Anatomia del Sistema Respiratori

El diafragma és un múscul en forma de cúpula que separa la cavitat toràcica de l'abdominal. Durant la inspiració, el diafragma es contrau i s'aplana, augmentant l'espai a la cavitat toràcica i permetent que els pulmons s'expandeixin. A l'expiració, el diafragma es relaxa i torna a la seva forma de cúpula original.

La llei de Laplace explica la relació entre la tensió superficial d'un alvèol i el seu radi. Els alvèols més petits tenen una major tensió superficial i necessiten més pressió per a romandre oberts. Els alvèols grans tenen menys tensió superficial i necessiten menys pressió.

El factor surfactant és una substància que es troba als alvèols pulmonars i que disminueix la tensió superficial. Això facilita l'obertura dels alvèols i redueix la pressió necessària per a mantenir-los oberts.

La ventilació col·lateral és un mecanisme que permet que l'aire es mogui entre els alvèols i els bronquíols. Aquest mecanisme és important per a obrir alvèols que s'han tancat.

Els punts d'igual pressió són punts on la pressió bronquial s'iguala a la pressió pleural. En aquests punts, els bronquíols es poden tancar, dificultant o impedint la sortida de l'aire dels pulmons.

En la inspiració, la pressió de l'aire del pulmó es torna negativa respecte a la pressió atmosfèrica. Això crea una força que aspira l'aire als pulmons. En l'expiració, la pressió del pulmó es iguala a la pressió atmosfèrica i l'aire surt.

La pleura és una membrana que envolta els pulmons. La pressió negativa de la pleura ajuda a mantenir els pulmons oberts. Quan la pressió de la pleura augmenta, pot causar col·lapse pulmonar.

L'expiració normalment és passiva, és a dir, no requereix un esforç muscular, ja que la relaxació dels músculs de la respiració permet que els pulmons tornin a la seva posició inicial. En un esforç respiratori, la exhalació esdevé activa i es pot generar amb l'ajuda dels músculs abdominals.

El sistema cardiovascular és un circuit tancat que transporta la sang a tot el cos, permetent l'intercanvi de gasos, l'eliminació de metabòlits, la regulació de la temperatura, la defensa del cos i el manteniment del medi intern.

Les artèries transporten la sang des del cor cap als teixits, independentment del seu contingut en oxigen.

Les venes transporten la sang des dels teixits cap al cor.

La circulació major (o sistèmica) porta la sang oxigenada als teixits del cos.

La circulació menor (o pulmonar) porta la sang desoxigenada als pulmons per a l'intercanvi de gasos.

S'origina per eritropoesi, el seu volum és de 4-5 litres en dones i 5-6 litres en homes, el seu pH és de 7.35 a 7.45 i és 5 vegades més viscós que l'aigua.

El cor està situat al mediastí mig, una zona del tòrax entre els pulmons. Està envoltat pel pericardi, un sac que protegeix el cor i permet el seu moviment sense fricció.

El miocardi és la capa muscular del cor, responsable de la seva capacitat contràctil. El ventricle esquerre és més potent que el dret, ja que ha de bombar la sang a tot el cos.

Un baix índex de massa corporal pot ser un factor que augmenta el risc de morir.

El drenatge pulmonar s'ha de fer sempre en pacients amb problemes respiratoris, però l'exercici pot auxiliar el procés.

La hipertensió pulmonar es defineix com una pressió arterial pulmonar igual o superior a 20 mmHg.

El tractament per l'hipertensió pulmonar inclou mesures generals, medicaments i, en casos greus, un trasplantament.

La síndrome d'apnea obstructiva del son (SAHOS) es caracteritza per l'obstrucció de la via aèria superior durant el son.

La relaxació del múscul geniglós provoca la caiguda de la llengua, bloquejant la via aèria durant el son.

La SAHOS pot causar hipoapnees (disminució del flux d'aire) o apnees (interrupció total de la respiració).

El tractament per a la SAHOS inclou la pressió positiva (CEPAP), la pèrdua de pes i l'exercici cardiovascular en casos lleus o moderats.

La pressió sistèmica és la pressió arterial que s'exerceix sobre les parets de les artèries quan el cor es contrau (sístole) i representa la força màxima que s'exerceix sobre les parets de les artèries. La pressió diastòlica és la pressió arterial que s'exerceix sobre les parets de les artèries quan el cor es relaxa (diàstole) i representa la força mínima que s'exerceix sobre les parets de les artèries.

La hipoxia és una deficiència de l'oxigen a nivell de teixits. Pot ser causada per una varietat de factors, incloent una disminució de la concentració d'oxigen a l'aire inspirat, una reducció de la capacitat de la sang per transportar l'oxigen o una disminució del flux sanguini a els teixits.

L'hipoxèmia és una disminució de la concentració d'oxigen en la sang arterial, menor que la normal.

La vasoconstricció és un estret de vasos sanguinis. Aquesta és una reacció natural del cos a l'hipoxia que ajuda a redistribuir el flux sanguini a les zones del cos amb una major necessitat d'oxigen. En el pulmó, els vasos sanguinis es constreuen a les zones amb baixa concentració d'oxigen, provocant la redistribució de la sang cap a zones amb una major concentració d'oxigen.

La vasodilatació és l'expansió dels vasos sanguinis. Aquesta reacció del cos a l'hipoxia ajuda a augmentar el flux sanguini a les zones del cos amb una major necessitat d'oxigen. En el context sistèmic, la vasodilatació pot contribuir a augmentar el flux sanguini a les zones on l'oxigen és escàs.

L'intercanvi de gasos és el procés pel qual l'oxigen passa des dels alvèols pulmonars als vasos sanguinis i el diòxid de carboni passa des dels vasos sanguinis als alvèols. Aquest procés s'aconsegueix per difusió, des de zones amb major concentració a zones amb menor concentració.

El coeficient de difusió és una mesura de la facilitat amb la qual una substància pot difondre a través d'una membrana. El coeficient de difusió per al diòxid de carboni és més gran que el de l'oxigen. Això ens diu que el diòxid de carboni pot difondre més fàcilment a través de la membrana que l'oxigen.

El rentat nasal és una tècnica per a netejar les vies respiratòries superiors, ja que elimina el moc de la zona més anterior de la via respiratòria.

Aquesta tècnica es pot realitzar amb una pera nasal, introduint el suero pel nas per a netejar els mocs.

La desobstrucció rinofaríngea retrògrada (DRR) és una tècnica que s'aplica per a netejar la zona posterior de la via respiratòria.

La nasoaspiració activa (NA) és un mètode que s'utilitza per a extreure secrecions de la cavitat nasal.

Les tècniques de via aerea distal (VAD) es basen en inspiracions lentes amb molt aire.

Les tècniques de via aerea superior (VAS) es basen en inspiracions ràpides amb poc aire.

La bronquiolitis, el catarro de vies altes i la rinitis són malalties comunes que poden cursar amb hipersecreció a nivell de la via aerea superior.

Aquesta tècnica s'utilitza per a observar els crujidos, que indiquen possible mucositat a la zona.

Tècnica respiratòria que busca afavorir la ventilació col·lateral augmentant el volum pulmonar. Inclou inspiracions lentes i profundes, amb una pausa inspiratòria i una expiració amb llavis fruncits.

Tècnica de ventilació mecànica que consisteix en una sèrie de fases (inspiració lenta, pausa inspiratòria i expiració ràpida) per a augmentar el volum pulmonar i ajudar a obrir alvèols.

Aparell que ajuda els pacients a respirar més profundament, assolint un volum inspiratori més gran i ajudant a obrir alvèols.

L'EDIC és una tècnica respiratòria, mentre que la hiperinsuflació és una tècnica de ventilació mecànica. Totes dues tenen com a objectiu augmentar el volum pulmonar i millorar la funció respiratòria.

La hiperinsuflació pot ser perillosa per a pacients amb malalties pulmonars com l'enfisema, ja que pot provocar un augment de la pressió en els alvèols.

Les posicions que facin que el cos es tiri cap endavant i fixin les extremitats superiors faciliten la respiració abdominal i la descendent del diafragma.

L'EDIC és útil per a pacients amb pèrdues de volum pulmonar, pneumònies, atelectàsia i intervencions quirúrgiques de l'abdomen o tòrax.

L'EDIC està contraindicat en casos d'inestabilitat hemodinàmica, dolor intens, hiperreactivitat bronquial important i quan no es pot realitzar la descendent del diafragma.

Tècnica que consisteix en inspirar lentament, mantenir la inspiració per un temps determinat i expirar ràpidament amb els llavis fruncits.

Posicions corporals que faciliten la respiració abdominal i la descendent del diafragma, ajudant a desbloquejar el diafragma.

L'EDIC és una tècnica respiratòria, mentre que la hiperinsuflació és una tècnica de ventilació mecànica. Ambdues tenen com a objectiu augmentar el volum pulmonar i millorar la funció respiratòria.

Augment de la pressió en els alvèols, pot ser perillós per a pacients amb malalties pulmonars com l'enfisema.

L'EDIC és útil per a pacients amb pèrdues de volum pulmonar, pneumònies, atelectàsia i intervencions quirúrgiques.

L'EDIC està contraindicat en casos d'inestabilitat hemodinàmica, dolor intens, hiperreactivitat bronquial important i quan no es pot realitzar la descendent del diafragma.

El cor és un òrgan muscular que bombeja la sang a tot el cos. Està format per quatre cambres: dues aurícules (superior) i dos ventricles (inferior). Les aurícules reben la sang i els ventricles la bombegen.

La diàstole és la fase de relaxació del cor, durant la qual els ventricles es omplen de sang. La sístole és la fase de contracció del cor, durant la qual els ventricles bombegen la sang a les artèries.

Les vàlvules cardíaques són estructures que regulen el flux de sang entre les cambres del cor. Hi ha quatre vàlvules: la tricúspide, la pulmonar, la mitral i l'aòrtica.

El ventricle esquerre és més potent que el dret perquè ha de bombar la sang a tot el cos, mentre que el ventricle dret la bombeja als pulmons.

L'ona P en un electrocardiograma reflecteix la contracció de les aurícules, el complex QRS la contracció dels ventricles, i l'ona T la relaxació ventricular.

Les artèries coronàries són els vasos sanguinis que irriguen el cor. Hi ha dues artèries coronàries: la coronària dreta i l'esquerra.

Un buff cardíac és un soroll anormal que es produeix per un flux turbulent de la sang a través d'una vàlvula cardíaca.

El cicle cardíac és el conjunt de processos que es produeixen en el cor des que comença un batec fins que comença el següent. Inclou la diàstole, la sístole i l'activitat elèctrica del cor.

La llei de Laplace estableix que la tensió superficial en un alvèol és inversament proporcional al seu radi. Això significa que els alvèols més petits tenen una major tensió superficial i necessiten més pressió per a romandre oberts.

El factor surfactant és un líquid que recobreix la superfície dels alvèols pulmonars i disminueix la tensió superficial. Això ajuda a mantenir els alvèols oberts i a prevenir el seu col·lapse.

La ventilació col·lateral és el moviment de l'aire entre els alvèols adjacents a través de petits canals. Aquest mecanisme permet que l'aire arribi als alvèols que estan parcialment tancats.

Els punts d'igual pressió són punts on la pressió a l'interior dels bronquíols s'iguala a la pressió a l'espai pleural. Aquests punts poden provocar el tancament dels bronquíols i dificultar l'expulsió de l'aire.

El diafragma és un múscul en forma de cúpula que separa la cavitat toràcica de l'abdominal. Quan es contrau (inspiració) s'aplana i permet que els pulmons s'expandeixin. Quan es relaxa (expiració) torna a la seva forma original.

La inspiració és el procés d'entrada d'aire als pulmons. Es produeix per la contracció dels músculs inspiratoris, com el diafragma i els músculs intercostals.

L'expiració és el procés de sortida d'aire dels pulmons. Es produeix per la relaxació dels músculs inspiratoris i la contracció passiva dels músculs expiratoris.

La pleura és una membrana que envolta els pulmons i la cavitat toràcica. La pressió negativa de la pleura ajuda a mantenir els pulmons oberts.

La prova de caminada de sis minuts és una prova submàxima que valora la capacitat d’un pacient de caminar la màxima distància possible en sis minuts. És un test senzill de realitzar, econòmic i reproduïble, i s’utilitza àmpliament en la investigació clínica.

Aquesta prova s’utilitza per a avaluar la força muscular dels membres inferiors, mesurant el nombre de vegades que un pacient pot aixecar-se d’una cadira en un minut.

Un dels objectius principals de l’entrenament de la força muscular perifèrica és conèixer la força màxima, o 1RM, que representa la càrrega màxima que una persona pot aixecar en una sola repetició.

Aquesta tècnica consisteix en realitzar el màxim nombre de repeticions d'un exercici amb un pes determinat fins al punt d'esgotament. Aquest mètode serveix per a avaluar la força muscular a través de la capacitat de realitzar repeticions.

Després de la intervenció quirúrgica, la mobilització precoç té un impacte positiu en la funció respiratòria del pacient. Asseure’s amb el capçal de la cama inclinat uns 30-45º ja millora la funció respiratòria.

La posició de decúbit dorsal/pronar és la última opció en casos crítics, quan el pacient està molt malalt. S’utilitza quan altres opcions de posicioment no són viables.

La desobstrucció rinofaríngea retrògrada (DRR) és una tècnica que s’utilitza per a netejar el moc de la zona posterior de la via respiratòria. Aquesta tècnica implica l’ús d’un aspirador per a extreure les secrecions acumuldes.

Les vibrisses són pèls que es troben a l'interior de les fosses nasals i serveixen per a filtrar l'aire i evitar que partícules grans arribin als pulmons. Aquestes actuen com a primer filtre de defensa.

Els cornets són estructures òssies que es troben a les fosses nasals i serveixen per a escalfar i humidificar l'aire inspirat. Aquests creen turbulències que permeten el contacte de l'aire amb la mucosa nasal, facilitant la seva humidificació i escalfament.

La faringe és un tub muscular que connecta la cavitat nasal, la cavitat oral i la laringe. Funciona com a via de pas per a l'aire inspirat i expiratori, però també per als aliments durant la deglució.

La laringe és un òrgan situat a la part superior de la tràquea, just a sota de la faringe. Conté les cordes vocals, que vibren per a produir sons. La laringe també conté una vàlvula que s'obre durant la respiració i es tanca durant la deglució per a evitar que els aliments arribin a la tràquea.

La tràquea és un tub cartilaginós que connecta la laringe amb els pulmons. Funciona com a via de pas per a l'aire inspirat i expiratori. La tràquea conté anells cartilaginosos que li donen rigidesa i l'ajuden a mantenir-se oberta.

Els bronquis són les branques que es divideixen de la tràquea i van als pulmons. Hi ha un bronqui dret i un bronqui esquerre. Els bronquis es divideixen repetidament en bronquíols, que porten l'aire cap als alvèols.

Els alvèols són els sacs microscòpics que es troben als pulmons. Aquests tenen una paret fina que permet que l'oxigen passi a la sang, mentre que el diòxid de carboni passa des de la sang als alvèols. Aquesta és la part del pulmó on es realitza l'intercanvi de gasos.

El factor surfactant és una substància que es troba als alvèols pulmonars i que redueix la tensió superficial. Aquesta substància facilita que els alvèols s'obrin i es mantinguin oberts, per tant redueix l'esforç respiratori.

Els pulmons disminueixen la freqüència respiratòria (hipoventilació) com a resposta a l'augment de la pressió parcial d'oxigen a la sang arterial (PaO2). Això passa perquè el cos ja no necessita tanta oxigenació a través de la respiració.

El diòxid de carboni (CO2) té un coeficient de difusió 20 vegades major que l'oxigen (O2). Això vol dir que el CO2 es difon amb més facilitat a través de la membrana alveolocapil·lar, mentre que l'O2 es difon a una velocitat molt més lenta. Per tant, la PaCO2 tendeix a ser més alta que la PaO2 a causa d'aquesta diferència en la difusió.

Una patologia intersticial augmenta el gruix del teixit que envolta els alvèols, augmentant la distància entre els alvèols i els capil·lars. Això redueix la difusió d'oxigen, però té poc efecte sobre la difusió del CO2. En conseqüència, la PaO2 tendeix a disminuir, mentre que la PaCO2 es manté estable o lleugerament augmenta.

La capacitat de transferència del CO2 (DLCO) és una prova que mesura la difusió de CO2 dels alvèols a la sang. Aquesta prova està afectada en casos d'ocupació alveolar i exsudat a causa d'una disminució en la superfície d'intercanvi de gasos. L'oxigen (O2) té dificultats a la seva difusió, mentre que el CO2 pot ser excretat amb certa facilitat.

L'enfisema pulmonar és una malaltia caracteritzada per la destrucció dels alvèols. Això comporta una disminució de la superfície d'intercanvi de gasos, impedint la difusió normal d'O2 i CO2. En conseqüència, la PaO2 disminueix notablement i la PaCO2 tendeix a augmentar, però no sempre.

L'espirometria forçada és un examen respiratori que permet mesurar el volum d'aire que els pulmons poden expulsar forçadament. Aquesta prova és útil per al diagnòstic de patologies pulmonars com l'asma i la MPOC.

El FEV1 és el volum d'aire que es pot expulsar en els primers segons d'una espiració forçada. La CVF o FVC és el volum total d'aire que es pot expulsar en una espiració forçada. La relació entre ells, FEV1/FVC, indica la quantitat d'aire expulsat durant el primer segon respecte al volum total.

La CVF depèn de la coordinació entre la musculatura respiratòria, la caixa toràcica i l'elasticitat dels pulmons. La relació FEV1/FVC determina si una patologia respiratòria és obstructiva o restrictiva. Una patologia restrictiva afecta la capacitat dels pulmons per expandir-se, mentre que una obstructiva afecta la capacitat de l'aire per sortir dels pulmons.

L'electrocardiograma (ECG) enregistra l'activitat elèctrica del cor, permetent observar l'estat del muscle cardíac.

L'ECG té elèctrodes que es col·loquen al pit (V1 a V6) i a les extremitats (quatre elèctrodes en forma de 'rana').

L'infart de miocardi és un procés agut que necessita una intervenció ràpida per minimitzar el dany al cor.

Un segment PR més llarg de 5 quadrats en un ECG pot indicar un problema al nòdul auriculo-ventricular.

Un complex QRS més curt de 3 quadrats en un ECG, pot suggerir una alteració del batec elèctric del ventricle (bloqueig de rama).

Un segment ST elevat en l'ECG indica la possibilitat d'un procés isquèmic, com un síndroma coronari agut.

La freqüència cardíaca en un ECG regular es calcula dividint 300 pel nombre de quadrats grans entre dues 'R' consecutives. Es mesura en batecs per minut.

Freqüència cardíaca inferior a 60 ppm (braquiardia) o superior a 100 ppm (taquicàrdia) pot ser anormal.

Aquesta és la vàlvula cardíaca que se separa els ventricles de les artèries aorta i pulmonar. Són vàlvules semilunars, que s'obren amb la sístole i es tanquen amb la diàstole.

Aquesta és la vàlvula cardíaca que se separa les aurícules dels ventricles. Són vàlvules auriculoventriculars, que s'obren amb la diàstole i es tanquen amb la sístole.

En aquesta malaltia de la vàlvula aòrtica, es produeix un augment de la pressió i un increment de la força del cor per a poder expulsar la sang, ja que la vàlvula no s'obre prou.

En aquesta malaltia de la vàlvula aòrtica, la vàlvula no tanca bé i la sang pot retornar al ventricle durant la diàstole, provocant un augment del volum del cor.

En aquesta malaltia de la vàlvula mitral, la vàlvula no s'obre prou i la sang no pot passar correctament de l'aurícula al ventricle, provocant un augment de la pressió al cor.

En aquesta malaltia de la vàlvula mitral, la vàlvula no tanca bé durant la sístole, permetent que la sang reflueixi de nou a l'aurícula, provocant un augment del volum del ventricle.

TAVI és un procediment mínimament invasiu que consisteix en la implantació d'una vàlvula aòrtica artificial a través d'un catèter.

La relació V/Q fa referència a la relació entre la ventilació i la perfusió dels alvèols. Idealment, hauria d'estar aproximadament a 1, però en algunes zones, la ventilació pot no ser suficient per a la perfusió, o al revés, creant un desequilibri en l'intercanvi de gasos.

La respiració, l'auscultació i les tècniques com la pico flux espiratori i la pico flux de la tos són fonamentals per avaluar la funció respiratòria dels nens.

L'auscultació permet escoltar els sons respiratoris i detectar anomalies com sibilàncies o crujits.

Els crujits fins indiquen atelectàsia i els crujits gruesos suggereixen obstrucció per secrecions.

Les sibilàncies, un so com un fiu, indiquen un estrenyiment de les vies respiratòries.

L'escala de Wang o d'obstrucció mesura la freqüència respiratòria, la presència de sibilàncies i el tiraje o retracció.

Les tècniques manuals de fisioteràpia respiratòria es basen en la modificació del volum d'aire, la velocitat, la fase respiratòria i la posició del pacient.

Els sistemes PEP ofereixen resistència a l'expiració, mantenint les vies respiratòries obertes i ajudant a eliminar les secrecions.

L'assistent de la tos ajuda a estimular la tos i a eliminar les secrecions però no substitueix les fases de la tos natural.

Les vibrisses són pèls que es troben a l'interior de les fosses nasals i serveixen per a filtrar l'aire i evitar que partícules grans arribin als pulmons. Aquestes actuen com a primer filtre de defensa.

La tos és un mecanisme natural que expulsa les secrecions de les vies respiratòries. Consisteix en un tancament de la glotis, una compressió abdominal i una expiració forçada que expulsa les secrecions.

La tècnica d’expiració forçada (TEF) genera un alt flux expiratori per a mobilitzar secrecions. És útil en pacients amb obstrucció de les vies respiratòries.

Els llavis fruncits allarguen la fase d'expiració, permetent una expulsió més efectiva de les secrecions de les vies respiratòries.

La compressió del tòrax facilita l'expulsió de les secrecions pulmonars. Es realitza pressionant la caixa toràcica per reduir el diàmetre de les vies respiratòries.

El xoc osmòtic consisteix en nebulitzacions amb substàncies hiperosmolars. Aquestes substàncies atrauen aigua, diluïnt les secrecions i facilitant la seva expulsió.

Les tècniques VAD (via aerea distal) consisteixen en inspiracions lentes amb molt aire. Aquestes tècniques ajudan a mobilitzar secrecions cap a la part central de les vies respiratòries.

Les tècniques VAS (via aerea superior) consisteixen en inspiracions ràpides amb poc aire. Aquestes tècniques ajudan a mobilitzar secrecions cap a la part superior de les vies respiratòries.

L'auscultació pulmonar permet sentir els crujits dels pulmons a través d'un estetoscopi. Aquests so poden indicar la presència de mucositat a la zona.

La compliància pulmonar fa referència a la facilitat amb què els pulmons s'inflen. Una alta compliància significa que els pulmons són fàcils d'inflar, mentre que una baixa compliància indica que costa més inflar-los.

La resistència respiratòria es refereix a la resistència que l'aire troba a la seva via de pas a través de les vies respiratòries. Una alta resistència respiratòria indica que l'aire troba més dificultats per entrar o sortir dels pulmons.

La pressió intrapleural és la pressió que es troba a l'espai entre les dues capes de la pleura, que envolta els pulmons. Aquesta pressió sempre és negativa, la qual cosa contribueix a mantenir els pulmons oberts.

La pressió trans-pulmonar és la diferència entre la pressió a l'interior dels pulmons i la pressió intrapleural. Aquesta pressió és la que manté els alvèols oberts i impedeix el seu col·lapse.

La prova de la caminada de sis minuts és un test que mesura la distància màxima que un pacient pot caminar en sis minuts. És un test simple que ajuda a avaluar la capacitat respiratòria.

La circulació sistèmica és un circuit tancat de sang rica en oxigen que circula per tot el cos, excepte els pulmons.

La circulació pulmonar és un circuit tancat de sang pobra en oxigen que circula entre el cor i els pulmons.

La vasoconstricció és un estrenyiment dels vasos sanguinis, que es produeix en resposta a la hipoxia per redistribuir la sang a les zones del cos amb una major necessitat d'oxigen.

La vasodilatació és una expansió dels vasos sanguinis, que permet que la sang circuli més lliurement en una determinada zona.

Els pulmons redueixen la freqüència respiratòria com a resposta a un increment de la PaO2. Això és perquè el cos ja no necessita tanta oxigenació a través de la respiració.

Un tipus de càncer de pulmó que representa el 75% de tots els casos de càncer de pulmó. Les cèl·lules són grans i de creixement lent, i són més sensibles a la quimioteràpia.

Un tipus de càncer de pulmó que representa el 20% de tots els casos de càncer de pulmó. Les cèl·lules són petites i de creixement ràpid, i són més sensibles a la radioteràpia.

Un sistema de classificació per al càncer que es basa en tres factors: T (grandària del tumor), N (presència o absència de nòduls limfàtics afectats) i M (presència o absència de metàstasi a altres òrgans).

Una patologia que afecta els canals de clor, causant la producció de moc més espès i enganxós. Això bloqueja les vies aèries, dificultant la respiració.