Tema La Restauració Borbnica PDF

TEMA 4. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902) Nucli temàtic 5: La Restauració i la seua crisi (1875-1931) 1. INTRODUCCIÓ Què entenem per RESTAURACIÓ? Període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931, i que correspon al regnat d’Alfons XII (1874-1885),...

TEMA 4. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902) Nucli temàtic 5: La Restauració i la seua crisi (1875-1931) 1. INTRODUCCIÓ Què entenem per RESTAURACIÓ? Període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931, i que correspon al regnat d’Alfons XII (1874-1885), a la regència de la seua dona, Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) i al regnat d’Alfons XIII, el seu fill (1902-1931). Aquest llarg període de temps el podem dividir en dos grans moments: 1875-1898: període de consolidació de la restauració. 1898-1931: etapa de crisi de la restauració En el context del Sexenni Democràtic alguns partits pro monàrquics (favorables a la monarquia i decantats a favor dels Borbons) dirigits per Cànovas del Castillo (d´idees moderades o conservadores), havien aconseguit que la reina Isabel II, abdiqués a favor del seu fill, el príncep Alfons de Borbó l´any 1870. L'1 de desembre de 1874, Alfons Xll va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manifest de Sandhurst (du el nom de l´Acadèmia militar on s´estava formant): on es posava a disposició dels espanyols, volia arreglar la situació del país sent rei, comprometent-se a exercir la monarquia d’una manera conciliadora i liberal. A finals de desembre de 1874, el general Martínez Campos (la major part dels militars també eren pro borbònics) va proclamar a la població valenciana de Sagunt, el príncep Alfons de Borbó com a nou rei d’Espanya, Alfons XII. El suport de l’exèrcit a aquesta proclamació va suposar la fi de la I República i la restauració de la Monarquia. Alfons XII (1875-1885), serà un monarca liberal moderat (conservador), al servei de les classes conservadores. Va ser nomenat rei amb 17 anys i va morir amb 27 anys, víctima de la tuberculosis. Fill d’Isabel II i de Francisco d´ Asís de Borbó, es va casar en dues ocasions. Primer (per amor) amb la seva cosina Maria de las Mercedes de Orleans (gener de 1878), que va morir només 5 mesos després, i al 1879 amb Maria Cristina d’Habsburg (qüestió d´estat), amb qui va tenir dues filles i un fill, el futur Alfons XIII. Alfons XII haurà de fer front a : La Guerra dels deu anys de Cuba (1868-1878) La Tercera Guerra Carlina (1872-1876) El règim polític, preparat per Antonio Cànovas del Castillo (conservador), es basarà en la Constitució de 1876, que establia el bipartidisme i el torn pacífic entre dos grans partits dinàstics: conservadors i liberals. El sistema canovista deixarà al marge totes les forces polítiques no dinàstiques: el carlisme, el republicanisme, el socialisme i el nacionalisme (català i basc). El 1898 va tenir lloc un greu conflicte a Cuba i Filipines, que acabarà amb la pèrdua de les últimes colònies d'ultramar i que portarà la profunda crisi del 98. 2. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC El descrèdit de la Primera República havia creat a Espanya un estat d’opinió favorable al retorn de la monarquia. Per tal de facilitar la restauració de la monarquia borbònica, la reina Isabel II havia abdicat a favor del seu fill Alfons. El príncep residí a París, a Viena i, finalment, anà a estudiar a l’acadèmia militar de Sandhurst (Anglaterra), per consell d’Antonio Cánovas del Castillo (conservador), líder del partit monàrquic alfonsí (durant el Sexenni). Es pretenia aconseguir un doble objectiu:  Que el príncep conegués el funcionament del sistema polític britànic.  Que es convertís en un veritable rei- soldat respectat per l’exèrcit. Cánovas del Castillo volia que el restabliment de la monarquia es fes d’una manera pacífica, amb suport de l’opinió pública espanyola. Però a finals de desembre de 1874, el general Martínez Campos (es va avançar) protagonitzà un pronunciament militar a Sagunt i proclamà el príncep Alfons, rei d’Espanya. Aquesta proclamació significava la restauració de la monarquia borbònica a Espanya i la recuperació del control del poder per part de les classes conservadores. El nou règim, dissenyat per Cànovas del Castillo , EL SISTEMA CANOVISTA, pretenia:  posar fi al protagonisme dels militars en la vida política (a partir d´ara règim civil)  tenia un caràcter conservador (d´idees classistes)  es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic. La monarquia s'havia de fonamentar en dues forces polítiques -els partits dinàstics- que es complementaren i equilibraren: el Partit conservador (liderat per Antonio Cànovas del Castillo) i el Partit Liberal (liderat per Mateo Práxedes Sagasta), evitant la intervenció dels militars (el pronunciament desapareix com a via d'accés al poder) i deixant fora del sistema a les altres forces polítiques minoritàries=»BIPARTIDISME. Ambdós partits van acordar una alternança pacífica en el govern (TORN DE PARTITS) i un repartiment dels mecanismes de l’Estat, mitjançant l’ús massiu del frau electoral i de la manipulació política. El principal objectiu era mantenir l’estabilitat política i sobretot la solidesa de la Corona com a símbol del règim. La constitució de 1876 El marc teòric ideat per Cànoves va ser la Constitució de 1876 = genèrica i flexible,deixava moltes qüestions obertes a la redacció de lleis posteriors. Així, cada partit pogué introduir canvis importants amb facilitat, sense necessitat de redactar una nova constitució. Un bon exemple és el tipus de sufragi, no aclarit en la constitució, de manera que durant la Restauració es passà del sufragi censatari al universal depenent de qui governava. (Característiques principals):  Era una síntesi de les constitucions de 1845 (conservadora) i 1869 (democràtica).  Sobirania compartida entre el rei i les Corts. Donava un gran protagonisme al rei que es convertia en àrbitre del sistema polític. Se li atorgaven poders amplis:  dret de vet, nomenament de ministres, convocar Corts.... El rei i les Corts es repartien el poder, encara que Alfons XII, al contrari que sa mare es va curar de no intervindre excessivament en política.  Les Corts eren bicamerals: el Congrés i el Senat. El congrés estaria format per un diputat per cada districte de 50.000 habitants. A mesura que s'ampliara la població s'aniria ampliant el nombre de diputats. El Senat estava constituït per dos tipus de senadors: els vitalicis ( per dret propi: nobles, alts càrrecs de l’exèrcit, dignitats eclesiàstiques..) i els electes (eren elegits per diverses corporacions econòmiques i culturals).  Sufragi censatari restringit a un reduït nombre d’electors (5% POBLACIÓ). El govern liberal restablí el sufragi universal masculí, l’any 1890.  Reconeixia una àmplia declaració de drets que quan s’havien de concretar quedaven restringits, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió, ja que en la pràctica en anys posteriors s'aprovaren lleis que les restringiren, situació que aniria millorant en el pas de les dècades. Els governs conservadors, ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu. Per exemple, va ser molt sonada el “decret Orovio” de 1876, que restringia la Llibertat de Càtedra, si aquesta atemptava contra els “dogmes de la fe ca- tòlica”. Com a rebuig a aquest decret, alguns dels professors de la Universi- tat de Madrid l'abandonaren per a crear la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), un centre d'estudis per la llibertat d'ensenyament que aglutinà a la ma- jor part dels intel·lectuals fins la Guerra Civil.  Estat confessional (catòlic), es suprimia la llibertat de cultes de 1869 i es tornava a subvencionar el culte.  El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos es van suprimir (lleis pròpies) Aquesta constitució va estar vigent fins el 1931 (excepte els anys de la dictadura de Primo de Rivera 1923-1930), per tant, és el text constitucional que més anys ha estat en vigor a Espanya (48 anys), fins el moment (la constitució actual és de 1978, 43 anys). La fi dels conflictes bèl·lics: a) Fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). A Catalunya, els carlins, tot i les victòries d’Alpens i Castellfollit, van anar perdent totes les places on s’havien fet forts: Berga, Vic, La Seu, Olot...També van ser vençuts a la zona centre (València i Aragó) i finalment serien derrotats al País Basc i Navarra. La fugida cap a França de l’aspirant carlí ( Carles Maria, Carles VII ) vas suposar la fi del conflicte. El govern va decretar l’abolició dels furs bascos (lleis pròpies), els bascos quedarien obli- gats al pagament d’impostos i al servei militar comuns a tot l’estat, però el seu sistema fis - cal continuaria basant-se en el concert econòmic, segons el qual la recaptació d’impostos estava en mans de les províncies basques, que negociaven amb el govern central, la quo- ta que li havien de pagar (d´alguna manera continuaren beneficiant-se). b) Fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878). La fi de la guerra carlina va per- metre l’enviament de tropes a Cuba. El general Martínez Campos utilitzant tant la via de l’exèrcit com la negociació política, aconseguí acabar amb el conflicte. Es signà la Pau de Zanjón (1878), que incloïa : - Una àmplia amnistia (es perdona als independentistes) - L’abolició de l’esclavitud - La promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. En acabar la guerra, però, la situació de l'illa a penes va millorar, i encara que desaparegué l'esclavitud, negres i mulats encara es trobaven marginats i s'uniren massivament als independentistes. El retard o incompliment d'aquestes reformes portaria a un nou conflicte amb Cuba l´any 1879 ( «Guerra Chiquita» que va durar un any aproximadament i que fou un nou alça- ment en contra d´Espanya ) i una nova insurrecció l´any 1895, aquesta última ja no aca- baria fins aconseguir la seua independència l´any 1898. 3. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC DE PARTITS Cánovas va crear un sistema bipartidista en el qual els dos partits s'alternaren en el govern sense haver de recórrer al suport de l'exèrcit (als pronunciaments). Els dos partits dominants, (partits dinàstics o partits del torn) van ser: Partit liberal-Conservador o Partit Conservador. Creat i liderat per Cánovas del Castillo i substituïa a l'antic Partit Moderat. Partit Liberal-Fusionista o Partit Liberal. Fundat per Sagasta i tenia un programa més progressista, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas. En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats com en l´actualitat o com vorem més endavant. Els dos partits tenien poques diferències ideològiques, i una representativitat social molt escassa, però van acaparar el poder polític durant tota l’etapa. Els dos partits havien nascut d'una mateixa classe política (els liberals). Tots dos partits coincidien ideològicament en: – La defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada. – Voler la consolidació d'un Estat unitari i centralista. Els separava, entre d'altres la qüestió de la sobirania: mentre els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, els liberals ho eren del sufragi universal (instituït finalment el 1890). CONSERVADORS LIBERALS LÍDER Cànovas Sagasta DIRIGENTS Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i republicans menys radicals IDEOLOGIA - Sufragi censatari - Sufragi universal masculí - Immobilisme social (els pobres, pobres i - Reformisme social (afavorir a els rics, rics) les classes socials baixes) - Desconfiança de l'ampliació de llibertats - Ampliació de lleis i llibertats - Estat confessional i suport a l'Església - Societat laica i restricció de privilegis de l'Església BASES SOCIALS Aristocràcia, alta burgesia, i jerarquia Mitjana burgesia i classes eclesiàstica mitjanes i classe treballadora Com funcionava el torn dinàstic? L'alternança regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per una peculiar manera de formació de govern. Quan un govern experimentava el desgast de la seua gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un canvi, se suggeria al rei el nomenament d'un nou govern (el rei servia d'àrbitre per decidir el canvi de govern quan hi havia alguna crisi) i s´assegurava l'estabilitat política, evitant la participació dels militars. El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició. El desenvolupament del torn de partits: Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals. Ambdós partits van acordar una alternança pacífica en el govern, aquest acord es va materialitzar l’any 1885 amb l’anomenat Pacto de El Pardo. El sistema canovista o torn pacífic de partits és un model basat en la corrupció electoral. Es van practicar totes les formes de corrupció política imaginables, i en especial en l’aspecte electoral. Es formava un complex entramat de corrupció que garantia que sempre guanyés les eleccions qui les convocava, i deixava fora del sistema a qualsevol altra força política que no foren les “dinàstiques” (conservadors o liberals). Tipus de corrupció electoral:  Cunerisme: presentar candidats que no pertanyen a una jurisdicció o província (nomenats pel propi govern).  L´encasellat: pràctica de preselecció dels candidats que havien de resultar guanyadors a cada jurisdicció electoral.  Caciquisme: control polític i social d’un territori per una o més persones (els cacics, persones poderoses) que poden influir en els resultats electorals.  La tupinada: pràctiques de falsejament electoral (censos, vots, actes electorals...) 4. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA Els partits no dinàstics eren els que no participaven en el torn i per tant no arribaren mai a participar en el poder. El règim de la Restauració va mantenir una gran discriminació i també una forta repressió sobre les forces polítiques i socials considerades d’oposició. La seua importància començà a incrementar-se a partir de 1890, quan s’aprovà el sufragi universal, ja que tenien més possibilitats d'obtindre diputats. A partir d’aquest any comencen a crear-se xicotets focus d’oposició, zones on els partits d'oposició no dinàstica obtenien els seus diputats. Obtindre alguns diputats era prou complicat. A més del caciquisme (el control de l'electorat rural pels cacics), aquests partits tenien que superar el greu problema que representava el sistema electoral: els diputats s’escollien a raó d’un per cada districte de 50.000 habitants, de manera que calia tindre la majoria en un districte per obtindre un diputat. Els principals partits no dinàstics eren: a) Els republicans: estaven fortament dividits. Els partits es van organitzar al voltant dels dos grans líders del sexenni:  Pi i Margall que dirigia el sector federal (Partit Republicà Federal) era el grup republicà més nombrós i que més força tenia.  Emilio Castelar que organitzava la dreta republicana (Partit Republicà Possibilista), eren els més moderats. A finals del segle XIX, van aparèixer grups republicans molt radicalitzats. Destaquen Alejandro Lerroux a Barcelona i Vicent Blasco Ibáñez a València que van revitalitzar el republicanisme en aquestes ciutats. Què defenien els republicans? Quatre punts bàsics:  1. República com a forma d'Estat.  2. Reformes per afavorir els grups socials més necessitats.  3. Fe en el progrés científic i educatiu.  4. La laïcitat (separació Església-Estat). Alejandro Lerroux (Unió Republicana) era un jove republicà, periodista “incendiari”, que arribà a dominar electoralment alguns barris de Barcelona. En la mateixa línia, a València va sorgir la figura de Vicente Blasco Ibáñez( periodista i polític, líder del Partit de la Unió Republicana). Aquest arribà a controlar la ciutat durant uns anys. Els dos compartien la mateixa ideologia anticlerical i populista, que triomfava entre els obrers. Els nous partits republicans (els de Lerroux i Blasco Ibáñez) eren partits “de masses”: comptaven amb una militància nombrosa, activa i ben organitzada, imprescindible per a organitzar campanyes i guanyar eleccions. Els republicans implantaren el model que, en el segle XX, anirien copiant tots els partits. Cada partit hauria de disposar d’un periòdic que servia per difondre la seua ideologia entre militants i simpatitzants: “El pueblo” era el diari de Blasco Ibáñez, o “El Socialista” el del PSOE. Quan disposaven d’una militància suficient en una localitat o un barri, fundaven un “casino” que servia de lloc de reunió i d’oci, on s’organitzaven actes polítics, manifestacions, etc. b) El carlisme: Va tardar en reorganitzar-se i només va tenir una certa força a les províncies forals, (País Basc). L'aparició del nacionalisme basc i del català va reduir les bases socials del carlisme. Després de ser vençuts militarment (en la guerra) i que alguns líders reconegueren a Al - fons XII com a rei legítim apartant-se del carlisme, aquest es parteix en dos:  els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el liberalisme i rebutgen l’Antic Règim.  els seguidors de Ramón Nocedal deixen de reconèixer-lo com a rei i funden un par- tit catòlic integrista (Partit Tradicionalista, 1888). L’Església s’apartarà definitivament del moviment carlista que no ressorgirà fins a la Guerra Civil. c) Els socialistes: Pablo Iglesias, fundà en 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Pablo Iglesias era tipògraf, i per tant, representatiu de la minoria de treballadors cultes que fundaren el PSOE. Un poc més tard, l´any 1888 es fa fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). El creixement del socialisme espanyol va ser molt lent. En la dècada de 1890 el PSOE i la UGT anaren estenent-se des de Madrid a Astúries (zo - nes mineres), Biscaia, on es desenvolupava la siderúrgia i Catalunya. En aquests anys co- mencen a popularitzar la celebració del 1r de Maig (dia del treball, es solien fer manifes- tacions), impulsen la demanda de la jornada laboral de 8 hores (8 hores de treball, 8 de descans, 8 d'oci) i organitzen les primeres vagues. Aliats amb els anarquistes aconseguiren rebaixar la jornada laboral i amb l'ajuda dels re- publicans, aconseguiren que el Partit Liberal implantara lleis de caràcter social en el con- text de la crisi del 98. La llei d'Accidents de Treball de 1900, reconeixia la responsabilitat empresarial en els accidents de treball. Un altra llei de l'any 1900 prohibia el treball de menors de 10 anys i obligava al patró a deixar dos hores lliures als menors de 14 per anar a l´escola. d) Anarquisme: l'anarquisme és una de les dues grans corrents del moviment obrer del segle XIX (l'altra era el marxisme/socialisme). Com el marxisme, plantejava la futura des- trucció del capitalisme per una revolució dirigida pels obrers i el pas a una societat igua- litària, en el que -a diferència del comunisme- l'estat desapareixeria. L'anarquisme posa per davant de tot la llibertat i l'autonomia individual. Com que no creien en els estats ni en els governs, els anarquistes eren enemics de la po- lítica i mai no fundaren cap partit i generalment no votaven mai. La forma d'impulsar la revolució passava per difondre les seues idees des de periòdics i llibres, lluitar des dels sindicats pels drets dels treballadors i, en alguns moments per “l'acció directa”, organit- zant-se amb armes i cometent atemptats o atracaments. L'anarquisme es va instaurar a Espanya entre 1868 i 1875, aprofitant les llibertats del se - xenni, però a partir de 1875 va ser molt perseguit i completament prohibides les soci- etats anarquistes. Va quedar vinculat durant les primeres dècades de la Restauració amb la pràctica del terrorisme, en part perquè alguns defensaven que l'assassinat de lí- ders polítics podia fer avançar el camí cap a la Revolució, hi hagueren atemptats d'aquest tipus a molts estats europeus. Però també perquè qualsevol atemptat quedava atribuït automàticament als anarquistes, encara que molts no estaven clars. Així, entre 1878 i 1879 es produïren dos atemptats anarquistes contra Alfons XII, i en 1893 un altre contra Martínez Campos, tots fallits. També en 1893 un anarquista llançà una bomba dins del teatre del Lliceu de Barcelona, un dels centres d'esplai de la burge- sia catalana, assassinant a una vintena de persones, i en 1894 un altra bomba al pas de la processó del Corpus a Barcelona, causant una dotzena de morts. Aquests successos provocaren una dura repressió de l'anarquisme amb l'aprovació d'una “llei de repressió de l'anarquisme” en 1896 i la pràctica sistemàtica de tortures i execucions. Com a resposta a les execucions, en 1897 un anarquista italià va assassinar a Cánovas. Aquesta fase “terrorista” de l'anarquisme espanyol, encara s'allargaria a la dècada de 1900-1910 i va provocar que el moviment anarquista fora durament perseguit. Tot i les persecucions, l'anarquisme continuà sent la ideologia preferida pels obrers catalans i els camperols andalusos, per davant del socialisme i tindria un èxit impressionant a partir de 1909, ja que la majoria dels anarquistes es centraren en el treball als nai- xents sindicats (anarcosindicalisme). e) Nacionalismes: fins la dècada de 1890 el nacionalisme català era un moviment es- trictament cultural, sense una plasmació política pròpia, a la Catalunya rural guanyaven els partits dinàstics. En 1892, la redacció de les Bases de Manresa, serví per transfor- mar el moviment cultural en polític. Aquestes reclamaven la recuperació de part dels furs de Catalunya, que servirien de base per dotar a Catalunya d'una autonomia eco- nòmica i política (amb corts i govern propi) i reconeixien l'oficialitat del català. En 1901 el malestar causat per la crisi del 98 quallà en la formació de la Lliga Regionalista, partit que defensava els interessos de Catalunya i un cert nacionalisme però sense ser massa reivindicatiu. El nacionalisme basc va sorgir en la dècada de 1880 a partir dels contactes dels seus promotors amb el catalanisme, que els va animar a evolucionar cap a un nacio- nalisme més radical que discutia la unitat d'Espanya, abandonant el carlisme i la seua idea de reimplantar els furs. El promotor del modern nacionalisme basc va ser Sabino Arana, fundador en 1895 del PNB (Partit Nacionalista Basc). Es basava en el xovinisme, defensant la superioritat de la “raça basca” (aferrada al catolicisme i a les tradicions) front als immigrants caste- llans (els denominaven maquetos), que els consideraven laics i que militaven en el socia- lisme i el liberalisme. A més, Arana va promoure la recuperació de la cultura i la llengua Basca.Igual que la Lliga Regionalista catalana, el PNB era un “partit de masses”, amb premsa del partit, casinos i celebracions partidistes. Aquests partits foren prohibits l´any 1923 a l´inici de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. 5. LA CRISI D´ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES)  L´Imperi colonial espanyol Des de 1824 aproximadament, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i altres illes xicotetes al Pacífic. CUBA era la principal possessió, amb interessos i negocis importants espanyols i amb un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica es basava en plantacions de: sucre, cafè i tabac.* *Els espanyols volien anar a Cuba per fer-se rics. Hi havia molts esclaus. El sucre, cafè i tabac l´enviaven a Espanya i a més, havien de comprar obligatòriament productes espanyols tenint EE.UU. al costat. Estaven obligats a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els teixits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a Europa o els EE.UU. Com a conseqüència, els cubans volien deslligar-se d´Espanya. Cuba era una regió molt important des del punt de vista econòmic ,per exemple, el port de l'Habana era el 2n port espanyol en moviment comercial després de Barcelona. De fet, EEUU tenia un interès descarat per controlar Cuba i ja li havia plantejat a Espanya comprar l’illa, que es troba a pocs quilòmetres de Florida. Els governs espanyols tenien una mentalitat colonial respecte de Cuba, Puerto Rico i Filipines, les consideraven províncies “de segona”, en les que s'aplicaven lleis es- pecials per tal d'explotar les seues riqueses en benefici de la metròpoli. Aranzels es- pecials evitaven la lliure entrada dels productes americans en Cuba. El cas de les FILIPINES va ser diferent: – la població espanyola era escassa – els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb Àsia. – l'illa estava controlada per militars i hi havia presència d'ordres religiosos. A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representats a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes.  El problema cubà: Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s’havien anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics (abolició esclavitud...). Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), l’any 1879 es va produir un nou intent d’insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola. Entre les causes que van estimular els desigs d’emancipació i van fer guanyar posicions a l’independentisme, cal destacar: la ineficàcia de l’administració espanyola per intro- duir reformes polítiques (autonomia) i reduir el control econòmic. Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits: el Partido Autonomista, majoritàriament integrat per cubans autonomistes la Unión Constitucional, bàsicament peninsulars instal.lats a Cuba, espanyolis- tes. L’any 1893, José Martí (descendent d´espanyols, concretament de valencians), va fundar el Partido Revolucionario Cubano independentista, que va obtenir el reconeixement dels EUA. Martí va preparar el nou alçament convencent als líders militars Antonio Maceo -mulat- i Máximo Gómez, tots dos exiliats després de la primera guerra de Cuba. Martí i Gómez, com a màxims líders militar i polític de l'alçament, signaren en 1895 a Costa Rica el “manifest de Monte Cristi” declarant la guerra al govern espanyol alhora que s'oferi- en per a acollir a l'illa als espanyols que volgueren. El manifest recollia, a més, el pro- grama dels independentistes: lluita contra el colonialisme espanyol, defensa de la sobi- rania cubana i del mestissatge, equiparant legalment a totes les races. En començar la guerra en 1895, el govern de Cánovas envià a Martinez Campos, qui ja havia negociat la pau de 1878. Martínez Campos intentà negociar, però fracassà. A més, els independen- tistes (tot i la mort de Martí en 1895), organitzats en guerrilles, es feren amb el control de la major part de l'illa, mentre els espanyols tan sols controlaven les ciutats i alguna població important. En 1896 Cánovas nomena com a capità general a Valeriano Weyler que inicià una táctica molt dura contra les guerrilles, la que es coneix com a “reconcentració” de Weyler: Com que els rebels dominaven el camp amb el suport dels camperols, es forçà el desplaçament de tota la població a les ciutats i forts controlats pels espanyols , de manera que tots els que desobeïen, eren considerats rebels. Fou una política totalment contraproduent, ja que produí un genocidi. Es desplaçà a més de 400.000 persones i provocà una enorme crisi alimentària per l’abandonament de cultius i desplaçament dels ramats. Els morts de fam s’estimen en 300.000 persones en dos anys. Va ser per tant una guerra de desgast ,Cànovas es mostrava disposat a lluitar “Hasta el último hombre, hasta la última peseta”, que va fer que el govern espanyol fora odiat internacionalment, alhora que les malalties tropicals provocaven una enorme mortaldat entre els soldats espanyols. Quan Sagasta pujà al poder a finals de 1987, després de l'assassinat de Cánovas, va parar la reconcentració, però el mal ja estava fet. Als EEUU es va produir una gran campanya de premsa contra el colonialisme espanyol, que ajudà al govern dels EUA a apostar per l'intervencionisme. Les intencions dels americans passaven per evitar que Cuba arribara a ser realment independent, ja que pretenien controlar l'economia cubana ,com ja feien amb bona part del comerç d'Amèrica central, i de pas, fer-se amb les Filipines i Puerto-Rico. El govern americà inicià una estratègia de tensió, buscant provocar la guerra amb Espanya, de manera que començaren el bloqueig naval de Cuba. En febrer de 1898 el Cuirassat Maine entrà en el port de l´Havana, on esclatà morint 254 tripulants. No està clar si l'explosió va ser provocada o fou un accident, però la premsa americana acusà els espanyols d’haver posat una bomba i l'incident acabà en una declaració de guerra contra Espanya. La guerra entre Espanya i Els Estats Units va tindre un ràpid desenllaç, i dos escenaris: -L'exèrcit americà desembarcà a Cuba, però l'intent d'invasió fracassà. La flota americana s'enfrontà a l’espanyola en Santiago de Cuba i la va derrotar de manera humiliant. -En Filipines hi hagué un altra derrota naval en Cavite davant la flota americana. Espa- nya es quedà sense flota i totalment impossibilitada de seguir la guerra a Cuba sense po- der enviar més tropes i provisions. El govern espanyol era perfectament conscient de que la flota espanyola -més antiga i menuda- estava perduda davant l'americana, però es plan - tejà la guerra com una qüestió d'honor i la premsa va fer creure que hi havien possibilitats. Així, la realitat de la derrota humiliant va tindre un efecte enorme: a la batalla de Santiago es perderen tots els bucs i els americans tan sols patiren un mort (els espanyols 157 i 1670 presoners) i a Cavite els espanyols pràcticament es rendiren abans de que la batalla s'acabara. Espanya negocià amb els EUA la rendició després de la guerra. En els acords de París (1898) s'imposà la voluntat dels guanyadors, que marcaren les seues condicions: el govern cedí Puerto Rico i les Filipines, i acceptà la independència de Cuba. Com que pràcticament havia perdut tota la flota, la derrota es completà amb la venda d’algunes illes del pacífic a Alemanya en 1899. Els EEUU acceptà una independència limitada de les antigues colònies espanyoles, ja que tutelà els nous governs independents, el que provocà una reacció antiamericana en aquests territoris. Com a mesura de control de l'illa, el govern americà va reservar-se una gran base militar a Cuba, Guantánamo. La derrota humiliant de la guerra contra Estats Units provocà un enorme impacte en la so- cietat espanyola de l'època, el que es coneix com la “Crisi del 98”. La societat espanyola va tindre la sensació de que la fi de l'imperi colonial implicava una pèrdua de la impor- tància internacional d’Espanya, que es demostrava que Espanya passava a ser un país “de segona”. Tot això en un moment en que el colonialisme estava en expansió, i la potèn- cia dels estats es mesurava per la importància de les seues colònies. La crisis dona lloc a una sensació de que “Espanya estava moribunda” i calia re- plantejar-se tot el sistema polític i econòmic; calia trobar els “culpables del desastre” i introduir reformes.  Conseqüències del desastre del 98: El desastre va originar un profund pessimisme, que es va fer veure en un grup de literats i pensadors: Generació del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Antonio Machado...). Van intentar analitzar el “problema d'Espanya” en un sentit crític, i van argumentar que després de les pèrdues, s'havia de fer una regeneració moral, social i cultural del país. La guerra va comportar algunes pèrdues materials a la colònia, no va ser així per a la metròpoli. Els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, a més s'havia de fer front a l'elevat endeutament públic provocat per l'alt cost de la guerra. Increment d´impostos per poder pagar els deutes de guerra. D'altra banda, la tornada a Espanya de capitals cubans (repatriació de capital) va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX. El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn. La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes a Catalunya i al País Basc, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics.