Història i procés de l’avaluació psicològica PDF

Història i procés de l’avaluació psicològica PID_00283522 Aida Aguilera Martínez Ramon Escobar Toneu Montserrat Lacalle Sisteré Temps mínim de dedicació recomanat: 3 hores © FUOC PID_00283522 Història i procés de l’avaluació psicològica Aida Aguilera Martínez Ramon Escobar Toneu Montserrat Lacalle Sisteré Llicenciada en Psicologia per la Llicenciat en Psicologia per la Uni- Doctora en Psicologia. Professora as- Universitat de Barcelona (UB). Ha versitat de Barcelona. Màster en sociada a la Universitat Autònoma col·laborat amb diversos grups Intervenció Ambiental: Contextos de Barcelona (UAB) i la Universitat d’investigació en projectes relaci- psicològics, socials i de gestió. Ha Abat Oliba CEU (UAO). Supervisora onats amb aspectes cognitius en desenvolupat diverses feines en internacional en TREC de l’Institut adults i pacients amb esquizofrènia l’àmbit de la intervenció ambiental i Albert Ellis de Nova York. Actual- i trastorn bipolar a Espanya i els Es- comunitària. Actualment combina la ment, combina la pràctica clínica a tats Units d’Amèrica. Actualment, seva tasca com a psicòleg al Centre l’Institut RET i la docència. Profes- treballa com a psicòloga en l’àmbit Penitenciari d’Homes de Barcelona sora col·laboradora de l’assignatura privat i exerceix com a professora amb la consultoria de l’assignatura Avaluació psicològica a la Universitat col·laboradora a la Universitat Ober- Avaluació Psicològica a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). ta de Catalunya (UOC). Oberta de Catalunya (UOC). La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada pel professor: Juan Carlos Medina Alcaraz Segona edició: setembre 2021 © d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC) Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona Autoria: Aida Aguilera Martínez, Ramon Escobar Toneu, Montserrat Lacalle Sisteré Producció: FUOC Tots els drets reservats Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit del titular dels drets. © FUOC PID_00283522 Història i procés de l’avaluació psicològica Índex Introducció.................................................................................................. 5 Objectius....................................................................................................... 6 1. Concepte i evolució històrica de l’avaluació psicològica......... 7 1.1. Concepte d’avaluació psicològica............................................... 7 1.2. Història de l’avaluació psicològica.............................................. 8 1.3. Models teòrics en l’avaluació psicològica................................... 8 1.3.1. Model de l’atribut (psicomètric).................................... 9 1.3.2. Model dinàmic (perspectiva psicoanalítica).................. 10 1.3.3. Model mèdic (perspectiva medicopsiquiàtrica)............. 11 1.3.4. Models conductuals (primera, segona i tercera generació)....................................................................... 11 1.3.5. Model cognitiu.............................................................. 13 1.3.6. Model constructivista.................................................... 13 1.3.7. Model del conductisme paradigmàtic........................... 13 1.4. Variables rellevants en l’avaluació psicològica d’una persona.... 14 2. El procés d’avaluació psicològica.................................................. 16 2.1. El procés descriptiu-predictiu...................................................... 18 2.1.1. Fase 1. Delimitació del problema.................................. 18 2.1.2. Fase 2. Formulació d’hipòtesis i deducció d’enunciats verificables................................................. 19 2.1.3. Fase 3. Contrastació d’hipòtesis: administració de proves............................................................................. 21 2.1.4. Fase 4. Comunicació de resultats: l’informe.................. 22 2.2. El procés interventiu-valoratiu................................................... 22 2.2.1. Fase 5. Pla de tractament o intervenció........................ 22 2.2.2. Fase 6. Tractament......................................................... 23 2.2.3. Fase 7. Valoració............................................................ 23 2.2.4. Les fases del procés d’avaluació..................................... 23 3. Variables que influeixen en el procés d’avaluació.................... 25 3.1. Variables que amenacen les garanties científiques del procés d’avaluació................................................................................... 25 3.1.1. Variables de la persona avaluadora............................... 25 3.1.2. Variables de la persona avaluada................................... 28 3.1.3. Variables de la situació.................................................. 29 3.1.4. Variables referents a la qualitat i l’ús de les tècniques... 30 3.1.5. Variables referents a les dades i al procés...................... 32 © FUOC PID_00283522 Història i procés de l’avaluació psicològica 3.2. Variables que amenacen les garanties ètiques del procés d’avaluació................................................................................... 32 3.2.1. Els codis deontològics................................................... 33 3.2.2. Principis ètics de l’avaluació psicològica....................... 34 3.2.3. L’avaluació psicològica en grups minoritaris o especials......................................................................... 38 3.2.4. Responsabilitat del psicòleg en l’avaluació computeritzada.............................................................. 38 Glossari......................................................................................................... 39 Bibliografia................................................................................................. 40 © FUOC PID_00283522 5 Història i procés de l’avaluació psicològica Introducció En aquest mòdul, comencem fent un repàs de la història de la disciplina i dels diferents models teòrics que han contribuït a l’avaluació psicològica actual. En el segon apartat, es descriu el procés d’avaluació psicològica i es comenten ca- da una de les fases que el componen. Podeu completar la lectura d’aquest punt amb la revisió dels casos que es presenten en els capítols 10 a 15 del manual de Fernández-Ballesteros (2013), en què veureu exemplificat el procés d’avaluació que se segueix en funció dels diferents àmbits d’aplicació de la psicologia. Fi- nalment, es dedica el darrer apartat a fer una descripció detallada dels aspectes científics i ètics més rellevants implicats en l’avaluació psicològica. © FUOC PID_00283522 6 Història i procés de l’avaluació psicològica Objectius En aquest mòdul, l’estudiant trobarà les eines i els continguts necessaris per assolir els objectius següents: 1. Comprendre el concepte i l’evolució de l’avaluació psicològica. 2. Identificar les característiques bàsiques dels models d’avaluació psicològi- ca. 3. Conèixer les variables més rellevants en l’avaluació psicològica d’una per- sona. 4. Comprendre l’avaluació psicològica com un procés científic d’anàlisi de la conducta, en el seu sentit més ampli. 5. Tenir una visió general del procés d’avaluació psicològica i de les principals fases que el componen. 6. Conèixer les variables científiques més importants que influeixen en el procés d’avaluació. 7. Estudiar els aspectes més importants que cal tenir en compte en l’elecció, aplicació, correcció i interpretació d’un instrument d’avaluació. 8. Distingir els aspectes ètics que regulen l’exercici professional de la psico- logia relacionats amb l’avaluació. 9. Reflexionar sobre l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en l’avaluació psicològica. © FUOC PID_00283522 7 Història i procés de l’avaluació psicològica 1. Concepte i evolució històrica de l’avaluació psicològica 1.1. Concepte d’avaluació psicològica Són moltes les qüestions que els pacients o clients poden plantejar als diferents professionals en actiu: «L’Anna ha perdut el seu marit, és normal que s’aïlli de l’entorn i deixi de fer les activitats que solien agradar-li?», «El meu fill és molt mogut, potser té TDAH?», «Aquest any acabo el batxillerat i no sé què estudiar» o «Ens cal trobar un professional que ocupi un lloc vacant a la nostra empresa». Per donar resposta a totes aquestes qüestions, caldrà dur a terme un procés d’avaluació psicològica. Sovint les persones que tenen aquests dubtes escolten respostes per part de persones properes, familiars o amistats. Nosaltres, com a professionals de la psicologia, també oferirem una resposta o orientació, però ho farem després d’haver dut a terme un procés d’avaluació basat en el mètode científic. Podem afirmar que l’avaluació psicològica és una disciplina aplicada, demos- trem que la coneixem quan podem dur-la a terme des del punt de vista pràctic, independentment de l’àmbit d’actuació dins el camp de la psicologia. Per fer aquest exercici, ens caldrà primer conèixer, des del punt de vista teòric, les fases que formen part d’aquest procés, els procediments de recollida d’informació que podem utilitzar i els elements teòrics a tenir presents en el camí de la presa de decisions. Aquest estudi pot recaure sobre un subjecte o un grup o objecte (tractament, programa, institució, etc.), i es reserva per a un objecte el terme valoració. Les demandes es poden plantejar en termes de diagnòstic, orientació, selec- ció i modificació. En funció d’aquestes, s’establiran els objectius del procés d’avaluació psicològica, que es concreten en: Descriure. Classificar. Predir. Explicar. Controlar. Aquestes operacions bàsiques dutes a terme pel professional i les demandes estan interconnectades, de manera que el diagnòstic exigeix operacions de descripció i classificació; l’orientació i la selecció se centren en els objectius de predicció; i la modificació implica fixar com a objectiu l’explicació i el control (Fernández-Ballesteros, 2013). © FUOC PID_00283522 8 Història i procés de l’avaluació psicològica 1.2. Història de l’avaluació psicològica L’interès per l’estudi de la conducta humana va sorgir fa segles, sovint en el marc d’explicacions relacionades amb la filosofia i la medicina (Fernández-Ba- llesteros, 2013). Aquestes aproximacions, malgrat no ser sempre científiques, evidenciaven el fet que calien especialistes per descriure les característiques psicològiques individuals. No va ser fins al segle XIX, quan el paradigma epis- temològic del moment posava en rellevància el mètode científic i la impor- tància de basar el coneixement en fets sensibles i observables, que va néixer la psicologia. L’any 1879, Wundt constitueix el primer laboratori de psicologia experimental a Alemanya, i amb aquest s’inicia el recorregut de la psicologia com a disciplina. L’avaluació psicològica es constitueix com a camp d’interès a les acaballes del segle XIX i la primeria del segle XX. Els autors que van influir més en aquest moment són tres: 1) Francis Galton (1822-1911), un dels precursors de la psicologia diferencial; 2) Alfred Binet (1857-1911), qui va fer les primeres passes en l’avaluació de la intel·ligència en l’àmbit escolar; i 3) Mckeen Cattell (1860-1944), deixeble de Wundt, a qui se li atribueix l’autoria del terme «test mental». 1.3. Models teòrics en l’avaluació psicològica Al darrer segle, s’han succeït diferents propostes conceptuals per dur a terme l’avaluació psicològica. A continuació, revisarem l’evolució històrica des de la proposta inicial del model de l’atribut fins a l’enfocament constructivista. Per a la formulació teòrica de cada model, tindrem en compte els elements següents: 1) Tipus de variables: en funció de la formulació teòrica, cada model proposa una sèrie de variables rellevants. 2) Mètode: la manera com s’operativitzen les variables donarà lloc a un mè- tode correlacional o experimental. a) L’enfocament correlacional estudia l’associació entre les variables i esta- bleix hipòtesis de covariació que comporten l’absència de manipulació. b) L’enfocament experimental estudia la relació entre les variables mitjan- çant hipòtesis causals que impliquen la manipulació de les variables per a la seva contrastació. © FUOC PID_00283522 9 Història i procés de l’avaluació psicològica 3) Tècniques: procediments utilitzats per recollir la informació. 4) Nivell d’inferència: interpretació feta sobre les conductes observades. a) En el nivell I, només hi ha la conducta que hem observat (per exemple, fu- ma, plora), amb el màxim nivell d’objectivitat, per això diem que la conducta és una mostra, no fem cap tipus d’interpretació ni associació. b) En el nivell II, pensem que aquesta conducta pot relacionar-se amb d’altres, amb la qual cosa considerem la conducta com un signe. c) En el nivell III, hipotetitzem la presència d’un constructe darrere de les conductes observades. d) Finalment, en el nivell IV, formulem una especulació teòrica que no po- dem contrastar empíricament. Conducta de fumar en funció dels diferents nivells d’inferència El nivell d’inferència fa referència a la distància que hi ha entre la realitat observada i l’explicació que en fem. Pensem en com podríem interpretar la conducta de fumar en funció dels diferents nivells d’inferència. En el nivell I, la conducta és una mostra, de manera que podríem concretar quantes cigarretes fuma el subjecte. En el nivell II d’inferència, considerem la conducta com un signe, per la qual cosa podríem estudiar si fumar s’associa a altres situacions, atès que és un signe de conducta ansiosa. En el nivell III, hipotetitzem la presència d’un constructe, com podria ser que el subjecte és neuròtic, condició que el porta a presentar aquesta conducta. En el nivell IV, formulem una especulació teòrica que no podem contrastar empíricament, des d’una perspectiva psicodinàmica, podríem afirmar que el subjecte està fixat a l’etapa oral. 5) Objectius: són formulats en funció de la demanda plantejada. Com hem vist en subapartats anteriors, aquests poden ser: descriure, classificar, predir, explicar i controlar. 6) Context: fa referència a l’àmbit d’aplicació en què cada professional desen- volupa la seva funció, com poden ser el clínic, l’educacional, l’organitzacional, etc. 1.3.1. Model de l’atribut (psicomètric) Personatges històrics com Galton, Binet i Catell van formular el model de l’atribut, també anomenat psicomètric amb referència al seu objectiu princi- pal: la quantificació. Aquest model explica la conducta del subjecte en funció de les variables in- ternes conceptualitzades com a trets o atributs. Aquests explicarien per què el comportament d’una persona es pot mantenir estable al llarg del temps en diferents situacions. Es tractaria de característiques innates susceptibles de ser © FUOC PID_00283522 10 Història i procés de l’avaluació psicològica quantificades, com és el cas dels trets de personalitat, les variables implicades en la intel·ligència o altres constructes psicològics. Per fer-ho, bàsicament uti- litza tècniques psicomètriques, com poden ser els tests. Els seus objectius són la descripció i la classificació de determinades caracte- rístiques, sobre les quals es poden fer prediccions posteriors. Per aquest motiu, els nivells d’inferència que preveu són l’I i II, de manera que descriu la con- ducta per associar-la a d’altres posteriorment. El seu és un enfocament nomo- tètic, atès que compara el subjecte amb un grup normatiu seguint un mètode correlacional. El model de l’atribut o psicomètric s’utilitza en el context d’investigació, però Mètodes de cribratge especialment en l’àmbit educatiu quan es pretén dur a terme una orientació; Des del punt de vista histò- en organitzacions, si es té com a finalitat la selecció del candidat ideal per a ric, la Primera Guerra Mundi- un lloc de treball; i en clínica, si cerquem un diagnòstic. al va comportar la necessitat de mètodes de cribratge (scre- ening, en anglès) per ser apli- cats a joves que podien anar Si bé és cert que una de les contribucions més importants d’aquesta proposta al front. Es tractava de disse- nyar una avaluació ràpida i poc va ser la mesura de les variables psicològiques, amb la metodologia de control costosa que permetés avaluar mètric, es va criticar el seu reduccionisme, ja que considera la conducta inde- col·lectivament. El model de l’atribut hi va donar resposta pendent de la situació. amb la creació de nombrosos instruments psicomètrics per aquesta finalitat. 1.3.2. Model dinàmic (perspectiva psicoanalítica) Les aportacions més importants del model dinàmic van ser fetes per Freud. La seva proposta mira cap al subjecte per buscar l’explicació del comportament i ho fa sobre la base de constructes teòrics que expliquen l’estructura de la personalitat, que és influenciada per dinamismes interns inconscients. En l’avaluació del subjecte, preveu variables implicades en la personalitat (allò, jo, súper jo); el conscient, el preconscient i l’inconscient, i altres elements característics de la psicoanàlisi, com els mecanismes de defensa. El mètode utilitzat és el correlacional. Mitjançant una perspectiva idiogràfica en què cada pacient representa un cas únic, es planteja com a objectius la descripció, la classificació i la predicció del seu comportament. Per fer-ho, utilitza tècniques projectives, com ara l’associació lliure, l’autobiografia o l’anàlisi dels somnis. Recorre tots els nivells d’inferència, fins a arribar al nivell IV, en què planteja una explicació teòrica al comportament que no pot ser contrastada. L’aparició del model dinàmic va posar de manifest la importància de la histò- ria del subjecte en els problemes psicològics. Aquesta aportació també va ser l’origen de crítiques, ja que es va titllar d’excessivament determinista sobre això. El seu àmbit d’aplicació ha estat sempre el context clínic. © FUOC PID_00283522 11 Història i procés de l’avaluació psicològica 1.3.3. Model mèdic (perspectiva medicopsiquiàtrica) Segons la seva formulació, el model mèdic busca l’explicació del comporta- ment humà en factors genètics i biològics. Autors com Kraepelin i Witmer van establir categories de trastorns mentals fonamentats en alteracions biolò- giques. Per a aquests, les variables a avaluar eren entitats nosològiques for- mulades per a aquesta finalitat. Mitjançant tècniques com l’entrevista, l’observació i les bateries neuropsico- lògiques, aquesta proposta té entre els seus objectius descriure, classificar, pro- nosticar i explicar la malaltia mental com a sinònim de malaltia orgànica. Per als psicòlegs, aquesta proposta es queda en el pronòstic, ja que, com que no estan facultats per medicar, queden circumscrits en un mètode correlacional. En medicina, en canvi, s’assoleix l’explicació del trastorn, ja que s’estableix un tractament farmacològic que fa possible la modificació del seu curs. Des del model mèdic, es pot treballar en els quatre nivells d’inferència, ori- entats a un àmbit d’aplicació clínic i de la salut. Avui en dia, es valora la contribució d’aquesta proposta dins l’avaluació psi- cològica, perquè ha aportat taxonomies basades en aspectes biològics, però es considera un enfocament reduccionista per aquest fet, ja que limita la possible actuació del psicòleg davant un subjecte passiu víctima de la seva malaltia. 1.3.4. Models conductuals (primera, segona i tercera generació) Watson i Skinner, entre d’altres, van proposar un gir de 180° en l’avaluació psi- cològica. Considerats els pares del model conductual radical (o també ano- menat de primera generació), van deixar de posar interès en l’organisme per explicar el comportament humà, amb la qual cosa van passar a considerar so- lament l’ambient com a determinant. Els seus pressupòsits teòrics feien refe- rència al condicionament clàssic i operant, de manera que explicaven la con- ducta en termes d’estímul i resposta o de resposta i reforçament, per mitjà del mètode experimental. Seguint la seva proposta, només es tindria en compte la conducta observa- ble del subjecte, determinada per variables ambientals. Per estudiar-les, calen tècniques eminentment observacionals que permetin un estudi idiogràfic del comportament. Des de la seva aparició, l’enfocament conductual va representar un trencament amb l’avaluació tradicional, no solament per observar l’entorn del subjecte, sinó per plantejar la modificació com la fita a assolir. Si fins al moment del seu sorgiment, la classificació havia estat un dels objectius prioritaris, per als conductistes radicals els objectius prioritaris són el control i la predicció. Tant © FUOC PID_00283522 12 Història i procés de l’avaluació psicològica és així que «rebutgen» l’avaluació en si mateixa i s’interessen pel procés quan els cal valorar les seves intervencions. Inicialment, es van centrar en un nivell d’inferència I, en què la conducta era entesa com una mostra. Malgrat ser un model reduccionista, continua sent vigent en determinats en- torns clínics i escolars, especialment en el cas de poblacions amb limitacions cognitives. Després de fer-se evident la necessitat d’incloure les variables existents entre l’ambient i la conducta manifesta del subjecte, Tolman, Wolpe, Eysenck i Ban- dura, entre d’altres, van assumir una formulació que assumia la presència de processos mediacionals i que va donar lloc al conductisme mediacional (se- gona generació). Aquests feien referència a les variables de caràcter cognitiu o emocional que no poden ser observables directament (ansietat, locus de con- trol, etc.). Per aquest motiu, el nivell d’inferència passava a ser el II. Els seus objectius continuaven sent la predicció i el control de la conducta, per tant, seguien un mètode experimental. La incorporació de noves variables implicava augmentar les tècniques utilitzades i es començaven a utilitzar els autoinformes, que permeten avaluar la conducta cognitiva, centrant-se en els mateixos contextos clínics i escolars. Més endavant, Ellis, Cautela, Beck i Meichembaum van fer un pas més dins el conductisme i van formular la tercera generació, que va donar lloc al model cognitivoconductual. Aquesta nova proposta inclou en la seva formulació teòrica les interpretacions que el subjecte fa de la realitat, en un model on la persona i l’ambient estan en interacció. Aquesta visió implica l’avaluació de les variables ambientals i la conceptualització de la conducta en tres components diferenciats: 1) les cognicions, 2) els aspectes psicofisiològics i 3) el comportament motor. Així doncs, caldrà la utilització de tècniques diverses, com ara l’observació, els autoinformes, els registres psicofisiològics, les tècniques subjectives, les entre- vistes estructurades, etc., mitjançant les quals es farà un estudi idiogràfic del subjecte en tots els nivells d’inferència. Es tracta d’un plantejament abocat a la modificació, per la qual cosa els seus objectius s’orienten a la predicció i el control, que impliquen el mètode ex- perimental. Aquest model ha estat molt utilitzat en l’àmbit clínic, però també ha fet incursions a l’escola i les organitzacions. © FUOC PID_00283522 13 Història i procés de l’avaluació psicològica 1.3.5. Model cognitiu Les noves tecnologies en l’àmbit informàtic i electrònic van ser definitives en l’aparició del model cognitiu. Seguint les aportacions de Chomsky i Piaget, es va plantejar una nova formulació en què el subjecte esdevé un agent actiu processador d’informació. D’aquesta manera, la conducta està en funció del món cognitiu de l’individu i es postula l’existència d’una preprogramació. Ai- xí doncs, les variables implicades en l’avaluació seran de caire cognitiu, com per exemple representacions mentals, processos o funcions mentals superiors, com la memòria o el llenguatge. Per mesurar-les, es van seguir aplicant tècni- ques com els autoinformes, entesos com una via d’entrada a les cognicions, o bé els registres psicofisiològics. Partint d’un mètode experimental, es buscarà la descripció, la predicció, l’explicació i el control com a objectius. Per tant, utilitzarà fonamentalment els nivells III i IV d’inferència. Aquesta proposta ha estat molt relaciona- da amb el context de les neurociències, tant en el camp d’aplicació com d’investigació, i també en l’àmbit escolar. 1.3.6. Model constructivista Aquest model representa una aportació fenomenològica a l’estudi de la con- ducta. Rogers, Maslow, Perls o Kelly han contribuït a la formulació d’aquesta proposta que es basa en el fet que les persones creen la seva pròpia realitat a partir de la seva subjectivitat. Les variables implicades en aquesta proposta fan referència a constructes personals, la motivació pel creixement o els signi- ficats. Aquests i altres elements explicarien la tendència a l’autoactualització. Per avaluar-los, s’utilitzen tècniques observacionals, subjectives i projectives. Els seus objectius passen per la descripció del subjecte per tal de comprendre’l i intervenir-hi buscant el seu creixement personal. Per aquest motiu, recorre tots els nivells d’inferència. El seu és un enfocament idiogràfic, atès que fa un estudi individualitzat del subjecte, seguint un mètode correlacional. El model constructivista s’utilitza majoritàriament en el context clínic i, eventualment, en l’escolar. 1.3.7. Model del conductisme paradigmàtic Com hem vist, totes les propostes teòriques exposades fins aquest punt repre- senten aportacions valuoses en el moment de dur a terme una avaluació psi- cològica, però han estat més o menys qüestionades pel seu reduccionisme. Des del model de l’atribut fins al model constructivista, han aparegut diferents va- riables susceptibles de ser considerades, la qual cosa implica, en cada cas, unes tècniques d’avaluació o d’altres. Davant aquesta diversitat, Staats proposa una teoria general del comportament o conductisme paradigmàtic que integra les aportacions de l’avaluació tradicional (model de l’atribut, model dinàmic i model mèdic) i l’avaluació conductual (hem revisat les tres propostes). En © FUOC PID_00283522 14 Història i procés de l’avaluació psicològica la seva formulació teòrica, recull variables referents a repertoris bàsics de la conducta (model de l’atribut), variables biològiques (model mèdic), variables ambientals històriques (model dinàmic) i variables ambientals actuals (models conductuals). Aquest ampli nombre d’aspectes a considerar implicarà la uti- lització de diverses tècniques: tests, autoinformes, registres psicofisiològics i procediments observacionals. Es tracta d’un model estès en l’àmbit clínic que té com a objectius l’explicació i la modificació de la conducta, per tant, actua des d’un mètode experimental. Treballa en els quatre nivells d’inferència. 1.4. Variables rellevants en l’avaluació psicològica d’una persona Per tal de dur a terme una avaluació psicològica completa de l’individu, i te- nint present la proposta integradora que representa el model del conductisme paradigmàtic, el conjunt de variables a considerar són les següents: 1) Comportaments objecte d’estudi. Representen la conducta problema a es- tudiar i analitzar, que és susceptible de ser conceptualitzada per tres compo- nents: a) Conducta motriu («el que fa»). Fa referència a la conducta motora obser- vable del subjecte. b) Conducta cognitiva («el que pensa»). S’inclouen els pensaments que po- den ser formulats en forma d’autoinstruccions, valoracions o altres idees que comporten una interpretació d’allò que està succeint. c) Conducta psicofisiològica («el que experimenta»). Implicacions en el sis- tema nerviós que comporten l’aparició d’una simptomatologia física. 2) Condicions personals. Personalitat i repertoris bàsics de la conducta del subjecte. Fan referència a competències, habilitats o atributs que es mantenen de forma relativament estable al llarg del temps i representen una tendència de resposta en diferents situacions. 3) Condicions ambientals passades. Història d’aprenentatge del subjecte. Es detallen fets esdevinguts en el passat en l’àmbit familiar, social, escolar, labo- ral, etc., que poden estar implicats en l’origen de la conducta problema. 4) Condicions ambientals actuals. Estímuls o situacions físiques o socials que provoquen, mantenen i controlen el comportament objecte d’estudi. Es tracta d’esdeveniments temporalment propers a la conducta problema. © FUOC PID_00283522 15 Història i procés de l’avaluació psicològica 5) Condicions biològiques. Variables que impliquen aspectes biològics rela- cionats amb la conducta objecte d’estudi. Aquestes condicions poden ser ava- luades per altres professionals de l’àmbit sanitari. © FUOC PID_00283522 16 Història i procés de l’avaluació psicològica 2. El procés d’avaluació psicològica El procés d’avaluació psicològica implica una presa de decisions constant per Lectura recomanada part del professional de la psicologia que el conduirà des del motiu de la Es recomana la lectura de: consulta inicial fins a respondre a la demanda feta, determinada per l’àmbit Fernández Ballesteros, R. et d’actuació. al. (2003). Guías para el pro- ceso de evaluación (GAP): Una propuesta a discusión. Com hem vist en l’apartat anterior, la demanda pot ser plantejada en termes Papeles del Psicólogo, 23(84), 58-70. Recuperat d’http:// de: www.papelesdelpsicologo.es/ resumen?pii=1056 1) Diagnòstic: si estem interessats a conèixer el problema que presenta un pacient, se li assigna un nom en funció d’una categoria diagnòstica. 2) Orientació: quan, per exemple, volem saber si les característiques que pre- senta una persona li facilitaran l’èxit en uns estudis i la professió associada a aquests. 3) Selecció: és el cas de necessitar determinar quin és el candidat ideal per cobrir un determinat lloc de treball. 4) Intervenció o canvi (modificació): quan la nostra missió és aplicar un tractament per tal de produir un canvi psicològic en el subjecte. 5) Valoració de la intervenció: afegim aquesta cinquena demanda si bus- quem contrastar l’eficàcia de les nostres intervencions després d’haver-les apli- cat. També recordem que aquestes diverses finalitats implicaran que el professional de la psicologia es plantegi diferents objectius: Descriure: fer evidents les característiques psicològiques que presenta un subjecte. Classificar: atribuir les variables descrites en una categoria prèviament es- tablerta. Predir: anticipar possibles conductes o esdeveniments, en funció de la classificació efectuada. Explicar: indicar les variables implicades en un cas que justifiquen l’aparició de les característiques observades. Controlar: modificar les variables implicades en un model explicatiu. © FUOC PID_00283522 17 Història i procés de l’avaluació psicològica El cas d’en Joan En Joan consulta a la psicòloga preocupat pel seu estat d’ànim actual (motiu de consulta). Vol saber què li passa (demanda de diagnòstic) i fer «alguna cosa per tornar a ser el que era abans» (demanda d’intervenció). La psicòloga es planteja començar per la descripció dels símptomes que presenta el seu pacient: en Joan està trist, plora sovint, refereix estar apàtic i no gaudir de les activitats de què gaudia habitualment. També refereix insomni i una baixada de pes que s’ha fet evident els darrers dos mesos. Característiques com aquestes porten a la psicòloga a classificar les característiques que presenta en Joan com a depressives. Atribuir les seves característiques a aquest trastorn, li permetrà predir cer- tes conductes, com la baixada de rendiment laboral que pot estar present en persones que manifesten la simptomatologia descrita. Conèixer el diagnòstic també li permetrà explicar l’origen d’aquest trastorn, probablement en Joan ha caigut en aquest estat de- pressiu després de la separació recent de la seva parella, amb qui tenia una relació de de- pendència afectiva. Aquest fet, sumat a la seva manca d’estratègies d’afrontament, l’han conduït a un estat emocional disfuncional. En aquest moment del procés, la psicòloga podrà fixar-se com a objectiu el control de les variables implicades en aquest cas, inter- vindrà per treballar la dependència afectiva que en Joan estableix en les relacions afecti- ves i l’ajudarà a afrontar les dificultats amb un locus de control més intern. Tenint presents les finalitats i els objectius, el procés d’avaluació psico- lògica s’articula en dos moments: un primer descriptiu-predictiu que segueix un enfocament correlacional orientat al diagnòstic, la selecció o l’orientació; i un segon pas interventiu-valoratiu en què, des d’un pa- radigma experimental, es duu a terme el tractament i la seva valoració. Al llarg de l’avaluació psicològica, pren especial rellevància la recollida d’informació, que es fa en diferents moments. En aquest sentit, les tècniques d’avaluació són fonamentals, des de l’inici del procés en la concreció del mo- tiu de consulta fins a la valoració de la intervenció. Una tècnica d’avaluació és un procediment de recollida d’informació que pot presentar característi- ques diferenciades. En psicologia disposem d’entrevistes, estratègies observa- cionals, proves projectives, tècniques objectives i subjectives, autoinformes i tests. Aquestes estratègies es poden classificar segons la seva especificitat i cost. L’especificitat o rigor fa referència al grau de concreció de la informació re- collida i la complexitat dels procediments utilitzats per recollir-la. El fet de valorar el cost implica tenir present el temps necessari per aplicar-la, el capital humà i els recursos logístics per dur-la a terme. Partirem en fases inicials de l’ús de procediments poc específics amb un ampli espectre i baix cost, avança- rem en l’avaluació utilitzant tècniques més costoses i específiques progressiva- ment (vegeu la figura 1 corresponent a les tècniques segons la fase del procés d’avaluació). © FUOC PID_00283522 18 Història i procés de l’avaluació psicològica Figura 1. Tècniques segons la fase del procés d’avaluació Font: elaboració pròpia A continuació, en els següents subapartats, aprofundirem en les set fases que integren els processos descriptiu-predictiu i interventiu-valoratiu en què s’estructura el procés d’avaluació psicològica. 2.1. El procés descriptiu-predictiu El procés d’avaluació psicològica descriptiu-predictiu es duu a terme quan els objectius són descriure, classificar o predir el comportament, és a dir, per a finalitats relacionades amb el diagnòstic, la selecció i l’orientació. 2.1.1. Fase 1. Delimitació del problema Aquesta primera fase té com a objectiu delimitar el problema inicial, això és, establir la demanda inicial i fixar els objectius que es planteja el psicòleg o psicòloga per abordar el cas. Per fer-ho, haurà de recopilar informació sobre els problemes del subjecte en el present. Resulta fonamental especificar la con- ducta problema detallant el component motor, cognitiu i psicofisiològic. En aquest moment, podem establir una línia base, mitjançant aspectes relacio- nats amb la freqüència, durada, intensitat, etc., de la conducta que contribuirà no solament al diagnòstic, sinó també a la valoració de la intervenció en fases posteriors. Aquests paràmetres quantitatius componen l’anàlisi topogràfic de la conducta problema. També cal fer èmfasi tant en les condicions històriques com en les que contri- bueixen al manteniment de les dificultats, aspectes que configuren l’anàlisi funcional, en què és important explorar els possibles factors predisposants i precipitants del problema, i també el seu curs. Els factors predisposants són aquells que augmenten la probabilitat que un trastorn es presenti, mentre que els factors precipitants, que actuen d’una manera més recent en el temps, en desencadenen l’aparició. Per tal d’explorar-ne el curs, preguntarem quina ha © FUOC PID_00283522 19 Història i procés de l’avaluació psicològica estat l’evolució al llarg del temps (presència constant o intermitent, agreuja- ment o alleujament de la simptomatologia, etc.). En el moment d’indagar els determinants del problema, el professional de la psicologia preguntarà pels antecedents i conseqüents de la conducta problema, i també per les variables personals que puguin haver-hi influenciat. Anàlisi funcional en un cas de trastorn de pànic amb agorafòbia En Jaume sempre havia estat una persona que afrontava determinades situacions des de l’ansietat, amb poques habilitats socials i una tendència a la introversió (factors predis- posants). Fa quatre mesos va canviar de feina. Actualment, coordina un equip de sis per- sones, amb què ha de fer reunions setmanals i respondre a objectius exigents per part de l’organització (factors precipitants). Fa tres setmanes, va patir la seva primera crisi d’ansietat en una reunió d’equip. Ara té por que li torni a passar, per això no ha convocat cap altra reunió presencial (conseqüència). També comenta que comença a pensar que això li pot passar en altres moments i aquesta idea l’amoïna (curs). Conèixer els tractaments previs i actuals que ha dut a terme el subjecte pot ser de gran utilitat per enfocar la nostra tasca, i també explorar les variables predictores del canvi, com són la motivació, les expectatives i els recursos per- sonals implicats en l’avaluació i l’eventual intervenció posterior. Deixant de banda el problema que presenta el pacient, en aquesta primera fase inicial ens interessarem per entendre la persona que tenim davant i recollir informació entorn de la seva vida familiar, laboral o educativa, social, etc. La informació haurà de ser descriptiva (amb el mínim grau d’inferència possible) i rellevant (relacionada amb el motiu de consulta). Les tècniques que ens permetran recopilar totes aquestes dades seran d’ampli espectre i baix cost. Invertint el mínim temps i esforç possible, recollirem in- formació amb proves de cribratge (screening, en anglès), autoinformes, obser- vació assistemàtica i entrevista. Aquesta darrera estratègia, malgrat té un cost elevat, és fonamental en aquesta primera fase per la gran varietat d’informació que ofereix i l’oportunitat d’establir l’aliança terapèutica que caracteritzarà la relació entre el pacient i el professional al llarg de tot el procés. 2.1.2. Fase 2. Formulació d’hipòtesis i deducció d’enunciats verificables La diversa informació recollida en la fase 1 permetrà al professional de la psi- cologia formular una teoria sobre el cas, que es concretarà en hipòtesis con- trastables. En aquest moment, s’articula un primer procés inductiu, en què es formulen les hipòtesis i, en un segon moment, un procés deductiu, en què es detallen els enunciats verificables relacionats amb cada una d’aquestes. Ve- gem, a continuació, aquests dos processos en detall. 1) Formulació d’hipòtesis (procés inductiu). Les hipòtesis són temptatives que fem per explicar una realitat. Han de ser contrastables (susceptibles de ser portades a la pràctica per a la seva verificació o refutació) i basades en dades empíriques (informació recollida en la fase 1). © FUOC PID_00283522 20 Història i procés de l’avaluació psicològica Les hipòtesis poden ser de quatre tipus: a) Quantificació: aquelles que comproven si un determinat fenomen objecte d’estudi es dona i en quina mesura ho fa segons uns paràmetres. Quantificació El subjecte presenta una puntuació severa a l’inventari d’ansietat. b) Semblança: consideren que el subjecte presenta una sèrie de conductes que permeten ubicar-lo en una categoria o entitat nosològica. Semblança El subjecte presenta símptomes compatibles amb un trastorn depressiu major segons el DSM-5. c) Associació predictiva: prediuen relacions entre variables psicològiques, i entre variables psicològiques i esdeveniments externs, en base a associacions contrastades empíricament. Associació predictiva «L’estat depressiu greu en què es troba el subjecte farà que s’aïlli de l’entorn (família, amics, etc.)». «La manca d’habilitats socials del subjecte li comportarà problemes a l’hora de buscar un nou lloc de treball». «El perfil d’habilitats cognitives del subjecte prediu una execució d’èxit en tasques de comprensió verbal». d) Relació funcional: estableixen relacions explicatives entre les variables a partir de contrastacions experimentals. Aquestes hipòtesis es formulen des- prés de la contrastació de les hipòtesis descrites anteriorment, en un paradig- ma experimental. Per tant, es comproven durant el tractament i representen l’explicació funcional de la conducta. Relació funcional «Una persona amb problemes d’addicció explica que, quan té la síndrome d’abstinència, comença a fer diverses actuacions, de les quals algunes aparentment no estan directament relacionades amb el possible consum posterior, que al final el portaran a recaure: aïllar-se de la família, passejar per la platja, entrar en un bar concret a prendre simplement una cervesa, etc. (nota: molt probablement ell mateix establirà les relacions funcionals, quan estigui en condicions d’elaborar correctament l’anàlisi funcional de la seva conducta)». «La simptomatologia depressiva del subjecte està relacionada amb la seva insatisfacció conjugal». «La immaduresa del pacient a l’hora d’assumir compromisos pot haver condicionat la seva vida laboral i la seva situació actual». Segons l’objectiu del procés d’avaluació prenen rellevància unes o altres hipò- tesis. Sense que això vulgui dir que no se’n puguin formular d’altres, les hipò- tesis més importants segons l’objectiu són les següents: Diagnòstic: quantificació i semblança. Orientació o selecció: quantificació o associació predictiva. © FUOC PID_00283522 21 Història i procés de l’avaluació psicològica Intervenció o canvi: relació funcional. 2) Enunciats verificables (procés deductiu). Quan ja disposem de les hipò- Enunciat verificable tesis relacionades amb el cas, haurem de detallar les variables que cal analitzar Formulació d’hipòtesis seguint i seleccionar les tècniques d’avaluació que cal utilitzar. un procés inductiu: «La Maria presenta un QI in- ferior a l’esperat per la seva En aquest moment, estarem utilitzant tècniques d’espectre més reduït, ja que edat». molt probablement aprofundirem en aspectes explorats d’una manera més ge- Deducció de l’enunciat verifi- cable: neral a l’inici del procés. Aquestes poden ser: entrevistes en profunditat, es- «La Maria presentarà un QI in- cales, inventaris, qüestionaris, tests i procediments d’observació. Sempre que ferior a 85 en les escales de Wechsler». sigui pertinent, el professional valorarà la participació en l’avaluació d’altres fonts d’informació (pares, mestres, altres professionals, etc.) que puguin apor- tar dades rellevants en el procés, amb la qual cosa es durà a terme una avalu- ació multifont. En general, els criteris de selecció dels instruments d’avaluació són els se- güents: Utilitat: en funció del tipus de problema, el subjecte que cal avaluar, el tipus d’informació que facilita la tècnica, el coneixement que té la persona avaluadora de la tècnica i el moment o fase del procés d’avaluació en què s’usa. Qualitat: propietats psicomètriques (fiabilitat, validesa) de les tècniques, per a la qual cosa convé utilitzar diferents tècniques d’avaluació i adoptar un enfocament multifont (recollir informació de diferents informadors). Economia: és important tenir en compte la inversió en temps, recursos humans i cost econòmic de cadascuna de les tècniques. 2.1.3. Fase 3. Contrastació d’hipòtesis: administració de proves En aquesta fase, s’administren diferents instruments d’avaluació a fi de con- trastar les hipòtesis sobre el cas. En primer lloc, cal planificar l’exploració detallant les sessions a fer i la distribució de les diferents tècniques en cadascuna d’aquestes. En el mo- ment d’obtenir la informació, caldrà estar atents, no solament a la informa- ció facilitada per les diferents fonts, sinó també al seu comportament durant l’exploració, observacions que poden condicionar, en part, la interpretació de les dades. La contrastació de les hipòtesis ens permetrà diferenciar les verificades d’aquelles que es refuten, la qual cosa ens conduirà a resoldre la demanda inicial plantejada en termes de diagnòstic, orientació o selecció. © FUOC PID_00283522 22 Història i procés de l’avaluació psicològica 2.1.4. Fase 4. Comunicació de resultats: l’informe L’elaboració i entrega dels resultats de l’avaluació psicològica al client es ma- Vegeu també terialitza en l’informe psicològic, un document que posa per escrit tots els L’informe psicològic es treba- passos que s’han fet en l’avaluació, des de la clarificació de la demanda inicial llarà i tractarà en profunditat fins a la resposta a aquesta. en el mòdul «L’informe psico- lògic: teoria i adaptació a dife- rents àmbits» de l’assignatura. 2.2. El procés interventiu-valoratiu Passem d’un procés descriptiu-predictiu a un interventiu-valoratiu si els ob- jectius de l’avaluació són explicar i controlar el comportament, és a dir, per a finalitats relacionades amb la intervenció i la valoració d’aquesta. L’objectiu d’aquesta lectura no és adquirir un coneixement detallat de tot el procés inter- ventiu-valoratiu, sinó una visió general que complementi el que heu adquirit a partir del subapartat anterior. 2.2.1. Fase 5. Pla de tractament o intervenció Entenem per tractament qualsevol tipus d’intervenció psicològica, indepen- dentment del model teòric en què estigui orientada, que té per objectiu el canvi de les activitats psicològiques del subjecte. Per dur-lo a terme, partirem de la teoria sobre el cas o anàlisi funcional de què hem parlat abans, atès que aquesta permet determinar les variables dependents i independents (els objectius del tractament). L’anàlisi funcional posa de manifest les relacions importants entre les varia- bles susceptibles de ser manipulades. És idiogràfica, permet establir els objec- tius específics per un cas concret, seleccionar els instruments d’avaluació que permetran mesurar el canvi i les tècniques d’intervenció que s’utilitzaran per fer-ho. En general, els criteris de selecció de les tècniques d’intervenció són els següents: Eficàcia i eficiència: entesa la primera com l’estratègia que permet assolir els objectius plantejats, i la segona com la que ho fa amb tan pocs recursos com es pugui. Variables relacionades amb el o la professional: competència en l’aplicació de determinades tècniques, preferències per unes o altres, va- lors ètics, etc. Variables relacionades amb el client: edat, motivació, expectatives de canvi, experiències prèvies, habilitats i recursos, etc. Variables del medi: persones significatives, contextos d’intervenció, etc. © FUOC PID_00283522 23 Història i procés de l’avaluació psicològica 2.2.2. Fase 6. Tractament En aquest moment, es duen a terme activitats avaluatives i interventives. Les segones són objecte d’altres disciplines, conèixer amb detall els aspectes im- plicats en aquestes no forma part dels objectius d’aquesta assignatura. Les pri- meres, implicaran l’avaluació contínua al llarg del tractament per tal de valo- rar-ne l’eficàcia. Per fer-ho, es prioritzarà l’ús de mesures sensibles al canvi relacionades amb els objectius terapèutics plantejats. 2.2.3. Fase 7. Valoració El darrer pas del procés interventiu-valoratiu implica determinar si les accions dutes a terme orientades al canvi han produït l’efecte desitjat. La utilització dels mateixos instruments utilitzats en l’avaluació inicial facilitarà la compa- ració entre el pretractament i el posttractament. 2.2.4. Les fases del procés d’avaluació En la taula 1, corresponent a l’estructura del procés d’avaluació psicològica, es resumeixen les fases del procés d’avaluació, les tasques a dur a terme en cadascuna d’aquestes i les possibles tècniques a utilitzar. Taula 1. Estructura del procés d’avaluació psicològica Fase del procés Tasques a dur a terme Tècniques i instruments a aplicar Fase 1. Delimitació del problema Explorar el motiu de la consulta. Entrevista. Especificar la demanda. Observació assistemàtica. Establir les condicions històriques i actuals Autoobservació. rellevants. Inventaris. Determinar els objectius del cas. Proves de cribratge (screening). Dades d’arxiu. Fase 2. Formulació d’hipòtesis i deducció Plantejar hipòtesis (moment inductiu). Ampli ventall d’instruments d’avaluació entre d’enunciats verificables Deduir enunciats verificables (moment de- els quals s’escull els més pertinents en cada ductiu). cas. Seleccionar les variables a avaluar. Seleccionar els instruments per a cada una de les variables. Determinar les fonts d’informació. Fase 3. Contrastació d’hipòtesis: admi- Planificar l’aplicació de proves. Aplicació dels instruments seleccionats en la nistració de proves Administrar els instruments. fase anterior. Correcció i interpretació de les proves apli- cades. Contrast de les hipòtesis. Formulació del cas clínic, després de conèi- xer la informació verificada. Fase 4. Comunicació de resultats: Redacció de l’informe d’avaluació. Devolució dels resultats dels instruments ad- l’informe Comunicació oral dels resultats de ministrats en la fase anterior. l’avaluació. Fase 5. Pla de tractament o intervenció Determinar els problemes sobre els quals es Selecció de nous instruments que permetin desitja intervenir. valorar la intervenció. Seleccionar la intervenció a dur a terme. Formular les hipòtesis funcionals. Estructurar la intervenció. Font: elaboració pròpia a partir de Moreno-Rosset, C. i Ramírez Uclés, I. M. (2019). Evaluación psicológica. Proceso, técnicas y aplicaciones en áreas y contextos. Sanz y Torres. © FUOC PID_00283522 24 Història i procés de l’avaluació psicològica Fase del procés Tasques a dur a terme Tècniques i instruments a aplicar Fase 6. Tractament Dur a terme la intervenció. Aplicació dels instruments seleccionats en la fase anterior. Fase 7. Valoració de la intervenció Seleccionar els instruments necessaris per a Administració dels instruments utilitzats en la valoració del tractament. l’avaluació inicial i altres sensibles al canvi Valorar els resultats posttractament. que permetin valorar-la. Contrastar les hipòtesis funcionals. Planificar un possible seguiment posterior a l’alta. Si és el cas, fer un informe d’intervenció. Font: elaboració pròpia a partir de Moreno-Rosset, C. i Ramírez Uclés, I. M. (2019). Evaluación psicológica. Proceso, técnicas y aplicaciones en áreas y contextos. Sanz y Torres. © FUOC PID_00283522 25 Història i procés de l’avaluació psicològica 3. Variables que influeixen en el procés d’avaluació El procés d’avaluació segueix el mètode científic perquè es regeix per unes normes que són pròpies d’una disciplina científica, com és l’avaluació psico- lògica. El fet que segueixi un mètode científic implica que les hipòtesis s’han de basar en dades empíriques, que els instruments de recollida d’informació han de tenir garanties de qualitat, que les dades han de ser precises, etc. Així mateix, veiem que l’avaluació psicològica és un procés continu de presa de decisions sobre: la informació que és més rellevant, les tècniques que cal aplicar, les persones que cal entrevistar, el diagnòstic que cal emetre, el trac- tament que cal planificar, etc. Aquest procés de presa de decisions pot ser es- biaixat per variables que n’amenacen el rigor científic o l’ètica professional (Fernández-Ballesteros i Calero, 2013). 3.1. Variables que amenacen les garanties científiques del procés d’avaluació En aquest apartat, parlarem de les variables o aspectes que poden comprome- tre o amenaçar la qualitat científica del procés d’avaluació. Aquestes variables poden influir en els resultats de l’avaluació i el tractament. Conèixer-les és el primer pas per controlar-les. 3.1.1. Variables de la persona avaluadora Cal tenir presents les variables de la persona avaluadora que poden incidir en el desenvolupament del procés d’avaluació. En detallem algunes d’aquestes a continuació. 1) Característiques sociodemogràfiques. S’ha estudiat la influència que po- den tenir les característiques sociodemogràfiques de la persona avaluadora en el procés d’avaluació psicològica. Les variables més estudiades han estat les següents: Gènere: per abordar alguns problemes és recomanable que la persona ava- luadora i l’avaluada siguin del mateix gènere. Per exemple, en casos de maltractament, violació o fòbia social. Edat: alguns clients consideren que si la persona avaluadora o terapeuta és jove i inexperta, pot incidir en la relació que s’estableix entre l’una i l’altra, la credibilitat de la persona avaluadora, la sintonia, etc. Altres variables estudiades: ètnia, aspecte físic, etc. © FUOC PID_00283522 26 Història i procés de l’avaluació psicològica 2) Coneixements i experiència. És important que la persona avaluadora es- tigui actualitzada pel que fa a les qüestions següents: Bibliografia del tema objecte de l’avaluació. Coneixement teòric i empíric d’allò que s’avalua. Temes afins d’altres àmbits (per exemple, de dret) que hi estiguin relaci- onats. Tècniques de recollida d’informació. Molts estudis indiquen que tenir molt coneixement o experiència en un tema pot conduir a errors de judici: selecció de dades, distorsió de la informació a favor d’allò que concorda més amb la teoria o amb l’experiència prèvia en casos similars, etc. Aquest i altres biaixos es presenten més endavant. 3) Habilitats. Es refereixen a la manera com actua la persona avaluadora. Aquestes es poden concretar en el següent: a) Actituds bàsiques del terapeuta: Empatia: capacitat de comprendre les persones des del seu propi punt de vista i saber comunicar aquesta comprensió. L’empatia es comunica mitjançant una escolta activa, tractant els aspectes més importants per al client, fent preguntes per aclarir qüestions, fent reflexions, entre d’altres habilitats de comunicació. No obstant això, cal saber distingir l’empatia de la simpatia o la compassió. Acceptació incondicional: acceptar el client tal com és, sense judicis. Els components d’aquesta actitud són els següents: – Compromís cap al client. – Esforç per comprendre’l. – Actitud no valorativa (no fer crítiques o desqualificacions). – Cordialitat (verbal i no verbal, contacte físic). Autenticitat (similar a sinceritat): cal defugir interpretar un «paper» fingit que fomenti una certa distància amb la persona avaluada. Fa referència a la capacitat per mostrar espontaneïtat i revelar com se sent la persona avaluadora en determinats moments del procés. Des d’algunes orientacions de la psicologia, s’emfatitza el benefici d’introduir en deter- minats moments certes autorevelacions (informació sobre la persona ava- luadora) que poden revertir a favor d’un augment de la sintonia amb el client. b) Altres característiques de la persona avaluadora que afavoreixen la re- lació: Competència percebuda: percepció subjectiva del client sobre si la per- sona avaluadora o terapeuta li serà útil per resoldre els problemes. Els cli- © FUOC PID_00283522 27 Història i procés de l’avaluació psicològica ents ho infereixen a partir de la conducta observable del terapeuta i de la informació que en tenen. Està molt relacionada amb la credibilitat. Credibilitat o confiança: és la percepció que tenen les persones de l’habilitat del professional de la psicologia per obtenir informació vàlida i la seva motivació per comunicar aquesta informació sense biaixos. Està molt relacionada amb la competència, la sinceritat, la fiabilitat, la confi- dencialitat, etc. Sintonia o ressonància: sensació emocional que l’expert s’ha posat «en la pell del pacient» i que tots dos viuen una mateixa experiència emocional. Aquest concepte va més enllà de l’empatia, atès que fa referència a una connexió recíproca, d’aquí que també s’utilitzi el terme de ressonància. 4) Valors. Es refereixen al següent: El tracte humà. S’hi tenen en compte els prejudicis i els estereotips asso- ciats a certes característiques de determinats clients o problemes que po- den influir en la relació. Les valoracions respecte a l’elecció dels objectius que cal assolir o les tècniques terapèutiques que cal aplicar (per exemple, en l’àmbit clínic, es pot optar per aplicar una tècnica més invasiva en la intervenció en fò- bies, com l’exposició en viu a les aranyes, o bé per aplicar-ne de més res- pectuoses amb el client, com l’exposició en imaginació). El grau d’acord amb l’elecció dels objectius i les tasques és essencial per a una bona relació terapèutica. 5) Errors inferencials o de judici. Hi ha diverses fonts d’error relacionades amb la persona avaluadora que cal conèixer: Biaixos confirmatoris: atenció selectiva a les dades que confirmen les nos- tres hipòtesis. Efecte de primacia: sobrevalorar la primera informació que rebem. Efecte de recència: sobrevalorar la darrera informació que rebem (recordar la informació més recent). Representativitat: fer més cas de les dades puntuals i poc representatives del problema. Estimació sobre la base de la pròpia experiència: tendència a pensar que dos fets o més passen simultàniament amb més probabilitat que no ho fan realment. © FUOC PID_00283522 28 Història i procés de l’avaluació psicològica Deformar la informació si s’analitza retrospectivament: cal gestionar la informació al moment, no podem emplenar la història clínica o prendre notes l’endemà. Punts clau per evitar errors inferencials o de judici: Desconfiar de la memòria i fer servir recursos que facilitin el re- cord: entrevistes estructurades o semiestructurades, notes durant l’entrevista o enregistraments, etc. Falsejar hipòtesis més que verificar-les. 3.1.2. Variables de la persona avaluada Algunes de les variables de la persona avaluada que poden incidir en el desen- volupament del procés d’avaluació són les que es detallen a continuació. 1) Gènere, edat i altres variables sociodemogràfiques. Les variables sociode- mogràfiques que s’han destacat en relació amb la persona avaluadora es poden incloure de nou aquí per a la persona avaluada, ja que juguen un paper en la seva interacció. Per tant, és important tenir en compte l’edat i el gènere per adaptar el procés a les seves característiques i necessitats (per exemple, a l’hora d’escollir proves rellevants per a nens o gent gran, o bé a l’hora d’interpretar els resultats dels instruments amb barems diferenciats per gènere). 2) Nivell educatiu. Alguns estudis indiquen que aquest factor influeix en el sentit que s’obtenen pitjors resultats si el nivell és baix. A més, és important adaptar els instruments d’avaluació utilitzats, el nivell de vocabulari, etc., per facilitar la comprensió i la relació. 3) Motivació. Ens referim a la predisposició cap al procés d’avaluació que pre- senta el subjecte. En la selecció de personal, la motivació del candidat sol ser molt elevada. En altres àmbits com, per exemple, la psicologia clínica, acu- dir-hi d’una manera voluntària no implica necessàriament que la persona vul- gui canviar. La motivació del client requereix que estigui d’acord amb la hipò- tesi del problema, amb els objectius i el tractament plantejat, etc. S’infereix del següent: L’assistència a les sessions i la puntualitat. La participació a les sessions. El compliment de les tasques a fer entre sessions. La conducta verbal (o no verbal) indicativa de voler canviar. © FUOC PID_00283522 29 Història i procés de l’avaluació psicològica El contrari de la motivació podríem considerar que és la resistència. 4) Malalties o diversitat funcional. Com es comentarà més endavant, l’elecció dels instruments d’avaluació ha de tenir en compte els problemes o limitacions de diversa naturalesa que siguin un obstacle per a l’execució cor- recta de la prova (per exemple, que una persona amb artritis a les mans hagi de fer una prova de llapis i paper en què s’avalua el temps que triga a resoldre-la). 5) Desitjabilitat social. Aquest aspecte fa referència a la tendència que pre- senten alguns individus a respondre en funció d’allò que és socialment accep- tat o considerat com a correcte. La seva presència, en major o menor grau, pot influir introduint un biaix en la informació que dona el client. En termes ge- nerals, la desitjabilitat social acostuma a estar molt present en processos de se- lecció de personal en què la persona candidata intenta donar la millor imatge de si mateixa. En l’àmbit clínic, la seva presència varia sovint en funció de les característiques de la personalitat del pacient (les persones dependents, amb necessitat d’aprovació o amb baixa autoestima poden estar més influenciades pels cànons socials). 3.1.3. Variables de la situació Cal tenir presents les variables del context que poden incidir en el desenvolu- pament del procés d’avaluació. 1) Aspectes físics. És important dur a terme l’avaluació psicològica en un en- torn on la persona se senti còmoda i es pugui garantir la confidencialitat i l’absència de factors que puguin interferir en les seves respostes. La comoditat implica un espai acollidor, còmode, lluminós, amb una temperatura agrada- ble, etc. Caldrà evitar sorolls, excessius estímuls visuals i altres distractors que puguin evitar o dificultar la concentració de la persona avaluada. És important que es tracti d’un espai privat, per tal de fer evident el nostre compromís de confidencialitat. 2) Aspectes socials i culturals. Cal tenir en compte els elements següents: Objecte de l’avaluació: sens dubte, l’objectiu de l’avaluació pot influir molt en el seu desenvolupament (per exemple, cal tenir en compte la fia- bilitat del subjecte entrevistat si estem en un context de peritatge judicial, etc.). Seguretat social, privat o institucional: l’àmbit en què es porta a terme el procés pot influir en les dades que recollim. Fer l’avaluació dins una institució penitenciària, per exemple, es pot correlacionar amb el fet de no compartir els objectius del procés. Per altra banda, mentre que l’atenció pública es percep com a gratuïta però el servei està limitat per les restricci- ons del sistema (per exemple, manca de professionals de la psicologia), a la privada la demanda no està condicionada per les mateixes circumstàncies, © FUOC PID_00283522 30 Història i procés de l’avaluació psicològica però sovint el temps de l’avaluació també s’ha de balancejar amb les mi- llores que els clients o pacients demanen a canvi del preu de les sessions. Assistència voluntària o obligada: en les primeres fases del procés d’avaluació, caldrà explorar si el subjecte acudeix lliurement o bé si ho fa d’una manera no voluntària. El fet que la demanda sigui personal acostu- ma a correlacionar-se amb una motivació i col·laboració més gran cap al progrés. 3.1.4. Variables referents a la qualitat i l’ús de les tècniques Els aspectes psicomètrics de les tècniques que cal tenir en compte són els que es detallen a continuació. 1) Fiabilitat: fa referència a la precisió amb què mesura l’instrument. Les me- sures de fiabilitat més importants són les següents: Estabilitat del test: determina si en diferents administracions al llarg del temps es manté la informació obtinguda. Aquesta estabilitat és impor- tant en instruments que avaluen les característiques relativament estables (com, per exemple, la personalitat), però pot ser menys rellevant si bus- quem una prova amb l’objectiu de detectar canvis psicològics determi- nats o no per la intervenció (per exemple, inventari d’ansietat que mostra l’evolució al llarg del temps). Consistència interna: determina en quina mesura els elements que com- ponen una prova estan relacionats entre si. Aquest aspecte és fonamental en els instruments que avaluen un únic constructe (per exemple, en un inventari de depressió esperem que els ítems estiguin relacionats entre si, ja que tots formen part d’un únic trastorn), però no serà tan rellevant en llistats de símptomes per detectar la presència de conductes relacionades amb diferents patologies. Objectivitat o fiabilitat interjutges: fa referència a l’estabilitat de la me- sura, independentment del professional que la dugui a terme. 2) Validesa: es refereix a si l’instrument mesura allò que es pretén avaluar. Les mesures de validesa més importants són les següents: De contingut: la tècnica d’avaluació en qüestió comprèn una mostra re- presentativa de l’univers possible de conductes que es pretenen avaluar. De criteri: sorgeix de la unió de la validesa concurrent i predictiva. Emfa- titza les relacions amb el criteri establert. © FUOC PID_00283522 31 Història i procés de l’avaluació psicològica De constructe: grau en què la tècnica mesura un determinat tret o cons- tructe no observable. La persona avaluadora ha d’estar actualitzada respecte a les noves tèc- niques de recollida d’informació. Abans d’usar cap tècnica, la persona avaluadora ha de tenir en compte el se- güent (vegeu taula 2): L’orientació teòrica i el constructe que pretén avaluar. Les propietats psicomètriques (fiabilitat, validesa) de la tècnica. Si la mostra original (amb la qual es va validar la prova) té característiques similars a les de la persona a la qual es vol aplicar. Les consideracions pràctiques següents: – extensió de la prova, – durada, – cost, – dificultat lectora, – entrenament requerit per aplicar-la, – barems (han aparegut normes per a altres grups després d’haver-se pu- blicat la prova?), – etc. Taula 2. Directrius per avaluar un test psicològic Orientació teòrica Comprenc adequadament el constructe teòric que el test avalua? Es corresponen els ítems amb la descripció teòrica del constructe? Consideracions pràctiques Si la persona que s’avalua ha de llegir, encaixen la seva ha- bilitat i la dificultat de la prova? És apropiada l’extensió de la prova? Estandardització És similar a la població origen de la validació original la població (persona) que avaluaré? És adequada la mida de la mostra originària? S’han desenvolupat normes específiques per a subgrups determinats? Em permeten les instruccions fer una aplicació estàndard? Fiabilitat N’hi ha prou amb la fiabilitat estimada? Validesa Quins criteris i procediments s’han utilitzat en la validació? Produirà mesures precises el test en el context i amb els propòsits amb què l’estic usant? Font: elaboració pròpia a partir de Groth-Marnat, G. (2009). Handbook of Psychological Assessment. Wiley. © FUOC PID_00283522 32 Història i procés de l’avaluació psicològica 3.1.5. Variables referents a les dades i al procés Com més bons siguin els instruments que utilitzem, més garanties tindran les nostres dades. 1) Garanties referents a les dades. Es poden plantejar les preguntes següents: Les dades són objectives? La informació que obté la persona avaluadora és similar a la que obtindria qualsevol altra professional? És a dir, es pot generalitzar? Les dades són representatives del problema de la persona (per exemple, tenim indicadors representatius d’allò que la persona fa en un dia labora- ble o en un de festiu)? El que mesurem és una mica casual o puntual? Cal assegurar-se que és estable en el temps. Fins a quin punt el que s’ha observat en una situació es pot generalitzar a d’altres (per exemple, en el cas de situacions simulades en una sessió enfront de situacions reals)? Allò que el client pensa, sent o fa en una situació es pot generalitzar a d’altres? Si s’utilitzen diferents mètodes de recollida d’informació o diferents infor- mants, la informació convergeix? Si no, quin és el motiu? Les diferents conductes avaluades, teòricament, «saturen» en la mateixa variable (concorden amb el constructe que s’avalua)? 2) Garanties del procés. Cal assegurar el següent: Els instruments de mesura han de ser de qualitat. L’ús que se’n fa s’ha d’adequar i ajustar a les característiques del cas. Les dades han de ser rigoroses. Les hipòtesis s’han de basar en les dades, han de ser rellevants i específi- ques. 3.2. Variables que amenacen les garanties ètiques del procés d’avaluació L’ètica és la branca de la filosofia que tracta la moral en relació amb el com- portament humà. Quan els aspectes ètics s’apliquen als deures professionals sorgeix la deontologia professional. © FUOC PID_00283522 33 Història i procés de l’avaluació psicològica Diferents organitzacions i col·lectius han redactat les directrius mitjançant les quals qualsevol professional de la psicologia ha de regir la seva conducta pro- fessional, la qual cosa dona lloc als codis deontològics. Hi ha diferents codis que recullen valors i conductes que han de seguir els professionals de la psi- cologia. 3.2.1. Els codis deontològics En l’àmbit estatal, trobem dos codis que recullen la deontologia del professio- nal de la psicologia. El codi deontològic espanyol, difós pel Consell General de la Psicologia d’Espanya (COP, 2016) i el codi deontològic català, presentat pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC, 2015). Malgrat no hi ha una correspondència exacta entre tots els articles que formen aquests dos codis, sí que presenten els mateixos valors i normes a seguir en l’actuació en diferents àmbits i escenaris. L’Associació Americana de Psicologia (APA) ofereix el seu propi codi ètic: Et- Lectura optativa hical Principles of Psychologist and Code of Conduct. Resumim els aspectes més En aquest text oferim una detallats d’aquest codi ètic de l’APA a continuació. síntesi dels aspectes més de- tallats del codi ètic de l’APA, si bé us animem a llegir: 1) Principis generals beneficència. El professional de la psicologia procurarà Associació Americana de Psi- el benefici de la persona o persones amb les quals treballa i salvaguardarà els cologia (2017). Ethical Princi- ples of Psychologist and Code seus drets. of Conduct. a) Fidelitat i responsabilitat Ser conscient de les responsabilitats que té, tant científiques com profes- sionals. Comportar-se segons els estàndards professionals de conducta. No aprofitar la situació professional per prendre un avantatge personal. b) Integritat Promoure l’honestedat, la veracitat i l’exactitud en la pràctica d’aquesta disciplina. En la seva activitat, no enganyar, robar o cometre frau. c) Justícia Dur a terme un judici raonable i prendre precaucions per tal de no fer pràctiques injustes. d) Respecte als drets i dignitat de les persones Respectar la dignitat de tota persona i el seu dret a la privacitat, confiden- cialitat i autodeterminació. © FUOC PID_00283522 34 Història i procés de l’avaluació psicològica Ser conscient, respectar i no tenir prejudicis en relació amb les diferències culturals, individuals i de rol, incloses aquelles basades en l’edat, gènere, identitat de gènere, raça, ètnia, cultura, nacionalitat, religió, orientació sexual, discapacitat, llenguatge o estatus socioeconòmic. 2) Estàndards generals. En destaquem els punts següents: a) Sempre que hi hagi un conflicte entre el codi ètic i la llei (sistema judicial), preval allò que estableix la llei. b) Si el conflicte es dona entre el codi ètic i les demandes d’una organització o institució, preval allò que estableix el codi ètic. c) Si les diferències humanes (gènere, edat, creences, etc.) afecten la tasca del professional, cal que posi els mitjans per solucionar-les. Com? Més formació. Algun altre professional que supervisi el cas. Fer una consulta a un altre professional. Derivar el cas a un altre professional. d) El psicòleg o psicòloga ha de ser conscient de la presència de problemes personals i buscar ajuda per solucionar-los. e) No ha d’intervenir si sap que els seus problemes personals poden interferir en el curs de la intervenció. f) No ha de fer un mal ús (obtenir benefici personal o per a d’altres) de la influència de ser psicòleg. g) Només ha de mantenir una relació professional amb el client: Si això sembla haver-se vist compromès, ha d’actuar sempre en benefici del client (per exemple, derivant el cas). No ha d’intervenir si el client és conegut (familiar, amic o amiga, etc.). h) Generalment no ha d’acceptar regals, propines, etc. i) Ha de derivar el cas o consultar-lo a un altre especialista sempre en benefici del client. 3.2.2. Principis ètics de l’avaluació psicològica Detallem a continuació els principis ètics fonamentals que ha de seguir un professional de la psicologia en un procés d’avaluació psicològica. © FUOC PID_00283522 35 Història i procés de l’avaluació psicològica 1) Avaluació, diagnòstic i intervencions en un context professional. Les psicòlogues i els psicòlegs solament duen a terme avaluacions, diagnòstics o intervencions en el context d’una relació professional definida. Les avaluacions, les recomanacions, els informes i els diagnòstics o apreciaci- ons valoratives es basen en prou informació i tècniques per proporcionar una fonamentació adequada dels seus descobriments. 2) Competència i ús apropiat de les avaluacions i intervencions. Els pro- fessionals que elaboren, apliquen, puntuen, interpreten o usen tècniques d’avaluació psicològica, entrevistes, tests o altres instruments, ho fan de ma- nera que tant la forma de procedir com la finalitat perseguida són apropiades a la investigació i les dades existents sobre la utilitat i pertinència de les tèc- niques. Els psicòlegs s’abstenen de l’ús inapropiat de tècniques d’avaluació, interven- cions, resultats i interpretacions, i prenen mesures raonables per evitar que d’altres usin inadequadament la informació proporcionada per aquestes tèc- niques. Això inclou abstenir-se de facilitar les puntuacions dels tests o altres dades a persones alienes als pacients o clients, no qualificades per utilitzar-les. 3) Construcció de tests. Els psicòlegs que construeixen i investiguen amb tests i altres tècniques d’avaluació utilitzen procediments científics i coneixements professionals actualitzats per al disseny dels tests, l’estandardització, la valida- ció, la reducció o l’eliminació del biaix, i les recomanacions d’ús. 4) Ús de l’avaluació en general i amb poblacions especials. Els professionals de la psicologia que duen a terme intervencions o apliquen, puntuen, inter- preten o utilitzen tècniques d’avaluació coneixen la fiabilitat, la validesa, els estudis sobre l’estandardització i els resultats, les aplicacions adequades i els usos de les tècniques que utilitzen. Les psicòlogues són conscients dels límits de la certesa amb què es poden fer els diagnòstics, els judicis i les prediccions sobre les persones. Els psicòlegs intenten identificar les situacions en què determinades interven- cions, tècniques d’avaluació o normatives no són aplicables, o requereixen un ajust en l’aplicació o interpretació, a causa de les característiques de la persona, com ara el gènere, l’edat, la raça, l’ètnia, la nacionalitat, la religió, l’orientació sexual, la diversitat funcional, l’idioma o l’estatus socioeconòmic. 5) Interpretació dels resultats de l’avaluació. Quan interpreten els resultats de l’avaluació, incloses les interpretacions automatitzades, les psicòlogues te- nen en compte els diferents aspectes del test i les característiques de la persona © FUOC PID_00283522 36 Història i procés de l’avaluació psicològica avaluada que poden afectar els judicis que fan o reduir la precisió de les seves interpretacions. Han d’indicar qualsevol reserva significativa que tinguin so- bre això. 6) Persones no qualificades. Els professionals de la psicologia no han de pro- moure que persones no qualificades usin tècniques d’avaluació psicològica. 7) Tests obsolets i resultats desfasats dels tests. Els psicòlegs no han de basar les seves avaluacions, les decisions sobre la intervenció o les recomanacions en dades o resultats dels tests que estan desfasats en relació amb els objectius perseguits en l’actualitat. De la mateixa manera, no han de basar les seves decisions o les recomanacions en mesures i tests obsolets, o inapropiats per als objectius actuals. 8) Serveis de qualificació i interpretació. Les psicòlogues que ofereixen pro- cediments de qualificació o avaluació a altres professionals han de descriure amb precisió la finalitat, les normes, la validesa, la fiabilitat i les aplicacions dels procediments, i també qualsevol qualificació especial aplicable al seu ús. Els psicòlegs han de triar els serveis de qualificació i interpretació (inclosos els serveis automatitzats) basant-se en les dades sobre la validesa del programa i els procediments, i també en altres consideracions pertinents. Els professionals de la psicologia han de mantenir la responsabilitat de l’aplicació adequada, la interpretació i l’ús dels instruments d’avaluació, tant si són ells mateixos qui puntuen i interpreten els tests, com si utilitzen serveis automatitzats o altres serveis per fer-ho. 9) Explicació dels resultats de l’avaluació. Llevat que s’informi clarament amb antelació a la persona avaluada que l’avaluació exclou qualsevol explica- ció dels resultats (com succeeix amb algunes situacions de consell organitza- cional, o certes avaluacions en l’àmbit laboral, de seguretat o jurídic), els pro- fessionals han de garantir que es proporciona una explicació dels resultats, i s’utilitza un llenguatge que entengui la persona avaluada o una altra persona legalment autoritzada pel client. Independentment que la puntuació i la in- terpretació les faci el mateix psicòleg, els ajudants, els serveis automatitzats o altres serveis externs, els psicòlegs han de prendre les mesures necessàries per assegurar que es proporcionen explicacions apropiades dels resultats. 10) Manteniment de la seguretat dels tests. Els psicòlegs s’esforcen per man- tenir la integritat i la seguretat dels tests i altres tècniques d’avaluació, d’acord amb la llei i les obligacions contractuals i, així, poder complir els requeriments del codi ètic. © FUOC PID_00283522 37 Història i procés de l’avaluació psicològica 11) Privacitat i confidencialitat. Al principi de la relació amb el client, el psicòleg ha d’informar de la confidencialitat i dels seus límits, i de l’ús de la informació que s’obtindrà durant el servei. Quan es pot trencar la confidencialitat sense el consentiment del pacient? Quan ho ordena la llei. Per ajudar el client. Per obtenir una segona opinió (per exemple, d’un supervisor). Per protegir el client o altres persones d’un dany (per exemple, en cas d’intents de suïcidi, agressió sexual, maltractament, etc.). El consentiment informat La psicòloga ha d’informar el client de les característiques del servei i del seu funcionament general. Així mateix, el client ha de ser informat de la confi- dencialitat i de l’ús de la informació que s’obtindrà en el transcurs de la relació. Si es grava la sessió (en àudio o en vídeo), s’ha de demanar permís per fer-ho. El consentiment informat s’ha de demanar especialment en l’àmbit de la psi- cologia clínica i de la salut i en investigació. En la selecció de personal, per exemple, ja és implícit. No s’ha de demanar si la llei requereix el servei. Els requisits que ha de complir la persona avaluada són els següents: Té capacitat per donar el consentiment. Ha estat informada de la seva participació, de les característiques del servei i de la confidencialitat. Participa d’una manera voluntària. Ha preguntat sobre dubtes. Quan la persona està legalment impossibilitada per donar el consentiment, s’ha de fer el següent: Se li ha d’explicar igualment l’objectiu del servei. Se li ha de demanar l’assentiment (verbal). S’han de tenir en compte les seves preferències. S’ha d’obtenir el permís d’una persona legalment autoritzada (si cal). Quan la demanda procedeix de la justícia, igualment s’ha d’informar del ser- vei. El consentiment informat s’ha de registrar. A més: En els informes només s’ha d’incloure informació rellevant. Només s’ha de comentar la informació amb el client (o persones properes) o altres professionals, i ha de tenir el consentiment explícit del client. © FUOC PID_00283522 38 Història i procés de l’avaluació psicològica El psicòleg ha de guardar confidencialitat de materials, dades, història clí- nica, etc. del pacient. Si la informació del client s’usa amb finalitats didàctiques, de docència o d’investigació, se n’ha de demanar el consentiment explícit. Igualment, s’ha d’eliminar qualsevol dada que permeti identificar-lo. 3.2.3. L’avaluació psicològica en grups minoritaris o especials La premissa és no practicar activitats que puguin resultar injustes o discrimi- Lectura recomanada natòries. Cal llegir l’Apèndix C Aplica- ción de los tests a personas La majoria de proves reflecteixen els valors de la societat europea i americana, con alguna discapacidad de la Comissió Internacional de per la qual cosa es pot qüestionar fins a quin punt són aplicables a la resta de Tests (2001). Directrices inter- nacionales para el uso de los grups culturals. En cas de voler aplicar una prova a un grup cultural diferent tests. de l’original, és imprescindible adaptar la prova (i no solament traduir-la). Cal aplicar el test d’una manera adaptada a les necessitats especials dels di- ferents col·lectius (diferents llengües, cultures, edats, etc.). També és impor- tant que el professional tingui una formació adequada que li permeti entendre aquestes diferències culturals. 3.2.4. Responsabilitat del psicòleg en l’avaluació computeritzada Cal que les persones que tenen accés a aquest tipus de proves estiguin degu- dament qualificades i entrenades per aplicar-les. Així mateix, és important in- tegrar la informació obtinguda amb aquestes proves amb la resta d’informació que hem recollit per mitjà de l’aplicació d’altres instruments d’avaluació. Si es registren dades, hem d’assegurar la confidencialitat i la no identificació personal de la persona avaluada (per exemple, en investigació). Les tecnologies de la informació i la comunicació avancen a un ritme vertigi- nós, de manera que es generen noves oportunitats en una multitud d’àrees de coneixement, entre les quals podem comptar amb la psicologia. Al llarg dels mòduls següents, mirarem de donar algunes orientacions sobre les alternati- ves tecnològiques que poden donar-se en les diferents estratègies d’avaluació, els seus avantatges i els seus possibles inconvenients. No obstant això, serà important que us mantingueu actualitzats en aquest camp dinàmic i canviant. © FUOC PID_00283522 39 Història i procés de l’avaluació psicològica Glossari avaluació qualitativa f Anàlisi comprensiva i qualitativa del subjecte. avaluació quantitativa f Anàlisi en què es pretén la quantificació de determinades va- riables. font f Subjecte que aporta informació en el procés d’avaluació. idiogràfic -a m i f Relatiu a l’estudi de fenòmens individuals. instrument m Concreció de la tècnica d’avaluació en una eina específica. nomotètic -a m i f Relatiu a principis generals aplicables a l’estudi d’un subjecte. psicodiagnòstic m Procés d’avaluació psicològica orientat al diagnòstic. tècnica f Procediment utilitzat per recollir informació en un procés d’avaluació psicològica. test m Instrument amb base psicomètrica, sistematitzat i tipificat, que permet la comparació d’un subjecte amb un grup normatiu. valoració f Procés d’avaluació psicològica que recau sobre un objecte, com pot ser un tractament, programa, etc. variable f Aspecte o constructe referent al subjecte o a l’ambient que s’inclou en el procés d’avaluació, atesa la seva rellevància. © FUOC PID_00283522 40 Història i procés de l’avaluació psicològica Bibliografia Anarte, M. T. i Godoy, A. (2013). Diagnóstico clínico: un caso de ansiedad. A R. Fernández-Ba- llesteros (Ed.). Evaluaci?

Història i procés de l’avaluació psicològica PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript

Upgrade to continue