Orografia PDF
Document Details
Tags
Summary
This document discusses the geography of the Iberian Peninsula, focusing on the Meseta and its interior mountain ranges. It details different regions, their elevations, and geological formations. It also includes discussions of the various mountain ranges that form part of the Iberian Peninsula's geography.
Full Transcript
LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS Com a resultat del llarg i complex procés geològic de la península Ibèrica, el relleu actual presenta quatre grans unitats morfoestructurals: la Meseta, amb les seves muntanyes interiors i les perifèriques, les serralades exteriors a la Me- seta, dues grans depre...
LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS Com a resultat del llarg i complex procés geològic de la península Ibèrica, el relleu actual presenta quatre grans unitats morfoestructurals: la Meseta, amb les seves muntanyes interiors i les perifèriques, les serralades exteriors a la Me- seta, dues grans depressions i els relleus litorals. 3.1. La Meseta La Meseta és la unitat principal del relleu espanyol, ocupa l'espai central de la península Ibèrica i representa el 45% de la seva superfície. Durant el moviment alpí va quedar fracturada en dos grans blocs: - La Submeseta Nord, té una altitud mitjana de 800-850 m; apareix gairebé del tot envoltada de muntanyes i és travessada d'est a oest per la xarxa fluvial del Duero. Els rius de la Submeseta Nord superen el desnivell que hi ha entre la Meseta i el peneplà, que baixen fins al mar encaixats entre els materials durs hercinians, formant cingleres i congostos. - La Submeseta Sud, té una altitud mitjana de 500-700 metres i està formada per dos altiplans separats per les Muntanyes de Toledo: l'altiplà solcat pel riu Tajo i l'altiplà de la conca hidrogràfica del Guadiana. Entre aquests dos alti- plans s'estén la planura de la Manxa, la que té més superfície d'Espanya. - La Submeseta Sud agafa una suau inclinació vers l'Atlàntic; aquí els rius s'es- colen plàcidament fins a la desembocadura. Erms, camps i costes Als indrets de la Meseta on afloren les calcàries, resistents a l'erosió, s'hi for men erms, superficies estructurals taby- lars, planes, elevades, seques i fredes. només aptes per a la pastura. Els llocs de la Meseta on abunden les marques i les argiles s'estenen els camps, planes baixes suaument ondulades i travessa- des per rius, que es formen on els erms han estat erosionats i que són aptes per al conreu de cereals. Els relleus en costa són zones inclinades que salven els desnivells entre els erms i els camps. 3.2. Unitats relacionades amb la Meseta A la Meseta s'hi poden diferenciar diverses unitats del relleu L'antic socol paleozoic. Només aflora una part del secol a la part occiden tal de la Meseta on forma un penepla suau i estret a les terres de Zamora i Salamanca, el qual es la més extens a Extremadura, fins que arriba a Por tugal. En aquest peneplà hi queden al descobert els materials antics gra nits, pissarres i quarsites, que sobresurten a causa de la seva duresa Les conques sedimentàries. Pel costat oriental de la Meseta, Fantic socol es troba enfonsat i sepultat sota enormes dipòsits de materials que formen les conques sedimentàries. Una part d'aquests sediments són aportats pels rius que baixen de les muntanyes i circulen per la Meseta. Entre aquests mate rials sedimentaris hi abunden, als estrats inferiors, sorres, argiles, guixos i mar gues: als estrats superiors s'hi van formar una coberta de roca calcària per Tacumulació de restes orgàniques. Aquests materials van donar lloc a un re lieu d'erms, camps i costes. Les serralades interiors de la Meseta. Sistemes muntanyosos formats durant el periode Terciari, amb el moviment alpi, quan a les zones de fractura de l'an- tic sòcol uns blocs es van anar aixecant i altres s'enfonsaren, és el que conei xem com a tectònica de fractura Les vores muntanyoses de la Meseta. Es van formar durant el moviment alp quan l'activitat d'algunes plaques de l'escorça temestre va pressionar la vora de l'antic sòcol i el va fracturar en blocs. En canvi, els materials sedimentaris dipositats a les vores del socol, com que eren menys resistents, es van bom- bar, doblegar i plegat, i es van formar les serralades que envolten la Meseta tot deixant-ne lliure només la vera occidental 3.3. Les serres interiors de la Meseta Són muntanyes que formen part de l'antic socol: el rocam que les forma, per tant, és de granits, pissarres i gneis. Els perfils d'aquestes serres presenten for mes suaus i arrodonides. Únicament en sobresurten les agudes crestes de quar sita, més resistents a l'erosió El Sistema Central El Sistema Central divideix la Meseta en dues meitats i està format per una sèrie de serres d'altitud considerable: Somosierra, Guadarrama, Gredos i Gata, i la Serra da Estrela, a Portugal. El cim més alt és el d'Almanzor (2591 m), a lat serra de Gredos. Entre les serres del Sistema Central, els blocs enfonsats formen valls i obren passos de muntanya alts i nevosos que dificulten les comunicacions a l'hivern. El port més important és el de Somosierra, que comunica els dos cos tats de la Meseta Les Muntanyes de Toledo Les Muntanyes de Toledo divideixen la Submeseta Sud en dues parts i actuen com a divisòria d'aigües entre la conca del Tajo i la del Guadiana. Aquestes muntanyes formen una sèrie de serres d'altituds modestes (uns 1400 m), entre les quals destaquen les Muntanyes de Toledo pròpiament dites i les serres de Guadalupe. Montánchez i San Pedro. Els diversos conjunts muntanyosos estan separats per corredors transversals que faciliten les comunicacions. Les serralades principals que envolten la Mesela són el Massis Galaicolles- nès, part de la Serralada Cantàbrica i una gran part de Sierra Morena, que es- tan formades per un sistema de blocs, i el Sistema Ibèric que presenta formes complexes, perqué entre les seves serres sobresurten relleus de sòcol juntament amb relleus de plegament 4.1. El Massis Galaicolleonès El relleu del nord-oest peninsular el forma el Massis Galal- colleonés, un quadrat muntanyós que fa 200 km de costat i que comprèn Galicia, les serres de l'oest d'Astúries, les Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i Segun dera. L'altitud mitjana no arriba als 500 m; però hi ha alguns cims que destaquen, com el Teleno i la Peña Trevinca, que tenen més de 2000 m d'altitud. El Massís Galaicolleonès correspon a un fragment del relleu més antic de la peninsula. Afectat pels movi ments de l'escorça terrestre i format per un conjunt de blocs fallats, elevats i enfonsats, aquest antic relleu va donar lloc Ocel Atlantic a un massis esglaonat. En aquest conjunt de blocs s'hi encaixa la xarxa fluvial. Posteriorment, l'erosió es va encarregar de fer recular i suavitzar els pendents muntanyosos, i va formar dipòsits amb el material erosionat També són conseqüència de l'erosió les formes suaus del Massis Galaicolleo- nès. El roquissar gairebé no s'hi aprecia, perquè resta cobert per la vegetació abundant que es veu afavorida per les pluges freqüents pròpies del clima d'aquesta zona. 4.2. La Serralada Cantàbrica Ria de Vigo La Serralada Cantàbrica forma una cadena lineal que presenta formes molt enèrgiques i grans desnivells a la façana cantàbrica, i menys accentuades al ves- sant interior. La Serralada Cantàbrica es caracteritza per la seva asimetria entre la part occidental i la part oriental:. A la part occidental de la serralada, el Massis As- turià dóna lloc a una sèrie de blocs paleozoics dislo cats. En aquesta part hi ha els més grans jaciments de carbó d'Espanya, a més d'una variada gamma de metalls com el ferro, l'antimoni o el mercuri. L'ac. cés entre la Meseta i Astúries és difícil, per l'alti- tud del relleu i pel caràcter nevós dels ports de muntanya. A la part oriental, o Muntanya Cantàbrica, els cims perden altitud. Hi dominen els relleus plegats, de materials sedimentaris, entre els quals abunden els gresos, els conglomerats i, especialment, les calcà- ries, que a causa del seu volum, duresa i forta incli- nació són la clau per explicar l'energia d'aquest massis, on es formen relleus amb crestes i pics. A Coruña Meseta de Lugo Vall del Miño sil palesz Vall del Si Serra de Queixa L'amplitudi disposició dels relleus que formen part del Massis Galaicolleonés ha dificultat durant segles les comunicacions entre la Meseta i Galicia. PRINCIPALS UNITATS DEL RELLEU DE LA SERRALADA CANTABRICA C.de Mar Cantàbric Els Picos de Europa presenten la major altitud de la Serralada Cantàbrica (2648 m al cim Torre Cerredo) són les de Paña Ubi 4.3. El Sistema Ibèric El Sistema Ibèric limita la Meseta de nord-oest a sud-est. Aquesta serralada està formada per materials dels sòcols hercinians i materials secundaris que el mar va anar dipositant, amb el pas del temps, a la vora oriental de la Meseta. Tots aquests materials es van plegar durant el moviment alpi. A la serralada s'hi distin- geixen dos sectors:. El sector nord està compost per un sistema de falles amb horsts elevats que formen massissos de més de 2000 m d'altitud: serra de la Demanda, Picos de Urbión i serra del Moncayo. Aquests relleus separen la Meseta de les ter- res de la depressió de l'Ebre. El sector sud està format per un intricat joc de serres i depressions solcades per rius. S'hi distingeixen dos conjunts muntanyosos: el conjunt interior el formen els Montes Universales, la Serrania de Conca i la serra d'Albarrasi; el conjunt exterior està constituït per les serres de Javalambre, Gúdar i el Ma- estrat, que aillen la Meseta de la costa. 4.4. Sierra Morena El relleu de Sierra Morena constitueix la vora meridional de la Meseta. És com si fos un gran esglaó que separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir. Sierra Morena, vista des de la Meseta, ofereix una escassa entitat muntanyosa, uns 700 m; però vista des de la depressió del Guadalquivir apareix com un relleu alt i escarpat de 1200 m que cau sobtadament fins als 100-200 m a la depressió del Guadalquivir. El nom de Sierra Morena li ve del color dels seus ma- terials, arrencats del vell sòcol, com les pissarres, i també de la tonalitat de la seva vegetació d'estepars. A Sierra Morena s'explotaven, des de l'antiguitat, importants jaci- ments miners, actualment tancats, com els de mercuri, a Al- madén; els de coure, a Riotinto i els de carbó, a Peñarroya. Hi predominen els materials calcaris, molt erosionats pel glacialisme quaternari, del qual resten llacunes que ocupen antics circs Picos de Urbión (Soria). LA VORA MERIDIONAL DE LA MESETA Sierra Morena Meseta El relleu escarpat de les serres com les de Madrona (1323 m), Pedroches i Alcúdia, i la manca de valls transversals, fan molt difícils les comunicacions. Les serres són més baixes a la banda de Huelva i Sevi- lla (Tudía i Aracena). L'únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Anda- lusia a través de Sierra Morena és el de Despeñaperros. riu Guadalquivir sòcol paleozoic La vora de la Meseta a Sie- rra Morena ha estat profun- dament atacada per la xar- xa fluvial del Guadalquivir. LES SERRALADES EXTERIORS quan la col·lisió i el trencament de les plaques de l'escorça terrestre van comprimir Les serralades exteriors a la Meseta es van formar durant el moviment alpi i plegar els dipòsits sedimentaris, acumulats a les profundes fosses marines. Aquests moviments tectònics van formar els Pirineus, les Serralades Litorals Cata- lanes i les Serralades Bètiques. 5.1. Els Pirineus longitud que s'estén des del golf de Biscaia fins al cap de Creus, i dibuixa el limit Els Pirineus formen una alineació continua de muntanyes d'uns 440 km de de la peninsula amb la resta d'Europa. La serralada, amb amplàries de més de 100 km, forma una sèrie d'alineacions paral·leles que, des de la part central o axial dels Pirineus, davallen en forma d'esglaons colossals. Dues grans unitats formen aquesta serralada que presenta una estructura complexa: els Pirineus axials o centrals i el Prepirineu. El Pirineu axial o central El Pirineu axial o central és on es troben les altituds més notables, com l'Aneto (3404 m), al massís de la Maladeta, el Mont Perdut (3355 m) i la Pica d'Estats (3142 m). A causa de la seva altitud els ports de muntanya són escas- sos i de pas difícil; hi destaca el de Somport. La part central està formada basi- cament per materials hercinians, que donen lloc a massissos elevats i crestes. Aquí s'hi mantenen les darreres restes de glaceres, també gràcies al clima d'al- ta muntanya. El Prepirineu El Prepirineu, de menys altitud i de formes més suaus, el formen dues alinea- cions muntanyoses paral·leles a la zona axial i de materials secundaris calcaris: les Serres Interiors, que arriben a més de 2500 m d'altitud, com Guara i Peña; i les Serres Exteriors, Cadí, Montsec, amb altituds més modestes. Entre tots dos grups de serres s'obre la Depressió Mitjana pirinenca, allargada, estreta i inter- rompuda per altres relleus. El modelatge glaciar glac Els Pirineus presenten el modelatge glacial més important de la peninsula Ibèrica. Durant els periodes glacials quaternaris un gran mantell de c com si fos un casquet polar, cobria els Pirineus, des del Canigó (2784 m) fins al pic d'Orhi (2021 m). Formava un front continu de gairebé 300 km el nivell de les neus permanents era aproximadament de 1800 m a l'oesti 2200 a l'est. Vista de la vall d'Ordesa (Osca). S'hi pot observar la forma en U, testimoni del passat glacial d'aquest sector del Pirineu central. 5.2. Les Serralades Litorals Catalanes Les Serralades Litorals Catalanes estan separades dels Pirineus per una sèrie de falles i de terrenys volcànics. Configuren dues rengleres muntanyoses paral- leles a la costa, separades per una depressió longitudinal o fossa tectònica: la Serralada Prelitoral, amb altituds considerables com la del Montseny (Turó de l'Home, 1706 m) i la Serralada Litoral, d'escassa altitud. Aquestes alineacions influeixen en la continentalitat del clima de les terres interiors de Catalunya. La part nord de les Serralades Litorals Catalanes mostra materials paleozoics, restes d'un antic massis enfonsat que els geòlegs anomenen Catalanobalear, el qual també emergeix a la serra situada al nord de l'illa de Menorca. La part sud de les Serralades Litorals Catalanes la formen materials secundaris plegats, en els quals predomina el rocam calcari. 5.3. Les Serralades Bètiques Les Serralades Bètiques es van formar al llarg del moviment alpí, a causa de la forta pressió sobre els materials sedimentaris acumulats als fons oceànics, en col·lisionar la microplaca Ibèrica amb la placa Africana. El Sistema Bètic el for- men la Serralada Penibètica i la Serralada Subbètica, separades per una sèrie discontinua de depressions o foies, com les de Baza, Guadix, Granada i Ante- quera, reblides per sediments terciaris i quaternaris que donen lloc a un paisatge de badlands, a causa de l'aridesa del clima. La Serralada Penibètica, situada vora la costa, està formada de materials de l'an- tic massís hercinià Beticorifeny. En aquesta serralada hi trobem Sierra Nevada, amb els pics Veleta (3398 m) i Mulhacén (3482 m); aquest darrer és l'altitud més gran de la península. Altres serres notables són les de Filabres i Estancias. La Serralada Subbètica forma un gran arc de materials plegats, que s'estén des del penyal de Gibraltar fins al cap de la Nau, on se submergeix al mar Medi- terrani i torna a emergir més endavant per definir part del relleu de les illes Balears. A les muntanyes d'aquesta serralada s'hi alternen calcàries dures i margues més toves, que ofereixen un relleu trencat i irregular. Les serres que hi destaquen són la de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina. Les unitats estructurals de les Serralades Bètiques La litosfera està dividida en plaques tectòniques. El territori espanyol forma part de la placa Euroasiàtica i es troba prop del limit d'aquesta amb la placa Africana. En aquesta zona de contacte, les grans plaques es fragmenten i constitueixen plaques més petites, com les microplaques Ibèrica i d'Al- borán. L'àrea de Sierra Morena i la de- pressió del Guadalquivir formen part de la microplaca Ibèrica, mentre que les Serralades Bétiques pertanyen a la mi- croplaca d'Alborán. Microplaca Ibèrica Microplaca d'Alborán PLACA AFRICANA PLACA EUROASIATICA OICL AAAA limit de placa LES DEPRESSION DE L'EBRE I DEL GUADALQUIVIR rius Ebre i Guadalquivir. Entre les muntanyes exteriors a la Meseta i els relleus que l'encerclen s'este- nen dues grans depressions amb forma més o menys triangular solcades pels Les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir van ser ocupades pel mar i pos- tres procedents del mar o de grans llacs. Aquests sediments formaren relleus teriorment reblides amb sediments, uns d'origen terrestre aportats pels rius, i al- lloc a relleus tabulars allà on els materials són més resistents, i a valls i terras- pràcticament horitzontals que posteriorment, per l'erosió dels rius, van donar ses en aquells llocs on els materials són més tous. 6.1. La depressió de l'Ebre La depressió de l'Ebre queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes, té una longitud d'uns 380 km i una amplitud màxima de 150 km. va tancar i va formar un gran llac reblert lentament per materials continentals En un moment inicial la depressió va estar ocupada pel mar, però després es aportats pels rius, com conglomerats, gresos i margues, o per sediments d'origen lacustre, guixos, calcàries i sals. Els materials més gruixuts i durs sobresurten i formen torres rocoses, malls i moles calcàries, mentre que l'erosió desgasta els materials tous. El riu Ebre recorre tota aquesta depressió. Al costat del curs del riu i dels seus afluents s'estén la xarxa de comunicacions, s'hi ubiquen ciutats i s'hi obren zo- nes de regadiu importants. Finalment l'Ebre s'obre pas entre les muntanyes de les Serralades Litorals Catalanes fins que desemboca al Mediterrani, on forma un delta. La depressió de l'Ebre constitueix una zo na d'una gran riquesa agrícola. A la imatge. curs del riu Ebre, prop de Logronyo. 1. Quina forma geomètrica adopta la de pressió de l'Ebre? Quines unitats la delimiten? 6.2. La depressió del Guadalquivir La depressió del Guadalquivir s'estén entre la vora escarpada de Sierra Mo rena i les Serralades Bètiques. Es tracta d'una gran plana, de forma triangular. d'uns 330 km de longitud per 200 km d'amplada a la costa, que s'estreny pro- gressivament cap a l'est. L'altitud oscil·la entre els 150 i els 250 m. La depressió en un primer moment va estar oberta al mar, però després es va convertir en un llac que es va anar reblint lentament mentre quedaven prop de la costa extenses zones d'aiguamolls pantanoses. El predomini de materials argilosos va donar lloc a camps fèrtils de formes ondulades on, algunes vega des, hi sobresurten algunes taules de calcària. La depressió és travessada pel riu Guadalquivir, que passa a prop de Sierra Morena. Per aquesta raó els afluents de la dreta del riu han de salvar el fort desnivell que hi ha entre la serra i la depressió i erosionen activament els ves- sants de les muntanyes. El Guadalquivir rega extenses zones d'horta i desemboca al golf de Cadis. on forma una zona d'aiguamolls, convertida en part, actualment, en una fèrtil zona arrossera. Al voltant dels aiguamolls hi ha una ampla franja de dunes for- mades pels vents de procedència atlàntica, algunes de les quals arriben als 90 m d'alçada. El conjunt de dunes més important es troba al parc nacional de Doñana. Els alguamolls del Guadalquivir L'origen dels aiguamolls del Guadalquivir il-lustra una forma de relleu costaner molt recent a escala geológica. En l'èpo- ca romana encara hi havia una albufera litoral, que s'estenia entre la costa ac tual i la Puebla del Rio; tenia uns 50 km d'amplada i hi desembocaven els dos braços del riu Guadalquivir. Aquesta an- tiga albufera s'ha anat transformant en els aiguamolls actuals i el cordó litoral que la tancava al mar s'ha transformat en les dunes d'Arenas Gordas. Les maresmes són terrenys pantanosos. El relleu del litoral peninsular està condicio nat per la disposició del relleu interior que té una continuitat sota el mar a través de la plata forma continental En comparació amb les cos tes d'altres peninsules mediterinies, com Geb cia o Italia, les costes peninsulars són, en general, obertes i tenen un contorn poc retaliat levat delitoral gallec 7.1. Les costes atlantiques A les costes atlantiques peninsulars hi distin gim: la costa cantàbrica, la costa gallega la costa atlantica andalusa La costa cantàbrica A la costa cantàbrica hi predominen les for- mes altes i rectilinies. Les platges i les planes - torals hi són escasses, com a resultat del rápid enfonsament de la Serralada Cantàbrica al mar LES FORMES DEL RELLEU COSTAN!!! dunes costaneres platja estuari banc de soma febtoral Els penya-segats es troben allà on els pendents de la muntanya arriben a la costa. Les onades i les marees soscaven el penya-segat; quan la roca és dura i homogènia, el penya-segat recula i configura parets verticals. Quan el roquissar és de duresa desigual, la força de l'onatge desgasta les parts menys resistents i hi forma entrants i coves fins que una part del penya-segat s'enfonsa i recula de manera desigual. De vegades es formen rases a les costes. Les ries del Cantàbric són, en general, curtes i estretes. Són el resultat de valls excavades per l'erosió fluvial en els estrats de roques toves, que han estat envaïts pel mar. La costa gallega La costa gallega s'estén des de la punta de La Estaca de Bares i el cap Ortegal, que són els punts més septentrionals de la peninsula, fins a la frontera de Portu- gal. El tret més caracteristic de la costa gallega són les ries Les ries són valls de rius antics, avui inundades i envaldes per les aigües mari- nes a causa d'un enfonsament de la costa o bé de la pujada del nivell del mar Les ries arriben a penetrar fins a 35 km terra endins, i segons les formes i la situa ció es pot distingir entre ries baixes i ries altes. La costa atlántica andalusa iell Entre la frontera portuguesa i el penyal de Gibraltar s'estén el golf de Cadis. Els alluvions dels rius han construit planes costaneres més o menys amples que formen costes baixes i sorrenques, amb poc onatge, on el vent forma dunes. com les de la costa de Huelva-Cadis. L'acció dels corrents marins pot acumular sorra a llocs determinats fins a for mar fletxes litorals. Si aquests braços de soma es disposen parallels a la costa constitueixen un cordó litoral. cova Les ries gallegues st timbol Les Rías Baixas són profundes i ples, limitades per relleus més s En són exemples les ries de Mun Arousa, Pontevedra i Vigo. Són cales de fins a 70 m de profunditat i 30 m de longitud. Les Rías Altas sin mess profundes i més curtes, com les de Coruña, Betanzos i Navia. Aquests entrants del mar originen ben ports. De fet, Galicia té una gran tra cló marinera per la riquesa pesques a les aigües de les seves ries, i per le facilitats que ofereix la seva costa pe a la navegació. 32 Tema 2 7.2. Les costes mediterrànies El litoral mediterrani és constituit per un seguit de costes baixes i rectilínies que es disposen formant amples arcs, separats pels turons rocallosos dels caps de Creus, la Nau, Palos i Gata. Al litoral mediterrani hi distingim platges, cales petites, albuferes i tómbols que es reparteixen entre: La costa mediterrània andalusa i murciana. També anomenada costa Bètica, s'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de la Nau. És una costa tallada, determinada pels relleus muntanyosos de les Serralades Bètiques, alguns camps de dunes i albuferes, com la del Mar Menor, a Múrcia.. El golf de València. Des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre s'estén, gairebé sense interrupció, una plana litoral d'uns 400 km de longitud. És una plana cos- tanera formada després dels últims moviments orogènics. El golf de València és molt més pronunciat i a les seves aigües s'hi van anar dipositant sediments ma- rins i terrestres fins a conformar la plana actual. En aquesta àrea litoral del gran golf de València s'hi alternen platges, aigua- molls i albuferes, com la de València, i tómbols, com el penyal d'Ifac, a Calp, Alacant. El litoral català. Aquesta part de la costa mediterrània no és uniforme, sinó que ofereix relleus diferents molt contrastats com ara deltes, petites planes litorals, costes acinglerades i costes abruptes. El delta de l'Ebre és el més gran de la península i un dels més notables del mar Mediterrani. Altres deltes menors són els del Llobregat, el Besòs i la Tor- dera. Al nord del riu Tordera, la Serralada Litoral arriba fins al mar i hi forma penya-segats amb petites cales que componen el paisatge tan característic de la Costa Brava. les Canàries. L'origen d'aquestes illes és molt diferent: les illes Balears són terres El territori insular espanyol està constituit pels arxipèlags de les Balears i de emergides que formen part de relleus peninsulars. Les illes Canàries, en canvi, són relleus d'origen volcanic 8.1. L'arxipèlag balear Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la Serra- lada Subbètica, raó per la qual hi domina el rocam calcari: Al nord de l'illa de Mallorca s'eleva l'abrupta Serra de Tramuntana, amb alti- tuds considerables, com el Puig Major (1445 m) i penya-segats imponents, com el de la costa de Formentor. Les Serres de Llevant són d'altituds més modestes (Son Morell, 562 m) i s'enfonsen al mar per emergir de nou a l'illot de Cabrera. Entre la Serra de Tramuntana i la Serra de Morell s'estén una extensa depres- sió central de relleu ondulat, formada per al·luvions, sobre els sòls argilosos dels quals prospera l'agricultura. Als extrems de la depressió s'obren la badia de Palma i les badies d'Alcúdia i Pollença. Les illes d'Eivissa i Formentera van estar unides fins al període Quaternari. Ambdues presenten un relleu muntanyós i una plana que ocupa el sud d'Ei- vissa i gran part de Formentera. El relleu de l'illa de Menorca ofereix un cas peculiar perquè la banda de Tramuntana, a la part nord de l'illa, està relacionada amb la Serralada Litoral Catalana i se suposa que va formar part de l'antic massís catalanobalear. Aquesta zona de l'illa, la Tramuntana, és de materials paleozoics i forma uns relleus erosionats, de formes suaus i d'altitud escassa. La meitat sud de l'illa o Migjorn és plana i de materials calcaris d'origen marí. Vista des del mar, Menor- ca té forma de taula. El penyal calcari a Mallorca Les serres de Tramuntana i de Levan de Mallorca, són de roques calcàries. calcària és una roca força dura p travessada per nombroses però ev esquerdes tites. L'aigua de la pluja penetra aquestes esquerdes i va dissolent la ca i formant coves de gran bellesa a estalactites i estalagmites, c exemple les coves d'Artà i del Drac com Interior de les coves del Drac. 8.2. L'arxipèlag canari L'arxipèlag de les illes Canàries es va formar durant el període Terciari, quan el moviment alpí va trencar les primes plaques tectòniques, situades al fons de l'oceà Atlàntic. Al llarg de la sèrie d'importants fractures que es formaren, van pujar grans masses de materials volcànics, que es van anar acumulant al fons de l'oceà i van donar lloc a la Gran Dorsal Atlàntica, de la qual emergiren una sèrie d'illes volcàniques, com Islàndia, les Açores o les illes Canàries. El relleu volcànic de les Canàries és molt complex, els seus materials presen- ten una gran diversitat de formes i de disposicions com a resultat dels diferents moments geològics. De fet, la formació de les illes Canàries és un procés conti- nu: el Teide, el volcà més important de l'arxipèlag que està en activitat és, a més, el pic més alt d'Espanya (3718 m). Les illes de Gran Canària i La Gomera tenen forma circular. Això és degut al fet que aquestes illes són dos enormes volcans que sobresurten per damunt de l'aigua del mar. Per aquesta raó, en un tram curt, de la costa al cim central, asso- leixen una gran altitud. Les illes més properes al continent africà o grup oriental (Lanzarote i Fuerte- ventura) són bastant planes; mentre que les illes del grup occidental (Tenerife, La Palma, La Gomera i El Hierro) i Gran Canària són molt muntanyoses. Els relleus volcànics canaris ofereixen una gran diversitat de formes: cons vol- cànics; grans calderes resultants de l'erosió o de l'esfondrament de cons volcà- nics; dics durs de basalt que formen roques o fitores; profunds barrancs, oberts en temps de pluges torrencials i irregulars; colades o mantells de lava; impo- nents penya-segats on les muntanyes s'enfonsen a la mar, i platges a les costes baixes, en les quals el vent acumula sorra i hi forma dunes. En canvi, als espais on s'han dipositat sediments de roques volcàniques des- compostes hi creixen els conreus, com es pot contemplar a la fèrtil vall de La Orotava, a Tenerife. tema de comun P en el pes del Port hatirica que hi han tingut aquest ex de pene tració El relleu de Catalunya conta de quatre gam unitats els Pirineus (Asal Prepirineu), les Ser alades Costaneres, la Depressió Central les Planes Litoral 9.1. El protagonisme dels Pirineus Dels 435 km de largària dels Pirineus 250 són en territori català. Des del riu Cinca fins al cap de Creus ocupen una tercera part de Cala lunya i els formen dues serralades paralleles El Pirineu Axial prolonga el d'Aragó amb una estructura de blocs fallats i aixecats. Aquests blocs de materials antics formats per licore- les, granits, gneis i calcaries dures i antigues culminen al voltant dels 3000 metres d'alti- tud (Pica d'Estats, 3142 m: Comaloforno, COSIES DE CA LES GRANS UNITATS OF RE 3032 m. Carlit, 2921 m, Puigmal, 2919 m), amb ports de muntanya elevats (Viella, 2424 m la Bonaigua, 2072 m). Algunes parts d'aquestes muntanyes tenen formes suaus, amb planes eleva- des. Unes altres formen crestes oscades de parets verticals i fons pla, record d'antics circs glacials que avui s'han convertit en estanys. També hi queda el testimoni de valls glacials en forma de U, com és el cas de les valls (la de les dues Nogueres, la vall Ferrera, la de Cardós, la de la Valira i la del Segre). El Prepirineu el formen materials sedimentaris de l'era Secundària plegatsi fallats, on dominen les roques calcàries. A Catalunya aquestes serralades for men dues unitats: -Les serres interiors (Sant Gervàs, 1881 m; el Boumort, 2082 m el Cadí, 2642 m; el Pedraforca, 2490 m; puig de Bassegoda, 1376 m). -Les serres exteriors (el Montsec i el Mont-roig), separades per algunes de pressions mitjanes, com la Conca de Tremp, el fons de les quals està format per sediments recents. 9.2. La Serralada Transversal La formen una sèrie de relleus situats al peu dels Pirineus que uneixen el Pre- irineu amb les serralades litorals. Es tracta de blocs tabulars o basculats: Blocs que estan elevats i formen muntanyes com el Puigsacalm, la serra de Fi- nestres i el Cabrerès Blocs que estan enfonsats, com la plana d'Olot, el pla de Bages i l'Empordà. En aquest camp de falles, i en ple quaternari, va sorgir el vulcanisme oloti amb més de quaranta boques. 9.3. Les serralades costaneres Aquest conjunt muntanyós està format per una doble serralada parallela a la costa que s'estén des de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l'Ebre i se para les terres de la costa de les de l'interior de Catalunya. El sector nord de les serralades costaneres, que comprèn des de Collserola fins a les Gavarres, està constituit per materials paleozoics i cristallins. Les muntanyes són antigas, semblants a les que formen l'ex axial dels Pirineus, però tenen altituds més modestes. Es tracta de relleus de formes suaus, molt desgas tats per l'erosió. El sector sud, a partir del riu Llobregat aproximadament, està format per muntanyes d'origen sedimentari i de plegament, semblants, per la seva història geològica, a les del Prepirineu, amb predomini de roques calcàries. El Sistema Mediterrani Català, que inclou les serralades costaneres, està format per la Serralada Prelitoral o d'Interior i la Serralada Litoral o de Marina. Les dues están separades per un conjunt de depressions o falles, la Depressió Prelitoral La Serralada Prelitoral o de l'interior és la més extensa, amb cims impor tants, com els de les Guilleries, el Montseny, les Muntanyes de Prades i els Ports de Beseit. Per raons de proximitat, en aquesta alineació s'hi incorporen relleus que no li són propis, formats per materials acumulats a la desemboca dura d'antics rius cabalosos. Aquests dipòsits, que han format conglomerats han quedat elevats a causa de la resistència que presenten a Terosió quan T'aigua ha anat rebaixant les terres del voltant. Aquest és el cas de Montserrat (1236 m) i del Montsant (1166 m). A la Serralada Litoral o de Marina, suaument ondulada, no hi ha cap altitud important: Montnegre (759 m), Collserola (512 m) i Montsià (762 m). Alguns dels seus extrems s'apropen tant a la costa que formen penya-segats, com en el cas del Garraf. Aquesta carena va baixant progressivament fins a desapa- rèixer vora el Vendrell, on la Serralada de l'Interior arriba al mar. Entre les dues serralades s'obre la Depressió Prelitoral, una fossa tectònica. delimitada per dues línies de falla principals, de 200 km de llargària i entre 20 i 25 km de amplada, que s'estén al llarg de les comarques de la Selva, el Vallès, el Baix Llobregat, el Penedès i el Camp de Tarragona. Aquests blocs enfon- sats, ocupats primer pel mar, estan reblerts de materials continentals que hi han aportat els rius i per uns altres materials d'origen mari. Ara aquestes depressions són un espai obert per a les comunicacions i estan molt poblats. Els rius que neixen en aquestes serralades, com el Gaià, el Besòs, el Congost-Mogent i la Tordera, són de recorregut curt, de cabal irregular i de règim torrencial. El riu Llobregat és l'únic riu amb Cabal continu dins aquest sistema, i ambé l'únic d'origen pirinenc. EL SISTEMA COSTANER Golf de C Ceste Darede 9.4. La Depressió Central Catalana Per l'origen i per la formació es tracta de la part oriental de la Depres- sió de l'Ebre, però amb l'especificitat que una part d'aquesta depressió és drenada per rius, com el Llobregat, el Francolí, el Ter i d'altres que no desguassen a l'Ebre. ralades Costaneres va ser ocupada pel mar i va emergir lentament a Aquesta extensa depressió que s'estén entre els Pirineus i les Ser- causa de la sedimentació de materials d'origen fluvial i d'origen mari. Els terrenys sedimentaris d'origen fluvial més pesants es dipositaven al peu de les muntanyes, on han format conglomerats; els materials més fins, com gresos i argiles, se sedimentaven cap al centre de la conca, on pre- dominaven els sediments d'origen marí, com margues grises o blaven- ques (és el cas de la plana de Vic, la de Manresa i la conca d'Òdena). Així que el mar es va tancar, al llac interior s'hi van formar dipòsits de sal gemma i sals potàssiques (materials explotats a Cardona, Sú- ria, Balsareny i Sallent), dipòsits calcaris (com els que es troben a Calaf, Almatret i Mequinensa) i guixos (com els de Ponts). La Depressió Central Catalana té la forma d'un gran amfiteatre, en pendent feble cap a Lleida, Tarrega i Calaf, on els estrats són més recents i fins fa pocs anys s'hi formaven aiguamolls. L'alternança de roques toves (argiles i margues) i roques dures (calcàries, gresos i conglomerats) fa que l'erosió dels rius hi formi una sèrie de relleus, altiplans, terrasses o tossals, com l'altiplà de la Segarra, i conques ex- cavades (la de Barberà, la d'Òdena i la plana de Vic). Únicament al centre de la depressió s'estenen àmplies planes argi- loses, gairebé horitzontals, que ocupen una part del Segrià, l'Urgell i la Noguera. 9.5. Les costes catalanes La mola granitica del cap de Creus, el golf de Roses a la plana de l'Empordà i la Costa Brava amb petites cales entre estreps rocosos confereixen atractiu i varietat a la costa nord. Després continua una costa rectilínia i monòtona a causa de l'existència de la plana litoral, estreta al Maresme i més ampla al Camp de Tarragona i als deltes que formen alguns rius a la desembocadura. Aquesta plana s'interromp quan algun relleu arriba fins al mar, com en el cas de la mola del Garraf. La plana litoral s'ha format amb els al-luvions dels actius rius medi- terranis i amb els materials que hi aporten els corrents marins. Tan- mateix, la falla que voreja la costa obliga a replanar primer el fons del mar: això explica que la plana sigui estreta i que els rius formin petits deltes: el de la Tordera fa 8 km2, el del Besòs fa 16 km2, i el del Llobre- gat, 90 km2. Únicament l'Ebre forma un gran delta, amb una extensió de 320 km2 i que avança 25 kilòmetres mar endins. A la plana litoral la població és elevada, perquè la terra és rica, el clima és suau, s'hi fan moltes activitats econòmiques i hi ha bones comunicacions marítimes, terrestres i aèries, una situació ideal per atreure-hi el turisme. A les planes de la costa hi han crescut molts nuclis urbans, entre els quals destaquen, pel volum de població, Barcelona, Tarragona, Mataró i Vilanova i la Geltrú. De fet, juntament amb les nombroses urbanitzacions, aquesta plana s'ha convertit en un continu urbà. El di- namisme d'aquesta franja litoral s'escampa per les valls fluvials terra endins. També forma part d'una activa franja costanera que s'allarga, pel sud, fins a la Comunitat Valenciana.