Teoria tema 1.pdf

TEMA 1 Les transformacions del segle XVIII: la caiguda de l’Antic Règim 1- Recorda; què era l’Antic Règim? L’antic Règim és un sistema polític, econòmic i social que es va desenvolupar en Europa des de l’Edat Mitjana fins l’últim terç del segle XVIII, encara que moltes de les seues característ...

TEMA 1 Les transformacions del segle XVIII: la caiguda de l’Antic Règim 1- Recorda; què era l’Antic Règim? L’antic Règim és un sistema polític, econòmic i social que es va desenvolupar en Europa des de l’Edat Mitjana fins l’últim terç del segle XVIII, encara que moltes de les seues característiques perduraren en alguns llocs d’Europa fins finals del segle XIX. Quins eren els seus trets?:  Punt de vista polític:. Es creia en l’absolutisme monàrquic, és a dir, una doctrina política que defensava que el rei tenia tots els poders. Els càrrecs polítics només els podia tenir la noblesa.  Punt de vista econòmic: la gent es dedicava al cultiu de la terra, que era considerada la principal font de riquesa. La terra no es podia vendre lliurement. Les tècniques de cultiu no havien canviat durant segles i continuava desenvolupant-se el guaret. La producció de béns continuava sent artesanal.  Punt de visa social: era una societat desigual, dividida en ESTAMENTS als quals es pertanyia per naixement. En aquesta societat estamental hi havia dos grans grups: els privilegiats (clergues i noblesa) i els no privilegiats (treballadors manuals que eren camperols i artesans i també els burgesos). Al llarg d’aquest tema veurem com en el segle XVIII el sistema de l’Antic Règim va desapareixent gràcies a una sèrie de transformacions que es donen en eixa centúria i que transformaran el món per sempre. 4 seran les grans transformacions:  Creixement demogràfic (punt 2 del tema)  Creixement econòmic (punt 3)  Transformació de la societat estamental d’Antic Règim en una societat de classes (punt 4)  Modificació i superació de l’absolutisme monàrquic (punt 5) 2- Evolució demogràfica Durant el segle XVIII la població europea va experimentar un notable creixement demogràfic que va possibilitar una expansió econòmica. Aquest creixement és destacable si el comparem amb l'estancament o la pèrdua poblacional del segle anterior, el XVII. 1 La població europea va passar al llarg del segle de 115 a 187 milions. El creixement fou molt notable sobretot a partir de la dècada de 1740 (en la primera meitat hi hagué un augment del 16% i en la segona meitat fou del 30%) Aquest augment de la població fou desigual, no sols es van produir enormes diferències entre països sinó entre diverses regions d'un mateix país. Així, per posar alguns exemples podem dir que la població francesa va experimentar un increment molt modest encara que cal tindre en compte que era el territori més poblat d'Europa Occidental. En els PP.BB l'increment encara va ser més baix. En l'altre extrem ens trobem amb Anglaterra on va haver-hi un autèntic boom demogràfic amb un ascens del 133% o zones orientals com Rússia, Prússia o Hongria on es va aconseguir un increment del 138%. A Espanya es va passar dels 7,5 milions d'habitants als 11 i en la Península Itàlica es va passar dels 13 als 18. En el segle XVIII la natalitat es mantenia alta, i al mateix temps, la mortalitat descendia lleument, fet que provocà un creixement vegetatiu notable (si naix molta gent i mor menys, la població puja). Les causes de la reducció de la mortalitat van ser: La desaparició d'epidèmies com la pesta, l'últim brot de la qual a Europa Occidental va tindre lloc a inicis del segle XVIII. També cal destacar l'inici de mesures contra la pigota que van culminar en 1796 amb el descobriment de la seua vacuna per Edward Jenner, encara que com és lògic, els seus efectes es van percebre en el segle XIX. El descens de la mortalitat es va veure afavorit per l'absència de grans conflictes militars i per la difusió de nous cultius: la creïlla i la dacsa que donaven molt bons rendiments ajudant a mitigar les fams. L’historiador Bartolomé Bennassar afirma que el principal factor que explica l'augment poblacional va ser la millora en l'alimentació. Finalment cal destacar que es va produir una millora de les condicions climatològiques, amb pujades de temperatures que va afavorir a l'agricultura. És poc probable que la millora de la higiene tinguera incidència sobre el descens de la mortalitat, ja que la higiene personal va mantindre en el segle XVIII un baix nivell. No obstant això donen inici projectes urbanístics per a millorar la salubritat com ara la pavimentació dels carrers o de xarxes de clavegueram. La preocupació pel creixement demogràfic va portar a la realització de treballs com l’Assaig sobre el principi de la població (1789) en el qual Thomas Malthus assegurava que els recursos creixen menys que la població, per això s’havia de controlar. 3- Creixement econòmic Sector agrari 2 A l'Europa del segle XVIII l'agricultura continuava sent la principal activitat econòmica, a les regions més avançades 4/5 parts de la població activa treballava en aquest sector una xifra que encara era major en les zones més pobres, a més la possessió de terra continuava sent un signe de prestigi social. Els progressos agrícoles d'aquesta centúria van ser més aviat escassos en la majoria dels territoris europeus. El model agrari feudal continuava sent el dominant a l'Europa del set-cents. Es caracteritzava per: la baixa productivitat, l'ús d'un utillatge rudimentari, la nul·la inversió econòmica a millorar les explotacions, l'escàs ús d'abonaments biològics, el predomini de cereals sobretot ordi i blat i la producció destinada a l'autoconsum. Els grans terratinents latifundistes continuaven sent el motor econòmic de l'època. Aquests, com l'alt clergat, gaudien de privilegis fiscals, de manera que la majoria de la pressió fiscal requeia sobre el sector social més empobrit, els llauradors. No obstant això en algunes regions sí que es van donar importantíssimes innovacions en el sector agrari, parlem dels Països Baixos i sobretot d'Anglaterra, on va tindre lloc l'anomenada revolució agrícola, terme designat per a denominar les transformacions experimentades pel camp anglés en el segle XVIII. Unes transformacions estimulades per augment de la demanda urbana. La revolució agrícola anglesa va consistir en una sèrie de canvis en l'estructura de la propietat de la terra i en l'aplicació innovacions tècniques. Referent als canvis en la propietat de la terra cal dir que fins al segle XVIII la forma tradicional d'explotació era l’openfield, això és terres comunals (que podien ser treballades per tots) la producció de les quals era escassa a causa del guaret, és a dir al cultiu solament d'una part de la superfície agrícola deixant a la resta sense llaurar perquè recupere els seus nutrients. Aquest sistema d'explotació va canviar des del segle XVIII a causa de l'aprovació per part del Parlament de les Enclousure Acts (Actes d'Encerclament) que es van donar durant tota la centúria fins a la dècada de 1840. Per les Actes d'Encerclament les terres comunals es van privatitzar passant a les mans de l'aristocràcia anglesa mentre que la població rural desocupada es va convertir en el futur en mà d'obra barata per al sector industrial. Els terratinents anglesos van concentrar una enorme quantitat de terres el que els va permetre introduir importants innovacions tècniques amb les quals van augmentar la productivitat. La principal d'elles va ser la rotació de cultius sorgit en les dècades de 1730-1740 a Anglaterra gràcies a Lord Townshend, ambaixador anglés a Holanda qui després del seu retir polític va tornar a l'est d'Anglaterra (Norfolk) on va aplicar els avanços del camp holandés. Naixia així la rotació de cultius o sistema Norfolk. 3  Es tractava d'una rotació quadriennal, en la qual alternava diversos tipus de cereals amb plantes farratgeres i lleguminoses, les quals oxigenaven el sòl de la terra, amb el que s'eliminava el guaret. A més els farratges servien per a alimentar el bestiar amb el qual s'adobava el camp. Altres novetats van ser la difusió del regadiu, la creació de pastures per a l'hivern, la invenció de la sembradora mecànica per Jethro Tull en 1730 o la millora dels caps de bestiar amb la cria selectiva de Robert Bakewell que va revolucionar el sector ramader. La revolució agrícola anglesa va modificar per sempre el sector primari, establint les bases del model agrari capitalista, que en aquesta centúria solament es va perfilar en aquest país. El camp anglés va conéixer una transformació brutal, veient com entre 1700 i 1800 els rendiments van augmentar un 90% mentre que la població dedicada al sector agrícola passava de ser el 80% a inicis de la centúria a solo el 37% a finals. Per si no fos prou, la revolució agrícola anglesa va possibilitar la primera revolució industrial ja que va alimentar a la creixent població urbana, va possibilitar l'augment del poder de compra de la població que seria destinat a l'adquisició de productes industrials, va generar capital, matèries primeres i mà d'obra barata per al sector secundari. Les manufactures El sector manufacturer a l'Europa del segle XVIII seguia el model de producció dels segles anteriors. Es tractava d'un sistema de producció artesanal en el qual l'home intervé directament en la producció dels béns que són creats en xicotets tallers. Els artesans del mateix ofici s'agrupaven en corporacions anomenades gremis, l'origen dels quals es remunta a l'Edat mitjana. Els gremis es van multiplicar en el segle XVIII. A l'estat li convenien, perquè amb ells controlava a les masses treballadores. Estaven molt jerarquitzats i establien les normes de producció i els preus dels productes. Això implicava que el sistema productiu fora rígid. Cada vegada eren més els mercaders que volien evitar el control gremial, d'aquí ve que recorregueren al desenvolupament de la protoindustria, un model de producció que naix a la fi de l'Edat mitjana però que va tindre el seu auge a partir del XVII i especialment en el XVIII. Es va desenvolupar sobretot en la indústria tèxtil i consistia a proporcionar matèries primeres i utensilis a treballadors rurals, generalment llauradors amb treballs estacionals que elaboraven a les seues cases parteix del procés productiu. Després el comerciant recollia els seus productes que eren rematats a la ciutat. Era un sistema molt elàstic perquè adequava l'oferta a la demanda i la inversió era mínima. Una vegada més, va ser en Anglaterra on es van produir les innovacions més rellevants en el sector industrial. I és que en l'últim terç del segle XVIII va donar principi l'anomenada Primera Revolució Industrial, que va suposar la transformació 4 més profunda en la manera de produir béns coneguda per la humanitat des del Neolític. El comerç Encara que el sector manufacturer va experimentar progressos notables, en el segle XVIII no va ser tan important com el sector comercial. En el segle XVIII el comerç de llarga distància va experimentar un fort creixement en tota Europa malgrat les polítiques proteccionistes adoptades pels governs europeus i als quantiosos impostos que gravaven aquesta activitat econòmica. Les dues principals potències comercials eren els Països Baixos i sobretot Anglaterra. El seu predomini afona les seues arrels en el segle XVII, època en la qual es crea la Borsa, les primeres cases de canvi o el primer banc central (Amsterdam 1609) que van fomentar enormement l'activitat comercial. Des de 1651 Anglaterra va aprovar les Actes de Navegació, un conjunt de lleis la fi de les quals era restringir l'ús de vaixells estrangers en el comerç anglés. En el segle XVIII es va desenvolupar l'anomenat comerç triangular entre Europa, Amèrica i Àfrica. Els europeus intercanviaven manufactures (sobretot, tèxtils i armes) a canvi d'esclaus africans que anaven a Amèrica a treballar en les grans plantacions agrícoles amb orientació comercial. El comerç del segle XVIII va provocar una acumulació de capital que després va poder ser reinvertida, per això alguns historiadors com John Lynch afirmen que abans de la Revolució Industrial va existir una revolució comercial i marítima. Juntament amb aquest comerç internacional va haver-hi un auge en el comerç regional, el qual va possibilitar una major integració dels mercats. Sens dubte es va veure afavorit per la millora de les comunicacions, tant noves carreteres com canals. Les doctrines econòmiques El creixement de l’economia en el segle que estem estudiant feu que més i més pensador escrigueren sobre aquest tema. En el segle XVIII la teoria econòmica que hi predominava però, no era nova, sinó que sorgí en el segle XVI, era el mercantilisme. El mercantilisme afirmava que la principal font de riquesa era l'acumulació de metalls preciosos, per això l'Estat havia de fomentar les exportacions i limitar les importacions amb polítiques proteccionistes (és a dir, posant impostos als productes importats). Els mercantilistes defensaven la intervenció estatal en l'economia. En un primer moment va afavorir l'absolutisme atés que per al mercantilisme era clau tindre un poder polític fort. Com a resposta al mercantilisme va sorgir la fisiocràcia, una doctrina que afirmava que la font de la riquesa era la terra i estaven en contra de qualsevol tipus 5 d'intervencionisme estatal. El seu màxim representant va ser el francés François Quesnay qui va desenvolupar les seues bases en la seua obra Anàlisi del Quadre Econòmic (1758), en ella divideix la societat en tres grups: els productors agrícoles, l'únic grup que generava riquesa, els propietaris de la terra i la resta, la població estèril. La fisiocràcia es va limitar fonamentalment a França, on va haver d'enfrontar- se a múltiples detractors. Finalment hem de parlar del liberalisme econòmic, doctrina inaugurada per Adam Smith en la seua obra La Riquesa de les Nacions (1776). Era la primera vegada que la ciència econòmica era tractada de manera autònoma. Cal dir que els seus plantejaments, amb lleus modificacions, perduren fins als nostres dies (neoliberalisme). De forma molt sintètica direm que el liberalisme econòmic rebutja la intervenció de l'Estat en l'economia, ja que la seua única funció és fer d'àrbitre per a garantir els drets dels ciutadans. El seu lema era laissez faire, laissez passer. La llei de l'oferta i la demanda és la que regula les relacions econòmiques i l'única font de riquesa és el treball. 4- La societat de l’època En el segle XVIII perviu la societat estamental pròpia de l’Antic Règim, constituïda per tres estaments: la noblesa, el clergat i el denominat tercer Estat. La noblesa i el clergat conformaven els estaments privilegiats; l'aristocràcia, perquè tenien enormes privilegis. El Tercer Estat, tot i ser molt heterogeni, tots els seus membres tenien una cosa en comú, no gaudien de cap privilegi. Dins d’ells ens trobem tant als burgesos, com als artesans i camperols No obstant això en aquesta centúria -especialment des de la segona meitat de segle- es va accelerar el canvi de l'estructura social. Però el canvi no va ser senzill a causa de les enormes resistències que va haver-hi i no es va completar fins a ben entrat el segle XIX. A continuació veurem els principals actors socials de l'època i la seua mentalitat Estament nobiliari El seu poder li’l atorgaven títols que se remuntaven a segles enrere, tot i que en el segle XVIII van haver d’acceptar a nous nobles a qui els reis els havien donat títols. Entre els seus privilegis podem citar: no havien de pagar impostos, estaven jutjats per tribunals diferents, ocupaven alts càrrecs de l’Estat, no feien treballs manuals (vivien de rendes) i les seues terres no es podien vendre (estaven amortitzades) Estament clerical 6 Els clergues podien ser regular (si vivien en monestirs) o seculars (si no ho feien). Tan en el regular com en el secular es podia diferenciar entre l’alt i el baix clergat. L’alt clergat (bisbes, arquebisbes, abats, etc.) estave generalment format pels segons fills de les famílies nobiliàries. Tenien tota mena de privilegis i administraven importants rendes (moltes d’elles procedents del delme, impost de un 10% de la collita). El baix clergat (cures de parròquies, frares dels convents...) no tenien tan de poder, encara que sí gaudien de drets jurídics (no se’ls aplicava la mateixa llei que al Tercer Estat). El clergat, a més a més de la seua funció espiritual, s’encarregava de la cultura, l’educació i de l’assistència als més pobres. Tercer Estat La majoria de la població la integraven els treballadors manuals. En termes generals podem distingir dos grans blocs: els llauradors i els menestrals o artesans; els primers predominaven en el camp i els segons a les ciutats. Els llauradors eren la majoria de la població i com sempre al llarg de la història era un grup summament heterogeni sobre el qual és complicat generalitzar i menys a escala europea. A grans trets podem dir que la situació dels camperols de l’Europa Occidental era molt millor que els de l’Europa Oriental, on encara hi havia llocs on pervivia el feudalisme. Com em vist, practicaven una agricultura molt rudimentària i dedicada a l’autoconsum, excepte en Anglaterra i els Països Baixos. Els artesans o menestrals residien a les ciutats i viles. Com vam veure els artesans del mateix ofici s'integraven en gremis que gaudien de grans privilegis. En ells estaven els mestres, oficials i aprenents la situació dels quals va empitjorar amb les dificultats per a aconseguir ascensos. Els gremis també tenien funcions assistencials (ajudar a les vídues o als treballadors ferits que no pogueren treballar). La mala situació que vivien molts d’ells va motivar múltiples revoltes, sobretot urbanes que exigien una baixada del preu dels productes bàsics (el pa), la regulació dels salaris o la possibilitat d'accedir a determinats càrrecs públics. -La burgesia Dins del Tercer Estat, i per damunt d’artesans i camperols (o llauradors), estaven els burgesos. El terme burgés va aparéixer per primera vegada en el segle XII per tal de designar als habitants de les ciutats (burgs) però molt prompte va tindre connotacions 7 socioeconòmiques, ja que eixe terme s’usava per referir-se a les persones de classe mitjana que no exercien un ofici mecànic, és a dir, que no treballaven amb les mans. Amb l’increment del comerç i més tard de les manufactures els ingressos dels burgesos es dispararen. Al tenir tan de poder econòmic com els nobles volgueren tenir també els mateixos drets. Aleshores començaren a difondre la idea que el prestigi social no havia de dependre del naixement, sinó dels mèrits. El desequilibri entre el poder econòmic de la burgesia i la seua absència de poder polític els va portar a protagonitzar les revolucions liberals de finals del XVIII i inicis del XIX que van esfondrar l’Àntic Règim i van instaurar l'Estat liberal. En altres paraules, foren els burgesos que portaren a terme les revolucions que acabaren amb l’Antic Règim. 5- El model polític de l’època: l’absolutisme monàrquic En la majoria dels països de l’Europa del segle XVIII (excepte Gran Bretanya i els Països Baixos on hi havia règims parlamentaris) es mantenia l’absolutisme regi. Es tracta d’una doctrina política que afirma que el rei governava per gràcia de Déu (monarquia d’origen diví), aleshores havia de tenir un enorme poder. En les monarquies absolutes el rei concentrava els tres poders (dictava les lleis, feia justícia i prenia les decisions de govern), tenia un fort recolzament religiós, tenia a la seua disposició un exèrcit i administració cada volta més competent i quasi no tenia límits legals. Aquest pensament polític havia estat vigent durant segles, però en el segle XVIII va sorgir un moviment intel·lectual anomenat Il·lustració que començà a posar en dubte l’absolutisme. Els pensament de la Il·lustració es caracteritzava per tenir una fe cega en la raó (intel·ligència humana), tenien una visió positiva de l’ésser humà, condemnaven la intolerància religiosa (molts il·lustrats eren catòlics), defensaven la llibertat de consciència i tenien una fe cega en el progrés (per a ells la història els demostrava que cada vegada la societat era millor) que es podria aconseguir amb l’educació. Els més importants foren: Montesquieu: autor de l’obra L’Esperit de les Lleis en la qual estableix la divisió de poders Rousseau: defensor de la bondat de l’esser humà i de la necessitat de fer un contracte social entre el rei i el regne, de manera que si el rei no era just, se’l podia acomiadar (Aquesta idea la desenvolupà en la seua obra El Contracte Social) 8 Voltaire: defensor de la llibertat i la tolerància. Defensava la necessitat d’un Parlament que limités el poder reial i d’un sistema d’impostos just Diderot i Dalembert: recopilaren el saber que es tenia en l’època en una obra de molts volums anomenada L’Enciclopèdia Totes estes idees no eren noves, sinó que el que feien era sintetitzar les propostes que havien fet un segle abans pensadors anglesos (Locke i Hobbes sobretot). Els il·lustrats parlaren i s’ocuparen de molts assumptes, però les principals qüestions que tractaren: En l’àmbit econòmic rebutjaren el mercantilisme i defensaren que l’Estat no havia d’intervindre en l’economia. En l’àmbit polític, com ja hem vist, consideraven que el poder del rei no era d’origen diví, sinó que responia a un pacte social revocable, que s’havien de separar tres poders (executiu, legislatiu i judicial) i que els drets de les persones havien d’estar reflexades en Constitucions. En l’àmbit social s’oposaven a la societat estamental i defensaven la mobilitat social i el mèrit individual. - DESPOTISME IL.LUSTRAT A les Corts europees van arribar aquestes idees revolucionaries, i aleshores, per tal d’aconseguir que l’absolutisme sobrevisquera, tractaren de fer alguns canvis. Sorgeix així el despotisme il·lustrat que és una doctrina política que vol unir les idees absolutistes amb els principies de la il·lustració. El seu lema es “tot per al poble, però sense el poble”. La idea bàsica fou que els reis portaren a terme una política reformista però sense comptar amb el poble a l’hora de prendre les decisions. Entre les mesures que van pendre destaca la millora de les infraestructures i de l’administració, el foment de l’educació o la posada en marxa de mesures proteccionistes per tal d’afavorir les manufactures del país. Grans reis que usaren aquest sistema foren Federic II de Prússia, Catalina II de Rússia Maria Teresa d’Àustria. En Espanya les principal reformes vingueren de la mà de ministres com Jovellanos o Floridablanca. Especialment reformador fou el regnat de Carles III. En els seus anys al govern es prengueren mesures com: -Expulsió dels jesuïtes 9 -Creació de Societats Econòmiques -Un projecte per repoblar Sierra Morena -Creació del Banc de San Carles, antecedent del Banc d’Espanya -Millora del servei de recollida de deixalles, construcció d’hospitals i d’infraestructura urbana. 10