Segon Trimestre Àngel Burgas PDF

gr-segontrimestre-original:lʼanticlub.qxd 30/09/10 9:16 Página 1 Segon trimestre Creix el club de la cistella AL...

gr-segontrimestre-original:lʼanticlub.qxd 30/09/10 9:16 Página 1 Segon trimestre Creix el club de la cistella AL N VE O N IÓ IC ED Atalanta cast._Crèdits GRUMETS nous (julio/02) 31/05/11 15:15 Página 5 AL N VE O N IÓ IC ED gr-segontrimestre_l’anticlub.qxd 20/04/16 16:18 Página 3 grumets Segon Àngel Burgas trimestre Creix el club de la cistella AL N VE O N IÓ IC ED PREMI LA GALERA JÓVENES LECTORES 2008 gr-segontrimestre-original_l’anticlub.qxd 20/04/16 10:02 Página 4 Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L’editor faculta CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) perquè pugui autoritzar-ne la fotocòpia o l’escanejat d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades. Primera edició: febrer del 2009 Desena impressió: maig del 2016 AL N VE O N IÓ Disseny gràfic de l’interior: clase Disseny gràfic de la coberta: Mariano Rolando Maquetació: Xavier Peralta IC Edició: Marcelo E Mazzanti Direcció editorial: Iolanda Batallé Prats © Àngel Burgas, 2009 ED © La Galera, SAU Editorial, 2009 per l’edició en llengua catalana Drets cedits a través de Silvia Bastos, S.L. Agencia literaria Casa Catedral ® Josep Pla, 95 - 08019 Barcelona www.lagaleraeditorial.com [email protected] facebook.com/editoriallagalera twitter.com/editorialgalera Imprès a Liberdúplex Carretera BV-2249, km 7,4 Pol. Industrial Torrentfondo, Sant Llorenç d'Hortons Dipòsit legal: B-26390-2011 Imprès a la UE ISBN: 978-84-246-3110-9 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 5 Índex 9 Festes en família 25 La filla del pilot AL 53 Els poders mentals N 87 Els inquilins del laboratori VE 129 Les figures de Miró 159 Anònims i psicòpates O 193 Creix el club de la cistella N IÓ IC ED Atalanta cast._Crèdits GRUMETS nous (julio/02) 31/05/11 15:15 Página 5 AL N VE O N IÓ IC ED 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 7 AL N VE Per a la Noemí. Un agraïment a Carme Padró per la manera com m’ha explicat O els seus records. Una salutació N cordial a Maëlle Monnerie, i un homenatge al talent dels mestres Azcona i Berlanga. IÓ IC ED Atalanta cast._Crèdits GRUMETS nous (julio/02) 31/05/11 15:15 Página 5 AL N VE O N IÓ IC ED 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 9 FESTES EN FAMÍLIA AL N VE O S ’havia acabat el primer trimestre a l’escola i comen- N çaven les festes de Nadal. Una pausa, just el que necessitava en aquell moment. L’inici de l’ESO havia resultat ben agitat i els problemes, que no havia tingut IÓ amb els estudis i les assignatures, sí que els vaig tenir amb els companys amb qui vaig provar de formar un club. IC Valia més oblidar-me’n. No, no estava disposada a pensar en ells ni un minut. ED —Que tinguis un bon primer dia de vacances, Mar- tina! —em va dir la mare quan em va despertar el primer dilluns sense escola—. No siguis mandrosa i aprofita la llibertat sense col·le, reina! Vam celebrar el Cap d’Any a la Garrotxa, com sempre; la comarca volcànica on es pot respirar aire pur sense haver-lo de pagar extra, que diu el pare. La festa de Cap 9 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 10 d’Any la vam passar en companyia dels tiets i d’uns amics de la família. Vam arribar-hi després de Sant Esteve, perquè la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve ho celebrem a Barcelona; a casa dels avis materns un dia, a casa de l’àvia Rosa l’endemà, i a casa de l’oncle Esteve el dia del seu sant. Amb tot el sarau familiar, la mare em devia veure cara d’angoixada i va insistir perquè truqués als meus amics i sortís amb ells alguna tarda. Amb els meus AL amics? Si us plau! Jo el que pretenia era oblidar-me’n, com he dit. No els enyorava gens ni mica! Quin d’ells podia trobar a faltar? Quin club, mare meva! Tots tan N estranys i amb tanta mala sort! Sí que vaig trucar als bessons. Ells no tenen la culpa de res. És clar que són VE com són, igualets com dues gotes d’aigua i defensors de les causes perdudes, sobretot en Tom. Ell em va explicar que la família, com cada any, passaria el Nadal en un poble de Terol, d’on prové el seu pare. O —És una llauna. Un poble petit i avorrit on hi fa un fred que pela. Per Setmana Santa encara, perquè hi ha N processons i la gent es disfressa i desfila. Nosaltres toquem el timbal. El meu pare té una dèria amb això del timbal. IÓ No va parar fins aconseguir que el meu germà i jo aprenguéssim a tocar-lo amb el meu oncle Santiago, que toca el bombo. IC —No deu ser gaire complicat, això de tocar el tam- bor... ED —Doncs t’equivoques, Martina. Ho és més del que et penses. Perquè no es tracta només de bastonejar-lo, sinó que s’ha de seguir un ritme, el compàs típic de la Setmana Santa en aquella zona. El pare va vestit de centurió darrere nostre, amb els de la processó. Li posen una faldilla curta, un casc daurat de cartó pedra i li donen una llança. I apa, a desfilar! Amb aquelles cames 10 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 11 peludes i aquelles ulleres de cul de got... quina fila que fa, el pobre! Però a ell li encanta. Sense processó no sabria viure... —I vosaltres també us disfresseu? —Sí, però només amb una túnica lligada amb un cordill a la cintura. Podem anar amb vambes. Ell en canvi, pobre home, s’ha de posar unes sandàlies de romà que es corden a la cama amb una veta. De nit fa tant AL fred que no es veu amb cor de treure’s els mitjons. I camina així, amb sandàlies, mitjons i faldilla. Per Nadal, però, els bessons s’avorrien com una ostra N en aquell poble sense tambors. I no tornaven a Barcelona fins el dia abans de començar l’escola! VE D’en Pau, no en volia saber res. Quin ridícul em va fer passar el darrer dia de col·le, al pessebre vivent, quan es va presentar vestit de sant Josep i em va dir que per fi érem marit i muller! Però què s’ha pensat, aquest O brètol? Va trucar-me al mòbil un parell de vegades, i jo no li vaig respondre. També vam coincidir una tarda N al Messenger, però jo em vaig posar «absent» de seguida. Aquell nen pretenia tornar-me boja! Jo no vull ser la IÓ seva parella, ni sortir amb ell! Es pensa que això d’ena- morar-se es pot planificar, però jo estic segura que la cosa no funciona així. No entenc com no li va fer IC vergonya que ens veiessin allà, a la cova, com dos im- bècils. «Però si fem molt bona parella, Martina! Ho diu ED tothom!», no parava de repetir mentre tornàvem a casa aquell dia i jo desitjava oblidar-me d’ell per sempre més. L’Àlex era a Barcelona, però devia tenir una de les seves crisis de mal humor i no em va trucar ni un sol cop. A l’Iker, el company estrafolari que veu morts a classe, al pati, i a tot arreu, el seu pare l’havia enviat a passar les festes a casa de la seva tia Concepció, que 11 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 12 sembla que és un ogre de carn i ossos i que li fa més por que qualsevol mort dels que veu. —El meu pare ho va dir ben clar: teràpia de xoc. Segons ell, és el millor antídot contra les visions. I és que la tia Concepció és un monstre —em va dir el dia que ens acomiadàvem—. Ni psicòlegs ni punyetes! La tia Concepció és oli en un llum, diu sempre el pare. Perquè l’Iker pateix visions esgarrifoses des de fa AL temps, i, és clar, això el desestabilitza. Els metges diuen que és una manera de cridar l’atenció i que tot ve d’haver vist la pel·li El sisè sentit. Però ell assegura que els veu de N debò, com si els tingués al davant, encara que la resta no els podem veure. El pobre Iker havia vist agreujada VE la seva malaltia des que l’àvia de la Pajarica, que és mig bruixa, li va introduir un esperit ancestral al cos. Com si no en tingués prou amb els seus, aquella dona n’hi va introduir un altre. Quin Nadal, pobre Iker. Totes les O vacances amb la tia i sense mòbil, sense Messenger, sense tele, sense Ipod... Ell i la tia Concepció, mà a mà. Vaig N preguntar-me amb quin aspecte tornaria el 8 de gener a l’escola, i si el reconeixeríem. IÓ La Pajarica va aconseguir el meu número de mòbil amb vés a saber quina estratègia. En Tom deia que gràcies a la màgia de la seva àvia, però jo estic segura que l’hi IC va donar l’Àlex, de la ràbia que em té des que va saber que jo li vaig donar una foto seva a la Pajarica per fer ED un conjur d’amor. La Pajarica, que és sud-americana i no està gens integrada a l’escola, està enamorada de l’Àlex, però ell no la pot ni veure. —És tan bleda. Tan burra. I tan lletja! —diu sempre l’Àlex amb cara de fàstic. Per això penso que és ben curiós, això de l’amor. El cas de la Pajarica i l’Àlex, per exemple, tan enamorada 12 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 13 ella i tan desenamorat ell. O el cas d’en Pau amb mi, que insisteix perquè sortim junts i a mi em fa fàstic. No vaig contestar cap de les trucades de la Pajarica, és clar. És tan pesada, pobra nena! Em va enviar mis- satges en forma de sms. La Pajarica és una nena que s’expressa amb la poesia escrita, perquè a nivell oral és una calamitat. No acostuma a pronunciar més de cinc paraules seguides. Però resulta que amb els poemes té AL una facilitat al·lucinant. La poesia del mòbil ocupava tres sms, perquè en un de sol no l’hi va cabre. Em deia, poèticament, que em trobava a faltar i que jo era la seva N amiga, cosa que no és del tot exacta. Desitjava que tor- nés a començar el curs per retrobar-nos i «ser para ti un VE bastón / donde reposar tu corazón». Jo, més que «bastón», hauria posat «cojín», però després no rimaria amb «corazón». Amb «corazón» rimaria una altra paraula que no és precisament «cojín». Tant se val. El cas és que O el poema era carregós i asfixiant com ella, i per res del món volia tornar a veure aquella nena, si més no durant N les vacances. Per això em vaig quedar a casa sense sortir. Vaig ajudar IÓ els pares, això sí. Vam anar a comprar torrons, cava i neules, i un munt de regals per als sopars familiars. En una d’aquelles sortides a un centre comercial, vaig viure IC un episodi del qual vaig aprendre que els humans som hipòcrites. Alguns més que d’altres, és clar. Resulta que ED ens vam trobar amb l’Òscar Linares, un dels brètols de la classe que sempre ens ha fet la vida impossible. Els imbècils formen un grup, no pas un club com preteníem els meus amics i jo, sinó un grup concret d’idiotes que es riuen de tots els que no en formem part. El grup està format pel cap de colla, l’Enric Mitjà, que és el pitjor amb diferència, i els seus sequaços, l’Òscar Linares i en 13 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 14 Tito Casona. Solen posar malnoms a la gent. És una de les seves debilitats. A gairebé tothom n’hi posen un. A mi també, és clar. Doncs aquell dia, l’Òscar anava amb els seus pares. Encara més: anava del bracet de la seva mare, com un fill modèlic, tot passejant per les botigues. No duia la dessuadora habitual, ni els pantalons tres talles més grans del que li correspon i que li deixen els calçotets a la vista, AL ni la seva gorra amb visera de skater. Tampoc no fumava, és clar. Anava ben vestit, amb un polo rosa sota una caçadora de pell, i s’havia tallat els cabells. Vaig quedar N bocabadada en veure’l. No semblava el mateix nano! I de cop, el meu pare exclama: «Ep! Agustí!», i el pare de VE l’Òscar es gira, fa un gest de sorpresa i s’acosta a nosaltres, somrient. Perquè resulta que el pare de l’Òscar i el meu pare són companys de feina. El braç de la mare de l’Òscar es devia quedar sense circulació sanguínia de tant com O el seu fill el premia en un intent de deixar-se anar. —Però què hi fas tu, aquí! Quina casualitat trobar- N nos, Daniel! Com si ens enyoréssim de la feina, ara que estem de vacances! IÓ El pare de l’Òscar era un senyor molt simpàtic, i ens va presentar la seva dona i el seu fill, que, com electrificat per una descàrrega elèctrica, s’havia alliberat del bracet IC de la seva mare amb una estrebada tan forta que gairebé li esquinça els tendons. L’Òscar i jo vam fer veure que ED no ens coneixíem, tot i que tots dos ens vam posar vermells com tomàquets. —Doncs no sabia que tenies un fill de l’edat de la meva nena, Agustí! —va dir el meu pare mentre posava una mà sobre l’espatlla de l’impresentable Òscar Linares. Aleshores va succeir una cosa inaudita. I és que l’Òscar va parlar. 14 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 15 —La Martina i jo ens coneixem. Anem a la mateixa classe —va dir amb un fil de veu. Anàvem a la mateixa classe perquè l’Òscar repetia curs. No ho va dir, això. Els nostres pares respectius es van quedar sense paraules. —Som amics, oi Martina? Estic content de veure’t! I de saber que els nostres pares es coneixen! Si em punxen no em treuen sang. Era real allò que AL escoltava per boca d’aquell ésser abominable? —Però com és que no me n’havies parlat mai, Mar- tina? Companya del fill de l’Agustí! Això sí que és una N bona notícia! No prou content amb la seva actuació, l’Òscar Linares VE se’m va acostar i em va estampar dos petons a la galta. No vaig poder ni obrir la boca. Quan ens vam haver acomiadat, la mare em va amo- nestar per no haver estat prou cordial amb «aquest noi O tan educat i formal». —És que no t’has dignat ni a obrir la boca, filla! Ni N un somriure! El pare em va passar un braç al voltant del coll. IÓ —Deixa-la estar, dona. Està en aquella edat ximpleta. Vés a saber si el nano li fa tilín. No em podia creure el que estava sentint. Formal, IC educat... Com podien utilitzar aquests adjectius per referir-se a un paio com en Linares? El més brètol de la ED classe! El que no aprovava cap examen ni per casualitat! Com podia el meu pare pensar que...? Com dimonis podia utilitzar, a més a més, una paraula tan cursi com «tilín»? La tarda del 24 vaig haver d’anar, per força, al Caga tió que celebraven a casa de l’Assump, una nena que fa segon d’ESO i que és una mena de monja amb males 15 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 16 intencions. Però resulta que la meva mare i la seva són amigues des que anaven a l’escola, i pretenen que no- saltres també ho siguem. Però no hi ha manera: l’Assump i jo no ens assemblem en res, i encara que ella em busca perquè es pensa que sóc una marginada de la vida, jo la rebutjo perquè em fa feredat. Abans de Nadal, em vaig escapolir d’assistir a la seva festa d’aniversari, però no vaig trobar cap excusa per no anar al Caga tió. Qui AL sí que en va trobar una va ser el meu pare, que també estava convidat a la celebració. Va dir que estava cansat i estressat, i la mare li va assegurar que allà podria relaxar- N se tranquil·lament tot bevent una copa de cava. Després el pare va dir que li feia mal l’estómac de menjar tant VE de torró. Finalment va confessar que s’estimava més quedar-se a casa mirant un partit amistós del Barça, i la mare es va posar feta una fúria. Però l’home es va sortir amb la seva. O L’Assump té una germana petita, la Clàudia, que encara s’empassa la història del tros de fusta que caga N regals, la il·lusió innocent de la mainada, que sempre diu la mare, i per això ens conviden a la festa del Tió. IÓ També ens convida, la mare de l’Assump, perquè col·laborem en la defecació màgica del tronc amb un regal per a la Clàudia. Un bon regal, vull dir. A casa de IC l’Assump, el Tió caga per a tothom, fins i tot un detallet per a la mare i un llibre per a mi. ED —Un llibre! El Tió ha cagat un llibre per a la Martina! —sol cridar la mare de l’Assump—. Ho veus, Clàudia, com el Tió ho sap tot? A la Martina li encanta llegir! A mi m’agrada llegir, és veritat, però m’agrada llegir llibres interessants, coses d’aeronàutica i aviació, perquè m’apassiona. Però no m’agrada el tipus de novel·leta que em caga el Tió a casa de l’Assump, que solen ser les 16 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 17 històries de bleda que li agraden a ella. Un any, fins i tot, vaig descobrir que a la primera pàgina del llibre hi havia restes del seu nom, que algú s’havia encarregat d’esborrar amb una goma. Després de la cagada, les mares es van posar a xerrar. Mentre la Clàudia s’entretenia amb les joguines noves, l’Assump i jo vam tancar-nos a la seva habitació. —Va, explica, explica! —va dir quan va haver tancat AL la porta. —Que t’expliqui què? —Doncs això d’en Pau. Això que es comenta a l’es- N cola, vaja. La vostra història d’amor. —La què? VE —No m’enganyis, Martina! Que ho vaig veure ben clar el dia del pessebre! La Verge i sant Josep, tan junts, tan romàntic... —No és veritat! Odio aquell nen! No em va dir que O faria de sant Josep! Si ho arribo a saber, no faig de Verge! L’Assump hi va insistir, i jo li vaig jurar i perjurar que N tot era mentida. Quan em vaig enfadar de debò i la vaig amenaçar amb anar-me’n de seguida, l’Assump es va IÓ calmar i em va preguntar si seria capaç de guardar un secret. —Jo també estic una mica enamorada... —va dir. IC —Jo no n’estic —vaig insistir. —Tant li fa. Però jo sí. M’he penjat d’un nano. ED —Un de l’escola? Ja ho sap, la Lourdes? La Lourdes era la seva amiga de l’ànima. Anaven juntes tot el sant dia. Són dues nenes odioses que es pensen que són bones persones i que ajuden la gent. Cosa que no és certa, és clar. —No. La Lourdes no ho sap. No m’atreveixo a expli- car-li res. 17 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 18 Em va dir que havia conegut un noi pel Messenger. Es veu que un dia xerrava pel Messenger amb una que li diuen Maggie Simpson, perquè du un pentinat com la dona d’en Homer, tot estarrufat cap amunt i una mica inclinat, com la torre de Pisa. La Maggie va convidar un amic seu a la conversa, i resulta que ell i l’Assump es van entendre bé, i quan la Maggie es va desconnectar, ells encara van xerrar una bona estona. L’Assump deia que AL se n’havia enamorat. —Però només el coneixes del Messenger? No l’has vist mai? N —No sé ni com es diu. Només en conec el nick: «Cartabó». VE —Cartabó? Com el regle de dibuix? —Sí, Cartabó. No et sembla un nom misteriós? Fent-se la interessant, em va anunciar que s’havien enviat alguns mails amorosos. Com que jo no deia res, O va suggerir que potser m’agradaria llegir-los. —Tot i que no ho sé, Martina... Són coses molt íntimes N perquè les llegeixi una estranya... —Jo no sóc cap estranya! IÓ —Bé, tu ja m’entens... —em va interrompre abans d’obrir un calaix per mostrar-me els mails, que havia imprès. IC N’hi havia deu, com a mínim, tots signats per en Cartabó. Vaig pensar que potser sí que es tractava d’una ED relació seriosa. El primer que vaig llegir era curt i estava ple de faltes d’ortografia. Explicava com era físicament: ros, ulls blaus, espatlles amples d’esportista. Informava també que estava fent tercer d’ESO en un institut de fora de Barcelona. L’Assump em va dir que podia ser de Sabadell, perquè la família de la Maggie havia viscut a Sabadell abans d’instal·lar-se a Barcelona. Podia ser 18 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 19 que en Cartabó fos un antic company de Primària, però es veu que la Maggie no li ho havia volgut revelar. —Ros amb ulls blaus... no ho sé, Assump..., em sona a enganyifa —li vaig dir amb tota franquesa. —Ai, nena, per què ets tan malpensada? —Més que de Sabadell, aquest nen, per la descripció, sembla de Beverly Hills... —Que no hi pot haver nens monos, a Sabadell? AL El segon mail era més llarg, i les faltes d’ortografia anaven en proporció. Li ho vaig fer notar. —I què? És que no fas cap falta, tu, quan escrius de N pressa? —em va contestar ofesa. —Alguna sí. Però «hi havia» tot junt, sense cap hac i amb b alta... VE En aquest segon missatge, en Cartabó li explicava el dia a dia a la seva ciutat. Demanava a l’Assump si havia sortit mai amb algú, i llançava alguna indirecta per si es O podien veure cara a cara durant les vacances de Nadal. —I tu què li has dit? N —Ai, no ho sé, Martina. Tu què faries? —I si quedes amb ell i resulta que no és ros ni alt ni IÓ fa esport? I si és lleig, escarransit i pelat com un skin? —Ai, nena, tu sempre tan positiva... No m’estranya que no tinguis amigues! IC La nit de Nadal va venir la Sònia, la meva germana. Treballa a Cardedeu, a quaranta quilòmetres de Bar- ED celona, però ens visita sovint. Precisament de la Sònia havia agafat jo la idea de formar un club amb els meus amics, igual que havia fet ella anys enrere, quan anava a l’escola. La diferència era que el club de la Sònia va funcionar molt bé, i el meu era un desastre. La nit de Nadal vam sopar amb els avis i vam menjar sopa de galets, pollastre rostit i tortell. L’avi, després del 19 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 20 cafè i el conyac, va demanar-me que recités el poema de Nadal. Jo li vaig dir que a l’ESO ja no en fèiem, de poemes de Nadal per recitar a la família. —Que la nena se’ns fa gran, iaio! —li va dir el meu pare. —Ni gran ni punyetes! Tota la vida els néts han recitat poemes de Nadal als avis, i amb tanta ximpleria pro- gressista, ara resulta que les tradicions se’n van a la AL merda! —No es posi nerviós, avi —va provar de tranquil·litzar- lo la mare. N Però l’avi ja estava accelerat i es va posar a malparlar, fet una fúria, de l’ensenyament actual, dels professors, VE de la Generalitat, del govern d’Espanya i de tot el que li va passar pel cap. L’àvia es va afanyar a donar-li la pastilla, però els pares em van obligar a recitar qualsevol cosa per calmar la ira de l’avi. Com que no m’havia O preparat res, em vaig posar dreta i vaig recitar una cançó d’El Canto del Loco que em sé de memòria. Abans N d’acabar, enfadada per l’atac de riure que li va agafar a la Glòria per culpa meva, l’avi ja s’havia quedat adormit IÓ com un soc. —S’altera; s’ha de prendre la pastilla, i després es que- da fregit en un tres i no res —es va lamentar l’àvia—. IC A mi, aquest home em farà parar boja! L’endemà, després d’obrir els regals que el pare Noel ED havia deixat als peus de l’arbre, vam anar a dinar a casa de l’àvia Rosa. Vam menjar sopa de galets, pollastre rostit i tortell. Hi havia la tieta Mireia i l’oncle Eusebi, que no tenen fills i sempre fan cara de pena. L’àvia, abans, els encoratjava a procrear. —Mireu la Sònia i en Dani! Mireu com els ha canviat la vida des que van tenir la Sònia i la Martina! Esteu 20 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 21 esperant massa, Mireia, i heu de vigilar el rellotge bio- lògic, que no té marxa enrere! Jo, de petita, sempre m’havia preguntat què era allò del «rellotge biològic» i per què la mare en tenia i la tieta no se’l podia comprar. O no se’l posava. Cada vegada que la tieta ens visitava, jo comprovava si duia o no duia el rellotge biològic, però sempre en duia un de la marca Swatch. AL L’oncle Eusebi, segons paraules de la mare, és un «heavy mal reciclat». Es veu que, de jove, pertanyia a un grup de rock, duia els cabells llargs, fumava porros N i no feia res de bo. Això és el que n’opina la mare. Costa trobar rastres del passat heavy de l’oncle, perquè ara és VE més aviat clàssic, gairebé no li queden cabells al cap i no fuma. De vegades penso que de la seva època juvenil només li queda el gust per les camises cridaneres, però la mare diu que no, que simplement es tracta de mal O gust i poques ganes de rascar-se la butxaca a l’hora de comprar. Jo sóc la neboda preferida de la tieta, i a més N a més sóc la seva fillola. Quan era petita em feia sovint de cangur i em treia a passejar en el cotxet. La mare IÓ renyava la tia Mireia perquè feia veure que jo era filla seva, i no de la mare, però jo era molt petita i no ho recordo. IC El dia de Sant Esteve vam dinar a casa de l’oncle Esteve, el germà del meu pare, que celebra el seu sant. ED Allà, sí que hi érem tots: els avis, l’oncle Esteve i la tia Imma, els amfitrions, i els seus fills, els meus cosinets, l’Oriol i l’Eudald; l’oncle Xavier amb la tia Neus i les nenes, la Mònica, la Carolina i la Berta, les meves co- sinetes; l’oncle Josep Maria i el seu amic, en Màrius, i per primer cop, les xicotes dels meus cosins, la Meritxell i la Susanna. Per dinar hi havia sopa de galets, pollastre 21 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 22 rostit i tortell, per variar. A l’oncle Esteve li va bé la vida i guanya un munt de calés. Viuen en una torreta preciosa a Vallvidrera, a prop de Barcelona, en una zona de xalets amb jardí. Els meus cosins són uns nens consentits que tenen tots els capricis. Això ho diu la mare. La Sònia opina com ella: que són uns pijos acabats. L’Oriol estudia empresarials en una universitat privada i l’Eudald fa quart d’ESO en una escola de prestigi, també privada. AL Les seves xicotes respectives van ser molt simpàtiques amb tota la família i van ajudar la tia Imma a parar taula i a servir els plats. La Sònia em va xiuxiuejar a l’orella N que tot el dinar era precuinat, o que l’havien encarregat a un càtering. La Meritxell estudiava a Anglaterra, en VE un College, va dir en anglès. Duia un vestit moníssim i les ungles llargues i pintades de vermell. En això s’as- semblava a la Pajarica, la del meu col·le. A la Sònia li va semblar una noia estúpida, bufada, presumptuosa i falsa. O També va dir que semblava una foca «liposuccionada» carregada de complexos. Molt bona impressió no li va N fer, això està clar. A mi, en canvi, em van semblar unes noies molt mones i servicials. Durant el dinar, l’oncle IÓ va parlar del viatge al Vietnam que faria a l’estiu amb tota la família, les xicotes dels seus fills incloses. —S’ho mereixen! Perquè són bons estudiants, perquè IC són bones persones, i perquè m’ho puc permetre, què collons! I ara, un brindis pel meu sant! ED Després de les postres, els oncles ens van donar permís per anar a l’habitació de les joguines. Mentre jo agafava les meves cosinetes de la mà, vaig escoltar com la tia Imma, com cada any, preguntava a l’oncle Josep Maria quan els sorprendria amb una xicota, i ell movia el cap fent que no, mentre el seu company, en Màrius, dema- nava permís per sortir a fumar a la terrassa. 22 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 23 El dia 30, quan el pare va sortir de la feina, la mare i jo ja teníem les maletes preparades per marxar de seguida cap a la Garrotxa. —Ja era hora! —exclamava el pare, assegut al volant—. Prou horaris, prou americana i corbata, prou família i prou ximpleries! Visca la llibertat! —Visca, Dani —va fer la mare—, però vigila, que encara som a Barcelona i t’acabes de passar un semàfor AL en vermell. A veure si, a més a més de l’americana i la corbata, et quedaràs sense els punts del carnet. El pare és feliç a la casa de la Garrotxa. Quan hi arri- N bem, es posa una camisa i un jersei vells, uns sabatots passats de moda, i se’n va a caminar pels camps. VE —Cada vegada t’assembles més al meu cunyat, l’ex- heavy —li sol dir la mare quan el veu sortir de casa vestit de qualsevol manera. El seu cunyat exheavy, l’oncle Eusebi, viu just al costat O nostre. La meva mare i la tia Mireia es van repartir la casa pairal que l’avi els va deixar d’herència. El poble N es diu Montagut, i és petit i té totes les coses típiques que tenen els pobles petits. Això és precisament el que IÓ valora el meu pare, que no s’assembli gens a Barcelona. Sempre diu que quan es jubili li faltarà temps per instal·lar-se definitivament a Montagut. La mare, més IC realista i amb els peus a terra, li diu que no somiï despert i que no oblidi que encara no ha complert els quaranta- ED vuit anys. El cap d’any el passem sempre a casa d’uns amics que tenen fills i viuen al poble. La meva germana Sònia ja no ve mai, perquè es queda a celebrar-ho amb els seus amics de Cardedeu o de Barcelona. Els caps d’any al poble sempre són iguals: un bon àpat, torrons i tortells a dojo, moltes ampolles de cava i la música que punxa 23 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 24 l’oncle Eusebi. Comença sempre bé, amb cançons patxangueres que animen a ballar. Cançons que es baixa d’Internet o que sonen a la ràdio. Després, a les quatre de la matinada, quan els nens ens morim de son o d’avorriment i els grans ja no ballen i seuen a beure cava i a fumar vora la llar de foc, l’oncle posa la seva música preferida, els temes de heavy metal d’abans, i balla tot sol a la pista improvisada, amb els ulls tancats i sense AL deixar anar el cubata que du a la mà. Cada any igual. Fins que cau a terra, exhaust i com una sopa, i la tieta Mireia i els meus pares l’agafen per les aixelles i se N l’enduen a casa a dormir la mona. VE O N IÓ IC ED 24 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 25 LA FILLA DEL PILOT AL N VE O E l primer dia d’escola després de les festes no va tenir N res d’especial: algun crèdit nou, algun càstig tot just començar per culpa dels brètols de sempre, i un re- IÓ trobament fred amb els col·legues del club a l’hora de l’esbarjo. —Home! Ja tenim reunit el club de la cistella! —va IC exclamar, mofeta, l’Enric Mitjà quan ens va veure sota la cistella de bàsquet. ED Així és com l’Enric i els seus amics ens van anomenar durant el trimestre anterior, quan van saber que teníem la intenció de formar un club. El club de la cistella, perquè solem quedar-nos allí asseguts, sota la cistella, els trenta minuts de pati. Tots els membres del grup són nois. Jo sóc l’única noia. A tots els meus nois no els ve gens de gust xutar la pilota, ni bescanviar cromos de Magic, 25 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 26 i encara menys amagar-se dels profes per fer entremaliadures o fumar. Els nois del club són dels que passen de tot i de tothom, però no en el sentit de rebels, sinó més aviat en el sentit d’autistes, com diu la mare. L’Iker té les visions de morts; l’Àlex, el seu humor variable i sorprenent (passa de ser el més simpàtic a ser el més imbècil en un temps rècord); els bessons Tom i Jerry no s’entenen amb ningú perquè estan en una fase AL més desenvolupada de l’intel·lecte (això també ho diu la meva mare, que els coneix des que eren petits) i discuteixen sobre les injustícies i la condonació del deute N extern als països pobres, temes que, per descomptat, no són els més habituals entre nanos de la nostra edat. VE I després hi ha l’Adrià, bé, en Harry. L’anomenem Harry Porker perquè s’assembla al protagonista de Harry Potter, però en una versió porca i pudent. En Harry no es dutxa gairebé mai, ni es pentina, ni es canvia la roba, ni es O ruixa amb desodorant després de fer educació física. En Harry és un noi brut i fastigós; no m’estranya gens que N els altres se n’allunyin. Nosaltres l’acceptem a mitges: a prop nostre, però una mica separat, per l’olor. Quan IÓ ens trobem a casa meva o a casa dels bessons, cal ruixar amb ambientador l’espai que ocuparà en Harry, perquè és del tipus de noi que deixa rastre. Un llardós. IC I després hi ha en Pau, que és més o menys atractiu (a mi només em sembla mono) i més o menys simpàtic ED (jo el trobo pedant) i més o menys intel·ligent (a mi em sembla llest, però no intel·ligent). En Pau va arribar al setembre a l’escola i fa segon d’ESO, un curs més que nosaltres, i com que no havia tingut temps de fer amics, es va ajuntar amb la nostra colla. També hi ha la Pajarica, però aquesta no compta, perquè ningú no l’ha admès al club i ningú vol que en formi part. Però ella 26 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 27 s’ha encapritxat amb mi, i està prop del club, però sense ser-hi del tot: durant l’esbarjo, la tenim situada a tres metres de la cistella, sense acostar-s’hi, perquè ningú no la vol, però atenta als nostres moviments i converses. El trimestre anterior ens va oferir la seva ajuda, perquè sembla que la seva àvia, que també és de l’Equador, té poders amb els esperits, i va ser la que va introduir l’intrús al cos de l’Iker, i les coses van anar de la manera que AL van anar. En Harry Porker va ser l’única sorpresa del dia. Ja quan va entrar a l’aula, deu minuts tard, per variar, ens N va deixar a tots bocabadats. En Harry, com ja he co- mentat, és un noi que no té cura de la higiene personal. VE Però vet aquí que aquell 8 de gener, abans de rebre la primera escridassada del trimestre pel seu retard ha- bitual, en Harry semblava una altra persona. Ningú no s’ho podia creure! Duia una camisa neta i planxada, ben O posada per dins d’uns pantalons nous, i anava calçat amb unes vambes noves i netes, de marca. La Mireia N Soler, la Tarta, que seu al meu costat i és una mica queca, em va dir que la roba nova devia ser regal de reis, que IÓ aquella pulcritud duraria només un dia i que l’endemà tota la roba s’hauria de llençar. Potser tenia raó, però l’aspecte del nou Harry era impressionant. Duia la clenxa IC perfecta. Les ulleres rodones semblaven noves de tan nets com estaven els vidres. Fins i tot era com si no tin- ED gués tants grans a la cara, i cap rastre de mocs o de Co- lacao al voltant dels llavis. Què significava aquell canvi tan espectacular? —Tothom es fa bons propòsits abans de començar l’any —va dir en Tom, quan ja érem sota la cistella—. Potser en Harry s’ha fet el propòsit de ser net i polit a partir d’avui. És o no és, Harry? 27 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 28 El nano no va contestar. Va treure amb molta cura el paper que protegia l’entrepà i el va anar a llençar a la paperera més pròxima. Després va desplegar un mocador de paper que duia ben plegat a la butxaca, i el va posar sobre la base de la cistella abans de seure, per no tacar- se els pantalons. No ens ho podíem creure! —Et trobes bé, Harry? —li va preguntar en Jerry. —Sí, és clar. Perfectament. AL L’Iker, en canvi, feia mala cara. Tots sabíem que havia passat les festes a casa la tia Concepció, una mena de madrastra de la Blancaneu moderna. I ben segur que N duia encara, dins seu, l’esperit latino que li havia entaforat l’àvia de la Pajarica. VE —No us ho podeu imaginar —ens explicava, sense tastar l’entrepà de formatge que l’intrús l’obligava a menjar, ja que a ell no li agradava el formatge, sinó la mortadel·la—. Era un malson interminable... Em llevava O cada dia i la tia era allà, com una estàtua... No ho desitjo ni al pitjor dels meus enemics... N —I els teus pares no et van venir a rescatar? —Només per cap d’any. Em van venir a buscar el dia IÓ 30 per tornar a Barcelona, però el dia 2 ja em tornaven a dur a la Garriga, amb aquell monstre... —Quina crueltat! IC —Sense tele, sense mp3, sense la PSP, sense Mes- senger... Només ella. Només la seva presència inquietant ED les vint-i-quatre hores del dia... —Quin horror! I vas veure morts? —I ara! Si només de veure-la a ella ja era com estar a l’infern! —I de cop es va girar cap on era la Pajarica, dreta com un estaquirot, a tres metres de nosaltres—. ¡Y el día que pille a tu abuela, se va a enterar! —la va escridassar. 28 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 29 En Pau no es va reunir amb nosaltres sota la cistella. De fet, jo no tenia ganes que vingués, però em feia ràbia que no hagués vingut, i encara em feia més ràbia pensar que em feia ràbia que no vingués. No ho sé. És complicat d’explicar. Des de Cap d’Any que no m’havia enviat cap missatge al mòbil. Jo no volia que ho fes, però en el fons em feia una ràbia enorme que no ho hagués fet. Però què s’havia pensat, aquell imbècil? Em feia ràbia que AL tot em fes ràbia. —Algú ha vist en Pau? —va dir, finalment, en Tom. —És a dalt, al banc dels de segon. L’he vist quan he N anat a buscar l’entrepà —va dir l’Iker. —I què hi fa, allà? Per què no baixa aquí amb nosaltres? VE —Vaig a comprar un entrepà —vaig anunciar. Es devien estranyar, perquè jo mai compro entrepans al col·le. A la Pajarica, que en realitat es diu Vanessa O Hipólito Carranza, se li va il·luminar la cara quan va veure que m’hi acostava. N —No, Vane, no vengo contigo. Voy a por un bocata. —¿Puedo acompañarte, Martina? IÓ Sense deixar de caminar, vaig encongir les espatlles: segur que la nena em seguiria digués el que digués. Ja no quedava ningú a la porta de la cuina per recollir IC els entrepans. Una mica més enllà de la porta, al costat d’unes jardineres, hi ha el banc dels de segon. L’a- ED nomenem així perquè només hi poden seure els alumnes de segon d’ESO. Ningú no sap per què, però tothom ho respecta com una tradició. Ni tan sols els brètols de primer, com ara l’Enric Mitjà, l’Òscar i companyia, s’atreveixen a trencar aquesta llei ancestral. —Que vols un entrepà, maca? —em va demanar la cuinera, que feia recompte de les monedes i els tiquets. 29 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 30 No vaig poder contestar, perquè en aquell mateix moment els meus ulls es van trobar amb els d’en Pau, que estava assegut al banc dels de segon amb nois i no- ies de la seva classe. Quan em va veure, es va treure un dels auriculars que duia a l’orella per posar-lo a l’orella de la noia que estava asseguda al seu costat. Després, per rematar la jugada, li va passar un braç al voltant del coll. AL —¿Es la novia del Pau? —vaig sentir que preguntava la Pajarica, darrere meu. —No. En Pau no té xicota —vaig contestar. N —Pues lo parece —va fer ella. No m’ho podia creure! Si em punxen no em treuen VE sang! Què hi feia, al costat d’aquella estúpida? Intentava posar-me gelosa? No me’n sabia avenir. En girar-me, furiosa, vaig quedar encarada a la Pa- jarica, que em mirava somrient com una tòtila. O —I a tu què et passa? —la vaig escridassar. Vaig fugir de la zona dels entrepans i del banc com N ho faria dels empestats. Com podia pensar aquell imbècil que em posaria gelosa descobrint-lo abraçat del coll IÓ d’aquella euga de dues potes? No m’ho podia creure! En arribar a la cistella vaig procurar dissimular que estava confosa pel que acabava de veure. L’Iker aguantava IC l’entrepà de formatge sense clavar-hi mossegada, i en Harry, bé, el nou Harry, s’espolsava les engrunes que li ED havien caigut sobre els pantalons. —Què t’han portat els reis, Harry? Productes de neteja i de cosmètica? —li preguntava en Tom. —Doncs no, burro. He canviat una mica perquè m’es- tic fent gran —va dir, i es va aixecar per anar a llençar a la paperera el mocador que havia fet servir per no embrutar-se—. I ara vaig cap a classe. 30 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 31 —Però si encara no ha sonat el timbre! —va exclamar l’Àlex. —És igual. Vull que els profes vegin que sóc el primer d’entrar. En Harry no feia mai els deures, ni aprovava cap examen, ni lliurava mai els treballs de classe. —Aquest xaval no es troba bé —va comentar en Jerry—. A aquest nano li passa alguna cosa... A veure si AL l’àvia de la Pajarica li ha introduït l’esperit de Don Limpio... Durant les hores següents vam rebre dues notícies N importants: el profe de plàstica va anunciar que aniríem a veure les obres de Joan Miró a la seu de la Fundació VE Miró de Montjuïc, i el profe de mates va proposar-nos participar en l’olimpíada matemàtica, la fase provincial de la qual se celebraria a final de curs a la nostra ciutat. La participació en l’olimpíada no era una proposició O general, és clar. Com podia participar-hi en Tito Casona, per exemple, que no sabia dividir? No, l’olimpíada estava N pensada per a alumnes com en Tom o la Tarta, que parlant era un desastre, però que en mates era un geni. IÓ Per a ells estava oberta la preinscripció, i el profe els va donar un imprès perquè l’omplissin. Després va pre- guntar si algú més s’hi volia apuntar i provar sort, i IC en aquell moment ens vam alarmar de debò, perquè en Harry Porker va alçar el braç. ED —Potser no has entès bé el concepte d’olimpíada matemàtica, Adrià —va dir el professor. —És clar que ho he entès! I m’hi vull apuntar! —Però a veure, Adrià... Ma-te-mà-ti-ques. Saps què són, les mates? Has aprovat mai un examen de mates, Adrià? Recordes què va passar el mes de desembre? Recordes que et vas ajupir per buscar sota la taula quan 31 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 32 vam començar les equacions i jo us vaig anunciar que calia buscar la incògnita, Adrià? —Vull provar si me’n surto! —va insistir en Harry. —Tothom és lliure de preinscriure-s’hi —va intervenir en Tom, que sempre intercedeix en favor de la justícia. —Tothom que sàpiga què són els números, senyor Calvó! Tothom que sàpiga sumar dos decimals, se- nyor Calvó! —va cridar el profe. AL En Harry no va insistir perquè, com em va comentar més tard, tenia por que, si s’esverava, li desaparegués l’efecte del desodorant que s’havia posat després de N dutxar-se aquell matí. —Sembles una altra persona, Harry —li vaig con- fessar—. Estàs desconegut, noi. VE A la tarda, quan sortíem del col·le, vaig tornar a veure en Pau. Anava acompanyat de la nena estúpida, tan poqueta cosa, tan pija, tan bleda. Xerraven i reien, com O dos imbècils. Vaig passar pel seu costat fent veure que no els veia. N —Ep, Martina! Ja no saludes els amics? —I tu? Aquest matí no t’has acostat a la cistella. IÓ —Jo em pensava que el club ja no existia —va dir en Pau. —El club? Quin club? —va preguntar la nena. IC —Doncs existeix. Que jo sàpiga, ningú ha donat l’ordre de fer-lo desaparèixer. ED —Estaves tan enfadada després del pessebre... Per això vaig pensar que havies abandonat la idea de fer el club. —El club? Quin club? —va insistir la nena estúpida. —T’hem estat esperant sota la cistella aquest matí. Ens ha dolgut comprovar que no venies i que passaves de nosaltres. Que passaves del club —li vaig dir. 32 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 33 —Jo no passo de res ni de ningú. Ni tampoc del club —em va corregir en Pau. —El club? Quin club? La nena aquella m’estava posant nerviosa. —No hi fa res. Ja ens veurem. Adéu, Pau. —Estàs una mica nerviosa, Martina. —Adéu, Pau. Li vaig dirigir una mirada assassina i me’n vaig anar AL de pressa. Una ràbia enorme em creixia a les entranyes i amenaçava amb explotar dins dels ulls i fer-me plorar. Com podia ser tan idiota, aquest nano, i aconseguir N posar-me tan nerviosa? I la seva amiga bleda? «Quin- club-quin club?». Patètic. VE Havia fet tres passes quan vaig notar una mà sobre l’espatlla. Algú s’havia acostat per darrere i volia que m’aturés. El cor em va fer un bot. Era l’Assump. O —Necessito que m’aconsellis, Martina. Tenia la cara desencaixada i tremolosa; la mateixa N cara que fa l’Iker quan veu un mort. —En Cartabó vol que ens veiem. IÓ —Quan? —Ai, no sé quan, qualsevol dia. Tu què faries? —Quedaria amb ell. IC —Quedaries amb ell? Però si no sé qui és! Si la meva mare ho sap, em mata. ED —Aleshores oblida-te’n. —Com que me n’oblidi? Però si n’estic penjada! Aquesta nena no tenia gens clar el que havia de fer a la vida. —Bé, et confessaré la veritat. Ja he quedat amb ell. Demà, a la sortida del col·le. Al parc dels skaters. —Al parc? Ui, això sona molt malament. A veure si 33 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 34 és un home vell que t’ha enganyat. La meva mare sempre diu que als parcs hi van vells a mirar-se les nenes... —Ai, per Déu, Martina! Quines coses de dir! No és cap vell. Un vell no faria tantes faltes d’ortografia... —Encara pitjor. Un vell analfabet. —Et vull demanar un favor, Martina. Vull que demà m’hi acompanyis. Que anem juntes al parc i que et quedis a prop meu. Jo l’esperaré en un banc. I si tu veus AL que té mala pinta, t’hi acostes, m’agafes i sortim pitant. —I per què no l’hi demanes a la Lourdes? És la teva amiga. N —Ja ho sé. Però és que encara no li he dit res. Em fa por que s’enfadi, que no ho entengui... VE Li vaig dir que m’ho pensaria i vaig continuar cami- nant cap a casa. L’endemà va ser un dia molt important en la meva vida. Quan vam entrar a l’aula, a les nou, al costat de la O porta hi havia una nena nova esperant que arribés el tutor. Era alta i prima, i duia els cabells rossos lligats en N una cua. Duia ulleres rodonetes i modernes, no com les d’en Harry, que estaven passades de moda. Esperava IÓ allà quieta, inexpressiva, amb la mirada perduda, simulant no mirar res ni ningú. De seguida que va arribar el tutor, ella s’hi va acostar i es va presentar. Es van donar IC la mà, com dues persones grans. El tutor li va assenyalar la taula que li corresponia, al costat de la Laia Martínez, ED cosa que em va semblar molt encertada, perquè la Laia és una bona nena. No parlem mai, perquè no m’entenc gens amb les nenes, però reconec que la Laia és agradable. Jo sec amb la Tarta, que tampoc és amiga meva, però ens tolerem l’una a l’altra. —Nois, bon dia. A partir d’avui tindrem una nova companya a classe. Es diu Marga, i acaba d’arribar amb 34 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 35 els seus pares de París, on han viscut fins ara. Per qües- tions de feina, al pare de la Marga l’han traslladat a Barcelona, i per això la Marga s’incorpora un trimestre més tard que la resta. Ve, doncs, d’un país diferent, amb un sistema educatiu diferent, i per això em sembla que hem de procurar ajudar-la i facilitar la seva integració com més aviat millor. —És francesa? —va preguntar en Tom, que es mirava AL la nouvinguda amb una fascinació que jo mai no havia vist en els ulls del bessó. —No. És d’aquí, però a causa de la feina del seu pare... N —És ambaixador? —va preguntar encara en Tom. —No. És pilot. El pare de la Marga és pilot d’avions VE de línia regular de passatgers. Pilot. Ho havia sentit bé? Pilot? El pare d’aquella nena era pilot d’avions? Em vaig quedar glaçada. Mai no havia conegut un pilot en persona, ni tampoc la filla de cap O pilot. No m’ho podia creure. —L’Air Force One es farà amiga seva de seguida! N —va remugar l’Enric Mitjà, comentari que va provocar el riure de tota la classe. IÓ Així és com m’anomenen els impresentables. Aquest és el meu malnom. Bé, al començament, només ells m’anomenaven així, però ara m’ho diu tothom. La meva IC gran passió és l’aeronàutica i el món dels avions. Des de ben petita em fascina tot allò que té a veure amb ED els avions i amb el fet de volar. Els aeroports, els con- troladors, les torres de control, les normes internacionals, les hostesses, els pilots, els mecànics, els enginyers... Tota la meva vida privada gira al voltant dels avions. Llegeixo sobre el tema, col·lecciono avions en miniatura, entro als webs de totes les companyies aèries... Quan sigui gran vull estudiar qualsevol cosa que tingui relació amb el 35 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 36 tema, i treballar amb els avions, des de terra o des de l’aire. I de cop, aquell matí del 9 de gener, a la meva classe de primer d’ESO, em planten davant dels nassos la filla d’un pilot de veritat. No hi havia res que em pogués fer més feliç! Vaig quedar-me obser vant la nena. Com obria la motxilla, com en treia una llibreta i un estoig, com es netejava les ulleres amb els faldons de la camisa. Quina AL elegància! Quin estil! Es mantenia molt recta, la columna vertebral paral·lela al respatller de la cadira, la barbeta una mica alçada. No somreia, però tampoc no es N mostrava desafiant o presumptuosa. Se la veia còmoda i tranquil·la. Vaig pensar que m’agradaria ser com ella. VE En tots els aspectes. I tenir un pare amb una professió tan extraordinària. No vaig parar d’observar-la durant tot el matí. No- més tenia ulls per a ella. Com es movia! Com escrivia! O Amb quina suavitat agafava el bolígraf entre els dits! No tenia res a veure amb la Laia, la que seia al seu cos- N tat. Quina diferència! La Laia era basta, nerviosa, una mica geperuda, i es gratava el cul sense pudor, com si li IÓ fessin picor les calcetes. No, no hi havia comparació possible. A l’hora de l’esbarjo vaig decidir espiar la filla del IC pilot. Vaig voler saber què feia, on anava, si parlava amb algú. Abans i tot de sortir de l’aula, se li va acostar l’Enric ED Mitjà, que és un brètol, un pocavergonya, un cretí, però que és el més eixerit de la classe. Potser, fins i tot, el més atractiu de tota l’ESO. I sap fer-se el simpàtic, i és enrotllat. I també és un cregut. —Què, de París, no? És guai, París, no? —li va dir a la nova. La Marga va somriure i li va confirmar que sí, que 36 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 37 París era una ciutat molt maca, però que Barcelona també ho era. —I els francesos, què? Som més guapos els catalans, no? Que idiota! Jo mateixa em vaig posar vermella, avergonyida d’escoltar aquell estúpid. —I has deixat algun enamorat, a París? Lligaves molt, al col·le de París? —Tens un encenedor? —li va preguntar la Marga. AL L’Enric es devia quedar tan parat com jo amb aquella pregunta. Però va reaccionar de seguida i, fatxenda com sempre, es va treure un encenedor de la butxaca per N deixar clar que fumava i que ja era tot un homenet. El va oferir a la filla del pilot. VE —No, no el necessito, gràcies. És perquè parlis amb ell. Volia saber si tenies algú a la vora amb el teu mateix coeficient intel·lectual. Ens vam quedar al·lucinats, l’Enric i jo. A mi em van O venir ganes de riure i d’aplaudir-la. A l’Enric, no. —Et penses que ets molt graciosa, no, franceseta? N —li va dir amb menyspreu. I va sortir de l’aula. Aquella filla de pilot prometia! Quina nena! Em va IÓ encantar la seva actitud! Vaig esperar que sortís al pati, i jo ho vaig fer darrere seu. La Marga va baixar les escales, va creuar secretaria i va sortir al pati. A la pista hi havia IC els nois de l’ESO ventant puntades de peu a una pilota. El pedrís on seien, fa anys, els de la colla de la meva ED germana, l’ocupaven ara les mongetes de segon, l’As- sump i la Lourdes, i la seva cort de nenes figasses i apocadetes a qui protegien: la Tarta, la Croma, una de tan lletja que semblava sortida de l’era de Cromanyó, la Maggie Simpson... Davant de la cuina serpentejava la cua de nens i nenes esperant recollir l’entrepà que tenien encarregat, i al costat hi havia els bancs de segon. 37 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 38 Vaig veure en Pau amb la seva amigueta estúpida (»Quin club? Quin club?»). Sota la cistella vaig descobrir els meus companys del club i, una mica més enllà, clavada com un pal sense vela, la Pajarica, que no parava de moure el cap a dreta i esquerra perquè em devia buscar. Quin panorama, pobra Marga!, vaig pensar. Què faria? A qui s’acostaria? Jo estava disposada a rescatar-la d’aquell empanta- AL negament quan, de sobte, se li van acostar, d’una revo- lada, les mongetes i la seva quadrilla. —Hola noia! Tu ets la nova? Ja sabem que és el teu N primer dia a l’escola! Quina il·lusió, veritat? I també quina angoixa, no? No conèixer ningú és una llauna, VE però has tingut sort. Has trobat les amfitriones perfectes! Nosaltres et presentarem un munt de nenes! Com et dius? Una la va agafar per la dreta, l’altra per l’esquerra, i O tant si vols com si no vols, se la van endur cap al pedrís. Maleïdes nenes, vaig pensar. Havia trigat massa a acostar- N m’hi. L’Assump em va fer un gest amb la mà per recordar-me que aquella tarda teníem un pla. El seu pla. IÓ Em vaig dirigir cap a la cistella. Quan vaig passar al costat de la Pajarica, vaig veure com un signe d’alleujament es dibuixava al seu rostre. IC —¿Dónde estabas, Martina? Me tenías preocupada. Ni tan sols em vaig dignar a contestar-li. Els nois ED estaven avorrits. Només el nou Harry semblava passar- s’ho bé tot menjant l’entrepà provant de no tacar-se. La Tarta s’havia equivocat: ja havia passat un dia i en Harry continuava net com una patena. —Què t’ha semblat la nova? —em va preguntar l’Àlex—. Per mi que és una pija... —Doncs a mi m’ha semblat una nena espavilada. 38 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 39 —La meva mare diu que els francesos són una mica tibats i pedants —va dir en Tom. —Doncs a mi m’ha semblat molt natural... —La mare també diu que les franceses són unes falses. I unes porques —va afegir en Jerry. —És clar, com que la teva mare viatja tant i coneix tantes cultures...! —li vaig contestar, amb sorna. —Ha estat un cop a França! —va protestar en Jerry. AL —Ui sí... I per això coneix tots els francesos de Fran- ça... —A la Martina li agrada la nova perquè el seu pare N és pilot —va dir l’Àlex. —Hi tens alguna cosa a dir? —li vaig demanar. VE Vam iniciar una conversa idiota i avorrida, com sempre, a veure qui la deia més grossa. Els nens de la meva edat són així, amb poca gràcia i poc seny. Per això no havia funcionat la idea de fundar un club. O —I a tu què et passa? —va preguntar en Tom a l’Iker, quan es va adonar que el nano no participava en la N conversa—. Que has vist un mort? L’Iker va fer que no amb el cap, però no va obrir la IÓ boca. Jo vaig pensar que tot era obra del maleït esperit intrús, que el tenia amoïnat. Però abans que sonés el timbre, l’Iker es va posar a plorar. IC —Què dimonis et passa? —T’he dit mil vegades que hauries de canviar de ED psicòleg... —li va recordar en Tom. —No és res d’això... —va contestar ell, entre sanglots—. És per una altra cosa. —Què, doncs? —M’han robat. —Que t’han robat? On? Qui? Quan? Què? —A l’Àlex se li van ocórrer totes les preguntes alhora. 39 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 40 —Ahir, quan vaig arribar a casa, vaig veure que no tenia ni el mòbil ni l’mp3 a la bossa. Vaig pensar que potser me’ls havia deixat a la classe. Però avui, quan hi he arribat, he comprovat que no hi eren. —Potser són a la taula d’algun company, o a l’armariet dels llibres... —No. Ho he regirat tot! Els he buscat pertot arreu! Me’ls han robat! AL L’Iker no podia parar de plorar i les llàgrimes i els mocs anaven deixant rastre al seu rostre. —Ho has denunciat? —va preguntar en Tom N —Avui ho explicaré al tutor —va fer l’Iker, gemegant. Quan va sonar el timbre i vam passar per davant de VE secretaria, vaig sentir com la Marga, la filla del pilot, demanava una aspirina per al mal de cap. Maleïdes mon- getes, vaig pensar. O Vam començar el crèdit de francès. Evidentment, la Marga s’hi havia apuntat. La professora, que és N francesa i es diu Maëlle, va estar parlant amb ella una bona estona. En francès, és clar. Que bé que parla el francès, aquesta nena! És clar que si jo hagués viscut IÓ a París, segur que també el parlaria de meravella. La professora li va proposar que fos la seva ajudanta IC durant les hores de classe, i li va prometre que li duria llibres de lectura especials, de més nivell, ja que el seu francès era molt millor que el de la resta. «Que les ED autres», 1 va dir, en un to una mica despectiu. Li va demanar que segués amb l’Enric Mitjà, que va posar mala cara quan la noia, obeint la professora, ho va fer. 1. Que els altres. 40 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 41 —Pots corregir-lo sempre que vulguis —la va advertir la Maëlle—. Aquest senyor és força mandrós. —Avec plaisir, mademoiselle 2 —va dir la Marga. Durant la lectura d’un diàleg, la Marga el va corregir cent vegades i l’Enric es va posar molt nerviós. Però la noia va assumir el seu paper d’ajudant de la professora i no li’n va deixar passar ni una. Com diria el meu pare, «aquesta nena els té ben posats». AL A la sortida ens vam trobar sota la cistella per discutir sobre el tema del robatori. L’Iker havia parlat amb el tutor, i aquest li havia promès que interrogaria tota la N classe fins a descobrir el culpable. —És clar que tots ja sabem qui és el culpable —va dir VE l’Àlex. I és que per a l’Àlex sempre hi ha un culpable de tot. I aquest culpable té nom i cognom: Enric Mitjà. L’Àlex no suporta l’Enric. Li té mania des que érem a Primària, O i el seu odi ha crescut amb el temps. L’Enric, segons N l’Àlex, és l’instigador de totes les baralles, de tots els càstigs generals, de totes les poca-soltades. És un mentider, un delator, un pocavergonya i un hipòcrita. IÓ Molt poques vegades han arribat a l’enfrontament físic, perquè l’Àlex sap que té les de perdre: deixant de banda IC tot el que ja s’ha dit, resulta que l’Enric també és el més alt i el més fort. El rival més perillós. —No pots assegurar-ho —va intervenir en Tom—. ED Fins que no es descobreixi el culpable, l’Enric és tan innocent com qualsevol altre! Si no hi ha proves, no hi ha culpable! L’Assump m’esperava a la sortida. 2. Amb molt de gust, senyoreta. 41 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 42 —Martina, recorda que em vas prometre que avui m’acompanyaries al parc. —Ja t’ho has pensat bé? N’has parlat amb la Lourdes? —No. I ho he pensat detingudament. Vull conèixer en Cartabó. Ja ho he decidit. Però no puc anar-hi sola. I si es tracta d’un vell viciós? —Això hauries d’esbrinar-ho a les xerrades pel Mes- senger —li vaig dir—. No em sembla lògic que acceptis AL anar a una cita pensant que aquest paio pot ser un vell viciós... —Ai, Martina! No em maregis, que de tant rumiar-hi N tinc el cap com un bombo! Vam quedar que ens trobaríem a la sortida i que VE aniríem juntes fins al parc. Aleshores, ella es dirigiria tota sola cap al banc on s’havien de trobar. A mi em semblava estrany que en Cartabó, si realment era de Sabadell, sabés exactament on era aquest banc. Però O l’Assump estava massa nerviosa per pensar en aquests detalls d’importància relativa. N A l’hora de tutoria de la tarda, el tema del debat va ser el del robatori que havia patit l’Iker. Tot i que li feia IÓ molta vergonya, el nostre company, dret davant de la pissarra i al costat del tutor, ens va explicar fil per randa quan i com s’havia adonat del furt. IC —Potser ha estat un d’aquests morts que se t’apareixen —li va engegar en Tito Casona, un dels ED impresentables. El professor el va fer callar i no va deixar d’insistir en la idea de la companyonia, de la responsabilitat i del respecte envers els companys i les seves pertinences. —Si algú en sap alguna cosa, m’ho pot dir en privat. Si demà no ho hem aclarit, ens quedarem tots plegats a dos quarts de sis fins que aparegui el responsable. 42 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 43 —Això no és just! —va protestar en Tom—. Sempre paguen justos per pecadors! Em vaig fixar en la pobra Marga. El seu primer dia d’escola i ja es veia embolicada en un assumpte desagra- dable. Quin exemple. Mentre esperava que l’Assump sortís de classe, se’m va acostar la Pajarica. —Me han dicho que al Iker le han robado sus cosas —em AL va dir. —Doncs sí. Li ha desaparegut el mòbil i l’mp3. —Tal vez yo podría ayudarte a encontrarlos. N —Ah sí? Com? —Tengo poderes mentales —em va confessar. VE La Pajarica és una noia molt especial, molt rareta, però era inimaginable que tingués qualsevol mena de poder. Encara més, el concepte «poders mentals» no podia associar-se a la Vanessa de cap de les maneres. O No parlava amb ningú tret de mi; no era amable, ni sim- pàtica, ni alegre, ni oberta. Era tancada com un musclo. N De fet, l’única cosa que cridava l’atenció en aquella nena eren les seves llargues ungles pintades. IÓ —Quina classe de poders tens tu, Vanessa? —li vaig preguntar, aguantant-me el riure. —Poderes mentales, Martina. Me los ha enseñado mi IC abuelita. —I què ets capaç de fer amb els teus poders, Vanessa? ED —Pues adivinar cosas. —¿Qué cosas? —Pues el futuro o las cosas que nadie puede saber. —I els teus poders poden descobrir qui ha robat el mòbil de l’Iker? —Tal vez. 43 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 44 Quan ens vam trobar, l’Assump tremolava com un flam. S’havia quedat a dinar a l’escola, com cada dia, i per això no havia pogut canviar-se de roba per a la cita. Em va suplicar que l’acompanyés a un portal. —A un portal? Per fer què? —A la motxilla, hi duc roba per canviar-me. Buscarem AL un portal; tu vigilaràs, i jo em canviaré. L’Assump no era una nena presumida. Ella i la Lourdes no destacaven precisament per la seva elegància N ni pel seu estil. El meu pare sempre ho diu: «Les monges vesteixen d’uniforme». L’Assump i la Lourdes no són VE monges, però actuen com si ho fossin, i passen força de la roba de marca. Tres carrers més avall de l’escola, l’Assump es va dedicar a empènyer totes les portes amb la intenció de O trobar-ne una d’oberta. Finalment ho va aconseguir. —Tu espera’m aquí. Que no hi entri ningú, em sents? N Si algun veí vol entrar, tu em fas un crit. Va desaparèixer rere la porta i jo vaig esperar uns IÓ minuts. No es va acostar cap veí, i l’Assump va reaparèixer completament transformada. —Què et sembla? IC S’havia deixat anar els cabells i se’ls havia pentinat. Ja no duia la dessuadora ni els texans. S’havia embotit ED en un top que li deixava el melic a l’aire, i per sobre s’havia posat un jersei de Mango. Duia una faldilleta massa curta i sabates negres amb una mica de taló. La cosa que em va cridar més l’atenció de tot el conjunt era que s’havia pintat els llavis. —Què et sembla? —va insistir—. No em miris amb aquesta cara, Martina, per Déu...! 44 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 45 —Estàs... diferent. —M’ho ha deixat tot una companya de classe. —Sembles... una altra persona. —Una altra persona? Una altra persona millor o pitjor? —Una altra persona diferent. Mai no t’havia vist amb els llavis pintats. —Ahir a la nit vaig assajar amb el pintallavis de la AL meva mare. Com m’ha quedat? —em va preguntar fent morros. —No ho sé, Assump... Se’t veu massa nena per anar N pintada així... —Anem, que ja fem tard! VE El parc era a la vora. Tot just vam entrar, em va donar la seva motxilla perquè jo la guardés. —Tu segueix-me. No t’allunyis, em sents? Anem fins al banc. Jo sec i tu esperes. No t’allunyis, Martina, per O l’amor de Déu! El parc estava dividit per zones segons el seu ús i el N seu ambient. A prop de l’entrada hi havia la zona de jocs infantils, ple de tobogans i de mares amb els seus IÓ fills petits. Després hi havia la zona dels avis, a la vora del llac. També hi havia la dels joves skaters, amb les halfs i els bancs pintats amb grafits. Vam descobrir l’Enric IC Mitjà i la seva colla pels voltants. L’Assump caminava cinc metres davant meu. Es notava molt que no estava ED acostumada a anar amb sabates de taló, perquè de tant en tant ensopegava. Em va semblar veure en Harry, bé, el nou Harry, que caminava capmoix cap a casa seva amb els pantalons i el jersei impecables. L’Assump va arribar al lloc de la cita. Primer es va quedar dreta, a mig metre del banc. Després es va girar per comprovar que jo la protegia, i hi va seure. La pinta 45 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 46 que feia era força patètica, asseguda sola en un banc del parc i pintada com una mona. Van passar cinc minuts i en Cartabó no apareixia. Vaig seure al caire d’una jardinera amb les motxilles a terra. Estava concentrada estudiant els nanos que passaven, provant d’endevinar quin d’ells seria en Cartabó, però cap ni un es va acostar al banc on esperava l’Assump. Un quart d’hora més tard, un senyor amb barret va AL passar pel meu costat i em va semblar que dirigia els ulls cap al banc de l’Assump, com si aquell banc fos el seu objectiu. El senyor, que duia un diari doblegat sota el N braç, es va acostar a poc a poc allà on esperava la meva companya, va ronsejar una mica i, finalment, va seure VE amb ella, a l’extrem oposat del banc. L’Assump em va llançar una mirada d’auxili: obria molt els ulls i feia ganyotes amb la boca. Primer vaig pensar que potser el senyor només buscava un lloc tranquil per llegir el diari. O L’Assump, amb les mans a la falda i mirant endavant, quieta com una estàtua, semblava molt espantada. El N senyor va desplegar el diari, va fullejar unes quantes pàgines i després el va plegar de cop i es va quedar IÓ observant la nena. Des d’on jo era, no vaig poder sentir què li deia, però alguna cosa li va dir, perquè es va acostar a la nena per IC parlar-hi. L’Assump, blanca i morta de por, el va contestar sense mirar-lo, i de seguida es va posar dreta i va venir ED corrent cap a mi, tan insegura sobre els seus talons que semblava un ànec marejat. —Fugim d’aquí, Martina! —em va ordenar. —Aquest home era en Cartabó? L’Assump ni tan sols va contestar. Amb els nervis i la pressa, ens vam equivocar de drecera i vam anar a petar directament a la zona dels skaters. Quan ens vam adonar 46 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 47 de l’error, ja era massa tard: l’Enric, l’Òscar i els altres nanos ens havien descobert. —Air Force One! Què se t’ha perdut per aquí? —va cridar en Tito Casona. Tothom es va girar per veure’ns, i tot i que l’Assump va reaccionar de pressa i es va posar d’esquena, l’Enric la va reconèixer. —És real això que veuen els meus ulls? No és aquesta AL la...? —Marxem d’aquí, Martina, per l’amor de Déu! —em va suplicar l’Assump. N Ens vam posar a córrer, però ella va ensopegar amb els talons i va caure, llarga com era, a terra. Els nanos VE es van acostar, mig divertits, mig bocabadats, mig in- crèduls. —Però no és aquesta la mongeta de segon? —Nena! Que encara falta un mes per al carnestoltes! O Jo m’hi vaig enfrontar mentre ajudava la pobra innocent a aixecar-se. N —No us en doneu vergonya? Riure-us d’una persona que acaba de caure... IÓ Els estúpids se’n fotien i reien com bojos, i la pobra Assump s’havia posat a plorar mentre s’espolsava amb la mà la faldilla plena de sorra. IC —On anàveu, Air Force One? A una discoteca de monges? ED Vaig demanar a l’Assump que fes el cor fort i deixés de plorar, que això era el pitjor que podia fer, ja que amb les llàgrimes encoratjava el riure idiota d’aquells brètols. La vaig agafar de la mà, carregada amb les dues motxilles, i ens vam allunyar del grup de salvatges sense ànima, però a l’Assump se li havia trencat un taló i caminava coixa. 47 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 48 —Què li passa a la mongeta? —vaig sentir com cridaven, sense parar de riure—. Sembla que li costa una mica això d’imitar la Madonna! —Quina vergonya, Martina! Quina vergonya que estic passant! —gemegava la monja coixa. Vam sortir del parc i vam seure a la vorera del carrer. L’Assump no parava de plorar i lamentar la seva mala sort. AL —Qui em manava a mi fer el ridícul d’aquesta manera? Sóc una desgraciada, Martina! Tot em surt malament! N Mentre es posava les vambes que duia a la motxilla, li vaig demanar qui era aquell home que l’havia abordat al banc. VE —I a més a més això! Tot em passa a mi! Era el meu veí del segon primera, el senyor Alfons. —I què et deia? O —M’ha reconegut. M’ha dit que estava feta tota una doneta... N Una doneta «d’aquelles», vaig pensar. Déu n’hi do la imatge que se’n devia endur el senyor Alfons. Però li IÓ vaig dir que no en fes cas, que moltes noies es pinten, de tant en tant. —Sí, és clar, però no un dimarts a les sis de la tarda IC per seure tota sola en un banc del parc! Tenia raó. L’Assump estava decidida a oblidar-se d’en ED Cartabó i jurava que mai més de la vida no tornaria a enamorar-se o a refiar-se dels nois que proposen una cita a cegues. La vaig acompanyar a casa seva i vaig esperar que es canviés la roba i es netegés el carmí dels llavis abans de pujar a l’ascensor. —Gràcies de totes maneres, Martina. No sé què hauria fet sense tu. Ets una bona amiga. 48 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 49 L’endemà, l’Iker va preguntar al tutor si hi havia novetats en el cas del robatori, i aquest li va dir que no, que cap ni una. —El càstig general es manté. Aquesta tarda, tots us quedareu a dos quarts de sis. No hi ha excusa que valgui! —ens va advertir. A l’hora del pati, asseguts sota la cistella, vaig explicar als nois allò que m’havia anunciat la Pajarica. L’Iker no AL volia ni sentir a parlar de l’assumpte. —No vull sentir ni una paraula ni d’aquesta nena ni de la seva família! —va exclamar. N La Vanessa es trobava a tres metres de nosaltres, com cada dia. VE —I diu que ha heretat els poders endevinatoris de la seva àvia? —va preguntar en Jerry. —Sí, això em va dir. Que era capaç d’endevinar el futur i qualsevol mena de misteri. O —A mi em sembla que, per provar-ho, no hi perdem res... —va suggerir en Jerry. N —Em nego que aquesta paia s’acosti a menys d’un metre de mi! —cridava l’Iker, que es mirava la Vanessa IÓ amb ràbia. La nena em va fer un gest amb la mà perquè m’apro- pés a parlar amb ella. Normalment no li faig cas, però IC aquest cop la vaig obeir. —¿Todavía no ha encontrado Iker sus cosas? —em va ED preguntar. —Encara no. —Ya te dije que yo puedo ayudaros. —L’Iker no vol que l’ajudis. Encara desconfia de l’esperit que la teva àvia li va ficar a dins. —Entonces habrá que tener paciencia —va dir. Vaig tornar sota la cistella. El nou Harry devorava el 49 01-grumet-segontrimestre-original.qxd 3/2/09 16:18 Página 50 seu entrepà amb molta cura, procurant de no tacar-se amb el tomàquet i espolsant-se les engrunes de pa que li queien a la falda. Vaig buscar la Marga, la filla del pilot. Aquest matí no s’havia acostat al pedrís on es reuneixen les mongetes amb les seves protegides. L’Assump no havia sortit al pati. Vaig suposar que evitava que qualsevol dels brètols de la meva classe se li acostés i revelés el seu secret. On devia ser, la Marga? Com que la xerrameca A