Art Modern: El Renaixement a Itàlia, Barroc i Rococó PDF

ART MODERN El Renaixement a Itàlia Barroc i Rococó EL RENAIXEMENT A ITÀLIA  L’impuls artístic i cultural del Renaixement va sorgir en el centre i el nord d’Itàlia a la fi del s. XIV, es va desenv...

ART MODERN El Renaixement a Itàlia Barroc i Rococó EL RENAIXEMENT A ITÀLIA  L’impuls artístic i cultural del Renaixement va sorgir en el centre i el nord d’Itàlia a la fi del s. XIV, es va desenvolupar al llarg del s. XV i es va estendre a la resta d’Europa en el transcurs del s. XVI. En el s. XV la península Itàlica no era un Estat unificat. Les rivalitats polítiques van acabar fragmentant Itàlia i es van constituir repúbliques, principats i ciutats Estat. Eren ciutats riques la prosperitat econòmica de les quals s’havia vist afavorida pel comerç. En aquesta època va sorgir una nova classe burgesa constituïda per mercaders enriquits amb el comerç a llarga distància. Eren una classe cortesana, culta, refinada i de gustos exquisits que va omplir els seus palaus amb les obres dels reconeguts artistes italians. Famílies de governants com els Mèdici a Florència foren el prototip dels nous mecenes de l’art. Es designa amb la paraula Renaixement el fenomen artístic i cultural que es va desenvolupar a començament de l’Edat Moderna i que es caracteritza principalment per la recuperació cultural de l’Antiguitat clàssica i la superació dels esquemes medievals que supeditaven l’art a la religió. El Renaixement és el resultat de l’impuls intel·lectual i artístic de l’Humanisme, que representa la culminació de la voluntat de recuperació de la cultura i el saber pagà clàssic grec i romà. L’humanisme també va comportar una veritable revolució en considerar l’ésser humà com a centre de l’Univers i també va aportar nous avenços científics i tècnics. A partir d’ara el saber es distanciava de la fe i el coneixement real de les coses es basava en el mètode científic. Etapes: Primer Renaixement o Quattrocento (s. XV, Florència) Alt Renaixement o Cinquecento (S. XVI, Roma) Manierisme (a partir del 1525)  Característiques de l’art renaixentista Redescobriment del món clàssic grecoromà: recuperació dels ordres arquitectònics, dels models escultòrics del període clàssic grec i d’alguns temes mitològics de l’Antiguitat representats en la pintura. La figura humana passa a ser el centre d’atenció en les representacions artístiques i deixa de ser-ho exclusivament Déu, encara que no s’abandonen les representacions religioses. En art, s’anteposen els valors de bellesa i perfecció tècnica als de significació de l’obra i espiritualitat. L’art abandona el seu caràcter artesanal per a convertir-se en una activitat intel·lectual. Hi contribueix l’aplicació dels coneixements de l’artista (geometria, matemàtiques, història, etc.). L’ART DEL QUATTROCENTO L’art del s. XV té el centre a Florència. L’arquitectura En l’arquitectura es generalitza l’ús de l’arc de mig punt, combinat amb voltes de canó, cúpules i cobertes adovellades. Les plantes dels edificis acostumen a ser rectangulars, hi predominen l’horitzontalitat i el retorn a les proporcions a escala humana. En l’arquitectura civil destaca la remodelació del palau urbà, residència de nobles i burgesos rics. De planta rectangular i amb pati a l’interior, hi predomina l’horitzontalitat. Acostuma a tenir 3 pisos i les seves façanes tenen poca decoració. Una altra construcció nova és la vil·la o residència campestre de nobles i rics comerciants. Acostuma a ser de planta de creu grega i amb quatre façanes idèntiques d’influència romana. En arquitectura religiosa destaca el temple, de creu llatina. A l’interior hi trobarem una elegant decoració. Els principals arquitectes i introductors de les noves tècniques i innovacions del període són Brunelleschi i Alberti. Cúpula de Santa Maria del Fiore i interior de la basílica de Sant Llorenç, Brunelleschi. Florència. Sant Andreu de Màntua i Santa Maria Novella de Florència, Alberti L’escultura L’escultura del s. XV recupera alguns elements de l’estatuària clàssica. La temàtica combina la tendència religiosa amb la pagana i els materials més utilitzats són el marbre i el bronze. Els escultors més importants són Ghiberti i Donatello. Portes del Paradís del baptisteri de Florència, Ghiberti David, Donatello La pintura La pintura del Quattrocento passa per una primera fase corresponent a la tendència medieval encapçalada per l’obra de Fra Angelico. Però al llarg del s. XV la pintura pateix una evolució que originarà la tendència científica. L’ús de la perspectiva també és fonamental. La temàtica és variada. Hi abunden les pintures religioses, la temàtica mitològica i els retrats i representacions de temàtica històrica. El dibuix i la llum aconsegueixen plasmar la sensació de profunditat en les pintures. Anunciació, Fra Angelico El naixement de Venus, Botticelli Tribut de la moneda, Masaccio L’ART DEL CINQUECENTO La capitalitat de l’art del s. XVI es trasllada a Roma, i més tard cap a Venècia. L’arquitectura L’arquitectura del Cinquecento sacrifica el sentit decoratiu del període anterior per la recerca del racionalisme. A més, s’introdueixen els volums i s’abandona l’horitzontalitat. Els principals arquitectes del s. XVI son Bramante i Miquel Àngel.  Cúpula de Sant Pere del Vaticà, Miquel Àngel. Roma Templet de San Pietro in Montorio, Bramante. Roma L’escultura L’escultura del s. XVI se centra en la recerca de nous valors: la grandiositat i la monumentalitat de les obres, que li donen solemnitat. L’escultor més important és Miquel Àngel. La Pietat i els esclaus, Miquel Àngel La pintura La pintura del Cinquecento sintetitza els valors d’equilibri i harmonia iniciats en el s. XV. A més, el color i la llum adquireixen un nou matís. La composició de les pintures és molt clara i s’hi destaca una sola escena principal. Els representants més destacats són Leonardo da Vinci, introductor d’una nova tècnica, l’sfumato, Rafael i Miquel Àngel. La Gioconda, Leonardo da Vinci L’Escola d’Atenes, Rafael Frescos de la Capella Sixtina, Miquel Àngel L’ESCOLA VENECIANA Venècia fou l’únic centre artístic capaç de rivalitzar amb Roma. L’Escola Veneciana es caracteritzava pel predomini del color per sobre del dibuix i per l’acompanyament de les pintures amb un paisatge de fons que il·lumina les escenes. Els principals representants són Giorgione i Ticià. La tempesta, Giorgione La bacanal, Ticià EL MANIERISME A ITÀLIA Vers el 1925, els artistes italians van abandonar l’originalitat creativa i van treballar “a la maniera” d’altres artistes, imitant-ne les composicions i, sovint, deformant-les. Adreçat a una minoria intel·lectual, el manierisme es manifesta sobretot en pintura. La pèrdua del culte als valors de l’art clàssic es manifesta en les composicions desequilibrades, els gestos excessius, el gust pel detall i les escenes refinades i aristocràtiques. En arquitectura es trenca amb la lògica de les relacions espacials, mentre les escultures mostren una gran tensió i adopten posicions contorsionades. Mare de Déu del col llarg, Parmigianino BARROC I ROCOCÓ Durant el Barroc, Europa va experimentar alhora una època de crisi i de progrés. Al llarg dels Ss. XVII i XVIII van sorgir molts problemes i conflictes: l’estancament de l’agricultura i de la indústria, la crisi demogràfica, les tensions socials a causa de la fam, les pestes, etc. Van sorgir nous imperis colonials (anglès, francès, holandès), que van assolir la seva esplendor en el s. XVIII i que van reduir els efectes de la crisi econòmica gràcies a l’excedent derivat del comerç amb Amèrica i l’Orient. L’Absolutisme es va estendre per gairebé tota Europa. Aquest sistema, anomenat Antic Règim es va mantenir fins a la Revolució Francesa. En el s. XVII també es va experimentar un gran avenç científic, que va establir les bases per a l’expansió industrial dels segles posteriors. Ja en la primera meitat de segle, gràcies sobretot a Galileu, es va fundar la ciència moderna. L’art barroc neix a Roma al voltant del 1600. El seu propòsit era manifestar la grandesa de l’Església per mitjà de les arts figuratives i amb monuments impressionants. El Barroc accentua la temàtica misticoreligiosa que decora les esglésies, promou el fervor de les multituds i exalça Crist, la Mare de Déu, els sants i els màrtirs. Aquest moviment no triga a escampar-se per tot Europa com un art religiós, com a manifestació del poder del monarca i com un art protestant i burgès d’esperit realista i de temàtica costumista. El Barroc s’expressa de manera diferent segons l’àrea geogràfica on es desenvolupa: Itàlia i Espanya: es manté la temàtica misticoreligiosa França: vessant més classicista, pretén utilitzar l’art com un canal de propaganda de l’absolutisme. Països Baixos: art burgès que representa escenes quotidianes d’interior i natures mortes.  Característiques del Barroc El Barroc insisteix en el paper primordial que té la fe i el seu efecte en els fidels. A la fe s’hi havia d’accedir per l’emoció dels sentits, abans que per l’esperit. L’Església és el principal client dels artistes. Aquest art es preocupa de promoure el fervor de les multituds, de crear la sorpresa, la meravella i l’encís. Tendeix a l’escenografia, al teatre, a l’espectacle i a l’efectisme i posa en joc totes les arts combinant moviments i llums. Busca el moviment, la tensió dramàtica en l’escultura, la definitiva captació de la perspectiva aèria en la pintura i l’urbanisme escenogràfic en l’ordenació de les ciutats. El moviment s’aconsegueix en arquitectura per mitjà de façanes ondulants, columnes salomòniques, balcons i tribunes que combinen corbes, entrants i sortints i en les arts plàstiques per mitjà de temes dramàtics i turmentats, i jocs de llums i ombres. El Barroc rebutja la raó, l’equilibri, la mesura, i és contraria a tota norma, en favor del patetisme, de la irracionalitat, de la fantasia, de l’excés, de la fastuositat. Això comporta, en bona part, una reacció contra el Renaixement. Arquitectura Característiques Plantes el·líptiques, ovals i, en general, de formes geomètriques complicades. Columnes tant per a decorar la façana com per a produir efectes de perspectiva. Sensació de moviment a les parets mitjançant l’alternança de parets còncaves i convexes, superfícies ondulades, etc. S’ondulen les parets, les façanes, els entaulaments i les columnes (així sorgeix la columna salomònica, les retorçades formes de la qual suggereixen moviment)  Coronaments a les portades, volutes a les façanes de les esglésies, sostres amb voltes de complexos esquemes geomètrics, entaulaments interromputs i frontons partits. Façanes d’ordres colossals o gegantins, o d’ordres acoblats i superposats. Parts fortament il·luminades combinades amb zones gairebé fosques generen grans contrastos de llum i, a més, ajuden a dramatitzar l’atmosfera. Mescla d’arquitectura, escultura i pintura. S’accentua l’il·lusionisme amb arquitectures i cels fingits per mitjà de pintures de perspectives arquitectòniques i animats frescos a les voltes. Abundant decoració a les parets de l’interior. Cúpula Sant’Ivo allà Sapienza, Borromini Santa Maria della Salute, Venècia Església dels Invàlids, París URBANISME La ciutat barroca ofereix un traçat sistemàtic i racional, amb vies àmplies, edificis que formen un conjunt i nombrosos espais oberts. Escultura Característiques L’estètica barroca expressa per mitjà de l’escultura les passions de l’ànima. L’escultor més representatiu és Bernini. L’escultura té una missió propagandística de la fe catòlica, motiu pel qual el tema més representat és el religiós. Tot i així també trobarem la temàtica mitològica i al·legòrica. Tendència al moviment, que es projecta cap enfora: draps que suren en l’aire, composicions en aspa i una gesticulació expressiva de braços i mans. L’escena es fixa en el moment de major intensitat dramàtica.  Predilecció per la figura serpentinata, és a dir, el cos humà captat mentre realitza un moviment en espiral com a conseqüència d’una moviment de rotació. Violents jocs de llums i ombres per mitjà de les vestidures, els cabells, etc. S’intenta un naturalisme per a aconseguir les qualitats i textures de la carn, la tela, etc. Rapte de Prosèrpina i Èxtasi de Santa Teresa, Bernini Pintura Característiques La pintura barroca reacciona contra el manierisme i els seus principis, com la distorsió, la asimetria i la intensitat del color. Interessa l’expressió i la representació dels sentiments, les passions i els temperaments, ben reflectits en els rostres de les figures. Es busca la profunditat i el moviment. També s’introdueix el realisme i la teatralitat. Naturalisme i realisme que impulsen a representar la deformitat i el dolor.  Importància de la llum i els contrastos de llums i ombres. També veurem un domini de la perspectiva aèria (s’intenta representar l’atmosfera que envolta els objectes) El tema religiós és el predilecte, encara que no s’obliden dels temes pagans, com la mitologia i la història clàssiques. El triomf de Bacus i Ariadna, Carracci Les tres Gràcies, Rubens El sàtir i el camperol, Jordaens EL ROCOCÓ En el s. XVIII van conviure el Barroc tardà i el Rococó. Aquesta tendència va néixer en l’ambient refinat de França. Es tracta d’un art íntim, elegant, graciós, refinat i lúdic que s’expressa en manifestacions decoratives i ornamentals, en mobles, objectes i també en obres d’art especialment per a l’alta burgesia i l’aristocràcia. Aquestes classes s’apoderen d’aquest art, el promouen i el consumeixen a la recerca de formes artístiques per al gaudi en el seu lleure. Marquesa de Pompadur, Boucher El gronxador, Fragonard El matrimoni a la moda, Hogarth Regata al Gran Canal, Canaletto En l’arquitectura preval la decoració sobre l’estructura i l’organització de l’espai. L’estructura desapareix sota la decoració. Es defineix un estil d’ornamentació, de façanes eriçades i frontons corbs i trencats. Els espais interiors també es decoren profusament amb marbres, grans pintures, estucats, talles i porcellanes. L’escultura es caracteritza per la monumentalitat, l’elegància formal i l’amabilitat. Hi preval el caràcter festiu. Pigmalió i Galatea, Falconet