Apunts Criminologia Teoria 6 PDF

TEMA 6. LES TEORIES BIOLÒGIQUES: VALORACIONS CRÍTIQUES PRIMERA CRÍTICA Les teories biològiques són heterogènies, tenen diverses pretensions i resultats. EX: · Teoria de Lombroso: biologisme determinista · Teoria de Mednick: model biològic i social integrat —> tracta de relacionar la feble resposta i...

TEMA 6. LES TEORIES BIOLÒGIQUES: VALORACIONS CRÍTIQUES PRIMERA CRÍTICA Les teories biològiques són heterogènies, tenen diverses pretensions i resultats. EX: · Teoria de Lombroso: biologisme determinista · Teoria de Mednick: model biològic i social integrat —> tracta de relacionar la feble resposta i baixos índexs de recuperació del sistema nerviós autònom detectat en criminals reincident amb les dificultats d'aquests en l'aprenentatge social o en la inhibició del comportament prohibit És clau diferenciar: - Esquemes biològics moderats: en el substrat biològic de l'individu hi ha un potencial valuós que, juntament amb altres factors, explicaria certes conductes antisocials de l'individu. - Determinisme biològic radical: asseguren que la biologia distingeix l'home criminal del no criminal: "el delinqüent és diferent i perquè és diferent delinqueix." SEGONA CRÍTICA Les tesis biològiques radicals són insostenibles. No s'ha demostrat una diferència biològica sòlida entre delinqüents i no delinqüents. Té un dèficit empíric: no han pogut verificar la hipòtesi de la diversitat del delinqüent. Hi ha un incorrecte procedir metodològic: generalitzar indegudament una hipòtesi o extrapolar a la població criminal general els resultats obtinguts en la població reclusa. Els factors diferencials no han pogut ser detectats en moltes investigacions. No obstant això, el mètode seguit és de poca fiabilitat. EX: alguns estudis de genètica criminal que no ofereixen garanties respecte a la condició monocigòtica o dicigòtica dels bessons examinats Només acrediten una especificitat de la població reclusa sense major rellevància. Les conclusions deriven més aviat de la situació de "reclus" que de "infractor". Les dades no són necessàriament criminògenes, sinó diferencials. El nombre i la heterogeneïtat de les hipòtesis, lluny de corroborar la diversitat biològica del delinqüent, la DESMENTEIXEN posant de relleu que es tracta d'un prejudici sense fonament empíric. No es pot extrapolar a la població criminal general els resultats de l'examen de la població reclusa, perquè no ofereix una mostra representativa de la població criminal general. En dur a terme les investigacions sense el corresponent grup de control, els trets observats poden ser propis de la minoria de la qual aquesta procedeix. Es desconeix la incidència en la població no criminal dels factors suposadament associats al delicte, trencant les bases de qualsevol estimació comparativa. Tendeix a generalitzar a tot el fenomen criminal dades que convenen a un sector. EX: afirmen incorrectament la rellevància criminogènica d'un factor determinat en lloc de demostrar la precisa correlació que pugui existir entre el mateix i concretes manifestacions de la delinqüència TERCERA CRÍTICA Defensa que l'ésser humà no és un producte determinat, sinó obert des del naixement a influències interpersonals i ambientals en un procés continu de comunicació i interacció amb els altres Les tesis biològiques radicals exageren la importància de la biologia individual, deixant de banda factors socials i culturals. Això les fa parcials, ja que l'ésser humà és més que només biologia, també és història, experiència i cultura. QUARTA CRÍTICA Des del punt de vista filosòfic, és qüestionable el significat que atribueixen les teories biològiques radicals al comportament desviat i a l'home delinqüent Veuen en el crim un fenomeni "patològic", i en el delinqüent un individu "diferent" del ciutadà "normal", precisament per ser diferent, delinqueix. No assumeixen la normalitat del delicte, ni la normalitat del delinqüent, pel que busquen en una pretendida diversitat (anomalia) d'aquest l'explicació de la seva conducta desviada. Culpabilitzant al delinqüent vinculant-lo amb patologies, exculpa a la societat i assegura la inqüestionabilitat d'un sistema perfecte. Des d'un punt de vista polític, les teories biològiques podrien ser emprades per justificar prejudicis o discriminació, sent víctimes de manipulacions ideològiques intencionades. La diversitat sol ser malinterpretada com a inferioritat o perill, generant discriminació i hostilitat. La societat tendeix a culpar el diferent de manera simplista pel comportament criminal. CINQUENA CRÍTICA Desde un punt de vista polític-criminal, les tesis biològiques radicals no són pràctiques per a crear programes de prevenció del crim i poden fomentar polítiques repressives Les teories biològiques radicals exageren la importància de la càrrega biològica individual, ignorant la capacitat de l'individu per moldre's a sí mateix i l'impacte de la societat i les interaccions socials en el seu desenvolupament. No obstant això, un enfocament biològic moderat és necessari, ja que el factor biològic juga un paper en l'explicació del crim, especialment en grups específics d'individus que cometran la majoria dels delictes. L’ESCOLA BIOLÒGICA Aquesta escola va defensar que la criminologia es basa en l'observació de delinqüents que es trobaven a les presons italianes. EX: Lombroso i Ferri L'escola biològica va acceptar el paradigma positivista i també algunes perspectives sociològiques, defensant que el coneixement prové de l'observació de la realitat, com ara que el comportament humà està motivat per uns factors que es poden aïllar per descobrir-ne la causa. La diferència resideix en el factor al qual se li dóna més rellevància (biològic o sociològic), no en el mètode positivista, que es recull en ambdós casos. Les seves contribucions més destacades són: DRET PENAL L'escola biològica nega el lliure albir, i per això critica la pena i advoca a favor dels "sustituts penals". Defensa que la finalitat de la pena és produir efectes en el delinqüent i cataloga els delinqüents com a: - Ocasionals - Pasionals - Nats o repetidors La pena té com a finalitat: - Incapacitar: reclusió indeterminada o pena de mort - Intimidar: al delinqüent ocasional - Rehabilitar: sorgeix la idea que les penes de presó curtes (inferiors a un any) no són útils, ja que es mostren insuficients per corregir la mala conducta En el seu llibre "Programa de Marburg" defensa que s'imposa una pena perquè és necessària i per saber quina és la "pena necessària", es requereixen coneixements de sociologia, psicologia, antropologia i estadística criminal. CRIMINOLOGÍA Segons Lombroso, els subjectes delinqüents es diferencien de la resta de ciutadans i afirma que no han evolucionat al mateix ritme de la humanitat i per tant, exhibeixen trets d'atavisme. Els delinqüents posseeixen característiques biològiques diferents que els determinen a cometre delictes. L'escola biològica en criminologia se'n diu "model mèdic" de control de la delicte. Les crítiques fonamentals a aquesta escola es basen en la seva predisposició a trobar una diferència biològica (psicològica o genètica) entre "delinqüents" i "normals" També se'l considera haver inspirat els programes eugenèsics per evitar que aquestes persones identificades com a diferents es reprodueixin. Els defensors actuals del model mèdic i psicològic admeten la influència dels factors socials i neguen el determinisme. L'escola biològica no desconeixia la influència dels factors socials, la seva diferència amb les primeres escoles sociològiques era que aquestes entenien que en un context social criminògen, qualsevol persona pot delinquir. SISTEMA DE MESURES PENALS El delinqüent no és lliure per actuar i per tant no es pot dir que mereixi una pena per ser culpable, però això no implica que la societat no necessiti "protecció" davant dels subjectes perillosos Neix la necessitat d'introduir en els codis penals les mesures de seguretat diferenciades de les penes, sorgint una doble via: - Penes per a persones racionals - Mesures de seguretat per a persones que no tenen capacitat de raonar o controlar el seu comportament "inimputables". Les mesures de seguretat han de ser: - Individualitzades. Es determinen en funció del subjecte delinqüent, no del delicte comés. - Temporalment indeterminades. Es basen en la necessitat del tractament i a diferència de la pena, no fixen un dia final de compliment de la condemna. - Flexibles. Els diversos tipus de mesures de seguretat s'adapten al subjecte delinqüent i aquestes mesures poden ser modificades, substituïdes o cancel·lades en funció de l'èxit del tractament. Aquest sistema ha estat qüestionat, no es pot oblidar que aquesta persona ha comès un delicte i el tractament que se li aplica és una mesura coactiva, en ocasions no privativa de llibertat i a vegades privativa de llibertat, i que per això requereix que li sigui aplicat amb les mateixes garanties, com si fos un delicte. ACTUALITAT DE LES DISCUSSIONS ENTRE ELS PARTIDARIS DE L’ESCOLA CLÀSSICA I DE L’ESCOLA BIOLÒGICA CAS: SISTEMA PENAL JUVENIL En aquest cas, la pena es denomina "mesura", és flexible i s'orienta a l'autor en lloc de donar una resposta proporcional a la gravetat del delicte. No obstant això, en l'actualitat es té consciència que les mesures penals són mesures coercitives (serveixen per forçar la voluntat o la conducta de algú) encara que s'imposin pensant en l'interès del menor, i es reclama que s'apliquin amb les garanties penals, "com si" fossin una pena. CAS: FINALITZACIÓ DE LA PENA DE PRISIÓ L'escola clàssica respecta els drets individuals (garantista), i insisteix que la pena estigui determinada des d'un principi segons la gravetat del delicte. És preferible per a un pres saber quan finalitza la seva condemna que no sigui indeterminada temporalment EX 1: Una persona comet un delicte fa temps i en el moment del judici, les seves circumstàncies personals han canviat totalment, pel que no es necessari impossar-li una pena per a circunstancias personales han cambiado totalmente, por lo que no es necesario imponerle una pena para rehabilitar-la - L'escola clàssica argumentaria que la persona és responsable de les seves accions - i, per tant, culpable del delicte comès. Encara que les seves circumstàncies personals hagin canviat, la responsabilitat per les seves accions no desapareix. Així, en cas de reincidència, s'hauria de ser jutjat i imposar la pena corresponent basada en la gravetat del delicte. L’escola biologicista sostindria que la persona està determinada per una condició biològica, considerant-la perillosa, i per tant, es podria aplicar una mesura de seguretat adient al cas sense necessitat de complir una pena. EX 2: Una persona es condemnada a 14 anys de presó, ha complert la seva condemna però és avaluada per la Junta de Tractament de la presó com una persona de , ja que presenta un pronòstic alt de reincidència - L'escola clàssica no tindria en compte la condició individual de la persona (indicaria - que la persona és lliure i, per tant, és conscient dels seus actes i culpable) i simplement es compliria amb la pena tot i que ja estigui rehabilitada, perquè es considera que la pena que ha rebut és proporcional a l'acte que ha comès. L'escola biologicista diria que com que aquesta persona ha comès l'acte delictiu sense tenir una percepció clara de la realitat i com que la mesura de seguretat ha resultat satisfactòria, no hauria de complir una condemna. Les idees de totes dues escoles recorren tot el sistema de penes. El model mèdic accentua la necessitat d'intervenir sobre les mancances de la persona, les seves necessitats i rehabilitació. El sistema penal no és un tractament al qual s'accedeix de manera voluntària, entrant en conflicte amb el model jurídic, que enfatitza que una pena ha de ser un càstig proporcionat a la gravetat del delicte. Tots dos tenen conseqüències beneficioses i perjudicials, per això es debat si el càstig és per retribuir o per prevenir. AGRESSIVITAT VS VIOLÈNCIA El COMPORTAMENT AGRESSIU és inherent a tots els animals. En el cas dels humans, l'agressivitat és heretada dels primats. Ens diferenciem com a humans (excepte alguns primats) per: - Empatia - Comportaments prosocials - Altruisme Si el nostre entorn té un comportament agressiu-violent * tendència a minimitzar-lo o considerar-lo un acte heroic Si es té un comportament agressiu-violent contra el nostre entorn * tendència a maximitzar-lo o satanitzar-lo MOTIU: desconfiança cap als estranys L'agressivitat té una funció important en la regulació de les interaccions socials. A més, darrere de les agressions hi ha càlculs instintius de guany i de pèrdua. Hi ha diferents formes d'interacció social, incloent-hi les que són danyines o agressives. Agressivitat —> métode de supervivència ORIGENS: AGRESSIVITAT I VIOLÈNCIA Els origens i implicacions de l'agressivitat i la violència estan lligats a la constitució morfològica i fisiològica del cervell (neurones de l'hipotàlem) dedicat també a: - Expressió fisiològica de l'emoció - Secreció de diverses hormones Moltes conductes agressives tenen una base biològica, i per extensió genètica, afavorida per la selecció natural. Selecció natural: Afavoreix l'existència d'una certa agressivitat com a mecanisme de protecció individual i de relació social. NO es refereix a que promogui la supervivència "dels més forts" La agressivitat y la violència ha estat heretades de les arrels de la nostra espècie i expliquen les nostres conductes actuals FRONTERA ENTRE AGRESSIVITAT I VIOLÈNCIA Els termes "agressivitat" i "violència" són diferents Agressivitat: La resposta biològica de interacció social en què un individu o un grup d'individus interaccionen amb altres en una situació que interpreten com a potencialment perillosa o perjudicial per a la seva pròpia supervivència, i en la qual es causa un dany - És una conducta innata, instintiva, amb les arrels situades en la nostra biologia intrínseca - És una emoció - Una relació agressiva no ha de causar necessàriament danys visibles - Pot causar: minva emocional, molèsties, perjudicis físics o psicològics. Violència: El comportament realitzat de manera raonablement intencional que, d'una manera cultural, es sustenta en l'agressivitat o la magnifica, i que provoca un mal físic, psicològic o sexual amb un abús de força NO sempre es distingeixen por el criteri del dany físic MOTIU: - hi ha grans danys físics que gairebé no causen empremtes psicològiques - hi ha comportaments que gairebé no causen danys físics però sí grans danys psicològics A més, la catalogació d'una acció com agressiva no depèn només de l'acte en si mateix, sinó també de les experiències dels subjectes implicats i el seu comportament posterior EX: els menyspreus poden fer que una persona se senti moralment assetjada o no significar res per a ella Hi ha que tenir en compte: Les persones compten amb un ventall de recursos agressius difícilment quantificables en quant als seus efectes (cos propi, gestos, instruments lesius, llenguatge verbal…). No tot el món reacciona igual * Es pot mesurar l'agressivitat a nivell fisiològic? - Qui té la sensació de perdre: expressa en la seva conducta, a causa dels sistemes neurals (neurohormonals i neurals): el patiment - Qui té la sensació de guanyar: expressa en la seva conducta, a causa dels sistemes neurals (neurohormonals i neurals): el plaer Hi ha vegades que guanyar o perdre no implica necessàriament una agressió, ja que es segueixen unes regles preestablertes. EX: competicions esportives o en debats verbals al Parlament. IMPORTANT L'agressivitat és un comportament innat que en les seves arrels ha de tenir elements biològics i genètics associats a l'agressivitat En els enfrontaments agressius, hi ha neurohormones i circuits neuronals que s'activen de manera diferent si es guanya o es perd Les conductes agressives no són úniques en la nostra espècie VIOLÈNCIA Comportament realitzat de manera raonablement intencional que, per cultura, es sustenta en l'agressivitat i l'enalteixement i que al mateix temps provoca dolor físic, psicològic o sexual amb un abús de força * Vinculada a la cultura sense deixar de banda la biologia. Factors que condicionen el comportament violent de les persones - Factors biològics * Les persones antisocials i violentes tenen un ritme cardíac més baix quan estan en repòs (menor sentiment de por i major tendència a assumir riscos) * Els episodis violents són manifestacions de conflictes que provoquen canvis importants, ja siguin pèrdues o guanys. És important analitzar les possibles situacions que es poden presentar, tant positives com negatives, per tal d'assumir riscos * Un ritme cardíac elevat en joves pot relacionar-se amb ansietat i un temperament prudent o temerós que inhibeixi o reprimeixi la violència (si una persona se sent més ansiosa o temorosa, és probable que tingui menys tendència a ser violenta) * Hi ha gens que poden condicionar el grau d'agressivitat de cada persona - Factors individuals Relacionats amb les funcions executives del cervell d'arrel neural o genètica (hiperactivitat, impulsivitat, problemes d’atenció…) L'ambient els pot: potenciar (actua com a inductor) o suavitzar (actua com a repressor) FUNCIONS EXECUTIVES DEL CERVELL: Implicades en el control del nostre comportament. Processos que monitoritzen la conducta per evitar o corregir errors, ens permeten avaluar si les nostres conductes i les seves conseqüències s'ajusten al que és adequat en cada context concret o al que esperàvem. Es vol assegurar el comportament flexible de l'organisme davant de les situacions en què és possible cometre un error. EX: situacions conflictives - Factors familiars Tenen un grau més elevat de conducta violenta: * Joves que viuen amb progenitors violents * Supervisió paterna i materna escassa * Disciplina molt dura * Han patit maltractaments físics - Factors socioeconòmics i factors ambientals Manifesten les conductes violentes: EX: existència de pobresa estructural, créixer en un barri conflictiu. * Per analitzar la violència humana, cal tenir en compte la influència permanent de la cultura (transmesa per imitació i per aprenentatge). Cal tenir en compte la diversitat de les societats i que aquestes s'han donat al llarg de tota la història. * La comparativa entre les societats implica una major o menor violència segons la societat (els canvis culturals han portat una nova visió de violència). * La definició de violència canvia depenent del temps i dels condicionants culturals. AGRESSIVITAT És el substrat biològic sobre el qual es sustenta la violència i NO difereix d'altres impulsos humans. Hi ha un major grau de subjectivitat respecte a la identificació dels motius que ens impulsen a conductes agressives i violentes. Això no nega que estigui vinculat a la maquinària neural. TIPUS D’AGRESSIONS - Agressió territorial: orientada a defensar l'àmbit residencial i d'alimentació d'un determinat individu o grup. - Aparellament: relacionada amb l'accés sexual a les possibles parelles. - Disciplinària: estableix jerarquies de dominació dins del grup i pretén propiciar l'adhesió a les regles d'aquest grup. - Defensiva: s'activa quan es detecten amenaces directes per a la pròpia supervivència. - Irritativa: es produeix quan hi ha algun factor que distorsiona el benestar. EX: fam, cansament, calor… - Per frustració: no s'obtenen les recompenses esperades. L’agressivitat és una conducta normal i una estratègia de supervivència que tots practiquem en la nostra vida, sent aquesta un instrument clau dels animals socials per a la interacció social. "El ser humà no és bondadós per naturalesa” Una realitat clara és l'existència d'institucions específiques per poder exercir aquestes respostes agressives (exèrcit, policia…). La imatge d'aquestes figures pot promoure dues visions diferents: - Seguretat: deleguen part de les nostres respostes agressives i evitem assumir els riscos que comporten. EX: en lloc de prendre la justícia per la teva mà, denuncies a la policia. - Inquietud: mostren senyals visuals d'agressivitat (uniforme, mirada, armes...). Això activa inconscientment els nostres mecanismes neurals i neurohormonals d'autodefensa que poden incloure respostes agressives. EX: reaccions de manifestants davant la presència de policies antidisturbis en les manifestacions. CONSTITUCIÓ BIOLÒGICA La constitució biològica és la base de l'agressivitat i la violència. Els gens porten codificada la informació que fa que les persones, com a éssers vius, funcionem com ho fem, això inclou els mecanismes neurals. Porten la informació que fa que el nostre cos (i el nostre cervell) tingui les característiques físiques que té. - BIOLOGIA: En el cervell i en l'activitat neural és on es produeix la nostra vida mental, inclosos els nostres comportaments agressius i violents. - AMBIENT: L’ambient també és clau en la manifestació de caràcters complexos com els del comportament, l'agressivitat i la violència. Tenint en compte que cada individu té el seu propi llindar de manifestació d'aquests comportaments. Els gens i l'ambient (social i educacional) interaccionen en les diferències individuals respecte al nivell d'agressivitat. És una modulació d'uns factors respecte als altres, NO una coacció d'uns factors sobre els altres. CONTRAPOSICIÓ ENTRE NATURA I CRIANÇA Ha existit una disputa entre aquells que creuen que la principal força en l'establiment de la conducta agressiva i violenta és en l'ambient social i altres indiquen que es troba en la naturalesa concreta de cada persona * La consitució biològica és la base de l’agressivitat i la violència EX: En un experiment de fills adoptats, es comparen els resultats obtinguts respecte a la criminalitat cometuda pels joves depenent si els pares biològics i adoptius tenien antecedents criminals o no. En el cas que els pares BIOLÒGICS tinguessin antecedents criminals, la criminalitat dels joves augmentava. COMPONENT BIOLÒGIC HERETAT (NO COACCIONA) AMBIENT * No implica que existeixi un gen de la criminalitat Dos tipus de bessons: - Bessons monocigòtics o identics: 100% (mateixos gens) - Bessons dicigòtics: 25% (només comparteixen 1/4 dels gens) En avaluar la probabilitat que un dels germans manifesti problemes psiquiàtrics relacionats amb la violència en funció que un altre germà també els presenti (valorant els aspectes genètics) i que els dos germans hagin patit o no maltractaments físics durant els primers anys de la infància (aspectes ambientals). Els bessons monocigòtics tenien una concordància més elevada que els dicigòtics i, en ambdós casos, la probabilitat de manifestar aquests trastorns depenia també clarament del fet de haver patit o no maltractaments físics durant la infància. No es pot parlar de gens concrets, sinó de l'existència d'un substrat genètic (conjunt de gens). * Què són els gens? Els gens són segments discrets del material hereditari que porten codificant un missatge específic, una instrucció de funcionament EX: grup sanguini El suport físic es troba en les cadenes d'ADN associades a un conjunt de proteïnes que contribueixen a la regulació del funcionament dels gens que contenen Les cadenes d'ADN són unions lineals de nucleòtids (molècules): adenina, timina, guanina i citosina. La informació dels gens es codifica segons l'ordre dels nucleòtids que els formen. ADN + proteïnes = cromosomes El conjunt de gens és un genoma, i cada cèl·lula (conté el genoma complet) fa funcionar un conjunt concret dels gens que es regulen mitjançant una zona reguladora. * De què serveix la informació continguda en els gens? Totes les persones tenen 24.000 gens, però amb diferències subtils (variants genètiques que es denominen ALELS) EX: diferent grup sanguini, color dels ulls, ser alt o baix, etc. Amb els gens MAO-A i HTR2A, que intervenen en les funcions cerebrals, les seves diferències tenen implicacions en el grau d'agressivitat de les persones (emotivitat, impulsivitat, etc.). El que diuen els gens és el que es manifesta sense que intervingui l'ambient. LA HERETABILITAT Mesura quina proporció de la variació que observem per a un caràcter determinat entre les persones d'una població és atribuïble a diferències genètiques No diu quantes gens estan implicats ni quins gens són. EX: si la heretabilitat de l'altura és del 80%, un 80% de les diferències entre les persones és a causa de variables genètiques i la resta és a factors ambientals. En l'agressivitat, el 44% es deu a factors genètics, el 6% a factors ambientals compartits i el 50% a factors ambientals concrets amb els quals s'ha trobat cada persona al llarg de la vida. A més, la heretabilitat del comportament canvia amb l'edat. És més elevada durant l'edat adulta que durant la infància o l'adolescència. Això es deu al fet que a mesura que creixes et tornes menys influenciable per l'ambient. Hi ha comportaments que estan motivats per la genètica i, com a conseqüència, les diferents variants genètiques de cada un dels gens. En els animals hi ha diferents tipus de comportament agressiu distingit segons el mecanisme que els genera i com es desenvolupen, aquests gens implicats els diferencien. (Atac, defensa, infanticidi i depredació). Hi ha diferències entre mascles i femelles. Després d'experiments on es va forçar la reproducció entre les rates més agressives i, d'altra banda, entre les més dócils, va resultar que hi ha un component genètic que determina en certa part aquesta agressivitat. SEROTONINA Molècula neurotransmissora que se considera l'agent neuroquímic del benestar (actua en l'estat d'ànim i l'ansietat) Una molècula relacionada amb les diferències interpersonals pel que fa a l'agressivitat és la serotonina. * Molta serotonina = caràcter serè i optimista No hi ha cap gen que contingui la informació necessària per elaborar-la. Es produeix per biomolècules precursoras gràcies a l'acció d'enzims específics (que estan codificats en gens concrets). Per aquest motiu, segons les variants genètiques dels gens que elaboren la serotonina, hi haurà diferències significatives. Per transportar-se pel sistema nerviós necessita uns transportadors (proteïnes) que també estan codificats per gens i, per tant, tenen variants genètiques. CONCLUSIÓ Que existin variants genètiques pels gens implicats en el sistema serotoninèrgic justifica les diferències interpersonals relacionades amb els comportaments agressius. Aquest funcionament permet ajustar les respostes comportamentals als factors ambientals El transportador de serotonina SLC6A4 produeix que el gen s'expressi amb més o menys intensitat i es tradueix en diferències de funcionament, que poden influir en la intensitat de les respostes agressives o condicionar els perfils emocionals davant situacions de por que poden desencadenar en reaccions agressives, retracció o tristesa GENS RELACIONATS AMB EL SISTEMA SEROTONINÈRGIC: Els gens MAO-A i MAO-B presenten variacions genètiques que condicionen les respostes agressives. El gen MAO-A es correlaciona amb: - Un comportament més impulsiu (respostes agressives). - En homes que han patit maltractaments amb una MAO-A d'activitat baixa, hi ha una probabilitat elevada de desenvolupar comportaments antisocials. - En dones amb MAO-A d'alta activitat, hi ha més probabilitat de manifestar comportaments criminals. La diferència es deu a la influència d'hormones sexuals: andrògens o glucocorticoides, que també influeixen en l'estrès. El gen TPH1 y TPH2 estan relacionats amb la serotonina i redueixen el nivell de neurotransmissors (més accentuat en homes que en dones), el que provoca una major agressivitat, especialment en homes. Els gens que codifiquen per als receptors de la serotonina, 5-HT1A i 5-HT1B, es vinculen a tenir més comportaments agressius. En les persones, es relaciona amb comportaments antisocials com ara depressió, alcoholisme, etc. AGRESIVIDAD, ESTRÉS Y AZUCAR L'estrès és un dels factors ambientals, que consisteix en una reacció excessiva del cos o la ment a causa d'una sobreestimulació de l'entorn i la incapacitat de disminuir l'estat d’alerta Qualsevol gen davant de l'estrès podria desencadenar en agressivitat El gen DBH, relacionat amb el son, la ràbia, la impulsivitat, la motivació, etc., presenta variants genètiques relacionades amb: - el comportament antisocial - la inestabilitat emocional - l’agressivitat El gen COMT, relacionat amb la dopamina (motivació, plaer i sentiment de recompensa) i l'epinefrina (estrès), està condicionat pel gènere i pot augmentar l'agressivitat en homes i disminuir-la en dones. Els receptors de dopamina: - DRD2: Major predisposició a patir estrès postraumàtic. - DRD4: Major impulsivitat. Altres gens relacionats amb l’agressivitat: - NOS1 - AVPR1A: Relacionat amb la comunicació social i l’autisme. - SLC2A1: La disminució de sucre en sang promou l'irritabilitat i el comportament impulsiu. - 5-HIAA - FKBP5: Modula la gravetat de la manifestació de l'estrès postraumàtic en adults que van patir abusos quan eren nens, i condiciona la reactivitat de l’amígdala. * Hi ha 31 gens implicats en els comportaments agressius i violents, però no es poden utilitzar per predir la perillositat de les persones, ja que també cal tenir en compte els factors ambientals. EL GÈNERE AGRESSIU Alta agressivitat en homes: - Les variants genètiques del gen COMT augmenten el nivell d'agressivitat en homes i el disminueixen en dones. - El gen MAO-A (en homes) amb baixa activitat + maltractament en la infància = comportaments antisocials. - Els gens TPH1 i TPH2 provoquen una reducció de la serotonina: més agressivitat i sentiments de ràbia. La diferència entre homes i dones es deguda a les hormones La testosterona no és exclusivament masculina, però sí que està present en major quantitat en els homes. A més, està influïda pel procés de variants genètiques que es relacionen amb un comportament agressiu. Tant la testosterona com les hormones associades als cicles circadians (diferències fisiològiques que es produeixen entre el dia i la nit), juntament amb l'estrès, les condicions ambientals, etc., poden conduir a comportaments agressius, principalment durant l'adolescència. A més, la testosterona es relaciona amb la competitivitat, la qual pot desembocar en agressivitat. BASE EVOLUTIVA DELS GENS Els gens de manera natural poden ser avantatjosos per a l'individu que els té. Per això, el gen que regula els comportaments agressius haurà estat afavorit per la selecció natural. EX: per defensar el territori. Els gens van canviant (mutant), el que provoca variabilitat en les poblacions. Tots tenim gens que intervenen en el control de la nostra agressivitat, en concorrència amb multitud de factors ambientals. En funció de les variants genètiques (alels) que tinguem, presentarem comportaments agressius amb més o menys freqüència o intensitat. Hi ha individus que, per les seves característiques morfològiques, fisiològiques o de comportament, estan millor adaptats al medi on viuen, cosa que afavoreix la seva supervivència. Aquestes mutacions (canvis) estan dirigides a aconseguir una adaptació necessària. Si tenim gens que controlen l'agressivitat i presenten tantes variables genètiques, és perquè la selecció natural ho ha afavorit. Sense aquestes variants, la selecció natural no podria actuar, i això és fruit de l'evolució i la descendència entre persones amb unes variants genètiques concretes. Les espècies s'adapten a l'entorn on viuen per acumulació de mutacions al·leatòries que alteren el missatge genètic, i per l'acció de la selecció natural EPIGENÈTICA A curt termini, els individus al llarg de la vida es poden adaptar al seu entorn particular. Per exemple, mitjançant canvis fisiològics i de comportament que es veuen afavorits per la plasticitat neural (percepció dels estímuls de l'entorn), sobretot a la infància prioritzen respostes de comportament específiques adaptades a cada situació que es presenta. Les modificacions epigenètiques no alteren els gens ni el missatge que porten, sinó que influeixen en el seu funcionament (s'afegeixen determinades molècules). * Aquestes modificacions són REVERSIBLES i també transmissibles als descendents. Totes les possibles modificacions epigenètiques del genoma = EPIGENOMA EX: quan les rates crien les seves cries, aquestes són menys agressives. En cas contrari, aquestes tenen més ansietat en la maduresa. I les rates amb ansietat que han criat, les seves cries tindran una major predisposició a l'ansietat i la depressió.Això es deu als receptors d'oxitocina i la densitat d'aquests es veu determinada per l'ambient de la infància. El gen del CORTISOL es una hormona implicada en el estres Les modificacions epigenètiques afecten a la regulació hormonal de l'estrès, el sistema immune i les funcions cerebrals relacionades amb l'estrès, però aquests efectes es produeixen només quan les variants genètiques concretes estan presents. El nivell d'agressivitat depèn de la constitució genètica, el grau de funcionament dels gens implicats en cada situació que han estat modulats per l'ambient i l'educació. Agressivitat: conducta innata amb la qual un individu o un grup d'individus interacciona amb altres en una situació que interpreten com potencialment perillosa o perjudicial per a la seva pròpia supervivència, i amb la qual infligeix dany. * La base genètica es troba en l'agressivitat com a comportament instintiu. Violència: comportament realitzat de manera intencional que, de manera cultural, es recolza en l'agressivitat o la magnifica. * La violència té una base biològica: - Es recolza en l'agressivitat (influïda genèticament) - És un comportament intencional (sorgeix al cervell) - Les diferències genètiques poden influir en la intencionalitat de les decisions relatives a la violència. AGRESSIONS * Hi ha gens que influeixin en què et converteixis en víctima d'agressions? Estadísticament, si una persona ha rebut violència o assetjament, té una probabilitat major de tornar a patir aquest tipus de violència que una persona que mai ho ha patit. Els problemes emocionals dels nens que han patit assetjament escolar estan modulats per un gen que codifica el receptor del neurotransmissor de la serotonina (variables genètiques relacionades amb la serotonina que causen més problemes emocionals —> major indefensió davant d'un nou episodi). L'agressivitat és una emoció (les emocions són crucials en la presa de decisions). CERVELL El cervell controla i regula la majoria d'activitats de l’organisme 1. 2. 3. 4. La informació del nostre entorn és captada pels sentits. Aquesta informació es processa i s'integra pel sistema nerviós. Els plans motors es desenvolupen al cervell. El moviment és coordinat pels músculs. - Cervell: rep, integra i processa la informació, i envia senyals per regular múltiples funcions en l'organisme, des de posar en marxa una conducta fins a regular diferents mecanismes de manteniment del medi intern i de control hormonal. - Sistema nerviós: actua com a pont entre el medi i la resposta de l'organisme per adaptar-se a les demandes canviant del medi ambient. A més, és la base de les nostres emocions, la resolució de problemes, la intel·ligència, el pensament, el llenguatge, la presa de decisions, l'atenció, els mecanismes d'aprenentatge i la memòria. EMOCIONS Una reacció afectiva, generalment intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica o menys visible * Reacció afectiva: implica una modificació o alteració produïda en una cosa per una altra. Les emocions consisteixen en patrons típics de reacció que es poden manifestar de diferents formes: - Un nivell d'activitat fisiològica determinat, que inclou el component del sistema nerviós autònom i el sistema endocrí - Respostes motrius, que formen part del comportament - Processament cognitiu, que permet fer una valoració de la situació i ser conscient de l'estat emocional en què ens trobem (component cognitiu o sentiment) La diferència principal entre emocions i sentiments és: Emocions són patrons de reacció predeterminats Sentiments són la consciència de l'estat emocional en què ens trobem. Els components autònoms, endocrins i conductuals de les emocions possibiliten la supervivència i l'adaptació al medi, mentre que el component cognitiu es refereix a l'experiència privada o el sentiment. Una emoció és un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l'entorn que indueix el que coneixem com a sentiments. L'agressivitat és una emoció (conducta prefijada) que genera en la nostra espècie un ampli ventall de sentiments, sovint contraposats. Les emocions són disposicions amb una base neuronal que possibiliten l'activació de reaccions adequades als esdeveniments que tenen lloc i permeten respostes que faciliten la seva adaptació a les demandes de les situacions, que generalment resulten canviant EX: Reaccions quan ens espantem o percebem una amenaça (sèrie de canvis que experimentem en el nostre organisme —> resposta sobtada en experimentar un estímul somatosensorial). Les persones tenim: CAPACITAT MNEMÒNICA (de memòria) SELECTIVA Emmagatzemem només una part de tota la informació que rebem de l'entorn i que està modulada per les emocions, aportant eines adaptatives per a retenir només la informació que les emocions ens indiquen com a rellevant La memòria a llarg termini es veu influenciada per les respostes fisiològiques de les emocions ja que succeeixen al mateix temps que els mecanismes d'aprenentatge i la memòria. COMPONENTES Y CONTROL NEURAL DE LA EMOCIÓN En el ser humà, les emocions tenen dos aspectes clarament diferenciats: 1. Sensació conscient (sentiment) 2. Expressió física preconscient (estat corporal) Diferents components autònoms, musculoesquelètics i endocrins produeixen una ACTIVACIÓ GENERAL (arousal) Aquesta activació prepara l'organisme per a una resposta determinada i serveix com a via de comunicació de l'emoció i el sentiment emocional, que té un paper molt important en el processament cognitiu de la informació (raonament, memòria o presa de decisions). Altres autors no ho consideren així i es centren en les respostes emocionals TRES COMPONENTS DE LES EMOCIONS 1. Component conductual: patrons de resposta adequats per a la situació que provoca, facilitant l'adaptació del subjecte. EX: una rata de camp es troba amb una serp que caça les preses en funció del moviment, el que farà la rata és quedar-se immòbil o paralitzada "freezing". Aquest component conductual ens comunica un estat emocional als altres individus. EX: que un gos gruny. 2. Component autònom: respostes del sistema nerviós autònom (controla les funcions que es realitzen sense control conscient) que fan possible la ràpida mobilització dels recursos energètics que possibiliten l'activació de les conductes adequades per a la situació. Hi ha dues subdivisions: el sistema simpàtic i el parasimpàtic, els quals tenen una relació oposada en els òrgans i teixits sobre els quals actuen. - Sistema simpàtic: mobilitza ràpidament els recursos energètics per fer front a una possible amença. - Sistema parasimpàtic: regula els mecanismes que ens permeten conservar els recursos. CAS En una situació estem estirats al llit i, en la segona, estem tornant a casa per un carreró fosc quan de sobte un gos comença a bordar, provocant que ens espantem i correm fins al final del carreró. * En la primera situació: el sistema nerviós parasimpàtic és el responsable. * En la segona situació: s'han produït canvis ràpids de resposta com a conseqüència de l'activació de la glàndula adrenal que ajuda a posar en marxa respostes adaptatives que afavoreixin la nostra supervivència, és la branca simpàtica en aquest cas la que l'estimula. 3. Component endocrí: reforça les accions del sistema nerviós, secreta substàncies que són característiques de la resposta a l'estrès (hormones com el cortisol, a partir de la glàndula suprarenal). Les emocions poden ser afavorides per diversos estímuls sensorials d'importància biològica o que són rellevants per al subjecte. No obstant això, en algunes persones aquestes associacions poden contribuir al desenvolupament de fòbies i altres trastorns afectius. L'aprenentatge també és important per a la manifestació específica de les nostres respostes emocionals. L’EMOCIÓ COM A LLENGUATGE L’expressió corporal és una forma de comunicació útil per explicitar sensacions i sentiments i indicar als altres com han de comportar-se davant del nostre estat d'ànim. Les emocions es poden constituir com a patrons de resposta útils per a determinades interaccions socials. La comunicació humana de l'emoció depèn principalment del sistema musculoesquelètic, sobretot les expressions posturals i facials. Aquestes expressions són automàtiques i involuntàries, però modificades per aspectes culturals i per les característiques concretes de la situació en què es manifesten. Darwin deia que les expressions emocionals eren innates i es constituïen com a respostes no apreses. Ekman i Friesen ho van corroborar amb un estudi. Altres factors ambientals com ara que estigui mal acceptat mostrar-se emocionalment en públic poden influir en com es mostren les emocions, és a dir, la cultura pot influir en el grau en què les manifestem. A més, les emocions en nens cecs com amb capacitats visuals són similars. L'expressió emocional no requereix aprenentatge i fingir emocions no és fàcil En un estudi on es demanava simular emocions mitjançant expressions facials, les expressions simulades de les emocions modificaven l'activitat del sistema nerviós autònom. És a dir, diferents conjunts de moviments facials, corresponents a una emoció específica, produïen patrons diferents d'activitat autònoma. * ¿No era el cervell el que controlava de manera autònoma els moviments facials per generar l'expressió d'una emoció? En un estudi on es demanava reviure episodis passats per evocar una emoció concreta, s'activava la còrtex cerebral somatosensorial (encarregada de processar la informació sobre el tacte, entre d'altres), la qual cosa va permetre veure que les neurones d'aquesta regió (còrtex cerebral) tenen un paper molt important en la comunicació emocional. La tendència a imitar les expressions d'altres persones sembla ser una capacitat innata; els nadons imiten el rostre de les persones adultes. ANATOMIA DE LES EMOCIONS Hi ha determinades regions cerebrals especialitzades en el processament emocional i altres estructures fonamentades per a altres funcions. Les regions especialitzades en el processament emocional són: - Hipotàlem - Amígdala - Còrtex orbitofrontal lateral - Còrtex prefrontal ventromedial - Còrtex insular - Pol temporal - Còrtex cingular anterior - Còrtex prefrontal dorsolateral Algunes estan enfocades en respostes motrius i altres en un processament més complex de la informació emocional. Hi ha dues parts del cervell que són de gran importància per processar la informació emocional: - L’amígdala - El lòbul frontal LA AMÍGDALA Y LA INCAPACIDAD DE PERCIBIR EL MIEDO El terror, l'horror i la por tenen en comú que per experimentar-los és necessari dur a terme un processament de la informació emocional. Regió encarregada en aquest processament: AMÍGDALA Té forma d'ametlla i es troba a l'interior del lòbul temporal medial. Està implicada en les reaccions emocionals i en els efectes de les emocions sobre diferents processos cognitius com l'atenció, la memòria o la cognició social. Els animals amb lesions a l'amígdala mostraven una falta de resposta de por davant d'estímuls que en situacions normals els provoquen, són menys prudents i mostren menys evitació inicial cap a éssers humans que no coneixen. En el cas dels humans, la lesió accidental de l'amígdala no produeix el nou quadre de símptomes. Hi ha una malaltia "Urbach-Wiethe" que produeix una degeneració específica de les amígdales de tots dos hemisferis. L'amígdala té un paper important en la identificació d'expressions facials de por, i aquestes no poden ser reconegudes si s'intenta per part d'un individu amb l'amígdala danyada. La modulació emocional és una eina adaptativa que ens indica mitjançant les emocions quina informació és rellevant i necessària de retenir. A més, els mecanismes d'aprenentatge i memòria poden ser influenciats per les respostes fisiològiques d'una emoció, que modula la transferència de la informació a la memòria a llarg termini. No tota la informació s'emmagatzema en les mateixes regions cerebrals i la manera en què una informació s'emmagatzema pot canviar amb el temps. * Quin paper podria jugar l'amígdala en els mecanismes que tenim per emmagatzemar la informació que ens envolta? CAS Una persona és víctima d'un atracament al banc. Mesos després coincideix amb una dona que li resulta familiar, però malgrat no reconèixer-la comença a tenir una sensació interna molt desagradable que l'incita a fugir. En aquest moment, recorda que ella també havia estat víctima d'aquell mateix atracament. L'activació fisiològica indica que s'ha establert una associació entre la víctima i l'atracament. S'ha dut a terme un tipus d'aprenentatge associatiu que ha deixat una memòria emocional. Es tracta d'un tipus d'aprenentatge emocional on un estímul inicialment neutre (noia) adquireix propietats negatives en associar-se amb una situació que causa adversitat (atracament). Aquest aprenentatge es coneix com a CONDICIONAMENT CLÀSSIC DE LA RESPOSTA DE LA POR Diversos estudis indiquen que l'amígdala és la responsable de l'adquisició i expressió d'aquest tipus d'aprenentatge. Hem de tenir present que l'amígdala necessita rebre informació del medi exterior per poder analitzar i determinar si un estímul específic pot resultar perillos. La informació de l'estímul incondicionat (atracament) i la de l'estímul condicionat (noia) poden arribar a l'amígdala per dues vies separades i simultànies: via neural inferior ràpida i via neural superior més lenta. El nostre cervell té un mecanisme adaptatiu implementat en la nostra espècie per facilitar una resposta ràpida que garanteixi la nostra supervivència (acte refleix). Resulta més avantatjós posar una resposta ràpida d'evitació del perill que esperar a fer una avaluació més conscient. 1. Arriba a l'amígdala una informació sensorial poc processada (només pel tàlem). 2. L'amígdala activa els tres components: conductual, autònom i endocrí. 3. La informació que arriba a l'amígdala per la via neural superior ara ha estat processada tant pel tàlem com per la còrtex cerebral (informació més rica però que triga a arribar a l'amígdala). * La via inferior ràpida permet a l'amígdala rebre la informació d'una manera ràpida per induir una resposta emocional concreta, que podrà ser confirmada després per la informació que prové de la via superior més lenta. Les persones amb l'amígdala danyada poden realitzar el procediment anterior però són incapaços de mostrar una resposta de por condicionada com en el cas de l’atracament (condicionament clàssic de la resposta de la por). GENERACIÓ I CONTROL DE LES EMOCIONS PEL CERVELL Si es pregunta a algú què feia, per exemple, quan va saber de l'atemptat de les Torres Bessones, ho sabria descriure. Aquest tipus de memòria depèn fonamentalment d'una part del cervell anomenada hipocamp. Aquest record es deu a les interaccions entre l'amígdala i el hipocamp. Les lesions en el hipocamp impedeixen emmagatzemar memòries explícites sobre un esdeveniment determinat. L'amígdala és essencial per a l'adquisició i l'expressió de l'aprenentatge emocional de tipus implícit i també pot intervenir en l'aprenentatge emocional de tipus explícit. Les interaccions de l'amígdala amb el sistema de memòria explícita que depèn de la formació del hipocamp es poden donar en relació amb dos aspectes clarament diferenciats. 1. L’amígdala pot augmentar la força de les memòries explícites de situacions emocionals, modulant l'emmagatzematge d'aquestes memòries. 2. L'amígdala és necessària per a les respostes emocionals indirectes a estímuls les propietats emocionals dels quals s'aprenen de manera explícita. Pel que fa al tema de la por, l'usuari no ha de ser conscient de l'expressió de por perquè l'amígdala respongui, fins i tot també respon quan fem judicis socials. Aquests judicis necessiten les àrees visuals d'associació del cervell que són el sulc temporal superior i el gir fusiforme. - L’amígdala associa la percepció que es té de l'expressió facial amb la resposta emocional corresponent. - La ínsula (regió de la còrtex per sota de la superfície cerebral) participa en la representació de la resposta emocional com un sentiment sobre la persona de qui veiem la cara. - El sulc temporal pot modular la tasca, demostrant que la major part de la informació flueix en ambdues direccions. L'activitat de l'amígdala augmenta davant expressions facials que indiquen por, però també s'activa davant expressions de felicitat, ràbia o tristesa. Les persones amb lesions bilaterals de l'amígdala mostren un dèficit relacionat amb els aspectes que tenen a veure amb els aspectes de reconeixement de les expressions facials, però ho poden fer a través de la veu. La informació sobre l'expressió facial de por prové dels ulls, les persones amb aquesta lesió no tenien capacitat per utilitzar la informació d'aquesta regió i utilitzar-la. No obstant això, quan se'ls indicava que es fixessin explícitament en aquesta regió sí que podrien distingir l'expressió de por. BANDES I GRUPS DE PERTINENÇA La amígdala també s'activa durant la categorització de les persones en grups de pertinença. Els estudis van concloure que la amígdala no semblava crítica per a l'avaluació de grups ètnics. No obstant això, podria ser important per emetre judicis basats en la percepció sobre si un rostre és del mateix grup ètnic o pertany a un de diferent. Quan un estímul està present durant un temps considerable, es realitza un processament més controlat i precís de la informació. * Entra més en joc la còrtex cerebral (regió prefrontal ventrolateral dreta). Quan un estímul està present durant un interval temporal breu, el processament de la informació sobre l'estímul és ràpid, poc precís i automàtic. * Entra més en joc la amígdala. Hi ha dos sistemes separats per al processament de la informació: 1. Un sistema de processament menys automàtic (còrtex prefrontal ventrolateral) 2. Un sistema de processament més automàtic (amígdala) * hi ha una interacció funcional entre els dos sistemes, de manera que el processament més controlat podria modular l'avaluació que es fa de manera més automàtica. CÒRTEX PREFRONTAL Les diferents estructures cerebrals encarregades de les emocions no actuen de manera aïllada, sinó que interactuen dins de sistemes funcionals complexos. La còrtex prefrontal, més específicament la còrtex orbitofrontal, rep informació dels cinc sentits i dels òrgans interns, al seu torn està relacionada amb altres estructures com la amígdala, l'hipotàlem, l'hipocamp... el que li permet modular la conducta. Destaca pel processament de la informació emocional (connexions directes amb la amígdala) que es du a terme en dues zones: 1. Còrtex orbitofrontal lateral 2. Còrtex prefrontal ventromedial Els pacients (primats) amb tumors que reaccionaven d'una manera agressiva van ser sotmesos a una intervenció que va resultar amb la conclusió que extirpar els lòbuls frontals als pacients amb tumors NO provocava DETERIORAMENT INTEL·LECTUAL. Hipòtesi La intervenció (lobotomia prefrontal) podria alleujar els símptomes d'ansietat i frustració que patien els interns. No obstant això, la lobotomia (intervenció) tenia efectes secundaris. Phineas Gage va tenir un accident que va provocar que una barra entrés al seu crani i el seu comportament emocional estava fora de control, era infantil i actuava de manera irresponsable, és a dir, va canviar el seu comportament. Havía patit danys a la còrtex prefrontal de les superfícies ventral i interior, deixant intactes les cares laterals. Les lesions a la còrtex prefrontal ventromedial en pacients adults no alteren la capacitat d'avaluar el significat social de situacions teòriques, però incapaciten per poder aplicar aquestes avaluacions a la vida real. Això és perquè els patrons adequats de conducta social ja s'aprenen abans de la lesió. Les lesions a la còrtex prefrontal ventromedial generen un deteriorament important en el control de la conducta i en la presa de decisions en les persones que les pateixen com a conseqüència d'una desregulació emocional important. No es va trobar relació entre les habilitats cognitives dels subjectes i les competències mostrades en la vida diària. Es comprova, doncs, la important implicació de la còrtex prefrontal ventromedial en el processament de la informació emocional (inclosa l'agressivitat), és a dir, està involucrada en les reaccions emocionals que guien una conducta. Els pacients amb lesions a la còrtex prefrontal ventromedial en èpoques tardanes eren capaços de fer judicis socials i morals encara que no els poguessin aplicar a la vida diària. En edats primerenques, els pacients eren incapaços d'aprendre a incorporar les reaccions emocionals als processos de presa de decisions. Les persones amb lesions a la còrtex prefrontal ventromedial són capaços d'utilitzar la lògica però incapaços d'entendre el contingut emocional dels casos, ja que la còrtex prefrontal ventromedial té un paper clau en el control de la conducta emocional. Recapitulació La intervenció (lobotomia prefrontal) podria alleujar els símptomes d'ansietat i frustració que patien els interns. Diferències en aquestes zones o en la seva connexió poden afavorir, per tant, que cada persona mostri un llindar d'agressivitat diferent. En part, aquesta estructura i aquesta connexió estan determinades per factors genètics que modelen el cervell, però en bona part també per l'acció de l'ambient. L'ambient no només incideix en l'aprenentatge i la memòria sinó que modula les connexions i deixa petjada en la biologia del cervell. AGRESSIVITAT La agressivitat és una emoció i com a pauta de resposta tindrà els tres components: conductual, autònom i endocrí Les conductes agressives (component conductual) són típiques de l'espècie i útils per al subjecte. HIPOTÀLEM El hipotàlem és una estructura al cervell situada sota el tàlem, formada per agrupacions de neurones (nuclis) interrelacionades. Hipotàlem: està relacionat amb les conductes agressives La lesió de la meitat posterior del hipotàlem impedia la manifestació de conductes agressives. L'estimulació elèctrica del hipotàlem lateral generava agressió. L'estimulació elèctrica del hipotàlem medial generava conductes d'amenaça i resultava desagradable; aquestes conductes anaven acompanyades d'una elevada activitat de la branca simpàtica del sistema nerviós autònom. Hi ha importants interconnexions entre l'amígdala, el hipotàlem i la substància gris periacueductal. En l'agressivitat, l'amígdala juga un paper crític pel que fa al processament de la informació i la implementació dels diferents components d'aquesta emoció (això millor s'inclou en el tema de l'amígdala); l'amígdala té un pes decisiu quan es tracta de decidir si es posen o no en marxa els components de l'agressivitat. La estimulació elèctrica de l'amígdala (que madura en etapes primerenques del desenvolupament) pot activar reaccions emocionals relacionades amb l'agressivitat. La còrtex prefrontal (que madura en etapes tardanes) ens fa veure les conseqüències negatives que podrien tenir en la interacció amb altres persones. El còrtex prefrontal aporta la capacitat d'inhibició de respostes inadequades, el raonament abstracte, el canvi del focus d'un estímul a un altre. Per tant, la còrtex prefrontal dreta es relacionava negativament amb les conductes agressives, mentre que el volum de l'amígdala ho feia de manera positiva. D'aquesta manera, un augment de l'activitat de l'amígdala es trobava relacionat amb l'activació de l'agressivitat, mentre que una disminució de l'activitat de la còrtex prefrontal es relacionava amb una disminució de la capacitat de la persona per inhibir l'activitat de l'amígdala i exercir un control sobre l'activació de les reaccions emocionals. Una reducció de la substància blanca de la còrtex prefrontal es relaciona amb una disminució dels recursos cognitius per manipular i controlar altres persones i prendre decisions en determinades situacions. SEROTONINA Hi ha unes neurones serotoninèrgiques que faciliten l'aparició de l'agressivitat. Al mateix temps, un neurotransmissor de serotonina l'inhibe (l'agressivitat) i exerceix un control més complex per minimitzar l'aparició de conductes de risc per al subjecte. Mecanisme: un augment de l'activitat serotoninèrgica augmentaria l'activitat de l'amígdala per suprimir les conductes agressives Les persones amb un historial de conductes agressives impulsives tenien un nivell inferior d'aquesta proteïna a la còrtex prefrontal medial. Per tant, el cervell té estructures que, en funció del seu desenvolupament i funcionament, condicionen bastant el nivell d'agressivitat de cada persona concreta en diferents situacions també en referència a la vida social i el nivell d'autoccontrol que poden exercir sobre ella. HORMONES, AGRESSIVITAT I DOMINACIÓ SOCIAL La lliberació d'andrògens possibilita la presència de circuits sensibles a la testosterona que faciliten les conductes agressives cap a altres mascles. Per tant, l'agressió es pot veure facilitada per l'administració de testosterona. Els andrògens, sobretot durant l'adolescència, presenten importants efectes d'activació que provoquen episodis de conducta agressiva en homes. No obstant això, no només cal tenir en compte els factors endocrins, sinó també la socialització (ambient). A més, l'ús de drogues com l'alcohol pot augmentar les conductes agressives ja que aquest actua sobre el factor ambient (estatus social —> voler dominar) i sobre el factor endocrí (nivells de testosterona).