Metodologia de la intervenció social PDF

Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil ’ Iniciem l’assignatura amb la base d’aquesta: el projecte d’intervenció social. En aquest tema aprendrem què és exactament un projecte d’intervenció social i uns conceptes...

Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil ’ Iniciem l’assignatura amb la base d’aquesta: el projecte d’intervenció social. En aquest tema aprendrem què és exactament un projecte d’intervenció social i uns conceptes bàsics que cal que tingam clars. Per altra banda, tota intervenció social demana un pas previ: el diagnòstic i l’anàlisi de la realitat on es vol intervenir. Definir com es farà aquest procés no és una acció que convé deixar a l’atzar, sinó que requereix un seguit de presa de decisions. Entre elles, valorar quines són les fonts d’informació i les diferents tècniques que ens permetran recollir informació. I, per últim, reflexionarem sobre com podem incorporar la perspectiva de gènere en els nostres projectes. En aquest apartat treballarem: 1 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Contingut 1. El projecte d’intervenció social.................................................................................... 3 2. La investigació social com a mètode............................................................................. 6 2.1. Què entenem per investigació social?..................................................................... 6 2.2. La Investigació Acció Participativa (IAP) com a mètode d’investigació social......... 7 3. Fonts i tècniques de recollida de la informació......................................................... 11 3.1. Recopilació documental....................................................................................... 13 3.2. Observació............................................................................................................ 14 3.3. Entrevista............................................................................................................. 20 3.4. Enquesta i qüestionari.......................................................................................... 26 3.5. Tècniques de Diagnòstic Social Participatiu (DSP)............................................... 31 3.6. Criteris de rigor en l’anàlisi de la realitat i detecció de necessitats........................ 39 4. Establiment de les necessitats i/o prioritats de la realitat analitzada......................... 40 4.1. Detecció de necessitats...................................................................................... 40 4.2. Establiment de prioritats.................................................................................. 41 4.3. Delimitació del problema i/o intervenció......................................................... 43 5. Conclusions finals.................................................................................................. 43 2 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 1. El projecte d’intervenció social. Un projecte d'intervenció és un pla, acció o proposta, creativa i sistemàtica, ideada a partir d'una necessitat, a fi de satisfer aquesta manca, problemàtica o falta de funcionalitat per a obtindre millors resultats en determinada activitat. S'entén que un pla o projecte d'intervenció consisteix en un conjunt d'accions sistemàtiques, planificades, basades en necessitats identificades i orientada a unes metes, com a resposta a aqueixes necessitats, amb una teoria que el sustente (Rodríguez Espinar i col., 1990). Però, moltes vegades, confonem alguns conceptes bàsics que fan referència al sentit que té el terme «projecte». En el llenguatge col·loquial els termes «pla», «programa » i «projecte» es confonen moltes vegades i s’utilitzen indistintament, però són termes diferents. Un pla té uns objectius molt genèrics, que es concreten en un seguit de programes amb uns objectius una mica més concrets, tot i que encara no estan totalment especificats. Cada programa està integrat per diferents projectes, els objectius dels quals sí que estan enunciats d’una manera minuciosa i detallada. La seqüència pla-programa-projecte-activitat- tasca fa que, si considerem el projecte com una part del procés, els seus objectius siguen de tipus operatiu, i estableixen els resultats mesurables i quantificables que s’han d’assolir. El programa del qual es deriva defineix els objectius específics, que indiquen els efectes o els canvis específics que es volen aconseguir. El pla estableix els objectius generals, que indiquen els canvis o els efectes més genèrics que es proposen amb la planificació. PLA PROGRAMA PROJECTE 3 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 1.1 El Pla El Pla constitueix el nivell màxim d’estructuració i organització de l’acció i estableix les grans prioritats, les estratègies, els objectius generals i les grans previsions pressupostàries. Un pla expressa els efectes o els canvis generals que es volen assolir amb l’actuació. A més, el concepte de «pla» es pot referir a l’estratègia d’actuació global d’una entitat. Per tant, podríem parlar del Pla d’actuació de l’associació de dones emprenedores o del Pla estratègic del Departament de Recursos Humans. Exemple: Pla igualtat i convivència de la Generalitat Valenciana 1.2. Els programes Els programes integren el conjunt d’accions que desenvolupen el pla en la pràctica. Impliquen el nivell mitjà o tàctic d’estructuració de l’acció, entre el nivell estratègic definit pel pla i el nivell operatiu que assenyalaran els projectes. El programa marca els objectius específics o, dit d’una altra manera, marca els canvis o els efectes específics, inclosos en els objectius generals del pla del qual forma part, i els concreta a la pràctica. El programa actua sobre un àmbit específic, en un territori determinat, en un termini més breu, sobre un sector de població o un sector temàtic específic, a partir de la detecció d’unes necessitats i amb uns recursos assignats. Exemple: Un pla de lluita contra l’atur podria contenir programes com aquests: Programa de foment de l’autoocupació i la creació d’empresa Programa de qualificació professional per a majors de 45 anys Programa de formació i ocupació per a joves Programa d’inserció laboral de dones 1.3. Els projectes Els projectes constitueixen el conjunt d’accions interrelacionades que desenvolupen un programa, expressen el nivell operatiu del procés de planificació i defineixen l’actuació concreta que permetrà a la pràctica immediata aconseguir uns objectius operatius, amb 4 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil uns resultats concrets que asseguraran l’assoliment dels canvis i els efectes definits en el programa del qual forma part. El projecte suposa el nivell màxim de concreció de l’acció i, per això, s’ha d’estructurar d’una manera detallada i preveient els elements necessaris per assegurar l’assoliment d’uns resultats que siguen mesurables. Exemple: Un programa de dinamització cultural per a joves que forma part d’un pla de joventut podria tenir aquests projectes: Projecte d’activitats alternatives per a la nit Projecte de creació d’una coordinadora de grups musicals Projecte de foment de la lectura Projecte de suport per a persones joves creadores Segons aquesta definició, les característiques d'un projecte d'intervenció serien: → Tot projecte comporta una sèrie d'activitats de duració determinada. Això diferència als projectes de prestació de serveis, que suposen un procés continu. → En els projectes es combina la utilització de recursos humans, tècnics, financers i materials. → Tot projecte ha d'aconseguir productes i resultats, d'acord amb els objectius previstos en el seu disseny i conceptualització. Per això, en tot projecte ha d’estar sempre: → Una descripció dels quals es vol aconseguir indicant amb precisió la finalitat d'aquest. → Una adaptació del projecte a les característiques de l'entorn i a les persones que el duran a terme. → Unes dades i informacions tècniques per al millor desenvolupament del projecte, així com instruments de recollida de dades. → Una temporalització precisa per al desenvolupament del projecte. Això està clar però, com comencem un projecte? Quin és el primer pas? Des d’on partim? 5 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 2. La investigació social com a mètode. 2.1. Què entenem per investigació social? Per planificar, dur a terme i avaluar qualsevol projecte d’intervenció, siga del tipus que siga, cal conèixer en profunditat la realitat sobre la qual es vol intervenir. Només es pot accedir a aquest coneixement amb un apropament a l’objecte d’estudi i una recollida exhaustiva de tota la informació indispensable per entendre la realitat. En el cas d’intervencions dins de l’àmbit social l’objecte d’estudi és la realitat social, composta pels destinataris/es, el context social i les relacions entre ells. Fer l’anàlisi d’una realitat social no és un procés simple ja que és un concepte complex en el qual participen un gran nombre de variables, moltes d’elles de caràcter qualitatiu, i que requereix, sens dubte, un procediment de recerca intencionada. L’ésser humà és capaç d’analitzar la realitat i treure’n conclusions utilitzant estratègies lògiques basades en la seva experiència i el sentit comú, però aquest mètode d’anàlisi s’aplica des d’una perspectiva subjectiva i poc estructurada. L’anàlisi de la realitat requereix un procediment més objectiu anomenat investigació social. Gràcies a aquesta recerca es pot arribar a conèixer qualsevol informació necessària per desenvolupar una actuació, com poden ser les relacions socials de la gent gran en una residència, els comportaments dels joves davant les drogues o les opinions sobre la programació d’activitats interculturals d’un centre cívic. La investigació social, en el seu procediment de recerca intencionada, segueix el mètode científic. Les investigacions que es duen a terme dins de les ciències i que, per tant, segueixen unes fases que, més endavant explicarem. Però, a més de tenir en compte les fases del mètode científic, fa ús de tècniques científiques que permeten complir criteris de fiabilitat i validesa i donen el reconeixement d’investigació científica. Així es pot definir la investigació científica social com el procés d’aplicació del mètode i de tècniques científiques a situacions i problemes concrets en l’àrea de la realitat social per buscar respostes i obtenir nous coneixements (Sierra Bravo, 1987). La investigació és un procés format per un conjunt de fases d’actuació successives, orientades a descobrir part de la realitat de l’entorn social. La investigació té com a finalitat trobar respostes a problemes desconeguts. 6 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Aquest tipus d’investigació exigeix l’aplicació del mètode i tècniques científiques al camp social. La investigació ha de referir-se a problemes concrets i reals de la realitat social. Per assegurar-nos que la informació compleix criteris de qualitat i objectivitat cal que tant les tècniques com els instruments que s’utilitzen en la recollida i registre de dades compleixen requisits de fiabilitat i de validesa per poder considerar-se científics. Aquests mateixos criteris també són aplicables a la informació obtinguda. Fa referència a la mesura de la confiança que un instrument o eina proporciona informació comparable quan es repeteix l’aplicació, és a dir, que el funcionament de la tècnica és correcte perquè s’obté la mateixa informació tantes vegades com es passa la prova. Per comprovar que un instrument té una FIABILITAT alta fiabilitat es pot repetir i comparar que la informació obtinguda, en ambdós casos, siga equivalent. Aquesta repetició es pot fer una vegada que ha passat un temps prudencialment llarg, mitjançant formes paral·leles del mateix instrument o bé dividir la prova en dues meitats i passar l’instrument en dos moments diferents. Va encaminada a valorar el grau en què l’instrument és útil per mesurar allò per a què ha sigut dissenyat. Quan parlem de validesa ens referim a si l’instrument (test, entrevista, grup focal...) mesura correctament allò que VALIDESA pretén mesurar. Així mateix, en la investigació científica una validesa elevada indica el grau en què els resultats obtinguts amb un determinat instrument o en un estudi es poden generalitzar. 2.2. La Investigació Acció Participativa (IAP) com a mètode d’investigació social. Des de les últimes dècades del segle XX, a la investigació en el camp de les ciències socials, i de manera especial en les ciències de l'educació, han vingut ocorrent grans canvis. Això implica que estem davant la presència de diversos enfocaments d'investigació que 7 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil permeten aconseguir diferents mirades, apreciacions o valoracions d'una mateixa situació o tema d'estudi. Fins a mitjan segle passat, la investigació social estava enquadrada estrictament sota l'enfocament quantitatiu, dirigit pel mètode científic, propi de les ciències naturals o ciències dures. Posterior a això es fan presents opcions diferents per a l'avanç de la investigació en les ciències socials i humanes; progressivament s'assumeix un nou enfocament de tall qualitatiu fent ús de dissenys emergents, nous, flexibles però al seu torn rigorosos i sistemàtics, que ha permès el progrés del coneixement a través de la investigació qualitativa i que marca una gran distància amb l'enfocament anterior. La investigació Acció Participativa apareix com una metodologia d'investigació qualitativa orientada al canvi i a la presa de decisions. Per a tractar de donar resposta a la pregunta Què és la I-A? ens centrarem en algunes de les definicions aportades pels principals autors d'aquest camp. Lewin (1946) Un enfoque experimental propio de las ciencias sociales y cuya principal finalidad es responder a problemas sociales. Carr y Kemmis (1988) Una forma de indagación autorreflexiva que emprenden los participantes en situaciones sociales en orden a mejorar la racionalidad y la justicia de sus prácticas propias, su entendimiento de las mismas y las situaciones dentro de las cuales tienen lugar. Elliott (1993) Estudio de una situación social para tratar de mejorar la calidad de la acción en sí misma. Lomax (1990) Intervención en la práctica profesional con la intención de ocasionar mejora. TAULA 1. DEFINICIONS IA Així doncs, podríem dir que la IAP és una metodologia per al canvi que fomenta la participació i autodeterminació de les persones que la utilitzen. Aquesta segueix una sèrie de fases que, a continuació és presenten: 8 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 1. FASE 1. Detecció de necessitats: fase en la qual s'identifica el problema a investigar en la que ha de tindre's en compte les característiques de les persones usuàries i el context en el qual s'emmarca. Es tracta de fer un coneixement contextual del territori i un acostament a la problemàtica a partir de la documentació existent i de diferents tècniques o instruments com entrevistes, grups focals, dinàmiques, enquestes, observacions…. Algunes preguntes que ens poden ajudar són les següents: Per què és un problema? Quines són les seues característiques? Com podem descriure el context en què es produeix i els diferents aspectes de la situació? 2. FASE 2. Planificació de l’acció. Les dades recollides ens ajudaran a definir el context i el sentit de la nostra actuació. Analitzar un problema exigeix analitzar també la naturalesa de les nostres pretensions, els seus pressupostos, etc. Això significa analitzar les dades des de perspectives diferents per a fer diferents interpretacions. Tal vegada, aquesta posició ens porta a contradiccions, però també ens ajudarà a entendre millor la complexitat el problema i planificar millor l'acció. A partir de l’anàlisi de les dades i de la seua reflexió es planteja una proposta d'acció en un informe descriptiu, elaborat entre els implicats. 3. FASE 3. Posada en marxa de l’acció. Aquesta fase és, fonamentalment pràctica ja que és en la que es porta a terme el projecte d’intervenció. 9 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Tanmateix, és una fase en la que seguim recollint evidències del que està passant per a poder fer un seguiment i la posterior avaluació del projecte. 4. FASE 4. Reflexió, avaluació i difusió. És moment d’avaluar com ha anat el projecte, si s’han aconseguit els objectius, per tal de poder plantejar propostes de millora. Aquesta fase és fonamental perquè d’ella, pot iniciar-se una nova espiral del procés de IAP en la que se encete una nova acció. Així doncs, la I-A se tracta bàsicament d'un procés cíclic en el qual s'analitza un problema, es recopilen dades, s'analitzen i es proposa una acció determinada. Perquè aquest sistema d'investigació siga més efectiu és necessari que els i les implicades en la realitat social estudiada s'impliquen en els processos d'investigació i formen part de la presa de decisions. Això és, han de ser els protagonistes de les accions socials, i no els experts, els que han de dur a terme la I-A, ja que aquesta no consisteix a estudiar el que els altres fan, sinó més aviat estudiar i reflexionar sobre com millorar la pròpia realitat. Cal no oblidar que la I-A-P és una metodologia d'investigació social per mitjà de la qual els implicats en la realitat social investiguen els seus propis problemes, aquests participen activament en la investigació no sols en el plantejament del problema sinó també en la recollida de dades, la interpretació d'aquestes i les accions que es programaran en el futur. Això ens porta a la idea que en aquest procés s'ha de propiciar la reflexió de tota el col·lectiu. El fet d'enaltir la participació, suposa una co-implicació en el procés, establint-se relacions cooperatives des de les primeres fases i propiciant així una democratització o socialització del saber (Ander-Egg, 1990). IMATGE 1. PROJECTE CAN BATLLÓ. 10 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3. Fonts i tècniques de recollida de la informació Per a una investigació científica és important seguir el mètode científic. Aquest procés requereix tant la selecció de les fonts d’informació com l’aplicació de les tècniques d’investigació adequades a la modalitat i l’objecte d’estudi. Es pot considerar com a font d’informació qualsevol material o producte, original o elaborat, que tinga potencialitat per a aportar notícies o informacions o que es puga usar com a testimoni per a accedir al coneixement. Quan en una investigació es parla de fonts d’informació són aquells recursos que aporten tota la informació, general o especialitzada, necessària per poder dur a terme la recerca, independentment del suport. Les fonts es poden classificar en fonts primàries i fonts secundàries: Les fonts primàries són aquelles en les quals la informació es recull de primera mà, és a dir, és el mateix equip investigador qui s’encarrega de recopilar i analitzar les dades necessàries per a la recerca que s’està plantejant en aquell moment. Les fonts secundàries són aquelles que presenten dades i fets recollits amb anterioritat i que han sigut dissenyades i realitzades per a altres investigacions. Cal tenir en compte que dins de les fonts secundàries es diferencia entre: – Fonts internes. Són les provinents de la mateixa entitat, organització o empresa i que s’han realitzat amb anterioritat. Cal dotar-les d’un gran valor informatiu perquè el grup objecte o la zona on es vol fer la recerca segurament és el mateix o és molt proper al que es vol estudiar. Altres punts a favor d’aquestes fonts són l’accessibilitat i el baix cost que tenen atès que són documents que es troben a disposició dels equips de treball dels centres. – Fonts externes. Són aquelles que han estat creades per altres institucions o organitzacions. Les que tenen més prestigi solen ser les elaborades per organismes públics, com ara estadístiques o publicacions. Gràcies a Internet podem tenir accés a moltes d’elles. 11 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Quan s’inicia una investigació la primera aproximació a l’objecte d’estudi, sobretot en les primeres fases del procés, es fa a través de les fonts secundàries. Posteriorment, es passa a crear i dissenyar fonts de recollida de dades primàries. Les tècniques de recollida que s’apliquen en unes i altres són diferents. Per a les fonts primàries s’utilitzen principalment l’observació, l’entrevista i l’enquesta, i per a les fonts secundàries, la recopilació documental. Fonts primàries Fonts secundàries Autoria Equip investigador Altres equips d’investigació Recopilació documental Tècniques de recollida Observació, entrevista i enquesta Primera aproximació a l’objecte Aprofundiment de l’objecte Fases del procés d’estudi d’estudi Taula 2. Resum fonts primàries i fonts secundàries Respecte a les tècniques podem trobar dos tipus: quantitatives i qualitatives: Les tècniques quantitatives transformen les dades de les variables en una codificació i classificació numèrica. Es considera que aquestes tècniques recullen la informació d’una manera més objectiva, ja que s’aproximen a la realitat des d’un punt de vista estadístic o matemàtic. Són, per exemple, els qüestionaris o les escales d’actituds. Les tècniques qualitatives, en canvi, són tècniques que ens ajuden a recopilar aquelles variables que difícilment es poden quantificar o reduir a números, registren les dades tal com són i tenen com a objectiu recollir aspectes més subjectius que poden ajudar a entendre una realitat social. Les entrevistes obertes o les històries de vida pertanyen a aquest grup. L’ús combinat de tècniques qualitatives i quantitatives en la recerca social permet un apropament més real i profund a la realitat. Es tracta de saber escollir en cada moment la tècnica més adient en funció d’allò que es vol recollir, el moment i el tractament posterior. Abans d’escollir les tècniques de recollida de dades cal prendre unes decisions prèvies: La millor tècnica de recollida o sistema de registre no és la més complexa, sinó la més adequada al tipus d’informació o variable i a l’objectiu de la recerca. 12 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil La tècnica escollida ha de facilitar la contrastació de les dades. Cal utilitzar diferents tècniques per tal d’equilibrar i complementar tant aspectes qualitatius com quantitatius. En els enfocaments d’investigacions qualitatius interessen les tècniques que permeten el contacte directe amb els destinataris. 3.1. Recopilació documental L’actualitat ens deixa immersos en dades i informació, però aquest afany d’obtenir, recopilar i publicar dades, tant privades com públiques, no ha nascut amb la societat digital. Només cal apropar-se a una biblioteca per veure la quantitat d’informació de qualsevol temàtica i disciplina a l’abast. La recopilació documental consisteix en l’obtenció d’informació i dades necessàries per a una determinada investigació o intervenció a partir de documentació ja existent. És recomanable, en qualsevol recerca, l’ús de la recopilació documental, perquè permet fer un primer apropament a la realitat a través de documents anteriors i pot proporcionar informació molt útil. En el cas d’una intervenció amb un col·lectiu en concret és bo cercar, per exemple, informacions estadístiques i teòriques relacionades amb el propi col·lectiu o el tipus d’intervenció, o informacions més pràctiques com quin tipus d’intervencions s’han fet amb anterioritat amb aquest mateix col·lectiu, i si han tingut èxit o no o si s’estan duent a terme o han funcionat intervencions semblants en altres poblacions. Aquestes dades apropen el col·lectiu i proporcionen una primera radiografia de la realitat. La documentació pot presentar-se en molts formats. La classificació més simple consisteix a distingir entre documents escrits (llibres, diaris, arxius, etc.), documents de xifres (estadístiques i cens) i documents visuals i sonors (imatges, filmacions, fotografies, discs, objectes). Així doncs, podríem dir que el primer pas que es fa l’anàlisi de la realitat que anem a treballar és fer una recopilació documental, ja siga fent una recerca en internet respecte al col·lectiu, a la necessitat presentada..., o bé indagant en projectes previs, buscant estadístiques, etc. 13 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.2. Observació És el mateix mirar que observar? L’observació és un acte que per naturalesa ja fa l’ésser humà, i això pot ser una de les causes per les quals és de les tècniques més utilitzades i un instrument bàsic en la investigació social. Si es vol fer servir com a eina de recollida d’informació que, a més, permet emetre judicis, cal dotar-la de valor científic, és a dir, de fiabilitat, validesa i exactitud. Per arribar a aquests criteris cal sistematitzar-la i definir què, com, quan i on s’observa. Observar amb un sentit científic implica focalitzar l'atenció de manera intencional sobre alguns aspectes de la realitat que s'estudia, tractant de capturar els elements més rellevants d’allò que pretenem investigar. L’observació sistemàtica és el procediment encaminat a recollir de manera intencionada i deliberada una conducta mitjançant el seu registre, codificació i anàlisi. 3.2.1. Tipus d’observació. El primer pas per sistematitzar una observació és decidir l’objecte d’estudi, és a dir, què s’observa. Per això cal concretar allò que s’ha d’observar en unitats d’anàlisi. Podem observar conductes, relacions, comportaments, interaccions... Es distingeixen diferents tipus d’observació (resumits a la taula 3), tenint en compte els següents paràmetres: Grau de sistematització. El grau de sistematització d’una tècnica de recollida de dades fa referència al nivell d’organització i ordre que presenta aquesta tècnica. Generalment parlem de: – Observació estructurada: quan s’han delimitat i definit les unitats d’observació, i aquestes es troben organitzades i ordenades segons dimensions. – Observació no estructurada: recollida d’informació observada sense cap categoria definida. Realització. Segons qui fa la observació: 14 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil – Observació directa: l’observador està en contacte amb la realitat que avalua amb la dificultat que el que es vol observar pot no produir-se en aquell moment, en alguns casos és necessària la planificació de l’observació. – Observació indirecta: es recull a través de documents, com poden ser informes d’altres professionals, documents personals descriptius o històries de vida. Mètode o lloc on es fa l’observació. – Observació controlada: es fa en situacions socials artificials o laboratoris. – Observació lliure o de la vida real: es fa en el medi natural on es dona el fenomen. Nombre de persones observadores. – Observació individual: recull la informació una sola persona. – Observació d’equip: duta a terme per més d’una persona. Grau d’implicació de l’observador. – Observació participant: el grau d’implicació de l’observador és molt alt i l’equip investigador se submergeix en la vida i activitats del grup observat, com si formés part del col·lectiu. Això li permet tenir accés a informació que queda vetada a observadors externs.. – Observació no participant: la persona observadora es manté en un segon pla i separada de la situació observada, fins i tot arribant a no interactuar en cap moment i sota cap circumstància amb el subjecte o subjectes observats. 15 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil IL·LUSTRACIÓ 1. Resum dels tipus d’observació segons diferents criteris. Fiquem un exemple. Imagineu que volem conèixer les relacions que s'estableixen entre les persones usuàries d’un centre de menors quan es plantegen activitats de treball en equip. Quina observació seria la més adient? Grau de sistematització. Si fem una observació estructurada tindrem clar quines categories anem a observar (ajuda, relacions, comunicació...). Si optem per fer no estructurar-la, simplement observarem. Si l'observació és directa: la persona que observa estarà en contacte amb la realitat que avalua. Si ho fem de manera indirecta recollirem la informació a través de l'observació que faran altres persones. Si tenim en compte el lloc on es fa l'observació quasi que queda clar que ha de ser en la vida real, ja que es fa en el medi natural on es dona el fenomen. En canvi, la controlada es fa en situacions socials artificials o laboratoris. També tindrem que decidir el nombre de persones observadores. Ho anem a fer sols nosaltres (Observació individual) o anem a demanar ajuda a companys/es (Observació d’equip)? I, per últim, caldrà plantejar-se el grau d’implicació de la persona/es que observem. Si aquesta és molt alta i s'està implicat en la vida i les activitats del grup observat (ser educador/a dels i les menors) parlarem d'observació participant. En canvi, si la persona observadora es manté en un segon pla i 16 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil separada de la situació observada estaríem realitzant una observació no participant. 3.2.2. Instruments per registrar l’observació. Una vegada s’han pres les decisions sobre què es vol observar (unitat d’observació) i com (tipus d’observació), el següent pas és considerar com anem a registrar allò que observem per a després poder analitzar-ho. Podem trobar diferents recursos per a registrar la informació segons allò que ens interessa observar: Diari. És un registre sistemàtic i obert en el qual cada dia es recullen, mitjançant la narració, totes les activitats, situacions i esdeveniments que han succeït. Es poden incloure també les impressions i valoracions. Anecdotari. Aquesta tècnica consisteix a enregistrar relats descriptius d’anècdotes o episodis significatius vinculats a un succés o unitat d’observació. La importància del registre recau en transcriure el fet observat tal com ha passat, amb tot detall i de la manera més objectiva possible. Notes de camp. Entre el diari i l’anecdotari, ja que, d’una banda, pretén recollir un relat descriptiu d’un episodi o anècdota però, de l’altra, inclou impressions i interpretacions subjectives, tal com es fa en el diari. Història de vida. Aquesta tècnica recull la descripció personal de la vida quotidiana d’una o diverses persones. Principalment està escrita en primera persona i carregada de subjectivitat, però no sempre està redactada per la persona mateixa. Llistes de control. Registren l’ocurrència o no d’una conducta definida prèviament. Les llistes de control es poden trobar sota el nom de llistes de comprovació, graelles d’observació o catàlegs de conducta. 3.2.3. Fases de l’observació. Com hem comentat, observar de manera rigorosa implica planificar ben bé el que anem a observar i la finalitat. Per això, podríem parlar d’una serie de passos a tindre en compte. Aquestes indicacions són fonamentals per a que realment observem allò que ens interessa i que siga coherent amb el projecte que es va a ficar en marxa. A continuació, vos presente una proposta de fases a seguir (Rincon et al., 1995): 17 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil IL·LUSTRACIÓ 2. Fases observació (Rincon et al., 1995) 3.2.4. Avantatges i inconvenients de l’observació. Com qualsevol tècnica d’investigació té els seus avantatges e inconvenients. Voleu saber quins són? AVANTATGES INCONVENIENTS Contacte directe amb la realitat Dificultat en extrapolar el resultats a observada. altres casos. Possibilitat d'observar els fenòmens quan És impossible observar tots els fenòmens ocorren. que es presenten. Aproximar-se i conèixer el punt de vista El desconeixement de la persona que de les persones observades. investiga sobre alguns elements previs a Poder contrastar el que es diu amb el la observació pot provocar errors que es fa. d'interpretació. Poder redefinir la investigació. El comportament de les persones no és Permet incorporar altres mètodes que real degut a que es senten observades. contribuiran a la fiabilitat dels resultats. TAULA 3. Avantatges e inconvenients de l'observació. 3.2.5. En resum.... Observar és una de les activitats quotidianes que han sigut objecte d’aplicació i sistematització en la investigació qualitativa i que ens permet el contacte directe amb la realitat que anem a investigar. Per a que siga rigorosa cal planificar-la i plantejar quina és la finalitat, on anem a observar, a qui, quan i amb quines tècniques. 18 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Com veieu, podem parlar-ne molt de la observació. Si voleu aprofundir més consulteu el capítol IV del llibre “Técnicas de investigación social y educativa” que es troba en l’apartat de recursos complementaris. Per a saber més... Sergi Fàbregues, Julio Meneses, David Rodríguez-Gómez, Marie-Hélène Paré-Técnicas de investigación social y educativa-Editorial UOC (2016) 19 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.3. Entrevista L’entrevista és un diàleg entre dues o més persones en el qual s’utilitza la conversa amb la finalitat de recollir informació. Es tracta d’ un procediment en el qual la informació s’obté mitjançant el llenguatge verbal i a través d’una dinàmica interactiva que es crea entre els participants. A diferència d’altres tècniques, permet un cert grau d’aclariment o exploració en les preguntes i respostes. Tècnica orientada a obtenir informació de formal oral i personalitzada sobre esdeveniments viscuts i aspectes subjectius dels informants en relació a la situació que s'està estudiant. Massot, Dorio i Sabariego, 2004, p336 Generar preguntes sembla fàcil, però dissenyar i fer una entrevista va més enllà de fer preguntes pertinents i adequades per assolir els objectius de recerca, ja que amb el mètode de l’entrevista es genera un context, situacional i interactiu, en el qual s’evoquen situacions socials en què aflore la informació requerida per a la investigació a través de les preguntes i les respostes. 3.3.1. Tipus d’entrevistes. Les entrevistes es poden classificar en diferents tipologies en funció dels criteris utilitzats (veieu un resum a la taula 5). La finalitat de conèixer els diferents tipus d'entrevistes no és memoritzar-les, sinó saber quina és la més adient en funció de l'objectiu de la nostra investigació. A continuació, s’explica breument els diferents tipus d’entrevistes: IL·LUSTRACIÓ 3. Tipus d'entrevistes. 20 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Entrevista estructurada. Les preguntes estan planificades i s’han de tenir en compte tots els aspectes que es volen registrar i com es volen preguntar. La persona entrevistadora ha de mantenir en tot moment una postura neutra. Les preguntes no permeten cap modificació i s’han de fer totes seguint l’ordre establert en el guió. Entrevista no estructurada. Es fan sense cap guió previ, i només es tenen com a referent les temàtiques o els àmbits d’interès per a la investigació. Això provoca una Segons gran flexibilitat en les respostes i adaptabilitat a les necessitats i característiques dels individus entrevistats, però requereix una gran preparació i un coneixement l’estructura i el elevat sobre la temàtica per part de la persona entrevistadora. disseny Entrevista semiestructurada. Es proposen una sèrie de preguntes que engloben els aspectes importants però es poden afegir o treure preguntes al llarg de l’entrevista. En aquest cas les preguntes solen ser obertes, la qual cosa possibilita més flexibilitat i matisos en les respostes, però la persona entrevistadora a partir de la resposta pot incloure categories. Inicial o exploratòria. Aquestes entrevistes que normalment es fan servir als inicis d’una investigació tenen com a objectiu identificar aspectes rellevants d’una situació o objecte d’estudi determinats. Proporcionen a l’equip investigador una primera impressió o faciliten un acostament sobre el fenomen estudiat. Segons el moment i De desenvolupament o seguiment. Tenen un doble objectiu: d’una banda, tracten de descriure l’evolució o el procés d’un aspecte o fenomen l’objectiu de la determinats i, de l’altra, s’utilitzen per aprofundir en la comprensió de l’objecte d’estudi. investigació Final. L’objectiu d’aquestes últimes és contrastar la informació al final del procés d’investigació. També es pot fer servir per informar sobre algun assumpte determinat al subjecte entrevistat. Individual: únicament hi ha una sola persona entrevistada. Segons el nombre de Grupal: es fan a dos o més individus de manera simultània. Els focus group o grups focalitzats són un tipus específic d’entrevista grupal en què es vol participants proporcionar a tots els membres del grup l’oportunitat d’interaccionar amb la resta. Aquest fet ajuda a la reflexió sobre l’objecte d’estudi però no busca arribar a un consens o punts en comú. Segons Focalitzada o monotemàtica. Com el seu nom indica, posen el focus en un aspecte concret vinculat a la investigació. Per dissenyar-les cal una l’extensió de preparació prèvia i profunda de l’equip investigador sobre l’objecte d’estudi. La informació que es pretén recollir és totalment subjectiva. l’objecte d’estudi No focalitzada. Són entrevistes que inclouen un ampli ventall de temes i que, amb freqüència, solen ser preparatòries, exhaustives i de llarga durada. Segons la Directiva o dirigida. La persona dirigeix molt l’entrevista per a facilitar i garantir el seguiment de la línia marcada i l’assoliment dels objectius directivitat de previstos. l’entrevistadora 21 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil No directiva. Al contrari, el rol del subjecte entrevistador és molt més passiu i permet a la persona entrevistada expressar-se obertament. 22 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Cal remarcar que aquests criteris que veieu a la taula no són excloents. Per exemple, es parla d’entrevista estructurada, de seguiment, grupal, focalitzada i directiva. Respecte a la classificació que vos he presentat m’agradaria detindrem en l’entrevista grupal, també anomenat grup focal. Dintre de les entrevistes segons el nombre participants trobem les entrevistes grupals o grup focal. Un grup focal consisteix en una entrevista a un grup de persones dirigida per un moderador/a a través d'un guió de temes. Es busca la interacció entre els participants com a mètode per a generar informació. El grup focal el constitueixen un nombre limitat de persones entre 4 i 10 participant, la persona que modera i, si és possible, una altra persona per a que observe. El interès del grup focal resideix en que s'aconsegueix informació en profunditat mitjançant el diàleg i debat de les persones que participen: opinen, argumenten, qüestionen, reflexionen... No s'obtenen xifres ni dades que ens permeten mesurar cap aspecte. Es treballa amb la informació que s'expressa en els discursos i converses dels grups. 3.3.2. Planificació de l’entrevista Qualsevol entrevista, siga del tipus que siga, fins i tot les menys estructurades, necessita una preparació. Per això és necessari realitzar un guió, més o menys tancat per a poder planificar l’entrevista de la millor forma possible. Aquest primer guió ha d’incloure els temes i subtemes que es volen recollir sobre l’objecte d’estudi i els objectius plantejats. En primer lloc, s’han d’identificar els grans temes o blocs de contingut que es volen tracta en l’entrevista, tenint en compte els plantejaments previs del disseny d’investigació. És important detectar aquelles qüestions que giren entorn d’un mateix aspecte, agrupant-les en una mateixa categoria o tema. Cal diferenciar entre quines preguntes són fonamentals, quines es poden eliminar i quines es poden fusionar i/o millorar, fent així un procés de depuració. Posteriorment cal decidir una seqüència narrativa i ordenar les preguntes en conseqüència. L’efectivitat de l’entrevista depèn, en gran mesura, de la seqüència en la qual es presenten les preguntes. És preferible començar per preguntes més descriptives que vagen conduint cap a les preguntes més complexes o delicades que es trobaran en el moment central de l’entrevista, quan l’interès del participant és més gran. Cal preveure també la durada: ha de ser suficient per recollir tots els aspectes importants, però ha d’evitar que s’allargue fins al punt de provocar cansament. 23 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil La selecció dels i les participants també forma part del disseny general de l’entrevista. En alguns casos es busquen subjectes clau o excepcionals que ocupen posicions úniques dins del seu grup, comunitat o organització; en d’altres, persones representatives d’un conjunt. La mida de la mostra, sobretot en investigacions de plantejament qualitatiu que no busquen cap representació estadística. La principal dificultat és obtenir un relat fluid, profund, sincer i fins i tot emocional de la persona entrevistada. Abans d’iniciar l’entrevista pròpiament dita, cal explicar tot allò que fa referència a la investigació i que afecta directament els participants: exposar els objectius de l’entrevista i de l’estudi, què es farà amb la informació obtinguda, quant de temps durarà l’entrevista i en quina mesura i com s’assegurarà la confidencialitat del subjecte entrevistat, en els casos que ho requereixen. Posteriorment, es demana el consentiment i, si resulta necessari, sobretot quan es tracta de menors, un permís formal i per escrit. Els primers moments d’una entrevista són determinants i en condicionen el transcurs. És important crear un ambient distès i establir un bon rapport. Fenomen que es crea entre dues o més persones en sintonia i que propicia un clima de confiança, credibilitat i interès. Per aconseguir aquest rapport s’ha d’utilitzar un llenguatge proper, iniciar un diàleg sobre algun aspecte relacionat amb l’estudi, però no nuclear, mostrar una actitud d’escolta activa... En definitiva, crear un clima de confiança i confortable on el subjecte no se senta jutjat o compromès. Un cop superat el moment inicial, la persona entrevistadora ha de conduir l’entrevista cap al gruix de les preguntes. En tot moment ha de ser conscient del guió, fins i tot pot disposar físicament d’un, i reconduir la conversa quan es desvie excessivament. El tancament o la finalització d’una entrevista és tan important com l’inici. És probable, sobretot en investigacions socials, que es torne a requerir la participació del subjecte i, per tant, cal assegurar-se que aquest procés s’efectua de forma adequada. 3.3.3. Avantatges i limitacions de l’entrevista. Aquesta tècnica és de les més personals, perquè es requereix un contacte directe entre l’equip investigador i la persona entrevistada i, a més a més, pot arribar a proporcionar informació més íntima i personal com idees i creences. Alguns avantatges o limitacions d’aquesta tècnica poden ser: 24 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil AVANTATGES LIMITACIONS − Gran consum de temps en la recollida i el − Gran quantitat d’informació anàlisis. − Permet aprofundir en la recollida de − La informació pot ser massa subjectiva. dades − Context no natural. − És una tècnica més flexible TAULA 4. Principals avantatges limitacions de l’entrevista com a tècnica de recollida d’informació 3.3.4. En resum... L'entrevista és una de les eines per a la recol·lecció de dades més utilitzades en la recerca qualitativa. Permet l'obtenció de dades o informació mitjançant el diàleg amb una o més persones. Aquesta interacció oral ens permet conèixer les opinions, percepcions, creences i reflexions sobre el tema que estem investigant. Si bé es cert que és una eina molt útil en la nostra investigació hem de cert conscients que requereix de temps i que cal planificar-la molt bé. A més a més, hem vist la possibilitat de fer entrevistes grupals, que en l’àmbit social permeten reflexionar i debatre sobre aspectes que resulten interessants. De segur que alguna de vosaltres heu participat en una entrevista, ja siga com a entrevistadora o com a entrevistada. Es necessita de pràctica per a poder dominar aquesta tècnica i amb la informació que vos presente el que pretenia recollir és la informació bàsica d’aquesta. Si voleu aprofundir més consulteu el capítol II del llibre “Técnicas de investigación social y educativa” que es troba en l’apartat de recursos complementaris. Per a saber més... Sergi Fàbregues, Julio Meneses, David Rodríguez-Gómez, Marie-Hélène Paré-Técnicas de investigación social y educativa-Editorial UOC (2016) 25 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.4. Enquesta i qüestionari L’enquesta és uns dels sistemes de recollida d’informació més antics dels quals es té constància. Actualment es presenta com una de les millors eines de recollida d’informació per conèixer els hàbits o interessos de cara al consum de les persones i per a fer pronòstic del resultats de les eleccions. És una tècnica que permet la recollida eficient de dades, moltes vegades a gran escala, per a extreure informació rellevant sobre una mostra o la població. L’enquesta és un procés d’investigació que, mitjançant un qüestionari, recull informació i dades de manera quantitativa. És important fer la distinció entre enquesta i qüestionari. L’enquesta agrupa tots els processos que es duen a terme, des de l’establiment del qüestionari en funció dels objectius d’investigació fins a la codificació de les respostes obtingudes a partir de la mostra. En canvi, el qüestionari és el llistat de preguntes a les quals s’ha de respondre. 3.4.1. Tipus de qüestionaris. Els qüestionaris poden estar conformats per diferents tipus de preguntes determinades per allò que es volen estudiar. Les preguntes es diferencien segons el contingut (preguntes objectives o subjectives), el tipus de resposta (oberta, tancada o elecció múltiple), la funció i les necessitats de l’estudi. Per a saber més... Com comentàvem, trobem diferents tipus de preguntes. Si vols saber més informació, pot ampliar-la en el document anomenat Diagnòstic i anàlisi de la realitat (pàgina 32) que trobaràs en l’apartat de recursos complementaris. Dins del grup de preguntes amb resposta tancada hi ha un tipus de resposta que rep el nom d’escales d’actitud. Aquestes es caracteritzen perquè estan formulades mitjançant la utilització d’escales i mesuren el grau d’una propietat. 26 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Les respostes d’escala ordinal són classificatòries, però, a més, exposen una jerarquia o ordenació entre els diferents nivells de la variable en funció del grau en què es presenta. Exemple de pregunta amb resposta d’escala ordinal Ordeneu aquests termes segons el grau d’interès de rebre informació sobre aquests temes: a) Política b) Esports c) Actualitat d) Economia e) Cultura Les respostes d’escala de mesura o d’estimació volen recollir la valoració o preferència que fa la persona enquestada dels diferents ítems que es presenten de manera graduada. Exemple de pregunta amb resposta d’escala de mesura o d’estimació Indiqueu el grau d’ús que feu de les noves tecnologies: a) Nul b) Baix c) Mitjà d) Alt L’escala Likert és un mètode d’escala bipolar que mesura tant el grau positiu com neutral i negatiu de cada variable. La variable s’ordena de menys a més intensitat en una seqüència de punts arbitraris. Són d’aquest tipus les preguntes d’acord i desacord, de satisfacció, o de qualsevol altre tipus de valoració subjectiva a partir d’una escala fixa significativa. S’elabora a partir d’una sèrie d’enunciats afirmatius i negatius, generalment cinc, que s’ordenen i se’ls assigna una puntuació. Exemple de pregunta amb resposta d’escala Likert Assenyaleu el grau d’acord o desacord amb la creació d’una narcosala al vostre barri: 1. Totalment en desacord 2. En desacord 3. Ni acord ni en desacord 4. D’acord 5. Totalment d’acord 3.4.2. Fases en la realització del qüestionari. Una vegada s’ha valorat positivament l’ús del mètode d’enquesta com a recollida de dades per dur a terme en una determinada recerca caldrà seguir els següents passos: 27 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Fiquem un exemple de com planificar un qüestionari. Imagineu que ens interessa saber el grau de participació dels i les joves d’un poble en la creació d’activitats culturals. Seria molt important conèixer les opinions i percepcions d'aquestes. Fer entrevistes individuals pots ser molt costós en quan a temps i disponibilitat, així que el qüestionari ens pot facilitar moltíssim aquesta recollida d'informació. Com ho podríem fer? 1. El primer pas és tindre clar el contingut atenen a l'objectiu de la nostra investigació. En aquest cas el que ens interessa és saber el grau de participació dels i les joves. 2. En segon lloc podem fer una recerca per internet per si trobem algun qüestionari que ja estiga elaborat i s'ajuste a l'objectiu de la nostra investigació. Si no en trobem cap caldria que l'elaborarem nosaltres. En aquest moment deuríem de pensar en el tipus de preguntes i el tipus de respostes. 3. Abans de confeccionar el qüestionari caldria plantejar-se a qui anem a passar-lo i què seria millor, si en format paper o en format digital. 4. Seguidament passaríem al disseny: faríem una introducció explicant la finalitat del qüestionari, un apartat amb les dades bàsiques (edat, sexe...) i ja passaríem a les preguntes. 5. En el cas de les preguntes, hem de pensar ben bé no sols el que preguntar sinó el tipus de respostes que volem obtindre (revisar apartat tipus de respotes). 6. Per a verificar el nostre qüestionari podríem passar-ho a altres companys/es per a veure si s’entén o si hi ha algun error. 7. Finalment l'enviaríem als i les joves donant un termini per a que ens contesten. 8. I, per acabar, ja passaríem a l'anàlisi de les dades que hem recollit. 28 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Per a saber més... Si voleu saber què s’ha de fer exactament en cada fase, podeu consultar el document Diagnòstic i anàlisi de la realitat (pàgina 36) que trobaràs en l’apartat de recursos complementaris. 3.4.2. Les TIC en l’administració de qüestionaris. L’ús de noves tecnologies en la investigació social ha produït grans avanços en la recollida de dades. En el cas del qüestionari, hi han algunes eines que han facilitat, no sols el disseny de qüestionaris, sinó també l'administració d'aquest i l'anàlisi de dades. Eines hi han moltes però, jo vos recomane: el Microsoft forms (poden accedir mitjançant l’identitat digital) i Google forms. A continuació, vos deixe un tutorial que explica com podem crear un qüestionari amb aquesta eina. Espere que vos siga d'ajuda. 3.4.3. Avantatges i inconvenients dels qüestionaris. Tal com hem vist en altres tècniques, els qüestionaris presentes avantatges i inconvenients que caldria tindre en compte a l’hora de seleccionar aquest instrument. 29 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil AVANTATGES INCONVENIENTS − Si no l'elaborem bé poden haver − Podem extraure gran quantitat preguntes que no siguen d’informació. comprensibles o no s'entenguen. − Fàcil interpretació i organització de les − Falta de sinceritat. dades − Algunes preguntes poden ser difícils − Són molt accessibles d'analitzar. − Podem enviar-lo a una gran quantitat de − Pot faltar informació del perquè mostra. d'algunes respostes. − No requereixen de molt de temps. − Poca flexibilitat. − Podem preservar l'anonimat. − Les tecnologies ens poden ajudar en la recollida i l'anàlisi de la informació. 3.4.4. En resum... L'enquesta és una de les tècniques de recerca social per excel·lència. Ens pot donar moltíssima informació en poc de temps i podem aplegar a moltíssima gent. Com totes les tècniques que hem comentat, té els seus inconvenients que caldria compensar amb la utilització d'altres tècniques que ens permeten triangular la informació. Tal com hem explicat, les tics han ajudat molt en el que respecta als qüestionaris, no sols per la facilitat de fer-ne i passar-los, sinó també perquè podem trobar molt exemples de qüestionaris estandarditzats. Vos recomane que, abans de ficar a elaborar-ne un, feu una recerca per la web, de segur que trobeu moltes idees. Ja sabeu, si voleu aprofundir més consulteu el capítol I del llibre “Técnicas de investigación social y educativa” que es troba en l’apartat de recursos complementaris. Per a saber més... Sergi Fàbregues, Julio Meneses, David Rodríguez-Gómez, Marie-Hélène Paré-Técnicas de investigación social y educativa-Editorial UOC (2016) 30 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.5. Tècniques de Diagnòstic Social Participatiu (DSP). Com sabem, la investigació-acció participativa (IAP) és un procés sistemàtic que es duu a terme en una determinada comunitat per conèixer les seues necessitats i tractar de trobar resposta, intentant implicar a tots els seus agents en el procés (Bartolomé i Acosta, 1992). El seu objectiu principal és la presa de consciència del grup i per això comporta un procés d'aprenentatge i d'immersió en la seva pròpia realitat. Així mateix, Barham i Fals Borda (1992) assenyalen que la IAP pot ser bàsica per a promoure l'acció popular per al canvi social en el procés d'efectivitat cap a la igualtat i la democràcia (Kemmis i McTaggart 2013). L'actuació de tota la comunitat és fonamental en el procés, convertint-se en el principal agent d'anàlisi, transformació i millora social. La finalitat és que la pròpia comunitat puga conèixer, analitzar, potenciar i proposar nous plans d'acció cap al canvi. D'aquesta manera garantim la «triangulació» de fonts, és a dir, la verificació de resultats a partir de diverses fonts d'informació, eines d'indagació i participants (Fernández, 2013). La utilització de tècniques de Diagnòstic Social Participatiu (DSP), possibilita avançar en aquest propòsit, és una eina de transformació (Marchioni 2001) i també un instrument de conscienciació que possibilita l'apoderament ciutadà i la democratització. L'objectiu d'aquestes tècniques és facilitar espais de reflexió col·lectiva per a iniciar processos creixents de participació-acció comunitaris que incloguen detecció de problemes i planificació de solucions (Moliner, 2012). Aquestes dinàmiques permeten que les persones que participen puguen provar la seva pròpia capacitat de produir i executar les seves idees, criteris o accions, i que aquesta capacitat puga crear un procés col·laboratiu i organitzatiu permanent en el temps. Perquè això siga possible, han de promoure el diàleg i la discussió des de la comunicació horitzontal i l'estímul del potencial crític i creatiu de les persones participants. A continuació, vos deixe algunes d’aquestes tècniques que ens permeten recollir informació de manera participativa: Per a saber més... Existeixen moltes tècniques DSP, si vols conèixer algunes més pots veure la publicació que vam escriure unes companyes de la Universitat Jaume I (també trobaràs aquest document en l’apartat recursos complementaris). Técnicas para la participación democrática (Aguirre, Benet, Moliner, Sales, Sanahuja i Traver, 2019). 31 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.5.1. Valore de mi, valore de tu. Què és? És una dinàmica participativa que promou un espai de reflexió tant cap a un mateix com cap al grup. Per a què Detectar aquells aspectes, habilitats, qualitats, capacitats… que es valoren, de tal forma serveix? que es converteixen en fortaleses tant per a la persona com per a l'equip. Cohesionar al grup i atorgar-li reconeixement. Com es Els qui participen es col·loquen en cercle, de peu o asseguts, com prefereixen. Qui desenvolupa? comença té una pilota i diu alguna cosa que valora de si mateix. Després diu el nom de la persona a qui li passarà la pilota assenyalant alguna cosa que valora d'ella. Així successivament fins que hagen sortit totes les persones. Variació: També es pot realitzar aplicant la dinàmica de «la teranyina» per a posar l'accent en les relacions. Qui comença es queda un extrem d'un cabdell de llana i es llança el cabdell, cada persona per la qual passi es queda subjectant un tros, de manera que es va quedant com una espècie de teranyina o xarxa entre les persones participants. Es recorda que la llana ha de quedar estirada, simbolitzant que si un afluixa la xarxa es ressent. Després la persona que facilita llança preguntes que serveixen per a reflexionar sobre la xarxa que es crea: Com s'han sentit? Quin significat ha tingut l'activitat? Què s'ha creat? Què els suggereix? Què els diu? Què succeeix si un solta, o si un estira, o si afluixa? Qui ha necessitat prendre més llana? Qui menys? Han portat ritmes diferents? Les persones que participen, a manera de pluja d'idees, van nomenant tot allò que els suggereix la xarxa. Dir el menys possible perquè tots els comentaris vinguen del grup. 32 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.5.2. Línia del temps. Què és? La dinàmica de la línia de vida o línia del temps (Alberich et al. 2009) facilita la construcció de la història del col·lectiu a través de la pluralitat de veus, enriquint el procés i facilitant que tota la comunitat parteix del mateix punt. Les experiències es comparteixen donant l'oportunitat d'analitzar tendències passades, esdeveniments importants, problemes o triomfs sobre les pràctiques en la vida de la comunitat (Aguirre, Sales i Escobedo 2013). Aquesta dinàmica ens facilita la possibilitat d'indagar, preguntar, esbrinar el viscut a cada moment, des de diferents mirades. És fonamental que cada persona aporte des de la seva subjectivitat i vivències, que el grup se sent part de la comunitat i protagonista del projecte. D'aquesta manera, podrem entendre aquests moments importants que han afectat la vida del col·lectiu i els seus participants i així, analitzar la situació actual i començar a definir la línia d'acció futura. Per a què Iniciar el procés d'anàlisi de manera conjunta. serveix? Realitzar una imatge de la pròpia comunitat. Projectar de manera conjunta el projecte que es vol desenvolupar. Com es En primer lloc, expliquem com es durà a terme la dinàmica i de quant temps disposem. desenvolupa? Concretem els espais en els quals treballarem i els materials. A continuació, el nostre objectiu és que els persones participants puguen expressar quins han estat els esdeveniments destacables dels últims anys segons les seves experiències viscudes. Per a això haurem d'organitzar bé els temps perquè totes parlen evitant monòlegs interminables. Alhora anirem recollint la informació en una línia contínua que pot estar en un paper continu o fins i tot ocupar una paret. La manera d'organitzar la informació: per dies, mesos, anys, èpoques..., és igual, sempre que ho fem per a destacar aquells esdeveniments que van marcar la història del col·lectiu. També es poden posar a dalt les valoracions més subjectives i a baix les més objectives. Hi ha múltiples maneres d'organitzar la informació però el més interessant és que siga el propi grup qui done curs a la seva creativitat fent pròpia la dinàmica per a sentir-se protagonista d'aquesta. Hem d'evitar estancar-nos en una única qüestió, en el seu lloc, indagar, preguntar, esbrinar què és el que va ocórrer en aquest moment des d'altres perspectives. Així, a poc a poc anirem creant entre tots la línia de vida del grup des de la major diversitat de veus possible. 33 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.5.3. El món ideal. Què és? És una dinàmica participativa posada en pràctica durant el procés de transformació del col·lectiu, la finalitat de la qual és conèixer l'ideal i els desitjos d’aquest Per a què Imaginar de forma col·lectiva l’ideal i els desitjos del grup. serveix? Orientar les accions i plans de futur. Aconseguir les propostes plantejades amb finalitats de millora respecte a la relació amb l'entorn i amb la construcció o transformació del grup. Com es En un clima de confiança, es reparteixen estrelles de colors (o núvols, fulles… o qualsevol desenvolupa? element evocador de la temàtica triada). S'explica a les persones participants en què consistirà la dinàmica, és a dir, cadascun d'ells reflexionarà sobre aquells aspectes que li agradaria que estigueren presents o que haurien de millorar-se. En aquestes estrelles s'aniran escrivint les il·lusions i desitjos de cadascun. A continuació, es deixa un temps per a la reflexió, permetent que els presents pensen en la seu món ideal, perquè posteriorment escriguen les seves idees en una o diverses estrelles retallades en cartolina, aquestes seran recollides introduint-se en una caixa. En finalitzar el procés i després de comptar amb totes les estrelles o «somnis», es llegirà i classificarà cadascuna elles amb la finalitat d'establir les línies d'acció. A més, es prepara un mural blau que representa l'univers, en el qual es penjaran les estrelles el desig de les quals es compleix. Aquest element variarà en funció de la temàtica triada. 34 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.5.4. DAFO Què és? El DAFO (inicials de Febleses, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) és una eina que permet a analitzar la realitat per a poder prendre decisions de futur. Pot ser un bon començament quan ens plantegem un nou projecte ja que ajuda a establir les estratègies i és en una eina de reflexió sobre la situació actual del grup. Per a què Analitzar realitat i reflexionar situació inicial. serveix? Establir accions de millora Com es L'anàlisi DAFO es divideix en dues parts: desenvolupa? Anàlisi intern: (Fortaleses i Febleses). En aquesta fase es realitza una fotografia de la situació del grup considerant les seves Fortaleses i les seves Febleses. Febleses: Les necessitats actuals que impliquen aspectes negatius que haurien de modificar-se. Fa referència a les limitacions o autocrítiques internes del col·lectiu. Fortaleses: Tots els aspectes positius que han de mantenir-se o reforçar-se. Constitueixen capacitats o factors d'èxit pròpies del col·lectiu. Anàlisi extern: (Amenaces i Oportunitats). Pertanyen al món exterior al grup però haurien de ser tingudes en compte bé per a superar-les les amenaces, o per a aprofitar les oportunitats Amenaces: tot el que suposa riscos potencials i que hagués de prevenir-se, però que no depenen de l'acció del propi col·lectiu, sinó que constitueixen elements externs. Oportunitats: Totes les capacitats i recursos potencials presents a l'entorn del col·lectiu. Una vegada realitzat l'anàlisi, és necessari definir una estratègia.. D'aquí el caràcter prospectiu de DAFO, la qual cosa serà de vital utilitat en la construcció d'escenaris de futur sobre la participació ciutadana. A partir dels quatre elements que componen la taula de DAFO, s'intentarà sintetitzar per a cadascun dels actors quatre tipus d'estratègies per al futur: Estratègies de Correcció: lligades amb les febleses. Com que es tracta d'aspectes negatius dependents del propi actor és necessari que corregeix com més aviat millor els fets o les situacions que els provoquen. Estratègies d'Afrontament: lligades a les amenaces. Cal afrontar com més aviat millor les qüestions desfavorables externes a l'actor, amb la finalitat de neutralitzar o eliminar els seus efectes. Estratègies de Manteniment: lligades a les fortaleses. Consisteix a reforçar i establir els llits necessaris per a mantenir (i en la mesura del possible potenciar) aquells factors interns d'èxit. Estratègies d'Aprofitament: lligades a les oportunitats. Es tracta d'aprofitar les oportunitats favorables de l'entorn amb la finalitat d'apropiar-les-hi i integrar-les en 35 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil l'acció del col·lectiu. 36 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.5.5. Deriva. Què és? Quan iniciem un projecte podem deixar-nos portar per l'entorn, sense cap objectiu, amb la finalitat de situar-lo i observar necessitats o peculiaritats que la rutina ha ocultat. D'aquesta manera, podrem entendre des del nostre punt de vista el context, ja siga un barri, una organització.... Analitzar la situació ens permetrà començar a definir la línia d'acció futura. «El caminar torna visibles els traços que dibuixen el territori aborigen» (Careri 2013, 9). La seva funció com a tècnica de detecció de necessitats resideix en què l'observar sense cap rumb ni objectiu, per llocs coneguts o no, ens permet advertir elements amagats per la semiòtica de l'espai. El que es torna quotidià, pot quedar invisible, però amb aquesta dinàmica som capaces de veure coses que no ens havíem parat a observar, facilitant perquè, que es puga adonar d'alguna necessitat que havia quedat oculta. A més, quan interactuem amb un context, automàticament atorguem significats a molts dels elements que en ell veiem. La funció de la dinàmica no serà doncs, pretendre omplir de coneixement el context, sinó que en caminar, donem un significat a aquest (Careri 2013). Per a què Observar l’entorn per tal conèixer la situació inicial de la qual partim. serveix? Reflexionar sobre els elements que conformen l’entorn. Com es La dinàmica és simple: «aterres» en el lloc on es vaja a realitzar l'acció, i camines i observes desenvolupa? sense rumb ni objectiu. Pot ser en grups petits i fins i tot individual (no es recomana grups grans perquè dispersen l'atenció i les converses dels integrants poden reduir-se). Una vegada tingues clar que és incert el que veuràs, estàs preparat per a «derivar». 37 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.5.6. Mapeig social. Què és? Es tracta d'una representació gràfica dels col·lectius, grups i organitzacions del territori i de les possibles relacions que s'estableixen entre ells (Alberich 2008). Per a què Introduir debats i incitar a la reflexió col·lectiva sobre el paper que juga cadascuna de les serveix? entitats o organitzacions en l'àmbit local i quines funcions i relacions ja estan establertes. Proposar canvis sobre la realitat existent. Detectar relacions conflictives, neutres o inexistents Com es Es recomanable fer un dafo realitzem un diagnòstic sobre febleses, amenaces, fortaleses i desenvolupa? oportunitats, que ens donarà una anàlisi més completa que el debat sobre punts forts i punts febles del territori o entitats diagnosticades. Repartim cartolines de diferents formes (p. ex., cercles, triangles i rectangles) dels diferents actors i agents i cal plasmar-lo de manera representativa en una paret o paper continu. Es comença elaborant un mapa del territori (aula, escola, barri, localitat, comarca, etc.) on se centrarà la indagació. Aquesta primera fase ja obliga a definir sobre un paper de gran format l'espai físic (i el mapa mental) que el grup té del propi territori. A més es poden efectuar mapes socials prenent com a referència una temàtica que interesse especialment. No obstant això, és important anar amb compte amb no fragmentar la realitat, atès que en una localitat tot està interrelacionat, especialment en els detalls més petits. Podem elaborar un mapa sociocultural d'un territori concret, un mapa social en què representem totes les entitats i actors en els àmbits relacionats amb la cultura, com són les institucions públiques i privades, equipaments, empreses de producció cultural, entitats sense ànim de lucre, professionals, creadors i artistes, i les relacions que es donen entre ells. Sobre aquest mapa, els diferents col·lectius que participen en el diagnòstic, simultàniament o consecutivament, utilitzen pòsits per a assenyalar aquells punts del mapa on detecten necessitats educatives, socials, ecològiques, econòmiques, de seguretat, d'oci, culturals, etc. Cada col·lectiu pot utilitzar el pósit d'un color per a distingir quins col·lectius detecten quines necessitats i en quins llocs del mapa. Si els col·lectius no coneixen el territori pot completar-se l'activitat fent una exploració conjunta del mateix per a detectar les necessitats a partir de l'observació durant el recorregut. Si voleu veure un exemple més concret vos recomane veure aquest vídeo. 38 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil 3.6. Criteris de rigor en l’anàlisi de la realitat i detecció de necessitats. La qualitat d'una investigació depèn del rigor amb el qual es realitza, que condiciona la seua credibilitat. El rigor en la investigació científica consisteix en el grau de certesa del coneixement que s'ha generat. Com aconseguim que la informació que recollim no estiga sesgada? Guba i Lincoln (1981) van postular uns criteris de rigorositat que cal tindre en compte quan estem fent la detecció de necessitats: CREDIBILITAT Les dades que recollim s'ajusten a la realitat? Per a contestar a aquesta qüestió cal fer una observació persistent del que estem analitzant i una triangulació de les dades. CONFIRMABILITAT Poden ser fiables els resultats? Cal fer una descripció detallada de les tècniques utilitzades i una descripció rigorosa de la informació que s'ha recollit. DEPENDÈNCIA La informació està consensuada? De nou hem de triangular la informació i comprobar-la amb els i les participants. Com veieu, la triangulació és un aspecte fonamental per a que les dades recollides tinguen rigor però, a què ens referim? Triangular consisteix a arreplegar informació des de diferents perspectives amb la finalitat de contrastar i comparar els fets, és a dir, comprovar la seua autenticitat i observar les diferències o semblances. Podem triangular recollint informació a les diferents persones que confirmen la realitat i el context que volem analitzar, però també utilitzant diferents tècniques/instruments. No obstant, cal tindre en compte un aspecte molt important: la triangulació no s'aconsegueix únicament pel fet d’utilitzar 39 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil diferents tècniques o preguntar a diferents col·lectius...S'ha d'assegurar que es pregunta la mateixa qüestió per poder contrastar la informació. 4. Establiment de les necessitats i/o prioritats de la realitat analitzada Recordem que ens trobem en la fase de diagnòstic en la qual es defineixen les problemàtiques socials on es vol intervenir. El passos que hem de seguir són el següents: Detecció de necessitats Establiment de prioritats Delimitació del problema 4.1. Detecció de necessitats D’acord amb Álvarez Rojo i altres investigadors (Álvarez Rojo, 2002), una necessitat és la diferència entre la situació real actual (per exemple, un context social determinat) i la situació esperada. És la diferencia entre els desitjos i les preferències dels individus i el que realment esdevé o la carència d’alguna cosa que es considera necessària. Si es vol intervenir en un context social/educatiu concret o amb uns col·lectius determinats és perquè s’ha detectat alguna necessitat que ha de ser coberta. En la fase de diagnòstic es necessari objectivitzar aquesta o aquestes necessitats, fer-les obvies als ulls de professionals i usuaris. Per tant, el treball de detectar les necessitats té elements tècnics, però també ideològics. Aquesta detecció de les necessitats també depèn d’aspectes ideològics, i cal ser conscients d’aquesta subjectivitat perquè la intervenció siga el més acurada possible. De nou, es posa sobre la taula la necessitat de la participació de les persones que participaran al projecte per tal de donar una visió coherent i aferrada a la realitat dels problemes i les necessitats. Les necessitats també depenen dels criteris tinguts en compte per tal de formular-les. Es poden establir les necessitats d’acord amb la referencia a una norma social existent, suposant que si no s’està complint aquesta norma (no entesa únicament des del punt de vista de la legislació, sinó des de la comprensió d’allò que es normal o no ho es en un context determinat) cal realitzar alguna intervenció. Es poden establir les necessitats des de la percepció dels subjectes, de tal forma que la valoració de les persones que participen de la intervenció són les que determinen si hi ha una necessitat o no. Una altra forma de determinar necessitats es la comparació amb altres situacions o grups: en aquest cas es parla d’una necessitat comparativa i es posa èmfasi en possibles situacions de desigualtat o injustícia en que diferents grups socials pateixen diferents condicions de vida. 40 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil La perspectiva des de la qual es formula una necessitat pot ser també un criteri per definir-la i, així, no és el mateix una necessitat formulada per un/a professional que una necessitat formulada pel subjecte d’intervenció. Les primeres són necessitats expertes mentre que les segones són necessitats consensuades o sentides. El context també juga un paper fonamental en la definició de les necessitats, ja que acaba definint la forma com un individu o grup es desenvolupa. Passa igual amb el moment de la intervenció, que és altre criteri que pot acabar donant forma a l’expressió de les necessitats. Finalment, les necessitats també es defineixen d’acord amb la jerarquia quant a la importància de les necessitats i el binomi col·lectivitat-individu, ja que pot haver-hi necessitats individuals i necessitats que afecten tot el col·lectiu. La detecció de les necessitats s’inicia perquè es busca obtenir la informació suficient sobre les carències existents en un context determinat i les possibilitats d’intervenció (Álvarez Rojo, 2002): sobre els objectius a perseguir i el tipus d’acció, sobre persones destinatàries, usuàries i professionals necessaris per a la intervenció, i sobre aspectes per justificar aquesta intervenció davant de responsables institucionals, polítics, econòmics o altres. Els requisits per iniciar aquesta detecció de necessitats són: Legitimitat: una detecció de necessitats es legitima quan en la recerca s’asseguren els drets de les persones investigades. Per exemple, el dret a la intimitat, la privacitat o l’anonimat. La intervenció també es legitima quan es èticament acceptable, fet que implica que cal detectar necessitats en la línia de superar situacions d’injustícia o reparar desigualtats. No s’investiga quines son, per exemple, les necessitats de les persones adinerades per acumular més riquesa. Utilitat: les necessitats detectades han de servir per obtenir un benefici social i/o individual; especialment si es tracta d’atendre persones o col·lectius vulnerables. Viabilitat: ha de ser possible avaluar aquestes necessitats amb els recursos pressupostats i, a mes, ha de ser possible actuar en aquestes necessitats. No es considera viable una detecció de necessitats si, una vegada establertes, no s’hi pot actuar. 4.2. Establiment de prioritats La mateixa definició del concepte necessitat du aparellada una característica bàsica: no totes tenen la mateixa importància. Entre les necessitats d’un col·lectiu o individu algunes són urgents i, a més, imprescindibles per poder avançar en la satisfacció de necessitats ulteriors mentre que d’altres poden ser accessòries. Establir les prioritats d’acció és, per tant, un pas necessari per a l’elaboració de la programació. En algunes ocasions s’ha esmentat que fer un projecte d’intervenció té elements que tenen a veure amb la voluntat o amb la ideologia de qui el du a terme i/ el projecta. Precisament són aquests punts de vista 41 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil individuals els que poden portar a qualificar com a prioritari o com a no prioritari un element d’intervenció. En algunes ocasions es pot prestar atenció a elements subjectius, però això no pot ser la norma de l’actuació: cal seguir els principis d’intervenció, i això fa que sega necessària una manera el més objectiva possible de definir les prioritats. Per entendre les necessitats prioritàries cal fer una adequada anàlisi diagnostica, però entre totes les tècniques interessants n’hi ha una que esta especialment indicada per obtenir indicadors rellevants respecte on s’ha d’actuar: l’anàlisi de Pareto. Gràcies a l’elaboració d’un diagrama de Pareto (UNIT, 2009), s’obté una jerarquia de causes i es poden prendre decisions al voltant d’on i quan ha de realitzar-se la intervenció. Un diagrama de Pareto no és altra cosa que una representació gràfica en la qual es mostren les dades rellevants sobre un problema determinat. Exemple d’anàlisi de conflictes en un grup de segon d’ESO En un grup d’alumnes de segon d’ESO hi ha hagut un total de 40 expulsions en un trimestre. D’aquestes expulsions, 21 tenen el seu motiu per parlar amb els companys quan el professor explica la matèria, 9 són per mirar el mòbil, 2 són per insultar un company, 2 són per contestar al professor, 1 és per agredir un company, 1 és per cantar en classe, 1 és per llançar una cadira contra la porta de l’aula, i la darrera és per sortir de classe sense el permís del professor. Els resultats queden així: Aproximadament el 80% de les expulsions són causades perquè els alumnes parlen entre ells o perquè fan servir el mòbil a classe. En l’exemple aquestes dues causes impliquen exactament el 80% de les expulsions. No és necessari que s’arriba a quantificacions exactes, però sí que és necessari que un petit nombre de causes acumulí un important pes quant als efectes. Si es vol actuar damunt les principals causes de desordre o expulsions en aquesta classe, cal proposar mesures en la línia de controlar l’ús del mòbil i/o de gestionar millor com i quan els alumnes parlen entre ells. 42 Metodologia de la intervenció social Alicia Benet Gil Una anàlisi de Pareto no nega la importància de les altres causes, però si que posa l’èmfasi en la necessitat d’economitzar els esforços en el sentit de resoldre el major nombre de problemes amb accions concretes i localitzades. En el mateix sentit, i seguint l’exemple proposat, es parteix de la idea que si es controlen les expulsions degudes a les principals causes, disminuiran també la resta de les expulsions. Per un costat, millorarà l’ambient general de la classe i, per tant, hi haurà menys oportunitats per a altres conductes mes disruptives i, per l’altre costat, hi haurà disponibles mes recursos per mantenir l’ordre que previndran l’aparició de les conductes mes agressives i irrespectuoses. En definitiva, el principi de Pareto ens permet tindre una visió globalitzada del que passa i prioritzar les intervencions. 4.3. Delimitació del problema i/o intervenció Una vegada hem fet un anàlisi de la realitat, hem detectat les necessitats i establir les prioritats; estem en condicions de delimitar quin és l’objectiu de la nostra intervenció. Per això, cal indicar clarament què és farà i per què. Ha de contestar a la pregunta: Quin és el problema o la necessitat que cal abordar? 5. Conclusions finals. Hem aplegat al final del tema 1. En aquest, hem treballat la base des de la qual es plantegen els projectes. Hem diferenciat entre Pla, Programa i Projecte, ja que, de vegades es poden confondre els termes. Una vegada tenim clar què un projecte d’intervenció social hem parlat de com es pot planificar-ne un. Això ens ha portat a parlar de la investigació-acció-participativa com la metodologia que ens permetrà indagar en les necessitats i plantejar intervencions de manera participativa. Per planificar, dur a terme i avaluar qualsevol projecte d’intervenció, siga del tipus que siga, cal conèixer en profunditat la realitat sobre la qual es vol intervenir. Només es pot accedir a aquest coneixement amb un apropament a l’objecte d’estudi i una recollida exhaustiva de tota la informació indispensable per entendre la realitat. Això ho hem fet aprenent diferents tècniques i instruments per a recollir informació: recopilació documental, observació, entrevista i grup focal, enquesta i qüestionari i, finalment, les tècniques de Diagnòstic Social Participatiu. Hem indagat en aquestes, hem dissenyat alguns instruments i hem reflexionat respecte a la importància de la triangulació de la informació. Finalment, hem mesclat tots aquests ingredients per a parlar de com detectar les necessitats d’un col·lectiu, prioritzar i, finalment, establir el problema o les accions que guiaran la intervenció. Totes aquestes qüestions les ficarem en pràctica en l’activitat d’aquesta quinzena. 43