Evolució de les Cures i el Pensament Infermer - Primer Parcial - PDF

EVOLUCIÓ DE LES CURES I EL PENSAMENT INFERMER Primer parcial – mòdul 1 Miguel Justo Esteban 1º infermeria  HISTÒRIA DE LA INFERMERIA PREHISTÒRIA I CULTIRES ANTIGUES En els inicis de la infermeria té una gran importància la dife...

EVOLUCIÓ DE LES CURES I EL PENSAMENT INFERMER Primer parcial – mòdul 1 Miguel Justo Esteban 1º infermeria  HISTÒRIA DE LA INFERMERIA PREHISTÒRIA I CULTIRES ANTIGUES En els inicis de la infermeria té una gran importància la diferenciació de l’activitat de cuidar (feta per part de la dona) amb el propòsit de preservar l’espècie i la infermeria relacionada directament amb els hospitals i els infermers. Durant molts segles infermeria i cures han compartir vincles exclusivament vocacionals. Podem diferenciar dos períodes molt diferenciats a la història, el primer és més vocacional (està relacionat amb el naixement dels hospitals) i el segon és més professional (les infermeres comencen a tenir formació); el segon es dona a finals del segle XIX. La infermeria és una professió que està inclosa en les ciències de la salut degut a que té criteris definits i objectius que s’assoleixen a través d’una metodologia que permet el desenvolupament d’una professió i avança en un camp específic del coneixement. Però el terme més rellevant que es podria dir és el següent: el precedent de la professió de la infermeria és la cura, és un terme inherent a la professió. Pel que fa a la etimologia; podem trobar que “cuidar” és el precedent de la professió de infermeria i que té un origen llatí el qual prové de: - “Cogitare” que significa pensar o discorre en algun terme. - Assistir al malalt. A la vegada també podem trobar altres termes llatins relacionats amb les infermeres i els hospitals: Hospes-itis: és referida al hoste, tant el que s’allotja com el que allotja. Hospitalis-e: referit a hospitalari, bondadós, benefici, etc. Infirmus: el malalt, el que està dèbil. Infirmatis-atis: debilitat (del cos), complexió dèbil, malaltia. Valetudinarium-ii: infermeria, hospital. Per la part anglosaxona trobem que la paraula “nurse” deriva de les paraules llatines “nutrire” (alimentar) i “nutrix” (dona que cria). Mentre l’avanç va succeint per part de la societat apareix el terme “infermeria” que concreta de manera més eficient l’activitat del cuidador. També, gràcies a que tenim registre de la història s’han aconseguit desmentir una sèrie de fal·làcies sobre la infermeria, les quals són: - La infermeria és un professió recent, sense història. - La infermeria és un professió de dones. - La infermeria és una professió subalterna.  EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES CURES INFEMERA La següent taula ENTRA a l’examen: Període Etapa de la infermeria Concepte de salut Prehistòria i civilitzacions Domèstica Manteniment de la vida antigues Cristianisme / edat mitjana Vocacional Valor religiós Món contemporani / món Tècnica Lluita contra les malalties modern (XIX-XX) (ATS) Món actual (segle XXI) Professional Equilibri entre l’ésser humà i l’ambient 1. Etapa domèstica: apareixen societats primitives i es realitzava amb la finalitat de mantenir l’espècie. L’objectiu era la satisfacció de les necessitats bàsiques com l’alimentació, la higiene, etc. S’utilitzava el contacte maternal per a transmetre benestar i era una ocupació portada per dones de la família o tribu (els homes s’encarregaven de la caça i la recol·lecció d’aliments). 2. Etapa vocacional: apareix el cristianisme i per tant hi ha un gran valor religiós. La dona és la que proporciona les cures i també els monjos. Donat a que va estar altament influenciat per l’aparició del cristianisme, les mesures que van adoptar es basaven en característiques religioses, és a dir, va haver una pèrdua del contacte físic a favor de la paraula (oració) per a resoldre els problemes. 3. Etapa tècnica: a partir de la meitat del segle XIX, coincidint amb l’avanç de la ciència; la qual es basava en buscar les causes de la malaltia, els recursos es van dirigir cap el tractament de la malaltia i el diagnòstic. Tots els procediments es realitzaven en hospitals i va ser necessària l’aparició de nou tipus de professionalitat a més dels mèdics: l’assistent tècnic sanitari. 4. Etapa professional: la infermeria s’integra a la universitat com a carrera professional, es desenvolupen teories, models i mètodes de treball científic (la infermeria és ciència). Es van professionalitzar l’activitat de cuidar i gran part dels recursos van ser destinats a promoure la salut per a evitar emmalaltir.  PREHISTÒRIA Desenvolupaven una sèrie d’actes que tenien com a objectiu el manteniment de la vida dels éssers vius per a permetre la reproducció i la perpetuació de la visa en grup. En aquest període s’estudia el procés d’hominització (evolució que van experimentar els homínids fins a arribar al ésser humà actual). Aquesta etapa avarca el període des de l’aparició del home fins a l’inici de l’escriptura. Com s’ha mencionat anteriorment a l’inici de la vida apareixen les cures en un intent de continuar la vida en grup i el principal objectiu de aquestes cures era perpetuar l’espècie. Van ser les dones les que van portar a terme aquestes cures i els elements que van utilitzar van ser l’aigua per a la higiene, pells per a l’abrigo i plantes per a l’alimentació; tot això juntament amb el contacte físic dona lloc al benestar. Per la part de les creences, tot allò que donava explicació al que succeïa, tant per la part de les malalties com per els desastres era el animisme. Llavors eren els “bruixots” els que interpretaven els fenòmens i realitzaven les curacions mitjançant rituals (basats en el pla sobrenatural). MALALTIES La ciència que estudia les malalties que van transcorre en la antiguitat per persones o animals s’anomena paleopatologia i els estudis d’aquesta ciència es realitzen sobre fonts primàries com restes ossis o momificats i secundàries com documentació contemporània i dades iconogràfiques (pintures rupestres; ja que no existia l’escriptura). Els mètodes que utilitzaven per a conèixer i tractar les malalties eren: Anamnesi: el “bruixot” interrogava per a conèixer la falta comesa i buscar la possible causa del càstig. Aquest terme es fa servir avui dia; és una valoració general, com ara una exploració. Observació: exploraven el cos del malalt en busca de alguna manifestació (exploració). Divinació Terapèutica: ho feien de dues maneres: o Empirisme: a partir de la farmacopea (ús de recursos dels tres regnes: animal [orina, pels, etc.], vegetal [tisanes, cataplasmes com la camamil·la] i mineral [fonamentalment ferro molt]) i també a partir de la cirurgia on es reduïen les fractures i luxacions, obrien abscessos i realitzaven trepanacions (per a alliberar a l’esperit maligne). o Màgia: era molt important per a ells el qui, on i quan es realitzava. Aquesta màgia es basava en quatre principis: i. El tot és igual a la suma de les parts, és a dir, el malalt podia estar present o només una part de ell (cabell, ungles, etc.). ii. Transferència: les forces sobrenaturals sortien del dos afectat i eren transferides a altre element animat o no. iii. Poder de la paraula: el ritual de curació havia de realitzar-se recitant o resant. iv. Elements secundaris: com música, amulets, danses, etc.  HOMINIDS I ETAPES Paleolític Es portava una vida nòmada (no havien ciutats ni pobles) i es sustenta en una economia basada en la depredació (centrada en la caça i la recol·lecció de fruits). Algunes de les primeres idees relacionades amb el tractament mèdic procedien de l’observació dels animals (causa-efecte): com ingerir herbes per purgar-se, submergir ferides en aigua per a desinflamar, despiojar-se uns a als altres, etc. La medicina també és instintiva: lliscar per aliviar el dolor, pressionar per a detenir una hemorràgia, etc. S’han identificat nanisme, gota, asimetria pèlvica, alteracions Australopitecs dentals com càries, hipoplàsia del esmalt i fractures dentals. A més, també s’han enregistrat fractures cranials i d’extremitats i una alta mortalitat infantil. És una espècie avançada encara que presentava lesions Homo erectus provocades per lluites, alteracions dentals, ratiquisme, escorbut (deficiència de vitamina C) i indicis de sinusitis (degut a la humitat i el foc en les coves). Homo Neanderthalensis Van començar a qüestionar-se la raó de les malalties i els dolors interns. Neolític S’inicia amb l’home cromanyó i és el període conegut pel canvi de vida. El homo Sapiens va passar de ser nòmada a sedentari i va començar a dedicar-se a la domesticació dels animals, l’agricultura i es va establir a prop de l’aigua (entre altres canvis). Van sofre tantes malalties com nosaltres, ja que hi ha una explosió de les malalties infecto-contagioses. CULTURES ANTIGUES Dins de les cultures antigues trobarem: mesopotàmia i Antigua Persia, Egipte, Índia, China i Palestina. MESOPOTÀMIA I ANTIGA PERSIA Pel que fa a les fonts de coneixement d’aquesta cultura són l’art, els monuments i les taules d’argila (la més important és el codi de Hammurabi i conté el codi de lleis més antic; dividit en 282 articles dels quals 9 són del ofici del curandero). En aquest es descriu el gran desenvolupament de la higiene pública, els drenatges d’aigua negra, la construccions d’excusats, articles del cos legal mèdic, la regulació del avortament, les transgressions sexuals, la estructuració del exèrcit de la professió mèdica, normes reguladores de la vida social, etc. Per la part de les consideracions en terme de salut i malaltia trobem que l’home en aquella època estava sotmès als déus i sacerdots, trobem el tabú (obligacions religioses i morals). Les malalties més comuns en aquell període van ser la sarna, tuberculosis i la pirosis. Els encarregats de la cura eren els sacerdots o escribes, així com els cirurgians que rebien remuneracions i/o sancions. Els mètodes utilitzats per al tractament de la malaltia es basava en l’observació de les aus, el naixement gemel·lar, la direcció del fum. S’utilitzava tant la màgia com el mètode empíric. I es les institucions per la cura s’anomenaven Xenodochia.