Tema 5: El Regne d'Alfons XIII i la Crisi de la Restauració PDF

TEMA - 05 EL REGNAT D’ALFONS XIII: LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ 1- ELS INTENTS DE REGENERACIÓ DELS PARTITS DINÀSTICS A principis del segle XX, el sistema polític de la Restauració, basat en una monarquia liberal no democràtica i la Constitució de 1876, funcionava gràcies al torn de partits entre els p...

TEMA - 05 EL REGNAT D’ALFONS XIII: LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ 1- ELS INTENTS DE REGENERACIÓ DELS PARTITS DINÀSTICS A principis del segle XX, el sistema polític de la Restauració, basat en una monarquia liberal no democràtica i la Constitució de 1876, funcionava gràcies al torn de partits entre els partits Conservador i Liberal, que acordaven els resultats electorals amb els cacics, marginant l'oposició. A finals del segle XIX, el regeneracionisme va criticar el sistema polític oligàrquic i va proposar reformes per modernitzar Espanya políticament, socialment i econòmicament. Quan Alfons XIII va accedir al tron el 1902, els partits dinàstics estaven en crisi després de la mort de Cánovas(1897) i Sagasta(1903). Els nous líders van ser Antonio Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), representants del corrent regeneracionista. El 1905, una crisi entre militars i catalanistes va esclatar quan oficials van assaltar Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. El govern, pressionat, va aprovar la Llei de jurisdiccions al 1906, que permetia als tribunals militars jutjar els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, augmentant la influència militar en la política. 1.1. Maura i el regeneracionisme conservador Antonio Maura, en els seus governs de 1902-1903 i 1907-1909, va impulsar un projecte per regenerar el país, modernitzar les institucions i democratitzar el sistema polític de la Restauració. La llei electoral del 1907 buscava garantir la netedat, atraure les classes mitjanes i eliminar el caciquisme amb el vot secret i obligatori, però no va tenir èxit. Una reforma de l'administració local pretenia donar més autonomia a Catalunya i crear mancomunitats locals, però va ser rebutjada al Parlament per la oposició dels liberals, republicans i conservadors. Finalment, va presentar la Llei de repressió del terrorisme per frenar els atemptats anarquistes, però es va retirar per falta de suport. La guerra del Marroc i la Setmana Tràgica del 1909 Després del desastre del 1898, Espanya va centrar la seva política exterior en el Marroc per recuperar prestigi i trencar l'aïllament internacional. Espanya i França van establir les seves àrees d'influència a la Conferència d'Algesires del 1906. Espanya va obtenir la zona nord del Rif, cosa que va portar al govern a augmentar les tropes i dur a terme campanyes militars per controlar el territori. El 18 de juliol es va programar l'embarcament de la tropa, però va esclatar una protesta popular contra la guerra, que només mobilitzava els que no podien pagar per esquivar-la. Obrers i partits opositors a la monarquia, com republicans i socialistes, van promoure una vaga general contra els anarquistes i la guerra el 26 de juliol. El govern va declarar l'estat de guerra i va reprimir la revolta amb duresa, executant cinc persones, entre elles Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat sense proves. La seva execució va generar protestes a Europa, i el rei va forçar la dimissió de Maura per protegir la imatge de la monarquia. 1.2 El regeneracionisme liberal: Canalejas José Canalejas, nou cap de govern, es va comprometre amb la regeneració del sistema polític espanyol, impulsant una democratització progressiva, la secularització de l'Estat i reformes socials per millorar la vida parlamentària. La modernització d’Espanya amb Canalejas va separar l’Església de l’Estat, establir la llibertat religiosa i promoure l’educació laica, amb la Llei del cadenat que limitava nous ordres religiosos, provocant oposició catòlica. Canalejas va impulsar reformes socials per millorar les condicions laborals, com la reducció de la jornada, la prohibició del treball nocturn per a dones, i lleis sobre accidents laborals i vaga. També va implementar un impost progressiu i va establir el servei militar obligatori. Finalment, el 1912, va aconseguir l'aprovació de la Llei de mancomunitats per part de les Corts, en resposta a les demandes descentralitzadores de la Lliga Regionalista de Catalunya. Espanya i França van negociar un nou tractat que va definir les futures relacions entre ambdós països pel que fa al protectorat del Marroc. 2. ELS PARTITS ANTIDINÀSTICS I EL MOVIMENT OBRER 2.1 Els republicans El republicanisme va ser la principal oposició a la monarquia a les primeres dècades del segle XX, reflectint l'aspiració de les classes mitjanes a democratitzar el país. Aquesta etapa va incloure una renovació ideològica amb el nou liberalisme democràtic, laïcista, anticlerical i a favor de reformes socials. L'any 1903 es va fundar Unión Republicana, impulsada per Alejandro Lerroux i Nicolás Salmerón, amb l'objectiu de regenerar el republicanisme. El partit va aconseguir 36 diputats en les eleccions, tot i les divergències internes. Els republicans moderats, com Salmerón i Melquiades Álvarez, van optar per abandonar la insurrecció i centrar-se en la lluita electoral. El republicanisme radical, liderat per Lerroux, estava ben implantat a Catalunya, especialment a Barcelona. Amb un discurs populista, anticlerical i anticatalanista, buscava integrar les reivindicacions obreres i implantar la república a través de la insurrecció, similar al blasquisme a València sota Blasco Ibáñez i Soriano. Les divergències internes a Unión Republicana van dividir de nou el republicanisme. El 1908, el sector radical liderat per Lerroux va formar el Partit Radical. El republicanisme moderat, dirigit per Melquíades Álvarez, es va constituir el 1912 com a Partit Reformista, obert a acceptar la monarquia si aquesta iniciava un procés de democratització. 2.2 Els nacionalistes Nacionalisme català El nacionalisme català va ser molt rellevant a les primeres dècades del segle XX, liderat per la Lliga Regionalista, fundada el 1901 per Prat de la Riba i Francesc Cambó. Ells defensaven que la modernització de Catalunya era clau per a la regeneració política d'Espanya. La moderació de dos polítics va convertir la Lliga en un partit de la burgesia i sectors conservadors de Catalunya, però no va atraure la classe obrera per falta de reformes socials. El suport a partits del torn va dividir el partit, i el sector d'esquerres va fundar el Centre Nacionalista Republicà. La Llei de jurisdiccions de 1906 va mobilitzar Catalunya, donant lloc al front Solidaritat Catalana, que va triomfar a les eleccions de 1907. No obstant això, es va desintegrar quan Cambó va recolzar Maura durant la Setmana Tràgica. Després de la crisi de 1909, la Lliga es va recuperar i Prat de la Riba va presidir la Mancomunitat de Catalunya. 2.3 El moviment obrer L’anarquisme: la CNT L'anarquisme ha rebutjat la participació política i les reformes socials. A principis del segle XX, estava present a Catalunya i entre la pagesia d'Andalusia i Extremadura, amb dues tendències oposades: una que defensava l'estratègia terrorista i l'altra que prioritzava la defensa sindical dels treballadors. L'ambient obrer a Barcelona va créixer per la influència del sindicalisme revolucionari francès, que considerava la vaga general un potent instrument de canvi. Això va culminar el 1907 amb la formació del sindicat Solidaritat Obrera. Amb el suport de les associacions obreres anarcosindicalistes catalanes, es va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va defensar l'acció directa com a estratègia política. Després de la vaga general del 1911, la CNT va ser il·legal fins al 1915 i comptava amb un ambient cultural destacat entre els seus membres. El socialisme: la UGT i el PSOE A principis del segle XX, el PSOE era una organització política petita, mentre que el sindicat UGT, vinculat al partit, va créixer ràpidament. Després de deu anys, el seu líder, Pablo Iglesias, va acceptar col·laborar amb el republicanisme per democratitzar el règim, sense renunciar a la revolució social. Després de la Setmana Tràgica, el PSOE va canviar d'estratègia, formant una aliança amb els republicans. Això va permetre que Pablo Iglesias fos escollit diputat, incorporant el socialisme a la vida parlamentària. També es van crear societats socialistes femenines a Bilbao i Madrid per defensar els drets de les dones. Mentre que la UGT va incorporar treballadors industrials, augmentant la seva influència a Astúries, Biscaia i Madrid. 3. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES 3.2 La crisi del 1917 La crisi militar: Juntes de Defensa Un factor del malestar dels militars va ser el projecte de reforma militar del govern, que pretenia modernitzar l'exèrcit reduint el nombre d'oficials i modificant el sistema d'ascensos, que privilegiava els mèrits de guerra a Àfrica davant dels de la Península. El conflicte va sorgir quan els joves oficials dels cossos d'enginyers i d'infanteria van exigir ascensos per antiguitat, formant Juntes de Defensa a tot l'exèrcit. Això buscava autonomia davant del favoritisme polític. Al juny de 1917, van presentar un el Manifest de les Juntes al govern i, amb el suport del rei, van aconseguir imposar les seves demandes. La crisi política: l'Assemblea de Parlamentaris El moviment de les Juntes va ser vist pels polítics de l'oposició (catalanistes, socialistes, republicans i reformistes) com un senyal de la imminent caiguda del règim i una oportunitat per impulsar reformes. Cambó, líder de la Lliga, va convocar una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona al juny del 1917, davant la suspensió de les garanties constitucionals i el tancament de les Corts pel govern de Dato. L'Assemblea va acordar formar un govern provisional i convocar Corts Constituents per aprovar l'autonomia de Catalunya. Amb només 70 assistents dels 760 possibles i sense suport d'altres partits, el govern va dissoldre l'Assemblea. La crisi social: vaga general a l’agost L'estiu del 1917 va comptar, a més, amb el desafiament del moviment obrer i la seva disposició a convocar una vaga general. Al març, les organitzacions sindicals UGT i CNT van convocar una vaga general amb l'objectiu de derrocar la monarquia i instaurar una república democràtica. La vaga general va esclatar a l'agost, però el seguiment va ser escàs, amb incidents greus només a Madrid, País Basc, Barcelona i Astúries, i gairebé sense afectació a les zones rurals. L'exèrcit va disparar contra els vaguistes, deixant 71 morts i uns 2.000 detinguts. Els membres del comitè de vaga van ser condemnats a cadena perpètua, però van ser elegits diputats l'any següent. 4 EL COL·LAPSE DEL SISTEMA LIBERAL La crisi de 1917 va provocar la desintegració dels partits dinàstics a Espanya, trencant el "torn pacífic" que garantitzava l'estabilitat política. Això va dificultar la formació de majories parlamentàries i va augmentar la inestabilitat, amb onze governs formats entre 1917 i 1923. 4.1 Inestabilitat política: govern i oposició Durant 1917 i 1918 es van formar governs de concentració amb diverses faccions, però van fracassar. Els governs posteriors, febles, van recórrer a mesures excepcionals, com tancar les Corts i utilitzar l'exèrcit, augmentant el desprestigi del sistema. Els partits no dinàstics també van passar per dificultats: El Partit Socialista va créixer a partir de 1910 gràcies a la seva aliança amb els republicans, però es va dividir després de la Revolució bolxevic i la creació de la Tercera Internacional, amb una part del partit fundant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1921. Els republicans també van ser febles, amb el Partit Radical de Lerroux perdent força a partir de 1910, i el Partit Reformista de Melquiades Álvarez apropant-se als liberals i adoptant postures monàrquiques.  A Catalunya, la Lliga va liderar el moviment autonomista, però el fracàs va provocar una escissió. Els radicals van fundar Acció Catalana (1922), mentre que l'esquerra va oposar-se al conservadorisme de la Lliga. Lluís Companys va crear el sindicat Unió de Rabassaires i Francesc Macià, el partit independentista Estat Català. A les eleccions de 1918, el nacionalisme basc va aconseguir una representació significativa al Parlament, però el 1921 va entrar en crisi, dividint-se entre radicals i moderats. 4.2 L'expansió del moviment obrer Pel que fa al moviment obrer, la recessió econòmica postguerra va augmentar la crisi social i va afavorir l'expansió sindical. La UGT va créixer de 160.000 a 240.000 afiliats entre 1916 i 1921, i la CNT va passar de 80.000 a 600.000 afiliats, principalment a Catalunya. Aquest creixement va requerir una reorganització de la CNT en el Congrés de Sants de 1918, on es va reafirmar la seva postura sindicalista i d'acció directa. Van sorgir tensions internes entre sindicalistes moderats i radicals, com Durruti i García Oliver. Els empresaris van reaccionar amb la creació d'organitzacions com la Lliga Nacional i la Confederació Patronal Espanyola, i davant l'ofensiva obrera, van intentar frenar els sindicats mitjançant acomiadaments massius i tancaments de fàbriques (locaut). 4.3 La conflictivitat social Entre 1918 i 1923, Andalusia va viure un augment de la conflictivitat social, amb mobilitzacions camperoles contra el sistema latifundista, que van culminar en el Trienni Bolxevic (1918-1920). Els camperols van ocupar terres i organitzar vagues, fet que va portar a una resposta repressiva del govern, que va declarar l'estat de guerra, acabant amb aquesta revolució social el 1920. Al mateix temps, Barcelona va ser escenari d’una vaga general massiva el 1919, coneguda com la vaga de l'electricitat, que va paralitzar la ciutat durant 44 dies i va tenir un impacte nacional. La conflictivitat va créixer amb violents enfrontaments entre sindicalistes i pistolers, amb la patronal i els militars utilitzant la violència per reprimir els treballadors. Aquests enfrontaments, entre 1919 i 1921, van incloure més de 800 atemptats i 270 morts, incloent líders sindicals, empresaris i polítics com Salvador Seguí, Francesc Layret i Eduardo Dato. El govern va cedir l'ordre públic als militars, que van utilitzar la Llei de fugues per eliminar sindicalistes. 4.4 El desastre d’Annual i la fi del sistema parlamentari El desastre d'Annual va ser una de les crisi més greus per a Espanya durant la seva presència al Marroc. L'estiu de 1921, el govern va intentar sotmetre la zona del protectorat amb l'objectiu de controlar el sector occidental, sota el comandament del general Dámaso Berenguer. Però la situació va empitjorar quan el general Silvestre, responsable de les tropes a Melilla, va continuar la seva ofensiva al Rif en lloc d'esperar la finalització de l'operació de Berenguer. Això va permetre a Abd el-Krim, líder rifenyo, derrotar les forces espanyoles a Annual, on Espanya va patir una pèrdua massiva de 8.000 morts, molts ferits i presoners, i la pèrdua d'una gran part de la zona oriental del protectorat. Les conseqüències d’Annual Les conseqüències de la derrota van ser polítiques i socials profundes. Va accelerar la fi del sistema polític parlamentari i va generar una gran crisi de confiança en el govern i l'exèrcit. Es va crear una comissió presidida pel general Picasso per investigar les responsabilitats militars. La pèrdua va debilitar el règim i va augmentar la tensió entre els diferents sectors de la política i l'exèrcit. Els socialistes i els republicans van utilitzar el desastre per atacar el règim, responsabilitzant-hi fins i tot el rei. En resposta a la pressió, el govern de concentració liberal de García Prieto va intentar salvar la Constitució amb una reforma i va formar una comissió per examinar la responsabilitat política. Però abans que l'informe arribés a les Corts, un cop d'estat va instaurar una dictadura militar com a resposta a la crisi del règim. 5 LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA I LA CAIGUDA DE LA MONARQUIA 5.1 El cop d’estat El 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va liderar un cop d'estat contra el govern constitucional en un context de crisi política, social i econòmica. El sistema de la Restauració estava desacreditat i la situació social era tensa, amb conflictes laborals i nacionals. El cop va comptar amb poc oposició, rebent el suport de l'exèrcit, la burgesia, els bancs i l'Església, i va ser acceptat de manera passiva o favorable per l'opinió pública. Primo de Rivera es va inspirar en les idees regeneracionistes de Joaquín Costa i va prometre eliminar el caciquisme, acabar amb el desgovern i la subversió social. Davant els fets consumats, el rei Alfons XIII va acceptar la situació i va nomenar Primo de Rivera president del govern. 5.2 El Directori Militar (1923-1925) Un cop al poder, Primo de Rivera va instaurar el Directori Militar, va proclamar l'estat de guerra, suspendre la Constitució de 1876, dissoldre les Corts, i imposar la censura de premsa. Va prohibir partits polítics, sindicats i va reprimir els moviments obreristes i separatistes, incloent el nacionalisme català, a més de prohibir l'ús del català en l'àmbit oficial. Va substituir els governadors civils per militars i va dissolre els ajuntaments, creant una administració centralitzada i vinculada al caciquisme. A Catalunya, va desmantellar la Mancomunitat el 1925, augmentant el nacionalisme radical. En la guerra del Marroc, va assumir l'Alt Comissariat i va liderar una exitosa ofensiva conjunta amb França a Alhucemas el 1925, consolidant el control espanyol sobre el Protectorat marroquí. Tot i les seves promeses de regenerar Espanya, la dictadura no va resoldre els problemes socials i nacionals del país. 5.2 El Directori Civil (1925-1930) Durant la segona fase de la dictadura de Primo de Rivera (1925-1930), es va substituir el Directori Militar per un govern civil amb la intenció de consolidar-se al poder i crear un règim autoritari i corporatiu, inspirat en el feixisme italià. Va fundar el partit de dretes Unión Patriótica (1924), que va ser més un instrument de propaganda que una força política amb ideologia pròpia. El 1926 va convocar l'Assemblea Nacional Consultiva per redactar una nova "constitució", però les seves funcions eren merament consultives i controlades pel govern. En l'àmbit econòmic, la dictadura va promoure una política intervencionista amb aranzels proteccionistes, creant monopolis estatals com Campsa i la Compañía Telefónica Nacional de España. Un dels aspectes més destacats va ser la impulsió d'obres públiques, com les confederacions hidrogràfiques i les exposicions internacionals de 1929 a Sevilla i Barcelona. No obstant això, l'augment de la despesa pública va generar un dèficit creixent, que es va cobrir amb l'emissió de deute i pressupostos extraordinaris per finançar els projectes d'infraestructures. Escassa conflictivitat Durant la dictadura de Primo de Rivera, hi va haver una baixa conflictivitat social gràcies tant a la repressió com a polítiques socials i una nova legislació laboral basada en un sistema corporatiu amb comitès paritaris que integraven obrers i patrons per resoldre conflictes laboralment. La UGT va col·laborar-hi, provocant divisions internes en el socialisme espanyol. 5.3 Creixent oposició i final de la dictadura A partir de 1926, la dictadura va perdre suports mentre augmentaven les crítiques, especialment dins l'exèrcit i dels sectors republicans, que s'organitzaven entorn de l’Alianza Republicana. També intel·lectuals i estudiants van expressar el seu descontentament amb manifestacions i grups com la FUE. A Catalunya i Galícia, el nacionalisme republicà va créixer amb la formació de nous partits. La CNT, radicalitzada, va crear la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Sense suport social, militar ni del rei, Primo de Rivera va dimitir el gener de 1930, precipitant una crisi política que va implicar el monarca per haver donat suport a la dictadura. 5.5 La caiguda de la monarquia (1930-1931) El 1930, el rei Alfons XIII va intentar restaurar la normalitat constitucional encarregant el govern a Dámaso Berenguer, però l'oposició a la monarquia ja s’havia estès. Els republicans i nacionalistes es van unir en el Pacte de Sant Sebastià per instaurar la república, un moviment que també va guanyar suport entre intel·lectuals i sectors militars. Malgrat declarar l'estat de guerra per frenar la creixent agitació, el descontentament va persistir, amb actes com la revolta militar a Jaca, que va ser reprimida amb l'afusellament dels líders. Al febrer de 1931, Berenguer va dimitir i fou substituït per l'almirall Aznar, qui va convocar eleccions municipals. Aquestes eleccions, plantejades pels republicans i socialistes com un referèndum sobre la monarquia, van resultar en un gran suport a les ciutats per la coalició republicana-socialista. El triomf va ser interpretat com un rebuig a la monarquia i va portar a la proclamació de la república el 14 d'abril de 1931. 6. L’EDAT DE PLATA DE LA CULTURA ESPANYOLA L'Edat de Plata de la cultura espanyola (1875-1936) va ser un període brillant marcat per la influència de diverses generacions d'intel·lectuals oberts a noves idees i corrents culturals, tot i que va acabar amb la Guerra Civil. Les dones, tot i la seva contribució, van ser sovint oblidades. 6.1 La generació del 98 i el modernisme Després de la derrota en la Guerra Hispanoamericana de 1898, els intel·lectuals de la Generació del 98 van criticar la decadència d'Espanya i van intentar regenerar-la. Aquesta generació inclou figures com Miguel de Unamuno, Pío Baroja i Antonio Machado, així com autores com Carmen Baroja i María de la O Lejárraga. El modernisme (1885-1915) també va ser destacat, amb influències de la natura i la fantasia, i va veure figures com Antoni Gaudí en arquitectura i Rubén Darío en literatura. 6.2 L’europeisme de la generació del 1914 A partir de 1914, la Generació del 14 va insistir en la necessitat d'europeïtzar Espanya. Ortega y Gasset va ser la figura central, amb altres membres destacats com Ramón Pérez de Ayala i Clara Campoamor, que defensaven una intervenció intel·lectual i política per transformar el país. 6.3 La generació de 1927 La Generació de 1927, sorgida a mitjans dels anys 20, es va formar sota la influència dels moviments avantguardistes i el surrealisme. Inspirada en la poesia clàssica i popular, el grup buscava una renovació cultural espanyola en àrees com la poesia, el teatre i la pintura. Composta per figures com Federico García Lorca i Rafael Alberti, així com escriptores com Maruja Mallo, la generació mostrava un compromís social davant els esdeveniments de la República i la Guerra Civil. 6.4 La generació del 1936 La Generació de 1936, nascuda durant l'Edat de Plata, va seguir els ideals de compromís social i humanisme, amb influències d'Unamuno i Machado. Escriptors com Miguel Hernández i Luis Rosales, i intel·lectuals com María Zambrano, defensaven la poesia sentimental i la novel·la social. La Guerra Civil, però, va posar fi a aquesta època, dividint-ne els membres segons el seu posicionament ideològic.