Apunts Restauració - Conflicte Cubà PDF

LA RESTAURACIÓ I. Introducció: el sistema polític de la Restauració Després de l’intent de democratitzar el liberalisme i de modernitzar l’Estat es va restaurar la monarquia borbònica. Amb el pronunciament de Martínez Campos a Sagunt es posava fi al Sexenni Democràtic (1868-1874). Amb l’experi...

LA RESTAURACIÓ I. Introducció: el sistema polític de la Restauració Després de l’intent de democratitzar el liberalisme i de modernitzar l’Estat es va restaurar la monarquia borbònica. Amb el pronunciament de Martínez Campos a Sagunt es posava fi al Sexenni Democràtic (1868-1874). Amb l’experiència de la Primera República, l’ideal republicà, associat al desordre i al cantonalisme, quedava molt desprestigiat. Els sectors conservadors utilitzarien el desordre viscut el darrers mesos de la Primera República per desprestigiar el moviment republicà. El pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt (desembre 1874) va posar fi al Sexenni Democràtic i, d’aquesta manera, va posar terme al primer període de democratització i radicalització de l’Estat liberal espanyol. Durant el Sexenni havien estat la petita i mitjana burgesia urbanes les que havien agafat el poder i s’havien convertit en protagonistes de la vida política. Amb la Restauració, però, el centre del poder torna a recaure en els grans terratinents i l’alta burgesia financera, comercial i industrial. La Restauració s’ha d’entendre, doncs, com un pacte o una solució de compromís de les elits socials espanyoles destinat a eliminar tots els factors polítics desestabilitzadors, tant per la dreta (carlins) com per l’esquerra (moviment obrer i republicans). El nou sistema havia d’assegurar l’estabilitat política i posar fi a qualsevol intent de revolució democràtica i social. La Restauració es podria emmarcar, per tant, en el context europeu de conservadorisme que es va desfermar per reprimir la conflictivitat obrera sorgida de la Comuna de París (1871). La Restauració és el període més llarg de la història contemporània d’Espanya: va del 1874 al 1931 (més de 50 anys), però dividirem aquest període en tres etapes: 1. 1874 a 1898 → Consolidació sistema de la Restauració. 2. 1898 a 1923 → Crisi del sistema de la Restauració. 1898 en serà el 3. 1923 a 1931 → Dictadura de Primo de Rivera. punt d’inflexió Cal tenir present que, malgrat s’estableix el sufragi universal el 1890, la Restauració no va ser mai un sistema plenament democràtic. En aquest sentit, si els polítics i ideòlegs del sistema polític de la Restauració van acceptar el sufragi universal masculí, va ser per evitar la radicalització de les classes populars en un moment en què els moviments sindicals i socials —articulats pel marxisme i l’anarquisme— s’estaven consolidant. Va ser la por a les revolucions obreres el que va obligar el règim monàrquic a dotar-se d’una façana suposadament democràtica. Aquest període s’anomena Restauració perquè va suposar el retorn de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII, únic fill mascle d’Isabel II. Des del punt de vista d’Antonio Cánovas del Castillo, autèntic artífex del retorn de la dinastia borbònica al tron espanyol, el sistema de la Restauració naixia de la necessitat d’un sistema polític equilibrat que eliminés les confrontacions i la violència entre progressistes i moderats pròpies del regnat d’Isabel II. Cánovas, conscient dels errors que havien provocat l’exili forçat dels borbons en l’etapa anterior, va pretendre crear un sistema en què dos partits alineats ideològicament (partits dinàstics), s’alternessin al poder sense haver de recórrer a l’exèrcit per accedir al govern. Antonio Cánovas del Castillo era un vell polític monàrquic andalús molt experimentat. Cánovas, que s’erigiria com l’estadista que cimentaria el fonaments de la Restauració, creia que Espanya era monàrquica per tradició. Per això que es va desmarcar del liberalisme clàssic i va defensar una sobirania compartida entre el monarca i les Corts. Malgrat que ja durant el Sexenni Cánovas va defensar la legitimitat d’Alfons XII en el tron espanyol, el polític andalús no volia tornar als temps d’Isabel II, sinó que en volia corregir els seus errors: caràcter partidista i excloent dels moderats intervencionisme dels militars en la política enfrontaments civils (guerres carlines)  Aquests eren els principals eixos a corregir per assegurar l’estabilitat política. La Restauració va néixer, doncs, amb dos principals objectius: crear un sistema bipartidista de torn pacífic per acabar amb els pronunciaments pacificar el país i posar fi a la tercera guerra carlina i a la guerra dels deu anys de Cuba. La primera mesura que va prendre Cánovas per establir les bases del nou règim va ser la redacció d’una nova constitució: la Constitució de 1876, que seria la més llarga de la història d’Espanya, ja que va durar fins al 19231. Fins aleshores, a Espanya ja s’havien redactat sis constitucions (1812, 1837, 1845 i 1856, que no s’arribaria a aplicar mai; 1869 i 1873, que tampoc s’arribaria a aplicar) que no feien més que posar de manifest la inestabilitat política del règim liberal espanyol i la fragilitat amb què havia nascut i s’havia consolidat el liberalisme a Espanya. De les nou constitucions que s’han redactat a Espanya (si incloem la constitució federal de Pi i Margall del 1873), sis van ser redactades en un període de menys de 65 anys. La constitució de 1876 és una clara mostra del liberalisme més conservador: 1 Amb un últim breu període de vigència el 1931 des de la convocatòria de les eleccions municipals de 1931, fins a l’aprovació de la constitució republicana del desembre del mateix any.  sobirania compartida entre el Rei i les Corts defensa de la propietat privada centralisme polític confessionalitat catòlica de l’Estat (tot i que es permet la professió d’altres confessions) Per a Cánovas, la Monarquia era sinònim de legalitat. La monarquia existia abans que les lleis, abans que les constitucions. Les Corts no podien posar en dubte la sobirania del Rei. La Restauració era, així, un pacte de la monarquia amb l’Estat. El rei havia d’actuar com un poder moderador: havia de garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics, assumint el rol d’àrbitre. El monarca tenia els següents poders: dret de vet dret a nomenar ministres potestat de convocar i dissoldre les Corts Si bé la Constitució no fixava el tipus de sufragi, una llei de 1878 va establir el sufragi censatari, limitant el dret a vot al 5% de la població. Per això, quan el 1890 es va introduir el sufragi universal masculí, no va caldre modificar el text constitucional. Malgrat tolerar altres creences, l’Estat es proclamava confessionalment catòlic. S’establia un pressupost per finançar l’Església i l’educació religiosa (pressupost de culte i clero). Aquestes mesures d’acostament pretenien apartar l’Església dels sectors carlins i fer que els sectors més catòlics acceptessin la monarquia alfonsina. L’apartat més conflictiu de la constitució va ser, sense cap mena de dubte, la declaració dels drets dels ciutadans. Si bé la declaració dels drets era quasi equiparable a la de la Constitució democràtica de 1869, la seva execució quedava lligada a les lleis ordinàries que es promulguessin. D’aquesta manera es va procedir sistemàticament a restringir-los. Aquestes restriccions anaven enfocades a limitar les manifestacions dels sectors populars: dret d’impremta dret d’expressió dret d’associació  dret de reunió II. Bipartidisme i torn pacífic Cánovas va configurar un sistema amb dos partits que monopolitzaven la política: BIPARTIDISME (partits dinàstics) Partit conservador Partit liberal Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta La base d’aquest sistema era que, a través de l’alternança en el poder, els dos partits renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. Malgrat les diferències ideològiques els dos partits aplicaven mesures polítiques molt semblants en un intent d’evitar qualsevol confrontació. L’estabilitat política se situava per damunt de tot. Les dues forces polítiques hegemòniques van acceptar la Constitució del 76 i defensaven els mateixos principis essencials: Monarquia propietat privada Estat unitari i centralista Els dos partits eren coneguts com a partits dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si a totes les forces polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. A través d’un pacte, les minories (elits econòmiques) del país es repartien el poder d’una manera totalment antidemocràtica, excloent a la resta de forces polítiques i socials. Amb la configuració d’aquest pacte entre els dos partits, Cánovas posava les bases del torn pacífic i s’assegurava que l’exèrcit no intervingués més en política. A canvi d’abandonar el seu protagonisme en la política del país, l’exèrcit s’assegurava una certa autonomia i un pressupost elevat. L’exèrcit acceptava la limitació de la seva capacitat d’intervenció; a canvi, però, que el govern no apliqués reformes sobre l’estructura militar. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que l’exèrcit espanyol era massa nombrós (sobretot pel que fa al nombre d’oficials), inoperant i endarrerit; no era un exèrcit modern i eficaç. L’exèrcit havia agafat molt de protagonisme durant les guerres carlines —a les quals s’hi sumaran les dues guerres de Cuba (1868-1878 i 1895-1898), i, més endavant, el conflicte marroquí— i havia augmentat el nombre d’oficials. Les reformes per modernitzar l’exèrcit haurien afectat a un nombre molt gran d’oficials. Per tal d’assegurar la subordinació de l’exèrcit al poder civil es va emetre una reial ordre que establia que la missió de l’exèrcit era exclusivament la defensa de la seguretat i la independència del país (civilisme). III. La vida política i l’alternança en el poder A diferència de la resta de polítics, que eren homes de partit, Cánovas del Castillo era prioritàriament un home d’Estat. El seu estil va imprimir el caràcter a un llarg període de la història d’Espanya. Cánovas va transformar el partit alfonsí, que durant el Sexenni democràtic havia defensat la restauració monàrquica, en el partit liberal conservador. En ell s’hi aglutinaven els grups polítics més conservadors (grans terratinents i alta burgesia) a l’excepció dels carlins i dels integristes catòlics. Al final acabaria sent conegut com el partit conservador. Cánovas, però, ja havia anticipat que, per assegurar l’estabilitat política, el règim necessitava de dos partits polítics forts i fidels al sistema que s’alternessin de forma pacífica en el poder → Bipartidisme. El projecte bipartidista de Cánovas necessitava la creació d’un altre partit de caràcter més progressista: l’anomenada esquerra dinàstica. Cánovas va veure en Práxedes Mateo Sagasta la persona ideal per crear aquest nou partit, que neix oficialment el 1890. Després d’acceptar la Constitució de 1876, Sagasta es va prestar a cimentar les bases del Partit Liberal Fusionista: s’hi s’aglutinarien els petits i mitjans terratinents, les classes mitjanes i la burgesia urbana → base social del partit.  PARTIT CONSERVADOR PARTIT LIBERAL LÍDER Antonio Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta BASES SOCIALS Grans terratinents i alta burgesia Mitjans i petits terratinents, classes mitjanes, burgesia urbana IDEOLOGIA Conservadora (dreta dinàstica) Caràcter més progressista (esquerra dinàstica) - sufragi censatari - sufragi universal masculí - declaració de drets restringida - declaració de drets més àmplia - confessionalitat de l’estat - defensa d’un cert laïcisme PUNTS EN COMÚ Defensa de la propietat privada i l’ordre social; defensa d’una visió centralista de l’Estat; defensa de la monarquia alfonsina El partit liberal sorgiria de la fusió dels antics progressistes, els unionistes i alguns republicans moderats. Per entrar en el sistema polític de la Restauració, però, el Partit liberal va haver de renunciar abans al sufragi universal, i acceptar i defensar la monarquia. D’aquesta manera, conservadors i liberals coincideixen ideològicament en l’essencial, però difereixen en alguns aspectes secundaris → els dos partits assumeixen papers complementaris. Els dos partits, no eren partits de masses, sinó de minories. Les seves bases socials es trobaven entres les elits econòmiques del país. Els dos defensaven la Monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació d’un Estat liberal centralista i unitari. En la seva forma de govern però, els conservadors es mostraven més inclinats a l’immobilisme, proposant un sufragi censatari i defensant l’Església i l’ordre social. En canvi, els liberals eren més partidaris d’un sufragi universal i d’un reformisme social més progressista i laic. Tanmateix, en la pràctica, l’actuació dels dos partits no diferia en l’essencial. Hi havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que forcés l’altre partit a derogar-la quan tornés al poder. Se situava així l’estabilitat per damunt de tot. El torn en el poder quedava garantit gràcies al sistema d’alternança pacífica. Quan el partit al govern patia un procés de desgast polític, el rei dissolia el parlament i cridava el cap de l’oposició a formar govern. Llavors, es convocaven eleccions amb la finalitat d’aconseguir el nombre de diputats necessari per obtenir una majoria parlamentària. Els partits dinàstics a Catalunya: Els representants del partit conservador a Catalunya es van reunir al voltant de prohoms que van configurar-ne el nucli dur: Manuel Duran i Bas (jurista) Josep Ferrer i Vidal (industrial) Manuel Girona (banquer) Joan Mañé i Flaquer (periodista) Aquests prohoms situats a la franja més catòlica i conservadora del partit van oposar-se a la tolerància religiosa de la Constitució i a la política centralitzadora de Cánovas. Els conservadors catalans van rebre amb molt bons ulls l’arribada de la Restauració ja que esperaven que posés fi als problemes que havien sorgit durant el Sexenni: Ocupació de l’exèrcit carlí de 2/3 parts del territori rural català. Desmantellament de la legislació revolucionària en matèria de lliure canvi, i legislació social. Defensa dels interessos dels comerciants i industrials catalans a Cuba. Oposició a l’abolició de l’esclavitud per part del grups colonial catalans. Els liberals catalans, per la seva part, es van configurar al voltant de l’historiador Víctor Balaguer i de l’alcalde de Barcelona, Rius i Taulet (seria l’alcalde que portaria la Primera Exposició universal al 1888 a Barcelona). Els liberals catalans defensaven un sufragi universal que ampliés les bases socials del sistema, i un reformisme social més laic i que donés més llibertats a les classes populars. IV. Falsejament electoral i caciquisme Quan Cánovas parlava d’un sistema de torn pacífic no es referia a un sistema democràtic sinó a un sistema que garantís la pau mitjançant les eleccions, evitant, d’aquesta manera, el recurs als pronunciaments. La pau havia de venir garantida per les eleccions, però aquestes no eren la manifestació de la participació universal en la política. El caràcter democràtic de les eleccions no era una prioritat ni tan sols per als liberals sagastins, que havien preconitzat el sufragi universal masculí. El preu a pagar pel torn pacífic va ser el foment d’un doble pacte (de les elits entre si, i d’aquestes amb els notables locals) i el falsejament sistemàtic dels resultats electorals, com a únic mitjà de fer compatible una alternança que no podia dependre directament de la voluntat ciutadana. Així doncs, el sistema de torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys degut a la corrupció electoral i a la influència dels cacics. La corrupció no va ser un accident o una deformació del sistema, sinó que, contràriament, formava part de l’estructura d’aquest; n’era un dels fonaments. Sense frau electoral no hi havia torn de partits. Amb sufragi censatari o universal, les successives consultes electorals van tenir, des de 1876 fins al 1923, un resultat gairebé sempre previsible. Les eleccions eren guanyades sistemàticament pel partit polític que estava en el govern i que, per tant, les convocava. El calendari de les eleccions no era gens innocent, ja que no es fixava en el tram final d’un mandat del govern, sinó als pocs mesos d’haver pujat el partit de l’oposició al govern. Abans que governar, els primers passos de cada nou govern se centraven en la preparació de les eleccions. En conseqüència, s’invertien les tornes d’un procediment propi d’un sistema parlamentari. El poder executiu no era, doncs, el resultat dels ciutadans, sinó que sorgia d’una decisió prèvia extraparlamentària, en la qual intervenien diversos actors i, de forma molt imprecisa, l’opinió pública. Les eleccions no feien el govern, sinó que eren els governs els qui preparaven un parlament a la seva mesura, un cop havien aconseguit del monarca el decret de convocatòria de les eleccions. La lògica del sistema es basava en la prevalència del poder executiu sobre el legislatiu. La suma dels escons que pertanyien a membres dels partits dinàstics va arribar a obtenir majories aclaparants que oscil·laven entre un 98.2% i un 82.7%. Gairebé no quedava marge per a les minories. Tot i que a partir de 1891 ,amb l’entrada en vigor del sufragi universal, l’hegemonia dels dos partits dinàstics va baixar lleument, va quedar palès que el seu control sobre la representació popular no admetia dubtes. El partit que convocava i preparava les eleccions aconseguia una majoria escandalosa de diputats que se situava al voltant del 75%, el 1890, i a prop del 65% amb sufragi universal. Es tractava de victòries aclaparadores que feien inviable el funcionament del sistema de no concórrer un factor de compensació, que consistia en l’abandó del poder per part del partit que havia governat fins aleshores, amb l’esperança fundada de tornar a recuperar-lo aviat. El torn era alternança però, sobretot, era regulació dels mecanismes d’accés i abandó del poder, que havia fallat tant en el període del regnat d’Isabell II, com durant el Sexenni Democràtic. Per aquesta raó, els dos grans líders de l’època, Cánovas i Sagasta, van promoure des del 1881 cap endavant, la pràctica d’una alternança pacífica pactada o negociada com a mitjà per arribar al poder i per abandonar-lo. Qui convocava les eleccions les guanyava sense contemplacions. Però qui perdia el govern, acceptava una presència testimonial, al veure reduït el seu nombre de representants en fins a tres quartes parts del grup parlamentari anterior. En aquest sistema de Torn Pacífics, el monarca hi tenia un paper cabdal, ja que havia de fer a la vegada d’àrbitre i de moderador entre els dos partits dinàstics. A la Constitució de 1876, s’establia que Espanya era una monarquia constitucional en què el monarca, com a cap de l’Estat, tenia bastantes atribucions. Al rei se li reservava la direcció del poder executiu i el control del poder legislatiu a través del decret de dissolució de les Corts. Per arribar al poder, era necessari una decisió del monarca, que havia d’encarregar a un partit la tasca de formar govern. Aquest sistema exigia un notable grau de falsejament del sufragi o, en tot cas, el desenvolupament d’una sèrie de pràctiques electorals, més o menys corruptes, que garantissin que els resultats s’acomodarien a les previsions del govern. Aquesta corrupció, doncs, estava sistematitzada, institucionalitzada i arribava a gairebé tots els àmbits de la vida social i política. Aconseguir que aquest cercle viciós es mantingués en vigor durant tant de temps va ser una tasca complexa en què a banda de la intervenció de la corona i dels dos partits dinàstics, havien d’intervenir les elits locals. El mecanisme del frau electoral tenia diferents vies de procedir: L’adulteració del vot: es manipulen els resultats comprant vots, falsificant actes, s’incloïen en el cens les persones mortes, se n’excloïa de vives, s’amenaçava a l’electorat amb coaccions de tota mena, etc. Els cacics: persones que, basant-se en el seu poder socioeconòmic, controlava la política d’una població. Els cacics eren persones notables procedents sobretot de l’àmbit rural  que tenien molta influència sobre la vida local o Clientelisme econòmic o Control dels ajuntaments o Direcció del sorteig de quintes o Control dels tràmits burocràtics i administratius. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció del vot. Els governadors civils: el ministre de la Governació elaborava l’anomenat “Encasillado”, que consistia en l’assignació prèvia d’escons per a cada circumscripció electoral. Els governadors civils enviaven i distribuïen als cacics les llistes electorals que havien de sortir victorioses. El ministre de governació des de Madrid coordinava als governadors de cada província. El conjunt de totes aquestes trampes electorals era conegut amb el nom de Tupinada i garantia el tornisme. Aquest tornisme, però, era l’expressió més superficial d’un règim polític liberal de caire no democràtic. Els coetanis eren plenament conscients del frau electoral i molts intel·lectuals com Miguel de Unamuno o Joan Maragall van denunciar aquestes pràctiques sistemàtiques. El 1899, el poeta Joan Maragall observava que mentre “en Inglaterra y Francia el parlamento es antes que el gobierno, y los ministros salen de la voluntad de las Cámaras, en España el Parlamento se hace después que el gobierno, y a gusto de éste”. Unamuno, per la seva banda, deia que el fet que el govern guanyés les eleccions era “el abecé de la política”. V. La fi dels conflictes bèl·lics Una de les raons més poderoses per a l’arribada de la Restauració va ser la necessitat d’acabar amb les dues guerres que mantenia Espanya a finals de 1874. De la resolució d’aquests dos conflictes en depenia, també, l’estabilitat del nou règim. La més decisiva i urgent, des del punt de vista de la política interior, era la Guerra Carlina que s’havia declarat l’abril de 1872 amb l’arribada al tron d’Amadeu I de Savoia. Acabar amb les dues guerres era una prioritat per al govern de Cánovas i per a la imatge d’un monarca, Alfons XII, que el seu mentor havia definit tan com a “soldat”, com a “pacificador”. L’última guerra carlina: La guerra carlina que hereta la Restauració és, en la seva dimensió territorial, molt més àmplia del que podria semblar a partir del desplegament militar que s’havia fet durant el Sexenni. Els carlins tenien el control sobre parts substancials de Catalunya, el nord de València, Aragó, La Rioja i, naturalment, del País Basc i Navarra. Ara bé, fora del País Basc i Navarra, les accions dels carlins quedaven confiades a guerrilles rurals més que a un exèrcit pròpiament dit. La presència carlina es concentrava a les zones rurals i a les petites ciutats, sense cap presència rellevant en ciutats principals, a excepció d’Estella (Navarra), que va ser convertida per Carles VII (hereu de Carles Maria Isidre) com a capital del seu protoestat carlí. Per comprendre bé la sociologia del carlisme i la seva influència en determinades zones, cal entendre que al País Basc i Navarra, l’exèrcit carlí no actuava com un exèrcit d’ocupació, sinó que era l’expressió del suport popular de què gaudia en aquelles terres. L’estratègia de Cánovas en la seva lluita contra el carlisme va ser la d’actuar, simultàniament, per la via política i la via militar. D’una banda, l’acció pròpiament política consistia en apartar dels carlins les seves bases socials i el sector que el legitimava ideològicament. D’aquesta manera, Cánovas volia aconseguir que l’Església acceptés definitivament la monarquia alfonsina i deixés de donar suport a les insurreccions carlines. Com deia Duran i Bas a Cánovas, el febrer de 1875, “el carlismo más que con las armas, se vencerá quitándoles la bandera”. I aquesta bandera, fins aleshores, l’havia enarborat el clero. La relació entre l’Església i l’Estat, que quedaria fixada a la Constitució de 1876, anava orientada cap aquesta voluntat política d’acostar les posicions entre la monarquia i l’Església. A Catalunya, tot i que les forces carlines es van endur algunes victòries militars (conquesta d’Olot), amb l’ofensiva de l’exèrcit liberal es va acabar expulsant els carlins dels nuclis on s’havien fet forts (Seu d’Urgell, Igualada, Vic, Manresa, Olot, etc.). El 1875 les forces carlines eren derrotades a Catalunya, País Valencià i Aragó, i només al País Basc i a Navarra es resistien a caure. Amb la caiguda del front català, el govern espanyol va poder destinar una partida de 120.000 soldats a recuperar les posicions perdudes al nord. No obstant això, amb l’entrada del pretendent Carles VII que va intentar reestructurar la lluita al País Basc i Navarra, els carlins van poder resistir durant uns mesos més. El mateix monarca, Alfons XII, en un intent de legitimar la corona, i responent al desafiament del pretendent carlí, va assumir el lideratge de l’ofensiva estatal. El monarca es posava, així, al front de l’exèrcit vencedor i evitava, de passada, que la glòria fos aprofitada per algun altre general. Finalment, el febrer de 1876, davant la impossibilitat de resistència, Carles VII marxava cap a l’exili creuant la frontera amb França pronunciant el seu famós “¡Volveré!” que no compliria mai, i l’exèrcit carlí es rendia definitivament. D’aquesta manera acabava l’última guerra carlina que es va produir a la Península. Com a mesura de gràcia, i amb la voluntat d’evitar un nou conflicte, es va oferir als oficials carlins la possibilitat d’integrar-se a l’exèrcit liberal amb el mateix grau d’oficialitat, sempre i quan deposessin les armes. Amb el final de la guerra civil, cal tenir present, però, que el carlisme polític i sociològic no va desaparèixer, i que una de les seves grans aspiracions, la defensa del furs, va ser defensada per altres vies. I és que la guerra havia acabat, però no les raons de fons que l’havien causada. Així doncs, una de les conseqüències immediates de la derrota carlina va ser l’abolició definitiva dels furs bascos. Això suposava la fi del sistema foral. Els bascos i els navarresos perdien les seves competències fiscals i havien de participar igual que la resta de províncies al sistema de quintes. Ara bé, el 1878 el govern, després de llargues negociacions i per intercessió de Cánovas, va atorgar una certa autonomia fiscal a les províncies basques amb els concerts econòmics. Els impostos serien recaptats directament per les diputacions provincials, i aquestes pagarien anualment una quota determinada a l’Estat (embrió del concert econòmic actual). D’aquesta manera, la força del forisme s’imposava a la proclamada “legalitat comuna”, encara que fos d’una manera un mica obliqua. L’acabament de la guerra carlina va permetre al govern enviar més tropes a Cuba per posar fi a la insurrecció. A mesura que la pressió militar anava augmentant, els insurrectes es van veure obligats a negociar i el 1878 es signava la Pau de Zanjón. Conflicte cubà: La guerra dels Deu anys La guerra de Cuba, malgrat coincidir temporalment amb la carlina, era de naturalesa ben diferent. La seva gènesi estava en la pròpia política espanyola a Ultramar, que governava l’illa —i les seves altres possessions— com una colònia, sense aplicació de les lleis i politíques que regien la metròpoli. El 1868, aprofitant el canvi polític de la Revolució Gloriosa a la península, els insurrectes cubans s’alçaren en armes. Les posicions dels insurrectes cubans es van mantenir fermes durant molt de temps, sobretot a la part oriental de l’illa, on hi predominava el negoci de la producció sucrera i una abundant població negra de residència rural. El líder polític de la insurrecció, Carlos Manuel de Céspedes, va dissenyar un projecte d’independència per a Cuba com una república de persones lliures (és a dir, contemplant l’abolició de l’esclavitud, donant exemple el mateix Céspedes alliberant els seus esclaus negres). El “Grito de Yara”, proclamat per Céspedes el 10 d’octubre de 1868, i la presa de la ciutat de Bayamo pels insurrectes, van marcar el tret de sortida de la guerra colonial, que seria coneguda com la Guerra dels Deu anys. Va ser una guerra que va conviure amb els diferents règims polítics del Sexenni democràtic i que es va allargar fins als primers anys de la Restauració. L’existència mateixa de la guerra plantejava la necessitat de canviar les normes amb què es governava l’illa, però la resposta dels governs metropolitans va venir molt marcada pels interessos dels espanyols residents a Cuba. Així doncs, el govern va encarar la guerra com un conflicte merament militar, i no va entendre les necessitats de redefinir les relacions i el tracte entre Metròpoli i colònia. El govern de la Restauració no es va decidir a afrontar la insurrecció cubana fins que no va resoldre el conflicte carlí que tenia lloc en territori peninsular i que qüestionava la legitimitat del monarca restaurat. Acabada la guerra carlina, el 1876, 243 000 soldats espanyols van ser enviats a Cuba dirigits pel general Martínez Campos. Per tal de forçar els insurrectes cubans a negociar la pau, Martínez Campos va emprendre una sèrie de mesures que tenien com a objectiu debilitar l’altre bàndol. D’aquesta manera, es va intentar incentivar els soldats insurrectes a desertar i passar-se a les files de l’exèrcit espanyol, i es va prometre la llibertat per als esclaus que combatien amb els espanyols. També, es va facilitar la sortida dels país per als líders independentistes. Amb aquest conjunt de mesures, i amb la divisió existent entre els líders militars i civils dels insurrectes, l’exèrcit espanyol va poder imposar-se forçant un acord de pau que acabés amb la guerra. Els insurrectes, desgastats i esgotats, es van veure obligats a negociar una pau pactada: la Pau de Zanjón (1878), que en realitat seria viscuda més com una treva que com una reconciliació. El final de la guerra s’havia produït més per esgotament de l’adversari que no per la seva derrota. Els independentistes només van veure la pau com una cessament de les hostilitats per reorganitzar les seves forces des de l’exili i preparar una nova insurrecció que esclataria el 1895 (guerra definitiva). Els efectes pràctics de la Pau de Zanjón van ser: reconeixement a Cuba de la mateixa autonomia que Puerto Rico teòrica abolició de l’esclavitud (no arribaria fins al 1888) dret per als cubans a crear partits polítics i a tenir representació a Madrid mentre no anessin en contra de l’administració espanyola. àmplia amnistia per als insurrectes. La guerra havia costat la vida a 100.000 persones i havia costat a la hisenda estatal uns 250 milions de pessetes. La guerra dels Deu Anys va suposar per a Espanya una oportunitat perduda per redefinir la relació de la metròpoli amb la seva colònia i emprendre una sèrie de reformes que portaven dècades ajornades. Amb la Pau de Zanjón, a canvi de la capitulació de les tropes independentistes, el govern espanyol incloïa una àmplia amnistia i el dret als cubans a crear partits polítics mentre no anessin en contra de l’administració espanyola 📬 Cuba tindria així, per primer cop, representants a les Corts. La qüestió de l’abolició de l’esclavitud va quedar irresolta ja que només es van alliberar els esclaus que havien lluitat amb les tropes espanyoles. L’abolició definitiva no arribaria fins al 1888, durant el govern llarg de Sagasta. VI. El desenvolupament del torn de partits El partit conservador, que havia impulsat la redacció de la Constitució, va ser el primer partit en governar. L’alternança en el poder: els torns pacífics es van fer efectius per primer cop al 1881 quan Sagasta va formar el primer govern liberal. Serà durant aquest primer govern conservador que es desenvoluparan i es concretaran els aspectes més ambigus de la Constitució (sufragi, drets dels ciutadans). Amb la primera alternança, Sagasta, sent president del govern, començarà a introduir el sufragi universal, encara que només fos a les eleccions municipals (1882). L’establiment del sufragi universal va ser un procés gradual que acaba el 1890 amb la introducció del sufragi universal masculí a les eleccions generals. Per llavors, el sistema electoral ja estava totalment controlat i, per això, el sufragi no espantava als conservadors. Només 11 anys després del seu accés al tro, el rei Alfons XII moria de tuberculosi amb 28 anys. Per por que la mort del rei donés ales als carlins i als republicans, liberals i conservadors van signar el Pacte del Pardo. Amb aquest pacte, tan Cánovas com Sagasta donaven suport a l’esposa del rei, Maria Cristina, a títol de regent fins que el nadó Alfons (futur Alfons XIII) obtingués la majoria d’edat. Maria Cristina seria regent fins al 1902, quan Alfons XIII compleix 17 anys. Amb la regència va començar una època de domini dels liberals contraposada amb l’època anterior marcadament més conservadora. Sota el govern llarg de Sagasta (1885-1890) es recuperen alguns drets perduts després del Sexenni: Llei d’associacions (1887) → es deixa de marginar als partits opositors. Ja no hi ha partits il·legals. Abolició de l’esclavitud (1888) Introducció dels judicis amb jurat Nou codi civil (1889) → és més flexible en quant a drets dels ciutadans Sufragi Universal masculí (1890) → el cens passa de 800 000 persones a 5 000 000 persones majors de 25 anys. A partir de 1890, l’alternança va continuar, i liberals i conservadors es van anar tornant al poder. El 1897, Cánovas del Castillo és assassinat en un balneari del País Basc per un anarquista. La mort de Cánovas va posar en evidència la dependència que tenien els dos partits dels seus líders → el partit conservador començaria a patir divisions internes fruit de la lluita pel lideratge. La mort de Sagasta el 1902 faria que dins del partit liberal es produeixin les mateixes divisions. VII. Les forces polítiques marginades del sistema El panorama social i polític que hi havia a Espanya a principis de l’any 1875 era el de vencedors i vençuts, però també estava replet de desencantats després dels convulsos anys precedents. Era, en gran mesura, una societat política amb abundància de republicans que no creien en la pròpia república, de monàrquics, els nombrosos partidaris de don Carlos, i els promotors del rei Alfons, que eren els vencedors del moment, però no els amos exclusius de la situació política. En front de la formació dels dos grans partits dinàstics inspirada per Cánovas i Sagasta, els corrents polítics i ideològics que es van mantenir al marge del sistema, bé per no acceptar la dinastia borbònica o bé per ser de filiació republicana, van haver d’efectuar una llarga travessa d’exilis i divisions internes. En aquest sentit, l’adversitat unia a carlins i republicans com a enemics del règim canovista. Carles VII i milers dels seus combatents van anar a l’exili després de la derrota de 1876. Republicans com Salmerón o Ruiz Zorrilla van patir el desterrament interior o van ser expulsats d’Espanya. La marginació del sistema polític inaugurat a Sagunt va obligar a carlins i republicans a plantejar-se vies d’acció política. Alguns sectors carlins i republicans van sostenir la via insurreccional com a mitjà per assolir el poder perdut, però la tendència majoritària va ser, no obstant això, la d’una progressiva acceptació de la “legalitat comuna” establerta pel règim de la Restauració, entrant, així, en la lluita política electoral. Els republicans van ser els grans perdedors del pronunciament del 1874. La I República havia acabat sent un fracàs absolut fruit de la divisió entre els republicans. Amb l’establiment del sistema de la Restauració, els republicans van ser perseguits i es van haver de moure en la clandestinitat. La derrota de 1874 agreujaria les divisions entre els republicans. Tot i tenir una xarxa de suports i influències a les grans ciutats bastant important, els republicans no aconseguirien tenir la representació institucional suficient. Un sector dels republicans, dirigit per Emilio Castelar, va mostrar la voluntat d’entrar en el sistema de la Restauració acceptant les normes del joc imposades per Cánovas → són el POSSIBILISTES: moderen el seu discurs i accepten el joc de la Restauració. Al 1876, Castelar crea el PARTIDO REPUBLICANO POSIBILISTA (obtenen una representació minoritària) ZORRILLA, per la seva part (antic dirigent durant el Sexenni) no acceptarà el joc de la Restauració i radicalitzarà el seu discurs creant el PARTIDO REPUBLICANO RADICAL. Els radicals no descartaran l’ús de la violència per tal de derrocar el règim. Intents fracassats d’INSURRECCIÓ (→ la més important es va produir el 1886 dirigida pel general Villacampa). El fracàs de la via insurreccional però va fer que molts partidaris radicals optessin per la opció centralista de Salmerón → va fundar el Partido Republicano Centralista, que pretenia ser el principal partit republicà espanyol fora de Catalunya, on dominaven els federalistes (vol ocupar l’espai central del republicanisme). A Catalunya, però, la força principal va continuar sent el Partit Republicà de Pi i Margall. Però aquest es va veure afeblit per l’escissió catalanista de Valentí Almirall. Els federals eren els que sortien més perjudicats del fracàs revolucionari i els hi va costar molt tornar a aixecar el vol → per tal d’estimular i reactivar el federalisme es va convocar el Congrés federal, el 1883. Aquest projecte combinava el reformisme social amb una visió descentralitzadora de l’Estat, es posen les bases d’un Estat català en sentit federal. Les reformes liberals que suprimien els partits il·legals i el sufragi universal van revifar el republicanisme, que per fi tenia opcions d’entrar al Parlament. Això va estimular la formació de coalicions com Unión Republicana que aplegava a tots els republicans excepte els possibilistes. Malgrat que les aliances van permetre augmentar els escons parlamentaris i van obtenir bons resultats al 1893 i 1896, els republicans van haver de fer front a la creixent COMPETÈNCIA que els hi suposava el moviment obrer.  Sorgiment del PSOE Creixent influència de l’anarquisme (abstenció) Els republicans perdran part del seu antic suport social El carlisme: Amb la derrota militar el 1876, es va prohibir l’estada a Espanya del pretendent Carles VII. La derrota militar i el reforçament de la monarquia alfonsina van sotmetre el carlisme a una crisi profunda. Alguns membres destacats, com el general Cabrera, van acabar reconeixent a Alfons XII com a rei legítim. S’havien produït tres guerres i tres derrotes des del 1833. La via insurreccional fracassa, i alguns dirigents carlins comencen a replantejar-se les vies de la lluita. Amb l’arribada de la Restauració i amb la Constitució del 1876, l’Estat liberal i l’Església havien tornat a apropar les seves postures i a crear lligams. L’aproximació de l’Església al règim de la Restauració va deixar al carlisme sense un dels seus fonaments ideològics més importants. Fins ara el carlisme s’havia legitimat com a gerent polític de l’Església, però l’aproximació d’aquesta a Alfons XII deixava a Carles sense un dels seus suports. Cánovas va ser molt intel·ligent al afegir dins la Constitució que l’Estat finançaria l’Església i l’educació religiosa. Malgrat la seva derrota militar, el carlisme va sobreviure a Navarra, País Basc i Catalunya, però va patir un procés de transformació, d’adaptació d’objectius. Al 1886, amb l’ ACTA de LOREDAN, es van establir els nous paràmetres polítics del carlisme. Seguiria defensant: El catolicisme  El tradicionalisme El forisme però abandonaria la defensa de l’Antic Defensa del pretendent Carles Règim i acceptaria el nou ordre liberal. Oposició a la democràcia Aquestes noves bases polítiques de l’Acte de Loredan serien establertes per Juan Vázquez de Mella. Però al mateix moment, el carlisme va patir una escissió per part del sector més INTEGRISTA CATÒLIC. Els integristes van acusar Carles d’acceptar el liberalisme i no defensar les doctrines papals que condemnaven el liberalisme. Es va acusar a Carles de donar prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la religiosa. Se’l va acusar, en definitiva, de voler ser com Alfons XII, un rei liberal. El 1888, Ramón Nocedal va protagonitzar l’escissió fundant el Partido Católico Nacional → el partit deixa de reconèixer a Carles com a rei i es converteix en un partit integrista catòlic que accepta entrar al parlament per tal d’obtenir del poder. El 1890, el partit carlí es va configurar com a un partit que pretenia estendre tota la seva àrea d’influència al territori espanyol → es vol convertir en un partit d’àmbit nacional Al 1896, els carlins aconsegueixen 10 diputats. VIII. La guerra d’ultramar – Cuba: la perla de les Antilles Antecedents: situació social, econòmica i política de Cuba en relació a la seva metròpoli Cuba, “la perla de las Antillas”, era una colònia molt rica i en alguns aspectes més avançada que la pròpia metròpoli. La seva primera línia de ferrocarril havia estat fundada el 1837 (onze anys abans que la primera línia de la península) entre La Habana i Bejucal, i a finals de segle tenia 2.315 km de xarxa ferroviària, una cinquena part de l’existent a Espanya. La ciutat de La Habana, amb els seus ajuntaments limítrofes reunia a finals de segle XIX gairebé 300.000 habitants, xifra que la situava com la tercera ciutat més gran per darrere de Madrid i Barcelona. A més a més, una rica capa social formada per criolls s’havia consolidat durant el segle XIX, convisquent amb fornades d’immigrants peninsulars que van aconseguir fer “les Amèriques”, precisament a l’illa de Cuba. Entre ells destacaven a finals de l’últim terç del s. XIX els d’origen català, que van començar a desinvertir a l’illa caribenya per traslladar els seus capitals a Europa a partir de la guerra dels Deu Anys (famílies com els López, Güell, Vidal-Quadras, Ferrer-Vidal, etc.). Cuba no era, per tant, una simple colònia tropical, sinó una societat complexa i econòmicament integrada en els mercats mundials de matèries primeres com el sucre o el tabac. Això la convertia en una clara candidata a l’emancipació política, tendència que la seva proximitat i les relacions econòmiques cada cop més intenses amb els EUA no feia més que incrementar. El que caldria explicar, per tant, no és tant la independència de Cuba a finals de segle XIX, sinó la seva permanència a l’imperi espanyol al marge del procés emancipador de les repúbliques americanes que es va donar a principis de segle XIX, que va fer de Cuba una anomalia. En la combinació d’esclavisme i expansió sucrera, insularitat i àmplia presència militar metropolitana podríem trobar algunes de les claus. El 1863 s’havia creat el ministeri d’Ultramar, amb competències específiques sobre les colònies, separat de l’àrea d’Assumptes Exteriors, com una resposta a la progressiva complexitat dels assumptes ultramarins. Però els ritmes polítics de la metròpoli i de la colònia no caminaven de forma compassada, perquè la maduresa econòmica de Cuba exigia un nou tracte polític que el liberalisme espanyol es resistia a concedir. Aquest va ser l’origen de la guerra dels Deus Anys, que va acabar en un pacte que no va acontentar a cap de les dues parts. La dificultat va residir en l’aplicació concreta, que van bloquejar, en la mesura del possible, tant els governs metropolitans com les elits cubanes (generalment d’origen peninsular), que apostaven per l’assimilació o l’espanyolització de l’illa. La situació social i econòmica de les colònies espanyoles va experimentar notables canvis en les darreres dècades del segle XIX, modificant de forma decisiva les seves relacions amb la metròpoli. Les activitats econòmiques de la Gran Antilla estaven centrades, des de l’època colonial, en la producció de matèries primeres de gran projecció en el mercat internacional (sucre i, en menor mesura, tabac) i en tota una activitat portuària organitzada al voltant de les exportacions cubanes als grans centres de consum (la GB, EUA i Espanya), del tràfic esclavista i de les importacions de productes agraris i industrials (farines i teixits) procedents de la metròpoli. Sobre aquests dos pilars (sucre i port) pivotava tota la relació econòmica de Cuba amb Espanya, però amb un fil que ho unia tot, que era la política de duanes i les limitacions al comerç que imposava la legislació espanyola. L’especialització sucrera va permetre a Cuba assolir el 40% de tota la producció mundial de sucre de canya i el 28% de sucre de qualsevol classe. L’especialització cubana i el comerç es va anar escorant inexorablement cap al mercat nordamericà passant de representar un 17,2% de les exportacions cubanes, el 1840, a un proporció del 81%, el 1894; i del 99,9%, el 1900, un cop desvinculada l’illa, ja, d’Espanya. Entre el final de la guerra anterior i el “Grito de Baire” havien passat quinze anys, més de treva que no pas de desenvolupament ambiciós de les promeses del pacte de Zanjón, pel fracàs de les polítiques de reformes que, excepte en matèria abolicionista, va caracteritzar als governs de la Restauració. Aquesta nova guerra, però, no acabaria amb un pacte, sinó amb un diktat imposat per la potència vencedora, que va liquidar tot l’imperi ultramarí d’Espanya, des de les Antilles al Pacífic. Perquè l’esclat de la insurrecció a Cuba va acabar arrossegant el litigi amb Espanya a l’illa de Puerto Rico i, sobretot, a les Filipines. Espanya quedava, d’aquesta manera, fora del concert de metròpoli colonial en un moment en què s’estava forjant l’ordre imperial. La guerra de 1895-1898 va tenir dues fases. La primera va ser una guerra purament colonial, en la qual es van repetir alguns esquemes de la guerra dels Deu Anys i que des de la perspectiva espanyola es va voler entendre com un simple conflicte de control d’una colònia revoltada que no apreciava la vàlua de la seva pertinença a l’imperi espanyol. La segona, de pocs mesos, va ser una guerra entre dues potències imperials de molt desigual poder. Les conseqüències d’una i de l’altra (i probablement més la segona) van ser profundes per a Espanya, tant en l’ordre econòmic com en el polític, i fins i tot en el moral. L’incompliment dels compromisos i els pactes que l’Estat havia firmat a la Pau de Zanjón van ser l’origen de l’esclat de la guerra d’independència a Cuba. Amb la Pau de Zanjón (1878), els cubans esperaven una sèrie de reformes que atorguessin a la població insular els mateixos drets i representació que a la població peninsular: participació en el govern de l’illa llibertat de comerç abolició de l’esclavitud forta representació a les Corts La manca d’un procés descentralitzador que dotés l’illa d’òrgans de poder representatiu i la total monopolització del mercat cubà per part d’Espanya van radicalitzar el descontentament a la colònia. La política econòmica espanyola sobre Cuba perjudicava el comerç cubà i encaria la vida a l’illa, que només podia proveir-se de productes espanyols, més cars i de pitjor qualitat que el de les potències industrials més pròximes com els EUA. Factors polítics Causes de la guerra de 1895 Factors econòmics La rotunda oposició de les classes implicades en el negoci colonial no va permetre que s’apliquessin les reformes que reclamaven els cubans; una forta pressió que era exercida des dels interessos econòmics de la metròpoli (propietaris de plantacions, negrers, comerciants, etc.). El govern espanyol va mancar de visió política davant d’aquest conflicte, ja que va disposar de 17 anys per negociar un estatut d’autonomia per a l’illa. El ressentiment acumulat a l’illa, més la forta repressió exercida per l’exèrcit espanyol quan es va desencadenar el conflicte van fer que la causa cubana es radicalitzés i anés virant gradualment cap a la independència. En aquest sentit, les reformes des del govern espanyol van arribar tard i malament. Un cop es van poder crear partits polítics a Cuba, es van crear dos grans partits Partido Autonomista Unión Constitucional Estava format per cubans Tenia una forta militància de peninsulars instal·lats a Cuba demana autonomia política per Partit espanyolista que volia preservar el model l’illa, reformes econòmiques i el colonial existent compliment dels acords de Zanjón. L’abolició de l’esclavitud no va arribar fins al 1888 (amb un govern liberal de Sagasta) després de fortes reticències dels comerciants i industrials espanyols). El 1893, els liberals van proposar un projecte de reforma de l’Estatut colonial de l’illa, però els grups econòmics peninsulars el van tombar: hi havia molts interessos econòmics. La negativa espanyola a introduir reformes va fer que sorgís una tercera força política, que, aquesta sí, negava l’autoritat espanyola a la colònia. José Martí, polític i intel·lectual fill de valencians, va fundar el Partido Revolucionario Cubano. El nou partit es postulava com una força netament independentista i va ser l’agrupació que va liderar la revolta de 1895. La projecció de Martí va fer que aquest moviment ràpidament aglutinés els antics líders de la Guerra dels Deu Anys i que obtingués ressò i reconeixement internacional. Cal tenir present, en aquest sentit, que els EUA desitjaven i esperaven la independència cubana per obtenir un nou mercat més proper. El 1891, en comptes d’aplicar reformes, Cánovas va imposar una nova tarifa aranzelària per als productes que importava Cuba i que no venien de la metròpoli (en aquell moment el principal client econòmic de Cuba eren els EUA). Els EUA compraven gairebé el 90% de les exportacions de sucre cubà, però només exportaven un 32% dels productes manufacturats que entraven a l’illa (balança desigual). El nou aranzel servia per protegir i assegurar que els cubans compressin els productes manufacturats espanyols. Els EUA, davant l’aranzel de Cánovas, van amenaçar amb tancar les portes als productes cubans si l’Estat espanyol no modificava la seva política. Cuba necessitava mantenir el comerç amb els EUA. Els EUA van mostrar el seu interès i van pressionar fins al punt d’intentar comprar les colònies a Espanya. Espanya però, sempre rebutjaria aquesta possibilitat al·legant motius patriòtics. L’excés de patriotisme que es va desfermar amb la guerra va fer que el govern mesurés malament les seves possibilitats i les seves forces. Per a Cánovas, Cuba era l’Alsàcia-Lorena d’Espanya, mentre que Sagasta proclamava que Espanya havia d’estar disposada a sacrificar “fins a l’última pesseta del tresor espanyol i fins a l’última gota de sang del darrer espanyol abans de consentir que algú li tragués un tros del seu territori”. Per al govern, era preferible perdre una guerra a afrontar la humiliació de l’abandó de les colònies d’ultramar per uns pocs milions de dòlars. 1) La Guerra Colonial: La gran insurrecció Cubana El 24 de febrer de 1895 va començar la que seria la més gran i definitiva revolta cubana amb el Grito de Baire. A la petita població de Baire es va produir el primer “crit” per la independència cubana. Durant les primeres setmanes van quedar fixats els contingents i els territoris de cadascun dels dos bàndols: la insurrecció va ser controlada per les tropes espanyoles a les zones occidentals de l’illa (més poblades), però les tropes insurrectes es van fer fortes i van poder actuar còmodament a la part oriental (zones rurals). Era un panorama similar al de la guerra anterior, però amb una major experiència i material per part dels insurrectes. El govern espanyol va pensar que es tractava només d’una petita revolta espontània i es va limitar a posar ordre a la població de Baire. Al mateix temps, José Martí i Máximo Gómez -tornats de l’exili- es dedicaven a aixecar en armes tot el sector oriental de l’illa. Amb el manifest de Montecristi -publicat encara la República Dominicana- els dos líders exposaven el seu programa de lluita per estendre la revolta a la zona occidental controlada pels espanyols. Pocs dies abans, Antonio Maceo havia arribat a Cuba procedent de Costa Rica per assumir el comandament militar dels insurrectes a la part oriental de l’illa. Les diferències de la insurrecció de Baire amb la de Yara eren notables. Aquest cop el moviment estava més ben preparat i els seus líders havien après dels errors de la Guerra dels Deu Anys. Les seves exigències, tal i com apuntava el Manifest de Montecristi, anaven bastant més enllà de la separació d’Espanya, ja que apuntaven a una remodelació profunda i a la democratització de la societat cubana. De fets, els insurrectes no plantejaven una guerra, sinó una revolució. Maceo assumiria el comandament militar i el lideratge de la zona oriental de l’illa, mentre que Martí -que assumiria el lideratge institucional- i Gómez havien d’estendre la insurrecció per la zona occidental. En el trajecte cap a la part occidental, Martí moriria en una de les primeres escaramusses amb l’exèrcit espanyol a Dos Ríos i passaria a ser considerat un autèntic màrtir i heroi de la causa cubana. Amb el temps passaria a ser conegut amb el nom de “El Apóstol”. Només començar, els insurrectes perdien l’artífex de la guerra, l’ideòleg de la revolució i el líder moral del moviment. El govern espanyol s’havia vist sorprès per l’aixecament, però ben aviat, veient que no es tractava d’una simple revolta sinó d’una autèntica insurrecció, va enviar, com ja havia fet anteriorment, el general Martínez Campos per controlar la situació. D’aquesta manera, Martínez Campos va ser nomenat governador de l’illa. Però, aquesta vegada, el mateix general ja no les tenia totes sobre les possibilitats d’Espanya en aquest nou conflicte colonial. Abans de partir cap al Carib, acomiadant-se de la regent Maria Cristina li va dir: “Me da el corazón que será la última guerra que tenga que sostener España en América”. Les previsions ja no eren tan favorables. Martínez Campos creia que per guanyar la guerra s’havia de combinar l’acció bèl·lica amb l’acció política de negociació amb els líders insurrectes. Però aquesta vegada el general no aconseguiria l’èxit de la Guerra dels Deu anys i veuria com tots els seus intents fracassarien. Maceo, amb les seves columnes de milicians, va aconseguir el seu principal objectiu: estendre el conflicte per tota l’illa. Cuba es convertia així en un gran teatre d’operacions entres dos contendents desiguals. L’estratègia militar utilitzada pels insurrectes, però, afegida al coneixement del territori, igualarien la balança. A la vegada, Maceo aconseguia paralitzar l’economia cubana. De vora el milió de tonelades de sucre produïdes el 1895, la xifra cauria fins a poc menys de 300.000 tonelades el 1896. En aquesta ocasió, Espanya no podria extreure de Cuba els recursos per combatre-la. Esborronat per l’abast del conflicte, el govern de Madrid va decidir lliurar una guerra sense quarter. Per implementar aquesta nova estratègia, el general Martínez Campos va ser substituït per Valeriano Weyler, que arribaria amb 50.000 homes de reforç. Però l’estratègia del mallorquí no descansava tant en desplegar més forces sobre el terreny, sinó en eliminar les bases de suport del Ejército Libertador. A la seva arribada a Cuba, Weyler va detectar ben aviat quins eren els problemes principals que impedien l’èxit de les tropes espanyoles. Per una part veia que els insurrectes rebien el suport de la població rural, i per l’altra que l’exèrcit espanyol estava mal organitzat i preparat. Weyler va abandonar la negociació política i va concentrar tots els seus esforços a l’acció militar. Començava, així, la guerra total que estendria el conflicte a la població civil. Weyler era l’escollit per aplicar aquesta política per la fama de crueltat i contundència que tenia. Per tal de tallar la connexió entre els camperols i els insurrectes va decretar que tota la població rural es concentrés en poblats fortificats controlats per l’exèrcit espanyol, amb l’amenaça d’executar com a rebel a qualsevol que desobeís aquesta ordre. En un breu termini, centenars de milers de persones van haver d’abandonar les seves finques per refugiar-se, sense gairebé mitjans de subsistència, en aquests poblats fortificats on van ser víctimes fàcils de la fam i de les epidèmies. En concentrar la població rural en aquests camps, la major part de les collites es van perdre i això va desencadenar la fam entre la població internada que va patir un gran índex de mortalitat agreujat per les malalties produïdes arran de la densitat de població concentrada. La repressió sobre el món rural, en comptes d’obtenir els resultats desitjats, no va fer més que radicalitzar el suport de les classes populars cap als insurrectes i va atiar l’animadversió cap als espanyols. Els efectes d’aquesta política es van deixar sentir també als EUA, on es van experimentar restriccions en l’abastiment de sucre i tabac. El deteriorament de la situació es va deixar sentir fins a les més altes esferes de Washington, on van començar a arribar les queixes i els clams de cubans adinerats i de ciutadans nordamericans amb inversions a l’illa, que exigien l’adopció d’una actitud més ferma en el conflicte cubà. Després del nomenament del president McKinley, amb una opinió pública cada cop més favorable a la independència de Cuba, l’administració nordamericana va començar a pressionar Espanya perquè introduís reformes que aturessin la carnisseria. D’altra banda, els soldats espanyols, que estaven mal alimentats i poc preparats, no aconseguien imposar-se militarment per diferents raons: - L’exèrcit espanyol lluitava en un territori desconegut i amb un clima advers. - Les forces espanyoles tot i estar en superioritat de cinc contra un es veien superades pel tipus de combat que es produïa a l’illa. No era una guerra convencional sinó una guerra de guerrilles en la  qual les tropes cubanes (mambises) utilitzaven els coneixement del territori per desgastar les forces espanyoles mitjançant emboscades i atacs ràpids. - Les tropes espanyoles, mal alimentades, tenien un índex de mortalitat molt elevat causat per les malalties tropicals. Es calcula que un 50% de les baixes espanyoles es devien a les epidèmies i no al combat. El 1897, amb l’assassinat de Cánovas del Castillo i el retorn de Sagasta al govern, es produiria un gir en la política colonial. Weyler va ser cessat i substituït pel general Ramón Blanco. Sagasta, veient que l’exèrcit espanyol no estava aconseguint imposar-se als insurrectes, va iniciar un procés de conciliació per tal de posar fi al conflicte dotant Cuba d’un govern autònom. El decret d’autonomia cubà establia el sufragi universal a l’illa i la igualtat de drets entre peninsulars i cubans. També concedia al govern autònom el dret a aplicar les seves pròpies polítiques aranzelàries. Aquest era l’últim intent desesperat del govern per mantenir la colònia sota sobirania espanyola. Però aquestes mesures arribaven tard i després d’una guerra que havia causat molt de dolor entre la població civil. La política repressora de Weyler havia radicalitzat els ànims de la població, que ja no estava disposada a acceptar el domini espanyol. D’altra banda, els insurrectes no veien la necessitat de pactar la pau en un moment en què es veien forts i creien que podien guanyar la guerra. A més, l’ombra dels EUA cada cop s’allargava més i deixava entreveure que els insurrectes no estaven sols en la lluita. Així doncs, els insurrectes es van negar a acceptar la fi de les hostilitats, que van ser declarades unilateralment pel govern espanyol. Preocupat pel curs dels esdeveniments, el govern nordamericà va enviar a La Habana el cuirassat Maine. Ara deixem un moment de banda el conflicte cubà per anar a veure què va passar al mateix temps a les colònies del Pacífic. 1) B) La rebel·lió a les Filipines: Paral·lelament al conflicte cubà, el 1896, es produiria la rebel·lió de les Filipines. La colònia del Pacífic, però, presentava poques semblances amb Cuba. L’arxipèlag havia rebut una escassa immigració espanyola i estava essencialment governada pels missioners de les principals ordes religioses. Al no haver-hi hagut una forta colonització d’espanyols, van ser les ordes religioses qui amb el seu projecte d’evangelització tenien el control efectiu de la colònia amb l’ajuda d’un petit contingent de militars. Espanya no tenia tants interessos econòmics a defensar a les Filipines, però es volia mantenir l’enclavament per raons estratègiques i patriòtiques. La rebel·lió filipina va ser conduïda per la Lliga Filipina, fundada i dirigida per José Rizal. El moviment d’alliberament filipí va tenir el recolzament de la població indígena, de part de la població mestissa castellanoparlant, i va ser conegut amb el nom de Katipunan. La primera insurrecció es va estendre per la capital, Manila, el 1896, però Rizal va ser capturat i executat per un tribunal militar. El govern espanyol, sent conscient que les Filipines eren molt més difícils de defensar que Cuba a causa del nombre d’illes de què estava integrada va promoure negociacions amb els caps de la insurrecció per tal d’aconseguir una pacificació transitòria. En estar format per nombroses illes, la defensa de l’arxipèlag requeria d’una forta presència naval, que Espanya en aquells moments tenia destinada a Cuba. Tornem, ara, al desenllaç de la guerra de Cuba. 2) La guerra imperalista: La intervenció dels EUA L’interès per Cuba per part dels EUA venia de lluny i s’havia manifestat, fins i tot, en intents de compra de les Antilles. Des de la seva formació com a nou Estat, els EUA s’havien caracteritzat per mantenir una política proteccionista i per centrar els seus esforços econòmics en desenvolupar un mercat nacional potent. Si bé és veritat que el 1898 el 90% dels productes americans encara es venien al propi territori, el 10% que s’exportava ascendia a 1.000 milions de dòlars. El 1885, diverses publicacions advertien que el mercat intern americà era insuficient, i que la sobreproducció de productes industrials “hauria de resoldre’s i evitar-se en el futur, mitjançant un major comerç amb l’estranger”. Els interessos comercials americans, però, es veien sempre limitats pels aranzels proteccionistes que imposava el govern espanyol sobre l’illa. Els EUA eren conscients que amb una Cuba independent ja no hi hauria cap barrera que impedís l’obertura del mercat cubà als interessos nordamericans. Si bé els EUA sempre havien mostrat la seva simpatia cap al nacionalisme cubà, el 1897 aquesta simpatia es va fer més que evident quan el president dels EUA, William McKinley, va mostrar el seu suport als insurrectes. L’expansió per l’estranger podia ser especialment atractiva, i també podia semblar un acte de generositat ajudar un grup insurgent a derrocar una metròpoli colonial, com en el cas de Cuba. El 1898, els rebels cubans ja portaven lluitant tres anys contra els conqueridors espanyols, de manera que va ser possible crear un estat d’ànim favorable a la intervenció entre l’opinió pública nordamericana. El suport popular a la revolució cubana es basava en la idea que els insurrectes, com els americans de 1776, lluitaven en una guerra pel seu propi alliberament nacional. Durant el conflicte, el govern americà es va proposar com a mediador, però Espanya, veient les segones intencions americanes, sempre ho va rebutjar. Quan les forces espanyoles ja havien demostrat que no eren capaces d’acabar amb el conflicte i s’havia procedit a concedir un règim autònom a l’illa, els EUA van aprofitar la circumstància per augmentar la seva intervenció enviant a La Habana un vaixell de guerra sota el pretext de fer d’observador internacional. El febrer de 1898, el buc de guerra nordamericà Maine fondejava al port de La Havana com un símbol de l’interès americà pels esdeveniments de Cuba. La nit del 15 de febrer, però, el cuirassat Maine explotava en misterioses circumstàncies i es va enfonsar amb la pèrdua de 268 homes. Mai no es va presentar cap prova sobre la causa de l’explosió, però als EUA l’ansietat va augmentar vertiginosament i McKinley va començar a actuar amb vistes a una possible guerra. Investigacions posteriors apunten a un accident, però la premsa americana es va aprofitar de la catàstrofe per desplegar una estrident campanya antiespanyola. Aquella primavera, tant McKinley com la comunitat empresarial van començar a adonar-se que no podrien aconseguir el seu objectiu -fer fora Espanya de Cuba- sense una guerra, i que el següent objectiu -assegurar la influència militar i econòmica americana a Cuba- no podien deixar-lo en mans dels rebels cubans. Només una intervenció nordamericana podia assegurar aquest objectiu. L’incident del Maine va ser, doncs,ddl v el pretext ideal per engegar una forta campanya mediàtica contra Espanya, a la qual s’acusava de l’explosió. El govern dels EUA, esperonat per l’opinió pública, va emetre un ultimàtum a Espanya en el qual se li exigia un armistici com a previ pas per a l’abandó de Cuba i Puerto Rico. El govern espanyol va rebutjar l’ultimàtum al·legant que Espanya no tenia res a veure amb l’afer del Maine. Posteriorment es va afirmar que l’opinió lllresident nordamericà no hagués declarat la guerra sense el suport de les grans corporacions econòmiques. Diversos anys després de la guerra de Cuba, el president de la Oficina de Comerç Exterior del Departament de Comerç americana escriuria sobre aquell període: La guerra entre Estados Unidos y España no fue sino un incidente de un movimiento general de expansión, que tenía sus raíces en el nuevo entorno de una capacidad industrial mucho mayor que nuestra capacidad de consumo doméstico. Així doncs, Espanya es va veure empesa a una guerra que no desitjava per defensar el seu orgull colonial. L’abandó de les colònies sense oferir lluita podia suposar un colp mortal al sistema de la Restauració i podia fins i tot posar en perill la monarquia. D’aquesta manera, a Espanya s’engegaria una forta campanya mediàtica patriòtica apel·lant a la resistència contra l’enemic americà: la guerra estava servida. Un cop declarada la guerra, els fets es van succeir de manera molt ràpida. Els americans van derrotar els espanyols en tres mesos, en el que John Hay, el secretari d’Estat americà, va anomenar més endavant “una guerrita espléndida”. La superioritat naval americana no va permetre que el conflicte s’allargués. A la batalla de Santiago de Cuba, la flota espanyola dirigida per l’almirall Cervera seria totalment anorreada per les forces americanes. Durant el conflicte, l’exèrcit nordamericà va fer com si no hagués existit cap exèrcit rebel cubà, i quan els espanyols es van rendir, no van permetre que cap cubà assistís a l’acte de rendició o que la pogués signar. El general William Shafter no va permetre que cap rebel cubà armat entrés a Santiago, la capital. Aquestes mesures anaven orientades a recalcar que la derrota espanyola era fruit de la intervenció americana i no pas del desgast produït pels insurrectes cubans. Al mateix temps, els americans aprofitarien la guerra contra Espanya per intervenir a les Filipines, on a la batalla naval de Cavite, les forces americanes s’imposarien novament a les espanyoles. El desembre de 1898, Espanya, humiliada i vençuda, es veuria obligada a firmar els acords de la Pau de París en la qual l’antiga metròpoli es comprometia a abandonar els seus territoris d’ultramar, que passarien a ser un protectorat americà (Puerto Rico i Filipines) mentre Cuba seria una república independent sota la tutela dels EUA. Espanya perdia d’aquesta manera el que li quedava del seu antic imperi colonial. Es posava fi a cinc segles d’Imperi espanyol, tot i que a aquelles alçades només en quedava un reducte. Espanya, en el moment en què les potències europees estaven ampliant els seus imperis a costa d’Àfrica i d’Àsia, quedava reduïda a les seves fronteres peninsulars. S’evidenciava, així, que la que havia sigut una de les primeres potències colonials del món passava a ser una potència de segon ordre. Així, si més no, era com ho va viure bona part de l’opinió pública espanyola en el que serien les conseqüències morals de la derrota. Pel que fa a Cuba, junt amb l’exèrcit americà, va arribar el capital americà. Acabada la guerra, els americans van començar a fer-se càrrec dels ferrocarrils, de les mines i de les propietats de les plantacions de sucre. En pocs anys es van invertir 30 milions de dòlars de capital americà. United Fruit va entrar en la indústria sucrera cubana i va comprar 1.900.000 acres de terreny a uns 20 centaus l’acre. XIX. Els catalans davant la guerra En esclatar el conflicte, la majoria de la classe benestant catalana i de les principals entitats econòmiques del país van defensar l’espanyolitat de les colònies, i van donar suport al govern espanyol. Recordem que la burgesia industrial i comercial catalana tenia molts interessos a Cuba. Les més grans riqueses catalanes (Güell, López, etc.) s’havien creat a Cuba. Els aranzels de 1891 havien afavorit molt les exportacions catalanes a l’illa. Recordem que la major part de productes manufacturats espanyols eren realitzats per la indústria catalana. Era per tot això que aquestes elits econòmiques volien defensar i mantenir els seus interessos econòmics a la colònia. Els empresaris catalans volien defensar el mercat del qual treien més profit. Les classes popular, per contra, van mostrar un clar sentiment d’oposició al conflicte. Recordem que en aquell moment les lleves (el reclutament dels soldats que havien d’anar a la guerra) es feien amb els sistema de quintes: tots els homes majors d’edat podien ser cridats a complir amb els seus deures militars. Les quintes es feien a través de sorteig. Però el sistema de quintes establia una clàusula mitjançant la qual es podia esquivar les obligacions militars. Pagar 300 duros era l’única manera de no ser cridat a la guerra. D’aquesta manera, la burgesia sempre esquivava ser reclutada per la guerra, mentre que les classes populars, que no disposaven d’aquests 300 duros sempre serien l’únic sector destinat a formar les files de l’exèrcit. Les classes populars veien com havien d’anar a lluitar i morir per defensar un interessos econòmics que no eren els seus. Anaven a morir per defensar els interessos econòmics de la burgesia. A causa d’aquest sistema de quintes, les classes populars sempre es van oposar a la guerra i es van mostrar com a pacifistes i antimilitaristes. De les forces polítiques, els únics partits que es va oposar clarament a la guerra va ser el Partit Republicà Federal de Pi i Margall i el Partit Socialista de Pablo Iglesias. La resta de partits republicans es van deixar emportar per l’onada de patriotisme i van donar suport al govern. Pi i Margall va ser l’única veu que es va alçar en contra del conflicte i que reclamà el dret dels cubans a decidir el seu futur. Les forces catalanistes, per la seva banda, van tenir una postura més ambigua. En un principi, van donar suport a la sobirania espanyola de l’illa apel·lant als interessos de la burgesia catalana. Recordem que el catalanisme polític s’havia configurat a la darrera dècada del segle XIX al voltant dels sectors econòmics més acomodats. No obstant això, la premsa catalanista mai va criticar als insurgents cubans. Els patriotes cubans eren vistos amb una certa simpatia per part dels nacionalistes catalans. Si bé el catalanisme polític va defensar la sobirania espanyola de l’illa, com a mesura per posar fi al conflicte colonial, també va proposar un procés de descentralització que dotés a l’illa d’un règim autònom. Pensaven així que amb l’autonomia les demandes cubanes quedarien satisfetes; i per altra banda, pensaven, també, que, si Cuba obtenia autonomia, els catalans podrien utilitzar aquest precedent per demanar autonomia també per Catalunya.