional. 2.2.3. El procediment ordinari de reforma El procediment ordinari de reforma (art. 167 CE) té al seu torn diverses variants. En la seua modalitat bàsica (art. 167.1 CE), la proposta de reforma (siga projecte procedent del Govern, siga proposició provinent del Congrés dels Diputats o del Senat), ha de ser aprovat per majoria de tres cinquens de cadascuna de les Cambres, havent de pronunciar-se primer el Congrés. Aquesta majoria es computa en relació amb el número total, de iure, dels seus membres, que la pràctica parlamentària ha reduït a aquells que hagen adquirit la condició plena de Diputats o Senadors respectivament. La Constitució contempla la possibilitat que totes dues Cambres discrepen quant al text aprovat per cadascuna d'elles; així, en cas que existisca qualsevol diferència en el text aprovat pel Senat respecte a l'aprovat prèviament pel Congrés dels Diputats, es constitueix una Comissió mixta de composició paritària de Diputats i Senadors la missió dels quals és aconseguir un text consensuat que ha de sotmetre's a totes dues Cambres a fi de que siga aprovat per la citada majoria de tres cinquens. Cal entendre que l'intent de reforma ha fracassat si el text sotmés a la votació definitiva de les Cambres —tant si ha sigut necessari constituir una Comissió mixta com si no— és rebutjat en qualsevol d'elles o no aconsegueix en el Congrés dels Diputats la majoria requerida de tres cinquens dels seus membres. El mateix ocorre si, constituïda la Comissió mixta, no s'aconsegueix en ella un acord sobre el text a sotmetre a totes dues Cambres. Ara bé, la Constitució preveu una segona modalitat per al cas que el text sotmés a les Cambres —amb o sense intervenció de la Comissió mixta— siga aprovat per ambdues, però sense aconseguir al Senat la majoria requerida dels tres cinquens dels seus membres (art. 167.2 CE). En tal suposat i sempre que la reforma haguera obtingut en aquesta Cambra almenys el vot favorable de la majoria absoluta dels seus membres, el Congrés pot aprovar la reforma si aconsegueix una majoria de dos terços. Això és, s'admet l'aprovació de la reforma amb una majoria inferior a la inicialment requerida de tres cinquens al Senat, sempre que el Congrés supere aquesta majoria (60% de la Cambra) i abast els dos terços (66,6%). És una manera de destacar el major pes del Congrés dels Diputats, que pot forçar l'aprovació de la 10 reforma encara que aquesta «només» obtinga la majoria absoluta del Senat, en comptes dels tres cinquens de la Cambra. Aquesta possibilitat constitueix una última oportunitat per a aprovar la reforma ja iniciada, de tal forma que si tampoc s'obtenen aquestes majories la reforma hauria fracassat definitivament. Hi hauria llavors que procedir, si és el cas, a un nou exercici de la iniciativa de reforma. La Constitució afig una tercera modalitat dins del procediment ordinari en la qual es contempla la intervenció de l'electorat (art. 167.3 CE). En efecte, si ho sol·licita la desena part dels membres de qualsevol de les Cambres (en principi, 35 Diputats i, aproximadament, uns 25 Senadors), la reforma ja aprovada per les Corts Generals mitjançant el procediment indicat ha de ser sotmesa a referèndum per a la seua ratificació. La sol·licitud ha de fer-se dins dels quinze dies següents a l'aprovació definitiva de la reforma per les Corts. La solució ideada pels constituents presenta grans avantatges, ja que obri la possibilitat d'apel·lar a l'electorat tant a minories parlamentàries relativament modestes com a les pròpies forces impulsores de la reforma, si estimen que és convenient la ratificació popular d'aquesta. En canvi, eximeix de la necessitat d'una consulta popular per a les reformes que compten amb un alt consens de les forces polítiques amb representació parlamentària. Ha de recordar-se referent a això la prohibició esmentada en l'anterior epígraf de celebrar qualsevol tipus de referèndum estant vigents els estats d'excepció i lloc o en els noranta dies posteriors introduïda per l'article 4.1 de la EL 2/80, de 18 de gener, sobre Diferents Modalitats de referèndum. Destaquem, finalment, que el sistema de reforma previst en la Constitució és summament respectuós amb el principi de sobirania popular, ja que fins i tot en el procediment ordinari cap la intervenció del titular de la sobirania, encara que siga possible fer la reforma amb la sola intervenció dels representants polítics en els casos en què cap força parlamentària rellevant ho estime necessari. Fins ara s'han aprovat tres reformes pel procediment ordinari que s'acaba d'explicar, en 1992, en 2011 i en 2024. En els tres casos es va aprovar per àmplia majoria, i sense que hi haguera necessitat de celebrar referèndum al no haver-ho sol·licitat el 10% dels membres de cap de les Cambres. En la Reforma de 27 d'agost de 1992 es va modificar l'article 13.2 de la Constitució per a preveure el sufragi passiu dels estrangers en les eleccions locals, incorporant l'expressió «i passiu» al text original. La reforma era una conseqüència necessària del Tractat de Maastricht de la Unió Europea, signat al febrer de 1992. En la Reforma de 27 de setembre de 2011 es va modificar àmpliament l'articule 135 CE per a incorporar el principi d'estabilitat pressupostària per a totes les administracions públiques. I la del present 2024 per a ampliar drets de les persones amb discapacitat i eliminar del text l'expressió «disminuïts físics, sensorials i psíquics». 2.2.4. El procediment agreujat de reforma Al contrari del que succeeix amb el procediment ordinari, que cal qualificar com relativament senzill en totes les seues modalitats, el procediment agreujat regulat en l'article 168 CE és, sens dubte, extraordinàriament rígid i complex. 11 Aquest procediment és obligat quan la proposta siga de revisió total de la Constitució o quan, fins i tot sent parcial, «afecte» el Títol Preliminar, al Capítol Segon, Secció Primera, del Títol I, o al Títol II. Per revisió total de la Constitució ha d'entendre's aquella que incidisca en la major part dels seus preceptes, encara que queden uns altres sense modificar, o que modifique en forma rellevant parts essencials d'aquesta, encara que no incidisca en els epígrafs citats expressament. Quant al Títol Preliminar, el mateix conté preceptes que proclamen els principis i valors bàsics de l'ordenament constitucional. La Secció Primera del Capítol Segon del Títol I comprén la regulació dels drets fonamentals i les llibertats públiques, que gaudeixen d'una protecció constitucional superior, segons els termes de l'art. 53.2 de la CE. Finalment, el Títol II és el que regula la institució de la Corona i que estableix, per tant, la forma de govern de la Monarquia parlamentària. D'altra banda, el terme «afectar» empleat per l'art. 168.1 CE ha d'entendre's en el sentit que requereixen el procediment agreujat totes aquelles reformes que impliquen una alteració significativa de les parts de la Constitució esmentades en l'article, fins i tot en l'hipotètic cas que siga indirectament i sense que es modifique expressament el tenor dels preceptes. És evident, per tant, que el constituent ha efectuat una valoració d'aquells aspectes que caracteritzen de manera més decisiva el sistema constitucional i ha volgut que la seua modificació seguisca un procediment tan rigorós com el d'una hipotètica revisió total de la Constitució. Ara bé, sent eixa la ràtio de la previsió constitucional, no sembla que el procediment agreujat siga obligat quan la reforma d'eixes parts de la Constitució siga d'escassa rellevància i no supose una modificació significativa del sistema constitucional. La Constitució determina que la decisió d'efectuar una reforma de les indicades en l'art. 168.1 ha de ser aprovada per majoria de dos terços de cada Cambra. El text constitucional no es refereix a l'existència d'un text articulat de reforma, perquè parla del «principi» de revisió total (art. 168.1 CE) i de la «decisió» de reforma (art. 168.2 CE), la qual cosa sembla més aviat referir-se a una proposta de reforma amb un determinat contingut material, no a un text articulat, encara que per descomptat res impedeix que la proposta de reforma es plasme en aquesta forma. Els projectes o les proposicions de revisió total o de les parts esmentades en l'article 168.1 CE són sotmeses a un debat de totalitat en cadascuna de les Cambres, després del qual es procedeix a votar la proposta de reforma, sense entrar per tant en una discussió i votació de l'articulat en cas que es tracte d'una proposta articulada (art. 147 RCD i 158 RS). En cas que el principi o decisió de reforma constitucional siga aprovat per la citada majoria de dos terços en totes dues Cambres, es procedeix a la immediata dissolució d'aquestes. Les Cambres triades a continuació deuen primer ratificar la decisió, per a això no s'exigeix cap majoria qualificada, bastant per consegüent que hi haja una majoria simple a favor de la reforma. En aquest cas, han de procedir seguidament a l'estudi 12  del text del projecte o proposició de reforma constitucional, que ha de ser aprovat en totes dues Cambres per majoria de dos terços. Una vegada aprovada per les Corts Generals, la reforma ha de ser sotmesa, en aquest cas necessàriament, a referèndum per a la seua ratificació. La celebració d'aquest queda sotmesa, per virtut de l'art. 4.1 de la EL 2/80, a la limitació ja vista de no poder celebrar-se estant vigent els estats d'excepció o lloc i en els noranta dies posteriors. Com pot veure's, es tracta d'un procediment notablement més complex que l'ordinari, i suposa la intervenció de dues legislatures distintes i dues consultes a l'electorat. Unes primeres Corts han d'aprovar per una alta majoria la decisió d'efectuar la reforma, però no són elles les que han de dur-la a terme, sinó les Corts triades després de la dissolució de les anteriors. Aquest procediment permet que l'electorat es pronuncie indirectament ja en eixes eleccions sobre la conveniència o no de la reforma mateixa i sobre el seu contingut en funció de la posició que hagen adoptat els partits polítics sobre aquest tema, així com sobre quines forces parlamentàries han de tindre majoria en les Corts constituents. Finalment i una vegada aprovada la reforma per aquestes segones Corts, l'electorat ha de pronunciar-se directament sobre ella mitjançant referèndum. 3. La Constitució de 1978 com a norma ordenadora de les altres fonts del dret 3.1. Una qüestió prèvia: la funció del Títol Preliminar del Codi civil [A causa de les circumstàncies especials d'aquest curs, aquest epígraf no el desenvolupe i us exonere del seu estudi. No entrarà, doncs, per a examen] 3.2. Principis constitucionals informadors de l'ordenament jurídic 3.2.1. El principi de legalitat La principal dimensió del principi de legalitat és consagrar l'actuació administrativa a l'ordenament jurídic i, més concretament, a les lleis aprovades en les Corts Generals o en les assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes. Es tracta d'una connotació primària i fonamental de l'Estat de Dret que reflecteix la preponderància del parlament com a òrgan que encarna la representació de la voluntat popular i que, amb fonament en aquesta legitimitat, elabora lleis a través d'un procediment públic i reflexiu. Açò té el seu corol·lari lògic en el concepte de «reserva de llei», és a dir, en la determinació constitucional que estableix que determinades matèries només poden ser objecte de regulació mitjançant llei i que, per tant, no poden deixar-se en mans de la potestat reglamentària. Una altra dimensió del principi de legalitat és la que comporta la subordinació del poder judicial a la llei, la qual es recull en l'art. 117.1 CE: «els jutges i magistrats (estan) sotmesos únicament a l'imperi de la llei», és a dir, legalitat enfront d'arbitrarietat, la qual cosa és plenament compatible amb el principi d'independència judicial. 13 3.2.2. El principi de jerarquia normativa Aquest principi, proclamat en l'art. 9.3 CE i plasmat en altres normes de rang inferior com l'art. 1.2 CC, l'art. 128 LPACAP o l'art. 6 LOPJ, deriva del principi democràtic: les normes l'origen de les quals compta amb majors dosis de legitimitat –per la major proximitat a la sobirania popular de l'òrgan del qual emanen– tenen un valor superior. La raó de ser d'aquest principi jeràrquic radica, per tant, en la diferent posició que ocupen en el sistema polític els diversos poders o òrgans amb capacitat normativa. La superioritat o inferioritat política es transfereix al producte normatiu. Els rangs són, sobretot, tres: Constitució, llei i reglament. Aquesta estructura jerarquitzada té forma piramidal i en el cim es troba la Constitució, que posseeix un rang superior a la llei, que és al seu torn superior al reglament. Els diferents tipus de normes reglamentàries també estan ordenats jeràrquicament (així, per exemple, un decret del govern és superior a una ordre ministerial); no així els diferents subtipus de lleis, que es relacionen entre si d'acord amb altres criteris. Constitució Lleis Reglaments Aquest principi opera dins de cada subsistema: dins de l'ordenament general de l'Estat i dins de cadascun dels ordenaments autonòmics. No opera en les relacions entre normes estatals i autonòmiques. 3.2.3. El principi de publicitat Les normes han de fer-se públiques per a convertir-se en vigents. Segons l’art. 6.1 CC, «la ignorància de les lleis no eximeix del seu compliment». Açò no implica que tots els ciutadans hagen de conéixer-les, sinó que tinguen la possibilitat de conéixer-les, d’ací l’exigència de la seua publicació. Sobre això, el TC ha dit que: «La Constitució, en el seu art. 9.3, garanteix el principi de la publicitat de les normes. Aquesta garantia apareix com a conseqüència ineluctable de la proclamació d’Espanya com un Estat de Dret, i es troba en íntima relació amb el principi de seguretat jurídica consagrat en el mateix art. 9.3 CE: doncs només podran assegurar-se les posicions jurídiques dels ciutadans, la possibilitat 14  d’aquests d’exercir i defensar els seus drets, i la efectiva subjecció dels ciutadans i els poders públics a l’ordenament jurídic, si els destinataris de les normes tenen una efectiva oportunitat de conéixer-les com a tals normes, mitjançant un instrument de difusió general que done fe de la seua existència i contingut, per la qual cosa resultaran evidentment contràries al principi de publicitat aquelles normes que foren d’impossible o molt difícil coneixement» (STC 179/1989, FJ 2). L'efecte més important de la publicació és l’entrada en vigor de la norma. Si en la norma no es diu res expressament, entra en vigor als vint dies (art. 2.1 CC).  La publicitat de les normes més importants es realitza en els diaris oficials: - El Diari Oficial de la Unió Europea - El Butlletí Oficial de l’Estat - El Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma - El Butlletí Oficial de la Província  Quines normes han de publicar-se en els diaris oficials? - Totes les normes amb rang de llei (art. 91 CE i art. 131 LPACAP). - Els Tractats Internacionals (art. 96.1 CE) i les seues reserves (STC 141/1998). - Els reglaments, sempre que siguen realment tals, és a dir, «disposicions» (art. 131 LPACAP) o «de caràcter general» (STC 179/1989), així com els reglaments parlamentaris (STC 179/1989). No necessàriament els anomenats reglaments administratius, sense eficàcia fora de l'Administració, sent, per tant, vàlida, per exemple, la publicació en un tauler d’anuncis d’un concurs de trasllats entre funcionaris (STC 45/1985). - Les sentències del Tribunal Constitucional (art. 164.1 CE), així com les sentències d’altres tribunals que anul·len normes (STC 195/2005 i art. 107.2 LJCA). 3.2.4. El principi de irretroactivitat ☛ El Diccionari del espanyol jurídic la defineix com: Situació sorgida quan la regulació establida en una norma o la doctrina fixada en una sentència s'aplica a situacions sorgides o fets esdevinguts en el passat. Doncs bé, cal subratllar ara que, com a regla general, en l'ordenament jurídic espanyol la retroactivitat de les normes està permesa. Segons la Constitució de 1978, la retroactivitat de les normes únicament està prohibida en els següents supòsits: 1) Segons l’art. 83 CE, les lleis de bases (en el marc de l’aprovació de decrets legislatius) no podran facultar el govern per a dictar normes amb caràcter retroactiu. [El seu context i implicacions s’explicaran en la lliçó corresponent]. 15 2) L’art. 9.3 CE proclama la prohibició de retroactivitat de les «disposicions sancionadores no favorables». Una prohibició que té una clara connexió amb l’art. 25.1 CE: «Ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de produir-se no constituïsquen delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent en aquell moment». A això cal sumar l’art. 7.1 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), que afegeix que «no podrà ser imposada una pena més greu que l’aplicable en el moment en què la infracció haja sigut comesa». Tots aquests preceptes són una projecció de l’axioma tempus regit actum (nascut en l’àmbit del dret privat però extensible al dret públic) a l’àmbit de les lleis penals –el que Feuerbach va sintetitzar en el principi nullum crimen, nulla poena sine praevia lege– i del dret administratiu sancionador. Així, la retroactivitat in peius en aquest camp queda terminantment prohibida. → El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en la Sentència Del Río Prada contra Espanya, del 21 d’octubre de 2013, va declarar contrària al CEDH l’anomenada doctrina Parot del nostre Tribunal Suprem –i avalada pel nostre Tribunal Constitucional–, perquè no podia aplicar-se retroactivament. Des d’una interpretació a sensu contrario, el TC considera que existeix un dret a l’aplicació retroactiva de les normes sancionadores favorables, és a dir, dedueix de la Constitució un mandat de retroactivitat in bonus d’aquest tipus de normes; d’aquesta manera, quan una nova norma suprimeix o redueix la sanció, aquesta hauria de ser revisada (així, per exemple, SSTC 8/1981, 15/1981 o 85/2006). Aquesta regla s’aplica, sobretot, a delictes (no sembla que hi haja dret a la devolució d’una multa) i així també ho assenyala el legislador: «tindran efecte retroactiu aquelles lleis penals que afavorisquen el reu, encara que en entrar en vigor hi haguera recaigut sentència ferma i el subjecte estiguera complint condemna» (art. 2.2 CP). A més, aquesta prohibició consagrada en l’art. 9.3 CE només s’aplica a les normes sancionadores i, per tant, han de preveure una sanció stricto sensu (STC 112/2006), és a dir, un càstig derivat d’un acte il·lícit. Açò significa que queda oberta la possibilitat de l’aplicació retroactiva de normes merament processals aplicables a aquest tipus de supòsits, però que, en si mateixes, no prescriuen sancions. 3) L’article 9.3 CE prohibeix, a més, la retroactivitat de les «disposicions (…) restrictives de drets individuals». En aquest punt, el TC ha interpretat que el terme «disposicions» es refereix tant a lleis com a reglaments. I pel que fa als «drets individuals», són, segons el mateix TC, els de l’art. 15 a 29 CE (STC 42/1986), però cal matisar que en algunes sentències s’afegeix una ambigua referència a «l’esfera general de protecció de la persona» (STC 112/2006). ☛ Al respecte, el Tribunal Constitucional ha dit que: 16  (…) la irretroactivitat només és aplicable als drets consolidats, assumits i integrats en el patrimoni del subjecte i no als pendents, futurs, condicionats i expectatives […], d’allò es dedueix que només pot afirmar-se que una norma és retroactiva, a efectes de l’art. 9.3 CE, quan incideix sobre “relacions consagrades” i afecta “situacions esgotades” (STC 112/2006, FJ 17). Així doncs, s’exigeix que els drets hagen sigut ja exercits i, per tant, el principi no protegeix de «la incidència de la nova llei en els drets en la seua projecció cap al futur» (SSTC 42/1986, 108/1986 o 97/1990), o en els drets «pendents, futurs, condicionats i expectatives» (SSTC 129/1987 i 70/1988). És a dir, sembla que la prohibició de retroactivitat de les normes restrictives de drets individuals no arriba als supòsits que abans anomenàvem de retroactivitat de grau mitjà o de grau mínim. ➤ Exemples: - Una llei no pot privar un propietari d’un bé o dret adquirit en virtut d’un contracte vàlid, excepte en cas d’expropiació conforme a dret; no obstant això, l’edat de jubilació d’un funcionari pot ser avançada per la nova llei, ja que aquest funcionari no té dret adquirit a jubilar-se a l’edat prevista en la legislació vigent en ingressar en l’Administració Pública. ⚠️ S’ha entés que les normes tributàries no són normes sancionadores o restrictives de drets individuals i és per això que no existeix una prohibició constitucional de la legislació tributària retroactiva (segons s’ha dit, entre altres, en les SSTC 126/1987, FJ 9; 150/1990, FJ 8; 197/1992, FJ 4; 173/1996, FJ 3; 182/1997, FJ 11; o 89/2009, FJ 3). 3.2.5. El principi de seguretat jurídica Recasens Siches ha arribat a escriure que: «El Dret no ha nascut en la vida humana pel desig de retre culte o homenatge a la idea de justícia, sinó per a satisfer una ineludible necessitat de seguretat. La pregunta de per què i per a què fan Dret els humans no la trobem contestada en l’estructura de la idea de justícia ni en el seguici de valors egregis que l’acompanyen, sinó en un valor subordinat –la seguretat– corresponent a una necessitat humana». Per la seua banda, el TC ha dit sobre aquest principi que «és suma de certesa i legalitat, jerarquia i publicitat normativa, irretroactivitat del no favorable, interdicció de l’arbitrarietat, però si s’esgotara en l’addició d’aquests principis, no haguera precisat ser formulada expressament. La seguretat jurídica és la suma d’aquests principis, equilibrada de tal manera que permeta promoure, en l’ordenament jurídic, la justícia i la igualtat, en llibertat» (SSTC 27/1981, 99/1987, 173/1996, entre altres). 17  El principi de seguretat jurídica significa, a més d’allò indicat i com ha posat de manifest la doctrina majoritària, predictibilitat, és a dir, que la ciutadania puga preveure les conseqüències jurídiques que es deriven d’un determinat acte. 3.2.6. El principi d'interdicció de l'arbitrarietat i la responsabilitat dels poders públics A través d’aquest principi, la presència del qual en la Constitució s’explica pel seu naixement previ en una monografia del professor Eduardo García de Enterría [La interdicción de la arbitrariedad en la potestad reglamentaria, reeditat després com La lucha contra las inmunidades del poder], es prohibeix que els poders públics actuen sense un fonament objectiu, raonable o proporcionat. En el seu origen, es va concebre per a operar sobre l’esfera de l’administració, però la Constitució l’estén a tots els «poderes públics». Per això, el TC ha considerat que pot aplicar-se a la labor del legislador (per exemple, STC 79/1991, FJ 4). 3.3. Les regles per a la resolució de conflictes i antinòmies 3.3.1. El criteri cronològic (relació temporal entre normes) L’ordenament evoluciona amb el temps, es renova, és una realitat dinàmica i, per això, normes que regulen la mateixa matèria es succeeixen de forma constant en el temps. Sovint –quasi sempre– les normes posteriors substitueixen les anteriors i a aquest fenomen de substitució d’una norma per una altra [que, a diferència de l’anul·lació de la norma, no comporta un judici de validesa] l’anomenem «derogació». És el que coneixem com la regla «lex posterior derogat priori» (article 2.2 CC) 1. En ordenaments com l’espanyol, l’efecte derogatori d’una norma es projecta sobre una o diverses normes anteriors d’igual o inferior rang [sense que siga necessari declarar la invalidesa de cap d’elles, cosa que només es plantejaria en el supòsit que les normes de rang inferior foren posteriors en el temps, en aquest cas no parlaríem de derogació, sinó de nul·litat per tractar-se de normes invàlides: d’aquesta manera, els preceptes reglamentaris vigents en un determinat moment queden derogats en entrar en vigor una llei que els contradiga i els preceptes reglamentaris que contradiguen el disposat en una llei anterior són nuls per ser invàlids]. Així doncs, una norma posterior pot derogar una altra anterior d’igual o inferior rang i perquè això es produïsca s’ha de donar alguna de les dues següents hipòtesis: 1) Derogació expressa: succeeix quan la norma posterior es pronuncia explícitament al voltant dels seus efectes derogatoris (art. 2.2 CC: «la derogació tindrà l’abast que expressament es dispose»). La derogació 1 Art. 2.2 CC: «Les lleis només es deroguen per altres posteriors». Ara bé, cal tindre en compte que, com encertadament ha assenyalat José María Rodríguez de Santiago, el terme «lleis» en l’art. 2.2 CC significa «norma escrita» i no «llei» stricto sensu, és a dir, no es refereix només a les «lleis» com a font del dret, sinó a qualsevol norma escrita. 18  expressa, recorda Santiago Muñoz Machado, «és sempre una decisió del legislador que no ha d’estar fundada, almenys necessàriament, en la incompatibilitat de la nova regulació amb altres normes antigues. Es tracta més bé d’una decisió política de depuració de l’ordenament». D’acord amb l’autor citat, aquesta fórmula derogatòria pot, al seu torn, ser: - Formal o material: serà formal quan concrete, mencionant-les, les disposicions que es deroguen; i serà material quan es limite a usar una clàusula general relativa a la derogació de totes les disposicions que s’oposen a la norma nova. - Total o parcial: en funció de si deroga lleis i/o reglaments en la seua integritat (en tal cas cal tindre en compte el principi de l’art. 2.2 CC, segons el qual: «Per la simple derogació d’una llei no recobren vigència les que aquesta haguera derogat») o únicament deroga normativa d’una manera fragmentària. 2. Derogació tàcita: la norma posterior no es pronuncia explícitament al voltant dels seus efectes derogatoris i aleshores, segons explica Santiago Muñoz Machado, l’intèrpret (en últim terme, el jutge) ha de valorar i constatar pel seu compte si concorre algun dels dos següents subtipus: - Derogació per incompatibilitat: el nou deroga el vell en la mesura que es detecten contradiccions (art. 2.2 CC: «[la derogació] s’estendrà a tot allò que en la llei nova, sobre la mateixa matèria, siga incompatible amb l’anterior»). És a dir, quan entre aquestes normes no existisquen contradiccions, no hi ha problemes, ja que desplegaran els seus efectes jurídics amb normalitat. Quan es plantege contradicció entre elles és quan caldrà acudir al principi en virtut del qual la norma dictada en últim lloc (la norma posterior en el temps) desplaça a l’anterior, substituint-la totalment o parcialment. La derogació arriba, per tant, de manera necessària a tota aquella normació jurídica que siga anterior i contradictòria en l’àmbit material que és regulat per la nova norma. - Derogació per absorció: en cas que la nova norma regule totalment o parcialment la mateixa matèria que l’anterior, en aquest cas caldrà entendre que la nova normativa deroga l’anterior. És freqüent que les normes –tant lleis com reglaments– incloguen en el seu articulat una disposició derogatòria de tipus exprés combinant les modalitats formal i material vistes anteriorment. Amb això es du a terme, d’entrada, una derogació concreta d’una o diverses normes anteriors [és a dir, el que anomenem derogació expressa formal]; i, addicionalment, s’indica que, amb caràcter general, totes aquelles disposicions d’igual o inferior rang que s’oposen a la norma posterior 19 s’entendran derogades [és a dir, el que anomenem derogació expressa material, que, en realitat, operaria del mateix mode en cas de no explicitar-se]. ➤ Exemples de disposicions derogatòries en diverses normes: - Disposició derogatòria de la Llei 30/2014, de 3 de desembre, de Parcs Nacionals: Disposició derogatòria única. Derogació de normativa. Queda derogada la Llei 5/2007, de 3 d’abril, de la Xarxa de Parcs Nacionals, així com totes aquelles disposicions d’igual o inferior rang que s’oposen a allò establit en aquesta llei. - Disposició derogatòria de la Llei 5/2019, de 15 de març, reguladora dels contractes de crèdit immobiliari. Disposició derogatòria. Queda derogat l’article 6 de la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció dels deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social, i totes aquelles disposicions d’igual o inferior rang que s’oposen al disposat en la present Llei. - Disposicions derogatòries del Reial Decret 2822/1998, de 23 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament General de Vehicles: Disposició derogatòria primera. Codi de la Circulació. Queden derogats els articles del Codi de la Circulació que es citen a continuació: 10; del 12 al 15; del 55 al 58, ambdós inclosos; del 61 al 64, ambdós inclosos; del 78 al 84, ambdós inclosos; del 105 al 107, ambdós inclosos; 132; 134; del 137 al 141, ambdós inclosos; del 143 al 148, ambdós inclosos; del 154 al 166, ambdós inclosos; del 175 al 194, ambdós inclosos; del 201 al 260, ambdós inclosos; del 305 al 308, ambdós inclosos; 310 i 311. Disposició derogatòria segona. Una altra normativa específica. Igualment queden derogades les següents disposicions: a) Paràgrafs c), d), e) i f) de l’article 17 del Reial Decret 1571/1993, de 10 de setembre, pel qual s’adapta la reglamentació de la matrícula turística a les conseqüències de l’harmonització fiscal del mercat interior. b) Reial Decret 490/1997, de 14 d’abril, pel qual es modifica el Codi de la Circulació i es determinen els pesos i dimensions màxims dels vehicles. 20  […] Disposició derogatòria tercera. General. Es deroguen, així mateix, tots els articles del Codi de la Circulació i disposicions d’igual o inferior rang que s’oposen a allò establit en el present Reglament. 3.3.2. El criteri de la jerarquia normativa (relació vertical entre normes) [Vegeu l’epígraf anterior 3.2.2. El principi de la jerarquia normativa]. El criteri de la jerarquia suposa que hàgem de distingir entre:  Força activa o innovadora: en virtut d’aquesta força una norma pot modificar o derogar les normes que es troben en un esglaó inferior o que se situen en el seu mateix nivell. La força activa o innovadora no pot entendre’s desgajada del principi «lex posterior derogat priori» ja comentat anteriorment.  Força passiva o de resistència: en virtut d’aquesta força una norma només pot ser vàlidament modificada o derogada per les del mateix rang jeràrquic, oferint resistència, en canvi, davant les inferiors. → Així doncs, les normes de rang legal tenen força activa enfront de les de rang reglamentari –capacitat de derogar– i força passiva enfront d’elles –capacitat d’evitar ser derogades–. En cas de contradicció entre normes, preval la pertanyent a la font de major rang. Si una norma de rang inferior entra en contradicció amb una norma de rang superior, serà jurídicament invàlida. Article 1.2 cc: «Careixeran de validesa les disposicions que contradiguen una altra de rang superior». En aquest punt, cal distingir: 1) Si la contradicció es produeix entre la Constitució i una llei posterior, la sanció que acompanyarà la declaració d’invalidesa només podrà ser la nul·litat, és a dir, l’expulsió definitiva de la norma de l’ordenament jurídic amb efectes erga omnes (enfront de tots): la norma deixa d’estar vigent i mai podrà ser aplicada. Una nul·litat que només pot declarar el Tribunal Constitucional, que a Espanya té atribuït el monopoli del control de constitucionalitat de les lleis. 2) Si la contradicció es produeix entre la llei i un reglament posterior, la sanció pot ser, o bé la inaplicació del reglament quan un jutge ordinari en un cas concret aprecie aquesta contradicció (art. 6 LOPJ), o bé la nul·litat quan aquesta contradicció siga declarada pels tribunals contenciós- administratius, que són els únics facultats per a aplicar aquesta sanció definitiva. 21  → L’anul·lació té sempre efectes erga omnes (arts. 164 CE, 38 i 39 LOTC per a les lleis i normes amb rang de llei, i art. 84 LJCA, per als reglaments). → La inaplicació, en canvi, només produeix efectes inter partes, amb l’agreujant que la incompatibilitat de la norma amb una altra de rang superior (determinant de la inaplicació) és sempre una qüestió que admet diverses respostes fonamentades totes elles en criteris raonables. Així, en els supòsits de l’art. 6 LOPJ, és perfectament possible que diferents tribunals adopten solucions dispars quant a l’aplicabilitat d’una mateixa norma reglamentària; disparitat que només desapareixerà, o bé a través de la funció unificadora de la jurisprudència del TS, o bé, fora ja de l’àmbit de l’eficàcia o aplicabilitat, mitjançant la seua anul·lació per un tribunal contenciós-administratiu. 3.3.3. El criteri de la competència (relació horitzontal entre normes) L’única norma que guarda una relació jeràrquica amb totes les restants és la Constitució, que és, a més, la norma que fixa amb caràcter general la distribució de matèries entre el subsistema estatal i els sistemes autonòmics. El criteri de la competència consisteix a delimitar un àmbit específic de matèries per a atribuir-ne la regulació a un determinat tipus de normes, amb exclusió de les altres, de manera que els altres tipus normatius no puguen incidir en aquesta matèria.  Cal distingir entre tres supòsits de normes que es relacionen entre si atenent al principi de la competència: 1) Normes procedents de diferents òrgans i amb diferents àmbits materials. CORTS GENERALS PARLAMENT AUTONÒMIC Llei estatal Llei autonòmica [Relacions internacionals] [Turisme] COMPÈTENCIA En aquest cas, veiem com les normes dictades per òrgans diferents (Corts Generals i un parlament autonòmic) que exerceixen la seua potestat normativa sobre un àmbit material determinat (relacions internacionals i turisme, respectivament) es relacionen entre si atenent al criteri de la competència. 22 2) Normes procedents del mateix òrgan i amb diferents àmbits materials i procediments d’aprovació. CORTS GENERALS Llei orgànica Llei ordinària COMPÈTENCIA Determinades categories normatives emanades del poder legislatiu estatal es relacionen entre si atenent al criteri de la competència, ja que estan vinculades a un àmbit material determinat (reservat en exclusiva a aquest tipus de norma) i presenten, a més, algunes variants procedimentals. 3) Normes procedents de diferents òrgans i amb el mateix àmbit material, però amb diferents potestats normatives. CORTS GENERALS PARLAMENT AUTONÒMIC Llei autonòmica de Llei estatal bàsica desenvolupament [Sanitat] [Sanitat] COMPÈTENCIA Quan existeixen matèries comunes o compartides entre entitats territorials, com és el cas d’aquelles el règim competencial de les quals s’articula d’acord amb el binomi bases-desenvolupament, també opera el criteri de la competència. Ara bé, ací pot produir-se (a diferència del que ocorria en els anteriors casos) un efecte derogatori en una sola direcció: les normes bàsiques de l’Estat deroguen les lleis de desenvolupament de les Comunitats Autònomes, sense que aquestes puguen, al seu torn, derogar-les. 23 El principi de competència es vulnera, en qualsevol dels tres supòsits, quan una norma s’ocupa de matèries que no li han sigut encomanades, i això amb independència de quin siga el seu rang formal. Cada norma té el seu propi àmbit material com a condició de validesa i només pot arribar fins on li ho permeta el seu àmbit competencial. Les normes que infringeixen el principi de competència, és a dir, que envaixen el terreny reservat a altres, són invàlides i la seua sanció jurídica – com en el criteri de jerarquia– podrà ser la nul·litat o la inaplicació. No és necessari que es produïsca contradicció entre normes per a determinar la invalidesa; basta que una norma entre a regular l’àmbit reservat a una altra perquè s’aplique el principi de la competència (vegeu el cas paradigmàtic de les leges repetitae). 3.3.4. Altres criteris a) Especialitat. b) Prevalència. c) Supletorietat. [A causa de les circumstàncies especials d'aquest curs, aquests epígrafs no el desenvolupe i us exonere del seu estudi. No entrarà, doncs, per a examen] 24