Apunts Dret Administratiu I PDF

DRET ADMINISTRATIU I Alba Guerrero Curs 2022-2023 DRET ADMINISTRATIU I I. L 'ORDENAMENT JURÍDIC ADMINISTRATIU TEMA 1: ORIGEN I EVOLUCIÓ DEL DRET ADMINISTRATIU: 1.1 CONCEPTE El dret administratiu és el dret propi i peculiar de les administracions públiques. Les seves normes regulen l’organització administrativa, l’activitat de l’Administració, la seva relació amb altres subjectes de dret i els controls jurídics als quals està sotmesa. Aquest ordenament jurídic es funda en principis propis i característics i en un conjunt de conceptes, tècniques i regles d’integració que el diferencien d’altres branques del dret. Llei 40/2015: Llei de Règim jurídic del sector públic: Defineix què és el sector públic. Situa tres administracions territorials (administració de l’Estat, administració autonòmica i administracions que integren l’administració local, que com a mínim son província i municipi) i un sector públic institucional, a tots aquests se’ls aplica el Dret administratiu. El sector públic institucional està format per tres organismes: Entitats i organismes de Dret públic, entitats privades vinculades o dependents d’una administració i universitats. D’aquestes només son administració pública les tres que fan referència a les administracions públiques i les entitats i organismes de drets públics. Així doncs, el dret administratiu s’aplica a 2 organismes que no son administració pública (entitats privades vinculades o dependents d’una administració i universitats.) Personalitat jurídica única i pròpia i formada per diferents organismes: Tot el conjunt d’administracions i sector públic presenten la totalitat o majoria dels serveis de l’Estat. En alguns moments l’administració i el sector públic actuen sotmeses al dret privat (casos d’associacions.) 1.2 ORIGEN EL DRET ADMINISTRATIU Situem l’inici del Dret administratiu l’any 1789 amb la Revolució Francesa, de la qual se’n deriven diversos principis, fonamentals per a l’existència de l’Estat de Dret i per tant, el Dret administratiu: - Principi de legalitat: Situa que el poder més important és el legislatiu com a representant del poble. Suposa que l’administració pública està sotmesa a la llei. Submissió a la llei, el reglament i als principis generals del Dret, al conjunt de l’ordenament. La idea inicial de submissió a la llei que surt de la RF, s’amplia fins a parlar de la submissió al conjunt de l’ordenament. o Sistema Continental: o Sistema Anglosaxó o rule of law: L’administració està sotmesa a la llei ordinària. - Divisió de poders: No existeix ni al 1789 ni actualment. És molt difícil que quan hi ha un poder establert canviïn les estructures de poder tot i haver-hi una revolució, perquè els canvis aprovats a l’Assemblea Nacional francesa s’han d’establir a través de les estructures de poder de l’Antic Règim. o Executiu o Legislatiu o Judicial Poders que agafa l’executiu dels altres poders: o Legislatiu: Potestat reglamentària: Quan es fa la revolució Francesa, es pensa que l’únic que podrà fer normes serà el legislatiu, però l’executiu es queda poder normatiu (no poder de fer lleis, però si normes que canvien l’ordenament jurídic). La potestat legislativa l’exerceix molt més l’executiu que el legislatiu. Decrets lleis i Decrets legislatius: No només fa normes de caràcter inferior a la llei, pot fer normes que canvien lleis. el 95% de les lleis que s’aproven provenen de projectes de llei emesos pel govern. o Judicial: A l’Antic Règim hi havia molta desconfiança respecte al poder judicial. El poder executiu que neix de la RF no accepta que hi hagi un poder independent que el controli (el judicial), per això s’adopta un sistema de justícia retinguda, hi ha un control però l’exerceix el propi govern a través del seu propi ministre de justícia (actualment son els recursos administratius). El ministre nomena el consell d’Estat (conjunt de juristes) que l’assessoren en aquests recursos, donada l’acceptació social d’aquest consell d’estat es passa a un sistema de justícia delegada, on les persones que composen el consell d’Estat son persones de confiança del govern, però amb un alt grau d’acceptació per la població. Tipus de controls administratius: ▪ Reposició ▪ Alçada ▪ Recurs extraordinari de revisió 1.3 EL CARÀCTER ESTATUTARI DEL DRET ADMINISTRATIU Definim el dret administratiu com a estatuari perquè s’aplica quan una de les parts és L’administració pública i té unes normes de funcionament específiques. Privilegis de l’Administració respecte al poder judicial: - Autotutela declarativa i autotutela administrativa: Quan una administració dicta un acte o resolució administrativa (multa, subvenció, expropiació), diu la llei que es presumeix vàlida, és eficaç immediatament, executiva i executable. - Potestats sancionadora - Protecció dels béns de domini públic: o Desallotjament administratiu quan algú ocupa un bé de l’administració. o Atermanament: Decidir a qui correspon una finca/terreny. - Execució de sentències judicials: Malgrat la CE diu que l’execució de sentències l’ha de fer el jutge, en el cas de la jurisdicció contenciosa-administrativa, qui l’executa és l’administració. 1.4 CONTINGUT I TRETS DEL DRET ADMINISTRATIU El Dret administratiu compta amb una peculiaritat derivada del caràcter institucional de l’Administració, aquesta és un poder públic amb la finalitat de servir els interessos generals. L’interès general ve definit pels principis i valors de la Constitució. Està comprés per un conjunt de normes jurídiques que sempre tenen com a referència l’Administració pública i regulen: - Organització administrativa: Òrgans de l’Administració pública. - Activitat administrativa: Relació de l’administració amb els ciutadans. - Controls jurídics administratius i judicials - Sectors regulats CARACTERÍSTIQUES DEL DRET ADMINISTRATIU 1. Dret no codificat: Està format per diferents normes jurídiques de rangs diferents i no es troba en cap codi. Comprèn tres tipus de normes: o Normes generals de relació amb el ciutadà: Regulen les relacions entre l’administració publica i els particulars. Estan recollides en alguns lleis: ▪ 39/2015: Llei per excel·lència de regulació de les relacions amb el ciutadà. ▪ 9/2017: Llei de contractes del sector públics ▪ 29/1998: Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa-administrativa. o Normes d’organització: Determinen l’estructura, l’organigrama de les Administracions públiques: ▪ 40/2015: Llei de Règim jurídic del sector públic. ▪ Real decret legislatiu 5/2015: Llei de bases de règim local ▪ EBEP: Estatut bàsic de l’empleat públic o Normes sectorials: Estableixen les finalitats pròpies de l’Administració i es regulen a través de lleis específiques per a cada cas. ▪ Llei de ports ▪ Llei de carreteres ▪ Llei de transport ferroviari 2. Forma part del Dret públic: Regula l’Administració pública, que és una persona jurídica pública. 3. Dret estatutari de les Administracions públiques: Estableix un estatus propi per l’Administració pública. Regula l’estatut i el funcionament de les AP. Cada AP és una persona jurídica pública no assimilable a la persona jurídica privada. 4. Dret comú i normal de les AP: Les AP actuen sotmeses al Dret Administratiu com a norma general. 5. Harmonitza privilegis i garanties 6. Regula l’activitat relacional de tots els poders públics: No és només dret de l’administració. La resta de poders públics que no son administracions públiques (Corts Generals, Defensor del poble, parlaments autonòmics...) també estan sotmeses al dret administratiu en la seva organització interna. 7. S’aplica ocasionalment a relacions entre particulars: Quan una entitat privada dona un servei públic, els usuaris d’aquest estan sotmesos a normes de Dret Administratiu (ex: contractes de pisos turístics). 8. Extraordinària amplitud, fugaç i canviant: 1.5 DRET DE PRIVILEGIS I GARANTIES El dret administratiu atorga tant privilegis com garanties a la AP. Privilegis: El Dret Administratiu atorga privilegis a les Administracions Públiques, aquests privilegis s’anomenen potestats administratives (expropiar, atorgar o denegar una llicència, sancionar... Garanties: A la vegada és un dret de garanties pel ciutadà, protegeix els drets del ciutadà front l’Administració. Es troben en les finalitats de l’administració (interès públic), el control dels tribunals contenciosos administratius 1.6 DRET ADMINISTRATIU I DRET PRIVAT: EL CARÀCTER INSTRUMENTAL DE LA UTILITZACIÓ QUE FA L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DEL DRET PRIVAT En alguns moments l’administració i el sector públic actuen sotmeses al dret privat (casos d’associacions.) Quan l’Administració contracta una empresa privada per a la realització d’un servei li pot imposar alguns reglaments, aplicant així el dret administratiu a una empresa privada. S’aplica el Dret Administratiu en aquells actes administratius que impliquin l’exercici d’autoritat (interposa una multa, expropiar un bé, exigit un tribut...). En canvi fem servir el Dret privat en aquells actes anomenats actes de gestió, com ara contractar la construcció d’una obra o la prestació d’un servei, adquirir i administrar bé. Tot i així no existeix un criteri únic per valorar si aplicar el Dret Administratiu o el Dret privat, cal valorar el cas concret. TEMA 2: EL DRET ADMINISTRATIU COM A ORDENAMENT JURÍDIC: LLEI, COSTUM I PRINCIPIS GENERALS DEL DRET 2.1 EL VALOR DE LA JURISPRUDÈNCIA En la resolució dels conflictes entre els membres d’una societat, ens haurem d’adreçar a la llei, el costum i els principis generals de dret. Tanmateix, aquestes fonts del dret algunes vegades poden incloure normativa força ambigua en aspectes determinats. Això pot originar sentències contra les quals es podria recórrer en tribunals superiors. El Tribunal Suprem és el tribunal d’última instància i les seves sentències no poden ser apel·lades, excepte en casos on el Tribunal Constitucional consideri que es vulneren interessos i drets constitucionals. D’aquesta manera, les sentències del Tribunal Suprem, que és el tribunal que en última instància dictaminarà sentència en aquests casos, donen origen a les directrius per interpretar les normes. La jurisprudència és el conjunt de criteris en la interpretació de la llei que s’extreuen del conjunt de sentències del Tribunal Suprem. La jurisprudència no es considera font directe del dret ja que no inclou normes sinó que guia els tribunals inferiors en la interpretació de les ja existents. Els tribunals inferiors es guien per aquestes sentències com a conseqüència del fet que d’aquesta manera serà més probable que no es recorri contra les seves sentències. 2.2 LA CONSTITUCIÓ COM A NORMA JURÍDICA Quan s’elaboren normes a l’interior de l’Estat aquestes normes han de respectar la Constitució i quan les interpretem també ha de ser conforme a la Constitució (Art. 9.1 CE; Art. 51 CE). La Constitució espanyola vincula a tots els poders públics (Art. 53.3 CE). Únicament el TC pot declarar la inconstitucionalitat de les normes que tenen rang de llei, i els jutges i els tribunals ordinaris només tenen la possibilitat d’anular els reglaments que siguin contraris a la Constitució. La Constitució també ens dona altres idees que recordar, està dissenyant un ordenament jurídic on els ciutadans poden participar en l’elaboració de reglaments, participació en decisions rellevants. La transparència actualment és una expressió que dona molt de sentit al dret administratiu actual i a les garanties que hem de tenir com a ciutadans. L’administració esta sotmesa a la llei i al dret, esta controlada per els tribunals (Art. 106 CE). TRIBUNAL CONSTITUCIONAL El control de les lleis no correspon a la jurisdicció ordinària, sinó exclusivament a un òrgan previst ad hoc a la Constitució: el Tribunal Constitucional. Les vies per anul·lar una norma amb rang de llei són les següents: 1. Qüestió d'inconstitucionalitat: és un recurs indirecte, que s'ha de plantejar pels jutges o tribunals, quan en aplicar una norma per resoldre un cas dubten de si és constitucional o no. 2. Recurs d'inconstitucionalitat: És un recurs directe, quan s'ha promulgat una llei i es veu que és inconstitucional. I sempre en supòsits on la llei tingui preceptes contraris a la Constitució. D'entrada correspon al Tribunal Constitucional el monopoli del rebuig de les normes amb rang de llei que puguin ser contràries a la Constitució, això no vol dir que el jutge ordinari no hagi d'atendre a la Constitució, si se li planteja un dubte, ha de plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat, però també li correspon fer una qüestió d'inconstitucionalitat de les lleis reglamentàries. Si el jutge ha d'aplicar un reglament, el Tribunal Constitucional no té el monopoli, per tant, no es presenta la qüestió i ha de ser el Tribunal qui resolgui el problema. Si els particulars creuen que hi ha una norma inconstitucional el que s’ha de fer és provocar un acte, per fer que el jutge ordinari li plantegi un qüestió d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional. Per tant, és important diferenciar les normes de rang de llei de les normes amb rang reglamentari. Tots els Tribunals han d'interpretar tot l'ordenament jurídic de conformitat amb la Constitució, aquest treball arrenca d'una previsió de l'art. 5.3. LOPJ, el qual diu que és procedent el plantejament de la qüestió d'inconstitucionalitat quan per via interpretativa no sigui possible interpretar la norma per fer-la compatible amb la Constitució. Tota interpretació que faci el Tribunal Constitucional ha de tenir en compte el contingut de la norma, per això diem que la Constitució és una norma que informa tot l'ordenament jurídic, i per això també la interpretació sistemàtica sempre exigirà una interpretació de la norma en el marc de la Constitució. Art. 5.3 LOPJ 🡪 3. Procederá el planteamiento de la cuestión de inconstitucionalidad cuando por vía interpretativa no sea posible la acomodación de la norma al ordenamiento constitucional. BASES CONSTITUCIONALS DEL DRET ADMINISTRATIU Estat de dret: 3 principis: - Principi de legalitat: Dogma en el DA. Habilita a l’administració per realitzar les seves actuacions administratives. La CE insisteix en el preàmbul q consolidar l’estat de dret és assegura l’imperi de la llei. Diferents articles de la CE repeteixen que l’Administració ha d’actuar segons la llei i l’ordenament jurídic. Suposa la prioritat del poder legislatiu sobre l’executiu. El sotmetiment a la llei i el dret per part de l’AP té dues conseqüències: o El sotmetiment és a la totalitat del sistema normatiu (lleis, normes amb rang de lleis, normes i tractats internacionals, principis generals del dret i reglaments). Plenitud de subjecció en el sentit de completa juridicitat. El dret és la constant referència en tota actuació administrativa. o Subjecció a la norma: ▪ Subjecció positiva: Norma com a fonament previ i necessari per a que la AP pugui actuar vàlidament, només pot actuar si la norma l’habilita. → Es dona quan l’AP extingeix o limita un Dret, per fer-ho necessita una norma que l‘habiliti per limitar aquest dret. ▪ Subjecció negativa: La norma no és un requisit per actuar sinó un límit, l’AP pot realitzar qualssevol activitat excepte aquella prohibida per la norma. → L’AP pot atorgar drets als ciutadans, incrementant la seva capacitat jurídica només si hi ha una prohibició o limitació per part d’una norma. L’AP no està únicament sotmesa a les normes internes, també ho està al dret Internacional. Inderrogabilitat singular del reglament: A través d’un acte administratiu no es pot derogar una norma reglamentària, això suposaria l’anul·labilitat de la disposició administrativa. Aquest principi suposa: o No es poden dictar actes singulars que contradiguin aquest reglament i seran nuls de ple dret. o El reglament és norma jurídica i obliga a tots els ciutadans i totes les AP, inclosa l’AP autora del reglament o L’administració no pot dispensar a tercers de l’observança i compliment dels seus propis reglaments. - Principi de tutela judicial: Article 24, CE: 1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión. 2. Asimismo, todos tienen derecho al Juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia. La ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará obligado a declarar sobre hechos presuntamente delictivos. Article 106.1, CE: Los Tribunales controlan la potestad reglamentaria y la legalidad de la actuación administrativa, así como el sometimiento de ésta a los fines que la justifican. L’article anterior mostra 3 tipus de control: o Potestat reglamentària o Legalitat de l’actuació administrativa o Sotmetiment de l’AP a les finalitats que la justifiquen La potestat de control: - Diferents tipus de tribunals - Obligatòria - Per a tota l’activitat de l’administració PRIVILEGIS DE L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DINS DEL PROCEDIMENT JUDICIAL Les resolucions es presumeixen vàlides i son eficaces immediatament, executives i executables. Els privilegis se li donen a l’AP perquè se li han atribuït determinats privilegis jurisdiccionals: 1. Prohibició d’interposar contra l’Administració interdictes possessoris: La llei prohibeix que davant la possessió d’un bé per part de l’AP un ciutadà pugui interposa un interdicte que paralitzi aquesta possessió 2. Execució de sentències: Les STC en el contencions-administratiu son executades per l mateixa administració 3. Control a posteriori: Prèviament hi haurà hagut un recurs administratiu. - Principi de garantia patrimonial: L’administració ha d’indemnitzar als particulars en determinades situacions. Es preveuen 2 institucions: o Expropiació forçosa (art. 33.3, CE): S’ha d’indemnitzar al ciutadà expropiat: 3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes. o Responsabilitat administrativa (106.2, CE): L’Administració t’ha d’indemnitzar si realitza un mal en la prestació d’un servei 2. Los particulares, en los términos establecidos por la ley, tendrán derecho a ser indemnizados por toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos. Estat Social de Dret: La CE estableix que Espanya és un estat social de dret, això significa que la nostra constitució tant en l'art. 9.2, estableix un conjunt de directrius específiques per a l'orientació dels poders públics dins d'aquest estat (39-51 CE). Aquest conjunt de principis que estan en la CE condicionen l'activitat de l'estat i en particular l'activitat administració (qualsevol norma produïda dins de l'estat espanyol ha de respectar els principis rectors de la CE). A part d'aquest condicionament hi ha un condicionament també sobre les funcions d'aplicació del dret, qualsevol norma que la adm. hagi d'interpretar i aplicar ha de realitzar-ho d'acord amb les directrius marcades en la CE. Una de les directrius que es repeteix és l'anomenat principi d'eficàcia en l'actuació administrativa (103 CE): aquest principi d'eficàcia suposa que la adm. ha de posar els mitjans per a aconseguir els objectius (d'aconseguir l'interès públic). Es veu reflectit en diferents parts de la adm.: - En l'organització (Ha d'estar pensada per a poder respondre a l'eficàcia), - És necessari que la adm. actuï de manera unitària de manera que les seves decisions no comportin una “disbauxa”. - Necessitem uns procediments que ens assegurin que les normes siguin eficaces. A vegades succeeix que és difícil mantenir la legalitat i l'eficàcia al mateix temps. Estat democràtic: El seu caràcter estructural i també a la part funcional (i competències): 1. En primer lloc, el caràcter vicarial de l'administració pública, la adm. pública està subordinada a les directrius que marquin les instàncies polítiques. (Art. 97 CE referint- se al govern diu que el govern dirigeix l'administració) 2. En segon lloc: la jerarquia organitzativa (103 CE, principi de jerarquia), existeixen òrgans superiors i inferiors. Els superiors a través d'instruccions manen als inferiors. 3. Una tercera característica és el tema de la diversitat d'administracions públiques: existeix en el nostre OJ una pluralitat d'administracions, nostra adm. com a mínim té 5 (l'administració de l'estat, la local, la CCAA, les comarques i el sector públic institucional) - Principi de descentralització: principi que regeix en aquesta estructura que estem parlant en aquest estat democràtic. Adm superiors a través de lleis, transfereix competències (cedeix titularitat) a adm diferents “de caràcter inferior territorialment”. - Principi de desconcentració: Es produeix dins de la adm. els òrgans superiors jeràrquicament cedeixen les seves competències als òrgans inferiors. - Principi de participació: Reproduït en la CE i en les lleis, és un ppi a través del qual es fomenta que el ciutadà participi en la adm. per a poder aportar en les decisions que prendrà l'administració. Hi ha una representació dels ciutadans i de l'administració. Les directives/principis de caràcter funcional: - Principi d'objectivitat: 103 CE, constitueix un dels temes essencials de l'actuació administrativa, la adm. té una finalitat i ha d'actuar d'acord amb aquesta finalitat amb objectivitat, per a això ho ha de fer amb imparcialitat. - Principi d'imparcialitat: 103 CE.: la adm. en les seves decisions opera amb absoluta imparcialitat, s'aconsegueix a través de diferents formes: 1- Els que instrueixen i decideixen el procediment adm. són funcionaris públics. Té característiques de professionalitat i de inamobilitat que li asseguraria aquesta imparcialitat. 2- Ha d'abstenir-se en casos que no pugui ser imparcial, pot ser recusat. - Principi de publicitat: l'estat democràtic es manifesta a través d'aquest principi ja que suposa que afecta tant les normes com a les resolucions judicials. Estat autonòmic: Aquest estat té unes característiques que afecten el dret administratiu. (2 CE, 137 CE). Comporta una sèrie de principis sobre la producció normativa: - Principi d'autonomia: s'estableix en la CE, és indeterminat. No és el mateix l'autonomia de les CCAA que l'autonomia universitària. És un concepte indeterminat. Tenim clar, però, que en el cas de les CCAA l'autonomia significa que poden regular de manera diferent tant per part de les CCAA com per part de les adm. locals. Al marge d'aquesta regulació diferent, l'autonomia també suposa el domini de potestats públiques. - Principi d'unitat: Té diverses característiques: o Interès general comú: Hi ha interès que transcendeix a cada adm publica que és l'interès de l'estat que va mes allà dels autonòmics o locals. Per tant, l'estat que té el garant… això suposa que les dif. Adm publiques han d'actuar sota el principi de coordinació (103 CE), que suposa que l'actuació de totes les adm. publiques tinguin coherència, siguin eficaces, evitin superposicions i conflictes. o La unitat suposa un límit que és la igualtat de tots els ciutadans: La CE ja ho disposa. Per tant, igualtat de tots els ciutadans davant de l'atorgament de drets (la realitat és que la diversitat normativa comporta que no hi hagi una igualtat real). o Límit de la unitat de mercat: Garantit en l'articulo 139 CE, cap autoritat publica podrà prendre mesures que obstaculitzi la llibertat de moviment I la lliure circulació dins de l'estat espanyol. - Principi de solidaritat: La CE a l'art. 2 diu que aquesta diversitat adm. està regida pel principi de solidaritat. Té diferents conseqüències: o Equilibri econòmic interterritorial: Menys navarra i país basc, totes les recaptacions dels impostos les fan l'estat i és el que decideix com reparteix aquesta recaptació entre les diferents CCAA basant-se en l'equilibri territorial. o Lleialtat institucional autonòmica: Tenen el deure jurídic d'actuar d'acord amb la bona fe i a la lleialtat amb les altres CCAA. - Principi de cooperació: Establir un conjunt de tècniques jurídiques tant organitzatives com normatives perquè les diferents adm. publiques puguin cooperar en les decisions i objectius. 2.3. ELS TRACTATS INTERNACIONALS Els acords que l'Estat Espanyol celebra amb altres estats sobirans, es manifesta en una gran varietat d'instruments formals, acords, convenis i protocols que al marge de les vinculacions que s'originen entre els Estats en el pla internacional, són també fonts, encara que molt problemàtics del Dret intern. L'art. 96 CE ens diu que els tractats internacionals vàlidament celebrats un cop publicats a Espanya, formaran part de l'ordenament intern. Els tractats internacionals són al mateix nivell que la llei. EL DRET EUROPEU COM A PART DE L’ORDENAMENT JURÍDIC INTERN Els Estats han cedit part de la sobirania a Europa. Fins i tot quan el Dret de la Unió Europea canvia es molt possible que es tingui que canviar la Constitució o les lleis per adaptar al que regeix la Unió Europea. La manera de saber les funcions assignades es mirant el tractat de la Unió Europea. Dret originari: TUE🡪 Tractat de la Unió Europea TFUE🡪 Tractat de funcionament de la Unió Europea Trobem una sèrie de principis i normes que s’han d’aplicar a tots els Estats vinculats. Normes ordinàries que utilitzen els juristes generalment: Els reglaments serien com les nostres normes que es dicten per la Unió Europea i els Estats tenen l’obligació d’aplicar-les. Tindrà un abast general i serà obligatori en tots els seus elements i directament aplicable en cada estat membre, constitueix la més important norma jurídica del Dret Comunitari, sobre la qual cal dir immediatament, que no es correspon amb el que s'entén per reglament, en el Dret Intern, sinó amb les normes amb rang de llei. El reglament comunitari així caracteritzat s'ordena directament als tractats i altres fonts primàries i es defineix per les notes de generalitat, abstracció i directa aplicabilitat. La directiva, per la seva banda, és una norma que no obliga directament, però que vincula els estats membres a prendre les disposicions necessàries per incorporar al Dret Intern l'abast dels seus objectius. La major part de les directives sense perjudici d'altres, que s’imposa als Estats membres un determinat comportament, tracta d'obligar els Estats a dictar normes amb vistes als programes generals d'harmonització dels drets nacionals en matèria d'establiment, prestacions de servei, eliminació d'obstacles als intercanvis, fiscalitat o aproximació de les legislacions. 2.4. LA LLEI Per sota de la Constitució ens trobem les normes de rang de llei, és a dir, un conjunt normatiu que està integrat per les lleis aprovades per les Corts Generals, i a més per les aprovades pels parlaments autonòmics, pel Govern, i moltes normes que formen part dels tractats internacionals i el Dret comunitari. Les característiques principals de la llei són les següents: De la llei s'ha predicat sempre el seu caràcter general, d'entrada tradicionalment aquestes normes han estat pensades per a afectar a tots els ciutadans de forma general però amb el pas del temps han sorgit les lleis singulars i van dirigides a grups restringits o a uns particulars determinats. Les lleis singulars són totalment legítimes, però han de complir 3 requisits: a. No poden anar en contra de l'ordre constitucional de distribució de competències. b. Han de respectar el principi d'igualtat i per tant no pot oferir un tracte diferent d'una situació legal. c. S’està igualment constrenyent pel principi de la interdicció de l'arbitrarietat, és a dir, no poden ser arbitràries. 1. Caràcter formal. Vol dir que només poden tenir consideració de normes amb caràcter de llei, aquelles normes aprovades per aquells òrgans que tinguin competència legislativa i que a més adoptin forma de llei o llei orgànica, decret llei o decret legislatiu, és a dir, li ha de donar el nom específic. 2. Supremacia. Ja que la llei és la norma suprema per sota de la Constitució, si aquesta característica en els seus inicis no tenia límits, aquesta qualitat s'ha vist limitada. Aquesta supremacia també havia comportat que abans el legislador no era responsable, ja que era el suprem, aquest principi d'irresponsabilitat del legislador, en l'actualitat s'ha vist també bastant limitat, ja que la Constitució promou la responsabilitat dels poders públics. 3. Força de llei. La facultat d'innovar, modificar l'ordenament jurídic, és a dir, les normes existents fins aquell moment. Implica també una resistència a modificació posterior, llevat que sigui una norma que tingui rang de llei també. TITULARS DEL PODER LEGISLATIU A Espanya, les Corts Generals són l’òrgan constitucional que té la potestat legislativa, tot i que en determinats casos (decrets llei) és el Govern qui pot elaborar normes amb rang de llei. Les Comunitats Autònomes també tenen potestat legislativa, és a dir, poden elaborar i aprovar lleis sempre que aquestes regulin competències que tenen cedides i siguin d’aplicació al seu territori. 2.5 CLASSES DE LLEIS Projectes de llei: Les elaboren el Govern o Consell de Ministres. Govern en funcions no té competència per elaborar ni presentar projectes de llei. Proposició de llei: Proposta d’una llei per part d’uns partits polítics, neixen des de dintre. Iniciativa legislativa popular: Signatures necessàries: 50.000 a Catalunya i a Espanya 500.000 Lleis marc: Art. 150.1 CE. Llei que es limita a assentar principis generals i que deixa al Govern la cura d’aplicar-los utilitzat el seu poder reglamentari. “Las cortes generales, en materia de competencia estatal, podran atribuir a todas o algunes de las CCAA la facultad de dictar por si mismas normas en el marco de unos principios fijado por la ley estatal”. Llei de transferència o delegació: Art. 150.2 CE. Lleis orgàniques per les que l’Estat transfereix o delega matèries de titularitat estatal, que per seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació. Llei d’harmonització: Art. 150.3 CE. Normes ordinàries amb rang de llei dictades per les CG per coordinar disposicions autonòmiques encara que hagin estat dictades en l’exercici de les seves competències exclusives per raons d’interès general. Aprovades al Parlament per majoria absoluta de cada cambra legislativa. Decret-Llei: Norma dictada pel govern en casos d’urgència i extrema necessitat. Debat als 30 dies següents a la promulgació o aprovar-lo per projecte de llei urgent. Han de ser aprovades per el poder legislatiu i el seu rang formal es el propi de la llei. Té de tenir tres requisits: 1. El Govern entengui que esta davant d’un cas extraordinari i d’urgent necessitat 2. La regulació no afecti al ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat, als deures, drets i llibertats dels ciutadans ni al dret electoral general. 3. El decret-llei ha de ser ratificat pel Congres i el Senat Decret-legislatiu: Les Corts donen la delegació al govern d’Espanya o de Catalunya per fer una llei determinada però ha de ser un text articulat o un text refós. L’exercici d’aquesta facultat que et dona el Parlament és controlable per la jurisdicció contenciosa- administrativa (en alguns casos es pot sotmetre a Control del tribunal contenciós- administratiu). El decret legislatiu té rang de llei i emana del Govern a través d’aquesta norma les Corts li atribueixen al Govern una sèrie de competències per que aquesta actuï com si ho estiguessin fent les pròpies Corts (delegació). Tractat Internacional: Amb procediment adequat son normes internes (espanyoles o catalanes) i no les hem de tenir més reverencia del necessari. És igual que una llei o un reglament. El DI opera en les seves relacions quotidianes com si fos dret intern. Lleis orgàniques i lleis ordinàries - Lleis orgàniques: Les lleis orgàniques es distingeixen de les ordinàries per les matèries que regulen i per un aspecte important del procediment, ja que requereixen per a la seva aprovació, modificació o derogació la majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, no en el Senat, en una votació final sobre el conjunt del projecte. Però raó de la matèria són lleis orgàniques les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, les que aproven els EA, les de règim electoral general i altres previstes en la CE. El constituent ha volgut que certes matèries o assumptes als que atribueix major importància política i jurídica s’aproven per una majoria qualificada, imposant un concís entre forces polítiques distintes quan ninguna d’elles tingui majoria absoluta en el congrés. La llei orgànica participa de l’essència de la llei i només requereix d’una majoria reformada per a la seva aprovació, modificació o derogació, el que confereix una major rigidesa formal que la llei ordinària. - Lleis ordinàries: Una llei ordinària que reguli matèria pròpia de llei orgànica és inconstitucional, però tampoc és conforme a la CE aprovar mitjançant llei orgànica matèries pròpies de llei ordinària, ja que això dotaria a tals matèries d’una especial rigidesa a efectes d’una posterior regulació, no prevista constitucionalment per a elles. Les lleis ordinàries s’aproven per el procediment habitual i per majoria simple. El procediment legislatiu (art. 81 - 92 CE) té tres fases: 1. FASE INICIATIVA: presentació de projectes o proposicions de llei davant de qualsevol de les dos càmeres. Aquesta iniciativa legislativa pot portar-la a terme el Govern (projecte de llei), el Parlament (proposició de llei), les CCAA (iniciativa directa o indirecta), els ciutadans (proposició de llei). 2. PROCEDIMENT DECISORI: aprovació per el Congrés dels diputats seguint els tràmits de presa de consideració, publicació, presentació de “enmiendas”, informe d’una ponència sobre el projecte, debat, votació i elaboració d’un dictamen per la Comissió i per últim, debat i votació en el Ple. 3. APROVACIÓ: el Rei ha de sancionar, promulgar i publicar la llei al BOE. Una relació entre llei orgànica i llei ordinària es fonamenta en un criteri de competència material. És cert que existeixen matèries reservades a lleis orgàniques. No sempre és fàcil determinar amb precisió quina és la matèria pròpia de llei orgànica i fins on arriba. Aquest tipus de problema s’ha plantejat en la pràctica i ha obligat a determinar que s’entén a aquestes efectes per desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, o per règim electoral general i a resoldre altres qüestions puntuals similars. El TC ha declarat que el text d’una llei orgànica pot contenir també la regulació de matèries connexes a les pròpies d’aquest tipus de llei quan convingui regular unes i altres en el mateix text per raons de bona política legislativa, si bé la pròpia llei i el TC han d’aclarir quins preceptes són propis de llei orgànica i quins no a efectes de que aquests últims poden ser modificats per llei ordinària. Es necessari que els preceptes no orgànics inclosos en aquest tipus de lleis constitueixin el complement necessari per a la seva major intel·ligència. Tampoc és necessari que la llei orgànica esgoti la matèria que li és pròpia. És lícit que remeti al reglament la regulació de aspectes complementaris. Aquesta remissió també pot efectuar-se a favor d’una llei ordinària o autonòmica. Quan una CCAA tingui competència legislativa en matèries de llei orgànica serà necessari i reconèixer a aquella un àmbit de regulació pròpia. La reserva de llei orgànica exigeix que aquest tipus de norma, exclusiu de l’estat, reguli el nucli característic de la matèria reservada i tractant-se de drets fonamentals, els elements essencials del dret. 2.6 EL CONTROL DELS EXCESSOS DE LA DELEGACIÓ El límit ve donat quan el Parlament habilita al Govern, li encarrega un treball per fer i li dona un període per fer-ho, si no ho compleix dins el termini establert aquell decret legislatiu passarà a ser nul. El control de legalitat dels decrets-legislatius ho fan els tribunals ordinaris igual que passa amb els reglaments. Un primer tipus de control és el que pugui ser establert a la mateixa llei que decideix la delegació (art. 82 CE in fine). - El Consejo de Estado ha de ser consultat per a tots els projectes de Decrets Legislatius (art 21.3 de la LO 3/1980, de 22 de abril, del Consejo de Estado), malgrat es pugui adduir que aquest aspecte no constitueixi pròpiament una fiscalització. - Existeixen també mecanismes de control parlamentari regulats al Reglamento del Congreso de los Diputados (art 152; 153). Si així es disposa en la llei de delegació pot controlar des del Congrés. *Quin és el mecanisme? el Govern, en ultimar la delegació legislativa, ho ha de comunicar al Congrés, incloent el text articulat o refós, que es publicarà al Boletin Oficial de las Cortes Generales. Dins del Parlament es disposa d’un període durant el que es pot suscitar la problemàtica i cal emetre un dictamen al respecte, que és objecte de debat en el Ple. En el mateix sentit, vid. Art. 156 del Reglament de Parlament de Catalunya, que possibilita control abans i després de la publicació del Decret legislatiu. - Es possibilita també el control jurisdiccional dels Decrets Legislatius en els aspectes que s’hagin ultrapassat en l’ús de la delegació (art 1.1 LJ). Els tribunals decidiran si s’ajusten o no a la delegació i per tant, si es perd o no el rang de llei de la part en que s’ha ultrapassat. - També el TC podria arribar a intervenir però en alguna ocasió ha rebutjat la qüestió d’inconstitucionalitat contra un Decret Legislatiu entenent que l’excés en l’exercici de delegació era matèria més adequadament controlable per la jurisdicció ordinària. També interpreta que un cop s’ha decidit que el reglament es ultra vires per un Tribunal ordinari, no escau un nou pronunciament que ho confirmi per part del TC. 2.7. EL COSTUM Dins les fonts de dret, es pot considerar també el costum com a norma social. La diferència respecte a la llei és que, mentre que aquesta darrera acostuma a ser escrita, el costum neix de la pràctica contínua en el temps dels membres d’una comunitat. El costum és la norma jurídica que recull la conducta que es practica d’una manera reiterada en el temps i que pot ser considerada de compliment obligat per als membres d’una comunitat. Respecte a l’aplicació del costum com a font de dret cal tenir presents alguns aspectes: 1. No pot contradir cap llei. Un cop es promulga una llei que prohibeix una activitat que es duia a terme, no és possible al·legar el costum per mantenir la conducta. 2. Només s’aplica per resoldre un conflicte quan no hi hagi cap llei que reguli l’activitat. 3. Ha de ser provat per la persona que l’invoqui. 2.8. ELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET La seva aplicació en l'àmbit del Dret Administratiu és inqüestionable, en la mesura que figura en les normes bàsiques que afecten l'Administració. Entre aquestes normes s'ha de destacar, la CE i els principis que s'hi recullen, que informen directament el Dret Administratiu (principi de legalitat, principi de seguretat jurídica, principi d'interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics, principi d'igualtat...) - Principi de separació de poders El principi de separació de poders és una manifestació de la clàusula de l’Estat de Dret que va néixer amb l’objectiu de separar institucionalment la funció legislativa de la executiva i així limitar els poders del Rei. John Locke va insistir en aquest mateix sistema una mica més tard i de la seva font es va inspirar Montesquieu, adaptant el principi als termes que coneixem avui en dia: suggereix la instauració de tres poders a l’Estat, el legislatiu (dicta normes jurídiques), l’executiu (aplicació de les lleis) i el judicial (control i supervisió del respecte de les lleis i la seva aplicació). L’Administració Pública es situa dins del marc del poder executiu. - Principi de legalitat: nuclearitat del concepte Amb el principi de legalitat es reconeix que els poders públics també estan sotmesos a les normes i per tant, que no poden actuar de qualsevol manera, sinó que hauran d’actuar conforme a lo disposat en l’ordenament jurídic (principi de juridicitat: abasta la totalitat de l’OJ). Suposa el reconeixement del govern de les lleis, no dels homes. Art. 9.1 i 3 CE 🡪 1. Los ciudadanos y los poderes públicos están sujetos a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico. 3. La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos. El principi de legalitat no opera de la mateixa manera pels ciutadans que pels poders públics: - Vinculació negativa: els ciutadans són lliures de fer tot allò que la llei no prohibeix. - Vinculació positiva: els poders públics només poden fer allò que la llei els permet expressament. - Principi de bona fe El principi de bona fe o confiança legítima constitueix un principi rector de l'actuació de les Administracions Públiques que expressa la confiança dels ciutadans en què l'actuació de les AAPP no pot ser alterada arbitràriament. - Principi d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació - Principi d’eficàcia Capacitat per a assolir l’efecte que es vol o s’espera. Es basa en els resultats que s’han d’obtenir, que sigui realitzat sense demores o molèsties innecessàries. - Principi de jerarquia Implica les relacions de supraordinació i subordinació entre una estructura d’òrgans vinculats que conformen una Administració Pública de tipus piramidal i garanteix que les decisions adoptades en el vèrtex de la piràmide organitzativa siguin executats pels òrgans i agents de l’Administració pública. L’art. 103 CE també recull expressament el principi de jerarquia com un dels principis que informen el sistema jurídic. - Principi de descentralització Trasllat de la titularitat de competències per part d’una administració a una altra, o a un “en” pertanyent a la mateixa administració però dotats de personalitat jurídica pròpia. El que es transfereix a l’en descentralitzat és la titularitat de la competència, que des d’aquest moment passa a ser exercida com a pròpia, sense possibilitat de fiscalització per part de l’ens que transfereix. La descentralització pot ser de dos tipus: a. Descentralització territorial, com les comunitats autònomes o entitats locals. Aquesta delegació o transferència a comunitats autònomes es realitza mitjançant lleis orgàniques. b. Descentralització funcional o institucional, que és quan s’efectua a favor d’ens amb personalitat jurídica pròpia, i creats per la mateixa Administració, que descentralitza així les seves competències. - Principi de desconcentració S’entén que una Administració és desconcentrada quan els òrgans inferiors tenen més competències resolutòries. La Constitució, en l’article 103, declara la seva preferència cap a la desconcentració com a principi del sistema Administratiu. Aquest consisteix a traslladar competències (tant la titularitat com l’exercici) d’òrgans superiors a òrgans que en depenen jeràrquicament. És una operació que s’esgota en el si d’una administració pública donada, és a dir, que dóna lloc a una translació de competències interorgànica, i que per això presenta un marcat caràcter tècnic, amb la finalitat de descongestionar el treball dels òrgans superiors de l’Administració. El fet que exigeixi una translació de la titularitat de la competència, i no únicament del seu exercici, permet diferenciar aquesta tècnica de la mera delegació de competències. Així, el principi de desconcentració actua com una directiva constitucional genèrica a favor d’una atribució als òrgans inferiors de les Administracions Públiques d’un cert nivell de competències, la qual cosa ha d’actuar en cada cas concret mitjançant les normes legals o reglamentàries que siguin procedents per a alterar la distribució de competències prèviament existent. - Principi de coordinació Atès que el principi de jerarquia actua exclusivament en les relacions entre òrgans del mateix àmbit material, és necessari acudir a altres principis per a garantir la unitat d’acció de l’Administració, que és cada vegada més complexa. En aquest sentit l’art. 103 de la Constitució estableix la submissió de l’Administració al principi de coordinació. Amb caràcter general, aquest principi implica que cada òrgan ha de ponderar en l’exercici de les seves competències no solament les finalitats pròpies, sinó també les de l’Administració en què s’integra com a conjunt. Les tècniques de coordinació orgàniques consisteixen en la creació d’òrgans per a coordinar l’acció d’altres òrgans. Així, es pot tractar d’òrgans unipersonals o d’òrgans col·legiats, i aquests últims són molt més abundants. P.e; comissions delegades del Govern, Comissió General de Sotssecretaris i Secretaris d’Estat. Art. 103 CE 1. La Administración Pública sirve con objetividad los intereses generales y actúa de acuerdo con los principios de eficacia, jerarquía, descentralización, desconcentración y coordinación, con sometimiento pleno a la ley y al Derecho. 2.9. EL DRET ADMINISTRATIU COM A ORDENAMENT JURÍDIC És un dret propi de l'administració pública. Sobre el OJ no ens podem referir a una suma de normes, és sobretot una institució que ordena el conjunt de regles jurídiques, organitza un conjunt de normes jurídiques i l'organitza a través de diferents elements. La CE es refereix a aquest OJ quan parla dels seus valors (1 CE, 9.3 CE…) El d. adm. hauria de ser un conjunt de normes que estan organitzades i que regulen la realitat completa de la adm. Sempre havíem considerat que el OJ administratiu era un OJ de caràcter intern, contenia només normes de l'estat espanyol, l'evolució ens ha portat al fet que el OJ també té normes internacions i de caràcter europeu, i també està integrat per jurisprudència internacional (TJUE, TEDH i altres resolucions, stc de tribunals internacionals). Ha portat a pensar que el dret adm. és un d. global, no sols de l'estat. Perquè existeixi un OJ no sols ha d'existir un conjunt de normes si no que entre elles tinguin relació i característiques, i això es dona gràcies als principis generals del dret: organitzen i informen el sistema jurídic general. CARACTERÍSTIQUES FORMALS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC - És fonamentalment per normes escrites: La nostra regulació la trobarem en normes publicades tipificades. - Existeix una gran proliferació i varietat de normes: És un dret que té multitud i variació de normes. - És un dret amb un objectiu molt determinat: Aconseguir l'interès públic, en contraposició d'uns altres OJ té una finalitat clara: l'interès general/públic. DISTINCIÓ DE NORMES: - Normes generals i normes singulars: - Normes de contingut altament tècnic: les normes d'edificació, contenen elements que per a un advocat se li escapen per exemple. - Normes de caràcter merament organitzatiu: regulen l'estructura administrativa. - Normes procedimentals: llits que ha de seguir la adm. - Normes d'autoregulació: la pròpia adm. a través de org. socials s'autoproveeix de normes de caràcter tècnic com per exemple les ISO, que s'autoregulen un sector determinat. NORMES PRÒPIES DEL DRET ADMINISTRATIU: Els principis generals del dret són principis que tenen una gran varietat i que responen a les diferents parts del dret adm. Podíem distingir-los en: - Principis de caràcter constitucional: Són principis que estan recollits directament en la CE. - Principis que no es troben en la CE: Formen part del d. adm. es troba recollits en les lleis (40/2015, 29/2015). - Principis que no estan recollits en la normativa: o Font de dret europeu: integrat ja en el OJ espanyol. Els han creat les directives. o Font de la jurisprudència espanyola. Funcions: - Informadora: Informen tot el OJ, dirigeixen l'elaboració de les normes que crea la pròpia adm. pública. - Integradora: Li serveix per a unir totes les normes adm. ser un enllaç entre les dif. normes adm. - Supletòria: Serveix per a emplenar les llacunes que poden haver-hi dins del OJ - Interpretativa: qualsevol aplicació d'una norma adm. ha de ser realitzada i interpretada d'acord amb els principis Generals del dret. - Ser paràmetres de validesa de les normes: Suposen uns límits a tota mena de normes, fins i tot a les pròpies lleis. LA CAPACITAT O HETEROGENEÏTAT DELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET: - Principi de legalitat: És un principi constitucional i suposa la solució de la adm. a la llei, el dret etc. Dues vessants: Principi de juridicitat en l'actuació administrativa i Principi d'inderrogabilitat dels reglaments. - Principi d'igualtat: (art. 9.2 i 14 CE). Igualtat de tots els ciutadans davant la llei i resta del OJ. Comparant als ciutadans han de ser tractats no de manera igual però en situacions iguals han de ser tractats de manera igual. - Principi de transparència: Poder accedir a la informació, és essencial. - Principi d'interdicció d'arbitrarietat en l'actuació administrativa: Principi constitucional (9.3 CE), la adm. en l'exercici de les seves potestats públiques no pot ser arbitrari, no pot realitzar actuacions sense fonament jurídic. - Principi de proporcionalitat: L’adm. tant en la regulació com l'actuació administrativa ha de realitzar actuacions proporcionals a l'interès publico. La adm. en les seves sancions ha de ser proporcional. La llei 39/40 l'estipula. - Principi de seguretat jurídica: Format per diversos principis: Certesa, legalitat, jerarquia, publicitat normativa, irretroactivitat de les normes desfavorables, igualtat. o Irretroactivitat de les normes desfavorables: ▪ Relativa: En el Dret administratiu existeix la irretroactivitat relativa de les normes. Pot canviar la teva situació jurídica, i això fa que canviïn les normes que se t’apliquen. ▪ Absoluta: - Principi de bona fe: Es presumeix tant per l’activitat administrativa com pel subjecte privat en el compliment de els seves funcions o drets d’obligació. Porta a la presumpció d’actes propis: l’actuació administrativa no pot anar en contra dels seus actes propis. - - Principi de confiança legitima: La jurisprudència el fa servir sovint unit al principi de bona fe i seguretat jurídica. Es troba a la llei 40/2015. Obliga a l’administració a respectar la confiança que el ciutadà ha adquirit en el seu comportament u que ha estat inspirat en actuacions de l’AP i s’han declarat drets, donat informacions o realitzat declaracions o que han creat situacions de toleràncies sempre que aquestes siguin conformes a dret. - - Principi d'eficàcia: Busca, mitjançant la seva inspiració que l’AP compleixi els objectius fixats en els serveis prestat als ciutadans, però ha d’anar més enllà del mer compliment, buscant un índex de qualitat òptim. Ex: l’AP no et vol demanar documentació que hagis presentat en altres òrgans de la mateixa (si em presento a opos de taxista no m’han de demanar el carnet de conduir perquè és documentació que l’AP ja té). TEMA 3: L'ORDENAMENT ESTATAL I L'AUTONÒMIC: 1. SIGNIFICACIÓ I ABAST DE L'AUTONOMIA POLÍTICA DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES Pren importància a partir de l’any 1978, perquè prèviament existien únicament dos ordenaments que corresponien a dos ens territorials (ordenament jurídic estatal i ordenament local). No tenien potestat legislativa, perquè no són normes en rang de llei i el que és cert és que no disposaven del gaudiment d’autonomia per la gestió dels seus propis interessos. Al 1978 neixen i proliferen aquests nous ens territorials que son les CCAA, i per tant són la tercera “pota territorial del que disposem”. Comunitats Autònomes, entitats locals i administració. A les CCAA se les dota de una autonomia política i això vol dir la potestat de dictar normes en rang de llei (potestat legislativa) i d’adoptar polítiques pròpies. A partir del 1978 es crea un Estat compost en el qual conviuen diversos ordenaments jurídics: - Relació entre els ordenaments jurídics estatal (149.1)/autonòmic (EA): NO hi ha una relació de jerarquia; principi de competència, principi de separació (s’ha d’analitzar qui te la competència i decidir quin s’aplica). Tenen igual rang, totes poden complir amb la reserva constitucional de llei i l’únic òrgan que pot anul·lar-les és el TC. Element comú: respectar el que determina la Constitució. *Com es pot solucionar les dificultats? És el TC que garanteix un resultat a les eventuals invasions competencials que es poden anar produint.” *Els municipis també disposen de COMPETÈNCIES PRÒPIES (Art. 84 Estatut Autonomia). Es localitzen a les lleis sectorials concretes per conèixer quins són els seus àmbits d’actuació. Les competències es troben a l’art. 25-26 LBRL del 1985 i a Catalunya tenim una llei local que es el TMRLC 2003. Els municipis defensen la seva autonomia on el defensor del poble inicia un recurs d’inconstitucionalitat contra una llei que considera que violenta aquesta autonomia municipal o bé amb una modificació de la llei orgànica del TC el Art.75 TER permet que municipis conjuntament iniciïn un procediment, un conflicte de defensa de la seva autonomia local davant del TC. El punt central és per tant, el principi de competència en els tres nivells territorials del qual disposem: Pel que fa a l’Estat i CCAA, mitjançant l’articulat del CE i Estatut (i la interpretació que ambdós ofereix al TC). En aquests preceptes es delimiten quines son les competències estatals i quines les autonòmiques i quin es el seu concret abast. El TC constitueix actualment d’acord amb la CE el sistema de garantia que ofereix el nostre sistema per a les eventuals invasions competencials (recurs d’inconstitucionalitat, conflicte de competències). Pel que fa als municipis (i províncies): - La CE estableix que tenen autonomia “per la gestió dels seus propis interessos” (art. 137 i 140 CE), però recordem que en ells no es localitza cap llistat de les seves competències. - Reconeixement específic de les seves competències en la mà del legislador. Per tant, son les lleis generals de règim local aprovades per l’Estat i CCAA (Ley 7/1985 –LBRL- estatal i Decret Legislatiu 2/2003 – TRLMRLC) i també les lleis sectorials que regulen matèries concretes (Llei de Costes, TRLlei Residus...) les que expliciten concretament quines son les seves competències. Pel que fa a Catalunya, l’EAC 2006 “blinda” determinades competències pels municipis catalans en el seu art. 84. - La defensa del seu àmbit d’autonomia davant el TC es realitza per part de qui disposa de legitimació per fer-ho (CA, Defensor del Poble). Però hi ha un aspecte complementari, i és que si és compleixen els severs pressupòsits de l’article 75 LOTC (actualment 1160 municipis representen més de 7.885 milions d’habitants aprox.) aquests municipis poden plantejar conjuntament un conflicte en defensa de l’autonomia local davant TC (interposat contra LRSAL estatal per part de 2393 municipis d’Estat).´ 2. LA CONCURRÈNCIA NORMATIVA ENTRE L'ESTAT I LES COMUNITATS AUTÒNOMES. Situacions possibles de la concurrència normativa: - Separació entre ordenaments: Que sigui l’Estat el que disposi de competència exclusiva legislativa i executiva; defensa, forces armades, deute de l’Estat o temes nuclears són matèries sobre les quals l’Estat té una competència exclusiva. - L’Estat legisla i la CA executa; l’Estat dicta totes les normes que cregui necessàries en un sector i la CA porta el dia a dia, com els permisos, les autoritzacions o les subvencions. P.e; la Seguretat Social, propietat intel·lectual. - Concurrència de normes; aquests casos son els que es preveuen a la pròpia Constitució en que l’Estat té competència sobre la legislació bàsica i les CCAA la poden desenvolupar, la poden completar o fins i tot la poden superar. P.e; tenim una norma interna espanyola que 100 ocells estan protegits, però Catalunya pot decidir afegir unes quantes especies més que estaran estrictament protegides a Catalunya. No hi ha exclusivitat en la competència, la comparteixen però la CA la pot desenvolupar i fer-la més estricta. Són mecanismes de col·laboració i les normes resultants es troben al mateix nivell. No és que una tingui un rang reglamentari i l’altre tingui un rang de llei, no hi ha una delegació legislativa (de l’Estat a la CA) sinó que esta COMPARTIDA. El TC des de un bon principi va confirmar que les CCAA poden dictar normes en els casos en que l’Estat no hagi fet res. 3. NORMACIÓ BÀSICA I NORMACIÓ DE DESENVOLUPAMENT A partir d’aquí pot haver-hi RELACIONS D’INTERFERENCIA, o d’excepcions a les regles generals. Delegacions estatals a favor de les Comunitats Autònomes, harmonització legislativa i intervenció coercitiva. Es tracta d’excepcions a les regles generals ja establertes: - L’Estat (concretament les Corts Generals) deleguen a les CCAA mitjançant una llei de competències que li son pròpies. Es tracta d’una delegació de competències normatives, i per tant les CCAA poden dictar llei/ reglaments sobre aquella matèria (art. 150.1 CE). Art. 150 CE preveu tres supòsits diferents: 1. L’estat delega a la CA mitjançant una llei competències normatives pròpies, esta delegant la possibilitat de dictar normes sobre una competència estatal. 2. No fa referencia únicament a temes normatius. Transfereix la competència complerta, les competències normatives i executives. S’ha de fer mitjançant una llei orgànica. 3. L’Estat pot dictar lleis per a l’harmonització de les normes de les CCAA. Tots tenen competències sobre un tema però no acaba d’anar bé. - Per intervenció coercitiva (art. 155 CE). Si una CCAA no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, es podran adoptar les mesures necessàries per obligar al compliment forçós de les obligacions per protegir l’interès general, el Govern pot donar instruccions a les autoritats de les CCAA. 4. EXECUCIÓ AUTONÒMICA DE LA LEGISLACIÓ DE L'ESTAT Clàusules de prevalença i supletorietat Són les clàusules de tancament del sistema, es recullen a l’art. 149.3 “Las materias no atribuidas expresamente al Estado por esta Constitución podrán corresponder a las Comunidades Autónomas, en virtud de sus respectivos Estatutos. La competencia sobre las materias que no se hayan asumido por los Estatutos de Autonomía corresponderá al Estado, cuyas normas prevalecerán, en caso de conflicto, sobre las de las Comunidades Autónomas en todo lo que no esté atribuido a la exclusiva competencia de éstas. El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las Comunidades Autónomas.” 5. LA COORDINACIÓ I LA COOPERACIÓ ENTRE ELS DOS ORDRES. Quan parlem de coordinació d’una Administració sobre unes altres (Art. 149 CE matèries: economia, investigació i científica-tècnica i sanitat), ens estem referint de que es disposa d’un cert poder de direcció sobre les altres. Totes estan aparentment en un pla d’igualtat però n’hi ha una que disposa d’un cert poder. En la coordinació solen ser emprades les directius i els plans. P.e; atac terrorista de La Rambla, problema dels policies que tractava de reconèixer qui de les administracions té aquest poder de direcció sobre les altres. En canvi quan parlem de cooperació, té un punt de que els dos nivells col·laboren, participen al mateix nivell per assolir objectius que són comuns, amb notes de voluntarietat. 6. ELS CONFLICTES DE COMPETÈNCIA Els conflictes de competència ens els explicita (Art. 161 CE i 162 LOC). Cal diferenciar els dos tipus de conflicte i com funcionen: Artículo 161 CE 1. El Tribunal Constitucional tiene jurisdicción en todo el territorio español y es competente para conocer: c) De los conflictos de competencia entre el Estado y las Comunidades Autónomas o de los de éstas entre sí. Artículo 62 “de los conflictos entre Estado y CCAA o de éstas” LOTC: “Cuando el Gobierno considere que una disposición o resolución de una Comunidad Autónoma no respeta el orden de competencia establecido en la Constitución, en los Estatutos de Autonomía o en las Leyes orgánicas correspondientes, podrá formalizar directamente ante el Tribunal Constitucional, en el plazo de dos meses, el conflicto de competencia, o hacer uso del previo requerimiento regulado en el artículo siguiente, todo ello sin perjuicio de que el Gobierno pueda invocar el artículo 161, 2 de la Constitución, con los efectos correspondientes.” - Conflicte positiu: quan dos o més òrgans es consideren competents sobre la mateixa matèria. - Conflicte negatiu: quan cap es considera competent: a. Conflictes entre l’Estat i les CCAA, i entre aquestes. Es tramiten davant del TC b. Conflictes de competències entre les Administracions de l’Estat o de les Comunitats Autònomes i l’Administració local, es resolen a través del recurs contenciós administratiu. c. Conflictes de competència entre diferents entitats locals, que es resolen per la respectiva CA o bé per l’Administració de l’Estat. TEMA 4: EL REGLAMENT 1. CONCEPTE I JUSTIFICACIÓ DE LA POTESTAT REGLAMENTÀRIA. Norma jurídica que aprova el o l’administració i té rang inferior a la llei. Pot ser controlat pels tribunals contenciosos administratius. - El reglament ha de ser aprovat pel poder executiu, altres normes que tenen la mateixa denominació (reglament d'escala de veïns) però el reglament del qual parlem ha de ser aprovat pel poder executiu. - El reglament està subordinat a la llei, hi ha una jerarquia amb respecte a la norma amb rang de llei, lògicament també aquesta en jerarquia amb la CE i al dret europeu. - A diferència de les lleis el reglament pot ser controlat/anul·lat pel poder judicial, pels tribunals especialitzats (contenciós administratiu). Hi ha multiplicitat de reglaments. És la norma que més existeix en el conjunt administratiu. És la norma característica del dret administratiu. Per a que una administració pugui realitzar reglaments ha de tenir la potestat reglamentaria, la pròpia CE atorga a la administració i a les comunitats la potestat originaria. Dins de l’estat espanyol existeixen diferents administracions que tenen potestat reglamentària: - De l’estat - De municipis - De províncies - De Comunitats - De universitat, col·legis… 2. REGLAMENTS I ACTES ADMINISTRATIUS. Distinció entre reglament i acte administratiu: - El reglament és una norma jurídica, l’acte no: el reglament és norma ja que forma part de l’OJ, i cada vegada que es regula canvia l’OJ per a les persones afectades. En canvi, un acte administratiu no és una norma perquè no innova ni canvia l’OJ jurídic. - Normalment els reglaments tenen caràcter general, van dirigits a un conjunt de ciutadans que no estan directament identificats. Preveuen situacions generals. En canvio l’acte administratiu sol ser singular, l’acte administratiu va dirigit a un ciutadà o conjunt de ciutadans concrets. - El reglament només es pot impugnar front els tribunals contenciosos administratius (té dos mesos), no cap un recurs directe davant l’administració. - Procediment: l’acte administratiu té un procediment regulat a la Llei 39/2015 que és diferent el reglament per produir un reglament. - Llei 40/2015: Normes que serveixen entre els diferents òrgans administratius. Els òrgans superior emeten circulars als inferiors per a que interpreten una norma o segueixen un funcionament concret. → Aquestes circulars poden ser impugnades per la jurisdicció contenciosa. El funcionari pot no acatar quan consideri que és una ordre il·legal. Diferència entre reglament i plans i infogrames: - Els plans i infogrames son plans de les activitats que ha de fer l’administració per aconseguir els seus objectius. En general no son vinculants per a l’administració. No tenen caràcter normatiu, tot i que en alguns casos si que s’ha admès que al vincular a l’administració podrien formar part de l’ordenament jurídic. Pactes convenis i acords: - L’administració pot acabar o realitzar amb els interessats determinats acords, convenis o pactes per a regular cosa determinada. Normes ontològiques o de comportament No tenen valor normatiu, son de caràcter ètic tot i que en alguns casos (col·legis professionals) una infracció d’aquesta norma pot portar a una sanció administrativa. La llei les inclou. Diferència entre Reglament i cartes de servei: Els serveis públics aproven un conjunt de normes servei i funcionament d’aquell servei públic, defineixen el contingut de serveu públic. 3. CLASSES DE REGLAMENTS. - Classificació dels Reglaments en funció de la seva relació amb la llei (classificació més important): o Executius: La seva funció principal és desenvolupar la llei. La llei necessita d’un Reglament per poder ser executada. En les matèries on hi ha reserva de llei, el Reglament només pot entrar en els temes on hi ha remissió normativa, és a dir, quan la llei remet al reglament pel seu desenvolupament. Estan per sota la llei i no poden contradir-lo (en cas que ho fessin es declararien nuls). o Independents: Reglament que es dicta al marge de la llei. Es desenvolupen tant en el camp organitzatiu i intern de l’organització com en el pla extern regulant aquell camp que la llei no regula quan no hi ha reserva de llei. Es donen fonamentalment en les relacions d’especial subjecció, sectors del Dret Administració on l’AP té una relació molt més intensa de l’habitual amb l’administrat (ex: funcionaris, presons, domini públic...) o De necessitat: Normes de caràcter excepcional i transitòries que es dicten per fer front a situacions excepcionals que tenen greu risc per les persones o els seus béns. Poden ser reglaments contraris a la llei. L’alcalde pot, sota la seva responsabilitat, dictar normes de necessitat contràries a la resta de l’ordenament jurídic. - Classificació dels reglaments segons la seva procedència: La regulació del procediment o Estatals: S’anomenen Reials-Decrets si venen del President del Govern o del Govern, Ordres ministerials si venen dels Ministres o circulars o instruccions si tenen un rang inferior. El seu procediment està regulat a la llei 40/2015 o Autonòmics: Si provenen de la Generalitat s’anomenen decrets del consell executiu i si venen dels consellers, ordres del Consell. Lleis de les CCAA o Locals: S’anomenen ordenances (municipals o provincials). El seu procediment està regulat a la Llei de bases de règim local. L’alcalde només dicta reglaments en cas de necessitat, pot dictar bans, que no tenen caràcter normatiu, sinó exhortatiu, de recomanació... Es preu la possibilitat d’aprovar Reglaments orgànics: reglaments organitzatius necessaris per organitzar l’administració dins del seu àmbit d’autonomia local o D’altres entitats - Classificació dels Reglaments segons els seus efectes jurídics: o Interns o administratius: Només té efectes en l’àmbit intern de l’organització. (ad intra). És l’àmbit més freqüent dels reglaments independents. Tot i que siguin interns, afecten de manera indirecta als ciutadans. o Externs o jurídics: Tenen efectes ad extra, és a dir fora de l’organització. 4. ELS LÍMITS DELS REGLAMENTS I EL SEU CONTROL REGLAMENT COM A NORMA JURÍDICA: El Reglament és una norma jurídica i per tant innova l’ordenament jurídic. Quan un Reglament és aprovat i publicat té efectes jurídics, només si és derogat o anul·lat passarà a no tenir efectes. Cap òrgan administratiu d’igual o superior rang pot derogar el reglament singularment, així, si un òrgan administratiu d’igual o superior rang dicta un acte que deroga l’anterior, serà nul de ple dret, perquè el reglament és una norma i no pot ser derogada per un cas o acte singular. El reglament està subordinat a la llei (jerarquia normativa), qualsevol Reglament contrari a la llei serà nul. LÍMITS DELS REGLAMENTS Quan la Constitució dicta una reserva material de llei, el Reglament només pot entrar a regular aquells aspectes on la llei ha decidit, a través d’una remissió normativa, que la llei pot entrar. És a dir, en aquells casos de reserva de llei necessitem l’existència d’una llei i la remissió per part d’aquesta a la regulació per Reglament. En aquests casos no és vàlida una remissió en blanc, és a dir, la llei ha de regular el supòsit i a més deixar espai normatiu al Reglament i no deixar directament que tot el supòsit el reguli el Reglament. La remissió en blanc en casos de reserva de llei és nul·la. En el cas espanyol, no existeix una reserva reglamentària, no diu que algunes matèries s’hagin de regular per Reglament. El parlament pot decidir regular per llei una matèria no reservada constitucionalment a la llei, ens trobem en supòsits de reserva formal de llei, on la regulació per Reglament no necessitarà una remissió. Deslegalització: Una matèria que ha estat regulada per llei pot passar a decisió del legislador a ser regulada per reglament, passant de l’àmbit legislatiu a l’àmbit reglamentari. CONTROL DE LA POTESTAT REGLAMENTÀRIA - Control en via administrativa: Donat que no cap recurs en via administrativa contra un Reglament (art. 112.3, L 39/2015), trobem només la revisió d’ofici com a via de control administratiu. - Control judicial d’inaplicació del reglament: Via excepcional. Quan es considera que un reglament és contrari a la constitució o les lleis, el jutge pot no aplicar el reglament en aquell cas concret. No deroga el Reglament, només inaplica. - Control contenciós-administratiu: És la forma normal d’impugnació d’un reglament. La jurisdicció contenciós-administrativa té la potestat pel control reglamentari. 3 tipus de control: o Recurs directe contra el reglament: Recurs davant el Jutge contenciós- administratiu o el Tribunal competent on s’ataca la legalitat i el fonament jurídic, del recurs. S’ha d’interposar en un termini de 3 mesos des de la data de publicació del Reglament. Estan legitimats per impugnar: ▪ Persones físiques amb un dret o interès legítim. ▪ Persones jurídiques que vegin el seu interès afectat. La llei obliga a que la STC es publiqui al BOE i té efectes erga omnes. Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa, art 73: la STC no afectaren per si mateixes a l’eficàcia d’actes administratius firmes dictats abans d’aquesta, és a dir no té efectes retroactius. Es poden revisar acte ferm sancionadors sempre que això no suposi una expulsió de les sancions encara no executades de manera completa. o Recurs indirecte contra el reglament: S’empra quan ja no és possible fer servir el recurs directe d’impugnació del Reglament. L’objecte d’aquest recurs han de ser vicis de caràcter material. Tan sols en dos casos s’accepta aquest recurs en vicis formals: ▪ Quan s’ha omès completament i absoluta el procediment. ▪ En matèria de plantejament urbanístic quan existeix incompetència de l’òrgan administratiu que ha aprovat definitivament el pla Els terminis son els normals per a qualsevol recurs. La STC només té efectes futurs per les parts de litigi, no té efectes erga omnes, i per tant seguirà vigent per la resta de persones afectades per la regulació reglamentària. o Qüestió de il·legalitat: Una vegada hi ha STC de recurs indirecte, sempre que sigui favorable al recurs, el jutge pot plantejar una qüestió de il·legalitat davant el Tribunal competent. Si l’òrgan jurisdiccional competent declara nul el Reglament, la STC tindrà efectes erga omnes. - Control per part del Tribunal Constitucional: o Impugnació de Reglaments autonòmics: El Govern de l’Estat està legitimat per impugnar davant del TC disposicions de les CCAA. Pot tenir com a fonament qualsevol tipus d’inconstitucionalitat. Aquest recurs suposa la suspensió immediata del reglament i el TC té 5 mesos per decidir si aixeca o no la suspensió. o Conflicte de competències: Els Reglaments en situació de conflicte positiu de competències per part de diferents Administracions poden ser recorreguts davant el TC. o Recurs d’empara: Front de qualsevol reglament que vulneri un dret o llibertat fonamental, el ciutadà podrà imposar un recurs d’empara per protegir aquest dret. 5. PROCEDIMENT D'ELABORACIÓ DELS REGLAMENTS El procés d’elaboració de Reglaments està basat en la necessitat que la potestat reglamentària s’exerceixi amb els principis de bona regulació segon l’article 129 de la Llei 39/2015: - Principi de necessitat i eficàcia: La iniciativa normativa ha d’estar justificada en una raó d’interès general (preàmbul de la norma parlamentària ha de justificar aquest interès general que porta la regulació) el reglament regula de la manera més eficaç possible per arribar als objectius perseguits. - Principi de proporcionalitat: La regulació ha de ser imprescindible per aconseguir la finalitat del reglament i ha d’acordar dins la legalitat les mesures menys restrictives pel ciutadà i els seus drets. Implica també que no s’han d’afegir tràmits més enllà dels que indica la llei, en cas que s’afegeixin nous tràmits s’ha des justificar d’acord amb la finalitat perseguida per la llei. - Seguretat jurídica: La norma a aprovar ha d’estar d’acord amb la resta de L’OJ, tant intern com extern (UE). Ha de saber-se on està integrat i què és el que modifica o deroga. - Principi de transparència: Regulat per la llei 39/2013 a nivell estatal. Els ciutadans han de tenir accés a la normativa reglamentària vigent, al contingut dels documents que s’han realitzat durant el procés d’elaboració de la norma (que ajuden a entendre la norma i la seva necessitat). Les normes reglamentàries han de tenir un preàmbul, exposició de motius i han d’haver necessitat en la seva elaboració de la participació ciutadana. - Principi d’eficiència: Evitar als ciutadans càrregues administratives innecessàries o accessòries i treure el màxim profit dels recursos públics necessaris per l’aplicació del Reglament. Quan el Reglament suposi despeses o ingressos públics, aquests han de ser quantificats i valorats d’acord amb el principi d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera. D’acord amb aquesta normativa la Llei 39/2015 afegeix dos temes que es van portar al TC i que ha dit que aquests dos articles, no son de caràcter bàsic (art. 130 i 132) perquè tracten sobre la planificació i avaluació normativa. Aquests principis abans es consideraven de caràcter bàsic, en canvi la STC estableix que aquests dos article només afecten a la normativa estatal. - Planificació normativa: La llei estableix al seu article 139 que és necessari que les AP estatals facin públic un pla normatiu en el qual han de dir quines son les iniciatives legislatives reglamentàries que s’aprovaran durant el pròxim any per tal que els afectats per aquestes normes estiguin preparats. Aquest pla s’ha de publicat al portal de transparència de l’AP corresponent. - Avaluació normativa (Art. 130): Només afecta a l’administració de l’Estat i suposa que l’administració ha de revisar de manera periòdica la seva normativa vigent i adaptar-la als principis de bona regulació de l’article 129. També ha de revisar i analitzar si les normes estan en vigor, sobretot les reglamentàries, si compleixen els objectius prevists o no... A més, han d’analitzar i revisat si està correctament quantificat el cost i les càrregues que s’imposen a la llei. Aquesta revisió normativa s’ha de plasmar en un informe que es farà públic i que determinarà si la norma és vàlida o no. Si no és vàlida s’ha de proposar un canvi normatiu per adaptar la norma a aquests principis de bona regulació. TITULARS DE LA POTESTAT REGLAMENTÀRIA A CADA ADMINISTRACIÓ PÚBLICA Qui té la potestat reglamentària és aquell òrgan o subjecte legitimat per fer reglaments. Aquest varia en l’espai temps. L’Administració pública, sota la direcció del govern, assumeix un volum enorme de responsabilitats que precisen molts cops d’una regulació minuciosa, impossible de proporcionar pel Parlament. La normativa reglamentària és molt extensa, creixent i variada en el seu contingut que, actualment, procedeix d’una pluralitat, també creixent, d’òrgans i autoritats dotades de potestat per a dictar-les. Encara que subordinada a la Llei, la norma reglamentària adquireix una transcendència molt major en l’ordenació de la vida de la ciutadania. En l’elaboració dels reglaments hem d’aplicar els principis de transparència i participació. L’era dels reglaments ha de caracteritzar-se per un procediment obert d’aprovació d’aquestes normes on, els objectius, els motius i les intencions dels titulars de la potestat reglamentària es coneguin des d’un principi i en el que tots els subjectes interessats tinguin l’oportunitat d’intervenir exposant les seves al·legacions i suggeriments. La llei 40/2015 prohibeix la delegació de la potestat reglamentària, per tant, aquesta previsió normativa suposa que l’òrgan de la potestat reglamentària ha d’exercir-lo i no delegar-lo. Només en alguns casos la llei, el supòsit de la llei local i la llei de bases de règim de local permet que ens els municipis de gran població es pugui delegar l’aprovació de l’ordenança a una comissió Dintre de l’Administració de l’Estat els òrgans que tenen potestat reglamentària son: - Consell de Ministres: Dicta Reials Decrets del Consell de Ministres - Comissions delegades del Govern: Ordres del ministre de la presidència - Ministre: Prenen el nom del ministre competent. Hi ha una discussió de al voltant de sobre quins temes tenen atribuïda la potestat reglamentària els ministres. Només tenien competència en l’àmbit organitzatiu intern, però la jurisprudència del TS admet que poden tenir potestat reglamentària en matèries pròpies del seu departament (poden regular relacions externes) En l’àmbit estatal dividim entre potestat reglamentària originària i potestat reglamentària derivada: - Potestats reglamentària original: Article 97, CE, atribueix la potestat reglamentària al govern de manera originària, donat que té el seu origen en la Constitució i no la Llei. Tot i així, ha d’exercir-se sempre d’acord amb allò que disposen tant la Constitució com les Lleis, ja que els reglaments es troben subordinats a totes dues. - Potestat reglamentària derivada: NO és atribuïda per la CE, sinó que ho és directament per les lleis que habiliten a altres òrgans de l’Administració de l’Estat per a que dictin normes A més, tot i la reserva de Llei efectuada per la Constitució en nombroses matèries, no s’exclou la col·laboració del reglament en la regulació d’aquestes, però limitant la potestat reglamentària en aquests casos. LA POTESTAT REGLAMENTÀRIA A LES COMUNITATS AUTÒNOMES: - Consell de Govern: Dicta normes anomenades decrets de Consell de Govern - President de la CCAA: Decrets de Presidència - Consellers de les CCAA: Ordres del Conseller TITULARITAT EN LES ADMINSITRACIONS LOCALS L’òrgan competent per dictar reglaments a nivell local només ho és el ple de l’ajuntament i el ple de la Diputació. Els alcaldes dicten bans municipals, que en general no s’admet que tinguin caràcter reglamentari tot i que hi ha alguna STC del TS que diu que el poden tenir en l’organització dels serveis públics. PROCEDIMENT GENERAL D’ELABORACIÓ DEL REGLAMENT: Basats en la transparència, la participació ciutadana, la consulta pública, l’audiència i informació pública, l’impacte de gènere i l’estudi de costos: - Transparència: Les Administracions públiques han de publicar a la web o seu electrònica els projectes de reglaments on la seva iniciativa els hi correspongui, així om les memòries i informes que conformes els expedients d’elaboració dels textos normatius. - Participació ciutadana: 105, CE: Les lleis regularan dins de cada procediment com ha de ser la participació ciutadana. Art. 133 de la Llei 39/2015 regula com ha de ser aquesta participació ciutadana: o Amb caràcter previ a l’aprovació del Reglament s’ha de realitzar una consulta pública. Aquesta s’ha de publicar al portal web de l’Administració competent. Serveix per recollir informació dels grups o persones que quedin afectats per la norma. o Aquesta consulta toca quatre elements: ▪ Problemes que pretén solucionar el projecte de Reglament ▪ Per què s’ha de canviar ▪ Objectius de la norma ▪ Possibles solucions normatives diferents que es pugui preveure per solucionar el problema - Impacte de gènere: La llei 3/2007 d’igualtat, estableix que en el procediment d’elaboració de reglaments s’ha d’incorporar un informe d’impacte raó de gènere, aquest informe el que realitza és un estudi del projecte normatiu i en conjunt del projecte si existeix observació d’aquesta igualtat, sempre i quant el reglament tingui alguna afectació vers el gènere. - Estudi de costos: Quan el reglament influeixi en despesa pública, aquests han de quantificar-se, valorar-se i supeditar-se als principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera PROCEDIMENT: 1. Iniciació del procediment: Sempre l’inicia la administració pública d'ofici, pot ser obligada per una llei en un termini determinat (i si no el compleix es pot produir una situació d'inactivitat administrativa i possible responsabilitat a l’administració). 2. Actes preparatoris de la memòria d'anàlisi d'impacte normatiu: És una memòria que ha d'elaborar-se amb caràcter preceptiu i serveix per a realitzar estudis previs a la norma que garanteixin d'una banda l'encert i legalitat d'aquesta norma i per un altre la memòria econòmica de la implantació del reglament. 3. Actes d'instrucció: Són necessaris informes i dictàmens. 4. Aprovació i publicació del reglament: Ha d'aprovar-se pels òrgans competents i publicar-se en el butlletí oficial corresponent I la seva entrada en vigor pot venir determinada en el propi reglament o per llei (1 de gener o 30 de juny). Es prefereix que hi hagi una vacatio per a l'adaptació. Hi ha una aprovació inicial i un període d'informació pública de mínim 30 dies per a permetre al·legacions per parts de qualsevol ciutadà. Posteriorment hi ha l'aprovació definitiva, on després del període d'informació pública l'ajuntament modifica el contingut del projecte inicial si és necessari i l'aprova definitivament. Una vegada aprovats comencen els efectes del reglament que son: - Publicitat: Per a que un reglament sorgeixi efectes ha d’estar publicat al butlletí oficial corresponent i complementàriament a altres mitjans que l’administració considera competent - Jerarquia normativa: Existeix una jerarquia reglamentària. El reglament se situa en la jerarquia de l’òrgan que l’ha aprovat. - Irretroactivitat: Els Reglaments no poden tenir caràcter irretroactiu, a menys que siguin favorables o menys desfavorables pels afectats. - Inderrogabilitat singular dels reglaments: Una resolució administrativa de caràcter particular no pot anar en contra un Reglament, encara que qui l’hagi dictat tingui el mateix o superior rang. Art 37.1 II. L'ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA I EL SECTOR PÚBLIC TEMA 5: PRINCIPIS DE L'ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA I DE L'ACTUACIÓ I FUNCIONAMENT DEL SECTOR PÚBLIC: 1. LA POTESTAT ORGANITZATIVA Les AAPP poden ser enteses com organitzacions que tenen un mateix fi institucional i responen a unes característiques bàsiques comuns. Les administracions són persones jurídiques, subjectes de dret. Per tant, poden ser part de procediments, titulars de béns, part en judicis, ser responsables... Igual que ho són els particulars ja que són persones jurídiques. L’Organització administrativa des d’un unt de vista jurídic, es troba regida per normes jurídiques d’obligat compliment que determinen la seva estructura i les seves relacions internes. Sector Públic: Definit a l’article 2, LO 40/2015. Aquest article defineix l’àmbit subjectiu al qual es dirigeix la llei. La llei identifica el sector públic en 4 grans ens: - Entitats territorials Administració de l’Estat Administracions de les Comunitats Autònomes Entitats que integren l’Administració local ▪ Municipi ▪ Província ▪ Comarca - Sector públic institucional Organismes i entitats de dret públic vinculats o dependents d’una administració pública Entitats privades vinculades o dependents d’una administració pública Universitats públiques (regides per normativa específica) PRINCIPIS QUE REGEIXEN L’ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA: - Principi de descentralització: Principi bàsic per l’organització administrativa recollit a l’article 103, CE És intersubjectiva, és a dir, es produeix entre diferents persones jurídiques públiques que formen part del sector administratiu. Pot ser: - Territorial: Tradicional. Es produeix entre administracions territorials. Ex: De l’Estat a la CCAA. Tota descentralització produeix el trasllat de la competència: - Funcional: L’Administració trasllada les competències a un ens dels sector públic institucional per a que exerceixi les competències. - Estructural: Suposa la creació de noves estructures político-administratives per a que es pugui donar aquesta descentralització. La descentralització és una tècnica dinàmica. - Principi de desconcentració: Es produeix dins la pròpia Administració Pública. Suposa el trasllat de competències d’òrgans superior a òrgans inferiors. Està recollit també a l’article 103, CE. No implica només deixar d’exercir la competència, sinó que, en el repartiment de competències, l’òrgan superior perd la potestat sobre aquesta competència. Aquest principi va unit a la subsidiarietat. Article 103.1, CE: La Administración Pública sirve con objetividad los intereses generales y actúa de acuerdo con los principios de eficacia, jerarquía, descentralización, desconcentración y coordinación, con sometimiento pleno a la ley y al Derecho. - Principi de jerarquia: L’organització de les diferents AAPP, suposa que hi ha òrgans superiors i òrgans inferiors. Els primers dirigeixen l’actuació dels segons. Existeixen algunes excepcions: No hi ha jerarquia entre òrgans consultius i òrgans administratius. No hi ha jerarquia entre diferents AAPP. Aquest principi inclou tècniques de direcció dels òrgans superiors, i tècniques de control: TÈCNIQUES DE DIRECCIÓ DELS ÒRGANS SUPERIORS (article 6, L 40/2015) - Ordres de servei: Òrgan concret. - Instruccions: Caràcter General. Es dirigeixen a tots els òrgans subordinats. Pactes i elements comuns als òrgans administratius perquè actuïn de manera unitària i coordinada. Sempre tenen caràcter intern, per tant, no es consideren normes reglamentàries. Les poden dictar els subsecreatis... El seu incompliment no suposa la validesa de l’acte, no tenen caràcter reglamentari. - Plans o programes: Tècnica de direcció més concreta per a la consecució d’uns objectius en un temps determinat. TECNIQUES DE CONTROL Tècniques de fiscalització de de les activitats dels òrgans superiors cap als òrgans inferiors. La tècnica més utilitzada: Tècnica d’autorització administrativa: Per actuar necessita autorització Control ex-post: Després de realitzar una acció, ha d’explicar a l’òrgan superior el que ha fet. Altres tècniques de control: - Facultat de l’òrgan superior de conèixer l’activitat d’un òrgans subordinar - L’òrgan superior té la potestat de suspendre l’eficàcia dels actes administratius realitzats per un inferior. - L’òrgan superior té la possibilitat de resoldre els conflictes administratius i recursos de les actuacions dels òrgans inferiors. - Els òrgans superiors poden promoure la revisió d’ofici dels actes dels òrgans inferiors. La revisió d’ofici és una eina per anul·lar una actuació d’un òrgan inferior. - L’òrgan superior resol els principis de competència que es poden presentar entre òrgans inferiors. - Facultat de l’òrgan superior d’instar a l’òrgan corresponent a l’obertura d’un procediment disciplinari. - Principi de coordinació: Principi constitucional (103) que substitueix el principi de jerarquia quan no es dona la relació jeràrquica entre les AAPP. Tot i que les lleis fan un repartiment de competències, és necessària la coordinació entre elles per poder dur a terme el bon exercici d’aquestes. Per aquesta coordinació es crearan dins les AAPP i entre elles, organismes que ajudin a aquesta cooperació. Comissions delegades del govern (comissions on intervenen els diferents ministeris per realitzar la feina de coordinació). La tècnica més utilitzada per la coordinació és la realització de l’informe preceptiu en un procediment administratiu 2. LES UNITATS ADMINISTRATIVES I ELS ÒRGANS ADMINISTRATIUS TIPOLOGIA D'ÒRGANS - Òrgans unipersonals i òrgans pluripersonals: Unipersonals: Format per una sola persona, per tant Pluripersonals o col·legiats: Integrats per diferents persones. Regit per les normes pròpies, però la llei estableix normes generals d’actuació: ▪ Tot òrgan col·legiat ha de tenir un president i un secretari. Ambdós podran tenir un suplent. Secretari: Pot ser un membre de l’òrgan o algú extern a aquest. Si no és membre de l’òrgan col·legiat té dret a veu però no a vot. Les seves funcions son: o Vetllar per la legalitat formal i material de les actuacions de l’òrgan. o Emetre certificats sobre els acords presos. o Garantir que els procediments i regles de constitució i adopció d’acords son respectats, i en cas d’incompliment ha d’avisar que no es poden prendre els acords o que seran il·legals.

Apunts Dret Administratiu I PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript

Upgrade to continue