TEMARI 2 (Més complet) (temes 5-10) (1) PDF

Tema 7 L'Administració pública: concepte i principis. El ciutadà i ciutadana com a titular de drets davant l'Administració, dret d'accés als serveis i la informació pública, el dret d'accés de les persones a la informació i la documentació públiques 1. El procediment administratiu: mecanisme i garantia d'una correcta actuació administrativa Introducció 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa 1.2. Les administracions públiques de Catalunya 1.3. Principis de l'actuació administrativa 1.4. La competència 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya 1.6. La llengua de l'actuació administrativa 1.7. Funcionament electrònic del sector públic 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica Resum de la unitat 1 Esquema de la unitat 1 Introducció L’Estat social i democràtic de dret en què vivim s’estructura en tres poders, que emanen de la sobirania popular: el poder legislatiu, la funció del qual és elaborar les lleis; el poder executiu, que s’encarrega d’aplicar i fer complir aquestes lleis –cosa que inclou dictar reglaments-; i el poder judicial, que actua enjudiciant la ciutadania i les institucions en cas d’incompliment de les normes. D’aquests tres poders, el poder executiu el componen alhora el Govern i l’Administració. Així ho estableix la Constitució Espanyola al seu títol IV. El Govern dirigeix l’Administració Pública, que podem definir com l’organització que serveix al Govern per dur a terme les funcions que la Constitució li encomana. L’article 103 de la Constitució disposa que l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la Llei i al Dret. Aquests són els principis de funcionament de les administracions públiques, i són d’aplicació a qualsevol nivell d’administració: estatal, autonòmic, local i institucional. Cada dia, les administracions públiques duen a terme nombroses actuacions: reben sol·licituds, tramiten procediments, dicten resolucions i les notifiquen o resolen recursos, entre d'altres. Totes aquestes actuacions s'efectuen de manera ordenada i en el marc d'una organització establerta. En aquest curs estudiarem quins són els principis sobre els quals s'organitza i funciona una administració pública, com també quins són els tràmits que ha de seguir per dur a terme la seva actuació, que és el que coneixem com a procediment administratiu comú. Aquesta primera unitat ens introdueix en els conceptes generals de l'actuació administrativa i ens defineix què és el procediment administratiu comú, alhora que ens permet conèixer amb detall quines són les normes que regulen aquest procediment. ↑ Índex de la unitat 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa 1.1.1. La subjecció a la normativa 1.1.2. El procediment administratiu comú 1.1.3. La normativa reguladora del procediment administratiu comú 1.1.1. La subjecció a la normativa Una administració pública pot fer el que vulgui, actuar sense subjecció a cap regla? Aquesta és una pregunta que, només de llegir-la, segur que a tots ens provoca una resposta contundent i negativa, i diem: no, de cap manera, una administració pública no pot actuar sense més ni més i sense subjectar-se a cap normativa. Efectivament això és així, i no ens genera cap dubte la certesa de l'afirmació següent: tota administració pública està subjecta a una normativa que regula la seva actuació. Però hem d'anar més enllà i preguntar-nos el perquè d'aquesta premissa que tots donem per bona. Per què una administració pública ha d'actuar subjecta a unes determinades regles d'actuació o, més ben dit, a unes normes? La resposta rau en la naturalesa de les administracions públiques, ja que aquestes, com a integrants d'un dels poders de l'estat de dret, en concret del poder executiu, estan subjectes a un seguit de normes que regulen com han d'actuar, igual que succeeix amb la resta de poders de l'estat. Aquesta subjecció de les administracions públiques a la normativa és el que coneixem com a vinculació positiva, que significa que una administració pública només pot fer allò que la norma li permet fer i ho ha de fer només com la norma li diu que ho ha de fer. Aquest principi de vinculació positiva és especialment rellevant perquè comporta que si una administració pública actua més enllà dels límits que la normativa estableix, ens trobarem davant d'una actuació que estarà mancada dels requisits necessaris i pot esdevenir invàlida. ↑ 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat 1.1.2. El procediment administratiu comú De totes les normes que regulen l'actuació de les administracions públiques, n'hi ha unes d'específiques que estableixen com han d'actuar les administracions a l'hora de dictar un acte administratiu, és a dir, quins passos s'han de seguir i quines formalitats s'han d'observar per poder dictar un acte administratiu. Aquestes normes són les que coneixem com a normativa reguladora del procediment administratiu. Perquè una administració pública pugui dictar un acte administratiu, ha de seguir sempre un procediment establert per la normativa: el procediment administratiu. De normativa que reguli el procediment administratiu, n'hi ha molta i molt diversa: no és el mateix el procediment per autoritzar l'obertura d'un gran establiment comercial que el procediment per imposar una sanció al conductor d'un vehicle per infracció del límit de velocitat o que el procediment per nomenar un funcionari de carrera. Cada un d'aquests supòsits, en tant que es refereix a una matèria específica i diferent de les altres, requereix un procediment administratiu adaptat a la seva naturalesa. Ara bé, aquestes especificitats no impedeixen que hi hagi un seguit de tràmits que s'hagin de dur a terme de la mateixa manera i amb les mateixes garanties en tots els procediments administratius. Aquests tràmits comuns o unes mateixes pautes d'actuació en qualsevol procediment són el que es coneix com a procediment administratiu comú, han de ser observats per totes les administracions públiques quan han de dictar un acte administratiu, i els trobem regulats a la normativa reguladora del procediment administratiu comú. ↑ 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat 1.1.3. La normativa reguladora del procediment administratiu comú L'article 159 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) estableix la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya en allò que no estigui afectat per l'article 149.1.18 de la Constitució Espanyola (CE), per establir les normes de procediment administratiu de les administracions públiques catalanes que derivin de les particularitats del dret substantiu de Catalunya o de les especialitats de l'organització de la Generalitat. L'article 149.1.18 de la CE disposa que l'Estat és competent per regular el procediment administratiu comú, sens perjudici de les especialitats derivades de l'organització pròpia de cada comunitat autònoma. Això vol dir que trobarem la normativa sobre procediment administratiu comú tant en regulació de caràcter estatal com en regulació pròpia, aquesta darrera referida als aspectes del procediment que derivin de l'organització pròpia de les administracions catalanes. El procediment administratiu comú de les administracions públiques catalanes el trobem regulat a la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP) i a la Llei 26/2010, de 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (LRJPACat). La LPACAP regula el procediment administratiu comú de totes les administracions públiques de l'Estat. Aquesta Llei ha substituït en aquesta matèria la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC). Però la LRJPAC no només contenia disposicions sobre procediment administratiu comú, sinó que també regulava el règim jurídic de les administracions públiques. Conjuntament amb la LPACAP es promulga la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic (LRJSP), que conté regulació en matèria de règim jurídic i organització que, en part, resulta aplicable a totes les administracions públiques. Per tant, on abans teníem una sola llei estatal, la LRJPAC, ara en tenim dues; i tot allò que necessitem saber en relació amb el procediment administratiu comú ho trobarem a la LPACAP i, en menor mesura, a la LRJSP. La LPACAP i la LRJSP van entrar en vigor a l'any de la seva publicació, el 2 d'octubre de 2016. Però els efectes d’un seguit de determinacions de la LPACAP van quedar demorats –inicialment per dos anys, i més tard i de manera successiva, per dos anys i per sis mesos més– i no van adquirir vigència fins al 2 d'abril de 2021. Aquest mateix dia també va entrar en vigor el Reial decret 203/2021, de 30 de març, pel qual s'aprova el Reglament d'actuació i funcionament del sector públic per mitjans electrònics (en endavant, RAFME), que desenvolupa la LPACAP i la LRJSP pel que fa a l'actuació i al funcionament electrònic del sector públic. Tot i que els preceptes del RAFME enumerats a l’apartat 3 de la seva disposició final primera només són d’aplicació a l'àmbit estatal, la resta formen part del procediment administratiu comú o són bases del règim jurídic de les administracions públiques, i per això són directament aplicables a tots els ens públics estatals, autonòmics i locals. Per la seva part, la normativa catalana segueix l'esquema de l'anterior LRJPAC estatal, de manera que la LRJPACat regula tant el procediment com el règim jurídic de les administracions públiques de Catalunya. Hem d'anar amb compte a l'hora de llegir i interpretar la LRJPACat, ja que en molts dels seus articles es reprodueix textualment el redactat d'articles de la LRJPAC que tenien caràcter bàsic. Si llegiu la disposició final primera de la LRJPCat veureu que es diu expressament que els articles que allà s'enumeren constitueixen reproducció de legislació bàsica estatal. Els articles de la LRJPACat que no siguin reproducció de legislació bàsica estatal –és a dir, els que no surten a l'enumeració de la disposició final primera– són plenament vigents amb el mateix redactat. Per contra, el contingut dels articles de la LRJPACat que s'enumeren a la disposició final primera hem d'entendre que s'ha vist superat per la LPACAP o la LRJSP i, en conseqüència, la regulació aplicable en aquests supòsits és la que trobem als articles d'aquestes dues lleis estatals. De conformitat amb la LRJPACat, s’ha dictat el Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració digital. Aquest Reglament, que va entrar en vigor el 5 de setembre següent, té la finalitat d’ordenar el desplegament de l'Administració digital i establir, en l’àmbit d’aquesta, les normes de procediment administratiu que deriven de les particularitats de l'organització de l'Administració de la Generalitat de Catalunya. ↑ 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat 1.2. Les administracions públiques de Catalunya En l'apartat anterior hem emprat el concepte d'administració pública quan hem fet la introducció sobre el procediment administratiu. Ara veurem què cal entendre quan parlem d'administració pública, quines són les administracions públiques de Catalunya i a quines entitats s'aplica la normativa sobre procediment administratiu. 1.2.1. El concepte d'administració pública 1.2.2. Quines són les administracions públiques de Catalunya? 1.2.3. A qui s'aplica la LPACAP? 1.2.1. El concepte d'administració pública Podem definir l'administració pública com una organització amb personalitat jurídica pròpia, posada al servei de la comunitat i amb la finalitat d'aconseguir la satisfacció de l'interès general. També podem dir que una administració pública és una persona jurídica de naturalesa pública, és a dir, que es troba inserida dins dels poders públics. Ara bé, cal tenir en compte que no tots els poders públics són una administració pública. L'Estat es divideix en tres poders: poder legislatiu (per exemple: el Congrés, el Senat, el Parlament de Catalunya), poder executiu i poder judicial (els òrgans judicials), i tots són poders públics. L'administració pública s'insereix dins del poder executiu, poder que és format pel Govern i per l'Administració. Per tant, podem dir que l'Administració és l'instrument mitjançant el qual el Govern duu a terme les seves actuacions, executa les seves potestats. Així, no són administració pública, a tall d'exemple, ni la Corona, ni una cambra legislativa (Congrés, Parlament), ni els òrgans judicials, ni els òrgans de govern dels jutges i tribunals, ni el Tribunal Constitucional, ni el Defensor del Poble o el Síndic de Greuges. Exemples d'administracions públiques: l'Administració de la Generalitat de Catalunya, l'Administració general de l'Estat, un consell comarcal o un ajuntament. Dins de les administracions públiques hem de distingir entre: Les administracions territorials: són les que tenen una base territorial, és a dir, que la seva competència rau en relació amb un territori concret i, a més, desenvolupen la seva activitat respecte a la totalitat de les persones que es troben en el seu territori. Així, són administracions territorials totes les que acabem de posar com exemple (l'Administració de la Generalitat de Catalunya, l'Administració general de l'Estat, un consell comarcal o un ajuntament), ja que totes exerceixen les seves potestats sobre tot un territori delimitat políticament i ho fan amb caràcter general envers totes les persones d'aquell territori. Les administracions institucionals: són les que no tenen necessàriament una base territorial —poden abastar tot un territori o bé una part—, estan vinculades a una administració territorial i tenen una finalitat determinada amb relació a una o més competències concretes i respecte a determinats col·lectius, més o menys nombrosos, però no necessàriament respecte de totes les persones. És el cas dels organismes administratius, les entitats públiques i les empreses públiques. Són administració institucional, per exemple, l'Institut Català de la Salut, l'Agència Tributària de Catalunya, l'Agència Estatal d'Administració Tributària o l'Institut General de la Seguretat Social. Les administracions corporatives: són les persones jurídiques que, malgrat ser associacions de base privada, exerceixen algunes funcions d'interès públic. És el cas dels col·legis professionals o les cambres oficials. En aquest supòsit, la doctrina ha discutit sovint si veritablement són administracions públiques o si són entitats privades a les quals s'aplica el dret administratiu quan exerceixen potestats públiques. Sigui com sigui, no representen un nombre significatiu de les entitats que integren el gruix de les administracions públiques. ↑ 1.2. Les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat 1.2.2. Quines són les administracions públiques de Catalunya? L'article 3 de la LRJPACat diu que aquesta Llei s'aplica a les administracions públiques de Catalunya següents: a) L'Administració de la Generalitat. b) Les entitats que integren l'Administració local. c) L'Administració pròpia d'Aran. d) Els organismes autònoms i les entitats públiques dependents o vinculats a qualsevol de les administracions públiques catalanes quan exerceixen potestats administratives. e) Els consorcis en què participen majoritàriament les administracions, els organismes i les entitats públiques inclosos en aquest article, i també les entitats públiques que depenen dels consorcis o hi estan vinculades, quan exerceixen potestats administratives. f) Les entitats creades per llei del Parlament no dependents ni vinculades a l'Administració de la Generalitat quan exerceixen potestats administratives. Podem determinar quines són les administracions públiques de Catalunya a partir d'aquest article. Així, considerarem que totes les administracions que estan dins de l'àmbit d'aplicació de la LRJPACat són administracions públiques de Catalunya i estan subjectes a les disposicions d'aquella Llei i, en general, a les disposicions contingudes en totes les normes de procediment administratiu. Però, són només aquestes les administracions públiques de Catalunya o poden haver- n'hi més? L'article 2 de la LPACAP diu que tenen la consideració d’administracions públiques l’Administració general de l’Estat, les administracions de les comunitats autònomes, les entitats que integren l’Administració local, així com els organismes públics i entitats de dret públic que disposa la lletra a de l’apartat 2 de l'article 2. I quins són aquests organismes i entitats? Doncs ho són qualssevol organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents de les administracions públiques. Per tant, pel que fa al que s'ha d'entendre per administració pública, la LPACAP no afegeix cap tipus d'administració que no siguin les que estableix l'article 3 de la LRJPACat. ↑ 1.2. Les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat 1.2.3. A qui s'aplica la LPACAP? La LPACAP ens diu que les seves disposicions s'apliquen al sector públic, que comprèn L’Administració general de l’Estat Les administracions de les comunitats autònomes. Les entitats que integren l’Administració local El sector públic institucional, que comprèn: o a) Qualssevol organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents de les administracions públiques. o b) Les entitats de dret privat vinculades o dependents de les administracions públiques, que estan subjectes al que disposen les normes de la LPACAP que s’hi refereixin específicament i, en tot cas, quan exerceixin potestats administratives. o c) Les universitats públiques, que es regeixen per la seva normativa específica i, supletòriament, per les previsions de la LPACAP. Tenim aquí una de les grans novetats de la LPACAP respecte de l'anterior LRJPAC: Les normes de la LPACAP s'apliquen també a les entitats de dret privat vinculades o dependents de les administracions públiques, ja sigui quan expressament la LPACAP així ho disposi o, en tot cas, quan aquestes entitats exerceixin potestats administratives. L'anterior LRJPAC no ho disposava respecte de les entitats de dret privat, ho disposava només respecte de les entitats de dret públic. Ara, a les entitats de dret públic (per exemple l'Agència Catalana de l'Aigua, l'Agència de Residus de Catalunya o el Centre d'Iniciatives per a la Reinserció) els resulta aplicable la LPACAP com a qualsevol administració pública territorial, i a les entitats de dret privat (per exemple Infraestructures de la Generalitat de Catalunya SAU, Ferrocarrils de la Generalitat o Barcelona Serveis Municipals), se'ls aplicarà en la mesura que hem explicat. Cal tenir en compte, a més, que les corporacions de dret públic (col·legis professionals, cambres) es regeixen per la seva normativa específica en l’exercici de les funcions públiques que els hagin estat atribuïdes per llei o delegades per una administració pública i, supletòriament, per la LPACAP. ↑ 1.2. Les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat 1.3. Principis de l'actuació administrativa A l'apartat anterior, hem definit l'administració pública com una organització amb personalitat jurídica pròpia, posada al servei de la comunitat i amb la finalitat d'aconseguir la satisfacció de l'interès general. Així, la finalitat darrera de tota actuació administrativa és la consecució de l'interès general. A priori és difícil definir en què es concreta aquest interès general al qual ha de servir l'Administració. Però els textos constitucional i estatutari i les lleis aprovades pel Parlament, així com els òrgans de direcció política de l'Administració, ajuden a precisar quines han de ser les finalitats de l'actuació administrativa, les quals es poden resumir, cadascuna i en conjunt, en la idea d'interès general. Veurem, seguidament, quins són els principis de l'actuació administrativa que es recullen a la normativa aplicable, tant a l'àmbit estatal com català. 1.3.1. Els principis que recull la LRJSP 1.3.2. Els principis d'actuació de les administracions públiques de Catalunya 1.3.3. Els principis d'actuació de les administracions públiques i els drets de les persones 1.3.1. Els principis que recull la LRJSP L'article 3 de la LRJSP comença recollint el que disposa l'article 103 de la CE, que indica que les administracions públiques serveixen amb objectivitat els interessos generals, i també que actuen d'acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la CE, a la llei i al dret. Aquests principis generals es despleguen àmpliament al mateix article 3 de la LRSJP. D'acord amb la LRJSP, els principis a què s'ha de subjectar tota administració pública en la seva actuació són: Servei efectiu als ciutadans Simplicitat, claredat i proximitat als ciutadans Participació, objectivitat i transparència de l’actuació administrativa Racionalització i agilitat dels procediments administratius i de les activitats materials de gestió Bona fe, confiança legítima i lleialtat institucional Responsabilitat per la gestió pública Planificació i direcció per objectius i control de la gestió i avaluació dels resultats de les polítiques públiques Eficàcia en el compliment dels objectius fixats Economia, suficiència i adequació estricta dels mitjans als fins institucionals Eficiència en l’assignació i la utilització dels recursos públics Cooperació, col·laboració i coordinació entre les administracions públiques Així mateix, i a causa del caràcter preeminent que, d'acord tant amb la LRJSP com amb la LPACAP, han de tenir els mitjans electrònics en les actuacions administratives, tant respecte dels ciutadans com entre les mateixes administracions, les administracions públiques s’han de relacionar entre si i amb els seus òrgans, organismes públics i entitats vinculats o dependents a través de mitjans electrònics que assegurin la interoperabilitat i seguretat dels sistemes i de les solucions adoptades per cadascuna, han de garantir la protecció de les dades de caràcter personal i han de facilitar preferentment la prestació conjunta de serveis a les persones interessades. L'article 140 de la LRJSP també recull els principis que han de regir les relacions entre les diferents administracions públiques, els quals són reiteració dels principis generals recollits a l'article 3: lleialtat institucional, cooperació, col·laboració, coordinació o eficiència. Altres principis que figuren en aquesta llista, com ara el principi de solidaritat interterritorial, van segurament més enllà d’allò que hauria de recollir una llei de règim jurídic reguladora del sector públic. ↑ 1.3. Principis de l'actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat 1.3.2. Els principis d'actuació de les administracions públiques de Catalunya En l'àmbit de les administracions públiques de Catalunya, la LRJPACat estableix, en el mateix sentit que la normativa estatal, que les administracions públiques de Catalunya serveixen amb objectivitat els interessos generals i actuen, sota la direcció dels òrgans de govern respectius, amb submissió plena a la llei i al dret, compleixen les funcions que tenen atribuïdes i actuen d'acord amb uns principis generals. Els principis generals d'actuació de les administracions públiques de Catalunya que estableix la LRJPACat són els següents: Eficàcia i eficiència Bona fe i confiança legítima Proximitat Imparcialitat Proporcionalitat Simplificació i racionalitat administrativa Transparència i accessibilitat Participació ciutadana Lleialtat institucional Col·laboració i cooperació interadministratives Tots aquests principis són inclosos dins de la relació de principis d'actuació que estableix la LRJSP, la qual, en aquest aspecte, té caràcter bàsic. D'altra banda, i amb relació a l'actuació amb mitjans electrònics, la LRJPACat estableix els principis següents: Igualtat en l'accés dels ciutadans a la prestació dels serveis públics i a qualsevol actuació o procediment administratiu Accessibilitat a la informació i als serveis públics per mitjans electrònics, d'una manera segura i comprensible Neutralitat tecnològica en l'ús dels mitjans electrònics i adaptabilitat al progrés de les tècniques i dels sistemes de comunicacions electròniques, amb independència de les alternatives tecnològiques escollides pels ciutadans Seguretat amb relació a la identitat, la integritat, la conservació i, si escau, la confidencialitat de la informació i de les transaccions Interoperabilitat entre els mitjans electrònics de les diverses administracions públiques. D’acord amb l’article 4 del Decret 76/2020, de 4 d’agost, d'Administració digital, l’actuació de l’Administració de la Generalitat, en l'àmbit de l'administració digital, s'ha d'inspirar en els principis de l'article 4 de la Llei 29/2010, del 3 d'agost, de l'ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya i en els principis següents: a) Compromís per exercir el lideratge. b) Coordinació la resta d'administracions públiques catalanes. c) Proactivitat i personalització en la prestació de serveis públics digitals. d) Eficàcia i eficiència en la gestió dels recursos públics necessaris. e) Inclusivitat per tal que totes les persones, individualment o col·lectivament, puguin ser partícips del benestar generat per la societat digital. f) Participació i proximitat, per facilitar l'accés i la trobada amb les persones i fomentar la participació individual i col·lectiva en la presa de decisions i en la gestió. g) Transparència. h) Innovació i adaptació contínua dels serveis públics tenint en compte l'aprofitament del potencial de la tecnologia en cada moment. i) Qualitat en la prestació dels serveis digitals. j) Confiança en l'Administració digital mitjançant el desenvolupament d'un model de ciberseguretat, especialment en relació amb la protecció de dades de caràcter personal. k) Continuïtat digital com a capacitat de l'Administració de dissenyar, crear i preservar la informació durant tot el temps que sigui necessària per a les finalitats per a les quals va ser creada i fer-la accessible a les persones interessades en el decurs del temps. l) Legalitat, que suposa el manteniment de la integritat de les garanties jurídiques de la ciutadania davant les administracions públiques, d'acord amb la normativa que regula el règim jurídic i el procediment de les administracions públiques. ↑ 1.3. Principis de l'actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat 1.3.3. Els principis d'actuació de les administracions públiques i els drets de les persones L'establiment d'uns principis als quals s'han de sotmetre totes les administracions públiques en la seva actuació, comporta, alhora, que totes les administracions han d'actuar en les relacions amb la ciutadania d'una manera determinada i respectant els principis esmentats i, d'altra banda, i des de la vessant de la ciutadania, aquests principis d'actuació administrativa es corresponen amb un seguit de drets tant de les persones en general com de les persones interessades en un procediment administratiu en particular enfront de l'Administració pública. Ara bé, no hi pot haver drets sense deures, i això també és així respecte de la ciutadania i de les persones interessades: igual que la legislació els atribueix drets, també els imposa deures o obligacions. Dels drets i deures de la ciutadania i de les persones interessades en parlarem amb detall en la tercera unitat d'aquest curs. ↑ 1.3. Principis de l'actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat 1.4. La competència Quan parlem d'administracions públiques, una de les qüestions que ens cal conèixer és tot el que fa referència a la competència. La competència es defineix com el conjunt de funcions públiques respecte d'unes matèries, serveis o finalitats públiques determinades, que té atribuïdes una administració pública o un òrgan administratiu. Dit d'una manera més senzilla, la competència és el que poden fer les administracions i, dins de cada una d'elles, quin òrgan ho ha de fer. 1.4.1. Les administracions públiques i els seus òrgans 1.4.2. La competència de les administracions públiques i dels seus òrgans 1.4.3. La distribució de la competència dins d'una administració pública 1.4.4. Alteració i afectació de l'exercici de les competències 1.4.1. Les administracions públiques i els seus òrgans L'Administració pública, com a organització al servei d'unes finalitats determinades, disposa d'un conjunt d'elements personals i materials que s'ordenen en un seguit d'unitats en virtut del principi de divisió del treball. Aquests elements es reparteixen entre les diferents unitats administratives que conformen una administració. La unitat administrativa es podria definir com una pluralitat de llocs de treball que depenen d'un mateix cap. Per tant, el concepte d'unitat administrativa té un caràcter organitzatiu a l'interior de cada administració. La unitat administrativa no ha de tenir, necessàriament i per si mateixa, transcendència externa. És a dir, una unitat administrativa pot actuar envers l'exterior o no, i ho farà o no depenent de quina sigui la seva funció. Imaginem, per exemple, una unitat d'estudi (gabinet tècnic), d'assessorament intern (assessoria jurídica) o d'arxiu, que no actuen de cara a la ciutadania sinó que la seva activitat és interna. La unitat administrativa a la qual s'atribueixen funcions que tenen efectes jurídics davant de tercers o que actua amb caràcter preceptiu s'anomena òrgan administratiu. En el cas de la Generalitat de Catalunya, Són òrgans administratius: els departaments, les secretaries generals, les secretaries sectorials, les direccions generals, les subdireccions generals, els serveis, les seccions i els negociats. Tots aquests són òrgans administratius que es troben dins l'organització d'una administració pública, en aquest cas la Generalitat de Catalunya, que és la que ostenta la personalitat jurídica única, mentre que els òrgans no tenen atribuïda personalitat jurídica pròpia ni diferenciada de la de l'administració a la qual pertanyen. Cada administració pública, de la mateixa manera que tota persona jurídica, actua cap a l'exterior mitjançant els seus òrgans, i cada òrgan actua per mitjà de les persones físiques que en són titulars o que en formen part. ↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat 1.4.2. La competència de les administracions públiques i dels seus òrgans És potestat de cada administració establir quins òrgans l'han de formar. És el que es coneix com a potestat d'autoorganització. Una vegada tenim els òrgans que formen una administració pública, hem de veure què pot fer cada un d'aquests òrgans. El que pot fer una administració pública és el que es coneix com a competència atribuïda a aquella administració. Dins de cada administració, el total de competències que li són atribuïdes es reparteixen entre els seus òrgans administratius. Així, la normativa de cada administració determina quines són les competències de cada un dels seus òrgans. La competència es pot definir com la potestat irrenunciable d'emanar actes jurídics amb relació a unes determinades matèries, atribuïda per una norma jurídica a l'Estat, a les comunitats autònomes, a una administració pública o a un òrgan administratiu. La distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes deriva directament de la CE i dels estatuts d'autonomia, si bé l'exercici de les competències autonòmiques acostuma a estar condicionada a l'aprovació dels reials decrets de traspassos, que transfereixen els mitjans materials i personals necessaris per al seu exercici. L'Administració de l'Estat i les administracions de les comunitats autònomes són titulars de les funcions de caràcter administratiu dins del conjunt de les competències que, respectivament, corresponen a l'Estat i a les comunitats autònomes. Per exemple: si l'Estatut d'Autonomia de Catalunya atorga a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de cultura (art. 127.1), correspon a l'Administració de la Generalitat prestar a la comunitat els serveis que en matèria cultural exigeix l'interès general, amb subjecció a les lleis que el Parlament de Catalunya aprovi en aquesta matèria. Els ens locals exerceixen les competències que els atribueix la llei. Per la seva banda, els ens de l'Administració institucional exerceixen les competències que els assigna la seva norma de creació. La competència dels òrgans administratius és una qüestió de tipus organitzatiu i intern de cada administració. Per això, la seva regulació general no la trobem dins de la LPACAP, sinó dins de la LRJSP. ↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat 1.4.3. La distribució de la competència dins d'una administració pública A un determinat òrgan, la competència se li pot atribuir per raó de la matèria (per exemple, a un ministeri o departament), per raó de jerarquia (a un òrgan que tingui un rang jeràrquic determinat) i per raó del territori (a un òrgan perifèric com ara un servei territorial). És possible que una norma d'atribució de competència utilitzi únicament un d'aquests criteris, o que en combini més d'un. Així, per determinar l'òrgan competent per conèixer un afer concret, pot ser que haguem de consultar diverses normes d'atribució de competència. En el cas dels òrgans unipersonals, el titular dels quals és una única persona física (per exemple, el conseller d'un departament, o el subdirector general d'una subdirecció general), si la competència s'atribueix per raó de la matèria, normalment l'òrgan s'identifica mitjançant la referència al seu conjunt (ministeri, departament); si la competència s'atribueix per raó de jerarquia, l'òrgan s'acostuma a identificar mitjançant la referència al càrrec de la persona que n'és titular (ministre, conseller). Cal tenir en compte, finalment, que si una disposició atribueix competències a una administració, sense especificar l'òrgan que l'ha d'exercir, s'entén que la facultat d'instruir i resoldre els expedients correspon als òrgans inferiors competents per raó de la matèria i del territori i, si n'hi ha diversos, al superior jeràrquic comú. ↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat 1.4.4. Alteració i afectació de l'exercici de les competències En el si d'una mateixa administració, la competència ha de ser exercida pels òrgans que la tenen atribuïda segons la normativa que la mateixa administració dicta amb aquesta finalitat. No obstant això, la LRJSP estableix que, en alguns supòsits, la competència pugui ser exercida amb més o menys intensitat per un òrgan diferent d’aquell que la té atribuïda. És el que coneixem com a supòsits d'alteració i d'afectació de la competència, segons aquest exercici de la competència sigui més ple (alteració) o més limitat (afectació). En cas que la competència passi a ser exercida per un òrgan diferent del que la té atribuïda, la titularitat de la competència correspon igualment a l'òrgan que la té atribuïda normativament. L'alteració de la competència: la delegació i l'avocació Parlem d'alteració de la competència quan aquesta és exercida en tot l'abast per un òrgan diferent d’aquell que la té atribuïda. Pot presentar dues variants: la delegació de competències i l'avocació de competències. a) La delegació de competències La delegació de competències consisteix en la transferència de l'exercici de determinades competències administratives que l'òrgan que en té atribuïda la titularitat du a terme en favor d'altres òrgans, i que pot revocar en qualsevol moment. Per delegar la competència no cal que hi hagi relació de jerarquia entre l'òrgan delegant i l'òrgan delegat. Normalment es delega un bloc o sector de competències de l'òrgan delegant, però és possible també acordar la delegació per a un assumpte concret. En determinats supòsits que la Llei determina (art. 9.2 i 9.5 de la LRJSP), s'exclou la possibilitat de delegació. A més, cal tenir en compte que les normes aplicables a l'Administració de la Generalitat (art. 8 de la LRJPACat) i a les entitats locals (Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local i Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya) estableixen prohibicions de delegació específiques per a cada administració. Com a requisit formal per efectuar la delegació, la Llei estableix que cal la publicació de la delegació i de la seva revocació al diari oficial que correspongui. Les resolucions administratives que s'adoptin per delegació han d'indicar expressament aquesta circumstància i es consideren dictades per l'òrgan delegant. La delegació de competències es pot donar tant entre òrgans d'una mateixa administració territorial, dependents jeràrquicament o no, com també entre un òrgan d'una administració territorial cap a un òrgan d'un organisme públic o entitat de dret públic vinculats a aquella. Exemple: un conseller delega l'exercici de competències al director d'un organisme autònom. b) L'avocació L'avocació consisteix en l'assumpció per part d'un òrgan superior jeràrquic de l'exercici de la competència atribuïda o delegada a un òrgan inferior, quan circumstàncies d'índole tècnica, econòmica, social, jurídica o territorial ho facin convenient. Com a excepció a la regla general, en cas que es tracti d'una competència delegada per un òrgan jeràrquicament no dependent, només pot avocar el coneixement d'un expedient l'òrgan delegant. Com a requisits de forma, l'acord d'avocació ha de ser motivat i s'ha de notificar a les persones interessades en el procediment, si n'hi ha, abans de la resolució. L'avocació s'efectua sempre per a un assumpte concret. Els supòsits d'afectació de la competència A banda de la delegació i l'avocació, la Llei disposa altres figures que afecten en menor mesura l'exercici de la competència, i per això parlem de supòsits que afecten la competència però que no arriben a alterar-la. Aquests supòsits són: l'encàrrec de gestió la delegació de signatura, anomenada autorització de signatura a la LRJPACat la suplència a) Mitjançant l'encàrrec de gestió un òrgan encomana a un altre de la mateixa administració o d'una altra la realització d'una determinada activitat material en no disposar dels mitjans tècnics necessaris per fer-ho. L'encàrrec fa referència exclusivament a activitats de caràcter material (p. ex., l'elaboració d'un estudi), no a actes que produeixen efectes jurídics, els quals han de ser dictats pel titular de la competència, que en manté l'exercici. b) Quant a la delegació o autorització de signatura, que no necessita ser publicada, el titular de la competència transfereix la materialitat de la signatura, però adopta en persona la resolució de forma verbal. En les resolucions que se signin per delegació o autorització, s'ha de fer constar l'autoritat de procedència. La delegació o autorització de signatura no és possible en les resolucions de caràcter sancionador ni en les matèries excloses per l'article 8.3 de la LRJPACat. c) Finalment, la suplència comporta l'exercici temporal de les funcions del titular d'un òrgan administratiu per una altra persona física, per raons de vacant, absència o malaltia. Es tracta d'una suplència d'una persona física per una altra, no d'un òrgan per un altre. ↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya La consecució de l'interès públic requereix, com hem vist quan hem tractat els principis d'actuació administrativa, que les administracions actuïn amb objectivitat i imparcialitat. Per garantir aquesta objectivitat i imparcialitat en l'exercici de les funcions públiques, la Llei estableix un seguit de causes en què es considera que hi pot haver un xoc entre els interessos particulars del funcionari o de l'autoritat que ha de tramitar o resoldre un procediment, i l'interès general en què ha de consistir la finalitat de la seva actuació. Si en un procediment concret es produeix alguna d'aquestes causes, el funcionari o l'autoritat s'ha d'abstenir d'actuar, és a dir, s'ha d'apartar voluntàriament del procediment. Si el funcionari o autoritat en què concorri causa d'abstenció, no s'absté, hi ha dues possibilitats: o bé els òrgans superiors poden ordenar-li que s'abstingui de qualsevol intervenció en l'expedient o bé les persones interessades poden promoure la recusació en qualsevol moment de la tramitació de l'expedient. L'abstenció i la recusació garanteixen l'objectivitat i la imparcialitat de l'actuació dels funcionaris i autoritats en el procediment administratiu. En qualsevol cas, l'actuació en el procediment de persones en les quals concorren motius d'abstenció no ha d'implicar, necessàriament, la invalidesa dels actes en què hagin intervingut, per bé que la manca d'abstenció en els casos en què fos procedent dona lloc a responsabilitat. No obstant això, en l'àmbit de l'Administració local, hi ha una excepció com a norma específica en matèria d'abstenció: l'actuació dels membres de les corporacions locals en els quals concorrin causes d'abstenció implica, quan hagi estat determinant, la invalidesa dels actes en què hagin intervingut. 1.5.1. L'abstenció 1.5.2. La recusació 1.5.1. L'abstenció Són causes d'abstenció (art. 23 de la LRJSP): Tenir interès personal en l’afer de què es tracti o en un altre la resolució del qual pugui influir la d’aquell; ser administrador de societat o entitat interessada, o tenir qüestió litigiosa pendent amb alguna persona interessada. Tenir un vincle matrimonial o una situació de fet assimilable, i el parentesc de consanguinitat dins del quart grau o d’afinitat dins del segon, amb qualsevol de les persones interessades, amb els administradors d’entitats o les societats interessades i també amb els assessors, representants legals o mandataris que intervinguin en el procediment, així com compartir despatx professional o estar associat amb aquests per a l’assessorament, la representació o el mandat. Tenir amistat íntima o enemistat manifesta amb alguna de les persones esmentades a l’apartat anterior. Haver intervingut com a pèrit o com a testimoni en el procediment de què es tracti. Tenir relació de servei amb una persona natural o jurídica interessada directament en l’afer, o haver-li prestat en els dos últims anys serveis professionals de qualsevol tipus i en qualsevol circumstància o lloc. Si concorre una causa d'abstenció, el funcionari o autoritat que considera que incorre en aquesta causa ho ha de comunicar al seu superior immediat, el qual ha de resoldre el que sigui procedent. ↑ 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat 1.5.2. La recusació En cas que concorri alguna de les causes d'abstenció en un funcionari o autoritat i aquest no s'abstingui d'actuar, les persones interessades en poden promoure la recusació en qualsevol moment del procediment, és a dir, poden sol·licitar que aquesta persona sigui apartada del procediment. Aquesta recusació s'ha de plantejar per escrit, fent constar la causa o causes en què es fonamenti. Mitjançant un procediment amb terminis molt breus, en què la persona recusada manifesta si està d'acord o no amb la causa de recusació, el superior jeràrquic resol i, en cas d'estimar la recusació, acorda la substitució de la persona recusada. La decisió sobre la recusació no és recurrible de manera separada, sens perjudici que pugui ser invocada com a motiu de recurs quan s'impugni la resolució final que es dicti en el procediment. ↑ 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat 1.6. La llengua de l'actuació administrativa L'article 13.c de la LPACAP reconeix el dret dels ciutadans d'utilitzar, en les seves relacions amb les administracions públiques, les llengües oficials en el territori de la seva comunitat autònoma, d'acord amb el que estableix la mateixa Llei i la resta de l'ordenament jurídic. D'acord amb l'article 15.2 de la LPACAP, en els procediments tramitats per les administracions públiques de les comunitats autònomes i per les entitats locals, l'ús de la llengua s'ha d'ajustar al que estableix la legislació autonòmica corresponent. A Catalunya, l'article 5 de la LRJPACat estableix que el règim lingüístic de les administracions públiques de Catalunya es regeix pel que disposen l’Estatut d’Autonomia i la normativa lingüística de la Generalitat i de les entitats locals. En aquest sentit, l'article 10 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística estableix que en els procediments administratius tramitats per l'Administració de la Generalitat i per les administracions locals s'ha d'emprar el català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a presentar documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà. L'Administració ha de lliurar a les persones interessades que ho sol·licitin, en la llengua oficial demanada, una testimoniança traduïda d'allò que els afecta, la qual cosa no pot comportar cap perjudici o despesa a la persona sol·licitant ni retards en el procediment ni suspendre'n la tramitació i els terminis establerts. El Decret 107/1987, de 13 de març, regula l'ús de les llengües oficials per l'Administració de la Generalitat de Catalunya. Aquest Decret ha estat modificat pel Decret 254/1987, de 4 d'agost i pel Decret 162/2002, de 28 de maig. Finalment, l'article 15.3 de la LPACAP prescriu la traducció al castellà dels documents, o de les seves parts, en dos supòsits: quan hagin de tenir efectes fora del territori de la comunitat autònoma (tret que la llengua pròpia sigui coincident en les dues comunitats) i quan ho sol·licitin les persones destinatàries. ↑ Índex de la unitat 1.7. Funcionament electrònic del sector públic 1.7.1. El pas d'una administració presencial a una administració electrònica 1.7.2. Les principals novetats del procediment administratiu pel que fa a la tramitació electrònica 1.7.1. El pas d'una administració presencial a una administració electrònica Les administracions públiques han estat organitzacions on, ja sigui per tradició ("És que això sempre ho hem fet així!"), ja sigui emparant-se en un excés de zel ("Segur que ho podem fer així? És que si no ho fem així, no sé si garantirem la seguretat jurídica"), ja sigui per manca de disponibilitat pressupostària ("És que no hi ha pressupost per a noves aplicacions informàtiques!"), ha estat especialment dificultós fer el pas cap a l'ús generalitzat de les noves tecnologies; no tant en el dia a dia intern, però sí pel que fa a incorporar la tecnologia de manera plena dins del procediment administratiu. La normativa d'organització administrativa i de procediment administratiu ha anat fent petits passos en aquest sentit i, des de la promulgació de la LRJPAC l'any 1992, s'han anat succeint reformes modestes que han procurat anar implementant l'ús de mitjans electrònics, tant pel que fa a les actuacions internes de cada administració, com a les relacions entre diferents administracions, com a les relaciones entre les administracions i els ciutadans. L'ús cada vegada més generalitzat de les noves tecnologies, que ha fet un salt exponencial amb la irrupció dels dispositius mòbils intel·ligents (telèfons i tauletes), ha adobat el terreny per a una implantació generalitzada d'aquestes noves tecnologies allà on, fins ara, havia resultat més dificultós: la relació entre les administracions i els ciutadans. L'any 2007, amb la promulgació de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics (posteriorment derogada per la LPACAP), es va produir la primera gran revolució legislativa en aquest camp. A Catalunya, la Llei 29/2010, del 3 d'agost, de l'ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya, conté una regulació anàloga a la de la Llei estatal 11/2007 però el seu desplegament, com el d'aquesta, s'ha vist subjecte també a la disponibilitat pressupostària. La Llei 29/2010 vol consolidar l’anomenat model català d’administració electrònica, que té com a finalitat millorar la transparència, l'eficàcia i la qualitat del sector públic a Catalunya per mitjà de l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre les entitats del sector públic i les persones, basada en la coresponsabilitat entre les administracions públiques catalanes i tots els actors implicats en l'ús dels mitjans electrònics per definir les estratègies que permetin avançar en aquest camp. Tanmateix, la situació de crisi financera viscuda des d'aleshores, amb un impacte mai vist abans sobre els pressupostos públics, ha dificultat una veritable transformació de les administracions dins d'un món global cada vegada més digital i menys presencial. Les noves regulacions sobre transparència administrativa aprovades els anys 2013 (àmbit estatal) i 2014 (àmbit català), han forçat les administracions públiques a dotar-se de mitjans electrònics per complir el deure d'informació i transparència davant la ciutadania sense haver de remenar piles d'expedients administratius en suport paper. Tot això ha portat a un canvi legislatiu que comporta un canvi total de paradigma: La LPACAP i la LRJSP aposten decididament per una administració pública digital, sense paper, i estableixen una regulació del procediment administratiu, així com de les relacions entre administracions públiques, que es basen completament en mitjans electrònics. Així, el procediment tramitat presencialment i en suport paper desapareix, i només hi ha la possibilitat que determinades persones interessades puguin intervenir presencialment en el procediment, tot i que les seves aportacions en paper han de ser digitalitzades. Ja no parlem de tràmits electrònics aïllats dins d'un procediment administratiu sinó de procediment administratiu que es tramita íntegrament en suport electrònic. La transformació tecnològica que aquesta nova legislació imposa a les administracions públiques té una gran dimensió i requereix el seu temps. Per això, com hem vist més amunt, algunes de les determinacions de la LPACAP relatives a la gestió electrònica del procediment –registre electrònic d'apoderaments, registre electrònic, registre d'empleats públics habilitats, punt d'accés general electrònic de l'Administració i arxiu únic electrònic– han estat les últimes a entrar en vigor. Mentrestant, el Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració digital, ha configurat l'Administració digital de la Generalitat de Catalunya: se n'estableix la governança i els serveis digitals, se'n defineix el model de ciberseguretat, i es presta una atenció especial a l'assistència a la ciutadania mitjançant l'habilitació i capacitació contínua dels empleats públics en les tecnologies. Posteriorment, alhora que entraven en vigor aquelles previsions més tardanes de la LPACAP, ho ha fet també el Reial decret 203/2021, de 30 de març, pel qual s’aprova el RAFME. S'unifica així en un sol Reglament el desplegament de tots els aspectes relacionats amb l'actuació i funcionament del sector públic per mitjans electrònics previstos en la LPACAP i la LRJSP. Aquesta regulació global i unitària, tant en l'àmbit intern de les Administracions com en les relacions interadministratives i amb la ciutadania i les empreses, suposa una fita important de sistematització i ordenació, i encara de simplificació de conceptes tècnicament complexos. ↑ 1.7. Funcionament electrònic del sector públic | ↑ Índex de la unitat 1.7.2. Les principals novetats del procediment administratiu pel que fa a la tramitació electrònica Durant aquest curs anirem veient el que, en cada moment i fase del procediment administratiu, estableix la LPACAP quant a la tramitació electrònica del procediment. Així mateix, la LRJSP conté un seguit de disposicions que, tot i no referir-se directament al procediment administratiu, tenen una gran rellevància quan parlem de l'actuació electrònica de les administracions i tenen, per tant, relació directa amb el procediment. Tant la LPACAP com la LRJSP contenen nombroses novetats en relació amb la tramitació electrònica del procediment administratiu. Passem a veure ara, de manera molt resumida, ja que seran tractats degudament en cada part del curs que correspongui, algunes de les novetats de la nova legislació en matèria de procediment administratiu electrònic: els sistemes d'identificació electrònica només exigeixen la signatura electrònica en supòsits taxats l'establiment d'un sistema d'assistència a les persones interessades per part de funcionaris habilitats per garantir que es puguin relacionar electrònicament amb l'Administració i la desaparició del registre presencial tradicional la possibilitat que s'incrementi el nombre de persones obligades a relacionar- se electrònicament amb l'Administració la previsió general d'un registre electrònic d'apoderaments l'establiment d'un punt d'accés general electrònic l'obligatorietat d'ús de models normalitzats quan els estableixi l'Administració la fixació de la data d'esmena de la sol·licitud com a data real d'entrada de la sol·licitud en el registre quan es tracti de persones obligades a utilitzar mitjans electrònics l'establiment d'un arxiu electrònic únic per part de cada administració amb caràcter general, l'expedició de documents i còpies per part de les administracions serà en format electrònic; també han de ser en format electrònic, amb caràcter general, els documents que es presentin a requeriment de l'Administració l'establiment d'un registre de funcionaris habilitats per expedir còpies autèntiques electròniques l'inici del còmput de terminis per tramitar un procediment el fixa la data i hora de presentació en el registre electrònic de cada administració o organisme la notificació s'ha d'efectuar, preferentment, per mitjans electrònics, i en tot cas quan la persona interessada estigui obligada a la tramitació electrònica En la pràctica, la demora en l'entrada en vigor d'aquells aspectes essencials de la LPACAP que hem esmentat més amunt ha dificultat que es pogués parlar d'una implantació completa i, sobretot, efectiva de l’administració electrònica. Però ara, amb la seva entrada en vigor i la del RAFME alhora, es consolida la normativa relativa a serveis electrònics a la ciutadania i empreses, i s’impulsen l'ús i els beneficis de la digitalització en l'Administració. Entre els aspectes regulats pel Reglament que incideixen en la tramitació del procediment administratiu es poden destacar, per exemple, l'acreditació de la representació de les persones interessades, la gestió dels documents presentats en paper, els documents administratius electrònics, etcètera. El RAFME aspira a tenir, a més, un impacte ambiental positiu: amb l’eliminació del paper –emprat massivament en la tramitació administrativa tradicional–, així com amb la impressió làser i la logística consegüent, s’espera reduir la petjada de carboni i l’impacte ambiental que suposa. En l’àmbit català, el Decret 76/2020, de 4 d’agost, ha suposat una fita cabdal en la consolidació de l’anomenat model català d’administració electrònica. A més d’establir el règim jurídic d'administració digital de l'Administració de la Generalitat i definir l'estructura organitzativa corresponent inclou, en un annex, un glossari de terminologia tècnica que defineix diversos conceptes que s’hi fan servir. Aquesta evolució normativa vol ser l’embrió d’un nou concepte d’administració, l’anomenada administració digital. El que fins ara s’ha entès com administració electrònica es referia a l’automatització o electronificació dels processos, és a dir, a donar servei electrònic a allò que fins ara es feia en paper. L’administració digital significa, a més, generar valor públic mitjançant l’ús de les TIC: així, les noves tecnologies mòbils, les dades obertes i la col·laboració entre administracions públiques s'afegeixen als instruments propis de l’administració electrònica per construir administracions públiques obertes i eficients que presten serveis proactius, personalitzats i accessibles a les persones. ↑ 1.7. Funcionament electrònic del sector públic | ↑ Índex de la unitat 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica 1.8.1. Identificació electrònica i signatura electrònica 1.8.2. Quan es requereix l'ús de signatura electrònica? 1.8.3. L'assistència en l'ús dels mitjans electrònics 1.8.4. Sistemes de signatura electrònica i de segell electrònic 1.8.5. Els sistemes d'identificació de les persones interessades en el procediment 1.8.6. Els sistemes de signatura de les persones interessades en el procediment 1.8.1. Identificació electrònica i signatura electrònica El procediment administratiu ha passat de tramitar-se en suport paper a tramitar-se, amb caràcter general, de manera electrònica, fet que dona una gran rellevància a la identificació i la signatura electròniques. Si la tramitació del procediment ha de ser electrònica, tant els sistemes d'identificació de les persones que hi intervenen com la seva signatura, quan aquesta hi calgui, han de ser també, per força, sistemes electrònics. El Reglament (UE) 910/2014, del Parlament Europeu i del Consell, de 23 de juliol, relatiu a la identificació electrònica i als serveis de confiança per a les transaccions electròniques en el mercat interior (en endavant, Reglament eIDAS), ja va desenvolupar el concepte d'identitat electrònica com a element alternatiu a la certificació o signatura electrònica per a l'accés als serveis electrònics de les administracions públiques. En la línia del que estableix el Reglament UE, la LPACAP distingeix, d'una banda, els sistemes d'identificació de les persones interessades en el procediment, que permeten conèixer qui fa un tràmit, i, de l'altra, els sistemes de signatura electrònica admesos per les administracions públiques, que cal emprar només en determinats supòsits i tràmits. Per tant, una cosa és identificar-se davant d'una administració, per exemple per acreditar la legitimació per tenir vista d'un expedient, i una altra cosa és signar electrònicament un determinat document que ha de tenir efectes davant d'una administració. La LPCAP regula per primer cop la identificació i la signatura dels interessats en les seves actuacions exclusivament en format electrònic, bé mitjançant la digitalització de les signatures manuscrites realitzades en format analògic o en paper, bé per la disposició dels mecanismes d’identificació i signatura electrònica habilitats per a les actuacions dels interessats en el procediment. Per tant, fins i tot en cas que el ciutadà hagi realitzat les seves actuacions i tràmits presencialment fent-hi servir el format paper, en virtut del procediment de digitalització la signatura manuscrita queda digitalitzada en el procés de conversió del document en paper al format electrònic. D'acord amb la LPACAP, en la majoria de tràmits n'hi ha prou amb la identificació electrònica a través d'un sistema que compti amb un registre previ com a usuari que en permeti garantir la identitat, i només en determinats supòsits s'exigeix la signatura electrònica. Ara bé, com veurem més endavant, els sistemes admesos per a la identificació tenen força coincidència amb els sistemes admesos de signatura electrònica, fins al punt que, si la normativa reguladora del procediment ho estableix, les administracions poden admetre com a sistema de signatura electrònica els sistemes d'identificació que reconeix la LPACAP. ↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat 1.8.2. Quan es requereix l'ús de signatura electrònica? L'article 11 de la LPACAP estableix que, amb caràcter general, per dur a terme qualsevol actuació en el procediment administratiu n'hi ha prou que les persones interessades acreditin la seva identitat per qualsevol dels mitjans d'identificació establerts a la Llei, llevat dels supòsits en què expressament es requereix l'ús de signatura electrònica. Els tràmits o les actuacions en què es requereix l'ús de la signatura electrònica són: Formular sol·licituds Presentar declaracions responsables o comunicacions Interposar recursos Desistir d'accions Renunciar a drets Pel que fa a l'eficàcia jurídica de la signatura electrònica cal tenir present la Llei 6/2020 d’11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis electrònics de confiança, que ha derogat la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica. S'hi estableix que els documents electrònics públics, administratius i privats, tenen el valor i l’eficàcia jurídica que correspongui d’acord amb l'article 326.3 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil. D'una altra banda, en el Reglament eIDAS esmentat més amunt s'hi precisa al respecte que: 1. No es denegaran efectes jurídics ni admissibilitat com a prova en procediments judicials a una signatura electrònica, pel simple fet de ser una signatura electrònica, o perquè no compleixi els requisits de una signatura electrònica qualificada. 2. La signatura electrònica qualificada tindrà l’efecte jurídic equivalent a una signatura manuscrita 3. Una signatura electrònica qualificada basada en un certificat qualificat emès per un Estat membre, serà reconeguda com a signatura electrònica qualificada en la resta dels Estats membres. ↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat 1.8.3. L'assistència en l'ús dels mitjans electrònics L'article 12 de la LPACAP estableix que: Les administracions públiques han d'assistir les persones interessades no obligades a relacionar-s'hi electrònicament perquè puguin dur a terme les seves actuacions davant d'aquestes emprant mitjans electrònics. Amb caràcter general, les administracions han de posar canals d'accés a disposició de les persones interessades perquè s'hi puguin relacionar per mitjans electrònics. A més, les administracions han d'assistir sempre que ho demanin les persones interessades que no estan obligades a la relació electrònica però vulguin fer-la servir, en especial pel que fa a la identificació i la signatura electrònica, la presentació de sol·licituds mitjançant el registre electrònic general i l'obtenció de còpies autèntiques. En el supòsit que alguna d'aquestes persones interessades no obligades no disposi de mitjans electrònics necessaris per a la identificació o signatura electròniques, aquesta identificació o signatura la podrà dur a terme, previ consentiment exprés de la persona interessada, un funcionari habilitat a aquest efecte i amb la seva signatura. El RAFME precisa que, un cop efectuada l'actuació administrativa, el funcionari habilitat ha de lliurar a la persona interessada tota la documentació acreditativa del tràmit realitzat, així com una còpia del document de consentiment exprés emplenat i signat (article 30.1). El formulari per a prestar aquest consentiment ha d'estar disponible en el punt d'accés general electrònic de l'administració respectiva, que en el cas de l’Administració de la Generalitat és la Seu electrònica. En l'àmbit de l'Administració de la Generalitat, el Decret 76/2020, de 4 d’agost, configura les oficines d'atenció presencial com una peça cabdal de la xarxa de suport a l'Administració digital, per tal d'assistir les persones en l'accés electrònic als procediments i tràmits administratius. Aquestes oficines tenen l’obligació de comprovar la identitat de les persones que intervenen en un procediment administratiu, mitjançant les dades que consten en el document nacional d'identitat o el document identificatiu que correspongui. Les seves funcions són les següents (article 40): 1. Facilitar informació sobre els serveis i tràmits de l'Administració de la Generalitat i d'altres administracions públiques. 2. Rebre la presentació de sol·licituds, escrits i comunicacions que les persones interessades adrecin als òrgans de qualsevol l'Administració, i lliurar el rebut corresponent que acrediti la data i hora d'aquesta presentació. 3. Facilitar a les persones interessades el codi d'identificació de l'òrgan, centre o unitat administrativa al qual adrecin les seves sol·licituds, comunicacions i escrits. 4. Digitalitzar i expedir còpies autèntiques dels documents presentats presencialment per les persones interessades per incorporar-les a l'expedient administratiu electrònic. 5. Trametre les sol·licituds, els escrits i les comunicacions als òrgans competents de l'Administració de la Generalitat i d'altres administracions públiques. 6. Atorgar apoderaments apud acta a qui tingui la condició de persona interessada en un procediment administratiu i hi comparegui personalment. 7. Inscriure la representació de les persones que ho sol·licitin en el Registre electrònic de representació de l'Administració de la Generalitat. 8. Realitzar notificacions per compareixença espontània de la persona interessada o del seu representant quan s'hi personi i sol·liciti la comunicació i/o la notificació personal en aquest moment. 9. Assistir, en l'ús de mitjans electrònics a les persones interessades no obligades a relacionar-se electrònicament que ho sol·licitin, especialment pel que fa a la identificació i signatura electrònica en nom seu i la presentació de sol·licituds a través del Registre electrònic general. 10. Posar a disposició de les persones interessades els models de presentació de sol·licituds individuals i els formularis de presentació massiva de sol·licituds. 11. Registrar i emetre'n el rebut que acrediti la data i hora de presentació de qualsevol sol·licitud, escrit de queixa i suggeriment de les persones relatius als serveis i tràmits de l'Administració de la Generalitat i trametre'ls a l'òrgan competent de la seva gestió. 12. Qualsevol altra funció que se'ls atribueixi legalment o reglamentàriament. En funció de les seves capacitats i del tipus de serveis que presten, les oficines d'atenció presencial poden ser: a) Oficines d'atenció ciutadana que assumeixen les funcions de les oficines d'assistència en matèria de registre; o b) Punts de registre i digitalització, amb les funcions específiques relatives al registre i digitalització de documents relacionades més amunt als números 2 a 5. Cada administració ha de mantenir actualitzat un registre o sistema equivalent on hi constin tots els funcionaris habilitats per identificar o signar per compte de la persona interessada. Aquest registre ha de ser interoperable i interconnectat amb els de les altres administracions a fi que es pugui comprovar en tot moment la validesa de l'habilitació. El Decret 76/2020, de 4 d’agost, crea el Registre de funcionaris habilitats per a la identificació i autenticació de les persones i expedició de còpies autèntiques en l'àmbit de l'Administració de la Generalitat. S’hi incorporen els funcionaris que realitzen funcions relacionades amb l'atenció ciutadana en les oficines d'assistència en matèria de registre, habilitats per a la identificació i autenticació de persones i per a la presentació de sol·licituds, la recollida de documentació i incorporació al sistema de registre de tramitació, i la realització de tràmits electrònics que requereixin la identificació i signatura electrònica de la persona interessada. ↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat 1.8.4. Sistemes de signatura electrònica i de segell electrònic Què és una signatura electrònica? La Llei 6/2020, d’11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis electrònics de confiança i el Reglament eIDAS, que estableix un marc legal comú per a les signatures electròniques a la Unió Europea, defineixen en termes anàlegs la signatura electrònica com el conjunt de dades en forma electrònica, consignades al costat d'altres associades amb elles, que poden ser utilitzades com a mitjà d'identificació del signant. La signatura electrònica és vàlida per si mateixa, sense necessitat de la seva verificació completa per part del destinatari. Es configura com una eina que proporciona seguretat jurídica en el trànsit de les comunicacions telemàtiques, mitjançant la identificació fidedigna de l'autor/a de la comunicació com a signant d'aquesta, en tant que garanteix la integritat i l’autenticitat del document, així com la seva irrefutabilitat. D'aquesta manera, la signatura electrònica hi substitueix la firma manuscrita, i es configura com l'eina que facilita la substitució del document en paper pel document en suport magnètic, ja que sense signatura electrònica no es pot acreditar qui ha emès el document. La signatura electrònica serveix per acreditar l’autenticitat de la voluntat de la persona que presenta un document electrònic, mentre que l’autenticació és el procés que permet demostrar que un usuari o aplicació és realment qui diu ser, una distinció que té a veure amb els diversos factors que intervenen en ambdós processos. La signatura electrònica es fonamenta en un certificat digital, que és un document electrònic identificatiu signat per un prestador de serveis de certificació que garanteix, a les terceres persones que el reben o l'utilitzen, la identitat i altres circumstàncies personals de la persona titular i la fiabilitat dels serveis de certificació. Un certificat digital és un certificat qualificat quan està expedit per un prestador de serveis de certificació que compleixi els requisits establerts a la Llei quant a la comprovació de la identitat i d'altres circumstàncies de les persones sol·licitants i a la fiabilitat i les garanties dels serveis de certificació que presten. El certificat digital garanteix la seguretat dels tràmits electrònics des dels vessants següents: Identitat: la persona interlocutora amb qui s’està mantenint la relació és realment qui afirma ser. Integritat: el document electrònic al qual està associat no ha estat modificat ni manipulat durant la seva transmissió entre la persona emissora i la persona destinatària. Autenticitat: la signatura correspon a qui signa, i així queda assegurada la identitat de la persona signant. No-repudiació: qui ha enviat i signat un document o qui l'ha rebut no pot negar haver-lo enviat o rebut. Irretractabilitat: el document electrònic rebut és l’original i procedeix de manera indubtable de la persona emissora. Confidencialitat: només poden accedir a la informació enviada per mitjans telemàtics la persona emissora i la receptora del document. Tipus de signatura electrònica D’acord amb el Reglament eIDAS, s’han de distingir tres tipologies de signatura electrònica: Signatura electrònica simple: consisteix en dades electròniques annexes a unes altres dades electròniques, o associades de forma lògica amb elles, que utilitza l'usuari per signar. Signatura electrònica avançada: és la signatura electrònica que permet identificar la persona signant i detectar qualsevol canvi ulterior de les dades signades, que està vinculada a la persona signant de manera única i a les dades a les quals es refereix, i que ha estat creada per mitjans que la persona signant pot mantenir sota el seu control exclusiu. Tot i que no aporta les garanties de la signatura electrònica qualificada, conté elements que fan més senzill acreditar-ne l'autenticitat que no pas amb una signatura electrònica simple. Signatura electrònica qualificada: és la signatura electrònica avançada que es crea mitjançant un dispositiu qualificat de creació de signatures electròniques, i que es basa en un certificat qualificat de signatura electrònica. D'acord amb l'article 25.2 del Reglament, té un efecte jurídic equivalent al d'una signatura manuscrita. Què és un segell electrònic? El segell electrònic és un sistema de signatura electrònica basat en un certificat electrònic, que permet autenticar una actuació administrativa automatitzada, així com incorporar a les comunicacions per via telemàtica el segellat de temps, això és, el dia i l'hora exactes en què es du a terme l'actuació. Aquest tipus de certificats s'emeten per a la creació de segells electrònics d'Administració pública, organisme o entitat de dret públic, de conformitat amb els articles 40 i següents de la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic, per a la identificació i autenticació de l'exercici de la competència i en l'actuació administrativa de la unitat organitzativa pertanyent a una Administració, organisme o entitat pública, complint els requisits establerts en el Reglament eIDAS. ↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat 1.8.5. Els sistemes d'identificació de les persones interessades en el procediment Totes les administracions públiques estan obligades a verificar la identitat de les persones interessades en el procediment administratiu per tenir la certesa que, quan aquestes persones interessades actuïn en el procediment, siguin elles i no altres persones no autoritzades les que ho fan. Aquesta identificació s'ha de dur a terme mitjançant la comprovació del nom i cognoms, si la persona interessada és persona física, o bé de la denominació o raó social, si és persona jurídica, i que constin en el document d'identificació corresponent (com ara el DNI o el NIF). Amb l'entrada en vigor de la LPACAP, la intervenció de les persones interessades passa a ser una intervenció efectuada per mitjans digitals. Aquest fet obliga a configurar un sistema d'identificació de les persones interessades per mitjans electrònics, fixant quins dels sistemes d'identificació electrònica existents són els que es consideren aptes per a la identificació en el procediment administratiu. L'article 9.2 de la LPACAP estableix els sistemes d'identificació electrònica que poden emprar les persones interessades per identificar-se davant de les administracions públiques: a) Sistemes basats en certificats electrònics reconeguts o qualificats de signatura electrònica expedits per prestadors inclosos a la «Llista de confiança de prestadors de serveis de certificació». A aquest efecte, s’entenen compresos entre els esmentats certificats electrònics reconeguts o qualificats els de persona jurídica i d’entitat sense personalitat jurídica. b) Sistemes basats en certificats electrònics reconeguts o qualificats de segell electrònic expedits per prestadors inclosos a la llista de confiança de prestadors de serveis de certificació. c) Sistemes de clau concertada i qualsevol altre sistema que les administracions públiques considerin vàlid, en els termes i les condicions que s’estableixin. D'aquests sistemes d'identificació electrònica, cada administració pública pot determinar si només n'admet algun per efectuar determinats tràmits o procediments. Ara bé, si una administració admet algun dels sistemes d’identificació establerts a l'apartat c, que són els de menor nivell de seguretat, necessàriament ha d'admetre tots els sistemes d'identificació que estableixen els apartats a i b per a aquest tràmit o procediment. Per exemple, si l'Administració de la Generalitat estableix per a un procediment que la identificació es fa amb un sistema d'usuari i contrasenya, que és un sistema de clau concertada, també ha d'admetre la identificació que s'efectuï mitjançant signatura electrònica o segell electrònic. L'article 20 del Reglament eIDAS exigeix que els prestadors de serveis de certificació siguin auditats almenys cada 24 mesos, amb les despeses que això suposi a càrrec seu, per tal de comprovar que compleixen els requisits establerts al Reglament el compliment de propi Reglament. Tot seguit han d'enviar el corresponent informe d’avaluació a l’organisme de supervisió designat pel seu Estat membre, el qual ha d'establir, mantenir i publicar la llista de confiança relativa als prestadors de serveis de confiança qualificats dels quals sigui responsable, de conformitat amb allò previst a l'article 22 del Reglament. ↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat 1.8.6. Els sistemes de signatura de les persones interessades en el procediment Els sistemes de signatura electrònica vàlids per signar un document que calgui signar electrònicament en un procediment administratiu, són: a) Sistemes de signatura electrònica reconeguda o qualificada i avançada basats en certificats electrònics reconeguts o qualificats de signatura electrònica expedits per prestadors inclosos a la «Llista de confiança de prestadors de serveis de certificació». A aquests efectes, s’entenen compresos entre els esmentats certificats electrònics reconeguts o qualificats els de persona jurídica i d’entitat sense personalitat jurídica. b) Sistemes de segell electrònic reconegut o qualificat i de segell electrònic avançat basats en certificats electrònics reconeguts o qualificats de segell electrònic inclosos a la «Llista de confiança de prestadors de serveis de certificació». c) Qualsevol altre sistema que les administracions públiques considerin vàlid, en els termes i les condicions que s’estableixin. Com es pot veure, la LPACAP estableix que la signatura electrònica a utilitzar ha de ser, com a mínim, una signatura avançada, llevat que s'estableixi qualsevol altre sistema que cada administració pública pugui considerar vàlid, com per exemple, un sistema amb clau d'accés (usuari i contrasenya). En qualsevol cas, és potestat de cada administració pública, organisme o entitat, determinar si només admet alguns d’aquests sistemes per efectuar determinats tràmits o procediments del seu àmbit de competència. La LPACAP estableix també que si la normativa reguladora aplicable així ho disposa expressament, les administracions públiques poden admetre els sistemes d’identificació que hem vist en l'apartat anterior com a sistema de signatura electrònica sempre que permetin acreditar l’autenticitat de l’expressió de la voluntat i el consentiment de les persones interessades. A més, l'ús d'un sistema de signatura electrònica ja comporta l'acreditació de la identitat de qui signa, de manera que no cal que la persona interessada que signa electrònicament alhora s'hagi d'identificar electrònicament. 1.8.7. Identificació i signatura electrònica en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat El Decret 76/2020, de 4 d’agost, estableix, pel que fa a la identificació i signatura dels empleats públics, que les eines de tramitació electrònica del procediment administratiu comú han d'incloure mecanismes de signatura electrònica basats, amb caràcter general, en sistemes no criptogràfics incorporant l'ús d'un segell electrònic i, si escau, amb un codi segur de verificació. Per a la signatura de les actuacions administratives automatitzades –que s’han d’establir i definir mitjançant una resolució dictada abans de posar en funcionament el servei, i publicada a la Seu electrònica– es pot emprar un segell electrònic basat en un certificat electrònic qualificat que compleixi els requisits exigits per la normativa de signatura electrònica, o bé un codi segur de verificació que permet comprovar la integritat del document mitjançant l'accés a la Seu electrònica de l'Administració de la Generalitat. Les persones que es relacionen amb l'Administració de la Generalitat han de fer servir els sistemes d’identificació i signatura que aquesta determini mitjançant la seva publicació a la Seu electrònica, entre els quals se’n preveuen també de basats en elements biomètrics. La identificació de les persones físiques es pot realitzar mitjançant els sistemes establerts a les oficines d'assistència en matèria de registre i altres sistemes basats en un registre distribuït d'identitats. Les persones interessades no obligades a la comunicació electrònica que no disposin dels mitjans d'identificació o signatura electrònica en el procediment administratiu poden identificar-se i signar mitjançant el sistema de signatura electrònica dels funcionaris habilitats de les oficines d'atenció presencial amb aquestes funcions. Per a fer-ho, després d’identificar-se davant el funcionari, hi han de prestar el seu consentiment exprés, i n’ha de quedar constància per als supòsits de discrepància o litigi. En relació amb això, es preveu l’existència de registres per a la identificació electrònica de les persones interessades, basats en un registre previ com a usuari. Els representants de les persones interessades en un procediment administratiu, finalment, poden emprar sistemes de signatura electrònica basats en certificats qualificats de representació i també altres sistemes d'identificació de les persones físiques sempre que acreditin la representació mitjançant qualsevol mitjà vàlid en dret. ↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat Resum de la unitat 1 El procediment administratiu Una administració pública només pot fer allò que la normativa li permet fer i, per fer-ho, ha de seguir el procediment que estableix la norma, que és el que anomenem procediment administratiu. El procediment administratiu el constitueix el seguit de tràmits que ha de dur a terme una administració pública per dictar un acte administratiu. La normativa estatal regula el procediment administratiu comú aplicable a totes les administracions públiques. Després, la normativa sectorial pot establir especialitats en cada procediment de la seva competència. També cada administració pública pot establir especialitats del procediment en relació a les especificitats de la seva organització. La normativa catalana en vigor és d’aplicació en tots els aspectes del procediment administratiu en tant que no contradiguin el que diu la normativa bàsica estatal. Igualment pel que fa a les disposicions organitzatives i a la normativa que afecta la competència dels òrgans administratius. L'Administració pública L’Administració pública, que és qui tramita el procediment administratiu, és una organització amb personalitat jurídica pròpia, posada al servei de la comunitat i amb la finalitat d'aconseguir la satisfacció de l'interès general. Aquesta organització s'insereix dins d'un dels tres poders de l'Estat: el poder executiu. Les administracions les podem classificar en tres tipus: territorials, institucionals i corporatives. Depenent del tipus d'administració que sigui, la normativa sobre procediment administratiu i règim jurídic del sector públic se li aplicarà en major o menor mesura. Els principis de l'actuació administrativa Els principis de l’actuació administrativa són aquells principis que tota administració ha de respectar en la seva activitat. Les administracions han de servir amb objectivitat els interessos generals i han d'actuar d'acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la CE, a la llei i al dret. A més, la normativa detalla un seguit de principis d'actuació a què s'han de subjectar les administracions, com ara la participació, objectivitat i transparència de l’actuació administrativa, la racionalització i agilitat dels procediments administratius, la bona fe, confiança legítima i lleialtat institucional, la responsabilitat per la gestió pública o la planificació i direcció per objectius i control de la gestió i avaluació dels resultats de les polítiques públiques. Pren gran rellevància en els principis d'actuació administrativa tot allò que afavoreixi la relació electrònica entre administracions i ciutadania, atesa l'aposta clara que la nova regulació del procediment administratiu i del sector públic ha efectuat en favor d'una administració plenament electrònica. La competència La competència és el conjunt de funcions públiques que tenen atribuïdes les administracions. Així, cada administració té unes competències determinades i, dins de cadascuna, cada òrgan té assignades unes competències específiques. Aquestes competències es poden alterar en determinats supòsits, en especial amb les figures de la delegació i l’avocació, i també amb d'altres supòsits d'alteració competencial d’abast menor, com ara la suplència o l'autorització de signatura. La competència l’exerceix un òrgan administratiu però, com que l’òrgan està format per persones, es fa necessari garantir que cap de les persones que intervenen en un procediment administratiu vegi condicionada la seva actuació per factors aliens al procediment. Amb aquest objectiu la normativa preveu mecanismes que assegurin la imparcialitat en l’actuació administrativa, com ara l’abstenció o la recusació. La llengua Com que som en una comunitat amb dues llengües cooficials, el règim lingüístic de les administracions públiques s’ha de tenir sempre present, amb els drets i deures que se’n deriven per a totes les parts en el procediment. Administració electrònica El gran canvi que comporten les noves normes de procediment administratiu i de règim jurídic del sector públic està vinculat amb el funcionament electrònic del sector públic i el pas d’una Administració en suport paper a una Administració que funcioni íntegrament per mitjans electrònics. En aquest context prenen gran rellevància conceptes com la identificació electrònica i la signatura electrònica. Hem de distingir entre identificar-se electrònicament davant de l'Administració, que exigeix requeriments menys intensos, i signar electrònicament un document dirigit a l'Administració, signatura que ha de complir més requisits que la simple identificació. En tot cas, els supòsits en què es requereix signatura electrònica són taxats i, amb caràcter general, per a moltes actuacions és suficient amb la identificació electrònica. 3. Les persones en el procediment administratiu 3.1. La capacitat d'actuar davant les administracions públiques de Catalunya 3.2. Concepte de persona interessada 3.3. La representació 3.4. Drets i deures de les persones en les seves relacions amb les administracions públiques de Catalunya 3.5. Drets de les persones interessades en el procediment administratiu Resum de la unitat 3 Esquema de la unitat 3 3.1. La capacitat d'actuar davant les administracions públiques de Catalunya En tota relació jurídica administrativa hi ha, d'una banda i sempre, una administració pública com a mínim (n'hem parlat en la primera unitat del curs) i, de l'altra, una o més persones. En aquesta tercera unitat del curs parlarem de quines tipologies de persones es relacionen amb les administracions públiques, de quins requisits han de complir per poder fer-ho i de quan considerem que una persona és interessada en un procediment administratiu. 3.1.1. La capacitat jurídica i la capacitat d'obrar o d'actuar 3.1.2 La capacitat d'actuar davant de les administracions públiques 3.1.1. La capacitat jurídica i la capacitat d'obrar o d'actuar La Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP) regula la capacitat d'actuar davant de les administracions públiques. Ara bé, abans de determinar els requisits que han de complir les persones per actuar davant d'una administració pública, ens cal tractar uns conceptes preliminars: la capacitat jurídica i la capacitat d'obrar o d'actuar. La capacitat jurídica és l'aptitud per ser titular de drets i obligacions i, en general, de situacions jurídiques subjectives, que no forçosament ha de coincidir amb la capacitat d’obrar o d'actuar. La capacitat d'obrar o d'actuar d'una persona és l'aptitud per exercir, per ella mateixa, els seus drets i per fer front, per ella mateixa, a les seves obligacions. La legislació civil determina que les persones físiques tenen capacitat jurídica des del moment del naixement i fins a la mort. En canvi, la capacitat d'obrar o d'actuar és més limitada, ja que només la tenen amb caràcter general els majors d'edat i menors emancipats. A més, la capacitat d'obrar es pot trobar limitada en tot o en part, com passa, per exemple, en el cas de les incapacitacions. No obstant això, pel que fa als menors d'edat, el llibre segon del Codi civil de Catalunya (art. 211-5) estableix que el menor pot fer per si mateix, segons la seva edat i capacitat natural, els actes següents: els relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra cosa els relatius a béns o serveis propis de la seva edat, d’acord amb els usos socials els altres que la llei li permeti. El mateix Codi civil de Catalunya (art. 211-6) estableix que: l’interès superior del menor és el principi inspirador de qualsevol decisió que l’afecti; que el menor d’edat, d’acord amb la seva edat i capacitat natural i, en tot cas, si ha complert dotze anys, té dret a ser informat i escoltat abans que es prengui una decisió que afecti directament la seva esfera personal o patrimonial; i que, per qualsevol acte del representant legal que impliqui alguna prestació personal del menor, es requereix el seu consentiment si ha complert dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement. Pel que fa als menors d'edat, doncs, la legislació civil els reconeix un feix de drets quant a la seva capacitat d'actuar que, si bé no és una capacitat d'actuar plena, té una rellevància especial. Quan abordem la capacitat d'actuar davant de les administracions públiques veurem que els menors d'edat també tenen una consideració especial. Pel que fa a les persones jurídiques, tenen capacitat jurídica i capacitat d'obrar d’acord amb a les lleis reguladores de cada tipus de persona jurídica. Són persones jurídiques, per exemple, les associacions, les fundacions o les societats mercantils. ↑ 3.1. La capacitat d'actuar davant les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat 3.1.2 La capacitat d'actuar davant de les administracions públiques L'article 3 de la LPACAP disposa que, a l'efecte del que estableix la mateixa Llei, tenen capacitat d’obrar davant les administracions públiques: a) Les persones físiques o jurídiques que tinguin capacitat d’obrar d’acord amb les normes civils. b) Els menors d’edat per a l’exercici i la defensa d’aquells dels seus drets i interessos l’actuació dels quals estigui permesa per l’ordenament jurídic sense l’assistència de la persona que n’exerceixi la pàtria potestat, tutela o curatela. S’exceptua el supòsit dels menors incapacitats, quan l’extensió de la incapacitació afecti l’exercici i la defensa dels drets o interessos de què es tracti. c) Els grups d’afectats, les unions i entitats sense personalitat jurídica i els patrimonis independents o autònoms, quan la llei així ho declari expressament (per exemple, en la normativa tributària o en la normativa de consum). A la LPACAP, doncs, la capacitat d'actuar de les persones davant de les administracions públiques és més àmplia que la que disposa la legislació civil. ↑ 3.1. La capacitat d'actuar davant les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat 3.2. Concepte de persona interessada 3.2.1. Qui és persona interessada en un procediment? 3.2.2. Identificació de persones interessades 3.2.1. Qui és persona interessada en un procediment? En un procediment administratiu, a més d'una administració pública que actua per mitjà dels seus òrgans, integrats pel personal respectiu, hi ha d'haver una altra part: una o més persones físiques (ciutadans) o jurídiques (per exemple, una societat anònima), o bé una altra administració pública. Aquesta altra part o altres parts en el procediment administratiu es coneix com a persona o persones interessades. Quan una persona té la condició d'interessada pot intervenir en el procediment o ser-ne una part; també es diu que té legitimació per actuar en el procediment. La condició de persona interessada no s'adquireix pel fet de ser part en un procediment concret, sinó que és prèvia: si una persona reuneix els requisits per ser persona interessada, estarà legitimada per ser part en un procediment administratiu. No tothom pot tenir la condició de persona interessada en un procediment: Per tenir la consideració de persona interessada en un procediment administratiu s'ha de ser titular d'un dret o d'un interès legítim que pot resultar afectat per la resolució administrativa que s'ha de dictar en aquell procediment. Tanmateix, hi ha matèries en les quals la condició de persona interes

TEMARI 2 (Més complet) (temes 5-10) (1) PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript

Upgrade to continue