H.M.C 1r TRIMESTRAL. Moviments socials segle XIX PDF

H.M.C 1r TRIMESTRAL U3. Els moviments socials: Com van aconseguir els treballadors del segle XIX millorar les seves condicions de vida i de feina? 1. Grups socials i les seves característiques Classes dominants: Qui són: Burgesia industrial, financera i comercial. Inclou grans propietaris. On viuen:...

H.M.C 1r TRIMESTRAL U3. Els moviments socials: Com van aconseguir els treballadors del segle XIX millorar les seves condicions de vida i de feina? 1. Grups socials i les seves característiques Classes dominants: Qui són: Burgesia industrial, financera i comercial. Inclou grans propietaris. On viuen: Centres urbans en barris residencials de luxe. Què fan en el temps lliure: Participen en activitats culturals, clubs exclusius i festes en mansions. Situació econòmica: Molt bona, acumulen el capital i controlen les grans indústries i comerços. Classes mitjanes: Qui són: Professionals liberals (advocats, metges), comerciants, petits empresaris i funcionaris. On viuen: Barris més modestos, però amb cert confort urbà. Què fan en el temps lliure: Activitats culturals i lúdiques com el teatre o lectures. Situació econòmica: Estable, busquen ascens social imitant les classes dominants. Classes baixes i dones: Qui són: Obrers industrials, pagesos desplaçats i treballadors precaris. Les dones solen fer tasques domèstiques o treballs mal remunerats. On viuen: Barris obrers a les perifèries, sovint en condicions insalubres. Què fan en el temps lliure: Poc temps d'oci, però es desenvolupen associacions i activitats comunitàries. Situació econòmica: Precària, amb salaris baixos i jornades llargues. 1.1 La situació de les dones en el segle XIX Les dones de classe mitjana i alta es quedaven a casa cuidant la família i la casa. Si eren més riques, tenien criats per ajudar-les. L’educació que rebien era molt bàsica: saber llegir, escriure, una mica de matemàtiques, música i costura. L’objectiu era preparar-les per ser bones esposes i mares. Les dones de classe obrera havien de treballar per ajudar econòmicament la família, ja que els sous dels homes eren molt baixos. Feien jornades molt llargues en fàbriques, sobretot tèxtils, o com a criades, i després havien de fer també les tasques de casa. En general, les dones tenien molt poques oportunitats, tant si eren riques com si eren pobres. Les obreres patien més perquè havien de suportar condicions de treball molt dures i una vida molt sacrificada. A més, tant a casa com a la feina, vivien en una situació d’inferioritat i dependència. 2. Creixement de les ciutats La industrialització va fer que molta gent deixés el camp per anar a treballar a les fàbriques de les ciutats. Això va provocar una gran emigració rural i va fer que les ciutats creixessin molt ràpidament. El procés d’urbanització La gent es concentrava al voltant de les fàbriques i les ciutats es van transformar en grans metròpolis. Es van construir nous barris, escoles, hospitals i llocs d’espectacles, i es van desenvolupar mitjans de transport com el ferrocarril, el tramvia i més tard el metro i els cotxes. Aquest procés es va repetir a tota Europa. A principis del segle XIX, la majoria de la gent vivia al camp, però al segle XX, la majoria vivia a les ciutats, sobretot a països com Gran Bretanya, Alemanya i França. Quan les ciutats van créixer ràpidament, es van dividir per classes socials, creant barris diferents: Els burgesos van marxar del centre històric i van construir barris residencials nous (com els eixamples). Aquests barris tenien grans avingudes, serveis públics com clavegueram i llum, i cases grans i elegants amb oficines i comerços. Aquí mostraven la seva riquesa. Els obrers vivien a barris prop de les fàbriques, construïts sense cap planificació. Aquests barris no tenien clavegueres, paviments ni serveis de neteja. Les cases eren petites, sense aigua corrent i sovint hi vivien diverses famílies juntes. 3. Les primeres organitzacions obreres Durant el segle XIX, la Revolució Industrial va provocar greus problemes socials com l’explotació laboral, els baixos salaris i la misèria. Això va portar els treballadors a organitzar-se i a lluitar pels seus drets. 3.1 Socialistes utòpics Un grup de pensadors va proposar idees per aconseguir una societat més igualitària: Charles Fourier: Va imaginar comunitats anomenades falansteris, on la propietat seria compartida i tothom treballaria igual, incloent dones i nens. Étienne Cabet: Va crear el model d’un país ideal, Icaria, amb igualtat total entre tots els habitants. Robert Owen: Va defensar les cooperatives i va aplicar aquestes idees a la seva fàbrica tèxtil a Escòcia, millorant les condicions dels treballadors i garantint educació per als nens. 3.2 Luddisme Els obrers, enfadats perquè les màquines els feien perdre la feina i reduïen els salaris, van començar a destruir-les. Aquesta va ser la primera protesta col·lectiva, coneguda com luddisme. El seu objectiu era forçar els patrons a negociar millors condicions laborals. 3.3 Inicis del sindicalisme A partir de 1820, els obrers van formar associacions per defensar els seus drets: Es van crear societats de socors mutus, que cobraven quotes per ajudar els treballadors en cas de malaltia, atur o vaga. A Gran Bretanya, es van fundar els primers sindicats (Trade Unions). El més gran va ser el Great Trade Union (1834), liderat per Robert Owen. El moviment sindical es va estendre per Europa, amb organitzacions com l’Associació de Teixidors de Barcelona (1840) o la Unió Obrera a França (1843). 3.4 El cartisme Els obrers també van veure la necessitat de participar en política. El 1836, van crear la Working Men's Association i van redactar la Carta del Poble. Van demanar: -Vot secret i universal masculí. -Salaris per als diputats perquè també els treballadors poguessin entrar en política. -Protecció per parlar al Parlament sense por de càstigs. Tot i que la Carta va ser rebutjada, el moviment cartista va conscienciar els treballadors i va aconseguir la primera reducció de la jornada laboral a 10 hores (1847). Durant el segle XIX, van aparèixer idees per canviar la societat capitalista i crear un món més just per als treballadors. Les principals propostes van ser el marxisme i l’anarquisme. 3.5 El marxisme El 1848, Karl Marx i Friedrich Engels van escriure el Manifest del Partit Comunista. Proposaven que els treballadors (proletariat) prenguessin el poder amb una revolució per crear una societat sense propietat privada ni classes socials (comunisme). Les idees principals del marxisme són: -Lluita de classes: La història és una constant lluita entre opressors (els rics) i oprimits (els treballadors). -Crítica del capitalisme: Marx deia que els patrons explotaven els treballadors per fer diners. -Nova societat comunista: Els treballadors havien d’abolir la propietat privada i crear una societat igualitària, primer amb un govern transitori (dictadura del proletariat), i després sense classes socials. 3.6 L’anarquisme L’anarquisme volia una societat sense governs ni autoritats. Rebutjava el capitalisme i l’Estat i defensava: Propietat col·lectiva: Res era privat, tot era compartit. Sense Estat ni partits polítics: Volien que les persones s’organitzessin lliurement. Acció directa: Creien en revolucions espontànies, sense líders. Els corrents anarquistes Els anarquistes es van dividir en dos grups principals: Anarcocomunisme: Defensava accions violentes contra el govern, l’Església i el capitalisme per despertar la revolució. Anarcosindicalisme: Rebutjava la violència i defensava que els treballadors s'organitzessin en sindicats i fessin vagues generals per canviar la societat. Grups com la CNT (Espanya) i la CGT (França) van seguir aquesta última via. Els principals ideòlegs van ser: Pierre-Joseph Proudhon: Va dir que “la propietat és un robatori” i defensava cooperatives. Mikhail Bakunin: Proposava destruir el capitalisme amb revolucions liderades per tots els sectors oprimits (obrers, pagesos, artesans). 3.7 La Primera Internacional El 1864 es va fundar a Londres l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) per unir els moviments obrers a Europa. Defensava: -Reduir la jornada laboral. -Prohibir el treball infantil. -Socialitzar els mitjans de producció. -Utilitzar la vaga per lluitar pels drets dels treballadors. Conflicte entre Marx i Bakunin: Marx volia que els treballadors creessin un Estat socialista, mentre que Bakunin volia eliminar l’Estat completament. Les diferències entre ells i la repressió després de la Comuna de París (1871) van fer que l’AIT es trenqués el 1872. 3.8 Els sindicats de masses A finals del segle XIX, va augmentar el nombre de treballadors assalariats, cosa que va fer créixer els sindicats obrers, com l'Associació General de Sindicats Alemanys (AGTA) i la Unió General de Treballadors (UGT) a Espanya. Aquests sindicats defensaven els drets dels obrers i feien servir les vagues per pressionar empresaris i governs. També demanaven que l’Estat aprovés lleis per millorar les condicions laborals. 3.9 Els partits socialistes Els partits socialistes Després de la desaparició de la Primera Internacional, es van crear partits socialistes en diversos països: SPD (Alemanya): Va ser el primer partit socialista important, fundat el 1875, i va combinar objectius revolucionaris amb reformes com el vot universal i la jornada de 8 hores. PSOE (Espanya): Fundat per Pablo Iglesias el 1879. Partit Laborista (Regne Unit): Creat a principis del segle XX. Aquests partits volien millorar la vida dels obrers amb reformes socials i polítiques. 4. El primer feminisme: la lluita pel vot femení Naixement del moviment feminista A mitjans del segle XIX, a Europa i els Estats Units, les dones van començar a lluitar per la seva igualtat i per poder votar. El dret al vot va ser una de les seves demandes principals. Seneca Falls (1848) Als Estats Units, les dones van fer una convenció a Seneca Falls, on van escriure un document que deia que les dones havien de tenir els mateixos drets que els homes, inclòs el dret a votar. Això va ser el començament del moviment feminista al país. Sufragistes a Europa A Regne Unit, el moviment de dones que volien votar es va organitzar en una associació el 1897, la NUWSS, liderada per Millicent Garrett Fawcett. Van fer campanyes i manifestacions per convèncer el Parlament que permetés a les dones votar. Arguments en contra del vot femení, moltes persones es van oposar al vot de les dones dient que: -Les dones eren massa febles per prendre decisions polítiques. -Els seus vots podrien ser influenciats pels marits o polítics. -Les dones eren massa emocionals i no podien decidir bé. -Malgrat tot això, les dones van continuar lluitant fins que van aconseguir el dret a votar més endavant. U4. Els moviments socials: Com es va produïr el pas des del liberalisme cap a la democràcia al segle XIX? 1.El retorn del vell ordre Després de la derrota de Napoleó (1815), les monarquies d'Europa van intentar tornar a l'ordre anterior a la Revolució Francesa. Aquest període es va anomenar Restauració, i els monarques volien recuperar el poder absolut, és a dir, el poder total sense la influència de les revolucions. 1.1 La restauració i el congrés de Viena El Congrés de Viena (1815) va reunir els principals líders d'Europa (Àustria, Prússia, Rússia i Àustria) per decidir com reorganitzar els països després de la guerra napoleònica. L'objectiu era restaurar les monarquies enderrocades i evitar el naixement de noves revolucions. Van establir dos principis importants per la política europea: Celebració de congressos periòdics per assegurar l'equilibri territorial entre els països. Dret d'intervenció: Si un país estava en perill de revolució liberal, les monarquies podrien intervenir per evitar el canvi. En alguns països, com França, es van fer concessions limitades a la monarquia (com els drets polítics i un sistema parlamentari limitat). Però en altres llocs, com l'Imperi austríac, Rússia o Espanya, es va intentar tornar completament a l'Antic Règim, és a dir, a un sistema absolutista. Relació amb el Nacionalisme Aquest període de Restauració va ser molt conflictiu per a la nació i la identitat nacional. Molts pobles europeus volien ser independents o tenir més poder dins dels seus propis països, el que va alimentar el nacionalisme. A mesura que les nacions volien mantenir el seu control sobre el seu futur, molts van oposar-se a l'ordre imposat per les grans monarquies del Congrés de Viena. Així, van néixer els primers moviments nacionalistes que lluitaven per la llibertat i la identitat dels seus pobles, tot desafiant les antigues estructures de poder. 1.2 Els ideals liberals Els ideals liberals es van desenvolupar com una reacció contra l'absolutisme. Els pensadors il·lustrats van defensar noves idees que van influir en les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX. Els punts principals del liberalisme són: Igualtat i llibertat: Tots els ciutadans han de ser lliures i iguals davant la llei, i l'Estat ha de garantir els seus drets i llibertats en tots els àmbits (econòmic, polític, religiós...). Soberania nacional: El poble és qui té el poder, i a través del sufragi, escull els seus representants. A més, els poders de l'Estat han de ser separats (executiu, legislatiu i judicial), i la Constitució és la llei fonamental que regula la relació entre els ciutadans i l'Estat. 1.3 Les primeres ondes revolucionaries (1820-1830) Tot i la Restauració, les idees de la Revolució Francesa van influir en molts països europeus. La dominació napoleònica va despertar els sentiments nacionalistes i les noves fronteres establertes al Congrés de Viena van afavorir l'ascens del nacionalisme. Aquest sentiment nacionalista es va unir amb les idees liberals en diverses revolucions: Primera onada (1820-1830): A Espanya, Portugal, Nàpols i el Piemont van començar revolucions liberals, però van ser reprimides per les forces absolutistes de la Santa Aliança, que van restaurar els monarques absoluts. A Grècia, però, es va produir una insurrecció nacionalista contra l'Imperi turc que va culminar amb la independència del país el 1829. Segona onada (1830): A França, es va derrocar el monarca Carles X i es va instaurar una monarquia constitucional amb Lluís Felip d'Orleans com a rei. Aquest moviment va influir a Espanya, Itàlia i Alemanya, on es van produir reformes liberals. També Bèlgica es va independitzar de Holanda. Polònia va intentar una revolució liberal per la independència, però va ser derrotada per l'exèrcit rus. En conseqüència, molts països d'Europa occidental van abandonar els règims absolutistes i van establir governs liberals moderats. Aquests sistemes eren basats en la Constitució francesa de 1791, amb sufragi censatari (només podien votar aquells amb propietats), llibertats limitades i una alta burgesia dominant socialment. 1.4 Les revolucions del 1848 Les revolucions del 1848: La primavera dels pobles La revolució del 1848, anomenada "la primavera dels pobles", va ser un moviment revolucionari que es va estendre per gran part d'Europa. Va marcar el final del sistema de la Restauració iniciat al Congrés de Viena. Causes de la revolució -Econòmiques: Crisi agrícola amb l'augment dels preus dels aliments. Desocupació i crisi industrial per la fallida d'empreses i bancs. -Polítiques i socials: Insatisfacció amb el liberalisme moderat, especialment entre les classes populars. Reclamacions de sufragi universal i més drets socials. A l'Europa occidental: demanda de democràcia. A l'Europa oriental: moviments nacionalistes i abolició de l'Antic Règim. A França El febrer de 1848, un aixecament popular va fer caure el rei Lluís Felip d’Orleans, i es va proclamar la Segona República. Reformes democràtiques: Sufragi universal masculí. Abolició de l’esclavitud i la pena de mort. Llibertat de premsa i drets laborals. Es van crear els Tallers Nacionals per combatre l’atur, però es van tancar poc després. Aquest fet va desencadenar un moviment obrer al juny de 1848, que va ser brutalment reprimit. Després d’aquestes revoltes, la República es va tornar més conservadora. El 1851, Lluís Napoleó Bonaparte va fer un cop d'estat i va instaurar el Segon Imperi francès. Impacte del 1848 Europa occidental: Es van consolidar idees democràtiques com la sobirania popular i el sufragi universal masculí. Es va iniciar la participació política de la classe treballadora. Europa oriental: A l'Imperi Austríac, els moviments tenien un fort component nacionalista i liberal. Es va avançar cap a la fi de l’Antic Règim. 1.5Els ideals nacionalistes A mitjans del segle XIX, molts pobles europeus vivien sota el domini de grans imperis (austríac, rus o otomà) o estaven fragmentats en diversos estats, com els alemanys i italians. Concepte de nació i estat Nació: Conjunt de persones amb llaços culturals comuns (llengua, religió, tradicions, història...) que desitgen viure unides. Estat: Organització política i administrativa amb institucions que exerceixen el poder sobre un territori. El nacionalisme i el liberalisme es van unir per defensar una Europa de ciutadans i nacions lliures, en contraposició a l'Europa absolutista de la Santa Aliança. El despertar de les nacions (Revolució del 1848) La revolució del 1848 va tenir un fort component nacionalista, especialment dins l’Imperi austríac, un conglomerat de pobles diversos sota una monarquia absolutista. Àustria: Insurreccions a Viena van causar la caiguda del canceller Metternich. Es va escollir una assemblea constituent amb sufragi universal. Es van impulsar moviments nacionalistes a Txèquia, Polònia i Croàcia, que reclamaven: Identitat pròpia. Diversitat lingüística i cultural. Igualtat de drets entre pobles. Itàlia: A Llombardia es va reclamar la retirada de les tropes austríaques. A Venècia es va proclamar una república. Hongria: Es va declarar independent, però Àustria va respondre amb una guerra i va reprimir el moviment. Estats alemanys: Es van impulsar moviments cap a la unificació territorial. Piemont (Itàlia): Es va consolidar una monarquia liberal sota la dinastia de Savoia. Resultats Tot i que la majoria dels moviments van ser derrotats en pocs mesos, hi va haver canvis importants: L’Imperi austríac va implementar reformes liberals moderades, com el sufragi censatari. Es va convertir en una monarquia dual (1867), amb Àustria i Hongria units sota l’emperador Francesc Josep. Aquestes revoltes van ser el punt de partida per a futures unificacions i la construcció d'estats-nació com Alemanya i Itàlia a finals del segle XIX. 2. Personatges importants Víctor Manuel II (1820-1878) va ser el primer rei d'Itàlia unificada (1861) i una figura clau del Risorgimento. Com a rei de Sardenya-Piemont, va donar suport a l'acció de Cavour i Garibaldi per unificar Itàlia sota la seva corona. Va annexar diversos estats italians mitjançant guerres, diplomàcia i plebiscits. És conegut com el "Pare de la Pàtria" italiana. Guillem II (1859-1941) va ser l'últim emperador alemany i rei de Prússia (1888-1918). Va liderar Alemanya cap a una política exterior agressiva i expansionista, desafiant l'equilibri europeu establert. Va tenir un paper clau en l'esclat de la Primera Guerra Mundial, encara que després va perdre suport. Abdicà el 1918 i es retirà a l'exili als Països Baixos després de la derrota alemanya. Giuseppe Garibaldi: Va ser un líder militar i heroi nacional. Va comandar els "Mil de Garibaldi" en una famosa campanya militar per conquerir el Regne de les Dues Sicílies, el qual va facilitar la unificació de l'Itàlia meridional amb la resta d'Itàlia. Va ser un dels líders més carismàtics i populars del procés. Cavour (Camillo di Cavour): Va ser el primer ministre del Regne de Piemont-Sardenya. Cavour va ser l'arquitecte polític de la unificació, utilitzant la diplomàcia i aliances estrangeres per aconseguir els seus objectius. Va obtenir el suport de França per lluitar contra Àustria, que controlava gran part d'Itàlia.