Història de Catalunya (part II) PDF

Tema A.2. Història de Catalunya (part II) 1. El segle xix: la crisi de l’Antic Règim i la construcció de l’Estat liberal La Revolució Francesa de 1789 va significar el trencament de les estructures de l’Antic Règim a Fran- ça. Les repercussions a Catalunya foren la Guerra Gran, entre 1793 i 1795, q...

Tema A.2. Història de Catalunya (part II) 1. El segle xix: la crisi de l’Antic Règim i la construcció de l’Estat liberal La Revolució Francesa de 1789 va significar el trencament de les estructures de l’Antic Règim a Fran- ça. Les repercussions a Catalunya foren la Guerra Gran, entre 1793 i 1795, quan les tropes franceses corrien pel territori català en guerra amb la monarquia espanyola, i l’ocupació napoleònica, a partir de 1808, que provocà un aixecament popular antifrancès, però que, alhora, era un aixecament contra l’estat de coses que significava l’absolutisme. La Guerra del Francès va durar del 1808 al 1814 i es va caracteritzar per l’actuació de partides guerrille- res i per setges remarcables, com el que patí la ciutat de Girona. La convocatòria de les Corts de Cadis és la mostra més evident que, políticament, el país estava canviant. La primera constitució espanyola, de 1812 –si exceptuem la de Baiona, feta pels francesos– significà el primer text legal de caire liberal, i en la seva redacció hi tingué un paper important el català Antoni de Capmany. El retorn del rei Ferran VII el 1814 suposà la suspensió del text constitucional i el retorn de l’absolutisme. Semblava que es tornava a la situació anterior, però la inestabilitat política i les dificultats econòmiques, amb un empobriment de la població i amb un panorama de fallida de la hisenda reial, feien molt difícil el redreçament si no tributaven les classes privilegiades i si no hi havia un repartiment de la riquesa territorial. A partir d’aquí, els aixecaments militars de caire liberal van sovintejar. Al principi de 1820, el coronel Riego va fer un pronunciament que triomfà i retornà la Constitució de Cadis. El trienni liberal, tal com es coneix aquest període, tendí a aplicar mesures liberals per tal de redreçar l’economia (llibertat econòmica industrial, primera desamortització eclesiàstica...), reordenà la presència de cases de religiosos i afavorí les llibertats públiques. L’aixecament reialista, fill de la mala conjuntu- ra agrària i de la conspiració nobiliària, va posar el país enmig d’una guerra civil que, amb l’ajut dels exèrcits de la Santa Aliança –els Cent Mil Fills de Sant Lluís– van enderrocar el govern i van abolir una altra vegada la Constitució. Entraríem posteriorment a la dècada ominosa 1823-1833, que va tirar enrere totes les mesures decre- tades durant el Trienni Liberal. A la mort del rei Ferran VII es plantejà un conflicte successori entre la regent Maria Cristina, que regnava en nom de la seva filla Isabel un cop havia estat derogada la Llei sàlica, que prohibia a les dones regnar, i Carles, el germà del rei, que reclamava els drets successoris. Això seria l’origen del carlisme, que tants anys durà en la història d’Espanya. De 1833 a 1874 veurem com, per una banda, Espanya es va formant com un estat liberal i, per l’altra, es noten tensions de tota mena en la seva consolidació. La formació de l’estat liberal espanyol es va veure envoltada del fet bèl·lic de la Primera Guerra Carlina, que durà a Catalunya fins al 1840. El carlins foren importants a Catalunya i tingueren suport en la pagesia, que tampoc es veia afavorida pel nou estat ni per les seves mesures econòmiques de caire capitalista. La desamortització (venda de terres de l’Església), que tenia com a finalitat eixugar el dèficit de la hisenda i pagar l’exèrcit que combatia els carlistes, fou una de les mesures més importants de la Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 19  A.2. Història de Catalunya (part II) revolució liberal. Tot i això, no aconseguí que la pagesia accedís a la propietat de la terra. Els efectes de la Guerra Carlina propiciaren aixecaments populars a la ciutat de Barcelona, com per exemple el de 1837, coneguts com bullangues, que mostraven també el descontentament de la població urbana davant la seva situació i que desembocaren en accions anticlericals. La controvèrsia política la protagonitzaven els moderats i els progressistes. Els primers tenien un con- cepte més autoritari, volien donar més protagonisme a la corona, eren més restrictius amb les llibertats i apostaven per un sufragi restringit. Per contra, els progressistes tenien un concepte més ampli de la sobirania nacional i eren partidaris d’àmplies llibertats. Durant aquests anys hi hagué governs progres- sistes i moderats, i aquests últims serien predominants i, en última instància, els que caracteritzarien l’estat liberal espanyol. El general Prim, el 1868, encapçalà una insurrecció militar de signe progressista que obrí les portes al conegut Sexenni revolucionari. Isabel II marxà del país i Amadeu de Savoia fou coronat com a nou rei. La Constitució de 1869 donava àmplies llibertats democràtiques. L’assassinat del general Prim i l’abdicació d’Amadeu van precipitar l’adveniment de la Primera República (1873-1874). A Catalunya hi havia un nombre important de republicans federals i, fins i tot, un destacat ideòleg i polític republicà, Francesc Pi i Margall, va arribar a la presidència de la República. 2. Catalunya, la industrialització i l’obrerisme Catalunya havia començat a desenvolupar una primerenca indústria del cotó al final del segle xviii. La conjuntura bèl·lica d’entresegles va comportar una aturada d’aquest procés. A partir dels anys trenta l’activitat es reprèn amb força, i el 1833 es fundà a Barcelona la fàbrica Bonaplata, la primera accionada per vapor i que fou cremada per sectors artesanals que veien en aquesta nova instal·lació la seva ruïna (ludisme). A partir dels anys quaranta la industrialització catalana comença a ser un fet. El sector pioner serà el tèxtil de cotó, tot i la importància de la mecanització de la llana a Sabadell i Terrassa. Per raons energètiques, les indústries se situaren al litoral, on podia arribar el carbó, i al llarg dels cursos dels rius Ter i Llobregat, on s’instal·laren colònies industrials. No fou possible un creixement de la indústria siderúrgica per manca de carbó i ferro, tot i que destacaren importants empreses de construcció mecànica, com La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 1855. Al costat d’aquest desenvolupament industrial hi hagué la millora de les comunicacions, tant pel que fa als camins i les carreteres com en la construcció de la xarxa ferroviària. La línia Barcelona-Mataró de 1848 va ser la primera construïda a Espanya. Si la industrialització és el fet econòmic rellevant de l’economia del segle xix, no hem d’oblidar-nos d’altres transformacions. Primer, el creixement demogràfic, que continuà les tendències ja iniciades al segle xviii, i que significà que es passés de 900.000 habitants al final del set-cents a 1.752.000 el 1877. Hi destacaria el creixement dels nuclis industrials i de les ciutats, especialment Barcelona, que conegué l’enderroc de les muralles i fenòmens urbanístics com el projecte de l’Eixample, ideat per Ildefons Cerdà. Quant a l’agricultura, tot i mantenir-se la tradicional centrada en els cereals, en veurem aparèixer una de més orientada al mercat, com el conreu de l’avellana i l’ametlla a Tarragona, l’arròs al Baix Ebre i el Montsià, les patates al Maresme i Osona o els arbres fruiters a Lleida, per posar-ne alguns exemples. Però, per damunt de tot, cal ressenyar el creixement espectacular de la vinya, entre 1868 i 1880, com a conseqüència de la crisi de la fil·loxera a França. Un cop la plaga passà a Catalunya s’estengué ràpidament. Això provocà una crisi al sector i importants conflictes socials amb els rabassaires, cosa que feu que es formés, el 1922, la Unió de Rabassaires, el sindicat pagès més important de Catalunya. 20 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) La industrialització va veure aparèixer el proletariat. L’obrer industrial ben aviat prengué consciència de la seva situació laboral i de vida i començà a organitzar-se i a exigir millores socials. El 1834 te- nim notícia d’un document fet per un grup de teixidors en el qual es queixaven, davant les autoritats barcelonines, de l’intent dels patrons d’engrandir la llargària de les peces pel mateix salari. El 1840 es fundava l’Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, la primera societat obrera. Els anys del Sexenni revolucionari coincidiren amb la implantació de la I Internacional Obrera a Espanya. Fanelli, destacat anarquista, va fundar a Barcelona un nucli de la Internacional. El moviment obrer català, des de llavors, es va vincular amb l’obrerisme internacional. El 1870 es produí el Primer Congrés Obrer Espanyol a Barcelona, adherit a la Internacional, en el qual s’imposaren les tesis bakuninistes, cosa que explicaria la importància i persistència del moviment anarquista a casa nostra. Posteriorment se celebrà a Barcelona, el 1881, el Congrés de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola, anarcosindicalista, i el 1879 Pablo Iglesias fundà el PSOE a Madrid i la UGT, el 1888, a Barcelona, de caràcter marxista. També cal mencionar el sindicalisme moderat de les Tres Classes de Vapor. 3. La restauració borbònica i el catalanisme polític El pronunciament del general Martínez Campos, al final de 1874, instaurà novament la monarquia borbònica amb el rei Alfons XII. El 1876 s’aprovava una nova constitució que posava les bases de l’anomenat període de la Restauració, l’artífex de la qual fou el conservador Cánovas del Castillo. El sistema polític es basaria en l’alternança de dos partits polítics dinàstics, el conservador i el liberal de Sagasta, mentre que els altres partits, republicans, socialistes i carlins, encara que es presentaven a les eleccions, només aconseguien algun escó. La clau era el sistema electoral controlat pel govern a través dels governadors civils que, mitjançant el caciquisme, feien sortir, per coacció o per irregulari- tats, els candidats pactats. En aquest context polític sorgí el catalanisme. Anys abans ja s’havia donat el moviment cultural de la Renaixença, que va ser un intent de recuperar una consciència diferencial catalana i alhora integrar en el panorama cultural català alguns dels corrents europeus, com el Romanticisme. Hi hagué contribu- cions des de tots els àmbits culturals: la història, la literatura, la poesia, la filosofia i el dret, i un dels elements cabdals, la recuperació de la llengua catalana per a l’ús literari. Paral·lelament van començar a sorgir associacions catalanistes que començaren a reivindicar un tracte diferencial per a Catalunya. Des de publicacions com el Diari Català de Valentí Almirall, republicà federal desencisat amb el desenllaç que va tenir la Primera República, o La Veu de Montserrat, del grup catòlic de Vic, o com les de la Renaixença, més situades en posicions radicals, es van començar a plantejar qüestions d’agitació catalanista. Agitació que es va plasmar en accions com el Memorial de Greuges de 1885, en què es reclamava la defensa del dret civil català i mesures proteccionistes. Accions que van fer quallar la Unió Catalanista, agrupació que reunia tots aquells grups i persones que volien dotar Catalunya d’una personalitat política pròpia i que va desembocar en les Bases de Manresa de 1892. Alhora, començaren a publicar-se llibres de doctrina catalanista, com Lo catalanisme (1886) de Valentí Almirall, des de l’òrbita més progressista, La tradició catalana (1892), del bisbe Torras i Bages, dins de l’àmbit catòlic i conservador, o el Compendi de doctrina catalanista, d’Enric Prat de la Riba i Pere Muntañola. La desfeta colonial de 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que va afectar inte- ressos catalans, va posar de manifest la poca sintonia entre el govern de l’Estat i els interessos de la burgesia catalana. A partir d’aquell moment el catalanisme polític es va plantejar, alhora, com un regeneracionisme de la política de l’Estat. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 21  A.2. Història de Catalunya (part II) 4. El primer terç del segle xx (1898-1931) La població tingué un creixement important en els primers trenta anys del segle xx: passà d’1.966.382 habitants l’any 1900 a 2.791.292 el 1930. Cal remarcar la primera onada immigratòria procedent de les regions d’Aragó, el País Valencià, Múrcia i Almeria, durant els anys de la Primera Guerra Mundial i al final dels anys vint, per les obres fetes amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. La indústria conegué dos processos durant aquests anys: el de la diversificació, amb la creació d’indús- tries del sector químic, de material elèctric, de ciment, automobilístic, metal·lúrgic i surer; i l’energètic, amb generalització de l’electricitat, que portaren a terme companyies com la Canadenca, el 1911. Al començament de 1901 es fundà la Lliga Regionalista, que va concórrer a les eleccions d’aquell any. El nou partit, amb la “candidatura dels quatre presidents”, triomfà a la ciutat de Barcelona. Això significava dues coses: el primer triomf del catalanisme polític en unes eleccions i un revés als partits dinàstics i al caciquisme a la Ciutat Comtal. La Lliga seria un partit hegemònic dins del panorama català durant aquests anys i va tenir com a líders Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Les classes populars, per contra, van polaritzar-se entorn del lideratge d’Alejandro Lerroux que, amb un discurs demagògic, anticlerical, radical i anticatalanista, pel que representava la Lliga, organitzà un nou partit republicà caracteritzat per la celebració d’actes propagandístics i multitudinaris i per crear una xarxa de locals d’esbarjo i reunió. Al final de 1905 un grup de militars assaltava la redacció de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut! per un acudit, el “Banquet de la Victòria”, en el qual es ridiculitzava la poca efectivitat de l’exèrcit. La reacció a l’assalt fou la redacció, per part del govern, de la Llei de jurisdiccions, que anava dirigida contra el catalanisme, i en cap cas es va condemnar l’acte perpetrat pels militars. Això provocà la formació d’un ens polític unitari, Solidaritat Catalana, que agrupava tots els partits catalanistes, des dels carlins fins als republicans, mentre que en quedaven fora els partits dinàstics i els lerrouxistes. Es presentaren a les eleccions a corts de 1907 i obtingueren un èxit clamorós: de 44 diputats electes, 41 ho foren de Solidaritat. Això significà dues coses: primera, que una entitat política catalanista s’estenia per tot el territori català, i segona, una escombrada al caciquisme tradicional i als partits dinàstics. Políticament i electoralment la dinàmica catalana començava a ser diferent de la resta d’Espanya. Les diferències entre els integrants de Solidaritat Catalana i els fets de la Setmana Tràgica van significar un trencament definitiu de la formació. La Setmana Tràgica fou un moviment insurreccional popular que va tenir lloc a Barcelona i altres ciu- tats catalanes l’última setmana de juliol de 1909 en contra de la crida de reservistes per anar a lluitar al Marroc contra les cabiles rifenyes. L’embarcament dels soldats al port de Barcelona va precipitar els esdeveniments: una vaga general i una crema generalitzada de convents. El to anticlerical l’havia donat la propaganda lerrouxista i era la manera amb la qual la població expressava el seu malestar i les males condicions de vida. Finalment, les tropes enviades pel govern van reduir la revolta, amb un balanç d’un centenar de morts i molts més ferits. Posteriorment hi hagué una forta repressió, amb molts detinguts, i amb l’execució de cinc persones, entre elles el famós pedagog Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna. Mentrestant, la classe obrera s’havia organitzat al voltant de Solidaritat Obrera, formada el 1907, que agrupava diverses societats obreres. El 1910 Solidaritat Obrera es transformà en un sindicat estatal, en un congrés a Barcelona, que es diria Confederació Nacional del Treball (CNT), de caire anarcosin- dicalista, i que esdevindria el sindicat més important de la Catalunya contemporània. Els esforços del catalanisme polític, i sobretot de la Lliga Regionalista, es dirigien a tenir una institució d’autogovern. Només es va aconseguir la Mancomunitat de Catalunya, un ens que coordinava les diputacions provincials catalanes. Constituïda el 1914, fou dirigida per Enric Prat de la Riba, fins a la 22 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) seva mort el 1917, i per Puig i Cadafalch, del 1917 al 1923. La tasca de la Mancomunitat fou ingent, però s’adreçà cap a dues fites: la de potenciar i normalitzar la llengua catalana i la seva cultura i, alhora, la d’invertir en la modernització de Catalunya, mitjançant el desenvolupament de la xarxa de carreteres, l’impuls a la indústria i a l’agricultura i la formació tècnica de treballadors qualificats. La neutralitat espanyola durant els anys de la Primera Guerra Mundial va provocar un creixement eco- nòmic espectacular i un augment dels beneficis empresarials que no venia acompanyat per la crescuda salarial. Però aquesta situació fou conjuntural. Un cop acabada la guerra, les potències van reactivar les seves economies i l’ombra de l’atur i les dificultats econòmiques va planar a casa nostra. Si hi afegim que el sindicalisme era molt fort en aquells moments, com s’havia demostrat en la vaga de la Canadenca de 1919, i que els empresaris estaven espantats davant la possibilitat d’una revolució, com la revolució bolxevic a Rússia, tot plegat desembocà en una violència sagnant que durà fins a 1923. Pistolers de cada sindicat i dels empresaris i l’actuació de les forces d’ordre públic amb l’anomenada Llei de fugues van fer que l’índex d’assassinats i ferits fos molt alt. En aquest context, pel setembre de 1923 es produí el cop d’estat del general Primo de Rivera, amb el propòsit de posar ordre davant el moment social, el desgavell polític i la qüestió marroquina. La dictadura es va caracteritzar per la repressió contra qualsevol signe de catalanitat –la Mancomunitat fou dissolta el 1925– i contra l’anarcosindicalista CNT. Estat Català, el partit de Francesc Macià, i altres grups radicals nacionalistes van protagonitzar accions clandestines de lluita contra la dictadura, com el complot de Garraf, que tenia com a finalitat atemptar contra el rei Alfons XIII, o el projecte d’invasió de Catalunya des de França –Prats de Molló– el 1926. Tots fracassaren, però van donar un ressò ex- traordinari a la situació del país a fora. 5. La República i la Guerra Civil La Segona República Espanyola, nascuda arran de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, va significar la recuperació de l’autogovern per a Catalunya. El 14 d’abril Francesc Macià proclamava la República Catalana que, tres dies més tard, es convertiria en Generalitat de Catalunya. A partir d’aquí es confeccionà un estatut d’autonomia (Núria, 1931) que seria referendat pels ajuntaments catalans i plebiscitat pel poble. Aquest Estatut fou objecte d’una llarga i controvertida discussió a les Corts Espanyoles i només el cop d’estat frustrat del general Sanjurjo, l’estiu de 1932, va fer que els parlamentaris es decidissin a apro- var-lo pel setembre. L’Estatut definitiu del 32 era molt més limitat que el del 31. En aquells moments la força hegemònica a Catalunya era Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Macià, Companys o Tarradellas, que va vèncer tant a les eleccions generals com a les del Parlament de Catalunya. Un parlament que va veure com la primera llei que promulgava, la Llei de contractes de conreu, era inva- lidada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Entre 1931 i 1933 el govern republicanosocialista espanyol dugué a terme una política reformista, per intentar resoldre alguns dels grans temes pendents d’Espanya (reforma agrària, reforma militar, au- tonomia catalana, relacions amb l’Església), tot i que l’entorn econòmic resultava difícil i enmig d’una crisi internacional com a conseqüència del crac de la borsa de Nova York del 29. A les eleccions del novembre de 1933 van guanyar els partits de centredreta i, a l’octubre de 1934, es formà un govern amb ministres de la CEDA, partit dretà profundament anticatalanista. La vaga general i la insurrecció obrera d’Astúries fou una resposta a allò que era considerat un avanç del feixisme. A Catalunya, el 6 d’octubre, Lluís Companys, que havia substituït Francesc Macià com a president de la Generalitat, va proclamar l’Estat Català dins de la República Espanyola. L’exèrcit va Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 23  A.2. Història de Catalunya (part II) intervenir i, a les poques hores, la Generalitat es va rendir. Les conseqüències foren la suspensió de la institució de govern català i l’empresonament dels seus membres. Les eleccions del febrer de 1936 van significar un altre gir en la dinàmica política. El Front d’Esquerres va guanyar les eleccions al conservador Front d’Ordre, cosa que significà el restabliment de la Gene- ralitat i de l’Estatut, el retorn de Lluís Companys i una amnistia generalitzada. Amb el triomf de les esquerres pel febrer del 36 els sectors més conservadors espanyols van propiciar un cop militar que els tornés el poder per tal de mantenir i incrementar els seus interessos. El 17-18 de juliol va tenir lloc l’aixecament militar contra el govern legítim republicà. La defensa de la legalitat contra els militars sollevats va ser intensa i dura als carrers. Va ser protagonitzada per organitzacions obreres armades i per la Guàrdia d’Assalt, les Esquadres i la Guàrdia Civil, la fidelitat i el compromís dels quals respecte del poder legítimament constituït va ser total. Espanya quedà dividida en dues i s’inicià la Guerra Civil. La Generalitat i els ajuntaments tenien el poder legal, però el poder real estava en mans dels comitès de milícies antifeixistes, agrupació de partits d’esquerres i organitzacions sindicals amb l’hegemonia absoluta de la CNT-FAI. Aquesta dualitat de poders no es va corregir fins al nou govern de la Gene- ralitat de setembre de 1936, en el qual estaven representades les forces obreres, inclosa la CNT. De fet, s’havia produït una veritable revolució social. Durant aquests mesos hi hagué una repressió contra els eclesiàstics –amb la crema d’esglésies i convents–, empresaris, conservadors...; es començà a prendre el control de les fàbriques per part de les organitzacions obreres, cosa que desembocà en el Decret de col·lectivitzacions; s’organitzà la indústria de guerra, i marxaren les primeres milícies al front. A partir de 1937, les tenses relacions entre la CNT i el PSUC-UGT, el partit i sindicat comunista, es van anar deteriorant, cosa que precipità els fets del maig d’aquell any, quan es produí un incident armat entre la CNT i el POUM, contra ERC i el PSUC, pel control de l’edifici de la Telefònica. Al darrere hi havia una lluita pel poder i una concepció diferent de com s’havia de portar la guerra i la revolució. No cal dir que hi havia un rerefons internacional. La Unió Soviètica, dirigida per Stalin, un dels pocs països que venien armament a la República, no volia que anarquistes i trotskistes monopolitzessin el poder a Espanya. Finalment la CNT i el POUM foren arraconats. En el front, la batalla de l’Ebre, que englobà un seguit d’ofensives i contraofensives, marcà el destí militar de Catalunya. Franco ordenà l’ofensiva final de Catalunya, que es produí amb gran rapidesa: el 26 de gener de 1939 queia Barcelona, i el 9 de febrer arribava a la frontera francesa. Per a molts començava l’exili. 6. La dictadura franquista L’ocupació militar franquista de Catalunya va anar seguida d’una fortíssima repressió. D’una banda, repressió contra persones d’esquerres o catalanistes, condemnades per uns consells de guerra sense garanties, i moltes execucions i empresonaments. El mateix Lluís Companys fou afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940, un cop detingut per la Gestapo alemanya a França i portat a Es- panya. D’altra banda, repressió cultural a qualsevol signe de catalanitat (bandera, himne, institucions, associacions, canvis de nom de carrers, monuments, etc.) i persecució de la llengua catalana, que fou prohibida; depuració de funcionaris i mestres, i castellanització de l’escola. El règim es configurava com una dictadura militar de caire feixista, amb un partit únic, un sindicalisme vertical i unes corts i altres institucions de govern nomenades des de dalt. Amb una resistència interior mínima, només els maquis, grups armats resistents antifranquistes, lluitaven a la muntanya catalana contra l’exèrcit i la Guàrdia Civil. 24 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) Favorable a les forces de l’eix durant la Segona Guerra Mundial, un cop acabat el conflicte armat, el rè- gim patí l’aïllament internacional. Però, entrats els anys cinquanta, la nova configuració política mundial a base de blocs va fer que els Estats Units reconeguessin el règim a canvi de la instal·lació de bases militars nord-americanes. A partir d’aquí el règim es va anar obrint a l’exterior. També, gradualment, va anar canviant la política econòmica, per part dels nous governs tecnòcrates amb personalitats de l’Opus Dei, liberalitzant-la i superant la fase autàrquica anterior. La població encara vivia amb moltes dificultats, i la prova n’és la vaga dels tramvies de 1951, que també demostra com s’anava articulant progressivament una resistència política interior al règim. La liberalització exterior i econòmica no tenia un paral·lel amb la política, que mantenia la manca de llibertats democràtiques. Els anys seixanta signifiquen un canvi espectacular per al país. La bona conjuntura econòmica mundial i europea va fer que molts espanyols anessin a treballar a l’estranger. Per altra banda, l’augment de la capacitat adquisitiva dels europeus va fer que comencessin a venir turistes. Tot això va significar una injecció de divises que, lligada a la vinguda de capitals de fora per muntar empreses –per exemple, SEAT–, suposà una nova onada industrialitzadora a Catalunya i a algunes ciutats espanyoles. Tot plegat comportà canvis en la població: hi hagué una onada immigratòria cap a Catalunya des de regions com Andalusia de proporcions desconegudes fins aquell moment. Alhora, també es produí un desplaçament del camp a la ciutat i l’inici de l’adquisició de certs béns de consum (electrodomèstics, automòbils, etc.). L’immobilisme del règim fou contestat per un increment de l’organització obrera al marge del sindi- calisme oficial –el sindicat Comissions Obreres fou fundat el 1964–, de l’organització dels estudiants universitaris, de l’activitat de partits polítics clandestins, del desvetllament de grups catalanistes –fets del Palau el 1960, que suposaren l’empresonament de Jordi Pujol–, de canvis en l’Església catòlica arran del Concili Vaticà II, que propiciava una separació entre Església i estat, i un desvetllament cultural amb fenòmens com la publicació de llibres en català o la Nova Cançó. A partir dels anys setanta el règim entra en un seguit de dificultats. Econòmicament s’havia aturat el creixement de la dècada anterior, i la crisi del petroli a partir de 1973 va provocar una crisi econòmica generalitzada a Occident. Per altra banda, altres règims autoritaris van desaparèixer a Europa occi- dental. El consell de guerra de Burgos, contra activistes d’ETA, també va polaritzar l’atenció nacional i internacional, i les penes de mort imposades van haver de ser commutades. L’activitat d’ETA no s’aturaria, i el 1973 assassinava l’almirall Carrero Blanco, l’home fort del règim. L’oposició a Catalunya, des de 1971, es polaritzaria entorn de l’Assemblea de Catalunya, instància unitària on s’aplegava la quasi totalitat de l’oposició. El lema “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” aviat es faria popular. En aquest context, el 20 de novembre de 1975 moria el general Franco. 7. La Transició i la recuperació de l’autonomia Amb Joan Carles I com a rei i Adolfo Suárez com a president de govern, i amb la pressió de les reivin- dicacions populars de canvi polític, es portà a terme la transició del franquisme cap a un règim demo- cràtic d’una manera pactada entre els sectors oberturistes de l’anterior règim i les forces polítiques de l’oposició. Les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, van portar cap a unes corts constituents que elaborarien la Constitució espanyola de 1978. El 23 d’octubre de 1977 el president Tarradellas tornà per presidir una Generalitat provisional. Durant l’estiu de 1978 una comissió es va encarregar d’elaborar un projecte d’estatut d’autonomia –Estatut de Sau– que, posteriorment, passà al Parlament espanyol, on fou discutit, esmenat i aprovat, i entrà en vigor un cop referendat pel poble de Catalunya el dia 25 d’octubre de 1979. Catalunya tornava a recuperar el seu autogovern. El 20 de març de 1980 s’escollia el primer president electe de Catalunya en aquesta nova etapa de la nostra història. Seria Jordi Pujol, el 126è president des de la fundació de la Generalitat amb Berenguer de Cruïlles l’any 1359, que governaria fins al 2003. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 25  A.2. Història de Catalunya (part II) Les dues dècades de govern de Jordi Pujol al cap de la Generalitat es podrien sintetitzar sota tres punts rellevants. Primer, la formació de la nova Administració catalana i l’articulació de les noves institucions. Segon, la creació de dos elements fonamentals que van fer possible la formació d’un “espai comuni- cacional” en català –com significà la creació de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació– i d’un “espai policial” propi –com fou el desplegament dels Mossos d’Esquadra. Tercer, el possibilisme i la negociació en les relacions entre la Generalitat i l’Estat espanyol a través de suports parlamentaris a Madrid a canvi de transferències o demanda de recursos. Durant aquests anys, cal destacar l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i a l’OTAN, el període de govern del PSOE de Felipe González com a president (1982-1996) i el de José María Aznar, del Partit Popular (1996-2004). També cal destacar la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 sota l’alcaldia de Pasqual Maragall. 8. La Catalunya del segle xxi En el període 2003-2010, la Generalitat va ser dirigida per un govern tripartit. Del 2003 al 2006, el Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall va ser el president de la Generalitat i sota el seu mandat el Par- lament de Catalunya va elaborar un nou Estatut d’autonomia, que va ser aprovat per la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol. Després de les eleccions de novembre de 2006, el Molt Honorable Senyor José Montilla va ser proclamat president de la Generalitat. Després de quatre anys de vigència, l’Estatut d’autonomia va ser modificat parcialment per la Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010. Paral·lelament, es van donar dos elements clau per entendre el context polític d’aquest moment. Primer, les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, que va guanyar Convergència i Unió i van situar Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Segon, les eleccions del 20 de novembre de 2011 a Espanya, que van atorgar la majoria absoluta al Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, que va ser investit president. La situació d’aquells anys estava fortament marcada per una greu crisi econòmica que va provocar una paralització de l’activitat econòmica i unes fortes retallades de les institucions públiques en sectors clau com l’ensenyament, la salut, les obres públiques, el benestar social, la seguretat i tants d’altres. Les conseqüències de la crisi van afectar les classes mitjanes i baixes de la nostra societat. L’atur, el rescat d’entitats bancàries, els conflictes amb la banca pel pagament d’hipoteques, els desnonaments, la disminució de prestacions socials, etc., van comportar una espiral de dificultats econòmiques que abocà sobtadament certs sectors de la població a una situació de pobresa i a un increment de la desigualtat social. Enmig d’un intens debat sobre el model polític a Catalunya, l’any 2012, el president de la Generalitat, el Molt Honorable Senyor Artur Mas, va començar a reclamar un estat propi per a Catalunya. I ho va fer convocant noves eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de novembre d’aquell any. El resultat d’aquestes eleccions va afavorir una estratègia política orientada a aconseguir la celebració d’un re- ferèndum per decidir sobre les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat. El 12 de desembre de 2013, es va anunciar un acord de consens entre diferents forces polítiques catalanes per tal de portar a terme una consulta a la ciutadania el 9 de novembre de 2014. Aquesta consulta, popular i no vinculant, fou suspesa i prohibida pel Tribunal Constitucional. La situació política va propiciar mobilitzacions ciutadanes i va portar a la convocatòria de noves elec- cions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre de 2015. La formació guanyadora d’aquells comicis va ser la coalició de “Junts pel Sí” d’on va sortir una majoria parlamentària a favor de la celebració d’un referèndum per a la independència. El 10 de gener de 2016 fou investit com a nou president de la Generalitat el Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont. 26 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) El mes de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar el marc legal per a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Aquesta convocatòria i el marc legal aprovat van ser impugnats davant el Tribunal Constitucional que va suspendre la consulta. Malgrat tot, aquesta es va dur a terme el dia 1 d’octubre del mateix any. Després d’un període de forta tensió política, el 27 d’octubre el Senat espanyol va aprovar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Els efectes d’aquesta mesura van ser, entre altres, la intervenció de la Generalitat de Catalunya i el ces- sament del seu president, funcions que va assumir el govern de l’Estat. El govern espanyol va convocar eleccions a Catalunya per al 21 de desembre de 2017, i el 14 de maig de 2018 va ser investit president de la Generalitat el Molt Honorable Senyor Joaquim Torra. La presa de possessió del nou Govern, el 2 de juny de 2018, va deixar sense efecte l’aplicació de l’art. 155 de la CE i va suposar la fi de la intervenció del Govern de la Generalitat. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 27  A.2. Història de Catalunya (part II) Idees força 1. La Revolució Francesa suposa el trencament amb l’Antic Règim a l’Europa continental. Aquest sistema arrenca de l’edat mitjana i es fonamenta en una divisió social que té associada un seguit de privilegis. La seva extensió des de França a la resta de territoris europeus es produeix per les guerres napoleòniques, que a Catalunya reben el nom de Guerra del Francès. 2. Aquest nou període històric es caracteritza per la introducció del capitalisme com a sistema eco- nòmic, i a Catalunya, a diferència de la resta de l’Estat, suposarà la industrialització i l’aparició de l’obrerisme al nostre país. La segona característica d’aquest període és la consolidació dels estats moderns. L’Estat espanyol serà incapaç d’estructurar un model sòlid i durador; aquest fet és la causa de les convulsions polítiques que caracteritzen aquest període i que arriben fins als nostres dies, en l’actual marc de reclamacions competencials protagonitzat entre les institucions catalanes i les estatals. 3. En el segle xix apareixen un seguit de moviments de caire polític i social. Apareixen les organit- zacions obreres, que lluiten pels drets dels treballadors, i el catalanisme polític, que iniciarà la tasca de recuperació de les llibertats col·lectives perdudes a la Guerra de Successió: es reclama l’autogovern. 4. Paral·lelament al catalanisme polític, apareix un moviment de recuperació cultural que anomenem la Renaixença, que pretén recuperar la consciència diferencial catalana a través de la cultura. 5. El catalanisme polític es desenvoluparà al primer terç del segle xx i té en Solidaritat Catalana un dels exponents més clars d’aquesta expansió. 6. La Setmana Tràgica i els anys del pistolerisme ens mostren les tensions socials enmig d’una so- cietat desigual i injusta. 7. La Segona República suposa la recuperació de les llibertats polítiques de Catalunya, que s’havia iniciat a principis del segle xx amb la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba, mentor del catalanisme. En aquest període són presidents de la Generalitat Francesc Macià i Lluís Companys, que morirà afusellat per les tropes colpistes del general Franco. 8. La insurrecció feixista del general Franco i la seva victòria militar a la Guerra Civil suposen, de nou, la pèrdua de les llibertats públiques de Catalunya, així com l’exili i la mort per a milers de catalans i una repressió política i cultural que durarà els quaranta anys que s’estengué el seu règim dictatorial. 9. La mort del dictador obre la porta vers la democràcia. Aquest període de transformació demo- cràtica rep el nom de Transició. Així, es restitueixen les institucions catalanes i torna de l’exili el president de la Generalitat, Josep Tarradellas. S’aprova l’actual Constitució i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, l’Estatut de Sau. El 20 de març de 1980 s’escull el primer president electe de Ca- talunya en aquesta nova etapa de la nostra història. Serà Jordi Pujol, el 126è president des de la fundació de la Generalitat amb Berenguer de Cruïlles l’any 1359. 10. El nou Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 2006, fou anul·lat, en algunes de les seves disposicions, l’any 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest fet obrí una crisi de relacions entre les institucions catalanes i les espanyoles. 11. Pasqual Maragall fou president de la Generalitat del 2003 al 2006, José Montilla del 2006 al 2010, Artur Mas del 2010 al 2015. Carles Puigdemont del 10 de gener de 2016 al 27 d’octubre de 2017, cessat per l’aplicació de l’art. 155 de la CE. Joaquim Torra del 14 de maig de 2018 fins l’actualitat. 28 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.2. Història de Catalunya (part II) 12. El Govern espanyol va convocar per al 21 de desembre de 2017 noves eleccions a Catalunya i, el 14 de maig de 2018, el Parlament va elegir nou president de la Generalitat de Catalunya Joaquim Torra. La presa de possessió del nou Govern el 2 de juny de 2018 va deixar sense efecte l’aplicació de l’art. 155 de la CE a Catalunya. Glossari Absolutisme Antic Règim Autarquia Cabiles rifenyes Desamortització Governs tecnòcrates Lerrouxisme Les Tres Classes de Vapor Ludisme Mesures liberals (liberalisme) Mesures proteccionistes Partits dinàstics Rabassaires Sindicalisme vertical Tesis bakuninistes Trotskisme Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 29