Introducció a les Relacions Internacionals PDF

INTRODUCCIÓ RELACIONS INTERNACIONALS: Significat i concepte. Es defineixen les Relacions Internacionals com el conjunt d’activitats humanes (econòmiques, polítiques, socials etc.) amb una dimensió política* que transcendeixen les fronteres dels estats (i tenen la capacitat d’afectar les relacions d...

INTRODUCCIÓ RELACIONS INTERNACIONALS: Significat i concepte. Es defineixen les Relacions Internacionals com el conjunt d’activitats humanes (econòmiques, polítiques, socials etc.) amb una dimensió política* que transcendeixen les fronteres dels estats (i tenen la capacitat d’afectar les relacions de poder i distribució de recursos). * La dimensió política fa referència a que aquest conjunt d’activitats tinguin implicacions de negociació, interessos, dominació etc., que afectin d’una forma transcendent a nivell polític. Cal distinguir entre les Relacions Internacionals (en majúscula) , és a dir, els fets, la realitat, i les relacions internacionals (en minúscula), que fa referència a la disciplina que categoritza i classifica aquests fets per teoritzar posteriorment. L’objectiu d’una teoria doncs seria el de seleccionar un conjunt de fets, ordenar-los i conceptualitzar-los dotant-los de sentit, establint relacions causals i així explicar un fenomen. Les relacions internacionals son una disciplina normativa, és a dir, no només analitza i explica els fets sinó que també proposa com hauria de ser allò que s’explica. Dins de les relacions internacionals trobem tres conceptes bàsics: - Política internacional: son el el conjunt de relacions polítiques interestatals dins del sistema d’estats (relació entre dos o més estats). Utilitza un eix de referència estatocentric, és a dir, situa com a eix vertebrador del concepte l’estat. Es pot entendre com una “continuació” de la ciència política fora de les fronteres dels estats. - Política mundial: intenta superar l’estatocentrisme i neix a partir dels anys 70 amb l’aparició del fenomen de la globalització. S’incorporen altres actors que no son estats (multinacionals, ONG’s). Son el conjunt de relacions polítiques que tenen lloc més enllà de les fronteres dels estats. La política mundial fa referència, per exemple, a com es relacionen els estats amb les multinacionals. - Política exterior: la política exterior explica exclusivament el comportament dels estats i els seus afers interns, domèstics, en la presa de decisions que afectaran en la relació amb un altre estat. És, per tant, una política pública. Història de les Relacions Internacionals. La problemàtica fonamental que dóna lloc a l’aparició de la disciplina de les relacions internacionals és la guerra. Així, s’intentarà explicar perquè sorgeix la guerra entre els estats i, principalment, com evitar-la (vocació normativa). És una ciència doncs amb un clar contingut aplicable, hi ha una voluntat científica en la recerca de la pau i la seguretat. No serà fins després de la Primera Guerra Mundial que sorgirà aquesta disciplina de forma diferenciada, però anteriorment s’havien elabort perspectives parcials sobre aquesta problemàtica des de diferents disciplines: - Des de la història: s’havien dut a terme estudis de la casuística de la guerra. - Des del Dret: s’havia estudiat la guerra i de com evitar-la a través dels tractats. - Des de la filosofia s’havia estudiat des de una perspectiva antropològica (és l’ésser humà violent per naturalesa, necessita la guerra?) i des d’una aproximació moral (la guerra és nociva, dolenta). - Des dels estudis estratègics: analitzaven les estratègies i els moviments a la guerra. A partir de la fi de la Primera Guerra Mundial, fet mai vist a la historia de la humanitat i que va deixar un gran impacte, va sorgir la necessitat de crear un camp d’estudi específic:  - Recurrencia de la guerra en les relacions interestatals. - Estudi de la dimensió “internacional” en les ciències socials i jurídiques. - Seguretat interestatal i recerca de la pau com a Leitmotiv de la nova disciplina. - Tenir en compte que el progrés científic pot portar retrocés moral. Així, es va produir l’empancipació dels estudis relacionats com a disciplina pròpia de la resta de disciplines. El 1919 es va institucionalitzar la disciplina al Regne Unit com a Internacional. Affairs, amb una agenda de tres punts: - Paper de l’estat en les RRII. - Relació entre el poder polític i el militar. - Naturalesa del conflicte i de la cooperació. Trobar els factors que puguin contribuir a la cooperació entre estats. En resum, a la disciplina de les relacions internacionals se li poden atribuir set característiques: - Disciplina jove (des de 1919). Poca definició. - Estrictamen vinculada a la problemàtica guerra/pau. És l’eix vertebrador original de la disciplina. - Predomini anglosaxó (EUA i RU). - Marcat caràcter pràctic. - Caràcter normatiu. - Transdisciplinària. - Permanent debat acadèmic sobre la pròpia naturalesa de la disciplina. Tradicions de pensament de les RRII Martin Wight durant els anys ‘40 i ‘50 recopila tota la informació en relació amb les Relacions Internacionals de diversos autors occidentals (aquests treballs es coneixen al públic el 1991), amb l’objectiu de dotar de contingut la nova disciplina i classificar-lo segons tres grans famílies: les tres tradicions de pensament.* *Una tradició de pensament és una eina metodològica i analítica que engloba a diversos autors amb visions semblants sobre un camp d’estudi concret, en aquest cas el sistema internacional. Son categories flexibles, amb autors polifacètics i els seus límits son difusos. Martin Wight, amb la finalitat d’extreure el contingut necessari dels autors i classificar-los, formula una sèrie de qüestions als autors, que respon amb el contingut de les obres. - La naturalesa humana (característiques primigènies, essencials dels éssers humans). - La guia d’activitat (quin és el principi que guia la conducta de l’ésser humà). - Quins son els actors principals en les RRII. - Quina és la dinàmica d’interacció predominant entre els actors. - La concepció de l’espai polític (quin espai creen o en quin espai es donen les RRII). - Quins son els instruments principals de interacció. - La característica principal de la disciplina. Segons aquesta manera, va discernir tres tradicions de pensament: El realisme (hobbisme/maquiavelisme) Els autors inclosos dins d’aquesta tradició tenen una concepció pesimista sobre la naturalesa de l’ésser humà, ja que consideren que son malvats per naturalesa, tendeixen al mal. El conflicte és natural i lògic i la guerra és una condició natural en els humans. La necessitat d’adquirir recursos limitats per a la supervivència porta els humans al egoisme i a la desconfiança i la por cap els altres individus, tenint en compte que poden acabar amb la propia vida fàcilment. Així, la guia d’activitat de l’ésser humà serà la prudència. Pels realistes, els actors principals dins les RRII son els estats, i els propis estats adopten el tarannà egoista dels ésser humans (estatocentrisme). La dinàmica de interacció predominant entre els actors serà doncs la confrontació, el conflicte. Existeixen altres dinàmiques, com la cooperació, però la cooperació sempre serà totalment interessada i poc habitual. Segons aquesta concepció, els períodes de pau son excepcionals, i es produeixen o bé si els actors prefereixen reservar-se i preparar-se millor per al conflicte o bé perquè durant un temps hi ha un estat predominant al que no se li pot fer front (la Pau Romana). Pels realistes l’espai polític que es crea és un sistema, però no una societat ni una comunitat. La relació que es produeix entre els actors és que aquests han de tenir en compte a l’altre, integrar la existència de l'aliè en el balanç cost-benefici de les decisions a prendre. Encara així, no existeixen normes, institucions o valors comuns que regulin les relacions entre els estats i la seva conducta. Els instruments principals per a les relacions son la via militar i la diplomàtica. Amb tot això, la característica principal del sistema des de la tradició realista és la anarquía. En aquest cas, l’anarquia és la condició on la qual no existeixen governs supranacionals amb la capacitat de imposar la seva voluntat a la resta d’actors. Segons el pensament d’un dels autors més representatius d’aquesta tradició, Hobbes, els estats no son capaços a nivell internacional de desenvolupar un òrgan superior a ells que els englobi (com si fan els humans creant els estats), i per tant aquests estats viuen entre ells en l’estat de natura. Revolucionisme (kantianisme) Els revolucionistes, al contrari que els realistes, sostenen que l’ésser humà és bo per naturalesa, però la seva vida en societat és la que fa que el mal aparegui. Alguna institució (com la família, la propietat privada, l’Estat...) corromp a la persona i fa que sigui malvada. En aquest sentit, la guia d’activitat dels homes pels revolucionistes és la moral; son especialment normatius. A diferència de la tradició realista, la revolucionista sosté que els l’actor principal de les relacions internacionals és l’ésser humà (en quant a membre de la humanitat). S’allunya doncs de l’estatocentrisme. La dinàmica predominant pels revolucionistes és la cooperació internacional i l’emancipació dels elements societaris (ja que aquests corrompeixen i oprimeixen els humans). L’espai polític pels revolucionistes és la comunitat, on un conjunt de persones que es relacionen entre sí, d'acord a unes determinades regles d'organització jurídiques i consuetudinàries, i que comparteixen una mateixa cultura o civilització en un espai o un temps determinats.Comparteixen una identitat. En relació amb això, els revolucionistes es qüestionen la institució de l’estat. Els autors més destacats del revolucionisme son Kant, Marx i Engels, autors anarquistes etc. La característica principal d’aquesta tradició seria doncs la recerca de la emancipació. Racionalisme Els racionalistes es situen a mig camí entre les dues tradicions descrites anteriorment. En quant la naturalesa humana, els racionalistes consideren que l’ésser humà no és bo ni dolent per naturalesa, d’alguna manera té les dues pulsions al mateix temps. El que fa que la persona es comporti be o malament és la situació en la que es trobi, segons el que més l’interessi. La persona prendrà decisions racionals mitjançant un anàlisi cost benefici. En base a això, es podria dir que l’ésser humà és altruista limitat, és a dir, té una tendència cap al bé però limitada a certes situacions on els interessos de la persona entren en contradicció en fer el bé. La guia d’activitat de l’ésser humà és doncs la Raó. Els racionalistes són estatocèntrics. La dinàmica en les RRII segons els racionalistes seria doncs la negociació, la convivència entre la cooperació i el conflicte. L’espai polític pels racionalistes és doncs la societat internacional, on els estats es doten d’una sèrie d’institucions, normes i valors, però sense una identitat compartida. Els instruments serien doncs les normes de les quals els estats es doten per a la protecció de la societat. La característica principal d’aquesta tradició és l’ordre, entès com la racionalització de la conducta. ELS ACTORS INTERNACIONALS i LA SOCIETAT INTERNACIONAL. Definició d’actor internacional. Marcel Merle, a la seva obra “Sociologia dels Actors Internacionals” aporta una definició operativa del que es un actor internacional. Així, un actor internacional, per ser-ho: - Ha de tenir capacitat de mobilitzar recursos (que no tenen perquè ser propis i de tot tipus) per aconseguir objectius propis. - Poder d’influència sobre altres actors. Provocar un comportament diferent al que hagués tingut l’altre actor si el primer no hagués intervingut (fa una cosa o deixa de fer-la, influència per acció o per omissió). - Han de ser actors autònoms: han de ser capaços de fixar els seus propis objectius (mínim). Tipologies d’actors. Hi ha diverses classificacions de tipus d’actors internacionals: 1) Segons Marcel Merle: - Estats: son els actors internacionals fonamentals. - Organitzacions intergovernamentals: formades per estats. - Forces transnacionals (for de l’àmbit purament estatal): - Empreses multinacionals: forta influència econòmica. - Organitzacions no governamentals: influència social. - Opinió pública internacional: composta pels mitjans de comunicació i la societat civil global, impacte en la conducta i en les implicacions ètico-polítiques. 2) Segons la tipologia transnacional de Mansbach: Actors Públics: - Estat - Actor governamental no central - Actor governamental interestatal Actors Privats: - Actor no governamental interestatal  - Actor intraestatal no governamental - Individu 3) Tipologia general: - Estat - Organització Internacional Governamental (OIG). - Actor governamental no central (local o regional, àmbits d’influència limitats però autonomia). - Empresa transnacional. - Organització Internacional No Governamental (OING). - Grup de criminalitat transnacional organitzada. - Actor intraestatal no governamental. - Individu. Dinàmica (dels actors) en les Relacions Internacionals: La dinàmica en les Relacions Internacionals és el ventall de possibles tipus de relacions que es poden donar entre els actors. LA SOCIETAT INTERNACIONAL. Avui dia les relacions internacionals succeeixen el marc de la societat internacional. Abans de la formació d’aquesta societat internacional, va existir la situació presistèmica i el sistema internacional. La situació presistèmica es caracteritza per l’existència de diferents actors internacionals però que, encara així, no tenen coneixement un de l’altre i per tant no s'estableixen relacions (els imperis precolombins i els regnes europeus abans de 1492, per exemple). El sistema internacional conté una sèrie d’actors que es relacionen entre ells però es caracteritza per la situació d’anarquia: no existeix un actor supraestatal que tingui la capacitat de imposar la seva voluntat a la resta d’estats, de forma que actuï com un àrbitre. En aquesta situació anàrquica existeix un ordre: la conducta es regula sense ser necessària una autoritat superior. La societat internacional es caracteritza per l’existència d’una consciència comuna entre els actors d’uns interessos compartits. Per tal d’assolir-los, aquests es doten d’una sèrie de normes i institucions (tractats internacionals). Encara així, no existeix cap “govern del món”, la cooperació és limitada. Més enllà de la societat internacional, trobaríem un estadi superior, la comunitat internacional. La comunitat internacional estaria caracteritzada pel reconeixement d’una identitat comuna, amb un fort element de solidaritat, allunyant-se de la divisió entre fronteres i estats i fomentant la integració de tots els actors. L’ordre internacional. Patró de comportament: quan un actor es comporta recorrentment d’una manera genera una expectativa de comportament en els altres actors i al mateix temps una modificació de la conducta original en la resta d’actors. Un patró de comportament sempre va associat a una finalitat. Ordre: qualsevol patró de comportament humà que està orientat a la consecució d’uns objectius determinats. Per tant està atès a un objectiu funcional. Noció sociològica de l’ordre i l’ordre internacional, segons Hedley Bull. Segons Hedley Bull, l’ordre com a tal té tres objectius bàsics: - Limitar la violència física per mantenir la integritat. - Respecte en vers els compromisos adquirits. - L’estabilitat de la propietat. Aquests tres objectius son també objetius de l’ordre internacional, expressats de la següent forma: - La limitació de la violència, que en la societat internacional es manifesta, per exemple, en la cooperació interestatal per mantenir el monopoli de la violència i evitar el seu ús per part de altres grups. - l manteniment de les promeses, representat pel principi pacta sunt servanda. - L'estabilitat de la propietat, objectiu que es manifesta en la societat internacional no només a través del reconeixement mutu dels Estats de les seves respectives propietats, sinó sobretot en el reconeixement mutu de la sobirania. A aquests tres objectius se li afegeixen tres més derivats dels anteriors: - Preservació del propi sistema i la societat d’estats. - Manteniment de la sobirania dels estats (principi de no ingerència, respecte sobirania). - El manteniment de la pau (introduint mecanismes per mantenir-la). CONCEPCIONS DEL PODER EN LES RRII El poder és un concepte controversial amb varies definicions, ja què es relaciona molt estretament amb altres termes com influencia, força i potència. Raimond Aron. Raimond Aron proposa una definició per a poder i el diferència de la influencia, força i potència. Per Aron el poder és la capacitat de fer, produir i destruir. Diferència entre poder i força: el poder és un concepte més abstracte que el de força, que és més concret i més instrumental. Per a Aron la força està composta pels recursos concrets dels que un actor disposa per poder fer, produir i destruir. Diferència entre poder i influència: l'influència és un dels aspectes del poder, si s’entén el poder com un mitjà i no com una finalitat en sí mateix. La influència és el mitjà per aconseguir alguna cosa, no com una finalitat en sí mateixa. La influència és la capacitat de canviar el comportament d’un actor. Diferència entre poder i potència: per a Aron, la potència és un actor, i es consideren a actors com a potències els que tenen capacitats superiors a la resta d’actors. Definició proposada per Robert Alan Dahl. Segons Dahl, el poder és la capacitat de l’actor A perquè l’actor B actuï de forma diferent a com ho hagués fet si l’actor A no hagués fet res, per acció o per omissió. 4 aproximacions al poder. 1. Entendre el poder com una possessió, com una capacitat. S’és poderós en front d’algú (element relacional). és un aproximació massa absoluta, ja que es pot ser poderós en front d’uns actors però no d’altres. 2. Aproximació finalista: capacitat d’aconseguir una cosa. És poderós algú que aconsegueix el que vol. 3. Poder com a autonomia: és poderós qui és capaç de mantenir-se lliure d’influència externa. 4. Poder com a capacitat d’evitar que expandeixin poder sobre ell. El poder dels estats: domini sobre els recursos. Els estats son poderosos perquè tenen recursos tangibles i intangibles. Recursos Tangibles. - Recursos econòmics: capacitat productiva i financera, es poden veure reflectits en dades com el PIB/PIB per càpita, l’IDH etc. - Territori: està caracteritzat per l’extensió i la propia localització (recursos naturals, posició estratègica). - Població: té un gran impacte en la resta d’actors, de fet conforma la part humana de la resta de recursos. - Forces armades: nombre de persones dins de l’exèrcit. - Armament: capacitat de produir i importar o exportar armes. Recursos Intangibles. - Organitzacions políticoburocàtiques de l’Estat: lleis, capacitat diplomàtica, eficiència, espionatge, servei propagandístic etc. - Cohesió social/ caràcter nacional: proporciona la unitat entre els ciutadans i reforça les capacitats de l’estat. Depèn del tipus de lideratge. - Prestigi/reputació/imatge. - Recolzament extern (aliances). Diferència entre poder potencial i poder efectiu. El poder potencial és el fet de posseir el recurs (tens poder en potència). El poder efectiu és aquell que és real perquè pots aplicar el recurs. Per exemple, un estat pot posseir la bomba atòmica (té el recurs) però que els tractats internacionals li impedeixin utilitzar-la. Fungibilitat/convertivilitat/transferibilitat del poder. El poder és transformable, convertible. Per exemple, el poder econòmic pot transformar-se en poder militar (comprant armes, destinant uns recursos productius en la fabricació d’armes etc). Però no tots els poders son transformables, hi ha alguns difícils de convertir (poder militar en econòmic per exemple). Transformacions en el Tractament del Poder. Noció del poder estructural de Susan Strange. El poder estructural de Susan Strange fa referència al fenomen que tracta de com certs actors son capaços de fixar les “normes del joc” (funcionament de tractats internacionals, protocols etc.) de tal manera que els afavoreix-hi encara que tinguin recursos inferiors en vers altres actors. Aquest poder estructural s’ha manifestat en la estructura financera, productiva, de seguretat i de coneixement. Un exemple paradigmàtic seria el cas de França i el regne Unit. Encara que hi ha països amb més potencial que ells, com la Índia, aquests son membres Permanents eprmanents del Consell de seguretat de la ONU. Això és degut a que gràcies a la força que tenien després de la IIGM com a vencedors, van poder establir-se en aquesta posició de forma perpètua. Diferenciació entre Soft Power i Hard Power. El hard power (poder dur) seria la capacitat d’influència directa sobre un actor, el poder tradicional. El soft power (poder suau) en canvi està compost per elements més subtils i impacta sobre les prioritats i valors, preferències d’altres actors sense necessitat de pressió a través de l’exportació de productes culturals, elements identitaris etc. El soft power mantéuna estreta relació amb el concepte de hegemonia ideològica introduït per Gramsci. El soft power pot modificar la conducta i cosmovisió d’altres actors per tal de que procedeixen de la forma desitjada per un altre actor sense necessitat d’intervenir directament. Un clar exemple és la influència cultural dels EUA (fast food, Hollywood etc.), exporten un model de vida. Trobar l’equilibri, la combinació i la complementarietat entre el hard i el soft power dóna lloc a l’anomenat smart power (poder intel·ligent). Un exemple de smart power seria el fet d'utilitzar el soft power per a legitimar la violència (hard power). El poder actual. El poder actual es caracteritza per ser difús, ja que està repartit en tot un entramat d’actors molt gran i variat, s’ha perdut l’essència estatocèntrica. És també fragmentat, ja que no tots els actors tenen tots els tipus de poder. LA SEGURETAT La seguretat és un fenomen dialèctic en l’intercanvi dels actors. La seguretat, segons Barry Buzan, no només es basa en la supervivència sinó també en l'estabilitat la garantia d’unes condicions mínimes (raonables i dignes). S’entén la seguretat com a un element per a la llibertat: ser suficientment autònoms d’amenaces. Component objectiu i subjectiu de la seguretat El component objectiu de la seguretat es troba quan existeix una amenaça provada. És menys comú en les relacions internacionals. El component subjectiu apareix quan hi ha una amenaça no provada i depèn de qui l’analitzi. Aquest component és més habitual. El repte d’alguns actors es basa en convertir el component subjectiu en objectiu per justificar una acció preventiva. L’actor proveïdor és aquell que assenyala què és el que s’ha de protegir i com: l’objecte referent. A vegades, l’actor proveïdor i l'objecte referent coincideixen (els EUA indiquen que el seu país està en risc per causa del terrorisme, per exemple). És important conèixer perquè l’actor proveidor indica aquesta amenaça, és probable que amagui interessos. Els actors funcionals son aquells que participen en el procés de decisió i aporten l’esforç de protecció. Diferència entre amenaça, risc i vulnerabilitat. Amenaça: intencionalitat clara i directa. Risc: sense intencionalitat. Vulnerabilitat (enfront de): falta de capacitat d’un actor per fer front a una amenaça o risc. Evolució històrica de la Seguretat. Seguretat Nacional És la primera concepció de seguretat, i està entesa sota els límits d’un estat (concepció estatocèntrica). Es basa en la protecció de quatre elements: el territori (protecció en front a invasions), la població (les seves condicions d’existència i el seu accés als recursos), la sobirania (mantenir el control del territori davant l‘ocupació) i el govern (davant de cops d’estat). Seguretat internacional (1815, Congrés de Viena). Aquesta concepció sorgeix després de la caiguda de l’Imperi Napoleònic. S’entén ara que una amenaça pot no limtar-se a un estat en concret, pot afectar a tot el sistema, en quant aquesta amenaça prové d’un actor hegemònic (Primer Imperi Francès). Existeix un interès sistèmic (de la vida en societat) per la supervivència no només de l’actor individual sinó per la supervivència de la resta d’actors i l’equilibri de poder (ningú més poderós que l’altre, evitar potències hegemòniques). Seguretat Col·lectiva (després de la I GM). Després del desastre que va suposar la I Guerra Mundial, es va abordar la seguretat en termes jurídics i contractuals en el si de la Societat de Nacions, amb la prohibició de l’ús de la força per part dels estats que els poguessin convertir en hegemònics. En el cas de que s’incomplís, la resta d’actors respondrien conjuntament contra l’amenaça. Seguretat compartida (o mútua), Common Security (Segona Guerra Freda, anys 80). Aquest concepte de seguretat va adquirir un caire menys jurídic i contractual, i es basava en incrementar els mitjans de confiança (en base a gestos que podien institucionalitzar-se) entre els dos grans protagonistes del moment (el bloc capitalista i socialista amb les seves respectives potències capdavanteres, els EUA i la URSS). Aquests mitjans de confiança es basaven en el desarmament parcial i progressiu d’una de les dues bandes, com a gest de bona voluntat cap el contrincant, amb l’objectiu de que el contrari dues a terme el mateix acte. És a dir, es prenien mesures domèstiques amb l’objectiu de generar confiança en l’altre actor. Seguretat Cooperativa (post Guerra Freda, 1990’s) Aquest concepte de seguretat s’allunya de la lògica de l'enfrontament entre actors o d’amenaces de caire estatocentric i bèl·lic. La Seguretat Col·lectiva parteix doncs de la idea de que cap estat pot fer front per si sol a determinades amenaces o riscs, que son comuns i necessiten d’una acció comú coordinada per fer-li front. Aquest seria el cas del risc que suposa el canvi climàtic. Seguretat Humana (1990’s - Actualitat). En el context de la Guerra dels Balcans i el Genocidi de Ruanda el 1994, la seguretat arriba a una dimensió superior, escapant del estatocentrisme i partint d’una concepció revolucionista en front dels desastres bèl·lics. Aquesta nova concepció de seguretat posa com a referent l’individu mateix com a ésser humà. Aquesta nova visió apunta una sèrie d’idees interrelacionades amb el concepte de seguretat: - Llibertat davant la por: manteniment de la integritat física com a requisit fonamental per a la seguretat. - Llibertat en front de la necessitat: l’individu ha se ser lliure de qualsevol necessitat, ja que no ser-ho el porta a estar contínuament en risc per tractar de suplir les necessitats (de fet la propia situació de necessitat és perillosa en sí mateixa). - El desenvolupament pot ser una amenaça: el desenvolupament pot crear situacions de carència i de pobresa, que originen problemes de seguretat (malnutrició, insalubritat, crim etc.) situacions que posen en escac la vida. La seguretat es concep com un bé públic global: - No privat (no ve donat pel mercat). - No rival (el fet de que un en tingui no implica que l’altre se’n vegi privat). - No exclusiu (tothom en pot tenir - Universal (grups socials, regions i generacions). La seguretat és un fi en si mateixa. Dimensions de la Seguretat: comprehensive security (seguretat completa) Barry Buzan encunya el terme de comprehensive security (seguretat completa) per a indicar que la seguretat té múltiples dimensions i afecta a una gran quantitat d’àmbits: el militar, el polític, l’econòmic, el social i mediambiental. Buzan descriu com una amenaça tot allò que atempti contra les condicions de vida. Concepte de securitització. La securitització és el procés pel qual un tema es converteix en una qüestió de seguretat (en un objecte referent a protegir o en una amenaça a defensar-se de). - Que un tema o qüestió sigui identificat com "de seguretat" implica que s'identifica una sèrie d'amenaces prou significatives com per adoptar accions d'emergència i mesures excepcionals que, en el cas de la seguretat nacional, poden incloure l'ús de la força. - És un procés polític tot i que, en moltes ocasions, es vol despolititzar i presentar com una qüestió tècnica. - Es genera un repte per a la societat. L’ESTAT I L’ESTRUCTURA DEL SISTEMA INTERESTATAL L’autoritat internacional: Una autoritat internacional és un actor internacional que gaudeix de legitimitat davant altres actors del sistema internacional: - Disfruta de prestigi i crèdit (polític, ètic, científic...) - És capaç d'aconseguir el respecte i l'obediència d'altres actors. - Aquest prestigi i aquest respecte els ha aconseguit en base la seva competència en una matèria determinada, a un discurs raonat i a una pràctica coherent. Encara així, no només per tenir molt poder s’és una autoritat internacional, és necessària la legitimitat. Així doncs, pot haver-hi actors amb poc poder que tinguin autoritat (com la ONU). No tots els actors internacionals són autoritats internacionals, però sí totes les autoritats són actors. L’estat com a actor internacional. Els elements constitutius d’un Estat son el territori, la població i el Govern. L’estat necessit de sobirania per a existir, i la trobem en dues dimensions: - La dimensió interna: és la capacitat de les autoritats estatals per exercir les seves funcions dins el seu territori i població. És la capacitat d’autogovernar-se. - La dimensió externa: és la capacitat d’un estat per ser reconegut per la resta d'estats i obtenir legitimitat. És molt difícil ser estat sense reconeixement extern. Estructura del sistema internacional: la jerarquia entre estats. L'estructura del sistema internacional es configura en base a al repartició del poder entre els estats tot creant jerarquies. En el sistema internacional existeixen diferents tipus d’estat segons el seu poder: - Superpotència: estats que posseeixen una gran quantitat de recursos i per tant de poder en totes les dimensions (econòmica, militar etc.) i que els utilitzen per establir i mantenir els seus interessos. Son els estats amb més influència, els centrals, hegemònics (EUA, la Xina, Rússia). - Gran potència: son estats amb un gran poder i en molts àmbits, però no arriben al nivell superlatiu de les superpotències, solen ser fortes aliades de les superpotències (Alemanya, França, UK). - Potències mitges: son potències amb molt poder en una de les dimensions però no en altres (Iran, Espanya). Resta d’estats: - Microestats: poden tenir un gran poder. - Potències emergents: son estats que en un futur poden convertir-se en grans potències, i per tant reben un tracte d’especial respecte i consideració. Tipus de sistemes internacionals segons la estructura del poder estatal: Per a definir aquesta estructura es té en compte tres criteris: - Criteri d’extensió política: estats tancats o oberts.  - Criteri de principis o valors organitzatius: estats homogenis o heterogenis. - Criteri de distribució de recursos. Classificació: SISTEMA INTERESTATAL UNIPOLAR - Una potència hegemònica domina sobre altres grans potències i potències menors i controla el poder de coerció. Únic pol de poder. - La combinació de totes aquestes altres potències no supera el poder de la potència hegemònica. - La potència hegemònica estableix l'agenda i les normes del sistema. - La potència hegemònica dóna homogeneïtat al sistema de valors de les altres potències del sistema: aquest fet és transcendental per perdurar en el temps (per exemple la romanització) - Teoria de l'estabilitat hegemònica: l'hegemonia comporta estabilitat per al sistema. - El canvi en el sistema es pot produir: a) pel declivi hegemònic, produït generalment per la poca atenció a les transformacions tècniques i econòmiques (en tenir l'hegemonia, no es veuen necessaris els canvis) Exemple: Gran Bretanya a principis del segle XX b) Per la pressió externa de grans potències emergents que individualment o mitjançant aliances s'imposen a la potència hegemònica, gràcies a sobrepassar la barrera de poder de la potència hegemònica. Aquesta o aquestes potències fan front al hegemó i presenten una alternativa. Aquest fenomen se li coneix com les guerres hegemòniques. -Exemples: Roma clàssica en el món mediterrani (III a.C.-V d.C.), la Xina antiga sota la dinastia Han (III a.C.-III d.C.). SISTEMA INTERESTATAL BIPOLAR - Dues potències amb capacitats similars que dominen sobre les seves respectives àrees d'influència, en cadascuna de les quals controlen el poder de coerció. - Les dues potències intenten ampliar les seves àrees d'influència i alinear la resta d'estats del sistema (creació de blocs). Sol haber poca tolerància amb els no-alineats. - És una excepcionalitat històrica. - Les dues potències dominants estableixen l'agenda i competeixen per l'establiment de les normes del sistema. - Si les dues potències hegemòniques comparteixen sistema de valors el sistema en el seu conjunt serà homogeni; del contrari serà heterogeni (com durant la Guerra Freda). No sempre la lluita és per valors. - A la bipolaritat es donen mecanismes d'equilibri (dissuasió nuclear). No sempre hi haurà estabilitat, ja que en l'anàlisi de les capacitats de l'altre poden haver-hi errors de càlcul (sobreestimació o subestimació). El canvi en el sistema es pot produir: a) pel debilitament d'una o dues potències dominants. b) per l'auge de noves potències en l'interior de cada un dels blocs. c) per les relacions que s'estableixen entre les potències no hegemòniques dels dos blocs, actuant al marge de les dues superpotències. Ruptura de l'hegemonia. Exemples: Guerra Freda (1945-1989). SISTEMA INTERESTATAL MULTIPOLAR (de 3 a 7 estats) - Diverses potències (entre tres i set) tenen capacitats equivalents entre elles, i cap el poder suficient per imposar-se a les altres. - S’estableixen relacions de cooperació i conflicte canviants entre totes les grans potències del sistema (no existeixen unes relacions específiques). - Heterogeneidad pel que fa a sistemes de valors - El mecanisme de l'equilibri de poder (contrarestació entre les potències) dóna una estabilitat canviant i conjuntural al sistema, tot i que aquest és més inestable. Hi ha una tendència - El canvi en el sistema es pot produir: a) per l'emergència de noves grans potències. b) per canvis en les aliances. Algunes aliances s’han estabilitzat en el temps formant blocs, sorgint tendències hegemòniques. Exemples: Europa dels segles XVIII-XIX; Sistema internacional de postguerra freda? Cal destacar que un sistema multipolar no és sinònim de multilateralitat, igual que un sistema bipolar no és sinònim de bilateralitat. Multipolar i bipolar fan referència a la distribució del poder, mentre que multilateral i bilateral fa referència a quants actors estan involucrats en un espai de cooperació. El sistema interestatal actual, dificultats en la seva definició. Degut a la fi del sistema interestatal bipolar de la Guerra Freda i a la Globalització, que ha comporta una nova multipolaritat de més de tres pols de poder i a la interdependència entre estats, avui dia és difícil definir el sistema interestatal global de forma unívoca. Per això, existeixen varies concepcions sobre el moment global: Uni-multipolaritat (S. Huntington) La majoria de pols de poder tenen capacitats semblants, formant un sistema multipolar, però els Estats Units continua dominant, gràcies a la dependència que molts actors tenen vers els EUA, la legitimitat que posseeix en front dels aliats clàssics, i del poder estructural (o soft power) del que gaudeix. Es nutreix del ser poder Per establir normativas que el beneficien Multipolaritat asimètrica (Th. Renard) No tots els estats tenen les mateixes capacitats en tots els àmbits, és una multipolaritat “imperfecta”. Interpolaritat (G. Grevi) La interpolaritat defineix el sistema com simètric, per la qual cosa seria propens al unilateralisme. Però degut a la interdependència entre els estats, es produeix el multilateralisme. Heteropolaritat (J. Der Derian) Aquesta concepció segueix tenint una òptica estatocenstrista, però apunta que hi ha una gran quantitat de pols amb molt poder a l'actual panorama internacional que no son estats (com grans empreses multinacionals). Polaridad cero (S.- Sefarty) o No-polaridad (Haas) Segons aquestes dues concepcions, la polaritat en el sistema actual hauria desaparegut, degut a que les potències no volen assumir les responsabilitats que els hi pertocarien segons el poder que tenen. Això provoca el desorde internacional. Multipolaritat Complexa -Pluralitat d’actors. -Asimetria en la capacitat dels actors. -Fragmentació del poder. -Límits en la fungibilitat del poder. ORGANITZACIONS INTERNACIONALS COM A ACTORS INTERNACIONALS Les Organitzacions Governamentals Internacionals Una organització internacional governamental és una institució formal creada per estats, a través d'un tractat intergovernamental de manera voluntària (tractat internacional legal i constituent), amb una estructura orgànica permanent (càrrecs i estructures), que funciona de manera autònoma (o té la voluntat de ser autònoma) respecte d'altres institucions i que gaudeix de competències pròpies que li han atorgat els Estats membres. Té una personalitat jurídica internacional i drets i obligacions pròpies. - Caràcter interestatal - Caràcter voluntari - Estructura orgànica permanent - Voluntat autònoma - Competències pròpies Tipus de OING segons participació i funcions. Segons participació i funcions, les OIG poden ser universals, on tothom pot ser membre (ONU), regionals, on pots ser membre o no segons criteri geogràfic, i restringides (segons altres criteris, com l’especialització en una dimensió concreta). Tipus de funcions segons els mètodes de cooperació Organitzacions de cooperació o coordinació Organitzacions que orienten i harmonitzen les relacions entre els Estats membres en un àmbit material específic per a l'obtenció d'objectius de interès comú. Organitzacions d'integració Organitzacions amb un nivell de cooperació que porta els Estats membres a transferir a la instància intergovernamental (supranacional) competències habitualment considerades com pròpies i sobiranes. Tipus d'òrgans de les OIG i presa de decisions. Composició i participació d'estats membres: - Òrgans plenaris (participació de tots els membres sense distinció) i òrgans restringits (només participen alguns dels seus membres, segons criteris concrets). - Competències i funcions: òrgans executius, òrgans deliberatius, òrgans administratius, òrgans judicials etc. Formes de presa de decisions en les OIG: - Unanimitat: tots els membres trien una de les opcions. - Consens: tots els membres després d'un procés de deliberació arriben a un acord comú i acceptat per tots. Votació: - Qualitat de vot: no tots els vots sempre valen igual, hi han vots de membres que valen més que altres. Existència del vot ponderat (FMI). - Tipus de majories: una decisió recolzada majoritàriament podrà ser aplicada o bé per majoria absoluta (més del 50% generalment) o majoria simple (menys del 50%). L’evolució històrica del fenomen de les OIG’s Les Organitzacions Internacionals Governamentals tenen un sorgiment històric tardà en el marc del sistema d'Estats. No abans del segle XIX es troben les primeres d'aquestes organitzacions. Amb la primera onada globalitzadora, la revolució tecnològica sobre els diferents actors i genera la necessitat de coordinació. Les primeres OIG són les comissions de navegació de principis del segle XIX, amb una estructura organitzativa senzilla. Neixen de la intensificació en la freqüència de navegació que afecta per igual a diversos estats (per on els rius passen). Exemples: Rhin (1815), Elba (1821), Escaut (1839), Po (1849), Danubi (1856)... Seguidament es troben les unions administratives del segle XIX i les OIG de caràcter tècnic-econòmic fins a la Primera Guerra Mundial com la UIT (1865), UPU (1874), TPJI (1919), OIT (1919)... Sorgeixen nous tipus de OIG durant el període d'entreguerres, que transcendeixen a la dimensió política i diplomàtica (com la Societat de Nacions). El fenomen de les OIG s'expandeix durant la segona meitat del segle XX i fins a l'actualitat, on es troben un gran nombre d'elles (ONU, FMI, Banc Mundial, Unió Europea etc). Les Organitzacions No Governamentals Internacionals. Definició de la OING: "... una estructura privada, creada d'acord amb el dret intern d'un Estat, que reuneix persones privades o públiques, físiques o jurídiques, que són nacionals de dos o més estats amb l'objectiu de perseguir sense ànim de lucre la consecució d'un interès lícit de caràcter col·lectiu (d'abast particular o general) en almenys un altre Estat d'aquell en el qual ha estat constituïda ". -Carlos Teijo. Característiques fonamentals: -Estructures privades. -Dret intern de l’Estat, figuren al registre civil. -Seu fixa a un estat. -Nacionals de dos o més estats. -Orientació internacional. -Reuneix persones privades o públiques. -Activitats regulars. -Activitats autònomes. -Sense ànim de lucre. -Objectiu col·lectiu amb interès lícit. S’ha de tenir present que no sempre aquest objectiu serà “bondadós”. -Òrgans de govern democràticament escollits. -Finançament internacional. Tipus de ONG. Existeixen gran varietat de ONG segons diferents criteris: Segons els seus àmbits d’actuació: econòmic religiós, sociolaborals, assistencials i humanitàries etc. Segons activitats desenvolupades: - Informació / sensibilització / conscienciació / educació. - Formació i assistència tècnica. - Desenvolupament de projectes i cooperació sobre el terreny. Segons els àmbit materials d'actuació: - Ajuda humanitària. - Defensa del medi ambient. - Promoció i defensa dels drets humans. - Ajuda al desenvolupament. Actors de la SCG. Moviments socials (actor sui generis) - Campanya -poc organitzada / estructurada- en favor d'un objectiu de canvi social. Característiques: - Suposa una acció col·lectiva més o menys espontània i es visualitza quan tenen lloc actuacions concretes (Manifestacions, fòrums, campanyes...) - En l'origen hi ha un sentiment d'insatisfacció i d'esperança en el canvi i de pertinença al grup que condiciona les conductes individuals. - Tenen una estructura fluïda i no hi ha líders formals (no hi ha estructures jeràrquiques). Opinió pública mundial (actor sui generis) Manifestació de la confluència d'opinions públiques nacionals a favor d'una causa determinada a través de manifestacions, publicacions, campanyes, etc. que intenta incidir sobre els poders públics. Altres actors de la SCG: Activistes individuals, sindicats, fundacions, l’acadèmia etc. Espais de manifestació de la SCG: Campanyes internacionals i fòrums globals i cims paral·leles. Funcions de la SCG - Aporten legitimitat a les decisions polítiques o la qüestionen. - Creen agenda internacional. - Donen suport als sectors més desfavorits. - Pressionen als decisors. - Creen lleialtats cosmopolites. Empreses transnacionals. Definició: Empreses que operen i tenen actius en més d'un estat i que actuen amb una estratègia empresarial global (planificació, producció, distribució). Tipus segons les activitats: - Extractives. - Industrials. - Serveis. Evolució de les ETN: Canvis en els sectors predominants: - Extractives, agroalimentàries i mercantils (antecedents en l'època colonial i s. XIX) - Mercantils (s. XIX) - Producció de béns industrials (II GM, anys 50s i 60s) - Serveis (financers, comunicacions, telecomunicacions (a partir dels anys setanta) Canvis en l'organització de la producció: - Integració horitzontal (fordisme). - Integració vertical (comerç intra-empresarial). Canvis en l'origen de les ETN - Estats Units (50-60 s). - Europa occidental (60 's) - Àsia (Japó, New Industrialized Economies / Asian Tigers) (70 's, 80 s) - Països emergents (90 's) Funcions de les ETN com a actors internacionals: - Donar suport (de vegades) a les polítiques governamentals de l'Estat d'origen. - Actuar independentment dels estats, fins i tot en contra de les seves polítiques exteriors. - Formar agenda política al país d'origen i al país de recepció: - Detectar problemes. - Negociació. - Pressió (vies legals / lobby- vies il·legals / corrupció) - Regulen aspectes concrets: - Negocien amb l'Estat perquè ell reguli. - Co-regulen i s'autoregulen (normes entre empreses, acords, codis de conducta). Efectes de l'acció de les ETN - Cal analitzar cas per cas i diferenciar entre país d'origen i país de recepció i països industrialitzats i països en vies de desenvolupament: efectes molt diferents segons la relació de poder Estats-ETN - Efectes sobre la ciutadania (repartició de la riquesa, disponibilitat de recursos i béns). - Efectes sobre la democràcia (forta influència de les empreses sobre la sobirania i la presa de decisions dels països). El Global Compact El Global Compact (pacte global) és un instrument de les Nacions Unides que reuneix a grans empreses transnacionals amb la finalitat d’arribar a acords en base a la Responsabilitat Social Corporativa i arribar a acords de mínims. Entitats polítiques subestatals (EPS) Definició: són els actors governamentals no centrals, com ara la Generalitat. - Àmbit regional: Unitats polítiques diferenciades que formen part de l'organització territorial dels Estats federals o dels estats unitaris descentralitzats (regions, províncies, comunitats autònomes...) - Àmbit local (ajuntaments, diputacions). - Àmbit supranacional (agrupacions internacionals d’aquest tipus d'entitats). Causes de la seva implicació internacional Origen extern: - Globalització. - Regionalització. Origen intern: - Transformacions de l'Estat-nació: descentralització.  - Proximitat funcional als problemes. - Asimetria regional. - Nacionalismes. Característiques de l’acció internacional de les Entitats subestatals Governamentals. Les entitats subestatals governamentals estan condicionades pel marc jurídic intern (marc constitucional i repartiment de competències) i condicionades pel marc jurídic internacional (Dret Internacional). En les entitats subestatals governamentals hi ha predomini dels temes de low politics (temes relacionats amb la gestió tècnica directa), i no tant de high politics, reservades per a l'estat o poder central (control de les forces armades i de seguretat, de finançament etc ). Segons la relació amb altres actors del sistema internacional: - Directa. - Indirecta. Segons el nivell d'institucionalització: - Formal. - Informal. Segons el nivell de conflictivitat amb l'Estat: - Paradiplomàcia (pseudo-diplomàcia paral·lela) acordada d'alguna manera amb el poder central. - Protodiplomàcia: (entra en conflicte amb la política de l'Estat del qual forma part l'EPS): es forma un cos diplomàtic paral·lel a l'estat, actuant com si fos un estat independent, sota la legitimitat que otorga la idea d'estar desenvolupant les competències que li són naturals. Els individus Les persones, en algunes ocasions excepcionals, són actors internacionals diferenciats: quan incideixen en l'esfera internacional a títol individual (no representant una organització). - En general els individus no actuen com a tal sinó que s'integren en algun actor col·lectiu (moviment social, ONG, sindicat, partit...) o es posen al servei d'algun altre actor. Per exemple actors al servei de campanyes d'ONGs, ambaixadors de les NNUU. - A diferència d'altres actors, els individus de vegades es converteixen en actors internacionals de manera circumstancial, com ara la Malala Yousafzai. - No es consideren actors individuals aquells individus que actuen en representació d'un altre actor. Per exemple: un cap d'Estat representa a l'Estat, un líder religiós representa la seva església, el secretari general de la ONU representa l'ONU. Grups de criminalitat transnacional organitzats. Definició: son organitzacions que inclouen un cert nombre de persones que tenen una relació social propera, que s'organitzen conforme a una estructura jeràrquica amb el propòsit d'obtenir beneficis econòmics i seguretat a través d'activitats legals i il·legals (generalment les activitats legals serveixen com a tapadora per a les il·legals, que són les que els caracteritzen). Característiques dels grups de CTO - Grups organitzats sobre la base d'una jerarquia amb normes i regles clares que basen en una disciplina rígida: l'incompliment es castiga sempre, sense excepció.  - En ells opera una nítida divisió del treball i d'especialització - L'organització en "famílies" els fa molt difícil de destruir: capacitat de reproducció. - No són grups subversius de l'ordre establert i no pretenen destruir l'Estat sinó fer ús del mateix (a través de les "escletxes" del sistema). - - Realitzen activitats al voltant de béns i serveis que tenen gran demanda i que són il·legals, altament lucratives. - Intenten exercir el monopoli en els sectors en què actuen (monopoli funcional o territorial). - També realitzen negocis legals que serveixen de cobertura als il·legals i per al blanqueig de capitals. - Capacitat per a protegir-se davant qui s'interposi a la seva actuació (grups rivals, Estat). Mètodes i instruments del CTO - Violència i ús de l'amenaça (estructural i directa). - Corrupció de funcionaris (jutges, policies) i polítics. Transnacionalitat del CTO: - Operativitat a escala mundial: avui en dia, els grups CTO actuen en diferents països, no respecten els territoris nacionals. - Connexions transnacionals extensives entre els diferents grups (intercanvis de béns i serveis). - Capacitat per desafiar a l'autoritat nacional i internacional. Diferència amb altres bandes de criminalitat: Fort repercussió social - Econòmic-social: pèrdues econòmiques (evasió d'impostos), efectes psicològic-socials (ansietat, indignació). - Política: influeixen en el procés polític, administratiu i judicial. - A diferència de la criminalitat comuna, el crim organitzat no canvia de mans la riquesa sinó que produeix i distribueix béns que no estaven en el mercat. Efectes sobre el sistema internacional. - Qüestionament de la sobirania de l'Estat (control). - Erosió de la lleialtat social enfront de l'Estat. - Qüestionament del monopoli de l'Estat en l'administració de justícia. - Qüestionament del monopoli de l'Estat com proveïdor de seguretat. - Genera problemes de governabilitat (eficiència de les polítiques públiques i costos addicionals). Grups terroristes transnacionals. Definició: grups que utilitzen el terrorisme, en l'àmbit internacional, com a mètode per obtenir els seus objectius (nacionals, internacionals, ètnics, religiosos etc. Definició de terrorisme: El terrorisme és, essencialment, un mètode de lluita armada en què s'utilitza la violència per atemorir un grup social amb algun objectiu. polític predeterminat. Un grup terrorista sol ser un grup subversiu d'alguna manera (hi ha excepcions: terrorisme d'Estat). La definició que és terrorisme és molt debatuda, per la seva càrrega política, i no hi ha consens sobre això. Mètode: Violència reiterada (continuada) i indiscriminada (aleatòria). Susceptible de crear terror / ansietat en la població Violència instrumentalitzada: les víctimes no són l'objectiu final: la violència és un instrument al servei de la fi últim. Importància de la visibilitat. Característiques dels grups terroristes transnacionals contemporanis: - Estructures organitzatives poc cohesionades (xarxes). - Raó Essencial de ser: diferent interpretació de la ideologia inspiradora. - Escapen a les divisions de classe / nacionalitat - Els objectius transcendeixen les fronteres estatals - Associats al canvi en les estructures i en la distribució del poder en el sistema internacional - Pràctica del terrorisme suïcida. - Major espectacularitat (efecte mediàtic, visibilitat), indiscriminació i letalitat: 11-S, 11-M, Londres, Bali. - Radicalització de la seva interpretació de la religió. Efectes sobre el sistema internacional: - A més del seu impacte sobre la seguretat individual i estatal impacta sobre el conjunt del sistema - Desafia normes i institucions de l'ordre internacional. - Qüestiona la capacitat de tots els estats (al marge del seu poder) de garantir la seguretat dels seus ciutadans. EL CONFLICTE EN LES RELACIONS INTERNACIONALS Definició de conflicte: Divergència o incompatibilitat entre els objectius o interessos de dos o més actors en relació a una qüestió determinada. El conflicte no sempre està associat amb la violència. - La definició és consubstancial amb la naturalesa humana, segons com aquesta es concebi, el conflicte podria considerar-se com inherent a l'ésser humà i, per tant, inevitable (concepció realista). Una postura divergent amb aquesta és la de concebre el conflicte resultat de la vida social, on les relacions socials possibiliten i obren espais per al conflicte, i no venint donat llavors per la naturalesa humana. - També s'ha de tenir en compte la idea del conflicte com a motor del canvi social, ja que aquest genera canvis (destrueix i construeix). Causes dels conflictes. Incompatibilitats relatives als recursos tangibles (kapitalpolitik, geopolitik, realpolitik): - Territori: en estreta relació amb la sobirania i el control estratègic. - Recursos: naturals, industrials etc. - Accés als mercats i rutes de navegació. Incompatibilitats relatives als recursos intangibles (idealpolitik):  - Identitat nacional. - Identitat religiosa. - Valors. - Sentiment d'injustícia. Tots aquests van relacionats amb la imposició d'ells (obligació de processar una religió, de pertànyer a una nació estrangera etc). Elements del conflicte. Problema central: identificar el problema central que ha generat el conflicte sol ser una tasca difícil ja que els conflictes sol multicausals. Es tractaria de desgranar cada problema i identificar el de més rellevància. Actors: són a els involucrats en el conflicte. - Primaris: són aquells actors amb els que sense ells no existiria la incompatibilitat que genera el conflicte. - Secundaris: participen en el conflicte donant suport a un o altre actor primari però no tenen la incompatibilitat generadora del conflicte. - Terciaris: participen en el conflicte per per interessos conjunturals o estan involucrats de forma fortuïta. Estructura: - Simètrica: enfrontaments entre actors amb formes o estructures convencionals (en el cas d'una guerra amb exèrcits de terra, mar o aire i les seves característiques i tècniques pròpies). - Asimètrica, on un dels autors fa servir mètodes i tècniques o té estructures no convencionals (en el cas d'una guerra un bàndol insurrecte practicant guerra de guerrilles). Factors d'exacerbació: són causes no directes ni centrals però que contribueixen a augmentar o intensificar el conflicte, poden haver-hi: - Interns: afecten un grup concret del conflicte. - Externs: afecten més actors externs al conflicte i els poden incloure en ell. Procés o fases: - Tensió: els actors són conscients de la incompatibilitat o el problema. - Crisi: és la posada en escena d'aquesta tensió, es manifesta la incompatibilitat. - Escalada: a partir de la crisi, hi ha un augment en la bel·ligerància entre els actors, embolicats en una dialèctica d'acció-reacció. - Es pot afegir la negociació: els dos autors dialoguen per tal de no experimentar un procés d'escalada. Tipus de conflictes: els conflictes solen ser multicausals i multitemàtics. Segons la naturalesa dels objectius, poden ser: Conflictes d'interessos: - Polítics (govern, territori, demandes d'autonomia, autogovern, sistema polític) - Econòmics (territori, recursos, accés a mercats) - Mediambientals (contaminació, diversitat biològica) Conflictes de motivacions profundes (valors, sentiments religiosos, identitaris). Segons els actors: - Estatals.  - Interns. - interestatals. - Bilaterals. - Regionals. - Mundials. - Interns internacionalitzats. - No estatals. Els conflictes basats en l'estructura estatal també es poden classificar de la següent manera: - Intra-estat/guerra civil: un conflicte entre un govern i una part no governamental, amb no interferències d'altres països. - Conflictes interestatals: un conflicte entre dues o més governs. - Conflicte extra-sistèmic (extra-estatal): un estat s’enfronta a un grup no estatal de fora del seu territori. - Internacionalitzat intra-estatal: un conflicte armat entre un govern i una banda no governamental (guerra civil), però on actors internacionals intervenen del costat de govern, la part contrària o ambdós costats, on reben suport de tropes d’altres governs que participen activament en el conflicte. Segons l'ús o no de violència: - No violents - Armats - Violència unilateral (contra civils) o one sided violence: massacre, genocidi. Tipus de conflictes armats: Definició: enfrontament armat protagonitzat per grups armats regulars o irregulars amb objectius percebuts com incompatibles en què es fa ús continuat i organitzat de la violència: - Provoca víctimes mortals impactes negatius en el territori (destrucció d'infraestructures o de la natura). - Perjudicis a la població (ferits, desplaçats o refugiats, violència sexual...) - impactes negatius en el teixit social (disrupció dels serveis bàsics) Segons la intensitat de l'ús de la força: Conflictes de baixa intensitat: 25 morts per any de conflicte. Menys de 1000 morts al llarg del conflicte. Conflictes d'intensitat mitjana: 25 morts per any de conflicte. Menys de 1000 morts per any de conflicte. Més de 1000 morts al llarg del conflicte. Conflicte armat d'alta intensitat o guerra: Més de 1000 morts a l'any. Definició política: la continuació de la política per altres mitjans (Clawsevitz). Definició acadèmica: violència organitzada exercida per diverses unitats polítiques (Bull). Anàlisi del conflicte. Antecedents i context del conflicte: 1. Antecedents: situació i fets previs a l'inici del conflicte que ajuden a explicar-ho i que guarden relació són el seu origen. 2. Context: valor i significació de la ubicació geogràfic-estratègica del conflicte, valor i significació de la localització temporal sobre l'origen i l'evolució del conflicte. Anàlisi del conflicte: 3. Problema central: objectius de les parts i incompatibilitats. 4. Actors implicats: classificació del tipus d'actors en funció dels seus interessos (principals, secundaris, terciaris) i del seu nivell d'implicació (directe, indirecte). 5. Estructura: relacions de poder entre les parts (nivell de simetria o asimetria); aliances; coalicions, etc. 6. Factors potenciadors del conflicte: factors històrics, religiosos, ètnics, geogràfics, etc. que influeixen i determinen l'evolució del conflicte. 7. Procés: fases principals del conflicte, indicant el moment d'inici i fi. Gestió del conflicte: 8. Potencial de regulació: factors interns i externs que faciliten o limiten la gestió del conflicte. 9. Gestió: actors participants, tècniques emprades, resultats. El concepte de les noves guerres i la diferència amb les guerres convencionals. Des del fi de la Guerra Freda (1991), s’han produït una sèrie de transformacions que han fet que el concepte tradicional de guerra hagi deixat pas a una forma nova de concebre els conflictes armats a gran escala: les noves guerres. Principals diferències entre la guerra convencional: - Els objectius que els actors busquen en el conflicte estan més relacionats amb la política de identitats i en interessos econòmics, no tant per una lògica geopolítica i estratègica o ideològica. - Hi ha una dilució entre les categories de classificació dels autors: actors molt diversos, on a part dels exèrcits convencials jerarquitzats hi destaquen grups armats no tradicionals (paramilitars, senyors de la guerra, bandes criminals, terrorisme etc.) El Dret Internacional és ambigu amb el tractament dels diferents actors (quin tracte han de rebre els actors, quins drets i deures tenen). - Finançament de caràcter global i descentralitzat, a diferència de la jerarquia tradicional centralitzada, totalitzadora i autàrquica. Existència de la economia de guerra (fer de la guerra un negoci, poder d’empreses multinacionals). - Mètodes de lluita amb formes de violència no convencionals (guerrilla, terrorisme, contra població civil). - Les víctimes centrals i majoritàries ja no son els soldats, sinó la població civil. - Distribució de les zones geogràfiques en base a la classificació “zones de pau” i “zones de guerra”. LA COOPERACIÓ EN LES RELACIONS INTERNACIONALS Definició de la cooperació en les RRII. Relació entre dos o més actors basada en el compromís de compartir recursos, plans o idees per tal d'aconseguir uns objectius comuns en base a uns acords sobre les regles (formals i informals) i els costos a assumir. Causes de la cooperació. Raons objectives: - Cooperació per necessitat: un actor té una incapacitat de solventar un problema per sí sol, per tant necessita de l’ajuda d’un altre actor. - Cooperació per eficiencia: pot solucionar determinada problemàtica amb els seus propis mitjans, però el cost de fer-ho de forma independent és massa elevat. Per tant coopera amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència i no tenir tant costos, però no hi ha una necessitat fonamental. Raons subjectives: - Valors / identitat compartits: no es duu a terme la cooperació per raons objectives (o almenys no només), sinó per fer front a uns problemes comuns en un marc de cooperació amistosa per raons que uneixen ambdós actors que van més enllà de la puntualitat o la conjuntura i que s’entenen per raons de fraternitat i empatia comunes. - Deute moral: la cooperació s’estableix quan un actor o actors consideren que han d’assumir una responsabilitat en front un actor que van perjudicar o un actor que els va afavorir de forma extraordinària. S’estableix la cooperació per a “tornar el favor”. Raons Jurídiques: - Al establir-se una cooperació de manera formal per alguna de les raons anteriors, aquesta queda gravada en un contracte jurídic (tractat internacional) d’obligat compliment. Condicions que afavoreixen la cooperació (ambient propici). - Similituds o complementarietats d'interessos. - Reciprocitat aproximada: el repartiment cost benefici entre els actors que cooperin serà equilibrat o equitatiu (ningú s’endurà molts més beneficis ni ningú tindrà molt més costos). - Confiança en el compliment dels compromisos (confiança recíproca). Tipus de cooperació Segons el nombre de participants: - Bilateral (dos actors). - Multilateral (més de dos actors). Segons el nivell d'institucionalització. - Acords informals: no escrits, per tant no són obligatoris a nivell jurídic. No són massa exigibles. Exemple: el que un primer ministre li pugui prometre a un altre en una trucada telefònica. - Acords polítics: hi ha una exigència directa i l'opinió pública obliga al seu compliment. Exemple: el que un primer ministre pugui prometre en nom del seu país en un acte oficial. - Tractats internacionals: és la cooperació formalitzada en un tractat amb tots els seus efectes jurídics. - OIGs: és el nivell superior de la cooperació on es crea un ens superior entre actors el qual rep atribucions al principi sobiranes de cada actor per al compliment d'objectius comuns. Segons els Àmbits - Política, econòmica, militar, cultural, científica, tècnica (pràcticament totes les dimensions de la vida social). - Un àmbit especial: cooperació al desenvolupament. Cooperació Internacional al Desenvolupament. Conjunt d'activitats dutes a terme per actors de països industrialitzats que té com a finalitat ajudar els països no industrialitzats i que implica necessàriament una transferència de recursos. - Relació donants / receptors: el donant ofereix millors condicions que el mercat, ofereix una condició avantatjosa, sinó tan sols seria una transacció més. - Diferents àmbits: Polític, econòmic, etc. Humanitari: pal·liació de conseqüències d'un conflicte o catàstrofe natural. Són causes puntuals, no estructurals. Diferents tipus de transferència de recursos: - Humans: s'envia a certs professionals d'un país desenvolupat a un altre en vies de desenvolupament i porten a terme una determinada tasca en ell. - Formació: s'instrueix a persones en països en vies de desenvolupament en un àmbit concret. - Finançament. - Béns. - Serveis etc. La transferència ha de ser en part una concessió: el país donant ha d’oferir alguna condició avantatjosa el país receptor. Per exemple: el país donant dóna una determinadan quantitat de diners al receptor sense que aquest hagi de tornar-lo amb interessos o té un termini molt gran per tornar-lo. La primera finalitat (no l'única) ha de ser millorar les condicions dels països destinataris. Història de la cooperació internacional al desenvolupament: La cooperació a desenvolupament comença després de la Segona Guerra Mundial, en el context de la Guerra Freda, amb el Pla Marshall principalment. - Caràcter bilateral (les dues potències del moment, els EUA i l'URSS). - Donants: EUA / URSS / institucions financeres internacionals (IFI). - Receptors: Europa Occidental (EUA) i Oriental (URSS). - Reconstrucció a la postguerra i lògica de Guerra Freda: formació dels blocs antagònics, capitalista i socialista, a partir dels països als quals les grans potències havien ajudat (satel·lització). Anys 50-60 - Bilateral / Multilateral (IFIs + Nacions Unides i les seves branques). - Apareixen països amb grans necessitats de desenvolupament, es tracta d'ex-colònies, països no industrialitzats. - Donants: EUA, Europa Occidental (exmetrópolis recuperades de la guerra), OIGs (ONU, IFIs) - Apareix el fenomen del neocolonialisme: les relacions econòmiques, socials i culturals que es produeixen en la cooperació entre les antigues colònies i les metròpolis ara donants creen una dependència de les excolònies amb la ex metrópoli. Els estats de les antigues colònies no  tenen una independència real respecte a l'estat abans imperial. La seva sobirania està condicionada (o determinada) pels interessos del país donant. Anys 70: Entrada en escena de nous donants com el Japó, els estats occidentals "clàssics" perden el monopoli en la cooperació. Es produeix un qüestionament a les mecàniques de cooperació convencionals a través d'una crítica estructuralista: els problemes dels països en vies de desenvolupament o pobres no són responsabilitat d'aquests països i estan causats per l'estructura (capitalista) del sistema que genera vencedors i vençuts , una mala i injusta repartició dels recursos. Cal per tant el canvi en les estructures sistèmiques (més que ajudes de caràcter pal·liatiu). Destaquen organitzacions com la UNCTAD o la PNUT. Post Guerra Freda. La dissolució de l'URSS fa que aquesta deixi de ser donant. Desviaments de l'ajuda occidental cap a Europa Oriental: a causa de la caiguda del socialisme aquests països es troben en una situació de greu crisi, els països occidentals duen a terme cooperació amb aquests països amb l'objectiu que el capitalisme es configuri a nivell mundial. Apareixen nous donants: els països emergents, que qüestionen les pràctiques de cooperació. Es produeix la cooperació Sud-Sud. Tendències contemporànies - Bilateralisme. - Vinculació: els recursos del donant van destinats en una Inversió concreta. - nRegionalització: l'ajuda és concentra en llocs, en zones geogràfiques concretes. - Interessos comercials: forta influència dels interessos econòmics. Tipus de Cooperació Internacional al Desenvolupament. Segons els donants: Ajuda Oficial al Desenvolupament: Els donants son agències oficials, governamentals, i cadascuna de les transaccions ha de complir dos criteris: L’objectiu fonamental ha ser la vinculació del desenvolupament econòmic amb a millora de les condicions de vida dels receptors i aquests només poden ser estats en vies de desenvolupament. Les transaccions han de ser en forma de concessió en un mínim del 25%. L’ajuda aportada a de ser o bé no reembolsable (no s’ha de tornar) o bé deslligada (no ha d’anar destinada a una fer concret). Mai serà Ajuda Oficial al Desenvolupament: Ajuda militar. Programes de naturalesa cultural (excepte si aquests promocionen la cultura del país receptor). La cooperació en matèria nuclear (si l’objectiu es netament civil sí, si té altres propòsits no). Cooperació privada És cooperació privada tota aquella que no sigui Ajuda Oficial al Desenvolupament. La integració, el nivell superior de la cooperació. La integració és el nivell superior de la dinàmica cooperativa de les relacions internacionals. La dinàmica d'integració suposa: - L'existència de relacions prèvies i satisfactòries de cooperació. - La inexistència de desconfiança entre les parts que participen de la relació. - Que les parts, a més d'objectius comuns materials, comparteixen valors polítics, socials, culturals... La integració es materialitza mitjançant la creació d'una institució superior que agrupi els actors integrats i que aquests cedeixin competències que li serien pròpies o sobiranes a la institució superior. Es produeix una renúncia dels objectius polítics individuals adoptant altres de comuns i adoptant de la mateixa manera i per acció d'aquesta adopció una identitat comuna. Concepcions de la integració. - Concepció jurídico-institucional (Díez de Velasco). Transferència de sobirania en el marc d'una OIG. - Concepció política (Haas): creació d'una identitat comuna. - Concepció vinculada a la seguretat eliminació de l'ús de la guerra entre els actors. - Concepció econòmica: reforç dels vincles econòmics. La regionalització i el regionalisme: - Regionalització: les relacions econòmiques, polítiques i socials incrementen dins d'una regió concreta facilitant la integració. - Regionalisme: procés polític que vol la integració en termes de regionalització Tots dos termes no són excloents, i es pot produir una sense l'altra.