Bloc I: Dret i Història (Periódicació i Sistemes Polítics) PDF

BLOC I: DRET I HISTÒRIA (PERIODIFICACIÓ I SISTEMES POLÍTICS ) 1. ÈPOCA ARCAICA (fundació de Roma (VIII a.C. - segle III a.C.) 1.1. Política El primer sistema polític que dona lloc en aquest període és la monarquia on el rei gaudeix de les màximes competències i posseeix un poder vitalici, no hered...

BLOC I: DRET I HISTÒRIA (PERIODIFICACIÓ I SISTEMES POLÍTICS ) 1. ÈPOCA ARCAICA (fundació de Roma (VIII a.C. - segle III a.C.) 1.1. Política El primer sistema polític que dona lloc en aquest període és la monarquia on el rei gaudeix de les màximes competències i posseeix un poder vitalici, no hereditari. Tanmateix, era assistit per: - Senat format pels caps de família o pater família (quan hi havia un buit de poder, no hi havia rei, prenia el poder). Sota la potestat del pater família hi ha diverses persones. No obstant, ell és l’únic del grup amb capacitat jurídica. Pot decidir sobre la vida dels seus tutelats. - Comicis, la participació del poble en la vida política (assemblees populars convocades per rei). En els comicis curiates només hi intervenen homes ciutadans de Roma. Tenien la funció de declarar la guerra o la pau i de ratificar l’entrada d’un rei al poder. El dret, política i religió estava controlat pel rei i no es feia cap mena de distinció d’aquests tres àmbits. Les següents institucions també assessoraven el rei : - Col·legi pontifical: el monopoli del coneixement i de l’aplicació i interpretació del dret (NO dret laic). - Col·legi dels augures: previsors del futur mitjançant el vol de les aus. - Col·legi dels feciales: encarregats de dur a terme les relacions diplomàtiques, també es basen en la religió. L’assentament de la República es produeix a finals d’aquest període per la decadència i la pèrdua de credibilitat de la monarquia. Serà una instauració progressiva. 1.2. Característiques del dret El ‘ius civile’ és el dret civil o conjunt de regles que regulen les relacions i es dirigeixen només als ciutadans romans. Les característiques d’aquest: - Formalista: s’ha de complir el formalisme, no val només amb la voluntat, s’han de complir els requisits de la llei i la seva forma jurídica. - Rígid i inflexible: o és la fórmula establerta formalment o no és. - Patriarcal: els que tenen pes son els pater familias, tenien sota les seves directrius la submissió de les persones. - Exclusivista: el dret civil només està dirigit als ciutadans, no hi ha dret per als estrangers. 1.3. Fonts del dret ‘Ius’ és l’actuació correcta dels homes i ‘Fas’ segons l’exigència dels deus. ‘Ius Quiritium’ és el dret dels primers pobladors romans, primer dret de la societat romana, que regula coses bàsiques com les relacions interfamiliars i de propietats. ‘Leges regiae’ ha de ser entesa com una ordre del ‘rex’ (rei), no com una llei. ‘Mores maiorum’ són els costums dels avantpassats, reiterats en el temps, que la gent considerava com a obligatoris i van passant de generació en generació. El requisit perquè una llei sigui considerada Mores Maiorum és que la seva pràctica hagi estat interrompuda. No eren normes escrites. Les XII taules de bronze se situen a l’inici del període republicà. Es tracta de la primera llei escrita en la que consten 12 lleis que regulen les normes que ha de complir la societat. Posa fi a la lluita entre patricis (poder) i plebeus, els quals no eren contemplats en la llei i eren jutjats de manera arbitrària. Permet les assemblees de la plebe, reunions de plebeus per resoldre temes del seu interès. 2. ÈPOCA PRECLÀSSICA (dotze taules-entrada emperador August 27 a.C.) 2.1. Política Es produirà l’esplendor de la república on l’òrgan al cap del poder eren les magistratures, cadascuna de les matèries de l’estat s’encomanava a una magistratura, de manera que es produirà una descentralització política. Aquestes eren electes, es feia inclús propaganda electoral, i s’exercien alhora per dues persones col·legials que no cobraven i es mantenien durant un any en el càrrec. La seva responsabilitat no es podia exigir en el moment que ocupaven el càrrec, sinó que es feia un cop deixaven el seu lloc de treball. El senat serveix per donar suport als magistrats, es configura com l’òrgan conductor de la vida política i duran la República es considerat l’òrgan amb major autoritat. Els comicis eren de caràcter centuriata i tributa. El centuriata eren comicis formats per diverses unitats independents de 100 persones. Els seus membres eren escollits a partir del patrimoni de cadascun. Els comicis tributa eren, en canvi, comicis reunits per tribus, organitzacions internes de caràcter territorial tenint el compte el patrimoni fundari (terreny). 2.2. Característiques del dret ‘Ius Civile’ és el dret que regula les interaccions entre els romans, es tractarà d’un dret tancat que no tindrà possibilitats de evolucionar. En el dret romà mai hi haurà una derogació de normes, mantenien totes les lleis encara que després es promulgués una altre del mateix caràcter pel respecte als avantpassats. Les lleis quedaven d’aquesta manera obsoletes i queien pel seu propi pes, falta d’aplicació. ‘Ius Gentium’ o dret de gents era aplicable entre les relacions entre romans entre sí i romans i estrangers, pel fet que havien de establir pactes amb forasters per la creixent importància del comerç. El dret havia de ser aplicat a cada persona independentment de la seva procedència i religió, és a dir, es basa en la bona fe. Aquest convivia amb el ius civile, que no va desaparèixer definitivament. ‘Ius honorarium o pretorium’ ajudava, suplia i corregia el ius civile. Era el pretor qui feia una dicta, relació de supòsits, en el que feia constar que mentre ell estigués en el càrrec tenia protecció jurídica. Segons els supòsits s’aplicarà una llei o altra, actuaven paral·lelament. 2.3. Fonts del dret En els Edictes del Pretor es manté el que es tenia abans i s’aplicava les nor+ves mesures del següent, recollit en el Ius Honorariu, Les Lleis comicials fan referència als comicis centuriats, on es reuneixen magistrat i plebe, i es definien com ‘el que el poble mana i estableix’. Els Plebiscita, que provenen de la plebea, era la possibilitat que aquests fessin acords a la seva pròpia assemblea, el Consell de plebeus. La Iurisprudència en el dret romà fa referència als juristes, que creaven figures jurídiques tot interpretant el Ius Civile. Eren els encarregats de decidir sobre qüestions quotidianes que no eren contemplades en la llei d’aleshores, s’encarregaven de marcar precedents que serviran per la posterioritat. Els juristes també assessoraran els magistrats i particulars. Crearan el mètode dialèctic on, a partir de casos desordenats, constituiran un sistema per crear supòsits. 2.4. Població Acabaran les lluites entre patricis i plebeus, es reconeix la diferència entre ciutadans i peregrins (estrangers) i es desenvoluparà el comerç 3. ÈPOCA CLÀSSICA (presa de poder d’August-inici règims autocràtics segle III d.C.) 3.1. Política Hi haurà un canvi en el sistema polític en el que començarà a emergir la figura de l’emperador, provocat per la decadència de les institucions republicanes. August, agafarà el poder per, teòricament, restablir la república. Accedirà al poder gràcies al seu exèrcit que derrotarà la candidatura al poder dels altres generals. D’una banda, la població romana creu que la república tornarà mentre el príncep, o emperador, August és sobre qui recau el poder total. És a dir, serà un sistema dualista. Un dels defectes d’aquest sistema era provocat pel fet de designar nous emperadors, ja que no era un càrrec hereditari i el fet de convocar eleccions suposaria la tornada de la república. Es mantenen les magistratures, que progressivament veuran com les seves competències es van minvant. Als inicis el senat tenia facultats legislatives, encara que a finals d’aquesta etapa es convertirà en un suport del príncep alhora de donar el vistiplau per aprovar les seves ordres. Els comicis desapareixeran en el moment que August deixa el seu càrrec. 3.2. Característiques del dret El príncep s’apropia de les facultats legislatives, de manera que regularà tot el nou dret (‘Ius Novum’). 3.3. Fonts del dret Les constitucions imperials són les disposicions normatives que promulgava el príncep amb la seva autoritat L’Edicta perpetuo és manté edicte del pretor, però s’encarrega a un gran Jurista (Salvio Juliano) que fes un gran recull de tots els continguts dels edictes. Volia crear el dret, de manera que un cop recollida la edicte va anul·lar la seva capacitat de modificació, fent-la perpetua. Els senadoconsultos eren les consultes fetes en el senat, originalment no tenien força obligatòria, no creava dret. Posteriorment, a partir del s. II, era obligatori el contingut de les seves disposicions. La seva legislació afectava al dret de successió, de família i d’obligacions. La jurisprudència clàssica s’ha de dividir en dos moments: - El primer moment (inici principat-promulgació edicto perpetuo) la jurisprudència gaudeix del seu màxim esplendor, tot i que la tendència a l’oficialitat fa que els juristes es converteixin en els executors de la paraula del príncep o emperador. El ‘Ius Publice respondendi’ implica que tots els juristes que eren pro-emperador que totes les resolucions que publicaven resultava ser com si haguessin estat pronunciades pel propi emperador. - La segona fase de la jurisprudència implica una gran pèrdua de la capacitat creadora, ja que es limitaran a replicar la paraula de l’emperador. També tindran una funció compilatòria d’anar recollint les lleis en llibres. 3.4 Població L’Imperi Romà és el més gran del moment. Antoni Caracalla crea la Constitució de Caracalla que atorga la ciutadania romana a tots els habitants que formen part del seu imperi. 4. ÈPOCA POSTCLÀSSICA (segle III d.C.-caiguda imperi romà occident 476) 4.1. Política Diocleciano posarà fi a les guerres entre romans i el període d’anarquia militar proclamant un sistema anomenat ‘Dominado’ on gaudirà de poders absoluts, anomenant-se a ell mateix com el ‘Dominus’ i ‘Deu’ de la població romana. També dividirà en dos l’imperi per la incapacitat de dirigir un territori tan gran. Es promulga la Dicta de Milan (313) en la que es tolerarà el cristianisme, que posteriorment serà oficialitzada a finals del segle IV. Es conserven les magistratures, com a càrrec honorífic sense competències. El senat seguirà sent la mà dreta de l’emperador. Destacarà en aquest període la creació dels funcionaris públics, on l’emperador anirà descentralitzant les seves competències. A més es crearà l’administració de justícia i apareixen els jutges professionalment. 4.2. Característiques del dret Es mantenen el Ius Civile, Ius Gentium i el Ius Honorarium Apareix per primera vegada el dret romà vulgar resulta de la pèrdua del caràcter tècnic que tenia per l’aparició i influència de noves figueres jurídiques de les poblacions conquestades. Hi ha una total decadència de la jurisprudència que han passat a ser una rèplica de la veu del dictador i la baixa formació d’aquests en comparació als períodes anteriors. Teodosi promulga la Llei de cites que, per tal de posar ordre a la gran quantitat de llei dels avantpassats, decideix que les úniques opinions vàlides a l’hora de jutjar seran les decisions que havien pres Gai, Ulpià, Justí, Pepinià i Paulo. En cas que les seves opinions estiguessin empatades el criteri que decidia la balança era el de Pepinià. Són la única font de creació del dret les Constitucions Imperials, que es començaran a compilar per iniciativa d’un particular, donant lloc al Codi Gregorià. 4.3. Fonts del dret Seran les constitucions imperials, anomenades ‘Leges’, i les opinions i escrits dels juristes clàssics, ‘Iura’. Els codis eren, per la seva banda, compilacions de constitucions imperials. Aquestes són totes les constitucions recopilades a un llibre d’aquell moment, cada emperador n’escrivia un. 5. ÈPOCA JUSTINEANIA 5.1. Política La pretensió de Justinià era recuperar la part occidental, de manera que la seva política anirà dirigida a aquest objectiu. Ordenarà el recull de tot el dret aplicable en aquella època (Codex, Digesta, Instituciones). L’any 565 d.C. finalitza la corona de Justinià, acabant així amb l’evolució del dret romà que continuarà fins la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs. 5.2. Característica del dret El Codex serà un recull de constitucions imperials ordenat per l’emperador Justinià. La seva primera edició (Codex Betus) no serà correcte, d’aquí que un any després serà elaborada la definitiva. Seguidament es farà una compilació de Iura (escrits dels juristes), en la coneguda com a Digesta. Per poder ensenyar el dret als juristes, serà elaborat el manual dit Instituciones, catalogat com el manual per l’ensenyança. Les noves constitucions quedaven fora del Codex que, posteriorment a la mort de Justinià, seran recollides a les Novelas. L’església farà un recull de les seves normes canòniques (Corpus Iuris Civilis), seguint l’exemple del que va fer Justinià, per tal de diferenciar-se de les normes civils (Corpus Iuris Canonici)  BLOC II: PERSONA I FAMÍLIA 1. EL SUBJECTE DE DRET 1.1. Persona: Principi i fi de la persona física La paraula persona s’utilitza com a sinònim d’ésser humà. És el primer jurista que va elaborar un manual de dret, Gai, qui va introduir aquest concepte i queda plasmat en els capítols, supòsits 2,3;2,9;1,10. Això no és equivalent a subjecte de dret, ja que: - Ni tots els homes eren persones→esclaus (possessions materials del amo). - Ni totes les persones són homes→persones jurídiques (persones associades, mínim 3 persones, que constitueixen una organització reconeguda per la llei). Per tant, es defineix subjecte de dret als homes que tenen plena capacitat, és a dir, que ostenten l’status libertatis (ésser lliure), l’status família (ésser pater família) i l’status civitatis (ésser ciutadà romà). Aquests seran aptes per ser titular de drets i obligacions. L’status és la posició que ocupa una persona envers alguna cosa. Les persones jurídiques són una entitat que es crea al marge de las persones que la creen amb reconeixement que li donen la capacitat de subjecte jurídicament. Universitas personarum (associacions)→ és una agrupació de persones que s’agrupen per a assolir un objectiu comú. Són ells mateixos els que es donen les normes de funcionament (estatuts). Universitas rerum (fundacions)→és un patrimoni, ja sigui de diners, obres culturals o terres, que es destina a una finalitat comuna. En aquest cas, els estatuts seran establerts pel fundador o fundadors que aporten el patrimoni. Les persones físiques fan referència a les persones com a individus, per a que tinguin rellevància i reconeixement en àmbit jurídic han de complir: 1.1.1. Requisits per ser persona física (relatius a la existència humana) 1- Que el nou ésser humà estigui separat per complet del claustre matern. Nasciturus indica el concebut però no nascut i es considera existent per a casi tots els efectes legals, sempre i quan el puguin beneficiar. 2- Que neixi viu i que tingui vida pròpia (Requisit de la viabilitat). →‘Proculeyanos’:si neix i crida, s’entén que és viu. →‘Sabinianos’:si es mou, respira o mostra qualsevol altre signe vital. 3- Que tingui figura humana. Es crea per primera vegada el Registre de Naixements durant l’època d’August, potser com a conseqüència de les lleis: - Lex Aelia Santia→edat dels amos per poder deixar lliure als esclaus propis. - Lex Pappia Poppaea→fomenta la natalitat mitjançant beneficis fiscals i a la dona amb 3 fills li permet signar un testament propi. La inscripció havia de ser en un plaç de 30 dies a partir del naixement. Aquesta només es feia dels fills legítims. En aquestes es feia constar el nombre del fill i dels pares, la data de naixement i la ciutadania dels pares i fills. Requisits relatius al status: 1- Situació en relació a la llibertat, la família i la ciutadania. 2- Capacitat jurídica→aptitud de ser titular de drets i obligacions. 3- Capacitat d’obrar→aptitud d’exercir per un mateix els drets i obligacions Supòsits en els que deixa d’existir la persona: 1- De caràcter civil (capitis deminutiu)→si es perd la capacitat civil, es considera que la persona és morta, com en els casos de les persones d’un territori que queia en mans d’enemics. 2- De caràcter natural (mort): presumpcions de conmoriència. →Mort conjunta de pare i fill: si el fill és impúber (14 anys els homes i 12 les dones) mor primer el fill, en canvi, si el fill és púber mor primer el pare. El criteri púber parteix de l’edat en què podien procrear. →Mort conjunta de mare i fill: s’aplica el criteri anterior. →Mort conjunta de dos germans: moren al mateix temps. Contràriament al registre de naixements, no hi ha registre de defuncions. Tanmateix, es creen les actes de defunció. La mort d’algú haurà de ser provada per aquell qui vulgui ser titular dels drets derivats d’aquesta defunció. 1.1.2. Causes modificatives de la capacitat Aquestes es referiran a persones que encara que són lliures i sui iuris (tenen personalitat jurídica), requereixen de protecció quan són titulars d’un patrimoni que no poden gestionar per ells mateixos. Això es produirà normalment per la mort del pater família, que propícia que totes les persones a qui controla (filii família, alieni iuris), passin a ser sui iuris. Es consideraran incapaços: 1- Impúbers→per raó de la seva curta edat. 2- Dones→per raons de sexe. 3- →Bojos (malalts mentals), →Els que pateixen malalties físiques (cecs, muts) →Pròdigs (persona que dilapida el patrimoni). També hi ha causes modificatives de la capacitat com la religió, situacions de quasi esclavitud i falta d’honorabilitat. Els impúber sui iuris són subjectes de dret i obligacions, titulars d’un patrimoni i tenen capacitat jurídica. En canvi, no poden crear, modificar o extinguir relacions jurídiques. Tampoc pot realitzar cap ofici eficaçment ni te capacitat d’obrar. Estan sotmesos a tutela tots els subjectes sui iuris impúber. Tindran un tutor, que mantindrà una funció protectora, tot gestionant i administrant els béns patrimonials dels impúber o pupil. 1.2. La Família Romana La família agnatícia és aquella constituïda per la sotmesió de les persones filii familia a la pàtria potestat dels pater família. - Inicialment, parlem de Familia Propio Iure, la qual es configura per totes les persones alieni iuris, que han entrat per naixement o per algun acte jurídic. - Mort el pater família, tots es convertiran en sui iuris però mantindran una relació dita Familia Communi Iure. - Es tracta d’un parentesc civil, ja que el vincle jurídic que mantenen es coneix com agnació. Aquesta és la relació de dependència respecte a un mateix cap i al que l’uneix a aquest amb els seus sotmesos. L’agnati conforma tots els alieni iuri dins d’un nucli de pater família, els ordena en ordre d’importància de cara a les herències quan el pater no ha fet testament. - Parents en línia masculina - Arrugats→quan un pater família ingressa en un altre família, emportant-se als seus sotmesos i canviant la seva condició a alieni iuri. - Adoptats→persones sui iuris adoptades, mitjançant un acte jurídic, per formar part d’una nova família. - Uxores in manu→dones que passen a ingressar a la família del marit en el moment en que contrau matrimoni amb ell. L’agnació només es transmet pro virilem sexum, és a dir, en cas de naixement d’un nadó, aquest anirà a parar sempre a la família del pare. Només es transmet via masculina. La família cognatícia és la família biòlogica que perdura fins a l’actualitat, és la família constituïda pels vincles de sang. Dins d’aquesta es diferencia en: - Línia: →Recta: sèrie d’individus concebuts escalonadament uns d’altres. Podem diferenciar ascendent o descendent en funció de com ho mirem. →Colateral: es constitueix per totes aquelles persones que provenen d’un tronc comú, sempre hem de buscar-lo, però no es generen un dels altres. - Grau: mesura el parentesc, independentment de si és en línia o col·lateralment. 1.2.1. Relacions de parentiu L’agnació és la relació que ve donada pel sotmetiment de les persones a la pàtria potestat d’un pater família. La cognació, en canvi, és el tipus de parentiu que té en compte els vincles de sang. El parentiu d’afinitat és la relació que algú té amb la família del seu marit o dona. 1.2.2. Pàtria potestat Els titulars d’aquesta eren els pater familias i les persones sobre les quals exercien les seves facultats eren els filiifamilias, aquestes eren: - Àmbit personal: dret a la vida/mort, vendre’ls, abandonar-los... - Patrimonial: tot el patrimoni familiar independentment de la procedència del bé. Sorgeix la figura del peculi, a qui el pater li confiava part del patrimoni. En el contingut de la patria potestat aquest dins l’àmbit personal podia determinar: - Dret a la vida/mort. - Dret a vendre’ls. - Dret a abandonar-los - Noxae deditio→el pater família és el responsable de tots els delictes comesos pels seus subordinats. En l’àmbit patrimonial destaca la figura del peculi. Aquesta deia que el pater família podia donar part del seu patrimoni a algun dels seus sotmesos perquè li gestionés. Tot i així, seguia formant part del patrimoni d’ell. Aquesta s’extingeix per: - La mort del pater família. - Emancipació→acte jurídic mitjançant el qual una persona deixa d’estar sotmesa a la pàtria potestat i es converteix en sui iuris. Això es podia fer: →Triple venta establerta en les XII taules: fer una simulació de vendes tres cops consecutius la qual implicava la rotura de la pàtria potestat. →Declaració del pare davant del jutge competent (època Justinià). 1.2.3. Tutela Parlarem de tutela en els casos d’impúbers i de dones (de manera perpètua), només quan aquests són sui iuris, ja que si no estarien en la tutela del pater família. Les característiques del tutor en l’època republicana: - El seu origen era familiar. - La tutela era una potestas. - Funcions e protecció i administració. - Era considerat un honor.  Les característiques del tutor de l’època clàssica a la justinianea: - Perd el caràcter familiar. - Era un càrrec pràcticament públic. - Devia respondre per la seva gestió. - Suposava una càrrega per al tutor de manera que creen un sistema d’excuses, format per supòsits, que permet a qui estigui inclòs lliurar-se d’aquest càrrec 1.2.4. Gestió del tutor Actuava com un vertader propietari del patrimoni (dominus). D’aquesta manera, ell devia de fer-se càrrec de la seva gestió: - Havia de separar el patrimoni propi del del seu pupil per evitar malentesos. - Negotiorum gestio: el tutor anava a fer actes jurídics ells sols sense requerir de la presència del pupil. - Auctoritatis interpositio: el pupil era acompanyat pel tutor en actes de negoci de cara a que aquest fos assessorat. Per tal de ser tutor: - Havien de posseir els tres status: libertatis, civitatis i familiae. - Les dones no podien ser tutores. 1.2.5. Curatela La curatela és la protecció que s’exerceix sobre béns o patrimonis de persones incapacitades per administrar-los. Depenent sobre qui vagi dirigida, diferenciem: - Cura furiosi→curatela aplicada als malalts mentals, que tenen la seva capacitat mental minvada, tot i que en els seus moments de lucidesa tenen efectes legals. - Cura prodigi→el curator adiministrarà el patrimoni del pròdig pel seu propi bé, ja que ell el dilapida. - Cura minorum→s’estén des de que els nois tenen 14 anys fins que tenen 25 per cobrir la inexperiència d’aquest. El curator sempre l’acompanyarà en actes jurídics, si per contra va sol, es podrà reclamar la seva nul·litat. La tutela va dirigida a suplir la falta de capacitat de les dones i els impúber sui iures, mentre que la curatela va destinada a suplir la deficient capacitat d’un sui iuris. La curatela no nega la capacitat d’obrar del subjecte, com sí que ho fa la tutela. En la curatela s’incorpora al curator només per a realitzar actes que no podria fer per sí sol. Busca evitar que la persona a la que assisteix pugui realitzar perjudicis, especialment, de caràcter econòmic. La tutela, en canvi, tan sols busca una recta administració del patrimoni del incapaç. 2. MATRIMONI: UNIONS DE FET. DIVORCI El matrimoni a Roma és inicialment una situació de fet, no es plantejaven actes jurídics. Per la necessitat que posteriorment es presenta en temes com ara les herències dels fills, s’estableixen diferents regulacions. Les principals característiques del matrimoni romà: 1- És la unió de vida entre dos éssers humans de diferent sexe. 2- És una unió lliure i de fet de la que deriven conseqüències jurídiques. 3- Els subjectes havien de tenir: →capacitat natural →voluntat per part d’ambdós conjugues. Durant l’etapa clàssica era un consensus inicial i posteriorment, a la imperial era duradora. 4- Matrimoni monògam. 5- El consentiment era essencial. Els requisits per contraure matrimoni: 1- Que els conjugues fossin púbers. 2- Que siguin lliures i ciutadans romans. 3- El consensus dels conjugues anomenat Affectio maritalis. 4- El consentiment del pater família quan els nuvis eren alieni iuris. La extinció de matrimoni ve donada per: 1- Mort d’algun dels dos. 2- Capitis diminutiu→pèrdua de la llibertat. Condemnes imposades als marits. Incestum superveniens→relacions dins de la mateixa família. 3- Divorci 2.1. Divorci Època clàssica: - Manifestació expressa conforme es volen divorciar. - És lliure. - Repudium→un dels dos membres del matrimoni es vol divorciar. Època postclàssica (limitació de la possibilitat de divorci): - Divorci lliure sempre i quan sigui de mutu acord. - Es restringeix quan és unilateral→L’emperador Constantí estableix just el divorci unilateral: →Pel marit: dona adúltera, enverinadora i té arts màgiques (bruixa). →Per la dona: marit homicida, enverinador i violador de sepultures. Un divorci que no complís aquestes causes comportava sancions econòmiques, ja que no s’ajustaven a aquests supòsits. Època justinianea: - Impotència. - Vot de castitat. - Captivitat de Guerra→esperarà durant 5 anys a l’home que, si no apareix, es considera nul el matrimoni. El concubinat era una relació de fet no regulada pel dret. Eren parelles que, pels seus motius no es casaven. Ja en la època de Justinià es considera el concubinat com un matrimoni de categoria inferior i, progressivament es va anar equiparan al matrimoni legítim. No s’ha de confondre amb el contubernium, que eren les relacions matrimonials que tenien els esclaus, que no eren subjectes de dret i, per tant, no eren emparats per la legislació. Relacions patrimonials entre conjugues: Hi havia dos tipus de matrimoni: - Cum manu→ la dona es casa i passa a formar part de la família del marit. En cas de ser sui iuris, es convertirà en alieni iuris (arrogació). - Sine manu→cadascun es manté en la seva posició d’abans de casar-se. El dot és la quantitat de diners que podia donar la pròpia dona al seu pater o una tercera persona en consideració d’ella al pater del marit, si era alieni iuri, o al propi marit si era sui iuri. La seva finalitat és establir la reglamentació del patrimoni destinat a suportar les càrregues econòmiques del matrimoni i de regular les regulacions econòmiques dins la parella. La dot es podia classificar en dos tipus, en funció de qui la entregava: - Dot profectícia: entrega la dot el pater familias. - Dot adventícia: entrega la dot la pròpia dona o un tercer. El règim dels béns dotals, presents en el matrimoni cum manu: - En un principi era el marit el propietari del patrimoni. - Més tard, el marit passa a ser un mer administrador formal dels béns. - En cas de divorci, el marit havia de restituir els béns de la dot. Tenia responsabilitat en cas de falta de devolució. - El marit havia de comptar amb l’autorització de la dona en cas de voler emprar els béns dotals. Els béns parafernals han de ser associats al matrimoni sine manu. Eren els béns que la dona no atorgava en la dot i són considerats béns extradotals. Podia succeir que la dona confiés l’administració d’aquests béns al seu marit (sota les directrius de la dona, amb la prohibició de fer res sense el seu consentiment i tenia responsabilitat en cas de pèrdua), o bé, que fos ella la que els administrés.  BLOC III: DRET HEREDITARI O SUCCESSORI 1. CONCEPTES FONAMENTALS El dret hereditari fa referència al conjunt de normes jurídiques que regulen el destí del patrimoni d’una persona després de la seva mort. Apareix la figura del causant. El dret de successions es genera arrel de la mort de la persona, que quan mor se li denomina causant, que causa o genera la herència amb la seva mort. Quan parlem de dret de successió fem referència al mortis causa, que vol dir la successió per causa de mort. Per això la premissa que utilitzem per parlar de dret romà és que hi hagi un causant, un de cuius. En el dret hereditari identifiquem: →Element objectiu: herència L’herència al final del desenvolupament està constituïda per la totalitat del patrimoni del causant, tant per l’actiu (drets) com pel passiu (obligacions), exceptuant les obligacions personalíssimes que s’extingeixen i fan referència a que s’han creat tenint en consideració a la persona jurídica amb la que fas el negoci. Es considera l’herència com una Universitas, com un tot, de tal manera que per fer els actes de transmissió es considera tot com un conjunt que passa a mans del nou titular. Aquesta concepció implica un traspàs en bloc d’un patrimoni. Es transforma en successió per universitatem (...). →Element subjectiu: hereu És l’hereu universal, es farà càrrec de tots els drets i obligacions, es col·loca en la mateixa situació (in locum) i passa a ocupar el lloc que tenia el causant abans de morir (in ius). Tota la regulació que estudiarem, l’hereditas, és una figura jurídica que neix en l’àmbit del ius civile. 1.1. Principis successoris romans 1- Caràcter universal de la successió: - Responsabilitat ultra vires→una vegada l’hereu reb l’herència es produeix la confusió de patrimoni, hi ha situacions en que el propi hereu fa front als deutes inclús amb el seu patrimoni, ja que no és diferenciat. Per això, eviten la confusió de patrimonis creant la figura jurídica de l’acceptació en beneficis d’inventari (responsabilitat indra vires), de manera que tots els deutes del causant es faran front amb el patrimoni d’aquest. - Institució d’hereu→ha de constar en el testament i és la voluntat del causant, havia de complir tots els formalismes, ja que volen saber qui és el titular del patrimoni.  - Impossibilitat d’instituir hereu en cosa certa i determinada→el títol d’hereu comprèn i arrastra tot el que té el causant, encara que no s’hagi esmentat en el patrimoni. 2- Incompatibilitat d’utilitzar la successió testamentària, quan el causant expressa la seva voluntat, i de la successió ab inestato, quan el causant no s’expressa o bé el testament es declara nul. En una mateixa successió no es pot utilitzar aquests dos casos, de manera que si s’aplica la successió testamentària es regirà per aquesta. 3- Primacia de la successió testamentària per sobre de la ab inestato. Si el causant expressa la seva voluntat, té supremacia sobre la llei. 4- El que és hereu ho és per sempre: ‘semel heres semper heres’. En acceptar la herència, ja no es pot tornar enrere, t’has de fer càrrec per sempre. 2. HERÈNCIA I POSSIBLES SITUACIONS Per parlar d’herència s’ha de produir la mort del causant. Això ens porta a determinar els diferents moments o situacions de l’herència: →Vocació: És el terme jurídic que es fa servir per indicar que quan mor el causant obre la crida genèrica de tots els possibles hereus. →Delació: De tots els potencials hereus, es tria el que ha d’heretar, la crida específica. Si l’hereu mor mentre es planteja si acceptar o no l’herència, aquesta no serà pels seus hereus, ja que és personalíssim i intransferible. Justinià canviarà el plantejament, dient que si l’hereu mor sense acceptar o rebutjar l’herència, sí que es pot passar als seus hereus, cosa que perdura fins a l’actualitat. Classes crida: Testamentària: el testament és un acte jurídic, reconegut pel dret, de declaració de voluntat del causant en vida per tal de determinar qui vol que sigui el seu successor. - El testament és un acte jurídic que no necessita de ningú més per a que es produeixin efectes. És unilateral, es fa per una persona i produeix efectes. - Acte iuris civilis, aplicable només als romans. - Acte personal perquè l’ha de fer ell. - Caràcter formal per preservar la seva autenticitat. - Unilateral, és suficient amb que hi hagi la declaració de voluntat del causant. - Mortis causa, els seus efectes no es produiran fins la mort del causant. - És revocable, el causant pot atorgar (no fer) tants testaments com vulgui. Inicialment per revocar un testament s’havia d’atorgar un altre testament. Més tard, només serà suficient que el causant el revoqués. Testamentifactio activa parla de la capacitat per fer testament, que sigui sui iuris (gaudeixi dels tres status), els alieni iuris no tenen patrimoni. La dona va ser permesa a elaborar testament, sempre acompanyada del seu tutor. En canvi, testimentifactio passiva és la aptitud per poder ser instituït hereter en el testament. Els alieni iuris, també podran rebre l’herència de persones d’altre família, però serà el pater qui l’administrarà, integrant-la en el patrimoni familiar. El requisit imprescindible per atorgar testament és la institució d’hereu, la qual ha d’aparèixer a l’inici d’aquest en la fórmula adient per no ser declarada nul·la. És caput et fundamentum, ha de ser a l’encapçalament i és el fonament del testament. 2.1. Figures jurídiques del testament Substitucions: designar un substitut per l’hereu, si aquest ho rebutja. →Vulgar: s’anomena un substitut, situació normal. →Pupil·lar: el pare atorga el testament sobre els seus fills pel cas que aquest es mori sent sui iuris, ja hagi mort el pare, impúber. →Quasi pupil·lar: fa referència als malalts mentals, ja que es permetia que els seus parents més estrets li fessin el testament en cas que el malalt mai arribés a gaudir d’intervals lúcids i no es morís intestat. Llegats: implica la atribució particular d’una cosa a algú, a títol particular. És una part alíquota de la herència. El legatari no haurà de respondre dels deutes del testament, és una disposició gratuïta. Tres subjectes intervenen. →Causant/disponent: ordena el llegat. →Gravat amb el llegat: persona obligada a complir la voluntat del causant. →Beneficiari/llegatari: afavorit amb el llegat. El causant i el llegatari han de tenir testadimentifactio (poder fer testament) activa i passiva (capacitat per rebre llegat) respectivament. Originàriament, el llegat havia d’estar comprés en la herència. Després, es van ampliar els aspectes del llegat a coses que fossin propietat de l’hereu (si l’hereu accepta l’herència és obligat a donar els llegats) o d’un tercer. Podien ser objecte de llegat qualsevol entitat de caràcter patrimonial, sempre i quan fos possible física i jurídicament i, per altra banda, lícit. El pre-llegat és el llegat deixat al propi hereu, aquesta part queda al marge de responsabilitats. Per limitar la capacitat de poder llegar es van establir dues lleis que establien que: - En concepte de llegat no es pot rebre més que el propi hereu. - Reserva la quarta part de l’herència a l’hereu (Lex falcidia) Fideïcomís: sorgeix a finals de la república i es confondrà amb el llegat fins que es va fer la diferenciació a l’època justineania. És la disposició de la última voluntat, es basa en la confiança amb determinades persones en forma de prec, per tal que doni un determinat destí a certs béns de l’herència o per a que dugui a terme qualsevol altra disposició. Codicil: s’origina en l’època d’august. Són documents en forma de carta que poden contenir qualsevol tipus de disposició, excepte la institució d’hereus, que es reservava als testaments. →Testamentaris: a banda de fer estament, havia atorgat un codicil. Els codicils confirmats eren aquells que constaven en el testament i s’incorporaven com una pròpia clàusula del testament. Els no confirmats eren els que no hi constaven →Ab intestato: no hi ha testament però sí que s’ha fet un codicil. Per tot allò que no s’hagi establert en aquest es regirà conforme el que diu la llei. A partir de Trajà. La clàusula codicil·lar s’inclou dins del testament i es diu que si el document del testament no val com a tal, que valgui com a codicil. La finalitat és la de complir amb la voluntat del causant. Manumissió testamentària: declarar lliure als esclaus. Nombrament de tutors: designa tutors per als sui iuris menors. 2.2. Situacions sense testament: Ab intestato: successió sense testament, testament no vàlid o testament amb efectes no vàlids (mort hereu abans de la del causant). Només en defecte de la declaració del causant, la llei determina a qui correspon cada cosa de l’herència. →Regulació del ius civile: té en consideració els vincles de la família agnatícia. →Regulació ius honorarium: successió pels vincles cognaticis, de sang, que es farà mitjançant el càlcul del parentiu. →Regulació posterior: - Senatus Consultum Tertulianum: la mare pot heretar ab intestato dels fills biològics, tot i que fossin extramatrimonials. - Senatus Consultum Orphitianum: reconeix els drets successoris dels fills envers la seva mare. - Novellae Iustiniani: Justinià es basa en la igualtat per succeir tant d’homes i dones i en el parentiu cognatici per regular la successió inestada. Ordre: 1) Fills legítims, adoptius o emancipats. 2) Ascendents juntament amb germans de doble vincle. 3) Germans de vincle senzills (germans de pare o de mare només).  4) Parents col·laterals, seguint la proximitat de grau. 5) A falta de cognats, es nombra al cònjuge superstite (vidu/a), sempre que estigui casat legalment. 6) Si no hi ha ningú l’herència anirà a parar a l’Estat. Contrària al testament: successió contrària a un testament vàlidament atorgat. El que fa és que la llei determina, basant-se en el officium pietatis, que el paterfamilias contempli als seus parents més propers, o bé per heretar o per desheretar. La preterició fa referència a la falta de menció d’un suus en el testament, ni per instituir-lo hereter, ni per desheretar-lo. Això provoca la nul·litat del testament. És una mera formalitat que tenia diverses regulacions: →Successió necessària formal del ius civile →Successió necessària formal del ius honorarium →Regulació justineania La successió necessària material o real sorgeix del sentiment social que el paterfamilias no procedia correctament quan les persones vinculades a ell no eren atorgades una part de l’herència. A finals de la república passarà a l’àmbit jurídic. Cumplida la formalitat d’instituir hereu o desheretar, es va exigir que es donés una participació de l’herència (...) La legítima era la porció de l’herència de la que el testador no pot disposar lliurement per destinar-la a la llei a determinats hereters dits forçosos o legítims. La quota de la mateixa es calcula sobre la base de l’actiu del causant en el moment de la seva mort. El testament en que no consti la legítima, o era menor de la que s’establia, s’anomena testament inoficiós, els legitimaris poden utilitzar la querella inofficiosi testamenti. →Herència jacent: Herència sense titular, fa referència al interval de temps en que el patrimoni no és titular de ningú. Posaven un responsable que es feia càrrec de l’herència fins que l’hereu l’acceptés. Hi ha un termini per acceptar-la, no ho pot ser indefinidament →Acceptació-repudiació de l’herència: Si l’hereu no vol acceptar l’herència ha de fer un acte de renúncia o repudiació que indica que aquest no es vol fer càrrec de l’herència. La renúncia es fa sobre la totalitat del patrimoni i, un cop feta, no es pot tornar enrere.  BLOC IV: DRET I PROCÉS 1. EXERCICI I PROTECCIÓ DELS DRETS En els primers moments, el començament de l’època arcaica s’aplicava el criteri de la llei del talió, ull per ull. Seguidament, partint que els conflictes havien de resoldre’ls ells mateixos, es va plantejar la defensa privada: - Individual - Col·lectiva: en un conflicte, podia actuar tot el grup familiar. Els romans van anar evolucionant, creant mitjans per solucionar els problemes com el iurisdictio, el poder d’administrar justícia. Sorgeix de la paraula ius (dret, el que és lícit) i la paraula iusticia (justícia). Inicialment qui interpreta el dret és el col·legi pontifical. Posteriorment, es crearà la magistratura del pretor, que serà encomanat amb la gestió de la justícia i dicta si es podia seguir un procediment judicial o no, dona l’acció judicial, segons si el supòsit plantejat estava comprés en el seu edicte. Si no era present, però el pretor considera que ho hauria d’estar, podia donar cobertura. Es pot parlar de procediment, procés o litigi judicial per fer referència als actes rituals que s’havien de fer durant el procés fins arribar a la resolució del conflicte. La primera fase és la iurisdictio (pretor) i en la segona, la iudicatio, intervé un jutge privat, que emetrà sentència (opinió). Iurisdictio es pot fer servir per indicar el poder del magistrat, l’activitat que aquest realitza i per la funció per la que li és atribuït el poder al magistrat. Aquesta es pot concretar en determinar el ius dicere, la norma concreta aplicable a cada cas i per aprovar o denegar una acció. La funció de la iurisdictio s’ha d’atorgar a la funció dels magistrats, un òrgan polític, mentre que la funció de iudicatio ens fa referència a la funció de jutjar. En la jurisdicció contenciosa, hi ha un conflicte d’interessos entre dues parts, per la reclamació de drets o per la confrontació en un problema. S’havia de fer en els dies hàbils i s’establia una circumscripció de territori en la que podia actuar. En la jurisdicció voluntària, es dona suport a la realització d’un acte jurídic, com ara en el cas del nomenament d’un tutor, ja que s’havia de legitimar una figura jurídica. Es podia fer en qualsevol moment i el pretor podia intervenir en qualsevol territori. 2. TIPUS DE PROCEDIMENTS 2.1. Accions de la llei (legis actiones): Ius civile Sorgeix en l’època arcaica, per tant tindrà les característiques pròpies d’aquest dret, és formalista i ritual. Era un procediment només previst per ciutadans romans i que impera fins la segona meitat del segle II a.C. Es farà en dues fases: 1. In Iure: davant el magistrat. 2. In Iudicem: davant del jutge privat escollit per les parts. 2.2. Procediment formulari (aguere per formulas): Ius honorarium Es comença a aplicar en l’època clàssica, des de l’any 130 a.C fins el 230 d.C. Va conviure amb el procediment legis actiones fins el 30 a.C. Aquesta regirà fins el segle III d.C. És propi del ius honorarium per a ciutadans romans i estrangers i igual que en el cas anterior es fa en aquelles dues fases: 1a Fase: Fase in iure-davant el magistrat Compta amb la presència de les parts davant del magistrat, el qual com a titular de la jurisdicció era qui: 1. Donarà o denegarà l’acció processal. 2. Durà a terme la direcció tècnica de la primera fase. 3. El pretor redacta la fórmula, un petit escrit en el que el pretor redacta qui reclama, contra qui reclama, l’objecte de la reclamació i la necessitat d’una sentència, per donar-li al jutge privat. Supòsits en que s’acaba el procés: - Si el demandat fa la confesio, reconeix l’objecte de la reclamació i, per tant, té els mateixos efectes que si s’hagués dictat sentència. - Les transaccions es produeix quan les parts es posen d’acord donant-se coses recíproques, per resoldre els conflictes abans del judici. - El desistiment és quan la part demandant desisteix del procés, cosa que posa punt i final a aquest. - Si el demandat decideix no defensar-se, se’l condemna. Les accions processals han d’estar previstes en les edictes del pretor. En aquesta primera fase in iure, només intervé la facultat jurisdiccional del pretor. Un cop acaba aquesta fase, dona lloc la litis contestatio, la qual presenta diferents efectes:  1. Efecte novatori: es produeix la figura de la novació, que fa referència a extinció d’una obligació originària perquè: →Canvi dels subjectes que hi intervenen, tot mantenint l’objecte de l’obligació. →Canvi de l’obligació originària i es mantenen els subjectes. Aquí és on es crea la relació jurídica processal, ara es parla de demandat i demandant i no de comprador i venedor. L’objecte de la reclamació és l’objecte del judici 2. La relació del demandant i demandat se substitueix per la sotmesió de les dues parts a la decisió dels jutges. 3. Non bis in idem: no es pot reclamar dues vegades la mateixa cosa. 2a fase: fase apud iudicem El primer que fa el jutge és obrir la fórmula processal, cita a les parts i aquestes fan les seves orationes (al·legacions). En aquestes la part demandant exposa el que reclama, i la part demandada el per què s’oposa. Les parts plantejaran les seves proves. Concretament, la testifical proves per testimoni que es presentaven al jutge per donar fe que les coses havien passat segons la seva concepció. Era la més important, la que prenia més rellevància La sentència en el procediment formulari: 1. En diners: es valorava l’objecte del judici monetàriament, però mai es retornava l’objecte de la reclamació. Si existia clàusula arbitrària en la fórmula, es podia reclamar que si es guanyava el procediment es retornés l’objecte, en cas que aquest fos material. 2. No hi ha apel·lacions: en cas de desacord de les parts no es podia reclamar, ja que no hi havien òrgans superiors, era un jutge particular el que ho jutjava. 3. És una sentència de màxims: o es condemna o s’absol. 4. Cosa jutjada: ja no es pot tornar a jutjar ni tan sols a impugnar. El procediment d’execució de sentència té per finalitat trobar si s’ha complert: - Inicialment: es feia sobre la persona (actio iudicati), però no cobraven. - Posteriorment: es farà sobre el patrimoni, segons la sentència es podia fer: →Sobre tot el patrimoni (bonorum venditio) →Sobre una part concreta si aquest import no era important (distractio bonorum). Es vendrà el patrimoni del condemnat per retornar els diners al demandant mitjançant pública subhasta, si sobra anirà a mans del condemnat. 2.3. Cognitio extraordinem: Ius novum Comença a aplicar-se en la època clàssica, generalitzant-se fins l’època postclàssica on s’imposarà de manera exclusiva. El procés es desenvoluparà en una sola fase amb un jutge professional que durà a terme totes les funcions. Els òrgans jurisdiccionals en la fase in iure van ser: ◼ El pretor: urbà (ciutadans romans) i peregrins (estrangers). ◼ Edils curuls: magistratura menor, tots els conflictes sorgits dels mercats. Administració de la justícia: ◼ Emperador. ◼ Funcionaris imperials Els jutges en el primer moment, procediments ordinaris, eren particulars amb autoritat moral (púbers, sui iuris i amb patrimoni per si causaven mal a alguna de les parts). Constaven inscrits en el albul iudicium, llista de noms de jutges. L’elecció era de comú acord per les dues parts i, si no hi havia, era per sorteig. 2.3.1. Principals característiques d’aquest procediment: 1. El procediment se substancia en una sola fase, davant del jutge-magistrat, ja que s’aplica quan hi ha una administració de justícia. 2. L’administració de justícia es converteix en una funció de l’emperador. Atorga protecció jurídica per mitjà dels funcionaris públics, actuen per la seva delegació. 3. El magistrat-jutge té gran poder discrecional. 4. La litis contestatio té una consideració diferent al procediment formulari. En el procediment cognitiu: - Es produeix després de la narratio i de la contradictio. - Formalment, no posa fi a cap fase. - No produeix la Exceptio rei in iudicium deductae, de cosa ja plantejada en judici. - Les parts ja estan subjectes al magistrat-jutge, de mode que ja no es requereix un conveni. 5. Impera l’escriptura. 6. Preval la prova documental, prova per documents. 7. L’acció s’ha convertit en una forma de demanar protecció jurídica. - Exceptio es converteix en una forma de defensa del demandat. - Han perdut la tipicitat de les accions. 2.3.2. Tramitació de la cognitiu extra ordinem 1. Crida del demandat Inicia amb la crida del demandat a judici mitjançant la litis denuntiatio: convocatòria que es fa a la persona del demandat, on se li exposa de forma sumària les Pretensions de la demanda i el convida a comparèixer al judici per resoldre el conflicte, és l’equivalent a la citació judicial actual. 2. Citació del demandat Hi ha dos supòsits: 1. Que es pugui citar al demandat i aquest prometi i garantís mitjançant caució la seva presència en el judici. 2. Que no es pugui citar al demandat perquè no estigui present. →En aquest cas, després de citar-li varis cops, declara contumaz (rebel·lia) i el procés continua sense que aquest es pugui defensar. Tanmateix, no té perquè perdre el judici. 2.3.3. Desenvolupament del procés: Compareixen les parts o els seus procuradors davant el jutge-magistrat, existeixen dues possibilitats: →Que el demandat reconegui l’objecte de la reclamació (confessió). Les seves conseqüències s’equiparen a les d’una sentència. →El demandat pot no confessar i continua el judici. - La exposició feta pel demandat (narratio) dels termes de la controvèrsia sobre la que ha de decidir el jutge. - La contestació del demandat (contraditio=: En aquest procés la exceptio pot consistir en els arguments del demandat que s’inclouen dins la contraditio. Poden servir perquè el magistrat disminueixi les pretensions del demandant o les refusi parcialment. Aquestes excepcions es poden al·legar en qualsevol moment processal anterior a la sentència. Cal destacar que les excepcions poden al·legar-se en qualsevol moment processal anterior a la sentència. La litispendència fa referència a que el judici està pendent de judici Les parts, així com els seus advocats, han de prestar el jurament de calumnia, que la seva acció processal es conforme a la llei. El magistrat-jutge també ha de jurar estar disposat a jutjar conforme a la veritat i a les lleis. 2.3.4. Les proves En les proves imperen un seguit de principis generals: 1. Iura novit curia: la prova versa sobre els fets. Les normes jurídiques ja les coneix el magistrat, s’ha de provar els fets sobre els que basem la pretensió. 2. Incumbit probatio qui dicit, non qui negat: la càrrega de la prova recau en qui afirma, no en qui nega. Ha de provar els fets la persona que els afirma. 3. Principi inquisitiu: el jutge pot buscar tots els mitjans de prova que li facin falta per tal de conèixer tots els extrems dels fets. 4. Valoració tassada: el jutge no té la oportunitat de valorar les proves segons el seu criteri, ho fa mitjançant les valoracions de l’ordenament jurídic. En els mitjans de prova: - Imperarà sempre la prova documental. - S’aplica per primer cop les presumpcions jurídiques dins del procés judicial com a mitjà de prova, hi havia dos tipus: →Iuris et de iure (de dret i pel dret): no admeten prova en contrari. →Iuris tantum (només del dret): considera que els fets han anat d’una manera però s’admet que hi hagi proves que justifiquen el contrari. 2.3.5. La sentència És una sentència escrita. graduable pel jutge, aquest pot condemnar o absoldre parcialment. No ha de ser necessàriament en diners, aquesta condemna recau sobre l’objecte de la reclamació. Pot ser impugnada, poden presentar-se apel·lacions, ja que ens trobem davant l’estructura de l’administració de la justícia. En cas de desacords, qualsevol de les dues parts pot apel·lar. En aquest cas es repeteix el judici davant d’un òrgan superior. Aquesta sentència ferma serà definitiva. La sentència ferma es produirà: ◼ Quan s’acabi el termini d’impugnació i no es presentin apel·lacions. ◼ Quan s’ha impugnat i s’ha dictat una nova sentència. Quan la sentència es ferma, es considerà que s’ha d’executar-la, de manera que en cas d’incomplir la sentència, es podrà exigir al condemnat, iniciant un nou procediment diferent a la Cognitio extra ordinem. Aquest procés es tracta del procediment d’execució de la sentència. Legitimació processal fa referència a que algú és apte per comparèixer en un judici en concret. No s’ha de confondre amb la capacitat processal. 2.3.6. Protecció Pretòria extra processal: Són mesures que pren el pretor per tal de protegir situacions jurídiques i de fet en cas d’existir un perill cap a algú, per la intervenció abusiva, amenaces o anti-jurídica d’altres persones. Les característiques d’aquesta: 1. Són mesures al marge del procediment judicial. 2. No són accions, sinó actes de jurisdicció. 3. Les adopta el pretor en l’exercici del seu imperium, les competències que posseeix per ocupar el seu càrrec. 4. Són intervencions de fet que no poden crear dret. 5. S’apliquen mitjançant prèvia sol·licitud (postulatio) de l’interessat. La doctrina les agrupa en diferents categories: →Interdictos: - Prohibitòries: per situacions abusives, no entra el dret. - Restitutòries: demanar la restitució d’alguna cosa. - Exhibitòries: obliga a algú a mostrar alguna cosa. →Estipulacions pretòries: obliga a uns subjectes a que constitueixin un contracte verbal, de tal manera que fa sorgir acció processal en base a aquest contracte. →Missio in possessionem: orde Pretòria que facultava a una persona concreta per a la presa de possessió dels béns d’una altra persona determinada. →Restitutio in integrum: concedeix la possibilitat al pretor que actes que s’hagin fet sota coaccions, puguin deixar de produir efectes, tornant a la situació d’abans d’aquests actes. L’arbitratge és un mitjà de resolució de conflictes al marge del procediment judicial, amb un origen de comerç internacional, que resol els conflictes entre particulars per part d’un àrbitre escollit per mutu acord entre les parts del conflicte d’una manera més àgil i ràpida. 2.4. Persones que intervenen en el procés Les persones que intervenien en el procediment de legis actiones i formulari. - Primer intervenen els magistrats, el pretor. - Jutges particulars han d’intervenir per resoldre el conflicte. - Les parts litigants, part demandant o actor i part demandada. - Poden haver-hi representants, en cas que una de les parts no hi volgués assistir en el procés. - Els jurisconsultos eren els juristes que assessoraven. - Els oradors intervenien en els debats orals i les proves, defensaven una tesi. En el procediment de la cognitiu extraordinem: - Jutge professional que intervé en el procés de l’inici al final. - Parts litigant. - Representants. - Advocats encarregats de l’assessorament jurídic, debats orals i les proves. Les parts del procés (per actuar totes havien de ser sui iuris): Tenim un demandant i un demandat, contra qui es reclama. En el cas del procediment formulari, s’admet la representació de:. ◼ Cognitor: implica la representació del cognitor, totes les actuacions, les convocatòries i les sentències anirà a nom del representant, per tal que el nom de la persona no quedés en entredit. Tota conseqüència, positiva o negativa, anava a parar a aquest. ◼ Procurator: no substitueix a la part representada, sinó que és la persona que actua en nom i representació de la persona. Podia ser espontani, aquell que a la persona a qui va a representar no va dir res, o per mandat, sorgeix pel consentiment de les parts. Si el procurador inicia el procediment, ha de presentar una garantia de ratificació (cauitio de rato). Per contra, si és el demandat el que està representat pel procurador ha de presentar una garantia de solvència, per complir la sentència (cauitio iudicatium solvi). En el dret justinià només existia la figura del procurator, desapareix el cognitor. 3. L’ACCIÓ O FÓRMULA Celso dona la definició d’una acció processal com el dret de cadascú a perseguir en el litigi el que se li deu. Les parts de la redacció d’una fórmula: →Principals: - Designar el nomenament del jutge. - Designatio: el pretor indica d’on prové la reclamació (NO obligatòria). - Intentio: quin és l’objecte de la reclamació, es fonamental. - Condemnatio: es demana la condemna al jutge. - Adiudicatio: s’executa la divisió de cosa comuna. →Accessòries: - Praescriptiones: avisar al jutge que no es reclama la totalitat del deute, sinó els deutes pendents. - Exceptions: només corren a càrrec del demandat, quiadmet l’objecte de la reclamació, però argumenta altres fets que justifiquen la seva conducta 3.1. L’acció processal en l’època clàssica: És entesa com una facultat del dret privat que es té enfront a un altre particular, la part contraria. Pot prendre’s en sentit: ◼ Material: mitjà jurídic per obtenir el reconeixement de l’objecte de la reclamació. ◼ Formal: instrument per iniciar els tràmits processals. 3.2. L’acció processal en l’època bizantina o justinianea: La tipicitat de l’acció canvia cap a una concepció on es creu que el demandant presenta una acció i el demandat una altra. L’acció deixa de ser típica per cada obligació i passa a ser una facultat del dret públic, qualsevol ciutadà la podrà fer. L’acció en sentit ampli és una facultat del dret públic, mentre que s’emprarà l’acció en sentit estricte per fer referència a la facultat del dret públic. 3.3. Classes de fórmules o accions en funció de diverses classificacions →Civils: provenen del ius civile, són accions que tendeixen a la seva perpetuació. →Honoràries: provenen del pretor, del ius honorarium, tenen un plaç determinat, a vegades d’un any que és el que dura el seu càrrec. -Útils: no té acció processal, però hi ha supòsits semblants que si que la tenen i es fan servir aquests. Aplicació per analogia. -Fictícies: són aquelles que demanen d’una ficció per part del pretor, que considera que l’acció es digne de protecció però realment no té acció. -In factum: l’ordre que dona el pretor al jutge és que basi únicament els fets, deixant de banda el dret. -Transposició de subjectes: a l’inici consta el nom d’un subjecte però posteriorment la resta d’actuacions seran per part d’un altre, el qual serà el que rebi la condemna. -------------------------------------------------------------------------------------------------------- →Reals: protegeixen les relacions jurídiques entre persones i coses. Un clar exemple d’això és el dret de propietat. Són erga omnes, es poden fer valdre davant de qualsevol persona. →Personals: protegeixen les relacions entre subjectes. -------------------------------------------------------------------------------------------------------- →De bona fe: implica que se li està dient al jutge que se li permet jutjar la totalitat del context de la reclamació. →De dret estricte: presenten els fets objectivament, sense cap context, al jutge.  BLOC V: DRETS REALS 1. COSES, DRETS SOBRE LES COSES I PROTECCIÓ POSSESSÒRIA El patrimoni és el conjunt unitari de relacions jurídiques reals i d’obligació. Els drets patrimonials són els drets susceptibles de gestió i avaluació econòmica. 1. Drets reals/personals: 2. Drets d’obligacions/de crèdit: S’exerciten sobre les coses directament. Relació jurídica entre creditor (subjecte actiu) i deutor (subjecte passiu). El subjecte passiu fa referència a la El subjecte passiu està determinat d’entrada. col·lectivitat, tothom té l’obligació de respectar el meu dret envers una cosa. Actio in rem, són accions reals que es poden fer Actio in personam, no es pot fer valdre enfront valdre enfront de qualsevol. de qualsevol persona, només del creditor que està determinat. Tendeixen a la seva perpetuació en el sentit de Tendeixen a la seva extinció. que si una persona vol el pot retenir tot el que vulgui. Els drets reals: 1. Són drets que s’exerceixen erga omnes. 2. Les accions reals poden dirigir-se contra qualsevol que pertorbi el dret. 3. Estableixen una relació directa entre el titular del dret real sobre la cosa que se sotmet al seu control. Els drets d’obligacions: 1. Relacionen a dues parts. 2. Només es dirigeixen contra les persones que han constituït una obligació. 3. Només relaciona directament als subjectes que integren les parts de l’obligació. 2. CONCEPTE JURÍDIC I CLASSIFICACIÓ DE LES COSES Concepte jurídic de cosa implica que sigui alguna cosa unitària, útil, amb valor econòmic i accessible. Per tant, s’estableix que serà cosa tot allò que es susceptible d’una gestió o avaluació econòmica. Tot bé patrimonial. Classificació: - Coses corporals: tangibles. - Coses incorporals: intangibles: els drets. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Intra comercium: coses dintre del comerç subjectes del tràfic jurídic. - Extra comercium: coses que no poden ser subjectes de tràfic jurídic per raons personals, coses públiques, o religioses, coses sagrades dedicades al culte de déus. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Béns mobles: poden transportar-se d’un lloc a un altre sense alterar la seva substància. - Béns immobles: coses que no es poden moure de lloc, els terrenys (fundos). - Béns semovents: es poden bellugar per si mateix, els cavalls. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Coses fungibles: coses que s’identifiquen en el seu conjunt. - Coses no fungibles: coses identificables en concret. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Coses consumibles: deixen d’existir pel seu ús. - Coses no consumibles: encara que ho utilitzem, perdura. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Coses divisibles: es poden dividir sense perdre la seva essència. - Coses indivisibles: no es poden dividir. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Cosa principal: aquella que té entitat per si mateixa, un camp. - Cosa accessòria: la seva raó de ser s’incorpora a una cosa principal, instruments de treballar el camp. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Res mancipi: coses de més valor que té l’home en el seu patrimoni, terrenys ubicats en sòl itàlic, animals de tir, càrrega i esclaus i servituds rústiques. - Res nec mancipi: altres coses que no formen part de la classificació anterior. ----------------------------------------------------------------------------------------------- - Fruits: rendiments econòmics que proporcionen les coses. →Naturals: provenen de la naturalesa. →Civils: productes que s’aconsegueixen després d’haver realitzat un negoci. 3. LA POSSESSIÓ La figura jurídica de la possessió es manté al marge de la classificació, ja que és una situació de fet. Aquesta havia de diferenciar-se de la propietat, doncs la possessió implica la simple tinència de la cosa (corpus) i l’animus possidendi, la intencionalitat de posseir-la en caràcter exclusiu. Per fer ús d’aquesta figura jurídica, els subjectes havien de tenir capacitat jurídica I capacitat d’obrar. Per tant, no podran ser posseïdors ni nens ni esclaus, tampoc els malalts mentals ni tampoc els pupils sense autorització del seu tutor. En tractar-se d’una situació de fet es deuen tenir a més: 1. Intenció de tenir la cosa per a si amb exclusió dels demés. 2. Disponibilitat de la cosa. L’objecte ha de ser: 1. Res in comercio: alguna cosa que sigui subjecte de tràfic mercantil. 2. Corporal 3. Tenir individualitat pròpia: s’ha de poder identificar concretament. 3.1. Desenvolupament històric de la possessió: 1. Inicialment La possessió era la simple detemptació d’una cosa, si a mi me la prenien no hi havia cap emparament jurídic per tornar a recuperar el que és meu. 2. Més tard A la detemptació se li va afegir la intenció de poder sobre la cosa, així com l’establiment de la protecció interdictal. 3. Finalment Es manté tant la relació de fet com la protecció interdictal. Finalment s’estableix la figura de la Usucapió: - Figura jurídica d’aplicació general, un mitjà d’adquisició de la propietat. - Implica que la possessió continuada d’una cosa durant un temps ininterromput determinat jurídicament sense que ningú ho hagi reclamat, em puc arribar a convertir en el propietari. - Perquè aquesta tingui efectes ha de presentar la bona fe i el just títol. 3.2. Classes de possessió dels drets reals 1. Possessió Natural: tinença material d’una cosa (corpus) que no té cap mena de mitjà de protecció i el titular no té animus possidendi. 2. Protecció Interdictal: tinença material d’una cosa (corpus) que té la intenció de disposar d’ella amb exclusió dels demés (animus), la protecció amb interdictes. 3. Protecció Civil: corpus on es té la intenció de disposar d’ella amb exclusió, s’afegeix la possibilitat d’usucapir sempre que sigui de bona fe i just títol. 4. LES CLASSES DE DRETS REALS : 4.1. Dret de propietat Dret que concedeix les màximes facultats, és un dret absolut, a una persona envers alguna cosa sense més limitacions que les establertes en la llei. Es pot oposar enfront de qualsevol persona, és erga omnes. L’evolució del dret: - Mancipium: indicava el poder que tenia un subjecte sobre persones i coses. Obeeix a l’època més primitiva, inicis de l’arcàica. - Dominium: situació de control de la persona sobre les coses. - Propietas: pertinència absoluta i exclusiva de les coses. Classes de propietat: 1. Dominium ex iure quiritium: és el dret de propietat entès en el ius civile, ha de ser ciutadà romà. En aquest s’exigia la capacitat de la persona (sui iuris), la idoneïtat de la cosa (un immoble ubicat en sol itàlic) i que s’hagin emprat els mitjans específics per adquirir la propietat, les figures jurídiques específiques per adquirir-la, casos: - Res mancipi: mancipatio (acte purament formal en el que intervenen 5 testimonis amb caràcter abstracte) i in iure cessio (simulació de judici, on el que vol adquirir demanda al propietari i aquest li dona la raó). - Res nec mancipi: traditio (acte de transmissió simbòlic amb bona fe i just títol, donar les claus) i in iure cessió. 2. Propietat pretòria: es produeix quan hi ha una absència o defecte en el mode d’adquisició, no seran propietaris en el ius civile, però sí en ius honorarium. 3. Propietat provincial: absència de la idoneïtat de la cosa, el terreny no s’ubica en sòl itàlic, sinó en terreny provincial. Es fan concessions que fa l’estat del terreny públic a canvi del pagament d’una quantitat dinerària (canon). 4. Propietat peregrina: manca la capacitat de la persona, perquè no era ciutadà romà, era ciutadà estranger. La protecció de la propietat: 1. Acció reivindicatòria: mitjà que s’ha d’utilitzar quan la pertorbació priva el propietari de la possessió de la cosa. 2. Acció negatòria: s’utilitza quan la pertorbació no priva al propietari de la possessió, sinó que només merma, en major o menor mesura, la disponibilitat sobre la cosa o les seves possibilitats de gaudiment. 3. Altres formes de protecció de la propietat: →Accions penals com poden ser l’actio furti (reclamar compensació pel robatori, es podia reclamar el quàdruple del valor o el doble segons el cas) o l’actio legis aguiliae (compensació per danys il·lícits causats a béns com esclaus o animals, indemnització calculada pel valor màxim del bé en els darrers 30 dies). →Pot ser utilitzada també l’acció prevista pel posseïdor, sigui o no propietari: - Interdictes possessoris: ordres del pretori (interdictes) per protegir la possessió de béns o recuperar-la en cas d’haver estat desposseït. - Acció accessòria: acció civil per obligar algú a mostrar un bé determinat (moble o immoble) en cas que sigui necessari per a un litigi. 4.2. Drets reals sobre una cosa aliena (iura in re aliena) 4.2.1. Drets reals de gaudiment: Constitueix un dret real que té com a finalitat un gaudiment sobre la cosa d’un altre. →Servituds Limitació al dret de propietat. Les servituds legals són restriccions referides a la propietat immobiliària que són independents a la voluntat del propietari. Poden ser: - Establertes en interès general o públic. - Establertes en interès de particulars, sobre tot en propietaris col·lindants. Originàriament només hi havia servituds predials, on un terreny es posa en funció per servir un altre terreny com pot ser una servitud de pas, quan un terreny cedeix una part per fer un camí per tal d’accedir a un altre terreny. Aquestes són indivisibles (encara que es vengui el fundo aquesta es manté, només serà extingida per causes jurídiques concretes), inalienables, materialment reals i possibles, útils i permanents. Dins dels principis generals aplicables a aquesta: 1. A ningú li serveix la seva pròpia servitud. 2. N pot haver-hi una servitud per damunt d’una altra. 3. La servitud no consisteix mai en un fer per part del amo del fundo gravat, consisteix en abstenir-se o en tolerar el que un altre faci. →Usufruit Dret real sobre cosa aliena que li permet el titular gaudir d’una cosa amb les màximes facultats, ja que pot obtenir els rendiments que pugui produir la cosa. Les característiques d’aquest: 1. Dret inalienable: no es pot vendre l’ús de fruit però si transmetre’l a un tercer. 2. Limitat en el temps. 3. A fer servir i gaudir. 4. Cosa aliena inconsumible. 5. Percebre els seus fruits. 6. Sempre i quan es deixi inalterada la substància de la cosa i el destí econòmic-social de la mateixa Els subjectes que actuen en aquesta: - Titular de l’usufruit: subjecte determinat anomenat usufructuari. - Propietari de la cosa: nuu propietari. Drets de l’usufructuari Obligacions de l’usufructuari Utilitzar la cosa Conservació de la cosa Adquisició dels fruits naturals de la cosa: Devolució al finalitzar l’usufruit adquisició per percepció Adquisició dels fruits naturals de la cosa: Sufragar les despeses de conservació de la adquisició per percepció cosa 4.2.2. Drets reals de garantia Reforç de les obligacions per tal d’assegurar que aquesta es compleixi. Existeix la garantia gravada (real), que queda gravada fins al compliment de l’obligació, i la garantia personal. →Fidúcia Transmissió de la propietat de la cosa que es dona en concepte de garantia en mans del creditor de la obligació mitjançant la mancipatio (una cosa de gran valor) S’acompanyava d’un conveni anomenat Pacto Fiduciae en virtut del qual un creditor es comprometia a tornar la cosa si es satisfeia l’obligació o a donar-li un determinat ús en cas que no es compleixi l’obligació. Aquesta garantia lo pot prestar tan el propi deutor com un tercer en consideració d’ell. Els inconvenients eren que: - Es perdia la propietat i no es podia fer valdre com a garantia davant altres obligacions. - Si aquesta cosa produeix fruits, ja siguin naturals o civils, aniran a parar en mans del propietari. - Com a propietari de la cosa el creditor la pot vendre, si ho fa el deutor pot fer valdre l’acto fiduciae en contra del creditor, no sobre qui ho ha comprat. S’haurà de conformar amb una indemnització, no ho recuperarà. →Pignus o penyora Per tal de garantir el compliment de l’obligació li atorgaven la possessió de la cosa, per tant el creditor no la pot utilitzar. Aquesta transmissió va acompanyada del ius distrahendi, la possibilitat de vendre la cosa en el cas de fer efectiva la garantia, ha de vendre-la en cas que no es retorni l’obligació. La seva evolució: ◼ Originàriament, el creditor només tenia la possessió. ◼ Més tard, s’afegeix el pacte de Lex comissoria: en aquest cas es podia, tant quedar la possessió (convertint-se en propietari) com vendre-la. ◼ Dret postclàssic: Constantí prohibeix el Pacte Lex Comissoria, s’entén que està inclòs en el Ius distrahendi. ◼ Dret Justinià: Ius distrahendi és l’element essencial en cas d’haver de fer efectiva la garantia. Facultats del creditor pignoratici: 1. Ius possidendi: la té sobre la seva voluntat en caràcter exclusiu. 2. Ius Distrahendi: possibilitat de vendre-la 3. Pot donar-se que, en el cas de la garantia dels fruits, s’incloguin en el pagament d’interessos del crèdit per part del deutor, ha d’existir-hi en el conveni de creació de l’obligació→Anticresis. *No te dret a utilitzar la cosa penyorada. Facultats del deutor pignoratici: 1. Conservar les facultats com a propietari. 2. Pot estar en possessió d’ella fins que el creditor exerceixi el ius possidendi. 3. Si s’exercita el ius distrahendi, perd la possessió de la cosa. →Pignus conventum Variant del pignus que neix exclusivament de l’acord de voluntats. Arran d’aquest acord queda gravada, a disposició del compliment de l’obligació, el traspàs de la possessió no es verifica en el mateix moment de constituir-se el dret real. Es produeix quan el deute garantit no es compleix. El deutor manté la propietat de la cosa i la pot vendre a un altre. Si s’incompleix el deute, el creditor hipotecari pot fer ús del Ius possidendi i del Ius distrahendi. S’origina en el contracte d’arrendament de Fundos Invecta e illeta, on el material de treball es deixava en el terreny llogat com a garantia del pagament del lloguer. Després es va anar ampliant a casos semblants fins arribar a avui dia. Constitució del pignus: 1. Constitució voluntària: el creditor i deutor es posen d’acord en utilitzar aquest tipus de garantia. 2. Hipoteca legal: la llei grava en alguns supòsits el patrimoni de determinades persones, jo faig reformes a casa meva i li demano a alguna persona que me’ls deixi on es constitueix una hipoteca legal fins que retorni els diners demanats per fer la meva reforma. 3. Decisió de l’Autoritat judicial: en una sentencia el jutge pot determinar la gravació d’una obligació per complir-la. Objecte de pignus: ◼ Cosa pròpia de deutor o de tercers (persones que garanteixen el compliment de l’obligació). ◼ Coses materials singulars: hem de identificar la cosa que queda gravada. ◼ Conjunt de coses. ◼ Originàriament havien de ser coses singulars corporals. ◼ Després es podien hipotecar drets. ◼ Patrimoni. Pluralitat d’hipoteques sobre una mateixa cosa →Sobre una mateixa cosa s’han constituït gravàmens per garantir el compliment de les diferents obligacions. →El rang hipotecari fa referència a la obligació que s’ha de satisfer primer: prior in tempore potior in iure (primer en el temps, primer en el dret): - Per saber qui és primer en el temps Justinià creu que el que s’ha de tenir en compte era la data de constitució de la hipoteca, no la del crèdit. →El ius oferendi fa referència a que un dels creditor extingeix les obligacions de les obligacions que té el deutor per davant. És a dir, que el que té dret de cobrament en tercer lloc, paga el deute del del segon lloc i el primer per tal d’ubicar-se primer. Les hipoteques privilegiades se salten aquest criteri del prior in tempore potior in iure, perquè la llei les atorga preferència, aquestes són: - Fisco: hisenda pública. - Hipoteca en favor de la dona sobre els béns del marit en garantia de devolució del dot. - Hipoteca que grava una cosa a favor de qui ha facilitat diners per adquirir-la o restaurar-la. - Hipoteques que constaven en document públic o subscrites al menys per tres testimonis.  BLOC VI: OBLIGACIONS I CONTRACTES 1. OBLIGACIÓ EN GENERAL 1.1. Obligació: concepte, elements i fonts Per obligació s’entén, en les institucions de Justinià, que aquesta és un vincle jurídic pel que necessàriament estem obligats a fer una determinada prestació segons el dret de la nostra ciutat. En el digest de justinià, Paulo estableix que la naturalesa de la obligació no consisteix en l’adquisició d’una cosa corporal, sinó que una altra persona quedi obligat a fer alguna cosa o respondre per algo. Actualment, la definim com aquell vincle jurídic amb virtut del qual una persona creditora li pot exigir a una altra deutora el compliment d’una prestació. El subjecte actiu és el creditor, mentre que el passiu el deutor. - Originàriament→només podia haver un únic subjecte actiu i un únic passiu. Sempre havia d’haver-hi les dues parts. - Posteriorment→s’admet una pluralitat de subjectes com a creditors i com a deutors. Sempre han d’existir les dues parts. La prestació indica l’objecte de l’obligació. Els seus requisits: 1. Ésser possible: s’estableixen supòsits d’impossibilitat. →Originària/sobrevinguda: ◼ Si s’acorda una cosa que no és possible d’un origen aquesta és impossible originàriament, no neix l’obligació. ◼ Per un fet posterior al naixement de l’obligació, però abans de que s’extingeixi és sobrevinguda, s’analitzarà si el fet sobrevingut és imputable a la conducta del deutor se li pot demanar responsabilitats. →Física/jurídica: ◼ No és possible físicament com donar la lluna. ◼ No és possible jurídicament, com propietats il·legals o prohibides per llei. →Objectiva/subjectiva: ◼ La objectiva fa referència a que cap persona seria capaç de satisfer la obligació. ◼ La subjectiva diu que és el deutor és l’únic que no la pot satisfer, se li poden demanar responsabilitats. 2. Lícita: que no atempti contra les lleis, la moral i les bones costums. 3. Determinada o determinable: fixar els criteris per poder concretar prestació. 4. Tenir caràcter patrimonial: es pugui convertir en un valor econòmic, pel cas d’una futura indemnització. La prestació com a objecte de la obligació pot traduir-se: - Dare es refereix a totes les prestacions que consistien en una actuació positiva, de donar el que sigui, inclús drets reals. - Facere s’utilitza per indicar el contingut de la prestació, no només les obligacions de fer, sinó també les de prestar. - Praestare és una manera genèrica per fer referència al contingut de la prestació. En el compliment de l’obligació prima l’autonomia de la voluntat: →Lloc 1. El fixat voluntàriament per les parts. 2. En el seu defecte: Si és una cosa genèricament determinada s’ha de fer en el domicili del deutor. Si és una cosa individualment determinada es diu que s’ha de complir en el lloc on es trobi aquesta cosa. →Temps 1. Ve determinat per la voluntat de les parts. 2. Si no han dit res, tindrem en compte la naturalesa de l’obligació. 1.2. Fonts de les obligacions 1ra Classificació: →Contractes →Delictes 2na Classificació: →Contractes →Delictes →Altres vàries causes: concepte jurídic indeterminat 3ra Classificació: →Contractes →Quasicontractes: supòsits que s’assemblen al contracte però no ho són perquè no compleixen tots els requisits necessaris (tutela) →Delictes →Quasidelictes: accions no tipificades però que semblen delictes. 1.3. Classificació de les obligacions 1.3.1. En relació a l’objecte de l’obligació →Obligacions genèriques/específiques: les obligacions són genèriques tenen per objecte una cosa genèrica (una taula), mentre que l’específica ve totalment determinada (la taula de roure). →Obligacions alternatives/facultatives: les alternatives són aquelles que en el moment de crear l’obligació estableixen diferents possibilitats de prestació, si es van destruint les possibilitats només restant una, serà simple. El deutor pot anar canviant d’opinió en relació amb les alternatives en l’anomenat ius variandi. Les facultatives fixen només una prestació però es permet que el deutor pugui complir una altra diferent de la prevista, sempre que el creditor accepti el que ofereix. →Obligacions divisibles/indivisibles: les obligacions divisibles es poden complir per parts sense que l’objecte tingui cap pèrdua, mentre que les indivisibles s’han de fer de manera íntegra. →Obligacions pecuniàries: l’objecte de la prestació consisteix en diners. 1.3.2. En relació al subjecte de l’obligació →Obligacions ambulatòries o de subjecte variable: tant el creditor com el deutor poden variar, els subjectes que constitueixen una obligació poden anar canviant. →Obligacions parcials o mancomunades: obligacions que neixen amb pluralitat de subjectes on hi ha una única prestació. Una vegada constituïda la prestació es divideix per tants subjectes deutors com hi hagi. Neix com algo comú però es concreta com algo particular. →Obligacions solidàries: obligacions amb pluralitat de subjectes on hi ha una única prestació. Els creditors tenen el dret d’exigir el compliment íntegre, la totalitat de la prestació a un únic deutor i l’obligació s’extingeix per a tots. No obstant, existeix el dret de retorn que consisteix en que el que ha pagat tot el deute pot reclamar la part que li pertoca a cadascun dels altres deutors per aquest deutes. Les obligacions solidàries poden ser: - Passiva→pluralitat de deutors. - Activa→pluralitat de creditors. - Activa i passiva→pluralitat de deutors i creditors. Les fonts de solidaritat es poden concretar en tres supòsits: - Contractes→una vegada es compleixen els requisits del contracte poden establir aquesta forma solidària. - Testament→en el contingut del testament, en les figures del llegat, poden fer-se constar figures solidàries. Activa el meu hereu queda obligat a donar- li 100 a Ticio y Caio, ho ha de complir però pot distribuir-ho segons vulgui. Passiva Ticio y Seyo que li donguin 100 a Caio. - Llei→estableix que determinades accions són solidàries com poden ser en els casos de les fiances en l’època clàssica. 1.3.3. En relació al vincle jurídic →Obligacions civils: vincle que creen les obligacions civils, previstes en el Ius Civile →Obligacions honoràries: previstes en el Ius Honorarium y no en el Ius Civile. →Obligacions naturals: no tenen cap mena de protecció jurídica, no tenen acció processal que les protegeixi, el seu compliment és voluntari. La Solutio retentio, el que ha pagat compleix una obligació natural i el creditor pot retenir el pagament. 1.4. Extinció de les obligacions (si en el moment en que es crea no es diu res) Pagament →Subjecte que ha de pagar: s’admet que es pugui fer el pagament del deutor, inclús sense que aquest ho sàpiga o ho demani, per mans d’un tercer, sempre que no siguin obligacions personalíssimes. →Subjecte que ha de rebre el pagament: s’admet que pugui rebre un representant legal, en el cas que hi hagi una tutela, pot rebre el compliment de l’obligació un tutor, una tercera persona autoritzada per cobrar i la persona que ha fet l’obligació. →Objecte de pagament: es pot lliurar el pagament en una altra cosa de la convinguda inicialment sempre i quan el creditor ho accepti. →Moment del pagament: en el termini indicat en la constitució de l’obligació, si no ho retorna en aquest, incorre en mora. →Lloc del pagament: el convingut inicialment, si no s’ha fet, es farà en el domicili del deutor, excepte si aquesta consisteix en lliurar alguna cosa, aquest pagament es farà en el lloc on es trobi aquesta cosa. →Imputació de pagaments: un mateix deutor té diferents deutes amb un creditor, s’ha d’indicar en el moment del pagament d’alguna cosa quin deute estem extingint. L’ordre d’imputació de pagaments si no ha estat establert: primer es paguen els interessos i després el capital, el deute més onerós (el que causa més despeses) i, finalment, extingir el deute més antic. Novació: extinció d’una obligació originària pel canvi dels subjectes o de l’objecte. Es crea una nova amb les noves circumstàncies. Quan s’extingeix l’obligació originària, també s’extingeixen les garanties, prestacions accessòries. Compensació: situació en que hi ha deutors i creditors recíprocs, en aquest cas, es restaran els deutes aplicant la compensació. És imprescindible que es tractin d’obligacions de la mateixa naturalesa. Confusió: en una mateixa persona recau la condició de creditor i deutor respecte de la mateixa obligació. Mort: destrueix només aquelles obligacions que considerades personalíssimes Capitis deminutio: en el moment en que aquesta es màxima, és a dir, quan un subjecte perd la seva condició de llibertat, passant a ser esclau. Destrucció d’objecte: es crea una obligació per reparar el mau causat. Contrarius Consensus: extinció d’un acord de voluntat lícit perquè les dues parts la decideixen extingir 1.5. Incompliment de les obligacions 1. Incompliment per un fet objectiu Aquest no és imputable a cap persona. El deutor ha de superar la seva pèrdua sense percebre l’obligació en l’anomenat risc contractual. 2. Incompliment per fet subjectiu Sorgeix com a conseqüència de la conducta del deutor, ja que s’entén que ha estat per responsabilitat seva. En aquest cas, se substitueix l’obligació per una altra que és la d’indemnitzar. La responsabilitat pot ser: 1. Contractual: responsabilitat d’algú que manté relació. 2. Extracontractual: responsabilitat d’un tercer que no manté relació. Els criteris per a determinar el grau de responsabilitat contractual: →Dolo: conducta intencional i voluntària que impedeix el compliment de l’obligació, el deutor sempre pot ser exigit responsabilitat, que pot anar: - Lata: descuidat extremament. - Levis: no utilitza la cura d’un bon pare de família. - Levissima: no ha fet ús de la cura que tenen les persones extremadament meticuloses. A més, segons qui hagi estat el subjecte diferenciem: - In faciendo: conducta imprudent del deutor. - In omittendo: negligència del deutor. - Aquiliana: danys en béns aliens. 2. CRITERIS DE RESPONSABILITAT →Culpa: conducta negligent que provoca l’incompliment d’una obligació. →Cas fortuït i de força major: en el primer, ens trobem davant un supòsit no previst però que si s’hagués fet s’hauria evitat. En canvi, la segona parla d’una conducta que no s’ha previst i que si s’hagués pogut preveure, tampoc s’hauria pogut evitar. - Conseqüència de les dues: exoneració de la responsabilitat. →Custodia: responsabilitat objectiva en la qual algú és responsable de custodiar els béns aliens. Per tant, una persona li deixa a algo a una altre per tal que aquesta li custodiï. Només hi haurà exoneració en casos de força major. Un exemple d’això són els hotels, que responen pel nostre equipatge. →Mora: retard injustificat en el compliment d’una obligació, pot venir de la mà tant del deutor com del creditor. Pot ser perquè: - Mora del deutor: una persona que ha de satisfer el compliment d’una obligació no ho fa en el seu termini. - Mora del creditor: es nega a rebre el compliment de l’oferiment per part del deutor en el termini fixat. La duració de la mora es fins que es fa efectiu el compliment de l’obligació. Mentre que el deutor està en mora: - Respon encara que es produeixi un cas fortuït. - Si l’obligació que s’ha de complir generen interessos de demora, aquests no s’aturen fins que es compleix veritablement l’obligació. - Si l’obligació genera fruïts els ha de donar al creditor. Mentre que el creditor es troba en mora: - El deutor només és responsable de la conservació de la cosa si comet dolo. - El deutor pot demanar les despeses de conservació si la cosa que conserva les genera. - Els interessos de demora continuen, els interessos no s’aturen. La manera que té per aturar els interessos és la consignació. 3. GARANTIES DE LES OBLIGACIONS Garanties reals: es dona un objecte per reforçar el compliment de l’obligació. →Fidúcia →Pignus →Hipoteca Garanties personals: →Fiança: implica que hi ha un altre subjecte que compareix i diu que si el deutor principal no respon pel deute, ell serà el que respondrà per això. Ha de ser algú aliè a l’obligació personal, el fiador és un deutor accessori. - Originàriament, en el moment en que es constituïa l’obligació el fiador era l’únic responsable. - Després, el fiador respondrà solidàriament amb el deutor. - En l’època de Justinià, el fiador només respondrà en cas de que no ho compleixi el deutor principal. - Obligacions del fiador: →Subsidiària i accessòria de la principal. →El fiador no pot obligar-se més que el deutor, però si menys, on el fiador es compromet a pagar una part. →Convencionalment, el fiador es pot comprometre a pagar només la part de l’obligació principal que no ho fa el deutor, en lloc de la totalitat. →Mandat de crèdit: una figura mandant li demana a un mandatari que li atorgui un crèdit a un tercer, si aquest tercer no torna el crèdit, serà el mandant el que es compromet a retornar-lo, conformant una fiança. El mandat crea una obligació. →Arras: les arres penals prefixen la possible responsabilitat en que es pot incórrer en el moment del compliment. Les arres també podrien ser definides en l’actualitat com una paga i senyal. →Clàusula penal: es determina penalment en quina responsabilitat es pot incórrer en el moment del compliment 4. CONTRACTES El contracte és un acord de voluntat en virtut del qual aquestes van dirigides a la constitució d’una o vàries obligacions. Aquesta voluntat ha de ser lícita. Per tal que aquest contracte fos lícit s’havia d’ajustar amb alguna finalitat prevista en el ius civile. Aquesta finalitat s’anomena causa civilis. En definitiva, estableixen que no es pot concretar un contracte en coses concretes. Elements del contracte: 1. La causa 2. Acord de voluntat de les parts 4.1. Classificacions dels contractes 1. Tenint en compte la seva perfecció: què és el que fa sorgir el contracte? a) Contractes reals: l’acord de voluntat va acompanyat del lliurament d’una cosa, també anomenada datio rei. →Mutu: préstec de diners o coses fungibles amb l’obligació que es torni una cosa en la mateixa quantitat i qualitat, es dona la propietat. Contracte real, unilateral, gratuït (si volien que es paguessin interessos s’havia de fer una stipulatio com a complement del mutu) i de dret estricte (el jutge analitza si el préstec és tornat). Els elements personals: ◼ Mutuant: lliura el préstec en quantitat de diners o coses fungibles. ◼ Mutuari: persona que rep el préstec. Els elements reals: ◼ Diners ◼ Coses fungibles Obligacions: ◼ Unilateral: només s’obliga el mutuari a tornar el préstec. ◼ Gratuïta: persona que rep el préstec. Excepcions al caràcter gratuït del mutu: ◼ Mutu de mercaderia. ◼ Mutu fet per les civitates: ciutat considerada com a persona jurídica, es preveu la possibilitat que faci un contracte de mutu. ◼ Mutu per préstec marítim. Accions del mutu, no té una acció particular, ja que pot utilitzar-se: ◼ Es tracta de diners→mutuant contra el mutuari. ◼ Cosa fungible diferent dels diners. →Comodat: contracte real en que una persona li lliura una cosa a una altra, préstec d’ús, ha de ser una cosa no consumible. És bilateral imperfecte, de bona fe i gratuït. Els elements personals: ◼ Comodant: dona la cosa. ◼ Comodatari: rep la cosa. Els elements reals: ◼ No ha de ser una cosa consumible, normalment es fa amb immobles, encara que també es pot fer en immobles. Obligacions: ◼ Del comodatari: usar la cosa, responsabilitat de la conservació de la cosa, ha de tornar-la i té el dret de reemborsament si ha provocat despeses. ◼ Del comodant: eventualment sempre i quan hagi de pagar possibles despeses del comodatari. Accions que protegeixen: ◼ Comodant (Actio commodati directa): si el comodatari no torna la cosa. ◼ Comodatari (Acio commodati contraria): contra el comodant es reclama: →Despeses de conservació de la cosa que no s’hagi compromès a suportar. →Danys i perjudicis que s’hagin pogut fer defectes sobre la cosa que el comodant coneixia. →Actuació indeguda del comodant, com ara reclamar la devolució de la cosa abans de temps. →Dipòsit: es deixa una cosa moble a una persona perquè la guardi i la custodi i després la torni, és gratuït. Contracte real, bilateral imperfecte i de bona fe. Els elements personals: ◼ Deponent: dona la cosa perquè la custodiïn. ◼ Depositari: rep la cosa per custodiar-la. Elements reals: ◼ Han de ser coses mobles, eren normalment no fungibles Obligacions: ◼ Deponent ha de eventualment satisfer les despeses efectuades per la conservació de la cosa. ◼ Depositari ha de custodiar però no utilitzar la cosa i l’ha de restituir. Accions que protegeixen: ◼ Actio depositi: protegeix el depositant en el cas que la devolució no s’hagi produït o es faci incorrectament. ◼ Actio depositi contraria: el depositari reclama les despeses originades de la cosa al depositant. Figures especials del dipòsit: 1. Dipòsit necessari: dipòsit que es fa en situacions catastròfiques en la que el depositant no ha pogut valorar sobre qui li deixa la cosa. Es pot arribar a obtenir el doble del valor de la cosa. 2. Segrest: s’acorda deixar una cosa que és objecte d’un conflicte perquè la custodiï durant el transcurs de la disputa judicial. 3. Depòsit irregular: es deposita una cosa mòbil i el depositari adquireix la propietat de la cosa. El que la diferencia del mutu és que la finalitat d’aquesta és de custodiar la cosa, de guardar la cosa, mentre que la del mutu és la de consumir. En el dipòsit si que es deriven interessos del propi contracte, així com que és una acció protegida per la bona fe, no pel dret estricte com en el cas del mutu. →Penyora: no s’inclou el pignus conventum, contracte en virtut del qual una persona deutora li lliura a una altra creditora una cosa en concepte de garantia d’una obligació, quedant obligat el creditor a tornar-la un cop executada l’obligació. Es tracta d’un contracte bilateral imperfecte. Els elements personals: ◼ Deutor pig