Dret d'Obligacions i Contractes a Catalunya - PDF

TEMA 1- EL DRET D’OBLIGACIONS I CONTRACTES VIGENT A CATALUNYA Què és una obligació? És una relació jurídica entre els titulars de dues posicions jurídiques subjectives, la de crèdit i la de deute en torn a una conducta humana que qualifiquem de jurídicament deguda, anomenada prestació. La posició d...

TEMA 1- EL DRET D’OBLIGACIONS I CONTRACTES VIGENT A CATALUNYA Què és una obligació? És una relació jurídica entre els titulars de dues posicions jurídiques subjectives, la de crèdit i la de deute en torn a una conducta humana que qualifiquem de jurídicament deguda, anomenada prestació. La posició de crèdit pot estar ocupada per diversos creditors i la de deute per diversos deutors. Així per exemple, si es conclou un contracte d’arrendament, una de les parts s’obliga a cedir l’ús de la cosa i l’altra a pagar un preu (art. 1543 CC). Perquè la conducta és jurídicament deguda? Conducta jurídicament deguda perquè si no es compleix hi ha conseqüències negatives, és a dir, responsabilitat (com per exemple, conseqüències negatives de no pagar un deute). En el qual no només se li podrà exigir, si cal, judicialment que compleixi, sinó que a més haurà d’indemnitzar els danys i perjudicis que deriven de l’incompliment. Les obligacions poden néixer de varies fonts (art. 1089). Però en una economia de mercat com la nostra el més habitual és que les obligacions neixin de contractes. De tots els contractes possibles els únics que son objectes de l’assignatura son els que neixen d’obligacions. Hi ha altres contractes com per exemple el contracte d’hipoteca, que no el farem perquè d’aquests contractes no neixen obligacions sinó que neixen drets reals. El legislador català va aprovar la llei 3/2017 del llibre 6è del CCC. Un dels problemes que té aquesta llei és que no regula tot el dret d’obligacions i contractes. No tenim ni teoria general d’obligació ni de contracte. Llavors quedaria el llibre 2n de contractes en particular però que tampoc s’han regulat tots. En realitat el que conté el llibre 6è son tots els contractes ja regulats en lleis especials en el parlament de Catalunya i una regulació bastant completa de la compravenda i del contracte de mandat. A què ens obliga això? A combinar el CC amb el CCC. El problema és que el CC es va aprovar i entrar en vigor el 1889 i en matèria d’obligacions i contractes sol ha tingut un parell de modificacions puntuals. Per tant hem de combinar dos codis que tenen una base molt diferent, i això ens planteja dificultats. Contra la llei 3/2017 es va interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra aquells contractes nous de la compraventa i el mandat. La compraventa es el que serveix de base pels altres. Com que el CC tenia una vacatio legis, el període de suspensió automàtic es va acabar a l'octubre i el TC va aixecar la suspensió de la vigència de tot el llibre 6è. Per tant des de l’1 de gener del 2018 el llibre 6è està totalment en vigor i està en aplicació. Quins son els arguments de l’advocacia del estat per titllar de inconstitucional la llei? 1. Atempta contra la unitat de mercat. 2. L’estat té la competència exclusiva sobre les bases d’un tipus d’obligacions, les contractuals (el 149.1.8 CE). 3. Excedeix la doctrina del TC sobre les institucions complexes (l’any 93 el TC va haver de resoldre uns recursos de inconstitucionals d’algunes CCAA i va empunyar una doctrina que se’n diu la de les constitucions connexes). El TC va dir que es podria fer amb connexes que ja estaven en les respectives compilacions. A la compilació del dret civil de Catalunya de l’any 60 hi havia un sol títol dedicat a la compraventa i regulava extensament un tipus de  compraventa típica del dret civil català: La compraventa en la carta de gràcia. El CCC i el CC responen a plantejaments diferents. El TS ha començat a interpretar el CC per a modernitzar-lo i s’ha basat en el model Europeu de dret d’obligacions i contractes. El legislador català també s’ha inspirat en aquest model. A banda d’això a Espanya també hi ha un Codi de Comerç. Per què el CCC agafa una orientació diferent? Perquè en els últims 40 anys han passat algunes coses en el camp dels drets i les obligacions: 1980: S’aprova el conveni internacional de Viena, CISG. Es un conveni que està ratificat per Espanya, per tant és dret espanyol. L’origen és un jurista alemany. Es un model de compraventa pensat per les compravendes internacionals de mercaderies. 1877: Un professor danès Ole Lando va dir que seria bo que hi hagués un codi europeu de contractes, i es va constituir al començament dels 80 la comissió de dret contractual europeu formada per profes universitaris que entre el 95 i 2003 van proposar els principis de dret europeu de contractes (PECL “Principles of european contract law). A Roma, un organisme dependent de la ONU va elaborar uns principis dels contractes internacionals coneguts com els principis UNIDROIT o PICC que tots dos es caracteritzen per formular unes normes de caràcter general flexibles. Després la comissió europea va encarregar a un grup d’investigadors universitaris l’elaboració de un marc comú de referència (DCFR “Draft Common Frame of Reference). Com que aquest marc era tan immens van decidir que s’hauria de reduir només a la compraventa i als serveis i fins i tot és va aprovar en primera lectura un altre instrument que es diu el CESL (common european sales law). Paral·lelament la comissió hauria aprovat una directiva, la directiva 99/44 sobre la garantia en les vendes de consum. L’estat ha de transposar les directives, i per tant l’estat va aprovar al 2003 la llei de garanties que ara s’ha incorporat al LGDCU (Ley General para la defensa de los consumidores y usuarios). Per tant en dret espanyol tenim compraventa internacional i compraventa en consumidors que responen al model de la convenció de Viena. I finalment el codi civil espanyol del 1889 està desfasat, i està tan desfasat que Angel diu que la majoria dels seus articles no s’apliquen perquè la realitat ha canviat. El TS ha començat a interpretar el CC per a modernitzar-lo i s’ha basat en tot el model europeu de dret d’obligacions i contractes. Per tant quan el TS esta aplicant el CC de l’estat l’està interpretant a la manera europea. I el legislador català on s’ha inspirat per aprovar el llibre 6è? En el model CISG. La comisión general de codificación va publicar al 2009 una proposta de modernització del CC en matèria d’obligacions i contractes que es basava en aquest model europeu, i l’any passat l’associació de profes de dret civil va llançar una proposta del codi civil nou que es basa en aquest model europeu. En resum: Si el TS, els profes espanyols, la Comisión de Codificación...acudeixen al PECL, CESL I DCFR. Per tant les bases de obligacions contractuals a la pràctica son europees. Per tant, aquestes bases ja sabem quines son i el legislador català ha observat aquestes bases. Aquests models per tant són fins i tot una contraposició dins d’Espanya. A banda també hi ha el codi de comerç a Espanya. I el CC s’aplica en caràcter supletori al codi de comerç. Fonts de les obligacions: Article 1089 CC: Article més criticat pel que diu i pel que no diu. En aquest article s’enumeren les fonts de les obligacions: Las obligaciones nacen de la ley: Vol dir que hi ha obligacions que neixen directament de la llei, la llei és la que imposa determinades obligacions. Alguns autors afirmen que la referència a la llei és innecessària però obvia i reiterativa, donat que les demés fonts de les obligacions, si son efectivament fonts, és perquè així ho estableix la llei. És a dir, per exemple el contracte és font de les obligacions perquè la llei ho diu així en l’article 1901 entre d’altres. Exemples de supòsits: obligació de prestar aliments entre parents o en matèria de tutela, el tutor ha de prestar fiança de que desenvoluparà les seves obligacions adequadament. O l’exemple de l’obligació del usufructuari. La referència a la llei com a font d’obligacions ha de ser entesa en sentit ampli, com equivalent a norma jurídica, pel que també inclou el costum i els principis generals del dret: en relació a aquestes últims es especialment rellevant, perquè permet incloure, com una de les fonts de les obligacions, que no es citat expressament en l’article 1809 CC, l’enriquiment injust. Els contractes i els quasi contractes. Casi contractes son obligacions que tenen similitud amb els contractes però no ho eren. 1. Contractes: A la força obligatòria dels contractes es refereix a l’article 1091 CC, quan diu que les obligacions que neixen dels contractes tenen força de llei entre les parts contractants, i han de complir-se al tenor dels mateixos. La referència a la “força de llei” dóna a entendre l'existència d’un vincle obligatori entre les parts que, per norma general, només pot quedar-se sense efecte mitjançant l’acord dels contractants. Art. 1254CC: El contracte existeix mitjançant una o diverses persones consentents a obligar-se respecte a una altra a donar alguna cosa o prestar algun servei. Art 121CC:pel contracte dos o mes persona acorden crear, modificar o extingir el, abasta més d'una persona física o extingir i la intenció de crear modiciar o extingir la voluntat són regles diapositives 2. Quasi contractes: La categoria dels quasi contractes (terme que no apareix al CCC) es troba definida a l’article 1887 CC com aquells actes lícits i voluntaris dels que resulta obligat el seu autor per un tercer i a vegades una obligació recíproca entre els interessats. Llavors queda clara la relació obligatòria entre interessats, que deriva no d’un contracte, sinó d’un acte licit i voluntari. El CC inclou, dins dels quasi contractes, la gestió de negocis aliens  sense mandat, i el pagament o cobrament de l’indegut. Y de los actos y omisiones ilícitos o que intervenga cualquier género de culpa o negligencia (previst a l’article 1089 CC): Per tant, si els actes il·lícits penals, o els actes civils en els que intervingui culpa o negligència, causen dany, es genera per l’autor de l’acte l’obligació de reparar el dany causat. a) Als il·lícits penals es refereix a l’article 1092 CC, que estableix que les obligacions civils que neixin dels delictes o faltes es regiran per les disposicions del codi penal. La comissió d’un delicte o falta genera, ademés de les conseqüències penals, una conseqüència jurídic-civil si s’ocasiona un dany. b) I en quant als il·lícits civils, l’article 1093 CC remet a l’article 1902 i següents, que regulen les obligacions que neixen de la culpa o negligència. Ara bé, l’obligació de reparar el dany pot derivar no solament dels danys causats amb culpa, sinó que existeixen una sèrie de supòsits de responsabilitat extracontractual objectiva. Això significa que hi ha casos en els que sorgeix la obligació d'indemnitzar el dany causat tot i no concórrer negligència. Altres fonts de les obligacions no previstes a l’article 1089 CC: Existeixen altres fonts de les obligacions no previstes a l’article 1809, com son els negocis jurídics per causa de mort i la promesa unilateral. a) En un testament/codicil el testador pot ordenar un llegat obligacional que, en cas de ser acceptat pel gravat, genera una relació obligacional entre aquest i el legatari. b) En quant a la promesa unilateral, com per exemple la promesa pública de recompensa, si bé no existeix una posició clara en la doctrina i en la jurisprudència sobre si es o no font de les obligacions, la primacia del principi d’autonomia de la voluntat advoca per aquesta consideració. En resum: Les obligacions també neixen de la voluntat unilateral: Una persona es pot obligar unilateralment en cas de premis i recompensa pública. Art. 622-40 CCC: 1. La persona que gestiona un assumpte aliè, amb motiu raonable i sense un encàrrec ni una obligació prèvia, està obligada a continuar la gestió jurídica o material fins a finalitzar-la oa requerir el titular, el representant o l'administrador que el substitueixi a la gestió començada. 2. El gestor està subjecte a les normes del contracte de mandat des del moment de la ratificació de la gestió. - Els il·lícits civils o penals: civils neixen de la negligència, no té contracte o llei però hi ha negligència que en genera una culpa. La responsabilitat civil neix de la negligència penal. (ELS CIVILS QUE Neixen DE LA NIGLIGÈNCIA NO TENEN NI CONTRACTE NI LLEI PERÒ HI HA ACTUACIÓ QUE GENERA CULPA I OBLIGACIÓ, I PENALS QUE NEIXEN DE DELICTES O FALTES) Art. 1092 CC : Las obligaciones civiles que nazcan de delitos se regirán por las disposiciones del CP: Si es causen danys de caràcter patrimonial se n’haurà de respondre. Art. 1093: Las obligaciones que se deriven de actos en que intervenga culpa no penadas por la ley, se regirán por el capítulo II, libro 6. Art. 1094: el reconeixement voluntari d'un deure de consciència dóna lloc al naixement duna obligació. El compliment voluntari no permet demanar la restitució. Art. 1911 CC: Obligació aquí vol dir deute. Estableix la responsabilitat patrimonial universal que té el deutor sobre els seus creditors, havent de respondre al compliment dels seus creditors obligacions amb tots els seus béns tant presents com a futurs. És una obligació jurídica ja que neix dun contracte. Parts intervinents en les relacions obligatòries: L'acreedor i el deutor són les parts que intervenen en les relacions obligatòries, mentre que aquells que no en formen part s'anomenen tercers. Segons la condició de les parts, diferents disciplines aborden el dret patrimonial: Quan es tracten les relacions jurídic-patrimonials en l'àmbit del tràfic jurídic d'obligacions i contractes entre particulars, es recorre al dret civil. Quan es tracta de professionals o empresaris, s'aplica el dret mercantil. Per exemple, en una carta del director d'una empresa al CEO, la relació contractual pot estar regulada tant pel dret civil com pel dret mercantil, però la relació jurídica és la mateixa. El dret del consum regula les relacions patrimonials protegint els consumidors que adquireixen béns o serveis d'empresaris. Això dóna lloc a una tercera disciplina en el dret d'obligacions i contractes, on una part és l'empresari i l'altra el consumidor. La diferència rau en la naturalesa de la relació entre l'acreedor i el deutor. El Codi Civil (CC) aborda els drets dels consumidors, i la Unió Europea (UE) ha publicat moltes directives en aquest àmbit, provocant que s'adaptin les normes a les directrius del dret europeu (transposició). El dret del consum està actualitzat gràcies al legislador estatal, i moltes nocions s'han modernitzat per la influència del dret europeu. El Codi Civil de Catalunya (CCC) ha incorporat aquestes nocions introduïdes pel dret de consum a tota Europa. TEMA 2: CONCEPTE D’OBLIGACIÓ I LA PRESTACIÓ OBLIGACIÓ: la relació jurídica entre dues o més persones en què una de les parts anomenada creedor és titular d'un dret de crèdit, i aquesta facultada per exigir a l'altra part anomenada deutor un det comportament consistent en donar, fer o abstenir-se de fer alguna cosa i del compliment del qual respon el deutor amb tot el seu patrimoni present o futur. Prestació de l'obligació: Una conducta jurídicament deguda que d'acord amb l’article 1088 del Codi Civil Estatal = “toda obligación consiste en dar, hacer o no hacer alguna cosa”. El CC a vegades fa servir obligació com a sinònim de deute. I l’article basic on es veu aquesta equiparació és el 1911 quan diu que el deutor respon de les seves obligacions amb els seus béns presents i futurs. POSSIBLE I LÍCITA Per què la prestació és una conducta jurídicament deguda? Perquè és exigible el compliment. Ens podem adreçar als tribunals de justícia per a fer una execució forçosa. Si no es compleix el deute hi ha responsabilitat. Per tant, si no es compleix hi haurà una obligació de indemnitzar els danys i perjudicis derivats del compliment de l'obligació. Per què és una relació jurídica? Perquè el crèdit i el deute estan relacionats. El creditor només pot exigir el compliment al deutor, no a cap altra persona. Tot i que qualsevol persona pot complir una obligació encara que no sigui deutor. Un cop es crea una obligació, aquesta té una estructura i aquesta es pot modificar sense que s’extingeixi la obligació. Important distingir 2 conceptes que s’assemblen però són diferents: Obligació i càrrega. Amb la obligació puc exigir el compliment, és una conducta que s’ha de realitzar i si no es realitza exigeix compliment. La càrrega es una conducta que s’ha de realitzar però que no en puc exigir el compliment tan mateix si no es compleix es produeixen conseqüències negatives. Exemple de càrrega: la de diligencia, el deutor té el deute de diligència. Amb caràcter genèric, la conducta descrita com a prestació pot consistir en “ donar, fer o no fer alguna cosa”. Aquesta distinció és essencial perquè a vegades el CC s'utilitza en moltes ocasions per descriure els efectes de les obligacions. La prestació és aquella conducta que en una obligació és jurídicament deguda,pot ser donar(Art. 1094-1097 CCC) art. 1096: Quan el que s'hagi de lliurar sigui una cosa determinada, el creditor, independentment del dret que li atorga l'article 1.101, pot compel·lir el deutor a fer el lliurament. Si la cosa és indeterminada o genèrica, podrà demanar que es compleixi la obligació a costa del deutor,Si l'obligat es constitueix en mora, o es troba compromès a lliurar-ne una mateixa cosa a dues o més persones diverses, seran del seu compte els casos fortuïts fins que es faci el lliurament , fer (Art. 1098 CC) o no fer (1099)sempre ha de ser licita i determinada o determinable (art. 1273 CC), no és un problema si hi ha els elements suficients per determinar-ho. Està garantida amb el patrimoni del deutor. D’entrada aquesta conducta té un caràcter essencialment objectiu: és a dir, tret que s’estableixi el contrari, el què importa és la conducta en sí mateixa i no qui la realitzi (no té importància qui sigui l’autor material). Per això, qualsevol pot complir una obligació encara que no sigui el deutor (denominat pagament de tercers). El pagament a tercers bàsicament consisteix en que pot fer el pagament qualsevol persona, tingui o no interès en el compliment de l’obligació, o ho reconegui i aprovi o ho ignori el deutor. Aquesta afirmació requereix realitzar 2 precisions: 1) En relació al paper del deutor: Una obligació pot ser complida per qualsevol, però el seu compliment només pot ser exigit al deutor. És a dir, el creditor només pot reclamar el pagament al deutor. Per exemple, jo puc, si vull, pagar un deute del meu germà, però el creditor només pot exigir el pagament al meu germà perquè ell és el deutor i no jo. El creditor no es pot oposar al pagament que realitza un tercer pel simple fet de que no es el deutor. 2) Que la prestació sigui personalíssima: Si el creditor i el deutor així ho estableixen, la autoria de una prestació pot limitar-se a una o varies persones determinades, normalment per raó de les seves qualitats personals o professional. Per tant s’impedeix que la prestació sigui realitzada per un tercer. És a dir, que la prestació només la pugui realitzar una persona perquè han estat les seves característiques personals les que ens han fet contractar. Aquesta prestació ha de ser possible (1272 CC) i a demes ha de ser possible definitivament perquè sinó el que es donarà serà un incompliment. Una prestació ha de ser una conducta lícita en termes legals. A més ha de ser una prestació determinada i que estigui plenament identificada o si més no determinable. Es pot determinar per acord, podem establir criteris objectius, per decisió de un tercer o pot ser que el preu el fixi el creditor o la llei (si no s’ha fixat el preu, el preu serà el de mercat, art. 621.5 CCC). El paper del deutor com a responsable del compliment: El paper del deutor és essencial ja que és ell qui garantitza la realització de la prestació L’important del deute és que va associat amb la responsabilitat. El deutor es fa responsable del pagament i si no compleix hi hauran conseqüències negatives. Les conseqüències negatives es que sobre ell cauran tots els efectes jurídics que l’ordenament jurídic contempla per a fer efectiva la prestació, en tant que conducta jurídicament deguda. Aquesta responsabilitat es tradueix en la possibilitat de execució forçosa i a més l’obligació de indemnitzar els danys i perjudicis (art 1101 CC): Execució forçosa: permet la realització de la prestació per via judicial. Indemnització dels danys i perjudicis soferts pel creditor: es tracta d’una nova obligació creada directament per la llei, que persegueix la indemnitat absoluta del creditor, recollida fonamentalment a l’article 1101 CC. Aquesta obligació admet matisos, doncs el jutge modificarà equitativament la pena quan la obligació principal hagués sigut en part o irregularment complida pel deutor. La carga o deure de diligència: Però a més, el deutor té el deute de diligència. El deutor ha d’actuar de manera diligent en el compliment de la seva obligació: només si s’observa el seu deure de diligència podrà eximir-se de la responsabilitat que deriva de la infracció de l’obligació. Els preceptes fonamentals en la descripció de la càrrega de diligència o deure de diligència són els articles 1094 i 1104 CC: 1) Diligència en la conservació de la cosa mentre no s’ha de lliurar (art 1094 CC): l’obligat a donar alguna cosa també ho està a conservar-la amb la diligència pròpia d’un bon pare de família. Aquest tipus de diligència és exclusiva de les obligacions de donar una cosa determinada. En aquesta diligència ademés de la diligència en el compliment, es requereix també una conducta específica e conservació de la cosa durant el període anterior a l’entrega al creditor, doncs si la cosa es perd o destrueix, el compliment és frustra anticipadament. 2) Diligencia en el compliment ( art 1104 CC): Si s’observa la diligencia no hi haurà responsabilitat encara que hi hagi incompliment. Es la prèvia a la prestació, la finalitat de la qual es que la prestació passi de ser un projecte o designació a una realitat. La diligència del deutor es la conducta que persegueix que la prestació sigui efectivament realitzada. Això significa que la conducta no pot ser descrita amb caràcter general, sinó que ha d’adequar-se a cada obligació en concret i a cada prestació individualment considerada. Això no impedeix que es puguin establir models o criteris generals de diligència, però hauran d’adaptar-se necessàriament a la individualitat de cada prestació concreta. Tot i així ni l'existència d’uns models generals de diligència, ni la seva adequació a una prestació concreta son suficients per a garantitzar el compliment. Pot ser que encara que el deutor desenvolupi una diligencia adecuada, la prestació no arribi a realitzar-se. Com sabem que una persona ha estat diligent? Perquè la llei utilitza conjunts de conducta, tant el CC com el CCC: El model del “bon pare de família” (model basic): Diligencia mitjana, que l’article 1104 CC identifica com a un bon pare de família. El Codi francès ho canvia a la persona raonable amb coneixements universals per a evitar el llenguatge sexista. Aquesta és la manera d’actuar d’una persona amb un nivell normal de coneixements, que no té coneixements tècnics específics de la matèria objecte de la prestació. És un model de conducta que pot ser posat en pràctica per qualsevol deutor. Quan l’obligació no expressa la diligència que ha de prestar se en el seu compliment, s’exigirà la que correspondria a un bon pare de família. El modelo de perito, experto o profesional: De vegades el CC acudeix a un grau de diligencia superior que es el del tècnic (persona que té coneixements específics). Aquesta és la manera d'actuar d’aquells qui tenen coneixements especialitzats en la matèria objecte de la prestació, pel que els pot ser exigit un nivell de diligència superior. Per exemple, els patrons de les fundacions han d’actuar conforme a un bon administrador (222.40 i 332.8 CCC). El deutor és aquell a qui podem reclamar el compliment. Quan és reclamat per a què pagui el deutor té 3 opcions: Pagar: Obligació s’extingeix. No pagar: Responsabilitat. Sóc deutor però tinc un motiu per no pagar: Deutor al·lega excepcions. Les excepcions son aquells fets que no neguen el deute però eviten que sigui exigible. Les excepcions les ha de al·legar el deutor o algú altre en nom del deutor, però si no s’invoquen el jutge no les pot tenir en compte. Tipus d’excepcions en quant a la seva tipologia: 1) Excepcions reals: Aquelles que deriven de l’obligació, en tant que relació jurídica. La terminologia del CC es suficientment descriptiva: a) Excepcions que es deriven de la naturalesa de l’obligació (1148 CC). b) Aquelles que son inherents al deute (1853 CC). Ex: la prescripció. Aquestes excepcions poden tenir l’origen en la voluntat de les parts (cas de la condició i el terme) o bé en la llei (cas de la anul·labilitat o de la prescripció). En quan a l’al·legació, les excepcions reals poden ser oposades no només per qualsevol dels deutors de l’obligació en la que es trobi l’excepció, sinó que també pels deutors d’altres obligacions connectades amb ella, com en el cas del fiador. 2) Excepcions personals: Son fets, circumstàncies i situacions pròpies del deutor. Es distingeix entre: a) Simplement personals: les poden al·legar persones diferents del deutor, per exemple el fiador com per exemple la confusió del deute. Són situacions en les que el deutor es troba, com a conseqüència de les vicissituds del tràfic jurídics. Aquest és el cas de situacions com la confusió, la compensació o el dret de retenció. b) Personalíssimes: nomes les pot al·legar el deutor, però no pels fiadors. Són situacions inherents a la persona, com la minoria d’edat o la modificació judicial de la capacitat d’obrar El deute es una posició jurídica que, de una manera o una altra, comporta un sacrifici per al deutor, i per tant aquest té un interès en alliberar-se d’aquesta realitzant la prestació: Amb aquesta alliberació, el deutor evita qye es generin obligacions accessòries, com la de pagar interessos. Ser deutor és dolent i per això el ordenament jurídic preveu una facultat d’alliberament al deutor. El deutor es pot alliberar de l'obligació i pot complir fins i tot en contra de la voluntat del creditor. És a dir, el creditor no pot impedir que el deutor pagui, el creditor te una carrega de col·laborar en el alliberament del deutor. El creditor es la posició jurídica activa de l'obligació. Pel que fa a la posició de crèdit, el creditor és el legitimat per reclamar el compliment i a més és l’únic que està legitimat per a rebre el pagament (destinatari jurídic de la prestació). És a dir, si es paga a persona diferent del creditor no hi ha compliment i per tant no hi ha alliberament del deutor. Però al creditor li és igual qui compleixi perquè sol pot reclamar al deutor. I a més el creditor té tot el poder de disposició sobre l’obligació fins al punt que el creditor la pot extingir perdonant el deute, i això és la condonació. Per tant, la principal característica del creditor es que es el destinatari jurídic de la prestació, doncs només el pagament que es fa al creditor, o a la persona que ell, de manera directa o indirecta ha designat, extingirà el deure de la prestació. El dret de crèdit és un be i en tant que es un be pot ser objecte de transmissió i per això els drets de crèdit poden ser objecte de altres drets reals, per exemple la pignoració de crèdits. TEMA 3- CLASSES D’OBLIGACIONS 1a classificació: Segons la naturalesa material de la prestació, 1088 CC: Obligacions de donar: Aquesta prestació consisteix a lliurar una cosa mitjançant la transferència de la seva possessió. Aquesta conducta rep el nom de tradició. L’entrega de la cosa requerirà, en moltes ocasions, una sèrie d’activitats prèvies per part del deutor que li permeten finalment realitzar-la: adquisició de la cosa si no era seva, conservar-la i transportar-la fins al lloc pactat de l’entrega. Si la prestació consisteix en la creació i la fabricació de la cosa, l'obligació no serà de donar, sinó de fer. Tindrà les seves regles específiques però que no exclouran que la cosa tingui que ser finalment entregada. Aquest lliurament de la cosa pot respondre a diverses funcions: 1. Legitimar la possessió del creditor: en aquells negocis en els quals la base és el desplaçament de la possessió d’una cosa. En el contracte de l’arrendament, el lliurament de la possessió del bé arrendat és l’obligació essencial d’una part, però en aquest lliurament estem legitimant que el arrendatari posseeixi la cosa. 2. Ser un requisit per a la transmissió de drets reals sobre la cosa: Aquest mecanisme de transmissió dels drets reals, designat amb freqüència com a “teoria del títol i el mode”, parteix d’un contracte de transmissió (títol) com la compraventa, és a dir, un contracte la funció del qual sigui transmetre un dret real. Però el efecte transmissiu només té lloc quan es produeix el desplaçament possessori (mode). 3. El compliment d’una obligació de liquidar una situació possessòria: quan el posseïdor actual d’un bé perd la possessió a favor d’una altra persona que té un millor dret a posseir per qualsevol causa. En aquests casos el posseïdor actual ha de restituir la cosa a la persona que es titular actual del dret a posseir-la. La obligació de donar pot ser de 2 tipus: 1. Donar cosa certa i determinada: És una cosa concreta i genera un règim jurídic especial de l’obligació. Si la cosa desapareix, sense culpa del deutor, s’extingeix l’obligació, no es pot complir amb una altra cosa diferent. Només pot existir mentre existeix l’objecte. L’objecte s’ha de lliurar amb tots els seus accessoris i els fruits que pugui produir la cosa. I l’execució forçosa es per compulsió actuant sobre la persona. Característiques: (no entra a l’examen explícitament) a) Vinculació entre l’existència de la cosa i la de la prestació: la destrucció de la cosa no imputable al deutor determina l’extinció de l’obligació. b) Deure de conservació de la cosa: a menys que s’indiqui el contrari, el CC diu que inicialment la cosa estava en bon estat. El deure de conservació no exclou que en determinats casos el deutor pugui utilitzar-la c) L’obligació de donar s’expandeix a altres coses relacionades amb la cosa deguda. Això es produeix a través de diferents mecanismes: 1) Ampliant l’objecte de la prestació: no s’inclou només la cosa descrita al principi sinó també tots els seus accessoris, encara que no hagin sigut esmentats. 2) Creant una nova obligació: diferenciada de l’obligació d’entregar la cosa objecte de prestació. d) Execució forçosa específica: s’actua mitjançant compulsió sobre el deutor obligant-lo a entregar la possessió de la cosa. 2. Cosa genèrica: La cosa només s’identifica perquè pertany a un grup de coses amb les mateixes qualitats pel que fa a l’espècie i a les hores ve a ajudar-nos el dret romà “ GENUS NUNQUAM PERIT”. L’obligació de donar una cosa genèrica és l’obligació d’entregar una cosa que només s’identifica per la seva pertinença a un gènere, de mode que el compliment és idoni amb qualsevol dels individus del gènere. Per exemple, l’obligació de donar una bota de vi de Costers del Segre de la collita de 2015 identificada en quant al motiu, però sense especificar un exemplar concret dels cinquanta que formen la tirada d’aquesta obra. En efecte, el gènere pot ser més ampli o més limitat, però qualsevol dels individus que el componen condueix al compliment de l’obligació. El característic de les obligacions genèriques és la homogeneïtat: l’entrega de qualsevol dels exemplars del gènere és indiferent per creditor i suposa un compliment. El gènere mai s’extingeix. Art. 1167. En un moment s’ha de fer la concentració o especificació. I a partir d’aquest moment l’obligació deixa de ser genèrica i passa a ser obligació de donar cosa certa i determinada. I pel que fa a la obligació forçosa, la primera manera de complir és a costa del deutor, és a dir, comprant o adquirint una cosa amb diners del deutor. A diferència de l’obligació d’entregar cosa certa i determinada, la extinció d’un individu del gènere no determina la extinció de l’obligació, doncs segueixen  existint individus idonis per complir l’obligació. Obligació pecuniària: Es l’obligació de donar l’objecte del qual consisteix en una quantitat de diner. Es pot contemplar de dues formes segons la seva funció econòmica habitual: 1. Cosa fungible: Cosa substituïda per una cosa igual. 2. Cosa consumible: El valor. El valor és el seu poder adquisitiu en un moment i lloc concrets. Aquest valor del diner és el que permet la conversió d’una moneda a una altra. Una característica fonamental del diner com a cosa fungible i consumible es que genera una obligació accessòria, com es l’obligació d’interessos. El diner es pot contemplar per cosa no fungible i per tant com a cosa no consumible. És a dir, com una sèrie de signes monetaris considerats en la seva individualitat material. Aquest és el cas de que una moneda no és apreciada pel seu valor com a diner,sinó com a col·leccionista. Deute de diner: L’obligació de diner contempla a aquest com una cosa fungible i consumible. Els deutes de diners son aliens a les fluctuacions en el valor de la moneda. Aquest és el principi del nominalisme: es deuen les unitats monetàries sense tenir en compte el valor de les unitats. Insensible a la deflació i inflació. Mesura per corregir el nominalisme: clàusules d’estabilització o excepcionalment el ordenament jurídic estableix actualitzacions, el lloc habitual es la llei d’arrendaments urbans. a. Com a cosa fungible: del diner es considera només l’espècie i la quantitat, prescindint dels signes monetaris concrets (monedes i bitllets). Des d’un punt de vista objectiu això significa que la obligació sempre podrà ser complida pel deutor perquè el diner com a tal sempre existirà. b. Com a cosa consumible: Rellevància en l’obligació de restitució. Això es dóna en el cas de mutu o simple préstec, contracte en el que el deutor assumeix l’obligació de tornar, no els mateixos bitllets i monedes que va rebre, sinó un altre tant de la mateixa espècie i quantitat. Pel que fa al deute de valor l’objecte de la prestació no es una quantitat concreta de diner sinó aquella quantitat de unitats monetàries que reflecteix el valor d’un determinat be o servei. Exemple: totes les obligacions d’indemnitzar danys. Obligació de fer: L’obligació de fer és aquella en que la prestació consisteix en una activitat diferent de l’entrega d’una cosa, com la construcció, la realització d’un servei o proporcionar aliments entre d’altres. I pot ser personalíssima o no. Si es personalíssima, la impossibilitat de dur-la a terme per la persona obligada determina la extinció de l’obligació.  - Obligacions funcigbles: l'interès del creditor se centra en la correcta prestacio de l'activitat contractada, no és rellevant qui la realitza, ho pot fer un deutor o un tercer. - personalíssima (no fungible: la persona qui realitza l'activitat és rellevant, són det en el deure de la prestació, no es pot rellevar sense el consentiment del creditor. Pel que fa a l’execució forçosa, es pot executar la prestació a costa del deutor. I si no es pot fer aquesta execució s’haurà d'indemnitzar els danys i perjudicis. Com saber si hi ha compliment? Cal un judici de determinació, i això és el que s’anomena aprovació de la activitat que s’ha dut a terme. L’aprovació es regula específicament al contracte d’obra. Això és important en el contracte d’obra. L'aprovació, que ha de descansar en una base objectiva i no dependre merament del gust del creditor, pot correspondre a aquest o a un tercer. Tot i així, en el seu exercici de poder de disposició sobre el crèdit, el creditor pot aprovar com a compliment una activitat que no coincideix amb la del servei tal i com es va descriure, i que en conseqüència, no tenia perquè admetre. Es habitual en les obligacions de fer, distingir entre obligacions de mitjans i obligacions de resultat. a. Obligacions de mitjans: El deutor només s'obliga a realitzar la activitat de manera diligent, però el resultat no està assegurat. (judici) b. Obligacions de resultat: El deutor es compromet a complir un determinat objectiu assegurant al creditor un resultat final. (compra-venta) Obligacions de no fer: Consisteixen en una conducta omissiva. Aquelles que suposen prohibir una conducta que altrament seria licita (ja sigui un acte material o jurídic. Peculiaritat d’aquestes obligacions: 1. En virtut del 1583 CC s’entén que les obligacions de no fer no poden ser indefinides o perpetues, sinó que només poden tenir caràcter temporal. 2. Només és possible complir o no complir. No hi pot haver un supòsit de un compliment temporal (complir amb retard). 3. Execució forçosa: Desfer el que s’ha fet a costa del deutor i si no és possible es converteix en indemnització dels danys i perjudicis que hagi ocasionat. Segona classificació: Segons l’atribució del deure jurídic: Obligació alternativa: Es aquella en la qual la prestació designa diverses conductes de manera alternativa o disjuntiva, de manera que a només una de elles se li donarà la qualitat de ser jurídicament deguda, i haurà de ser complida pel deutor. Articles 1131-1136 CC. Poden ser prestacions de tot tipus. Aquesta obligació pot tenir origen convencional o bé tenir origen legal. 1. Origen legal 451-11 CCC diu que l’hereu o la persona legitimada pot decidir pagar la legitima al legitimari en diners o en béns de l’herència. 2. Caràcter convencional és convencional quan així es pacta; per  exemple el menú d’un restaurant amb diversos plats a elegir. El deutor és qui té la facultat electiva i pot elegir qualsevol de les conductes que s’han incorporat a l’elecció. Ara ve, cada cop que cada una d’aquestes conductes esdevé impossible per causes alienes a ell la seva facultat electiva es va reduint. Si només queda una conducta possible desapareix la alternativitat. I si cap és possible, l’obligació s’extingeix. Ara ve, pot ser que la elecció respongui al creditor. Si alguna conducta es perd per causa que sigui imputable al deutor, el creditor pot escollir entre qualsevol conducta de les que segueixen sent possibles o el valor de la que ha esdevingut impossible per culpa del deutor. Un cop feta l’elecció o desapareguda les altres per causa imputable, només hi ha una conducta amb la qual es pot complir i aleshores el règim passa a ser el de les obligacions normals amb una única prestació. La concentració: produeix la individualització d’aquella conducta, de entre les alternatives, amb la que es va complir l’obligació. Els mecanismes pels qui té lloc la concentració son dos: l’elecció i la impossibilitat sobrevinguda. Obligacions conjuntes: Son aquelles en les quals perquè hi hagi compliment cal dur a terme totes les conductes que s’han indicat. Totes aquestes conductes que s’han indicat integren una única prestació. Ex: vol+hotel+ruta. Si alguna cosa falla hi ha incompliment. Per tant cal realitzar totes les conductes i altrament no hi ha compliment. Mentre que en les obligacions alternatives el deutor només ha de realitzar una de les conductes possibles, en les obligacions conjuntes totes les conductes descrites han de portar-se a cap perquè totes elles juntes formen l’única prestació. Obligació facultativa: No esta regulada al codi civil. Es aquella en la qual hi ha una única conducta jurídicament deguda però el deutor es pot alliberar realitzant una prestació diferent. Com a creditor només puc reclamar el compliment d’aquella conducta. Però hi ha una segona prestació que esta in solutionis (solutio=pagament o compliment), per tant el deutor es pot alliberar si es realitza una prestació diferent de la deguda que jo, creditor, no puc exigir. En l’obligació facultativa la prestació es refereix a una sola conducta, que en principi s’agafarà com a referència de totes les vicissituds que puguin afectar al compliment de l’obligació. Si la cosa que s’ha d’entregar es destrueix per cas fortuït, l’obligació s’extingeix. Això vol dir que encara que la conducta que es va descriure com a facultativa encara sigui possible, no pot ser exigida pel creditor. En el cas que la cosa es perdi per culpa del deutor, el creditor pot exigir el seu valor com a indemnització, però tampoc pot exigir la prestació facultativa. Només el deutor pot recórrer a la prestació facultativa per a complir. Exemple: obligació d’aliments, prestació que consisteix en el pagament periòdic d’una quantitat de diners per fer front a les necessitats de la persona necessitada. En l’obligació alternativa coexisteixen diverses conductes elegibles, i qualsevol d’aquestes pot convertir-se en la prestació deguda. En canvi a la facultativa ja des de l’inici existeix una única prestació deguda, i es la única que pot exigir el  creditor. 3a classificació: Segons les relacions entre elles: 1. Obligacions periòdiques: Son les distintes obligacions de contingut similar que sorgeixen d’un mateix supòsit de fet que té eficàcia duradora. De manera que les obligacions que en neixen son independents les unes de les altres encara que sorgeixen del mateix supòsit de fet. Ex: contracte d’arrendament. Els deutes periòdics son independents un de l’altre. Les obligacions periòdiques no son les obligacions a termini, les a termini hi ha una única obligació però el que passa es que es fracciona i aquest únic deute es va extingint per parts en cada pagament fraccionat. Característiques: Si son obligacions de caràcter successiu (la mateixa prestació s’ha de desenvolupar al llarg del temps),sobretot quan tenen caràcter indefinit es faculta la part per a que pugui desistir unilateralment del contracte. Exemple legal: article 11 de la Llei d'Arrendaments Urbans permet a l’arrendatari desistir unilateralment del contracte un cop han passat 6 mesos de vigència, no cal que doni cap motiu. 2. Obligacions recíproques: Suposa una especial relació de vinculació entre dues obligacions de manera que el que es creditor en una obligació és deutor en l’altra i viceversa. I a mes a mes les obligacions neixen d’un mateix supòsit de fet. Llavors neix una com a reciproca de l’altra i cada obligació és un requisit de naixement de l’altra. Ex: 621.1 CC contracte de compraventa. Pagament i entrega simultanis. La llei atorga a cadascuna de les parts la facultat de resoldre el contracte en cas d’incompliment. La reciprocitat com a característica o qualitat d’una obligació en relació amb una altra, es contraposa normalment a la qualitat de unilateral. Això sí, els contractes col·laboratius com el de societat, les obligacions de les parts no son unilaterals però tampoc poden qualificar-se com a recíproques. La reciprocitat no impedeix que les obligacions tinguin diferents nivells d’efectivitat. 3. Obligacions accessòries: Podem distingir entre obligacions principals: son aquelles que tenen vida completament independent, i les accessòries en canvi son aquelles el naixement de les quals depèn de una obligació principal. L’obligació principal existeix per sí sola. Mentre que l’obligació accessòria existeix per raó de la principal. Tot i així, després del naixement la obligació accessòria té plena autonomia, sense relació de dependència amb la principal. 2 tipus: Hi ha l’obligació de interessos: Es la obligació accessòria de una obligació pecuniària de la qual n’és el fruit civil. Les clàusules d’estabilització que afectin a l’obligació principal no es transmeten a l’obligació d’interessos (219.3 del reglament hipotecari). També es preferent el pagament dels interessos perquè així el deute principal continua vigent i es genera més interessos. Funcions dels interessos: 1) La contraprestació per l’ús d’un diner aliè.  2) Els interessos poden ser un rescabalament per un enriquiment injust. 3) I també pot ser una indemnització de danys i perjudicis (son els famosos interessos moratoris). Hi ha dos tipus d’interessos: remuneratoris i moratoris. Els remuneratoris estan sotmesos al límit genèric de la Llei de Usura de 23 de juny de 1908 anomenada Ley Azcárate. Aquesta llei diu en l'article 1.1 que son nuls els contractes de préstec en els quals es pacta un interès notablement superior al que és normal i desproporcionat amb les circumstàncies del cas. I també son nuls els interessos lleonins que son aquells en les quals el prestamista s’ha aprofitat de la inexperiència o angoixa del prestatari. Per exemple hi ha sentències que els interessos a partir del 20% els declara com a abusius o lleonins. Fins a la STC 2/12/2014 la jurisprudència tradicional del TS s’havia guardat d’aplicar la llei azcárate als interessos moratoris. Però aquesta sentència ha declarat nuls els interessos del 30%. Per origen poden haver 3 classes d’interessos: interessos convencionals, legals i interessos efectivament pagats. El CC parteix de la premissa de que el préstec es gratuït, per tant que no s’ha de pagar interès. Però l’art 1756 diu que si pagues interessos no pots reclamar que te’ls tornin. Després hi ha el interès compost, que es coneix com anatocisme (1109 CC) seria obligació accessòria de l’obligació d’interessos, pel que si aquesta és nul·la, també ho és la de l’anatocisme. I la obligació amb clàusula penal: Es aquella obligació accessòria la en la que la seva prestació consisteix normalment en el pagament d’una quantitat de diner, que el deutor es compromet a donar al creditor en cas d’incompliment de l’obligació principal. Es pot pactar (de manera clara) i la nul·litat de la clàusula penal no comporta la de l'obligació principal. Pot complir 3 funcions: 1) Com a norma substitueix l’obligació d’indemnitzar danys i perjudicis: a no sé que es pacti d’una altra manera, la pena convencional substitueix l’indemnització de danys i perjudicis. 2) Veritable pena: Vertadera pena privada pel incompliment, podent el creditor reclamar no només el pagament de la pena, sinó també el dels danys i perjudicis efectivament produïts. 3) Es pot acumular al compliment forçós. La clàusula penal pot tenir de vegades origen legal i l’art 1154 CC diu que el jutge ha de moderar la clàusula penal en cas d’un incompliment parcial. 4. Obligacions eventuals: Que són obligacions que neixen en contractes unilaterals. Els contractes unilaterals son aquells dels que només sorgeixen obligacions per una part, de mode que només hi ha obligacions unilaterals. Exemple: el dipòsit,  en el que el dipositari està obligat a la restitució de la cosa o el mandat gratuït, en el que el mandatari està obligat a realitzar l’encàrrec. 5. Obligacions subsidiàries: Aquelles que depenen totalment de l'obligació principal tan pel naixement (com les obligacions accessòries) com per l’extinció (exemple: contracte de fiança). La prestació és la mateixa en l’obligació principal i en la subsidiària, i la extinció d’aquella suposa la d’aquesta. El supòsit més evident en el CC és la fiança: una garantia personal per la que un tercer s’obliga a complir l’obligació si no ho el deutor principal. El creditor és el mateix en ambdues obligacions, només varia el deutor, i qualsevol vicissitud el l’obligació principal es propaga a l’obligació subsidiària. Observem que, al existir una mateixa prestació, que és assumida tant per l'obligació principal com per la subsidiària, fa que l’obligació de interessos no sigui subsidiària, sinó accessòria, doncs les prestacions son diferents. Per tant, l’obligació d’interessos necessita l’obligació principal per néixer, però després s’independitza d’aquesta i segueix la seva pròpia vida jurídica independent. TEMA 4- LA COTITULARITAT DEL CRÈDIT O DEL DEUTE Maneres d’organitzar la cotitularitat: SOLIDARITAT: La solidaritat és una forma d’organització del crèdit o del deute que es caracteritza per atribuir a cada un dels cotitulars una legitimació total sobre el contingut del crèdit o del deute. Per exemple, si la solidaritat és en el crèdit, cada un dels cocreditors poden cobrar la totalitat del seu import, sense haver de limitar-se, com passa a la mancomunitat, a una porció del mateix; si lo solidari es el deute, a cada codeutor li pot ser exigida la totalitat del seu import. Tipus de solidaritat: tuuen de forma responsable per la totalitat - Crèdit: els creditors poden exigir la totalitat del deutat individualment, perquè tenen la legitimitat sobre la totalitat del deute. - Deute: a cadascun dels codeutors se li pot exigir la totalitat del deute, el cobrament correspon a 15 i 15, però se li pot exigir a un d'ells la totalitat del deute. Després les parts s'hauran de repartir el què no li correspon amb el creditor i el mateix amb els deutors. La noció de part és fonamental en la relació interna entre els cotitulars solidaris, per a distribuir entre ells el benefici o el sacrifici derivat del compliment de l’obligació; així, el codeutor que pagui la totalitat del deute pot reclamar a cada un dels altres la part que correspon a cada un. Criteris: 1. L’abast íntegre de la legitimació de cada titular: Cada creditor solidari està  legitimat per a reclamar la totalitat del crèdit. Cada coautor solidari està legitimat per reclamar i pagar tot el deute. 2. Independència de la legitimació de cada titular: Totes les titularitats estan vinculades i això és palès sobretot en la mútua cobertura de les insolvències. La part només es manifesta en les relacions internes entre creditors i deutors i molt excepcionalment en les relacions externes. Art. 1137: La concurrència de dos o més creditors o de dos o més deutors en una sola obligació no implica que cadascun d’aquests tingui dret a exigir, ni que cadascun d’aquests hagi de complir íntegrament les coses objecte de la mateixa. Només serà així quan l’obligació ho determini expressament, establint-se com a solidària. La solidaritat pot sorgir de tres maneres: Contracte: L’acord entre les parts pot establir que es pugui exigir la totalitat del deute. Llei: Una norma específica pot imposar la solidaritat (obligació solidària que les parts no poden modificar). Sentència: Un jutge pot declarar una obligació solidària, encara que no es prevegi ni en el contracte ni en la llei (solidaritat impropia). Si els cocreditors són solidaris, cadascun pot exigir la totalitat del deute i té dret a rebre el pagament complet. Quan es paga el total del deute, aquest s’extingeix, ja que la prestació és única. Els codeutors poden realitzar actes beneficiosos individualment, extingint la obligació (un pot fer desaparèixer la totalitat de la obligació). No es pot perdonar el deute si perjudica els altres codeutors. - Solidaritat en el deute: Si un cocreditor pot exigir la totalitat, a cada codeutor se li pot exigir la totalitat també. En la mancomunitat, la insolvència d'un codeutor no afecta els altres, però en la solidaritat, els altres codeutors han de cobrir la part de l'insolvent. Si un dels deutors té un deute anterior amb un creditor, pot al·legar aquesta circumstància per no pagar la totalitat. Per exemple, si Marta deu 50€ a Marc, i Marc deu 30€ a Marta, es pot compensar aquesta quantitat. Reemborsaments i subrogació: Si un coacreedor ha cobrat més del que li correspon o un codeutor ha pagat més del seu deute, es pot reclamar la diferència mitjançant la acció de reemborsament, sempre presumint que el deute i el crèdit es divideixen a parts iguals si no s’estableix el contrari. En la solidaritat impropia, si no es cobra d’un, es podrà cobrar de l’altre la totalitat del deute. - Art. 1445: El pagament fet per un dels deutors solidaris extingeix l’obligació. El que ha pagat pot reclamar als altres deutors la part corresponent, amb els interessos. Si un deutor és insolvent, els altres hauran de cobrir la seva part de manera proporcional.  També existeix l’acció de subrogació, que permet a qui ha pagat convertir-se en creditor dels altres codeutors, creant una situació on només hi ha un deutor. MANCOMUNITAT (CC): En la mancomunitat el crèdit o el deute es presumiran dividits en tantes parts iguals com creditors o deutors hi hagi, considerant crèdits i deutes diferents uns dels altres (art. 1138 CC). 1. L’abast íntegre de la legitimació de cada titular: Cada cocreditor només està legitimat per a reclamar una part del crèdit. Cada codeutor només està legitimat per a ser reclamat per una part del deute. 2. Independència de la legitimació de cada titular: Els deutes i crèdits son autònoms o independents, no hi ha transmissió ni del benefici ni del perjudici. Del art. 1137 al art. 1138 CC estem parlant d’un únic deute o crèdit, no hi ha mai divisió. La manera de conjugar un únic objecte és la part, aquesta part es manifesta en la mancomunitat en les relacions externes i internes de manera total. Hi ha 2 tipus de mancomunitat: a. Mancomunitat pura: règim descrit en l’article 1138 CC. Segons aquest precepte, tret què les parts de l’obligació integrades una o ambdues per una pluralitat de persones hagin pactat un règim diferent, el crèdit o el deute es presumiran dividits en tantes parts iguals com creditors o deutors hi hagi, considerant crèdits i deutes diferents uns dels altres. - Crèdit: s'organitzen: només poden exigir la part que els correspon, si un coacredor què cobra la seva part no l'ha de repartir, actuen de forma individual. - Deute: a cada codeutor només se li pot exigir la seva part, si se li exigeix més de la seva part pot negar-se, si un dels codeutors paga de més voluntàriament només pot exigir al seu codeutor, no als seus creditors, perquè a ells li deuen els diners, s’hauran de reclamar mútuament els diners de més. b. Mancomunitat col·lectiva: règim de mancomunitat en el que s’ha estipulat que l’actuació de tots els cocreditors o de tots els codeutors ha de ser necessàriament conjunta o colectiva, excloent tota legitimació individual. - Crèdit: la legitimació és conjunta, tots els creditors deuran reclamar conjuntament el deute, no podran fer res de forma individual, qualsevol decisió que vulguin prendre perjudicial la deguessin prendre conjuntament - Deute: se'ls ha d'exigir conjuntament el deute, s'haurà de pagar les parts alhora, però cadascú deu la seva part, no deurancobrir-se la seva insolvència a l’altra part. 2 criteris: L’abast de la titularitat de cada un dels titulars. I la independència o vinculació entre cadascuna de les titularitats. També hi ha la opció de subrogar-se (1210 CC). Això és coneix com la tornada regrés)/reemborsament: aquest extingeix el deute. Art. 1210 CC: Subrogació. Se presumirá que hay subrogación: 1) Cuando un acreedor pague a otro acreedor preferente. 2) Cuando un tercero, no interesado en la obligación, pague con aprobación expresa o tácita del deudor. 3) Cuando pague el que tenga interés en el cumplimiento de la obligación, salvos los efectos de la confusión en cuanto a la porción que le corresponda. Art 1148 CC: Si el deute està prescrit, qualsevol pot al·legar la prescripció. Art.1141 i 1143 CC: Cadascun dels creditors solidaris pot fer allò que sigui útil als altres, però no allò que els sigui perjudicial. Les accions exercitades contra qualsevol dels deutors solidaris perjudicaran tots aquests. TEMA 5- LA PROTECCIÓ LEGAL DEL DRET DE CRÈDIT Mecanismes que estableix directament la llei la finalitat dels quals es intentar assegurar que el creditor cobri. L’ordenament jurídic permet que es puguin construir garanties de crèdit que poden ser personals (fiança) o de caràcter real, quan oferim una cosa de la qual podrà cobrar el creditor si el deutor no paga (penyora, hipoteca). Aquests mecanismes de protecció son 4: 3 al CC: extraordinaris o subsidiaris, no cal que hi hagi altra manera de cobrar. 1. Acció pauliana o revocatòria: Art. 1111 CC, 1290 CC i següents parlen de la precisió dels contractes vàlids amb tots els seus requisits de validesa. Son vàlids però impugnables perquè ocasiones un perjudici econòmic. Els creditors no aconsegueixen cobrar perquè el deutor no te bens coneguts que es puguin realitzar. Protegeix davant la insolvència del deutor, insuficiència del seu patrimoni per pagar els deutes exigits. Per això el TS parla de perjuicio pauliano. Quina és la finalitat de l'acció pauliana? Atacar les donacions. El TS també diu que n’hi ha prou en que hi hagin béns que puguin ser embargats del patrimoni conegut, si els bens coneguts no hi son o son insuficients es pot anar a l’acció pauliana si el deutor es queda insolvent. Els requisits de l’acció pauliana són: El perjudici del dret de crèdit, el frau de creditors i l’anterioritat del dret de crèdit. El deutor és insolvent perquè ha alienat algun bé del seu patrimoni. Sobretot si l'alineació és a títol gratuït. El CC diu que si la donació és gratuïta el acte es perjudicial i l’article 543 presumeix iuris et de iure que la donació s’ha fet en frau de creditors. Si l’acte és onerós, en lloc del be apareix una quantitat de diners. Per tant els actes onerosos en principi són neutres, a no se que hagi passat alguna cosa més com per exemple que el deutor alteri l’ordre en que hagi de pagar els seus deutes i pagui primer deutes que no siguin exigibles (1292) o per exemple que ja estigués embargat (1297.2) i que ja hagués disposat dels seus béns. En aquests casos el que fa el CC es presumir iuris tantum, amb possibilitat de provar una altra cosa que hi ha aquest frau de creditors i que el negoci onerós és rescindible. L’últim requisit es que el dret de crèdit sigui anterior en el moment en què es produeix aquesta alienació “fraudulenta”. Però el TS ha tornar a mostrar-se flexible com a la STC del 31 de desembre de 2016, que ha dit que aquest requisit de la anterioritat es matisable de manera que si de alguna manera el deutor preveu que creix el dret de crèdit i es despatrimonialitza, és igualment rescindible per frau de creditors. Efectes de l’acció pauliana: Art. 1295 La rescissió obliga a la devolució de les coses que van ser objeto del contracte amb els seus fruits, i del preu amb els seus interessos.. Per tant, aquest article ens diu que si impugnen la donació o la compravenda, la cosa hauria de tornar al patrimoni del deutor i aleshores la podríem embargar. A la pràctica, el TS segueix un altre camí i es que el creditor pot actuar com si aquesta alineació no hagués tingut lloc. Vol dir que pot executar aquell bé encara que ja no pertany al deutor, sinó al donatari com si encara pertanyés al deutor i evidentment aquest 3r no s’hi pot oposar. Avantatge de la relectura del TC: Si el negoci és vàlid, el que sobra continua pertanyent al 3r. L’acte d’alineació és inoposable al creditor. Totes les accions de rescissió (art. 1299 CC) tenen caducitat de 4 anys des de que s’ha conegut l’acte perjudicial. Aquest termini s’ha de contar des del moment en què el creditor va tenir coneixement o va poder tenir coneixement de l’acte perjudicial del deutor. La possibilitat del coneixement té a veure amb la inscripció d’aquest acte en un Registre Públic, en particular al registre de propietat. Catalunya al segle XVI es va adonar que el sistema paulià tenia problemes de frau i es va aprovar una constitució en la qual es va establir un sistema de protecció basat només en el perjudici que es el que continua vigent en l’article 531.14 CCC. Aquest article diu que no perjudicaran al creditor els actes gratuïts que efectuï el deutor. Per tant la idea bàsica no es el frau, sinó el no prejudici. El creditor havia d’actuar com si la donació no hagués tingut lloc i perseguir al deutor. 2 variacions en l’article 531.14: A. Només es refereix a les donacions i actes gratuïts, si es onerós acudeix al  CC. B. No estableix ningun termini, és a dir, atès que es un mecanisme de protecció de un dret de crèdit, aquest mecanisme no prescriu mentre no prescriu el deute que garanteix. Per tant no té un termini propi d’exercici, durarà tant com duri el dret de crèdit. El TSJC interpreta molt més estrictament la idea de l’anterioritat de crèdit de la donació. STC 19 novembre de 2015. 2. Acció subrogatòria: 1111 CC. Es una legitimació extraordinària que concedeix l’ordenament jurídic per tal que els creditors puguin exercir els drets i les accions del deutor. Pot succeir que el deutor pugui reclamar a una altra persona o que davant d’una reclamació d’una altra persona pugui oposar alguna excepció i no ho faci. El deutor està passiu, podria incrementar el seu patrimoni, augmentar la seva solvència, però no ho fa perquè no vol pagar. El límit son els drets i accions que tinguin caràcter personalíssim (ex: dret d’aliments). Pel que fa a les excepcions que pot al·legar el creditor també estan limitades a les objectives. Els efectes son que el creditor exerceix en nom del deutor aquestes excepcions i com a conseqüència el patrimoni del deutor augmenta. I aleshores el creditor un cop el be ha ingressat en el patrimoni del deutor el pot executar. Els defectes son que el creditor exerceix en nom del deutor aquests drets. 3. Acció directa: Mecanisme ordinari, no cal que el creditor sigui insolvent. Atorga una legitimació extraordinària per anar a cobrar a una altra persona, per tant no es té una relació jurídica. Permet que el creditor cobri directament del deutor del deutor. L’acció directa manca d’una regulació sistemática en el CCC i CC, però està completada en diverses figures contractuals, de les que pot deduir-se unes regles generals. Per tant, l’acció directa no esta regulada únicament al CC sinó que s’ha d’anar als diferents contractes a la que esta prevista (ex: contracte d’arrendament i subarrendament, assegurança). D’aquests contractes es desprèn la idea de que hi ha d’haver connexió. I aquesta connexió es subjectiva i objectiva. Subjectiva perquè hi ha una persona en les relacions de crèdit. I objectiva perquè és en virtut d’un mateix objecte. Efectes: el creditor que l’utilitza cobra immediatament del deutor del seu deutor, sense que lo que cobri ingressi primer al patrimoni del deutor, sinó que ho percep el mateix creditor. Termini d'exercici: No té un termini d’exercici que establert dels diferents articles que preveuen l’acció directa. L’acció directa pot exercir-se mentres no hagi prescrit el crèdit del deutor contra el seu propi deutor. 1 al CCC 1. Inoposabilitat de donacions en el dret civil de Catalunya. Remei exclusiu CCCAT. Art. 531-14 CCCat: no perjudica al creditor els béns donats. Jo com a creditora podré anar darrere d'aquests béns donats. El creditor es queda amb la part que li correspon de la cosa regalada, i el tercer es queda amb la resta. La diferència entre acció pauliana i la inoponibilitat és que la pauliana pot adreçar-se a actes onerosos o gratuïts i la inoponibilitat només a actes gratuïts. Una segona diferència és el termini de caducitat. No hi ha termini de caducitat a la inoponibilitat. Es podrà exercir sempre i quan estigui vigent el dret de crèdit. No s'ha de provar res perquè es presumeix que et desfàs de béns ja que no hi entra res a canvi. Efecte: no invalida la donació TEMA 6- LA MODIFICACIÓ DE L’OBLIGACIÓ 1. MODIFICACIÓ I NOVACIÓ DE L’OBLIGACIÓ Modificació de l’obligació: Ens obliga a combinar normes que estan ubicades a llocs diferents. 1626 i següents pel que fa el canvi en el creditor. 1203 i següents. 1203: Les obligacions poden modificar-se. Però inicia una secció que es titular de la novació. I la novació és causa de l'extinció de la obligació (1156). La modificació vol dir que la mateixa obligació continua amb un element nou. Mentre que si es novació, la obligació s’extingeix i en naixerà una altra en el seu lloc. Si l’obligació s’extingeix, s’extingeixen també les garanties. 2. ELS CANVIS EN ELS ELEMENTS ESTRUCTURALS DE L’OBLIGACIÓ: El canvi de deutor suposa novació (extinció de l’obligació): Només hi ha un canvi de deutor que no te efecte novatori, que es aquell canvi que es inevitable, la mort del deutor (els deutes també s’hereten). O que hi hagi un ànim novatori exprés per extingir la obligació (animus novandi) o que la nova i l’anterior siguin compatibles. Que podem modificar de l’obligació? Els subjectes, i en particular el creditor. També podem modificar l’objecte i les circumstàncies de la obligació. La modificació la decideixen les parts o unilateralment el creditor. Que tingui legitimació no vol dir que el canvi es pugui interposar en altres persones que no participen en la obligació sense que intervinguin. Les persones afectades hauran de consentir el canvi o almenys la modificació no els ha de perjudicar. 3. EL CANVI DE CREDITOR: LA CESSIÓ DEL CRÈDIT I LA SUBROGACIÓ Canvi de creditor. El canvi de creditor és la substitució del titular del dret de crèdit. La relació obligatòria es conserva, però subsisteix amb un nou creditor. Es pot produir: 1. Cessió del crèdit: 1526 i següents Amb el terme de cessió de crèdit, el que fa el legislador es pensar que el normal es que els drets de crèdit es venguin. La cessió de crèdits és qualsevol negoci jurídic mitjançant el qual es pot transmetre el dret de crèdit, i per tant també una donació. Qui intervé? El creditor cedent, el cessionari i entremig el deutor cedit. El deutor no ha de cedir la cessió, però la cessió no li ha de ser perjudicial. Art. 1198: si el deutor no consenteix, el mateix que podria compensar amb el creditor originari o pot compensar amb el nou creditor. I fins i tot si el creditor no m’informa de la cessió i jo pago a l’antic creditor i no al nou, el pagament es correcte i te eficàcia extintiva. Tots els crèdits poden ser cedits llevat dels que puguin ser personalíssims, i aleshores entren aquí les garanties que van implícites amb la cessió. El cedent respon de la veritas nominis, és a dir, de l’existència i validesa del dret de crèdit. De manera que si el crèdit no existeix o no es vàlid, el cedent es responsable, haurà de pagar al cessionari el preu i qualsevol altra despesa que hagués efectuat com a cessió. En canvi, llevat que es pacti, d’entrada el cedent no respon de la bonitas nominis, és a dir de que es cobri el dret de crèdit. Això s’ha d’haver pactat o bé ha de ser d’aplicació el article 1529 CC que posa com a excepció que la d'insolvència del deutor sigues anterior i publica. També son cedibles els crèdits que son litigiosos (art. 1536). Si el crèdit es dubtós de que es pugui cobrar, el crèdit valdrà poc. En aquest cas el deutor cedit té una legitimació per adquirir el dret de crèdit per alliberar-se pagant el mateix que paga el comprador i no a preu nominal. El 1536 enumera el propòsit on s’exclou la facultat d’adquirir el crèdit litigiós. Però el TC n’ha afegit un altre a la STC 1 abril de 2015: les vendes en globus de drets de crèdit queden extingides. La cessió de crèdits es pot professionalitzar i pot donar lloc a un contracte anomenat factoring. El contracte de factoring es la cessió global de drets de crèdit per a què siguin gestionats per algú altre de manera que aquest altre sigui qui s'ocupa de cobrar aquests drets de crèdit. 2. Com a conseqüència de subrogació de crèdit: Canvi de creditor per unes determinades circumstàncies previstes per la llei am la finalitat que es mantingui el dret de crèdit. És a dir, hi ha un pagament del deute que no extingeix el deute,sinó el que provoca es el canvi de creditor. Això pot passar perquè hi ha un interès en el crèdit, és a dir, que el creditor vol millorar de posició o per interès directe al pagament (codeutor solidari). El fiador també pot tenir interès, o també el propietari de la cosa hipotecada que no sigui el deutor. Això dóna lloc a la subrogació. Art 1210.1 CC, 1210.3 CC, 1211 (supòsit especial, el qui paga en diners manllevats d’un altre). Efectes: La cessió de tota la posició contractual implica la transmissió, junt amb els efectes actius, del deute que correspon a la posició passiva, sense que generi  cap problema legal i conceptual. 4. EL CANVI DE TITULAR DEL DEUTE: El canvi de deutor sempre té eficàcia novatoria i per tant extintiu. Ara bé, el creditor està legitimat per fer canvis i fins i tot per extingir la obligació. Expromissió: canvi de deutor que decideix el creditor. Com que això al deutor li beneficia, no cal que ho consenteixi. Per tant, el que es coneix com assumpció de deute no tindrà efectes per al deutor. No obstant això el TS sí que admet la anomenada assumpció cumulativa del deutor, això vol dir que el deutor busca a un altre deutor. I aquest segon deutor s’acumula. On hi havia un deutor ara n’hi hauran 2. I aquests 2 deutors segons el TS responen de manera solidaria. La delegació del deute: El deutor que busca un altre deutor per alliberar li cal que consenteixi el creditor. Si el creditor consenteix hi haurà lloc a la delegació del deute i en principi el deutor originari queda alliberat excepte art 1206 CC, la insolvència del nou deutor. TEMA 7: EL COMPLIMENT DE L’OBLIGACIÓ 1- CONCEPTE Es produeix en dos grups de supòsits: El deutor du a terme la prestació a la que es veu obligat, llavors hi ha compliment. El deutor no realitza la prestació que es va obligar, realitza una diferent. Tanmateix el creditor i deutor estan d’acord a donar valor de compliment a la conducta diferent que s’havia estipulat en l’obligació. Si l’efecte és immediat caldrà un acord amb el creditor. El pagament és un acte degut i si no es paga sorgeix la responsabilitat. Per a que hi hagi compliment cal que la prestació que es realitza sigui exactament la prestació que es devia. També cal que qui paga i qui cobra tinguin legitimació i capacitat. I en tercer lloc cal pagar en el temps i en el lloc estipulat en l’obligació. El CC utilitza diversos substantius per parlar d’exactitud, parlarà d’indivisibilitat de la prestació, ha de ser la mateixa e la mateixa quantitat i indivisible, tota de cop. En el dret civil de Catalunya parlem de conformitat de la prestació, aquest concepte prové de la convenció de Viena de 1980, esta en el dret comunitari, en el dret contractual europeu i en el dret de consum. 2. Els subjectes del compliment. El pagament del tercer. El destinatari del pagament: Subjectes: El pagador: El deutor és l’únic qui està obligat a pagar. Llevat que la prestació sigui personalíssima, qualsevol pot pagar l’obligació. Pel que fa a la capacitat, està a l’article 1160 CC: El pago no será valido si no hay plena capacidad de obrar. Hi han dos tipus de persones que poden tenir disminuïda la seva capacitat d’obrar: persones en les quals una sentencia judicial ha modificat la capacitat d’obrar. En aquests casos caldrà atendre al que digui la sentencia. I pel que fa als menors d’edat, evidentment depèn. Els menors d’edat poden realitzar tots aquells contractes adequats a la seva edat i tenint en compte els paràmetres socials. Pel que fa a la legitimació: El qui paga, en particular quan es una obligació de donar, ha de ser el titular de la cosa i a més no ha de tenir limitada la capacitat per a disposar. El deutor que esta concursat esta incapacitat. Si la prestació no és personalíssima, qualsevol pot pagar obligacions alienes. L’art. 1158 del CC conte la norma més àmplia possible de legitimació dels tercer per a pagar. A vegades s’exigeix que el tercer tingui algun tipus d’interès. En cas que tingui interès, quin pot ser aquest interès? Pot ser un interès en l’obligació, el tercer qui paga paga perquè vol esdevenir creditor. Per exemple els creditors s’ordenen per la data o qualitat del seu dret de crèdit. Doncs el que està al capdavant té més possibilitats de cobrar que qui estigui al final. Per tant pot haver 3rs que paguin per a millorar la seva posició. També hi ha tercers que paguen per extingir la obligació. Per exemple el propietari d'una cosa hipotecada que no es el deutor. Es poden hipotecar coses pròpies en garantia al deute que té un altre. Aquest tercer a més de tenir interès pot pagar de 2 maneres: 1. 1158.2: El qui paga per conta de un altre. 2. 1159: El qui paga en nom del deutor. Davant d’aquest pagament del tercer el deutor pot: Pot ser que sapigui que un tercer vol pagar. Pot ser que ho ignori. Si ho sap pot adoptar la posició de acceptar-ho o oposar-s’hi. El tercer que paga no es una ONG sinó que té dret a recuperar el que ha pagat. El TS diu que es presumeix que el tercer qui paga no ho fa per donar així per així, sinó que vol recuperar el que ha pagat. El tercer qui ha pagat disposa de 2 opcions: La via de regrés. La via de subrogació. El tercer que paga amb l'aprovació del deutor es pot subrogar i per tant passa a ser creditor. El tercer que paga tenint interès també se subroga (1210.1 i 1210.3, per exemple el codeutor solidari). Si es paga sense interès o sense la voluntat del deutor la via de la subrogació queda tancada, i només podem anar per la via de regrés. Si hi ha subrogació es mantenen les garanties. El 1158 diu també que si el deutor s’oposa, el tercer només pot repetir allò en que li hagi estat útil el pagament....El tercer que paga te la càrrega de informar-se de les excepcions que pugui tenir el deutor contra el creditor perquè aquest pagament del tercer mai pot perjudicar el deutor i per tant si el deutor no aprova el pagament sempre podrà mantenir aquelles excepcions quan el tercer n’hi reclami la devolució del que ha pagat. 3. Lloc i moment en que s’ha de pagar: Les obligacions s’han de pagar en el lloc on s’hagin estipulat (1171). En defecte de pacte diu el 1171 el pagament s’ha de fer allà on existia la cosa quan es va constituir la obligació i en defecte al domicili del deutor. Però això és una cosa en general, després cada contracte és diferent. El 621.14 diu que el pagament s’ha d’efectuar en defecte de pacte en l’establiment o el domicili del deutor. Pel que fa al moment, la norma es que el pagament ha de ser (1113) ha de ser immediat a no se que s’hagi pactat una altra cosa. A qui s’ha de pagar? El cobrador és el creditor, amb capacitat d’obrar, però també qualsevol persona que s’hagi designat en l’obligació com a destinatari del pagament. I d’això se'n diu: adjectius solutionis causa. Si es paga a un creditor incapaç continua sent vàlid. Es vàlid el pagament en compte corrent encara que no estigui al CC. 4. Modalitats de pagament: Formes de pagament: Títols valors: art. 1170.2 CC. Només es produeixen els efectes de pagament quan hagin sigut realitzats o quan per culpa del creditor s’haguessin perjudicat. Amb això pretenem que el fet de només d’entregar un títol valor manca de compliment. Llibres de canvi: encara que no estigui contemplat al CC, el pagament mitjançant ingrés en un compte corrent bancari és habitual a la pràctica i ha sigut admès per la jurisprudència amb plena eficàcia solutòria. Xecs. El 1170 del CC diu que el lliurament del xec no es pagament, el que es pagament es el cobrament del xec, és a dir, quan es realitza el títol valor. Per ingrés en conta corrent. Targes de crèdit i dèbit: les de crèdit no pagues al moment, el pagament efectiu es fa al cap d’un mes. Les de dèbit el pagament es immediat. Això pressuposa que el creditor accepta el pagament. Que passa si el creditor no col·labora? Això pot ser degut a que no vulgui cobrar pel motiu que sigui o simplement perquè no pot col·laborar. Per a tots aquests supòsits hi ha la consignació: que densa de la llei de jurisdicció voluntària de 2015, pot ser una consignació judicial o notarial. Diferencia entre judicial i notarial: si el creditor segueix sense acceptar el pagament, no hi ha extinció de l’obligació. I judicialment primer cal fer un oferiment formal del pagament i si aquest no és acceptat anunciar que es consignat. I un cop els jutjats comprovin be disposat en el que es devia es declara l’extinció del pagament. 5. Eficàcia del pagament: Eficàcia del pagament: Extintiva de l’obligació: és immediata perquè suposa el compliment de la prestació deguda. Subrogatòria: l’obligació subsisteix, però amb un canvi en la persona del creditor. 6. La prova del pagament: Com provem el pagament? Provem que hem pagat amb el rebut o amb el document on consta el crèdit (ex: factura) que apareix signada en un senyal de pagament per part del creditor. O més formalment amb una carta de pagament. 7. L'oferiment del pagament i la mora del creditor. La consignació judicial o notarial L’oferiment de pagament és l’intent de pagament que fa el deutor. Un intent de pagament tal que si el deutor l’acceptes hi hauria compliment. El deutor fa tot el possible per a complir i si no compleix es per que el deutor no col·labora. Llavors a l’efecte el oferiment de pagament evita que el pagament que ofereix el pagament no sigui morós. I col·loca en mora al creditor, el creditor també pot ser moros. Llavors parlem de mora del creditor o mora accipiendi. La mora del creditor té un efecte, i es que un cop constituït en mora el risc de la destrucció fortuïta de la cosa es transmet al creditor, que no podrà reclamar la prestació a la que tenia dret. 8. La imputació de pagaments: Imputació de pagaments: Es el mecanisme que preveuen els articles 1172 a 1774 CC. Es produeix quan entre el mateix creditor i deutor existeixen diversos deutes i s’efectua un pagament sense manifestar quin deute d’aquests diversos s’està pagant, art 1172 i següents CC. Hi ha 2 modalitats d’imputació: a) Imputació exclusiva a una obligació amb eficàcia extintiva: de manera que de les diferents obligacions només s’extingeix una. b) La imputació simultània a totes les obligacions reduint el deute: és el criteri residual quan no existeix la imputació exclusiva. La imputació de pagament pot tenir efecte instintiu o disminució. El deutor quan paga pot decidir a quin deute imputa el pagament però si no hi fa la facultat pasa al creditor i la imputació es manifesta en el rebut, sinó hem d’anar als criteris legals subsidiaris. S’imputa al deute més onerós, es el qui té garanties, el que medita interés...però també poden tenir en compte l'interès del deutor. 2n criteri: d'efectiu pagament proporcional de tots els deutes. Sempre es fa el pagament a compte d’interessos i no del capital. 3 possibilitats de que hi hagués compliment:  1. D’acció en pagament: Lliura una prestació diferent i el creditor accepta que valgui com a pagament. 2. Adjudicació en pagament: Atribució de la propietat de béns en pagament d’un deute tenint en compte una certa equivalència econòmica. 3. Pagament per cessió de béns: Quan el deutor entrega els seus béns als creditor a fi que els creditors els venguin i amb els diners que obtinguin cobrin. Cobren en funció del que obtenen. 9.La conducta amb eficàcia absolutòria/resolutòria que no coincideix amb la prestació deguda. Donar una cosa diferente del què s’ha pactat. A. A.A. Dació en pagament. Art. 1255 CCE i 111-6 CCCat: El creditor perquè així ho desitja, accepta la proposta del deutor de pagar amb una conducta diferent de la pactada. Es considera pagament. No compleix el requisit d'identitat, però és igual. A.B. Adjudicació en pagament. Arts. 2.3 LH i 58 RH, com a exemples. TEMA 8: L'incompliment de l'obligació 1. Concepte de compliment al CC i al CCC: L'incompliment i les conseqüències depèn el seu enfocament de si prenem el CC o el CCC. El CC és vuitcentista i la part d'obligacions i contractes no s'han modificat. En canvi, el CCC conté el més nou i per tant els punts de partida són diferents. No hi ha un concepte d'incompliment, sinó que hi ha diferents modalitats: La no-realització de l'obligació: és a dir, incompliment. La realització defectuosa de l'obligació, que també es designa com a infracció de l'obligació. Té 2 submodalitats: a) El compliment endarrerit o mora del deutor: es pot també qualificar com a incompliment provisional. b) El compliment irregular o defectuós. Les accions redhibitòries: No serveixen per res, aleshores el TS ha canviat tot això i pràcticament no hi ha sentències que apliquin aquestes accions i en canvi el TS ha encunyat la doctrina del aliud pro alio. Quan la prestació és tan diferent respecte al que calia hi ha un incompliment total. 2. La mora del deutor: La mora del deutor: És l'incompliment provisional, el deutor es retarda al compliment. La prestació continua sent possible. Però no és només un retard, sinó que és un retard que ha de ser qualificat perquè el deute ha de ser exigible i líquid. Si el deute és il·líquid no hi ha mora. També cal interpel·lar el deutor, i això es fa reclamant el pagament al deutor. La mora en principi no és automàtica, perquè sigui automàtica cal haver pactat una data i que aquesta data tingui valor de mora. No és automàtica llevat que algun precepte estableixi, i en concret hi ha la llei 3/2004 de 29 de desembre de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Bàsicament és per a empreses però també per a les administracions públiques. La mora es pot corregir, això és la purga. I si no es purga la mora perdi substancialitat i es transforma en incompliment definitiu. Efecte de la mora: augment de responsabilitat al deutor. Si el deute és pecuniari, neix l'obligació de pagar interessos moratoris (1108). El deutor és responsable de la pèrdua de la cosa fortuïta de la cosa, però si la cosa estava en mora la responsabilitat suma la responsabilitat. 3. L'incompliment definitiu de l'obligació: Per a l'incompliment definitiu allò important seran els remeis, que pot fer qui ha complert o volia complir i l'altra part no compleix. El compliment forçós és un remei i la resolució del contracte. I hi afegim la indemnització de danys i perjudicis. Al CC qualsevol que sigui la modalitat del compliment ha de ser imputable subjectivament al deutor. Els criteris són la culpa o la negligència (acte descuidat) i el dol (incompleix a posta). La responsabilitat per culpa la poden modelar les parts com vulguin. En canvi, la de per dol no és negociable, el deutor respon sempre amb dol. Diferència fonamental: art. 1107: Diu que el deutor negligent només respon dels danys previsibles, mentre que el deutor dolós respon de tots els danys. CCC: Únic concepte d'incompliment, és unitari i que engloba qualsevol possible modalitat i d'això en diem conformitat de la prestació. I aquest és un concepte neutre: perquè hi hagi incompliment no cal ni culpa ni dol. Simplement és la no-adequació entre la prestació real i la prestació ideal (la que van pactar les parts). Al final veurem si hi ha causa d'exoneració o no. Aquesta causa serà el cas fortuït i la força major, si no hi ha hagut culpa. 4. LA MANCA DE CONFORMITAT DELS BÉNS: Al dret català tenim 5 remeis diferents quan hi ha manca de conformitat que jeràrquicament són: Suspensió de la pròpia prestació. Indemnització de danys i perjudicis. El terme remei es fa servir per no utilitzar el terme acció. Perquè acció és exercici judicial, i el que es vol és que no s'hagi d'anar directament al jutjat. Manca de conformitat: Expressa qualsevol desviació entre la prestació que es realitza i la prestació que es va prestar al seu moment. Qualsevol desviació suposa manca de conformitat. I aquesta manca de conformitat en anar determinada per la desviació entre el que es duu a terme i es pacte, és fonamental com les parts van dissenyar la prestació. Aquesta idea de manca de conformitat ve per motius objectius. Però també en aquest criteri aparentment objectiu el 521-20.2c ens insereix una certa subjectivitat que són les legítimes expectatives de la part. Els criteris poden ser acumulables. L'art. 620 és un article desordenat. Per buscar una mica de lògica en aquests criteris hem de saltar i anar-nos a un article que és que és el tema de la cabuda a les finques. Al 621-50 podem obtenir la idea de com ordenar mentalment aquests criteris: 1. Criteris específics o especials: Mostra que el venedor ha presentat al comprador. És la lletra “d” de l'apartat 2 del 621-20 CCC Per tant, si s'ha presentat un model, qualsevol bé que se subministri ha de reunir aquestes mateixes expectatives i prestacions de la mostra. Per tant, qualsevol desviació respecte al model suposa manca de conformitat. Hi ha d'haver una presentació mitjançant aplicacions informàtiques que poden portar manca de conformitat si l'objecte no compleix amb les especificacions determinades. També cal tenir en compte el que diu la lletra a: la descripció que fa el venedor. I la lletra c: les declaracions del venedor o tercers en el procés de comercialització del producte. Tota la publicitat determina també que la prestació sigui conforme o no. I després cal tenir en compte el 621-20-3: l'ús particular del comprador i no per l'ús que és normal de la cosa. 2. Criteris pactats: 3. Criteris estàndard: si no s'ha pactat és l'objecte ha de reunir totes les qualitats i els criteris estàndard. Encara que el producte sigui conforme, la manca de conformitat pot venir determinada per defectes a la seva instal·lació: muntatge i instal·lació. I el mateix amb tot allò que són accessoris. Conformitat jurídica: El sanejament per edició. És un supòsit per manca de conformitat. Si algú s'atribueix drets sobre la prestació realitzada, aquesta prestació és no conforme i donarà lloc a incompliment. Quan cal apreciar la manca de conformitat? 621.23: quan es lliura la prestació. Si a més la venda és de consum (venda a consumidor) estableix el 621.23 i el text refós de la llei general de consumidors i usuaris, que es presumeix que el defecte que determina la manca de conformitat ja que existia en el moment que es va lliurar el bé. Si hi ha manca de conformitat sense atendre si hi ha culpa o dol, hi ha incompliment i aleshores hi ha responsabilitat llevat que hi concorri una causa d'exoneració. És a dir, tret que s'apliquin els art. 621.25 i 621.26. Que la manca de conformitat sigui imputable al mateix comprador. Important: 621.27: El comprador ha d'examinar el bé entregat, però no s'aplica a la compravenda del consum. Si no s'inspecciona el bé, es perden tots els remeis ia més hi ha la càrrega de modificar la manca de conformitat màxima en 2 mesos. L'única cosa que es va poder salvar és que només es demana que es descriu. Els terminis: Són 2 anys de període de garantia (els primers 6 mesos es presumeix que el defecte existia en el moment del lliurament. I a partir d'aquí, 3 anys per exercitar els remeis, aquest és el període de prescripció que són 3 anys). El deutor no és responsable només pels seus actes, sinó també pels actes dels auxiliars. Manca de conformitat segons les Directives 2019/770 i 2019/771 Aquestes directives reforcen la protecció del consumidor, i exigeixen que els béns i serveis digitals compleixin criteris objectius i subjectius de conformitat. L'empresari ha de garantir que el contingut digital funcioni correctament i compleixi amb les expectatives raonables del consumidor, com ara la compatibilitat i la interoperabilitat. Els consumidors poden reclamar reparacions o substitucions en cas de defectes durant un termini de dos anys. TEMA 9- ELS REMEIS: Hem de veure en paral·lel la regulació del CC i del CCC. La paraula remei és un neologisme que només és viu al món del dret. Es crea de l'anglès remedy perquè s'intenta que aquests mecanismes de reacció davant l'incompliment no hagin de ser judicials (es vol que tot sigui extrajudicial). CC: Quan hi ha incompliment i aquest és negligent o dolós hi ha responsabilitat. I aquesta responsabilitat en què es tradueix? 1. Primera possibilitat: exigir-ne el compliment. 2. Resolució del contracte (deixar sense efecte el contracte). 3. I us podem acumular la indemnització per danys i perjudicis. Al CC la relació entre l'1 i el 2 és opcional. Específicament per a la compravenda el codi civil encara contempla les accions redhibitòries (sanejament…). A la pràctica s'utilitzen escassament. El que ha fet el TS per fugir d'això, és acudir a l'al·liud proali per entendre que la cosa és tan defectuosa que no és la cosa que ens volien lliurar (ens han donat el gat per la llebre). Al CCC en canvi produït l'incompliment el 621.27 ens llista fins a 5 remeis: 1. Compliment forçós 2. Suspensió de la pròpia prestació 3. Resolució del contracte 4. Reducció del preu 5. Indemnització de danys i perjudicis. Aquests remeis són acumulables, en particular la indemnització de danys i perjudicis. I en dret contractual europeu aquests remeis són jeràrquics. El primer és el compliment forçós (els contractes s'han de complir i si no es pot fer una resolució). Al CCC no ens diu que hi ha una jerarquia de remeis. Té preferència el compliment forçós en la mesura que el deutor sempre pot corregir la prestació que ha fet. 1. El compliment forçós: Consisteix que un tercer realitzi la prestació deguda a costa del deutor. Per saber com es duu a terme el compliment forçós el CC i la llei d'enjudiciament civil ho regula: si l'obligació és donar s'actua per compulsió material sobre el deutor i si cal es porta a la policia perquè prengui aquesta cosa que té en poder. Si és genèrica: el deutor i si això no és possible danys i perjudicis. I si és de fer es fixa un termini perquè el deutor faci allò que està obligat. Si la prestació no és personalíssima, es pot ordenar que es faci a costa de i sinó danys i perjudicis. I finalment si l'obligació és de no fer es fixa un termini perquè es destrueixi la cosa i si no és possible danys i prejudicis. Al CCC la regulació és molt parca (breu). 621.37 a) diu que hi ha 2 modalitats: la substitució i la reparació. Qui decideix si el bé se substitueix o es repara? A la legislació de consum es veu que qui decideix és el consumidor, però per exemple quan anem a que ens canviïn el mòbil primer diuen que ens miraran de reparar la cosa abans. La més adequada en menor valor és la reparació i com més valor la substitució. El compliment específic no genera cap cost addicional per a la part que ho exigeix, per la qual cosa el venedor no pot reclamar cap pagament extra. L'article 621-38.2 CCC assenyala dos supòsits en què no cal exigir el compliment específic: el Quan és impossible o il·lícit: la impossibilitat s'ha de valorar de manera restrictiva, segons l'apartat b) del mateix precepte. La impossibilitat l'ha de valorar el deutor i ha de ser permanent. el No es pot exigir el compliment específic si el cost és desproporcionat en relació amb el benefici que obtindria el comprador (creditor). El CCC: Ens diu quan és possible la resolució, i és quan l'incompliment és essencial. Quan és essencial? Quan priva substancialment l'altra part del que tenia dret segons el contracte. Ha de ser un greu incompliment. (641.41). Resolució davant de l'incompliment anticipat: és evident que no ho complirà encara que no ho manifesti. La resolució és extrajudicial. 2. Suspensió de la pròpia prestació: 2 supòsits en què les parts poden suspendre totalment o parcialment el pagament del preu o el compliment de les seves obligacions: a) Si han de complir la seva obligació alhora o després que l'altra part hagi complert les seves, i aquesta no les compleix. En el cas del compliment simultani d'ambdues prestacions, si una part no fa la seva, l'altra pot suspendre el compliment de la pròpia. b) No hi ha un compliment constatat, sinó que n'hi ha prou amb la creença raonable que no es complirà la prestació la realització de la qual s'ha diferit. Si han de complir les obligacions abans que l'altra part, tenen motius raonables per creure que laltra part no complirà les seves obligacions i li notifiquen suspensió. No n'hi ha prou amb una mera sospita, sinó que han de concórrer circumstàncies objectives. 3. Resolució del contracte: El fonament de la facultat resolutòria es descriu a l'art. 1124 CC com a incompliment de l'obligació recíproca de qui pretén exercitar-la per alliberar-se de la relació obligatòria. Efectes:  a) Alliberatori: la part que resol s'allibera de la pròpia obligació. b) Restitutori: resolt