La Restauració 1874-1931 PDF

PAU LA RESTAURACIÓ 1874-1931 El Règim polític de la Restauració (1874-1898) 1. La Restauració Amb el fracàs de la I República, un grup de polítics conservadors, liderats per Cánovas del Castillo, van idear un model polític capaç de tornar l’estabilitat pol...

PAU LA RESTAURACIÓ 1874-1931 El Règim polític de la Restauració (1874-1898) 1. La Restauració Amb el fracàs de la I República, un grup de polítics conservadors, liderats per Cánovas del Castillo, van idear un model polític capaç de tornar l’estabilitat política i capaç de pacificar el país posant fi a la guerra de cuba i al conflicte carlí. Al 1874, es va restaurar la monarquia amb Alfons XII, fill d'Isabel II. La Restauració es va basar en: Constitució de 1876: De carácter flexible i moderat, confessionalitat católica i Sufragi censatari primer i universal masculí a partir de 1905. Sobirania compartida entre les Corts i la Corona i Corts bicamerals: Congrés de Diputats i Senat Sistema Bipartidista: dos partits polítics que s'alternaven al poder, conservadors (Antonio Cánovas del Castillo) i liberals (Práxedes Mateo Sagasta) Sistema electoral absolutament fraudulent. 1.1. Bipartidisme El Bipartidisme es va assentar sobre les bases de l’alternança política de dos partits: Partit conservador (Cánovas del Castillo) que representava els sectors dominants de la indústria, el comerç i la propietat agraria. Era un partit més inclinat a l’immobilisme, al sufragi censatari i a la defensa de l’Església i de l’ordre social Partit liberal (Sagasta) que reunia els progressistes, alguns demòcrates i republicans, intel·lectuals, sectors industrials i petita burgesia. Partidaris del sufragi universal masculí i d’un reformisme social més progessista i laic. Però, a la pràctica els dos defensaven la monarquia, la Constitució de 1876, la propietat privada i l’Estat liberal unitari i centralista. Els dos partits feien alternança en el poder o torn pacífic El pilar bàsic d’aquest sistema van ser el caciquisme els àmbits rurals i la tupinada o pucherazo a les zones urbanes. El caciquisme es basava en el control ideològic sobre la població, fonamentat en l’utilització d’amenaces, rumors vilatans… En canvi la tupinada consistia en la trampa La Restauració:1874-1931 1  1875-1880 CONSERVADOR CÁNOVAS PAU 1881-1883 LIBERAL electoral pura i dura: alteració dels vots, la manipulació SAGASTA dels cens electoral, l’utilització de morts… 1884-1885 CONSERVADOR CÁNOVAS Entre 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat. La primera crisi del sistema va arribar de resultes del 1886-1890 LIBERAL desastre de 1898. L’any 1885, després de la mort del rei SAGASTA Alfons XII, amb 28 anys, es va impulsar un acord entre (Govern llarg) conservadors i liberals conegut com Pacte d’El Pardo, 1890-1892 que va establí l’anomenat govern llarg de Sagasta. La CONSERVADOR CÁNOVAS mort d’Alfons XII, va comportar la regencia de Mª Cristina fins l’any 1902, en que Alfons XIII va ser 1893-1894 LIBERAL proclamat rei amb 16 anys. SAGASTA 1895-1897 Tot i així la resta d’opcions polítiques i organitzacions CONSERVADOR obreres van estar encontra d’aquest sistema fraudulent CÁNOVAS que els deixava fora (carlins, republicans, socialistas, 1897-1899 regionalistes, sindicalistes obrers) LIBERAL SAGASTA 1899-1901 CONSERVADOR Tant se val que el sufragi sigui universal com SILVELA restringit, només hi ha un sol elector: el ministre de 1901-1902 Governació. Ell, juntament amb els seus governadors de LIBERAL província i l’innombrable exèrcit d’empleats de totes SAGASTA classes, sense excloure els alts càrrecs de magistratura i el 1903-1904 professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, CONSERVADOR SILVELA/MAURA siguin del tipus que siguin, des del fons del seu d’imaginaris, i sobretot de difunts. La presentació 1905-1906 LIBERAL d’aquests darrers fa que es vegin agents despatx situat al MONTE RIOS/MORET centre de Madrid. 1907-1909 Per fer les llistes d’electors, s’hi posen alguns noms CONSERVADOR vertaders perduts entre la multitud disfressats de paisà que MAURA (Govern Llarg) van a votar. L’autor d’aquestes línies ha vist unes quantes vegades que el seu pare, traspassat de feia alguns anys, 1910-1913 LIBERAL anava a dipositar el seu vot a l’urna sota la figura d’un MORET/CANALEJAS/ escombriaire de la ciutat o d’un perquisidor de policia ROMANONES vestit amb un conjunt prestat (...). 1914-1918 IGM En resum, la nostra comèdia electoral no respecta CONSERVADOR DATO absolutament res. No hi ha res que sigui sagrat per a ella: LIBERAL llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres ROMANONES/ GARCIA PRIETO polítics sota la immediata direcció del governador civil de CONSERVADOR cada província. Ara bé, ens preguntem si és possible DATO GOVERN DE l’existència del règim parlamentari o senzillament la del CONCENTRACIÓ sistema representatiu amb aquestes bases. PRIETO/MAURA ALMIRALL, VALENTÍ, España tal com es. (Adaptació) 1919 LIBERAL 1919-1921 CONSERVADOR MAURA/DATO 1921-1922 GOVERN DE CONCENTRACIÓ 1922-1923 LIBERAL PRIETO La Restauració:1874-1931 2  PAU 2. Transformacions econòmiques i socials Aquest sistema funcionava per la seva coincidencia amb un periode d’estabilitat militar (fi de la guerra carlina i de la guerra cubana de 1878) i per una relativa bonanza econòmica, aquests primers anys de la Restauració hi va haver un fort creixement econòmic, tant industrial (siderúrgia basca, tèxtil català i construccions mecàniques i metàl·liques) com agrícola (cereals i llegums, vinya i derivats, i oli i productes hortofrutícoles) que es va conèixer com la “febre d'or” i va anar de 1876 a 1886. Però a partir de 1886 es va produir una crisis financera que va frenar el procès industrialitzador a Espanya, que tradicionalment ja tenia serioses dificultats de consolidació degut a l’economia agraria tradicional que no era capaç de generar mà d’obra amb poder adquisitiu alt, a la xarxa de transports deficient i a la manca de capitals que va generar una gran dependència del capital estranger que va resultar absolutament necessari per a la construcció del ferrocarril i del sector miner. Així, la industrialització es va convertir en irregular i sectorial i es va centrar a Catalunya (tèxtil) i País Basc (siderurgia) L’aparició del procès industrialitzador, juntament amb les reformes de l’Estat liberal, van provocar transformacions socials caracteritzades per un important augment de la població urbana, i per la convivència dels grups socials tradicionals (noblesa, terratinents i camperols) amb les noves classes (burgesia i proletariat). La Restauració:1874-1931 3  PAU 3. La guerra de Cuba A finals del segle XIX, l’imperi colonial espanyol comptava amb Cuba, Puerto Rico, Filipines, les Marianes i les Carolines. Les relacions entre les colònies i Espanya es van començar a resentir a partir de les queixes, que sobretot, va començar a arribar desde l’illa de Cuba: Desigualtat política entre espanyols i cubans Manteniment de l’esclavitud Proteccionisme de la metrópoli Incapacitat de l’administració per restablir reformes a l’illa. Aquestes demandes no van aconseguir resoldres, tot i signar un acord que es va conèixer amb el nom de la Pau de Zanjón (1878). La fustració del cubans desencadenar l’aparició del Partit Autonomista cubà i del Partit Revolucionàri cubà, de José Martí, que ja defensava la independència de l’illa i que des d’un primer moment va comptar amb el suport dels EEUU, que veien en l’emancipació de la colònia la possibilitat d’exercir el control sobre el comerç de la zona. Per acabar amb el nou aixecament produit a l’illa, conegut com el Crit de baire (1895), el govern espanyol va decretar l’autonomia de Cuba, l’igualtat de drets, el sufragi universal i l’autonomia aranzelària. Peró les reformes arribaven massa tard. Els independentistes, amb el suport dels EEUU, es van negar a aceptar la fi de les hostilitats. Aquest moviment va organitzar guerrilles que van causà greus danys a l’exèrcit espanyol que es veía afectat per les epidemies i el clima. L’enfonsament, l’any 1898, del cuirassat MAINE, va desencadenar l’inici de la guerra hispano-nord- americana. Paral·lelament va esclatar un altre revolta a les Filipines, fet que va complicar encara mès la situació de les tropes espanyles. Després d’un seguit de derrotes navals espanyoles (batalla de Cavite) i del desembarcament de tropes americanes a Cuba, Filipines i Puerto Rico, el govern espanyol va demanar l’armistici. El desembre de 1898, se signava la pau de París amb la cessió de les illes als EUA. Els interessos econòmics catalans es van ressentir molt degut al gran lligam de la indústria catalana amb el mercat colonial. La Restauració:1874-1931 4  PAU La revisió del model polític de la Restauració (1898-1917) 1. El Regeneracionisme Les conseqüències de la pèrdua de les colònies van ser bàsicament econòmiques i polítiques: Àmbit econòmic: el sector més afectat va ser et textil català. Àmbit polític: no hi van haver grans canvis però va començar a ser qüestionat fortament. Crisi moral i ideològica Aparició del Regeneracionisme amb els intel·lectuals de l’època coneguts com la Generació del 98. Canvis en la mentalitat militar: es van tornar més autoritaris. Aparició de moviments nacionalistes com el regionalisme català. Creixement del moviment obrer. Corrent de pensament La reflexió davant els fets del 98 es va limitar a l'àmbit intel·lectual, on va sorgir un sentiment de crisi de la consciència nacional i es va meditar sobre el paper d'Espanya en la història i en relació amb l'Europa Occidental. Això es va reflectir en la Generació del 98. El corrent de pensament que va qüestionar els valors i el sistema polític de la fi de segle espanyol va ser el regeneracionisme. La seva figura més destacada va ser Joaquín Costa (Oligarquia i Caciquisme, és la seva obra més important). Costa va fer una profunda crítica a la situació política d'Espanya i va denunciar la incultura, la decadència de l'oligarquia i l'endarreriment espanyol. Proposava incentivar l'educació, l'europeïtzació i una política econòmica a favor de les obres públiques i l'agricultura. Moviments polítics A nivell polític els governs van intentar portar algunes reformes per intentar regenerar el sistema, però mai amb la idea de transformar radicalment l'estructura política. Un dels principals factors que va alterar el funcionament de el règim va ser l'evolució dels partits dinàstics. La manca dels líders carismàtics -Cánovas i Sagasta- va ocasionar una creixent inestabilitat interna en els partits (divisions) i en el sistema polític. Aquesta inestabilitat es va intensificar amb l'arribada a el tron d'Alfons XIII, que, a diferència dels seus pares, va intervenir intensament en les decisions polítiques. Des de dins del sistema Els governs conservadors van iniciar les iniciatives reformistes. Francisco Silvela i el general Polavieja van plantejar la primera legislació social a Espanya, van presentar projectes de descentralització de l'Estat i polítiques pressupostàries per pal·liar els efectes de les pèrdues colonials. Però el personatge clau entre els conservadors va ser Antonio Maura amb el seu govern llarg (1907-1909). Pretenia fer la "revolució des de dalt", és a dir, reformar el sistema per tal de mantenir-lo. Per aconseguir intentar La Restauració:1874-1931 5  PAU ampliar l'autonomia de l'administració local i aprovar la Llei de Reforma Electoral (1907). Però aquestes mesures no van acabar amb el caciquisme, sinó que van reforçar encara més el frau electoral. Però la dura repressió dels successos de la Setmana Tràgica va provocar la seva caiguda. Els liberals (1905-1907), per la seva banda, es van centrar en la qüestió religiosa, amb la intenció de limitar el poder de l'Església en la societat i en la mentalitat, provocant no només l'enfrontament amb el clergat sinó en el propi si del partit. També van haver de controlar el descontentament de l'exèrcit, que, preocupat per l'auge regionalista, va originar el primer gran conflicte, l'assalt a les redaccions d'algunes publicacions catalanes. Això va obligar a aprovar la Llei de Jurisdiccions (1906), que suposava la intromissió militar a la vida política, ja que se sotmetien a la justícia militar els delictes contra la pàtria i l'exèrcit, el que suposava un atemptat a la llibertat d'expressió i a la Constitució. José Canalejas, el 1910, quan els liberals van recuperar el poder després de la caiguda de Maura, va intentar posar en marxa un ampli programa regeneracionista però sense èxit. En 1912 va ser assassinat en un atemptat anarquista. Des de fora del sistema Les propostes de regeneració des de fora de el sistema van provenir dels regionalistes, els republicans i el moviment obrer. L'escassa representació d'aquests sectors polítics a les Corts, no va permetre que s'articulés una alternativa viable per transformar el sistema, que es començava a descompondre. El moviment regionalista amb major incidència en la política espanyola de començaments de segle XX va ser el catalanisme, a través de la Lliga Regionalista, de tendència conservadora, i que va dominar l'escena política catalana fins a 1923. El republicanisme proposava una reforma política àmplia, així com reformes socials i de l'educació (instrucció pública). Les seves bases socials es trobaven a les classes mitjanes urbanes. El nou republicanisme va estar dividit entre el Partit Reformista de Melquíades Álvarez, d'escassa implantació social però amb suport entre els intel·lectuals, i el Partit Radical, d'Alejandro Lerroux. El programa d'aquesta formació es basava en un encès anticlericalisme i un evident populisme. Aquests dos pilars li van permetre captar molts suports populars urbans, especialment a Catalunya, davant el catalanisme i a el moviment obrer. Amb el temps, el seu discurs i ideologia es van anar moderant considerablement, sent un dels partits clau de centre-dreta a la Segona República. El socialisme va potenciar l'expansió de el partit obrer de masses, el PSOE, amb la finalitat de prendre el poder i poder transformar la societat. En l'àmbit municipal va començar a tenir importància encara que va trigar més en tenir representació al parlament (en 1910 entra Pablo Iglesias al Congrés). En la branca sindical la UGT es va implantar amb força a Astúries, País Basc i Madrid, encara que no a Catalunya. La Restauració:1874-1931 6  PAU 2. La crisis dels partits rtits dinàstics Un cop passat el desastre del 98 els dos partits (conservadors i liberals) monopolitzadors de la política durant la Restauració van veure que s’havien de sumar al carro del regeneracionisme. Però Antonio Maura (conservador) i José Canalejass (liberal) nomès es van limitar a deixar que el sistema continués funcionant amb uns canvis mínins, la por als riscos que comportava una veritable participació democràtica en les eleccions, va fer que optessin per mantenir el torn dinàstic i el falsejament falsejamen electoral. A l’immobilisme dels partits dinàstics, aquest periode també es va veure marcat per l’aparició dels conflictes interns dins els partits, pel creixement dels grups d’oposició, per l’augment de les lluites socials i del moviment obrer (setmana tràgica) i per l’aparició dels moviments regionalistes (fets del Cu-Cut, Cu Solidaritat catalana, etc). El Regeneracionisme Corrent de pensament Moviments politics Joaquin Costa Des de dins Des de fora del sistema del sistema Conservadors Moviment : Silvela, Regionalista Polavieja, Maura Republicanisme: Salmerón, Lerroux Liberals: Canalejas Socialisme: Pablo Iglesias 3. La Primera Guerra Mundial Al 1914 a Europa va esclatar la Primera Guerra Mundial. La majoria de països europeus hi van participar en un o altre bàndol. Però, l’Estat espanyol es va mantenir neutral. Aquesta neutralitat ben aviat va donar els seus fruits, l’economia espanyola va començar a notar els efectes de la guerra a Europa: les exportacions espanyoles van créixer espectacularment. Aquest creixement econòmic va comportar per una banda l’aparició d’una burgesia empresarial molt enriquida per la guerra, però que no va saber fer córrer els diners cap els salaris de l’obrer, i per l’altra l’augment generalitzat dels preus, fets que van provocar que a partir de 1918 hi hagués un enduriment de la conflictivitat confl laboral. La Restauració:1874-1931 7  PAU La descomposició del sistema (1917-1931) 1. La crisi de 1917 Les crisis de subsistències, l’atur de certes zones que va provocar un moviment migratori cap a Barcelona, Madrid, València i Bilbao, etc., la crisi dels partits monàrquics i les crítiques de l’exèrcit contra l’Estat (creació de les Juntes Militars de Defensa), van marcar l’any 1917. 1.1. Les revoltes de l’estiu Tot aquest malestar generalitzat va acabar explotant l’estiu del 1917 amb tres revoltes que van portar a la Restauració a una crisi sense precedents: - Revolta dels militars: al juny del 17, les Juntes de Defensa van plantar cara al Govern, exigint reformes tècniques en l’organització de l’exèrcit i una millora de la seva situació econòmica. - Revolta de la burgesia: en el mes de juliol la Lliga Regionalista dirigida per Francesc Cambó va intentar portar a terme un canvi polític i una reforma constitucional. Van convocar una Assemblea Extraordinària de parlamentaris a Barcelona que no va tardar gaire a ser dissolta pel governador civil, la policia i la Guàrdia civil. - Revolta del proletariat: la UGT, el partit socialista i la CNT van convocar una vaga general pel dia 13 d’agost. Després de cinc dies de disturbis la vaga va fracassar perquè no va tenir el suport ni de l’Assemblea Extraordinària, ni de l’exèrcit. Tot i que el govern va resistir la triple revolta, aquests esdeveniments van polaritzar encara més la societat espanyola i van ferir greument la monarquia. 2. La descomposició del sistema Crisi política: El règim de la Restauració va ser incapaç de solucionar la creixent debilitat política. Es van crear diferents governs de concentració, formats per conservadors, liberals i representans de la Lliga regionalista. Aquests governs i la tornada al sistema de torns van marcar la gran inestabilitat política de l’época. Del 1918 al 1923 es van produir fins a 10 canvis de govern. Problemes socials: Un cop acabada la Primera Guerra Mundial amb la conseqüent disminució d’exportacions, la conflictivitat social es va radicalitzar: la CNT es va distanciar de la política (Congrés de Sants), va néixer el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i es va produir el trienni bolxevic a Andalusia (1918-1920) que va consisitir en un seguit de revoltes camperoles que van ocupar terres i van repartir propietats. La vaga de la Canadenca i el Pistolerisme van ser els màxims exponents de la radicalització social del periode. La Restauració:1874-1931 8  PAU Crisi del Marroc: al finalitzar la guerra mundial, Espanya va decidir renpendre les accions militars al nord d’Àfrica, per controlar els voltans de Melilla. El general de les tropes marroquis Abd-el-Krim va atacar la guarnició d’Annual. Es van produir quasi 13.000 baixes i la pèrdua de territori. Aquest fet va debilitar al Rei Alfons XIII al que se li van començar a demanar responsabilitats, ja que, el general Fernández Silvestre, formava part del cercle mes íntim del rei. La investigació sobre les responsabilitats polítiques (Expedient Picasso) per la derrota revelava la relació del rei amb la mala gestió del problema marroquí. 3. La dictadura (1923-1931) La inestabilitat social que hi havia a l’Estat espanyol va desencadenar que al 13 de setembre de 1923, amb la col·laboració d’Alfons XIII, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera.portés a terme un cop d’estat. La dictadura va ser rebuda amb simpatia per part de la burgesia, sobretot la catalana, que considerava que amb Primo de Rivera tornaria l'estabilitat social, l’ordre i la pau. La dictadura va tenir dues etapes diferenciades: del 1923 al 1925 es va imposar el Directori militar, on tots els seus membres van ser militars. A partir del 25, Primo de Rivera, va incloure personalitats civils, donant pas al Directori civil. La políltica de Primo de Rivera va tenir com a principals objectius: Va suprimir el model parlamentari, va decretar l’estat de guerra, va dissoldre les Corts i va suprimir les eleccions. Posteriorment va reprimir les activitats polítiques i sindicals, sobretot la CNT i el PCE. Va crear l’estatut Municipal que dissolia els ajuntamens i creava les juntes de vocals. Aquesta reforma es va vendre com una regeneració política per acabar amb el caciquisme, però al final es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar a un canvi de cacics per uns altres. Creació del Partit únic: Unión Patriótica (inspirat en el feixisme Italia), sense programa ideòlogic i format per catòlics, funcionaris i cacics rurals. Es va iniciar una forta repressió contra els polítics catalans, contra l'idioma, la bandera i la cultura en general. L'any 1925, la Mancomunitat va ser dissolta per la dictadura. També es van clausurar un nombre important d’institucions catalanistes i es van prohibir les manifestacions en llengua catalana. L’ús públic de de la senyera va quedar prohibit així com la celebració de l’Onze de Setembre i dels jocs florals. Es va imposar la censura a la prensa diària i a la publicació de llibres, així, com es va produir una certa depuració del magisteri i de les institucions educatives. A partir d'aquests moments va sorgir amb més força el nacionalisme d'esquerra a Catalunya. La Restauració:1874-1931 9  PAU Primo de Rivera va ser posar fi al problema del Marroc. En combinació amb França, el 1925, va portar la guerra del Marroc a un desenllaç favorable per Espanya. Conjuntament van duur a terme un gran desembarcament a Alhucemas que va aixefar definitivament la revolta, finalitzant així la guerra del Marroc (1927). Aquest conflicte venia des del 1912, moment en que França i Espanya decidiren repartir-se el Marroc. Els indígenes del Rif es revoltaren i, el 1921 van portar a terme la victòria d’Annual sobre l’exèrcit espanyol posant en perill les possessions i el domini europeu a la zona. L’últim dels objectius va ser millorar l’economia del país. Va fomentar l’intervenció de l’Estat en els afers econòmics, creant monopolis estatals (CAMPSA, Telefònica), concedint subvencions, portant a terme obres públiques, etc. Regulació del treball que pretenia eliminar conflictes socials mitjançant la intervenció de l’Estat, amb la creació de comités formats per patrons i pr treballadors. A partir del 1929 la Dictadura va anar perdent els suports que la feien possible. A més va començar a aparèixer una forta oposició al règim dirigida per intel·lectuals com Unamuno, Ortega i Gasset, Marañon, etc, que sobretot actuaven a les Universitats. El 28 de gener de 1930, Primo de Rivera presentava la seva dimissió, després que Alfons XIII, li retirés la seva confiança, ja que veia com començava a perillar la permanència de la monarquia. El general Berenguer va ser l’encarregat de substituir a Primo de Rivera i d’organitzar un procés electoral progressiu que permetés el retorn a la normalitat constitucional (dictablanda). L’oposició es va organitzar i van acordar el Pacte de Sant Sebastià, un programa revolucionari per presentar-se a les eleccions i convertir-se en el govern provisional de la futura República. Berenguer, incapaç de cumplir la tasca de convocar eleccions, fou substituit per l’almirall Aznar. Aquest va decidir convocar eleccions municipals, les menys perilloses per a la monarquía, per al 12 d’abril del 1931. La Restauració:1874-1931 10  PAU EL CATALANISME POLÍTIC 1. El catalanisme popular El catalanisme es va iniciar al segle XIX, dins el context europeu de la difusió del Romanticisme, de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del principi de les nacionalitats que defensava el dret dels pobles a decidir el seu propi govern. 1.1. La Renaixença Va ser un moviment literari i cultural, que va neixia el 1833 amb la publicació del poema “La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, i que promovía la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Es feia, amb una visió romàntica, una exaltació dels valors de la llengua catalana com a símbol de la pàtria. El moment culminant d’aquest moviment romàntic va arribar, el 1859, amb la restauració dels Jocs Florals, claus en la difusió de la llengua i la literatura catalanes. Paral·lelament a la Renaixença literaria, es va desenvolupar un moviment cultural de caràcter popular que defensava la utilització del català “que es parla”. Destacant figures com la de Josep Anselm Clavé, amb els seus cors, o les de Jacint Verdaguer i Frederic Soler (Serafí Pitarra). La incorporació del català a publicacions, diaris i revistes (Diari Català, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa…) va contibuir a la difusió de la llengua en l’espai públic. 2. El catalanisme polític Amb l’aparició de l’Estat Liberal (Isabel II), Espanya va quedar definida com a nació única, amb les Corts com a úniques dipositàries de la sobirania nacional, i amb una organització estatal basada en la centralització política, económica, administrativa, jurídica i militar. Aquest model d’estat va rebre crítiques per part de certs sectors del progressisme català que el consideraven molt centraliste i que reclamaven majors atribucions per als ajuntaments i les diputacions. D’aquestes critiques va sorgir el catalanisme polític que va tenir dues opcions: el catalanisme progressista (federalisme) i el catalanisme conservador (burgesia i església). La Restauració:1874-1931 11  PAU 2.1.Catalanisme progressista Després del fracàs de la I República, Valentí Almirall va plantejar la idea d’un catalanisme regeneracionista, i es va erigir com l’ànima del moviment catalanista laic i republicà. Va promoure, el 1880 el Primer Congrés Catalanista, que tenia com objectiu aplegar les diferents tendències del catalanisme. La idea de començar a fer política, i no només literatura, va marcar aquest congrés. Entre algunes de les creacions que es fan fer en el congrés cal destacar la del Centre Català, que es va encarregar de desenvolupar un programa reivindicatiu de llengua, dret civil, divisió comarcal i proteccionisme econòmic, i la d'una Acadèmia de llengua catalana. L’any 1885, el Centre Català, va redactar el Memorial de Greuges, en què s'exposaven les reivindicacions principals de Catalunya (centralisme, actuació política que harmonitzés els interessos i les aspiracions espanyoles, defensa del proteccionisme, defensa del dret català). Totes aquestes demandes el van convertir en el primer document polític del catalanisme. El Memorial de Greuges va ser signat per entitats econòmiques, polítiques i culturals que en aquells moments es veien amenaçades per la política lliurecanvista del govern i per l’elaboració del codi civil. El cert es que davant d’aquest document, el govern central, reaccionà enèrgicament en contra. El catalanisme d’Almirall entrava en decadència. La burgesia i els terratinents buscaven un catalanisme conservador, monàrquic i que interposava primer els interessos de classe sobre els interessos de Catalunya. 2.2.Catalanisme conservador Aquesta tendència conservadora va tenir com a màxims representants a Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, per part de la burgesia i al bisbe Torras i Bages, per part de l'església catalana (vigatanisme). Aquests personatges van crear la formació de la Lliga de Catalunya. Aquesta organització va tenir un caràcter més consevador. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la reina regent (1888), en el que es demanava autonomia per a Catalunya. Al 1891 el catalanisme conservador va fer un pas endavant creant la federació Unió Catalanista, formada per diferents entitats catalanistes amb l’objectiu de difondre el catalanisme i elaborar un programa comú. Al 1892 la Unió va aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases de Manresa. Van ser un projecte d'autonomia per a Catalunya, amb Corts pròpies i amb el català com a llengua única. La Restauració:1874-1931 12  PAU La pèrdua de les darreres colònies el 1898, va fer que el comerç català es veíes limitat. La burgesia era conscient que havia arribat el moment definitiu d’ocupar una part del poder i modernitzar l’Estat espanyol. Les presions econòmiques amb l’augment d’impostos decretat pel govern de Madrid, va generar una protesta generalitzada i una negativa per part dels comerciants catalans a pagar aquests impostos, va ser el fet conegut com el Tancament de caixes (1899). L’èxit de la candidatura “dels quatre presidents” en les eleccions de l’abril de 1901va afavorir l’aparició de la Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. La Lliga es va convertir en el partit hegemònic a Catalunya durant les primeres decades del segle XX. La base del programa de la Lliga era l'autonomia político-administrativa de Catalunya, buscaven la defensa dels interessos de la burgesia. Alguns del punts bàsics van ser: Enfortiment de la consciència nacional catalana La lliga es constituïa portaveu polític de la classe dirigent de Catalunya: la burgesia L'ideari nacionalista de la Lliga no era separatista. Volia tenir un paper decisori en la modernització d'Espanya. El 12 de novembre de 1905 es van celebrar eleccions municipals. A Barcelona van guanyar la Lliga Regionalista i els republicans enfront de les forces dinàstiques tradicionals, conservadors i liberals. Havia estat una intensa campanya electoral. Els republicans van obtenir més vots però els catalanistes més regidors per formar una majoria al consistori. Aquest fet va generar tensió. La Lliga va organitzar un acte el dia 18 de novembre per celebrar el triomf. Es tractava d'un sopar festiu al Frontó Comtal de Barcelona, era el Banquet de la Victòria. A l'acabar l'acte es van produir enfrontaments entre catalanistes i republicans. El dia 25, la revista Cu-Cut!, una revista cultural i d'humor, vinculada a la Lliga, va treure un número dedicat al banquet. El dibuixant Joan Garcia Junceda va relacionar en un dibuix aquest episodi amb el desprestigi de l'Exèrcit espanyol, un tema ja recurrent en la premsa satírica de l'època. Era una sàtira sobre l'esmentat desprestigi de l'Exèrcit espanyol després del desastre colonial. Els militars no podien celebrar victòries. Però l'acudit va ser censurat, pel que no va tenir gran repercussió. Tot i així, a les casernes de la guarnició de la ciutat va córrer molt aviat la veu que allò era una ofensa molt greu a l'honor militar. Centenars de militars es van concentrar a la Plaça Reial a la tarda del dia 25 de novembre per preparar una acció en resposta. A la nit van saquejar els locals de la impremta i de la redacció de la revista Cu- Cut! i de la redacció de La Veu de Catalunya. En aquests episodis hi va haver enfrontaments amb civils. La violència va acabar en la matinada. La Restauració:1874-1931 13  PAU L'Exèrcit va aprofitar la circumstància per obtenir el que pretenia des de fa temps, és a dir, que les considerades ofenses a la pàtria o a la mateixa exèrcit fossin matèria de la jurisdicció militar. Per a això, calia fer una reforma legislativa. Es va pressionar amb força al govern, que va acabar per suspendre les garanties constitucionals a la província de Barcelona. És va aprobar la "Llei de Jurisdiccions", que modificava el Codi de Justícia Militar. La Llei es va aprovar el dia 22 de març de 1906 i va entrar en vigor a l'endemà. Per aquesta llei la jurisdicció militar podia jutjar les crítiques a l'exèrcit, la bandera o qualsevol símbol nacional. Va generar una intensa polèmica parlamentària i en l'opinió pública. Una altra conseqüència d'aquesta Llei va ser la creació de la Solidaritat Catalana, formada pels catalanistes de la Lliga Regionalista, els republicans nacionalistes, els carlins i els republicans federals, mantenint-se al marge dels partits dinàstics -conservadors i liberals-, així com els lerrouxistes, contraris a ultrança del catalanisme. La coalició va obtenir un fort èxit electoral a les eleccions d'abril de 1907, ja que va obtenir gairebé tots els escons de Catalunya per al Congrés dels Diputats. Poc a poc, i tot i el gran èxit a les eleccions del 1907, la coalició va acabar fracassant i va desaparèixer definitivament com a conseqüència de la Setmana Tràgica de 1909. La Restauració:1874-1931 14  PAU 3. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) La Mancomunitat va ser un organisme polític que reunia i coordinava competències i pressupostos de les quatre Diputacions Provincials catalanes. Institucions de govern Govern Presidència Assemblea general 8 Conselleries Beneficència i Sanitat 96 Diputats Política Social Barcelona: 36 Cultura i instrucció Tarragona: 20 Obres públiques Lleida: 20 Telèfons Girona: 20 Hisenda Camins i ports Agricultura i Serveis Forestals Electors 7 Comissions tècniques Consell de Pedagogia Comissió d’Educació General Comissió Gestora de Ferrocarrils Comissió de Sanitat Comissió Forestal Comissió d’Estudis Jurídics i econòmics Comissió de Beneficiència La van presidir: Enric Prat de la Riba (1914-1917), Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala (1923-1925). La Restauració:1874-1931 15  PAU Discurs de presa de possessió de Prat de la Riba com a president de la Mancomunitat “Però la Mancomunitat ens planteja, amb més urgència que mai, un altre problema, un problema de poder, de funcions d’autonomia. L’Estat, autoritzant les províncies per a mancomunar-se, no s’ha desensenyorit de res, no ha traspassat a la Mancomunitat cap de les funcions que congestionen l’administració central. I sense les delegacions, la Mancomunitat, que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res; és el paper i el segell de què parlava un il·lustre amic que m’escolta: és la capsa buida, és el vas que espera el contingut. “La nostra feina capital, doncs, durant aquest període, és estudiar, preparar i obtenir les delegacions. (...). “Però l’obstacle més gros serà la resistència de l’administració, la tradició d’absorció, d’abassegament de funcions i mitjans del poder públic a Espanya (..).” E. PRAT DE LA RIBA: Discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat, 6 d’abril 1914. El seu objectiu era doble: potenciar i normalitzar la llengua i la cultura catalanes i, convertir Catalunya en un país modern, creant infraestructures en serveis públics i administratius. Per aconseguir-ho, els presidents de la Mancomunitat es voltaren de col·laboradors de totes les ideologies. En el camp de l’obra cultural la Mancomunitat va crear un conjunt d’institucions importants a Catalunya: l’Institut d’estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, el Consell de Pedagogia, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Infermeria, la casa de la Maternitat… Totes aquestes institucions van anar destinades a la beneficiència, la sanitat, la cultura i l’educació. En la creació d’nfraestructures bàsiques bàsiques es va seguir un pla sexenal que preveía la construcción de xarxa viària, xarxa ferroviària i xarxa telefónica. Es van desenvolupar camins, ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, agricultura, zones forestals… Coincidint amb l'actuació de la Mancomunitat a Catalunya es va desenvolupar un nou moviment cultural: el Noucentisme. La col·laboració entre Prat de la Riba i Eugeni d'Ors va donar pas a un moviment que buscava l'ordre, la claredat, l'harmonia, la mesura i la racionalitat. D'aquest pacte va sortir l'obra de Pompeu Fabra. Poc a poc la decadència de la Lliga es notava més. La figura de Macià cada vegada agafava més força. Així, al 1922 va néixer el grup Estat Català que parlava per primera vegada obertament d'independència i de separació. Finalment l’any 1925, la Mancomunitat va ser dissolta per la dictadura d’en Primo de Rivera i a partir d'aquests moments va sorgir amb més força el nacionalisme d'esquerra a Catalunya. La Restauració:1874-1931 16  PAU ELS MOVIMENTS SOCIALS SINDICALISME I ANARQUISME (1898-1931) 1. Tendències obreres Les principals tendències dins el moviment obrer van ser: - El sindicalisme: crea sindicats per millorar les condicions laborals. - El socialisme: Representat pel PSOE, fundat per Pablo Iglesias al 1879. De poca implantació a Catalunya per la seva identificació amb l'Estat Nació, tot i que a Barcelona es va fer el primer congrés del PSOE. Va tenir influència a Madrid, Astúries i el País Basc. Defensaven l’acció reivndicativa i optaven per la lluita política i parlamentària. Al 1888 es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). Al 1921, es va produir una escissió que va suposar la fundació del Patit Comunista d’Espanya (PCE). - L'anarquisme: era la ideologia de major influència. Defensaven una línia d'actuació terrorista. Barcelona era coneguda com la ciutat de les bombes. Entre el juny del 1884 i el maig del 1890 es van produir a Barcelona uns 25 atemptats amb bomba, que van produir tres morts i nombrosos ferits. Aquells primers cops anaven dirigits, principalment, contra les fàbriques, les cases dels gerents o propietaris o la seu de la patronal. El 7 de novembre de 1893, el Teatre del Liceu es va convertir en l'escenari d'una de les matances terroristes més grans de la història nacional. Aquell dia, durant la representació del Guillem Tell de Gioachino Rossini, l'anarquista Santiago Salvador i Franch va llançar dues bombes orsini des del cinquè pis cap a la platea. I encara que només va explotar una de les dues, va ser suficient per causar la mort de vint persones, incloses nou dones i una nena de 14 anys. En aquestes circumstàncies, les autoritats van optar per un enduriment de la legislació antiterrorista mentre la policia s'enfocava en la persecució dels sospitosos amb una contundència que en molts moments va superar els marcs legals i que donaria una densa ombra de dubte sobre els processos judicials oberts contra els presumptes culpables. Després de l'atemptat del Liceu es va detenir més de 400 persones i 6 persones serien finalment condemnades a mort, malgrat els indicis que les seves confessions havien estat obtingudes mitjançant tortures. El 7 de juny de 1896 durant la Processó de Corpus Christi, va esclatar un artefacte llançat entre els carrers de Canvis Nous i Arenes del Canvi, provocant la mort de 12 persones, als quals s'afegien més de mig centenar de ferits, atès que ja havien deixat enrere aquell lloc quan es va produir la detonació. Per contra, la major part de les víctimes van ser treballadors i fins a tres nens entre 6 i 14 anys van resultar morts. La Restauració:1874-1931 17  PAU Gairebé 600 persones passarien pels calabossos els mesos posteriors. Durant el denominat procés de Montjuïc, van ser constants les denúncies de tortures per part dels cossos policials, encapçalats pel tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas. Es va acusar les forces de l'ordre d'haver propinat als sospitosos cops, trepitjament de testicles amb cordes, aplicació de ferros candents, cremades al penis amb la punta d'una cigarreta i altres crueltats que van traspassar les fronteres d'Espanya i van fer renéixer per Europa la fosca llegenda inquisitorial. Els dubtes sobre el procés i les protestes internacionals no van impedir que el tribunal acabés dictant vuit condemnes a mort -posteriorment rebaixades a cinc-, que acabarien executant-se el 5 de maig de 1897. Entre els executats es trobava el presumpte autor de la matança, el italià Tomás Ascheri, el relat dels fets del qual deixa, tal com refereix a la seva obra Avilés Farré, una barreja d'elements de veracitat al costat d'altres que sembren dubtes sobre la seva autoria. En qualsevol cas, si el Govern esperava que la severitat dels càstigs desterrés del país l'amenaça del terrorisme anarquista aviat rebria la prova més contundent del seu error. Només tres mesos després, al balneari guipuscoà de Santa Àgueda, l'anarquista italià Michele Angiolillo assassinaria un tret al president de l'Executiu, Antonio Cánovas del Castillo. Davant els crits de la dona del polític malagueny, Angiolillo no dubtaria a mostrar- se totalment serè: «Jo he complert el meu deure, i estic tranquil. He venjat els meus germans de Montjuïc», li va deixar anar. - L’anarcosindicalisme: recollia els plantejaments anarquistes que es basaven en l’acció directa i la vaga general i els plantejaments sindicalistes com l’apoliticisme, el sindicalisme reivindicatiu i les vagues parcials. La unió d’aquestes dues tendències va fer néixer Solidaritat Obrera. 2. La Setmana Tràgica El juliol de 1909, es va produir un esclat de violència sense precedents a Catalunya El motiu d'aquest esclat, conegut amb el nom de la Setmana Tràgica, va ser el descontentament per la mobilització dels reservistes i l'embarcament al port de Barcelona de tropes destinades a contenir els atacs marroquins a Melilla. Els sindicats van anar a la vaga general com a protesta i els anarquistes es van fer els amos de la ciutat durant uns quants dies. D’una vaga general es va pasar a una revolta popular on l’anticlerisme i l’antimilitarisme van esclatar amb força. La Restauració:1874-1931 18  PAU Es van incediar més de 80 centres religiosos, i els nombre de morts i ferits va ser molt elevat. La repressió per part del govern de Maura va ser molt dura.216 consells de guerra, 17 penes de mort, entre elles la d’en Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista fundador de l’escola moderna, que no havia intervingut en la revolta, però que va ser la víctima exempleritzant del govern. La Setmana tràgica va tenir conseqüències en l’àmbit polític, en l’àmbit obrer i en l’àmbit catalanista: Àmbit polític: l’actuació repressora del govern de Maura va aixecar una onada de protestes que va provocar la caiguda del govern conservador. Àmbit obrer: El fracàs del moviment liderat, entre d’altres pel lerrouxisme republicà, va generar un desengany entre el sector obrer que cada cop més va anar optant per tendències més apolítiques. Al 1910 es va celebrar un congrés obrer a Barcelona que va decidir la creació d'una nova organització sindical: la Confederació Nacional del Treball (CNT). Àmbit catalanista: Solidaritat Catalana va rebre un cop definitiu i a la LLiga regionalista se la va acusar, per part dels sectors catalanistes d’esquerres d’haver donat suport a la repressió. 3. L’Anarcosindicalisme Al 1918, es va portar a terme el Congrés de Sants de la CNT que va representar la unió de sindicalisme i anarquisme, donant lloc a l'aparició de l'anarcosindicalisme. Les principals característiques que es definiren en aquest congrés van ser: Apoliticisme del proletariat Importància del sindicat com a peça fonamental de la lluita reivindicativa. Es van establir els sindicats únics, que agrupaven els obrers no per oficis, sinó per branques de la producció Propugnava el principi de l'acció directa. Els conflictes es resolien entre patrons i obrers. Reafirmà el lideratge de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. 4. La vaga de la Canadenca Un cop superada la repressió provocada per la vaga del 17, la CNT va passar una prova de foc amb la vaga de "La Canadenca". El moviment es va iniciar per l'acomiadament de vuit treballadors de la companyia elèctrica de Barcelona, anomenada la canadenca. La causa era estar sindicats. La vaga va durar del gener al març de 1919. Un moviment en cadena va anar aturant bona part del sector industrial de Catalunya: aigua, gas, electricitat, tramvies, indústries.. La Restauració:1874-1931 19  PAU Finalment, el govern va aconseguir que se signés un acord entre la companyia i el comitè de vaga. En aquest acord s'estipulaven els següents punts: Augment dels salaris, readmissió dels vaguistes acomiadats i jornada laboral de vuit hores Aquesta vaga va demostrar la força de la CNT i va genrar un estat d’irritació entre la burgesia contra el govern Romanones que era acusat de pactar amb la CNT. 5. El pistolerisme El conflicte de la Canadenca va acabar derivant en una radicalització de les posicions dels sindicats i de la patronal. La patronal va crear el Sindicat Lliure, que amb el suport de les autoritats i la policia, va llogar pistolers per assassinar els principals dirigents obrers. Grups vinculats a la CNT van respondre amb la realització d’atemptats contra les autoritats, els patrons i les forces d’ordre. Tot això va originar l’època coneguda com el Pistolerisme (1919-1923). La Restauració:1874-1931 20