Drets Humans i Drets Constitucionals PDF

Tema B.4. Els drets humans i els drets constitucionals El reconeixement i la garantia dels drets de les persones resulta un element imprescindible per a l’exis- tència de l’Estat de dret. La Constitució espanyola de 1978 dedica el títol I als drets i deures fonamentals. 1. Les declaracions de dret...

Tema B.4. Els drets humans i els drets constitucionals El reconeixement i la garantia dels drets de les persones resulta un element imprescindible per a l’exis- tència de l’Estat de dret. La Constitució espanyola de 1978 dedica el títol I als drets i deures fonamentals. 1. Les declaracions de drets humans En un primer moment, el reconeixement dels drets s’emmarca dins el moviment constitucionalista, en el qual es defensa que els homes gaudeixen d’uns drets naturals que s’imposen als poders públics. Aquests drets es consideren innats, anteriors a l’Estat i inalienables. Dins aquest context, cal destacar com a precedents de les declaracions de drets alguns documents anglesos del segle xvii, com ara la Petition of Rights de 1628. Un segle més tard, al segle xviii, en un nombre important de les colònies britàniques d’Amèrica, es van aprovar cartes de drets, la més important de les quals és la Declaració de drets de Virgínia de 1776. Pel que fa a Europa, es va aprovar a França la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789. Aquestes declaracions de drets són textos preconstitucionals, que es limiten a declarar quins són els drets dels quals són titulars les persones, i estableixen l’obligació dels poders públics de respectar-los, sense que puguin ser objecte de cap regulació atès el seu caràcter previ i indisponible per a l’Estat. Posteriorment, es va acordar incorporar als textos constitucionals un catàleg de drets que conformaven la part dogmàtica de la constitució, i que passaven d’aquesta manera a ser drets constitucionals. Així, fins a la Segona Guerra Mundial el reconeixement dels drets va consistir en l’establiment d’un catàleg de drets en els textos constitucionals dels estats, i es limitaven els efectes d’aquest reconeixement a l’àmbit intern de cada Estat. Les greus vulneracions dels drets en el període d’entreguerres i a la Segona Guerra Mundial pels estats totalitaris (feixisme, nazisme, estalinisme) posaran de manifest la insuficiència d’aquesta previsió interna dels drets. És a partir d’aquest moment quan es produeix una internacionalització del reconeixement dels drets humans. Els exemples més significatius d’aquesta internacionalització són la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, el Conveni europeu de drets humans i de les llibertats fonamentals de 1950, el Pacte internacional de drets civils i polítics de 1966 i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals de 1966; i recentment, en l’àmbit de la Unió Europea, la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea de 2000. La Constitució espanyola no ignora la importància d’aquesta internacionalització dels drets humans i, a l’article 10.2, estableix que les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la CE reconeix s’han d’interpretar de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per l’Estat espanyol. D’acord amb aquesta previsió, el Tribunal Constitucional ha reconegut els efectes interns de les declaracions de drets i el valor de la juris- prudència dictada pels òrgans creats per aquestes, i en especial la del Tribunal Europeu de Drets Humans. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 125  B.4. Els drets humans i els drets constitucionals 2. Els drets fonamentals i les llibertats públiques Els drets fonamentals en qualitat de positivació dels drets humans es plasmen a la CE com a drets subjectius amb garanties jurídiques per poder-los fer efectius. El títol I de la CE està dedicat a una àmplia llista de drets fonamentals per bé que els drets fonamentals en sentit estricte són aquells previstos a la secció primera del capítol II d’aquell títol. Els drets fonamentals i les llibertats públiques estan previstos als articles 15 a 29 de la CE. Una possible classificació dels drets previstos a la CE seria aquella que distingeix entre drets personals o de llibertat, drets de participació o polítics i drets econòmics i socials. 2.1. Drets personals o de llibertat Són aquells drets que es caracteritzen perquè consagren un àmbit de llibertat en favor de l’individu en què l’Estat no pot intervenir. Aquests drets no necessiten una llei per regular l’exercici del dret, sinó per protegir-los. En tot cas, vinculen directament les administracions públiques que els han de respectar. El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’Estat de dret, en què es defensa que l’Estat ha d’abstenir-se de regular l’esfera privada de la ciutadania, i s’ha de limitar al reconeixement dels drets personals. Entre aquests drets es troben el dret a la vida i el dret a la integritat física i moral (art. 15), el dret a la llibertat ideològica i religiosa i de culte (art. 16), el dret a la llibertat i a la seguretat (art. 17), el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, el dret a la inviolabilitat del domicili i el dret al secret de les comunicacions (art. 18), la llibertat de residència i de circulació (art. 19). 2.2. Drets de participació o polítics Són drets que permeten a la ciutadania participar, directament o indirectament, en la formació de la voluntat estatal com a membre de la comunitat política. El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’Estat democràtic, en què es garanteix el pluralisme polític i la participació de la ciutadania en els afers públics, i se supera l’estricta separació entre esfera privada i esfera pública pròpia de l’Estat liberal. Entre aquests drets es troben el dret de llibertat d’expressió (art. 20), que inclouria la llibertat d’infor- mació i la llibertat de càtedra, el dret de reunió i manifestació (art. 21), el dret d’associació (art. 22), el dret al sufragi actiu (dret a votar) i passiu (dret a ser elegit) o de participació política i el dret de petició als poders públics (art. 29). 2.3. Drets econòmics i socials Són drets que impliquen la intervenció activa dels poders públics per garantir unes condicions de vida millor per a la ciutadania. Així, es garanteix l’accés a l’educació, es protegeixen els treballadors reconeixent-los drets que els permetin defensar els seus interessos i se sotmeten els drets econòmics a l’interès general de la societat. El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’Estat social, que es caracteritza, entre altres qüestions, pel fet que l’Estat ha d’intervenir en el sistema econòmic i en les relacions laborals i socials, i ha de garantir un mínim de prestacions per a tota la ciutadania. Entre aquests drets es troben el dret a l’educació (art. 27), el dret al treball (art. 35), el dret a la vaga i el dret de sindicació (art. 28) el dret a la negociació col·lectiva (art. 37) i el dret a la propietat (art. 33). 126 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.4. Els drets humans i els drets constitucionals 3. La titularitat dels drets constitucionals La CE no estableix de manera expressa quins subjectes poden ser titulars dels drets constitucionals, i ha estat el Tribunal Constitucional el que ha establert els criteris principals en relació amb la titularitat dels drets. Així, es pot distingir entre titularitat dels drets per als nacionals, per als estrangers i per a les persones jurídiques. 3.1. Nacionals Les persones físiques que tenen la nacionalitat espanyola són titulars dels drets constitucionals, sens perjudici que, per exercir determinats drets, és necessari complir certs requisits (per exemple, el dret de sufragi actiu i passiu només pot ser exercit pels nacionals majors d’edat). 3.2. Estrangers L’apartat 1 de l’article 13 de la CE disposa que els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques que garanteix el títol I en els termes que estableixin els tractats i la llei. L’apartat 2 preveu que només els espanyols són titulars dels drets reconeguts a l’article 23 (dret de sufragi i d’accés a les funcions i als càrrecs públics), llevat d’allò que, d’acord amb criteris de reciprocitat, pugui establir-se per tractat o per llei per al dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals. D’acord amb aquesta previsió, el Tribunal Constitucional ha anat modulant la posició envers els drets dels quals poden gaudir els estrangers. Hem de dir que durant molt de temps es va seguir el que estableix la STC 107/1984, és a dir, que la desigualtat de tracte entre estrangers i espanyols resultava constitucionalment admis- sible. Ara bé, aquesta posició es va reformular a partir de la STC 263/2007, de 7 de novembre, que imposa com a límit a tenir en compte pel legislador el de la dignitat de la persona. Aquesta Sentència del Tribunal Constitucional i l’actual redacció de la Llei 4/2000, d’11 de gener, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya, reformada per la Llei 2/2009, d’11 de desembre, situen l’actual marc de titularitat. A grans trets podem dir que existeix la classificació següent: Drets dels quals són titulars tant els nacionals com els estrangers en les mateixes condi- cions, perquè són drets que pertanyen a les persones pel sol fet de ser-ho. Exemples: dret a la vida, a la integritat física i moral, dret a la tutela judicial efectiva, dret a la llibertat. Drets dels quals són titulars els nacionals i poden ser-ho també els estrangers, però d’acord amb les condicions previstes a la llei. Així, la llei pot introduir límits per a l’exercici dels drets sempre que es respecti el seu contingut mínim. En aquest sentit, la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya (reformada per la Llei orgànica 8/2000, de 22 de desembre, i reformada també parcialment per la Llei orgànica 2/2009, d’11 de desembre), tendeix a una equiparació entre els nacionals i els estrangers que es troben a Espa- nya en relació amb la titularitat d’alguns drets que, segons la Sentència, tinguin vinculació amb el dret a la dignitat. Per exemple, els reconeix el dret de reunió i manifestació i el dret d’associ- ació. Val a dir que el TC en aquella Sentència va determinar que la definició constitucional del dret de reunió, realitzada per la jurisprudència i la seva vinculació amb la dignitat de la persona, feien necessari reconèixer un contingut mínim d’aquell dret a la persona independentment de quina fos la situació en què es trobés –resident legalment o no a l’Estat espanyol. També es reconeix el dret a la vaga i el dret a l’educació. Amb tot, el Tribunal Constitucional admet que el legislador pugui condicionar l’exercici d’aquests drets. Drets dels quals només són titulars els nacionals. Seria el cas del dret de sufragi i d’accés a funcions i càrrecs públics. No obstant això, els estrangers residents tenen dret segons el que disposa l’article 6 de la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, de drets i llibertats públiques, segons la modificació introduïda per la Llei orgànica 2/2009, d’11 de desembre, al sufragi a les eleccions municipals. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 127  B.4. Els drets humans i els drets constitucionals 4. Els drets constitucionals relacionats amb el procés penal Els drets que han de ser respectats per garantir que els processos penals es desenvolupen d’acord amb la CE són els següents: 4.1. Dret a la llibertat (article 17 de la Constitució espanyola) El dret a la llibertat permet a la persona organitzar, en qualsevol moment i lloc, dins el territori nacional, la vida individual i social d’acord amb les pròpies opcions i conviccions. En aquest sentit, no és possible la ingerència ni dels poders públics ni dels particulars en l’esfera d’autonomia física personal, excepte si una llei ho autoritza expressament. Ningú pot ser privat del seu dret a la llibertat si no és per causes legalment previstes i de manera proporcional. Garanties del dret a la llibertat: a) Les causes de privació de llibertat han d’estar previstes en una llei orgànica que només pot preveure la privació si resulta proporcional amb la finalitat que es pretén aconseguir. b) La detenció no pot durar més que el temps estrictament necessari per fer les indagacions per aclarir els fets i, en qualsevol cas, com a màxim 72 hores. En aquest termini la persona ha de ser posada en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial. c) Drets de la persona detinguda: a ser informada dels seus drets i de les raons de la detenció, no obligació de declarar i dret a l’assistència lletrada. d) Procediment d’habeas corpus. És un procediment que permet posar immediatament a dis- posició judicial qualsevol persona detinguda il·legalment. És un procediment senzill i àgil que té per finalitat que el jutge es pronunciï sobre si hi ha o no una situació de detenció il·legal. 4.2. Dret a la inviolabilitat del domicili (article 18.2 de la Constitució espanyola) Aquest dret tracta de garantir l’àmbit de privacitat de la persona dins l’espai físic que aquesta escull com a domicili. El domicili és inviolable. Només és legítima l’entrada en el domicili: a) Si hi ha consentiment del morador. Aquest ha de ser exprés o deduir-se de manera evident de la seva conducta. b) En supòsits de delicte flagrant. Quan hi ha evidència de la comissió del delicte, entesa l’evi- dència com a percepció directa, i ha de ser urgent la intervenció de la policia. No són suficients les presumpcions sobre la comissió del delicte. c) Si hi ha una autorització judicial. L’autorització es pot atorgar en supòsits d’investigació crimi- nal en què es necessita escorcollar el domicili, per procedir a la detenció de persones que són a dins o per a l’execució de resolucions judicials. Les proves que s’obtinguin vulnerant aquest dret són invàlides i no poden ser utilitzades en el procés. 4.3. Dret al secret de les comunicacions (article 18.3 de la Constitució espanyola) Es garanteix el dret al secret de les comunicacions, en especial, de les postals, telegràfiques i telefòni- ques. El contingut del secret de les comunicacions inclou tant la mateixa comunicació com la identitat dels interlocutors. 128 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.4. Els drets humans i els drets constitucionals Només es pot autoritzar la intercepció de comunicacions mitjançant resolució judicial, sempre que sigui necessària per a una adequada investigació dels delictes. La resolució judicial ha de ser motivada i proporcional, i no són suficients per adoptar-la les simples sospites o la sol·licitud policial d’intervenció que no argumenta la seva necessitat. Les proves que s’obtinguin vulnerant aquest dret són invàlides i no poden ser utilitzades en el procés. 4.4. Dret a la tutela judicial efectiva (article 24.2 de la Constitució espanyola) El dret a la tutela judicial efectiva comporta l’establiment de garanties perquè les persones puguin defen- sar els seus drets i interessos davant els òrgans judicials. Entre aquestes garanties, es poden diferenciar les que són generals per a tots els processos i les que afecten específicament els processos penals. Garanties generals: a) Lliure accés als jutges i tribunals: permet acudir davant els òrgans judicials defensant una determinada pretensió jurídica. b) Dret al jutge ordinari predeterminat per la llei: el jutge que conegui del procés ha d’haver estat creat prèviament per la llei i ha de tenir atribuïda la competència general per conèixer del cas que es planteja. c) Dret a la defensa i a l’assistència lletrada: dret a comparèixer representat per un advocat i, en cas que no es tinguin mitjans econòmics per pagar-ho, es reconeix el dret a un advocat d’ofici. d) Dret a un procés contradictori i amb igualtat en el qual es prohibeix la indefensió: implica que totes les parts del procés han de conèixer les actuacions de les altres parts i han de poder fer servir els mateixos instruments per a la seva defensa. e) Dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa: les parts poden presentar les proves en què es fonamentin les seves pretensions. f) Dret a un procés sense dilacions indegudes: el procés ha d’acabar en un termini raonable, atenent les circumstàncies concretes de cada cas. g) Dret a obtenir una resolució motivada: implica el dret que el jutge, sempre que es compleixin els requisits processals, dicti una resolució fonamentada en dret en què es pronunciï sobre les pretensions formulades. h) Dret a recórrer la decisió: aquest dret no implica que en tots els processos hi hagi la possibilitat de recórrer la decisió judicial, sinó que, si la llei preveu un recurs, aquest pugui ser presentat per les parts del procés. i) Dret a l’execució de la decisió: comporta el dret que la resolució judicial la portin a terme els òrgans judicials quan el condemnat no compleixi voluntàriament. Garanties específiques del procés penal: a) Dret a ser informat de l’acusació: s’ha d’informar la persona dels fets pels quals se l’acusa, i quin tipus de delicte implica la comissió d’aquests fets. b) Dret a no declarar contra si mateix i a no confessar-se culpable: l’acusat té dret a guardar silenci i a no col·laborar en la investigació. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 129  B.4. Els drets humans i els drets constitucionals c) Dret a la presumpció d’innocència: perquè la persona pugui ser condemnada és necessari que l’acusació provi la seva culpabilitat, i a més durant el procés la persona no pot ser tractada com a responsable del fet. 4.5. Mesures de protecció integral sobre la violència sexual Veieu la Llei orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia de la llibertat sexual. Títol preliminar. Disposicions generals. Títol II. Prevenció i detecció. Títol V. Actuació de les forces i cossos de seguretat. Premeu l’enllaç a la normativa: Llei orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia de la llibertat sexual 5. Les garanties normatives Els drets reconeguts a la CE estan emparats per un règim de protecció que n’assegura l’efectivitat. Amb la finalitat que els poders públics, singularment el poder executiu, no violi el contingut constituci- onal dels drets, s’adopten unes garanties normatives, que són els que consten a continuació: 5.1. La vinculació de tots els poders públics als drets i les llibertats L’article 53.1 de la CE estableix que els drets i les llibertats reconeguts en el capítol segon del títol I vinculen tots els poders públics. Encara que aquest article pugui semblar una reiteració de l’article 9.1, que estableix que la CE vincula tota la ciutadania i els poders públics, ha d’observar-se una diferència substancial, que és el fet que l’article 53.1 només estableix aquesta vinculació respecte als poders públics, fet que ha d’interpretar-se com un advertiment a aquests poders de l’especial caràcter i po- sició de què gaudeixen els drets constitucionals. A més, la previsió de l’article 53.1 de la CE és una manifestació del valor normatiu immediat dels drets i les llibertats que han de ser respectats sense necessitat d’una llei que els desplegui. 5.2. El principi de reserva de llei L’eficàcia directa dels drets i les llibertats no exclou la regulació normativa del seu exercici, que només pot ser per llei, d’acord amb el que disposa l’article 53.1 de la CE. Aquesta reserva de llei es justifica també per la posició que ocupen els drets dins l’ordenament; es tracta d’assegurar que només l’òrgan que representa la voluntat popular (el Parlament) pugui regular aquests drets, i s’evita així la intervenció de l’executiu per via reglamentària. En relació amb els drets reconeguts a la secció primera del capítol II (articles 15 a 29), la llei que els pot regular només pot ser una llei orgànica. A més, el legislador, a l’hora de regular l’exercici dels drets constitucionals, es troba limitat pel fet que, d’acord amb el que disposa l’article 53.1 de la CE, ha de respectar-ne el contingut essencial. Es reconeix així un mínim constitucional que no pot ser afectat per la regulació del dret. 5.3. La rigidesa de la Constitució espanyola Els drets reconeguts als articles 15 a 29 de la CE només poden ser reformats seguint el procediment previst a l’article 168 del text constitucional. Aquest procediment exigeix l’acord de dos terços de ca- dascuna de les cambres, la seva dissolució, la convocatòria de noves eleccions, la ratificació de les noves cambres de la decisió de reforma, l’aprovació de la reforma per dos terços de cadascuna de les 130 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.4. Els drets humans i els drets constitucionals cambres i el sotmetiment a referèndum. Per tant, resulta molt difícil que es puguin reformar els drets esmentats. Aquesta dificultat de reforma actua com una garantia del seu reconeixement constitucional. 6. Les garanties institucionals: el Defensor del Poble Les garanties institucionals són les relatives a la creació d’institucions que tenen per finalitat la defensa dels drets reconeguts a la CE. Així, en el supòsit espanyol, l’article 54 de la Constitució espanyola preveu la figura del Defensor del Poble, com a alt comissionat de les Corts Generals, designat per aquestes per a la defensa dels drets compresos en el títol I, que pot supervisar l’activitat de l’Administració i donar-ne compte a les Corts Generals. La figura del Defensor del Poble es troba regulada a la Llei orgànica 3/1981, de 6 d’abril. S’ha de dir que determinades comunitats autònomes han previst en els seus estatuts figures similars al Defensor del Poble; així, a Catalunya es preveu la figura del Síndic de Greuges. 6.1. Nomenament El Defensor del Poble és escollit, per un període de cinc anys, per les Corts Generals, entre espanyols majors d’edat que es trobin en el ple gaudiment dels seus drets civils i polítics. L’elecció es fa per la majoria de tres cinquenes parts al Congrés, i s’ha de ratificar per aquesta mateixa majoria al Senat. 6.2. Funcions El Defensor del Poble pot actuar d’ofici o a instància de part (qualsevol persona, natural o jurídica, que invoqui un interès legítim pot dirigir-se al Defensor del Poble). Tots els poders públics tenen l’obligació d’auxiliar, amb caràcter preferent i urgent, el Defensor del Poble en l’exercici de les seves funcions. Entre les seves funcions principals, es poden esmentar: a) Supervisar l’activitat de l’Administració per defensar els drets reconeguts al títol I de la CE, amb facultats d’inspecció i investigació. b) Suggerir a l’òrgan legislatiu o administratiu corresponent la modificació de les normes que vulnerin drets constitucionals. c) Interposar recursos d’inconstitucionalitat i recursos d’empara davant el Tribunal Constitu­ cional. d) Dirigir recomanacions i advertències a les autoritats i als funcionaris de l’Administració pública sobre el funcionament d’un departament, d’un organisme, d’una dependència o d’un funcionari concret. e) Exercitar l’acció de responsabilitat contra autoritats i funcionaris i donar compte al Ministeri Fiscal de les conductes que poden ser constitutives de delicte. f) Elevar un informe anual de la seva gestió a les Corts Generals. 7. Les garanties jurisdiccionals Les garanties jurisdiccionals són mecanismes de protecció que actuen un cop que s’ha produït la vulne- ració del dret, i intenten reparar aquesta vulneració. Aquestes garanties es divideixen en el recurs d’em- para ordinari, el recurs d’empara constitucional i el recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 131  B.4. Els drets humans i els drets constitucionals 7.1. El recurs d’empara ordinari L’article 53.2 de la CE preveu que qualsevol ciutadà pot demanar la tutela de les llibertats i els drets reconeguts a l’article 14 i a la secció primera del capítol 2 del títol I davant els tribunals ordinaris per un procediment basat en els principis de preferència i sumarietat. La CE remet així al legislador la defensa de determinats drets constitucionals, per l’establiment d’un procediment que té un objecte material limitat i excepcional i que ha de ser tramitat amb preferència als altres procediments judicials; però el legislador no ha regulat encara aquest procediment. Per explicar quina ha estat la situació real en relació amb el recurs d’empara ordinari, s’ha de començar dient que en un principi es va aprovar la Llei 62/1978, de 26 de desembre, de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals. La llei actualment no està en vigor, ja que va estar vigent fins el 28 d’abril de 2003. Per tant, actualment hem d’acudir a les normatives civil, contenciosa administrativa i laboral que preveuen procediments específics per a la tutela ordinària dels drets constitucionals. El legislador ha optat així per no establir un únic procediment d’empara ordinari, sinó que es preveuen diferents procediments en cadascun d’aquells ordres jurisdiccionals. Les garanties dels drets en aquells ordres jurisdiccionals són les següents: Garantia contenciosa administrativa (articles 114 a 122 de la Llei de la jurisdicció con- tenciosa administrativa). Es preveu que els procediments en els quals s’al·legui la vulneració de drets han de tenir tramitació preferent i es redueixen els terminis de la tramitació. S’estableix una protecció específica del dret de reunió per als supòsits en què l’autoritat administrativa prohibeix o proposa la modificació d’una reunió (els promotors de la reunió poden interposar un recurs contenciós administratiu en el termini de 48 hores des de la notificació de la resolució i el jutge ha de decidir en 4 dies). Garantia jurisdiccional civil (articles 249 i 250 de la Llei d’enjudiciament civil). Es preveu, per una part, quina ha de ser la tramitació de les demandes en les quals s’al·legui la vulneració del dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, o es demani la tutela civil d’altres drets fona- mentals, i per l’altra, la tramitació de les demandes d’exercici de l’acció de rectificació. Garantia jurisdiccional laboral (articles 177 a 184 de la Llei reguladora de la jurisdicció so- cial). Es preveu de manera específica quina ha de ser la tramitació de les demandes en les quals s’al·legui la vulneració dels drets de llibertat sindical. La tramitació ha de tenir caràcter urgent i preferent. Així mateix, es disposa que les altres demandes de tutela de drets en l’àmbit laboral s’han de tramitar d’acord amb el procediment específic de tutela dels drets de llibertat sindical. 7.2. El recurs d’empara constitucional L’article 53.2 de la CE preveu un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per a la protecció dels drets constitucionals que poden ser objecte de recurs d’empara ordinari, més l’objecció de cons- ciència, prevista a l’article 30.2. L’objecte de l’empara constitucional és la tutela dels drets davant de qualsevol vulneració realitzada pels poders públics. L’article 41.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC) estableix que l’empara constitucional protegeix la ciutadania de les violacions originades per disposicions, els actes jurídics o la simple via de fet dels poders públics de l’Estat, de les comunitats autònomes i d’altres ens públics de caràcter territorial, corporatiu o institucional, així com dels seus funcionaris o agents. El recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional és un recurs subsidiari, al qual només es pot acudir quan les vies de protecció ordinàries han estat insatisfactòries, excepte en relació amb les vulneracions produïdes pel poder legislatiu, davant les quals es pot acudir de forma directa al Tribunal Constitucional. 132 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.4. Els drets humans i els drets constitucionals Legitimats Legitimats per interposar el recurs d’empara constitucional són les persones naturals o jurídiques que invoquin un interès legítim, el Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal. L’interès legítim es connecta amb el fet que ha de ser la persona directament afectada (en les violacions pels òrgans legislatius) o la persona que hagi estat part en el procés judicial corresponent (en les violacions per òrgans executius o judicials). L’interès legítim s’identifica amb l’obtenció d’un benefici o desaparició d’un perjudici en el cas que el recurs prosperi. Tipus d’impugnacions: Violacions originades per òrgans legislatius: el seu objecte són les decisions o els actes sense valor de llei de les Corts Generals i de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes. El recurs ha d’interposar-se en el termini de tres mesos des que la decisió dels òrgans legislatius és ferma. No s’ha d’acudir a la via judicial prèvia. Violacions originades per òrgans executius: el seu objecte són les disposicions, els actes jurídics o la simple via de fet del Govern o dels òrgans executius de les comunitats autònomes. És necessari exhaurir la via judicial prèvia. L’empara s’ha d’interposar en el termini dels vint dies següents a la notificació de la resolució dictada en el procés judicial previ. Violacions originades per òrgans judicials: el seu objecte són actes o omissions d’un òrgan judicial. És necessari exhaurir la via judicial prèvia. La violació ha de ser imputable de manera immediata i directa a una acció o omissió de l’òrgan judicial; s’ha d’haver invocat en el procés el dret que es considera vulnerat. L’empara s’ha d’interposar en el termini de trenta dies següents a la notificació de la resolució dictada en el procés judicial. Prèvia a la interposició del recurs cal haver intentat la reparació de la lesió per tots els mitjans processals vàlids (pertinents i útils) inclòs l’incident de nul·litat d’actuacions. Tramitació del procediment Interposat el recurs d’empara, aquest pot ser inadmès quan s’incompleixi algun dels requisits previs- tos a la LOTC. Si s’admet el recurs, la competència per conèixer-lo correspon a les sales del Tribunal Constitucional. Mentre s’està tramitant l’empara, es pot sol·licitar la suspensió de l’acte impugnat, que s’ha d’acor- dar quan la seva execució pugui causar un perjudici que faria perdre a l’empara la seva finalitat. Pot denegar-se la suspensió si pot pertorbar greument els interessos generals, o els drets o les llibertats públiques d’un tercer. Amb caràcter general no procedeix la suspensió però sí que seria possible quan l’execució de l’acte, decisió o resolució judicial provoqués un perjudici greu, irreparable i concret. La resolució del Tribunal Constitucional pot ser estimatòria o desestimatòria. Les sentències estimatò- ries poden tenir algun o tots els pronunciaments següents: reconèixer aquest dret; declarar la nul·litat de l’acte o la resolució que va vulnerar el dret; restablir el seu titular en l’exercici del dret, amb l’adopció de les mesures necessàries per a la seva conservació. 7.3. El procediment de tutela dels drets que preveu el Conveni europeu de drets humans El títol II del Conveni europeu de drets humans (articles 19 a 51) preveu el procediment per acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans en defensa dels drets reconeguts al Conveni. Així, un cop exhaurides les vies internes de protecció dels drets, és possible acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans, sempre que el dret que es consideri vulnerat sigui un dels drets reconeguts en el Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 133  B.4. Els drets humans i els drets constitucionals Conveni europeu de drets humans. És necessari haver exhaurit la via judicial interna. Hi ha un termini de sis mesos des de la data de la decisió judicial interna ferma. Legitimats per interposar el recurs són les persones físiques, les organitzacions no governamentals, els grups de particulars que es considerin víctimes d’una violació en els drets reconeguts en el Conveni o en els protocols per una de les altres parts contractants. La demanda pot ser inadmesa quan no es compleixin els requisits previstos al Conveni. Si la demanda s’admet a tràmit, s’intenta arribar a un acord amistós mitjançant un procediment confidencial. Si s’arriba a l’acord, s’arxiva el cas i es dicta una decisió que es limita a exposar els fets i la solució adoptada. Si no s’arriba a un acord, es continua el procediment fins que la sala corresponent dicta sentència. La sentència de la sala es pot recórrer en supòsits excepcionals davant la gran sala en el termini de tres mesos. La sentència pot ser estimatòria o desestimatòria. Si és estimatòria, ordena el cessament de la violació i la reposició de la part lesionada en l’exercici del dret del qual ha estat indegudament privat, i deixa, en principi, al dret intern de cada país l’execució de la sentència. 8. La suspensió dels drets constitucionals La CE preveu que, en determinades situacions, és possible suspendre l’exercici d’alguns dels drets reconeguts. Aquesta possible suspensió ha de ser interpretada sempre de manera restrictiva. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha manifestat que la suspensió només es justifica en un estat democràtic per a la defensa dels drets constitucionals quan determinades accions limiten o impedeixen de fet el seu exercici, o posen en perill l’ordenament de la comunitat estatal. 8.1. La suspensió general dels drets L’article 116 de la CE estableix la possibilitat que, en determinats supòsits, es declarin els estats d’alarma, excepció i setge. S’ha regulat per llei el procediment per declarar aquests estats i els seus efectes (Llei orgànica 4/1981, d’1 de juny). Durant l’estat d’alarma no es pot suspendre l’exercici dels drets, només es produeixen determinades restriccions en el seu exercici. En canvi, l’article 55.1 de la CE preveu la suspensió de l’exercici de determinats drets constitucionals quan es declari l’estat d’excepció o de setge. L’estat d’excepció L’estat d’excepció es pot declarar en situacions en què el lliure exercici dels drets i les llibertats, el normal funcionament de les institucions democràtiques, el dels serveis públics essencials per a la comunitat, o qualsevol altre aspecte de l’ordre públic, resultin tan greument alterats que l’exercici de les potestats ordinàries és insuficient per restablir-lo i mantenir-lo. Aquest estat el declara el Govern, mitjançant decret acordat en Consell de Ministres, prèvia autorització del Congrés dels Diputats, per un termini màxim de 30 dies, prorrogables per un termini igual, amb els mateixos requisits. El decret ha de determinar de manera expressa els seus efectes (els drets suspesos, l’àmbit territorial i la durada). Els drets constitucionals que poden ser suspesos són: El dret a la llibertat (article 17), a excepció dels drets de l’apartat 3. Es pot detenir una persona, si hi ha sospites fonamentades que provocarà alteracions de l’ordre públic, durant un termini màxim de 10 dies. S’ha de comunicar la detenció al jutge en el termini de 24 hores. 134 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.4. Els drets humans i els drets constitucionals El dret a la inviolabilitat del domicili (article 18.2). Es permeten inspeccions i escorcolls domiciliaris, sempre que es considerin necessaris per al manteniment de l’ordre públic. S’ha de comunicar de forma immediata al jutge. El dret al secret de les comunicacions (article 18.3). Es poden intervenir les comunicacions que siguin necessàries per a l’esclariment de fets presumptament delictius o per al manteni- ment de l’ordre públic. Aquesta intervenció s’ha de comunicar, mitjançant escrit motivat, al jutge competent. La llibertat de circulació i residència (article 19). Es pot prohibir la circulació de persones i vehicles per determinades zones; pot exigir-se que les persones comuniquin tots els despla- çaments fora del seu lloc de residència; es pot obligar determinades persones a desplaçar-se fora de la seva localitat habitual. Els drets a la llibertat d’expressió, a la producció i creació literària, artística, científica i tècnica (article 20.1.a i b i 20.5). En cap cas, les mesures adoptades no poden comportar una censura prèvia. Els drets de reunió i manifestació (article 21). La llei exclou d’aquests supòsits les reunions orgàniques dels partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials que es facin en compli- ment dels fins previstos als articles 6 i 7 de la CE. Els drets de vaga i d’adopció de mesures de conflicte col·lectiu (articles 28.2 i 37.2). L’estat de setge L’estat de setge es pot declarar quan es produeixi o amenaci de produir-se una insurrecció o un acte de força contra la sobirania o la independència de l’Estat espanyol, la seva integritat territorial o l’ordena- ment constitucional. Aquest estat el declara la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, a proposició del Govern. S’ha de determinar de manera expressa l’àmbit territorial, la durada i les condicions. A més de la possible suspensió de l’exercici dels drets prevista en l’estat d’excepció, es poden suspendre les garanties de la persona detinguda: dret a la informació de les raons de la detenció i dels seus drets i dret a l’assistència lletrada. 8.2. La suspensió individual dels drets L’article 55.2 de la CE preveu la possible suspensió dels drets reconeguts als articles 17.2, 18.2 i 18.3 a les persones detingudes en relació amb la investigació de l’actuació de bandes armades o elements terroristes. En relació amb l’article 17.2 (durada de la detenció), el termini màxim de detenció es pot prorrogar fins a cinc dies prèvia autorització judicial atorgada abans del termini de 72 hores. En relació amb l’article 18.2 (inviolabilitat del domicili), es pot procedir a l’entrada i escorcoll domiciliari sense prèvia autorització judicial, però aquesta actuació ha de ser comunicada al jutge competent. En relació amb l’article 18.3 (secret de les comunicacions), el jutge pot acordar, per un termini de tres mesos, prorrogable per tres més, l’observació postal, telegràfica o telefònica de les persones sospitoses de pertànyer o estar relacionades amb grups armats. En supòsits d’urgència, pot adoptar la mesura el Ministeri d’Interior o, si no, el Secretari d’Estat de Seguretat, i ho ha de comunicar al jutge, que ha de confirmar o revocar la mesura. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 135  B.4. Els drets humans i els drets constitucionals Idees força 1. La CE estableix que les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats s’han d’interpretar de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries. 2. Els drets constitucionals previstos a la CE poden classificar-se en: drets personals, drets de par- ticipació, drets econòmics i socials. 3. Els drets que han de ser respectats per garantir que els processos penals es desenvolupen d’acord amb la CE són els següents: dret a la llibertat, dret a la inviolabilitat del domicili, dret al secret de les comunicacions, dret a la tutela judicial efectiva. 4. Les garanties per a la protecció dels drets es classifiquen en tres grups: normatives (la vinculació de tots els poders públics als drets i les llibertats, el principi de reserva de llei i la rigidesa de la Constitució espanyola), institucionals (el Defensor del Poble) i jurisdiccionals (el recurs d’empara ordinari, el recurs d’empara constitucional i el procediment de tutela dels drets previst al Conveni europeu de drets humans). 5. La CE preveu que, en determinades situacions, és possible suspendre l’exercici d’alguns dels drets reconeguts. Aquesta possible suspensió ha de ser interpretada sempre de manera restrictiva atès que només es justifica en un estat democràtic per a la defensa dels drets constitucionals quan determinades accions limiten o impedeixen de fet el seu exercici, o posen en perill l’ordenament de la comunitat estatal. Glossari Actuar d’ofici o a instància de part Garanties normatives Assistència lletrada Inalienable Comparèixer Insurrecció Comunitat política Internacionalització Constitucionalista Jurisprudència Contenciós administratiu Normatives civils Convicció Pluralisme polític Dogmàtic Poder públic Dret natural Principi de preferència i sumarietat Drets constitucionals Proves invàlides Efectivitat Recurs subsidiari Escorcolls Resolució desestimatòria Esfera privada de la ciutadania Resolució estimatòria Estat d’excepció Suspensió general o individual Estat de dret Titulars dels drets Estat de setge Tutela ordinària dels drets Estat social Voluntat estatal 136 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional