Teoria de la Constitució - Qüestions Clàssiques PDF

TEMA 2: TEORÍA DE LA CONSTITUCIÓ → QÜESTIONS CLÀSSIQUES 1. ORIGEN DE LA CONSTITUCIÓ 1.1 La noció de poder constituent Sieyès, en el seu opuscle "Què és el Tercer Estat?", publicat a França a principis del 1789, va encunyar el concepte de poder constituent. El poder constituent és el poder radica...

TEMA 2: TEORÍA DE LA CONSTITUCIÓ → QÜESTIONS CLÀSSIQUES 1. ORIGEN DE LA CONSTITUCIÓ 1.1 La noció de poder constituent Sieyès, en el seu opuscle "Què és el Tercer Estat?", publicat a França a principis del 1789, va encunyar el concepte de poder constituent. El poder constituent és el poder radical i originari, diferent dels poders habituals, a qui correspon la facultat d'adoptar la Constitució, i la titularitat del qual només pot residir, en conseqüència, en la comunitat mateixa o en un òrgan especialment habilitat per aquesta. És habitual diferenciar entre poder constituent i assemblea constituent. Es pot afirmar que és un poder anterior al Dret. El poder constituent sol activar-se en moments socials convulsos, no en situacions pacífiques i estables. 1.2 El poder constituent i els poders constituïts. A diferència del Poder Constituent, la resta de poders de l'Estat són tan sols poders constituïts, és a dir, creats per la Constitució i no creadors de la Constitució. Això vol dir que es troben per sota i no per damunt d’ella. Té en ella el seu títol i la seua causa i en conseqüència no poden ni desconèixer la seua existència ni tampoc tocar-la o alterar-la, pretenent colocar-se en un nivell superior. Walter Benjamin diferencia entre poder constituent i com a violència que crea el Dret i el poder constituït com a violència que protegeix el dret. 1.3 Els processos constituents i la seua heterogeneïtat Procés constituent: Conjunt de tactes realitzats pel poder constituent que deriven en una Constitució. És a dir, és el procés d’elaboració d’una constitució. No hi ha dos procesos constituents iguals. Per exemple, els processos d’elaboració de les vigents constituents espanyola, francesa… van ser molt diferents unes d’altres. Cada un d'ells té els seus propis particularitats formals i procedimentals. 2. SOBRE LA FORMA I EL CONTINGUT DE LA CONSTITUCIÓ 2.1 El caràcter escrit de la constitució ( relativament recent) La forma escrita es un dels elements tècnics essencials de la constitució des del segle XVIII excepte en Inglaterra), on comencen a existir documents en els que es pretén fixar-se per escrit les normes a les que deu respondre l'organització política general de la societat. S’especifica els òrgans i procediments amb els que s’havia d’exercir el poder. 2.2 El contingut arquetípic de la Constitució: part orgànica i part dogmàtica La constitució és formada per dos àmbits materials: - La part orgànica: separació, limitació i organització dels poders. - La part dogmàtica: reconeixements dels drets. Això, ja està present en l’article 16 de la Declaració dels Drets de l’home i del Ciutadà de 1789. França 2.3 L’accés a nous continguts Hi ha continguts de la constitució que no es poden classificar ni en la part orgànica ni el la part dogmàtica. Exemple: regulació de les fonts del dret o la constitució econòmica.  3. POSICIÓ I ABAST EN L’ORDENAMENT JURÍDIC DE LA CONSTITUCIÓ. PRINCIPIS: 3.1 Normatividad És un element essencial a la idea moderna de constitució. Les constitucions són normatives perquè els seus preceptes s’han de complir obligatòriament, i la seua infracció és contrària al dret. Per tant, la Constitució es en si una norma jurídica aplicable i invocable davant els tribunals. 3.2 Supremacia La constitució es la norma jurídica suprema de l’ordenament, de la qual depèn la validesa de les altres normes. Com a expressió del poder constituent, és una norma superior a les altres. La constitució gaudeix de força activa i passiva, davant les altres normes. (imune) 3.3 Eficàcia Karl Loewenstein distingeix 3 categories de les constitucions per eficacia: - Constitucions normatives: les seves normes guien el procés polític i el poder s'adapta a elles. (Constitució = realitat). “Un traje que queda bé i que es porta de veritat” - Constitucions nominals: Una constitució pot ser jurídicament vàlida, però si el procés polític no s’adapta a les seves normes, perd la seva realitat pràctica. ( Constitució ≠ realitat) “El traje penja durant un cert temps a l’armari i serà posat quan el cos nacional haja crescut.” - Constitucions semàntiques: Es produeix quan la distribució del poder queda congelada per beneficiar els qui ja tenen el poder, com un dictador, una junta o un partit. En aquest cas, la constitució no limita el poder, sinó que serveix per estabilitzar i perpetuar el control dels qui manen. (Constitució = realitat feble, no hi ha sintonia total). “El traje es un disfressa” 4. LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ 4.1 El poder constituent constituït Les tensions entre la permanència de les constitucions i el dret de cada generació a canviar-les es van resoldre reconeixent la possibilitat de reformar-les seguint els procediments que establien les constitucions. Això es coneix com el poder de reforma constitucional o poder constituent constituït i derivat. 4.2 Constitucions rígides i flexibles Segons James Bryce, hi ha dos tipus de procediments de reforma constitucional: - Constitucions flexibles: Es poden canviar seguint el mateix procés que qualsevol altra llei. - Constitucions rígides: Es requereix un procediment més complicat i difícil per a reformar-les. El poble es posa restriccions per dificultar futurs canvis en la constitució. Es compara amb el Canto XII de l’Odisea. 4.3 La problemàtica de la mutació constitucional La mutació constitucional es el canvi en la interpretació i pràctica d’una constitució sense modificar el seu text formal. A diferencia de la reforma constitucional, que es un canvi intencionat del text, la mutació ocorre de manera no formal. Per exemple, a través de les decisions dels governs, tribunals… Aquests canvis no alteren directament la lletra de la constitució, però si el seu significat.  5. LA DEFENSA JURISDICCIONAL DE LA CONSTITUCIÓ 5.1 Diferents sistemes de justicia constitucional a) El sistema estadounidense Origen El sistema de control de les lleis als Estats Units va començar amb una sentència de la Cort Suprema el 1803, en el cas de Marbury vs Madison. En la sentència, el jutge Marshall va establir que les lleis no poden contradir la Constitució. Si una llei es contraria a la Constitució, els tribunals no la poden aplicar, per què no es considerada valida. Aquesta decisió va fundar el control judicial de les lleis i el concepte de justicia constitucional als Estats Units. Característiques - Difús (poc definida) : Tots els jutges poden comprovar si una llei és compatible amb la Constitució. Per evitar el sorgiment de sentències contradictories, es fa servir el sistema de precenet i el principi de stare decisis (mantenir el que ja s’ha decidit). Els jutges han de seguir el precedent, a no ser que els fets siguen diferents o el dret s’haja aplicat malament. Quan la Cort Suprema declara que una norma és inconstitucional, aquesta norma no s’aplica, però tampoc s’elimina. - Incidental: La comptabilitat d’una norma legal amb la Constitució no es valora de manera abstracta o general, sinó amb un cas concret que es presenta davant d’un tribunal. És a dir, es considera si una llei, en aplicar-se en un proces judicial específic, produeix o no efectes inconstitucionals. - Declaratiu: Quan es fa un control de constitucionalitat, i es fa una declaració d’anticonstitucionalitat, només afecta a les persones implicades en un cas concret, no a tothom. Això s’anomena efectes inter partes. Així que, tot i que una llei siga declarada inconstitucional, no desapareix del sistema legal i segueix sent vigent. Però si la Cort Suprema diu que una norma es inconstitucional, llavors sí que no s’aplica a tots, encara que no es retira del sistema legal. b) El sistema europeu Origen Els sistemes parlamentaris europeus des dels seus origens han mostrat gran desconfiança a que els jutges puguen desautoritzar lleis aprovades pel parlament. Per evitar-ho, es va crear un sistema en què el control de la constitucionalitat de les lleis es va confiar a una instància diferent dels jutges ordinaris, pero amb caràcter jurisdiccional. Aquest sistema va ser desenvolupat per Hans Kelsen, raó per la qual de vegades s’anomena “kelseniana”. La jurisdicció constitucional a Europa ha seguit 3 etapes.  Característiques - Concentrat: En aquest sistema, un únic òrgan té el control de la constitucionalitat de les lleis. Aquest, no és absolut, ja que en molts sistemes europeus hi ha àmbits de control compartits amb la jurisdicció ordinaria. - Abstracte: El control de la constitucionalitat d’una norma es fa de manera general, no en un cas específic. Pot passar en tres moments: - A priori: Abans que la norma entri en vigor, es revisa la seua adequació a la Constitu. - A posteriori: Després que la norma entri en vigor, es dona temps per recorrer-la i que el tribunal constitucional la revisi. - Indefinidament: Els jutges ordinaris poden preguntar al tribunal constitucional en qualsevol moment sobre la constitucionalitat d’una norma que apliquen en 1 cas concret. - General vinculació: A diferència del model nord-americà, on la declaració d'inconstitucionalitat té caràcter declaratiu, a Europa els efectes d'una declaració d'inconstitucionalitat per part d'un tribunal constitucional afecten a tothom. Això es coneix com a efectes erga omnes. Com a resultat, la llei (o part d'aquesta) declarada inconstitucional serà eliminada de l'ordenament jurídic. c) La progressiva tendencia a la hibridació de ambdós models Ambdós sistemes (estadounidense i europeu) comparteixen tècniques. Especialment es el europeu el que ha incorporat alguns trets de l’america en diferents països. 5.2 Control de constitucionalitat i democràcia El model kelsenià en Europa va plantejar dos grans obstacles teòrics: - Sobirania del parlament: Kelsen rebutja el parlament sobirà i sense control, afirmant que la sobirania és de l'Estat i que el parlament pot ser controlat per la constitució. Per ell, el control ha de recaure en un tribunal independent, reduït en membres, amb juristes professionals i elegit per majories qualificades per garantir imparcialitat i independència. - Separació de poders: Per a Kelsen, el tribunal constitucional no forma part del parlament ni del poder judicial. Tampoc pot associar-se al govern. Aquest tribunal és un legislador negatiu, fora de la separació clàssica de poders. No obstant això, en la pràctica, tribunals com l'alemany formen part del poder judicial, mentre que a Itàlia i Espanya són òrgans constitucionals independents i es consideren intèrprets suprems de la constitució, no simples legisladors negatius. 5.3 La interpretació jurisdiccional de la constitució La supremacia de la Constitució implica no sols que siga la norma màxima que valida les altres, sinó també que totes les normes s’interpreten d'acord amb els seus preceptes. Això significa triar, entre diverses interpretacions possibles d'una norma, la que millor s'ajusta a la Constitució. Aquest principi va sorgir als EUA com l'obligació d'interpretar les lleis en harmonia amb la Constitució. Es tracta de salvar contradiccions sense manipular el text ni forçar el seu significat. Per això, cal aplicar aquest criteri amb prudència, evitant entrar en la creació de noves normes. Principis d’actuació exigibles als jutges i tribunals ordinaris: Els jutges i tribunals han de interpretar i aplicar les lleis conforme a la Constitució i a les resolucions del Tribunal Constitucional. Si no poden ajustar una norma a la Constitució mitjançant la interpretació, han de plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat. Principi d'actuació que deu seguir el Tribunal Constitucional: El Tribunal Constitucional interpreta les Lleis per ajustar-les a la Constitució sempre que sigui possible, emetent "sentències interpretatives" que declara que una norma no és inconstitucional si s'entén d'una forma concreta. Només declara inconstitucional una llei si no es pot interpretar conforme a la Constitució, seguint el principi de conservació de la llei, basat en la seguretat jurídica (art. 9.3 CE) i la legitimitat democràtica del legislador.