Tema 6 - L'acte Administratiu: Concepte i Classes (PDF)

TEMA 6 – L’ACTE ADMINISTRATIU: CONCEPTE I CLASSES. LA MOTIVACIÓ I LA FORMA DE L’ACTE ADMINISTRATIU. EL SILENCI ADMINISTRATIU. L’EFICÀCIA DE L’ACTE ADMINISTRATIU: PRINCIPIS GENERALS. L’EXECUTIVITAT DE L’ACTE ADMINISTRATIU. LA NOTIFICACIÓ I PUBLICACIÓ DE L’ACTE ADMINISTRATIUA. LA INVALIDESA DELS ACTES...

TEMA 6 – L’ACTE ADMINISTRATIU: CONCEPTE I CLASSES. LA MOTIVACIÓ I LA FORMA DE L’ACTE ADMINISTRATIU. EL SILENCI ADMINISTRATIU. L’EFICÀCIA DE L’ACTE ADMINISTRATIU: PRINCIPIS GENERALS. L’EXECUTIVITAT DE L’ACTE ADMINISTRATIU. LA NOTIFICACIÓ I PUBLICACIÓ DE L’ACTE ADMINISTRATIUA. LA INVALIDESA DELS ACTES ADMINISTRATIUS. LA CONVALIDACIÓ. L’ACTE ADMINISTRATIU: CONCEPTE I CLASSES. L’acte administratiu és un acte jurídic dictat per l’Administració pública investida de les seves prerrogatives i sotmès al dret administratiu. Per tant, les seves característiques són les següents: És un acte jurídic, no un fet material, ni té caràcter normatiu, a diferència dels reglaments. És una declaració de voluntat, judici, desig o coneixement. Prové d’una Administració pública És una declaració unilateral I està sotmès al dret administratiu. Classes: 1.- Actes Resolutoris: decideixen les qüestions plantejades al procediment, i normalment posen fi al dit procediment. Els actes resolutoris s’han de notificar, perquè es pot interposar recurs en cas de no estar d’acord amb el seu contingut. Actes de tràmit: són actes que no decideixen sobre el fons de l’assumpte ni donen lloc a l’acabament del procediment, sinó que es limiten a preparar la decisió final. Aquests actes no es poden recórrer, raó per la qual no es notifiquen. Entre aquests dos actes, trobem els actes de tràmit qualificats, que són aquells que, tot i ser de tràmit, decideixen directa o indirectament sobre el fons de l’assumpte, determinen la impossibilitat de continuar el procediment, produeixen indefensió o produeixen un perjudici irreparable als drets o interessos del particular. En aquests casos, sí es notifiquen i sí es poden recórrer. 2.- Actes favorables: són els que milloren la situació jurídica de l’administrat. Gemma Navarro Sauleda 1 Actes de gravamen: són els que limiten o restringeixen els drets o interessos de l’administrat. 3.- Actes que no exhaureixen la via administrativa: no manifesten la voluntat de l’òrgan administratiu perquè encara s’hi pot presentar un recurs administratiu. Actes que sí exhaureixen la via administrativa: són els actes que causen estat, i ja només es poden impugnar en la via contenciosa administrativa. L’article 75 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (en endavant, Llei 26/2010), manifesta que: “1. En l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, posen fi a la via administrativa els actes administratius dels òrgans següents: a) El president o presidenta de la Generalitat, el Govern, els consellers i, si escau, el conseller primer o consellera primera, i el vicepresident o vicepresidenta. b) Els secretaris generals, els directors generals i els òrgans directius dels organismes i entitats públiques dependents de l’Administració de la Generalitat en matèria de personal. c) Qualsevol altre òrgan, si actua per delegació d’un òrgan l’actuació del qual posa fi a la via administrativa. d) Els òrgans que no tenen superior jeràrquic, llevat que una llei estableixi el contrari. e) Altres òrgans, si així ho estableix una norma. 2. Els actes que exhaureixen la via administrativa són: a) La resolució d’un recurs d’alçada b) La resolució dels procediments de reclamació o d’impugnació que estableix l’article 79. c) Els acords, els pactes, els convenis o els contractes que tinguin com a efecte la finalització del procediment. 3. A l’efecte de la interposició de recursos, s’entén que els òrgans de govern dels organismes o les entitats públiques dependents de l’Administració de la Generalitat tenen com a superior el conseller o consellera del departament al qual estan adscrits, llevat que una llei estableixi el contrari. Gemma Navarro Sauleda 2 4. Els acord i les resolucions adoptats per les entitats que integren l’Administració local exhaureixen la via administrativa en els supòsits que estableix la normativa de règim local.” Actes ferms: quan un acte esdevé irrecurrible en via administrativa i en via contenciosa administrativa. 4.- Actes expressos: consisteixen en una manifestació de voluntat inequívoca de l’Administració, normalment en forma escrita. Actes presumptes: ficció jurídica davant l’absència d’acte per part de l’Administració. Aleshores la llei substitueix la voluntat inexistent per una voluntat de caràcter positiu o negatiu segons els casos (silenci administratiu). Actes tàcits: manca la manifestació de voluntat de l’Administració, però es presumeix racionalment que hi és. 2.- LA MOTIVACIÓ I LA FORMA DE L’ACTE ADMINISTRATIU: Respecte a la forma dels actes administratius, amb remissió a l’apartat anterior, hem d’assenyalar que, pel que fa a la forma externa de manifestació de l’acte, la regla general és que els actes administratius s’han de produir o consignar per escrit llevat que la seva naturalesa exigeixi o permeti una altra manera més adequada d’expressió i constància. En aquest punt, ens hem de referir a la forma, quant al contingut de l’acte, i concretament a la motivació dels actes administratius. Motivar l’acte administratiu significa fer públiques les raons de fet i de dret en les quals es basa una decisió determinada i reconduir la decisió presa a una regla de dret que l’autoritza. La finalitat de la motivació és fer possible el control o la fiscalització jurisdiccional dels actes de l’Administració, establint la relació de causalitat necessària entre els antecedents de fet, la legislació aplicable i la decisió adoptada. ; aquest precepte enumera aquells actes que requereixen ser motivats “con succinta referencia de hechos y fundamentos de derecho”. L’article 35 seria el corresponent a l’article 54 de la llei 30/1992, si bé en el nou text legal s’amplia la tipologia d’actes que requereixen motivació. Així, cal motivar els actes següents: a) Els actes que limitin drets subjectius o interessos legítims b) Els actes que resolguin procediments de revisió d’ofici de disposicions o actes administratius, recursos administratius i procediments d’arbitratge i els que declarin la seva inadmissió. Gemma Navarro Sauleda 3  c) Els actes que se separin del criteri seguit en actuacions precedents o del dictamen d’òrgans consultius d) Els acords de suspensió d’actes, qualsevol que sigui el seu motiu, així com l’adopció de mesures provisionals previstes en l’article 56. e) Els acords d’ampliació de la tramitació d’urgència, d’ampliació de terminis i de realització d’actuacions complementàries. f) Els actes que rebutgin proves proposades pels interessats g) Els actes que acordin l’acabament del procediment per la impossibilitat material de continuar-lo per causes sobrevingudes, així com els que acordin el desistiment per l’Administració en procediments iniciats d’ofici. h) Les propostes de resolució en els procediments de caràcter sancionador, així com els actes que resolguin procediments de caràcter sancionador o de responsabilitat patrimonial. i) Els actes que es dictin en l’exercici de potestats discrecionals, així com els que hagin de ser-ho en virtut de disposició legal o reglamentària expressa. Com es pot apreciar, els apartats e), f), g) i h) constitueixen els nous supòsits incorporats en la llei 39/2015. Finalment, respecte als actes que posin fi als procediments selectius i de concurrència competitiva, d’acord amb l’apartat segon del mateix precepte, la motivació es farà de conformitat amb el que disposin les normes que en regulin les convocatòries, i en tot cas han de quedar acreditats en el procediment els fonaments de la resolució que s’adopti. En aquest moment haurem de posar especialment en relleu que en l’àmbit de les administracions públiques de Catalunya, l’article 22 de la Llei 26/2010 inclou el dret a la motivació de les decisions administratives dins el dret a una bona administració, assenyalant que el dret dels ciutadans a una bona administració inclou: c) El dret que les decisions de les administracions públiques estiguin motivades, en els supòsits establerts legalment, amb una referència succinta als fets i als fonaments jurídics, amb la identificació de les normes aplicables i amb la indicació del règim de recursos que escaigui. I encara pel que fa a les previsions de la Llei 26/2010, podríem fer referència a la previsió específica de l’article 106 en relació amb la potestat sancionadora de les administracions públiques de Catalunya, que exigeix que la resolució que posa fi al procediment sigui motivada i resolgui totes les qüestions plantejades en l’expedient; també s’exigeix una motivació específica respecte d’aquells actes que limitin o deneguin l’accés a l’expedient administratiu (art.50.h) de la Llei 26/2010). Gemma Navarro Sauleda 4 3.- EL SILENCI ADMINISTRATIU Concepte Seguint Sánchez Morón, podem dir que el silenci administratiu consisteix en una tècnica jurídica en virtut de la qual, un cop transcorregut un termini determinat sense obtenir resposta (a una sol·licitud, un recurs, una reclamació, etc.), la persona interessada pot presumir per ministeri de la llei que l’Administració ha estimat o desestimat les seves pretensions, segons els casos, bé per poder exercir els drets reconeguts d’aquesta manera (silenci positiu), bé per poder recórrer contra la desestimació presumpta (silenci negatiu). El silenci administratiu contribueix a garantir els drets dels ciutadans i ciutadanes i a evitar que la inactivitat de l’Administració esdevingui una manera de desconèixer els drets de les persones interessades. Si no existís cap previsió en relació amb la falta de resolució de sol·licituds, la simple inactivitat de l’Administració facilitaria la lesió d’aquests drets. Regulació del silenci administratiu El règim del silenci administratiu el trobem actualment a la LLEI 39/2015, com a norma estatal en què es plasma la competència exclusiva de l’Estat per regular el procediment administratiu comú. En l’àmbit de les administracions públiques catalanes, la Llei 26/2010 regula el silenci administratiu en els articles 53, 54 i 55, de forma pràcticament idèntica a la norma estatal. Per simplificar l’anàlisi de les normes esmentades, podem esquematitzar l’exposició constatant que aquestes normes parlen de producció del silenci administratiu en els procediments iniciats a sol·licitud de la persona interessada i també en alguns procediments iniciats d’ofici (en aquests darrers, el transcurs del termini corresponent sense que s’hagi dictat i notificat la resolució produeix normalment la caducitat del procediment, però es determinen supòsits en què les persones interessades que hi haguessin comparegut podrien entendre desestimades les seves pretensions per silenci administratiu; més endavant s’analitzaran més detalladament les previsions corresponents). Procediments iniciats a sol·licitud de la persona interessada La regla general és que les persones interessades puguin entendre que les seves sol·licituds estan estimades un cop transcorregut el termini màxim sense que se n’hagi notificat la resolució expressa. S’ha de tenir en compte que l’intent de notificació acreditat degudament és un pressupòsit suficient per impedir que es produeixi el silenci Gemma Navarro Sauleda 5 administratiu. No obstant això, i amb caràcter d’excepció, el silenci serà negatiu en els supòsits següents: - Quan una norma amb rang de llei o una norma de dret de la Unió Europea o de Dret internacional aplicable a Espanya estableixi el contrari (quan el procediment tingui per objecte l’accés a activitats o al seu exercici, la llei que disposi el caràcter desestimatori del silenci haurà de fonamentar-se en raons imperioses d’interès general). - En els procediments relatius a l’exercici del dret de petició de l’article 29 de la Constitució Espanyola. - Aquells l’estimació dels quals tingués com a conseqüència que es transfereixin al sol·licitant o a tercers facultats relatives al domini públic o al servei públic. - Els que impliquin l’exercici d’activitats que puguin danyar el medi ambient. - En els procediments de responsabilitat patrimonial de les Administracions Públiques. - En els d’impugnació d’actes i disposicions i en els de revisió d’ofici iniciats a sol·licitud dels interessats (no obstant, quan el recurs d’alçada s’hagi interposat alhora contra la desestimació per silenci administratiu d’una sol·licitud pel transcurs del termini, s’entendrà estimat si, arribat el termini de resolució, l’òrgan administratiu competent no dictés i notifiqués resolució expressa, sempre que no es refereixi a les quatre darreres excepcions recollides anteriorment.). - Cal afegir que la Llei 26/2010 estableix a l’article 54.2 d) que el silenci té un efecte desestimatori en relació amb les sol·licituds que tenen com a conseqüència la transferència de facultats relatives als béns o als drets de caràcter patrimonial de les administracions afectes materialment a l’ús públic o al servei públic, i que l’article 54.2 e) estableix que el silenci té un efecte desestimatori en els procediments l’estimació de la sol·licitud dels quals pot comportar la concessió d’ajuts i subvencions públiques, i, en general, els procediments que tenen per objecte o es refereixen a la reclamació de quantitats que impliquen el pagament a càrrec de les administracions públiques. 2. Procediments iniciats d’ofici En aquest supòsit, la falta de resolució i notificació dins de termini produeix els efectes següents (llei 39/2015 i 55 de la Llei 26/2010): - Si es tracta d’un procediment del qual es pot derivar el reconeixement o la constitució de drets o altres situacions jurídiques individualitzades, les persones interessades que haguessin comparegut poden entendre desestimades les seves pretensions per silenci administratiu. - Si es tracta d’un procediment en què l’Administració exercita potestats sancionadores o, en general, d’intervenció, susceptibles de produir efectes desfavorables o de gravamen, es produeix la caducitat del procediment. En aquests Gemma Navarro Sauleda 6 casos, es dictarà una resolució que declara la caducitat i ordena l’arxiu de les actuacions, amb els efectes previstos per l’article 95 de la llei 39/2015. Si el procediment s’ha paralitzat per causa imputable a la persona interessada, s’interromp el còmput del termini per resoldre i notificar la resolució. Efectes Quant als efectes, cal diferenciar els efectes del silenci positiu i els del silenci negatiu. - El silenci administratiu positiu produeix un veritable acte administratiu eficaç, que l’Administració pública només pot revisar d’acord amb el procediment de revisió d’ofici corresponent. Té, a tots els efectes, la consideració d’acte administratiu finalitzador del procediment. - El silenci negatiu únicament té l’efecte de permetre que les persones interessades puguin interposar el recurs que escaigui, ja sigui davant l’Administració o davant els tribunals de la jurisdicció contenciosa administrativa. El certificat del silenci administratiu: La llei 39/2015 estableix com a novetat que l’òrgan competent per resoldre té un termini de 15 dies, a comptar des de l’endemà de la producció del silenci, per emetre el certificat acreditatiu del silenci. Sens perjudici d’això, el ciutadà pot sol·licitar en qualsevol moment aquest certificat acreditatiu del silenci; en cas que ho sol·liciti, l’òrgan té 15 dies per emetre’l. 4.- L’EFICÀCIA DE L’ACTE ADMINISTRATIU: PRINCIPIS GENERALS: La Llei 39/2015 dedica tot un Capítol a l’eficàcia dels actes. En aquest capítol tracte dels aspectes següents: 1.- La inderogabilitat singular: les resolucions administratives de caràcter particular no poden vulnerar el que estableix una disposició de caràcter general, encara que aquelles procedeixin d’un òrgan de jerarquia igual o superior al que va dictar la disposició general. Per exemple, si tenim un Acord de Govern (que és una resolució administrativa) que vulnera una Ordre d’un conseller, preval l’Ordre del conseller, perquè, tot i ser dictada per un òrgan jeràrquicament inferior, és una disposició general, és a dir, és un reglament. 2.- L’executivitat; objecte d’estudi en l’apartat següent. 3.- Els actes de les administracions públiques subjectes al dret administratiu es presumeixen vàlids i produeixen efectes des de la data en què es dictin, llevat que aquests disposin una altra cosa. Ara bé, l’eficàcia queda demorada, quan així ho exigeixi el contingut de l’acte o estigui supeditada a la seva notificació, publicació o aprovació superior. Excepcionalment, es pot atorgar eficàcia retroactiva als actes que es dictin en substitució d’actes anul·lats, així com quan produeixin efectes favorables a l’interessat, sempre que els supòsits de fet necessaris ja existissin en la data a la qual es retrotregui l’eficàcia de l’acte i aquesta no lesioni drets o interessos legítims d’altres persones. Les normes i els actes dictats pels òrgans de les administracions públiques en l’exercici de la seva pròpia competència han de ser observats per la resta dels òrgans Gemma Navarro Sauleda 7 administratius, encara que no depenguin jeràrquicament entre si o pertanyin a una altra Administració. Així mateix, quan una Administració pública hagi de citar, en l’àmbit de les seves competències, un acte que tingui necessàriament com a base un altre de dictat per una Administració pública diferent i aquella entengui que és il·legal, pot requerir aquesta prèviament perquè anul·li o revisi l’acte i, en cas de rebutjar el requeriment, pot interposar un recurs contenciós administratiu. En aquests casos, el procediment per dictar resolució queda suspès. 4.- La notificació, objecte d’estudi més endavant. 5.- La publicació, objecte d’estudi més endavant. 5.- L’EXECUTIVITAT DE L’ACTE ADMINISTRATIU: Si el ciutadà no executa voluntàriament el que li imposa l’Administració, aquesta gaudeix d’uns mecanismes per fer-lo complir, que s’anomenen mitjans d’execució forçosa, i que són: el constrenyiment sobre el patrimoni: per les obligacions dineràries, és a dir, obligació de satisfer una quantitat líquida. la compulsió sobre les persones: per les obligacions personalíssimes. Es tracta d’una compulsió directa sobre les persones dins sempre del respecte degut a la seva dignitat i als drets reconeguts a la Constitució. l’execució subsidiària: per les obligacions no personalíssimes, és a dir, obligacions que pot dur a terme qualsevol persona. En aquest cas, a falta de compliment per part de l’obligat, l’Administració pot efectuar per sí mateixa o a través d’una tercera persona aquesta actuació, i les despeses derivades d’aquesta actuació són responsabilitat de l’obligat. la multa coercitiva. La llei disposa que es poden imposar multes coercitives reiterades per lapses de temps que siguin suficients per complir el que s’ha ordenat, en els supòsits següents: a) Actes personalíssims en què no escaigui la compulsió directa sobre la persona de l’obligat. b) Actes en què, tot i que la compulsió és procedent, l’Administració no la considera convenient. c) Actes l’execució dels quals pot ser encarregada per l’obligat a una altra persona. Així mateix, cal tenir present que la multa coercitiva és independent de les sancions que es puguin imposar per aquest caràcter i compatible amb aquestes. La regulació la trobem a l’article 100 de la Llei 39/2015, que un cop enumerats aquests mitjans, manifesta que si són diversos els mitjans d’execució admissibles s’ha de triar el menys restrictiu de la llibertat individual. Gemma Navarro Sauleda 8 Així mateix, si és necessari entrar al domicili de l’afectat o a la resta de llocs que requereixin l’autorització del seu titular, les administracions públiques n’han d’obtenir el consentiment o, si no, l’autorització judicial oportuna. 6.- LA NOTIFICACIÓ I LA PUBLICACIÓ DE L’ACTE ADMINISTRATIU: La Notificació consisteix en un acte administratiu pel qual s’informa les persones interessades del contingut i de la naturalesa d’un altre acte que les afecta, i dels mecanismes jurídics de què disposen per reaccionar contra l’acte notificat. D’aquesta definició es desprèn la naturalesa de la notificació: aquesta no forma part de l’acte notificat, sinó que el segueix. Per tant, la notificació o la publicació poden afectar la vinculació o la subjecció de l’Administració a l’acte, però no a l’existència o la validesa d’aquest acte. La notificació és un nou acte administratiu que té dos efectes: d’una banda, constitueix una condició per a l’eficàcia dels actes administratius que afecten els drets o els interessos de les persones interessades, i, de l’altra, actua com a requisit perquè transcorrin els terminis d’impugnació de l’acte notificat. En l’àmbit de les administracions públiques de Catalunya, la Llei 26/2010 regula la notificació dels actes administratius per mitjans electrònics als articles 56 i 57 tot assenyalant que la notificació per mitjans electrònics s’ha de dur a terme de conformitat amb el règim que estableix l’article 43, relatiu a la tramitació electrònica del procediment administratiu. D’acord amb aquest precepte, les administracions públiques catalanes han d’utilitzar mitjans electrònics en llurs comunicacions amb els ciutadans sempre que aquests així ho hagin sol·licitat o consentit expressament (art. 43.3 de la Llei 26/2010). No obstant això, es preveu la possibilitat que mitjançant reglament s’estableixi l’obligatorietat de comunicar-se amb l’Administració utilitzant només mitjans electrònics, quan els interessats siguin persones jurídiques o col·lectius de persones físiques que, amb motiu de llur capacitat econòmica o tècnica, dedicació professional o altres motius acreditats, tinguin garantits l’accés als mitjans tecnològics necessaris i llur disponibilitat.(art. 43.2 de la Llei 26/2010). Quant als requisits tècnics del mitjà electrònic a l’efecte de la notificació, l’article 57 de la Llei 26/2010 preveu que els sistemes que les administracions públiques han d’emprar per a la pràctica de notificacions electròniques han de garantir el compliment dels requisits tècnics següents: a) Habilitar mecanismes per permetre que la persona interessada conegui d’una manera efectiva que ha rebut notificacions a la seva bústia. Gemma Navarro Sauleda 9 b) Garantir la identificació de la persona interessada que rep la notificació. c) Acreditar l’acusament de recepció de la notificació per part de la persona interessada, i també l’acceptació o el rebuig. d) Disposar de mecanismes de xifratge de la via telemàtica mitjançant la qual es produeix la notificació, per protegir la necessària confidencialitat de les dades. e) Garantir l’acceptació o el rebuig de la notificació, mitjançant els mecanismes de signatura electrònica. En l’àmbit de les administracions públiques de Catalunya, l’article 58 de la Llei 26/2010 es refereix a la publicació dels actes administratius assenyalant que els actes administratius es publiquen en el diari o butlletí oficial corresponent en els supòsits establerts per aquesta llei o per la norma reguladora de cada procediment, o si l’òrgan competent hi aprecia raons d’interès públic. L’esmentat precepte conté una referència especial a la publicació per mitjans electrònics, i preveu que, sens perjudici de la publicació en el diari o butlletí oficial corresponents, les administracions públiques han de publicar per mitjans electrònics: a) les convocatòries públiques i b) les resolucions sobre procediments que promouen la concurrència pública o tenen una pluralitat de persones interessades, per garantir-ne el coneixement general. També es preveu la possibilitat de substituir o complementar la publicació dels actes i les comunicacions que, per disposició legal o reglamentària, s’han de publicar en el tauler d’anuncis o per mitjà d’edictes per la publicació a la seu electrònica corresponent. La publicació de l’acte a la seu electrònica i en el diari o butlletí oficial corresponent substitueix la notificació, si conté els elements de la notificació determinats per la legislació bàsica, en els supòsits següents: a) Quan la notificació s’ha de practicar per mitjà d’anuncis en el tauler d’edictes de l’ajuntament de l’últim domicili en els casos en què les persones interessades en un procediment són desconegudes, s’ignora el mitjà o el lloc de la notificació i aquesta no s’ha pogut practicar, malgrat que s’ha intentat. b) Quan les persones destinatàries de l’acte són una pluralitat indeterminada. c) Quan es tracta d’actes integrants d’un procediment selectiu o de concurrència competitiva de qualsevol tipus. En aquest supòsit, les convocatòries successives s’han de publicar almenys a la seu electrònica corresponent i amb els mateixos efectes. Aquesta circumstància s’ha d’indicar en la convocatòria del procediment, i no tenen validesa les publicacions que s’efectuïn en llocs diferents. Gemma Navarro Sauleda 10 Finalment, la Llei 26/2010 preveu que si l’òrgan competent aprecia que la notificació per mitjà d’anuncis o la publicació d’un acte lesiona drets o interessos legítims, s’ha de limitar a publicar en el diari o butlletí oficial que correspongui una mera indicació del contingut de l’acte i del lloc on les persones interessades poden comparèixer, en el termini que s’estableixi, per conèixer el contingut íntegre de l’acte i deixar constància d’aquest coneixement (art. 58.5 de la Llei 26/2010). Pel que fa a la regulació estatal, que com sabem és regulació bàsica i per tant també aplicable a les administracions catalanes, la regulació la trobem als articles 40 i següents de la llei 39/2015. Es pot resumir la regulació nova de la Llei 39/2015 en els següents punts: 1. Com s’ha de practicar la notificació de les resolucions i actes administratius? La nova llei manifesta que les notificacions s’hauran de practicar preferentment per mitjans electrònics, i, en tot cas, haurà de fer-se així quan l’interessat està obligat a rebre’ls per aquesta via. 2. En què consisteix la notificació per mitjà electrònic? La pràctica de la nidificació electrònica es troba regulada en l’article 43 de la Llei 39/2015. Segons aquest precepte, les notificacions per mitjans electrònics es practicaran mitjançant compareixença en la seu electrònica de l’Administració o organisme actuant, a través de la direcció electrònica habilitada única o mitjançant ambdós sistemes, segons disposo cada Administració o organisme. Aquest mateix precepte aclareix que per “compareixença en la seu electrònica” s’ha d’entendre l’accés per l’interessat o el seu representant degudament acreditat al contingut de la notificació. 3. Quan s’entén practicada la notificació electrònica? I rebutjada? Les notificacions per mitjans electrònics s’entendran practicades en el moment en que es produeixi l’accés al seu contingut. Quan la notificació per mitjans electrònics sigui de caràcter obligatori, o hagi estat expressament escollida per l’interessat, s’entendrà rebutjada quan hagin transcorregut 10 dies naturals des de la posada a disposició de la notificació sense que accedeixi al seu contingut. 4. És possible practicar la notificació per mitjans no electrònics. En quins casos? La resposta òbviament és afirmativa. Ja s’ha dit que quan entri en funcionament la nova llei de procediment, existiran certs col·lectius que obligatòriament hauran Gemma Navarro Sauleda 11  de relacionar-se amb l’Administració per mitjans electrònics; no obstant, per regla general, les persones físiques podran optar lliurement per la comunicació electrònica o no. En la pràctica, existiran els supòsits següents: a) Regla general: es practicaran per mitjans electrònics, i en tot cas, quan l’interessat resulti obligat a rebre-les per aquesta via. b) Supòsits en què l’Administració podrà practicar la notificació per mitjans no electrònics: Quan la notificació es realitzi amb ocasió de la compareixença espontània de l’interessat o el seu representant en les oficines d’assistència en matèria de registre i sol·liciti la comunicació o notificació personal en aquell moment Quan per assegurar l’eficàcia de l’actuació administrativa resulti necessari practicar la notificació per entrega directa d’un empleat públic de l’Administració notificant. c) Supòsits en els que en cap cas es practicarà de forma electrònica: Aquelles en les que l’acte a notificar vagi acompanyat d’elements que no siguin susceptibles de conversió en format electrònic Les que continguin mitjans de pagament a favor dels obligats, com poden ser xecs d) Procediments iniciats a sol·licitud de l’interessat: si l’interessat es troba entre els col·lectius obligats a relacionar-se per mitjans electrònics amb l’Administració, la notificació serà electrònica; cas contrari, s’estarà al mitjà indicat per l’interessat (en la sol·licitud, un dels continguts obligatoris és la identificació del mitjà electrònic o bé lloc físic per a la notificació). 5. Com es practiquen les notificacions en paper? Aquest tipus de pràctica de notificacions es troba regulada a l’article 42 del nou text legal. Aquest precepte Gemma Navarro Sauleda 12  comença dient que totes les notificacions que es practiquin en paper han de ser posades a disposició de l’interessat en la seu electrònica de l’Administració o organisme actuant per tal que pugui accedir al contingut d’aquestes de manera voluntària. Quant a la notificació practicada en el domicili de l’interessat, l’article 4 presenta paral·lelismes amb la regulació de la llei 30/1992, si bé s’hi preveuen novetats pràctiques molt importants: En cas de no trobar-se present l’interessat en el moment d’entregar-se la notificació podrà fer-se’n càrrec qualsevol persona major de 14 anys que es trobi en el domicili i faci constar la seva identitat. La novetat radica en que la persona que es faci càrrec de la notificació ha de ser major de 14 anys. Si ningú es pot fer càrrec de la notificació, es farà constar aquesta circumstància a expedient, juntament amb el dia i l’hora en que es va intentar la notificació, intent que es repetirà per una sola vegada i en hora diferent dins dels tres dies següents. En cas que el primer intent s’hagi efectuat abans de les 15:00h, el segon intent haurà de realitzar-se després de les 15:00h i a la inversa, deixant en tot cas un marge de diferència de tres hores entre ambdós intents de notificació. La nova llei ha resolt una de les grans polèmiques jurídiques que plantejava la llei 30/1992, sobre l’hora en que s’havia de produir el segon intent de notificació. Polèmica que finalment va mirar de donar per finalitzada el Tribunal Suprem al interpretar que era suficient amb que entre l’horari de les dues hi hagués un espai de 60 minuts. El nou text, de manera més plausible, exigeix que els dos intents de notificació es practiquin en una franja horària diferent. 6. Què passa en els casos de notificacions fallides o infructuoses? En aquests casos a notificació es farà mitjançant un anunci publicat en el BOE; aquesta publicació tindrà lloc quan els interessats en un procediment siguin desconeguts, s’ignori el lloc de la notificació o bé, intentada aquesta, no s’hagués pogut practicar. Com es pot apreciar, no cal ja anunci al tauler d’edictes del Ajuntament corresponent. Gemma Navarro Sauleda 13  7. Existeix algun avís de la posada a disposició de les notificacions? Sí, i aquesta és una altra de les principals innovacions de la llei de procediment. En paraules del legislador, en la seva exposició de motius: “se incrementa la Seguridad jurídica de los interesados estableciendo nuevas medidas que garanticen el conocimiento de la puesta a disposición de las notificaciones como: el envío de avisos de notificación, siempre que esto sea posible, a los dispositivos Electrónicos y/o a la dirección de correo electrónico que el interesado haya comunicado, así como el acceso a sus notificaciones a través del Punto de Acceso General Electrónico de la Administración que funcionará como un portal de entrada.” Per tant, amb independència de que la notificació es realitzi en paper o per mitjans electrònics, les Administracions públiques enviaran un avís al dispositiu electrònic i/o a la direcció de correu electrònic de l’interessat que aquest hagi comunicat, informant-lo de la posada a disposició d’una notificació en la seu electrònica de l’Administració o Organisme corresponent o en la direcció electrònica habilitada única. No obstant, preveu la norma que la falta de pràctica d’aquest avís no impedirà que la notificació sigui considerada plenament vàlida (article 41.6). 8. En cas que la notificació es practiqui per diferents camins, quina d’elles es té en compte a efectes de la data de notificació? Quan l’interessat fos notificat per vies diferents, es prendrà com a data de notificació la d’aquella que s’hagués practicat en primer lloc. Pel que fa a la publicació, trobem la seva regulació a l’article 45 de la Llei 39/2015. La publicació substitueix la notificació quan: Hi ha una pluralitat de destinataris de l’acte O bé es tracta d’un procediment selectiu o de concurrència competitiva. També escau la publicació quan les normes reguladores del procediment així ho estableixin i quan es considera necessari per raons d’interès públic. Finalment, cal tenir present que si el contingut de l’acte pot lesionar els drets o interessos es publica només una indicació sobre el lloc i termini per anar a veure el contingut de l’acte. Gemma Navarro Sauleda 14 7.- LA INVALIDESA DELS ACTES ADMINISTRATIUS Un acte administratiu és invàlid quan infringeix l’ordenament jurídic. Segons la importància i la transcendència del vici de què es tracti es pot parlar de graus d’invalidesa diferent: nul·litat de ple dret i anul·labilitat. Així, doncs, en el dret administratiu es distingeixen dues classes d’invalidesa: la nul·litat de ple dret i l’anul·labilitat. D’altra banda, hi ha infraccions simples que no gaudeixen de transcendència invalidatòria, com per exemple l’actuació de l’Administració fora del termini establert, llevat que el termini establert sigui essencial. Val a dir que el règim de nul·litat i anul·labilitat dels actes administratius no pateix variació amb relació a la regulació de la Llei 30/1992. Els articles 47 (nul·litat de ple dret), 48 (anul·labilitat), 49 (límits a l’extensió de la nul·litat o anul·labilitat dels actes), 50 (conversió d’actes viciats), 51 (conservació d’actes i tràmits) i 52 (convalidació) tenen una relació d’absoluta equivalència amb la regulació prevista en els articles 62 a 67 de la llei 30/1992. Actes nuls de ple dret Els supòsits d’actes administratius nuls de ple dret es troben enumerats taxativament a l’article 47 de la llei 39/2015. Es pot dir que constitueixen un numerus clausus. Així, doncs, els actes de les administracions públiques són nuls de ple dret en els casos següents: a) Si lesionen els drets i les llibertats susceptibles d’empara constitucional. (Aquests drets són els que recullen els articles 14 a 29 CE, i també el dret a l’objecció de consciència, recollit a l’article 30.2 CE.) b) Si els dicta un òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o del territori. c) Si tenen un contingut impossible. d) Si són constitutius d’infracció penal o es dicten a conseqüència d’aquesta. e) Si es dicten prescindint totalment i absolutament del procediment establert legalment o de les normes que contenen les regles essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats. f) Si es tracta d’actes expressos o presumptes contraris a l’ordenament jurídic pels quals s’adquireixen facultats o drets quan no es tenen els requisits essencials per adquirir-los. g) Qualsevol altre que s’estableixi expressament en una disposició amb rang de llei. (Aquest article també regula, a l’apartat segon, els casos de nul·litat de ple dret de les disposicions administratives i determina textualment que també són nul·les de ple dret les disposicions administratives que vulneren la Constitució, les lleis o altres Gemma Navarro Sauleda 15  disposicions administratives de rang superior, les que regulen matèries reservades a la llei i les que estableixen la retroactivitat de disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals.) Cal dir que l’acte nul de ple dret no es pot convalidar, és a dir, no es pot “corregir” el defecte per fer-lo eficaç. La convalidació només opera en els casos d’actes anul·lables. El consentiment de la persona afectada tampoc no pot reparar o convalidar l’acte nul. D’altra banda, la falta d’impugnació de l’acte nul dins el termini establert per interposar els recursos administratius corresponents no el fa inatacable, ja que les administracions públiques, en qualsevol moment, per iniciativa pròpia o a sol·licitud de l’interessat [...], declararan d’ofici la nul·litat de ple dret dels actes administratius que hagin posat fi a la via administrativa o que no hagin estat recorreguts en termini, en aquests supòsits. És a dir, l’acció de nul·litat és imprescriptible i en conseqüència la persona interessada pot exercir-la en qualsevol moment, amb posterioritat, per tant, a l’acabament dels terminis normals del recurs. Actes anul·lables En tots els altres casos en què els actes administratius infringeixin l’ordenament jurídic, els actes administratius seran anul·lables (art. 48 llei 39/2015). Els actes anul·lables es defineixen amb una formulació general: «Són anul·lables els actes de l’Administració que incorrin en qualsevol infracció de l’ordenament jurídic.» L’anul·labilitat dels actes administratius queda limitada entre dos nivells: per dalt, els vicis que determinen la nul·litat de ple dret de l’article 47; per sota, les irregularitats no invalidants. La llei 39/2015 permet la convalidació dels actes anul·lables si es corregeixen els vicis que tenen. La convalidació produirà efectes a partir de la data en què aquesta es produeixi. 9. LA CONVALIDACIÓ: La presumpció de validesa dels actes administratius es tradueix en un principi favorable a la conservació d’aquests que dóna lloc a la tècnica de la convalidació. Això significa que els actes administratius anul·lables poden ser convalidats per l’Administració, si s’esmenen els vicis que tenen (art. 52 llei 39/2015). Són exemples d’això la convalidació d’un acte dictat per òrgan incompetent jeràrquicament perquè ha estat ratificat per l’òrgan superior, i la convalidació d’un acte en relació amb el qual mancava una autorització per l’atorgament de l’autorització per part de l’òrgan competent. Els actes Gemma Navarro Sauleda 16 de convalidació només produeixen efectes des de la data en què es produeix la convalidació, si no és que es donen els supòsits que justifiquen l’atorgament d’una eficàcia retroactiva per ser actes favorables. Gemma Navarro Sauleda 17