Tema A.4. Àmbit sociolingüístic PDF

Tema A.4. Àmbit sociolingüístic La sociolingüística és una disciplina que estudia l’ús lingüístic condicionat pel context social, la inter- relació de la llengua amb la societat. 1. Història de la llengua El català és una llengua romànica que prové del llatí popular, parla...

Tema A.4. Àmbit sociolingüístic La sociolingüística és una disciplina que estudia l’ús lingüístic condicionat pel context social, la inter- relació de la llengua amb la societat. 1. Història de la llengua El català és una llengua romànica que prové del llatí popular, parlat, portat al territori pels soldats i mercaders, i no pas del llatí culte o literari. El llatí popular és l’element bàsic en la formació del català. En l’actualitat hi ha nou llengües romàniques: el català, el castellà (o espanyol), el francès, el galai- coportuguès, l’italià, l’occità (o provençal, al sud de França) –l’aranès n’és una variant geogràfica–, el retoromànic (al cantó suís dels Grisons), el romanès i el sard (a l’illa de Sardenya). A finals del segle xix es va extingir una llengua romànica, el dàlmata, parlada a les costes de l’est de la mar Adriàtica. El lleonès, l’aragonès, el gascó i el francoprovençal es consideren llengües embrionàries. Els factors que fan possible la formació de la llengua catalana són: a) El substrat. Les llengües parlades pels pobles del territori abans de la conquesta romana. En trobem rastres en el lèxic i en la toponímia. Del cèltic: blat, maduixa, trencar, Besalú, Queralbs, Cadaqués,... De l’iberobasc: estalviar, esquerra, pissarra, Cardona, Àneu, Besora,... Del fenici, però, només n’han quedat topònims aïllats: Eivissa, Maó, Tagomago. b) El grau d’intensitat de la romanització. És a dir, de la implantació de la romanització –els Pirineus no van ser tan romanitzats com els territoris orientals de la península Ibèrica– i la pro- cedència dialectal i social dels colonitzadors. c) El superstrat. Les aportacions, especialment lèxiques, posteriors als romans de les llengües germàniques (blau, amanir, lleig, boig, bandera, espia, guàrdia, Albert, Enric, Campdevànol, Geltrú,...) i de l’àrab (setrill, rajola, aixeta, magatzem, gandul, arròs, sucre, Borja, Ràfols, Altafulla, Borges,... ); i la influència de les llengües veïnes: occità (clatell, oreneta,...), castellà (buscar, borratxo,...), francès (menú,...), anglès (bar,...), etc. d) La vida política posterior a la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident. 1.1. Segles vii a xii: orígens i formació Segles vii i viii. En una evolució gradual i quasi imperceptible, la gent ja no parla llatí. Segles ix a xi. El poble ja parla català, però hi ha una situació de diglòssia; és a dir, la convivència de dues llengües en què una, la llengua A (alta, amb més prestigi, en aquest cas el llatí), expressa tots els 38 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic àmbits de poder –administració, ensenyament, literatura, comerç, usos públics– i l’altra, la llengua B (baixa, amb menys prestigi, en aquest cas el català), només s’usa en els àmbits privats. Ara bé, el llatí dels documents s’impregna de l’oral, la qual cosa es reflecteix en textos plens d’interferències, tant lèxiques com sintàctiques. Ja és un llatí allunyat del clàssic. Com que la immensa majoria de la població és analfabeta i no entén el llatí culte, al Concili de Tours (813), l’Església mana oficialment als sacerdots que prediquin en la llengua del poble perquè se’ls entengui. Segle xii. És l’època d’expansió territorial i dinàstica. S’inicien la Corona d’Aragó i el català escrit. Els primers textos escrits en català que es coneixen són de la segona meitat d’aquest segle: Forum Iudiciorum. Codi de lleis visigòtic escrit en llatí, del qual coneixem la traducció d’un petit fragment al català. Les Homilies d’Organyà. Primer text escrit en català. Són vuit fulls d’un sermó en prosa, on l’autor comenta passatges de l’Evangeli. 1.2. Segles xiii a xv: expansió i consolidació Segle xiii. El naixement de la prosa literària catalana comença a la segona meitat del segle xiii, amb l’obra extraordinària del mallorquí Ramon Llull. L’hegemonia política i l’afermament de la Corona (con- questes de Mallorca, València i Sicília) consolidaran una consciència d’identitat i convertiran la llengua en un factor de coherència cultural i política. D’aquest període, cal destacar-ne que: a) Els textos poètics s’escriuen en occità. b) Els textos jurídics i comercials s’escriuen en català. Són els Usatges de Barcelona, els Furs de València, el Llibre de les Costums de Tortosa i les Ordenances dels corredors de la Llotja. c) El creador de la prosa literària i científica catalana és Ramon Llull (1232-1315), escriptor, filòsof, místic i missioner. La raó per la qual usa el català és perquè té la voluntat de difondre entre el poble diverses branques del saber i evitar restringir la seva obra a l’estament culte, als eclesi- àstics. El català serà un instrument normal de comunicació i una eina útil en l’expressió culta. La seva obra és clau en la història del català i del pensament europeu. Per exposar les seves doctrines intervé en concilis i universitats, visita corts papals i reials i escriu unes 250 obres d’un ventall molt variat de temes científics, filosòfics, teològics i literaris. El Blanquerna, Arbre de Ciència, Llibre de Contemplació de Déu, Llibre de l’Ordre de Cavalleria... són algunes de les seves obres més conegudes. d) En aquest segle s’escriuen dues de les quatre grans cròniques que historiaven fets contem- poranis o immediatament anteriors. Des del punt de vista lingüístic són de gran interès, perquè amb elles la prosa catalana assoleix la maduresa. La Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts (cap al 1274), que es presenta com a autobiogràfica, va ser dictada pel mateix rei. És la història del rei Jaume I, que explica, amb una llengua viva i fluida, amb força i espontaneïtat, grans gestes amb fragments d’exaltació militar, didàctics i religiosos. La Crònica de Bernat Desclot (1288) narra els fets des de la formació de la Corona d’Aragó fins a la mort de Pere el Gran. El protagonista, però, és Pere el Gran i els fets que va viure: la inter- venció de la casa reial a Itàlia, la invasió de Catalunya pels francesos i l’alliberament per part del monarca, el qual tindrà una dimensió d’heroi d’epopeia. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 39  A.4. Àmbit sociolingüístic Segle xiv. És l’inici dels moments més brillants de la literatura catalana, que coincideix amb les con- questes de Sardenya i Grècia. Pere el Cerimoniós va ser el primer rei català que va intuir l’estret lligam entre el poder i la llengua. Aquesta interrelació s’estendrà per tots els territoris dominats per la Corona i la llengua catalana arribarà a ser una de les llengües més esteses i difoses. D’aquest període, cal destacar-ne que: a) S’escriuen les altres dues grans cròniques. La Crònica de Ramon Muntaner (1325), la més extensa, que narra els fets de cinc regnats: des de Jaume I fins a la coronació d’Alfons III el Benigne. És la que té més nom i fama. Muntaner, que era gironí, hi exalta, en primera persona i en un to col·loquial i viu, com si es tractés d’una conversa, la monarquia, els catalans, Catalunya i la llengua catalana. La Crònica de Pere el Cerimoniós (1386), en set llibres, narra els fets succeïts des de part del regnat d’Alfons III el Benigne, el seu pare, fins al seu regnat. El més notori és la narració que hi fa de la reincorporació del Regne de Mallorca, dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, i de la guerra contra la noblesa aragonesa rebel. És un autèntic dietari molt individualitzat. S’hi pretén justificar i defensar la seva actuació. La llengua és menys viva que la de les altres cròniques, és més elevada i acurada, més oficial. b) Es reforma la Cancelleria reial durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Aquest organisme administratiu i burocràtic té la tasca de redactar els documents oficials de la Corona, que són considerats models de bona escriptura; un model d’escriptura acadèmica que avui anomenaríem llengua estàndard, perquè codifica i unifica la llengua a tot el territori. La Cancelleria reial és el gran centre del nou corrent cultural i literari, de l’humanisme, a Catalunya. c) Possiblement la figura més destacable de la Cancelleria és Bernat Metge (1340/46-1413), secretari de dos monarques, Joan I i Martí I. Va ser acusat de traïció i processat, fins que Martí I li va fer confiança. És el primer escriptor que tradueix obres clàssiques, que escriu amb mires exclusivament literàries i que incorpora l’humanisme. Arran del seu processament escriu Lo somni (1399), que és la primera obra humanística a Espanya: una mostra del triomf de la raó sobre l’obscurantisme. Al llarg del segle xiv i inici del xv, en les relacions formals (administració, cort pontifícia, ciència, pensa- ment i literatura) s’usa el català com a llengua de prestigi. En les relacions informals de la vida íntima i familiar s’usa exclusivament la llengua catalana. La poesia, però, es continua escrivint en occità, o en un català occitanitzant. Segle xv. Ha estat qualificat de “segle d’or” de la literatura catalana. El corrent cultural que condiciona el segle xv és l’humanisme, que sorgeix de la nova situació socio- política i religiosa del segle xiv i que representa una manera diferent d’entendre la vida, i de viure-la. Ara els valors medievals entren en crisi. I amb l’evolució de l’humanisme s’arriba al Renaixement, als temps moderns. La invenció de la impremta a mitjan segle xv permet que la cultura escrita es divulgui i que augmenti la demanda de llibres. S’escriuen les grans novel·les de la literatura medieval catalana i s’assoleixen moments d’esplendor amb: a) Ausiàs March. És el primer poeta que trenca definitivament amb la poesia trobadoresca. Escriu més de deu mil versos plenament en català. b) Joanot Martorell. És l’autor de la novel·la profana més llegida durant el segle xv, Tirant lo Blanc, considerada l’obra mestra de la narrativa medieval catalana i universal. 40 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic c) Roís de Corella. Humanista, prosista i l’últim gran poeta de la literatura clàssica catalana. Poc llegit, però. d) Jaume Roig. Autor de la novel·la en vers, de caràcter misogin, l’Espill o Llibre de les dones, de més de setze mil versos, escrita amb un llenguatge extraordinàriament ric i popular. e) La novel·la cavalleresca i anònima Curial e Güelfa. Amb un llenguatge refinat i popular, la influència italiana hi és present en el vocabulari. La unió dinàstica amb els Trastàmara (1412) no va tenir, en principi, cap repercussió immediata en l’àmbit lingüístic ni va alterar la condició del català. Els tres primers reis s’esforçaran a mantenir el català com a llengua cortesana, en convivència amb el castellà, el llatí i l’italià. Ara bé, la llengua dels monarques i de la cort és el castellà, la qual cosa provocarà el procés de canvi lingüístic. Per al poble, però, el castellà era una llengua desconeguda al segle xv. Alfons el Magnànim, de gran formació humanística, va ser un gran mecenes del Renaixement. El 1443 va conquerir Nàpols i va instal·lar-hi la cort, en què el castellà va ser la llengua de prestigi, cosa que va provocar la tendència al bilingüisme. El rei, atret per la grandesa clàssica, no va mostrar gran atenció per les lletres catalanes, que van haver de seguir el seu camí sense l’ajut reial. Si en la primera meitat del segle el català s’usa plenament en els àmbits formal i informal, en la segona meitat comença a aparèixer el castellà en l’àmbit culte o formal. 1.3. Segles xvi a xviii: retrocés de la llengua És una època de retrocés de la llengua catalana, perquè hi ha una pèrdua de consciència lingüística, no es produeixen tantes obres cultes i de creació com al segle anterior, i perquè la Corona d’Aragó queda lligada definitivament al projecte de monarquia dels Reis Catòlics. Segles xvi i xvii. Fins al darrer terç del xvii, l’ús social de la llengua, però, es manté ben viu en les re- lacions familiars, a l’església, a l’administració, a l’escola, en els llibres tècnics i d’història, en els llibres de comptes públics i privats, en els documents notarials, en els testaments... El castellà es va introduint durant aquests dos segles a partir d’uns fets que n’acceleren la presència: a) La influència de la cort castellana. L’aristocràcia catalana s’anirà castellanitzant fora i dins del territori. b) L’esplendor de la literatura castellana. Alguns escriptors canvien la llengua catalana per la castellana, per exemple Joan Boscà, a causa de l’enlluernament que produeixen el Renaixement i el barroc castellà, de noms com ara Cervantes, Lope de Vega, Quevedo... c) La impremta. La producció de llibres en castellà desplaça de mica en mica els catalans per una qüestió de mercat. d) Les guerres. La Guerra de les Germanies (1519-1523). Els agermanats (camperols, artesans i burgesos) són vençuts per l’aristocràcia, i els vencedors fan servir el castellà per distingir-se’n. e) La inquisició. Va ser un factor castellanitzant perquè redactava els document en castellà. El català havia aconseguit mantenir-se amb normalitat com a llengua de l’administració fins al darrer terç del segle xvii. A partir d’ara, l’administració deixa d’usar-lo a causa de la presència del funcionariat castellà, de la inquisició, de l’adhesió de les classes altes al castellà i del prestigi que té aquesta llengua davant dels estaments burgesos i populars. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 41  A.4. Àmbit sociolingüístic S’anirà consolidant una forta diglòssia del català (llengua B) respecte al castellà (llengua A). Si bé durant el Renaixement Espanya (Antonio de Nebrija), Itàlia i França regulen gramaticalment les seves llengües, el català no té cap regulació gramatical, cosa que amb el temps provocarà que hi hagi una crisi de consciència lingüística unitària. S’hi perd la confiança. Hem de destacar: a) Cristòfor Despuig. El tortosí va escriure Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) en català, en què denuncia la situació esmentada. b) La literatura popular: romanços, cançons, literatura eròtica de difusió privada i anònima i dietaris personals se segueixen fent en català. c) De la producció culta al segle xvi, cal destacar-ne, entre d’altres, Pere Serafí, C. Despuig i Joan Timoneda; i, de la del segle xvii, la poesia del rector de Vallfogona i de Francesc Fontanella. El 1659 Castella i França signen el Tractat dels Pirineus, pel qual el Rosselló (el Conflent, el Capcir, el Vallespir) i la meitat de la Cerdanya passen a sobirania francesa. En aquests territoris de seguida es va prohibir el català en l’ensenyament, i el 1700 se’n va prohibir l’ús en els documents públics amb un edicte de Lluís XIV. Segle xviii. La Guerra de Successió (1702-1714), i el seu desenllaç, marquen l’inici d’una nova etapa. Guanyada la guerra pels partidaris de Felip d’Anjou, es dicten els decrets de Nova Planta, que anul·len l’oficialitat del català i el prohibeixen: el 1707 a València, el 1715 a les Illes Balears (excepte a Menorca, sota dominació anglesa) i el 1716 al Principat de Catalunya. Així, es va obrir el mercat de treball per als funcionaris castellans. La seva presència en tots els àmbits de l’administració pública va servir perquè la castellanització fos eficaç. A partir d’aquest moment, tindrà lloc una forta repressió lingüística. Es reprimeixen les universitats, acadèmies i societats; s’aboleix el règim jurídic propi, i desapareixen les institucions d’autogovern (Corts, Generalitat, Consell de Cent, jurats municipals, autonomia monetària i fiscal, etc.). Al llarg dels segles xviii i xix aniran apareixent nous decrets i mesures per prohibir el català a l’escola, als tribunals civils i eclesiàstics, al teatre, als llibres de comptabilitat... Ara bé, la major part de la població era analfabeta i no entenia cap altra llengua que no fos la catalana. Durant el segle il·lustrat, els intel·lectuals catalans van mantenir posicions lingüístiques diferents. Uns feien judicis despectius sobre la llengua catalana (Antoni de Capmany), d’altres defensaven l’idioma en l’ensenyament (Baldiri Rexach) i d’altres argumentaven la seva defensa amb apologies certament pintoresques, més aviat arqueològiques. S’han de remarcar, però, els estudis gramaticals i lèxics (Carles Ros, Josep Ullastre...) en forma de diccionaris i tractats d’ortografia que, malgrat tot, van aparèixer durant la Il·lustració. Aquestes obres representaran l’estadi precientífic de l’estudi del català. Quant a la literatura, hem de destacar: a) Els seixanta volums de la monumental obra del Baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada, Calaix de sastre (1769-1816). Hi descriu la vida quotidiana de l’època. b) El menorquí Joan Ramis i Ramis, autor de dues peces teatrals: Lucrècia (1769) i Rosaura (1783). c) Diversos cicles de poesia i teatre popular. 42 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic 1.4. Segle xix: recuperació lingüística És el període en què, malgrat que es manté la situació de diglòssia respecte al castellà en la primera meitat del segle xix, a partir de la segona meitat hi ha una represa de consciència nacional, i els intel· lectuals i la burgesia, enfortida per la industrialització, volen recuperar els signes d’identitat. El naixe- ment d’un moviment literari renovador, la Renaixença, gestat per la burgesia, i l’aparició del catalanisme polític faran possible que el poble català tingui una nova consciència lingüística. El 1833 marca l’inici simbòlic de la Renaixença, amb la publicació del poema La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. El moviment cultural arreu d’Europa és el Romanticisme, que reivindica el retorn a l’esplendor de l’edat mitjana, i és aquí on Catalunya retroba el seu passat gloriós. La burgesia, l’aristocràcia i l’església, a partir de la segona meitat del segle xix, es posaran d’acord per canviar la realitat sociolingüística. Les classes populars, però, no havien abandonat mai la seva llengua. Els objectius de la Renaixença són: a) Reconstruir l’edat mitjana, l’època de màxima esplendor. b) Divulgar els clàssics medievals. c) Recollir la literatura popular. d) Potenciar tots els gèneres literaris. e) Crear noves institucions i potenciar les existents. f) Normativitzar la llengua i normalitzar-la. L’any 1859, Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull restablei- xen els Jocs Florals, peça clau en la restauració de la llengua. En aquests certàmens poètics queda manifest l’estat caòtic de la llengua i es pren consciència que cal codificar-la i normativitzar-la; és a dir, crear uns codis i unes normes. Al llarg del segle aniran apareixent un gran nombre d’estudis i diccionaris que s’esforçaran per codificar la llengua. Ara bé, els seus autors no tenen una formació adequada i s’hi poden trobar força limitacions. A la fi de segle, la revista L’Avenç hi juga un paper molt important, perquè inicia una campanya de recomanacions lingüístiques que tenen un ressò considerable i posen les bases de les Normes orto- gràfiques que publicarà l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1913. Recomanaven: a) Acabar amb l’anarquia ortogràfica i publicar un nou diccionari. b) Unificar els dos models de llengua, la culta i la popular. c) Depurar el lèxic. S’iniciarà el catalanisme polític: Valentí Almirall publica el 1886 Lo catalanisme, i Unió Catalanista pre- senta un projecte d’autonomia el 1892, les Bases de Manresa. Entre les figures literàries destaquen: a) Jacint Verdaguer (1845-1902), poeta de gran qualitat (L’Atlàntida, Canigó...), assagista, prosista i recreador de la llengua. b) Àngel Guimerà (1845-1924), dramaturg i poeta. c) Narcís Oller (1846-1930), primer novel·lista modern català. Hi consolida el gènere. d) Frederic Soler (Pitarra), dramaturg. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 43  A.4. Àmbit sociolingüístic 1.5. Segle xx i xxi: la normativització Període 1900-1939. Significa la codificació de l’estàndard i l’ús social de la llengua, a partir d’una sèrie de fets decisius per a l’estudi científic del català: 1906. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a iniciativa de Mossèn Antoni M. Alcover, de gran ressò popular, amb molt d’èxit i la inscripció d’uns 4.000 congressistes procedents tant de tot l’àmbit lingüístic català com de l’àrea internacional. Hi va haver tres seccions d’estudi: la filologicohis- tòrica, la literària i la sociojurídica. 1907. Enric Prat de la Riba és elegit president de la Diputació de Barcelona i funda l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). A la Secció Filològica és on Pompeu Fabra du a terme la seva obra. 1913. Pompeu Fabra publica les Normes ortogràfiques. Les signen tots els membres de la Secció. 1917. Pompeu Fabra publica el Diccionari Ortogràfic. 1918. Pompeu Fabra publica la Gramàtica Catalana a partir dels criteris següents: a) La llengua havia de ser clara i lògica. b) Havia de reflectir la llengua parlada. c) Havia de ser harmònica amb les altres llengües romàniques d’Europa. d) Havia de ser supradialectal, que pogués ser reconeguda des de cada variant geogràfica. e) Havia de ser moderna i de cultura. 1926. Inici de la publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), de Mossèn Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll. 1931. Instauració de la II República. S’aconsegueixen avenços en la normalització lingüística: l’ense- nyament a les escoles i la difusió en els mitjans de comunicació de premsa i ràdio. F. B. Moll publica l’Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut. 1932. Pompeu Fabra publica el Diccionari General de la Llengua Catalana. Intel·lectuals i escriptors valencians accepten les normes de Fabra: Normes de Castelló. Període 1939-1975. El franquisme i la persecució del català. Nova repressió de la cultura catalana: es prohibeix l’ús del català en tots els àmbits públics. Les ins- titucions catalanes s’aboleixen (Generalitat, IEC, etc.) i molts intel·lectuals han de fugir a l’exili, on es farà una tasca important de manteniment de la cultura. Al final del règim dictatorial hi ha una certa tolerància: tímida publicació de textos; apareixen revistes, editorials i noves generacions d’escriptors, i el 1961 es crea Òmnium Cultural, que comença a ensenyar el català. Període de 1975 fins avui. Amb la mort de Franco, comença la transició política, i s’instaura la democràcia, que marca la recupera- ció de les institucions nacionals, les quals retornen de l’exili. Com que ja s’havia fet la normativització de la llengua, és el moment d’iniciar la normalització del coneixement i de l’ús, a partir d’un nou marc legal. La segona meitat del segle xx és una etapa que destaca pels estudis sobre la llengua. Cal destacar-ne noms com ara Joan Coromines (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana,...), Francesc de Borja Moll (Gramàtica Catalana,...), Manuel Sanchis i Guarner (Aproximació a la història 44 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic de la llengua catalana,...), Enric Valor (Curs mitjà de gramàtica catalana,...), Antoni M. Badia i Margarit (Gramàtica històrica catalana,...), Germà Colón (El léxico catalán en la Romania), Joan Veny (Introduc- ció a la dialectologia catalana,...), Joan Solà (Estudis de sintaxi catalana,...), Gabriel Ferrater, Francesc Vallverdú, Lluís V. Aracil, Josep Ruaix,... 2. Varietats lingüístiques Una llengua no és mai uniforme ni fixa. Les varietats lingüístiques són les diferents modalitats d’una mateixa llengua. Per damunt de totes les varietats hi ha la varietat estàndard. Podem classificar les varietats segons els parlants o segons l’ús. 2.1. Segons els parlants 2.1.1. Varietats geogràfiques Les varietats geogràfiques, o dialectes, són el conjunt de trets lingüístics associats a l’origen geogràfic del parlant. En català hi ha dos grans dialectes: a) català oriental: rossellonès o septentrional, central, balear i alguerès, i b) català occidental: nord-occidental o lleidatà i valencià. La separació entre els trets lingüístics diferencials mai no són línies perfectes. Tenint en compte això, algunes de les diferències entre els dos grans blocs són: Oriental Occidental Les a i e àtones es pronuncien a i e respec- Fonètiques Les a i e àtones es pronuncien com a neutres. tivament. Les o i u àtones es pronuncien u. Les o i u àtones es pronuncien o i u respec- tivament. Morfològiques La primera persona del present d’indicatiu La primera persona del present d’indicatiu acaba en -u, -i o ø: jo cantu (escrit canto), acaba en -o o -e: jo canto, jo cante. jo canti, jo cant. El numeral dos no té femení. El numeral dos té femení: dues. Alguerès: forqueta, morro... Lleidatà: bajoca, mançana, panís, padrí/ina Lèxiques Balear: al·lot/a, capell, granera, torcar, ver... (avi/àvia)... Central: mandra, cartró... Valencià: prompte, xic, llevar, escurar... Rossellonès: pallago, ca, oliu, estela... 2.1.2. Varietats històriques Aquestes varietats es refereixen als trets lingüístics associats a l’origen cronològic del parlant. Per exemple, Ramon Llull (segle xiii), Ausiàs Marc (segle xv) i Quim Monzó (segle xx) són escriptors de la mateixa llengua, malgrat que hi hagi les diferències pròpies de l’evolució històrica. S’hi inclouen les generacionals. Per exemple, un avi i el seu net parlen la mateixa llengua amb solucions diferents: “no em destorbis” (avi) i “no em ratllis” (net). Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 45  A.4. Àmbit sociolingüístic 2.1.3. Varietats socials Aquestes varietats es refereixen als trets lingüístics associats a l’origen social del parlant. Aquestes varietats es poden minimitzar amb l’ensenyament de l’estàndard o pels mitjans de comunicació. 2.2. Segons l’ús: registres Parlem ara de varietats funcionals o registres, és a dir, el parlant, segons la circumstància o situació comunicativa, tria una determinada varietat funcional o una altra. Per triar o bé definir un registre, el parlant té en compte quatre factors: 1. El camp semàntic o tema, és a dir, la matèria de la qual es vol parlar o escriure, que pot ser més general o específic. Aquest és el factor principal dels llenguatges d’especialitat, que es caracteritzen per tenir un lèxic específic i precís. Per exemple, el llenguatge jurídic, el mèdic, l’administratiu o el policial. 2. El canal, és a dir, el parlant tria si fa servir un canal oral o un canal escrit, la qual cosa repre- senta solucions lingüístiques diferents. De vegades, hi ha textos escrits per ser dits (conferències, telenotícies) o textos escrits que imiten l’oral (teatre). 3. El grau de formalitat, que marca si el discurs del parlant és vulgar, col·loquial o familiar, es- tàndard, literari/culte/tècnic o científic. Per exemple, un parlant pot definir la mateixa realitat amb diferents solucions: “Aquest home porta una merda!”, “Aquest home va pet!” (vulgar); “Aquest home està borratxo” (col·loquial i estàndard); “L’individu presenta intoxicació etílica aguda” (culte). 4. La intencionalitat del parlant determina el tipus de text, ja sigui oral o escrit: conversacional, narratiu, descriptiu, argumentatiu, expositiu, instructiu, etc. 2.3. La varietat estàndard La varietat estàndard o comuna és la varietat que permet la intercomprensió entre les altres varietats d’una llengua, sobretot en els àmbits formals, és a dir, és una varietat supradialectal. És institucio- nalitzada, legitimada, codificada i normativitzada (però flexible). S’ensenya a les escoles i l’usen els mitjans de comunicació, l’administració i la ciència. L’estàndard en cap cas no comporta la renúncia a la riquesa de les altres varietats lingüístiques, i no s’ha d’equiparar llengua estàndard a llengua correcta (una solució pot ser correcta, però no estàndard). La varietat estàndard té cinc funcions: a) unifica, ja que és lligam entre les altres varietats; b) separa, ja que afirma la identitat d’una comunitat lingüística respecte a d’altres; c) dona prestigi; d) és participativa, ja que afavoreix la contribució en el món cultural i científic modern, i e) és marc de referència per als parlants. 3. La llengua aranesa 3.1. El règim especial d’Aran Al preàmbul de la Llei 1/2015, del 5 de febrer, del règim especial d’Aran, s’estableix que: Aran constitueix dins Catalunya una realitat nacional amb personalitat pròpia i diferenciada, fonamen- tada en el fet que la comunitat aranesa disposa d’una llengua i una cultura pròpies, comunes i com- 46 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic partides amb la resta d’Occitània, i, alhora, d’una antiga tradició d’autogovern fermament defensada pels aranesos al llarg del temps. L’occità, en la seva varietat aranesa, és la llengua pròpia d’Aran i esdevé un dels pilars i un dels trets fonamentals que configuren la identitat aranesa, tot emmarcant-la dins el fet nacional occità. El lligam emocional dels aranesos amb llur llengua i, alhora, la tenacitat a utilitzar-la, n’han permès, generació rere generació, la transmissió fins a l’actualitat, i l’han convertit en un dels elements més preuats i ex- cepcionals del patrimoni cultural d’Aran, que el poble i les institucions de Catalunya també reconeixen i valoren com a propi. La vinculació política i administrativa d’Aran amb Catalunya té els seus precedents més antics en els acords o tractats d’emparança o protecció reial acordats o renovats entre els representants d’Aran i els primers monarques de la Corona d’Aragó, especialment d’ençà de la segona meitat del segle xii. La recerca de la protecció reial dels monarques catalanoaragonesos va ésser buscada pels habitants d’Aran en la mesura que constituïa la garantia de la plena llibertat i autonomia, tant en l’àmbit personal com en el col·lectiu, i alhora, de l’exercici de l’antic dret i costum de gaudir lliurement de l’usdefruit dels boscos, aigües i muntanyes de la vall, base de la vida econòmica i essencials per a la supervivència quotidiana. Aquest impuls inicial per establir i estrènyer els lligams d’Aran amb la Corona d’Aragó es va reforçar i consolidar durant el regnat del rei Jaume I, el qual, amb el consentiment i l’ajut de la població aranesa, va voler mantenir sempre Aran dins els seus dominis i no el va incloure entre els territoris occitans a la sobirania dels quals va renunciar l’any 1259 a favor de la corona francesa, que es va apoderar de gran part d’Occitània d’ençà de la desfeta catalanooccitana a Muret (1213). L’antic pacte d’Aran amb els primers monarques de la Corona d’Aragó es va renovar l’any 1313, quan la vall va retornar al domini de la corona catalanoaragonesa després de trenta anys d’ocupació francesa. Amb motiu d’aquest retorn a la seva sobirania, el 23 d’agost de 1313 el rei Jaume II atorgà als habitants d’Aran l’anomenat privilègi d’Era Querimònia, verdadera carta magna de les llibertats araneses, que, durant més de cinc-cents anys, va esdevenir la principal base legal de l’ordenament polític, jurídic i administratiu aranès. Garantia de la seva plena llibertat i autonomia, tant a nivell personal com col·lectiu, la defensa dels seus privilegis i, alhora, del seu vincle amb la Corona d’Aragó i, dins d’aquesta, amb el Principat de Catalunya van esdevenir els dos principals objectius de la comunitat i les institucions araneses durant els segles posteriors. Així, l’any 1381, i a petició dels representants de la vall, el rei Pere III va establir de nou que aquesta no pogués ésser mai més separada de la corona reial ni tampoc del Principat de Catalunya, privilegi que posteriorment seria també confirmat per altres monarques de la seva nissaga. La plena incorporació d’Aran a Catalunya va ésser també sol·licitada pels síndics i procuradors de la vall l’any 1411 i fou referendada pel Parlament i les Corts catalanes. D’aquesta manera, les constitucions i altres drets catalans esdevingueren dret supletori dels privilegis de la vall i, en conseqüència, garantia també de la seva llibertat i autonomia davant les intromissions potencials del poder reial. Tot i formar part de Catalunya, Aran mantingué sempre la seva singularitat territorial i el sistema i rè- gim polític i administratiu heretats dels segles precedents, i gaudí d’un ampli marge d’autonomia en el govern dels seus afers interns. Com altres comunitats pirinenques, la base de l’organització política i administrativa tradicional ara- nesa fou sempre la casa. A nivell local, l’assemblea dels caps de casa administrava els afers de la comunitat i triava els seus representants, els anomenats cònsuls o còssos. Alhora, els pobles aranesos s’agrupaven en circumscripcions administratives més grans, anomenades terçons. Almenys des del Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 47  A.4. Àmbit sociolingüístic segle xiii i fins al segle xvi hi hagué tres terçons a la vall, i d’aleshores ençà sis (Pujòlo, Arties e Garòs, Castièro, Marcatosa, Lairissa i Quate Lòcs). Cada terçó triava també uns representants específics, anomenats consellers i prohoms. Fins al segle xv, de la reunió dels cònsols de tots els pobles de la vall i, alhora, dels seus consellers i prohoms, es formava la Cort o Consell General de la Vall, que constituïa la més alta institució de repre- sentació, govern i administració de la comunitat aranesa. El Consell General podia també triar delegats o representants del conjunt de la vall per a afers específics, els anomenats síndics. Tanmateix, des de principis de l’Edat Moderna, el dret d’assistència a les reunions del Consell General de la Vall va quedar restringit únicament als consellers i prohoms nomenats pels sis terçons que aleshores la conformaven. Amb la promulgació de les anomenades Ordinaciones, Pragmáticas y Edictos Reales del Valle de Aran, l’any 1618, per mandat del rei Felip III d’Espanya, la composició, el sistema d’elecció i la manera de funcionar d’arrel medieval del Consell General de la Vall van ésser pregonament modificats. D’aleshores ençà, la més alta institució de govern i representació de la comunitat aranesa restà integrada exclusi- vament per tretze membres: sis consellers, sis prohoms i un síndic general, tots ells triats per sorteig. La promulgació del Decret de Nova Planta l’any 1716, que tan advers fou per a les institucions i lliber- tats catalanes, no va afectar formalment Aran, que va mantenir el seu sistema polític i administratiu tradicional, per bé que molt minvat en la seva autonomia. Per mor d’això, el territori aranès no va restar integrat dins el nou sistema dels corregiments que l’autoritat borbònica va implantar arreu de Catalunya, i va constituir-ne un districte especial. Les guerres hispanofranceses de finals del segle xviii i principis del xix i el pes de l’autoritat reial a la vall van entorpir el funcionament ordinari del Consell General de la Vall i la seva capacitat de decisió. Tanmateix, Aran va mantenir el seu sistema administratiu tradicional fins almenys l’any 1834, en què el territori va quedar definitivament incorporat a la nova província de Lleida, creada un any abans per l’Estat espanyol. D’aleshores ençà, el territori aranès es va convertir en un partit judicial més de la dita província i s’hi implantà el sistema d’ajuntaments general a tot l’Estat. 3.1.1. Marc jurídic i evolució legal Tot i el desballestament jurídic del sistema institucional tradicional aranès, el seu record i el pregó sen- timent de comunitat de vall va perdurar en la consciència i en el cor de molts aranesos fins al primer terç del segle xx, i va rebrotar esporàdicament en algunes reivindicacions i accions mancomunades dels ajuntaments aranesos d’aquell temps. També amb motiu de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya l’any 1932, alguns intel·lectuals aranesos residents a Barcelona van sol·licitar al Govern català el reconeixement dels drets històrics d’Aran, però la iniciativa no va prosperar. Amb el retorn de les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol l’any 1975, la consciència i la reivindica- ció dels drets històrics d’Aran, i, alhora, de la necessitat de protegir i oficialitzar la seva llengua pròpia van emergir de nou en el si de la comunitat aranesa, i van cristal·litzar l’any 1978 amb la constitució de l’associació de veïns Es Terçons, que en va fer les seves dues principals reivindicacions. El mateix any, i durant el procés de redacció de l’esborrany de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, l’associació veïnal aranesa va fer arribar als parlamentaris catalans reunits a Sau la seva aspiració i exigència democràtica de reconeixement del fet diferencial aranès, la necessitat de protecció i oficia- lització de la seva llengua, i la seva ferma voluntat d’aconseguir el restabliment i la recuperació de les institucions polítiques i administratives tradicionals de la vall. 48 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic La justícia i la pertinència de la reivindicació aranesa van determinar un primer reconeixement dels drets històrics i lingüístics d’Aran en l’Estatut d’autonomia de Catalunya que el Parlament català aprovà l’any 1979. Així, l’article 3.4 de l’Estatut establia: “la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció”. La disposició addicional primera disposava: “en el marc de la Constitució i del present Estatut seran reconegudes i actualitzades les peculiaritats històriques de l’organització administrativa interna de la Vall d’Aran”. El desplegament legislatiu posterior d’aquests preceptes estatutaris va per- metre configurar un estatut jurídic progressivament reforçat de la llengua pròpia d’Aran, i, alhora, va fer possible la recuperació de les institucions històriques d’autogovern d’Aran. En aquest sentit, en un primer moment, la Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, va declarar l’aranès, varietat de l’occità, llengua pròpia d’Aran i va proclamar certs drets lingüístics dels aranesos, juntament amb el mandat adreçat als poders públics de garantir-ne l’ús i l’ensenyament. Més endavant, la Llei 16/1990, del 13 de juliol, sobre el règim especial de la Vall d’Aran, va concretar i activar el reconeixement del sistema institucional tradicional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall, i va definir també la tipologia i l’abast de les seves competències. A més, la Llei va declarar també l’oficialitat territorialitzada de la llengua pròpia de la vall, i en va millorar les garanties d’ús i ensenyament, a més d’incloure un manament general d’impulsar-ne la normalització a Aran. L’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 va suposar un nou i decisiu pas endavant en el ple reconeixement de la realitat nacional occitana d’Aran i, alhora, un canvi fonamental respecte de la situació precedent amb relació a l’oficialitat de la llengua pròpia de la comunitat aranesa. Així, l’article 11 de l’Estatut estableix: “els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat nacional dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos als llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció per mitjà d’un règim jurídic especial”. A més, l’article 6.5 declara també l’oficialitat de la llengua occitana, denominada aranès a Aran, a Catalunya. Al seu torn, l’article 94 explicita el nou marc de l’organització institucional pròpia d’Aran i les especificitats del seu règim jurídic. Finalment, la disposició addicional cinquena estableix també el calendari de la revisió del règim especial d’Aran per a adaptar-lo al que disposa el mateix Estatut. Amb l’aprovació de la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran, el Parlament de Cata- lunya va encetar el desenvolupament del mandat estatutari amb relació a Aran, i va convertir l’occità en llengua oficial a tot Catalunya. 3.2. Reconèixer, protegir i promoure l’occità La Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran, té per objectius generals reconèixer, pro- tegir i promoure l’occità d’acord amb la seva varietat aranesa en tots els àmbits i sectors. I al preàmbul s’estableix que: La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és un element fonamental de la identitat pròpia de l’Aran, defensat pels aranesos al llarg dels segles i reconegut i emparat per l’article 11 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 49  A.4. Àmbit sociolingüístic Històricament, des de la unió voluntària de l’Aran a la corona catalanoaragonesa pel Tractat d’em- parança del 1175, les institucions polítiques del Principat de Catalunya han reconegut i respectat la identitat cultural i lingüística de l’Aran. Aquesta identitat es va poder desenvolupar en el marc d’un règim polític i administratiu especial de la Vall d’Aran, fins que aquest fou suprimit el 1834, amb la imposició en aquest territori del règim admi- nistratiu general de l’Estat espanyol i del castellà com a única llengua oficial. El restabliment de l’autogovern de Catalunya el 1979, en el context d’un règim democràtic, va permetre establir un règim de protecció de l’aranès, com a part constitutiva de la pluralitat lingüística de Catalunya i vincle privilegiat de Catalunya amb les terres de parla occitana. La llengua occitana inclou diverses varietats lingüístiques al llarg de tot el seu territori, repartit en tres estats. Actualment, la llengua occitana no disposa d’una autoritat lingüística única per a tot el seu territori. A l’Aran l’autoritat lingüística de l’aranès l’assumeix l’Institut d’Estudis Aranesos des del 29 d’abril de 2008, per acord del Ple del Conselh Generau d’Aran. L’estatut jurídic d’aquesta s’emmarca directament en l’article 3.2 de la Constitució, que determina que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes”. L’oficialitat de l’occità s’estén, a més, a tot Catalunya, que esdevé així l’únic territori dins l’Estat que reconeix tres llengües oficials. Finalment, el règim vigent d’oficialitat de la llengua occitana té implicacions importants amb relació a l’aplicació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Atesa la fórmula de ratificació d’aquest tractat internacional emprada per l’Estat espanyol l’any 2001, que remet a les llengües que són declarades oficials pels estatuts d’autonomia, el nivell de protecció de l’occità propi de l’Aran s’ha incrementat substancialment com a conseqüència de l’Estatut del 2006. Actualment la normativa de referència més difosa, que manté els mateixos criteris de les Normes orto- grafiques der aranés, aprovades per la Generalitat el 1983, és la definida per Loís Alibèrt a la Gramatica occitana, publicada a Catalunya el 1935 i reeditada per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2000. 4. Noves versions de la Gramàtica de la llengua catalana i de l’Ortografia catalana El desembre de 2016 l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va presentar la nova Gramàtica oficial. Aquesta Gramàtica ha estat pensada com “la Gramàtica normativa de referència del segle xxi. A diferència de la de Pompeu Fabra, que era una gramàtica d’autor, la de l’IEC és una obra col·lectiva, oberta a la par- ticipació d’experts diversos i consensuada en el si de la Comissió de Gramàtica i la Secció Filològica, i ratificada pel Ple de l’IEC, en la sessió del 29 de setembre de 2016.” La Gramàtica de la llengua catalana “dona continuïtat a la normativa gramatical que Pompeu Fabra va establir l’any 1918, i es presenta més completa i actualitzada. No introdueix, doncs, canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la Gramàtica de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar molt esquemàticament. Al mateix temps, incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement per part de la norma” (i s’hi tenen en compte les aportacions ulteriors de Fabra, en textos com les Converses filològiques o la seva Gramàtica pòstuma, i les que han fet Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis i Guarner, Antoni M. Badia i Margarit, Albert Jané, Josep Ruaix i Joan Solà). 50 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic La Gramàtica de la llengua catalana “es caracteritza perquè presenta la norma partint de la descrip- ció gramatical i atenent el marc geogràfic –els parlars– i social –és a dir, els diferents registres–, així com, més esporàdicament, la dimensió oral i escrita. També presenta, en primer terme i d’una manera neutra, els fets generals que són vàlids en tots els territoris del domini lingüístic català i en tots els registres, i concreta en quins parlars i registres són vàlids els restants, i si una determinada forma és acceptable o no.” Així mateix, el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va ratificar per consens la nova versió de l’Ortografia catalana en la sessió plenària tinguda el 24 d’octubre de 2016. Entre les raons fonamentals que tenia la Secció Filològica per elaborar una nova Ortografia hi ha “la dispersió dels materials que conformen la normativa ortogràfica vigent, i també la revisió d’alguns as- pectes puntuals que havien estat objecte de qüestionament. D’aquesta manera, s’han aplegat en una sola obra l’ortografia fundacional, amb les rectificacions que hi va fer el mateix Pompeu Fabra, les in- troduïdes després de la seva mort i els acords ortogràfics presos per la Secció Filològica des de 1984.” Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 51  A.4. Àmbit sociolingüístic Idees força 1. El català és una llengua romànica que prové del llatí popular, parlat, portat al territori pels soldats i mercaders, i no pas del llatí culte o literari. El llatí popular és l’element bàsic en la formació del català. 2. Diglòssia: la convivència de dues llengües en què una, la llengua A (alta, amb més prestigi), ex- pressa tots els àmbits de poder –administració, ensenyament, literatura, comerç, usos públics– i l’altra, la llengua B (baixa, amb menys prestigi), només s’usa en els àmbits privats. 3. El naixement de la prosa literària catalana comença a la segona meitat del segle xiii, amb l’obra extraordinària del mallorquí Ramon Llull. L’hegemonia política i l’afermament de la Corona (con- questes de Mallorca, València i Sicília) consolidaran una consciència d’identitat i convertiran la llengua en un factor de coherència cultural i política. 4. Pere el Cerimoniós va ser el primer rei català que va intuir l’estret lligam entre el poder i la llengua. Aquesta interrelació s’estendrà per tots els territoris dominats per la Corona i la llengua catalana arribarà a ser una de les llengües més esteses i difoses. 5. La Cancelleria reial és un organisme administratiu i burocràtic que té la tasca de redactar els documents oficials de la Corona, i que són considerats models de bona escriptura; un model d’es- criptura acadèmica que avui anomenaríem llengua estàndard, perquè codifica i unifica la llengua a tot el territori. 6. Al llarg del segle xiv i inici del xv, en les relacions formals (administració, cort pontifícia, ciència, pensament i literatura) s’usa el català com a llengua de prestigi. En les relacions informals de la vida íntima i familiar s’usa exclusivament la llengua catalana. 7. Al segle xv s’escriuen les grans novel·les de la literatura medieval catalana i s’assoleixen moments d’esplendor. 8. La unió dinàstica amb els Trastàmara (1412) no va tenir, en principi, cap repercussió immediata en l’àmbit lingüístic ni va alterar la condició del català. Ara bé, la llengua dels monarques i de la cort era el castellà, la qual cosa provocaria el procés de canvi lingüístic. Per al poble, però, el castellà era una llengua desconeguda al segle xv. 9. Des del segle xvi fins al xviii hi ha un retrocés de la llengua catalana perquè hi ha una pèrdua de consciència lingüística, no es produeixen tantes obres cultes i de creació com al segle anterior, i perquè la Corona d’Aragó queda lligada definitivament al projecte de monarquia dels Reis Catòlics. 10. Fins al darrer terç del segle xvii, l’ús social de la llengua es manté ben viu en les relacions familiars, a l’església, a l’administració, a l’escola, en els llibres tècnics i d’història, en els llibres de comptes públics i privats, en els documents notarials, en els testaments... 11. A partir del darrer terç del segle xvii l’administració deixa d’usar-lo a causa de la presència del funcionariat castellà, de la inquisició, de l’adhesió de les classes altes al castellà i del prestigi que té aquesta llengua davant dels estaments burgesos i populars. 12. El 1659 Castella i França signen el Tractat dels Pirineus, pel qual el Rosselló (el Conflent, el Capcir, el Vallespir) i la meitat de la Cerdanya passen a sobirania francesa. En aquests territoris de seguida es va prohibir el català en l’ensenyament, i el 1700 se’n va prohibir l’ús en els documents públics amb un edicte de Lluís XIV. 52 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.4. Àmbit sociolingüístic 13. La Guerra de Successió (1702-1714), i el seu desenllaç, marcaran l’inici d’una nova etapa. Gua- nyada la guerra pels partidaris de Felip d’Anjou, es dicten els decrets de Nova Planta, que anul· len l’oficialitat del català i el prohibeixen: el 1707 a València, el 1715 a les Illes Balears (excepte a Menorca, sota dominació anglesa) i el 1716 al Principat de Catalunya. 14. Al llarg dels segles xviii i xix aniran apareixent nous decrets i mesures per prohibir el català a l’escola, als tribunals civils i eclesiàstics, al teatre, als llibres de comptabilitat... Ara bé, la major part de la població era analfabeta i no entenia cap altra llengua que no fos la catalana. 15. A partir de la segona meitat del segle xix hi ha una represa de consciència nacional, i els intel· lectuals i la burgesia, enfortida per la industrialització, volen recuperar els signes d’identitat. 16. L’any 1859, Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull restableixen els Jocs Florals, peça clau en la restauració de la llengua. 17. El període 1900-1939 significa la codificació de l’estàndard i l’ús social de la llengua, a partir d’una sèrie de fets decisius per a l’estudi científic del català. 18. L’any 1906 es convoca el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a iniciativa de Mossèn Antoni M. Alcover. Té un gran ressò popular, amb molt d’èxit d’inscripció, uns 4.000 congressistes, procedents tant de tot l’àmbit lingüístic català com de l’àrea internacional. 19. L’any 1913 Pompeu Fabra publica les Normes ortogràfiques; el 1917, el Diccionari Ortogràfic; el 1918, la Gramàtica Catalana, i el 1932, el Diccionari General de la Llengua Catalana. Intel·lectuals i escriptors valencians accepten les normes de Fabra: Normes de Castelló. 20. L’any 1931 s’instaura la II República. S’aconsegueixen avenços en la normalització lingüística: l’ensenyament a les escoles i la difusió en els mitjans de comunicació de premsa i ràdio. F. B. Moll publica l’Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut. 21. Des de l’any 1939 fins al 1975 hi ha una nova repressió de la cultura catalana: es prohibeix l’ús del català en tots els àmbits públics. Les institucions catalanes s’aboleixen (Generalitat, IEC, etc.) i molts intel·lectuals han de fugir a l’exili, on es farà una tasca important de manteniment de la cultura. 22. Al final del règim dictatorial hi ha una certa tolerància: tímida publicació de textos; apareixen revis- tes, editorials i noves generacions d’escriptors, i el 1961 es crea Òmnium Cultural, que comença a ensenyar el català. 23. Amb la mort de Franco, comença la transició política, i s’instaura la democràcia, que marca la recuperació de les institucions nacionals, les quals retornen de l’exili. Com que ja s’havia fet la normativització de la llengua, és el moment d’iniciar la normalització del coneixement i de l’ús, a partir d’un nou marc legal. 24. Una llengua no és mai uniforme ni fixa. Les varietats lingüístiques són les diferents modalitats d’una mateixa llengua. Per damunt de totes les varietats hi ha la varietat estàndard. Podem clas- sificar les varietats segons els parlants o segons l’ús. 25. La llengua catalana ha estat i és la llengua pròpia de Catalunya, és a dir, la llengua pròpia del territori, i és l’element fonamental de formació de la cultura catalana. 26. Aran constitueix dins Catalunya una realitat nacional amb personalitat pròpia i diferenciada, fonamentada en el fet que la comunitat aranesa disposa d’una llengua i una cultura pròpies, comu- nes i compartides amb la resta d’Occitània, i, alhora, d’una antiga tradició d’autogovern fermament defensada pels aranesos al llarg del temps. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 53  A.4. Àmbit sociolingüístic 27. L’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 va suposar un nou i decisiu pas enda- vant en el ple reconeixement de la realitat nacional occitana d’Aran i, alhora, un canvi fonamental respecte de la situació precedent amb relació a l’oficialitat de la llengua pròpia de la comunitat aranesa. 28. La Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran, té per objectius generals reconèixer, protegir i promoure l’occità d’acord amb la seva varietat aranesa en tots els àmbits i sectors. 29. L’oficialitat de l’occità s’estén, a més, a tot Catalunya, que esdevé així l’únic territori dins l’Estat que reconeix tres llengües oficials. Glossari Aran Normativització Cancelleria reial Nova repressió Codificació de l’estàndard Òmnium Cultural Consciència d’identitat Poder i llengua Decrets i mesures Pompeu Fabra Diglòssia Primer Congrés Internacional de la Llengua Funcionariat castellà Catalana Guerra de Successió Realitat nacional occitana d’Aran Hegemonia política Represa de consciència nacional IEC Retrocés de la llengua Jocs Florals Toponímia Literatura medieval Tractat dels Pirineus Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, de l’occità Transició política Llengua de prestigi Trastàmara Llengua pròpia Unió dinàstica Llengua romànica Ús social de la llengua Normalització 54 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn