Tema A.5. Marc geogràfic de Catalunya PDF

Tema A.5. Marc geogràfic de Catalunya 1. Situació i divisió administrativa Catalunya, amb una extensió de 32.108 km2, es troba situada a l’extrem nord-est de la península Ibèrica, en la regió mediterrània, delimitada al nord per la serralada dels Pirineus, al sud i est per la ma...

Tema A.5. Marc geogràfic de Catalunya 1. Situació i divisió administrativa Catalunya, amb una extensió de 32.108 km2, es troba situada a l’extrem nord-est de la península Ibèrica, en la regió mediterrània, delimitada al nord per la serralada dels Pirineus, al sud i est per la mar Medi- terrània i a l’oest per la depressió de l’Ebre. Catalunya no configura cap unitat fisiogràfica determinada i es caracteritza per una gran diversitat paisatgística, amb una irregular orografia, caracteritzada per una alternança de planes i muntanyes. A partir de la interacció de factors físics, socials, econòmics i culturals, s’ha anat conformant una important varietat comarcal. Catalunya limita al nord amb França i Andorra; a l’oest, amb Aragó, i al sud, amb el País Valencià. El seu territori està dividit en quatre províncies, Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i en 42 comarques amb la recent creació del Moianès, l’any 2015. Les comarques es divideixen en municipis, fins a un total de 947 l’any 2019. El municipi és la unitat administrativa bàsica, on resideix l’autoritat local. El juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de vegueries, que han de permetre reor- ganitzar el mapa administratiu de Catalunya. Les vegueries són una unitat administrativa que s’ha de situar entre l’escala comarcal i l’autonòmica, i substituir les diputacions provincials. La Llei, aprovada el 27 de juliol, seguint les directrius marcades a l’Estatut de 2006, fixava en set el nombre definitiu de vegueries, ampliat a vuit a començaments de 2017. D’aquesta nova divisió, cal constatar que l’Aran constitueix una entitat territorial singular dins de Cata- lunya, es relaciona de manera bilateral amb els òrgans de govern de la Generalitat, i forma part de la vegueria de l’Alt Pirineu. Les capitals de vegueries a dia d’avui no estan concretades, únicament estan fixades les que coincideixen amb les províncies: Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona. Alt Pirineu, que comprèn els municipis de les comarques de l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i Era Val d’Aran. Barcelona, que comprèn els municipis de les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Catalunya Central, que comprèn els municipis de les comarques del Bages, el Berguedà, el Moianès, Osona, el Solsonès i vuit municipis de l’Anoia. Girona, que comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva. Lleida, que comprèn els municipis de les comarques de les Garrigues, la Noguera, el Pla d’Ur- gell, la Segarra, el Segrià i l’Urgell. Camp de Tarragona, que comprèn els municipis de les comarques del Tarragonès, l’Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà i el Priorat. 56 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.5. Marc geogràfic de Catalunya Terres de l’Ebre, que comprèn els municipis de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta. Penedès, que comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i bona part de l’Anoia (excepte vuit municipis, que restaran a la vegueria central). 2. El relleu Catalunya està formada per tres grans unitats de relleu, que són els Pirineus, la Depressió Central i el Sistema Mediterrani. Aquestes tres unitats conflueixen en l’extrem nord-est, on es troba la Serralada Transversal. El litoral català, per la seva banda, està constituït per una alternança de planes litorals, costes abruptes i alguns deltes. 2.1. El Pirineu El Pirineu és una serralada de grans dimensions que s’estén al llarg de més de 400 km, des del golf de Biscaia a la mar Mediterrània. La part catalana té uns 250 km de longitud i s’estén entre la Vall d’Aran, a l’oest, i el cap de Creus, a l’est. El Pirineu està format per serres i massissos, travessats per valls fluvials orientades de nord a sud, que faciliten la comunicació cap a la depressió Central. L’excepció n’és la Cerdanya, plana d’origen tectònic, orientada d’est a oest i per on circula el curs alt del Segre. La comunicació entre valls només ha estat possible a través d’elevats ports de muntanya i collades (port de la Bonaigua, port del Cantó, collada de Toses, etc.). En general, el Pirineu es pot dividir en dues subunitats: el Pirineu axial i el Prepirineu. El Pirineu axial és el sector més elevat de la serralada i es caracteritza per cims punxeguts, carenes retallades, valls profundes i estanys d’origen glacial originats en el quaternari. Les altituds van dismi- nuint d’oest a est. El sector occidental és el més compacte i ocupa la Vall d’Aran i el Pallars. Alguns cims superen els 3.000 metres, com la Pica d’Estats (3.143 m), que és el punt més elevat de Catalunya. Al sector de la Cerdanya i el Ripollès les formes se suavitzen i no arriben als 3.000 metres (Puigmal, 2.913 m; Tossa Plana de Lles, 2.916 m). A l’extrem més oriental les altituds van perdent importància (Puig Neulós, 1.256 m) fins a arribar al cap de Creus. El Prepirineu és una subunitat de menor alçada que s’estén al sud del Pirineu axial i presenta la seva màxima amplada entre la Noguera Ribagorçana i el Segre. En aquest sector, a l’oest de Catalunya, es distingeixen les serres interiors de Sant Gervàs (1.890 m) i de Boumort (2.077 m), la Conca de Tremp, drenada per la Noguera Pallaresa, i les serres exteriors del Montsec d’Ares (1.676 m) i Montsec de Rúbies (1.677 m). Entre el Segre i el Llobregat, el Prepirineu és més estret i només hi tenen continuïtat les serres interiors, les més destacades de les quals són la serra del Cadí (2.648 m), amb el massís del Pedraforca (2.497 m), i la serra del Moixeró (2.276 m). Cap a l’est, el Prepirineu connecta amb el Pirineu axial a través de la collada de Toses, va perdent magnitud i forma estreps propers al Pirineu axial. 2.2. La Depressió Central La Depressió Central ocupa bona part del territori català entre el Pirineu i el Sistema Mediterrani. Està oberta cap a ponent, cap a la depressió de l’Ebre, de la qual forma part. La Depressió Central està lleugerament inclinada cap a ponent i les seves altituds més importants, al voltant dels 1.000 m, es troben en el sector nord-est, en contacte amb la Serralada Transversal. En els sectors central i oriental la disposició de les roques i la xarxa fluvial han condicionat la formació d’altiplans, relleus en costa i conques d’erosió. Destaquen els altiplans del Lluçanès, del Moianès i el de la Segarra. Entre aquests relleus, hi trobem la plana de Vic, el pla de Bages, la conca d’Òdena Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 57  A.5. Marc geogràfic de Catalunya i la conca de Barberà, que són conques d’erosió que han estat excavades, respectivament, pels rius Ter i Congost, Cardener i Llobregat, i Anoia i Francolí. El sector occidental de la Depressió Central el formen extenses planes sedimentàries, com ara les planes d’Urgell i de Lleida, on només destaquen petits turons. 2.3. El Sistema Mediterrani El Sistema Mediterrani es troba disposat paral·lel a la costa, entre la Depressió Central i la mar Me- diterrània, i està constituït per tres subunitats de relleu: la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral, separades per la Depressió Prelitoral. La Serralada Prelitoral és una successió de serres que s’estenen des de la vall del riu Ter fins a la plana de Castelló i s’eleven entre la Depressió Central i la Depressió Prelitoral. De nord a sud-oest trobem les Guilleries (1.204 m); el Montseny, amb el cim del Turó de l’Home (1.706 m) com a punt culminant del Sistema Mediterrani; Sant Llorenç del Munt (1.104 m); Montserrat (1.236 m); les muntanyes de Prades (1.203 m); la serra del Montsant (1.163 m), i els ports de Besseit (1.442 m). La Serralada Litoral s’estén des de l’Empordà fins al Garraf i ofereix menors altituds. Les principals serres i massissos són les Gavarres (535 m), el Montnegre (773 m), el Corredor (657 m), la serra de Collserola (512 m) i el massís del Garraf (658 m). La Depressió Prelitoral es troba entre la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral, i és el resultat de l’enfonsament de part de l’antic massís que constituïa el Sistema Mediterrani. Comprèn les planes del Penedès, el Vallès, la Selva i el Gironès. Del massís del Garraf cap al sud la Depressió Prelitoral desapareix. 2.4. La Serralada Transversal La Serralada Transversal conforma una orografia complexa i diferenciada de la resta del relleu català. Hi conflueixen el Pirineu, la Depressió Central i el Sistema Mediterrani, i es caracteritza per l’activitat volcànica localitzada al pla d’Olot i el seu entorn, amb cons volcànics com els de Santa Margarida i el Croscat, i corrents de lava com la massa basàltica de Castellfollit de la Roca. Hi destaquen les serres de Puigsacalm (1.515 m), el pla d’Aiats (1.306 m), el Far (1.111 m) i Finestres (1.027 m). 2.5. Les planes litorals i la costa El litoral català (uns 515 km de costa) s’estén des de Portbou fins al riu de la Sénia (límit amb el País Valencià). En general, és un litoral suau i sorrenc, tret dels sectors on les serres toquen al mar i la costa és alta i retallada amb badies, cales i puntes. És el cas del cap de Creus, la Costa Brava i les costes de Garraf. La resta del litoral presenta formacions de planes litorals, entre les quals destaquen la plana de l’Empordà, amb una costa baixa i sorrenca i alguns sectors d’aiguamolls, i el delta de l’Ebre, amb una extensió de 320 km2. Altres planes deltaiques són les formades per les desembocadures de la Tordera, el Besòs, el Llobregat i el Francolí. 3. Els climes a Catalunya A Catalunya, el clima és de tipus mediterrani temperat i es caracteritza per una estació freda, l’hivern, i una de càlida, l’estiu. Aquestes dues estacions són força estables, i entre elles hi ha dues estacions de transició, la primavera i la tardor, més inestables i plujoses. Tot i això, la complexitat orogràfica de 58 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.5. Marc geogràfic de Catalunya Catalunya i la proximitat a la mar Mediterrània fan que factors com el relleu i la continentalitat tinguin influència en el règim termomètric i en el règim de precipitacions, fet que dona lloc a altres varietats climàtiques, com ara el clima mediterrani litoral, el clima mediterrani de tendència continental, el clima mediterrani de muntanya baixa i mitjana i el clima mediterrani de muntanya alta. A aquests climes, cal afegir-hi el clima atlàntic que trobem a la Vall d’Aran, i els climes alpí i subalpí que es donen a partir dels 1.500 m en sectors del Pirineu. Els diferents climes es troben distribuïts a Catalunya segons dos grans factors geogràfics: d’una ban- da la distància al mar (continentalitat) i de l’altra, l’altitud. D’aquesta manera, com més lluny del mar i com més altitud, menys mediterraneïtat del clima. La latitud a Catalunya no té una gran incidència i el fet que el nord coincideixi amb els climes més freds i continentals és a causa de la presència de les muntanyes i no de la major distància a l’Equador. Per descriure les característiques dels climes s’han de tenir en compte una sèrie d’elements climàtics. Principalment les temperatures i les precipitacions. 3.1. Les temperatures A Catalunya hi ha una gran diversitat tèrmica. Així, les temperatures mitjanes anuals varien entre els 17,1ºC de Tortosa, situada a 50 m d’altitud, i els 3ºC d’Estany Gento, que es troba per damunt dels 2.000 m. S’entén per temperatura la quantitat de calor que té una massa d’aire. Per conèixer la temperatura s’utilitza un instrument anomenat termòmetre i fan falta un mínim de 10 anys de registres tèrmics diaris per tal de poder obtenir una mitjana anual representativa. La unitat de mesura més habitual és el grau Celsius. En aquesta escala, a nivell del mar, 0 graus es correspon amb el punt de congelació i 100 graus amb el d’ebullició de l’aigua. Aquestes temperatures mitjanes expressen les principals tendències, però si s’observen les dades de temperatura diària es pot veure que no sempre les temperatures més baixes es donen als punts més elevats. Durant l’hivern, en algunes planes interiors, com la plana de Vic, es dona aquest fenomen, conegut com inversió tèrmica (és a dir, el no acompliment del gradient tèrmic, és a dir, com més altitud menys temperatura, en una relació mitjana de 0,6 graus per cada 100 metres d’ascens vertical). Aquesta inversió tèrmica es dona en dies d’hivern amb estabilitat atmosfèrica (domini d’un anticicló), en què l’aire fred s’acumula en els fons de les valls i a les planes formant una densa capa de boira que en alguns casos pot durar dies i que no permet que l’aire proper al terra s’escalfi, cosa que dona lloc a temperatures més baixes respecte als relleus propers. Un altre fet que cal tenir en compte respecte a la variació de les temperatures és l’amplitud tèrmica, relacionada amb la proximitat d’un punt determinat del territori a la costa. L’amplitud tèrmica és la diferència entre la temperatura màxima i la mínima d’un període determinat de temps, tot i que quan s’evidencia més és en la variació diària de la temperatura. Així, com més lluny del mar, més amplitud tèrmica, mentre que els sectors litorals i els més oberts a la influència del mar són els que tenen una amplitud tèrmica menor. Consegüentment els climes més allunyats del mar es caracteritzen per tenir unes majors variacions tèrmiques al llarg del dia i de l’any, a diferència dels climes litorals, que són protagonitzats per una major estabilitat de les temperatures. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 59  A.5. Marc geogràfic de Catalunya 3.2. Les precipitacions S’entén per precipitació la caiguda d’aigua en forma de partícules sòlides o líquides que arriben a terra. S’utilitza com a instrument de mesura el pluviòmetre i la seva unitat de mesura és el mil·límetre per metre quadrat o el litre per metre quadrat. Cal un mínim de 30 anys de registres diaris per tal que les dades siguin vàlides. Els climes mediterranis és caracteritzen per tenir precipitacions molt irregulars. A Catalunya, la varietat de climes comporta una alta irregularitat en el règim de precipitacions. En general, són més elevades a les zones de muntanya, als sectors més propers a la costa i a la Vall d’Aran. En canvi, les planes de ponent i els sectors baixos de les valls presenten registres de precipitació anuals més baixos, sovint per l’efecte d’ombra pluviomètrica dels relleus que els envolten. Una característica de la precipitació a Catalunya és el seu règim irregular. Durant la primavera i la tardor es recull, en la majoria dels casos, bona part de la precipitació anual, sovint en forma de tempestes molt intenses, ocasionades pel fenomen de la gota freda. A l’estiu plou molt a la zona del Pirineu i molt poc a les planes de ponent i la meitat sud. La precipitació mitjana mensual del mes d’agost a la Molina és de 123 mm (1.267 mm anuals), mentre que a Lleida és de 24 mm (326 mm anuals). A l’hivern les pluges solen ser escasses a tot arreu, excepte a les zones d’alta muntanya, on sovint són en forma de neu. La irregularitat de les precipitacions i especialment el fenomen de la gota freda converteixen les precipi- tacions en un dels principals riscos climàtics a Catalunya. Les inundacions i les riuades en els períodes d’altes precipitacions són recurrents any rere any. Alhora, la gestió d’aquesta aigua en els períodes de sequera, que cada cop són més freqüents, és un dels principals reptes dels països mediterranis en aquest segle xxi. 4. La xarxa hidrogràfica Els rius de Catalunya pertanyen al vessant mediterrani, excepte la Garona, amb la capçalera a la Vall d’Aran, que pertany al vessant atlàntic. Els rius mediterranis es poden agrupar en tres grups: els afluents catalans de l’Ebre, amb el Segre i els seus afluents (la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i la Valira); els rius que tenen la seva cap- çalera al Pirineu, com la Muga, el Fluvià, el Ter (amb el Freser i l’Onyar) i el Llobregat (amb el Cardener i l’Anoia), i aboquen les seves aigües directament a la mar, i els rius que neixen al Sistema Mediterrani (la Tordera, el Besòs, el Foix, el Gaià, el Francolí i la Sénia). D’aquesta manera, existeixen un total de quatres xarxes diferents, en funció del lloc d’inici i acabament dels rius: xarxa atlàntica, xarxa Pirineus-Ebre, xarxa Pirineus-Mediterrània i xarxa mediterrània. De manera general, els rius catalans presenten règims fluvials molt diferents i irregulars. El règim fluvial depèn de la quantitat i el tipus de precipitació que es dona a la seva conca hidrogràfica, així com la seva distribució al llarg de l’any. Així doncs, el cabal del riu (quantitat d’aigua que porta un riu en un punt i un moment concret) depèn de les precipitacions líquides que arriben directament al riu i de les precipitacions sòlides, que comportaran en època de desglaç una aportació extra. Consegüentment, les capçaleres dels rius que neixen al Pirineu occidental tenen importants aportacions en forma de neu durant l’hivern, la qual cosa garanteix el cabal fins ben avançat l’estiu (règim pluvionival). Aquests rius tenen una major regularitat dels seus cabals. En canvi, els rius que neixen al Pirineu oriental i al Siste- ma Mediterrani depenen en exclusiva de les pluges per mantenir regular el seu cabal (règim pluvial); en conseqüència, aquests rius a més de tenir un menor cabal el tenen molt més irregular. En alguns casos aquesta irregularitat pot fer-los assecar-se durant el període de sequera. 60 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.5. Marc geogràfic de Catalunya 5. La vegetació La variada orografia i el clima fan que a Catalunya trobem una gran diversitat de paisatges vegetals. Tot i això, la vegetació que trobem actualment és diferent, en la majoria dels casos, de la vegetació espontània que hauria d’haver-hi tenint en compte els factors climàtics i litològics característics de cada zona (vegetació potencial). En general trobem un ampli mosaic de comunitats vegetals dominades per matollars i pinedes, principalment en els sectors de terres baixes que havien estat utilitzats per a conreus i posteriorment abandonats. La vegetació potencial a Catalunya pertany a tres grans regions biogeogràfiques: mediterrània, eurosiberiana i boreoalpina. Les comunitats vegetals pròpies de la regió mediterrània són els alzinars i les màquies. Els alzinars, amb l’alzina i la carrasca com a arbres característics, es troben acompanyats de diversos arbustos alts. Les màquies són formacions de vegetació arbustiva alta molt ben adaptada a condicions de sequedat i calor; en zones més seques i àrides dominen les brolles, formades per arbustos baixos i mitjans. La regió eurosiberiana es caracteritza per formacions adaptades a condicions d’ambient humit, ombrívol i temperat. És el domini dels boscos caducifolis (rouredes i fagedes) i els boscos de pi roig. La vegetació de la regió boreoalpina, característica dels climes freds, presenta boscos de pi negre i avetoses entre els 1.600 i els 2.300 m, i prats alpins fins als 2.500 i 2.800 m. A més altitud la vegetació és gairebé inexistent. 6. La població 6.1. Evolució de la població La població de Catalunya era d’1.652.611 habitants el 1857. Amb la posterior industrialització s’inicià un procés d’immigració procedent de la resta d’Espanya i s’accentuaren els corrents migratoris interns, de les comarques de muntanya cap a la costa. Aquesta immigració i la davallada progressiva del nombre de naixements marcarien l’evolució demogràfica posterior. Fins al 1936 el creixement natural de la població fou positiu, però aquesta tendència s’invertí per la Guerra Civil. Durant la postguerra, malgrat una certa recuperació de la natalitat, el fet demogràfic cabdal a Catalu- nya va ser la intensa immigració procedent d’altres zones de l’Estat i afavorida pel desenvolupament econòmic a Catalunya. Com a conseqüència d’això, la població total augmentà sostingudament: 3,2 milions el 1950, 3,8 milions el 1960, 5,1 milions el 1970 i 5,9 milions el 1980. Les àrees que van absorbir la major part de població immigrada van ser principalment el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Tarragonès. Des del final dels anys vuitanta té lloc una nova immigració, procedent principalment de països del nord d’Àfrica, de Llatinoamèrica i de l’est d’Europa. Aquesta tercera onada immigratòria ha provocat un important creixement de població en els darrers anys del segle xx i en la primera dècada del xxi. La natalitat es va recuperar i el procés d’envelliment es va aturar parcialment. Amb la crisi iniciada el 2007, el procés immigratori ha iniciat un període d’estancament. Consegüentment, també s’ha estancat la natalitat, i la població total de Catalunya porta anys estancada. La població de Catalunya l’any 2021 era de 7.763.362 habitants, el 65% dels quals es concentraven a les comarques de l’àmbit metropolità de Barcelona. Aquest desequilibri en la distribució de la població també està acompanyat d’uns indicadors demogràfics que mostren una tendència a l’envelliment de la població. Durant els darrers 30 anys l’estructura per edats s’ha invertit, de manera que, si a finals dels setanta els menors de 15 anys representaven el 25,6% de la població, el 2022 eren el 14,7%, mentre que la població major de 65 anys passà del 10,2% (1975) al 19,2% (2022). Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 61  A.5. Marc geogràfic de Catalunya Per la seva banda, el creixement natural de la població el 2016 era del 0,2%, la qual cosa significava un retorn a l’estancament de població dels anys 90 del segle passat. L’índex de fecunditat continua baix, inferior a la taxa de substitució amb un 1,23, encara superior al mínim històric de >1,13 de l’any 1995. L’esperança de vida continua sent de les més altes del món amb 82,4 anys en néixer (79,7 els homes i 85,0 les dones. IDESCAT, 2020). 6.2. Distribució de la població 2021 Densitat Superfície Àmbit Població (habitants/ Percentatge km2 km2) Catalunya 7.763.362 32.108 241 100% Metropolità 4.931.245 2.464 2001 64% Comarques Gironines 770.988 5.584 138,1 10% Camp de Tarragona 531.487 2.703 196,6 7% Terres de l'Ebre 180.383 3.308 54,5 2% Ponent 367.245 5.586 65,7 5% Comarques Centrals 414.149 4.941 83,8 5% Alt Pirineu i Aran 74.271 5.776 12,9 1% Penedès 493.594 1.746 282 6% Font: Idescat. Padró municipal d’habitants, i Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Aquest heterogeni repartiment de la població és conseqüència de diferents factors geogràfics, tant físics com humans. L’orografia i el clima han condicionat els assentaments de població i consegüent- ment la distribució de la població. L’evolució històrica i els processos socioeconòmics que s’han donat als diferents indrets també han estat factors importants en l’actual distribució de la població. A Catalunya, com s’ha dit anteriorment, la població té un repartiment molt heterogeni. Bona part de la població es concentra al litoral, al Sistema Mediterrani. Les principals poblacions es troben en aquest territori, així com les principals àrees industrials i altres activitats econòmiques. La importància del mar i del comerç marítim al llarg de la història és un dels principals responsables d’aquesta distribució. Així, l’atracció de poblacions com Barcelona, Tarragona, Figueres, Vilanova i la Geltrú o Mataró ha estat fonamental. L’interior de Catalunya està molt menys poblat. La densitat de població de les comarques de l’interior és sensiblement inferior a les xifres que es registren a les costaneres. L’absència de grans vies de comunicació i la presència de les serralades prelitoral i pirenaica l’han mantingut aïllada de la resta del territori. Només les capitals comarcals trenquen aquest paisatge. Lleida fonamentalment, però també Vic, Manresa, Berga, Balaguer, Igualada o Mollerussa són illes de població enmig d’un desert poblacional. Tot i tenir una densitat de població de 241 hab/km2, la concentració de factors econòmics implica que aquest valor presenti una gran irregularitat en el territori perquè la distribució de la població és molt desigual. Una elevada proporció dels més de set milions i mig d’habitants de Catalunya és urbana, tot i que no es pot considerar el territori de les 42 comarques que la conformen com a urbà. La majoria 62 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.5. Marc geogràfic de Catalunya dels assentaments urbans es localitzen a la franja litoral i prelitoral gràcies als processos industrials, al desenvolupament del sector terciari i a la revalorització turística. Per contra, a mesura que ens allu- nyem cap a l’interior de Catalunya i les zones de muntanya, el paisatge urbà deixa pas a les zones de conreu agrícola, boscos i petits i mitjans nuclis de població. Aquesta desigual distribució de la població comporta que a les set comarques que conformen la Regió Metropolitana de Barcelona i sobretot als municipis més pròxims a la ciutat de Barcelona (inclosos dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona), s’hi concentri gairebé el 64% de la població. Qualsevol dels fluxos habituals de mobilitat de la població presenta un efecte territorial fonamental, ja que fa variar constantment la seva distribució espacial. La problemàtica més notòria que deriva d’aquest desequilibri és el volum de trànsit i concentració de la població en punts determinats del territori (a l’entrada i sortida de les grans ciutats, a les zones turístiques, als centres d’oci, als de compres, etc.). En resum, de les tres grans unitats de relleu de Catalunya, una té un gran percentatge de la pobla- ció, mentre que les altres dues estan molt més despoblades. Un repàs ràpid a la població per àmbit territorial permet observar que les vegueries barcelonina, penedesenca i del Camp de Tarragona apleguen tres quartes parts de la població de Catalunya. Mentre que les Terres de l’Ebre o l’Alt Pirineu i Aran, a penes arriben al 3%. Els Pirineus, un dels sistemes muntanyosos més importants de la Península, és el territori menys poblat. Capitals comarcals amb uns pocs milers d’habitants i predomini del poblament rural. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 63  A.5. Marc geogràfic de Catalunya Idees força 1. Administrativament, Catalunya s’organitza en vuit vegueries, 42 comarques i 947 municipis. 2. Catalunya no configura cap unitat fisiogràfica determinada i es caracteritza per una gran diversitat paisatgística. A partir de la interacció de factors físics, socials, econòmics i culturals, s’ha anat conformant una important varietat comarcal. 3. Catalunya està formada per tres grans unitats de relleu, que són els Pirineus, la Depressió Central i el Sistema Mediterrani. El litoral català, per la seva banda, està constituït per planes litorals, costes i alguns deltes. 4. A Catalunya, el clima és de tipus mediterrani temperat. La complexitat orogràfica de Catalunya i la proximitat a la mar Mediterrània fan que tinguin rellevància factors com el relleu i la continentalitat, que donen lloc a altres varietats climàtiques. 5. Els rius catalans presenten règims fluvials molt diferents i irregulars, fet que provoca l’existència de diferents xarxes hidrogràfiques. 6. La variada orografia i el clima fan que a Catalunya hi trobem una gran diversitat de paisatges ve- getals. La vegetació potencial a Catalunya pertany a tres grans regions biogeogràfiques: la regió mediterrània, la regió eurosiberiana i la regió boreoalpina. 7. La població de Catalunya ha tingut tres grans períodes de creixement en els darrers 100 anys. L’últim ha estat protagonitzat per persones procedents de l’estranger, cosa que ha provocat una heterogeneïtzació de la societat catalana. 8. La distribució de la població a Catalunya és molt irregular, amb una concentració del 64% a la RMB. Glossari Altiplà Onada immigratòria Altitud Orografia Anticicló Planes deltaiques Àrea Metropolitana de Barcelona Planes tectòniques Boscos caducifolis Règim pluvial Comarca Règim pluvionival Conques d’erosió Regió Metropolitana de Barcelona Continentalitat Relleu en costa Densitat de població Unitat fisiogràfica Esperança de vida Valls fluvials Fluxos de mobilitat Vegetació potencial Índex de fecunditat Vegueria Ombra pluviomètrica Xarxa fluvial 64 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn