La restauració borbònica: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931) PDF

**La restauració borbònica: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931).** 1. A través d'aquest tema ens endinsem per primera vegada a la Història d'Espanya. Treballarem Espanya a partir de 1876, ben entrat el segle XIX. Ara bé, **què és Espanya? A què ens referim?**. Espanya...

**La restauració borbònica: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931).** 1. A través d'aquest tema ens endinsem per primera vegada a la Història d'Espanya. Treballarem Espanya a partir de 1876, ben entrat el segle XIX. Ara bé, **què és Espanya? A què ens referim?**. Espanya pot entendre's com un Estat-nació sorgit, com la majoria, a principis del segle XIX; però les seves arrels i continuïtats històriques van més enllà. Repassem alguna de les seves fites per unificar-se com a Estat i crear-se com a nació: a. **La península ibèrica, després de set segles de domini musulmà, comença a estar totalment dominada per regnes cristians.** - - - - b.  - - - - - c. - - - - - - - - 2. El final de la república va estar marcat per la dictadura del General Serrano. Com la República tenia els dies comptats, les forces conservadores van idear un nou règim que fos estable, equilibrat i que mantingués un ordre social durador. El principal artífex del nou règim va ser Antonio Cánovas del Castillo, qui el 1870 havia aconseguit que **Isabel II abdiqués en nom del seu fill Alfons** i va crear el **Partit Alfonsí**. Aquest partit va condensar al seu voltant a totes les forces monàrquiques i borbòniques que es van oposar al sexenni democràtic, tant durant el regnat d'Amadeu de Savoia com durant la República. També va fer-se amb el recolzament de l'església i els sectors conservadors de l'exèrcit i les classes mitjanes i altes. El cop final contra la república es va donar al desembre de 1874, quan Alfons va publicar el **Manifest de Sandhurst**, amb el qual proposa un nou règim per Espanya amb forma de monarquia constitucional. Paral·lelament, Martínez Campos va pronunciar-se a Sagunt proclamant la restauració de la monarquia en la figura d'Alfons XII. Per tant, l'inici de la Restauració pot ubicar-se amb el retorn d'Alfons XII el dia 9 de gener de 1875, quan també és proclamat oficialment rei pel congrés. S'iniciaria així un període històric que dura seixanta quatre anys. **Primera etapa: Regnat d'Alfons XII (1875-1886)** **Regència de Maria Cristina d'Àustria (1886-1902)** **Regnat d'Alfons XIII/crisi de la restauració (1902-1931)** - **2.1 Característiques generals** Amb el cop d'estat, es va intentar establir de nou la monarquia, amb l'objectiu d'estabilitzar la situació a Espanya. El nou règim tenia per objectiu superar els problemes endèmics dels sistemes d'Isabel i del Sexenni democràtic: es volia eliminar la inestabilitat partidista, l'intervencionisme militar i els enfrontaments entre civils. Per aconseguir-ho, Cánovas va idear un sistema basat en quatre pilars bàsics: - - - - 3. **3.1 La Constitució de 1876** Actualment, és la constitució més duradora de la Història d'Espanya (tot i que l'any vinent això canviarà). La clau per la seva durabilitat va ser que era de tipus conservador i tradicionalista, de manera que era defensada per les elits riques del país. Va ser redactada per una comissió composada per totes les tendències monàrquiques, agafant com a model la constitució conservadora de 1845 (durant el regnat d'Isabel II).[^1^](#fn1){#fnref1.footnote-ref} Alhora, incorporava alguns principis democràtics iniciats als anys del Sexenni Democràtic (com ara el sistema parlamentari,la porta oberta a ampliar el sufragi o la tolerància religiosa). - - - - - **3.2 Els partits dinàstics; el turnisme i el frau. (Pàgines 104 i 105)** Un dels pilars fonamentals del sistema de la Restauració va ser el turnisme de dos partits; el Partit Liberal-Conservador (que anomenem partit Conservador), dirigit per **Antonio Cánovas** i el partit Liberal-Fusionista (que anomenem partit Liberal), dirigit per **Práxedes Mateo Sagast**a. Aquests dos partits jugaven un paper d'alternança i canvi, però estàven d'acord en una sèrie de principis bàsics: la defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de l'estat. Eren dos partits arrelats a tot el territori Espanyol, que tenien diaris, centres i comitès per tot el país.[^7^](#fn7){#fnref7.footnote-ref} **Partit Conservador** **Partit Liberal** --------------- ------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------- **Líder** Antonio Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta **Dirigents** Antics conservadors moderats i membres de la Unió Liberal. Antincs progressistes, demòcrates i exrepublicans moderats. L'alternança en el poder només va ser possible gràcies a l'enorme **frau electoral** que hi havia al darrera. Aquest frau era organitzat des del mateix govern, i va ser possible , originalment, perquè la Restauració es va iniciar amb un **sufragi censatari;** que permetia un control més ampli de les actes. Per mantenir aquesta corrupció, el ministre de Governació feia servir una **xarxa clientelar de cacics locals**, els quals, un cop rebien la publicació dels candidats per província (encasillado) propiciaven l'elecció movilitzant als seus afins. Feien servir algunes tècniques de corrupció: - - - - Fins l'any 1902, els dos partits es van turnar el poder sense gaires dificultats. El primer govern va caure en mans dels Conservadors (1876) i va durar fins el 1881, el 1884 tornaran al poder, però la mort del rei va obligar a pactar als dos partits als anomenats **Pactes del Pardo** per donar continuïtat al sistema. Aleshores es va iniciar l'anomenat **Parlament llarg** dels progressistes, que entre 1885 i 1890, s'encarreguen de dur a terme el seu programa reformista[^8^](#fn8){#fnref8.footnote-ref}. Algunes de les reformes fetes van ser: - - - - - L'any 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí (vot per tots els homes majors de 25 anys), però el control electoral es va mantenir i va dificultar la democratització del sistema. El **torn dinàstic** dura fins l'any 1898, amb la crisi del sistema, quan a algunes grans ciutats (Barcelona, València i Bilbao), les forces de l'oposició van trencar amb el monopoli dels dos grans partits. Malgrat tot, els dos partits van poder-se mantenir al poder fins l'any 1823. A Catalunya, els conservadors s'agrupaven al voltant d'una plataforma que s'anomenava **Lliga d'Ordre Social**, la qual propiciava vots al Partit Conservador. Amb tot, els personatges que formaven part d'aquesta lliga (Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Manuel Girona o Juan Mañé i Flaquer) van tenir algunes discussions amb Cánovas, ja que eren molt més consevadors que ell (per exemple, s'oposaven a la llibertat religiosa permesa per la constitució) i tampoc compartien la visió centralitzadora de l'Estat. Reclamaven que Catalunya tingués algunes consideracions propies, com un Codi Civil exclusiu. El partit progressista a Catalunya es va valer d'algunes personalitats de lliberalisme català. És el cas de Victor Balaguer o Francesc Rius i Taulet. Aquests intel·lectuals publicaven al diari *La Vanguardia ,* fundat al 1881 i reclamaven més drets individual, menys poder per l'Església, ampliació del sufragi i van defensar que Cuba fos dotada de més autonomia. **3.3 L'oposició marginada del sistema. (Pàgines 106,107 i 108)** El sistema Canovista va permetre que els partits petits poguessin accedir al Congreso de los Diputados de manera minoritaria. Malgrat tot, sempre va marginar als veritables opositors al sistema: (els carlins, els republicans i els regionalistes[^9^](#fn9){#fnref9.footnote-ref}). **3.3.1 Els carlistes** La tercera Guerra Carlista (1872-1876) va ser l'última oportunitat a la qual, realment, els carlistes van poder amenaçar el règim de la restauració. El net de Carles Maria Isidre, l'autoanomenat Carles VII, va reclamar el seu dret a la corona d'Espanya uns anys després de la caiguda d'Isabel II. La força dels carlistes es va concentrar especialment a l'antiga corona d'Aragó (Catalunya, Aragó i València), al País Basc i a Navarra. A Catalunya, els generals carlistes com Ramón Tristany i Francesc Savalls van aconseguir algunes victòries i fer-se forts a ciutats com la Seu d'Urgell, Manresa, Igualada, Manresa, Vic i Olot. Amb la tornada d'Alfons XII, la causa carlista va perdre molts suports. Cap al 1875, una ofensiva de els tropes alfonsines van derrotat als carlins a Aragó, València i Catalunya. La guerra va durar un temps més al País Basc i Navarra, però finalment els carlistes també van ser derrotats. Alfons va acabar amb els furs que existien a aquelles zones i va establir uns **concerts econòmics** que resolien aquest problema. Els partidaris del carlisme van ser derrotats a la Tercera Guerra Carlista quan, en arribar Alfons XII, aquest rei es va fer amb el recolzament de la majoria de monàrquics espanyols. El carlisme es venia com una opció política tradicionalista i extremadament catòlica, però el Vaticà i bona part del clero espanyol (**Unió Catòlica**) també va recolzar Alfons XII i el sistema canovista. Un altre punt fort del carlisme era que promovia la idea dels furs (més o menys, tornar a la situació on el rei d'Espanya és rei de diferents regnes amb lleis diferents), però aquesta qüestió es va resoldre al País Basc i Navarra després de la guerra carlista, mentre que a Catalunya agafava empenta el regionalisme nacionalista (i més endavant, el republicanisme). Per tant, el carlisme es va debilitar molt després de la guerra. A partir de l'any 1886 (quan va morir Alfons XII), el carlisme intenta modernitzar-se al voltant de **Vázquez de Mella**: defensa la seva política tradicionalista però acceptant presentar-se a les eleccions, a les quals es presentarien a partir dels anys 90.[^10^](#fn10){#fnref10.footnote-ref} En qualsevol cas, no van tenir cap tipus d'éxit electoral més enllà d'algunes províncies (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i en menor mesura a Catalunya. D'altra banda, davant de la modernització de Vázquez de Mella, una part dels carlistes es va escindir (Separar) del partit carlista, formant el **Partit Integrista** dirigit per **Ramón Nocedal**, el qual defensava l'antiliberalisme i la defensa a ultrança de la tradició catòlica. Amb els anys, els carlistes es van anar diluint. Si més no, duren fins la Guerra Civil Espanyola, on queden lligats a Falange Española. Durant la Dictadura, Franco va perseguir els carlistes estingint qualsevol grup ben organitzat. Actualment, encara existeixen alguns partidaris del carlisme. Sembla que la majoria reconeixen a Carles Xavier de Borbó i Parma com a rei ( i l'anomenen Carles Xavier I[^11^](#fn11){#fnref11.footnote-ref}). **3.3.2 El republicanisme** Els republicans van rebre un cop molt dur després de 1874, perquè els seus partidaris estaven desmotivats, la idea republicana estava desacreditada després del fracàs de la primera república i els seus líders estàven dividits en diferents grups: - - - - Amb l'arribada del sufragi universal masculí , el moviment republicà va rebifar. L'any 1893 es va crear la **[Unión Republicana]**, la qual aglutinava als progressistes, els unitaris i els federals. Van aconseguir bons resultats i van aconseguir que a les Corts de la restauració hi hagués una presència dels republicans. Tanmateix, a finals del segle XX els republicans van haver de competir amb l'adveniment de l'obrerisme d'esquerres (Socialistes i anarquistes) i el republicanisme va perdre gran part de la seva base social. A principis del segle XX apareixen uns "nous" republicans. El regionalisme català començava a adquirir certa afinitat amb el republicanisme. Per contra va apareixer també la figura d'**Alejandro Lerroux**, un republicà anticatalanista i populista que intentava separar als obrers del catalanisme. També va apareixer un moviment similar a València anomenat Blasquisme (Vicente Blasco Ibáñez). **3.3.3 L'obrerisme: Socialisme i anarquisme.** Els socialistes d'Europa s'havien organitzat a l'AIT (Associació Internacional de Treballadors). Aquesta organització té una diferència entre Espanya i la resta d'Europa; mentre que a la resta d'Europa, els marxistes van expulsar-ne els anarquistes, a Espanya fou a l'inrevés. Amb tot, l'AIT no va ser funcional i socialistes i anarquistes es van separar. Els Socialistes van variar les seves organitzacions. Amb l'embrió de la Nueva Federación Madrileña, el 1879 van crear l'**Agrupación Socialista Madrileña** liderada per **Pablo Iglesias Posse**. Aquesta formació s'acabaria convertint en el **Partido Socialista Obrero Español (PSOE)**[^12^](#fn12){#fnref12.footnote-ref}. L'any 1888, el PSOE funda el seu sindicat **Unió General de Treballadors (UGT);** que combina la política de negociació amb la de mobilitzar als obrers a les vagues. Tant el partit com el sindicat van arrelar a Madrid, Biscaia i Astúries, tenint poca influència a Catalunya (focus industrial d'Espanya), on triomfava l'anarcosindicalisme. Pel que fa als anarquistes, van voler mantenir les sigles de l'AIT, però es van acabar agrupant en la **Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).** Van tenir molts afiliats i van desenvolupar una acció sindical reivindicativa. La repressió policial contra els anarquistes va ser molt intensa. Una gran part dels anarquistes va optar per l'acció terrorista i va protagonitzar diferents atemptats: - - - - Aquesta onada d'atemptats va culminar amb els **processos de Montjuïc**, celebrats l'any 1896, als quals es va acusar a 67 anarquistes i cinc d'ells van ser assassinats. En resposta a aquesta reacció del sistema, un anarquista italià va **assassinar a Cánovas** l'any 1897 mentre esperava la seva dona a un balneari de Mondragón. Tanmateix, no tots els anarquistes van estar d'acord amb la pràctica dels atemptats. Alguns intel·lectuals i una gran part dels militants anarquistes van optar per opcions de masses que no feien servir necessàriament la lluita armada o el terrorisme. És el que coneixem com **anarcosindicalisme**. Aquesta corrent va tenir una importantíssima aplicació a Barcelona on es van fundar dos sindicats importants : **Solidaritat Obrera** (1907) i la **Confederació Nacional del Treball** (CNT) al 1910. 4. A Cuba ja hi havia hagut una primera guerra d'independència; l'anomenada **Guerra dels deu anys** (1868-1878), la qual va culminar amb la victòria espanyola[^13^](#fn13){#fnref13.footnote-ref} i la signatura de la **Pau de Zanjón.** Aquest tractat de pau establia que, a canvi de la capitulació de l'exèrcit independentista, Espanya es comprometia a abolir l'esclavitud a l'illa, a dotar Cuba de més autonomia i donar la possibilitat que al Congreso de los Diputados hi hagués diputats cubans d'algun dels partits que van sorgir després de la guerra: - - - Malgrat això, Cuba era una colònia molt important per Espanya, ja que l'Estat es quedava amb el monopoli de les plantacions de sucre de canya, cafè i tabac. Als grans empresaris espanyols i als *indians*[^14^](#fn14){#fnref14.footnote-ref} no els hi convenia que Cuba pogués controlar aquestes exportacions, de manera que van incomplir sistemàticament els termes de la pau de Zanjón. Ni tan sols els liberals van voler complir amb tots els termes. Només es va abolir l'esclavitud (legalment) l'any 1880, sota govern de Sagasta. L'any 1893, Antonio Maura (aleshores ministre) va dur al Congreso un projecte de llei per dotar Cuba de més autonomia[^15^](#fn15){#fnref15.footnote-ref}, però fins i tot el seu partit hi va votar en contra. El malestar a Cuba va tornar a escalar quan, l'any 1891, es va aprovar una política d'aranzels per protegir que el capital cubà marxés als Estats Units d'Amèrica (que comprava el 88% de les exportacions cubanes i es beneficiava sent el segon importador de l'illa). A partir d'aqui, els EUA es van implicar amb Cuba i van motivar al sectors més radicals de l'independentisme cubà per sublevar-se contra Espanya. **4.1 Les fases de la guerra** - - - - **4.2 La Insurrecció de Filipines** A Filipines, la presència espanyola era molt més feble que a Cuba; limitada només als ordres religiosos i explotacions de recursos (principalment, plantacions de tabac). Els independentistes filipins es van organitzar al voltant de la Liga Filipina dirigida per **José Rizal**. Aquesta lliga advocava per reformes pacífiques, però va ser durament perseguida. Per aquest motiu es va formar un moviment més radical anomenat **Katipunan**. El 1896 el Katipunan va promoure una insurrecció armada. Com Espanya estava centrada a Cuba, va fer algunes concessions que van pacificar l'illa fins que els Estats Units la van intervenir a l'abril de l'any 1898. **4.3 1898, la crisi de la fi d'un imperi.**[^20^](#fn20){#fnref20.footnote-ref} **(Pàgines 111-112)** L'anomenat "desastre del 98" va significar la primera gran crisi de la restauració. Va tenir efectes a nivells econòmics, polítics i militars: - - - - **4.3.1 El regeneracionisme.** Els intel·lectuals progressistes van intentar seguir amb alguns dels valors impulsats pel sexenni democràtic que va començar al 1868. Un dels grups intel·lectuals més important va ser el que va formar la **Institución Libre de Enseñanza**, negant-se a seguir els dogmes oficials, basats en les idees catòliques i religioses. Aquest grup va intentar reformar l'educació universitària i secundària a Espanya. Alguns d'aquests intel·lectuals van cridar a la regeneració del sistema polític espanyol; aquest moviment es va conèixer com a **Regeneracionismo**. El líder més conegut d'aquest grup va ser **Joaquin Costa**, polític i escriptor republicà que va denunciar el clientelisme i el frau electoral, culpant aquestes pràctiques dels problemes de la política espanyola. Promulgava la idea que la regeneració espanyola s'havia de basar en la fi del caciquisme, el progrés al camp i la millora del nivell educatiu del país. Tanmateix, el primer govern que es va dir partidari del regeneracionisme va ser del partit conservador. El seu president va ser Francisco Silvena, successor de Cánovas, però el principal representant d'aquest reformisme va ser el ministre de guerra **Camilo García Polavieja,** que era partidari de reformar la centralització de l'estat i la política pressupostària per poder fer front als deutes de guerra. Si més no, l'any 1901 aquest govern va caure perquè els comerciants no estaven d'acord amb aquesta reestructuració pressupostària i la reina regent va entregar un altre cop el govern als liberals. La regeneració va quedar només com un discurs polític. **4.4 Catalunya i la Guerra de Cuba.** Les relacions entre Cuba i Catalunya (particularment) eren molt intenses durant el segle XIX. Molts membres de la burgesia catalana van fer la seva fortuna a Cuba, ja sigui com a comerciants, com a propietaris d'ingenis o bé perquè una part de l'elit econòmica catalana s'havia implicat molt en el comerç d'esclaus. Fins i tot després de la prohibició de l'esclavitud, els comerciants catalans van mantenir un gran negoci amb les exportacions cap a l'illa de cuba (Teixit, vins i olis principlament). Per això, a Catalunya abans de la guerra de Cuba hi va haver rebuig a l'autonomia i a l'abolició de l'esclavitud. L'aranzel Cánovas i la derogació del tractar de comerç amb els EUA (Any 1894) van convertir Cuba en el principal destí de les exportacions de la industria catalana. **4.4.1 Les diferents actitutds davant la guerra.** A Catalunya hi va haver diferents actituds socials davant de la guerra. - - Les principals famílies polítiques catalanes van tenir diferents reaccions: - - La derrota a Cuba va significar un cop molt dur per l'economia catalana. Es va perdre el seu principal mercat, per tant, es va reduir considerablement el número d'exportacions catalanes. Alhora, els tributs que el ministre **Villaverde** va aplicar als comerciants per fer front al deute de guerra (any 1899), no van ser ben rebuts pels gremis de comerciants barcelonins. En protesta per aquest augment dels impostos, molts comercians barcelonins van negar-se a pagar-los. Aquest moviment es va anomenar **Tancament de caixes**. El govern d'Espanya va reaccionar tancant a la presó als dirigents dels gremis; cosa que va derivar en una crisi política que fins i tot va forçar la dimissió de l'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert. És a partir d'aquests episodis que una part important de la burgesia catalana va deixar de percebre als partits dinàstics com una opció capaç de renovar la política i de defensar els seus interessos. Poc a poc, van apostar per partits catalanistes com la Lliga Regionalista. A partir d'aleshores el torn pacífic i el turnisme no es va poder mantenir ni a Barcelona ni a la majoria de territoris catalans. 5. Tot i que la crisi moral i social a Espanya va començar amb la pèrdua de les colònies, la crisi del sistema coincideix amb el regnat d'Alfons XIII entre l'any 1902 i 1931. Aquesta crisi (Segona etapa de la restauració) estarà dividida entre: - - Aquest període va estar marcat per les dificultats, el sistema de la restauració era fort a nivell polític, però trontollava socialment i això es va traduir també en crisis polítiques. El catalanisme i l'obrerisme van guanyar poder durant aquesta etapa, i, durant la dictadura, també ho va fer el republicanisme. **5.1 El relleu generacional en el lideratge dels partits. (pàgina 136-137)** El segle XX va començar amb moltes dificultats pel sistema de la Restauració; Cánovas havia estat assassinat al 1897 i Sagasta moriria l'any 1903 , l'imperi colonial espanyol va caure amb la pèrdua de Cuba i Filipines i el sistema va entrar en crisi amb la majoria d'edat d'Alfons XIII, que era més interventor que no pas el seu pare Alfons XII. Els líders dels partits van ser succeïts per Antonio Maura (Conservador) i José Canalejas (Liberal), els quals compartien la idea del **regeneracionisme;** intent d'iniciar projectes de reforma des de dins del sistema. Si més no, la falta d'un lideratge fort i la divisió interna dels partits, va suposar una inestabilitat política molt forta i constants canvis de govern. Gradualment, l'oposició va reforçar-se (Republicans, socialistes i nacionalistes bascos, catalans i gallecs) i el moviment obrer es va radicalitzar. La inestabilitat va comportar que els militars tornessin a fer un cop d'Estat al 1923, amb l'adveniment de la dictadura de **Miguel Primo de Rivera**. El principi de segle va ser molt inestable. **5.1 La revolució des de dalt de Maura (1907-1909) ( 136)** Es van alternar diferents governs en poc temps (Sagasta, Silvela,Villaverde), Azcárraga, etc) fins que finalment el poder es va estabilitzar a les mans d'Antonio Maura el 1907 fins el 1909. Durant aquest **govern llarg**, Maura va impulsar unes reformes que va denominar **Revolució des de dalt.** Amb aquestes reformes pretenia regenerar el sistema polític eliminant la corrupció, reformar l'administració, fer propostes socials i aconseguir que el govern gaudís de més independència respecte a la corona. - - - - **5.2 El reformisme de Canalejas, 1910-1912. (Pàgina 142)** **José Canalejas** va ser el definitiu Successor de Sagasta al Partido Liberal. Representava la tendència més reformista del partit. Va governar entre 1910 i 1912, anys durant els quals es va proposar atreure als sectors populars aplicant reformes socials i limitant el poder de l'Església. Aquest últim fet va provocar moltes tensions, ja que Canalejas pretenia separar amistosament l'Estat i l'Església. Va arribar al poder i inmediatament va intentar negociar la fi del monopoli de la Santa Seu a l'educació i variar el finançament de l'Església. Les seves principals reformes van ser: - - - - - - Canalejas va morir en un atemptat anarquista el novembre de 1912 com a represàlia per el seu bloqueig a les vagues. Des d'aleshores, el turnisme dinàstic va entrar en una crisi més profunda ja que els dos partits dinàstics van deixar d'estar d'acord en temes clau (la separació entre Església i Estat proposada per Canalejas va ser un motiu clar de ruptura. A més, els partits dinàstics no podien aconseguir un líder fort. Al partido liberal van destacar dos líders, el comte de Romanones i Santiago Alba. Dins del partit conservador apareix la figura d'Eduardo Dato, que aconsegueix formar tres governs (1913,1917 i 1920), però cap d'aquests va ser molt estable. Eduardo Dato també va morir assassinat a un atemptat l'any 1921. **Impacte de la primera Guerra Mundial.** En paral·lel a aquesta crisi del turnisme pacífic, a Europa estava tenint lloc la Primera Guerra Mundial (1914-1918).[^23^](#fn23){#fnref23.footnote-ref} Eduardo Dato va decretar oficialment la neutralitat d'Espanya davant d'aquest conflicte. La societat, però, es va dividir entre els **germanòfils** (partidaris del bàndol d'Alemanya i Àustria ) i els **aliadòfils** (partidaris del bàndol de França i Anglaterra). Cal dir que els germanòfils eren partidaris de polítiques més autoritàries i conservadores, mentre que els aliadòfils tenien una visió més democràtica i liberal. Els aliadòfils eren majora a tota Espanya, i especialment a Catalunya, on un grup de catalanistes van signar l'any 1915 el **Manifest dels catalans** que predicava la simpatia amb la causa aliada i va organitzar un batalló voluntari per lluitar a la guerra del costat de França. Els anarquistes de la CNT es van manifestar en contra de la guerra, impulsant un **congrés per la pau** a Ferrol. Els socialsites es van sumar a la crida de l'internacionalisme obrer contra la guerra. L'economia Espanyola també va tenir efectes directes de la guerra: - - **La crisi de 1917 (pàg 147).** Els desajustos provocats per la guerra mundial van suposar una inestabilitat molt gran. Des del 1916, CNT i UGT cridàven a la vaga i exigien al govern controlar els preus sota amenaça de vaga general revolucionària. El govern (Eduardo Dato) no va respondre amablement a aquesta amenaça i va tancar les corts per governar a partir de **decrets**. L'any 1917, la situació es va tornar incontrolable perquè les dificultats van escalar a tres nivells: - - - La resposta aquesta greu situació va ser repressiva. Es va declarar la **Llei Marcial**, mitjançant la qual, la vaga va ser reprimida fent servir l'exèrcit. Les juntes de defensa van ser processades amb consells de guerra i l'Assemblea de parlamentaris va ser dissolta sota amenaça. Aquesta crisi de 1917 va estar a punt de fer caure el sistema de la restauració, però la por a una revolució social va fer que es mantingués viu cinc anys més. **5.4 La descomposició del sistema parlamentari (149).** Després de la crisi de 1917, la vida política va ser encara més inestable ja que els partits dinàstics havien trencat acords, estaven fragmentats, i l'oposició encara no era prou forta com per fer una alternativa. Per resoldre aquesta situació es va recórrer a una fórmula anomenada **governs de concentració,** coalicions on hi havia els diferents partits que convivien amb el sistema (Liberals, Conservadors, Lliga Regionalista i fins i tot els republicans Reformistes de Melquíades Álvarez) El govern de concentració més important va ser el de Maura, iniciat l'any **1918**. Aquell govern (anomenat **Govern Nacional**) es va formar pels líders dels partits monàrquics, però no va sobreviure més de set mesos. Fracassats aquests governs, es va intentar reprendre el bipartidisme i el turnisme, però no es va estabilitzar mai. Entre 1918 i 1923, Espanya viu deu canvis de govern. Entre 1919 i 1922 governen els conservadors (recordem la mort d'Eduardo Dato al 1921) i després, novament els liberals. La falta de majories fa que aquests governs hagin de funcionar amb excepcions constants i amb nombroses suspensions dels parlaments i de les garanties constitucionals. Paral·Lelament, els dirigents de la Mancomunitat de Catalunya feien campanya a favor de l'autonomia catalana. El 1919, arriben a presentar a Madrid un Projecte d'Estatut de Catalunya que va ser rebutjat a Madrid, però que va despertar una campanya molt hostil a Catalunya. 6. A partir de 1906, Espanya va iniciar una ofensiva sobre Àfrica. Va ser l'intent de recuperar l'antic imperi que s'havia perdut amb Cuba l'any 1898. Va ser aleshores quan Espanya va entrar al Marroc en una operació conjunta amb França. A la **conferència d'Algesires** (1906) es va pactar establir un protectorat francoespanyol a Marroc, el qual va ser ratificat al **Tractat Hispanofrancès** de l'any 1912. Espanya tenia dos interessos al Marroc: - - Es va pactar amb França el repartiment del Marroc i Espanya es va quedar la franja del **Rif**, al nord del país, i un enclavament a la costa atlàntica, **Ifni.** França es quedava la resta del territori, és el que es va conèixer com el **protectorat francoespanyol del Marroc**. El problema és que la presència dels espanyols no era acceptada per una part important de la comunitat del Marroc, especialment pels **berbers**, que van organitzar guerrilles a partir de les seves tribus **cabiles** contra la presència de soldats espanyols. Aquestes guerrilles atacaven contínuament els enclavaments espanyols. A partir de 1909, aquests combats s'intensifiquen quan els cabiles derroten a un contingent espanyol (d'entre 700 i 1500 homes) a l'anomenat **barranc del llop**.[^24^](#fn24){#fnref24.footnote-ref} Des d'aleshores, Espanya va començar a enviar més tropes al Marroc, incloent-hi **reservistes**. Això va aixecar una forta onada antimilitarista a Espanya; vinculant aquesta guerra amb **La Setmana Tràgica**. La presència dels soldats espanyols al Marroc es va anar intensificant en aquesta època. Al 1912, el territori espanyol al Marroc es va fixar de forma definitiva amb la signatura del **tractat hispanofrancès**. La guerra amb les guerrilles es va mantenir tot aquest temps. Al 1920, l'exèrcit espanyol d'Àfrica estava sota el comandament del comissari espanyol al Marroc: el general **Dámaso Berenguer**. Aquest exèrcit està composat per l'exèrcit dels soldats de reemplaçament (**reservistes)**, l'exèrcit regular d'indígenes (**marroquins col·laboracionistes amb l'exèrcit)** i la **Legió Espanyola d'Àfrica** que havia estat formada aquell any per **Millán Astray** imitant el model de la Legió Francesa**.** Aquest exèrcit va controlar sotmetre alguns líders de la rebel·lió berber (El Raisuni) sotmetent alguns enclavaments clau com ara **Xauen**. Aquell mateix any, en un intent per arribar a Alhucemas, els comandaments de l'exèrcit van dirigir malament l'acció i va culminar amb la derrota d'**Annual**. En aquesta batalla, una emboscada dels rifenys va suposar que les tropes espanyoles, moltes d'elles inexpertes i disperses en diferents enclaus, haguessin de suportar una derrota abismal a la qual es van perdre 13.000 vides. Aquest esdeveniment es va anomenar el **desastre d'Annual**, el qual va despertar encara més manifestacions a Espanya defensant que l'exèrcit abandonés el Marroc. El Congrés va demanar un informa que exigís responsabilitats als militars. L'encarregat de dur a terme aquest informe va ser el general **Juan Picasso**. Finalment, aquest general va realitzar aquest informe (l'**expedient Picasso**) el qual , segons es deia, propossava el processament de 39 oficials de l'exèrcit i involucraba alguns polítics dels partits dinàstics. Fins i tot el rei Alfons XIII es va veure esquitxat per aquest problema. Abans que el Congrés emetés un dictamen sobre l'expedient, **Primo de Rivera** va fer el seu cop d'Estat i va anul·lar els efectes d'aquesta investigació. 7. **7.1 La Setmana Tràgica (138)** Després de la derrota al **Barranc del llop**, l'exèrcit espanyol va decidir aixecar una lleva de **reservistes**[^25^](#fn25){#fnref25.footnote-ref}**.** Davant d'aquest fet, es va formar un comité entre membres de **Solidaritat**, **UGT** i alguns sectors **Republicans** que van cridar a la **vaga general.** El problema va ser que aquesta convocatòria va desbordar als convocants i la classe treballadora de Barcelona va formar-ne part protagonitzant episodis violents. Es van muntar barricades, va haver enfrontaments entre civils i militars i es van cremar 80 edificis religiosos (En el programa revolucionari socialista i de CNT, hi havia implícit un rebuig a l'Església). Per poder controlar la situació, el govern va declarar l'Estat de Guerra a Barcelona i l'exèrcit va intervenir directament la ciutat. El resultat van ser nombrosos morts i ferits. El dia 2 d'agost es van aturar les protestes i la ciutat va tornar a la normalitat. Hi hva haver centenars de detinguts, i els consells 216 de guerra van afectar a 1700 persones, de les quals es va condemnar a mort a 17. Només es van executar a cinc persones, la més reconeguda va ser **Francesc Ferrer i Guàrdia**, màxim exponent de l'anomenada **Escola Moderna**, acusat de ser l'ideòleg dels fets d'aquella setmana. Aquesta execució va implicar protestes arreu del món. La repressió contra el moviment obrer i l'arbitrarietat de les execucions van ser clau per provocar la crisi i la caiguda del govern Maura (1907-1909). **7.2 Les organitzacions republicanes i el PSOE.** Els partits més importants fora de la Restauració van ser els republicans (Considerant que els carlistes no teníen un partit fort durant el segle XX. - - - - El PSOE, per la seva banda, va abandonar l'aïllament polític. El 1910 es va presentar a les eleccions en coalició amb els republicans i van aconseguir el seu primer diputat, Pablo Iglesias Posse. Els dos líders del PSOE eren ell i **Largo Caballero**, dirigent del sindicat **UGT**. El 1921, davant la negativa del PSOE d'entrar a la primera internacional, les seves joventuts van formar el **Partido Comunista de España**. **7.3 La conflictivitat laboral , la nova legislació i La consolidació del sindicalisme de masses. (pàg 146/47).** El sindicalisme era fort des de principis de segle. L'any 1902 es va convocar una vaga general a Barcelona i, posteriorment, hi van haver d'altres a les diferents zones industrials d'Espanya (València, Astúries, País Basc i Madrid). Aquestes vagues van donar-se degut a la pèrdua de nivell adquisitiu dels obrers i a la re-organització del cos industrial d'Espanya després de la pèrdua de Cuba. També va aparèixer la reivindicació de la jornada de les vuit hores i que es reconegués la capacitat de negociació col·lectiva de les associacions sindicals. Davant d'això, la corrent regenracionsita va intentar millorar la situació dels obrers creant el **Instituto Nacional de Reformas Sociales (1903)**, dedicat a estudiar i propossar lleis que milloressin la vida de les classes treballadores. Amb tot, la falta d'inspeccions de treball i d'arrelament al territori van impedir que les propostes d'aquest institut fossin exitoses i les vagues van continuar produint-se. Aquestes vagues van fracassar perquè no existia un sindicalisme fort a principis de segle. Però durant aquesta etapa, les velles federacions d'ofici van quedar enrere per conèixer l'augment de la militància sindical als anomenats sindicats de masses. Hi havia dues tendències, els sindicats socialistes i els sindicats anarquistes. El sindicat socialista estava organitzat al voltant d'UGT (Unión General de Trabajadores), que va tenir un creixement estable. Al 1902 tenia 33.000 membres i al 1921 comptava amb 240.000 afiliats. L'anarcosindicalisme, per la seva banda, va ser més important a Catalunya. L'antic grup **Solidaritat obrera** era una federació apolítica i, després de La Setmana Tràgica, va impulsar la creació de la CNT (**Confederación Nacional del Trabajo**). Aquest grup, prohibit originalment entre 1911 i 1914, va ser majoritari a Catalunya i va aspirar a implantar-se a tota Espanya, tenint prou representació a València i Andalusia. CNT era un sindicat revolucionari, que tenia la voluntat de derrocar el capitalisme i substituir-lo per una societat sense propietat i sense classes. Volia la independència del proletariat respecte la burgesia i l'Estat, l'apoliticisme del moviment obrer i la necessitat d'una unitat sindical. El seu mètode d'actuació va ser promoure vagues i boicots. Alguns dels seus líders més representatius van ser **Salvador Seguí, Àngel Pestaña** i **Joan Peiró.** Caldria fer esment a la tasca cultural i associativa duta a terme pels anarquistes i els socialistes. Els anarquistes van crear els anomenats **Ateneus**, cases de cultura, des d'on divulgaven la teoria anarquista o algunes corrents com ara **l'Escola Nova**, teoria pedagògica impulsada per Ferrer i Guàrdia. Els socialistes, per la seva banda, acostumaven a reunir-se a les anomenades **casas del pueblo**, que eren especialment presents a Madrid. **7.4 La vaga de la Canadenca, el trienni bolxevic i el pistolerisme (148/149).** La situació posterior a la Guerra Mundial va ser molt dura a tota Espanya i, especialment, a Catalunya, on els treballadors industrials van sofrir les conseqüències de la fi de les exportacions. El moviment vaguístic més important va ser la **Vaga de la Canadenca** de 1919. Una vaga dins d'aquella fàbrica es va estendre durant mes i mig i va repercutir fora de l'empresa, ja que el moviment obrer de tota Barcelona s'hi va implicar. Aquesta vaga va acabar amb l'aprovació de la **Jornada laboral de 8 hores**. Malgrat això, l'empresa va incomplir el pacte de readmetre a tots els treballadors expulsats durant la vaga, i aquesta es va reiniciar generant episodis de conflictivitat social. Paral·lelament, a Andalusia es va iniciar una serie de mobilitzacions que exigien el repartiment de les terres entre els pagesos. La Inspiració d'aquests moviments va ser la revolució russa[^26^](#fn26){#fnref26.footnote-ref}. Per això, aquest moviment que dura entre 1918 i 1919 es va conèixer com el **Trienni Bolxevic**. Aquestes accions van estar promogudes pels anarquistes i van acompanyar-se de la presa de diferents ajuntaments, la formació de comitès de vaga i l'ocupació de terres. El govern va reaccionar declarant l'estat de guerra, empresonant líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres. Una greu conseqüència d'aquests fets va ser l'escalada de la violència, especialment a Catalunya. Aquesta situació va rebre el nom de **pistolerisme**[^27^](#fn27){#fnref27.footnote-ref}**.**  Els empresaris van fundar la **Federació Patronal**, la qual contactava pistolers per assassinar als dirigents obrers. També van fundar l'anomenat **Sindicat Lliure**, el qual tenia per objectiu restar poder i influència als sindicats obreristes dels treballadors. CNT i la resta de sindicats van reaccionar violentament i van formar els seus propis grups de pistolers. El més famós d'aquests grups va ser **Els Solidaris**, pistolers anarquistes dirigits per **Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan García Oliver.** La tensió es va multiplicar. La Federació Patronal va ser molt repressiva amb els obrers i la policia va aplicar l'anomenada **Llei de Fugues**, segons la qual es podia disparar a un detingut si es considerava que estava fugint (habitualment, se li deia al detingut que quedava lliure falsament, de manera que el mataven quan s'allunyava, al·legant que estava fugint). Amb aquesta estratègia van caure alguns dels líders de l'anarcosindicalisme com Francesc Layret o Salvador Seguí "El noi del Sucre". 8. **8.1 El cop d'Estat** Arribats a l'any 1923, Espanya estava en una situació fràgil: - - - - L'any 1923, el president **Manuel García Prieto** (Partit Liberal) va proposar una reforma constitucional per intentar acabar amb la crisi política. Aquesta reforma suposava un problema, donat que no només predicava una definitiva regeneració democràtica, sinó també restava poder a l'Església. A més, l'u d'octubre de 1923 havia de ser debatut al Congrés l'anomenat **Informe Picasso**, el qual exigia responsabilitats dins de l'exèrcit. Davant d'aquesta situació, el capità general de Catalunya[^28^](#fn28){#fnref28.footnote-ref}, **Miguel Primo de Rivera**[^29^](#fn29){#fnref29.footnote-ref}, va liderar un cop d'Estat. Va controlar les governacions civils i va pronunciar un manifest on es proclamava cap del govern amb els següents objectius: - - - - - Davant d'aquest cop d'Estat, els partits dinàstics no van oferir gaire resistència. La Lliga Regionalista va acceptar la dictadura a canvi de pacificar els carrers de Barcelona, l'obrerisme no es va poder organitzar i, malgrat que CNT va intentar fer una vaga general, no va poder impedir la dictadura. Però el més important de tot va ser que el rei, Alfons XIII, va acceptar plenament l'estat excepcional de la dictadura i es va complementar amb el dictador. D'aquesta manera, el cap de l'Estat i de l'exèrcit va beneir el nou règim[^30^](#fn30){#fnref30.footnote-ref}.  **8.2 La construcció del règim: El directori militar 1923-1925. (151)** Durant els primers dos anys de la dictadura, el govern va estar format per membres de l\'exèrcit. Per aquest motiu, coneixem aquesta etapa com el directori militar. Aquest directori va mostrar molt ràpidament el seu caràcter dictatorial: - - - - - - Aquest primer govern militar va eliminar l'estructura dels ajuntaments i la va substituir per un nou Estatut Municipal i un Estatut Provincial, segons els quals cada municipi estava governat per una **Junta de vocals** formada pels principals contribuents[^31^](#fn31){#fnref31.footnote-ref} de cada localitat. Es van suspendre els mecanismes electorals i els cacics van ser limitats, ja que Primo de Rivera els va substituir per personalitats més afins a la dictadura. Pel que fa al Marroc, la dictadura es va centrar en acabar la guerra. EL setembre de 1925, coordinadament amb França, Espanya va realitzar el **Desembarcament d'Alhucemas**. Amb aquesta maniobra, uns 13.000 soldats van arribar al Marroc. Després d'algunes derrotes, Abd-el Krim es va rendir l'any 1926 entregnat-se a les tropes franceses. L'any següent, Espanya tenia absolutament controlada la seva part del Marroc. **8.3 L'organització de l'Estat dictatorial: el directori civil (1925-1930).** Un cop es va pacificar la península i el Marroc començava a estar controlat després del desembarcament d'Alhucemas, la dictadura va permetre que personalitats polítiques civils entressin al govern, però sempre amb una visió corporativa de la societat i l'Estat. Aquesta etapa la coneixem com el **directori civil**. Aquest directori va establir estructures que permetien una dictadura de llarga durada[^32^](#fn32){#fnref32.footnote-ref},. Aquestes estructures, inspirades en el corporativisme feixista italià, van ser les següents: - - - - **8.4 L'anticatalanisme de la dictadura. (152).** Un dels objectius de la dictadura era contenir el catalanisme. La Lliga Regionalista, partit conservador i monàrquic, tot i que catalanista, va donar suport al dictador després del cop d'Estat. Això es devia a la promesa de contenir el pistolerisme i el moviment obrer als carrers de Barcelona i al fet que, mentre havia estat capità general de Catalunya, Primo de Rivera no va manifestar cap malestar amb el catalanisme. Malgrat això, el setembre l'any 1923, el directori militar va aprovar el **Real decreto sobre el separatismo**, el qual es va imposar per anul·lar la tasca que havia fet la Mancomunitat per estendre el catalanisme. La Mancomunitat de Catalunya va passar a estar presidida per **Alfons Sala,** polític marcadamentr anticatalanista, que culminaria amb la dissolució de la Mancomunitat l'any 1925. Alhora, el decret va prohibir la celebració dels jocs florals i l'11 de setembre. També va censurar la premsa escrita en català i la publicació de certs llibres. La dictadura, així mateix, va depurar la xarxa del magisteri (Escoles) de la Mancomunitat. El recolzament que la Lliga va professar inicialment envers la dictadura, va allunyar gran part de la base social del catalanisme d'aquest partit. Va ser aleshores quan van guanyar importància altres partits com ara **Estat Català**, que després de la dictadura acabaria integrant-se a Esquerra Republicana de Catalunya. **8.5 L\'oposició a la dictadura.** - - - - - **8.6 La fi de la dictadura: La dictablanda (1930-1931).** El creixement de l'oposició va fer que el rei perdés la confiança en Primo de Rivera. Així doncs, el 30 de gener de 1930, Primo de Rivera va ser cessat pel rei i el seu càrrec el va ocupar **Dámaso Berenguer.** El nou dictador es va comprometre a la convocatòria de noves eleccions i a tornar al règim constitucional. Per aquest motiu, aquesta etapa final es va anomenar, burlescament, com la dictablanda. Si més no, el règim no va poder contenir el creixement de l'oposició republicana. El 1930, Alianza Republicana va convocar a gairebé tots els partits republicans d'Espanya (també a Estat Català) a una reunió a Sant Sebastià. En aquella reunió es va pactar una estratègia per fer fora al rei, constituir una república i construir el nou Estat republicà. Uns mesos més tard, es va intentar la **insurrecció armada de Jaca**, que va fracassar, però va demostrar la capacitat dels republicans d'enfrontar-se al règim. El febrer de 1931, Berenguer surt del govern, admetent ser incapaç de contenir l'oposició i de convocar noves eleccions. El seu substitut, **Juan Bautista Aznar-Cabañas**, va intentar convocar unes eleccions municipals. Aquells comicis, celebrats el 12 d'Abril de 1931, van resultar amb la victòria dels republicans a les principals ciutats d'Espanya. Alfons XIII es va adonar aleshores que no tenia suport real al país (a les zones rurals, les eleccions estaven clarament falsejades pel caciquisme i la corrupció. Davant d'això, el rei es veu forçat a marxar i el 14 d'Abril es va proclamar la **Segona República Espanyola**. 9. Durant el segle XIX, la població espanyola no va crèixer tant com alguns països propers (com França o Anglaterra), sinó que s'assemblava més a Rumania o Rússia, ja que tenia una de les taxes de mortalitat més altes d'Europa. No va ser fins al segle XX que Espanya passa per la seva **transició demogràfica**[^34^](#fn34){#fnref34.footnote-ref}**,** que va fer que s'adeqüés més a les característiques demogràfiques d'un país industrial i modern. **9.1 El creixement de la població. (158)** Entre 1900 i 1930, Espanya va créixer uns cinc milions de persones. Al 1900 hi havia 18,5 milions i al 1930 23,5 milions. Això es devia al fet que el **saldo vegetatiu** [^35^](#fn35){#fnref35.footnote-ref} havia estat positiu durant la majoria d'aquests anys, amb comptades excepcions (1918, l'anomenada grip espanyola). **Per què baixa la mortalitat?** - - - - - - **Per què disminueix la natalitat?** - - A Catalunya, el procés e transició es va accelerar i era més proper als casos europeus. Entre els anys 1900 i 1930 la població catalana va augmentar entre 1,9 i 2,8 milions d'habitants. Però el creixement no va ser de tipus vegetariu, sinó per les onades migratòries que van començar a principis del segle XX. **Èxode rural i migració transatlàntica.** A finals del segle XIX es va accelerar l'èxode rural i els pagesos van començar a viure a les ciutats o van migrar a l'estranger. Entre 1900 i 1930, la població agrària passa del 66% al 46% al 1930. La majoria de migrants interns es van dirigir a la costa litoral del Mediterrani. El territori que més migració va rebre, va ser Catalunya (els migrants representaven el 19%). La majoria dels migrants residien a la ciutat de Barcelona: un de cada cinc habitants barcelonins l'any 1930 eren nascuts fora de Catalunya. Dins de Catalunya també hi va haver una onada migratòria interna: les comarques d'interior van emetre població cap a les comarques litorals, més actives econòmiament. El Vallès, el Baix Llobregat i el Barcelonès van experimentar un creixement superior al 15%. Però Espanya també era un país emissor de migracions. Especialment entre els anys 1905 i 1914, Espanya va emetre molta població cap a Amèrica. Espanya era el tercer país amb més emigrants, després d'Itàlia i Regne Unit. Els principals destins van ser Cuba, Argentina o Brasil. Després de la Primera Guerra Mundial, les migracions exteriors van disminuir i es van intensificar les internes. Això va provocar molts desequilibris regionals: Catalunya, Madrid, País Basc, Canàries i País Valencià eren els territoris que tenien un saldo migratori positiu. En canvi, Castella-Lleó, Galícia, Andalusia, Aragó i Castella -la Manxa van experimentar un període de despoblament. **El procés d'urbanització.** Aquestes migracions interiors es van dirigir preferentment a les ciutats mitjanes i grans. Barcelona i Madrid van triplicar la seva població i al 1930 ja s'apropaven al milió d'habitants. Les ciutats que ja havien construït els seus eixamples, van absorbir les onades migratòries amb ampliacions de la ciutat. Igualment es van consolidar importants centres industrials a la vora de Barcelona (Badalona, Sabadell, Terrassa), Bilbao (Barakaldo, Sestao, Éibar) i a la zona minera d'Astúries (Mieres, Langreo). El creixement de la població va ser alt a les províncies costaneres, mentre que les ciutats interiors es van estancar (Excepte Madrid, Saragossa i Valladolid). Tot i això, el procés d'urbanització va ser molt lent, ja que al 1930 només el 15% dels espanyols vivien a les ciutats de més de 100.000 habitants (ciutats mitjanes) mentre que un 70% vivia a pobles de menys de 20.000 habitants. A Barcelona i Madrid encara no s'arribava al milió d'habitants. 10. Tot i que durant el primer terç del segle XX es va anar industrialitzant el país. El sector agrari encara era hegemònic a l'economia espanyola; però es va diversificar. L'agricultura cerealística era poc productiva i més tradicional, i era majoritària, però va conviure amb altres cultius: - - - El creixement anual de l'agricultura entre aquest període va ser de l'1,9%. El sector primari al 1930 tenia aquesta composició: - - - - El problema principal del creixement de l'agricultura espanyola era la seva escassa productivitat. Els sectors més dinàmics eren els relacionats amb els productes mediteranis (fruites, hortalises i oli), i la introducció de nous conreus (patates i remolatxa sucrera). En conseqüència, la ramaderia va duplicar la seva producció degut a l'augment de consum de carn i llet. Amb tot això, l'any 1930 la producció cerealística encara era majoritària i l'ús de químics fertilitzants i maquinària agrària, va ser més lenta que a la resta d'Europa. **10.1 Els principals problemes del camp.** 11. Entre 1900 i 1930, la indústria espanyola va experimentar un creixement d'un 60%. Això es va explicar per diferents factors, com ara l'especialització en indústria de consum per sobre de la indústria pesada. Tanmateix, la indústria no era el principal sector de la producció (ho va continuar sent l'agricultura), i presentava alguns problemes endèmics lligats al desequilibri terrotorial: la indústria es concentrava essencialment a Catalunya, Euskadi, Astúries i Madrid. Tenia una petita incidència en altres zones com ara València, a la resta del país no era significativa. **11.1 Canvi energètic.** - - - - - **11.2 Diversificació industrial.** La industrialització espanyola de principis de segle no es va potenciar pels sectors tradicionals (tèxtil i alimentària) sinó que va augmentar degut a la diversificació industrial. - - - - - - - - - - - **11.3 Aportació de capitals.** Per poder industrialitzar un país, calen aportacions i finançament. - - - - - **11.4 La indústria a Catalunya** Catalunya va viure durant aquesta etapa una veritable **Segona Revolució Industrial**. Val una menció a part, ja que el seu creixement industrial era cinc vegades superior a la resta del territori espanyol. Va esdevenir el territori més desenvolupat a nivell industrial. - En canvi, altres industries sí van ser dinàmiques: - - - - Pel que fa a la destinació de la producció: - Pel que fa a les importacions: - Pel que fa a la concentració territorial, la majoria de la producció es centrava a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. A nivell financer, la banca catalana va ser el sector que més va disminuïr. A finals de segle XIX, Catalunya era un centre financer important. L'any 1930, la banca catalana gairebé havia desaparegut i Catalunya era depenent de la banca madrilenya o basca. 12. **12.1 La Hisenda pública i els seus problemes de recaptació.** Des del segle XIX, la hisenda espanyola experimentava dificultats per mantenir el seu propòsit. La recaptació d'impostos era insuficient, ja que l'Estat cada cop tenia més despeses i, a més a més, cada cop s'incrementava més el deute públic. Cada any, l'execució dels pressupostos de l'Estat s'executaven amb dèficit. Només pagar el deute de la guerra de Cuba suposava un 34% de l'execució pressupostaria. Entre 1900 i 1930 , només nou anys van acabar amb pressupostos en superàvit. Aquesta situació era causada perquè els governs de la restauració eren extremadament reticents amb la idea de realitzar reformes tributàries. La tributació a Espanya era reduïda i desiquilibrada, centrada molt en els impostos indirectes, (consum, duana i taxes) i no pas en els directes (persones, propietat i empreses)[^36^](#fn36){#fnref36.footnote-ref}. A principis de segle, l'Estat espanyol era un dels estats europeus amb menys pressió fiscal i, en conseqüència, la despesa pública no representava al 10% del producte interior brut. A més a més, el pressupost de l'Estat afavoria la despesa en defensa i seguretat, mentre es reduïen les partides per educació, sanitat , habitatge i urbanisme o obres públiques. La guerra del marroc i el manteniment de l'exèrcit explicaven aquest desequilibri. **12.2 Proteccionisme i nacionalisme econòmic.** La intervenció de l'Estat en economia va ser constant durant tota La Restauració. L'Estat s'encarregava d'afavorir alguns sectors agraris (cereals), industrials ( tèxtil, siderúrgia i ciment) i miners (carbó). També dificultava la competitivitat empresariad encarint els preus, restringint la demanda i limitava l'exportació fins al punt que Espanya sempre va ser comercialment deficitària, a excepció dels anys de la Primera Guerra Mundial. L'objectiu principal de la intervenció de l'Estat era reduir la competència estrangera i fomentar la indústria nacional. Per fer-ho, es van aplicar diferents lleis i aranzels (com els de 1906 o 1922). La **Llei de Protecció a la Indústria** de 1907 va fer que als contractes espanyols sempre prevalguéssin els productes fabricats a Espanya. Les conseqüències d'aquest intervencionisme van ser diverses. **Negatives:** Productivitat baixa, preus elevats i escassa competitivitat internacional. **12.3 La política econòmica nacionalista de la dictadura.** Com hem treballat anteriorment, la dictadura de Primo de Rivera estava profundament inspirada en el feixisme italià de Benito Mussolini. Seguint el seu esquema, l'economia era nacionalista i antiliberal. S'allunyava de la planificació socialista i, en canvi, apostava pel **corporativisme**[^37^](#fn37){#fnref37.footnote-ref}que vinculava als principals grups empresarials amb el règim**.** Per tant, l'Estat va augmentar el seu proteccionisme; creant mesures de defensa del mercat interior i reservant la compra de productes nacionals pel sector públic. L'any 1926 es funda el **Comitè Regulador de la Producció Industrial** que va restringir la competència, ja que va imposar que les empreses que volien obrir o ampliar-se havien de comptar amb l'aprovat del govern. També es va impulsar la creació de nous monopolis com ara la **Companyia Telefònica Nacional d'Espanya (Telefònica)** al 1924 o la **Companyia Arrendatària del Monopoli Societat Anònima (CAMPSA)** al 1927. Una altra aposta de la dictadura va ser la creació de bancs públics com el **Banc de Crèdit Local i el Banc Exterior.** Alhora, va continuar amb la inversió en obres públiques (carreteres, pantans i regadius). Per exemple, per augmentar la competitivitat del camp, es van crear les **Confederacions Hidrogràfiques** com la de l'Ebre, que va augmentar unes 70.000 hectàrees de regadiu. El problema va ser que el creixement econòmic i l'augment de l'ocupació van fer augmentar les despeses de l'Estat, cosa que va provocar un dèficit pressupostari i l'increment d'un 35% en el deute públic. L'arribada de la crisi del 29 va acabar d'enfonsar una espanya deficitària que havia perdut facilitat per endeutar-se. 13. Els canvis econòmics van comportar també canvis en l'estructura social, que poc a poc es va tornar més moderna. Va advenir una societat de masses, a la qual apareixen les classes protagonistes de la industrialització (proletariat i burgesia) es consoliden mentre es redueix el pes demogràfic de la pagesia i apareix una classe mitjana al món urbà. **13.1 El món rural:** - - **13.2 Els grups urbans** A les ciutats es va viure la transformació real, ja que va ser allà on es va consolidar la societat industrial (burgesos i proletaris). - - - **13.3 El progrés educatiu.** Durant aquests anys, es va millorar la situació educativa. Es va passar d'una alfabetització del 45% a una del 70%; especialment forta a les ciutats. Això es va deure a la millora del sistema educatiu, cada cop més estès pel que fa als estudis primaris i a la formació professional. Els estudis superiors també es va progressar de manera destacable, però es va restringir a algunes minories selectes. L'augment de l'alfabetització va originar una major demanda d'oci cultural: - - - 14. Durant aquests anys, el moviment feminista es va començar a articular i la condició femenina va millorar el seu estatus. Si més no, aquest camí va ser llarg perquè encara es mantenien algunes distàncies: - - - ::: {.section.footnotes} ------------------------------------------------------------------------ 1. ::: {#fn1} Segons l'autor Raymond Carr (España 1808-1975), les implicacions de la constitució tal i com es va desenvolupar, feia que s'assemblés més als principis de la revolució del 68 que no pas a la constitució de 1845. Això en gran part degut a que Cánovas no creia que el retorn de la monarquia hagués d'ensorrar tota la renovació del sexenni, si volien estabilitzar la vida política espanyola.[↩](#fnref1){.footnote-back} ::: 2. ::: {#fn2} Tal i com passa avui dia.[↩](#fnref2){.footnote-back} ::: 3. ::: {#fn3} Només voten els homes rics, majors d'edat i caps de família.[↩](#fnref3){.footnote-back} ::: 4. ::: {#fn4} Podien votar tots els homes majors de vint i cinc anys, restringint el requisit econòmic anterior. En qualsevol cas, tenia algunes condicions, com l'obligació dels homes a estar inscrits als registres municipals i altres censos que podien dificultar la participació dels habitants de les zones rurals.[↩](#fnref4){.footnote-back} ::: 5. ::: {#fn5} Art. 11. La religión Católica, Apostólica, Romana, es la del Estado. La Nación se obligua a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en territorio español por sus opiniones religiosas, ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.[↩](#fnref5){.footnote-back} ::: 6. ::: {#fn6} Aquesta vinculació entre l'església i l'educació va fer que alguns professors d'universitat inauguréssin la *Institución Libre de Enseñanza* aprofitant el dret d'associació , la qual defensava la llibertat de càtedra i va suposar un avenç enorme per l'educació del país.[↩](#fnref6){.footnote-back} ::: 7. ::: {#fn7} Segons en Marcel Poblet (no citeu a en Marcel a l'examen, no té publicacions al respecte) aquesta dada és falsa; eren partits ficticis, sense militància real, sostinguts per un aparell mediàtic fort i per la corrupció del sistema.[↩](#fnref7){.footnote-back} ::: 8. ::: {#fn8} Segons deixa intuir l'autor Raymond Carr (España 1808-1875), aquestes reformes tenien com objectiu mantenir l'aparença d'un turnisme beneficiós per les classes baixes, de manera que s'eclipsaven propostes d'alguns partits a l'esquerra del sistema com Izquierda Dinástica, dirigida pel General Serrano.[↩](#fnref8){.footnote-back} ::: 9. ::: {#fn9} Entenem per regionalistes als partidaris de dotar de més autonomia a les nacionalitats perifèriques (Catalunya, País Basc i Galícia principalment). Aquest grup l'estudiarem al tema 2.[↩](#fnref9){.footnote-back} ::: 10. ::: {#fn10} Amb aquesta decisió, els carlistes abandonaven l'opció de la guerra. Tot i això, van intentar conspirar contra el rei. Un dels casos més famosos és l'anomenada *Octubrada**,*** un complot carlista fracassat que es va iniciar a la ciutat de Badalona.[↩](#fnref10){.footnote-back} ::: 11. ::: {#fn11} [[Carlos Javier de Borbón-Parma - Wikipedia, la enciclopedia libre]](https://es.wikipedia.org/wiki/Carlos_Javier_de_Borb%C3%B3n-Parma#:~:text=Desde%20el%20fallecimiento%20de%20su,%E2%80%8B%20(Carlos%20Javier%20I)).[↩](#fnref11){.footnote-back} ::: 12. ::: {#fn12} Això transforma al PSOE en un dels partits, i concretament, partits socialistes, més antics d'Europa. Només superat pel Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD).[↩](#fnref12){.footnote-back} ::: 13. ::: {#fn13} El general encarregat d'acabar amb l\'anomenat "ejército libertador" va ser Martínez Campos.[↩](#fnref13){.footnote-back} ::: 14. ::: {#fn14} Nom amb el qual es coneix als comerciants que havien fet fortuna a Amèrica i, concretament, a Cuba[↩](#fnref14){.footnote-back} ::: 15. ::: {#fn15} Plan de Reformas Coloniales[↩](#fnref15){.footnote-back} ::: 16. ::: {#fn16} Alguns historiadors creuen que aquest model de camps de concentració inspira una pràctica similar a la guerra dels Bóers, la qual també inspira d'alguna manera el sistema de camps de concentració nazis a la Segona Guerra Mundial.[↩](#fnref16){.footnote-back} ::: 17. ::: {#fn17} El vint i cinc de gener de l'any 1898 va esclatar al por de L'Havana un cuirassat de l'armada dels Estats Units, el Maine. Les causes de l'incident no queden gaire clares. Si més no, la premsa dels EUA i el seu govern van culpar directament a Espanya d'aquesta explosió i els Estats Units van declarar la guerra a Espanya.[↩](#fnref17){.footnote-back} ::: 18. ::: {#fn18} També anomenada guerra hispano-estatunidenca.[↩](#fnref18){.footnote-back} ::: 19. ::: {#fn19} En aquesta batalla, Espanya perd gairebé tota la seva flota naval mentre que els Estats Units només recompten un mort i dos ferits.[↩](#fnref19){.footnote-back} ::: 20. ::: {#fn20} Honestament, no tinc gaire informació d'aquesta part de la història per la meva banda. Resumiré el que diu el llibre. Per aprofundir, us recomano llegir-ho del manual.[↩](#fnref20){.footnote-back} ::: 21. ::: {#fn21} [[EL MEU AVI (AMB LLETRA)]](https://www.youtube.com/watch?v=xo9YyBAjzts)[↩](#fnref21){.footnote-back} ::: 22. ::: {#fn22} Malgrat tot, aquells que paguessin podien optar a un servei militar reduït.[↩](#fnref22){.footnote-back} ::: 23. ::: {#fn23} [[La Primera Guerra Mundial]](https://www.youtube.com/watch?v=Vbu6tH0Hc-o)[↩](#fnref23){.footnote-back} ::: 24. ::: {#fn24} Aquesta és l'anomenada **segona guerra de Melilla**.[↩](#fnref24){.footnote-back} ::: 25. ::: {#fn25} Aquells que teníen una formació militar i que, per tant, quedaven a la reserva de l'exèrcit durant la seva joventut. La majoria d'ells eren gent de classe humil.[↩](#fnref25){.footnote-back} ::: 26. ::: {#fn26} A Itàlia s'estàven produint situacions molt similars.[↩](#fnref26){.footnote-back} ::: 27. ::: {#fn27} Segons es pot entendre de l'obra "El Pistolerisme" de l'historiador Albert Balcells. La violència viscuda a Barcelona en aquest període es relaciona amb la venta de contraband de les armes que havien estat destinades a la primera guerra mundial, però que no es van vendre degut a la fi del conflicte.[↩](#fnref27){.footnote-back} ::: 28. ::: {#fn28} Això vol dir que és el màxim dirigent de l\'exèrcit a Catalunya.[↩](#fnref28){.footnote-back} ::: 29. ::: {#fn29} Miguel Primo de Rivera y Orbaneja era fill d'una família de militars molt antiga. El seu avi ja havia estat general, el seu besavi havia format part de l'exèrcit. El seu oncle Fernando Primo de Rivera y Sobremonte i el seu germà Fernando Primo de Rivera y Orbaneja (Aquest últim va morir al desastre d'Annual). El seu fill, José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, també va ser famós, però en aquest cas per haver fundat Falange Española Tradicionalista.[↩](#fnref29){.footnote-back} ::: 30. ::: {#fn30} Hem de considerar que un any abans, a Itàlia, el rei Vittorio Emanuele III va acceptar la dictadura feixista de Benito Mussolini. Les comparacions entre Primo de Rivera i Mussolini eren freqüents. Cal dir que el feixisme tenia bona premsa entre la societat conservadora del moment.[↩](#fnref30){.footnote-back} ::: 31. ::: {#fn31} És a dir: qui més impostos pot pagar.[↩](#fnref31){.footnote-back} ::: 32. ::: {#fn32} (cosa que no era congruent amb la idea inicial de Primo de Rivera i el rei Alfons XIII, que pretenien tornar al règim constitucional un cop la situació fos pacificada.[↩](#fnref32){.footnote-back} ::: 33. ::: {#fn33} La paraula "somatén" és una castellanització del català "Somatent (sometiente)", Era una milicia que s'havia fet servir típicament a Catalunya. La dictadura la va estendre per tota Espanya.[↩](#fnref33){.footnote-back} ::: 34. ::: {#fn34} Aquest concepte fa referència a la transformació demogràfica que experimenta tota Europa durant La Revolució Industrial. Es passa d'un règim demogràfic antic (amb alta natalitat, però també alta mortalitat, especialment infantil) a un règim demogràfic modern (baixa natalitat i baixa mortalitat). A països com Anglaterra i França, això succeeix durant els segles XVIII i XIX. A Espanya això es notarà a partir de 1918.[↩](#fnref34){.footnote-back} ::: 35. ::: {#fn35} Saldo vegetatiu o creixement natural: es produeix quan una societat creix només amb naixements, sense que la mortalitat l'afecti.[↩](#fnref35){.footnote-back} ::: 36. ::: {#fn36} El 70% dels impostos eren indirectes i menys del 30% eren impostos directes.[↩](#fnref36){.footnote-back} ::: 37. ::: {#fn37} El **corporativisme** és la doctrina política i social que propugna la intervenció de l\'Estat en la solució dels conflictes d\'ordre professional, mitjançant la creació de [corporacions](https://ca.wikipedia.org/wiki/Corporaci%C3%B3) professionals que agrupen treballadors i empresaris. (Vikpedia)[↩](#fnref37){.footnote-back} ::: 38. ::: {#fn38} A Catalunya sí que es permetia que la dona conservés les seves prioritats després del matrimoni.[↩](#fnref38){.footnote-back} ::: :::