Història de Catalunya (part I) PDF

Tema A.1. Història de Catalunya (part I) 1. L’antiguitat a Catalunya La història de Catalunya com a tal no comença pròpiament fins a l’edat mitjana i, per tant, el passat remot del nostre país se circumscriu a l’activitat de pobles diversos en un territori que a la llarga serà...

Tema A.1. Història de Catalunya (part I) 1. L’antiguitat a Catalunya La història de Catalunya com a tal no comença pròpiament fins a l’edat mitjana i, per tant, el passat remot del nostre país se circumscriu a l’activitat de pobles diversos en un territori que a la llarga serà el que tindrà sentit polític amb el nom de Catalunya. L’historiador Vicens Vives va definir Catalunya com a “redós” i “passadís”, “redós” on es configuraran cultures pròpies i autòctones i “passadís” per on circularan tota mena de pobles vinguts de fora amb la seva cultura que, en relació constant amb les anteriors, configuraran l’especificitat de l’antiguitat a Catalunya. Sabem per la indústria lítica, pertanyent al paleolític inferior, que existien grups humans caçadors/recol· lectors en diversos indrets del territori. La resta humana més antiga és l’home de Talteüll, al Rosselló, de fa uns 450.000 anys. I cal destacar la mandíbula de Banyoles, de fa uns 70.000 anys. El neolític, l’edat dels metalls, la colonització grega i la cultura ibèrica són etapes de la història antiga catalana. 2. La Catalunya romana La ciutat de Roma fou el centre d’un vast imperi mediterrani que comprenia la península Ibèrica. Fou en el transcurs de les guerres púniques entre Roma i Cartago quan els romans van desembarcar a Catalunya: el 218 a. de C. Gneu Corneli Escipió posava peu a Empúries. La guerra amb els cartaginesos, la gradual submissió dels pobles peninsulars i l’organització de la presència i del poder romà iniciaren el procés de romanització de la península Ibèrica. El territori català, pel fet d’estar situat al vessant mediterrani, fou objecte d’una romanització intensa, la qual cosa significà l’adopció de les formes econòmiques, socials, polítiques i culturals de la civilit- zació llatina. Una civilització basada en una economia agrària de productes mediterranis (blat, vinya i olivera), dotada d’un comerç florent que, en una gran part, tenia com a destinatària la mateixa Roma, i d’un artesanat notable (ceràmica i teixits). La ciutat era l’element clau de l’organització política i vital d’aquesta cultura, on hi havia els ens admi- nistratius i de govern i vivien els propietaris de les terres. La ciutat més important de la Catalunya ro- mana fou Tarraco, on es reproduïa l’estructura urbanística típica de les ciutats romanes (fòrum, termes, amfiteatre, circ, aqüeductes, muralles...), a semblança de la mateixa Roma. La xarxa urbana romana, però, cobria tot el territori català i, a més, estava ben comunicada entre si per les vies romanes, alguna de les quals, com la Via Augusta, comunicava amb la capital de l’imperi. Tot plegat venia acompanyat d’un procés de llatinització, és a dir, de la introducció de la llengua llatina i del dret i la religió romanes. A la llarga, el contacte del llatí amb les llengües existents va propiciar el naixement de les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. El sistema econòmic i social romà es basava en l’esclau, que es dedicava al treball agrícola o a la producció artesanal. 10 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) La crisi del sistema socioeconòmic esclavista, a conseqüència de la paralització de l’expansió militar –que feia que no augmentés el nombre d’esclaus i, consegüentment, n’augmentés el preu–, va portar, a partir del segle iii d. de C., cap a una gradual transformació de l’imperi. D’aquesta transformació, en són trets característics la permeabilitat de les fronteres amb l’entrada dels bàrbars o poblacions estrangeres, el desmembrament gradual dels territoris respecte a la centralitat politicomilitar de Roma –molt preocupada a augmentar els impostos per un deute creixent i amb una inflació desbocada– i la crisi de les ciutats. Tot plegat comportà una ruralització de la societat, una transformació dels esclaus en colons i l’adopció d’una estructura política resultat de la barreja d’elements romans i d’elements aportats pels pobles nouvinguts d’arrel germànica, com els visigots. Entre els segles v i viii, els visigots van conformar una entitat política peninsular monàrquica, amb Toledo com a capital, no exempta de tensions que no van permetre una cohesió absoluta, molt romanitzada, de base agrícola i rural i convertida al catolicisme (s. vi). El 711, bandes armades del nord d’Àfrica en- traren a la Península, derrotaren els visigots i, ràpidament, ocuparen el territori. Al voltant del 720 ja s’havia produït l’ocupació sarraïna dels territoris catalans. Les poblacions autòcto- nes es decantaren per diferents opcions: lluitar contra els invasors, freqüentment amb mals resultats per a ells, avenir-se al seu domini o marxar i refugiar-se en les zones pirinenques. En qualsevol cas, la vinguda i l’establiment dels musulmans a la Península i a Catalunya marquen la història posterior d’ambdós territoris i signifiquen la partida de naixement de Catalunya com a entitat política independent. 3. El naixement de Catalunya El naixement de Catalunya se situa entre els segles ix i x. L’antecedent polític immediat a la seva forma- ció el trobem en la creació de la Marca Hispànica que va impulsar Carlemany. Aquests territoris havien de ser la frontera entre el seu regne i els dominis sarraïns que havien estat vençuts anys abans pel cabdill franc Carles Martell a la batalla de Poitiers (732), i van servir perquè el rei franc anés estenent el seu domini a l’altra banda dels Pirineus. El fracàs de la conquesta de Saragossa (778) va fer que no pogués estendre la Marca fins a la frontera natural de l’Ebre tal com desitjava. Amb tot, el lliurament a Carlemany de la ciutat de Girona (785) o la conquesta de Barcelona (801) van emmarcar un territori, que correspon a allò que és conegut com la Catalunya Vella, que aglutinava els territoris pirinencs, el compresos entre el Llobregat i el Cardener, el Segrià mitjà i la Conca de Tremp. Aquests territoris van ser dividits en comtats i se n’encomanà el govern a diferents comtes. Tots aquests comtes estaven vinculats en règim de vassallatge als reis francs i no tenien cap mena d’unitat entre si. Responien a una estructura jeràrquica de dependència senyorial que anava conformant les relacions de poder entre les classes dominants en l’època feudal. Eren nomenats pel rei franc, no tenien caràcter hereditari i exercien la sobirania (administració política, econòmica i judicial) en nom del rei. A voltes aquest domini provocava algun aixecament local antifranc. Amb el pas del temps, alguns d’aquests comtes anirien sobresortint i agafant més poder. Guifré el Pilós, fundador del casal de Barcelona, reuní diferents comtats i repoblà les planes interiors de la Catalunya central. A partir d’aquest moment, es produïren dos fenòmens que foren definitius perquè Catalunya esdevingués una unitat política independent. El primer, un procés hereditari del poder comtal, la qual cosa consolidava el pes polític dels comtes respecte al rei franc, i el segon, una desvinculació final dels comtes catalans respecte a la monarquia franca, cosa que es produí cap al 988 amb el comte Borrell II. Això ens fa present de quina manera es barregen un seguit de factors per explicar-nos el naixement de la Catalunya sobirana: feblesa d’una monarquia franca que havia canviat de dinastia, enfortiment dels comtes catalans, que ja passaven la seva autoritat política de pares a fills, i relació entre els diferents comtats catalans acceptant la Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 11  A.1. Història de Catalunya (part I) primacia gradual del casal de Barcelona. Tot plegat, un procés comú en l’origen de molts regnes medievals. 4. La Catalunya feudal (s. xi-xii) Els segles xi i xii signifiquen la consolidació definitiva de Catalunya com una unitat política d’estat feudal, independent i aglutinada per la casa de Barcelona. Es comença una expansió que porta a la conquesta del que anomenem la Catalunya Nova durant el segle xii, que porta les fronteres de Catalunya fins a Tortosa el 1148 i a Lleida i Fraga el 1149. El 1137, Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d’Aragó, filla de Ramir el Monjo, amb la qual cosa es forma la Confederació Catalanoaragonesa, una unió dinàstica, més que no pas una fusió entre Aragó i Catalunya, en la qual cada territori conserva les seves institucions, lleis i tradicions i només comparteixen el monarca, que es converteix en “comte rei”. El que no es va poder mantenir foren els drets sobre Occitània. Cap al final del segle xii i principis del xiii l’expansió de l’heretgia dels càtars o albigesos en aquella regió va desencadenar un procés bèl·lic entre el papa Inocenci III i el rei de França contra els catalans. La batalla de Muret, on va morir el mateix rei Pere el Catòlic, va significar la fi del domini catalanoaragonès sobre aquestes terres. Estem davant d’una societat plenament feudal on hi ha dos estaments privilegiats, el nobiliari i l’eclesiàstic, i una massa de pagesos lligats a la terra i sota la jurisdicció dels senyors. Les rela­ cions feudovassallàtiques marcaven la jerarquització entre els senyors, regulada pels usatges. Tota aquesta consolidació del feudalisme es va produir en el marc d’un creixement econòmic progressiu, amb un increment de la població, de la producció agrícola, amb l’ampliació dels cultius, del creixe- ment de les ciutats, que s’anirien convertint en els centres de producció artesanal, i d’una gradual prosperitat pel comerç, amb la incipient aparició dels primers mètodes comercials i l’ampliació de la massa monetària. 5. L’expansió catalanoaragonesa (s. xiii-xiv) Jaume I el Conqueridor (1208-1276) fou qui inicià l’expansió de la corona catalanoaragonesa en dues direccions: la Mediterrània i el sud peninsular. La conquesta de Mallorca, Menorca i Eivissa fou duta a terme entre 1229 i 1235 i les seves terres foren repartides entre la noblesa catalana i el rei. La con- questa de València, territori on el domini sarraí havia establert una pròspera agricultura, durà del 1232 al 1244, quan les tropes catalanes es van trobar amb les del regne de Castella, que també s’estaven expansionant cap al sud. L’acord amb Castella va aturar l’expansió a la zona d’Alacant-Múrcia. Els descendents del rei Jaume van anar ampliant els territoris de la monarquia amb la conquesta de territoris mediterranis com Sardenya, Sicília, Nàpols, els ducats grecs d’Atenes i Neopàtria i les instal· lacions comercials del nord d’Àfrica. Tot això era fruit del creixement econòmic i, alhora, la causa de la prosperitat comercial i de la navegació. Els navegants i comerciants catalans tenien controlada bona part del comerç de la Mediterrània, la qual cosa significava el creixement de les companyies comercials, el desenvolupament de les tècniques comercials i l’augment de la banca (canviadors, lletres de canvi). Aquest pes de la monarquia va suposar, alhora, la gradual consolidació de les institucions polítiques del país entre els segles xiii i xv. Entre aquestes institucions cal destacar les Corts Catalanes, assem- blea política formada per representants dels tres estaments: el braç nobiliari, el braç eclesiàstic i el braç reial o representants de les ciutats. Les funcions de les Corts eren legislatives, aprovaven nous impostos, assessoraven el monarca i negociaven privilegis a canvi de subsidis. 12 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) Durant el segle xiv naixeria la Diputació del General o Generalitat, que era una representació de ca- ràcter permanent de les Corts composta per tres diputats, un per cada braç, i tres oïdors de comptes. La seva tasca era la d’executar les decisions de les Corts, la defensa de les constitucions i lleis i la recaptació de subsidis i impostos. De l’administració local cal ressenyar l’estructura del govern de la ciutat de Barcelona, amb una institució molt representativa com era el Consell de Cent, assemblea de cent prohoms de la ciutat que representaven els estaments de Barcelona: la burgesia comercial, els mercaders i els menestrals. Aquests representants tenien la missió consultiva i de control sobre els cinc consellers que governaven la ciutat. 6. La crisi de la baixa edat mitjana (s. xiv i xv) Durant els segles xiv i xv veurem la conjunció de tres crisis: una crisi econòmica i de població, una crisi social i una crisi política. El creixement econòmic dels segles anteriors va portar un desequilibri entre població i producció agrària. S’havia arribat a un sostre productiu que no podia alimentar una població que havia crescut. Això feia que qualsevol mala collita desencadenés crisis de subsistència. En aquest marc era normal que l’extensió de la pesta negra, a partir de 1348, fes estralls. La mitjana de mortaldat se situà en un terç de la població, tot i que en alguns llocs arribà a la meitat. La crisi demogràfica comportà una despoblació al camp i una minva de la producció agrícola. Alhora començà a haver-hi una gradual recessió de l’activitat manufacturera i artesanal a la ciutat, motivada i agreujada per l’aturada de l’activitat comercial. El comerç per la Mediterrània va començar a ser pertor- bat per la presència dels turcs i per la competència d’altres ciutats mercantils com Gènova o Venècia. Això anà paralitzant l’activitat comercial, provocà la reducció del volum d’intercanvis i la paràlisi de tots els sectors vinculats a la construcció naval i als negocis amb productes del i per al comerç. La pèrdua de la centralitat comercial de la Mediterrània explica que Portugal i Castella busquessin noves rutes per al comerç amb les Índies, cosa que comportà el descobriment d’Amèrica. Aquestes dificultats econòmiques provocaren una crisi social tant al camp com a la ciutat, bàsicament durant el segle xv. A la ciutat, com per exemple a Barcelona, hi hagué enfrontaments entre la Busca i la Biga, grups socials urbans que tenien interessos econòmics contraposats i que volien controlar el poder de la ciutat i aplicar una política econòmica favorable als seus interessos. També són un símptoma de la crisi de la ciutat els pogroms i assalts als calls jueus durant aquests anys, car es culpabilitzava aquests ciutadans del malestar. Al camp es produí una veritable guerra social entre pagesos i senyors. Els primers, aprofitant el des- poblament causat per les pèrdues demogràfiques, volien alliberar-se de moltes càrregues feudals; els senyors, per la seva banda, volien lligar més el pagès a la terra per compensar les pèrdues que estaven tenint davant la crisi de les explotacions. La Guerra dels Remences finalitzà amb la Sentència de Guadalupe (1486), auspiciada pel rei Ferran II, que regulava les relacions socials en el camp català durant l’edat moderna i que va donar estabilitat als camperols catalans. Finalment hi hagué una crisi política. La mort de Martí l’Humà sense descendència, l’últim rei de la casa de Barcelona, forçà el Compromís de Casp (1412), en què s’elegí Ferran d’Antequera, de família castellana, com a rei de la corona d’Aragó. El seu nét, Ferran II, fou qui es casà amb la reina Isabel de Castella. La unió dinàstica amb Castella va propiciar, a la llarga, que la corona d’Aragó perdés, fins i tot, la seva monarquia pròpia. Tot plegat no deixava de ser un símptoma de la debilitat econòmica i política en què havia entrat Catalunya durant aquest període. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 13  A.1. Història de Catalunya (part I) 7. Catalunya en la monarquia hispànica i la Guerra dels Segadors (s. xvi-xvii) La monarquia hispànica tenia el centre polític a Castella, on residia el rei i la cort. Catalunya mantenia les seves institucions i el virrei era el representant del rei a casa nostra. En aquells moments, Caste- lla era una potència política amb un imperi que abraçava territoris europeus i americans. Catalunya, mentrestant, vivia el que alguns autors han denominat la “decadència”. Una de les mostres d’aquest empobriment va ser el fenomen del bandolerisme. El territori català era insegur i els bandolers senyorejaven les zones boscoses i de mitja muntanya. L’origen dels bandolers l’hem de trobar en la petita noblesa arruïnada per la crisi, tot i que també hi havia bandolers d’origen popular. Alguns van gaudir d’una gran fama, com Joan Serrallonga o Perot Rocaguinarda. Els virreis intentaven perseguir-los sense gaire èxit. A més, sovint exercien com a grups armats a les ordres d’al- gun poderós. Una població sota la pressió de diferents poders que, tots ells, s’esforçaven a preservar les seves prerrogatives i fer-Ies prevaler per damunt dels altres: els senyors feudals i les ciutats, les institucions pròpies de la terra, com les Corts i la Generalitat i, al fons, la mateixa monarquia imperial amb el virrei i el Consell d’Aragó. I en la base de tants poders institucionals, un confús sistema legal que barrejava furs i privilegis, disposicions locals i generals, constitucions religioses i civils, crides del virrei i normes municipals. La recuperació econòmica del final del segle xvii i posterior va significar la gradual desaparició d’aquest fenomen. Un dels fets més transcendentals del segle xvii fou la Guerra dels Segadors de 1640. Entre els elements causants d’aquests fets trobem, en primer lloc, la Guerra dels Trenta Anys a Europa, que obligava la monarquia hispànica a realitzar grans despeses i a viure en un ambient bèl·lic. En segon lloc, les ma- teixes dificultats de la hisenda reial. El comte duc d’Olivares manifestà, en un escrit a Felip IV el 1625, que calia uniformitzar l’imperi i imposar les lleis castellanes per tal que les institucions catalanes no es poguessin negar a les contribucions que el rei volia. La guerra a Europa necessitava diners i homes, i el comte duc va començar a imposar la Unió d’Armes, mitjançant la qual Catalunya havia d’aportar a l’exèrcit una gran quantitat d’homes i de diners. Cap al final dels anys trenta, la monarquia va entrar en guerra contra França i, per tant, un exèrcit nombrós imperial va instal·lar-se a Catalunya. La població va començar a estar descontenta perquè havien de subministrar aliments a la tropa, amb els abusos consegüents. Per si fos poc, un seguit de males co- llites van arruïnar el camp català. Davant d’aquesta situació, es produí una revolta social dels segadors a diferents ciutats i, sobretot, a Barcelona, concretament el 7 de juny de 1640. Aquesta revolta no tenia un caràcter patriòtic, ni anti- castellà, sinó que expressava el malestar popular. Les autoritats de Catalunya, però, amb Pau Claris al davant de la Generalitat, li van donar el tomb convertint-la en una confrontació contra la política del comte duc. La revolta social es convertí en una revolta política i en una guerra de separació. Les autoritats cata- lanes van buscar l’ajut de França i el seu rei, Lluís XIII, fou reconegut com a comte de Barcelona. La pertinença a França tampoc no era ben vista pel poble, perquè ara havien d’allotjar els soldats fran- cesos i, a més, entraven fàcilment les mercaderies d’aquest país. Finalment, amb la Pau dels Pirineus (1659), Catalunya segueix pertanyent a la monarquia hispànica i França es queda amb els comtats del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent. 8. La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre Carles II va morir sense descendència el 1700 i el 1701 Felip V, nomenat successor pel rei moribund, va entrar a Madrid. Aquest fet va desencadenar un conflicte internacional perquè Anglaterra, Holanda, l’Imperi Austríac i Portugal, posteriorment, van formar la Gran Aliança de la Haia, contrària a aquesta 14 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) decisió. El 1702 començava la Guerra de Successió i el 1703, a Viena, l’arxiduc Carles es va proclamar rei de la monarquia hispànica. La raó d’aquest rebuig internacional era que Anglaterra no veia amb bons ulls que una mateixa família regnés a França i als territoris de la monarquia hispànica. Felip V, mentrestant, va venir a Catalunya, va reunir les Corts i va jurar les constitucions. Però el 20 de juny de 1705 Catalunya va signar amb Anglaterra el Pacte de Gènova, mitjançant el qual donava suport a l’arxiduc Carles, a canvi d’ajut militar i el compromís de defensar les llibertats i constitucions catalanes. Les raons d’aquesta decisió són complexes però es poden resumir en quatre. Primera, la desconfiança que tenien els dirigents catalans cap a un rei de tradició centralista i unitària com era la monarquia francesa. Segona, el sentiment antifrancès que niava en la població per l’actuació que havia tingut França en els últims anys i que arrencava de la Guerra dels Segadors. Tercera, l’actitud repressiva i desafortunada del virrei de Felip V, Velasco. Quarta, l’admiració que sentien certes capes econòmica- ment potents pel model econòmic i polític holandès, un país que s’havia deslliurat del domini hispà i havia començat a ser una potència comercial i bancària, com també el model anglès. Amb el suport català a l’arxiduc, per a nosaltres Carles III, la guerra que havia començat a ser internacional es con- vertia en una guerra civil. La situació internacional va canviar quan va morir l’emperador i la corona imperial va recaure en l’ar- xiduc. Als aliats ja no els interessava que un sol rei dominés la corona hispànica i l’imperi austríac. A partir d’aquell moment van començar les negociacions entre les potències, que van desembocar en el tractat d’Utrecht el 1713. Catalunya restava sola i va decidir resistir. L’Onze de Setembre de 1714 la ciutat de Barcelona queia en mans de les tropes felipistes, mentre el conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, era ferit. De seguida, el rei va exercir una repressió contundent. Abolí les institucions catalanes i amb el Decret de Nova Planta, de 1716, s’establiren la centralització, la castellanització i l’absolutisme monàrquic. Una repressió que comportà la imposició del cadastre, la construcció de la Ciutadella i l’empresonament i la mort de molts austriacistes. 9. Les transformacions del segle xviii Després de la pèrdua de les institucions d’autogovern i en ple procés d’assimilació per part de la mo- narquia absolutista hispànica, Catalunya coneixerà, durant el segle xviii, un seguit de transformacions que mostraran el dinamisme d’una economia en expansió i la gènesi dels canvis cap a un sistema capitalista. En setanta anys, els que van de 1712 a 1787, Catalunya doblarà la seva població, que passarà d’uns 470.000 habitants a uns 900.000. L’explicació s’ha de trobar en l’inici d’un canvi de règim demogràfic amb la reducció de les mortalitats catastròfiques, encara que les crisis de subsistència i les epidèmies no van desaparèixer, i el creixement vegetatiu resultant de la diferència entre les altes taxes de natalitat i de mortalitat ordinàries, tot plegat com a conseqüència de les transformacions agràries. La distribució d’aquesta població és el més significatiu, car es començava a orientar cap al que serà la distribució de l’època contemporània: un creixement per damunt de la mitjana a la zona del litoral, un creixement a l’interior i un alentiment a la muntanya. La població, d’aquesta manera, s’anava situant a les zones econòmicament més dinàmiques del Principat i amb un creixement notable de les ciutats, de les quals Barcelona arribaria al final de segle cap als 100.000 habitants. L’agricultura catalana va tenir una prosperitat rellevant que es basà en tres processos: l’extensió dels conreus, la intensificació de les explotacions i l’especialització agrícola i, com a conseqüència, l’aug- ment de la superfície cultivada amb l’explotació de noves terres, la intensificació basada en nous utillat- Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 15  A.1. Història de Catalunya (part I) ges, les millors tècniques agrícoles, l’extensió del regadiu i una major utilització d’adobs. Tot relacionat amb una certa especialització en alguna producció, que millorava l’aprofitament de la terra, com la vinya. Alhora, de mica en mica, s’anava articulant el mercat nacional en el si del país. L’increment de la població significà un augment de la demanda, que generava una tendència alcista dels preus agríco- les que estimulava, al seu torn, les transformacions agràries descrites i l’augment de la renda agrària. La reactivació comercial es notà a la Catalunya del set-cents. Intensificació del mercat regional, amb l’especialització agrícola, creixement del comerç amb la resta de la Península i, sobretot, desenvolupa- ment del mercat colonial, especialment quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica des de qualsevol port peninsular, a l’últim terç de segle. S’exportaven productes propis com el vi, l’aiguardent o els teixits estampats, mentre que s’importaven productes colonials. Aquest comerç colonial estimulà l’economia catalana, significà una acumulació de capital, augmentà la demanda i transformà l’estructura productiva de Catalunya. El creixement de la població, conjuntament amb l’augment de la capacitat adquisitiva, suposà un augment de la demanada de productes manufacturats de tota mena. Això situà al límit la producció feta a la ciutat i a través dels gremis, alhora, es va estimular la formació del treball a domicili. Moltes cases de pagès es dedicaren al treball de la llana, cosa que suposava un increment dels ingressos de la pagesia, una sortida beneficiosa per a capitals comercials que s’invertien en aquestes tasques i un increment de la producció que satisfeia la demanda creixent. Cap al final de segle, es va començar a popularitzar el treball sobre el cotó, que a la llarga serà el motor de la naixent indústria catalana, quan veiem aparèixer la primera fàbrica d’indianes (teixits de cotó estampats), que significà l’inici d’una renovació tecnològica en el camp de la filatura, preludi de les transformacions tècniques posteriors. 16 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) Idees força 1. La història de Catalunya comença pròpiament en el que anomenem edat mitjana, i més concre- tament entre els segles x i xi. 2. Catalunya ha estat cruïlla de persones, pobles, cultures i religions que han contribuït a fixar la nostra cultura com ara la coneixem. 3. El substrat romà constitueix la base sobre la qual cristal·litzarà la cultura catalana. 4. Catalunya neix com a entitat política sobirana sota les mateixes circumstàncies que molts regnes medievals. En el nostre cas particular és conseqüència de la feblesa de la monarquia franca i de l’enfortiment dels comtats catalans sota el domini franc com a territori de frontera amb els sarraïns i que rebia el nom de Marca Hispànica. 5. L’expansió de la corona catalanoaragonesa es duu a terme en dues direccions: la Mediterrània i la peninsular. Com a conseqüència d’aquest fet compartim en els nostres dies una mateixa cultura i llengua amb València, les Illes Balears i la ciutat sarda de l’Alguer. 6. En el segle xiv neixen les principals institucions polítiques que han arribat fins als nostres dies, les Corts Catalanes, amb funcions legislatives, i la Diputació del General o Generalitat, que tenia encomanades tasques executives, així com el Consell de Cent, que era l’administració local de Barcelona. El Parlament de Catalunya i la Generalitat de Catalunya tal com els coneixem avui són hereus directes d’aquestes institucions medievals. 7. La decadència de Catalunya comença a la baixa edat mitjana com a conseqüència d’una crisi econòmica i demogràfica, de la crisi social i la política. Fruit d’aquesta crisi política es produeix una unió dinàstica amb Castella que desplaçarà el poder cap al regne veí. 8. La monarquia hispànica no suposa la pèrdua de la identitat política de Catalunya. Tanmateix, en aquest període es perden, entre d’altres, els territoris de la Catalunya Nord i de Sardenya com a conseqüència de les guerres europees. 9. La pèrdua de les llibertats col·lectives de Catalunya és conseqüència de la derrota militar de l’11 de setembre de 1714 davant de les tropes franceses i castellanes de Felip V en el que anomenem Guerra de Successió i que es produeix per la mort sense descendència del rei Carles II, i en què s’erigiren dos bàndols, els partidaris de l’arxiduc Carles i els de Felip d’Anjou. 10. La recuperació demogràfica, social i econòmica que impulsarà la reivindicació de la recuperació de les institucions catalanes es va produir al llarg del segle xviii com a conseqüència de les trans- formacions agràries i preindustrials. Glossari Amfiteatre Heretgia dels càtars Prohoms Anglicanisme Iconografia Termes Calvinisme Indústria lítica Usatges Creixement vegetatiu Inflació Vassallatge Estat feudal Menestrals Fòrum Ocupació sarraïna Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 17  Tema A.2. Història de Catalunya (part II) 1. El segle xix: la crisi de l’Antic Règim i la construcció de l’Estat liberal 2. Catalunya, la industrialització i l’obrerisme 3. La restauració borbònica i el catalanisme polític 4. El primer terç del segle xx (1898-1931) 5. La República i la Guerra Civil 6. La dictadura franquista 7. La Transició i la recuperació de l’autonomia 8. La Catalunya del segle xxi 18 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn Tema A.2. Història de Catalunya (part II) 1. El segle xix: la crisi de l’Antic Règim i la construcció de l’Estat liberal La Revolució Francesa de 1789 va significar el trencament de les estructures de l’Antic Règim a Fran- ça. Les repercussions a Catalunya foren la Guerra Gran, entre 1793 i 1795, quan les tropes franceses corrien pel territori català en guerra amb la monarquia espanyola, i l’ocupació napoleònica, a partir de 1808, que provocà un aixecament popular antifrancès, però que, alhora, era un aixecament contra l’estat de coses que significava l’absolutisme. La Guerra del Francès va durar del 1808 al 1814 i es va caracteritzar per l’actuació de partides guerrille- res i per setges remarcables, com el que patí la ciutat de Girona. La convocatòria de les Corts de Cadis és la mostra més evident que, políticament, el país estava canviant. La primera constitució espanyola, de 1812 –si exceptuem la de Baiona, feta pels francesos– significà el primer text legal de caire liberal, i en la seva redacció hi tingué un paper important el català Antoni de Capmany. El retorn del rei Ferran VII el 1814 suposà la suspensió del text constitucional i el retorn de l’absolutisme. Semblava que es tornava a la situació anterior, però la inestabilitat política i les dificultats econòmiques, amb un empobriment de la població i amb un panorama de fallida de la hisenda reial, feien molt difícil el redreçament si no tributaven les classes privilegiades i si no hi havia un repartiment de la riquesa territorial. A partir d’aquí, els aixecaments militars de caire liberal van sovintejar. Al principi de 1820, el coronel Riego va fer un pronunciament que triomfà i retornà la Constitució de Cadis. El trienni liberal, tal com es coneix aquest període, tendí a aplicar mesures liberals per tal de redreçar l’economia (llibertat econòmica industrial, primera desamortització eclesiàstica...), reordenà la presència de cases de religiosos i afavorí les llibertats públiques. L’aixecament reialista, fill de la mala conjuntu- ra agrària i de la conspiració nobiliària, va posar el país enmig d’una guerra civil que, amb l’ajut dels exèrcits de la Santa Aliança –els Cent Mil Fills de Sant Lluís– van enderrocar el govern i van abolir una altra vegada la Constitució. Entraríem posteriorment a la dècada ominosa 1823-1833, que va tirar enrere totes les mesures decre- tades durant el Trienni Liberal. A la mort del rei Ferran VII es plantejà un conflicte successori entre la regent Maria Cristina, que regnava en nom de la seva filla Isabel un cop havia estat derogada la Llei sàlica, que prohibia a les dones regnar, i Carles, el germà del rei, que reclamava els drets successoris. Això seria l’origen del carlisme, que tants anys durà en la història d’Espanya. De 1833 a 1874 veurem com, per una banda, Espanya es va formant com un estat liberal i, per l’altra, es noten tensions de tota mena en la seva consolidació. La formació de l’estat liberal espanyol es va veure envoltada del fet bèl·lic de la Primera Guerra Carlina, que durà a Catalunya fins al 1840. El carlins foren importants a Catalunya i tingueren suport en la pagesia, que tampoc es veia afavorida pel nou estat ni per les seves mesures econòmiques de caire capitalista. La desamortització (venda de terres de l’Església), que tenia com a finalitat eixugar el dèficit de la hisenda i pagar l’exèrcit que combatia els carlistes, fou una de les mesures més importants de la Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 19  A.2. Història de Catalunya (part II) revolució liberal. Tot i això, no aconseguí que la pagesia accedís a la propietat de la terra. Els efectes de la Guerra Carlina propiciaren aixecaments populars a la ciutat de Barcelona, com per exemple el de 1837, coneguts com bullangues, que mostraven també el descontentament de la població urbana davant la seva situació i que desembocaren en accions anticlericals. La controvèrsia política la protagonitzaven els moderats i els progressistes. Els primers tenien un con- cepte més autoritari, volien donar més protagonisme a la corona, eren més restrictius amb les llibertats i apostaven per un sufragi restringit. Per contra, els progressistes tenien un concepte més ampli de la sobirania nacional i eren partidaris d’àmplies llibertats. Durant aquests anys hi hagué governs progres- sistes i moderats, i aquests últims serien predominants i, en última instància, els que caracteritzarien l’estat liberal espanyol. El general Prim, el 1868, encapçalà una insurrecció militar de signe progressista que obrí les portes al conegut Sexenni revolucionari. Isabel II marxà del país i Amadeu de Savoia fou coronat com a nou rei. La Constitució de 1869 donava àmplies llibertats democràtiques. L’assassinat del general Prim i l’abdicació d’Amadeu van precipitar l’adveniment de la Primera República (1873-1874). A Catalunya hi havia un nombre important de republicans federals i, fins i tot, un destacat ideòleg i polític republicà, Francesc Pi i Margall, va arribar a la presidència de la República. 2. Catalunya, la industrialització i l’obrerisme Catalunya havia començat a desenvolupar una primerenca indústria del cotó al final del segle xviii. La conjuntura bèl·lica d’entresegles va comportar una aturada d’aquest procés. A partir dels anys trenta l’activitat es reprèn amb força, i el 1833 es fundà a Barcelona la fàbrica Bonaplata, la primera accionada per vapor i que fou cremada per sectors artesanals que veien en aquesta nova instal·lació la seva ruïna (ludisme). A partir dels anys quaranta la industrialització catalana comença a ser un fet. El sector pioner serà el tèxtil de cotó, tot i la importància de la mecanització de la llana a Sabadell i Terrassa. Per raons energètiques, les indústries se situaren al litoral, on podia arribar el carbó, i al llarg dels cursos dels rius Ter i Llobregat, on s’instal·laren colònies industrials. No fou possible un creixement de la indústria siderúrgica per manca de carbó i ferro, tot i que destacaren importants empreses de construcció mecànica, com La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 1855. Al costat d’aquest desenvolupament industrial hi hagué la millora de les comunicacions, tant pel que fa als camins i les carreteres com en la construcció de la xarxa ferroviària. La línia Barcelona-Mataró de 1848 va ser la primera construïda a Espanya. Si la industrialització és el fet econòmic rellevant de l’economia del segle xix, no hem d’oblidar-nos d’altres transformacions. Primer, el creixement demogràfic, que continuà les tendències ja iniciades al segle xviii, i que significà que es passés de 900.000 habitants al final del set-cents a 1.752.000 el 1877. Hi destacaria el creixement dels nuclis industrials i de les ciutats, especialment Barcelona, que conegué l’enderroc de les muralles i fenòmens urbanístics com el projecte de l’Eixample, ideat per Ildefons Cerdà. Quant a l’agricultura, tot i mantenir-se la tradicional centrada en els cereals, en veurem aparèixer una de més orientada al mercat, com el conreu de l’avellana i l’ametlla a Tarragona, l’arròs al Baix Ebre i el Montsià, les patates al Maresme i Osona o els arbres fruiters a Lleida, per posar-ne alguns exemples. Però, per damunt de tot, cal ressenyar el creixement espectacular de la vinya, entre 1868 i 1880, com a conseqüència de la crisi de la fil·loxera a França. Un cop la plaga passà a Catalunya s’estengué ràpidament. Això provocà una crisi al sector i importants conflictes socials amb els rabassaires, cosa que feu que es formés, el 1922, la Unió de Rabassaires, el sindicat pagès més important de Catalunya. 20 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn