TEMA 1- DEFINICIÓ I CONCEPTE DE PERSONALITAT PDF

PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT Prof. Àngel Serra TEMA 1. INTRODUCCIÓ CONCEPTUAL A LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT OBJECTIUS Introduir-se en els coneixements propis de la Psicologia de la Personalitat Saber definir el concepte de “Personalitat” Descriure i conèixer les àree...

PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT Prof. Àngel Serra TEMA 1. INTRODUCCIÓ CONCEPTUAL A LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT OBJECTIUS Introduir-se en els coneixements propis de la Psicologia de la Personalitat Saber definir el concepte de “Personalitat” Descriure i conèixer les àrees de coneixement en Psicologia de la Personalitat Saber definir i discriminar els termes: Identitat, Temperament, Caràcter, Constitució i Estil de vida Conèixer de manera genèrica les principals teories de la personalitat Valorar la relativa estabilitat de la personalitat i els factors que poden modificar-la al llarg dels anys Conèixer el concepte contemporani de personalitat ÍNDEX 1. La Psicologia de la Personalitat 2. Què hi ha rere la màscara? 3. Existeix el jo vertader? 4. Terminologia relacionada amb la personalitat 5. La psicologia de la personalitat com a ciència 6. Les teories de la personalitat 7. La personalitat és un procés dinàmic 8. Mètodes d’estudi de la personalitat 9. La personalitat és un concepte històric 10. La psicologia cultural de la personalitat 11. El concepte postmodern del self: el jo múltiple Bibliografia 1 1. LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT Per què podria ser interessant aquesta assignatura? ENTENDRE QUI ETS ÉS LA FORMA DE SABER PER QUÈ ESTÀS BÉ O MALAMENT 1.1 Diferència amb altres disciplines de la psicologia Mentre que la Psicologia social estudia la conducta de l’individu dins del grup, la psicologia de la personalitat s’ocupa de l’estudi de la persona (singular i única). Les persones no ens diferenciem únicament pel nostre físic, sinó també per la nostra manera de comportar-nos, de sentir i de pensar. La forma de ser influeix en les nostres vides i és també una font d’identitat, que ens permet reconèixer-nos al llarg de la nostra vida, malgrat els grans canvis que haurem fet. Com hem comentat, la Psicologia de la Personalitat és l’estudi singular d’una persona. Aquesta disciplina de la psicologia vol descriure, explicar, predir i intervenir en el comportament diferenciat d’un individu. La ciència de la Psicologia de la Personalitat es demana: 1) Com és la persona? - Vol descriure 2) Per què una persona és com és ? - Vol explicar El seu comportament de l’individu, és degut a causes biològiques, socials, personals? Per exemple: una persona està deprimida perquè la seva parella la va deixar, o per què la seva mare sobreprotectora està deprimida? 3) Com es comportarà en un futur? - Vol predir Ens comportem d’igual manera sempre, al llarg del temps i en totes les situacions? 4) Com intervenir? - Vol intervenir Per modificar comportaments inadaptats o psicopatològics 2 Exemple aplicat: Personalitat i creativitat Ens preguntem, quins trets de la personalitat afavoreixen la creativitat? Els estudis que s’han realitzat des de l’enfocament dels trets de la personalitat acostumen a coincidir que les persones creatives tenen unes característiques comunes. Es pressuposa que aquesta manera de ser els predisposa a aquestes conductes originals que són un motor de canvi i de progrés. Destaquen els següents trets: tendència al risc, inconformisme, gust per la solitud i per l’establiment de regles noves, independència de judici i tolerància a l’ambigüitat (Eysenck 1993; Mckinnon, 1965; Martindale, 1989; Simonton, 1999, 2000; i Sternberg, 1985). 1.2 Ús comú i ús científic del terme “personalitat” Els termes “personalitat” i “caràcter” són probablement les paraules més emprades, quan parlem en la vida quotidiana sobre les maneres de ser. Són significacions que difereixen de la psicologia més acadèmica, i de l’ús científic del terme personalitat. Comunament utilitzem el terme “personalitat” per fer un judici de la valor (tenir o no tenir personalitat) i també quan volem reconèixer una característica diferenciadora que posseeix una persona o un objecte. “té una gran personalitat, no té personalitat” “és un edifici amb personalitat” Com podem inferir, aquest ús conté dues aplicacions: 1) visió quantitativa de la personalitat, i 2) ser diferent, quelcom essencial que el distingeix. Sovint de manera col·loquial s’utilitza l’expressió “té molta personalitat o no té gens de personalitat“, el que ve a significar que es mostra insegur, dubitatiu, que no sap defensar els seus drets, presenta immaduresa emocional, etc. També s’utilitza per anomenar allò que posseeixen els personatges públics, quan es mostren assertius i aparentment segurs d’ells mateixos. Tot plegat es tracta d’una visió quantitativa de la personalitat, de tenir més o menys personalitat. D’altra banda, com hem comentat, també s’utilitza per crear un objecte amb distinció, que el fa diferent dels seus semblants. És el cas per exemple d’anomenar: “hotels amb personalitat”, “és un cotxe amb molta personalitat”, de manera que ve a significar que es tracta d’un objecte únic, identificable i que destaca comprarativament per aquesta singularitat. > Creieu que la Universitat de Vic és “una Universitat amb personalitat”?, Per quin motiu? 3 El terme “personalitat” també significa allò que ens identifica i ens fa ser diferents dels altres. Tot individu te personalitat, perquè és allò que el distingeix. Hi ha tantes personalitats com persones Vila, Fr. “Cesc” et al. (1974). Cinco humoristas de hoy. Barcelona: Edicions 62. 1.3 Aproximació etimològica a la personalitat La etimologia del terme personalitat s’ha situat en el persa “phersu” , el grec “prosopon” i el llatí “personalitas” Aquestes són les hipòtesis alternatives que es proposen sobre la procedència del terme “persona”: a - Del persa “phersu” o dimoni o daimon. Allò que l’experiència humana no pot controlar, que fa a la persona Imprevisible, quelcom més emocional. b - Del grec “prosopon” que correspon a careta o màscara que els actors feien servir per identificar-se en escena, tenia una funció social o pública, destacant-ne el rol social exercit. c - Del llatí “personalitas” que expressa la essència o element més intern de la persona. Suposa descobrir o accedir a la part més íntima i vertadera de la persona. 4 Podem observar que els significats de “personalitat” són diversos, des de ser la màscara que revela el personatge en la funció pública (rol social), fins a expressar l’essència o element més intern i íntim de la persona. Tot seguit anem a aprofundir en l’ús psicològic, social i cultural de la màscara, per poder esbrinar si la màscara és una mentida, o bé és una part adaptativa i necessària 5 2. QUÈ HI HA RERE LA MÀSCARA? La realitat es presenta com un joc de rols, com la presentació del self en la vida quotidiana en forma d’interpretacions. 2.1 Les persones acostumem a tenir moltes cares La personalitat és la màscara, els papers que la persona desenvolupa al llarg de la vida, equivalent a una identitat social (aparença i superfície). Avui el terme “persona” ha evolucionat cap a una designació més abstracta, que contempla tant l’aparença (la màscara) com a la persona que hi ha sota (essència). Conèixer a la “persona” i la seva “personalitat és descobrir i accedir, tant a la seva essència interna (veritat profunda i oculta de les persones), però també les màscares socials (que també són veritats). La personalitat és tant la essència com la màscara Conèixer la personalitat significa estudiar: 1. La veritat profunda i oculta de les persones 2. La imatge externa que mostra (identitat social) Com desenvoluparem més endavant, la Psicologia de la Personalitat actual parteix d’una voluntat de conceptualitzar la personalitat com quelcom complexa, composada de múltiples fragmentacions. No actuem sempre i en totes les situacions d’igual manera, segons el context social, podem comportar-nos de diferent manera, sense dissoldre la nostra identitat global. Des del cubisme, és molt habitual dir que la realitat té moltes facetes. 6  2.2 La màscara i el rostre La obligació d’amagar el rostre darrere la màscara protectora durant la Covid-19, va ser una experiència sorprenent quan ens la vàrem treure. Vàrem descobrir en alguns casos fesomies diferents a les nostres expectatives. No s’ocultava el rostre intencionadament amb la voluntat de desinformar o de fer un “Donald Trump”, sinó per protegir-nos mútuament. Però trobàvem en falta informació reveladora de la seva personalitat a través del nas i la boca. Representació dels doctors de la Peste de Jean-Jacques Manget en el seu “Traité de la peste” de 1721. Wellcome Collection. Londres. Cares falses En el context social, ens preguntem si un conducta mostrada en l’àmbit públic i social, també es dona en altres contextos propers i privats. És a dir, si la persona està “fent teatre”, ens està enganyant i “és un altre” a través de la màscara social (simbòlica). El teatre, molt semblant a com el coneixem actualment, té el seu naixement a Grècia. Els actors feien servir màscares, per representar els diferents personatges. Normalment representaven personalitats diverses, emocions, estats d'ànim, valors, etc. Quan el públic veia sortir l'actor amb una màscara determinada, ja identificava la personalitat del personatge que representava. Arreu del món, l’ús de la màscara de pasta és la de ser un objecte cultural relacionat amb la representació de la identitat i la vida en comunitat. En el seu origen tenia una funció o dimensió de transcendència, de comunicació amb els déus i els morts, per passar després a tenir una caràcter més religiós, polític i cultural. La màscara vincula el jo amb el nosaltres, el que som amb el que voldríem i -potser- podríem ser Judit Carrera- Directora CCCB 7 La màscara allibera, protegeix i fa sorgir pulsions ocultes, per generar resultats incerts. Tampoc ens garanteix una experiència lliure de riscos per la seva potencial ambivalència (Costa, 2022, p. 65)1. La màscara difumina les fronteres entre ficció i realitat. La màscara serveix per controlar i imposar el terror pel poder, com els membres racistes del Ku Klux Klan. També és un instrument de transgressió de l’ordre establert, com el moviment activista des del 2003 sense cap visible com és Anonymous. Màscara d’ Anonymous La màscara, el símbol de la protesta Compartir una màscara genera una presència oculta comuna. En fa una sola presència. En la sèrie “La Casa de papel” podem observar que una mateixa màscara conté a sota una diversitat d’històries personals i socials. El control, la màscara i la identitat Avui també es pot pretendre cercar la uniformitat de la màscara, per ocultar la identitat personal, per defugir del control dels governs i les empreses davant de la pèrdua de la privacitat i el reconeixement per videovigilància. Es vol ocultar-se, no revelar la cara per aconseguir la no identificació. 1 Costa, J. (2022) (Eds.). La màscara no menteix mai. Barcelona: CCCB i Diputació de Barcelona. 8  Pròtesis facial en 3D per eludir la videovigilància. LEO Selvaggio Darrera la màscara la identitat queda en secret Posseeix un component subversiu i clandestí. L'artista russa Ekaterina Nenasheva ha llançat un moviment contra el control per videovigilància. El seu maquillatge evita el reconeixement facial. FACEBOOK (2020) La màscara juga amb la veritat i la mentida, sempre es mou en l’ambigüitat, en l’efectivitat del teatre. Fa temps que habitem envoltats de màscares, símbols i simulacres. Avui la màscara es pot obtenir en el medi digital a través d’Internet, i la Intel·ligència artificial. Proposta de la artista i assagista alemanya Hito Steyerl per tornar-se invisible: https://www.youtube.com/watch?v=yucoGrSuG50 Exercici d’aplicació conceptual 1. Realitzar collages de cares per crear noves fesomies a vegades subversives Exemples de la artista dadaísta del collage Hannah Höch 9 2. Per què van vestits així en la Processó dels Armats de Vic? 10 3. EXISTEIX EL JO VERTADER? Històricament i culturalment s’ha pretès la cerca del vertader jo. Pels hindús conèixer el teu vertader jo, és conèixer aquella part d’un mateix que també és part de Déu, és a dir, de naturalesa divina. La majoria dels hindús creuen que estem formats pel nostre vertader jo, anomenat atman, el qual forma part del Brahman, un terme hindú que equival a Deu. Sant Agustí creia que Jesús era un recordatori del nostre vertader jo interior, fet a imatge perfecta de Déu. El nostre vertader jo, deia, és la part de Déu que hi ha en nosaltres (Firth-Godbehere, 2022, p. 95)2. Per Sant Agustí l’objectiu no és el cel, sinó arribar a Déu, descobrir quelcom més gran que un mateix. Pels romàntics les emocions havien de servir per connectar amb el propi jo. Des d’Occident i situats en el moment contemporani que vivim, hem desenvolupat la concepció de que en el món actual que ens toca viure, la personalitat està composada per múltiples jos. Dins d’aquest enfocament, s’ha criticat la opció de pensar que hi ha un jo autèntic, perquè en realitat n’hi ha de diversos. Tot seguit abordarem una altra visió de valorar-lo com un element que pot aportar benestar. Ens diuen que l’important és connectar amb nosaltres mateixos, en “ser qui som”. Què significa ser autèntic o genuí, i com es mesura? Existeix un jo fals que no forma part de nosaltres? És difícil, conèixer-se realment el propi jo, també és possible que el jo veritable ni tan sols existeixi. A més, les troballes empíriques suggereixen que els informes d’autenticitat solen estar contaminats per un comportament valenciat positivament (percepció positiva del comportament), cosa que pot minar encara més la validesa de les mesures d’autenticitat (Katrina et al. 2016). És a dir, inferim que les nostres accions considerades positives, són les més autèntiques. El veritable jo es percep com a positiu i moral Les persones però, som complexes, multifacètiques i sovint ambivalents, en contraposició a un jo unitari ni vertader. Associem el jo vertader amb aspectes d’un mateix que ens fan sentir com que tenim el millor a nosaltres, o també per mantenir la imatge favorable dels altres (ell no ho hagués fet mai, no acostuma a ser així,....). En aquestes descripcions del jo, hi trobem qualitats positives, com l’ honestedat, generositat i bondat. En general associem i jutgem les conductes positives, com a més autentiques que les negatives, i freqüentment descuidem els descriptors negatius. Dos estudis van provar si les persones esbiaixaven per inferir que les seves accions positives són més autèntiques que les seves accions negatives (Katrina et al. 2016). 2 Firth-Godbehere, R. (2022). Homo Emoticus. Barcelona: Salamandra 11 És a dir, tendim a sentir-nos més autèntics quan actuem segons els canons socials o experimentem el mateix que els altres. Sembla que el jo vertader estigui més vinculat a com desitgem que ens vegin, i gaudir de la nostra reputació desitjada. El veritable jo es percep com a positiu i moral (Strohminger et al. 2017). La utilitat del propi jo Sentir-se en contacte amb el propi jo, pot ser útil per generar benestar, per seguir vivint segons l’ideal d’una bona vida que s’orienta cap a patrons saludables d’autenticitat: em projecto per poder canviar cap a un jo millor. Quan les persones es senten més autèntiques i s’assemblen més al seu jo ideal es troben millor. Els sentiments subjectius d’autenticitat contribueixen de manera important al benestar (Rivera et al. 2019). És com una auto-guia, que actua de punt de referència per avaluar si un mateix està a l’alçada d’un valor cultural compartit del que significa viure una bona vida. L’autenticitat comporta autonomia i congruència i està relacionat amb el benestar subjectiu (Ryan, 2019) Som dividus, no individus El significat literal del mot “individu” és “una cosa que no es pot dividir. Que jo sigui un in-di-vi-du suposa que el meu jo autèntic és una entitat holística més que una unió de parts separades. La majoria d’experiments han indicat que no hi ha un jo únic prenent decisions, sinó que resulten d’un estira-i-arronsa entre diferents entitats interiors sovint en conflicte S’exposa almenys dos jos diferents dins nostre: el jo experimentador i el jo narrador (Harari, 2016, p. 387)3. El jo experimentador no recorda res, no explica històries, i rarament se’l consulta quan es tracta de grans decisions. Mentre que recuperar records, explicar històries i prendre grans decisions és un monopoli del jo narrador. Sigui com sigui, la majoria de la gent s’identifica amb el seu jo narrador. Quan diem jo, es refereix a la història que tenim al cap, i no tant al conjunt d’experiències que vivim. El jo narrador intenta posar ordre en aquest caos en que cadascuna d’aquestes experiències te lloc. La majoria de les decisions crítiques que prenem a la vida (sobre parelles, professions, residències i vacances) les pren el nostre jo narrador (Harari, 2016, p. 392). Aquestes històries conformen el que el jo experimentador sent. En síntesi: la vida s’explica en forma d’històries consistents i aparentment lògiques que aporten la sensació d’identitat única i immutable, des del naixement fins a la mort. 3 Harari, Y.N. (2016). Homo Deus. Barcelona: Edicions 62. 12 A nivell neurològic, l’hemisferi esquerre del cervell no només és la seu de les nostres capacitats verbals, sinó també un intèrpret intern que constantment intenta donar sentit a la nostra vida, utilitzant pistes parcials per tal de conferir històries plausibles (Wolman, 2012)4. Una vegada i altra el meu cervell fa coses sense l’aprovació i el coneixement meu i llavors s’inventa una història que em deixi el millor possible. 4 Wolman, D. (2012). The Split Brain: A Tale of Two Halves. Nature, 483, pp. 260-263. 13 4. TERMINOLOGIA RELACIONADA AMB LA PERSONALITAT Tot seguit descriurem la significació de paraules properes al concepte de personalitat, com la identitat, el temperament, el caràcter i l’estil de vida, per tal de fer-ne de saber diferenciar, i fer-ne un ús apropiat. Identitat La identitat és l’element organitzador de la personalitat, que tendeix a la estabilitat i dona una sensació de continuïtat al llarg del temps i suposa una identificació amb un conjunt de representacions (Kernberg, 2007). La identitat conté en un mateix moment la continuïtat dels canvis La identitat és el principi d’organització conscient de la personalitat, condensa en ella mateixa la experiència i la representació que la persona fa de sí mateixa. El concepte d’identitat està molt vinculat amb els factors socials i culturals diferenciadors. La personalitat és el nostre senyal d'identitat, els trets i les característiques que ens distingeixen de la resta dels humans. La identitat s’ha de considerar una qualitat canviant i múltiple Temperament El temperament es refereix a la dimensió biofísica del subjecte. És la part biològicament determinada de la personalitat (Millon i Everly (1996, p. 19). L’estudi de la personalitat ha anat molt vinculat des de la Grècia Clàssica a l’estudi i desenvolupament del temperaments fonaments: sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic. Caràcter El caràcter és aquella part de la personalitat que s’origina de la interacció entre temperament i el medi ambient. Conté expectatives i aprenentatge cultural en relació amb l’edat, ocupació. Terme d’origen americà es refereix més als processos socials, ètics i morals del subjecte, i emfatitzen l’estabilitat en la forma de ser de la persona. 14  1952 Estil de vida L’estil de vida es refereix al conjunt de patrons de conducta que el subjecte desenvolupa i les conseqüències que té per a ell, sobretot en l’àrea de la salut. Alfred Adler distingia quatre tipus d’estils de vida: dominant, depenent, evitatiu i social, avui vinculats a determinats trastorns de la personalitat, exceptuant el darrer que seria el més saludable. Individu Entenem per individu un exemplar concret d’una espècie qualsevol d’ésser viu. La individualitat és una propietat que destaca i constitueixen la seva identitat. En la Psicologia de la Personalitat, en lloc de parlar d’individu parlarem de persona. Organisme L' organisme fa referència al conjunt de funcions física-biològiques de l’individu, mentre que psiquisme a les funcions psicològiques. El terme organisme també connota parlar d’un nivell biològic per diferenciar-se del psicològic. Organisme = constitució… nivell biològic Psiquisme = personalitat.. nivell psicològic Constitució El terme constitució capta la variabilitat individual en els aspectes morfològics i físics. Des de l’antiguitat es va considerar que aquestes variacions morfològiques eren la base de les variacions conductuals, psicològiques o socials. Es va formalitzar aquest terme i es va relacionar amb el temperament i el caràcter. Entenem per constitució la dotació biològica d’un individu en els seus aspectes estàtics (anatomia) i dinàmics (funcions hormonals). Adjectius : musculós, esquelètic, fort 15 5. LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT COM A CIÉNCIA 5.1 Abordatge científic de la personalitat La personalitat es reflecteix en les nostres conductes, en les nostres maneres de fer, de pensar, de sentir i en com ens relacionem amb el món i amb nosaltres mateixos. Diversos psicòlegs han proposat la elaboració d’una psicologia científica de la personalitat. Un principi bàsic de la ciència és que la personalitat pugui ser objecte d’estudi científic (Pervin, Cattell, Eysenck,…). Per aconseguir-ho, conceptualitzen la personalitat com les qualitats psicològiques que contribueixen al perdurable i distintiu patró de sentiments, pensament i manera de conduir-se d’una persona (Cervone i Pervin, 2009, p. 8). Perdurable: coherent a través del temps i en diferents situacions Distintiu: característiques que difereixen d’una persona a la altra Per tant, pels psicòlegs científics la “personalitat”, la personalitat és un patró individual relativament estable de pensaments, sentiments i conductes. La personalitat ens serveix per saber-nos i que els altres ho sàpiguen, que som diferents. També per re-conèixer-nos i ser re-coneguts sempre amb la mateixa entitat, com la mateixa persona. Sense una certa consistència situacional (transituacional) i estabilitat temporal no podem parlar de personalitat. A més de ser relativament estable, la personalitat és ego-sintònica. Això significa que les nostres emocions, conductes i pensaments són reconeguts com a “nostres”, perquè estan en sintonia amb el nostre ser, ens aporten sentit de coherència i continuïtat al llarg de la vida. La persona te una necessitat de sentir-se cohesionat, fent que la experiència i percepció de consistència permeti una idea més senzilla d’un mateix i al mateix temps reduir la incertesa. Egosintònic Qualsevol idea, impuls o acte compatible amb la valoració d'un mateix. 5.2 la personalitat coma constructe Què és la personalitat? Com hem comentat, el supòsit bàsic és que processos i estructures de la personalitat poden ser objecte d’estudi científic. Per a fer-ho les teories de la personalitat han de respondre a les següents preguntes: què és la personalitat, com funciona, i quins són els factors que l’afecten. 16 La personalitat és un tema tant complexa que resulta difícil imaginar que una sola teoria podria ser suficient per explicar tot el que necessitem saber sobre la conducta humana. A més totes aquestes teories, tenen models conceptuals diferents sobre la persona. La personalitat és un constructe La personalitat no es pot observar, ja que és un constructe, és un concepte (el concepte expressa una abstracció formada per la generalització a partir del particular) integrat dins d’un marc o teoria científica. Com ho és també la motivació. Aquests conceptes emmarcats dins d’unes teories, adquireixen el seu valor científic i tenen sentit si s’utilitzen de forma precisa i exacta. La Psicologia pretén en general predir el comportament de les persones a través d’una metodologia científica i el constructe que millor recull aquest estudi és el de la Psicologia de la Personalitat. La personalitat és un constructe complex de caràcter molt general. No existeix una definició compartida de la personalitat. No hi ha un paradigma comú. Cada autor presenta la seva pròpia definició, i no és possible entendre correctament una definició de la personalitat sense contextualitzar el marc cultural i social en el que sorgeix, i l’autobiografia del seu autor. El concepte de personalitat ha anat variant al llarg de l’historia, des de posicions més filosòfiques i no científiques, en que es donava molta importància a les variables motivacionals, fins avui on es valoren cada cop més els aspectes cognitius i socials. L’estudi científic de la personalitat és la continuïtat històrica de la tradició mèdica- clínica de l’estudi de la constitució i del temperament, i de la tradició filosòfica-literària del caràcter. També cal considerar que la majoria de les teories existents varen sorgir del camp clínic, i això vol dir des de la patologia, més que des de la normalitat. En l'actualitat l’estudi científic de la personalitat és un conjunt de 22 teories de la personalitat. Des del meu punt de vista, no hi ha una teoria única correcta, totes elles es complementen. Cada teoria capta una informació important sobre la naturalesa humana. Cada teoria conté una sèrie d’eines que poden ser més o menys efectives per realitzar un estudi específic. Per aquest motiu és interesant desenvolupar un 17 pensament crític des del coneixement i la avaluació pròpies de cadascuna de les teories, i conèixer la seva utilitat i aplicacions. Des d’un posicionament integratiu, l’existència de múltiples teories s’ha de viure com quelcom positiu per a la Psicologia ja que complementen l’estudi d’un subjecte. La diversitat pot permetre l’acceleració general d’una disciplina. Cada teoria té fortaleses i debilitats, i hauríem de ser prou honests per estar alerta de les imitacions que tenen cadascun dels enfocaments escollits. 5.3 Algunes definicions de personalitat Com ja hem avançat, hi ha un concepte comunament acceptat de personalitat i és el de: La personalitat són les tendències estables d’una persona a comportar-se d’una determinada manera en diferents situacions. També la idea de que: La personalitat és la relació que hom estableix amb un mateix i amb els altres. La personalitat engloba tots els aspectes de la persona, no només la manera de ser. Per exemple l’ intel·ligència o la motivació formen part de la personalitat. Tot seguit s’exposen algunes definicions de la personalitat que també treballarem en les sessions de treball dirigit (STDs). Definició del DSM-5-TR (APA, 2022, p. 733)5 Els trets de personalitat són patrons perdurables de percepció, relació i pensaments sobre l'entorn i un mateix que s'exhibeixen en una àmplia gamma de situacions socials i contextos personals. Definició de personalitat d’ Eysenck (1987) Una organització més o menys estable i duradora del caràcter, temperament, intel·lecte i físic d’una persona que determina la seva adaptació única a l’ambient. - Caràcter va associat a voluntat aspectes ètics i morals - Temperament és un sistema de comportament afectiu o emocional. - Intel·lecte, és el comportament cognitius. - Físic recull allò corporal i neuroendocrí. 5 American Psychiatric Association. (2022). Diagnostic and statistical manual of mental disorders (5th ed., text rev.). https://doi.org/10.1176/appi.books.9780890425787 18 Aquesta definició remarca les característiques estables i duradores de l’individu. Per aquest motiu ha estat criticada, sobretot des del conductisme el qual, com Thorndike accentuarien més la línia d’entendre els comportaments estables i duradores, com a hàbits, més vinculats a associacions E-R. El conductisme no s’ha interessat per la personalitat. Pels conductistes, la personalitat és considerada com un patró de conductes que s’adquireixen a través dels processos de condicionament. Definició de Larsen i Buss (2005) Aquesta és una altra proposta de definició més actualitzada, que recull els elements essencials de la personalitat: La personalitat és el conjunt de trets psicològics i de mecanismes dins de l’individu que són organitzats i relativament estables, i que influeixen en les seves interaccions i adaptacions a l’ambient intrapsíquic, físic i social. (Larsen i Buss, 2005, p. 4). Elements que composen aquesta definició: 1. Trets psicològics: descriuen les característiques que ens distingeixen o ens fan semblants. Per exemple dir que hom és tímid ens contraposa persones més desinhibides en l’àmbit social. En aquest sentit, els trets descriuen les tendències promig d’una persona. Els trets ens ajuden a descriure i diferenciar a les persones, també ens ajuden a entendre o explicar el comportament. I en darrer lloc, ajuden a predir el comportament. 2. Dins de l’individu: vol dir que s’emfatitza que les fonts importants de la personalitat resideixen dins de l’individu. Són disposicions estables al llarg del temps i consistents en diverses situacions. 3. Intrapsíquic: vol dir dins de la ment. Els nostre record i les nostres experiències proporcionen un context per entendre la nostra conducta. 4. Organitzat: que no és tan sols una col·lecció d’elements 5. Relativament estables en el temps: sobretot durant la vida adulta, i en general són consistents al llarg de les situacions. Un estat no és un tret. Dir que algú és propens (que passa sovint, amb freqüència) a la impulsivitat és descriure un tret psicològic. No ho és si es tracta d’una situació puntual. Alguns psicòlegs sostenen que la consistència al llarg de les situacions és dèbil (Mischel, 1968). 6. Influeixen: significa que els trets de la personalitat són forces que influeixen en la manera en que pensem, actuem i sentim. 19 6. LES TEORIES DE LA PERSONALITAT No puc comprendre tot el que soc Sant Agustí Una teoria de la personalitat ha de servir per: 1) Organitzar la informació existent (proporciona una guia pels investigadors, organitza les troballes) 2) Generar nou coneixement sobre temes importants 3) Fer prediccions Les teories científiques necessiten distingir-se de les pseudociències, a través d’un mètode científic i un suport empíric confiable. Les teories, són provades per observacions sistemàtiques que poden ser repetides per altres investigadors i que produeixen conclusions similars. Podríem classificar, seguint a Larsen (2004)6 en sis els dominis del coneixement de la naturalesa humana, des del qual abordarem l’estudi de la personalitat: 1.- Els trets amb els que neix una persona (domini disposicional) 2.- Aspectes biològics (domini biològic) 3.- Conflictes de la pròpia ment de la persona (domini intrapsíquic) 4.- Pensaments, sentiments, desitjos, creences i altres experiències subjectives personals i privades (domini cognitiu-experimental) 5.- Posicions socials, culturals i de gènere en el món (domini social i cultural) 6.- Ajustaments que la persona ha de fer davant dels reptes inevitables de la vida (domini d’adaptació) L’assignatura psicologia de la personalitat està organitzada al voltant d’aquests sis dominis del funcionament de la personalitat: disposicional, biològic, intrapsíquic, cognitiu-experimental, social i cultural i d’adaptació. En cadascun d’aquest enfocaments s’inclourà les teories que es proposen en cada domini, així com l’ investigació empírica realitzada, és a dir, l’ interacció entre teoria i la investigació de la personalitat. 1. Domini disposicional Teories dels trets. Vol calcular de manera quantitativa i fiable les diferències individuals. La personalitat es pot descriure a través dels cinc grans trets. Cadascú és un continu que va d'un extrem a l'altre, amb posicions intermèdies. La proposta dels Cinc Grans trets és aquesta: - Obertura a l’experiència (Cerca de nous aprenentatges, relacionat amb la curiositat). — Consciència: Capacitat d'autocontrol, organització i responsabilitat. — Extraversió: Sociabilitat, oposat a la introversió. 6 Larsen, R. (2004). Psicología de la Personalidad. McGraw-Hill. 20  — Amabilitat: Tret de tolerància, compassió i respecte pels altres. — Neuroticisme o estabilitat emocional. 2. Domini Biològic o genètic Els éssers humans són, abans que res conjunts de sistemes biològics i aquests condicionen el seu comportament, el pensament i l’acció. Té que veure amb el domini general de la genètica de la personalitat, la psicofisiologia de la personalitat (excitació cortical i els neurotransmissors) i l’evolució. Compartim un 38% de trets comuns amb els nostres progenitors (René Mõttus). Els fills/es no hereten la totalitat de la personalitat dels pares i mares. 3. Domini intrapsíquic Tracta dels mecanismes mentals de la personalitat que no operen al nivell de la consciència. Per exemple el psicoanàlisi que aborda l’instint, les forces i sexuals i agressives. Inclou també els mecanismes de defensa com la repressió, la negació, la projecció. 4. Domini fenomenològic Estan menys preocupats pels processos inconscients i més interessats per la experiència conscient sobre el món que l’envolta. La persona es mou per necessitats biològiques però també per motius d’autorealització, creixement personal i autosatisfacció. Posa èmfasi en el self i la identitat. 4. Domini cognitiu-experimental Es centra en la cognició i l’experiència subjectiva com els pensaments conscients, sentiments, creences i desitjos sobre un mateix i els altres. Aquesta experiència implica al jo i l’autoconcepte. Aquests aspectes descriptius s’organitzen en com ens veiem a nosaltres mateixos, el nostre autoconeixement, les imatges de jos passats i de jos futurs. La forma com ens avaluem a nosaltres mateixos, per tant, la nostra autoestima. Un altre aspecte important de l’experiència subjectiva implica les nostres emocions. 5. Domini social i cultural La personalitat afecta i és afectada pel context social i cultural. Els grups difereixen entre sí. Cada cultura accepta i fomenta diferents formes de comportament. El fet de que siguem introvertits afectarà al nombre d’amics que tindrem dins dels grups D’altra banda també és rellevant el sexe en fomentar aquestes diferents conductes socials. 6. Domini d’adaptació Es refereix al fet que la personalitat desenvolupa una funció clau en la manera en que afrontem, i ens ajustem als dat-i-baixos dels fets de la nostra vida quotidiana. La personalitat per exemple està relacionada amb aspectes de salut com la malaltia cardíaca. 21 7. LA PERSONALITAT ÉS UN PROCÉS DINÀMIC 7.1 La persona entre la identitat i el canvi Pot resultar complicada la tasca de ser un mateix (identitat personal) dins d’una contínua variabilitat al llarg de la vida, on no falten aspectes socials que desafien el desenvolupament de la pròpia identitat. El desenvolupament de la persona és una complexa tasca consistent en estar sempre en contínua variació, sempre alterada per les experiències i influències, tenint que obrir-se pas al canvi, al moviment. Sent el que es podria arribar a ser, assumint els reptes o acceptant la permanència, en una societat i uns esdeveniments personals que no ho posen fàcil. La persona es forma en interacció amb un context social Per exemple: la llengua s’aprèn a casa i al carrer, i es perfecciona a l’escola. Els components materials biofísics del cos humà constitueixen el nivell sobre el que es forma la persona, incloent-hi les predisposicions genètiques al desenvolupament del llenguatge, la imitació, la empatia i el temperament. Progressivament es va constituint des d’allò psicològic i social. Entenc la personalitat com un procés dinàmic dels diferents elements cognitius, emocionals i conductuals, que interactuen dins d’un context històric, social i ecològic, modificant-se contínuament i mantenint una relativa autonomia. La personalitat en procés Podem formular i comprendre la personalitat com un conjunt de dimensions i trets, però aquesta proposició centrada únicament amb l’estructura comporta una visió massa consistent i estàtica, molt allunyada de la realitat. Penso que els elements relativament estàtic i el dinàmic, són complementaris i transmeten a la personalitat, malgrat la seva ambivalència, un valor procedimental actiu. D’altra banda, la personalitat no només explica les diferències individuals, sinó que explica sobretot l’organització interna de la experiència i l’acció individual. És a dir, recull la interpretació i vivència emocional de les experiències. Cal també tenir en consideració que la personalitat, a més de ser reactiva és proactiva, els trets de la personalitat també trien i selecciones els estímuls de l’ambient. Sovint hem posat més atenció al resultat que als processos que donen lloc a les conductes, descuidant moltes vegades el context i la situació general de les conductes. 22  Quan entrem en contacte amb altres persones i tenim experiències noves, ens modifiquem. Et consideres la mateixa persona que fa deu o vint anys? ¿Tenia d’infant els mateixos trets de la personalitat que ara? Sí però no. Segurament, siguem la mateixa persona en alguns aspectes, amb gustos i característiques similars que en els anys de joventut; no obstant això, probablement has canviat. És probable que t'hagis tornat més serè o que ara t’agradin coses que abans potser ni et cridaven l'atenció. Com i per què es transforma la personalitat en el transcurs de la vida són aspectes que es continuen investigant. Més endavant abordarem alguns d’aquests factors. 7.2 La relativa estabilitat de la personalitat: entre la continuïtat i el canvi Suposar que algú és sempre la mateixa persona, és assumir el mite de que les emocions i les circumstàncies que ens toca viure, no influeixen i determinen la nostre identitat. La personalitat no exclou el canvi, ni tan sols en el temperament, encara que tingui una fonamentació biològica heretada. La consistència de la personalitat la generen els trets, però també factors externs com la professió, factors econòmics, culturals, que fan que la conducta es mantingui al llarg del temps. Hem de considerar que la personalitat és estable però també canviant, en una transformació continuada al llarg de la vida. La majoria de les persones canviem durant el cicle de la vida, i aquests canvis són considerades oscil·lacions de la personalitat (Specht, 2017). Però hi ha moments en la vida en que el canvi és més accentuat. Durant la infància les diferències individuals tenen una baixa continuïtat, tendeixen a mostrar-se més estables durant l’adolescència, i augmenta gradualment la seva estabilitat fins a l’edat adulta. Fins als 16 anys que no està totalment constituïda la personalitat, i es modifica poc a partir dels 30-40 anys (Soler i Pascual, 2017). L'estudi longitudinal de la personalitat a través dels anomenats «cinc grans» suggereix que els majors canvis esdevenen abans de l'edat de 30 anys, però també més enllà dels 70 anys (Geist i Leitner, 2021). 23  Les persones canviem al llarg de la nostra vida degut a la maduració biològica, les exigències de l’entorn i les experiències personals. En general, ens mantenim semblants, però el pas del temps, el treball, les relacions interpersonals i determinats fets de vida (estressants, traumàtics,…), modifiquen els patrons bàsics de la personalitat en determinades direccions. Les experiències vitals van associades a canvis en els trets de personalitat. > Creieu que fer una estada formativa (ex. Erasmus) en un altre país pot influir en modificar aspectes de la vostra personalitat? Podeu considerar algun viatge realitzat com a “iniciàtic” en el sentit de generar un gran canvi en vosaltres? Algun estudi així ho corrobora (Gelitz, 2019). Després d’una estada formativa en un altre país, els estudiants es reconeixen més oberts a les experiències, més sociables i amb una major percepció d’autoeficàcia. Durant anys s'ha cregut que la personalitat amb prou feines canviava després de la joventut. No obstant això, dades recents revelen que la personalitat es troba subjecte a modificacions al llarg de la vida. Tot seguit anem a descriure alguns d’aquests factors que poden exercir com activadors del canvi en la nostra personalitat, com exercir el poder, la professió, o la intensitat dels esdeveniments vitals. 7.2.a El poder i la personalitat Exercir de polític o tenir un rol empresarial amb poder reconegut, pot modificar la manera de ser? Alguns estudis van en aquest sentit, perquè assumir un determinat paper social modifica les expectatives, les quals influeixen en la formació del nostre autoconcepte. Ja sigui en l’àmbit polític o empresarial sovint les persones que ocupen un alt càrrec durant un temps perllongat canvien la manera de pensar i de comportar- se. Fins al punt de que alguns d’ells/es sobreestimen la seva capacitat i ignoren els punts de vista d’altres persones. Alguns polítics fan servir el poder en benefici propi (Sturm, 2014). 24 La depressió és una característica del retrat psicològic der Lenin, i les crisis depressives coincideixen amb les decisions polítiques més important de la seva vida i del seu país (Berardi, 2017, p. 106)7 conduint-lo cap a l’abisme. Recep Tayyip Erdogan al 1994 era alcalde d’Istanbul, i al 2003 va ser escollir president del govern de Turquia. A l’inici era democràtic per després passar a ser autoritari. Segons Bendahan (2015) el poder corromp. Per algunes persones que exerceixen el poder, les normes socials passen a no tenir tanta importància (Lammers, 2011). El poder ens pot transformar, ens pot portar a percebre el que ens envolta d’una altra manera. El poder ens fa ser un altre. Quan s’ocupen posicions inferiors dins d’una estructura organitzativa, s’és més aviat preventiu per evitar sancions. Els que ocupen llocs elevats busquen la recompensa.. Per ampliar informació es recomana: Owen, D. (2010). En el poder y en la enfermedad: Enfermedades de jefes de Estado y de Gobierno en los últimos cien años: 51. Madrid: El Ojo del Tiempo. 7.2.b El treball modifica i construeix la personalitat La tasca professional que realitzem, pot construir la nostra personalitat? Creieu que la professió que heu escollit contribuirà a configurar d’alguna manera determinada, la vostra personalitat? La personalitat dels pastors ve determinada pel seu ofici? La vida laboral d'una persona influeix en la seva personalitat. Els trets de personalitat no només determinen l'èxit professional, sinó que l'èxit en el treball també pot canviar la personalitat. Tots els trets centrals de la personalitat es veuen afectats. El treball remunerat és molt més que una manera de guanyar-se el pa, és una carta de presentació, un element central de la nostra identitat: som la nostra feina (a més d’altres atributs). Si no tens una bona feina, no ets ningú? 7 Berardi, Fr. (2017). Fenomenología del fín. Buenos Aires: Caja Negra. 25 L'inici i el final de la vida laboral influeixen en els trets de la personalitat que són rellevants en el treball. Una carrera professional que comença i que acaba amb la jubilació, deixa empremta en la personalitat. Així ho demostra un estudi realitzat a Alemanya, entre 2005 i 2017, en que uns 6000 adults van proporcionar informació sobre la seva personalitat en quatre ocasions. Van respondre preguntes sobre els anomenats «cinc grans» de la personalitat: extraversió, neuroticisme, obertura a noves experiències, amabilitat i responsabilitat, en el moment en que uns enquestats es trobaven al principi de la seva vida laboral, i uns altres, a la fi de la seva vida professional (Asselmann i Specht, 2021). Segons Eva Asselmann i Jule Specht, els joves adults es varen tornar més responsables, amables i extravertits quan varen obtenir la seva primera feina. L'amabilitat va seguir augmentant durant els tres primers anys de treball. Mentre que la responsabilitat, en canvi, va assolir un màxim ja a l'inici de la vida laboral i va acabar disminuint després de la jubilació. En les persones que es van jubilar, la consciència va ser menor durant i després del primer any de jubilació que abans Aquest últim fenomen es coneix com l’efecte de “la Dolce Vita”. Es pot concloure que l’inici de la vida laboral pot afavorir la maduració de la personalitat i que la jubilació pot afavorir la “relaxació” de la personalitat. En resum, la responsabilitat augmentava de forma global al accedir al món laboral, i decau amb la jubilació (Specht, 2011). Entre els 20 i els 40 augmenta considerablement la responsabilitat. També la amabilitat i la cordialitat va augmentant amb el pas del temps. En canvi disminueix l’obertura a noves experiències i augmenta la amabilitat. 7.2.c Els trets de la personalitat en la orientació professional En l’estudi de Jackson et al. 2013, els trets de personalitat varen predir prospectivament la decisió d’entrar a l’exèrcit. Les persones amb menys amabilitat, neurotisme i obertura a l'experiència durant el batxillerat, eren més propenses a entrar a l'exèrcit després de graduar-se. A més, l’entrenament militar estava associat a canvis de personalitat. En comparació amb un grup de control, els reclutes militars tenien nivells més baixos d’agradabilitat després de l’entrenament. Aquests nivells van persistir cinc anys després de la formació, fins i tot després que els participants varen entrar a la universitat o al mercat laboral. A més, els aquests resultats suggereixen que les experiències militars poden tenir una influència duradora en les característiques individuals. 7.2.d La importància dels esdeveniments vitals (fets de vida)8 Valorem la importància de la genètica, però sobretot la dels esdeveniments vitals. En l’estudi longitudinal de Lüdtke et al , 2011, realitzat a 2.000 estudiants alemanys des de l'escola secundària fins a la universitat o la formació professional o el treball, amb 3 avaluacions durant 4 anys, varen trobar que les diferències individuals en el desenvolupament de la personalitat s’associen a transicions vitals i experiències de vida individuals. 8 Consultar el qüestionari d’esdevenments IES-R. 26  7.3 Es pot aprendre la personalitat? Es podria desenvolupar la personalitat de forma intencionada cap a una personalitat òptima o bé en la modificació d’alguns trets de la personalitat? Alguns estudis així ho corroboren. La psicoteràpia pot modificar la personalitat, per exemple s’observa una major estabilitat emocional, responsabilitat i extraversió després de l’aplicació de la psicoteràpia (Roberts et al. 2017). Stieger et al. (2020) demostren que es pot modificar la personalitat a través d’una app (aplicació al mòbil). Aquesta investigació es va centrar principalment en el canvi del tret de neuroticisme. 27 8. MÈTODES D’ESTUDI DE LA PERSONALITAT 8.1 Enfocament idiogràfic i nomotètic. L’estudi de la personalitat ha tingut dos enfocaments bàsics: l’idiogràfic i el nomotètic. Gordon Alport (1937) va introduir aquesta diferenciació per indicar un estudi centrat en la persona real i concreta; i un altre per indicar l’organització de la personalitat en general en el que es vol comprendre com funcionen les persones en general. Per emmarcar aquests dos mètodes, ens va bé situar-nos de manera modesta, que tots plegats som força semblants, encara que a vegades ens costi reconèixer-ho. Tot ésser humà és en cert sentit: Com tots els altres (universals) Com algunes altres (particulars) Com cap altre, cap persona és igual a una altra (únics) Això té com a conseqüència que el camp de la personalitat s’ocupi de tres temes: 1) Els universals humans 2) Les diferències individuals 3) La unicitat individual Implicacions en cada nivell d’anàlisi: 1. Naturalesa humana Els trets i mecanismes de la personalitat són típics de la nostra espècie i les té tothom. Per exemple tothom té habilitats lingüístiques, desig de viure i de pertànyer a un grup social. Es tracta de recerques nomotètiques. Al estudiar els universals ens demanem: què tenim en comú en la manera de ser totes les persones? 2. Diferències individuals i de grup Al estudiar les diferències entre les persones ens demanem: Com difereix la gent una de la altra? Algunes persones són extravertides i d’altres introvertides. Aquestes són dimensions de diferències individuals, formes en les que cada persona és com algunes altres persones. També s’estudien grups de persones, per exemple comportaments específics pel grup d’adolescents o dels homes o de les dones. Per exemple els homes exhibeixen en totes les cultures més violència en la societat. 28  3. Éssers únics Pel que fa a la unicitat ens demanem: Com es pot explicar la singularitat de la persona individual de manera científica? No hi ha dos individus idèntics. L ‘investigació idiogràfica (que significa literalment “la descripció d’un”) de manera regular es centra en un sol subjecte, tractant d’observar principis generals que es manifesten en una sola persona. Per exemple entendre una persona dins de la seva història de vida. En síntesi, som iguals, però també som diferents. La Psicologia de la Personalitat estudia els universals de la naturalesa humana i l’explicació de les diferències individuals. Totes les persones som úniques, però podem trobar aspectes comuns. La Psicologia de la personalitat tindrà un caràcter idiogràfic9, però també nomotètic10. Conèixer la persona en la seva totalitat La noció de personalitat en el seu sentit exhaustiu inclou tots els aspectes de la persona: la seva vida mental, experiències emocionals i la seva conducta social. Des de la psicologia de la personalitat volem conèixer a la persona en la seva totalitat: vida mental, experiències emocionals i la seva conducta social. Per aconseguir-ho utilitzem instruments nomotètics com són els tests de la personalitat, i també instruments idiogràfics com és la entrevista individual o b la història de vida. 9 Idios en grec vol dir personal, en el sentit de que busca la comprensió única de cada persona. 10 Nomos en grec vol dir llei, això significa que hi ha processos generals, lleis biològiques i psicològiques que expliquen el comportament general de les persones. Per exemple, el conductisme sobre les lleis de l’aprenentatge i el psicoanàlisi sobre les fases de desenvolupament psicosexual. 29 9. LA PERSONALITAT ÉS UN CONCEPTE HISTÒRIC Els canvis històrics han anat propiaciat un nou concepte i organització de la personalitat. Mentre que en la noció del caràcter propi del segle XVIII destacaven els elements comuns a la naturalesa humana; en el segle XIX va començar a percebre’s la personalitat com l’expressió única i personalitzada dels trets individuals. 9.1 La concepció històrica i cultural de la personalitat La concepció de la personalitat està influenciada per factors personals, per l’època històrica que es viu, i per les característiques culturals dels membres d’una societat. L’ antropòleg i sociòleg Marcel Mauss, nebot del prestigiós sociòleg francès Emile Durkheim, exposa que el concepte de persona com un jo individualitzat no és una idea innata o primordial, sinó que és una noció que ha tingut un desenvolupament històric i cultural. Mauss es va donar compte que el concepte del jo era diferent segons la societat que estudiava i que a les cultures diferents de les nostres, no se’ls pot aplicar el paradigma occidental. Per tant no es podia separar la noció del jo de la societat. El budisme considera que el jo és una il·lusió. Conceptes com íntim, jo, ego i persona no sempre han estat tant universals com avui, ni havien establert les bases de qui som, i com actuem. Els membres d’algunes cultures trobarien estranya la nostra idea, de que la conducta té l’origen en la personalitat. Per contra, dirien que és el resultat del guiatge diví. Cada temps té la seva significació de persona No es pot comprendre la personalitat al marge de la història, perquè aquesta configura un sistema d’idees i creences, de patrons conductuals i estils emocionals que configuren la personalitat en cada moment. 30  Vander, A. (1970). Carácter y personalidad. Barcelona: Editorial y Librería Sintes. Sovint la religió, amb el seu consol i amenaça, inundava i condicionava la vida quotidiana. Una ànima pecadora que era avisada d’anar a l’infern si no s’obeïa l’autoritat i el clergue. Per si de cas hom anava a missa. En l’actualitat, la concepció del jo individual està molt present en tota la cultura d’Occident, però no sempre ha estat així. Tot seguit es descriu l’evolució història en la concepció del jo. 9.2 Evolució història del concepte del jo a Occident Amb el Renaixement va néixer l’humanisme i la consideració de l’home com el centre de la pròpia acció, el jo singular. En aquest moment històric, contraposat a l’època medieval, es varen separar les conductes públic i privades. L’individu va passar a perdre espontaneïtat i a regular les seves emocions en els espais públics (Elías, 1989). Durant La Reforma, més enllà de ser un moviment religiós, es va accentuar el procés d’individuació. L’home es va convertir en amo i senyor de la seva pròpia vida. Va ser el principi de la consciència i la introspecció com a centre de la conducta. Va agafar valor la voluntat personal. L’home com a objecte de coneixement és un producte de la Il·lustració. Es pretenia aplicar el mètode de les ciències exactes al coneixement de l’home. Pensar-se a un mateix com a subjecte amb dret a la felicitat. En aquell moment va néixer l’expressió de la interioritat. A finals del segle XVIII, sota la influència de la Revolució Francesa, un grup de filòsofs, literaris, assagistes, i editors varen situar el jo en el centre del seu pensament (Wulf, 2023)11. En la petita població alemanya de Jena, varen coincidir el que es va anomenar “El Cercle de Jena”, en el qual hi formaven part el filòsof Fichte, el poeta més reconegut d’Alemanya, Johann Wolfgang von Goethe, també el poeta romàntic associat a la foscor i la mort, conegut com Novalis. Els filòsofs Schelegel, Friedrich i Ausgust Wilhelm. El lingüista Wilhelm Von Humboldt, i el seu germà Alexander Von Humboldt, el qual va ser el científic més cèlebre de la seva època, i el creador del concepte de naturalesa ecològica que avui forma part del nostre pensament. El filòsof Fichte Fichte va aportar en el seu temps una importat novetat, quan afirmava que el jo era la font de tota realitat, i que el món era experimentat a través del jo. 11 Wulf, A. (2023). Magníficos Rebeldes. Los primeros románticos y la invención del yo. Taurus. 31 El jo va passar a ser el principal objecte d’estiu, un jo conscient d’un mateix, i amb això va canviar la nostra manera d’entendre el món. “Un ha de prendre les regnes de sí mateix i no deixar-se definir per res extern” Johann Gottlieh Fichte (filòsof) Avui acceptem que avaluem el món a través de nosaltres mateixos, del nostre jo, i que aquesta subjectivitat és una font de coneixement i de sentit. L’origen d’aquest enfocament el trobem en la innovació cultural que varen provocar aquest grup d’intel·lectuals. Ells varen descobrir el poder d’un jo lliure, de la individualitat, i el fet de ser diferent, promovent l’autodeterminació i el lliure pensament. Som lliures en la mesura en que també podem actuar de forma diferent. L’individu és defineix, quan decideix com actuar i comportar-se. Tot plegat es donava en un context filosòfic en que Kant argumentava que la comprensió humana de la natura i el món està modelada per la ment i l'experiència. Va posar èmfasi en la subjectivitat, i va instar al 1784 als individus a "Atrevir-se a conèixer-se", un lema que avui está molt vigent. Segons Kant, mai podem conèixer completament les coses tal com són en sí mateixes perquè la nostra percepció es filtra a través de la ment. Els nostres sentits i pensaments determinen com veiem el món. Els filòsofs d'aquella època, com Friedrich Schiller, es van centrar, en comptes de buscar la veritat absoluta, en estudiar com arribem a entendre la realitat. Schiller, influenciat per Kant, creia que interpretem la realitat a través de categories mentals com el temps, l'espai i la causalitat. A inicis del segle XX a Viena, Sigmund Freud tenia com a grans influències a Goethe, Schiller i Schelling. Les idees del Cercle de Jena varen deixar petjada sobre la importància que tenia la autonsciència, i varen iniciar el camí de la psicoanàlisi. Mireu dins de vosaltres mateixos i ho trobareu tot (Johann Wolfgang von Goethe) 32  9.2.a El jo des de la concepció romàntica a la postmoderna Lyons (1978) ha situat l’aparició substancial del jo, com una vivència i centre de referència primària de l’experiència, com un producte del pensament de finals del segle XVIII. Abans d’aquesta data, probablement les persones eren conceptualitzades amb categories més generals, com a membres d’una professió, relació, classe,…etc. Hem heretat sobretot una visió romàntica del jo, la del segle XIX, en la que s’atribueix a cada individu una essència, una manera de ser autèntica i sincera que es projecten en els trets de la personalitat. El Romanticisme va suposar el darrer pas per a una concepció i vivència de l’home contemporani. Des de la perspectiva romàntica l’home es vist com una subjectivitat. El Romanticisme va aportar la retòrica de la autenticitat i la apertura a la consciència. Planta xenixell o senecio vulgaris En la concepció romàntica del jo es va crear un nou objecte d’estudi: el de la interioritat oculta que es trobava amagada per sota de la capa superficial conscient (Eltner, 1971), en la que es donava un valor molt rellevant a l’expressió (emocional) el permetre donar veu a les profunditats del ser de manera espontània. Els romàntics consideraven les emocions com la veritat de cada persona, la seva dimensió més genuïna, perquè s’escapen a la pròpia voluntat. 33  Caspar David Friedrich (1774-1840), Sunset (brothers), 1835 El pintor alemany Gaspar David Friedrich inspirat en els escrits del Cercle de Jena, va explorar la relació entre el jo i el món extern. El romanticisme va començar tenint un significat literari i filosòfic. La proposta del Cercle de Jena, era la de romantitzar el món, per percebre’l com un tot interconnectat. A principis del segle XIX, inspirats per Schelling, els joves romàntics van adoptar una profunda connexió amb la natura, i es percebien com un tot interrelacionat amb el que era viu. Schelling, considerava que tota la vida (plantes, animals i humans) estava interconnectada, i va presentar l'estètica i l'art com a maneres de revelar la unitat entre el jo subjectiu i el món objectiu de la natura. Els sentiments i la raó han de treballar units, i l’instrument per fer-ho és l’art. La bellesa, argumentava Schiller, tenia la capacitat d’unir els nostres àmbits sensuals i racionals. En el quadre, l’atenció al detall era substituïda per l’expressió del contingut emocional. L’essència no residia en el tema, sinó en el que suggerien els seus personatges. Allò substancial era allò latent, les profunditats interiors. En l’art romàntic tenia especial rellevància la presència de l’ocult, que transcendia els sentits. Receptiu a la intensitat dels sentiments, el romanticisme és sobretot una actitud i una sensibilitat davant de la vida. Introdueix a l’home contemporani en la consciència i vivència de la seva subjectivitat. Més tard Freud situaria la força impulsora de la conducta més enllà de la consciència, en l’inconscient. La idea era que existia una veritat oculta que convenia descobrir. Que hi ha quelcom reprimit en les persones és una definició romàntica de la persona. Els exemples clàssics dels models romàntics en psicoteràpia són la psicoanàlisi (tendència innata i essència) i les teràpies humanistes (visió transcendent de la persona). 34 Per Gergen (2018) gran part de la concepció contemporània del jo te el seu origen en el període romàntic. És un vocabulari relacionat amb la profunditat i en la importància de l’individu. La Idea romàntica del jo la trobem avui en els llibres d’autoajuda, els quals prediquen buscar i trobar l’essència. …. El que ens ajuda de debò és transcendir aquesta mateixa identitat per retrobar-nos amb aquell qui som en realitat” (Alonso, 2011, p. 74). Un jo únic és un enfocament individualista, idealista i romàntic 35  9.2.b Evolució del món interior: el món està dins nostre Com hem comentat, l’individualisme expressiu del romanticisme va contribuir al culte i cultiu del món interior. Però aquesta distinció dins/fora, interior/exterior, ment/món es avui difícil de mantenir i es vol superar aquesta diferenciació és confusa i enganyosa. De manera que la ment deixa de ser entesa com quelcom interior i es concep en relació amb el context. El pas de la cultura moderna a la postmoderna12 ha suposat mostrar interès pels aspectes de la interacció social i la cultura, que conformen el nostre sentit d’identitat. Ja no interessa transcendir i accedir a allò essencial, sinó partir d’allò observable i contrastable empíricament. El constructivisme forma part ja de la pretesa postmodernitat, transformant de manera dràstica la concepció tradicional del self. Aquestes en són algunes paraules associades a aquest enfocament: Relativisme Ambivalència Pluralisme Realitat-ficció Complexitat RealitatVirtual Des d’una comprensió bio-psico-social del nostre comportament, com a psicòlegs, ens és necessari conèixer què diuen els sociòlegs del moment històric que vivim, ja que molts comportaments venen condicionats per aquests factors socials, els quals ens poden ajudar a comprendre els efectes socials en els psicològics. Per a Gergen (1991), les tecnologies de la saturació social (Internet, xarxes socials, massmedia, telefonia mòbil,...) han fet desaparèixer la distinció entre realitat i ficció. La veritat sembla ser una qüestió emocional i de perspectives, producte dels intercanvis i consensos socials. Pensar que res no és cert, sinó que només hi ha opinions, destrueix la confiança imprescindible per a la nostra supervivència col·lectiva (Richard J. Evans, 2023) Davant d’aquesta colonització digital el self no es queda passiu ha d’assimilar aquesta massificació d’imatges i d’informació que l’estimula i el satura alhora; una situació que 12 La partícula “post” significa “després”. En un sentit lineal, bé a significar com “després de la modernitat”. 36 el supera i es fa difícil d’assumir i interioritzar. Amb tot això la persona ha d’anar assumir una dispersió de rols socials, i tots ells amb exigència i a vegades de forma inconsistent, conduint inevitablement a un estat de fragmentació. El self integrat, coherent i consistent deixa de ser-ho des de la perspectiva postmoderna. Excés d’estimulació > Saturació social, fragmentació del self S’imposa una sensació de transitorietat, desordre i caos. Aquesta crisi constant del jo alimenta una incertesa sobre la continuïtat i consistència del jo (Gauchet, 2004, p. 257). Eternitat de l’instant: passat i futur no existeixen. 9.2.c Desconnectats Els canvis continuats impedeixen la creació de relacions privilegiades i íntimes dels uns amb els altres, i aïllen a les persones. Avui el vincle social no és una exigència moral, sinó que és una variable ambiental en que la majoria de les relacions no exigeixen compromís (Bretón, 2016, p.13). L’individu contemporani, més que vinculat, està connectat, es comunica cada vegada més, però es troba amb els altres cada vegada menys (Breton, 2009, p. 44) i de fet prefereix les relacions superficials que comencen i acaben segons la seva voluntat. El vincle amb l’altre s’ha tornat quelcom opcional. La majoria de les relacions no exigeixen compromís. Bretón (2016) aconsella caminar, desaparèixer, tornar-se anònim, sense obligacions d’identitat. Si privilegiem a través de les TIC, els missatges senzills, superficials, emocionals i ràpids, llavors ens serà més difícil transmetre o entendre realitats o sentiments complexes. Vivim en una societat líquida (Zygmunt Bauman) La gent se sent desemparada i això és el que alimenta el populisme 37 Quan la gent comença a creure que no hi ha una veritat objectiva, només opinió, s'obre la porta a la destrucció de la societat, perquè només hi podem existir si podem descobrir què és la veritat. Les teories de la conspiració es propaguen molt més entre els qui se senten ignorats pel sistema polític.. Els líders populistes tendeixen a propagar teories de la conspiració per guanyar-se la gent que creu que està fora del sistema i que aquest conspira contra ella. 38 10. LA PSICOLOGIA CULTURAL DE LA PERSONALITAT Hi ha una construcció social, cultural i familiar de la personalitat. En la forma de la personalitat, cada societat hi projecta la seva cultura, les seves normes, supòsits, les seves formes d’organitzar l’experiència. La cultura opera amb patrons propis en la criança i la socialització dels infants, el que té l’efecte de generar un tipus diferenciat de personalitat adequat als requeriments d’aquella cultura (Lasch, 2023, p. 306)13. Els patrons psicològics associats al narcisisme patològics s’originen en l’estructura peculiar de la família contemporània (Lasch, 2023, p. 232), com la pèrdua de l’autoritat paterna. Tot seguit anem a aprofundir en les conseqüéncies que pot tenir en la personalitat el fer d’haver-se desenvolupat en una cultura individualista o col.lectivista. 10.1 Cultures col·lectivistes i individualistes No existeix una naturalesa humana independent de la cultura. L’estudi de les relacions entre cultura i personalitat ja varen ser estudiades per Allport (1943). Com hem comentat, el concepte de personalitat difereix en les cultures. Però sovint ha estat estudiada de manera etnocèntrica a partir de models occidentals. Aquesta actitud considera que la humanitat acaba en la frontera de la pròpia cultura. L’estudi transcultural de la personalitat ha portat a estudiar les diferències entre les cultures a través de diferents variables: individualitat, creences, normes, rols, valors, etc. Harry Triandis (1989) un dels autors més importants en el camp de la psicologia transcultural ha distingit dos tipus principals de cultures: col·lectivistes i individualistes. Tot seguit anem a observar que mentre que en unes cultures l’individu és vist com un subjecte singular, en altres és vist com una interdependència. Desenvolupar el concepte de personalitat té especial sentit fer-ho dins de les cultures occidentals perquè aquestes cultures concedeixen una gran importància a la autonomia, a prendre decisions pròpies i ser independent, a distingir-se els uns dels altres. A Occident som individualistes, obsessionats amb el nostre propi jo. Estem centrats en nosaltres mateixos, en els nostres atributs, assoliments i aspiracions, abans que en les nostres relacions i papers socials (Henrich, 2022)14. La idea de fons és que si cada individu es converteix en la millor persona que pot arribar a ser, millorarà tota la societat. Mentre que una societat col·lectivista és aquella en que el centre primordialment és el grup abans que en els individus que l’integren. En elles, són les relacions, la 13 Lasch, Chr. (2023). La cultura del narcicismo. Capitán Swing. 14 Henrich, J. (2022). Las personas más raras del mundo. Capitán Swing. 39 interconnexió dels humans el que forma el jo. La persona és considerada un ésser humà nascut en una xarxa d’interaccions socials que existia abans de que aquest nounat hi fos, i aquesta societat seguirà existint molt després de la teva mort. L’individu només en forma part durant uns instants. Això fa que la pèrdua dels llaços de parentesc sigui experimentada de forma dolorosa. Mentre que, en les cultures asiàtiques, les persones es veuen com formant part d’una comunitat, i acostumen a reprimir les emocions que posen en perill d’harmonia social. Els objectius propis s’assoleixen dins d’aquest “estar bé amb els altres”, reconeixent la interdependència. La holística d’Orient que ignora l’individu, el subordina a la totalitat social (Mari, 2016, p. 81). 10.2 Exemples de tipologies de cultures Cultura Occidental: individualisme (Europa, EEUU) Es centren en els seus propis objectius i en potenciar els trets de la personalitat que porten a assolir-los. Cultura Oriental: Interconnexió (Japó, Xina, Corea). Autocontrol emocional. No es promou l’expressió de les emocions en les cultures de l’Àsia Oriental Les creences que les cultures configuren, sobre el món i el seu ordre, tenen efectes en la conducta i la personalitat del subjectes així com també en la seva activitat cerebral. 10.2.a Cultures que censuren la individualitat A l’Afganistan, en la “cultura” talibana, que malauradament ara torna, es prohibeixen les representacions i el retrat fotogràfic perquè a través d’elles la persona pren consciència de la seva individualitat. Per la societat afgana la identitat d’una persona es defineix i es reconeix per la seva pertinença a una família o tribu. El rostre és la part del cos més individualitzada, la més singular una forma d’afirmar-se. 40  Le Breton, (2021)15 10.2.b Mitologia Xinesa i la personalitat En la mitologia xinesa el zodíac es composa d’un cicle de dotze signes animals, i els trets personals i de comportament d’una persona estan associals amb l’animal que representa el seu any de naixement. L’home rata socialitzat: seguim sent animals 1960- Any de la rata- Obra de Daniel Lee 10.2.c Aborígens australians En la cultura dels aborígens australians, cadascú dels seus membres rep un nom al nàixer però el perd quan creix. Llavors es tria un sobrenom més apropiat per a sí mateix. És d’esperar que el nom de cada persona canviarà vàries vegades durant la seva vida a mesura que la seva saviesa, la seva creativitat i els seus objectius es defineixin amb més claredat al transcórrer el temps (Morgan 2011, p. 61). 10.3 Diferent activitat cerebral Les diferències culturals també es poden observar en la diferent activitat cerebral a través de la ressonància magnètica (Ma et al., 2014). Les persones d’Àsia Oriental presentaven una major activitat neuronal en les regions cerebrals que s’ocupaven dels estímuls socials i en les que participen en l’autocontrol i la regulació dels sentiments. En les cultures occidentals es va detectar una activitat més intensa en les àrees cerebrals més vinculades a la consciència d’un mateix. Cultura i pensament Les normes i els valors específics d’una cultura repercuteixen en la manera de percebre i d’actuar ( Masuda i Nisbett, 2001; Nisbet i Miyamoto, 2005). 15 Le Breton, D. (2021). Antropología del cuerpo y modernidad. Buenos Aires: Prometeo. 41 En un experiment de Takahiko Masuda i Richard Nisbett se’ls va demanar als estudiants americans i japonesos que descrivissin la imatge de l’ aquari (no correspon al representat). Els americans varen començar pels peixos grans, mentre que els japonesos primer varen començar per l’estructura general, l’ambient dels diferents animals i plantes. Cultures independents: pensament més analític Cultures interdependents: pensament holístic, contextual Cultura i comportament ambiental Al comparar nacions individualistes i col·lectivistes (Estats Units davant Japó) es varen trobar predictors culturals sobre el comportament ambiental. Per als participants japonesos, les normes percebudes sobre el comportament ambiental preveuen una major actitud preventiva ambiental. Per facilitar la sostenibilitat entre els països, caldria entendre de quina manera la cultura determina quins factors psicològics impulsen l’acció humana (Kimin et al. 2016). La comprensió cultural ens pot ajudar a entendre millor cada país fa front al greu problema mediambiental global. Cultura i narcisisme Els trets narcisistes han augmentat en les darrers dècades. És el culte modern a la autoadmiració i autoafirmació que podem observar en l’Instagram. Les característiques valorades per la societat occidental actual, com la competitivitat, el consum i el culte a la riquesa i a la bellesa, han fomentat en gran mesura el tret narcisista de la personalitat (Twenge & Foster, 2008). Cultura i perfeccionisme La pressió de les Xarxes Socials ens fa ser diferents. En l’actualitat es constat un increment en els joves una obsessió per la perfecció degut a unes expectatives més elevades i por a cometre errors (Curran & Hill, 2017). La sensació de pressió social ha augmentat en un 33%. Es situa com a causa, a les Xarxes Socials que estableix una comparació continuada amb els altres, una competitivitat dels centres acadèmics i les famílies. 42 Si voleu ampliar informació sobre aquests aspectes en que es posa èmfasi en la influència de la cultura en la nostra personalitat, existeix dins de la psicologia una disciplina anomenada la psicologia cultural, que és un àmbit de la psicologia que s'encarrega d'estudiar la manera en què els elements culturals influeixen en el comportament, els costums i la percepció de grups de persones. 43 11. EL CONCEPTE POSTMODERN DEL SELF: EL JO MÚLTIPLE Les identitats són entitats molt complexes plenes de tensió, contradictòries i incongruents. L’únic que te un problema d’identitat és el que afirma tenir una identitat simple, neta i ben definida. Sami Ma’ari Poeta àrab Em contradic? Molt bé, em contradic (soc ampli, dins meu hi ha multituds) Walt Whitman, Fulles d’herba Poeta americà Com a psicòlegs, penso que en alguns aspectes, la psicologia està sobrevalorada, i que sovint minimitzem els factors socials i culturals que intervenen en el nostre comportament. És el cas per exemple de la influència que ha tingut Internet en la nostra ment i el nostre comportament. Malgrat que podem ser presentats com a identitat sòlida i individual, estem composats, en realitat, de molts estats i “personalitats diferents”. En la nostra societat complexa, postmoderna, el subjecte està fragmentat, descentralitzat, perquè contínuament està mutant, en perpètua mobilitat i amb una identitat fluïda (Robert Jay Lifton, 1999). Fins i tot les relacions més íntimes han perdut el seu caràcter de durabilitat. Com diria el sociòleg Zygmunt Bauman, ens trobem dins d’una modernitat líquida, un món de superfície, sense profunditat. Més que trobar-nos amb una sola identitat, la persona actual es caracteritza per un grup d’identitats sectorials (Jameson, 2002) en que s’ha fet evident la multiplicitat del jo, és a dir, interpretar i desenvolupar diferents personatges com estratègia adaptativa. Les Identitats múltiples en la xarxa, amplien el sentit de sí mateix (self). La actual transició d’un entorn conjuntiu a un entorn connectiu, està reconfigurant la percepció del jo (Berardi, 2017, p. 68)16. 16 Berardi, Fr. (2017). Fenomenología del fín. Buenos Aires: Caja Negra. 44 El self recull la nostra manera de comprendre qui som i per què estem-en-el-món. Avui estan amenaçades totes les premisses tradicionals sobre la naturalesa de la identitat de l’ésser humà. Sorgeixen noves concepcions postmodernes de la identitat que afecten a les formes de conduir-se i de relacionar-se amb les altres persones. Amb aquest enfocament es posa èmfasi en la importància de les relacions socials que establim, la qual predisposa una forma d’estar en el món Tot seguit exposarem una conceptualització del self, a partir de la visió que aporta el psicòleg social Kenneth Gergen (2018) a través del que ell anomena el “jo saturat”. L’aparició de les identitats múltiples postulades per Gergen no és nou. Ja Donald Winnicott parlava del false self o el psiquiatre Ronald David Laing amb el divided self. Gergen (2018) defensa la tesi de que l’increment brutal dels estímuls socials, propers a l’estat de saturació, és el que ha assentat les bases dels canvis en la nostra experiència quotidiana. Per ell avui és difícil poder establir generalitzacions estables i precises sobre com ens comportem així com assumir una posició coherent des del punt de vista racional. La vida quotidiana s’ha convertit un mar d’exigències i alhora de dubtes sobre un mateix. Com a conseqüència de la multiplicitat accelerada de relacions que es produeixen, en resulta una fragmentació de les conceptualitzacions del jo. Amb aquesta varietat de rols que desenvolupem, el jo autèntic s’ha esfumat, ja no és reconeixible. El jo saturat deixa de ser un jo únic i passa a ser múltiple dins d’una concepció del jo fluctuant. 45  Escultura de Julià Riu Serra. Quadrifacial (2004). El jo passa a ser entès com el resultat de la construcció social, el jo en relació, i per tant la multiplicitat del ser en la interacció de diferents ambients socials. La persona desenvolupa en els altres impressions per assolir els seus objectius. És una visió estratègica de la personalitat, que s’adapta amb rapidesa a les exigències mutables de les situacions. Habitem moltes versions diferents d’un jo cambiant. Sigues tu mateix és massa breu, simple, en realitat estem fets més de mes complexitat. Les circumstancies creen una nova manera de ser en cada moment. Ens transformem en funció de les persones amb les que estem, d’on trobem o d’allò segur o insegur que ens sentim. Ens desplacem per diferents aspectes del jo. 46 Del jo ocult al jo relacional Les Xarxes socials són actors actius per accelerar aquesta multiplicitat del seu jo. Alternem constantment contactes i versions presencials i virtuals, sent totes elles reals. El nostre comportament, els nostres esquemes mentals i els nostres sentiments canvien segons amb qui ens connectem, amb qui estem de forma presencial, què estem fent i per què. Som la manifestació de les relacions. Cada versió del jo és producte d’una relació determinada, creada entre un mateix i els altres. Fragments dels altres, cúmuls de possibilitats Ara els compromisos són transitoris, Ja no es dona una relació profunda, es cerca l’actuació eficaç, un utilitarisme: ens preguntem per les pèrdues i els guanys dels nostres actes, i el seu valor funcional, la seva acció instrumental. Com mitjans per un fi. No hi ha una expressió autèntica de jo, l’individu es construeix dins d’una pauta de relació: soc sincer dins d’un estat de relació. Milers de relacions fragmentades. No cal una coherència persona de la identitat, una continuïtat al llarg del temps. Pel postmodern la vida es torna més expressiva i rica, si es suspenen les demandes de coherència personal. Però també pot provocar dilemes morals i estats d’ansietat. Flexibilitat conductual Es tractaria de mostrar-se extravertit o introvertit en cada cas, quan la situació ho exigeixi. Especificitat situacional en el nostre comportament Som moltes persones alhora: multiplicitats de jos. Avui es perd la essència del jo. Com les TIC ens han modificat 47 Les tecnologies han modificat i alterat l’organització de la psicologia personal (Martin Murcia, 2006). Està emergent una personalitat tecnològica caracteritzada per la mediació de la tecnologia en la satisfacció de necessitats i en l’organització de les nostres conductes. S’estan modificant les formes d’interacció i amb elles les formes de sentir i de viure. Internet ha modificat la nostra ment. La generalització dels dispositius digitals i, sobretot la sobreexposició a molts estímuls variats, ràpids i breus ha fet disminuir la nostra capacitat d’atenció. Si a l’any 2000 era d’uns 12 segons, l’any 2015 a 8 segons. Això comporta que vivim de manera més reactiva que reflexiva, més impulsiva que pacient. També repercuteix en la identitat, ja que no dona treva per a la construcció d’un projecte vital. A través d’Internet es multipliquen les maneres de comunicar-se i d’estar connectats. Anem de finestra en finestra, d’un link a un altre. El jo serien finestres juxtaposades (Moreno, 2007, p. 330). La comunicació per mitjà l’ordinador i el mòbil són avui un lloc per construir i reconstruir la pròpia identitat. Resum concepte postmodern del self Es rebutja la idea que un ésser humà té un sol jo unificat. Som moltes persones alhora Fragmentat, descentralitzat i múltiple (plural) Identitat canviant, fluïda, líquida Cultural, social i contextual Saturada (discursos exigents contradictoris, en conflicte) La pantalla digital és el mediador de la construcció del jo Contràriament a l'expressió psicològica popular, "fals jo", aquestes presentacions d'un mateix, són part de nosaltres, no són falsos. A manera de conclusió Penso que malgrat que la nostra manera de ser tendeix a una sèrie de patrons en forma d’hàbits de comportament, esquemes mentals, i afrontament emocional més o menys estable, som en realitat un procés continuat canviant. Perquè quan entrem en contacte 48 amb persones i experiències noves, ens modifiquem. La nostra personalitat no és una entitat estable, sinó dinàmica i canviant. En part depenem de les condicions i circumstàncies que hem de viure. Quelcom surt i entra de la nostra consciència i inconsciència al llarg del dia. La nostra ment te la tendència a valorar les nostres experiències de vida en categories i esquemes per ajudar-nos a establir sentit. Aquestes etiquetes o constructes classifiquen el que sentim, pensem i veiem. Però potser això no és ben bé el reflex de la nostra experiència directa. En part de forma no conscient, tot flueix constantment, interconnectat, i no aïllat, informació conscient i inconscient que passa a ser processada. Perich, J. et al. (1974). Cinco humoristas de hoy. Barcelona: Edicions 62. Conèixer als altres El soroll del món és tan intens que cal fabricar físicament el silenci perquè existeixi. Un silenci poderós que ens permeti des de dins escoltar i entendre els altres, que ens permeti rescatar la imatge de tots els que han quedat atrapats pel soroll als plecs de la indiferència. Jaume Plensa. Escultor Com a psicòlegs, conèixer profundament a una altra persona és un repte molt gran, entre d’altres motius, perquè no estem sols, i perquè som canvi. 49 BIBLIOGRAFIA Alonso Puig, M. (2011). Reinventarse. Barcelona: Plataforma editorial. 15ª edició. Asselmann, E. & Specht, J. (2021). Personality maturation and personality relaxation: Differences of the Big Five personality traits in the years around the beginning and ending of working life. Journal of Personality. 2021; 00: 1– 17. https://doi.org/10.1111/jopy.12640 Bendahan, Samuel & Zehnder, Christian & Pralong, François & Antonakis, John. (2014). Leader corruption depends on power and testosterone. The Leadership Quarterly. 10.1016/j.leaqua.2014.07.010. Curran T, Hill AP. (2017). Perfectionism is increasing over time: A meta-analysis of birth cohort differences from 1989 to 2016. Psychological Bulletin. 2019;145(4):410-429. doi:10.1037/bul0000138 Davey G. (2014). Psychopathology: Research, Assessment and Treatment in Clinical Psychology. Second edition; Chichester: John Wiley & Sons, Ltd. Elías, N. (1989). El proceso de la civilización. Investigaciones sociogenéticas y psicogenéticas. México: FCE. Eltner, L. (1971). Neoclassicism and Romanticism. 1750-1850. Londres: Prentice-Hall International Eom, Kimin & Kim, Heejung & Sherman, David & Ishii, Keiko. (2016). Cultural Variability in the Link Between Environmental Concern and Support for Environmental Action. Psychological Science. 27. 1331- 1339. 10.1177/0956797616660078. Gauchet, M. (2004). La democracia contra si misma. Santa Fe: Homo Sapiens. Gergen, K. J. (2018). El yo saturado. Barcelona: Paidós. Jackson, Joshua & Thoemmes, Felix & Jonkmann, Kathrin & Lüdtke, Oliver & Trautwein, Ulrich. (2012). Military Training and Personality Trait Development: Does the Military Make the Man, or Does the Man Make the Military?. Psychological science. 23. 270-7. 10.1177/0956797611423545. Jameson, F. (2002). Teoría de la Postmodernitat. Madrid: Trotta. Jongman-Sereno, K.P., & Leary, M. (2019). The Enigma of Being Yourself: A Critical Examination of the Concept of Authenticity. Review of General Psychology, 23, 133 - 142. Katrina P. Jongman-Sereno & Mark R. Leary (2016). Self-perceived Authenticity is Contaminated by the Valence of One’s Behavior, Self and Identity, 15:3, 283-301, DOI: 10.1080/15298868.2015.1128964. Lammers, J., Stoker, J. I., Jordan, J., Pollmann, M., & Stapel, D. A. (2011). Power Increases Infidelity Among Men and Women. Psychological Science, 22(9), 1191 1197. https://doi.org/10.1177/0956797611416252 Le Breton, D. (2016). Desapararecer de sí. Madrid: Siruela. Lifton, R.J. (1999). The Protean Self: Human Resilience in an Age of Fragmentation. Chicago: University Of Chicago press. Lyons, J.O. (1978). The invention of the self. Carbondale: Southern Illinois University Press. 50 Lüdtke O, Roberts BW, Trautwein U, Nagy G. A random walk down university avenue: life paths, life events, and personality trait change at the transition to university life. J Pers Soc Psychol. 2011 Sep;101(3):620-37. doi: 10.1037/a0023743. PMID: 21744977; PMCID: PMC3596260. Ma, Y., Bang, D., Wang, C., Allen, M., Frith, C., Roepstorff, A., & Han, S. (2014). Sociocultural patterning of neural activity during self-reflection. Social cognitive and affective neuroscience, 9(1), 73–80. https://doi.org/10.1093/scan/nss103 Mari, A. (2016). El conflicte de les aparences. Barcelona: Galaxia Gutenberg. Masuda, T., & Nisbett, R. E. (2001). Attending holistically versus analytically: Comparing the context sensitivity of Japanese and Americans. Journal of Personality and Social Psychology, 81(5), 922–934. https://doi.org/10.1037/0022-3514.81.5.922 Millon, T. & Everly, G. S. (1996). La Personalidad y sus trastornos. Barcelona: Martínez Roca. Morgan, M. (2011). Las voces del desierto. Barcelona: Ediciones B. Nisbett, Richard & Miyamoto, Yuri. (2005). The influence of culture: Holistic versus analytic perception. Trends in cognitive sciences. 9. 467-73. 10.1016/j.tics.2005.08.004. Rivera GN, Christy AG, Kim J, Vess M, Hicks JA, Schlegel RJ. Understanding the Relationship Between Perceived Authenticity and Well-Being. Review of General Psychology. 2019;23(1):113-126. doi:10.1037/gpr0000161. Roberts BW, Luo J, Briley DA, Chow PI, Su R, Hill PL. A systematic review of personality trait change through intervention. Psychol Bull. 2017 Feb;143(2):117-141. doi: 10.1037/bul0000088. Epub 2017 Jan 5. PMID: 28054797. Robles R., Páez F., Marín, M. (2011). Trastornos disociativos. En VE Caballo, IC Salazar y JA Carrobles (Dirs.) Manual de Psicopatología y Trastornos Psicológicos. Madrid: Ediciones. Ryan WS, Ryan RM. Toward a Social Psychology of Authenticity: Exploring Within-Person Variation in Autonomy, Congruence, and Genuineness Using Self-Determination Theory. Review of General Psychology. 2019;23(1):99-112. doi:10.1037/gpr0000162. Specht, J. (2017). Personality Development Across the Lifespan. Academic Press. Specht J, Egloff B. & Schmukle S. C. (2011). Stability and change of personality across the life course: the impact of age and major life events on mean-level and rank-order stability of the Big Five. J Pers Soc Psychol. 2011 Oct;101(4):862-82. doi: 10.1037/a0024950. PMID: 21859226. Soler, J. i Pascual, J.C. (2017). Claves y enigmes de la personalidad ¿Por qué soy así?. Barcelona: Siglantana. Stieger M, Wepfer S, Rüegger D, Kowatsch T, Roberts BW, Allemand M. Becoming More Conscientious or More Open to Experience? Effects of a Two–Week Smartphone–Based Intervention for Personality Change. European Journal of Personality. 2020;34(3):345-366. doi:10.1002/per.2267. Strohminger N, Knobe J, Newman G. (2017). The True Self: A Psychological Concept Distinct From the Self. Perspectives on Psychological Science. 2017;12(4):551-560. doi:10.1177/1745691616689495. Sturm, R. & Antonakis, J. (2014). Interpersonal Power: A Review, Critique, and Research Agenda. Journal of Management. 41. 10.1177/0149206314555769. Triandis, H. C. (1989). The self and social behavior in differing cultural contexts. Psychological Review, 96(3), 506–520. https://doi.org/10.1037/0033-295X.96.3.506 51 Twenge, J.M. & Foster, J.D. (2008). Mapping the scale of the narcissim epidemic increase in narcicism 2002-2007. Journal of Research in Personality 42(6): 1619-1622. Twenge, J.M. & Campbell, W.K. (2009). The narcissim epidemic: Living in the age of entitlement. Nova York: Free Press. 52