2n-parcial-zoo-temes-9-14.pdf

diversitat d’invertebrats no artròpodes T...

diversitat d’invertebrats no artròpodes TEMA 9 PLATIHELMINTS lofotrocozous a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  1. SITUACIÓ FILOGENÈTICA DELS PLATIHELMINTS Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. Ens situem dins el clade dels protòstoms o animals protostomats. Tenim tant plagues com moltíssims paràsits. Aquests animals ja presenten una simetria bilateral (l’animal sap cap on vol anar i migrar a altres hàbitats) i són metazous triblàstics. Dins els organismes bilaterals, és el grup on trobem major diversitat. A més, presenten les següents característiques: - Blastòpor dona lloc a la boca: el blastòpor és l’orifici format a la gastrulació, on el tub digestiu es va allargant fins al costat oposat i podrà formar l’anus o podrà donar lloc a un tub digestiu cec on només hi ha boca. L’anus, si es forma, sempre serà a la part oposada. - Les divisions no es fan cada vegada en un pla transversal, sinó que fan una estructura en forma d’espiral. Si tenen diferents tamanys, capturen diferents tamanys de genoma; com tenen diferents informacions per determinar el tamany, tenen segmentació determinada (si separem una cèl·lula, el desenvolupament deixa de ser viable). - Presenten una segmentació en T (nematodes i rotífers), radial (ectoprocte) o en espiral (anèl·lids, nemertins, turbel·laris i mol·luscs). - Podem trobar acelomats, pseudocelomats i celomats. Aquells grups que tenen celoma, aquest es forma per esquizocèlia (aquest procés és per la migració d’unes cèl·lules de la capa interna a l'externa). Les cèl·lules que es troben entre l’ectoderma i l’endoderma es divideixen i migren cap a l’interior de la cavitat, on formen el mesoderma i el celoma. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. 2. LOFOTROCOZOUS Els lofotrocozous són un grup taxonòmic dins dels protostomats que agrupa diversos fílums, com els platihelmints, mol·luscs o anèl·lids. La semblança entre aquests és, majoritàriament, molecular. El seu nom ve de: - “Lofo” : els organismes adults amb lofòfors, que és un plec de la paret celòmica que envolta la boca dels lofoforats i és proveït d’una corona de tentacles coberts de cilis vibràtils de disposició variable. La seva funció és de fer un corrent d’aigua que duu les partícules alimentàries cap a la boca. És a dir, és una cresta o braç de tentacles que en el seu interior trobem el celoma. És una estructura amb funció d’alimentació (crear una corrent que porti els nutrients fins la boca). Els lofòfors, a part de tenir els tentacles amb cilis, estan buits perquè dins correspon a la cavitat celomàtica. Els tentacles estan plens de líquid celomàtic (prolongació del celoma). Els lofòfors són tentacles que rodegen la boca però no l’anus. Els lofoforats tenen forma de ferradura. També pot tenir una forma totalment circular. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  - “Troco” : fa referència a organismes que presenten larva trocòfora. És una larva que apareix en molts invertebrats, sovint molt modificada, però la larva primària és molt simple, amb moltes corones de cilis preorals (i, a vegades, una seqüència darrera la boca). Són larves de vida marina i que es caracteritzen per tenir un tub digestiu (molt poc vitel, s’alimenta), i el seu moviment és degut a la corona de cilis (generalment en la boca, però es pot Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. trobar en altres llocs). En la larva ja existeix la bilateralitat. En el dibuix, cada color correspon a la bilateralitat. Trobem fílums que no tenen cap d'aquestes característiques, com són els rotífers. Aquests s'inclouen dins del grup de lofotrocozous perquè coincideixen a escala molecular amb la resta de fílums, però no morfològicament. Dins dels lofotrocozous trobem molts altres fílums, però en l'assignatura estudiarem platihelmints, rotífers, briozous, anèl·lids i mol·luscos. Així doncs, els lofoforats són organismes que tenen larva trocòfora o lofòfor. La pregunta és: podem dir que el clade lofotrocozous i Spiralia són el mateix? No totes les Spiralia són lofotrocozous; en zoologia s’han utilitzat dos termes en llatí: - Stricto sensu: en sentit estricte, els que tenen larva trocòfora o lofòfor - Lato sensu: en sentit ampli, lofotrocozous i Spiralia són el mateix (el que se sol dir en les carreres universitàries). Quan parlem de lofotrocozous en sentit ampli agafem tot el clade Spiralia. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Protostomats ecdisozous: són organismes amb cutícula externa acel·lular segregada per l'epidermis i que acaba sent rígida. L'organisme per a créixer ha de trencar la cutícula pel procés de muda. Aquest procés se'n diu ècdisis. Tots els protòstoms ecdisozous muden la seva cutícula. Dins trobem nematodes i artròpodes. Els platizous són un grup format per diversos clades, i són animals “aplanats” d’alguna manera. Els platihelmints es troben dins un grup anomenat platizous, que comparteixen la característica que tots són plans. El grup de platizous engloba el platihelmints, els gastròtrics i els gnatífers (aparell digestiu i boca amb un aparell mastegador complex). 3. FÍLUM PLATIHELMINTS A grans trets (vídeo projectat), veiem que és un animal allargat, pla, viscós, té un moviment ondulatori i deduïm que deu tenir receptors sensorials a la part anterior perquè va detectant coses. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  En primer lloc trobem els Turbel·laris, són els organismes platihelmints primitius. Corresponen a formes lliures, sempre amb humitat i generalment nedadores. Posteriorment es va desenvolupar una tendència al parasitisme i van aparèixer tres altres grups: Tremàtodes, Monogenis i Cestodes, englobats dins el grup del Neodermats. Aquests han hagut de modificar aspectes per tal d’actuar com a paràsits. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. Existeixen moltes formes diferents segons el nivell d’adaptació a la vida paràsita. Parlem d’organismes lliures i organismes paràsits. Característiques - Aplanats dorsiventralment i amb simetria bilateral (implica tenir cap i els òrgans sensorial a la part anterior). Les formes lliures com les larves sempre tenen cap però hi ha casos on l’adult l’ha perdut. Cos més o menys allargat i una certa cefalització. - Des de pocs mm a >1m. - Medi aquàtic i terrestres - Triblàstics: apareix una tercera capa de teixit parenquimatós entre l’epidermis i la gastrodermis, el mesoderm. Té la potencialitat de crear moltes coses (òrgans sensorials, musculatura, vasos sanguinis…). Malgrat que apareix aquesta capa, tampoc han pogut evolucionar gaire. Aquesta capa creix a lo bèstia i ho omple tot, acaba essent un teixit de farciment (tampoc és gaire útil, sols dona consistència al cos). - Acelomats: a part del tub digestiu, no tenen cavitats al cos; a més, aquest tub digestiu no té anus (és ceg). a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  En els platihelmints aquesta capa deriva del mesoderma, però té naturalesa parenquimàtica. És un teixit empaquetat que conté més cèl·lules i fibres que la mesoglea dels cnidaris. Aquest teixit impedeix que es desenvolupin òrgans molt grans, ja que no hi ha cabuda per a ells. També aquest teixit omple tot el cos menys el tub digestiu. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. - Cos tou: no tenen esquelet intern ni extern, malgrat que alguns sí que poden presentar algunes espícules que donen certa rigidesa. El tub digestiu és ceg (sense anus): comença per la boca, continua per esòfag, estómac i fins intestí. També podem trobar-ne alguns sense aparell digestiu (com en el cas dels Cestodes, que s’alimenten a través del tegument). EPIDERMIS Vida lliure: Per generalitzar característiques, ens basem en els organismes més primitius (turbel·laris de vida lliure), per això la majoria d’esquemes estan fets amb aquests organismes. Epidermis cel·lular ciliada, amb rabdites i glàndules mucoses: tenen epidermis. No tenen potes, però es poden moure perquè les cèl·lules de l’epidermis tenen cilis, permetent el desplaçament. Aquests cilis requereixen humitat per moure’s; quan en el medi no hi ha suficient humitat, ells mateixos la generen per moure’s i protegir-se. A la parènquima hi ha cèl·lules encarregades de secretar mucosa. D’aquestes cèl·lules, algunes produeixen moc i altres són les encarregades de formar rabdites, estructura molt característica dels turbel·laris. Són generats a la cèl·lula i dipositats a l’epidermis, quan entren en contacte en l’aigua o el moc s’inflen. Serveixen per generar més humitat. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Generalment, són viscosos, capaços de generar una secreció mucosa que els permet no deshidratar-se i poder-se desplaçar. L'epidermis, a nivell ventral, té una sèrie de cilis, però aquests necessiten un ambient humit per a poder batre. A part tenen rabdites, petits orgànuls que quan l'animal necessita hidratació es descarreguen en l'aigua que hi hagi, s'inflen i forma una espècie de funda mucosa Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. protectora al voltant del cos. Tenen glàndules mucoses dobles, la seva funció és expulsar una substància d'ancoratge per a fixar les cèl·lules de l'epidermis al substrat. Aquesta glàndula doble també té unes cèl·lules d'alliberament, segreguen una substància perquè l'animal es pugui desancorar. Això ocorre en organismes lliures com els turbel·laris. Trobem una capa de musculatura circular i longitudinal just després de les cèl·lules epitelials. Les formes lliures tenen una faringe que surt a la zona mitjoventral i sol ser molt llarga. Hi ha un tub digestiu central i 2 intestins (funció més de magatzem), tots 3 cecs (comença a la boca i no té final, sinó que el que no s'absorbeix o treuen també per la boca). Paràsits En altres classes, en estar adaptades al parasitisme, una epidermis ciliada no tindria cap sentit, ja que no li serviria per a defensar-se a l'interior de l'hoste que habiten. L’epidermis perd els cilis (en cas de ser un paràsit intern, ja es mourà per la sang o les cèl·lules del múscul). Les formes parasitàries han desenvolupat altres característiques en l'epidermis per a poder sobreviure a substàncies enzimàtiques que es poden trobar de l’organisme que parasiten, i altres que puguin alliberar-se en el lloc on estan fixades (intestí, fetge, etc). En alguns ambients, els platelmints generen substàncies tòxiques, aleshores els rabdites també tenen toxines. Quan els platihelmint comencen a desenvolupar la vida paràsita, l’epidermis es modifica i passa a denominar-se en tegument sincitial. L'epidermis adaptada perd els cilis (neodermis / tegument sincitial). L'estructura cel·lular és un síncit (cèl·lula multinucleada, molts nuclis a l'interior de la membrana, no hi ha separació entre cèl·lules). Els nuclis cel·lulars es col·loquen molt a l'interior per a ser protegits. Les capes musculars estan just en el centre fent de barrera per a protegir les cèl·lules epitelials. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Així doncs, ens trobem amb una gran capa que dificulta l’entrada d’enzims i la seva fàcil degradació. El tegument impedeix que entrin enzims i la superfície s’endureix. El tegument és resistent a sucs digestius i al sistema immunitari de l'hoste. No sols protegeix, sinó que també té la suficient permeabilitat per permetre el pas de nutrients i absorbir-los perquè l’organisme pugui desenvolupar les seves funcions. ALIMENTACIÓ - formes lliures: depredadores - formes paràsites: s’alimenten de substàncies de l’hoste L'aliment entra en el tub digestiu i acaba en l'intestí, on es produeix l'absorció dels nutrients. A excepció, els que no tenen digestiu s'alimenten per difusió. L'absorció d'oxigen també es produeix per absorció, ja que no tenen òrgans dedicats a la respiració. No tenen sistema circulatori ni esquelet. Tub digestiu ceg. Les ramificacions se subramifiquen (i així augmentar la superfície d’absorció i emmagatzematge). En l’adaptació al parasitisme, fins i tot, alguns han perdut el tub digestiu; no mengen per la boca, sinó directament ho absorbeixen pel tegument. INTERCANVI GASOS No tenen òrgans respiratoris, sols fan difusió pel tegument. CIRCULACIÓ Organismes molt plans: moltes coses ja arriben per la mateixa superfície; a més, la parènquima mateixa ajuda a la circulació. EXCRECIÓ Encara que alguns grups d'invertebrats no tenen estructures excretòries conegudes, la majoria d’aquests tenen nefridis, que serveixen per dur a terme l’excreció, osmoregulació, o ambdues. El primer tipus de nefridi que apareix en l'evolució dels animals és el protonefridi. El sistema excretor protonefridial està format per una xarxa de canals excretors que s'obren a l'exterior del cos a través de porus excretors. Les cèl·lules flamígeres es troben al llarg dels canals excretors. En la majoria de grups comencen a aparèixer estructures molt simples, dedicades principalment a captar el nitrogen i expulsar-lo. Trobem una sèrie de complexitats; en platelmints trobarem protonefridis: primeres estructures excretores, com un ronyó molt senzill (cèl·lules molt especialitzades). a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Els fluids es filtren en les cèl·lules flamígeres del fluid intersticial circumdant; presenten una corona de cilis que impulsen el fluid a través dels canals excretors i fora del cos (a través dels porus excretors). Els cilis generen un corrent que absorbeix aigua amb substàncies nitrogenades i altres coses i les passa als tubs. Les cèl·lules flamígeres són cèl·lules que es caracteritzen per tenir una corona de cilis Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. que creen un corrent per a absorbir les substàncies nitrogenades. Aquestes cèl·lules estan connectades entre si mitjançant un tub. En els laterals de l'animal trobem nefridiporus, per on s'excretaran aquestes substàncies nitrogenades. En ser estructures tan simples, es necessiten ramificacions. A mesura que el fluid circula pel tub, l'aigua i els metabòlits valuosos per al cos es recuperen per reabsorció, deixant residus per ser expulsats a través de porus excretors, que s'obren a intervals a la superfície del cos. Els residus nitrogenats (principalment amoníac) es difonen a través de tota la superfície del cos. El sistema excretor per protonefridis que s'acaba de descriure és un sistema tancat. Els túbuls estan tancats a l'extrem interior i l'orina es forma a partir d'un fluid que primer ha d'entrar als túbuls per ser transportat a través de cèl·lules flamígeres. És a dir, tenen petits òrgans excretors, protonefridis, que poden ser utilitzats com a sistemes excretors o com a osmoreguladors. Els protonefridis són estructures a manera de ronyó, però molt més simples, són típics dels animals que no tenen celoma, però poden estar presents en animals pseudocelomats o fins i tot celomats. SISTEMA NERVIÓS En ser organismes amb simetria bilateral presenten cefalització. Estructures sensorials a la part anterior. Cap format per uns ganglis cerebrals (no s’arriba a dir cervell). En cas de platihelmints lliures, observem dos grans ganglis. D’aquí en surt una cadena nerviosa en forma de dos cordills que van de la part anterior a la posterior, i a cadascuna de les cadenes trobem ganglis transversals (sistema nerviós com una escala de cordes). És a dir, el seu sistema nerviós està format per ganglis cerebrals i un cordó nerviós ventral, dividit en dues ramificacions, al llarg de les quals trobem nervis transversals, connexions entre ganglis. En les formes lliures en la part anterior també es poden trobar ulls molt simples (ocels), que reben la intensitat de llum, i així poden reconèixer d'on ve per a modificar el seu rumb. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. Reproducció Malgrat ser bilaterals i teòricament més complexos, segueixen sent molt simples pel fet de presentar els dos tipus de reproducció. Reproducció asexual Per fissió. Altres ho fan per arquitomia (produir seccions transversals i de cada tros es forma una mena de quist que donarà lloc a un nou individu). L’important de la seva gran capacitat de regeneració és veure que es manté la polaritat de les parts de la planària; la part anterior sempre donarà lloc a la part anterior del nou individu. En cas d'agafar una planària i tallar-la aquesta serà capaç de continuar vivint formant noves estructures i òrgans segons l'eix bilateral. En paràsits es complica més, majorment utilitzen reproducció asexual a nivell de larves i altres formes. Reproducció sexual La majoria són hermafrodites (tant les formes lliures com les paràsites), pocs són dioics. Tenen les estructures reproductores masculina (masses de testicles, espermiductes, penis) i femenina (ovari, oviductes, glàndules per nodrir els òvuls) al mateix organisme. Hermafroditisme successiu (primer actuen com mascles i després com a femelles: protandria). Glàndules viterines. Tenen dos penis i els utilitzen com a dards: l’injecten a l’epidermis directament. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  En els platihelmints lliures es prioritza la fecundació creuada. En paràsits també, però en el medi on viuen els paràsits no és tan fàcil trobar parella. La solitària és una tènia que es troba generalment sola que fa una autofecundació (és una excepció). Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. Una vegada produïda la fecundació obtenim ous que es desenvolupen per segmentació espiral (Spiralia!), però amb tantes modificacions no solem trobar una divisió tan idíl·lica (pot estar molt modificat). La fecundació es produeix després de l'intercanvi d'esperma. L'intercanvi es produeix generalment a través de l'epidermis d'organismes hermafrodites madurs sexualment. Hi ha espècies que tenen dos penis que intentessin clavar l'esperma a través de l'epidermis. La majoria d'espècies manquen d'orifici per a la fecundació. Una vegada realitzada se separen. Trobem excepcions en les tènies solitàries, per exemple, que té una estratègia diferent per autofecundar-se mantenint la variabilitat Trobem un desenvolupament directe en planaries lliures (en les formes de vida lliure de l'ou, quan eclosioni, sortirà un juvenil; l’individu que fa eclosió de l'ou és molt semblant a l'adult). Per altra banda, trobem un desenvolupament indirecte en paràsits (poden haver diversos estadis larvaris que han de patir una metamorfosi). a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Observem que el canvi principal entre les formes lliures i paràsites és la presència del tegument sincitial. 4. DIVERSITAT DE PLATIHELMINTS Distingim principalment dos grans grups, aquells que són de vida lliure i els paràsits. Dins dels platihelmints de vida lliure trobem la classe dels turbel·laris, i dins dels paràsits la classe dels trematodes, els monogenis o els cestodes. 4.1. Platihelmints de vida lliure Classe turbel·laris (“planàries”) - La majoria marins, també dulciaqüícoles i terrestres - La seva mida oscil·la entre 1mm i 50 cm - Carnívors, depredadors o necròfags. Alguns de microalgues, altres simbionts o paràsits. També es coneixen com a planàries. Gairebé totes de vida lliure. Aquàtiques o terrestres. Formes de vida generalment aplanades, amb un cert nivell de cefalització (gangli cerebral, taques oculars, etc… necessaris per a la vida lliure). En molts casos la boca es troba en la meitat del cos, amb una faringe evaginable. Presenta branques cegues de digestiu anteriors i posteriors. Els ovaris i testicles poden ser molt nombrosos. Formes lliures marines, dulciaqüícoles i d’ambients humits. Fins i tot, algunes espècies també han aconseguit sobreviure en àrees terrestres, però sempre en relació amb la humitat. Es desplacen mitjançant els cilis de l'epiteli ventral. Els més simples es desplacen únicament amb aquesta estructura. Els més grans (40-50 cm) tenen una ajuda muscular que els permet desplaçar-se amb moviments similars als dels caragols. A part de tenir un cos apel·lant tenen un tub digestiu que comença per la boca, segueix per una faringe que es col·loca generalment en la zona mig ventral del cos (encara que a vegades es pot trobar desplaçada), a partir d'aquí trobem un tub digestiu que pot ser molt variable. Pot no existir, ser simple, ramificat, etc. És una característica taxonòmica, el patró de ramificació ajuda a la identificació. La majoria són depredadors, encara que també hi ha sapròfags. Unes poques espècies s'alimenten de microalgues i altres (que no tenen tub digestiu) s'han anat adaptant a la vida paràsita o són simbionts amb altres organismes. Són els primers organismes amb un cervell molt simple però desenvolupat. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. 4.2. Platihelmints paràsits Classe monogenis - “mono” : únic / “gènesi” : generació - Majoritàriament ectoparàsits, però no afecten els humans; generalment parasiten peixos (zones exteriors com la pell i brànquies). També es poden trobar en granotes i tortugues (claveguera i bufeta urinària, alguns fins i tot adaptant-se a viure al seu interior). - Un únic hoste Platihelmints paràsits estrictes d'hostes normalment aquàtics, la immensa majoria peixos. Normalment, són paràsits externs de les brànquies o la superfície del peix. Presenten cicles vitals amb un sol hoste, per la qual cosa els animals parasitats es contagien entre si. - El teu tamany oscil·la entre 0,3-20mm - Un òrgan de fixació exclusiu: haptor o opisthaptor Formes aplanades (sobretot si viuen sobre la pell, per l'hidrodinamisme), amb poca cefalització (generalment els adults no solen tenir taques oculars). El seu element més característic és la presència d’una estructura de fixació, l’haptor o opisthaptor (darrere). Presenten un òrgan de fixacions posterior, opisthaptor (característica que els diferencia de la resta de platihelmints). En alguns casos aquest haptor pot aparèixer en altres parts de l'organisme o fins i tot duplicat. Són estructures dotades de a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  ventoses, en forma de ganxo o una mescla d'ambdues. La funció és fixar-se molt bé a la part externa de l'animal. Són molt complexes, ja que han de superar tots els contratemps possibles. Són estructures unides en una sola peça (diferents estructures, ramificades o separades, encara que conformin un sol haptor). Aquest esquema sols és per Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. mostrar la diversitat estructural que podem trobar en aquest grup. La regió anterior pot tenir ventoses o glàndules adhesives per a aproximar la boca a l'hoste i alimentar-se. Presenten una faringe muscular que comunica amb un digestiu que sol acabar en dues branques cegues. Normalment, tenen un ovari i diversos testicles. Tenen un cos molt adaptat a la vida paràsita, no tenen cavitat interna a part del tub digestiu, en cas que el tinguin. Qualsevol organisme de la classe es reconeix per l’opisthaptor, el seu tub digestiu i l’aparell reproductor. La seva boca (situada a la part anterior, a dalt de tot) està rodejada per una ventosa oral que els aporta fixació. Tenen molta musculatura i s’obre en una faringe, que actua com una bomba. S’alimenten de cèl·lules epitelials, substàncies mucoses i, fins i tot, sang. L’intestí és molt ramificat, augmentant així la superfície d’emmagatzematge i difusió. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Tenen un cicle molt simple amb un sol hoste. Existeix una relació molt estreta entre el paràsit i l’hoste. El mateix nom de Monogenea ja ens fa saber que sols necessiten un hoste per completar el seu cicle vital. L’individu Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. adult produeix ous que eclosionen a larva nedadora, anomenada oncomiracidi, la qual cercarà un nou hoste o es quedarà en el mateix, patirà metamorfosi i esdevindrà adult. Apareix un estadi ou que fa eclosió a una larva oncomiracidi que desenvoluparà un adult. La larva a fer eclosió s'assembla molt a l'adult, a formar-se parasitarà al mateix o un altre individu. Classe trematodes (Digenea) - Popularment són anomenats “distomes” (català) o “duelas” (castellà) - Antigament, es col·locaven al costat dels monogenea, però les últimes investigacions moleculars els han separat, de fet, són més primitius que els monogenea - Tots són endoparàsits de vertebrats, inclosos els humans (que sol ser l’hoste definitiu, entre altres vertebrats) - El seu tamany oscil·la entre 0,3-3cm - Presenten òrgans de fixació: ventoses, una oral (rodejant la boca) i una altra mitjoventral (tot i això, en aspidogastres presenten una distribució diferent de les seves ventoses) a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  El seu cicle vital és més complex que la classe anterior, doncs necessiten dos o més hostes per completar-lo. En general, d'1 a 3 hotels intermedis (on té lloc la reproducció asexual) i l’hoste definitiu (on té lloc la reproducció sexual). Per passar d’un hoste al següent, s’ha de passar per un nou estadi larvari (aleshores, com més hostes intermedis hi hagi, més estadis larvaris hi haurà al cicle). Trobarem l’adult del paràsit en l’hoste definitiu (o primari), on es produirà la reproducció sexual (fa ous), i generalment és un vertebrat. L’hoste intermedi (o secundari) és on trobarem les fases larvàries (en molts casos aquest sol ser un caragol). Els adults es reprodueixen i ponen ous, els quals surten de l’hoste i van a un medi aquàtic (en la majoria de casos). Quan eclosionen surten larves ciliades (miracidis), que aleshores necessiten humitat per poder desplaçar-se. Entren a través d’ingestió o directament penetrant al teixit, passant al sistema del segon hoste. El miracidi es transforma en un segon estadi larvari, esporocist, que té una funció molt important d’augmentar el nombre d’individus. Els esporocists són com bosses on un individu té la capacitat de reproduir-se asexualment, donant lloc a molts més esporocists, que en un moment donat es trasnformen en el següent estadi larvari, les rèdies. L’esporocist se situa en una zona (estómac, per exemple), i per sortir de l’organisme necessita canviar de localització i, per tant, també d’estadi larvari. Les rèdies tenen funció de multiplicar-se però encara no tenen la capacitat per sortir de l’hoste. Quan ja han assolit un nombre considerable es transformen en cercaries, formes ciliades ja preparades per viure en el medi exterior (dotades d’una cua, amb la qual tenen la capacitat de nedar i cercar un segon hoste intermedi). Una vegada entren per ingestió, busquen musculatura, perden la cua i s’enquisten, i aquesta nova forma larvària s’anomena metacercària, preparada a què l’hoste definitiu ingereixi aquest segon hoste intermedi. La metacercària s’activa en ser degradada la seva coberta pels àcids del tub digestiu. Les metacercàries (formes enquistades) són formes juvenils dels adults. La forma juvenil resultant migrarà cap a la localització exacta en què l’adult es desenvoluparà. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Hi ha molta varietat de trematodes; a continuació veurem algunes espècies d’interès humà i sanitari: Distoma hepàtica (Distoma hepàtica) Sobretot en països asiàtics on hi ha costum de menjar peix poc cuinat. L’individu adult es desenvolupa en el conducte biliar i pot viure-hi fins a 15 anys. Les rèdies Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. s’han de transformar en el següent estadi larvari per sortir de l’hoste, aleshores es desenvolupen en cercàries, que presenten una cua. - Fasciola hepática: Duela del hígado (ganado herbívoro y humanos, >2,4 m personas con fasciolasis). Distoma del fetge d'ovelles i remugants. Distoma gran del fetge, pot aconseguir fins a 3 cm de longitud i 3,5 cm d'ample. També es coneix com a papallona del fetge o llimac del fetge. Va ser la primera espècie descrita dins dels trematodes, gràcies a un pastor francès que netejant el fetge d'una ovella va veure els paràsits. Els relaciono amb l'alimentació de l'ovella d'herba “duff”. Té el seu origen a Àsia, però a causa dels moviments dels colonitzadors es troba a Amèrica del nord, Sud-amèrica, Àustria, Nova Zelanda i Sud-àfrica. Està relacionat amb llocs on trobem molts remugants i amb condicions d'aigua no tractada. També pot atacar a l'humà. En humans produeix des d'algun estat lleu de dolors o còlics a anorèxia, vòmits, nàusees, diarrees, etc. En remugants implica una pèrdua de pes i , per tant, perdudes de benefici en aquells animals dedicats a la venda i consum. Els miracidis fan eclosió en el medi aquàtic i es mouen fins a localitzar l'espècie indicada de caragol. Penetra a través de l'epidermis. Les cercàries surten a l'exterior del caragol i es fixen en vegetació. Les metacercàries són consumides per a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  un remugant (o humà en llocs on s'alimenten de vegetació que creix semisumergida en l'aigua). Les cercàries tenen una gran elasticitat. El control contra el paràsit se centra en el mol·lusc, a través de productes químics o canvis en els mètodes de maneig d'aigües residuals mitjançant una dessecació. D'altra banda, existeix el tractament dels remugants mitjançant Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. benzimidazoles o sulfamides (antihelmíntiques, eliminen els paràsits). - Dicrocoelium dendriticum: Duela pequeña del hígado (ganado, y rara en humanos) - Opisthorchis viverrini: uela hepática china (mamíferos –perros, gatos-y humanos) - Brachylaima sp. (aves, reptiles y micromamíferos, excepcionalmente en humanos en CAT y ESP) - Schistosoma spp.: produeix l'esquistosomiasi, conegudes com a distomes de la sang. Es calculen uns 2 milions de persones infectades, de les quals uns 130 milions són asimptomàtics. Es creu que moren uns 20 milions de persones a l'any. És present en tots els llocs del món. La diferència principal és que apareixen individus dioics, mascles i femelles diferenciades. És dels pocs on trobem mascles i femelles separats (no són hermafrodites, però viuen units). A diferència de la resta de platihelmints, no són hermafrodites, sinó que els mascles i les femelles viuen en posició de còpula tota la vida. Les cercàries tenen una cua bifurcada. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Classe cestodes És l’adaptació extrema del parasitisme, així que han perdut el tub digestiu i la majoria d’òrgans sensorials; han transformat el seu cos en una màquina de reproducció i estructura de fixació a les parets de l’epiteli. És a dir, tot el seu cos és un òrgan de reproducció. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. - “tenies” o “solitàries”. El nom de solitària ve d’una espècie en concret, la Taenia solium, on és molt difícil trobar dos individus de la mateixa espècie en el mateix organisme. - El seu tamany oscil·la entre 1mm-25m. Creix indefinidament, la seva única limitació són els nutrients (dels quals té fàcil accés). - Tots són endoparàsits, de l’intestí de vertebrats, inclosos humans. - Sense aparell digestiu, absorbeixen els nutrients a través del tegument (amb moltes microvellositats per augmentar la superfície). - Cos allargat i aplanat dorsoventralment. La majoria tenen forma de cinta (d’aquí “cestodes”). Musculatura ben desenvolupada (fibres circulars i longitudinals) que els permet adherir-se al tub digestiu. - Presenten pseudometamerització (la cinta és sols aparell reproductor, no es repeteix res més): cos dividit en escòlex + coll + estròbil (conjunt de proglòtides). ➔ Escòlex: amb una part anterior que és una estructura de fixació, no un cap (no tenen). Pot tenir diferents estructures entre ganxos i ventoses. És una característica important a l'hora de diferenciar taxonòmicament. Tenen un coll que uneix l’escòlex amb l’estròbil. La corona de ganxos rep el nom de rostel o rostèl·lum. ➔ Estròbil: conjunt de proglotis que continuen la cinta. Està en constant creixement. Els proglotis són unitats reproductives, van madurant la seva estructura al llarg del temps. Es poden diferenciar en proglotis immadurs, madures i gravites (aquelles que ja tenen ous en desenvolupament, unitats que s'alliberaran l'exterior o s'obriran i alliberaran els ous per a poder seguir amb el cicle infectiu). a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  A mesura que passa el temps, una proglòtide es va desplaçant més cap a la punta. La més nova a l’inici i la més vella al final. Primer desenvolupa l’estructura reproductora i aleshores protegeix l’esperma actuant com a proglòdite masculina. Més tard desenvolupa bé els òvuls , proglòdite femení. Les proglòdites del final que ja estan fecundades les anomenem gràvides. La majoria són hermafrodites (monoics). Quan hi ha més d’un individu es produeix la fecundació creuada entre individus, però en alguns casos es pot produir l’autofecundació; però aquesta és una fecundació creuada entre els diferents proglotis, primer maduren els testicles (espermatozoides), aquests un cop llestos fecunden els òvuls d’una altra unitat (proglotis). Els proglotis madurs (òvuls fecundats) ja són ous, que es mantenen allà i s’expulsin de l’hoste definitiu amb les femtes. El normal és que hi hagi més d'un adult en l'hoste definitiu i es fecundin entre ells. En casos que només hi hagi un adult haurà de produir-se l'autofecundació, processos que intenten evitar al màxim per a evitar problemes de consanguinitat. Els cestodes eviten aquests problemes quan estan sols fan la fecundació entre diferents proglotis, ja que els gàmetes hauran patit diferents mutacions. Exemples de cestodes importants en l’àmbit sanitari: - Tenia saginata: tènia de la vaca, l'hoste definitiu és l'humà. Als EUA es va fer un estudi on es va trobar que un 1% del bestiar en granges està infectat. Quan es van fer estudis sobre el percentatge de bestiar que se sacrificava es va veure que un 20% de les vaques sacrificades no eren inspeccionades a nivell veterinari, d'aquelles inspeccionades en un 25% dels casos no es detectaven els quistos en la musculatura. L'hoste definitiu és l'humà, l'intermedi la vaca. Els ous que surten amb la femta humana en forma d'oncosfera, s’adhereixen a l'herba fins que una vaca se la mengi. L'oncosfera es fixa en la musculatura a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  de la vaca, on s'enquista com cisticerc, va madurant acabant sent una forma juvenil fins que l'animal és sacrificat i la carn és ingerida (poc cuinada) per un humà. Es mouen pel tub digestiu humà fins a l'intestí, on es fixen perquè evaginen l'escòlex i es van transformant en adult per a finalitzar el cicle. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. - Tenia solium: Rarament es troba més d'un individu adult dins d'humans. Es diferencia de la vaca perquè és hoste intermediari és un porc, el definitiu l'humà. El cicle vital és el mateix que el de la tènia de la vaca. El problema principal és la semblança genètica entre els humans i els porcs, fet que produeix que els humans puguin actuar en algun moment com a hoste intermediari, podent causar problemes com la cisticercosi. Si mengem larves en l'ou aquests s'alliberen dins del nostre tub digestiu i migren cap a la musculatura. Segons la zona es poden eliminar per cirurgia, però les larves poden migrar a altres llocs com el cervell, on poden provocar neurocisticercosi, que pot arribar a produir la mort. També pot enquistar-se en els pulmons o en els ulls. - Echinococcus granulosus: Tenia del quiste hidatídico (ganado ovino y caprino– cánidos, humanos → hidatidosis) - Hymenolepis nana: Tenia enana (insectos – roedores y humanos) - Diphyllobothrium latum: Tenia del pez o botriocéfalo (copépodos- peces- mamíferos piscívoros, humanos. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  diversitat d’invertebrats no artròpodes Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. TEMA 10 GNATÍFERS I LOFOFORATS lofotrocozous a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  1. SITUACIÓ FILOGENÈTICA DELS CLADES El clade dels gnatífers està format per organismes que tenen mandíbula. Hi ha 5 fílums que formen aquest clade, entre els quals trobem els rotífers. Per altra banda, trobem el clade dels lofoforats. Formen colònies, generalment molt petites. Estan molt més desenvolupats que els cnidaris (encara que aparentment ens recorden a aquests). Veurem un exemple de gnatífers (rotífers) i un altre de lofoforats (briozous). Els gnatífers es troben dins el clade dels platyzous. Els gnatífers es caracteritzen per tenir (o haver tingut en algun moment de la seva evolució) una mandíbula particular. Els lofoforats són grups que realment no tenen un antecessor comú proper, però sí la presència d’un lofòfor, tentacles que es formen a partir del celoma que els diferencien dels cnidaris. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  2. CLADE GNATÍFERS 2.1. Fílum rotífers Característiques generals Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. Es troben dins dels protostomats lofotrocozous; tot i això, no tenen ni lofòfor ni larva trocòfora, però si moltes semblances moleculars. Formen part del clade dels Platyzoos, pel seu cos aplanat. Formen part dels Gnatífers perquè tenen mandíbula. Encara que ho pugui semblar, la seva corona no és un lofòfor. Tenen dues rodes al voltant de la boca que els serveix per a crear corrents i portar l'aliment fins a l'interior del tub digestiu. A més, tenen una mandíbula molt potent que s'obre i es tanca per a anar triturant l'aliment que va passant cap a l'intestí. Van ser un dels primers organismes petits observables a través dels primers microscopis (coneguts des del segle XVII). Les seves característiques principals són: - El seu tamany oscil·la entre els 40μm-3,5mm de longitud. Unes 2000 espècies. Molt abundants (103/l a 105/l). Formes molt diverses i s'alimenten principalment d'organismes petits que troben en el medi aquàtic. - Dulciaqüícoles, marins i fins i tot ens sols i molses (alguns poden sobreviure en medis terrestres amb un alt grau d’humitat). - De vida lliure generalment, encara que també trobem alguns sèssils, epizoics (viuen sobre altres organismes) o paràsits. La majoria són formes lliures i solitàries, encara que també alguns sèssils són colonials. - Triblàstics, simetria bilateral, blastocèlics (pseudocelomats) i cos no segmentat. Una de les característiques més importants és que són eutèlics (mantenen constant el nombre de cèl·lules dins d'una espècie quan els individus són madurs sexualment). Estructura corporal El seu cos dividit en cap, tronc i cua (o peu). a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  ➔ Cap: presenta camps ciliats que conformen una mena de corona. Tenen molta cavitat celomàtica. Limita amb la següent part perquè sol haver-hi un estrenyiment. Té l'entrada del tub digestiu i estructures sensorials, fins i tot fotoreceptores. Destaca la corona, Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. rodes (una o dues) formades per cilis que baten i van formant un corrent de forma que l'aigua juntament amb l'aliment van entrant a l'inici del tub digestiu que és la boca. El cap és desplegable. ➔ Tronc: Engloba el tub digestiu, vísceres i algunes estructures viscerals. Podem trobar part de l'aparell excretor i part del reproductor. Poden trobar-se algunes estructures sensorials (antenes), però són més comunes al cap. ➔ Peu/cua: en organismes sèssils conforma un òrgan de fixació; en aquells que són nedadors (pelàgiques), el peu es veu reduït i té funció de donar impuls. Estrenyiment que generalment serveix per a moure's o fixar-se. Trobem les glàndules pèdies, que sintetitzen una substància adhesiva que els permet fixar-se o desfixar-se del substrat a aquelles espècies més mòbils. En aquelles espècies sèssils, aquestes glàndules pèdies poden produir una substància tan forta que l'animal no es podrà enlairar. Generalment, al final tenim d'un a quatre dits, en organismes sèssils aquests tenen una forma bastant diferent, ja que s'han reduït per la falta d'ús. - Epidermis sincitial amb cutícula. Aquesta no té res a veure amb la cutícula dels organismes que veurem fins nematodes. No té quitina, és elàstica i es va eixamplant contínuament, i a la vegada ofereix protecció. En aquesta epidermis sincitial, les cèl·lules no estan separades per membranes entre elles. - Musculatura longitudinal i circular, cosa que permet una àmplia capacitat de moviment, variar la morfologia del seu cos. També es troben en la zona del pseudocel. - Tub digestiu complet i regionalitzat (cada part realitzarà una funció concreta). El tub digestiu és la primera cavitat. Comença per la boca i acaba en l'anus, parlem de tub digestiu complet. Està regionalitzat, hi ha diferents parts destinades a les diferents funcions: a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  Després de la boca trobem una cavitat bucal que s’obre en una faringe (musculatura, que conté l’estructura mandibular); les mandíbules esclafen els organismes unicel·lulars i altres partícules. Després passa per l’estómac, l’intestí i finalment s’excreta per la cloaca. - La mandíbula és un element molt característic i s’anomena màstax; format per Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. diverses peces mossegadores més petites (mandíbules) anomenades trophi. També hi ha glàndules salivals i gàstriques que ajuden a degradar l’aliment abans d’arribar a l’estómac. Els trophi s'utilitzen a nivell taxonòmic per a classificar les diferents classes de rotífers. La mandíbula té la funció d'obrir-se i tancar-se per a triturar tot l'aliment que vagi entrant, encara que siguin estructures molt petites tenen una gran força. Molt musculada i exclusiva d’aquest grup. - Hi ha un líquid que els permet realitzar la circulació sense cap necessitat d’una altra estructura. El líquid del pseudoceloma és encarregat de realitzar la circulació de les substàncies i l’oxigen. Aquestes substàncies entren per simple difusió a l’epidermis. Com hi ha tan líquid i entren coses constantment, les mateixes cèl·lules produeixen toxines i substàncies nitrògeniques. El pseudocel (o blastocel) és un espai ple de líquid que permet que creixin òrgans. Aquest líquid té la funció d'actuar com a sistema circulatori per a repartir els nutrients a tot el cos, per tant, no existeixen vasos, ni cor ni res semblant. L'intercanvi de gasos es dona a través de l'epidermis, ja que la cutícula que els cobreix és permeable. - Els protonefridis són els encarregats de realitzar l’excreció així com l’osmoregulació. Aquests protonefridis tenen cèl·lules flamígeres, són els ronyons més simples. Mouen els seus cilis per ajuntar les substàncies nitrogenades prop de cloaca, i així puguin sortir a l'exterior al costat de la femta. Aquests protonefridis absorbeixen les substàncies nitrogenades i les expulsen a l’exterior. - Sistema nerviós. Trobem un sistema més elaborat amb una mena de cervell. Conté gangli cerebroide, cordó ventral i dorsal, antenes dorsal i lateral. Format bàsicament per un cervell lobulat que se situa dorsal a la faringe, és a dir dorsal al màstax; és una massa de ganglis fusionats coneguts com a gangli cerebroide. Envia part dels nervis a la zona sensorial del cap, i cap endarrere envia a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Todos los planes de suscripción incluyen descargas sin publicidad con coins  els nervis longitudinals cap a òrgans reproductors i altres. Existeixen moltes varietats de sistema nerviós, però totes amb aquesta estructura de base. A la part anterior d’un rotífer hi ha una acumulació d’estructures sensorials. Quimioreceptors per detectar la qualitat del menjar, receptors tàctils (es mouen molt). En la zona del cap es concentren estructures receptores que poden ser quimioreceptores, receptores tàctils, o fotoreceptores (com els ocels, ulls molt simples formats per cèl·lules fotosensibles que informen sobre la intensitat lumínica). Donen informació sobre l'ambient, cap a on poden desplaçar-se, on trobar menjar… Totes aquestes estructures estan connectades amb el sistema nerviós i els ganglis cerebroides. Reproducció La majoria d’espècies són dioiques però amb un important dimorfisme sexual. En moltes espècies trobem una proporció de femelles molt més gran que de mascles. Solen tenir una sola gònada. Tenen una alta capacitat reproductiva (els rotífers són organismes oportunistes, estrategs de la R). Són organismes ovípars, encara que hi ha espècies ovovivípares. Es produeix una fecundació externa i de l’ou eclosiona una forma juvenil (desenvolupament directe), la forma juvenil només haurà de madurar sexualment per a donar lloc a l'adult, morfològicament ja són molt similars. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8352184 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  En femelles apareix un ovari com a estructura sincitial. En la mateixa estructura es troba l'ovari, el vitelari i l'òvul. D'aquí surt un oviducte que aboca a la cloaca, conducte que comunica també amb el tub digestiu, d'aquí trobem la sortida a l'exterior mitjançant el porus cloacal. En mascles sol aparèixer un tub digestiu atrofiat, són individus que neixen Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. sexualment madurs per a reproduir-se i morir poc després. Trobem un testicle de gran mida que contínua per l’espermiducte, on s'aboquen també les glàndules prostàtiques. El conducte finalitza en el gonòporus, no en la cloaca, ja que no sol aparèixer per l’atrofiament del digestiu. Fins i tot hi ha mascles que ni tan sols s'alimenten. El gonòporus està molt modificat en un penis per a realitzar la còpula de forma més efectiva. La desproporció entre mascles i femelles és tan gran que en algunes espècies es desconeix la presència de mascles. Si n’hi ha, es produeix la còpula, donant lloc a una reproducció bastant bàsica. El més normal, però, és que es reprodueixen per partenogènesi on no intervé el mascle, amb un cicle molt curiós. Si les condicions són bones en el medi en què es troben (cicle d’estiu, nutrients suficients i temperatura adequada), es produeix la partenogènesi diploide. De l’ou sols eclosionen femelles (femelles amíctiques; no hi ha barreja amb altra informació genètica) diploides (2n). Com no hi ha mascles, aquestes femelles no produeixen els òvuls per meiosi sinó per mitosi, es manté la diploïdia. Aquests òvuls 2n generats per mitosi no seran fecundats, sinó que es desenvoluparan i formaran ous, eclosionaran en més femelles amíctiques 2n. Aquestes noves femelles seguiran amb el cicle d’estiu, augmentant el nombre d’individus de la població per partenogènesi (producció òvuls 2n no fecundats). En el moment que canvien les condicions ambientals (canvi de temperatura, contaminació de l’aigua), les femelles amíctiques reben aquests estímuls i inicien el seu cicle de tardor/hivern; s’han de preparar per desenvolupar certa resistència. Cicle amb reproducció sexual normal. Les femelles produeixen els seus òvuls per meiosi (n), ara són femelles míctiques). Aquests òvuls n (produïts per femelles 2n) no són fecundats i es desenvolupen, donant lloc a mascles molt més petits i amb dotac