Estudi de la Restauració Borbònica PDF

# Bloc 1: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA ## Historia - 2n Batxillerat ## 3. La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931) ### 3.1. Introducció Alfons XII va morir de tuberculosi l'any 1895 a l'edat de 28 anys. No deixava hereu mascle, però la reina Maria Cristina d'Habsburg, la segona esposa del...

# Bloc 1: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA ## Historia - 2n Batxillerat ## 3. La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931) ### 3.1. Introducció Alfons XII va morir de tuberculosi l'any 1895 a l'edat de 28 anys. No deixava hereu mascle, però la reina Maria Cristina d'Habsburg, la segona esposa del rei, estava embarassada. La mort del rei sense hereu en edat de succeir-lo plantejava un problema polític greu, perquè aquella situació la podien aprofitar les forces que s'oposaven a la monarquia (carlins i republicans). L'any següent va néixer el fill pòstum i Maria Cristina va ser nomenada regent fins que el nou rei, Alfons XIII, assolís la majoria d'edat l'any 1902. Amb aquesta regència s'inicia la crisi del règim polític canovista basat en el bipartidisme. ### 3.2. La crisi de 1898 La derrota i la pèrdua de les colònies van ser conegudes com el “desastre del 98”. Malgrat que la crisi del sistema polític i , en part, de la societat i de la cultura espanyola s'havia anunciat ja des d'abans, el desastre es va convertir en la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració. Amb la signatura de la Pau de París (1898) es posà fi a l'imperi colonial espanyol. Espanya perdia definitivament Cuba, Puerto Rico i les Filipines quan la flota espanyola va ser derrotada per la nord-americana. Les conseqüències d'aquesta pèrdua es van traduir en una crisi principalment moral, però també inicià una profunda crisi política que acabà amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. * **a) Crisi moral** Fonamentalment la crisi del 98 fou moral i ideològica, va sumir la societat i la classe política espanyoles en un estat de desencís i de frustració. La premsa estrangera va presentar Espanya com una "nació moribunda", amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents. * **b) La generació del 98** Formada per literats i pensadors que van intentar analitzar el problema d'Espanya en un sentit molt crític i en un to pessimista. Pensaven que la pèrdua de les colònies havia de ser un revulsiu que estimulés la regeneració moral, social i cultural del país. * **c) El regeneracionisme** Fou un moviment polític de caràcter nacionalista i reformista que es va desenvolupar a Espanya a partir del 1898, arran de la insatisfacció causada pel sistema social, cultural i econòmic de la Restauració. Un grup d'intel·lectuals reunits en la Institución Libre de Enseñanza, van ser els grans impulsors de la introducció a Espanya de les teories pedagògiques i científiques més avançades d'Europa, que a Espanya, van prendre el nom de Regeneracionisme. Aquest corrent buscava regenerar Espanya atenent a l'educació i al foment de la riquesa. El seu representant més destacat fou Joaquín Costa, que va defensar la necessitat de d'enterrar les glòries passades, millorar la situació del camp espanyol i elevar el nivell educatiu i cultural del país. Silvela i Polavieja (ambdós conservadors) van intentar instaurar uns govern regeneracionistes, sense èxit, i la mateixa dictadura de Primo de Rivera es basava en la idea regeneracionista del país, també sense èxit. ### 3.3. Evolució política Hem de tenir en compte que durant aquest període té lloc la regència de Mª Cristina (1885-1902) i el regnat d'Alfons XIII (1902-1931), que va arribar a la majoria d'edat (tenia 16 anys) i va tenir lloc una renovació en el sí dels partits dinàstcs. Tot i això, continuà el falsejament electoral i la impossibilitat de democratitzar Espanya. L'arribada al regnat d'Alfons XIII marca el començament de la segona etapa de la restauració. A partir d'ara, els governs espanyols es basaran en la teoria regeneracionista, tenint més o menys sort en les diverses propostes de reforma que van fer. ### 3.3.1. Govern conservador: Francisco Silvela (1899-1902) i Antonio Maura (1902-1905) L'any 1899 Mª Cristina va nomenar al conservador Francisco Silvela, que inicià una sèrie de reformes, en relació amb la nova idea del regeneracionisme, per tal de modernitzar el país: millora de condicions dels treballadors, reduir la despesa pública i imposar un sistema tributari més equitatiu. També es van oposar a donar cap mena d'autonomia a Catalunya. Silvela incorpora a les seves files a Polovieja (general de l'exèrcit) i a Duran Bas; i una de les reformes més sonades que dugué a terme fou la nova política pressupostària que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat per sufragar els deures de la guerra de Cuba. Aquests impostos van provocar el famós "Tancament de Caixes" l'any 1899 quan els comerciants bàsicament de Barcelona es van negar a pagar la contribució trimestral. Aquest moviment va anar acompanyat d'una vaga general a diferents indrets de Catalunya i la declaració de l'Estat de guerra a Barcelona. Aquesta situació de tensió, provocada pel trencament entre les elits econòmiques de Catalunya (la burgesia adinerada) i els partits dinàstics, i l'aparició del catalanisme polític, de manera que sectors de la burgesia industrial van començar a prendre consciència de la incapacitat d'aquests partits per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a formacions catalanistes que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat. Per tots aquests factors, Silvela acabà dimitint i Antonio Maura (1903 cap de govern) va passar a liderar el partit conservador. Seguint les idees regeneracionistes de Joaquin Costa, Maura defensava una "revolució des de dalt" que es traduïa en la necessitat de reformar el sistema polític del govern per impedir que ho fes una revolta popular. Dotà el sistema d'unes "masses neutres” per desbancar la vella casta de cacics i limitar el poder de les classes populars. El fet més destacat del govern de Maura fou el Projecte de Reforma de l'administració local, per tal de dotar de més autonomia als ajuntaments i diputacions i aturar el catalanisme polític. En el terreny social, va aprovar algunes lleis socials (Llei del descans setmanal), va adoptar mesures per reactivar la indústria i l'agricultura. Aquestes reformes es van veure truncades a conseqüència de la Setmana Tràgica (1909), que forçà la dimissió de Maura, després de la pressió de la campanya "Maura no!" i de la bel·ligerància del propi partit liberal. ### 3.3.2. Govern liberal: Segismundo Moret i José Canalejas (1905-1912) Segismundo Moret fou el responsable de promulgar la Llei de Jurisdiccions (1906) en relació amb els fets del Cucut (acudit Banquet de les victòries) ocorreguts a Barcelona. Segons aquesta llei els delictes contra l'exèrcit i la pàtria espanyola passarien sota control dels tribunals militars. La resposta de la societat catalana a aquesta llei va ser espectacular. Es va crear una coalició formada per totes les forces catalanistes, des dels carlins fins als republicans anomenada Solidaritat Catalana. José Canalejas l'any 1910 governa amb un programa per apropar-se als sectors populars amb un reformisme social i amb la limitació del poder a l'església. Fou l'artífex de la Llei del Cadenat, (que prohibia l'entrada de nous ordres religiosos a Espanya per tal de limitar el poder de l'Església i fomentar la separació Església-Estat), i la Llei de lleves *(que feia obligatori el servei militar i en suprimeix la redempció en metàl·lic)*. En política social, es va substituir l'impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. A més, es van promulgar tot un seguit de lleis amb l'objectiu de millorar les condicions laborals, com la que va afectar a la normativa sobre el treball de la dona. Altres líders destacats del partit liberal en aquest moment foren García Prieto i Romanones. ### 3.3.3. Govern conservador: Eduardo Dato (1912-1915) Destaquem la seva llei de Mancomunitats, que permetrà la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), amb competències exclusivament administratives. ### 3.3.4. Crisi política 1917 El règim de la Restauració va ser incapaç de donar solució a la creixent conflictivitat social dels primers anys del segle XX. L'any 1917, la situació de crisi econòmica i al tensió social van desembocar en una greu crisi política i una vaga general revolucionària. L'any 1916, el president del consell de ministres, Romanones (liberal) clausura les Corts ja que és acusat de corrupció política. El 1917 arriba novament al poder el conservador Eduardo Dato (conservador), i una representació de diputats li reclama que es tornin a obrir les Corts. Ell s'hi nega i declara l'Estat d'excepció que comporta la limitació de les llibertat individuals. A Barcelona, per iniciativa de la Lliga Regionalista, es celebra una Assemblea de Parlamentaris que exigeix la formació d'un govern provisional i una nova Constitució. El govern espanyol acabà dissolent aquesta assemblea amb l'ajut de la Guàrdia Civil. El 1918, fruit de les crisis militars, socials i polítiques, Dato dimiteix i Alfons XIII proposa un Govern de concentració presidit per García Prieto i format per liberals, conservadors i regionalistes (amb aquest tipus de govern, l'alternança dels partits dinàstics s'havia trencat). Aquest tipus de govern tampoc funciona i entre el 1918 i el 1923 hi haurà prop de 10 canvis de govern, i cap d'ells no va arribar a l'any de vida. El 1923 té lloc un pronunciament a Barcelona, encapçalat pel general Primo de Rivera, que posa fi al sistema electoral. ## 3.4. Les forces d'oposició durant la crisi de la Restauració ### 3.4.1. El tradicionalisme Els carlins, integristes i tradicionalistes reclamaven un govern autoritari (com el que s'estava gestant a Alemanya) que imposés l'ordre social. Així, van reunir-se en un sol partit que es va anomenar Comunión Tradicionalista. ### 3.4.2. Partits polítics republicans en el conjunt espanyol * **a) Unión Republicana (1903)** Coalició que intentava aplegar totes les forces republicanes de l'estat. Al capdavant hi trobem el dirigent Nicolás Salmerón. Tingué èxit en grans ciutats com Madrid, Barcelona o València, llocs allunyats del poder dels cacics i les seves tupinades. * **b) Partit Radical (1908)** Alejandro Lerroux formava part de Unión Republicana. L'any 1907, aquest partit va passar a integrar-se a Solidaritat Catalana i Lerroux se'n va desvincular i va fundar el Partit Radical. Tenia un discurs anticlerical, demagog i sobretot, anticatalanista, a més a més de suposadament revolucionari. Va aconseguir importants suports entre la classe treballadora barcelonina, almenys fins els fets de la Setmana Tràgica. Posteriorment, cap el 1910, va moderar el seu discurs, va perdre bona part de la seva influència a Barcelona i es va traslladar a Madrid. * **c) Conjunció republicano-socialista (1909)** Creada el 1909, i formada per la coalició de tots els partits i tendències republicanes i el PSOE. La coalició va permetre que el republicanisme incrementés els vots i s'implantés en nuclis urbans. El PSOE aconseguirà el seu primer diputat (gràcies a aquesta coalició) l'any 1910. * **d) Partit Comunista Espanyol** De la Federació de Joventuts Socialistes del PSOE en va sorgir el Partido Comunista de España (PCE) l'any 1921. ### 3.4.3. Associacionisme obrer Els principals nuclis obrers espanyols en aquest moment són Madrid, País Basc, Astúries i Barcelona. El panorama sindical durant el primer terç del segle XX era el *seguent*: * **a) Corrent socialista** Hem de mencionar el PSOE, com a partit polític fundat l'any 1879 pel polític Pablo Iglesias Posse, un partit obrer, marxista i socialista. Tenia el seu sindicat associat, l'UGT fundada a Barcelona el 1888. El sindicat tingué molta presència a Madrid, País Basc i Astúries, i fou més minoritari a Catalunya, on la majoria de l'obrerisme se situava a l'entorn de la CNT. * **b) Corrent anarquista** El 1900 es fundà Solidaritat Obrera, un sindicat unitari que aglutinava tot el proletariat català (de diverses ideologies d'esquerres, socialistes i anarquistes). Des d'aquí, el 1910 en sorgí un altre, la CNT (Confederació Nacional del Treball) de tendència anarcosindicalista. * **c) Corrent catòlica** A banda dels sindicats majoritaris, com UGT i CNT, n'hi hagué un altre de confessionalitat catòlica. L'obrerisme catòlic comença tímidament a finals del segle XIX, però és l'any 1919 que es funda una Confederació Nacional de Sindicats Catòlics d'Obrers. * **d) Evolució de l'obrerisme durant la crisi de la Restauració** L'esclat de la 1ª Guerra Mundial significa un període de creixement industrial que no es manifesta en un augment salarial. Les vagues del 1916, del 1917, el Congrés de la CNT del 1918 i la vaga del 1919 (anomenada de la *Canadenca*) representen l'enfortiment del sindicalisme anarquista a Catalunya. El pistolerisme del Sindicat Lliure de la patronal i la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, significa la desvertebració del moviment obrer a Catalunya, recuperat novament amb la República. ### 3.4.4. Partits polítics a Catalunya * **a) Lliga Regionalista (1901)** Durant les primeres dècades del segle XX esdevindrà el partit polític hegemònic a Catalunya. Alguns dels seus dirigents més destacats van ser Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Reclamaven el dret a l'autonomia de Catalunya i intervenir en la política espanyola per tal de modernitzar-la i descentralitzar l'estat. * **b) Centre Nacionalista Republicà (1906)** Escissió d'un grup d'intel·lectuals provinents de la Lliga, eren el grup intern més progressista i es definien com a nacionalistes, democràtics i republicans. Lluís Domènech i Montaner és qui va encapçalar el partit. * **c) Solidaritat Catalana (1907)** L'any 1905, a Barcelona, el setmanari humorístic catalanista *el Cu-cut* va publicar un acudit que ridiculitzava l'exèrcit espanyol pels seus fracassos militars. Com a resposta, un grup d'oficials de Barcelona van assaltar la redacció del *Cu-cut*, i també la redacció del diari de la Lliga Regionalista, *La Veu de Catalunya*. El govern liberal que governava aleshores, va promulgar la Llei de jurisdiccions de l'any 1906, que permetia que fos l'exèrcit qui jutgés les ofenses que es fessin contra ell. La resposta catalana fou la creació l'any 1907 de Solidaritat Catalana, una aliança de les forces polítiques catalanes (carlins, republicans, etc. – però no lerrouxistes-) per lluitar contra aquesta llei que consideraven injusta, però també amb l'objectiu d'obtenir l'autonomia per Catalunya. El 1907 obté un èxit aclaparador a les eleccions del Congrés dels Diputats. Va suposar la fi del caciquisme a Catalunya i des d'aleshores el catalanisme es converteix en un gran moviment de masses a tot Catalunya. Aquest partit desapareixerà a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica (1909). * **d) Unió Federal Nacionalista Republicana (1910)** Format el 1910 després dels fets de la Setmana Tràgica. Les forces republicanes catalanistes s'uneixen amb les forces federals per tal de fer forà electoralment. Tenia com a periòdic de difusió “*El poble català*”, i el 1914 realitza el Pacte de Sant Gervasi, que fou la unió amb bel Partit Radical de Lerroux per motius electorals. La unió no tingué èxit. ### 3.4.5. El nacionalisme basc i gallec * **a) Partit Nacionalista Basc (PNB)** Experimenta un gran creixement ja que s'hi incorporen les classes mitjanes i part de la burgesia. Obté diputats a les corts del 1918. * **b) Irmandades de Fala** Organització que va impulsar l'ús del gallec. Aspiraven a convertir el galleguisme en una força política. ### 3.5. Evolució social: augment de la conflictivitat social ### 3.5.1. Vaga general de 1902 a Barcelona El febrer de l'any 1902 va estar protagonitzat per la primera gran vaga general del segle que afectà totes les activitats industrials i s'estengué per tot el principat. Les reivindicacions de la vaga estaven relacionades amb la reducció de la jornada laboral i l'augment salarial. La vaga aconsegueix paralitzar tota Barcelona i aviat s'inicien els enfrontaments entre la guàrdia civil i els manifestants, que van provocar 12 morts i molts ferits. El govern respongué amb l'estat de guerra, el tancament dels locals de les societats obreres i l'empresonament de més de 300 dirigents sindicals. La UGT s'hi va mantenir al marge, amb la qual cosa la vaga quedà restringida a Catalunya. Algunes valoracions apuntaren que la vaga fou un fracàs. El dia 24 molts treballadors, els que no estaven empresonats, tornaren capcots a la feina. ### 3.5.2. El paper del lerrouxisme A Barcelona, el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux va tenir molta influència entre les classes populars, amb el seu discurs demagògic i suposadament revolucionari que atreia el suport popular. Després de la Setmana Tràgica, Lerroux va moderar el seu discurs i va perdre el suport popular del que havia gaudit. ### 3.5.3. Creació de Solidaritat obrera (1909) Pels volts de l'any 1907 es constitueix Solidaritat Obrera, una organització formada per la federació d'associacions de treballadors de caire apolític i reivindicatiu, i favorable a la lluita revolucionària. Aquesta associació serà, sens dubte, el punt d'inflexió del moviment obrer de Catalunya i empès per aquest, de la resta de l'Estat. L'any 1909, es celebrà una assemblea per discutir aspectes relacionats amb la jornada laboral de 8 hores, però també per discutir si ampliaven el seu radi d'acció a la resta de l'Estat espanyol (entrant en un conflicte d'interessos amb la UGT, que ja actuava en àmbit estatal, però que a Catalunya no acabava d'arrelar). Tots aquests punts de discussió es van veure paralitzats pels fets que ocorregueren derivats de la Setmana Tràgica ### 3.5.4. Setmana Tràgica (1909) En el marc de l'imperialisme, l'any 1906 el Marroc fou repartit entre França i Espanya (en règim de protectorat), la qual obté la zona del Rif, on topa amb una forta resistència dels berbers autòctons. El 1909 l'exèrcit espanyol és derrotat i el govern decideix enviar-hi reforços militars, bàsicament reservistes. El 18 de juliol, a Barcelona s'hi forma un moviment d'oposició a aquest fet mitjançant una vaga general que esclata el 26 de juliol, convocada majoritàriament, per anarquistes, socialistes i republicans lerrouxistes. El govern espanyol declara l'Estat de Guerra i disparen contra els manifestants. Els vaguistes emprenen aleshores una revolta anticlerical i antimilitar i són durament reprimits per l'exèrcit i la policia. La repressió posterior exercida pel govern de Maura va ser molt dura, amb 216 consells de guerra que van afectar 1700 persones i es van dictar 17 penes de mort. El resultat d'aquest enfrontament fou les discrepàncies internes de Solidaritat Catalana (ja que una part hi està a favor i l'altra en contra) i la coalició acaba per desintegrar-se. També es veié afectada la Lliga Regionalista, que va patir un important retrocés electoral acusada d'haver donat suport a la repressió. Aquesta repressió desprestigià el govern i fins i tot tingué ressò a nivell internacional. S'inicià aleshores una campanya contra Maura (Maura no!) encapçalada pels liberals de José Canalejas, i amb el suport de socialistes i republicans forcen la dimissió de Maura, que és destituït pel propi monarca. Paral·lelament, tant el moviment obrer com el de la patronal van incrementar la seva radicalització. ### 3.5.5. Fundació de la CNT (1910) Des de Solidaritat Obrera, l'any 1910 s'impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Era un sindicat que tenia com a objectiu escampar-se arreu d'Espanya i donar estabilitat i empenta al sindicalisme anarquista. Es definia com a: * revolucionària * apolítica * voluntat d'enderrocar el capitalisme mitjançant l'expropiació dels burgesos * ho farien mitjançant les vagues i els boicots fins que s'arribés a una vaga general revolucionària que acabés amb l'Estat i el capitalisme Cal destacar alguns dels seus líders, com van ser Salvador Seguí (el noi del Sucre), Angel Pestaña i Joan Peiró. ### 3.5.6. Impacte de la Primera Guerra Mundial Respecte l'esclat de la 1aGM, la societat espanyola es dividia en dos bàndols: els partidaris de les potències aliades (la major part de la població); i els partidaris de les potències de l'eix (exèrcit i Església). Quan esclata la Primera Guerra Mundial, el govern conservador de Dato que governa a Espanya es declara neutral. Això va permetre exportar productes industrials i agraris que compraven els països combatents, i els beneficis industrials espanyols van augmentar considerablement. L'exportació provocà una pujada de preus interiors, que no va anar acompanyada d'un augment dels salaris, cosa que afectarà sobretot a les classes populars. Això va significar un deteriorament de la seva qualitat de vida, i l'increment de la conflictivitat social. ### 3.5.7. La crisi de 1917 L'any 1917 tingué lloc una triple crisi: política, militar i social. De la crisi política ja n'hem parlat a l'apartat 2.3.5. * **a) Crisi militar** L'exèrcit espanyol comptava amb molts oficials i pocs soldats, a més a més de comptar amb avantatges pels militars de guerra (africanistes) en detriment dels peninsulars (amb salaris molt més baixos). El descontentament dels propis militars es tradueix amb la creació de les *Juntes de Defensa* (associacions de militars que reclamen l'augment dels salaris i l'oposició als ascensos per guerra, reivindicant l'antiguitat com a únic criteri). El 1917 redacten un manifest on culparan al govern dels mals de l'exèrcit i faran una crida a la renovació política. * **b) Crisi social: la vaga de 1917** Les condicions de vida dels obrers industrials, dels miners i dels jornalers del camp van empitjorar. Si tenim en compte, a més a més, que la guerra va comportar un augment del nivell de vida a les classes beneficiades pels negocis, entendrem encara millor la irritació del proletariat urbà, dels miners i dels jornalers, i també el ressò que hi va trobar la propaganda dels sindicats i els partits d'esquerra. Aquesta situació és a la base de la vaga general de 1917. La CNT i la UGT acorden signar un manifest per enviar al govern i aturar la pujada de preus ocasionada per la 1a Guerra Mundial. Convoquen una vaga general que ràpidament s'estén i adquireix un caràcter polític ja que reivindiquen la creació d'un govern provisional i la instauració d'una República. La vaga, però, no té l'èxit esperat i el govern ordena que s'aturi el moviment, causant prop d'un centenar de morts. La vaga doncs, fracassa per no aconseguir el suport suficient. La repressió va afeblir encara més el règim polític espanyol i va radicalitzar l'oposició obrera i la lluita sindical. ### 3.5.8. Congrés de Sants de la CNT (1918) Durant els anys posteriors a la 1GM va passar de 15.000 afiliats a 700.000 a finals del 1919. En aquest creixement hi va tenir un paper fonamental l'anomenat Congrés de Sants, celebrat el 1918 a Barcelona, en el qual es van crear els sindicats únics d'indústria amb al voluntat de substituir els antics sindicats d'ofici i de reafirmar l'apoliticisme i la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de forces polítiques o de representants de l'Estat. Cal destacar que dintre de la CNT hi havia diferents opinions sobre la manera de negociar amb la patronal, algunes més intransigents i altres més dialogant amb altres entitats polítiques i sindicals. ### 3.5.9. Vaga general 1919 (Vaga de la Canadenca) Els efectes de la crisi europea continuen i l'atur s'incrementa sobretot a partir de 1919. En aquest any tingué lloc la famosa Vaga de la Canadenca, una empresa barcelonina relacionada amb el sector elèctric. La CNT aconsegueix que la vaga s'estengui i es fa general. La patronal i el comitè de vaga signen un acord consistent en una sèrie de millores salarials i la jornada de 8 hores. ### 3.5.10. Els lock out, el pistolerisme i la llei de fugues Des de la Patronal s'utilitzà el lock out consistia en el tancament de les empreses per tal de doblegar els vaguistes, amenaçant-los de tancar totes les fàbriques si no tornaven a la feina. La branca més radical de la CNT atemptà contra autoritats, patrons, encarregats i obrers d'altres tendències ideològiques, i per contrarestar-ho, la patronal va fomentar els Sindicats Lliures (1919) que comptaven amb la complicitat de la policia i estaven finançats pels propis patrons. Es dedicaven a atemptar contra la classe obrera, principalment militants de la CNT. A partir de 1920 els atemptats contra la classe obrera es van fer selectius i es va aplicar la llei de fugues, que permetia a la policia i a la Guardia Civil disparar contra els detinguts que intentessin fugir. Aquesta situació d'acció-reacció i l'augment del nombre d'atemptats per una i altra banda desemboquen en un període conegut com l'època del pistolerisme que significà l'escapçament del moviment sindical. ### 3.5.11. El desastre Annual El 1920 al voltant de Melilla, les tribus rifenyes hostilitzaven l'exèrcit espanyol. Un any més tard, el general Silvestre, va iniciar una ofensiva cap a l'interior del territori, contra una cabila (tribu) encapçalada per Abd-el-Krim. L'exèrcit espanyol fou derrotat a Annual, i Espanya va perdre tot el territori ocupat. El desastre d'Annual provoca un fort impacte en la opinió pública i es demana responsabilitats pels fets. La investigació es va anomenar "Expedient Picasso" i va treure a la llum grans irregularitats (corrupció i ineficàcia de l'exèrcit espanyol). El 1923 els governs inestables i una tensió social greu, i la por que repercutís en la figura del monarca, alguns sectors de la dreta i de l'exèrcit es mobilitzen, i la dictadura militar es fa imminent. ## 4. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) ### 4.1. Causes de la dictadura L'arribada de la dictadura de Primo de Rivera va ser causada per diferents factors: ### 4.1.1. Conseqüències del desastre d'Annual La derrota d'Espanya davant els independentistes marroquins (1921) va contribuir a dividir encara més els polítics i l'opinió pública espanyola entre els partidaris i els detractors de la guerra. L'estament militar, per la seva banda, també estava dividit i només coincidia en el rebuig dels polítics. La investigació sobre les responsabilitats del desastre, exigida per les forces d'esquerra al Congrés dels Diputats (el que es coneix com a Expedient Picasso) va treure a la llum grans irregularitats i va implicar polítics importants, militars i fins i tot el mateix rei; cosa que va trasbalsar l'opinió pública. ### 4.1.2. Agitació social S'incrementen les vagues promogudes per sectors obrers (destaca la vaga general de 1919) i atemptats terroristes contra empresaris (que semblava que desembocarien en una revolució social) i l'ambient de perill continu en el món laboral propiciat pel pistolerisme (empresaris que comptaven amb sicaris que mataven "a sou" a sindicalistes i/o treballadors rebels). ### 4.1.3. Crisi política El període 1918-1923 es va caracteritzar per la decadència dels partits polítics dinàstics i la inestabilitat governamental. Després de la crisi de 1917, es va intentar formar diversos governs de concentració nacional amb la presència dels líders de tots els partits, llevat de les esquerres i dels republicans. L'entesa, però, va ser impossible i aquests governs es desfeien al cap de pocs mesos, en part per les reivindicacions autonomistes catalanes, que no van ser ateses, tot i que la Lliga i el mateix Cambó van participar en aquests governs. El sistema polític es veia molt compromès al sortir a la llum el sistema de frau electoral i corrupció dels dos partits dinàstcs principals (conservador i liberal). ### 4.1.4. Creixent presència dels militars a la vida política L'ambient encara *s'enrareix* més amb la presència continuada i en augment dels militars en al vida política. ### 4.2. El cop d'Estat Primo de Rivera no era feixista al principi, i provenia en bona part del regeneracionisme, i la seva dictadura es justificava com a un període molt breu (només de 3 mesos) que posés ordre al país. A la pràctica, la dictadura durà