Criminologia 1.pdf

TEMA 1: CRIMINOLOGÍA COM A CIÈNCIA EMPÍRICA I INTERDISCIPLINAR 1. DEFINICIÓ DE CRIMINOLOGIA - Garofalo. La criminologia estudia el delicte, causes i els mitjans usats per a la repressió. - Larrauri. La criminologia estudia els comportaments delictius i reaccions de les societats. “Ciència empí...

TEMA 1: CRIMINOLOGÍA COM A CIÈNCIA EMPÍRICA I INTERDISCIPLINAR 1. DEFINICIÓ DE CRIMINOLOGIA - Garofalo. La criminologia estudia el delicte, causes i els mitjans usats per a la repressió. - Larrauri. La criminologia estudia els comportaments delictius i reaccions de les societats. “Ciència empírica i interdisciplinària (mètode), que s'ocupa del delicte, el delinqüent, la víctima i el control social (objecte) del comportament delictiu. Vol donar informació vàlida, assegurada (funcions), sobre la gènesi i dinàmica del problema criminal i les seues variables; crear programes i estratègies de prevenció eficaç del delicte i tècniques d’intervenció positiva en l’home delinqüent.” La criminología es una ciencia per: 1. Desenvolupa 1 mètode d’estudi propi basat en la interdisciplinarietat per l’anàlisi del seu objecte d’estudi que pertany al món real, verificable. 2. Té un objecte d'estudi particular i diferenciat: el delicte, el delinqüent, la víctima i el control social (formal i informal). 3. Funcions pròpies: donar informació vàlida i fiable sobre la criminalitat, desenvolupar programes de prevenció i intervenció efectives (reinserció/resocialització). 4. Té teories sobre el fenomen delictiu. 5. Ciència empírica, el coneixement es fa a partir de l'observació de la realitat: FETS. 6. Ciència CAUSAL-EXPLICATIVA: descriu la delinqüència, la realitat, i intenta explicar les causes per a formular hipòtesi i teories. 2. MÈTODE Mètode científic Conjunt de regles i procediments que són el fil conductor en qualsevol investigació científica. “Si no hi ha mètode, no hi ha ciencia”. Cercle de Wallace. L'activitat científica és un procés dinàmic interactiu entre la realitat i les teories que expliquen el seu funcionament. 1. Teoria. 2. Deducció. 3. Hipòtesi. 4. Operacionalització de conceptes. 5. Observació i recollida de dades. 6. Interpretació i anàlisi de dades. 7. Generalitzacions empíriques i contrast d'hipòtesis. 8. Inducció Mètode de la criminología: empiric i interdisciplinar - Mètode empíric: anàlisi i observació de la realitat, experimentació i inducció. - El seu objecte es troba en el món real, per tant, es verificable i mesurable. -La Criminologia vol conèixer la realitat per a explicar-la i comprendre-la. - No necessàriament experimental: pot ser inviable o il·lícita.Usa tècniques no experimentals. - El principi interdisciplinari: síntesi, integració i coordinació de les informacions sectorials procedents d’altres disciplines interessades pel delicte. - Cada conclusió es corregeix i enriqueix en contrastar-se amb les obtingudes en altres àmbits i disciplines.  3. TÈCNIQUES QUANTITATIVES I QUALITATIVES Tècniques quantitatives (positivisme) Explotació estadística: S’usen dades existents de l’administració pública per conèixer la delinqüència. - Experimentació: Control i intervenció de les variables de l’investigador per a veure com una variable manipulada efecte un altra. 2 grups semblants. - Enquesta: Aplicació d’1 procediment estandarditzat per obtenir informació de moltes persones d’una zona determinada ràpidament i econòmicament. Tècniques qualitatives (Interpretativisme) - Grups de discussió. Reunió per parlar sobre un tema social per analitzar com la gent pensa, què simbolitza per a ells aquest tema, i quines ideologies o creences hi relacionen. - Observació participant. L'investigador estudia un grup observant i participant en la seva cultura, apuntant-ho tot en un diari de camp. - Entrevistes. Es recull informació sobre la vida i opinions d'una persona sobre un tema, amb preguntes més o menys estructurades. El focus està en la perspectiva del subjecte. Triangulació (tables) - Dades: Utilitza diferent fonts d’informació sobre un mateix objecte d’estudi. - Investigadors: Equips de recerca interdisciplinaris. - Teòrica: Analitza un mateix objecte d’estudi des de perspectives diferents. - Metodològica: - Triangulació intra mètode: 1 mètode per a diferents tècniques. - Triangulació entre mètodes: Combinació entre diferents mètodes. TEMA 2: OBJECTE DE LA CRIMINOLOGÍA 1. OBJECTE D’ESTUDI DE LA CRIMINOLOGIA L’ objecte d’estudi marca la diferència entre la criminologia i altres disciplines. Evolució de l'objecte d’estudi de la Criminologia: Delinqüent → Control Social → Víctima La criminologia té com objecte com d’estudi la intersecció entre conductes delictives, valoracions i reaccions socials front aquestes conductes. 2. DELICTE La Criminologia pren el concepte de delicte del Dret Penal. Tanmateix, l’objecte de la criminologia és més molt més ampli, per estudiar també les conductes desviades/ antisocials que tenen incidència o relació amb el delicte. El Dret Penal está obligat a respectar el caràcter formal i normatiu del delicte pel Ppi. de Legalitat i té com a funció determinar la responsabilitat penal. La Criminologia s'ocupa del delicte des d'un punt de vista empíric. Procés de criminalització: El concepte de delicte respon a una ideologia i hem d'emmarcar-lo en un entorn social i temporal determinat. Lo important es saber perquè un fet es considerat delictes i altres no. Procés de criminalització d’una conducta: - Ha de ser reprotxable i interpretat com a il·legal. - Reconegut pels actors socials (víctimes). - Reconeixement del retret pel sistema judicial criminal i imposició d'una sanció apropiada (Principi de Proporcionalitat). 3. DELINQÜENT - Escola Clàssica: Defensa el lliure albir, el delinqüent escull lliurement no seguir la llei. - Escola positivista: la delinqüència està determinada biològicament o socialment. - Correccionalisme: El delinqüent es un malalt que necessita tractament individualitzat per corregir la seva conducta. - Marxisme: El delinqüent es una víctima de la estructura econòmica capitalista. - Orientacions Sociològiques: S’estudia la relació del delinqüent amb el medi social on realitza la seua conducta delictiva. L’estudi del delinqüent (qui delinqueix, quines són les seues característiques) és fonamental per a la Criminologia per a esbrinar els factors que influeixen en la conducta criminal per a previndre-la, a la vegada que determinar els factors de risc que concorren en una persona, per a evitar la comissió del primer fet delictiu i la reincidència. Globalització: àmplia l'objecte d'estudi a persones jurídiques. Per exemple: Delictes contra el Medi Ambient.  4. VÍCTIMA La Victimologia es la part de la Criminologia que s’ocupa de l’estudi de la víctima. Interés tardà (després de la 2a Guerra Mundial). Definició de Víctima: 1. Sentit estricte: persona que pateix un delicte. 2. Sentit ampli: aquelles persones que pateixen les conseqüències del delicte (familiars, amigxs...). 3. Las enquestes de victimització: eines de coneixements i anàlisis de les víctimes. La victimització és el procés pel qual una persona pateix les conseqüències negatives d'un delicte. Pot ser: - Primària: Els efectes negatius directes o indirectes del delicte sobre la víctima, físics o mentals. - Secundària: Els efectes que el procés penal provoca sobre la víctima. - Terciària: Els efectes patits pel delinqüent i altres persones pel compliment de la condemna. No tenen que veure amb el que ha fet el delinqüent. La informació facilitada per la victimologia en les últimes dècades ens diu: - No hi ha una separació clara entre víctimes i delinqüents, ja que els delinqüents també poden ser víctimes, i qualsevol persona pot ocupar ambdós rols. - Les persones més vulnerables socialment tenen més probabilitats de ser víctimes de delictes. - Les víctimes són importants per prevenir delictes, ja que aporten molta informació a la policia. - La imatge d'una víctima punitives és incompleta. Que la víctima puga parlar amb el seu ofensor o la justícia restaurativa ha provocat un desenvolupament d’experiències. 5. CONTROL SOCIAL Amb la Criminologia Crítica es produeix un canvi de paradigma i s'incorpora com a objecte d'estudi la reacció social davant el delicte. Control Social. Conjunt d’Institucions, estratègies i sancions socials que volen promoure i garantir el sotmetiment de l'individu als models i normes comunitàries. Com s'exerceix el Control Social? 1. Mitjançant l’existència d’una norma. 2. Mitjançant l’existència d’una sanció. 3. Mitjançant un procediment d'imposició de la sanció quan s'infringeix la norma. - Control Social Informal: actua sobre els subjectes en etapes diferents de la seua vida a través de la socialització. Es realitza per les institucions comunitàries i es regeixen per normes no escrites. El control social informal és dinàmic i evoluciona paral·lelament amb les societats. - Control Social Formal: normes escrites que formen el dret positiu. Es realitza per institucions formals que protegeixen i mantenen l'ordre social a través de mitjans coercitius. El control social més formalitzat és el Dret Penal, format per un conjunt de normes i els òrgans per a exercir-los: policia, l'Administració de Justícia, l'Administració penitenciària. L'estratègia més eficaç és utilitzar de forma coordinada el control social formal i informal. TEMA 3: FUNCIONS DE LA CRIMINOLOGIA Funcions essencials de la criminologia: explicació, mesurament, control i prevenció del delicte. 1. EXPLICACIÓ DEL DELICTE Com a ciència empírica , explica el fenomen delictiu: les seues causes i orígens. Elabora teories sota un paradigma, majoritàriament, positivista (causal-explicatiu). Postmodernitat. canvi de paradigma predominant a la funció del control de la delinqüència. 2. MESURAMENT DE LA DELINQÜÈNCIA Per culpa d’una xifra negra de la delinqüència, la criminologia té gran dificultat per esbrinar i mesurar les infraccions comeses realment. Mitjançant del mesurament podem conéixer les taxes de delinqüència d'un territori en un espai temporal determinat i la seua evolució al llarg del temps. També ens aporten informació sobre el perfil sociodemogràfic de la delinqüència i les víctimes (sexe, edat, raça…). Conéixer el volum de la delinqüència és útil per a crear una política criminal adequada de control i prevenció. Ferramentes de mesurament de la delinqüència 1. Estadístiques oficials Principal font d'informació per a conèixer el volum i l'evolució del fenomen criminal. És un instrument vàlid, però no és complet (conte molts biaixos), ofereix un punt de vista de la criminalitat des del punt de vista oficial. - Estadístiques policials (Anuario del Ministerio del Interior): ofereix dades al voltant de delinqüència coneguda per la Policia i les Forces i Cossos de Seguretat, Policia Nacional i Guardía Civil. - Estadístiques judicials: procediments que fan els tribunals de justícia (Memòries de la Fiscalía General del Estado i Consejo General del Poder Judicial). - Estadístiques Penitenciaries: número de persones internes, condemnades com preventives. NO PODEM COMPARAR LES DADES UTILITZEN METODOLOGIES DIFERENTS I MESUREN COSES DIFERENTS. L’Anuario del Ministerio de Interior: recull les dades de les detencions realitzades per les Forces i Cossos de Seguretat i policies autonòmiques,per tant, són dades d’autories i víctimes. Les dades de la Fiscalía General de l'Estat: nombres de diligències obri cada any, quan té coneixement de la comissió d'una infracció. El Consell del Poder Judicial: dades de les sentències dictades i condemnes impostes, condenas imposades, sobre el fet delictiu.  2. Estadístiques de victimització - Hi ha un canvi de perspectiva respecte a les estadístiques oficials, ara, el volum de delinqüència i la seua evolució es fa des de la perspectiva de la víctima. - Ens permeten comparar i completar les dades amb les estadístiques oficials aproximant-nos a la xifra negra. - Obtenim informació sobre: percentatge de població victimitzada, les raons per les quals la gent no denuncia uns certs delictes, percepció de seguretat de la ciutadania... - La informació ens ajuda a: elaborar programes de prevenció i disminució del risc de victimització. - Enquesta Internacional de Víctimes de Delicte (ICVS) 3. Estudis d’autoinforme. Són instruments per a conèixer millor el fenomen de la delinqüència juvenil, les dades obtingudes serveixen per a la prevenció i elaboració d’estratègies d'intervenció. - Són anònimes i de lliure participació orientada a autories o potencials autories sobre la comissió de conductes il·legals. Tenen com a finalitat, conèixer el número de delictes realment comesos. - Es dirigeixen a població juvenil i se'ls pregunta per la comissió o no d'uns certs fets delictius durant un període de temps determinat (menor gravetat i conductes antisocials). - S'extrau informació detallada sobre els comportaments delictius, sobre les característiques sociodemogràfiques i l’estil de vida dels delinqüents juvenils. 3. CONTROL DE LA CRIMINALITAT El control del delicte El control del delicte s'ha convertit en l'objectiu prioritari de la Criminologia, i tot i que pot fer-se a traves de diversos mitjans, el més rellevant es el Dret Penal. - Teoria consensualista. La legitimitat del Dret Penal per al control social es basa en el consens, l'acord majoritari dels valors i interessos defensats pel Dret Penal. - Teoría conflictualista. No hi ha consens en les societats sinò conflicte. Diferents grups socials peleen per imposar els seus interessos i valors. El Dret Penal és l'eina del grup més poderós per a imposar i protegir la seua voluntat. El control social penal és un comunicat del control social. Finalitat: control del delicte i la seua prevenció. S'inclou dins del control social normativitzat perquè es recullen en normes, en el Codi Penal i lleis penals especials. El control penal és limitat, esta sotmés als principi constitucionals, al principi d'igualtat i ha de respectar els drets de la ciutadania i els Drets Humans. En l’ordenament jurídic espanyol el principi que inspirava la intervenció del Dret Penal era com a últim recurs. Però, amb la societat del risc, s'ha substituït maximitza la intervenció i expansió del Dret Penal.  4. PREVENCIÓ DEL DELICTE La prevenció del delicte és essencial per a la Criminología, ja que té la tasca d'identificar i incorporar programes i respostes preventives per a reduir al mínim la delinqüència i desviació. La delinqüència es pot prevenir en la societat: programes socials i mecanisme de control informal. Des de l'inici de la Criminologia s'ha recorregut a diferents mitjans i estratègies per a previndre i reduir la delinqüència (intervenció de les causes: socials o individuals, reducció d'oportunitats...) Classificació dels tipus de prevenció: - Prevenció primària: Dirigida a la població en general. Encara no s’ha comès el delicte. El que es vol es prevenir un delicte. Per això, s’identifica i canvia les condicions que poder portar a cometre un delicte. (llums, policies socials..) - Prevenció secundària: Dirigida a persones/grups en risc. No s’ha comès el delicte. El que es vol es evitar que les persones en risc comencen a desenvolupar conductes delicitives amb accions legislatives (control d’armes) i policials (on hi ha més delinqüència). - Prevenció terciària: Dirigida als delinqüents. Ja s’ha comès el delicte. El que es vol es prevenir la reincidencia (cometre 1 altre delicte) amb la reinserció, reeducació, tractaments penitenciaris o asistencia postpenitenciaria. TEMA 4: LES PRIMERES ESCOLES Orígens de la criminologia La criminologia actual, respon, a una llarga evolució, amb disputes teòriques i metodològiques: lluita d’escoles. Volen independitzar-se de les disciplines mare (psicologia, sociologia, biologia i psiquiatria) 1. ESCOLA CLÀSSICA L'escola clàssica no es considera “teoria criminològica”, ja que el seu principal objectiu no és la delinqüència, sinó adaptar el sistema penal als nous valors de la societat en substituir l'Antic Règim feudal (sistema cruel, inhumà i estamental). Principis rectors del dret penal liberal (Beccam) Castigar millor Aquests són els principis del dret penal liberal: 1. Lesivitat: El delicte causa danys morals i socials. 2. Legalitat: Els delictes han de ser definits per llei, per evitar que els ciutadans siguin castigats per actes no establerts per la llei. La llei limita el poder del jutge. 3. Jurisdiccionalitat: Només un jutge pot imposar penes, seguint la llei creada pel Parlament. 4. Culpabilitat: Només es condemna qui comet un delicte i té capacitat de raonar. 5. Proporcionalitat: La pena ha de ser adequada al mal causat i a la culpabilitat de la persona. 6. Humanitat: És prohibeix la pena de mort i les penes corporals. Aportacions a la criminologia - Tots els homes son lliures, racionals i capaços de fer un càlcul de costos i beneficis. - Les penes són útils per prevenir la delinqüència. Les penes son utils si presenten: - Severitat: La pena ha de ser més greu que el benefici que s'obté del delicte. - Certesa: Les penes han de ser aplicades de manera segura i el culpable ha de saber que serà castigat. - Celeritat: La pena ha de ser imposada immediatament després del delicte, perquè la relació entre delicte i pena sigui clara. Nou sistema de penes (Bentham) L'escola clàssica va criticar les penes del règim feudal (pena de mort, els càstigs corporals, la deportació) per cruels i inhumanes, així doncs s’interessa per penes mes humanes. La pena que millor s'adapta es la presó. Bentham va crear un model arquitectònic i regles detallades per a la presó, per a complir amb la finalitat de reforma i custodi. - Separació i classificació dels interns per sexe, edat i tipus de delicte. - Dret a la feina o necessitat de planificació. - Dret a l'aliment, vestit, neteja personal i salut. - Obligació a la instrucció i l'ocupació del diumenge. - Finalitat dels càstigs: vigilància permanent i eficàcia reeducadora  2. PRIMERES TEORIES CIENTÍFIQUES DE LA CRIMINALITAT: L’ESCOLA POSITIVA Antecedents científics Abans del naixement de la criminologia es feien aproximacions a les causes i prevenció del delicte. Antecedents científics de l’estudi del delicte i del delinqüent: 1. Fisonomia (16) Relaciona certs trets físics amb el comportament (psique). Della Porta, associa la forma dels elements de la cara a determinats tipus de delinqüència. Antecedents de l’antropologia criminal de Lombroso. 2. Frenologia (18) comportament criminal com a conseqüència de malformacions cerebrals (mesura i forma del crani). 3. Estadística Moral o Escola Cartogràfica (19): S’ocupa de la influència del medi on es desenvolupa la delinqüència. El delicte és un fenomen social, produït per fets socials, els quals són detectable i determinats estadísticament i es poden preveure numèricament. Va reconèixer la xifra negra. Formula lleis tèrmiques que estableixen el tipus de delicte que més es cometia en cada estació de l’any. El seu treball és la base de la Sociologia Criminal. Escola positivista Sorgeix en Italia en el Segle XIX. Intenten explicar la delinqüència mitjançant els mètodes de les Ciències Naturals, separant-se de la idea de racionalitat de l’escola clàssica. IDEA CLAU: la defensa de l’anormalitat biològica de la delinqüència. Presumpció determinista de la teoria: 1. Es preten explicar l’acte delictiu mitjançant lleis universals. 2. Defensen una anormalitat biològica (determinisme) de la delinqüència. Teoria del Criminal Nato Hipòtesi: El criminal és un ser que no segueix l’evolució normal de l'ésser humà. 1ª Fase: Analitza cranis de criminals per a trobar semblances antropomètriques amb éssers primitius. 2ª Fase: Estudia delinqüents empresonats. Resultats: Els criminals analitzats tenen característics dels salvatges (front eixida, excessiu desenvolupament de mandíbules, escassa capacitat cranial o el volum de les orelles). Conclusió: Des de que neixen (nata) tenen característiques diferents, perquè tenen característiques diferents a aquelles que tenen en comú tots els éssers humans. Aquests s’han quedat en un estat anterior en l'evolució. Tenen AVISME. Concepcion plurifactorial de la criminalitat Punt de partida: en tot delinqüent hi ha una persona biològicament anormal. Segons el tipus de criminal perquè faci un delicte ha de passar factors ambientals. Metodologia: estudis antropomètrics més estadístiques de criminalitat. Buscar relació entre característiques físiques i el comportament. Conclusió: el delicte producte de 3 factores: antropològics, físics i socials.  ENRICO FERRI Delicte com a resultat de l’acció de factors individuals, físics i socials. - Factors antropològics: constitució orgànica del subjecte, constitució psíquica, caràcters personals como raça, edat, sexe, estat civil, etc… - Factors Físics: clima, estacions, temperatura, etc. - Factors socials: densitat de la població, opinió pública, família, moral, religió, educació, alcoholisme. · Llei de saturació criminal: Un científic podria preveure amb exactitud el numero de delictes i classes de crims en una societat i moment concret, si es poguera tindre en compte tots els factors individuals, físics i socials i poguera quantificar la incidencia de cada factor. · Classe més elevada (- nombrosa): Hi ha persones que no cometen delictes perquè són moralment honestes per naturalesa, guiades pel seu sentit moral, la religió i la seva consciència o l'opinió pública. Es comporten bé per costum o per herència, el Codi Penal és innecessari per a elles. · Delinqüents nats: Hi ha persones que no tenen sentiments d’honestedat, ni educació i lluiten per sobreviure, que hereten voler delinquir als seus descendents. Això es veu com un retorn a comportaments primitius, i les amenaces de pena són inútils per a ells. · Delinqüents d’ocasió: Hi ha persones que no són delinqüents per naturalesa però tampoc completament honestes, oscil·lant entre el vici i la virtut (bé o mal). Tenen cert sentit moral i educació, i les penes poden influir-los positivament. Les penes són útils si es basen en principis científics de disciplina penitenciària i una prevenció social eficaç que redueixi les oportunitats de delinquir. TEMA 5: EL MODEL SOCIOLÒGIC → TEORIES CRIMINOLÒGIQUES 1. L’ESCOLA DE CHICAGO Universitat de Chicago (1892): 1r Dpt. de Sociología d’EEUU en aplicar el mètode científic en l'estudi del comportament humà i social. Amb els seus treballs volien millores de les condicions vitals: pragmatisme americà. Interaccionisme Simbòlic: el focus està en allò micro. Els subjectes es mouen, relacionen, interactuen en xicotets grups i mitjançant el llenguatge. És aquesta interacció la que influeix en la personalitat i conducta. Ecologia humana Principals representants: Robert Parks i Ernest Burgess Hipòtesi: Existeixen formes d’organització humana que produeixen més delinqüència que unes altres. Laboratori: Chicago Punt de partida: En societats urbanes i industrialitzades la criminalitat és producte del control social dels grups primaris. La desviació social és una expressió de la desorganització social. Teoria de la desorganització social Investigació sobre delinqüència juvenil en Chicago. SHAW & McKAY (1942) Juvenil delinquency and urban areas. Objecte: determinar si les zones de la ciutat de Chicago tenen taxes diferents de delinqüència juvenil. Resultats: Existeix una gran diferència de delinqüència entre les àrees de la ciutat. Existeix una gran concentració en les àrees centrals i no existeixen variacions significatives en els períodes estudiats. Conclusions: allò que explica la delinqüència no és l'origen de la població sinó les seves condicions vitals en determinades àrees de la ciutat. Punt de partida: Desorganització territorial de la delinqüència. Característiques de les àrees: - Habitades per gent pobra. - Alta heterogeneïtat cultural. - Deterioració física. - Alta taxa de delinqüència adulta. Explicacions: 1. No ecològica: Per a les persones pobres és més difícil satisfer-se amb recursos lícits. 2. Ecològiques: Les característiques de les àrees impedeix la pràctica dels valors comuns per 3 raons:es relacionen menys, no hi ha tant de control dels comportaments desviats i hi ha una major exposició de la joventut a valors desviats.  2. TEORIES ESTRUCTURALS: ANOMIA-TENSIÓ Robert MERTON(1938) Anomie and Social Structure. Objectiu: Descobrir com algunes estructures social fan pressió a algunes persones per a tindre una conducta delictiva i/o desviada. El somni americà té 3 axiomes culturals: 1. Totes les persones han d'esforçar‐se cap a les mateixes metes elevades. 2. El fracàs és només un obstacle momentani cap a l'èxit definitiu. 3. El vertader fracàs està a reduir l'ambició o renunciar a ella. Societats anòmiques i les seues característiques: 1. Desequilibri cultural entre fins i mitjans. 2. Universalisme en la definició dels fins. 3. Desigualtat d'oportunitats. Tensió entre estructura cultural (emfatitza les metes) i social limitant , d'oportunitats lÌcites, per a uns certs grups socials. CONFORMITAT: L'adaptació més comuna (i publicitada) és seguir els objectius acceptats i usar mitjans legítims, fent que el crim sigui rar i marginal. (dones cuina, homes treball, tele, anunci) INNOVACIÓ: És com anomena Merton a la creació d’alternatives cap a l'èxit, a través de mitjans il·legitims. RITUALISM: No hi ha una resposta delictiva, sino merament desviada. Aquestes persones són vistes com a fracassades socials. APATIA/RETIRADA: Són persones que rebutgen els fins i mitjans oferts i no busquen estratègies alternatives (gent sense casa, addictes…) Són considerats estranys perquè trenquen amb les normes i relacions socials, generant una anomia intensa. REBEL·LIÓ: Busquen reemplaçar els valors i estructures de la societat per alternatives noves. Inclou des de conductes desviades (desobediència civil) fins a actes delictius com la violència per promoure canvis. 3. TEORIES DE L’ASSOCIACIÓ SOCIAL DIFERENCIAL Creada per Edwin H. Sutherland en el 1924. Criminologia Es va formar en l’Escola de Chicago i el seu objecte d’estudi era la delinqüència de coll blanc. Intenta construir una teoria general de la delincuencia identificant els factors universalment relacionats a la delinqüència. La seua teoria es un punt d’inflexió en la criminologia. La seua teoria en 2 nivells: - Macro: Es una organització diferencial que té valors diferents que entren en conflicte. - Micro: Aprenentatge dels esquemes amb comportament diferenciat. El delicte és un comportament que s'aprén com qualsevol altre. El contacte diferencial/aprenentatge es fa mitjançant un procés d’interacció comunicatiu, que porta al comportament delictiu. El procés d'aprenentatge del comportament delictiu pot ser verbal o no verbal, i inclou tant les tècniques per cometre el delicte com les justificacions per aquests actes. Aquest aprenentatge ocorre en els grups més propers a la persona. A més, diversos factors influeixen en aquest procés, com la durada, la freqüència, el lloc i la manera en què es produeix el contacte. Principi de l’Associació Social Diferencial: Una persona es converteix en delinqüent perquè en el seu entorn hi ha moltes definicions favorables cap al delicte que va aprendre i que prevalen sobre les definicions favorables a la Llei. Qüestiona el vincle que assumit entre la delinqüència i la pobresa. 3 motius: - La correlació es basa en estudis de la delinqüència detectada, pel que hi ha delinqüència que no es té en compte com la del coll blanc. - Les explicacions que venen d’aquestes teories no s’apliquen a la delinqüència de coll blanc. - La delinqüència como no es pot explicar només amb la pobresa, com havia mostrat l’Escola de Chicago, sinó per processos socials més amplis i complexos. Delictes de coll blanc Definició: És un delicte comes per una persona respectable amb un alt estatus social i econòmic i que es realitza durant la seua ocupació o professió. Aquestes persones no es consideren a si mateixes com a delinqüents (racionalització del delicte), les seues accions no els configuren, perquè justifiquen les seues accions creient que es una forma legítima de fer negocis. I té un tractament diferent aquesta delinqüència (mediatica, judicial o penitenciaria) 4. TEORIES DE SUBCULTURES DELICTIVES Subcultura: Es un subgrup que es distingeix del grup on es troba per alguna cosa important. Subcultura delictiva: Quan la subcultura legítima (aprova) comportaments o valors que la majoria de la societat considera inacceptable. Objecte d'anàlisi: la delinqüència juvenil en les bandes. Tradicions criminològiques Teoria Asociació diferencial: Proces d’influencia cultural sobre la persona. Teoria Anomia-Tensió: Resposta a la frustració dels joves de classe obrera en una cultura que emfatitza l’èxit econòmic.  SUBCULTURES EXPRESSIVES (COHEN) Perfil: joves de classe obrera i gènere masculí que pateixen un greu problema d'estatus que poden superar amb les subcultures. Ètica de la classe mitja (valors socials dominants) traspassen totes les esferes socials, fins i tot, en les famílies dels xics de classe obrera que els transmeten l’objectiu cultural de l'èxit social. Frustració: quan intenten guanyar reconeixement en el grup majoritari, però els seus orígens familiars i la seva situació d'inferioritat social, juntament amb l'estatus adquirit a través de l'educació, els generen sentiments negatius. Solucions a la falta d’Estatus - Conformista: S’esforça per ser un bon xic i per aconseguir reconeixement pel grup hegemonic, encara que suposi competir amb menys condicions que els joves de classe mitjana. - Renunciar a la lluita: Acceptar la seua situació d’inferioritat respecte els joves triomfadors i es debilita el malestar d’estatus ajuntant-se amb altres joves de classe obrera que ja han acceptat la seua condició. - Subcultura delictiva: Canvi de marc de referència per un que valori les seves capacitats i qualitats. L’activitat grupal es caracteritza per: - Delinqüència expressiva: Satisfà les necessitats d’oci i permet adquirir estatus en el grup. - Delinqüència maliciosa: Plaer per donar por i mal als altres bons xics, i per infringir les normes. - Oposició a les normes dominants: La pauta del seu comportament son les normes dominants per a contradir-les. - Versatilitat: Varietat d’actes desviats. - Cerca del plaer a curt termini: Resposta impulsiva per a fer algo que els puga divertir. - Èmfasi en l’autonomia del grup: S’ajuden entre ells pero son hostils amb les persones i institucions fora del grup. SUBCULTURES INSTRUMENTALS (CLOWARD-OLHIN) Cloward i Ohlin (1960) son alumnes de Merton. Completen la Teoria de l’Anomia afirmant que no totes les persones que senten tensión tenen les mateixes oportunitats de delinquir o implicar-se en activitats delictives. Oportunitats il·legitimes diferencials: els mitjans com de coneixement per cometre conductes il·legals. Totes dues oportunitats, necessàries per a fer activitats delictives es troben en 3 tipus de subcultures: 1. Subcultura conflictual 2. Subcultura criminal 3. Subcultura de retirada Quan en un barri no hi ha oportunitats il·legitimes (cometre delictes sense ser capturat), no es pot desenvolupar una subcultura expressiva a la instrumental (que utilitza el delicte com a mitjà per arribar als seus objectius). I per això, per a resoldre la seua frustració es farà a través de la subcultura expressiva o conflictual (agressivitat o desobediencia). - SUBCULTURA CONFLICTUAL: L’exhibició de força, com la violencia entre bandes, es fa per aconseguir estatus. Els valors del grup inclouen el culte a la masculinitat, l'honor, defensar el grup davant qualsevol provocació i ser solidaris entre els membres. No és molt duradera per la manca d’organització (fàcil per a la poli), característica de l’adolescència. - SUBCULTURA CRIMINAL: Les subcultures expressives expliquen l’inici d’una activitat delictiva, pero pot transformar-se en instrumental quan en el barri existeixen oportunitats amb aquestes característiques: 1. Hi ha una delinqüència adulta triomfadora. 2. Xarxes que connecten els joves amb el món adult, transmetent motivacions i tècniques per cometre delictes. 3. Una certa acceptació o protecció per part de la societat convencional (com policies corruptes o advocats). El jove en abandonar la subcultura expressiva (cultura de frustrament…) , desenvolupa un comportament disciplinat, instrumental (mitja per aconseguir els seus objectius) orientat a la carrera delictiva. La subcultura criminal està controlada pel món adult. - SUBCULTURA APÀTICA: Es basa en el consum de drogues com a forma de gestionar la frustració i els problemes. Aquests joves han fracassat tant en el mon convencional com en el delictiu, i tenen inclinació als mitjans lícits (bons, com buscar treball) que els impedeix recorrer als il·lícits (dolents). 5. TEORIA DELS VINCLES SOCIALS (T. HIRSCHI) Travis Hirschi causes de la delinqüència 1969 Rebat les Teoria de la Anomia i les teories culturals. 1. S'assumeix que les altes aspiracions no satisfetes són les motivadores. 2. Presumeix una relació entre classe social i delicte. 3. La delinqüència s'explica per l'aprenentatge de valors culturals diferents El comportament delictiu ha de ser explicat de “manera negativa”. La gent respecta la llei perquè se sent unida a l'ordre social. Vincles (Social bonds) que uneixen a una persona amb la societat: 1. Aferrament (apego), que ens fa sensible a l'opinió dels altres. 2. Compromís, implica sentir-se unit a la societat. 3. Participació, prendre part en les activitats convencionals. 4. Creences, compartir els valors socials. Treball empíric: Qüestionari d’autodenuncia a estudiants (3600). Resultats: 1. Aferrament als altres: - Pares: Com més gran vinculació afectiva es va generar amb els pares menors possibilitats de delinquir. - Escola: El jove acadèmicament competent posseïa una major capacitat de preveure les conseqüències dels seus actes i a més arriscava més en el cas que decidir delinquir. El desagafe feia l'escola implica que el jove deixa d'experimentar aqueix control social. - Grup d’iguals 2. Compromís amb les metes socials: Les aspiracions eviten la delinqüència i no la motiva (com assegurava la Merton). - Els joves que menys delinqueixen son els que tenen més aspiracions, perque son els que mes arriesgan. - No hi ha sentiment de frustració ja que les aspiracions, generalment s’adeqüen a les expectatives. Les aspiracions són el fre de la delinqüència. 3. Participació en activitats convencionals Si els joves estan ocupats en activitats no delinqueixen. - En l’estudi no aconsegueix comprovar aquesta relació - Les activitats lúdiques convencionals neutralitzen la delinqüència. - No obstant això, si hi ha una correlació positiva entre el poc temps de dedicat a l'estudi i la delinqüència. L'important no és que la joventut faça alguna cosa, sinó el que fa, ja que d’això depenen les aspiracions. 4. Creença de la necessitat de respectar la llei “La delinqüència no passa perquè algú cregui que ha de cometre un delicte, sinó perquè li falten creences o valors que li impedeixin fer-ho.” ( (HIRSCHI, 1969) Conclusió: Les persones respecten les lleis i normes perquè tenen vincles amb la societat que no volen posar en perill. El delicte no depèn tant de la classe social com de la falta de connexió amb els altres, especialment amb els pares. 6. TEORIA DE L’ETIQUETATGE Sorgeix en USA en els anys 60. L’explosió de diferents moviments social que desafien la societat establerta i els grups de poder, a vegades responen criminalitzant aquestes lluites. Es qüestionen la llei, l’autoritat i els principis occidentals, provocant un trencament que afecta les teories i pràctiques de la criminologia. S'abandona l'estudi de les causes del delicte i de les polítiques criminals socials. La teoria de l'etiquetatge (Labelling Approach) impacta en la criminología tradicional basada en un paradigma causal i canviant la imatge del delinqüent. Influïda per l'interaccionisme simbòlic i la fenomenologia, aquesta teoria sosté que el delicte no té una realitat ontologica, sinó que és una construcció social: un acte només es considera delictiu si la societat li atribueix aquest significat. Canvi de paradigma: no s'estudia les causes del delicte, sinó, perquè unes persones i uns fets determinats provoquen una reacció social dient que aquests comportaments son delictius. Focus de las teories de l’Etiquetatge: 1. Procés de definició: la societat interpreta un comportament com desviat, defineix aquest comportament i reacciona davant ell. 2. Conseqüències per a la persona etiquetada, és a dir, si l'etiqueta comporta que assumisca una nova identitat i això pot facilita la continuació dels seus actes desviats. BECKER (1963) Outsiders: Becker afirma que la creació de lleis penals no obeeix a l'interés de perseguir les activitats socialment més nocives, sinó a obeir a campanyes dels “empresaris morals” Determinats grups socials aconsegueixen mobilitzar així a l'Estat i al Dret Penal perquè la seua concepció moral i social del món quede plasmada. Segons Becker, les lleis penals no es creen per perseguir les activitats més perjudicials per a la societat, sinó per respondre a les campanyes d’“empresaris morals”. Aquests grups socials influents pressionen l’Estat i el sistema penal per imposar la seva visió moral i social del món, fent que les seves idees queden plasmadas. Quan algú no compleix les normes establertes, aquells amb poder per definir les regles li col·loquen l’etiqueta de desviat. CONCLUSIÓ: el delicte no sorgeix només en incomplir la norma penal, sinó quan la infracció d'aquest comportament és interpretada, definida i registrada com a delicte. Conseqüències de l’etiquetatge: - Les persones assenyalades/etiquetades socialment com desviades/delinqüents entren en dinàmiques específiques de reaccions socials. Sabem que hi ha col·lectius socials amb major probabilitat de ser detectats i perseguits pel sistema de justícia penal. - Els individus assumeixen les etiquetes i, en moltes ocasions reprodueixen allò que s'espera d'ells. - Aquestes etiquetes socials no sols ajuden a perpetuar les situacions i comportaments desviats, poden també amplificar-los. - Aquesta teoria ens ajuda a comprendre desviacions secundàries.