Examen final: Ciència de l’administració PDF

Examen final: Ciència de l’administració I. Govern i administració Què és l’administració pública? És l’organització de polítiques i programes governamentals, és a dir, programes que dedicats a la divulgació i interpretació judicial de les lleis i les seves regulacions, a més organit...

Examen final: Ciència de l’administració I. Govern i administració Què és l’administració pública? És l’organització de polítiques i programes governamentals, és a dir, programes que dedicats a la divulgació i interpretació judicial de les lleis i les seves regulacions, a més organitzen el comportament dels funcionaris. Inclou activitats legislatives, fiscalitat, defensa nacional, ordre públic i la seguretat, els serveis d’immigració, els afers exteriors i l’assistència internacional i l’administració de programes governamentals. El govern i l’administració El Govern i l’Administració es responsabilitzen del Poder Executiu. Així es diferencien dos nivells fonamentals: Nivell superior: representat pel Govern. Actua com a cap d’aquest nivell i de l’inferior. Nivell inferior: consistent en l'Administració Pública, molt més extens i està subjecte a la direcció del primer. El Govern té un perfil fonamentalment polític i enfocat a l’activitat política. En canvi, l'Administració té (o ha de tenir) una configuració essencialment neutra i relacionada amb l’activitat administrativa. L'activitat política: introdueix els principis generals, les directrius i adopta les decisions de més rellevància. Li corresponen altres activitats completament separades de l'Administració, com actes constitucionals, iniciativa legislativa, etc. i també els actes internacionals. L'activitat administrativa: s’exerceix en el marc dels principis i directrius polítics del Govern. La funció principal és realitzar els objectius del Govern amb eficàcia, neutralitat i independència política. Principis de relació Govern - Administració Neutralitat política de l'Administració, recollida a: ○ Art. 103.1: l'Administració serveix amb objectivitat als interessos generals. ○ Art. 103.3: garantia d'imparcialitat en l'exercici de les seves funcions. ○ Art 105.1: audiència de l'interessat en el procediment d'elaboració de les disposicions que l'afectin. ○ Article 105.2: accés als arxius i registres administratius (llevat del que afecti la seguretat i la defensa de l'Estat, l'esbrinació dels delictes i la intimitat de les persones). ○ Article 105.3: sotmetiment de l'actuar de l'Administració al procediment administratiu, garantint l'audiència dels interessats. Neutralitat administrativa del Govern. L’article 103.3 de la CE disposa que la llei regularà l'estatut dels funcionaris públics, l'accés a la funció pública d'acord amb els principis de mèrit i de capacitat.  Principi d'eficàcia indiferent: el funcionament ha de ser eficaç, tant si perjudica com si afavoreix la política del partit al poder. Sotmetiment de l’actuació administrativa a la llei i al dret. L'article 106.1 atribueix als tribunals el control de la potestat reglamentària (del Govern i de l'Administració) i la legalitat de l'actuació administrativa, així com el sotmetiment d'això a les finalitats que ho justifiquen Responsabilitat de l'Administració. Article 106.2 de la CE: Els particulars, en els termes establerts per la llei, tindran dret a ser indemnitzats per tota lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, excepte en els casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics. El govern i la governabilitat Governança: Manera de governar que es fonamenta en la interrelació dels organismes encarregats de la direcció política d'un territori i la societat civil, per donar poder, autoritat i influència a la societat sobre les decisions que afecten la vida pública. Governabilitat: La relació de governants i governats. Es pot dir que un sistema polític és governable (té governabilitat) quan la seva governança és efectiva. Democràcia o autocràcia? Antiga Roma existien tres maneres diferents d'interpretar el poder: Imperium, potestas i auctoritas (totes aquestes corresponen a la governabilitat) L'imperium: poder absolut propi dels qui tenien capacitat de comandament (cònsols i procònsols). Potestas: el poder polític dels magistrats, les seves decisions eren obligatòries perquè així ho deia la llei. Era freqüent que els magistrats, o potestes, recorreguessin als auctocites, per interpretar els passatges foscos de la llei. Així es produïa un equilibri entre tots dos poders assentat en la necessitat i benefici mutu. Auctoritas: poder moral, basat en el reconeixement o el prestigi d'una persona. Els auctorites eren membres del Senat i juristes, estudiosos del Dret. Tenien la capacitat moral per emetre una opinió qualificada sobre un assumpte -no era vinculant legalment, ni podia ser imposada -eren obeïts, no pas perquè pogués imposar les seves decisions, sinó perquè, en teoria, les seves decisions eren sàvies i justes Relació entre poder i política Poder coercitiu: capacitat d’obligar algú a actuar d’una manera determinada, per a fer-ho es fa ús de violència o amenaces. Poder de recompensa: depèn de béns materials o serveis amb què es premia la disposició d’algú a modificar la seva conducta per a complir la voluntat d’un altre. Poder persuasiu: habilitat de convertir-se en referent d’uns altres. Poder legítim: poder protegit pel dret i l’opinió pública, que es converteix així en autoritat. Poder polític: capacitat que té una persona per a imposar les seves decisions a una comunitat, que ha d’obeir-les. Per mitjà de la coerció, s’assegura l’obediència. El poder polític depèn de la coerció material o institucional, i també de la força o els mitjans jurídics.  Governabilitat Poder de l’antiga Roma. Relació entre poder i política. Força o coacció Poder polític Influència Autoritat Hard Power: Amenaces, coacció, incentius, recompenses. Soft Power: Persuasió, atracció, diplomàcia… Tots dos juntes formen el Smart Power. És l'adopció de polítiques intel·ligents que combinen de manera harmònica, elements del Hard Power amb accions pròpies del Soft Power, que permetin resultats més efectius i exitosos. Legitimitat: estabilitat política i social. Poder: relació amb idees, creences i valors, que ajuden a l'obtenció de l'obediència i doten d'autoritat i legitimitat a qui mana. Autoritat: exercici institucionalitzat del poder; porta a la diferenciació entre governants i governats. Hi ha una estabilització de les relacions socials de determinats rols. Obediència a un contingut específic i sanció de la desobediència articulada per un sistema jurídic o un sistema de control social extrajurídic El poder es converteixen autoritat quan aconsegueix legitimar-se. 3 fonts de legitimitat del poder, segons Max Weber: Autoritat tradicional: la legitimitat de l'autoritat prové de la tradició. En aquest tipus de dominació, els drets tradicionals d'un individu són acceptats pel subordinat. Històricament, aquest ha estat el tipus de govern més comú. Segons Weber, les desigualtats són creades i preservades per l'autoritat tradicional. Carisma: neix de l’encant personal. Weber la va distingir de les altres formes d’autoritat afirmant que els homes no l’obeeixen [al carismàtic governant] degut a la tradició, sinó perquè creuen en ell. Per tant, les capacitats del líder són irrellevants, sempre que els seguidors creguin que aquest poder existeix. Racionalitat: persona o institució que exerceix el poder en virtut del càrrec jurídic que ocupa. És l’autoritat que exigeix l’obediència al càrrec en lloc del titular; un cop abandona el càrrec, es perd la seva autoritat racional-legal. Com a última forma de poder, trobem el Rendiment, que no és de Max Weber, aquesta pot basar-se en el resultat de les seves pròpies actuacions. Si aquest resultat és positiu, la legitimitat queda reforçada. Al contrari, el baix rendiment fa perdre credibilitat.  II. L’estat: concepte Què és un estat? Poder coercitiu: L’estat ostenta el monopoli de la violència legítima en un territori. Sobirania: La capacitat de governar sense interferències externes. És el sistema d’estats basats en el reconeixement mutu dels drets sobirans de cadascun d’ells. Cap estat pot privar a un altre de la seva sobirania. Especialització del govern: Tasques de gestió pública, presència d'una burocràcia de tipus permanent i professional, gestió de l'ordre exterior, l'ordre interior i la hisenda pública. Homogeneïtzació del dret: Assegurança d’un cos homogeni de dret, que asseguri seguretat jurídica i la creació d’una identitat col·lectiva. Despersonalització del poder polític: El poder polític es vincula amb una institució, no amb una persona, per tant, ha de ser objectiu i tenir lleialtat a l’estat. L'Estat és una organització política que, a exercici de la seva sobirania, reclama per a si mateix el monopoli de la violència legítima en un territori delimitat per les corresponents fronteres, cobrint aquests objectius mitjançant l'especialització i la integració d'una part de la població en una administració pública – civil i militar – professional i permanent. Definició comprensiva Comunitat: grup d'éssers humans que tenen certs elements en comú, com ara l'idioma, costums, valors, edat, etc. Els uneix el sentit de pertinença. Nacionalitat: estatus de pertinença a una nació concreta. Persones organitzades en un país, sota una jurisdicció legal, o grup de persones unides per la cultura. En dret internacional, és una identificació jurídica que estableix la persona com a subjecte, nacional, d'un estat sobirà. State-building: processos polítics i històrics de creació, estabilització i desenvolupament sostenible dels estats. Entén la construcció de l'estat com una activitat realitzada per actors externs (països estrangers) que intenten construir o reconstruir, les institucions d'un estat feble. Nation building: la construcció d'una nació és construir o una identitat nacional utilitzant el poder de l'estat: creació de banderes, escuts, himnes, diades, etc. Té com a objectiu la unificació de les persones dins de l'estat perquè es mantingui políticament estable. Legitimitat: comunitat humana que reclama (amb èxit) el monopoli de l'ús legítim de la força física en un territori determinat. Dret justificable de governar. La legitimitat del govern i el dret moral d'utilitzar el poder de l'Estat només estan justificats i lícits quan ho consentin el poble o la societat sobre la qual s'exerceix aquest poder polític. Autonomia de l’estat: independència relativa de les autoritats estatals respecte a la població. Els estats no sorgeixen del consentiment dels governats sinó de la seva submissió a partir de la força. El consentiment arribaria més tard. Els estats són necessaris per garantir l’ordre i la seguretat. L'indicador de legitimitat de l'Estat: Té en compte la representativitat i la seva relació amb la ciutadania. Analitza el nivell de confiança de la població en les institucions i els processos de l'Estat, i avalua els efectes on no hi ha confiança. Té en compte la integritat de les eleccions on tenen lloc (com ara eleccions defectuoses o boicotejades). Té en compte l'obertura de les elits governants a la transparència, la rendició de comptes i la representació política, o, per contra, els nivells de corrupció, profit i marginació, persecució o excloure d'una altra manera els grups de l'oposició. L'Indicador també considera la capacitat d'un estat per exercir funcions bàsiques que reflecteixin la confiança d'una població en el seu govern i institucions.  III. L’Estat: Origen Teoria del mode de producció Teoria del realisme polític L’Estat neix en context en què es produeix L’Estat neix per controlar la seguretat, dissuadir activitat econòmica integrada. la pròpia població i els enemics. Funció: assegurar disciplina interior per garantir Funció central és ordre i violència; creació la producció mercat econòmic és un fet posterior Teoria del sistema econòmic mundial Teoria de la geopolítica L’Estat neix per aprofitar les oportunitats del L’Estat neix per la pressió que els estats sistema econòmic que l’envolta. exerceixen sobre altres estats. La posició en l’economia mundial explica Les relacions exteriors són tan importants com capacitat per garantir la pau i l’ordre intern i la les pressions internes per a la configuració de seguretat internacional les estructures internes Evolució Sistemes tribals Tribus o agrupacions de caràcter nòmada, al marge de les societats civilitzades (ex: Índia, Àfrica Subsahariana, etc.) La Política no presenta una autonomia institucional. Acció solidària i col·lectiva davant de les amenaces. Societats igualitàries, escàs conflicte intern. Cap líder fa de portaveu, només recorda les obligacions col·lectives. Polis o Ciutat Expansió de l’agricultura i la sedentarització de la població (8 - 6000 aC). Inici de l’activitat política, regulació de conflictes sobre l’acumulació i la redistribució. Estratificació, posicions socials i capacitat de violència. Poder econòmic i poder polític, jerarquia religiosa. Conflictivitat interna, minories influents. Aliances o confederacions comercials i culturals per estendre la seva influència. Imperis Organització política integrada, actua en un àmbit territorial superior al de la ciutat. A la cúspide se situa la figura de l'emperador, faraó, rei de reis, cèsar, califa que té el control últim de la coacció. Exèrcits i burocràcies de suport. Imperi clientelar Imperis de conquesta. Ofereixen protecció a les ciutats a canvi de submissió i tributs. No alteren substancialment l’organització dels pobles conquerits. Organització social poc definida i el seu centre és on sigui l’emperador. Poca diferenciació de la política i dispersió de la capacitat de violència Imperi burocràtic - territorial Pautes comunes: administració, lleis, idioma, hàbits, rituals, etc. Necessari uns aparells militars per administrar les comunicacions i obres públiques. Més diferenciació de la funció política i centralització de les atribucions polítiques, militars, jurídiques, judicials, a la figura de l’emperador i la seva administració. Feudalisme Líder amb preeminència simbòlica. Cada regne té els seus propis instruments de coacció: forces armades, administració de la justícia, etc. Capacitat política i autoritat unida al domini de la terra. Dominació per una minoria (la noblesa, hereditària). Monarquies estamentals Paper polític atorgat a estaments que tenen reconeixement juridicosocial. Consolidació de les ciutats en una economia cada cop més complexa. El monarca adquireix una autoritat especial i capacitat d’arbitratge als conflictes. Es comença a concentrar més capacitat de coacció en el poder del rei en detriment dels senyors feudals. Delimitació de la política respecte del parentiu. Màxima institucionalització de la política. Estat absolutista Relació entre el poder polític i l’individu: el rei consolida el seu poder suprem a costa d’altres centres de poder, i s’imposa en les guerres i conflictes entre els segles XV i XVIII. Estat i monarquia acaben essent el mateix. Relació política bàsica: el sobirà i el súbdit, qui presenta submissió total a canvi de la seguretat que el sobirà li ha d’oferir. Creació del dret, com a conjunt de normes d’aplicació general (expressió de la voluntat del rei) L’organització de les funcions polítiques estatals (militars, fiscals, judicials, etc.) són assumides per la monarquia. L’estat absolut s’ocupa de l’economia i del trànsit mercantil.  L’estat liberal Relació entre el poder polític i l’individu. L’estatut reconeix a l’individu (existència dels drets fonamentals). Creació del dret: defensa dels drets fonamentals a través de les lleis, lleis de voluntat general, constitució, etc. Estat de dret: fa dret, però també sotmet al dret. Perspectives contemporànies sobre l’origen de l’estat Contractualistes clàssics: busca garantir un ordre basat en una acceptació pactada racionalment i oferir un model a partir del qual poguessin fer-se les constitucions o lleis. L’objectiu final segons: Hobbes: la seguretat. Locke: la llibertat i la propietat privada. Rousseau els principis d’igualtat i justícia social, sempre en un context de llibertat i ètica. Neocontractualisme: La teoria de la justícia, de John Rawls. ○ Els éssers humans es caracteritzen perquè són lliures, iguals i capaços d’actuar, tant racionalment com raonablement. ○ Teoria de la posició original: els ciutadans s’estan sota un vel d’ignorància. Una situació en què pot passar que uns certs individus, els més forts o talentosos, obtinguin un avantatge sobre uns altres individus, més febles o menys hàbils. ○ Dos principis de justícia: principi d’igualtat de llibertats i principi d’ordenació de les desigualtats. 1. Cadascú ha de tenir la màxima llibertat possible, sempre que els altres tinguin la mateixa. 2. Les desigualtats econòmiques i socials s’han d’estructurar de manera que tots gaudeixin de la mateixa igualtat d’oportunitats L’Estat mínim, de Robert Nozick. La teoria de l’elecció pública, de James Buchanan Robert Nozick, 1974 L’estat de natura, els individus gaudeixen d’una autonomia plena de la seva voluntat, amb els únics límits imposats pel dret natural, que exigeixen que ningú no pugui fer mal a l’altre pel que fa a la vida, la salut, la llibertat i la propietat L’Estat mínim es limita a fer les funcions imprescindibles de protecció contra la força, el robatori, el frau, l’incompliment dels contractes, etc. Quan un estat assumeix més responsabilitats aquestes vulneren els drets de les persones. James M. Buchanan, 1962 Elabora una teoria sobre la manera com es prenen les decisions públiques, és a dir, les decisions que afecten col·lectivament els membres d’una societat i que són imposades pels governs per mitjà del poder coactiu de l’Estat. L’observació indica que els individus que governen no són essencialment diferents dels que són governats. Per tant, els polítics no són millors ni pitjors en cap sentit moral bàsic. Defensa una democràcia representativa i una competència electoral. La competència electoral exerceix una funció destinada a impedir la divergència possible entre els interessos o les preferències dels representats i els representants. Teories contractualistes clàssiques Hobbes Locke Rousseau Estat natural Els éssers humans Els éssers humans Els éssers humans viuen estan dominats per gaudeixen de certs drets en un estat passions, egoisme, naturals: la vida, la d’inconsciència i precarietat i violència llibertat i la propietat. gaudeixen de la llibertat. Pacte social Se cedeix de manera Se cedeixen els drets S’eliminen egoismes irrevocable, tot el individuals a un sobirà individuals mitjançant la poder de l’individu al de manera temporal. submissió de cada sobirà, qui ha de ciutadà a la voluntat mantenir la pau general unànime. Estat Poder il·limitat. Poder limitat. Poder democràtic.  IV. Forma d’estat L'article 1.1 de la CE proclama que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret. Hi ha dues concepcions de l'Estat de dret: Formal o dèbil: provinent del dret alemany. La idea bàsica és la construcció d'un estat de dret que només requereix que l'actuació de l'Estat estigui subordinada als procediments jurídics i no posa en dubte la legitimitat del poder polític, així que aquest Estat de Dret és possible a Estats no democràtics. Material: no tota subordinació a l'Estat al Dret transforma una organització en un Estat de Dret, sinó tan sols aquella que respon a determinats pressupòsits: La supremacia de la llei entesa com a expressió de la voluntat general. La proclamació i la garantia d'uns drets i llibertats que pertanyen a tots per igual. La separació dels poders com a principi d'organització de l'Estat. L'actuació dels poders públics ha de perseguir unes finalitats: lligades a l'establiment de la justícia, la llibertat, la convivència democràtica Aquest Estat permet l'exercici dels drets fonamentals. A la Constitució Espanyola existeixen uns drets constitucionals recollits al Títol I, que té l'objectiu principal de limitar el poder. La garantia dels drets i les llibertats: s'han anat afirmant a mesura que es desenvolupava l'Estat de Dret, fins al punt que el Tribunal Constitucional ha declarat que la dignitat de la persona és el valor jurídic suprem dintre de l'ordenament jurídic constitucional. Garanties normatives: vinculació immediata, rigidesa constitucional, reserva de llei, respecte al contingut essencial, vinculació dels drets i llibertats a tots els poders públics. Separació de poders John Locke, 1660. Legislatiu És el més important perquè elabora les lleis que regulen els drets naturals. Li correspon al Parlament, elegit pels ciutadans. Executiu Consisteix a aplicar les lleis i exigir el seu comportament. Està en mans del monarca i de l’administració. Federatiu És la facultat de parlar i actuar en nom de tota la societat, legitima el paper del govern en relacions internacionals. Li correspon al monarca.  Montesquieu, 1750 Legislatiu Elabora les lleis i està en mans de la burgesia i l’aristocràcia. Executiu Poder coactiu que assegura la pau interior. Recau sobre el monarca, ajudat pel seu govern. Judicial Els jutges s’han de limitar a aplicar les lleis i són elegits anualment entre els ciutadans. Característiques de l’Estat de Dret Només quan el poder de l'Estat es troba dividit i repartit entre diversos detentors que es limiten i controlen recíprocament, pot ser efectiva la subjecció dels poders al Dret i la garantia d'uns drets i llibertats per als ciutadans. L’Estat de dret ha de garantir la separació de poders, tenint present la diferència entre divisió (es distingeixen diferents funcions) i separació de poder (cada funció és exercida per un òrgan diferent). Subordinació dels poders públics i de l'administració al dret, és a dir, l'imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular. El principi de constitucionalitat consisteix en què la constitució regula la modalitat de creació i aplicació de les normes. Els jutges han de jutjar la constitucionalitat de les normes que apliquen a l'hora de resoldre els casos. El principi de legalitat vol dir que en l'Estat es contempla una jerarquia normativa, una publicitat de les normes i una seguretat jurídica, és a dir, les normes no s'apliquen de forma arbitrària, i la llei vincula a tots els ciutadans i tots els òrgans de l'Estat. S'estableixen dos tipus de controls de la subjecció dels poders públics a la llei: ○ Externs a l'aparell administratiu: de tipus polític o institucional. També hi ha un tipus jurisdiccional exercit per magistrats i jutges. ○ Intern en la mateixa administració. La Constitució estableix dos tipus de divisions: Vertical: distinció entre el govern central i el de les Comunitats Autònomes. Horitzontal: divisió de les potestats dels òrgans de l'Estat: legislatiu, executiu i judicial. Pluralisme democràtic El pluralisme polític exigeix que la societat participi a través dels seus representants en la política, i permet l'expressió dels partits polítics. El pluralisme social es manifesta pel reconeixement d'organitzacions de classe i professionals. El pluralisme territorial (nacional) s'expressa constitucionalment per mitjà del reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat, del reconeixement de les regions i nacionalitats. El pluralisme religiós o ideològic es manifesta a través de la creació d'un estat no confessional, on ningú no està obligat a seguir cap creença religiosa, és a dir, hi ha llibertat de culte. I on es garanteix la llibertat d’ideologia i manifestació de la mateixa. Democràcia representativa (representació + sufragi universal): Suposa la participació de tots els ciutadans en la selecció dels governants per mitjà d'eleccions periòdiques en què intervenen una pluralitat de forces polítiques. Malgrat que la participació representativa és el principal instrument, no s'exclou la participació directa per a les decisions d'especial transcendència. La democràcia directa preveu la participació directa dels ciutadans, però la democràcia representativa recull això només com a complement (referèndum, iniciativa legislativa popular...) Referèndum: decisió majoritària i directa del poble sobre una qüestió que se li ha plantejat prèviament. La resposta és "sí" o "no". Plebiscit: sovint es confon amb el referèndum, però en aquest cas és utilitzat per l'executiu per legitimar-se sobre el legislatiu. Iniciativa legislativa popular: faculta els ciutadans per posar en marxa el procés de discussió i aprovació d'una llei. Es requereix que la proposició sigui avalada per 500.000 signatures acreditades i exclou la iniciativa quan afecti a matèries pròpies de llei orgànica, tributàries o de caràcter internacional Dret de petició individual i col·lectiva per escrit: preveu la possibilitat d'adreçar-se als poders públics per formular preguntes, fer-los conèixer un fet i reclamar la seva intervenció. Estat social: Orígens 1929: el Crac dels EEUU i el New Deal, amb la política de Keynes, mostren que la societat per ella mateixa no és capaç de garantir-se l'estabilitat econòmica així que cal que l'Estat intervingui. 1942 William Henry Beverigde va presentar al Parlament d'Anglaterra l’informe Beveridge que tenia com a títol original «Seguretat Social i serveis associats». ○ Objectiu d’aconseguir la implicació del poder legislatiu en la lluita contra la misèria.  1945 el Govern laborista va establir l'Estat de benestar, basant-se en l'Informe Beveridge. 1946 neix la Llei de Seguretat Social que estableix subsidis per desocupació, malaltia, maternitat i jubilacions finançats pels treballadors, les empreses i el Govern. Després de la II Guerra Mundial es constata el fracàs de l'Estat liberal clàssic que ha desembocat en una crisi social i econòmica així que es demana la intervenció de l'Estat i aquesta idea s'incorpora a les constitucions arribant a l'Estat del Benestar. L’estat de benestar És una experiència pròpia de les economies de mercat capitalista i de règims democràtics La diferència amb altres estats és la consideració de la dignitat de la persona i el dret a una vida digna. Es tracta de la voluntat de superar el model del capitalisme clàssic i assegurar la viabilitat del capitalisme, essent el seu objectiu anivellar les desigualtats socials. Pretén que no hi hagin crisis i assegurar unes condicions mínimes de subsistència en moments de recessió. Aquest model comporta: Acceptació de la igualtat com un dels valors superiors que han d'assegurar l'ordenament jurídic Regulació constitucional del procés econòmic i dels Estatuts dels principals protagonistes d'aquest procés econòmic. Ex. Estatuts dels treballadors. Reconeixement fonamental de determinats drets i llibertats, inherent al principi d'igualtat i del pluralisme social Ampliació de l'àmbit funcional de l'Estat Diferents models de l’Estat de Benestar Model liberal Model corporativista Ajuda a aquells que demostren no tenir L’objectiu és garantir l’statu quo, accepta les recursos. diferències socials. La intervenció del mercat se centra a estimular Polítiques subsidiàries, es posen en marxa quan el mercat i l’estat proveeix per a aquells que en fallen altres mecanismes queden exclosos Polítiques molt vinculades al mercat laboral (contribució dels treballadors) Exemple pràctic: assegurança de salut per població d’extrema vulnerabilitat però no Exemple: creació de residències per gent gran existència de sanitat pública. quan les famílies no s’hi poden fer càrrec  Model socialdemòcrata Model mediterrani Universalització dels serveis per a ampliar la Prestacions semblants al model continental classe mitjana. L’objectiu és reduir les distàncies (vinculades al treball) però amb serveis públics entre classe socials que aspiren al model socialdemòcrata (sanitat, Serveis s’eleven a les expectatives de la classe educació...). mitjana, així, allò públic és usat per tothom. Sistemes de provisió pública per tothom, Exemple: educació pública i moltes prestacions complementats amb subsidis per població de centrades en aspectes laborals (pensions, baixos recursos. atur...) Exemple: pràcticament no existència d’escoles privades ni d’assegurances mèdiques privades per l’extensió d’allò públic Constitució econòmica aquelles normes constitucionals que configuren el marc jurídic fonamental de l'estructura i funcionament de l'activitat econòmica de l'Estat, i també les que configuren l'estatut dels principals protagonistes de l'economia. Llibertats econòmiques: llibertat d'empresa i propietat privada. Aquestes dues llibertats econòmiques són essencials per a la configuració del sistema econòmic capitalista. La constitució adapta aquests drets a l'Estat Social, de forma que la llibertat d'empresa i el dret de propietat queden limitats. Reconeixement de l'estatut dels protagonistes de l'economia: empresaris i treballadors. L'article 7 estableix la llibertat de crear sindicats i organitzacions d'empresaris. Elements d'intervencionisme: la constitució reconeix la possibilitat de la iniciativa pública, és a dir, la intervenció de l'Estat en el procés econòmic a través de tècniques i instruments. Drets econòmics i socials La constitució espanyola ha racionalitzat els drets socials, ja que, la seva força normativa i les garanties queden sovint atenuades en relació altres drets constitucionals, de tal manera que la seva exigibilitat davant els poders públics no és sempre immediata. Elements i factors de la crisi de l’Estat de Benestar Crisi econòmica Sobrecàrrega de l’Estat Crisi de legitimitat Creixement continu de la Desplaça del mercat els Tendència a la superproducció. despesa pública. incentius per invertir i Insostenibilitat del mode de treballar. producció. Anys 73-77, coexistència inflació amb estancament Improductivitat i ineficiència Escalfament global; canvi econòmic. de l’EB. Negació de la llibertat i climàtic. de la iniciativa individual. Conflictes per a la distribució Col·lapse econòmic, 2008 Auge del populisme de l’EB Bombolles financera i Brexit (2016-2021). Crítiques als sistemes tributaris immobiliària. no equitatius. D. Trump president EEUU Interessos del deute i prima de (2017-2021). Paradoxa redistributiva: com risc. més es dirigeixen els recursos La postveritat. de benestar exclusivament als El rescat dels Estats PIIGS. pobres, menys redistribució Bolsonaro president Brasil s'aconsegueix realment i (2019-2023). menys desigualtat d'ingressos i pobresa es redueixen. Descontent per serveis públics burocràtics i ineficients Més elements i factors de la crisi de l’EB L'evolució demogràfica dels darrers temps, amb un envelliment progressiu de la població i baixes taxes de natalitat. L'increment sense precedents de la desocupació en els darrers anys. Cada vegada són menys els actius que han de sostenir un nombre més gran de desocupats i jubilats. El problema de les fortes migracions, no només Sud-Nord sinó també i després de la caiguda del comunisme Est - Oest incrementant-se les situacions de necessitat, atur, etc. La competitivitat apressant a nivell internacional, en el marc d'una economia globalitzada que advoca per la reducció de costos, entre ells laborals o socials.  V. Estat multinivell Estat multinivell: existeix una descentralització de poder en els esglaons superiors dintre d’una estructura organitzativa jeràrquica a unitats més petites i autònomes que poden estar dintre o fora de l’estructura. Estat unitari Estat federal Confederació d’estats Té un únic nivell d’institucions Té un doble nivell Diversos Estats independents polítiques. Tots els ciutadans a d’institucions polítiques creen un òrgan de relació que tot el territori estan vinculats superposades, la federació i els proposa línies comunes per les mateixes lleis i les Estats membres d’actuació, però les decisions mateixes decisions de govern són preses per cada Estat A Espanya la descentralització es produeix en paral·lel a la creació de l'estat de les autonomies, però no és exclusiu dels estats federals, Holanda o països escandinaus han experimentat des dels 80 fortes dinàmiques descentralitzadores. Hi ha Estats unitaris que donen autonomia només a una part del territori: Finlàndia i la Regió dels Asland, Dinamarca i Groenlàndia i les Illes Feroe, Portugal i les illes Azores i Madeira... L’estat és unitari, encara que una part del territori posseeix un cert grau d’autogovern. És el cas de la II República Espanyola (Catalunya, País Basc i Galícia). Regulació de l’organització territorial del poder La regulació de l'Estat de les Autonomies, ens remet a dues fonts ○ El Títol VIII de la pròpia Constitució del 78. ○ Els Estatuts d'Autonomia aprovats. A part d'aquestes dues fonts s'han desenvolupat lleis orgàniques: ○ Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic. ○ Llei del Procés Autonòmic. ○ Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes. El Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en més de 450 sentències sobre problemes de l’Estat Autonòmic i ha elaborat algunes teories importants sobre les CCAA i les seves competències. Creació 1812: creació d’Ajuntaments i preveia l’establiment de les províncies amb diputacions provincials. Trenni liberal (1820-1823): Alçament de Riego i període liberal (1820-1823): restabliment de la Constitució de Cadis, accentuant el caràcter representatiu d’Ajuntaments i Diputacions.  1833: Aprovació dels decrets de Javier de Burgos, creació de la província amb un subdelegat de Foment (després Governador Civil) sense caràcter representatiu. Revolució 1868: aprovació de la Llei municipal i de la Llei provincial de 1870, els ajuntaments es voten per sufragi universal masculí. I República (1873): es planteja un projecte de Constitució Federal que dissenyava 17 Estats Membres (les antigues regions + Cuba i Puerto Rico), cadascun amb Parlament, Govern i Poder Judicial Propi. Creava un senat i configurava un president de la República, sense poder executiu i amb una clara funció, la de mantenir la unió i l’equilibri dels Estats i de la pròpia federació. No s’arriba a aplicar. 1914-1923 Mancomunitat de Catalunya: unió de les quatre províncies. Prat de la Riba. II República (1931-1936): es va optar per l'anomenat Estat Integral, per evitar les referències a l’Estat federal o unitari. Les úniques institucions que comencen a funcionar són les catalanes perquè l’Estatut Basc és aprovat l’octubre de 1936 i el gallec va ser sotmès a referèndum, però no va arribar a ser aprovat per les Corts. Franquisme (1936-1975): després de la Guerra Civil i negant l'existència de qualsevol institució republicana, va haver de construir l'Estat ex novo (State building). Durant la transició es considera que la descentralització política és necessària pel procés de democratització i totes les forces democràtiques (a excepció d’AP) descarten l'Estat unitari. Finalment, s'opta per l'Estat de les Autonomies que no és ni un model federal ni unitari. Aquest tipus d'Estat comporta la regulació d'unes vies d'accés al règim autonòmic, un règim financer i un règim competencial. Es basa en l'accés de determinats territoris al règim d'autogovern esdevenint CCAA. Abans de la redacció de la CE, van anar creant les pre-autonomies. El President Suárez va pactar amb Tarradellas el restabliment de l’autonomia de Catalunya de forma provisional fins l’elaboració de la CE. Aquesta fórmula es va estendre a altres regions com Galícia o Aragó. Es van formar 14 pre-autonomies (les actuals excepte Cantàbria, La Rioja i Madrid). Va ser el tema més difícil. L’existència dels partits nacionalistes, partits d’esquerra, centre i dreta amb diferents percepcions feia difícil el consens. A més no totes les CCAA eren igual ni tenien els mateixos interessos ni reivindicacions. L’essència de l’organització territorial d’Espanya està a l’Art 2, un article molt complicat. El Títol VIII desenvolupa alguns aspectes però sempre de forma general i remetent la seva concreció a altres normes futures. Vies d’accés a l’autonomia Les províncies limítrofes amb característiques històriques semblants. Els territoris insulars.  Les comunitats autònomes uniprovincials. Casos especials: Ceuta i Melilla. La CE estableix diferents procediments per tal que els diferents territoris existents decideixin quina CA volen formar i quina via d’accés prefereixen. Configura dos grups de CCAA amb dos nivells d’autogovern diferents, però va establir dues vies que haurien de seguir les CCAA per situar-se en un nivell o un altre. Via reforçada (especial o ràpida): destinada a permetre l’accés ràpid i complet a l’autonomia a les nacionalitats i regions que mostressin una major voluntat d’autogovern i hi havia un doble criteri. ○ Per una banda, les CCAA que ja haguessin realitzat el referèndum d’aprovació del seu Estatut (Disposició Transitòria 2: Catalunya, País Basc i Galícia). ○ Per l’altra aquelles CCAA amb forta voluntat d’autogovern on 3/4 parts dels municipis de cadascuna de les províncies volguessin integrar-se i la ratificació del referèndum fos per majoria absoluta a cada província (Andalusia). Via ordinària: 2/3 parts dels municipis que representessin la majoria del cens electoral de la província. L’aprovació dels Estatuts es tramita com una llei orgànica a les Corts i no requereix Referèndum El sistema competencial articulat per la Constitució del 1978 aborda la distribució entre Estat i CCAA i s'enquadra, a simple vista, dins l'anomenat sistema de "doble llista" (igual que a Alemanya), en què la norma constitucional detalla en dues llistes, d'una banda, les competències exclusives de l'Estat, i de l'altra, les que poden correspondre als descentralitzats. Ara bé, una lectura dels preceptes, en combinació amb altres articles com el 150 CE, ens permeten observar, en realitat, un sistema de triple llista amb trets peculiars. Així, trobaríem: a) Les competències exclusives de l’Estat, segons l’art. 149 de la Constitució b) Les competències que poden ser assumides per les Comunitats Autònomes, segons l'art. 148 de la Constitució. c) Les altres competències, no esmentades expressament com a exclusiva de l'Estat, les poden assumir les comunitats autònomes, en virtut de la clàusula residual de l'art 149.3 CE, si així ho estableixen els seus propis Estatuts. A més, en el mateix sentit, una matèria omesa per qualsevol de les dues llistes dels articles 148 i 149 podria ser de competència autonòmica. Complementen aquesta organització tres clàusules: a) La clàusula residual, que opera a favor de l'Estat en assenyalar-se que les competències no assumides per les comunitats autònomes, via estatutària oa través d'una llei orgànica de transferència o delegació, pertanyen a l'Estat. b) La clàusula de prevalença, segons la qual les normes estatals prevalen en cas de conflicte sobre les de les comunitats autònomes si bé quan no es tracti de competències atribuïdes en exclusiva a aquestes últimes c) La clàusula de supletorietat, que assenyala la vigència del dret estatal davant un buit normatiu per part de les comunitats autònomes (exemple: sistema electoral català) Distingim tres tipus de competències, facultats, accions o responsabilitats que poden comportar cadascuna de les competències en una matèria: Competències exclusives: aquelles en què un ens aglutina totes les facultats possibles sobre una mateixa matèria. Competències compartides: determinades facultats corresponen a un i les restants a un altre. A tall d'exemple, en matèria de Seguretat Social o de sanitat, les comunitats autònomes estan facultades per dictar lleis complementàries o de desenvolupament de la legislació bàsica estatal, així com exercir la potestat reglamentària en desenvolupament de les seves pròpies lleis. Competències concurrents: quan tots dos ens tenen la possibilitat de concórrer amb facultats idèntiques a la regulació d'una matèria. Seria un supòsit aplicable a la cultura, en què les competències atribuïbles a les comunitats autònomes no resulten incompatibles amb la missió de l'Estat de facilitar la comunicació entre elles, ni amb la consideració de la tasca cultural com un deure i atribució essencial.  VI. Estat multinivell: Seguretat ¿? VII. Estat multinivell: Unió Europea Presa de desicions Europea Cessió de sobirania des dels Estats a institucions europees → Regionalització de poder a unitats subestatals (principi de subsidiarietat). La governança europea, destaca el seu caràcter multinivell. Les decisions polítiques es desenvolupen cada vegada més a través dels diferents nivells territorials –institucions supranacionals, estatals i infraestatals–, entre els quals no hi ha una relació jeràrquica clara. Influència Europea Producció normativa Europea Actes legislatius (reglaments, directives El procés d’integració ha proporcionat a la UE o decisions) potestat legislativa en un ampli nombre de competències que havien estat controlades pels Actes no legislatius (Comissió Europea, Estats. el Consell de la Unió Europea, el Consell La UE produeix actualment dos terços de tota la Europeu, el Banc Central Europeu... legislació que s’introdueix en els Estats membres. Transposicions de les directives  El pes d’Europa La transformació institucional no es produeix 1986-2001: 37% lleis espanyoles només en els àmbits en què la UE té definides per marc europeu competències sinó que la seva influència és més àmplia i afecta a sectors on la UE no té potestat 2000: 50% (Medi ambient i agricultura directa. més del 80%) Catàleg d’idees polítiques: referent allò que s’ha fet a altres països de la UE. Limitat i condicionants per a les polítiques estatals: l’Euro i les reformes Vies d’influència econòmiques; afecten el funcionament i la viabilitat de les polítiques públiques, especialment les relatives a l'Estat del benestar. La necessitat de coordinació: política exterior / refugiats; sistema de pensions Dins qüestions relacionades amb l'alta política, high politics (afecten la identitat nacional, política exterior, o seguretat i defensa) la lògica multinivell no es pot aplicar. Les negociacions sobre aquests assumptes continuen sota una lògica intergovernamental, en la qual els Estats participen amb alt marge d'autonomia respecte a altres actors. En altres polítiques europees, el procés de formulació de polítiques s'emmarca dins d'aquest model multinivell de governança europea, caracteritzada per la dispersió del poder i la fragmentació a favor de les entitats subnacionals, supranacionals i grups socials. Les institucions Noves institucions: han estat força moderades perquè principalment ha estat el poder executiu qui s’ha encarregat de les relacions d’Espanya amb la UE. Comissió interministerial de seguiment sobre les actuacions relacionades amb la defensa d’Espanya davant del TJ CEE (1986). Conferència per a Assumptes relacionats amb les Comunitats Europees CARCE (1996) Noves Unitats administratives polítiques: són necessàries per a gestionar assumptes de la UE i són importants les agències nacionals encarregades de vetllar pel bon funcionament de les polítiques de mercat que propugna la UE. Secretaria d’Estat de Pressupostos i Despesa Pública Reorganització del Ministeri d’Agricultura, Ramaderia i Pesca Agències Nacionals (Comissió Nacional del Mercat de Valors, Comissió Nacional d'Energia, Agència para la Defensa de la Competència...)  Nous ministeris Secretaria General de Medi ambient (1990) Ministeri de Medi Ambient (1996) Reforma del Ministeri de Foment (fons estructurals) Secretaria d’Estat per a les Comunitats Europees La normativa Reglament: Proposades per la Comissió Europea i aprovades pel Parlament. És vinculant i d’aplicació directa a tots els Estats Membres. No és necessari que sigui convertit en legislació nacional dels Estats Membres, tot i que pot ser necessari modificar la normativa nacional per tal d’evitar conflictes amb un reglament. Directiva: Proposades per la Comissió Europea i aprovades pel Parlament. És una llei per la qual obliga als Estats Membres, o a un grup d’ells, a assolir un objectiu determinat. Generalment, les directives han de ser incorporades a l’ordenament jurídic nacional per tal que siguin efectives. Les directives marquen els objectius i la legislació nacional ha de detallar com s’assoleixen. Es fan servir perquè les diferents normatives nacionals siguin concordants. Decisió: Adoptades per la Comissió Europea. Estan destinades als Estats Membres, a grups de persones o inclús a individus. És obligatòria en tots els seus elements. Es fan servir, per exemple, per a pronunciar-se sobre les propostes de fusió d’empreses. Recomanacions i dictàmens: Adoptats per la Comissió Europea i no són vinculants. EL PARLAMENT EUROPEU Aprova la legislació i el pressupost de la UE juntament amb el Consell de la Unió Europea (Consell de Ministres) Control democràtic de tota la feina de la UE El Parlament Europeu compta amb 705 diputats Eleccions cada cinc anys (2019-2024) Normativa Procediment legislatiu ordinari: Proposta de la Comissió Europea, prèvia consulta als caps d’estat o govern dels Estats Membres. Remissió de la proposta al Parlament Europeu i al Consell de la Unió que presenten les seves esmenes. Si hi ha acord entre Parlament i Consell de la UE el Reglament o la Directiva queda aprovada després d’una aprovació en el Parlament. Si no, s’estableix un termini màxim de negociacions i si no hi ha acord no s’aprova i s’inicia de nou tot el procés. Procediments legislatius especials: Només s'apliquen en casos determinats. En general, el Consell de la UE és l'únic legislador i el Parlament Europeu només ha de donar aprovació a la proposta de legislació o ser consultat sobre això. Més rarament, el Parlament en solitari pot adoptar actes jurídics Adopció per la Comissió Tant el Consell com el Parlament poden facultar la Comissió per adoptar dos tipus d'actes no legislatius: Actes d'execució pels quals s'adoptin mesures per garantir una aplicació uniforme de la legislació a tots els Estats membres de la UE. Actes delegats pels quals es modifiqui o complementi la legislació vigent, en particular per afegir normes no substancials Revisió de tractats: es poden revisar per adaptar la legislació i les polítiques de la Unió a nous reptes. Qualsevol modificació dels tractats requereix l'aprovació unànime de tots els 27 estats membres de la UE. La revisió dels Tractats es pot fer de dues maneres: - El procediment de revisió ordinari s'utilitza per introduir modificacions importants (per exemple, per augmentar o reduir les competències de la UE) - El procediment de revisió simplificat es pot utilitzar per fer canvis relacionats amb les polítiques i actuacions internes de la UE (per exemple en àmbits com l'agricultura i la pesca, el mercat interior, els controls fronterers o la política econòmica i monetària), a condició que no ampliïn les competències. Paper dels parlaments nacionals Els parlaments nacionals reben totes les propostes legislatives de la Comissió al mateix temps que el Parlament Europeu i el Consell, cosa que els permet formular dictàmens per manifestar-s'hi. En els àmbits de competència compartida entre la UE i els estats membres, els parlaments nacionals verifiquen si les actuacions podrien ser més eficaces en l'àmbit nacional o regional. Aquest procediment es coneix com a “mecanisme de control de la subsidiarietat”. CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA Un ministre de cada país de la UE. Presidència: rotació cada sis mesos. Aprova la legislació i el pressupost de la UE juntament amb el Parlament. Gestiona la política exterior i de seguretat comuna La normativa L’àmbit de justícia és l’únic poder que no ha estat descentralitzat des de l’estat espanyol cap a les CCAA, però l’entrada d’Espanya a la UE va suposar la cessió de competències en aquest àmbit a les institucions de la UE. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) és la institució encarregada de garantir el compliment i aplicació de la legislació europea en els diferents estats membres. Primacia: les lleis europees prevalen per sobre de les estatals en cas de Principis que regeixen l’ordenament jurídic conflicte. europeu Efecte directe: la legislació europea crea drets que poden ser demandats legalment pels individus davant dels seus tribunals nacionals  Qüestió Prejudicial: garantir l'aplicació efectiva i homogènia del dret de la Unió Europea i evitar interpretacions divergents, que permet o obliga als òrgans judicials nacionals plantejar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea els dubtes relatius a la interpretació del Garantía Dret originari de la Unió Europea i a la interpretació o validesa del Dret derivat de la Unió Europea aplicable als litigis el coneixement dels quals els ha estat atribuït. Adaptació lleis nacionals (comissió mixta Senat – Congrés): exerceix com a òrgan de control de les polítiques acordades a la UE però amb poc pes a la pràctica Aliena a l’organització interna dels estats. Peticions de participació de regions UE belgues i italianes, Länder alemanys i austríacs i CCAA la distribució de competències marca l’actuació de les CCAA i l’Estat només intervindrà si la norma comunitària requereix una decisió prèvia a la seva aplicació pel conjunt de les CCAA  VIII. Estat multinivell: Món local Classificació dels ens locals Territorials: base o demarcació territorial, amb referent de població i assignació de competències generals (municipis, províncies i comarques). Funcionals: exercici d’un determinat nombre de serveis o activitats. Estan integrades en un territori que constitueix un element propi d'una altra entitat local i neixen amb l'objectiu, bé de donar resposta a determinades característiques específiques derivades de l'existència de nuclis aïllats de petites poblacions, bé de donar resposta a fets sociològics com les grans concentracions de població, o bé de facilitar la prestació global dels serveis públics locals i d'aconseguir majors graus d'eficàcia, que aconsellen la creació d'agrupacions de municipis. El municipi: Entitat local bàsica de l’organització territorial i element primari de participació ciutadana en els assumptes públics. Institucionalitza i gestiona amb autonomia els interessos propis de la col·lectivitat de veïns. Elements constitutius del municipi són la població i el territori, dins el qual es poden trobar diferents entitats de població, estructurades en nuclis habitats. Òrgans necessaris Alcalde o Alcaldessa: el principal òrgan unipersonal de direcció de la política, el govern i l’administració municipal. ○ Cap de llista ○ Majoria absoluta en una única votació ○ Llista amb major nombre de vots populars ○ Sorteig Tinents d'alcalde: òrgans unipersonals de caràcter necessari, nomenats i cessats lliurement per l’alcaldia entre els membres de la junta de govern i, per tant, entre determinats regidors de la corporació. Ple Municipal: òrgan de representació de la voluntat popular per excel·lència. Òrgan col·legiat de caràcter necessari i d'existència obligatòria en tots els municipis, que sota la presidència de l’alcalde o l'alcaldessa està integrat per tots els regidors que han pres possessió dels seus càrrecs amb posterioritat a la celebració del procés electoral ○ la votació sobre la moció de censura a l’alcalde o l'alcaldessa i sobre la qüestió de confiança plantejada per aquest, regulades per la legislació electoral general. Comissió especial de comptes l’examen, estudi i informe de totes les comptes, pressupostàries i extrapressupostàries, que hagi d’aprovar el Ple de la Corporació. Comissions informatives si > 5.000 habitants facilitar l’estudi, l'informe o la consulta dels assumptes que s'han de sotmetre a la decisió del ple, així com el seguiment de la gestió de l’alcalde o alcaldessa, de la junta de govern local i dels regidors que tinguin delegacions  Règim de consell obert els veïns trien l'alcalde per majoria. Si el municipi té una població entre 100 - 250 habitants, es tria mitjançant el mètode de llistes obertes. En una mateixa papereta figuren els candidats de tots els partits i els electors han de seleccionar-ne un determinat nombre. Els més votats seran nomenats regidors, els quals, posteriorment, triaran l'alcalde. Junta de govern si > 5.000 habitants està integrat per un nombre de regidors que no pot ser superior a un terç del nombre legal dels membres de la corporació, nomenats i separats lliurement per aquell, donant-ne compte al ple. Competències municipals Competències pròpies Comarca o CCAA si l’ajuntament no pot. Competències per delegació De l’Estat o les CCAA. L’educació, la cultura, la promoció de la dona, l’habitatge, la sanitat i la protecció del medi ambient, l'ocupació i la lluita contra l'atur, els Complementàries arxius, les biblioteques, els museus, els conservatoris de música i els centres de belles arts, el foment de les estructures agràries i la prestació de serveis d'interès públic agrari. Competència de les comarques Supramunicipals (cooperació, coordinació i suplència en relació amb serveis municipals) Atribuïdes per lleis del Parlament i delegades per Generalitat, diputació o municipis. Províncies: entitat formada per l’agrupació de municipis amb plena capacitat i autonomia per al compliment de les finalitats i competències. Caràcter general: garantir solidaritat i equilibri intermunicipal. Caràcter particular: coordinar serveis municipals; prestar assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis; prestar serveis supramunicipals i supracomarcals Les juntes electorals provincials reparteixen, proporcionalment i atenent el nombre de residents, els llocs corresponents a cadascun dels partits judicials. Les juntes electorals de zona fan el repartiment dels llocs de les diputacions provincials, un cop constituïts els ajuntaments de la província, de la manera següent: ○ Es fa una relació de tots els partits polítics, coalicions, federacions i agrupacions d’electors que hagin obtingut almenys un regidor/a dins del partit judicial. ○ Un cop feta aquesta operació, la junta electoral de zona fa el repartiment dels llocs que corresponen en cada partit judicial a les formacions polítiques, mitjançant el procediment de la llei D'Hondt, segons el nombre de vots obtinguts