Història de Catalunya (part I) PDF

Summary

This document is a study guide for a postgraduate program. It covers the history of Catalonia, focusing on the period from antiquity to the Middle Ages. It examines ancient Catalan history, including the Roman period and the Catalan-Aragonese expansion.

Full Transcript

Tema A.1. Història de Catalunya (part I) 1. L’antiguitat a Catalunya La història de Catalunya com a tal no comença pròpiament fins a l’edat mitjana i, per tant, el passat remot del nostre país se circumscriu a l’activitat de pobles diversos en un territori que a la llarga s...

Tema A.1. Història de Catalunya (part I) 1. L’antiguitat a Catalunya La història de Catalunya com a tal no comença pròpiament fins a l’edat mitjana i, per tant, el passat remot del nostre país se circumscriu a l’activitat de pobles diversos en un territori que a la llarga serà el que tindrà sentit polític amb el nom de Catalunya. L’historiador Vicens Vives va definir Catalunya com a “redós” i “passadís”, “redós” on es configuraran cultures pròpies i autòctones i “passadís” per on circularan tota mena de pobles vinguts de fora amb la seva cultura que, en relació constant amb les anteriors, configuraran l’especificitat de l’antiguitat a Catalunya. Sabem per la indústria lítica, pertanyent al paleolític inferior, que existien grups humans caçadors/recol· lectors en diversos indrets del territori. La resta humana més antiga és l’home de Talteüll, al Rosselló, de fa uns 450.000 anys. I cal destacar la mandíbula de Banyoles, de fa uns 70.000 anys. El neolític, l’edat dels metalls, la colonització grega i la cultura ibèrica són etapes de la història antiga catalana. 2. La Catalunya romana La ciutat de Roma fou el centre d’un vast imperi mediterrani que comprenia la península Ibèrica. Fou en el transcurs de les guerres púniques entre Roma i Cartago quan els romans van desembarcar a Catalunya: el 218 a. de C. Gneu Corneli Escipió posava peu a Empúries. La guerra amb els cartaginesos, la gradual submissió dels pobles peninsulars i l’organització de la presència i del poder romà iniciaren el procés de romanització de la península Ibèrica. El territori català, pel fet d’estar situat al vessant mediterrani, fou objecte d’una romanització intensa, la qual cosa significà l’adopció de les formes econòmiques, socials, polítiques i culturals de la civilit- zació llatina. Una civilització basada en una economia agrària de productes mediterranis (blat, vinya i olivera), dotada d’un comerç florent que, en una gran part, tenia com a destinatària la mateixa Roma, i d’un artesanat notable (ceràmica i teixits). La ciutat era l’element clau de l’organització política i vital d’aquesta cultura, on hi havia els ens admi- nistratius i de govern i vivien els propietaris de les terres. La ciutat més important de la Catalunya ro- mana fou Tarraco, on es reproduïa l’estructura urbanística típica de les ciutats romanes (fòrum, termes, amfiteatre, circ, aqüeductes, muralles...), a semblança de la mateixa Roma. La xarxa urbana romana, però, cobria tot el territori català i, a més, estava ben comunicada entre si per les vies romanes, alguna de les quals, com la Via Augusta, comunicava amb la capital de l’imperi. Tot plegat venia acompanyat d’un procés de llatinització, és a dir, de la introducció de la llengua llatina i del dret i la religió romanes. A la llarga, el contacte del llatí amb les llengües existents va propiciar el naixement de les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. El sistema econòmic i social romà es basava en l’esclau, que es dedicava al treball agrícola o a la producció artesanal. 10 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) La crisi del sistema socioeconòmic esclavista, a conseqüència de la paralització de l’expansió militar –que feia que no augmentés el nombre d’esclaus i, consegüentment, n’augmentés el preu–, va portar, a partir del segle iii d. de C., cap a una gradual transformació de l’imperi. D’aquesta transformació, en són trets característics la permeabilitat de les fronteres amb l’entrada dels bàrbars o poblacions estrangeres, el desmembrament gradual dels territoris respecte a la centralitat politicomilitar de Roma –molt preocupada a augmentar els impostos per un deute creixent i amb una inflació desbocada– i la crisi de les ciutats. Tot plegat comportà una ruralització de la societat, una transformació dels esclaus en colons i l’adopció d’una estructura política resultat de la barreja d’elements romans i d’elements aportats pels pobles nouvinguts d’arrel germànica, com els visigots. Entre els segles v i viii, els visigots van conformar una entitat política peninsular monàrquica, amb Toledo com a capital, no exempta de tensions que no van permetre una cohesió absoluta, molt romanitzada, de base agrícola i rural i convertida al catolicisme (s. vi). El 711, bandes armades del nord d’Àfrica en- traren a la Península, derrotaren els visigots i, ràpidament, ocuparen el territori. Al voltant del 720 ja s’havia produït l’ocupació sarraïna dels territoris catalans. Les poblacions autòcto- nes es decantaren per diferents opcions: lluitar contra els invasors, freqüentment amb mals resultats per a ells, avenir-se al seu domini o marxar i refugiar-se en les zones pirinenques. En qualsevol cas, la vinguda i l’establiment dels musulmans a la Península i a Catalunya marquen la història posterior d’ambdós territoris i signifiquen la partida de naixement de Catalunya com a entitat política independent. 3. El naixement de Catalunya El naixement de Catalunya se situa entre els segles ix i x. L’antecedent polític immediat a la seva forma- ció el trobem en la creació de la Marca Hispànica que va impulsar Carlemany. Aquests territoris havien de ser la frontera entre el seu regne i els dominis sarraïns que havien estat vençuts anys abans pel cabdill franc Carles Martell a la batalla de Poitiers (732), i van servir perquè el rei franc anés estenent el seu domini a l’altra banda dels Pirineus. El fracàs de la conquesta de Saragossa (778) va fer que no pogués estendre la Marca fins a la frontera natural de l’Ebre tal com desitjava. Amb tot, el lliurament a Carlemany de la ciutat de Girona (785) o la conquesta de Barcelona (801) van emmarcar un territori, que correspon a allò que és conegut com la Catalunya Vella, que aglutinava els territoris pirinencs, el compresos entre el Llobregat i el Cardener, el Segrià mitjà i la Conca de Tremp. Aquests territoris van ser dividits en comtats i se n’encomanà el govern a diferents comtes. Tots aquests comtes estaven vinculats en règim de vassallatge als reis francs i no tenien cap mena d’unitat entre si. Responien a una estructura jeràrquica de dependència senyorial que anava conformant les relacions de poder entre les classes dominants en l’època feudal. Eren nomenats pel rei franc, no tenien caràcter hereditari i exercien la sobirania (administració política, econòmica i judicial) en nom del rei. A voltes aquest domini provocava algun aixecament local antifranc. Amb el pas del temps, alguns d’aquests comtes anirien sobresortint i agafant més poder. Guifré el Pilós, fundador del casal de Barcelona, reuní diferents comtats i repoblà les planes interiors de la Catalunya central. A partir d’aquest moment, es produïren dos fenòmens que foren definitius perquè Catalunya esdevingués una unitat política independent. El primer, un procés hereditari del poder comtal, la qual cosa consolidava el pes polític dels comtes respecte al rei franc, i el segon, una desvinculació final dels comtes catalans respecte a la monarquia franca, cosa que es produí cap al 988 amb el comte Borrell II. Això ens fa present de quina manera es barregen un seguit de factors per explicar-nos el naixement de la Catalunya sobirana: feblesa d’una monarquia franca que havia canviat de dinastia, enfortiment dels comtes catalans, que ja passaven la seva autoritat política de pares a fills, i relació entre els diferents comtats catalans acceptant la Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 11 A.1. Història de Catalunya (part I) primacia gradual del casal de Barcelona. Tot plegat, un procés comú en l’origen de molts regnes medievals. 4. La Catalunya feudal (s. xi-xii) Els segles xi i xii signifiquen la consolidació definitiva de Catalunya com una unitat política d’estat feudal, independent i aglutinada per la casa de Barcelona. Es comença una expansió que porta a la conquesta del que anomenem la Catalunya Nova durant el segle xii, que porta les fronteres de Catalunya fins a Tortosa el 1148 i a Lleida i Fraga el 1149. El 1137, Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d’Aragó, filla de Ramir el Monjo, amb la qual cosa es forma la Confederació Catalanoaragonesa, una unió dinàstica, més que no pas una fusió entre Aragó i Catalunya, en la qual cada territori conserva les seves institucions, lleis i tradicions i només comparteixen el monarca, que es converteix en “comte rei”. El que no es va poder mantenir foren els drets sobre Occitània. Cap al final del segle xii i principis del xiii l’expansió de l’heretgia dels càtars o albigesos en aquella regió va desencadenar un procés bèl·lic entre el papa Inocenci III i el rei de França contra els catalans. La batalla de Muret, on va morir el mateix rei Pere el Catòlic, va significar la fi del domini catalanoaragonès sobre aquestes terres. Estem davant d’una societat plenament feudal on hi ha dos estaments privilegiats, el nobiliari i l’eclesiàstic, i una massa de pagesos lligats a la terra i sota la jurisdicció dels senyors. Les rela­ cions feudovassallàtiques marcaven la jerarquització entre els senyors, regulada pels usatges. Tota aquesta consolidació del feudalisme es va produir en el marc d’un creixement econòmic progressiu, amb un increment de la població, de la producció agrícola, amb l’ampliació dels cultius, del creixe- ment de les ciutats, que s’anirien convertint en els centres de producció artesanal, i d’una gradual prosperitat pel comerç, amb la incipient aparició dels primers mètodes comercials i l’ampliació de la massa monetària. 5. L’expansió catalanoaragonesa (s. xiii-xiv) Jaume I el Conqueridor (1208-1276) fou qui inicià l’expansió de la corona catalanoaragonesa en dues direccions: la Mediterrània i el sud peninsular. La conquesta de Mallorca, Menorca i Eivissa fou duta a terme entre 1229 i 1235 i les seves terres foren repartides entre la noblesa catalana i el rei. La con- questa de València, territori on el domini sarraí havia establert una pròspera agricultura, durà del 1232 al 1244, quan les tropes catalanes es van trobar amb les del regne de Castella, que també s’estaven expansionant cap al sud. L’acord amb Castella va aturar l’expansió a la zona d’Alacant-Múrcia. Els descendents del rei Jaume van anar ampliant els territoris de la monarquia amb la conquesta de territoris mediterranis com Sardenya, Sicília, Nàpols, els ducats grecs d’Atenes i Neopàtria i les instal· lacions comercials del nord d’Àfrica. Tot això era fruit del creixement econòmic i, alhora, la causa de la prosperitat comercial i de la navegació. Els navegants i comerciants catalans tenien controlada bona part del comerç de la Mediterrània, la qual cosa significava el creixement de les companyies comercials, el desenvolupament de les tècniques comercials i l’augment de la banca (canviadors, lletres de canvi). Aquest pes de la monarquia va suposar, alhora, la gradual consolidació de les institucions polítiques del país entre els segles xiii i xv. Entre aquestes institucions cal destacar les Corts Catalanes, assem- blea política formada per representants dels tres estaments: el braç nobiliari, el braç eclesiàstic i el braç reial o representants de les ciutats. Les funcions de les Corts eren legislatives, aprovaven nous impostos, assessoraven el monarca i negociaven privilegis a canvi de subsidis. 12 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) Durant el segle xiv naixeria la Diputació del General o Generalitat, que era una representació de ca- ràcter permanent de les Corts composta per tres diputats, un per cada braç, i tres oïdors de comptes. La seva tasca era la d’executar les decisions de les Corts, la defensa de les constitucions i lleis i la recaptació de subsidis i impostos. De l’administració local cal ressenyar l’estructura del govern de la ciutat de Barcelona, amb una institució molt representativa com era el Consell de Cent, assemblea de cent prohoms de la ciutat que representaven els estaments de Barcelona: la burgesia comercial, els mercaders i els menestrals. Aquests representants tenien la missió consultiva i de control sobre els cinc consellers que governaven la ciutat. 6. La crisi de la baixa edat mitjana (s. xiv i xv) Durant els segles xiv i xv veurem la conjunció de tres crisis: una crisi econòmica i de població, una crisi social i una crisi política. El creixement econòmic dels segles anteriors va portar un desequilibri entre població i producció agrària. S’havia arribat a un sostre productiu que no podia alimentar una població que havia crescut. Això feia que qualsevol mala collita desencadenés crisis de subsistència. En aquest marc era normal que l’extensió de la pesta negra, a partir de 1348, fes estralls. La mitjana de mortaldat se situà en un terç de la població, tot i que en alguns llocs arribà a la meitat. La crisi demogràfica comportà una despoblació al camp i una minva de la producció agrícola. Alhora començà a haver-hi una gradual recessió de l’activitat manufacturera i artesanal a la ciutat, motivada i agreujada per l’aturada de l’activitat comercial. El comerç per la Mediterrània va començar a ser pertor- bat per la presència dels turcs i per la competència d’altres ciutats mercantils com Gènova o Venècia. Això anà paralitzant l’activitat comercial, provocà la reducció del volum d’intercanvis i la paràlisi de tots els sectors vinculats a la construcció naval i als negocis amb productes del i per al comerç. La pèrdua de la centralitat comercial de la Mediterrània explica que Portugal i Castella busquessin noves rutes per al comerç amb les Índies, cosa que comportà el descobriment d’Amèrica. Aquestes dificultats econòmiques provocaren una crisi social tant al camp com a la ciutat, bàsicament durant el segle xv. A la ciutat, com per exemple a Barcelona, hi hagué enfrontaments entre la Busca i la Biga, grups socials urbans que tenien interessos econòmics contraposats i que volien controlar el poder de la ciutat i aplicar una política econòmica favorable als seus interessos. També són un símptoma de la crisi de la ciutat els pogroms i assalts als calls jueus durant aquests anys, car es culpabilitzava aquests ciutadans del malestar. Al camp es produí una veritable guerra social entre pagesos i senyors. Els primers, aprofitant el des- poblament causat per les pèrdues demogràfiques, volien alliberar-se de moltes càrregues feudals; els senyors, per la seva banda, volien lligar més el pagès a la terra per compensar les pèrdues que estaven tenint davant la crisi de les explotacions. La Guerra dels Remences finalitzà amb la Sentència de Guadalupe (1486), auspiciada pel rei Ferran II, que regulava les relacions socials en el camp català durant l’edat moderna i que va donar estabilitat als camperols catalans. Finalment hi hagué una crisi política. La mort de Martí l’Humà sense descendència, l’últim rei de la casa de Barcelona, forçà el Compromís de Casp (1412), en què s’elegí Ferran d’Antequera, de família castellana, com a rei de la corona d’Aragó. El seu nét, Ferran II, fou qui es casà amb la reina Isabel de Castella. La unió dinàstica amb Castella va propiciar, a la llarga, que la corona d’Aragó perdés, fins i tot, la seva monarquia pròpia. Tot plegat no deixava de ser un símptoma de la debilitat econòmica i política en què havia entrat Catalunya durant aquest període. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 13 A.1. Història de Catalunya (part I) 7. Catalunya en la monarquia hispànica i la Guerra dels Segadors (s. xvi-xvii) La monarquia hispànica tenia el centre polític a Castella, on residia el rei i la cort. Catalunya mantenia les seves institucions i el virrei era el representant del rei a casa nostra. En aquells moments, Caste- lla era una potència política amb un imperi que abraçava territoris europeus i americans. Catalunya, mentrestant, vivia el que alguns autors han denominat la “decadència”. Una de les mostres d’aquest empobriment va ser el fenomen del bandolerisme. El territori català era insegur i els bandolers senyorejaven les zones boscoses i de mitja muntanya. L’origen dels bandolers l’hem de trobar en la petita noblesa arruïnada per la crisi, tot i que també hi havia bandolers d’origen popular. Alguns van gaudir d’una gran fama, com Joan Serrallonga o Perot Rocaguinarda. Els virreis intentaven perseguir-los sense gaire èxit. A més, sovint exercien com a grups armats a les ordres d’al- gun poderós. Una població sota la pressió de diferents poders que, tots ells, s’esforçaven a preservar les seves prerrogatives i fer-Ies prevaler per damunt dels altres: els senyors feudals i les ciutats, les institucions pròpies de la terra, com les Corts i la Generalitat i, al fons, la mateixa monarquia imperial amb el virrei i el Consell d’Aragó. I en la base de tants poders institucionals, un confús sistema legal que barrejava furs i privilegis, disposicions locals i generals, constitucions religioses i civils, crides del virrei i normes municipals. La recuperació econòmica del final del segle xvii i posterior va significar la gradual desaparició d’aquest fenomen. Un dels fets més transcendentals del segle xvii fou la Guerra dels Segadors de 1640. Entre els elements causants d’aquests fets trobem, en primer lloc, la Guerra dels Trenta Anys a Europa, que obligava la monarquia hispànica a realitzar grans despeses i a viure en un ambient bèl·lic. En segon lloc, les ma- teixes dificultats de la hisenda reial. El comte duc d’Olivares manifestà, en un escrit a Felip IV el 1625, que calia uniformitzar l’imperi i imposar les lleis castellanes per tal que les institucions catalanes no es poguessin negar a les contribucions que el rei volia. La guerra a Europa necessitava diners i homes, i el comte duc va començar a imposar la Unió d’Armes, mitjançant la qual Catalunya havia d’aportar a l’exèrcit una gran quantitat d’homes i de diners. Cap al final dels anys trenta, la monarquia va entrar en guerra contra França i, per tant, un exèrcit nombrós imperial va instal·lar-se a Catalunya. La població va començar a estar descontenta perquè havien de subministrar aliments a la tropa, amb els abusos consegüents. Per si fos poc, un seguit de males co- llites van arruïnar el camp català. Davant d’aquesta situació, es produí una revolta social dels segadors a diferents ciutats i, sobretot, a Barcelona, concretament el 7 de juny de 1640. Aquesta revolta no tenia un caràcter patriòtic, ni anti- castellà, sinó que expressava el malestar popular. Les autoritats de Catalunya, però, amb Pau Claris al davant de la Generalitat, li van donar el tomb convertint-la en una confrontació contra la política del comte duc. La revolta social es convertí en una revolta política i en una guerra de separació. Les autoritats cata- lanes van buscar l’ajut de França i el seu rei, Lluís XIII, fou reconegut com a comte de Barcelona. La pertinença a França tampoc no era ben vista pel poble, perquè ara havien d’allotjar els soldats fran- cesos i, a més, entraven fàcilment les mercaderies d’aquest país. Finalment, amb la Pau dels Pirineus (1659), Catalunya segueix pertanyent a la monarquia hispànica i França es queda amb els comtats del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent. 8. La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre Carles II va morir sense descendència el 1700 i el 1701 Felip V, nomenat successor pel rei moribund, va entrar a Madrid. Aquest fet va desencadenar un conflicte internacional perquè Anglaterra, Holanda, l’Imperi Austríac i Portugal, posteriorment, van formar la Gran Aliança de la Haia, contrària a aquesta 14 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) decisió. El 1702 començava la Guerra de Successió i el 1703, a Viena, l’arxiduc Carles es va proclamar rei de la monarquia hispànica. La raó d’aquest rebuig internacional era que Anglaterra no veia amb bons ulls que una mateixa família regnés a França i als territoris de la monarquia hispànica. Felip V, mentrestant, va venir a Catalunya, va reunir les Corts i va jurar les constitucions. Però el 20 de juny de 1705 Catalunya va signar amb Anglaterra el Pacte de Gènova, mitjançant el qual donava suport a l’arxiduc Carles, a canvi d’ajut militar i el compromís de defensar les llibertats i constitucions catalanes. Les raons d’aquesta decisió són complexes però es poden resumir en quatre. Primera, la desconfiança que tenien els dirigents catalans cap a un rei de tradició centralista i unitària com era la monarquia francesa. Segona, el sentiment antifrancès que niava en la població per l’actuació que havia tingut França en els últims anys i que arrencava de la Guerra dels Segadors. Tercera, l’actitud repressiva i desafortunada del virrei de Felip V, Velasco. Quarta, l’admiració que sentien certes capes econòmica- ment potents pel model econòmic i polític holandès, un país que s’havia deslliurat del domini hispà i havia començat a ser una potència comercial i bancària, com també el model anglès. Amb el suport català a l’arxiduc, per a nosaltres Carles III, la guerra que havia començat a ser internacional es con- vertia en una guerra civil. La situació internacional va canviar quan va morir l’emperador i la corona imperial va recaure en l’ar- xiduc. Als aliats ja no els interessava que un sol rei dominés la corona hispànica i l’imperi austríac. A partir d’aquell moment van començar les negociacions entre les potències, que van desembocar en el tractat d’Utrecht el 1713. Catalunya restava sola i va decidir resistir. L’Onze de Setembre de 1714 la ciutat de Barcelona queia en mans de les tropes felipistes, mentre el conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, era ferit. De seguida, el rei va exercir una repressió contundent. Abolí les institucions catalanes i amb el Decret de Nova Planta, de 1716, s’establiren la centralització, la castellanització i l’absolutisme monàrquic. Una repressió que comportà la imposició del cadastre, la construcció de la Ciutadella i l’empresonament i la mort de molts austriacistes. 9. Les transformacions del segle xviii Després de la pèrdua de les institucions d’autogovern i en ple procés d’assimilació per part de la mo- narquia absolutista hispànica, Catalunya coneixerà, durant el segle xviii, un seguit de transformacions que mostraran el dinamisme d’una economia en expansió i la gènesi dels canvis cap a un sistema capitalista. En setanta anys, els que van de 1712 a 1787, Catalunya doblarà la seva població, que passarà d’uns 470.000 habitants a uns 900.000. L’explicació s’ha de trobar en l’inici d’un canvi de règim demogràfic amb la reducció de les mortalitats catastròfiques, encara que les crisis de subsistència i les epidèmies no van desaparèixer, i el creixement vegetatiu resultant de la diferència entre les altes taxes de natalitat i de mortalitat ordinàries, tot plegat com a conseqüència de les transformacions agràries. La distribució d’aquesta població és el més significatiu, car es començava a orientar cap al que serà la distribució de l’època contemporània: un creixement per damunt de la mitjana a la zona del litoral, un creixement a l’interior i un alentiment a la muntanya. La població, d’aquesta manera, s’anava situant a les zones econòmicament més dinàmiques del Principat i amb un creixement notable de les ciutats, de les quals Barcelona arribaria al final de segle cap als 100.000 habitants. L’agricultura catalana va tenir una prosperitat rellevant que es basà en tres processos: l’extensió dels conreus, la intensificació de les explotacions i l’especialització agrícola i, com a conseqüència, l’aug- ment de la superfície cultivada amb l’explotació de noves terres, la intensificació basada en nous utillat- Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 15 A.1. Història de Catalunya (part I) ges, les millors tècniques agrícoles, l’extensió del regadiu i una major utilització d’adobs. Tot relacionat amb una certa especialització en alguna producció, que millorava l’aprofitament de la terra, com la vinya. Alhora, de mica en mica, s’anava articulant el mercat nacional en el si del país. L’increment de la població significà un augment de la demanda, que generava una tendència alcista dels preus agríco- les que estimulava, al seu torn, les transformacions agràries descrites i l’augment de la renda agrària. La reactivació comercial es notà a la Catalunya del set-cents. Intensificació del mercat regional, amb l’especialització agrícola, creixement del comerç amb la resta de la Península i, sobretot, desenvolupa- ment del mercat colonial, especialment quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica des de qualsevol port peninsular, a l’últim terç de segle. S’exportaven productes propis com el vi, l’aiguardent o els teixits estampats, mentre que s’importaven productes colonials. Aquest comerç colonial estimulà l’economia catalana, significà una acumulació de capital, augmentà la demanda i transformà l’estructura productiva de Catalunya. El creixement de la població, conjuntament amb l’augment de la capacitat adquisitiva, suposà un augment de la demanada de productes manufacturats de tota mena. Això situà al límit la producció feta a la ciutat i a través dels gremis, alhora, es va estimular la formació del treball a domicili. Moltes cases de pagès es dedicaren al treball de la llana, cosa que suposava un increment dels ingressos de la pagesia, una sortida beneficiosa per a capitals comercials que s’invertien en aquestes tasques i un increment de la producció que satisfeia la demanda creixent. Cap al final de segle, es va començar a popularitzar el treball sobre el cotó, que a la llarga serà el motor de la naixent indústria catalana, quan veiem aparèixer la primera fàbrica d’indianes (teixits de cotó estampats), que significà l’inici d’una renovació tecnològica en el camp de la filatura, preludi de les transformacions tècniques posteriors. 16 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.1. Història de Catalunya (part I) Idees força 1. La història de Catalunya comença pròpiament en el que anomenem edat mitjana, i més concre- tament entre els segles x i xi. 2. Catalunya ha estat cruïlla de persones, pobles, cultures i religions que han contribuït a fixar la nostra cultura com ara la coneixem. 3. El substrat romà constitueix la base sobre la qual cristal·litzarà la cultura catalana. 4. Catalunya neix com a entitat política sobirana sota les mateixes circumstàncies que molts regnes medievals. En el nostre cas particular és conseqüència de la feblesa de la monarquia franca i de l’enfortiment dels comtats catalans sota el domini franc com a territori de frontera amb els sarraïns i que rebia el nom de Marca Hispànica. 5. L’expansió de la corona catalanoaragonesa es duu a terme en dues direccions: la Mediterrània i la peninsular. Com a conseqüència d’aquest fet compartim en els nostres dies una mateixa cultura i llengua amb València, les Illes Balears i la ciutat sarda de l’Alguer. 6. En el segle xiv neixen les principals institucions polítiques que han arribat fins als nostres dies, les Corts Catalanes, amb funcions legislatives, i la Diputació del General o Generalitat, que tenia encomanades tasques executives, així com el Consell de Cent, que era l’administració local de Barcelona. El Parlament de Catalunya i la Generalitat de Catalunya tal com els coneixem avui són hereus directes d’aquestes institucions medievals. 7. La decadència de Catalunya comença a la baixa edat mitjana com a conseqüència d’una crisi econòmica i demogràfica, de la crisi social i la política. Fruit d’aquesta crisi política es produeix una unió dinàstica amb Castella que desplaçarà el poder cap al regne veí. 8. La monarquia hispànica no suposa la pèrdua de la identitat política de Catalunya. Tanmateix, en aquest període es perden, entre d’altres, els territoris de la Catalunya Nord i de Sardenya com a conseqüència de les guerres europees. 9. La pèrdua de les llibertats col·lectives de Catalunya és conseqüència de la derrota militar de l’11 de setembre de 1714 davant de les tropes franceses i castellanes de Felip V en el que anomenem Guerra de Successió i que es produeix per la mort sense descendència del rei Carles II, i en què s’erigiren dos bàndols, els partidaris de l’arxiduc Carles i els de Felip d’Anjou. 10. La recuperació demogràfica, social i econòmica que impulsarà la reivindicació de la recuperació de les institucions catalanes es va produir al llarg del segle xviii com a conseqüència de les trans- formacions agràries i preindustrials. Glossari Amfiteatre Heretgia dels càtars Prohoms Anglicanisme Iconografia Termes Calvinisme Indústria lítica Usatges Creixement vegetatiu Inflació Vassallatge Estat feudal Menestrals Fòrum Ocupació sarraïna Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 17 Tema A.2. Història de Catalunya (part II) 1. El segle xix: la crisi de l’Antic Règim i la construcció de l’Estat liberal La Revolució Francesa de 1789 va significar el trencament de les estructures de l’Antic Règim a Fran- ça. Les repercussions a Catalunya foren la Guerra Gran, entre 1793 i 1795, quan les tropes franceses corrien pel territori català en guerra amb la monarquia espanyola, i l’ocupació napoleònica, a partir de 1808, que provocà un aixecament popular antifrancès, però que, alhora, era un aixecament contra l’estat de coses que significava l’absolutisme. La Guerra del Francès va durar del 1808 al 1814 i es va caracteritzar per l’actuació de partides guerrille- res i per setges remarcables, com el que patí la ciutat de Girona. La convocatòria de les Corts de Cadis és la mostra més evident que, políticament, el país estava canviant. La primera constitució espanyola, de 1812 –si exceptuem la de Baiona, feta pels francesos– significà el primer text legal de caire liberal, i en la seva redacció hi tingué un paper important el català Antoni de Capmany. El retorn del rei Ferran VII el 1814 suposà la suspensió del text constitucional i el retorn de l’absolutisme. Semblava que es tornava a la situació anterior, però la inestabilitat política i les dificultats econòmiques, amb un empobriment de la població i amb un panorama de fallida de la hisenda reial, feien molt difícil el redreçament si no tributaven les classes privilegiades i si no hi havia un repartiment de la riquesa territorial. A partir d’aquí, els aixecaments militars de caire liberal van sovintejar. Al principi de 1820, el coronel Riego va fer un pronunciament que triomfà i retornà la Constitució de Cadis. El trienni liberal, tal com es coneix aquest període, tendí a aplicar mesures liberals per tal de redreçar l’economia (llibertat econòmica industrial, primera desamortització eclesiàstica...), reordenà la presència de cases de religiosos i afavorí les llibertats públiques. L’aixecament reialista, fill de la mala conjuntu- ra agrària i de la conspiració nobiliària, va posar el país enmig d’una guerra civil que, amb l’ajut dels exèrcits de la Santa Aliança –els Cent Mil Fills de Sant Lluís– van enderrocar el govern i van abolir una altra vegada la Constitució. Entraríem posteriorment a la dècada ominosa 1823-1833, que va tirar enrere totes les mesures decre- tades durant el Trienni Liberal. A la mort del rei Ferran VII es plantejà un conflicte successori entre la regent Maria Cristina, que regnava en nom de la seva filla Isabel un cop havia estat derogada la Llei sàlica, que prohibia a les dones regnar, i Carles, el germà del rei, que reclamava els drets successoris. Això seria l’origen del carlisme, que tants anys durà en la història d’Espanya. De 1833 a 1874 veurem com, per una banda, Espanya es va formant com un estat liberal i, per l’altra, es noten tensions de tota mena en la seva consolidació. La formació de l’estat liberal espanyol es va veure envoltada del fet bèl·lic de la Primera Guerra Carlina, que durà a Catalunya fins al 1840. El carlins foren importants a Catalunya i tingueren suport en la pagesia, que tampoc es veia afavorida pel nou estat ni per les seves mesures econòmiques de caire capitalista. La desamortització (venda de terres de l’Església), que tenia com a finalitat eixugar el dèficit de la hisenda i pagar l’exèrcit que combatia els carlistes, fou una de les mesures més importants de la Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 19 A.2. Història de Catalunya (part II) revolució liberal. Tot i això, no aconseguí que la pagesia accedís a la propietat de la terra. Els efectes de la Guerra Carlina propiciaren aixecaments populars a la ciutat de Barcelona, com per exemple el de 1837, coneguts com bullangues, que mostraven també el descontentament de la població urbana davant la seva situació i que desembocaren en accions anticlericals. La controvèrsia política la protagonitzaven els moderats i els progressistes. Els primers tenien un con- cepte més autoritari, volien donar més protagonisme a la corona, eren més restrictius amb les llibertats i apostaven per un sufragi restringit. Per contra, els progressistes tenien un concepte més ampli de la sobirania nacional i eren partidaris d’àmplies llibertats. Durant aquests anys hi hagué governs progres- sistes i moderats, i aquests últims serien predominants i, en última instància, els que caracteritzarien l’estat liberal espanyol. El general Prim, el 1868, encapçalà una insurrecció militar de signe progressista que obrí les portes al conegut Sexenni revolucionari. Isabel II marxà del país i Amadeu de Savoia fou coronat com a nou rei. La Constitució de 1869 donava àmplies llibertats democràtiques. L’assassinat del general Prim i l’abdicació d’Amadeu van precipitar l’adveniment de la Primera República (1873-1874). A Catalunya hi havia un nombre important de republicans federals i, fins i tot, un destacat ideòleg i polític republicà, Francesc Pi i Margall, va arribar a la presidència de la República. 2. Catalunya, la industrialització i l’obrerisme Catalunya havia començat a desenvolupar una primerenca indústria del cotó al final del segle xviii. La conjuntura bèl·lica d’entresegles va comportar una aturada d’aquest procés. A partir dels anys trenta l’activitat es reprèn amb força, i el 1833 es fundà a Barcelona la fàbrica Bonaplata, la primera accionada per vapor i que fou cremada per sectors artesanals que veien en aquesta nova instal·lació la seva ruïna (ludisme). A partir dels anys quaranta la industrialització catalana comença a ser un fet. El sector pioner serà el tèxtil de cotó, tot i la importància de la mecanització de la llana a Sabadell i Terrassa. Per raons energètiques, les indústries se situaren al litoral, on podia arribar el carbó, i al llarg dels cursos dels rius Ter i Llobregat, on s’instal·laren colònies industrials. No fou possible un creixement de la indústria siderúrgica per manca de carbó i ferro, tot i que destacaren importants empreses de construcció mecànica, com La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 1855. Al costat d’aquest desenvolupament industrial hi hagué la millora de les comunicacions, tant pel que fa als camins i les carreteres com en la construcció de la xarxa ferroviària. La línia Barcelona-Mataró de 1848 va ser la primera construïda a Espanya. Si la industrialització és el fet econòmic rellevant de l’economia del segle xix, no hem d’oblidar-nos d’altres transformacions. Primer, el creixement demogràfic, que continuà les tendències ja iniciades al segle xviii, i que significà que es passés de 900.000 habitants al final del set-cents a 1.752.000 el 1877. Hi destacaria el creixement dels nuclis industrials i de les ciutats, especialment Barcelona, que conegué l’enderroc de les muralles i fenòmens urbanístics com el projecte de l’Eixample, ideat per Ildefons Cerdà. Quant a l’agricultura, tot i mantenir-se la tradicional centrada en els cereals, en veurem aparèixer una de més orientada al mercat, com el conreu de l’avellana i l’ametlla a Tarragona, l’arròs al Baix Ebre i el Montsià, les patates al Maresme i Osona o els arbres fruiters a Lleida, per posar-ne alguns exemples. Però, per damunt de tot, cal ressenyar el creixement espectacular de la vinya, entre 1868 i 1880, com a conseqüència de la crisi de la fil·loxera a França. Un cop la plaga passà a Catalunya s’estengué ràpidament. Això provocà una crisi al sector i importants conflictes socials amb els rabassaires, cosa que feu que es formés, el 1922, la Unió de Rabassaires, el sindicat pagès més important de Catalunya. 20 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) La industrialització va veure aparèixer el proletariat. L’obrer industrial ben aviat prengué consciència de la seva situació laboral i de vida i començà a organitzar-se i a exigir millores socials. El 1834 te- nim notícia d’un document fet per un grup de teixidors en el qual es queixaven, davant les autoritats barcelonines, de l’intent dels patrons d’engrandir la llargària de les peces pel mateix salari. El 1840 es fundava l’Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, la primera societat obrera. Els anys del Sexenni revolucionari coincidiren amb la implantació de la I Internacional Obrera a Espanya. Fanelli, destacat anarquista, va fundar a Barcelona un nucli de la Internacional. El moviment obrer català, des de llavors, es va vincular amb l’obrerisme internacional. El 1870 es produí el Primer Congrés Obrer Espanyol a Barcelona, adherit a la Internacional, en el qual s’imposaren les tesis bakuninistes, cosa que explicaria la importància i persistència del moviment anarquista a casa nostra. Posteriorment se celebrà a Barcelona, el 1881, el Congrés de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola, anarcosindicalista, i el 1879 Pablo Iglesias fundà el PSOE a Madrid i la UGT, el 1888, a Barcelona, de caràcter marxista. També cal mencionar el sindicalisme moderat de les Tres Classes de Vapor. 3. La restauració borbònica i el catalanisme polític El pronunciament del general Martínez Campos, al final de 1874, instaurà novament la monarquia borbònica amb el rei Alfons XII. El 1876 s’aprovava una nova constitució que posava les bases de l’anomenat període de la Restauració, l’artífex de la qual fou el conservador Cánovas del Castillo. El sistema polític es basaria en l’alternança de dos partits polítics dinàstics, el conservador i el liberal de Sagasta, mentre que els altres partits, republicans, socialistes i carlins, encara que es presentaven a les eleccions, només aconseguien algun escó. La clau era el sistema electoral controlat pel govern a través dels governadors civils que, mitjançant el caciquisme, feien sortir, per coacció o per irregulari- tats, els candidats pactats. En aquest context polític sorgí el catalanisme. Anys abans ja s’havia donat el moviment cultural de la Renaixença, que va ser un intent de recuperar una consciència diferencial catalana i alhora integrar en el panorama cultural català alguns dels corrents europeus, com el Romanticisme. Hi hagué contribu- cions des de tots els àmbits culturals: la història, la literatura, la poesia, la filosofia i el dret, i un dels elements cabdals, la recuperació de la llengua catalana per a l’ús literari. Paral·lelament van començar a sorgir associacions catalanistes que començaren a reivindicar un tracte diferencial per a Catalunya. Des de publicacions com el Diari Català de Valentí Almirall, republicà federal desencisat amb el desenllaç que va tenir la Primera República, o La Veu de Montserrat, del grup catòlic de Vic, o com les de la Renaixença, més situades en posicions radicals, es van començar a plantejar qüestions d’agitació catalanista. Agitació que es va plasmar en accions com el Memorial de Greuges de 1885, en què es reclamava la defensa del dret civil català i mesures proteccionistes. Accions que van fer quallar la Unió Catalanista, agrupació que reunia tots aquells grups i persones que volien dotar Catalunya d’una personalitat política pròpia i que va desembocar en les Bases de Manresa de 1892. Alhora, començaren a publicar-se llibres de doctrina catalanista, com Lo catalanisme (1886) de Valentí Almirall, des de l’òrbita més progressista, La tradició catalana (1892), del bisbe Torras i Bages, dins de l’àmbit catòlic i conservador, o el Compendi de doctrina catalanista, d’Enric Prat de la Riba i Pere Muntañola. La desfeta colonial de 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que va afectar inte- ressos catalans, va posar de manifest la poca sintonia entre el govern de l’Estat i els interessos de la burgesia catalana. A partir d’aquell moment el catalanisme polític es va plantejar, alhora, com un regeneracionisme de la política de l’Estat. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 21 A.2. Història de Catalunya (part II) 4. El primer terç del segle xx (1898-1931) La població tingué un creixement important en els primers trenta anys del segle xx: passà d’1.966.382 habitants l’any 1900 a 2.791.292 el 1930. Cal remarcar la primera onada immigratòria procedent de les regions d’Aragó, el País Valencià, Múrcia i Almeria, durant els anys de la Primera Guerra Mundial i al final dels anys vint, per les obres fetes amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. La indústria conegué dos processos durant aquests anys: el de la diversificació, amb la creació d’indús- tries del sector químic, de material elèctric, de ciment, automobilístic, metal·lúrgic i surer; i l’energètic, amb generalització de l’electricitat, que portaren a terme companyies com la Canadenca, el 1911. Al començament de 1901 es fundà la Lliga Regionalista, que va concórrer a les eleccions d’aquell any. El nou partit, amb la “candidatura dels quatre presidents”, triomfà a la ciutat de Barcelona. Això significava dues coses: el primer triomf del catalanisme polític en unes eleccions i un revés als partits dinàstics i al caciquisme a la Ciutat Comtal. La Lliga seria un partit hegemònic dins del panorama català durant aquests anys i va tenir com a líders Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Les classes populars, per contra, van polaritzar-se entorn del lideratge d’Alejandro Lerroux que, amb un discurs demagògic, anticlerical, radical i anticatalanista, pel que representava la Lliga, organitzà un nou partit republicà caracteritzat per la celebració d’actes propagandístics i multitudinaris i per crear una xarxa de locals d’esbarjo i reunió. Al final de 1905 un grup de militars assaltava la redacció de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut! per un acudit, el “Banquet de la Victòria”, en el qual es ridiculitzava la poca efectivitat de l’exèrcit. La reacció a l’assalt fou la redacció, per part del govern, de la Llei de jurisdiccions, que anava dirigida contra el catalanisme, i en cap cas es va condemnar l’acte perpetrat pels militars. Això provocà la formació d’un ens polític unitari, Solidaritat Catalana, que agrupava tots els partits catalanistes, des dels carlins fins als republicans, mentre que en quedaven fora els partits dinàstics i els lerrouxistes. Es presentaren a les eleccions a corts de 1907 i obtingueren un èxit clamorós: de 44 diputats electes, 41 ho foren de Solidaritat. Això significà dues coses: primera, que una entitat política catalanista s’estenia per tot el territori català, i segona, una escombrada al caciquisme tradicional i als partits dinàstics. Políticament i electoralment la dinàmica catalana començava a ser diferent de la resta d’Espanya. Les diferències entre els integrants de Solidaritat Catalana i els fets de la Setmana Tràgica van significar un trencament definitiu de la formació. La Setmana Tràgica fou un moviment insurreccional popular que va tenir lloc a Barcelona i altres ciu- tats catalanes l’última setmana de juliol de 1909 en contra de la crida de reservistes per anar a lluitar al Marroc contra les cabiles rifenyes. L’embarcament dels soldats al port de Barcelona va precipitar els esdeveniments: una vaga general i una crema generalitzada de convents. El to anticlerical l’havia donat la propaganda lerrouxista i era la manera amb la qual la població expressava el seu malestar i les males condicions de vida. Finalment, les tropes enviades pel govern van reduir la revolta, amb un balanç d’un centenar de morts i molts més ferits. Posteriorment hi hagué una forta repressió, amb molts detinguts, i amb l’execució de cinc persones, entre elles el famós pedagog Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna. Mentrestant, la classe obrera s’havia organitzat al voltant de Solidaritat Obrera, formada el 1907, que agrupava diverses societats obreres. El 1910 Solidaritat Obrera es transformà en un sindicat estatal, en un congrés a Barcelona, que es diria Confederació Nacional del Treball (CNT), de caire anarcosin- dicalista, i que esdevindria el sindicat més important de la Catalunya contemporània. Els esforços del catalanisme polític, i sobretot de la Lliga Regionalista, es dirigien a tenir una institució d’autogovern. Només es va aconseguir la Mancomunitat de Catalunya, un ens que coordinava les diputacions provincials catalanes. Constituïda el 1914, fou dirigida per Enric Prat de la Riba, fins a la 22 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) seva mort el 1917, i per Puig i Cadafalch, del 1917 al 1923. La tasca de la Mancomunitat fou ingent, però s’adreçà cap a dues fites: la de potenciar i normalitzar la llengua catalana i la seva cultura i, alhora, la d’invertir en la modernització de Catalunya, mitjançant el desenvolupament de la xarxa de carreteres, l’impuls a la indústria i a l’agricultura i la formació tècnica de treballadors qualificats. La neutralitat espanyola durant els anys de la Primera Guerra Mundial va provocar un creixement eco- nòmic espectacular i un augment dels beneficis empresarials que no venia acompanyat per la crescuda salarial. Però aquesta situació fou conjuntural. Un cop acabada la guerra, les potències van reactivar les seves economies i l’ombra de l’atur i les dificultats econòmiques va planar a casa nostra. Si hi afegim que el sindicalisme era molt fort en aquells moments, com s’havia demostrat en la vaga de la Canadenca de 1919, i que els empresaris estaven espantats davant la possibilitat d’una revolució, com la revolució bolxevic a Rússia, tot plegat desembocà en una violència sagnant que durà fins a 1923. Pistolers de cada sindicat i dels empresaris i l’actuació de les forces d’ordre públic amb l’anomenada Llei de fugues van fer que l’índex d’assassinats i ferits fos molt alt. En aquest context, pel setembre de 1923 es produí el cop d’estat del general Primo de Rivera, amb el propòsit de posar ordre davant el moment social, el desgavell polític i la qüestió marroquina. La dictadura es va caracteritzar per la repressió contra qualsevol signe de catalanitat –la Mancomunitat fou dissolta el 1925– i contra l’anarcosindicalista CNT. Estat Català, el partit de Francesc Macià, i altres grups radicals nacionalistes van protagonitzar accions clandestines de lluita contra la dictadura, com el complot de Garraf, que tenia com a finalitat atemptar contra el rei Alfons XIII, o el projecte d’invasió de Catalunya des de França –Prats de Molló– el 1926. Tots fracassaren, però van donar un ressò ex- traordinari a la situació del país a fora. 5. La República i la Guerra Civil La Segona República Espanyola, nascuda arran de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, va significar la recuperació de l’autogovern per a Catalunya. El 14 d’abril Francesc Macià proclamava la República Catalana que, tres dies més tard, es convertiria en Generalitat de Catalunya. A partir d’aquí es confeccionà un estatut d’autonomia (Núria, 1931) que seria referendat pels ajuntaments catalans i plebiscitat pel poble. Aquest Estatut fou objecte d’una llarga i controvertida discussió a les Corts Espanyoles i només el cop d’estat frustrat del general Sanjurjo, l’estiu de 1932, va fer que els parlamentaris es decidissin a apro- var-lo pel setembre. L’Estatut definitiu del 32 era molt més limitat que el del 31. En aquells moments la força hegemònica a Catalunya era Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Macià, Companys o Tarradellas, que va vèncer tant a les eleccions generals com a les del Parlament de Catalunya. Un parlament que va veure com la primera llei que promulgava, la Llei de contractes de conreu, era inva- lidada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Entre 1931 i 1933 el govern republicanosocialista espanyol dugué a terme una política reformista, per intentar resoldre alguns dels grans temes pendents d’Espanya (reforma agrària, reforma militar, au- tonomia catalana, relacions amb l’Església), tot i que l’entorn econòmic resultava difícil i enmig d’una crisi internacional com a conseqüència del crac de la borsa de Nova York del 29. A les eleccions del novembre de 1933 van guanyar els partits de centredreta i, a l’octubre de 1934, es formà un govern amb ministres de la CEDA, partit dretà profundament anticatalanista. La vaga general i la insurrecció obrera d’Astúries fou una resposta a allò que era considerat un avanç del feixisme. A Catalunya, el 6 d’octubre, Lluís Companys, que havia substituït Francesc Macià com a president de la Generalitat, va proclamar l’Estat Català dins de la República Espanyola. L’exèrcit va Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 23 A.2. Història de Catalunya (part II) intervenir i, a les poques hores, la Generalitat es va rendir. Les conseqüències foren la suspensió de la institució de govern català i l’empresonament dels seus membres. Les eleccions del febrer de 1936 van significar un altre gir en la dinàmica política. El Front d’Esquerres va guanyar les eleccions al conservador Front d’Ordre, cosa que significà el restabliment de la Gene- ralitat i de l’Estatut, el retorn de Lluís Companys i una amnistia generalitzada. Amb el triomf de les esquerres pel febrer del 36 els sectors més conservadors espanyols van propiciar un cop militar que els tornés el poder per tal de mantenir i incrementar els seus interessos. El 17-18 de juliol va tenir lloc l’aixecament militar contra el govern legítim republicà. La defensa de la legalitat contra els militars sollevats va ser intensa i dura als carrers. Va ser protagonitzada per organitzacions obreres armades i per la Guàrdia d’Assalt, les Esquadres i la Guàrdia Civil, la fidelitat i el compromís dels quals respecte del poder legítimament constituït va ser total. Espanya quedà dividida en dues i s’inicià la Guerra Civil. La Generalitat i els ajuntaments tenien el poder legal, però el poder real estava en mans dels comitès de milícies antifeixistes, agrupació de partits d’esquerres i organitzacions sindicals amb l’hegemonia absoluta de la CNT-FAI. Aquesta dualitat de poders no es va corregir fins al nou govern de la Gene- ralitat de setembre de 1936, en el qual estaven representades les forces obreres, inclosa la CNT. De fet, s’havia produït una veritable revolució social. Durant aquests mesos hi hagué una repressió contra els eclesiàstics –amb la crema d’esglésies i convents–, empresaris, conservadors...; es començà a prendre el control de les fàbriques per part de les organitzacions obreres, cosa que desembocà en el Decret de col·lectivitzacions; s’organitzà la indústria de guerra, i marxaren les primeres milícies al front. A partir de 1937, les tenses relacions entre la CNT i el PSUC-UGT, el partit i sindicat comunista, es van anar deteriorant, cosa que precipità els fets del maig d’aquell any, quan es produí un incident armat entre la CNT i el POUM, contra ERC i el PSUC, pel control de l’edifici de la Telefònica. Al darrere hi havia una lluita pel poder i una concepció diferent de com s’havia de portar la guerra i la revolució. No cal dir que hi havia un rerefons internacional. La Unió Soviètica, dirigida per Stalin, un dels pocs països que venien armament a la República, no volia que anarquistes i trotskistes monopolitzessin el poder a Espanya. Finalment la CNT i el POUM foren arraconats. En el front, la batalla de l’Ebre, que englobà un seguit d’ofensives i contraofensives, marcà el destí militar de Catalunya. Franco ordenà l’ofensiva final de Catalunya, que es produí amb gran rapidesa: el 26 de gener de 1939 queia Barcelona, i el 9 de febrer arribava a la frontera francesa. Per a molts començava l’exili. 6. La dictadura franquista L’ocupació militar franquista de Catalunya va anar seguida d’una fortíssima repressió. D’una banda, repressió contra persones d’esquerres o catalanistes, condemnades per uns consells de guerra sense garanties, i moltes execucions i empresonaments. El mateix Lluís Companys fou afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940, un cop detingut per la Gestapo alemanya a França i portat a Es- panya. D’altra banda, repressió cultural a qualsevol signe de catalanitat (bandera, himne, institucions, associacions, canvis de nom de carrers, monuments, etc.) i persecució de la llengua catalana, que fou prohibida; depuració de funcionaris i mestres, i castellanització de l’escola. El règim es configurava com una dictadura militar de caire feixista, amb un partit únic, un sindicalisme vertical i unes corts i altres institucions de govern nomenades des de dalt. Amb una resistència interior mínima, només els maquis, grups armats resistents antifranquistes, lluitaven a la muntanya catalana contra l’exèrcit i la Guàrdia Civil. 24 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) Favorable a les forces de l’eix durant la Segona Guerra Mundial, un cop acabat el conflicte armat, el rè- gim patí l’aïllament internacional. Però, entrats els anys cinquanta, la nova configuració política mundial a base de blocs va fer que els Estats Units reconeguessin el règim a canvi de la instal·lació de bases militars nord-americanes. A partir d’aquí el règim es va anar obrint a l’exterior. També, gradualment, va anar canviant la política econòmica, per part dels nous governs tecnòcrates amb personalitats de l’Opus Dei, liberalitzant-la i superant la fase autàrquica anterior. La població encara vivia amb moltes dificultats, i la prova n’és la vaga dels tramvies de 1951, que també demostra com s’anava articulant progressivament una resistència política interior al règim. La liberalització exterior i econòmica no tenia un paral·lel amb la política, que mantenia la manca de llibertats democràtiques. Els anys seixanta signifiquen un canvi espectacular per al país. La bona conjuntura econòmica mundial i europea va fer que molts espanyols anessin a treballar a l’estranger. Per altra banda, l’augment de la capacitat adquisitiva dels europeus va fer que comencessin a venir turistes. Tot això va significar una injecció de divises que, lligada a la vinguda de capitals de fora per muntar empreses –per exemple, SEAT–, suposà una nova onada industrialitzadora a Catalunya i a algunes ciutats espanyoles. Tot plegat comportà canvis en la població: hi hagué una onada immigratòria cap a Catalunya des de regions com Andalusia de proporcions desconegudes fins aquell moment. Alhora, també es produí un desplaçament del camp a la ciutat i l’inici de l’adquisició de certs béns de consum (electrodomèstics, automòbils, etc.). L’immobilisme del règim fou contestat per un increment de l’organització obrera al marge del sindi- calisme oficial –el sindicat Comissions Obreres fou fundat el 1964–, de l’organització dels estudiants universitaris, de l’activitat de partits polítics clandestins, del desvetllament de grups catalanistes –fets del Palau el 1960, que suposaren l’empresonament de Jordi Pujol–, de canvis en l’Església catòlica arran del Concili Vaticà II, que propiciava una separació entre Església i estat, i un desvetllament cultural amb fenòmens com la publicació de llibres en català o la Nova Cançó. A partir dels anys setanta el règim entra en un seguit de dificultats. Econòmicament s’havia aturat el creixement de la dècada anterior, i la crisi del petroli a partir de 1973 va provocar una crisi econòmica generalitzada a Occident. Per altra banda, altres règims autoritaris van desaparèixer a Europa occi- dental. El consell de guerra de Burgos, contra activistes d’ETA, també va polaritzar l’atenció nacional i internacional, i les penes de mort imposades van haver de ser commutades. L’activitat d’ETA no s’aturaria, i el 1973 assassinava l’almirall Carrero Blanco, l’home fort del règim. L’oposició a Catalunya, des de 1971, es polaritzaria entorn de l’Assemblea de Catalunya, instància unitària on s’aplegava la quasi totalitat de l’oposició. El lema “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” aviat es faria popular. En aquest context, el 20 de novembre de 1975 moria el general Franco. 7. La Transició i la recuperació de l’autonomia Amb Joan Carles I com a rei i Adolfo Suárez com a president de govern, i amb la pressió de les reivin- dicacions populars de canvi polític, es portà a terme la transició del franquisme cap a un règim demo- cràtic d’una manera pactada entre els sectors oberturistes de l’anterior règim i les forces polítiques de l’oposició. Les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, van portar cap a unes corts constituents que elaborarien la Constitució espanyola de 1978. El 23 d’octubre de 1977 el president Tarradellas tornà per presidir una Generalitat provisional. Durant l’estiu de 1978 una comissió es va encarregar d’elaborar un projecte d’estatut d’autonomia –Estatut de Sau– que, posteriorment, passà al Parlament espanyol, on fou discutit, esmenat i aprovat, i entrà en vigor un cop referendat pel poble de Catalunya el dia 25 d’octubre de 1979. Catalunya tornava a recuperar el seu autogovern. El 20 de març de 1980 s’escollia el primer president electe de Catalunya en aquesta nova etapa de la nostra història. Seria Jordi Pujol, el 126è president des de la fundació de la Generalitat amb Berenguer de Cruïlles l’any 1359, que governaria fins al 2003. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 25 A.2. Història de Catalunya (part II) Les dues dècades de govern de Jordi Pujol al cap de la Generalitat es podrien sintetitzar sota tres punts rellevants. Primer, la formació de la nova Administració catalana i l’articulació de les noves institucions. Segon, la creació de dos elements fonamentals que van fer possible la formació d’un “espai comuni- cacional” en català –com significà la creació de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació– i d’un “espai policial” propi –com fou el desplegament dels Mossos d’Esquadra. Tercer, el possibilisme i la negociació en les relacions entre la Generalitat i l’Estat espanyol a través de suports parlamentaris a Madrid a canvi de transferències o demanda de recursos. Durant aquests anys, cal destacar l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i a l’OTAN, el període de govern del PSOE de Felipe González com a president (1982-1996) i el de José María Aznar, del Partit Popular (1996-2004). També cal destacar la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 sota l’alcaldia de Pasqual Maragall. 8. La Catalunya del segle xxi En el període 2003-2010, la Generalitat va ser dirigida per un govern tripartit. Del 2003 al 2006, el Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall va ser el president de la Generalitat i sota el seu mandat el Par- lament de Catalunya va elaborar un nou Estatut d’autonomia, que va ser aprovat per la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol. Després de les eleccions de novembre de 2006, el Molt Honorable Senyor José Montilla va ser proclamat president de la Generalitat. Després de quatre anys de vigència, l’Estatut d’autonomia va ser modificat parcialment per la Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010. Paral·lelament, es van donar dos elements clau per entendre el context polític d’aquest moment. Primer, les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, que va guanyar Convergència i Unió i van situar Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Segon, les eleccions del 20 de novembre de 2011 a Espanya, que van atorgar la majoria absoluta al Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, que va ser investit president. La situació d’aquells anys estava fortament marcada per una greu crisi econòmica que va provocar una paralització de l’activitat econòmica i unes fortes retallades de les institucions públiques en sectors clau com l’ensenyament, la salut, les obres públiques, el benestar social, la seguretat i tants d’altres. Les conseqüències de la crisi van afectar les classes mitjanes i baixes de la nostra societat. L’atur, el rescat d’entitats bancàries, els conflictes amb la banca pel pagament d’hipoteques, els desnonaments, la disminució de prestacions socials, etc., van comportar una espiral de dificultats econòmiques que abocà sobtadament certs sectors de la població a una situació de pobresa i a un increment de la desigualtat social. Enmig d’un intens debat sobre el model polític a Catalunya, l’any 2012, el president de la Generalitat, el Molt Honorable Senyor Artur Mas, va començar a reclamar un estat propi per a Catalunya. I ho va fer convocant noves eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de novembre d’aquell any. El resultat d’aquestes eleccions va afavorir una estratègia política orientada a aconseguir la celebració d’un re- ferèndum per decidir sobre les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat. El 12 de desembre de 2013, es va anunciar un acord de consens entre diferents forces polítiques catalanes per tal de portar a terme una consulta a la ciutadania el 9 de novembre de 2014. Aquesta consulta, popular i no vinculant, fou suspesa i prohibida pel Tribunal Constitucional. La situació política va propiciar mobilitzacions ciutadanes i va portar a la convocatòria de noves elec- cions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre de 2015. La formació guanyadora d’aquells comicis va ser la coalició de “Junts pel Sí” d’on va sortir una majoria parlamentària a favor de la celebració d’un referèndum per a la independència. El 10 de gener de 2016 fou investit com a nou president de la Generalitat el Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont. 26 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) El mes de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar el marc legal per a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Aquesta convocatòria i el marc legal aprovat van ser impugnats davant el Tribunal Constitucional que va suspendre la consulta. Malgrat tot, aquesta es va dur a terme el dia 1 d’octubre del mateix any. Després d’un període de forta tensió política, el 27 d’octubre el Senat espanyol va aprovar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Els efectes d’aquesta mesura van ser, entre altres, la intervenció de la Generalitat de Catalunya i el ces- sament del seu president, funcions que va assumir el govern de l’Estat. El govern espanyol va convocar eleccions a Catalunya per al 21 de desembre de 2017, i el 14 de maig de 2018 va ser investit president de la Generalitat el Molt Honorable Senyor Joaquim Torra. La presa de possessió del nou Govern, el 2 de juny de 2018, va deixar sense efecte l’aplicació de l’art. 155 de la CE i va suposar la fi de la intervenció del Govern de la Generalitat. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 27 A.2. Història de Catalunya (part II) Idees força 1. La Revolució Francesa suposa el trencament amb l’Antic Règim a l’Europa continental. Aquest sistema arrenca de l’edat mitjana i es fonamenta en una divisió social que té associada un seguit de privilegis. La seva extensió des de França a la resta de territoris europeus es produeix per les guerres napoleòniques, que a Catalunya reben el nom de Guerra del Francès. 2. Aquest nou període històric es caracteritza per la introducció del capitalisme com a sistema eco- nòmic, i a Catalunya, a diferència de la resta de l’Estat, suposarà la industrialització i l’aparició de l’obrerisme al nostre país. La segona característica d’aquest període és la consolidació dels estats moderns. L’Estat espanyol serà incapaç d’estructurar un model sòlid i durador; aquest fet és la causa de les convulsions polítiques que caracteritzen aquest període i que arriben fins als nostres dies, en l’actual marc de reclamacions competencials protagonitzat entre les institucions catalanes i les estatals. 3. En el segle xix apareixen un seguit de moviments de caire polític i social. Apareixen les organit- zacions obreres, que lluiten pels drets dels treballadors, i el catalanisme polític, que iniciarà la tasca de recuperació de les llibertats col·lectives perdudes a la Guerra de Successió: es reclama l’autogovern. 4. Paral·lelament al catalanisme polític, apareix un moviment de recuperació cultural que anomenem la Renaixença, que pretén recuperar la consciència diferencial catalana a través de la cultura. 5. El catalanisme polític es desenvoluparà al primer terç del segle xx i té en Solidaritat Catalana un dels exponents més clars d’aquesta expansió. 6. La Setmana Tràgica i els anys del pistolerisme ens mostren les tensions socials enmig d’una so- cietat desigual i injusta. 7. La Segona República suposa la recuperació de les llibertats polítiques de Catalunya, que s’havia iniciat a principis del segle xx amb la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba, mentor del catalanisme. En aquest període són presidents de la Generalitat Francesc Macià i Lluís Companys, que morirà afusellat per les tropes colpistes del general Franco. 8. La insurrecció feixista del general Franco i la seva victòria militar a la Guerra Civil suposen, de nou, la pèrdua de les llibertats públiques de Catalunya, així com l’exili i la mort per a milers de catalans i una repressió política i cultural que durarà els quaranta anys que s’estengué el seu règim dictatorial. 9. La mort del dictador obre la porta vers la democràcia. Aquest període de transformació demo- cràtica rep el nom de Transició. Així, es restitueixen les institucions catalanes i torna de l’exili el president de la Generalitat, Josep Tarradellas. S’aprova l’actual Constitució i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, l’Estatut de Sau. El 20 de març de 1980 s’escull el primer president electe de Ca- talunya en aquesta nova etapa de la nostra història. Serà Jordi Pujol, el 126è president des de la fundació de la Generalitat amb Berenguer de Cruïlles l’any 1359. 10. El nou Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 2006, fou anul·lat, en algunes de les seves disposicions, l’any 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest fet obrí una crisi de relacions entre les institucions catalanes i les espanyoles. 11. Pasqual Maragall fou president de la Generalitat del 2003 al 2006, José Montilla del 2006 al 2010, Artur Mas del 2010 al 2015. Carles Puigdemont del 10 de gener de 2016 al 27 d’octubre de 2017, cessat per l’aplicació de l’art. 155 de la CE. Joaquim Torra del 14 de maig de 2018 fins l’actualitat. 28 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) 12. El Govern espanyol va convocar per al 21 de desembre de 2017 noves eleccions a Catalunya i, el 14 de maig de 2018, el Parlament va elegir nou president de la Generalitat de Catalunya Joaquim Torra. La presa de possessió del nou Govern el 2 de juny de 2018 va deixar sense efecte l’aplicació de l’art. 155 de la CE a Catalunya. Glossari Absolutisme Antic Règim Autarquia Cabiles rifenyes Desamortització Governs tecnòcrates Lerrouxisme Les Tres Classes de Vapor Ludisme Mesures liberals (liberalisme) Mesures proteccionistes Partits dinàstics Rabassaires Sindicalisme vertical Tesis bakuninistes Trotskisme Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 29 Tema A.3. Història de la policia a Catalunya 1. Les forces de seguretat i la seva història Qualsevol sistema de seguretat pública implica una policia concreta, concebuda d’una determinada manera i amb unes funcions precises, conseqüència, tot plegat, de l’evolució històrica, d’una banda, i de la realitat del moment, de l’altra. Una estructura policial és impossible d’entendre si no es té en compte el marc d’organització econòmica, social i política d’una societat. En definitiva, la funció poli- cial remet sempre al poder –en totes les seves formes– i a la manera com aquest poder es relaciona amb la seva societat. La història de la policia resulta, doncs, la radiografia de la història concreta de les poblacions, de les seves vicissituds i de les seves tensions. La funció policial, en les seves diverses formes, és una de les més antigues com a expressió de l’autoritat. A mesura que una societat es va fent més complexa i s’estructura políticament, hi trobem aquells que, en defensa d’uns interessos i com a braç del poder, realitzen una tasca policial per tal de preservar-lo. El feudalisme, amb la consegüent parcel·lació dels poders, va comportar que cada un d’ells refermés el seu propi sistema de seguretat. Pel que fa al nostre país, l’evolució institucional de la corona catala- noaragonesa va suposar la formació d’estructures de defensa armades per tenir cura dels interessos de la monarquia. La major part del país, sotmesa a la jurisdicció de barons eclesiàstics i laics (entre els quals figurava alguna ciutat), escapava a la vigilància normal de l’autoritat reial, amb la qual cosa l’ordre públic era també responsabilitat d’ells. A Catalunya no va existir mai un cos permanent de policia i el manteniment de l’ordre s’exercia a través de la repressió més que de la prevenció. Un fet fonamental fou la defensa de la Pau i Treva i la col·laboració de la població, a través del sometent i del sagramental. 2. L’origen dels Mossos d’Esquadra Avui, l’origen dels Mossos d’Esquadra, l’actual cos de la policia de Catalunya, ens és força conegut i no representa cap focus de polèmica historiogràfica i política com fins fa uns anys, quan hi havia la tradició que suposava la seva creació el 1690 i donava tot el protagonisme als Veciana. Tot i això, recerques en curs ben segur que en perfilaran millor l’origen, les característiques en el moment de la seva formació i el paper de Pere Anton Veciana. Quin era el veritable origen de les Esquadres de Catalunya? Per quin motiu i per quina raó va ésser creat aquest cos policial i militar? Qui va ésser el seu veritable fundador? En quin any i en quin lloc va tenir lloc la seva fundació o creació? El 1719 les tensions amb França van fer situar l’exèrcit a la frontera, per la qual cosa calia crear una força policial que controlés l’interior del territori. Per fer aquesta tasca, el capità general i la Reial Audièn­ cia van organitzar unes esquadres de paisans, distribuïdes pels corregiments. Quan la tensió bèl·lica fronterera va desaparèixer, el 1721, es va considerar convenient desfer aquestes colles de veïns armats Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 31 A.3. Història de la policia a Catalunya o esquadres. De fet, la major part van ser desarmades i van desaparèixer, però la de Valls, amb desta- caments a Riudoms i Rodonyà, es va mantenir sota la comandància única de Pere Anton Veciana. En aquest període es van institucionalitzar els Mossos d’Esquadra. L’any 1723 es van remodelar i ampliar les esquadres i, aquest any, Pere Anton Veciana i Rabasa en fou nomenat el comandant. Els Mossos representarien, en primera instància, una força policial típicament reial i borbònica, contro- ladora de l’ordre públic en un territori amb algun austriacista derrotat però armat que calia perseguir, i amb una població a la qual s’havia prohibit el sometent i la possibilitat de portar armes. Al llarg del segle xviii, els Mossos sempre van ser comandats per la família Veciana, a qui es premiava la fidelitat monàrquica filipista. Mentrestant, el cos s’anava convertint en un cos policial preparat i efectiu, tota una innovació policial pel que fa a l’exercici de les seves funcions, a partir dels anys quaranta del segle xviii, i transformant-se en un precedent de les policies modernes. No tan sols creixeria pel territori, sinó que es convertiria en la policia més avançada en termes policials moderns i ben representativa de la realitat d’una Catalunya que estava en uns moments de canvis i transformacions demogràfiques, agrícoles i comercials. Això va fer, fins i tot, que a la segona meitat de segle el model fora exportat a altres zones de la monarquia per a la seva implantació. 3. Transformacions policials durant el segle xix El segle xix va suposar un canvi en la institucionalització del poder. La nació i l’estat es configuraren com els eixos bàsics de l’ordenament polític. La monarquia absolutista deixà pas a l’estat liberal, i aquest implicà canvis en el sistema penal i en el sistema de seguretat, cosa que obligà a la formació d’un aparell policial diferent adequat als nous temps. EI segle xix s’inaugura, policialment parlant, amb la força revolucionària de la Milícia Nacional, profun- dament civil i local, que serà dissolta quan s’abandonin els projectes liberals més progressistes. Però, com se sap, la vertebració més important de les estructures polítiques, administratives, jurídiques i policials de l’Estat espanyol es va dur a terme a partir del liberalisme conservador, ja que, un cop en el poder, va fer que el sistema de seguretat i control de l’ordre públic girés entorn de tres conceptes: la militarització, la centralització i una concepció profundament conservadora de la societat. En aquests principis rau la fundació, el 1844, de la Guàrdia Civil, que va portar el nou Estat fins als últims racons de la Península i va esdevenir l’eix troncal de la seguretat pública. Els Mossos van perviure gairebé durant tota la centúria i van continuar formant part del territori i del país. D’aquesta manera, es van convertir en unes forces auxiliars, reconegudes pel nou ordre i pel nou sistema policial gràcies al fet que participaven del fur militar. El que sí va ser diferent fou el seu comandament: la família Veciana ja no va controlar més el cos i des de 1835-1837 es va posar en mans d’oficials provinents de l’exèrcit. Alhora, en el decurs del segle xix, i fruit del mateix progrés urbà i de la necessitat d’organitzar la vida i la convivència en uns nuclis urbans que creixien i que calia fer habitables i segurs, van començar a aparèixer les primeres policies municipals que, juntament amb els serenos i els alcaldes de barri, completaven les estructures de seguretat dependents dels ajuntaments. La Constitució de 1812 ja havia consagrat als alcaldes la funció de vetllar per la pau i la seguretat dels veïns. Aquesta facultat fou refermada per altres normes i lleis que es limitaven a recollir una tradició moderna i una d’antiga: la moderna, l’herència de la Milícia Nacional, que serà suprimida atès que representava l’opció burgesa, que no va reeixir en la construcció de l’Estat, com a institució civil, descentralitzada i que, sovint, ai- xoplugava els elements més radicals; l’antiga, la tradició d’autodefensa de les comunitats urbanes i la seva responsabilitat en la gestió de l’ordre públic, amb els ciutadans fent guàrdies, els quals garantien una mínima pau pública segons les necessitats i les formes que els costums i la zona geogràfica mar- 32 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.3. Història de la policia a Catalunya caven: el sometent, la partida o la ronda. La Guàrdia Municipal de la ciutat de Barcelona, per exemple, va ser creada el 26 de novembre de 1843, però ja recollia uns precedents, i esdevindria una de les més reeixides i importants de Catalunya. Un cop liquidada l’experiència del Sexenni revolucionari, que havia dissolt el cos dels Mossos d’Es- quadra i encarrilat el sistema polític de la Restauració, el 1875 es començà a replantejar el restabliment del cos dels Mossos d’Esquadra, i a partir de 1880 es va reorganitzar definitivament. Tot i ser mal vistos per les classes populars urbanes, els Mossos gaudien d’una certa fama entre àm- plies capes de la pagesia de l’interior del país, i tenien el suport de Capitania i d’una part de la burgesia catalana. Però, alhora, resultaven útils si tenim en compte la manera de veure l’ordre públic per part de la Restauració ja que, un cop acabada l’última Guerra Carlina, es volia restablir l’ordre institucional i la monarquia en la persona d’Alfons XII. En aquest sentit, qualsevol instrument que garantís la pau pública i el control de la situació política, com el caciquisme, era vist amb bons ulls. És en aquest context que la Diputació Provincial de Barcelona restituí els Mossos d’Esquadra el 1877 i n’aprovà el Reglament el 1880. Continuava el seu paper d’auxiliar rural de la Guàrdia Civil en la mesura que enfortien l’ordre en unes zones on moltes funcions policials no estaven ben cobertes, i col·laboraven en la defensa de la propietat privada al camp. La resta de diputacions provincials, menys poblades i amb una seguretat pública menys conflictiva, van optar per continuar només amb la Guàrdia Civil. 4. La policia durant les primeres dècades del segle xx La crisi de 1898, a part d’una derrota militar, significà una esquerda profunda entre la classe dirigent de l’Estat espanyol i certs sectors de la burgesia catalana que apostaven pel catalanisme polític com a solució per a Catalunya i com una mena de regeneracionisme per a Espanya. En un principi, els regi- onalistes de la Lliga desitjaven –com s’havia posat de manifest en les Bases de Manresa de 1892– un sistema de seguretat basat en el sometent i amb una força policial permanent sota les ordres del poder regional. El fur militar dels Mossos, reinstaurat el 1892, els posava en una situació molt compromesa davant l’actitud de l’exèrcit amb el regionalisme, tal com s’havia posat de manifest amb l’assalt a la redacció del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, el 1905. La preeminència política de la Lliga a la Diputació de Barcelona i, un cop aprovada el 1914, a la Mancomunitat, va fer que tingués una posició ambivalent respecte dels Mossos d’Esquadra. D’una banda, no van ser mai tinguts en compte en els plans de reorganització regional, pel fet de ser exclusius de Barcelona, però, de l’altra, foren defensats davant dels atacs dels polítics republicans i reconegudes les seves tasques, repartides en una cinquantena de poblacions de la província de Barcelona. En els primers anys del segle xx comença l’estructuració definitiva de la policia civil a l’Estat espanyol gràcies al pes de la població urbana i a la necessitat de controlar els nous moviments radicals, factors que demanaven una forma molt més moderna i flexible d’exercir la funció policial que les representades per la Guàrdia Civil. Entre 1905 i 1908, amb l’aparició de la Llei i del Reglament de la policia governativa, començà la gran reforma que havia d’iniciar l’organització i la professionalització dels cossos de policia dependents de l’administració civil, i que serien dos: el de Vigilancia, absolutament civil i dedicat a funcions d’investigació i de policia judicial, i el de Seguridad, uniformat i amb organització militar, que faria el servei a les vies públiques. Altres aspectes d’aquesta reforma serien la creació definitiva de la Dirección General de Seguridad, l’ingrés en els cossos policials mitjançant concursos oposició o la creació d’escoles de formació. Davant dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909), sabem que la base de la repressió governamental va anar a càrrec de la Guàrdia Civil, amb el suport del sometent i dels Mossos a les poblacions on eren. Aquests fets van deixar en les classes populars un malestar notable mentre s’alçaven les veus, des de les files republicanes, per la seva dissolució, cosa que no arribaria, però, fins al 1917: el setembre d’aquest any la Diputació aprovava l’extinció gradual del cos amb l’amortització de les places que anaven quedant vacants. La tensió social a partir de 1919, cone- Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 33 A.3. Història de la policia a Catalunya guda amb el nom dels “anys del pistolerisme”, va fer replantejar el tema de l’extinció dels Mossos. La necessitat d’una força policial que controlés la perifèria de les ciutats davant de l’actuació de pistolers va tornar a revitalitzar les funcions d’aquest cos. La dictadura de Primo de Rivera, iniciada el 1923, no va causar cap problema als Mossos d’Esquadra. El nou règim els va veure com un cos propi, adient per a una Catalunya nova, un cop dissolta la Man- comunitat i apartades les vel·leïtats d’autogovern. Pagats per la Diputació de Barcelona, però sota el control de Capitania i del governador civil, els Mossos van ser encarregats, per exemple, de la custòdia dels terrenys on es construirien els pavellons de l’Exposició Universal. Els Mossos, amb el comandant Oller com a cap, foren utilitzats per a la tasca policial repressiva de la dictadura i de Martínez Anido, ministre de la Governació durant aquells anys. Per això, un cop caigut Primo de Rivera, el 1930 la Diputació es va veure en l’obligació de fer una profunda reestructuració a causa del caire que havia pres el cos. El Decret del 14 d’agost de 1930 dissolia el cos dels Mossos d’Esquadra de Barcelona i el tornava a reorganitzar sota uns nous paràmetres. D’aquesta manera es van poder eliminar els seus caps i es va aconseguir que el cos armat es vinculés exclusivament a la Diputació, amb la qual cosa la seva dependència militar i del govern civil restava molt mediatitzada. Malgrat que la percepció popular i de dirigents polítics envers els Mossos era dolenta, el cos de Mos- sos d’Esquadra estava preparat per transformar-se en una força vinculada al nou estat que suposaria l’adveniment de la República. Pel que fa a les forces d’ordre públic, amb la República, a partir de l’abril de 1931, les Esquadres no tan sols es van mantenir sinó que van adaptar-se al nou règim i van agafar un tarannà diferent del que havien tingut fins aquell moment. Van passar a ser identificades amb les institucions autonòmiques i amb el govern català, lleials als presidents de la Generalitat i vinculades al projecte populista republicà i catalanista d’aquells anys. El 14 d’abril de 1931, el capità Frederic Escofet, caporal del destacament de la Garriga, es va posar a les ordres del president Macià, que havia proclamat la República Catalana. Es van destituir els anteriors comandaments i Pérez Farràs, comandant d’artilleria, va ser nomenat comandant dels Mossos. Foren uns anys de tensions socials i polítiques i la policia, i els Mossos en particular, es veurien impli- cats en la defensa de les institucions de govern. El 14 d’octubre de 1932, el president Macià signava un decret mitjançant el qual s’estenia el cos policial dels Mossos a tot Catalunya. Al mateix temps, i a partir de l’Estatut, tots els cossos policials van passar a dependre del Comissariat d’Ordre Públic, i aquesta competència va ser un tema prioritari per als dirigents polítics. Després dels fets d’Octubre, les Esquadres, en un primer moment, van ser desarmades pel fet d’haver atacat l’exèrcit, tot i que, amb un nou comandant, tornaren a ser operatives en les tasques pròpies de seguretat. El triomf del Front d’Esquerres a les eleccions del febrer de 1936 va significar l’alliberament del govern català empresonat i l’amnistia per a tots aquells que havien participat en els fets d’Octubre del 1934, entre ells els comandaments i responsables dels Mossos. La tornada a Barcelona del president Com- panys, escortat per motoristes de la Guàrdia Urbana i dels Mossos, seria la imatge més il·lustrativa d’aquells moments. La Guerra Civil fou un moment difícil i ple de tensions per al país i per a les forces policials. D’entrada, van posar-se al costat del Govern de la Generalitat i en contra de les forces colpistes. En els primers mesos es produïren diverses tensions amb les patrulles de control dels comitès de milícies antifeixistes i, posteriorment, anaren vivint els esdeveniments que la contesa bèl·lica els va portar, com els fets de maig de 1937. El règim franquista es va constituir com un veritable règim policial on no només es barrejaven els interessos del règim amb les tasques policials i militars, sinó que el mateix partit únic era considerat un braç més de la policia. Es van produir depuracions dins la Guàrdia Civil i la policia i la suspensió 34 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.3. Història de la policia a Catalunya d’alguns cossos policials, entre ells, els Mossos d’Esquadra. S’hauria d’esperar fins a l’any 1952 perquè els Mossos, integrats en l’exèrcit espanyol en fur, insígnies i dependència, fossin restituïts com una guàrdia de la Diputació de Barcelona presidida, en aquells moments, pel marquès de Castell-Florite. La policia, i també l’exèrcit, era pensada pel franquisme com un element bàsic per al manteniment del nou ordre franquista, i aquesta concepció ideològica i instrumental va ser imposada a tots els estaments i cossos policials arreu d’Espanya, inclosa la policia local. Els seus membres sovint eren persones destacades per la seva simpatia cap al règim o premiats per haver patit alguna represàlia durant la República o la Guerra Civil. 5. La policia i la democràcia A partir de la mort de Franco, el 1975, l’Estat espanyol va caminar cap a un règim polític democràtic. Aquest procés, fruit de la interacció i de l’acord entre el rupturisme de les forces opositores a la dicta- dura i el reformisme dels sectors més proclius al canvi que venien del règim anterior, va significar per al país una Constitució, un règim de llibertats, un Estatut d’autonomia per a Catalunya i unes institucions i uns governs als quals s’accedia a través de processos electorals. Pel que fa a la policia, la Constitució espanyola de 1978 va establir un model pluralista en aquesta matèria, a través de tres nivells: la policia de l’Administració central de l’Estat, les policies de les comunitats autònomes l’estatut de les quals en preveiés la creació i les policies locals dependents del poder municipal. Un canvi polític d’aquesta naturalesa va determinar la necessitat d’una reflexió sobre la policia que hi havia i sobre la que hi havia d’haver. Una reflexió, feta des de la llibertat, que havia de tenir en compte tres elements: que s’havien de transformar els aparells policials de la dictadura, que calia garantir, amb la transformació, l’eficàcia policial i de quina manera la dinàmica del canvi democràtic i la nova estructura de l’Estat havia de forçar una redefinició del sistema de seguretat pública i de les forces policials de tot l’Estat. Aquesta reflexió va comportar modificacions graduals en els diversos cossos policials, canvis que es van apreciar també en les policies locals. Les noves exigències democràtiques reclamaven transforma- cions en el concepte i la funció d’aquest cos policial, que van iniciar-se a partir dels primers ajuntaments democràtics de 1979, amb una profunditat i continuïtat notables. D’altra banda, la Generalitat restaurada i l’Estatut d’autonomia van propiciar l’extensió del cos dels Mossos d’Esquadra a partir del nucli de la Diputació de Barcelona. Un cos creat en el set-cents, amb un nom històric, que recollia la tradició d’una policia que, amb moments de parèntesi, havia sobreviscut i, per tant, resultava ser la més antiga d’Europa i, alhora, una policia nova, que fos la imatge d’una Catalunya políticament autònoma, que arrelés en el propi imaginari col·lectiu i fos considerada com a pròpia, pro- fessionalment ben preparada i coincident amb els pressupòsits d’una societat avançada i democràtica. El 1983 el Parlament de Catalunya aprovava una llei mitjançant la qual es creava la Policia de la Gene- ralitat, el nucli inicial de la qual fou el cos dels Mossos. Es començava una promoció formada a partir de la Generalitat i es donava vida a la que seria l’Escola de Policia de Catalunya, que inauguraria la seva seu a Mollet del Vallès el 1985. A partir de 1991 també s’hi formarien els membres de les policies locals, i es consolidava un centre únic per a la formació de tota la policia de Catalunya, avui Institut de Seguretat Pública de Catalunya. A partir de novembre de 1994 es va iniciar el desplegament dels Mossos d’Esquadra en el territori català, en substitució de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat. El primer emplaçament seria la comarca d’Osona, seguida del Ripollès i la Selva. Entre 1997 i 1998 la Generalitat tindria les com- petències executives en matèria de trànsit i circulació de vehicles de motor. El novembre de 2008 va significar la culminació del procés de desplegament, amb l’arribada del cos a les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 35 A.3. Història de la policia a Catalunya Idees força 1. Una de les bases del manteniment de l’odre públic a Catalunya fou la defensa de la Pau i Treva. 2. La institucionalització del cos policial dels Mossos d’Esquadra va tenir lloc entre 1719 i 1721. 3. Els Mossos d’Esquadra es convertirien durant el segle xviii en un precedent de la policia moderna. 4. Durant el segle xix el Mossos continuarien la seva tasca, tot i la formació del cos policial unificat a tota Espanya de la Guàrdia Civil a partir de la meitat de segle. 5. El desenvolupament de les guàrdies urbanes va ser important a partir del segle xix amb el creixe- ment urbanístic, i en destaca la formació de la Guàrdia Urbana de Barcelona el 1843. 6. A partir de l’abril de 1931, amb la República, les Esquadres no tan sols es van mantenir sinó que van adaptar-se al nou règim i van agafar un tarannà diferent del que havien tingut fins aquell mo- ment. Van passar a ser identificades amb les institucions pròpies i amb el govern català, lleials als presidents de la Generalitat i vinculades al projecte populista republicà i catalanista d’aquells anys. 7. Durant la Guerra Civil, la policia es va veure immersa en les vicissituds històriques i va ser fidel al Govern de la Generalitat durant l’aixecament militar colpista. 8. El règim franquista fou un règim policial on es barrejaven els interessos del règim amb les tasques policials i militars i el partit únic era considerat un braç més de la policia. 9. Amb la restauració de la Generalitat i l’Estatut d’autonomia, els Mossos d’Esquadra esdevenen la policia de Catalunya, arrelada a l’imaginari col·lectiu, professionalment ben preparada i coincident amb els pressupòsits d’una societat avançada i democràtica. Glossari Cossos policials Mosso d’Esquadra Desplegament Ordre públic Esquadres de Catalunya Pau i Treva Exèrcit popular Policia democràtica Fur militar Policia integral Guàrdia Civil Policia de Catalunya Guàrdia Urbana Reial Audiència Inquisició Règim policial Jurisdicció Sistema de seguretat Milícia Nacional 36 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn Tema A.4. Àmbit sociolingüístic La sociolingüística és una disciplina que estudia l’ús lingüístic condicionat pel context social, la inter- relació de la llengua amb la societat. 1. Història de la llengua El català és una llengua romànica que prové del llatí popular, parlat, portat al territori pels soldats i mercaders, i no pas del llatí culte o literari. El llatí popular és l’element bàsic en la formació del català. En l’actualitat hi ha nou llengües romàniques: el català, el castellà (o espanyol), el francès, el galai- coportuguès, l’italià, l’occità (o provençal, al sud de França) –l’aranès n’és una variant geogràfica–, el retoromànic (al cantó suís dels Grisons), el romanès i el sard (a l’illa de Sardenya). A finals del segle xix es va extingir una llengua romànica, el dàlmata, parlada a les costes de l’est de la mar Adriàtica. El lleonès, l’aragonès, el gascó i el francoprovençal es consideren llengües embrionàries. Els factors que fan possible la formació de la llengua catalana són: a) El substrat. Les llengües parlades pels pobles del territori abans de la conquesta romana. En trobem rastres en el lèxic i en la toponímia. Del cèltic: blat, maduixa, trencar, Besalú, Queralbs, Cadaqués,... De l’iberobasc: estalviar, esquerra, pissarra, Cardona, Àneu, Besora,... Del fenici, però, només n’han quedat topònims aïllats: Eivissa,

Use Quizgecko on...
Browser
Browser