La Restauració Borbònica PDF

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA 1- INTRODUCCIÓ / RESUM La Restauració borbònica (1874-1931), període iniciat amb el restabliment de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII (1875), va significar la implantació d'un nou sistema polític que va posar fi a la inestabilitat del Sexenni democràtic. C...

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA 1- INTRODUCCIÓ / RESUM La Restauració borbònica (1874-1931), període iniciat amb el restabliment de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII (1875), va significar la implantació d'un nou sistema polític que va posar fi a la inestabilitat del Sexenni democràtic. Cánovas del Castillo serà l'artífex del nou règim, regulat per la Constitució del 1876. El sistema canovista es basava en l'existència de dos grans partits, el Partit Conservador i el Partit Liberal, anomenats partits dinàstics, que es tornaven en el poder (torn pacífic), a la manera inglesa. El funcionament del sistema estava manipulat per la pràctica del caciquisme i el frau electoral, per a garantir el torn. D'aquesta manera tan poc democràtica, es garantia el poder a un dels dos partits lleials a la monarquia i totes les altres forces polítiques del país restaven al marge d'aquest joc polític. Era la fòrmula elegida per les classes altes (l'oligarquia agrària i industrial) per a garantir l'estabilitat política i evitar el perill revolucionari de les masses, després de l'experiència del Sexenni. En definitiva, la Restauració representa el triomf de l'opció liberal moderada, la reformulació conservadora de l'Estat liberal. La intenció dels polítics liberals de la Restauració era construir i consolidar un estat políticament i jurídicament fort, capaç de defensar i garantir els interessos dels propietaris i dels diferents grups econòmics que dominaven l'Estat. De fet, volien contrarestar i neutralitzar el perill que representaven per a l'ordre socioeconòmic establert els corrents ideològics republicans, nacionalistes, marxistes i anarquistes. La Restauració es divideix en dues grans etapes: 1-Des del 1874 fins al 1898, etapa de consolidació del sistema, amb l'alternança de governs conservadors i liberals. En la primera etapa cal destacar dos períodes: 1.1 El regnat d'Alfons XII (1875-1885) és un període de pacificació militar (es posa fi a la Tercera Guerra Carlina i a la Guerra dels Deu Anys de Cuba), d'estabilitat política i de creixement econòmic. A partir de 1881 funciona el torn de partits. 1.2 Durant la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902), el torn de partits funciona perfectament, fins que el desastre colonial de 1898 origina la primera gran crisi del sistema de la Restauració. El 1898 havia perdut el que restava del seu imperi colonial. Durant aquests primers anys de la Restauració, les diverses forces polítiques marginades pel sistema canovista, van fer sentir les seves veus. El carlisme, el republicanisme, els regionalismes i nacionalismes, el moviment obrer, el món intel.lectual, etc. van protagonitzar els primers moviments de queixa davant un sistema immobilista, que només beneficiava la gran burgesia. 2- Entre 1898 i 1931, el sistema de la Restauració cau en crisi. A partir del desastre colonial de 1898, es comença a qüestionar el sistema canovista. Com a resposta a la crisi, apareix el regeneracionisme, un corrent de pensament caracteritzat per la voluntat expressa de renovar el país, no tan sols en el terreny econòmic, sinó també en el cultural, el social i el polític. En efecte, la crisi colonial del 98 va fer que apareguessin nous programes polítics que permetessin sortir de la crisi i, alhora, modernitzar el país. La voluntat renovadora es va intentar fer tant des de dins del sistema (propostes regeneracionistes dels conservadors i dels liberals), com des de fora (alternatives proposades pels grups de l'oposició política al sistema). El successiu fracàs de les solucions regeneracionistes dels dos partits dinàstics (Conservador i Liberal), entre 1902 i 1923, afegit a les diverses crisis (1905,1909 i sobretot 1917), l'escalada de violència social (pistolerisme), la radicalització de l'oposició, etc. va acabar amb la intervenció militar de Miguel Primo de Rivera, el 1923, el qual va instaurar, amb el beneplàcit del rei, una dictadura militar de caire feixista. El primer efecte fou la immediata suspensió del sistema constitucional. Però el fracàs de la Dictadura acabarà per influir decisivament en el descrèdit de la monarquia i en la fi del sistema de la Restauració. La definitiva desintegració del règim de la Restauració, malgrat els intents de regenerar el sistema, era un fet. El rei Alfons XIII havia esgotat totes les possibilitats i no li va quedar altra opció que marxar del país. D'aquesta manera s'obria la porta als republicans. El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República. Tornava l'hora dels republicans. En un clima d'eufòria, molts pensaven que la República podria solucionar tots els problemes que la monarquia, ni amb governs democràtics ni amb una dictadura militar, havia aconseguit. Però la il.lusió duraria poc. Durant la Segona República no només van seguir els problemes, sinó que es van agreujar. Al final de tot plegat, la Guerra Civil. Finalment, cal destacar d'aquesta època l'important paper del catalanisme en la política estatal, intervenint en els anomenats "governs de concentració". A nivell nacional, cal destacar l'obra de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). 2- LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC L'1 de desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manifest de Sandhust, en el qual es posava a disposició dels espanyols. El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos el 29 de desembre de 1874, va accelerar la proclamació d'Alfons XII com a nou rei. 2.1. Un nou règim polític La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors, homes de negocis i militars d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l'Estat: la defensa de l'ordre social i de la propietat, i la confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat. El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, amb l'objectiu de superar els problemes de la monarquia d'Isabel II: el caràcter excloent dels partits quan arribaven al poder, l'intervencionisme de l'exèrcit i la proliferació d'enfrontaments polítics. Tanmateix, no es tractava d'un sistema democràtic, perquè no reconeixia el sufragi universal masculí, com havia succeït durant el Sexenni. Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en una Constitució moderada com a marc jurídic del sistema i en la creació d'un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s'alternessin pacíficament en el poder (torn dinàstic). El nou règim va obtenir dos èxits importants: -El 1876 la derrota definitiva del carlisme. Les tres províncies basques i Navarra perden els seus furs i privilegis, però conserven el concert econòmic. -El 1878 se signa la pau de Zanjón amb Cuba, posant fi temporalment a aquest conflicte. 2.2. La Constitució del 1876 La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que un nou partit arribava al poder, com havia passat abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren: Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu. Els governs conservadors ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu. Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la Corona. El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l'exèrcit, elegia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, format per membres en funció del seu càrrec, designats pel rei o elegits de forma indirecta, i un Congrés dels Diputats, elegit per sufragi directe. El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern. La Llei electoral del 1878, tramitada pels conservadors, va establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3 % de la població. El sufragi universal masculí es va aprovar el 1890, amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda. El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat, que assignava a l'Església un paper destacat a l'educació. A més, garantia un pressupost per al sosteniment del culte i del clero.  El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos foren suprimits. Els dos trets més significatius són el poder que atorga al rei i la disminució del protagonisme dels militars, que no obstant segueixen conservant la seva influència. En resum, es tracta d'un text ambigu, qualificat per alguns historiadors de “xec en blanc” amb què es pretenia que el partit que arribés al poder pogués adaptar-lo al seu programa sense necessitat de canviar-lo, acabant així amb la inestabilitat constitucional que hi havia existit durant tot el S XIX. 2.3. Un sistema bipartidista Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s'alternessin en el govern sense haver de recórrer al suport de l'exèrcit en forma de pronunciament o cop d'estat, com havia succeït en temps d'Isabel II. Els dos partits dominants, coneguts també com a partits dinàstics o partits del torn, van ser: El Partido Liberal-Conservador, o simplement Partit Conservador. Va ser creat i liderat, fins al seu assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo i substituïa l'antic Partit Moderat. El Partido Liberal-Fusionista, conegut com a Partit Liberal. Va ser fundat l'any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progressista, que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas. En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats. Eren partits de notables, és a dir, de líders polítics amb les seves respectives clienteles, els seus òrgans de premsa i els seus suports locals. La missió del líder era mantenir unides les diferents faccions del partit. Tots dos partits coincidien ideològicament en allò fonamental: la defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada, així com la consolidació d'un Estat unitari i centralista, malgrat que algunes divergències feien distanciar els seus posicionaments. 2.4 El funcionament del torn dinàstic Mentre que en els sistemes democràtics el partit que guanya les eleccions forma govern, la Restauració invertia el procés: quan un govern experimentava el desgast de la seva gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d'un nou govern. El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició i rebia, juntament amb el seu nomenament, el decret per a la dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions, amb l'objectiu d'aconseguir un nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar. El resultat de les eleccions era previst per tots dos partits, per la qual cosa l'alternança en el poder s'aconseguia d'una manera artificial i es produïa de mutu acord entre els caps respectius. Amb això, s'evitava que un dels partits monopolitzés el poder i que l'altre partit tingués la temptació de recórrer a l'exèrcit per obtenir-lo mitjançant un pronunciament militar. Alhora, s'impedia que els partits aliens al règim, republicans i carlins, poguessin arribar al poder. Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals. La por a una desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885) va impulsar un acord entre conservadors i liberals, l'anomenat Pacte d'El Pardo, que tenia com a finalitat donar suport a la regència de Maria Cristina d'Habsburg. Destacar també del govern liberal de 1885-1890, ja que entre altres mesures, com l’abolició de l’esclavitud o la promulgació d’un codi civil, va establir el sufragi universal masculí al 1890. L’ideòleg del sistema bipartidista, Cánovas del Castillo, va ser assassinat al 1897 quan era president del govern. 2.5 El caciquisme El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l'abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn. El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors. Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat: el Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que sortissin elegits. Posteriorment, el governador civil de cada província buscava l'acord amb els cacics per aconseguir ajustar els resultats electorals a les instruccions rebudes del Ministeri de la Governació. Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, és a dir, a un conjunt de trampes que adulteraven els resultats electorals i que es coneix com a tupinada. D'aquesta manera, es manipulaven el cens –incloent-hi persones mortes o impedint a les vives votar– i les actes electorals, es compraven vots, s'incloïen vots falsos a les urnes i s'amenaçava l'electorat amb coaccions de tota mena. Aquest sistema va garantir el torn dinàstic durant el darrer quart del segle XIX. 2.6 Les forces polítiques marginades del sistema El 1881 Sagasta va legalitzar tots els partits polítics, per la qual cosa podien presentar-se a les eleccions, però a causa del caciquisme, excepte a les grans ciutats, els resultats d'aquests partits van ser escassos. El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va haver de fer front al desencís de part dels seus seguidors. Malgrat les seves divisions internes, els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d'Estat, les reformes per afavorir els grups socials més necessitats (intervenció de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació de l'Església i l'Estat). El grup republicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, que a Catalunya tenia un elevat nivell d'implantació. El partit va patir divisions internes i escissions, com la protagonitzada per Valentí Almirall, que va crear un partit catalanista d'àmbit estrictament català. Les reformes liberals, en especial l'establiment del sufragi universal masculí l'any 1890, van facilitar l'elaboració de candidatures republicanes conjuntes, com la Unión Republicana. A les eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals a les grans ciutats i per primer cop hi va haver a les Corts una minoria republicana important. Tot i això, les divisions internes i el frau electoral van fer que el nombre de diputats republicans al Congrés sempre fos molt reduït. El carlisme, havia estat derrotat de nou el 1876 en la Tercera Guerra Carlina. Iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó al 1872, foren derrotats a Catalunya, Aragó i València el 1875. El conflicte al País Basc i Navarra va continuar fins al febrer del 1876, quan la guerra es va donar per acabada. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. D'aquesta manera, els territoris bascos van quedar subjectes al pagament dels impostos i al servei militar, comuns a tot l'Estat. No obstant això, el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un cert grau d'autonomia fiscal a les Províncies Basques, en virtut de la qual aquestes províncies pagarien anualment a l'administració central una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials. Posteriorment va trigar a reorganitzar-se i, a partir d'aquell moment, només va tenir una certa força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia). A més, l'aparició del nacionalisme basc i del nacionalisme català va reduir encara més les bases socials del carlisme. L'aliança entre l'Església i el règim de la Restauració va deixar el carlisme sense una part dels seus suports tradicionals. Bona part del clero es va anar allunyant del carlisme i es va mostrar partidari de la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica. A partir del 1890, el carlisme va ser reconstituït amb l'aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees locals, que rebien el nom de cercles carlins i que es van difondre per tot Espanya. Amb el nom de Comunió Tradicionalista, el carlisme va esdevenir un grup actiu d'oposició al sistema de la Restauració. L'any 1896 va aconseguir deu diputats a tota Espanya. El socialisme. L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va comportar una certa permissivitat governamental, que es va complementar amb la llei d'associacionisme, que legalitzava les associacions obreres. Aquest nou context va afavorir les activitats del PSOE, que estava liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política. El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). Tanmateix, el creixement del socialisme espanyol va ser molt lent. El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya. La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres indrets d'Espanya tenia el socialisme. 3. LA CRISI DE 1898 3.1 L'Imperi colonial espanyol Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i algunes altres petites illes al Pacífic. Cuba era la principal possessió, amb importants interessos i negocis espanyols i amb un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica de l'illa es basava en una agricultura de plantació, que conreava essencialment canya de sucre, cafè i tabac per a l'exportació. El cas de les Filipines va ser diferent perquè aquí la població espanyola era escassa i els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb el continent asiàtic. L'illa estava controlada per un contingent de l'exèrcit i tenia una gran presència d'ordes religiosos. A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes. 3.2. El problema cubà El descontentament de Cuba respecte a la metròpoli i la seva idea d'aconseguir la independència, feia anys que es venia produint. A partir del 1895 torna a cobrar força ja que les promeses realitzades a la pau de Zanjón per Alfons XII no s'havien complert i l'illa havia seguit sotmesa a un règim colonial: pagament d'impostos, enviament d'autoritats incompetents, tancament comercial i un fort proteccionisme (venda exclusiva de teixits catalans). Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. L'incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà. La insurrecció s'inicià a la localitat de Baire (Grito de Baire). José Martí, fundador del Partido Revolucionario Cubano, n'era el líder. Espanya va enviar gairebé 200.000 soldats a l'illa. Tot i l'elevat contingent, les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans, molt més adaptats a la lluita en zones tropicals i a la guerra de guerrilles. A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo, l'estiu de 1897, va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació: va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Amb tot, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència. 3.3 La insurrecció filipina El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l'administració espanyola i l'excessiu poder dels ordes religiosos. L'independentisme va originar la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal el 1892, que exigia l'expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis. La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la província de Manila. El capità general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort Rizal a finals del 1896. Al 1897 el capità general Fernando Primo de Rivera va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció, cosa que va donar com a resultat una pacificació temporal de l'arxipèlag. 3.4 La guerra contra els Estats Units A tot això s'hi uneix el desig dels EUA de controlar l'economia cubana i per això diverses vegades havia ofert a Espanya la compra de l'illa. Ja controlava la major part de la producció de sucre i la insurrecció cubana va ser l'oportunitat per mostrar el suport dels Estats Units obert als independentistes cubans. El 1897, el nou president McKinley, que enviava armes als rebels per via marítima, es va mostrar decidit a intervenir directament en el conflicte. Els Estats Units van fer servir com a pretext l'explosió i enfonsament, a principis del 1898, del seu vaixell de guerra Maine, ancorat a la badia de l'Havana. El govern espanyol va negar la seva responsabilitat i va proposar una comissió internacional per investigar l'incident. Els Estats Units van llançar un ultimàtum a Espanya exigint la renúncia a la seva sobirania sobre Cuba. La negativa d'Espanya a renunciar a l'illa i a acatar l'ultimàtum estatunidenc va provocar l'enfrontament entre els dos països. Com a extensió del conflicte, aquell mateix any es va reprendre la insurrecció a les Filipines. Tant la propaganda dels mitjans de comunicació dels Estats Units com d'Espanya eren favorables a la guerra, només els republicans federals, els socialistes i els catalanistes eren conscients de la inferioritat militar espanyola. A Espanya es va subestimar el potencial militar dels Estats Units, que van destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més alternativa que demanar la pau. El Tractat de París es va signar el 10 de desembre de 1898 i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya, el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir-les i fer efectiva la seva ocupació. Amb això es perdien les últimes restes de l'antic Imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. 3.5 Les conseqüències de la crisi La derrota en la guerra amb els Estats Units va resultar humiliant per a tota la societat espanyola i va comportar una commoció moral col·lectiva. L'impacte es coneix com el "desastre del 98" i va despertar les consciències dels seus contemporanis mostrant el panorama d'un imperi definitivament derrotat i d'un país en crisi. El desastre va originar un profund pessimisme, que es va plasmar en un grup de literats i pensadors, coneguts com la Generación del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán, Antonio Machado...). Tots ells van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les últimes restes de l'Imperi espanyol, havia arribat l'hora d'una regeneració moral, social i cultural del país. Tot i que la guerra va comportar notables pèrdues materials a la colònia, no fou així a la metròpoli, on va tenir fins i tot algun efecte beneficiós a mitjà termini. Tanmateix, els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, com també d'uns mercats preferents. D'altra banda, la tornada a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX. El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn. La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot a Catalunya i al País Basc, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics. A Catalunya la repercussió política més immediata fou l'enfrontament amb el primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela, arran de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma de Villaverde). La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona fou negar-se a pagar i van protagonitzar l'anomenat Tancament de Caixes de 1899. La resposta repressiva no va fer més que incrementar la irritació contra el govern i els partits dinàstics. La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista, que va denunciar els defectes del sistema de la Restauració.