Unitat 2. La diversitat territorial i els paisatges PDF

Unitat 2. La diversitat territorial i els paisatges Geografia INS Can Vilumara Curs 2024-2025 Continguts de la unitat 1. El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya 2. El relleu, el clima i la vegetació d’Espanya 3. La gestió del p...

Unitat 2. La diversitat territorial i els paisatges Geografia INS Can Vilumara Curs 2024-2025 Continguts de la unitat 1. El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya 2. El relleu, el clima i la vegetació d’Espanya 3. La gestió del patrimoni natural 4. El paisatge i la seva diversitat Abans de començar… Què és el relleu? És la conformació de la superfície sòlida terrestre, com a resultat de l'erosió, l'acumulació sedimentària, les deformacions estructurals, l'activitat volcànica i altres. És a dir, el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre. Les formes del relleu de la terra es classifiquen per atributs físics característics com l'elevació, pendent, orientació, estratificació i tipus de sòl. Relleu continental: muntanyes, serralades, plana, altiplà, vall, depressions, penya-segat, etc. Relleu costaner: illes, arxípèlegs, penínsules (istme), cap, golf, badía, cala, etc. Relleu submarí: plataforma continental, talús, plataforma abissal, dorsals oceàniques, fosses, etc. 1. El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya 1.1 Les grans unitats de relleu Catalunya (32.108km2) té 3 sistemes muntanyosos principals i una depressió: - Pirineu - Sistema Mediterrani - Depressió central - Serralada transversal 1.1 Les grans unitats de relleu El PIRINEU ocupa ⅓ part de tot el territori català. Hi distingim: Pirineu axial Prepirineu Roques de l’era paleozoica: esquists i granits Roques de les eres mesozoica i cenozoica: calcàries, conglomerats i gresos Cims de més de 3000 metres Cims que poden superar els 2000 metres o inferiors Paisatges alpins Paisatges més mediterranis, plegaments i congostos profunds oberts per l’acció dels rius Serres interiors i serres exteriors separades per la Conca de Tremp Els PIRINEUS són el resultat de la deriva continental de la Placa Ibèrica durant el Mesozoic i la seva col·lisió final amb la Placa Europea durant el Cenozoic https://www.geoparcorigens.cat/ ciencia/patrimoni/geologia/ 1.1 Les grans unitats de relleu El Sistema Mediterrani s’estén en paral·lel a la costa des del cap de Creus fins al delta de l’Ebre. Les Serralades Costaneres són les restes del gran massís Catalano-Balear que, després de l'emersió del Pirineu, tancava el gran golf marí terciari pel sud-est. 1.1 Les grans unitats de relleu Serralada Prelitoral Serralada Litoral Depressió prelitoral Plana litoral Formada per massissos: Serres i massissos antics: Fosa tectònica Franja estreta de terra Guilleries, Montseny, Garraf, Collserola, la serra de delimitada per dues que s’eixampla una mica Montserrat, Montsant, Ports, Marina, Montnegre, en alguns sectors línies de falla principals. etc. Gavarres. gràcies als deltes dels La ocupen les rius (Llobregat, Besós, Superen els 1000 i 1500m Entre 500 i 1000m, molt Tordera). comarques de la Selva, d’altitud erosionades per l’acció dels Va ser el primer lloc rius el Vallès, el Penedès i el d’assentament dels Camp de Tarragona. pobles arribats per mar. Esquists, conglomerats i Esquits, granits i calcàries Concentra la major part calcàries de la població i de les activitats econòmiques. 1.1 Les grans unitats de relleu La Depressió central és el territori que queda enfonsat entre el Pirineu i el Sistema Mediterrani. Depressió central Plataforma inclinada cap a l’Ebre, successió d'altiplans d'entre els 800 i 1.000 metres que van perdent alçada (fins els 100 metres) Conques d’erosió: plana de Vic, pla de Bages, conca d’Òdena, conca de Barberà Petits altiplans: Moianès, Lluçanès Petites serres i planes extenses: pla d’Urgell, Segrià Àrea agrícola extensa, amb conreus tradicionals de secà i de regadiu. 1.1 Les grans unitats de relleu La Serralada Transversal connecta els Pirineus amb el Sistema Mediterrani. Serralada Transversal Serra de Finestres i la serra de Cabrera Fossa volcànica d’Olot: més de 40 cons volcànics 1.2 Les xarxes hidrogràfiques Una xarxa hidrogràfica és el conjunt de les aigües superficials (rius, rieres i llacs) que hi ha en un territori (conjunt de conques fluvials). Una conca fluvial (o hidrogràfica) és una àrea de terreny drenada per un mateix riu o un mateix curs d’aigua i la seva xarxa d’afluents. Es tracta d’una àrea extensa amb una altitud inferior al relleu que l’envolta (creat per l’erosió dels propis rius). DIEC: 2. 3. [LC] [GG] conca hidrogràfica Conjunt de vessants inclinats cap a un mateix curs d’aigua. Conca de l’Amazones 1.2 Les xarxes hidrogràfiques La xarxa hidrogràfica catalana engloba un conjunt de cursos fluvials que desemboquen al riu Ebre o directament al Mediterrani. Hi trobem 3 grans xarxes: - Xarxa pirinenca - Xarxa pirinenca-mediterrània - Xarxa mediterrània p. 79 1.2 Les xarxes hidrogràfiques Xarxa pirinenca - Rius: Segre, Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa - Cabal*: més cabalosos de Catalunya, molt alt - Origen: Pirineu - Desguassament: Ebre - Règim hidrogràfic: nivopluvial, depèn de la neu acumulada a les capçaleres i de l’aportació d’aigües durant el desgel - Acció humana: pantans i centrals hidroelèctriques *Cabal: Quantitat d’aigua que passa per la secció d’un riu o d’un canal per unitat de temps 1.2 Les xarxes hidrogràfiques Xarxa pirinenca - mediterrània - Rius: Muga, Fluvià, Ter i Llobregat - Cabal: Mitjà i de gran llargada - Origen: Pirineu - Desguassament: Mar Mediterrani - Règim hidrogràfic: pluvial, depèn de les aportacions d’aigua durant les estacions plujoses - Acció humana: pantans i centrals hidroelèctriques (sobretot durant el procés d’industrialització de Catalunya). 1.2 Les xarxes hidrogràfiques Xarxa mediterrània - Rius: Francolí, Gaià, Foix, Besòs, Tordera - Cabal: poc cabal i curts / sense cabal continu - Origen: Serralada Prelitoral o la Serralada Litoral - Desguassament: Mar Mediterrani - Règim hidrogràfic: torrencial, condicionat per les aportacions dels aiguats - Acció humana: inundacions que afecten a les poblacions 1.2 Les xarxes hidrogràfiques Aquest és el rànquing dels cinc municipis amb més episodis d’inundació entre 1900 i 2020: Barcelona (113) Mataró (73) Arenys de Mar (68) Girona (54) Tarragona (62) 1.2 Les xarxes hidrogràfiques EBRE, el cas a part - Cabal: un dels més alts d’Espanya - Origen: serralada Cantàbrica - Desguassament: Mar Mediterrani, on ha format un gran delta - Règim hidrogràfic: hivern: pluvial oceànic / primavera: fossa de neu pirinenca - Acció humana: preses i embassaments, destrucció del delta / modificació del cabal 1.3 El clima i els dominis climàtics Què és el clima? Recull de condicions temporals al llarg del temps creant una pauta. Es tenen en compte els factors climàtics: temperatures, precipitacions, el règim de vents i altitud. Per determinar un clima es necessita com a mínim una observació de 30 anys. Què és el temps (atmosfèric)? Estat de l’atmosfera en un lloc i un moment determinats. El temps meteorològic és descrit indicant els valors d’una sèrie de paràmetres, anomenats elements meteorològics, que són: temperatura de l’aire, pressió atmosfèrica, vent i humitat atmosfèrica (humitat relativa, nuvolositat, precipitació). Font: enciclopedia.cat 1.3 El clima i els dominis climàtics Què és un domini climàtic? Territori caracteritzat per unes condicions climàtiques comunes. A Catalunya hi ha diversos dominis climàtics a causa de la seva situació geogràfics (latitudinal a l’occident del continent euroasiàtic), que fa que sigui una àrea de contacte de masses d’aire de característiques diferents: - masses fredes (polars) - masses càlides (africanes) Això fa que s’hi experimentin onades sobtades de fred o de calor. 1.3 El clima i els dominis climàtics Influència del Mediterrani - hiverns suaus i secs - estius calorosos - precipitacions més intenses a la primavera i la tardor Irregularitat del relleu (serralada litoral i prelitoral): planes interiors amb clima de tendència continental Aran: influència atlàntica → hi ha una gran variabilitat climàtica 1.3 El clima i els dominis climàtics Vents de Catalunya: - Ponent (oest): vent dominant a Catalunya - Tramuntana (nord) o mestral (nord-oest): a nord i sud de Catalunya - Llevantades: costa - Marinada - Fogony (efecte föhn) Règim de vents: llegir text p. 82 i comentar-lo 1.3 El clima i els dominis climàtics Dominis del clima català: - Mediterrani: ocupa la franja litoral i prelitoral i la Depressió central: hiverns suaus i estius calorosos. - Mediterrani litoral - Mediterrani prelitoral - Mediterrani continental - Mediterrani prepirinenc - Subalpí: ocupa l’Alt Pirineu: Temperatures força fredes a l’hivern i fresques a l’estiu. Plou força tot l’any però especialment a la primavera i tardor. A l’hivern hi sol nevar. Aquestes característiques s’amplien o disminueixen en funció de l’alçada. - Alpí: ocupa l’Aran: Temperatures fredes a l’hivern i fresques a l’estiu. Precipitacions abundants tot l’any. Mapa d’isohietes Mapa d’isotermes 1.3 El clima i els dominis climàtics - Mediterrani litoral: zona més propera a la costa. Temperatures suaus a l’hivern i poc caloroses a l’estiu per l’efecte suavitzador del mar. Hi plou poc però les pluges es concentren a la primavera i tardor. - Mediterrani prelitoral: el clima és temperat tot l’any, precipitacions regulars tot l’any tot i que solen estar concentrades a la primavera i la tardor, l’estiu sol ser sec. 1.3 El clima i els dominis climàtics - Mediterrani continental: Zona de la Depressió Central. Temperatures força contrastades, per la llunyania del mar, fredes a l’hivern i molt caloroses a l’estiu. Les pluges són escasses però més abundants a la part est (Bages, Osona) que a l’oest (Urgell, Segrià) on plou poc tot l’any i a l’estiu s’hi formen boires persistents. - Mediterrani prepirinenc: clima temperat i càlid tot l’any (mitjanes al voltant dels 13º). Plou regularment tot l’any (al voltant dels 800 mm). 1.4 Efectes del canvi climàtic L’àrea mediterrània és un dels llocs del món on són més ostensibles els efectes del canvi climàtic actualment. Canvis i efectes: - Hi ha un increment de les temperatures extremes relacionades amb la calor, com ara les nits tropicals, les nits tòrrides o les nits roents - Augment de les onades de calor - Disminució de les onades de fred - Disminució de les precipitacions - Augment de les sequeres - Augment de la temprratuda de l’aigua del mat - Avançament de la floració de plantes, maduració dels fruits i migracions d’ocells - Retard en la hibernació d’alguns animals (ossos) 1.4 Efectes del canvi climàtic - Nit tropical: Període nocturn en què la temperatura no baixa dels 20ºC. - Nit tòrrida: Període nocturn en què la temperatura no baixa dels 25ºC. - Nit roent: Període nocturn en què la temperatura no baixa de 30ºC. 1.4 Efectes del canvi climàtic - Onada de calor: Episodi de temperatures elevades en què almenys durant tres dies consecutius els valors màxims de les temperatures són superiors al percentil 98 dels valors diaris de les temperatures màximes en un període de referència previ d’entre 10 i 30 anys. - Onada de fred: Episodi de temperatures elevades en què almenys durant tres dies consecutius els valors màxims de les temperatures són menors al percentil 98 dels valors diaris de les temperatures màximes en un període de referència previ d’entre 10 i 30 anys. 1.5 La vegetació Associació vegetal: Comunitat d’espècies vegetals que es troben juntes de forma espontània. Domini de vegetació: Territori caracteritzat per la presència d’uns paisatges vegetals similars. Regió biogeogràfica: Territori que comparteix diversos trets comuns: geomorfològics, climàtics, de vegetació i paisatgístics. Estatge vegetal: Disposició de la vegetació segons les diferents zones altitudinals i les condicions específiques de cada una: pluviositat, temperatura, insolació, etc. 1.5 La vegetació Domini de 3 regions biogeogràfiques que es poden trobar a Catalunya: - Domini boreoalpí - Domini eurosiberià - Domini mediterrani 1.5 La vegetació Domini boreoalpí Demunt dels 1600m d’altitud, Prepirineu i Pirineu Axial. Es distingeixen 2 estatges vegetals: Estatge subalpí Estatge alpí 1600-2300 m Sobre dels 2300m Boscos de pi negre i avets, conífers, fulles en Prats naturals i manca de comunitats arbòries i forma d’agulla i perennes arbustives a causa del fred Sotabosc ombrívol, arbustos Líquens i molses Obtenció de fusta i prats de pastura (desforestació) Despoblament → recuperació dels boscos Despoblement 1.5 La vegetació Domini eurosiberià Muntanya mitjana: Prepirineu, Serralada Transversal i alguns massissos de la Serralada Prelitoral Fagedes i roures, fulla ampla i caduca Sotabosc: resta sota la penombra durant gran part de l’any, espècies arbustives i herbàcies s’hi desenvolupen a l’hivern Boscos de ribera / boscos de pi roig i freixedes. Explotació forestal → pastures i conreus / espècies al·lòctones 1.5 La vegetació Domini mediterrani Zones de menys altitud, per sota dels 800m Alzinar / espècies escleròfil·les (adaptades a temperatures altes i a l’escassetat d’aigua). Sotabosc ric (arboç, galzeran) i plantes enfiladisses (heura) Acció humana: alzines substituïdes pel pi blanc / terres de conreu (han quedat abandonats) Vegetació espontània → recupera una fisonomia similar a l’original 1.5 Les regions fisiogràfiques Què és una regió fisiogràfica? Combinació de formes de relleu amb les condicions climàtiques i la vegetació, és a dir, una àrea territorial amb un aspecte homogeni proporcionat per les característiques del relleu, la vegetació i la climatologia. A Catalunya hi ha dues grans regions fisiogràfiques separades per la línia que assenyala els 700mm de precipitació anual: - Catalunya seca - Catalunya humida  HUMIDA Regió oriental humida Alt Pirineu SECA Prepirineu Altiplà central Litoral Regió de la Tramuntana Regió continental 1.5 Les regions fisiogràfiques Característiques de la Catalunya seca: - Escassetat de pluges, no superen els 700mm anuals - Estius secs i calorosos - Hiverns secs i temperats - Vegetació típica mediterrània, perennifòlia i adaptada a la sequedat - Alzinar 1.5 Les regions fisiogràfiques 5 regions de la Catalunya seca Prepirineu Altiplà central Litoral Regió de la Tramuntana Regió continental 1.5 Les regions fisiogràfiques 5 regions de la Catalunya seca Regió de la Tramuntana Litoral Altiplà central Prepirineu Regió continental 1.5 Les regions fisiogràfiques Regió de la Tramuntana Part nord de Catalunya, a banda i banda del Pirineu: des d’Alberes fins a les Gavarres. Dues grans planes litorals: Rosselló i Empordà, separades per la serra d’Alberes (900m). Boscos de pi blanc i boscos mixtos de pi i alzina surera Nuclis de població: xarxa regular en les dues planes i a la costa. 1.5 Les regions fisiogràfiques Litoral Serralades i depressions del Sistema Mediterrani, des de les Gavarres fins al riu de la Sénia. Muntanyes mitjanes (400-800m) i els rius d’escàs recorregut i de règim torrencial. Clima calorós i sec al sud. Vegetació típica mediterrània, boscos de pi blanc i boscos mixtos d'alzina i pi. Nuclis de població i indústries concentrades en les depressions i planes litorals. Regió més poblada i amb més densitat de vies de comunicació. 1.5 Les regions fisiogràfiques 1.5 Les regions fisiogràfiques Altiplà central Depressió central, entre la Serralada Prelitoral i el Prepirineu. Relleu de formes tabulars i les costes. Altituds mitjanes (400-1000m) Rius amb conques d’erosió, on s’hi ha concentrat la població i les activitats humanes. Major oscil·lació tèrmica, pluviositat més Vegetació de pinedes de pi blanc i matollar Nuclis de població i indústries a la vora del riu. 1.5 Les regions fisiogràfiques 1.5 Les regions fisiogràfiques Prepirineu Serres al sud del Pirineu axial: dues alineacions muntanyoses i una depressió interna. Altes muntanyes (1700-2700) i valls encaixades Clima de temperatures fredes a l’hivern i elevades a l’estiu Vegetació dels vessants assolellats amb pi blanc, roures i alzines. Vegetació dels vessants humits amb boscos de roure, faig i pi negre. Nuclis de població en riberes i al fons de les valls més ben comunicades. 1.5 Les regions fisiogràfiques Regió continental Terres interiors i planeres de Catalunya Acumulació de sediments aportats pels rius pirinencs i situades a poca altitud (200-400m). Influència Mediterrània atenuada per les serralades del sistema Mediterrani. Clima extrem, estius molt calorosos i hiverns freds, moltes gelades i dies de boira a causa de l’assentament de l’aire fred. Pluges molt escasses (300-450mm). Vegetació estepària. Nuclis de població localitzats a les vores dels rius i les terrasses fluvials. 1.5 Les regions fisiogràfiques 1.5 Les regions fisiogràfiques Característiques de la Catalunya humida: - Sobre dels 700mm de precipitació - Freqüència de pluges més alta. - Règim climàtic pluvial i nival, concentra les principals reserves d’aigua del país. - Vegetació caducifòlia (roures i fagedes) i boscos conífers de muntanya (avets i pinedes de pi negre) 1.5 Les regions fisiogràfiques 2 regions de la Catalunya humida Regió oriental humida Alt Pirineu 1.5 Les regions fisiogràfiques Regió oriental humida Serralada Transversal, entre el Pirineu i la Serralada Litoral Fesomia muntanyosa i altituds notables (400-1700m). Dorsal pluviomètrica de Catalunya, precipitacions al voltant dels 800-1800mm anuals. Clima mediterrani d’alta muntanya. Vegetació: regió forestal més important del país. Boscos densos i extensos (alzines, roures, faigs, castanyers). 1.5 Les regions fisiogràfiques Alt Pirineu Serralades de grans altituds (2000-3000m d’altitud) Paisatge alpí i subalpí, valls ombrívoles Clima mediterrani d’alta muntanya, fred i humit Precipitacions entre 1000mm i 2000mm anuals Vegetació: boscos caducifolis (rouredes i fagedes) i boscos perennifolis (pi negre i avets) Zona poc poblada, esports i turisme de neu i muntanya 2. El relleu, el clima i la vegetació d’Espanya 2.1 L’estructura geomorfològica La península Ibèrica està situada a l’extrem sud oriental del continent europeu, en un punt de cruïlla entre Europa i Àfrica Té una forma massissa Presenta costes àmplies a l’oceà Atlàntic i a la mar Mediterrània Gran part del territori peninsular està ocupat per la Meseta central, un extens altiplà envoltat per diversos sistemes muntanyosos. 2.1 L’estructura geomorfològica I Espanya? Espanya ocupa ⅘ parts del territori de la P.I. La resta està ocupat per França, Portugal, Andorra i Gibraltar. A més, al territori espanyol de la península cal sumar-hi l’insular: l’arxipèlag balear, al mediterrani, i l’arxipèlag canari, a l'atlàntic, davant la costa occidental d’Àfrica. 2.2 El relleu peninsular Meseta central Serralada Cantàbrica Serralada Ibèrica Massís Galaicolleonès Sierra Morena Sistema Central Pirineu Serralada Bètica Serralada Penibètica Depressió de l’Ebre Depressió del Guadalquivir 2.2 El relleu peninsular Meseta central: un gran altiplà de més de 200.000 km2 format per antics blocs geològics aplanats. Ocupa el 40% del territori peninsular. Serralades joves: envolten la Meseta central. Dues grans depressions: rius Ebre i Guadalquivir. El riu Tajo obre la Meseta central a la façana atlàntica. → L’altitud mitjana de la península Ibèrica és de 660 m, la segona més alta d’Europa després de Suïssa. 2.2 El relleu peninsular Serralades que envolten la Meseta central: Serralada Cantàbrica: altitud màxima de 2648m, Torre Cerredo, Picos de Europa, parc nacional i natural. Serralada Ibèrica: altitud màxima de 2316m, Moncayo (o San Miguel), parc natural Massís Galaicolleonès: altitud màxima de 2188m, Teleno, a la banda lleonesa. Sierra Morena: altitud màxima de 1332m, Bañuela. 2.2 El relleu peninsular Serralades del centre de la Meseta central: Sistema central: altitud màxima de 2592m, Pic d’Almansor (Serra de Gredos). Divideix l’altiplà en dues parts: ○ Submeseta nord ○ Submeseta sud Muntanyes de Toledo: altitud màxima 1603m, Pic de Villuercas; les muntanyes divideixen la submeseta sud en dos sectors. 2.2 El relleu peninsular Serralades exteriors: Pirineu: altitud màxima de 3404m, Aneto Sistema Bètic: altitud màxima de 3479m, Mulhacén ○ Serralada Penibètica: on es troba el Mulhacén, el cim més alt de tota la P.I. ○ Serralada Bètica 2.2 El relleu peninsular Depressions exteriors: Depressió de l’Ebre: drenada pel riu Ebre, s’obre entre la serralada Ibèrica i el Pirineu. Desemboca al Mediterrani. Depressió del Guadalquivir: drenada pel Guadalquivir, entre Sierra Morena i el Sistema Bètic. Desemboca a l’Atlàntic. 2.2 El relleu peninsular El litoral de la P.I.: El litoral té una extensió de 4123km, dels quals 956 són litoral portugués i 3167 espanyol. Litoral mediterrani: costes baixes i rectes. Marees escasses (-1m) i aigües d’un color blau intens. Litoral atlàntic: gran sistema de ries (valls profundes excavades per un riu i envaïda pel mar). Marees importants (3-5m) i aigües de tons verdosos. Litoral cantàbric: costes altes. No hi ha gaire platges i les marees són importants. 2.3 El relleu dels arxipèlags L’arxipèlag balear Dos grups d’illes: les Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera) Continuació de la Serralada Bètica 2.3 El relleu dels arxipèlags L’arxipèlag balear Dos grups d’illes: les Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera) Mallorca: illa més gran, relleu accidentat. Serra de Tramuntana al nord-oest (Puig Major, 1443m); Serra de Llevant a l’est; depressió central. 2.3 El relleu dels arxipèlags L’arxipèlag balear Menorca: relleu força suau, altitud màxima de 358m 2.3 El relleu dels arxipèlags L’arxipèlag balear Eivissa: dos sectors de relleu, al sud assoleix els 476m. 2.3 El relleu dels arxipèlags L’arxipèlag balear Formentera: Illa de relleu planer. 2.3 El relleu dels arxipèlags L’arxipèlag canari Illes d’origen volcànic. Tenerife, El Hierro, La Gomera, La Palma, Fuerteventura, Gran Canària, Lanzarote Hi ha discussió entre els geòlegs per determinar si es tracta d’una falla o d’un punt calent (hot spot) 2.3 El relleu dels arxipèlags L’arxipèlag canari Gran Canària: Pico de las Nieves, 1949m, relleus d’altituds notables. Tenerife: Teide, 3718m, el cim més alt d’Espanya. Fuerteventura i Lanzarote: illes planeres que es troben més a prop del continent africà. La Palma El Hierro i La Gomera: illes muntanyoses i es troben allunyades del continent. 2.4 Les xarxes hidrogràfiques d’Espanya 3 grans xarxes: - Xarxa atlàntica - Xarxa mediterrània - Xarxa cantàbrica Cadascuna està constituïda per conques hidrogràfiques dels seus rius. → Conca hidrogràfica: Territori que drena les aigües superficials en un mateix riu principal o en els seus afluents. 2.4 Les xarxes hidrogràfiques d’Espanya Xarxa atlàntica Més extensa i la que té els rius més llargs Conques del Duero i el Tajo (submeseta nord). El Tajo és el riu més llarg d’Espanya (1007km). Conca del Guadiana (submeseta sud) Conca del Guadalquivir (depressió del Guadalquivir) Desguassen a l’Atlàntic a causa de la inclinació de la Meseta central cap a l’oest Règim nivopluvial i pluvial Cabal important però irregular 2.4 Les xarxes hidrogràfiques d’Espanya Xarxa mediterrània Conca del riu Ebre, 920km (Catalunya): és el més cabalós de la P.I. i recull l’aigua dels Pirineus i els Sistema Ibèric. Conques del Fluvià, Ter i Llobregat (Catalunya) Millars, Túria, Xúquer i Segura (Comunitat Valenciana i Múrcia) Excepte l’Ebre (nivopluvial), els rius d’aquesta xarxa tenen règim pluvial o torrencial Poden provocar inundacions estacionals 2.4 Les xarxes hidrogràfiques d’Espanya Xarxa cantàbrica Rius que neixen a la Serralada Cantàbrica o al massís Galaicolleonès Desguassen al Cantàbric Eo, Nacia, Narcea, Nalón, Sella, Deva, Nerbion i Biadosa Rius curts Règim nivopluvial o pluvial Cabal caracteritzat per ser regular Formen ries o estuaris a la desembocadura (la diferència és que la ria és més estreta i sinuosa i l’estuari és més ampli degut a les marees constants) https://www.youtube.com/watch?v=d_6f0JQOfM8 2.5 El clima i els dominis climàtics Ara ja sabem què és el clima i que n’hi ha de diferents segons les característiques que presenten. A la Terra hi ha una gran varietat de climes, dels quals a Espanya en podem trobar varis: mediterrani, continental, alta muntanya, tropical, desèrtic, etc. Ara bé, quins són els mecanismes que influeixen en el clima? 2.5 El clima i els dominis climàtics Mecanismes que influeixen en el clima - Circulació atmosfèrica en altitud - corrent de jet (jet stream) - Circulació atmosfèrica en superfície - depressions i anticiclons 2.5 El clima i els dominis climàtics Circulació atmosfèrica en altitud - corrent de jet (jet stream) - A la part alta de l’atmosfera la circulació de vents és molt més intensa que a la superfície. - A una altitud de 12000m es poden arribar a superar els 500km/h. - Hi ha dos corrents a cada hemisferi: subtropical i polar. - A l’hivern els corrents tendeixen a baixar de latitud i, en canvi, a l’estiu tendeixen a pujar. - Benefici pels avions. - El corrent de jet es desplaça cap a l’est a més velocitat que el moviment de rotació de la Terra. - P.I. es troba a una zona temperada, molt afectada per les altes pressions subtropicals. 2.5 El clima i els dominis climàtics Circulació atmosfèrica en superfície - depressions i anticiclons A la troposfera hi trobem zones d’altres pressions (anticiclons) i de baixes pressions (depressions). - Anticiclons: aire fred que tendeix a baixar i escalfar-se en contacte amb la Terra. L’aire calent absorbeix la humitat: temps estable. - Depressions: aire calent que si és lleuger i pesa poc tendeix a pujar, es refreda progressivament i la seva humitat es condensa i origina pluja: temps inestable. Mapa d’isòbares Unitat: hPa 2.5 El clima i els dominis climàtics Factors que influeixen en el clima d’Espanya - Anticiclons tropicals: anticicló de les Açores - Depressions atlàntiques - Reajustament termodinàmic entre latituds polars i latituds tropicals - Comportament semiautònom del Mediterrani occidental - La forma i el relleu de la P.I. 2.5 El clima i els dominis climàtics Anticiclons tropicals: anticicló de les Açores - Zona de divergència d’aires, la massa d’aire que emet aquest anticicló entra en contacte amb superfícies marines i es converteix en una massa d’aire tropical marítima. - Estiu, càlid i sec. - Responsables de la massa d’aire tropical, continental o sahariana, aire molt càlid i sec → onades de calor (estiu, +40º; hivern, 20º). - Aire que prové dels Sàhara: pluja de fang. 2.5 El clima i els dominis climàtics Depressions atlàntiques - Depressions → mal temps - El vent de l’oest empeny les depressions i els fa creuar l’oceà (d’aquí el nom). - P.I. → temps variable amb alta nuvolositat, pluges abundants i freqüents, vent i temperatures suaus. - Afecten les zones nord i nord-oest de la P.I. (Galícia, Cantàbria, Astúria i el País Basc). 2.5 El clima i els dominis climàtics Reajustament termodinàmic entre latituds polars i latituds tropicals Xoc entre masses d’aire polar i masses d’aire tropical. - Massa d’aire polar marítim: procedeix de l’oceà Glacial Àrtic; descens ràpid i notable de les temperatures, inestabilitat, nevades, pluja i calamarsa. - Massa d’aire polar continental o siberià: centre-nord de l’espai eurosiberià. Aire sec i molt fred; nevades a l’hivern i tempestes a l’estiu. 2.5 El clima i els dominis climàtics Comportament semiautònom del Mediterrani occidental - Anticiclons tropicals es reescalfen i es produeix una evaporació abundant. - Tardor: els anticiclons es retiren al sud i entren masses d’aire atlàntiques, més fred. - Gran diferència tèrmica → baixes pressions → condensació d’aire → pluges torrencials. 2.5 El clima i els dominis climàtics La forma i el relleu de la P.I. - Les terres de l’interior i allunyades de la influència del mar es refreden intensament a l’hivern i s’escalfen molt a l’estiu. - Escalfament de l’interior de la P.I. → acció més intensa dels anticiclons subtropicals. - Molta sequedat → masses d’aire s’escalfen molt i intensifiquen l’evaporació. - Escassetat de pluges tant a l’estiu com a l’hivern. 2.5 El clima i els dominis climàtics La situació inusual de la península ibèrica ocasiona que hi hagi una gran varietat de climes (diversitat climàtica) al llarg del territori. Causes: - Dues masses d’aigua: Atlàntic i Mediterrani - Dues masses d’aire: origen polar i continental (fred) i origen tropical (calor) Conseqüències: - Clima mediterrani (Litoral mediterrani) - Clima atlàntic (Nord - Mar Cantàbric) - Clima continental (Meseta) - Clima subtropical (Canàries) Climogrames http://kocher.es/climogramascapitalesespaa.pdf https://eneashistoria.org/wp-content/uploads/2017/02/climogramas-de-espac 3b1a.pdf https://mestreacasa.gva.es/c/document_library/get_file?folderId=50001546612 9&name=DLFE-1004277.pdf 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA MEDITERRANI - Contrast anual de les temperatures - Estiu: anticiclons tropicals (aire calent i sec) + manca precipitacions (aridesa) - Hivern: depressions (aire fred i humit) 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA MEDITERRANI → CARACTERÍSTIQUES - Gran diversitat climàtica: latitud, altitud i distància del mar - Característiques: estius calorosos i secs, hivern suaus i pluges poc abundants però que, a vegades, poden ser torrencials (tardor). - Precipitacions oscil·len entre els 400mm i els 700mm - Llevant: vent humit - Cerç: vall de l’Ebre - Ponent: afavoreix els incendis forestals - Rius amb estiatge intens i prolongat (estiatge: curs baix d’un riu) - Guadalop i Túria: secs; excepte si hi ha pluges torrencials a la tardor 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA MEDITERRANI → CARACTERÍSTIQUES - Estiu: domina l’efecte dels anticiclons tropicals (masses d’aire càlid i sec). Força calorosos i secs - Hivern: depressions de les latituds mitjanes (masses d’aire fred i humit). Suaus i amb poques pluges. - Les estacions intermèdies tenen unes temperatures moderades i un règim amb més pluges, que sovint són torrencials. - La precipitació irregular, la insolació intensa i les temperatures elevades de l’estiu contribueixen a accentuar l’aridesa, especialment al sud-est peninsular (clima mediterrani àrid i subàrid). - L’arxipèlag balear, a una distància similar del litoral peninsular i del nord del continent africà, es localitza plenament dins el subdomini del clima mediterrani litoral. 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA MEDITERRANI → Varietats - Varietat mediterrània d’influència atlàntica - Varieta de muntanya - Varietat seca (-400mm de precipitacions anuals) 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA MEDITERRANI → Varietat mediterrània d’influència atlàntica - Franja costanera andalusa (Punta de Tarifa, el tram baix del riu Guadiana i gran part de la depressió del Gudalquivir i Extremadura) - El relleu no impedeix la penetració de les depressions i fronts atlàntics. - Precipitacions relativament abundants de l’octubre al maig (època freda). - Estius secs i calorosos (anticicló de les Açores). 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA MEDITERRANI → Varietat de muntanya - Relleus muntanyosos costaners: Pirineus, Sistema Mediterrani Català, Serra de Tramuntana a Mallorca, Sistema Ibèric, Serralades Bètiques, Sierra Nevada. - Precipitacions provinents del Mediterrani (600mm-800mm) en funció de l’altitud i l’orientació. - Hiverns frescos i estius suaus. 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA MEDITERRANI → Varietat seca (-400mm de precipitacions anuals) - Sud d’Alacant, part de Múrcia i litoral d’Almeria. - Clima sec amb un índex d’aridesa alt i amb dèficit hídric notable. - Climes esteparis i desèrtics. - Pluges no arriben als 150mm anuals, pluges escasses i irregulars. - Pluges torrencials (tardor) - Estius calorosos i hiverns suaus. - A les terres interiors (ex: Granada), hiverns freds, glaçades freqüents i estius calorosos i secs. 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA ATLÀNTIC (o oceànic) →CARACTERÍSTIQUES - Reben la influència atlàntica tot l’any → humitat elevada i sense aridesa - Depressions atlàntiques → precipitacions abundants - Temperatures suaus: entre 11ºC i 15ºC, poca oscil·lació tèrmica - Vents dominants: ponent (amb galernes→ ratxes sobtades de vent d’O-NO) - Molts rius → molt cabalosos i regulars → gran aprofitament energètic - Bosc temperat i caducifoli (replantat amb pins i eucaliptus) - Landa i prat natural 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA ATLÀNTIC (o oceànic) →CARACTERÍSTIQUES - Temperatures moderades i les precipitacions abundants. - El domini de les depressions atlàntiques - precipitacions siguin regulars durant bona part de l’any. - humitat ambiental alta - temperatures siguin suaus i no experimentin contrastos importants. Tres subdominis, segons que el relleu afavoreixi o dificulti la influència oceànica: - atlàntic costaner - atlàntic de transició - atlàntic de muntanya 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA ATLÀNTIC (o oceànic) →CARACTERÍSTIQUES Tres subdominis, segons que el relleu afavoreixi o dificulti la influència oceànica: - atlàntic costaner: molta influència oceànica - atlàntic de transició: transició entre climes oceànics i els de l’interior de la Meseta i la depressió de l’Ebre. Menor volum de precipitacions, estius suaus i hiverns freds. - atlàntic de muntanya oceànica: L’altitud fa descendre les temperatures i ocasiona precipitacions superiors als 1500mm anuals, nevades a l’hivern. 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA CONTINENTAL →CARACTERÍSTIQUES Castella La Manxa- Comunitat de Madrid Temperatura: forta oscil·lació tèrmica ○ hiverns freds ○ bancs de boira hivernal ○ estiu calorós i sec (masses d’aire tropical saharià) Precipitacions: escasses durant tot l’any; estiu = sequedat extrema Influència mediterrània Rius irregulars: crescudes a l’hivern i la tardor (precipitacions) / estiatge a l’estiu Vegetació: alzines i pinedes / arbustos a les planes 2.5 El clima i els dominis climàtics CLIMA SUBTROPICAL →CARACTERÍSTIQUES - Les illes Canàries → domini climàtic subtropical oceànic. - Temperatures càlides durant tot l’any - Precipitacions escasses, especialment a les illes orientals (Fuerteventura i Lanzarote), on el clima és gairebé desèrtic. - A les illes occidentals s’hi poden distingir diversos subdominis climàtics, en funció de l’altitud i de la influència dels vents dominants. 2.6 El canvi climàtic a Espanya - Domini del clima mediterrani, un dels més afectats pel canvi climàtic. - Increment de les temperatures. La temperatura mitjana d’Espanya ha pujat 1,7ºC des de l’època preindustrial - els estius s’han allargat cinc setmanes respecte al que duraven fa cinquanta anys - a les deu ciutats més grans de l’estat, les nits tòrrides s’han multiplicat per deu en els darrers quaranta anys - les onades de calor s’han duplicat, mentre que les onades de fred han disminuït una quarta part. 2.6 El canvi climàtic a Espanya - Les glaceres de la Península actualment ocupen no més el 10 % de l’extensió que ocupaven a principis del segle xx. - Augment del nivell del mar d’uns 3,6 cm cada deu anys. - Les precipitacions han disminuït lleugerament i ha canviat el seu ritme anual, amb una tendència a l’avançament de les pluges de primavera i una reducció de pluges a l’estiu. - Els territoris semiàrids, amb un dèficit important d’aigua, han fet augmentar la superfície en 30.000 km2 en els darrers vint-i-cinc anys. 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols A Espanya es diferencien tres grans regions biogeogràfiques: - eurosiberiana i la mediterrània, a la Península i a l’arxipèlag balear - la macaronèsica, a les illes Canàries Alhora, dins de cadascuna d’aquestes gran regions es poden distingir unitats territorials més petites (províncies i sectors biogeogràfics). 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols La diversitat de regions biogeogràfiques - les grans unitats de relleu - la situació de la península Ibèrica entre la mar Mediterrània i l’oceà Atlàntic - els seus efectes sobre el clima Característiques: - tipus de sòl específics, que depenen del substrat rocós i del clima - formacions vegetals dominants - tipus d’assentaments i d’activitats humanes. 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols La diversitat de regions biogeogràfiques L’impacte de les activitats humanes - l’explotació dels recursos naturals - l’agricultura, la indústria - la urbanització han contribuït a: - alteració, amb més o menys intensitat, del medi natural - modificació de les formacions vegetals - canvi de la fesomia dels paisatges de cada regió 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols La regió mediterrània - La més extensa: arxipèlag balear + el 80 % del territori de la Península - Originàriament era una regió dominada per espècies vegetals de fulla estreta o endurida, adaptada per resistir les temperatures altes i l’escassetat d’aigua. 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols Vegetació mediterrània: - boscos perennifolis (pins, alzines i sureres) - matollar mediterrani: - La màquia, formada per una vegetació arbustiva espessa d’uns dos metres d’altura. - La garriga, més esclarissada i amb arbustos i matolls de poca altura. - L’estepa, situada a les zones semiàrides del sudest peninsular i integrada per arbustos espinosos o vegetació herbàcia. 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols La regió eurosiberiana - Nord i el nord-oest de la Península - Les temperatures suaus i les precipitacions afavoreixen el desenvolupament de la vegetació. - La cobertura forestal, originàriament molt extensa, ha estat substituïda, en bona part, per plantacions forestals i per pastures. 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols La regió eurosiberiana Les formacions vegetals característiques d’aquesta regió són: - El bosc caducifoli: roures i faigs, amb troncs rectes i llisos, i fulles grosses que cauen a la tardor. Al sotabosc creixen falgueres i molses en un ambient ombrívol. - La landa és una vegetació de matoll molt densa. Les seves espècies més abundants són el bruc i la ginesta. Habitualment, és el resultat de la degradació dels boscos caducifolis. - Els prats naturals i les pastures, formats per plantes herbàcies, ocupen grans extensions de terreny. 2.7 Les regions biogeogràfiques i paisatges espanyols La regió macaronèsica - Sotmesa a contrastos climàtics derivats de la influència de masses d’aire fresques i humides dels vents alisis, de les masses càlides i seques dels vents saharians i de la diversitat d’altituds. - Vegetació: origen mediterrani amb influències africanes i atlàntiques. - Comunitats subdesèrtiques fins a boscos perennifolis de llorer i pinedes d’alta muntanya.