Formació, situació i característiques de la península Ibèrica PDF

Formació, situació i característiques de la península Ibèrica El relleu de la Terra està en constant canvi com a resultat de dos processos oposats que s’han produït al llarg de les eres geològiques de la Terra. Les forces internes (endògenes) o orogènesi que construeixen els relleus i les forces ex...

Formació, situació i característiques de la península Ibèrica El relleu de la Terra està en constant canvi com a resultat de dos processos oposats que s’han produït al llarg de les eres geològiques de la Terra. Les forces internes (endògenes) o orogènesi que construeixen els relleus i les forces externes (exògenes) o erosió que destrueix els relleus. Aquest moviment, imperceptible en l’escala temporal humana, es produeix quan xoquen o es separen les plaques tectòniques. Com a resultat d’aquests processos es formaran diferents tipus de relleu i de roques. La combinació dels materials i els relleus ens donaran infinitat de paisatges. La situació de la península Ibèrica L’estat espanyol ocupa quatre cinquenes parts de la península Ibèrica. Aquesta es situa a l’extrem sud-occidental d’Europa i es posiciona entre dues masses d’aigua, l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, i dos continents, Àfrica i Europa, que li atorguen particularitats climàtiques i mediambientals. Situada a l’hemisferi nord i dins la zona temperada. Les seves coordenades són: Latitud 43º48’N, a l’Estaca de Bares (A Corunya) i 36ºN a la punta de Tarifa (Cadis). Longitud 3º19’E al cap de Creus (Girona) i 9º30’O al cabo da Roca (Portugal). A la zona meridional, l’estret de Gibraltar separa la Península del continent africà (14 km) i a la zona septentrional, la serralada dels Pirineus l’aïlla parcialment de la resta del continent. També en formen part les illes Balears al Mediterrani, europees geogràficament i geològica, i les illes Canàries al nord del tròpic de Càncer a l’oceà Atlàntic. Les característiques generals del relleu peninsular Forma massissa, semblant a un quadrilàter. Elevada altitud mitjana que fa d’Espanya un dels estats europeus amb major altitud mitjana (660m), degut al altiplà central i les moltes serralades. Això dóna lloc a una gran varietat climàtica que condiciona l’ocupació humana i les activitats econòmiques.  Disposició perifèrica de les grans serralades que aïllen les terres interiors del mar i la seva influència. Disposició majoritàriament amb orientació E-O (cap a l’Atlàntic) del conjunt peninsular. Unitats naturals o regions biogeogràfiques ben diferenciades, que contenen gran varietat de formes del relleu, de paisatges vegetals i zones climàtiques. Les unitats morfoestructurals del relleu Les diferents unitats del relleu terrestre peninsular es classifiquen en: Els relleus interns de la Meseta: el sòcol, les serralades interiors (Massís o Sistema Central i Montes de Toledo) i les conques sedimentàries interiors (Duero, Tajo, Guadiana). Els relleus perifèrics de la Meseta: Massís Galaic-lleonés, Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric i Sierra Morena. Les depressions exteriors a la Meseta: depressió de l’Ebre i depressió del Guadalquivir. Les serralades exteriors: Pirineus, Sistema Bètic i Serralades Litorals Catalanes. La formació de les unitats morfoestructurals L’actual relleu de la Península Ibèrica és fruit d’una llarga i complexa evolució geològica de milions d'anys. Les etapes d’aquesta evolució són les eres geològiques. Podem diferenciar cinc períodes geològics: Era arcaica o precàmbric (4000-600 m.a.): de les aigües del mar va emergir el massís precàmbric. Aquest massís, en ser arrasat per l’erosió, va desaparèixer sota el mar en l’era primària. Era primària o Paleozoic (600- 225 m.a.): va tenir lloc l’orogènia herciniana. Va emergir un massís principal, l’Hespèrid, que va ser posteriorment arrasat per l’erosió i va restar inclinat cap a l’est. De l’erosió d’aquest massís són les roques de l’actual sòcol. Així mateix. van aparèixer altres massissos secundaris com el d’Aquitània, de l’Ebre i Catalano-balear i, al sud, el bètic rifeny. Era secundària o mesozoic (225-68 m.a.): període de calma amb predomini de l’acció dels agents externs que van donar lloc a l’erosió dels relleus emergits i a la sedimentació a les vores del sòcol -Meseta- i en les fosses marines més profundes -fossa pirinenca i bètica-. En aquestes fosses es van acumular gran quantitat de sediments, principalment calcaris.  Era terciària o cenozoic (68-1,7m.a.): es va produir l’orogènia alpina, probablement el fet més decisiu quant a la disposició actual del relleu peninsular. Aquest moviment orogènic va donar lloc a la formació de la major part de les unitats del relleu peninsular. La fractura del sòcol va donar lloc a dos blocs o altiplans, la Meseta nord i la Meseta sud. A les zones de fractura es van elevar serralades com el Sistema Central i Montes de Toledo i a les vores el Massís Galaic, oest serralada cantàbrica i Sierra Morena. Es formaran les conques sedimentàries del Duero, Tajo i Guadiana. També es formen les serralades perifèriques com les Bètiques, els Pirineus i les Serralades Litoral Catalanes. A més a més, la Meseta va passar a estar basculada cap a l’Atlàntic en lloc de cap al Mediterrani. Era quaternària (1,7 m.a. fins l’actualitat): Durant aquest període el relleu està patint l’acció dels agents externs o erosió (glaciacions) i sedimentació, formant les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir. Les unitats morfoestructurals que trobem després de l’evolució soferta al llarg de les 5 eres geològiques (uns 4000 milions d’anys) són: Els sòcols: són planes i altiplans formats per l’erosió de les serralades antigues formades a l’orogènia herciniana de l’Era Primària. Les roques del sòcol es coneixen com a roques silícies -granit, pissarra, quarsita i esquistos- i són els materials més antics de la península Ibèrica. Els massissos antics: són relleus muntanyosos formats per la fractura i elevació d’un bloc com a conseqüència de l’orogènia alpina. Tenen en comú amb els sòcols que estan formats per roques silícies molt antigues. Les serralades de plegament: a diferència dels massissos aquestes serralades no estan formades a partir de la fractura i elevació d’un bloc del sòcol hercinià, sinó a partir del plegament dels materials calcaris dipositats a les fosses marines que envoltaven el sòcol. Les classifiquem en serralades intermèdies, situades a la vora dels sòcols antics, i les serralades alpines, formades a partir dels sediments dipositats a les grans fosses marines. No obstant això, en les zones més elevades -axials- d’aquestes serralades acostumen a aflorar les roques silícies molt antigues. Les conques sedimentàries: les classifiquem en conques i depressions. Les primeres estan formades per l’enfonsament d’un bloc fracturat del sòcol. En canvi les segones no formen part del sòcol, sinó que tenen el seu origen en la descompressió que es va produir amb posterioritat a l’alçament de les serralades alpines. Els tipus de roca, formes de relleu i paisatges associats La distribució litològica de la península Ibèrica correspon als materials que predominen en una zona i fa que podem distingir cinc àrees ben diferenciades:  L’àrea silícia: es situa preferentment en la part occidental de la Península Ibèrica (planes zamorano-salmantina i extremenya) i al Massís Galaic, la zona oriental de la Serralada Cantàbrica així com al Sistema Central i els Montes de Toledo. L’àrea calcària: es situa preferentment en les serralades de la part oriental de la península formant un continu calcari que dibuixa una Z invertida (Pirineus; Montes Bascos i zona oriental de la Serralada Cantàbrica; Sistema Ibèric i Serralades Bètiques). Així mateix, és el tipus de rocam predominant a l’arxipèlag balear. L’àrea argilosa: predomina a les conques sedimentàries de la Meseta i a les grans depressions. Les argiles tenen l’origen en l’erosió dels relleus circumdants (sistemes muntanyosos) i en la sedimentació en les àrees deprimides i amb difícil evacuació. L’àrea volcànica: abasta tot l’arxipèlag canari i zones puntuals a la Península Ibèrica, com per exemple la comarca de la Garrotxa (Girona) i el Campo de Calatrava (Ciutat Real). Àrees mixtes: són aquelles àrees on trobem diferents tipus de roques, és a dir, roques més o menys antigues i amb característiques diferenciades respecte la seva rigidesa i resistència. Els paisatges característics del relleu diferencial varien en funció de la disposició dels estrats. El relleu terrestre Les diferents unitats del relleu terrestre peninsular es classifiquen en: Els relleus interns de la Meseta: les serralades interiors com el Sistema Central que divideix la Meseta en dues parts. Està format per diverses serres d’altitud important: Somosierra, Guadarrama, Gredos, Gata i sierra da Estrela a Portugal. La màxima altitud és el pic Almanzor (2.592m.) a Gredos. Els Montes de Toledo divideixen en dos la Submeseta sud i fa de divisòria d’aigües de les conques del Tajo i Guadiana.). Engloba també les conques sedimentàries interiors que desemboquen a l’Atlàntic (Duero, Tajo, Guadiana). Els relleus perifèrics de la Meseta: al nord-oest el Massís Galaic-lleonès. La Serralada Cantàbrica que es divideix en tres parts. D’oest a est, el massís asturià, amb les màximes altituds als Picos d’Europa (entre 2.000-2.500 m.), les muntanyes de Santander i les Muntanyes Basques. El Sistema Ibèric amb serres al nord com la Demanda, Picos de Urbión, Moncayo, i al sud, Montes Universales, Serrania de Conca, Albarrasí, Javalambre, Gudar i Maestrat. La Sierra Morena és la vora meridional de la Meseta i té un únic pas de comunicació aquesta amb la depressió del Guadalquivir, el pas de Despeñaperros.  Les depressions exteriors a la Meseta: la depressió de l’Ebre que desemboca al vessant mediterrani i la depressió del Guadalquivir del vessant Atlàntic. Les serralades exteriors: els Pirineus són una serralada continua d’uns 440 km que abasten des del golf de Biscaia al cap de Creus. Dividits en Pirineus axials o centrals on hi ha les màximes altituds, l’Aneto, el Mont Perdut i la Pica d’Estats (+ de 3000 m.). Hi trobem crestes, tarteres i restes de glaceres. Paral·lels a aquests trobem una depressió que els separa dels prepirineus amb serres més baixes com Guara, Peña, Cadí, Montsec. Les Serralades Litorals Catalanes que són dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa, separades per una depressió longitudinal. La serralada Litoral és baixa i la més interior o Serralada Prelitoral té altituds considerables com la el Turó de l’Home (1.706 m.) al Montseny. El Sistema Bètic el formen la serralada Penibètica i la serralada Subbètica separades per diverses depressions o foies. A la Penibètica trobem els pics Veleta i Mulhacen (3.482m.), el més alt de la Península a la Sierra Nevada. La Subbètica va de Gibraltar al cap de la Nau i desprès definirà el relleu de les Balears. Hi destaquen les serres de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina. El relleu costaner L'oceà Atlàntic i el mar Mediterrani banyen els 7.695 km de costa espanyola, dels quals quasi cinc mil són peninsulars. Els arxipèlags: Balear i Canari Illes Balears. En aquest arxipèlag es distingeixen les illes majors de Mallorca, Menorca i les illes menors de Eivissa, Formentera, Cabrera i Conillera (Pitiüses). Les illes Balears formen part del Sistema Sub-bètic, amb una litologia calcària afectada pels fenòmens d'erosió càrstica que donen lloc a un paisatge càrstic. (Ex. Coves del Drac). Illes Canàries. En aquest arxipèlag es distingeixen direcció W-E les illes de El Hierro, La Gomera, La Palma i Tenerife; Fuerteventura, Gran Canària i Lanzarote. Es localitzen a l'oceà Atlàntic, davant la costa nord-africana. Són d'origen volcànic, formades fa 30 milions d'anys pel vulcanisme posterior a l'orogènia alpina que va fracturar la placa africana. En l'actualitat, continua l'activitat volcànica amb erupcions molt recents als anys 70 dels segle XX (Timanfaya a Lanzarote i Teneguía a La Palma) i a principis del segle XXI (El Hierro i Cumbre Vieja a La Palma). El paisatge canari és típicament volcànic, amb cràters, cons, calderes, colades de lava i camps d'escòries (el malpaís), profunds barrancs i grans penya-segats a la costa. Les costes atlàntiques En el litoral atlàntic es distingeixen la costa Cantàbrica, les ries gallegues, al nord, i la costa gaditana i onubense, al sud. La costa Cantàbrica i les ries gallegues, al nord. Entre la desembocadura del riu Bidasoa i la Punta Estaca de Bares s'estén la costa Cantàbrica, de contorns rectilinis, amb espadats i penya-segats i escasses platges. Les ries gallegues, entre l'Estaca de Bares i el riu Miño, es van formar durant les glaciacions de l’era quaternària, quan l'ascens del nivell del mar va inundar antigues valls fluvials que discorren al llarg de fosses tectòniques enfonsades per l'orogènia alpina. Les ries altes (Ortigueira, Cedeira, El Ferrol, Betanzos, La Corunya i Camariñas) són curtes, estretes i molt obertes en el litoral. Les ries baixes (Murs-Naia, Arosa, Pontevedra i Vigo) són llargues, fins a 35 km, i amples com embuts. La costa gaditana i onubense, al sud. Entre les boques del Guadiana fins a la Punta de Tarifa trobem una costa baixa, arenosa, plena de dunes, barres i illots modelats pels rius en les desembocadures. Aquesta franja litoral pertany a la depressió del Guadalquivir, plena de materials quaternaris durant el procés de sedimentació que continua actiu i va formant la costa com es manifesta en les maresmes, unes planes de fang formades pels sediments fluvials que queden coberts durant la plenamar i afloren en la baixamar. La costa mediterrània Entre Gibraltar i el cap de la Nau, alternen zones d’espadats i penya-segats -deguts a les muntanyes Bètiques- amb dunes, albuferes, terrasses marines i platges, paisatge que predomina al golf de València, entre La Nau i la desembocadura de l'Ebre. Al litoral català torna la successió de penya-segats i platges, a més dels deltes fluvials de l'Ebre i del Llobregat. La hidrografia, conceptes bàsics La hidrografia és l'estudi de les masses d'aigua de la Terra, o sigui la descripció, mesura, recopilació i representació de dades relatives a les aigües ja siguin marines, d’interior (rius, llacs, etc.) o subterrànies. Vigilar de no confondre amb altres termes com la hidrologia, estudi del moviment, distribució i qualitat de l’aigua per conèixer el cicle hidrològic i els recursos de l’aigua; i la hidràulica branca de la física i l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels líquids. La xarxa hidrogràfica peninsular és el conjunt de rius i ve donada pel relleu i s’organitza en tres vessants segons on desaigüen els rius: cantàbric, atlàntic i mediterrani. El cabal del riu en m³/sg és la quantitat d'aigua que, per unitat de temps, passa per un punt determinat, i depèn de l’extensió de la conca i del règim hidrogràfic que pot ser nival, pluvial o mixt. Els rius del vessant cantàbric són curts per la proximitat de les muntanyes al mar, de cabal regular i de fort pendent; destaquen l’Eo, el Nalón, el Pas, el Nervión i el Bidasoa. Els rius del vessant atlàntic són llargs, de cabal irregular i d’escassa pendent; destaquen de nord a sud el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Els rius del vessant mediterrani –menys l’Ebre- són curts, de cabal molt irregular i de forta pendent; de nord a sud el Ter, el Llobregat, el Túria, el Xúquer i el Segura Els rius es distribueixen dins cada vessant en conques hidrogràfiques, àrees amb un riu principal o col·lector que recull l’aigua de nombrosos afluents abans de desembocar al mar. Hi ha cinc conques principals, tres a la Meseta i dues en zones baixes o depressions. A la Meseta trobem la conca del Duero, que rega la submeseta nord; la del Tajo, que irriga la part superior de la submeseta sud; i la del Guadiana, que recull les aigües de la part inferior de la submeseta sud. Les depressions són la de la conca de l’Ebre (al nord) i la del Guadalquivir (al sud).  A més, hi ha conques menors que arranquen dels sistemes muntanyosos perifèrics o externs; són la del nord que vessa a l’Atlàntic; la del sud que vessa al Mediterrani; i les del Segura, del Xúquer i la dels Pirineus orientals, que desaigüen també al Mediterrani. Contràriament, a les illes Balears i les Canàries no hi ha rius, o sigui cursos d’aigua permanents, sinó barrancs i torrents que porten aigua sols quan plou. La xarxa d’aigües subterrànies o aqüífers són importants a les illes Canàries. Els llacs de la Península són nombrosos, però de poca superfície i profunditat. El seu origen és variat, tant endorreics (tectònics i volcànics) com exorreics (glaciars, càrstics...) i mixtes. Els principals són el de Sanabria (Zamora), els de Covadonga (Astúries) i les llacunes de Ruidera (Albacete), L’Albufera (València), La Janda (Cadis), Villafáfila (Zamora), Negra (Sòria) i Gallocanta (Saragossa). El Mar Menor de Múrcia és un llac d’aigua salada del Mediterrani. A més trobem les zones humides o d'aiguamolls de Doñana (Huelva) i les Tablas de Daimiel (Ciudad Real). Els fenomens atmosfèrics o meteorològics que influeixen en el temps i el clima es produeixen a la part més propera a la Terra de atmosfera, la troposfera. El temps és la situació de atmosfera en un lloc i en un moment determinats. El clima és el conjunt de condicions atmosfèriques que es donen en una regió (país) en un període llarg de temps (mínim 30 anys) i que es consideren característiques d’aquell lloc. Per descriure un clima heu de tenir en compte els elements del clima. Recordeu els elements del clima i com es mesuren: Els factors o mecanismes que influeixen en els elements del clima i per tant proporcionen les característiques del clima. Factors astronòmics (latitud) La latitud ens situa un territori en respecte a la distància a l’Equador, en els dos hemisferis, i influeix en la temperatura per la proximitat i inclinació del Sol. Així segons la latitud situem un territori dins d’una zona climàtica freda, temperada o càlida. Factors dinàmics (masses d’aire, centres d’acció i fronts) El moviment de les masses d’aire en l’atmosfera esta influït per la força de Coriolis causada pel moviment rotació de la Terra. Els vents que es situen a uns 1200 m d’altitud (límit de la troposfera) circulen a una velocitat de 500 km/h. Aquí els vents circulen d’oest a est en la mateixa direcció que el moviment de rotació de la Terra. Aquests potents fluxos d’aire són el corrent en jet o jet stream i es poden observar als dos hemisferis. Hi ha dos corrents a cada hemisferi, el subtropical (entre les latituds 30º-45º) i el polar (60º de latitud). A l’estiu els corrents tendeixen a pujar al nord i a l’hivern a baixar cap al sud. Degut a aquests desplaçaments, les zones temperades de la Terra tenen quatre estacions: hiverns i estius ben diferenciats i estacions intermèdies, la primavera i la tardor. La capa atmosfèrica que es troba en contacte amb la Terra (troposfera) s’organitza en centres d’acció o zones d’altes pressions (anticiclons) i de baixes pressions (depressions o borrasques) segons si la pressió atmosfèrica esta per sota o per sobre de 1015 mil·libars (mb) o hectopascals (hPa). Per representar aquests centres d’acció s’utilitzen les isòbares (línies que uneixen punts d’igual pressió). A les zones d’altes pressions o anticiclons (A) de valors superiors als 1015 mb l’aire es mou en el sentit de les agulles del rellotge (hemisferi nord) i la pressió augmenta al nucli de l’anticicló. L’aire tendeix a baixar i escalfar-se per absorbir la humitat. Sols caracteritzar-se per temps estable, cel sense núvols i intensa insolació. Les zones de baixes pressions, depressions (D) o borrasques (B) són masses d’aire calent amb valors inferiors als 1015 mb i l’aire es mou en el sentit contrari a les agulles del rellotge (hemisferi nord). La pressió disminueix quan s’aproxima al nucli de la depressió. L’aire tendeix a pujar i es refreda condensant la humitat i formant núvols que originen pluges i un temps inestable. Els fronts són franges entre dues masses d'aire de diferents temperatures, i se'ls classifica com freds, càlids, estacionaris i oclusos segons les seves característiques. Els fronts estan associats amb sistemes de pressió atmosfèrica (anticiclons i borrasques). Són generalment guiats per corrents d'aire i viatgen d'oest a est a l’hemisferi nord. El front fred és una franja d'aire fred que empeny una massa d'aire calent. L'aire fred, és més dens i es fica per sota de l'aire càlid i menys dens, generant una «falca». Els fronts freds són ràpids i forts i poden causar pertorbacions atmosfèriques tals com tempestes elèctriques, xàfecs, i vents forts, acompanyades de condicions seques a mesura que el front avança. En mapes del temps, els fronts freds es representen amb el símbol d'una línia blava de triangles que assenyalen la direcció del seu moviment. El front càlid és una massa d'aire tebi que empeny una massa d'aire fred. Generalment, amb el pas del front càlid la temperatura i la humitat augmenten, i encara que el vent bufa no és tan pronunciat com quan passa un front fred. Podem trobar dèbils precipitacions i boirines a l'inici d'un front càlid. El front oclús és la línia entre un front càlid lent seguit d’un front fred més ràpid. El front fred ja amb forma de falca atrapa al front càlid i l'empeny cap amunt. Una àmplia varietat de condicions climàtiques es pot trobar al llarg d'aquest front. Els fronts oclusos es representen amb una línia puntejada rosada entre les marques del front fred i el front càlid que assenyalen la direcció del seu desplaçament. El front estacionari és el límit entre dues masses d'aire, de les quals cap no és prou forta per a substituir a l'altra. Una àmplia varietat de condicions climàtiques es pot trobar al llarg d'aquest front, però generalment els núvols i la precipitació perllongada són les més freqüents. Després de diversos dies, els fronts estacionaris es dissipen, o es converteixen en un front fred o calent. Factors geogràfics (relleu -altitud i orientació- i distància del mar)  L’altitud influeix en la temperatura que disminueix entre 0,5ºC i 1ºC cada 100 m aquesta és una norma base però no sempre es compleix de forma exacta. La inversió tèrmica és el fenomen contrari quan la temperatura augmenta amb l'altitud i que es produeix en valls tancades quan s’hi concentren boires en períodes de temps estable o anticiclònic. L’orientació respecte del sol influeix en la temperatura segons la insolació que rep un territori situat en el vessant orientat al sud (solana) o al nord (obaga). La distància del mar o continentalitat influeix en la temperatura que es veu suavitzada per la proximitat del mar i també en les precipitacions. Principals factors o mecanismes que influeixen en els climes d’Espanya: Factors astronòmics (latitud) La península Ibèrica situada entre les latituds 36º i 43ºN és a la zona temperada de l’hemisferi nord, més prop del Tròpic de Càncer que del Cercle Polar Àrtic i encara més l’arxipèlag Canari. La latitud influeix en les quatre estacions climàtiques. A l’Espanya peninsular trobem climes de la zona temperada com l’atlàntic i el mediterrani, amb tendència continental quan el trobem a l’interior. Les illes Balears són del tot mediterrànies i les Canàries tenen un clima subtropical. Factors dinàmics (masses, fronts i centres d’acció) Zones d’altes pressions. La península Ibèrica es influïda principalment per l’anticicló tropical de les Açores i també per masses anticiclòniques càlides i seques del nord d’Àfrica. Aquest anticicló és el principal centre d’acció meteorològica que domina la Península i Balears donant a l’estiu temps estable, càlid i sec. A les illes Canàries alimenta els vents alisis. L’anticicló de les Açores també és responsable de la massa d’aire tropical, continental o sahariana que a l’hivern pot provocar temperatures de 20ºC i a l’estiu onades de calor superiors als 40ºC. L’aire procedent del desert del Sàhara arrossega partícules de pols i pluja de fang quan hi ha precipitacions. Zones de baixes pressions. En el cas de Catalunya i el llevant de la Península és la depressió lígur o baixa pressió de les Balears la que més ens afecta i la que provoca fortes pluges torrencials si convergeix amb una massa d’aire fred. Les depressions atlàntiques empeses pel vent constant de l’oest originen un temps variable amb molta nuvolositat, pluges abundants i freqüents, així com temperatures suaus a causa de la influència de l’oceà. Afecten la zona nord i nord-oest peninsular, però es fan sentir amb menys intensitat en altres zones del territori, com ara la costa mediterrània situada a l’altra banda del Sistema Ibèric que serveix de fre per a les precipitacions. Els fronts reajusten les temperatures entre latituds polars i latituds tropicals. La Península es veu afectada per l’intercanvi entre masses d’aire polar i les masses d’aire tropical, atès que les temperatures tendeixen a igualar-se i les pressions a compensar-se. Les masses d’aire fred que més influeixen són les d’aire polar marítim que provoquen un descens ràpid i notable de les temperatures, gran inestabilitat, nevades a l’hivern, així com pluja i granís en les altres estacions climàtiques; i les d’aire polar continental o siberià, sec i molt fred, que provoquen descens acusat de les temperatures i nevades a l’hivern, mentre que a l’estiu poden originar fenòmens tempestuosos. El comportament de la Mediterrània Occidental on durant l’estiu les aigües de s’escalfen molt i es produeix una evaporació abundant. A la tardor, entren masses d’aire atlàntiques de caràcter més fred i aquesta gran diferència tèrmica genera baixes pressions que provoquen la condensació de l’aire i poden derivar en pluges torrencials. Pel mateix motiu, l’alta temperatura de l’aigua, les depressions mediterrànies atrauen l’aire càlid dels anticiclons subtropicals, mentre que a molta més altitud l’aire fred pot originar grans núvols que descarreguen en aiguats abundants i intensos. Aquest fenomen, típic del Mediterrani, s'anomena Depressió Aïllada en Nivells Alts DANA o gota freda, i es degut al gran contrast tèrmic. L’aire calent que hi ha sobre el Mediterrani, ascendeix i en trobar bosses d'aire fred en capes altes, forma grans borrasques. Si en aquest punt bufa vent de llevant (si es forma enfront de les costes ibèriques) que aporti més humitat, quan arriba a terra és quan deslliga el seu poder. Factors geogràfics: relleu -altitud i orientació- i continentalitat de la Península A causa de la disposició perifèrica del relleu, les terres de l’interior queden aïllades i allunyades de la influència del mar, comportant-se com un petit continent que es refreda a l’hivern i s’escalfa a l’estiu registrant temperatures extremes (continentalitat). Les masses d’aire descendent s’escalfen molt i accentuen la capacitat d’evaporació, elevant l'aridesa o sequedat. Això comporta augment de temperatures i l’escassetat de precipitacions estiuenques. A l’hivern, si les masses d’aire s’aturen sobre la Península, es refreden intensament en contacte amb les terres d’interior, dessecant-se al descendir, cosa que explica les també escasses pluges hivernals. Meseta. L’orientació vers el sol influeix en el clima podent trobar la vall d’Aran vessant nord (obaga) dels Pirineus un clima atlàntic, mentre que al Pallars Sobirà vessant sud (solana) hi ha un clima mediterrani d’interior. 1.4 Els mapes meteorològics i la previsió dels temps Saber el temps que farà (vent, boira, pluja, etc.) sempre ha interessat l'home. Les persones que treballen en contacte directe amb la natura, com ara els pagesos i els pescadors, són grans coneixedors del temps. Han adquirit els coneixements a base d'acumular experiència i observacions durant anys. Actualment, continua essent un tema clau per a moltes persones; per exemple, si fem un viatge, si anem d'excursió, o per simple curiositat, volem saber quin temps farà. Els mitjans de comunicació disposen de temps dedicat a la meteorologia i trobem publicacions sobre meteorologia a l'abast de tothom. La meteorologia és una ciència que es basa en la combinació de moltes variables: La direcció del vent, la velocitat, la pressió, la temperatura, l'altitud, etc. És per això que les prediccions del temps solament són correctes en un 85% dels casos. La meteorologia té moltes aplicacions: navegació, aviació i d'altres; però cal destacar la importància que té en les qüestions de contaminació de l'aire, ja que conèixer els factors meteorològics permet saber el comportament dels contaminants que són presents en l'aire en un moment determinat. Mapes del temps Els mapes del temps són guies per a la predicció meteorològica i es fan per un període de temps determinat (3, 6, 12 i 24 hores). Els mapes del temps que estem acostumats a veure a la televisió o als diaris són els mapes de superfície que s'elaboren a partir de les imatges enviades per satèl·lits. El Meteosat és el que dona informació per a l’Atlàntic nord i Europa. Mapa 01 En els mapes podem trobar dos tipus de línies principals: isòbares i fronts. Isòbares Les isòbares són línies que uneixen punts que tenen la mateixa pressió atmosfèrica. El vent segueix aproximadament la direcció de les isòbares, i com més juntes estiguin les línies, el vent serà més fort. Segons la direcció que tenen les isòbares, ens indicaran si es tracta d'un anticicló o d'una borrasca. Anticicló o zona d’altes pressions En els anticiclons, la pressió oscil·la entre els 1.013 i els 1.040 mil·libars (mb). És més alta en el centre i disminueix cap enfora. Dins l'anticicló, el vent es mou en la direcció de les agulles del rellotge a l'hemisferi nord. Els anticiclons propicien bon temps, la qual cosa permet la formació dels bancs de boira, encara que de vegades porten vents forts i freds. Borrasca, depressió o zona de baixes pressions Les borrasques, també anomenades baixes pressions, registren uns valors que van des de 1.013 fins a 940 mb. En elles, la pressió és baixa en el centre i va augmentant cap enfora. Dins la borrasca, el vent es mou en direcció contrària a les agulles del rellotge a l'hemisferi nord. Les borrasques que ens afecten es formen a la conca occidental del Mediterrani, provenen de ciclons tropicals que han perdut força en arribar a les zones temperades, o bé són els que es formen en els fronts polars i baixen fins a les nostres latituds. Les borrasques i els fronts porten associades les pertorbacions atmosfèriques (tempestes i pluges). Fronts Els fronts són línies que separen masses d'aire de diferents temperatures. Front càlid: empeny masses d'aire més càlides en relació a les del voltant. Quan s'acosta el front, s'observen núvols de tipus horitzontal (estrats), que són molt alts. Quan està sobre nosaltres, la pressió del baròmetre baixa i els núvols canvien d'aspecte i es fan més espessos i opacs. Estan a menys altura i donen precipitacions. Quan ha passat el front, el baròmetre s'estabilitza i s'obren alguns clars. La temperatura augmenta una mica. Front fred: empeny masses d'aire a una temperatura sensiblement inferior. Quan s'acosta el front, es veuen núvols verticals (cúmuls i cumulonimbus) de gran desenvolupament. Són molt brillants per dalt i grisos per sota. Porten fortes pluges i tempestes. Un cop han passat, s'observa una millora del temps i un canvi en la direcció del vent. La temperatura baixa. Front oclús: Les masses d'aire fred viatgen més ràpidament que les calentes i arriba un moment en què es troben amb el front calent; i aleshores parlem de front oclús. Quan s'acosta aquest front, s'observen els fenòmens descrits per als altres fronts, però en una successió més ràpida i barrejant-se. Front estacionari: és el límit entre dues masses d'aire, de les quals cap no és prou forta per a substituir a l'altra. Una ampla varietat de condicions climàtiques es poden trobar al llarg d'aquest tipus de front, però generalment els núvols i la precipitació perllongada són les més freqüents. Després de diversos dies, els fronts estacionaris es dissipen o es converteixen en un front fred o calent. Interpretació dels mapes 1.5 Els paisatges naturals de la península Ibèrica i Catalunya El paisatge és la fesomia dels elements del medi natural i els modelats per l’ésser humà d’un territori tal com són percebuts per la gent. El paisatge natural estaria compost pels elements físics, la vegetació i la fauna autòctons. En l’actualitat, és difícil trobar un paisatge que no hagi estat modificat per l'home. El paisatge natural de la península Ibèrica La biodiversitat de la península Ibèrica és d’una de les més riques del món i això s’explica per tres factors: La situació (latitud, entre oceans i continentalitat) L’efecte refugi (l’aïllament va crear endemismes) La presencia de sistemes muntanyosos Però, també des de sempre, l’ésser humà -acció antròpica- ha interferit en la natura i aquesta biodiversitat s’ha vist alterada i amenaçada. Tant és així que actualment no podem trobar paisatges naturals 100%. Tot i així, podem distingir quatre diferents tipus de paisatges naturals segons la seva vegetació.  El paisatge oceànic a la zona de clima atlàntic i altres zones muntanyoses de la Península. Les espècies típiques són el roure i el faig (fulla caduca) i un sotabosc pobre. A més altitud apareix la landa o matoll atapeït format per brucs, ginestes i ginebres, convertit molts cops en pastura. El paisatge mediterrani ocupa la major part de la Península. Les espècies típiques són l’alzinar i les suredes (escleròfil). La màquia o garriga, formada per bruc, ginesta, estepa, coscoll, llentiscle, espart i margalló, ocupa gran part del bosc perdut. El margalló és l’única palmera silvestre d’Europa. El paisatge de les Canàries, a la zona subtropical, s'hi troba una vegetació adaptada a l’aridesa, sobretot als sud i a les illes orientals i.també nombrosos endemismes (drago, laurisilva...). El paisatge de muntanya es caracteritza per la vegetació distribuïda en estatges altitudinals i segons l’orientació en obagues o solanes. Trobem especies del paisatge mediterrani, atlàntic i, a més altitud del paisatge alpí amb pi negre i avet, arbustos com el nabiu i el rododendre, prats i plantes rupícoles, com líquens i molses. A l’Estat espanyol hi ha quinze Parcs Nacionals o espais naturals protegits per llei. La definició de Parc Natural és un espai natural d'extensió relativament gran, no modificat essencialment per l'acció humana, i amb interès científic, paisatgístic i educatiu. No s'hi permeten activitats d'explotació dels recursos naturals, ni d'alteració del paisatge, i la finalitat de la declaració per llei és preservar-los de totes les intervencions que poden alterar la fisonomia, la integritat i l'evolució dels sistemes naturals. Estan regulats per la Llei 30/2014, de 3 de desembre, de Parcs Nacionals (BOE, nº 293, de 4 de desembre de 2014), I gestionats per les institucions que determina la llei. Llistat dels Parcs Nacionals de l’Estat espanyol: Picos de Astúries, Lleó, 1 Alta muntanya atlàntica: Europa Cantàbria 9 geomorfologia glacial i 1 càrstica, fous, boscos de 8 frondoses i prat. 67.455h. (2650 – 70 msnm) Ordesa i Mont Osca 1 Alta muntanya: glacialisme i Perdut 9 morfologia glacial, càrstica i 1 fluvial, boscos de coníferes 8 i frondoses. 15.608 h. (3.335 - 750 msnm) Teide Tenerife 1 Volcànic-macaronèsic: 9 morfologia volcànica, 5 (cañadas, malpaïsos...), 4 endemismes, matoll canari d’alta muntanya. 18.990 ha (3.718 - 1650) Caldera de La Palma 1 Volcànic-macaronèsic: Taburiente (Tenerife) 9 caldera volcànica i erosiva, 5 pinar canari, vegetació 4 rupícola. 5.956 ha (2.426 – 430 msnm) Aigüestortes i Lleida 1 Alta muntanya atlàntica: San Maurici 9 glacialisme, boscos de 5 coníferes i frondoses, prat 5 alpí. 14.119 ha (3.033 – 1350 msnm) Doñana Huelva, Sevilla, 1 Zones humides: maresmes Cádiz 9 costeres, dunes mòbils i 6 vegetació sabulícola, pinars 9 i alzina surera. 50.720 ha + preparc (47 – 0 msnm) Tablas de Ciudad Real 1 Zones humides: llacunes Daimiel 9 d’interior, saladars i 7 vegetació de ribera. 1.928 3 5.410 ha (618 –607 msnm) Timanfaya Lanzarote (Gran 1 Volcànic-macaronèsic: Canaria) 9 colades de lava (pahoehoe), 7 cons volcànics, activitat 4 geotèrmica i endemismes. 5.107 ha (510 – 0 msnm) Garajonay La Gomera 1 Volcànic-macaronèsic: (Tenerife) 9 barrancs, pitons fonolítics, 8 roques, laurisilva canària 1 3.984 ha (1.487 - 700 msnm) Arxipèlag de Illes Balears 1 Marítim-terrestre: illots Cabrera 9 rocosos, fons marins, 9 matoll mediterrani. 1 Cabañeros Ciudad Real, 1 Mitja-alta muntanya Toledo 9 mediterrània: serres, planes 9 o “piedemonte” i “rañas”, 5 monte mediterrani i de transició; matoll, formacions herbàcies. 39.687 ha (1.448 - 600 msnm) Sierra Nevada Granada, Almería 1 Mitja-alta muntanya 9 mediterrània: petjades 9 glacials i periglaciars, 9 pastures alpines o “borreguiles”, boscos de quercus (roures i alzines). Illes Pontevedra, A 2 Marítimo-terrestre: fons Atlàntiques Coruña 0 marins, aus endèmiques. de Galícia 0 8.400 ha terrestres i 2 marítimes Monfragüe Càceres 2 Mitja-alta muntanya 0 mediterrània: bosc i matoll 0 mediterrani, deveses, 7 roquissars i masses d’aigua. 17.852 ha (750 – 250 msnm)  Sierra de Madrid, Segovia 2 Alta muntanya mediterrània: Guadarrama 0 glacialisme, boscos de 1 coníferes i frondoses, 3 boscos de quercus. 33.960 ha (2429 msnm) Sierra de las Màlaga 2 20.163 ha Nieves 0 1 8 A aquests parcs nacionals s’hi afegeixen altres zones d’especial protecció. Entre aquestes les reserves de la biosfera reconegudes internacionalment per la UNESCO. Des de 1977 s’han reconegut fins a 48 espais amb aquestes característiques a l’Estat espanyol. També existeix la Xarxa Natura 2000 a nivell europeu. A Catalunya, el Pla d'espais d'interès natural (PEIN), aprovat l'any 1992, és l'instrument de planificació de nivell superior que estructura el sistema d'espais protegits de Catalunya i integra aquest sistema dins del conjunt del territori, ja que el PEIN és un pla territorial sectorial enquadrat dins del Pla territorial de Catalunya (1995). Els objectius fonamentals dels PEIN són dos: · Establir un sistema d’espais naturals protegits representatiu de la riquesa paisatgística i la diversitat biològica del territori de Catalunya · Donar una protecció bàsica a aquests espais. Tots els espais del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya estan inclosos al PEIN.