Teixit Epitelial PDF

TEIXIT EPITELIAL 3 4 TEIXIT EPITELIAL CARACTERÍSTIQUES DEL TEIXIT EPITELIAL El teixit epitelial està format per cèl·lules polaritzades en les quals es poden trobar diferents regions (cada regió té les seves proteïnes específiques per poder realitzar la seva funció correctament): - Regió apical Regió...

TEIXIT EPITELIAL 3 4 TEIXIT EPITELIAL CARACTERÍSTIQUES DEL TEIXIT EPITELIAL El teixit epitelial està format per cèl·lules polaritzades en les quals es poden trobar diferents regions (cada regió té les seves proteïnes específiques per poder realitzar la seva funció correctament): - Regió apical Regió lateral Regió basal Moltes vegades que estiguin polaritzades no vol dir que la seva principal funció sigui transportar. Poden necessitar estar polaritzada per tenir una localització específica d’orgànuls. Les cèl·lules d’aquest teixit es situen una al costat de l’altre deixant molt poc espai lliure. Això comporta una forta adhesió cèl·lula – cèl·lula i una matriu extracel·lular gairebé inexistent per manca d’espai. L’epiteli no té vasos sanguinis en el seu teixit, per tant el considerem avascular. No obstant això, la làmina pròpia del teixit connectiu que envolta l’epitelial si que conté vasos i són aquests els encarregats d’irrigar a les cèl·lules del epiteli. FUNCIONS DEL TEIXIT EPITELIAL L’epiteli es coneix com una frontera entre un medi intern i un medi extern (pell, sistema digestiu, fosses nasals, aparell respiratori, cor, vasos sanguinis...) i té una sèrie de funcions importants que depenen molt de la seva posició en el cos. - - Protecció: o Química: Protegeixen d’agents nocius del medi extern, de la radiació... o Mecànica: Protecció de cops o dany físic, per exemple l’epidermis (teixit epitelial de la pell) Intercanvi de substàncies entre medi extern i medi intern que té lloc, per exemple, en l’intercanvi de gasos en els alvèols, en la prevenció la deshidratació amb la secreció de mucosa... Transport i secreció del medi intern a l’extern. Podem trobar aquesta funció en la tràquea, que té cèl·lules que transporten substàncies gracies als cilis o en les trompes de Fal·lopi que mouen l’òvul fins l’úter Absorció de substàncies sobretot en l’epiteli intestinal que s’encarrega de l’absorció de l’aigua i nutrients. Captació d’estímuls del medi extern i comunicar-los amb el sistema nerviós (neuroepitelis de les papil·les gustatives). ORIGEN EMBRIONARI DEL TEIXIT EPITELIAL El zigot està format per cèl·lules mare que es van dividint i, en un principi, poden derivar a qualsevol tipus de cèl·lula. Després de la fase de la blàstula, comença la gàstrula on les cèl·lules mare reben diferents senyals que provocaran que es diferencien en tres capes: - Ectoderm: s’origina l’epidermis, glàndules mamàries, l’adenohipòfisi, l’oïda interna, l’epiteli de la còrnia i el cristal·lí, el revestiment de les cavitats buco-nasal i les gandules sudorípares. Endoderm: s’origina el revestiment dels sistemes respiratori i digestiu, les glàndules tiroides i paratiroides i la cavitat del timpà i de les trompes d’Eustaqui Mesorderm: Es formen els túbuls renals, els conductes dels sistemes reproductors femenins i masculins, l’endoteli dels vasos sanguinis i el mesoteli de les cavitats corporals. 5 ESTRUCTURA DEL TEIXIT EPITELIAL Les cèl·lules epitelials tenen dos dominis amb característiques variants segons el tipus de teixit epitelial del que estem parlant: - - Domini apical: Està en contacte amb el medi extern (si és un teixit simple) Domini basolateral: Està en contacte amb el medi intern i el dividim en dos subdominis: o Lateral: Està en contacte amb altres cèl·lules o Basal: Està en contacte amb la membrana basal (o amb altres cèl·lules si l’epiteli no és simple. Les cèl·lules del teixit epitelial romanen sobre una base anomenada membrana basal. Aquesta membrana basal està formada per dos làmines: Làmina basal: Està en contacte directe amb les cèl·lules Làmina reticular: Per sota de la làmina basal (Cal destacar que la membrana basal no és la membrana plasmàtica del domini basal, és un altre component que es troba per sota de les cèl·lules epitelials i que es sintetitzat per les pròpies cèl·lules del teixit) Segons la seva forma, trobem diferents tipus de cèl·lules epitelials que es diferenciaran per la seva alçada i gruix segons el lloc on es trobin i la funció que hagin de fer aquestes cèl·lules: - Planes Cúbiques Cilíndriques DOMINI LATERAL És on trobem els complexes d’unió entre cèl·lules adjacents. Aquestes tenen la funció de potenciar l’adhesió entre cèl·lules contigües. Depenent del tipus d’epiteli i en la fuinció, les cèl·lules presentaran unes unions o unes altres: - Zònules occludens o unions oclusives: Formades per la fusió de les membranes cel·lulars i occludina. Només son visibles quan estan molt desenvolupades. Actuen com a barrera o protecció, regulen la permeabilitat i determinen la polaritat de l’epiteli ja que impedeix el pas de proteïnes. Limiten el moviment de l’aigua i altres molècules mantenint la separació fisicoquímica dels compartiments texturals. - Zònula adherens o unions adherents: Unions entre E-cadherines a l’espai extracel·lular que estan associades a filaments d’actina al citoplasma. Proporciona resistència mecànica i adhesió lateral. - Màcula adherens o desmosomes: Formades per E-cadherines unides a les plaques del desmosoma i entre elles en l’espai extracel·lular i als filaments intermedis en el citoplasma. Unions comunicants - Unions comunicants o gap junctions: Formades per connexons que permeten el transport d’ions i molècules petites, acoblant la càrrega i el metabolisme de les dues cèl·lules adjacents. Permeten per tant la comunicació directa entre cèl·lules contigües mitjançant la difusió de molècules petites. 6 DOMINI BASAL És on trobem les unions de la cèl·lula epitelial amb la membrana basal, és a dir, unions cèl·lula-matriu, que tenen la funció de mantenir les cèl·lules epitelials sobre la membrana basal. Evidentment, en els epitelis amb més d’una capa (epitelis estratificats), el domini basal de les cèl·lules localitzades a les capes intermèdies presentarà complexes d’unió entre cèl·lules. Aquests contactes entre cèl·lules seran entre el domini basal d’una i l’apical de l’altre. Cal destacar dues estructures que es formen en aquest domini: - Hemidesmosomes: Formats per integrines unides als filaments intermedis. Freqüents en epitelis estratificats. Contactes focals: Formats per integrines unides als filaments d’actina. Predominen en epitelis simples. En els epitelis que necessiten molta superfície de comunicació i contacte amb altres cèl·lules, trobem estructures anomenades plecs, uns plegaments de la membrana que serveixen per a augmentar la superfície de contacte de la cèl·lula amb la membrana basal, làmina pròpia (vasos sanguinis) o amb altres cèl·lules i per tant augmentar la superfície de intercanvi. Els plecs localitzats al domini basal són típics de cèl·lules que duen a terme transport actiu d’ions. Així, en els plecs es localitzen els mitocondris que permeten obtenir energia (plecs associats als mitocondris). Un exemple són els conductes estriats localitzats a les glàndules salivals. MEMBRANA BASAL La principal funció de la membrana basal és actuar com a suport estructural de l’epiteli ja que és flexible i permet l’adhesió (les cèl·lules s’enganxen i fa de base). A més, actua com a filtre molecular deixant porus formats per proteoglicans d’una determinada mida que seleccionaran quines molècules acaben arribant a aquesta membrana. Per altra banda, suposa un mecanisme de migració cel·lular molt important durant el desenvolupament embrionari (ja que marca a les cèl·lules on està el seu destí final) i per la regeneració i desenvolupament de de teixits. Un exemple d’aquesta migració és la gran capacitat de regeneració de les cèl·lules de la pell. TINCIÓ DE LA MEMBRANA BASAL La membrana basal no s’evidenciarà mai amb una tinció d’hematoxilina i eosina, ja que no és ni acidòfila ni basòfila, quedant de color blanc. Per poder observar-la, cal fer servir la tècnica del PAS (àcid periòdic + reactiu de Schiff), que tenyirà les glucoproteïnes de color vermell fosc (fletxa negra). Cal tenir en compte que el reactiu de Schiff també tenyirà les glicoproteïnes del citoplasma pel que es sol fer un híbrid de tinció amb el reactiu de Schiff amb la hematoxilina que deixa el nucli de color lila. L’epiteli de la tràquea és una excepció, perquè sí que es tenyeix amb hematoxilina-eosina. No obstant això, la membrana basal està formada per tres capes que, amb microscòpia òptica es difícil d’observar. Per fer-ho necessitem microscòpia electrònica. Podem diferenciar les següents parts: - - Làmina basal: o Làmina lúcida: Podem fer una immunohistquímica contra la laminina o fibronectina. o Làmina densa: Trobem col·lagen de tipus 4, que no forma fibres. Làmina reticular: Formada per col·lagen de tipus 3. 7 Com que les diferents components de les membranes tenen diferents característiques d’absorbància, etc.. podem veure diferents làmines a la membrana basal amb ME. LÀMINA BASAL Està sintetitzada per les cèl·lules epitelials i no és gaire gruixuda. Mitjançant microscòpia electrònica es poden diferenciar dues capes: - Làmina lúcida: Capa molt electrolúcida (deixa passa els electrons) de color blanc. Està en contacte directe amb les cèl·lules basals de l’epiteli, per tant conté les porcions extracel·lulars de les integrines. Aquestes s’uneixen a glicoproteïnes estructurals: la laminina, que sempre es troba a la làmina basal; i entactina, que es pot trobar a altres teixits connectius. A més a més, a l’unir-se a la làmina de la cèl·lula permeten l’ús de tècniques d’immunohistoquímica per poder veure la làmina basal. - Làmina densa: És una capa més electrodensa de color fosc que ocupa la regió compresa entre la làmina lúcida i la làmina reticular. Consisteix en una xarxa fina formada per fibronectina (proteína més abundant al teixit connectiu), proteoglicans els quals fan de filtre molecular i col·làgen de tipus IV el qual no forma fibres de col·lagen. Els components de la làmina densa s’uneixen a la laminina de la làmina lúcida i a la làmina reticular (la que queda per baix). Els components que compacten aquestes capes són les integrines que s’enganxen a les glicoproteïnes i aquestes s’enganxen al col·lagen, als proteoglicans i a la fibronectina que acaba de compactar la estructura. Finalment el col·lagen de tipus VII actua com a fibra de fixació entre les fibres reticulars; i el col·lagen tipus IV forma les plaques d’ancoratge entre fibres de fixació. LÀMINA RETICULAR Prové del teixit conjuntiu i és més gruixuda que la làmina basal. El seu component principal és el col·lagen de tipus III, que constitueix fibres reticulars. Aquestes tampoc reaccionen amb hematoxicilina-eosina. Cal tenir en compte que tots aquests components en conjunt formen la membrana basal i just per sota d’aquesta es troba la làmina pròpia, que aguanta l’epiteli i es on es localitzen tots els vasos i que per tant és la que en la tinció hematoxilina-eosina queda marcada. DOMINI APICAL El domini apical presenta una sèrie de modificacions en la seva estructura que li permet portar a terme diferents funcions cel·lulars: MICROVELLOSITATS Són projeccions digitiformes que serveixen per augmentar la superfície d’absorció de la membrana cel·lular en contacte amb el medi extern. Estructuralment estan formades per 20-30 filaments d’actina paral·lels i units entre si. Poden ser diferents en funció del tipus de cèl·lula absortiva. Per exemple a l’intestí prim, trobem moltes d’aquestes microvellositats per tal d’absorbir bé l’aigua i l’aliment durant la digestió. Les microvellositats es poden disposar ordenada o desordenadament. 8 En l’estructura de ribet en raspall les microvellositats son abundants i estan disposades totes a la mateixa alçada, ordenades, distribuïdes regularment i uniformes. Aquest estructura es pot observar molt clarament amb microscòpia electrònica i es pot observar fins i tot amb microscòpia òptica on amb una tinció d’hematoxilina-eosina es poden arribar a intuir. Un exemple molt clar és l’intestí prim on les microvellositats són abundants, uniformes i de distribució regular. Aquestes microvellositats no sempre estan perfectament ordenades com en el cas anterior sinó trobar-se ramificades i ser irregulars. Alguns exemples són la placenta que presenta microvellositats irregulars i ramificades o l’endometri (que és l’epiteli uterí) que presenta microvellositats petites. Quan es tenyeix amb eosina, degut a l’ordenació de les microvellositats es veu la par apical mes marcada. ESTEROCILIS Tenen la mateixa estructura que les microvellositats però són més estrets i llargs. Tenen la funció d’augmentar la superfície de la membrana apical amb diferents finalitats, ja que la seva funció varia segons la seva localització: - Funció d’absorció/secreció: es troben a l’epidídim i al segment proximal del conducte deferent de l’aparell reproductor masculí i permeten l’intercanvi entre cèl·lules i el medi extern (al augmentar superfície d’absorció augmento la capacitat de secreció també). - Funció de captació de senyals: es troben a la oïda interna (receptors sensorials) més concretament a les cèl·lules piloses sensorials de la còclea. Capten les senyals del so del medi extern i després els envien en forma de senyal elèctrica cap al sistema nerviós. CILIS Són estructures digitiformes que serveixen per a transportar substàncies per la superfície lliure de l’epiteli i per moure partícules disposades sobre les cèl·lules epitelials. Estructuralment estan formats per nou doblets de microtúbuls que envolten dos microtúbuls senzills. Tots els conductes del tracte respiratori a excepció dels pulmons estan recoberts per cilis. Per exemple, a la tràquea transporten partícules estranyes que han entrat per les vies respiratòries. Un altre exemple d’on els trobem és a les trompes de fal·lopi. Alhora d’observar-los al microscopi, es troben cèl·lules amb el citoplasma eosinòfil i algues d’elles es tenyeixen poc perquè són les cèl·lules productores de moc. 9 PLAQUES Les plaques serveixen perquè un epiteli es pugui adaptar a un canvi de volum. Són engruiximents de la membrana del domini apical de les cèl·lules formades per una acumulació de proteïnes i filaments d’actina de manera que poden modificar la superfície de membrana que esta en contacte amb el medi extern permeten els canvis de volum. Es troben exclusivament a la part apical de les cèl·lules epitelials dels epitelis que recobreixen les vies urinàries (uroteli). Les plaques tenen dues funcions relacionades amb la seva localització al sistema renal. En primer lloc, les proteïnes de membrana protegeixen les cèl·lules del teixit de les substàncies tòxiques que pot contenir l’orina que s’acumula a la bufeta. D’altra banda els filaments d’actina permeten que l’uroteli s’adapti als canvis de volum de la bufeta urinària quan aquesta s’omple i buida d’orina. Doncs, quan la bufeta està buida hi ha moltes capes de cèl·lules amb diferent mida i quan aquesta s’omple, les cèl·lules es redistribueixen per abarcar l’augment de volum de la bufeta (no tinc més cèl·lules sinó que es redistribueixen). El funcionament de les plaques es basa en que quan la cèl·lula sent una pressió, els filaments d’actina permeten que les cèl·lules de capes superiors es moguin ocupant més superficie arribant a una membrana desplegada amb plaques protectores. En una tinció amb H/E s’observa que les cèl·lules més superficials són més grans i estan més tenyides, sobretot les de la part apical, que és més eosinòfila ja que és on es troben les plaques. CLASSIFICACIÓ DEL TEIXIT EPITELIAL FUNCIÓ Pel que fa a la seva funció, els epitelis es divideixen en: - Revestiment: Recobreixen cavitats , tubs o òrgans. Hi ha tres subgrups: epiteli, endoteli (recobriment vasos sanguinis i cavitats del cor) i mesoteli (recobreixen cavitats o òrgans). - Glandulars: Formats per cèl·lules secretores de substàncies. - Neuroepitelis: Format per capil·lars que capten estímuls externs i interns i envien les senyals al sistema nerviós central (SNC) ESTRUCTURA Pel que fa a la seva estructura, els epitelis es classifiquen segons la forma de les seves cèl·lules i segons el número de capes de cèl·lules que el formen. 1. L’epiteli simple: es composa d’una monocapa de cèl·lules epitelials que poden tenir forma plana, que és la més abundant, cúbica o cilíndrica. 2. L’epiteli estratificat: consta de dues o més capes i es classifica en pla, cúbic o cilíndric en funció la forma de les cèl·lules de la capa més externa. 3. Epiteli pseudoestratificat: Totes les cèl·lules estan en contacte amb la membrana basal però algunes no tenen contacte amb la superfície (cèl·lules embrionàries). 4. Epiteli de transició: L’uroteli. 10 Per tant, l’estructura que presenta cada epiteli sempre està directament relacionada amb la funció que ha de dur a terme, per exemple la pell o epidermis ha de tenir moltes capes ja que la seva funció principal es protegir, en canvi per el epiteli que ha d’absorbir substàncies del medi extern al medi intern serà molt millor tenir una única capa. EPITELI SIMPLE PLA Els epitelis simples plans són els epitelis formats per una sola capa de cèl·lules planes. Hi ha epiteli simple pla en els alvèols pulmonars, on s’encarrega de l’intercanvi de gasos i d’actuar com a barrera amb l’exterior, i a la càpsula de Bowman, una estructura on es dona el transport de líquids entre el ronyó i la circulació sanguínia. Les cèl·lules d’aquest epiteli, en casos d’inflamació, han de sortir ràpidament cap al teixit connectiu que envolta al vas i anar al focus , per tant, ha de ser una capa simple i plana per poder realitzar aquest procés el més ràpid possible. També són exemples d’aquest tipus d’epiteli l’endoteli, que recobreix els vasos sanguinis i s’encarrega de l’intercanvi de substàncies i també ajuda a la lubricació i secreció, i el mesoteli, que recobreix els òrgans i les cavitats donant protecció. Els mesotelis que recobreixen els òrgans s’anomenen viscerals (un exemple és el pericardi) i els que recobreixen les cavitats s’anomenen parietals. Dels mesotelis parietals destaquen el que recobreix la cavitat toràcica, anomenat pleura, i la cavitat abdominal, anomenat peritoneu. EPITELI SIMPLE CÚBIC Els epitelis simples cúbics son epitelis formats per una sola capa de cèl·lules cúbiques i la seva funció principal és recobrir conductes. Hi ha epiteli simple cúbic en els túbuls renals, on s’encarrega d’absorbir i secretar substàncies (normalment aigua). Un altre exemple són els conductes de les glàndules exocrines, on s’encarreguen d’absorbir i conduir els productes de secreció cap el medi extern. Un altre exemple seria l’epiteli germinatiu que recobreix els ovaris per la seva part més externa per protegir-los. En aquest cas no es tracta únicament de mesoteli, sinó que també es tracta d’un epiteli simple cúbic amb la funció de barrera. També formen part dels plexes coroides, una mena d’estructura arreplegada que recobreixen les cavitats internes de l’encèfal i s’encarreguen de secretar el líquid cefalorraquidi que contenen. En el cas dels plexes coroides es tracta d’un epiteli granular perquè tot i estar format per una sola capa de cèl·lules, aquestes tenen funció secretora. 11 EPITELI SIMPLE CILÍNDRIC L’epiteli simple cilíndric és l’epiteli format per una sola capa de cèl·lules de forma cilíndrica. Els epitelis simples cilíndrics són els que poden presentar modificacions a la membrana apical (a excepció de les plaques) per tal d’ampliar la superfície d’absorció cilis, microvellositats etc. L’exemple més característic és l’epiteli que recobreix l’interior de l’intestí prim que conté vellositats amb la funció d’absorció. A més, les cèl·lules presenten microvellositats formant ribet en raspall. D’aquesta manera s’aconsegueix que la superfície d’absorció augmenti moltíssim ja que es disposa de dues estructures (intestí i les cèl·lules) per augmentar la superfície i per tant l’absorció. Un altre exemple són les trompes de Fal·lopi, conducte per on viatgen els òvuls de l’ovari fins l’úter i que permeten el moviment de partícules com l’òvul i també la protecció d’aquest. També existeixen epitelis glandulars amb aquesta estructura. EPITELI ESTRATIFICAT PLA L’epiteli estratificat pla està format per diverses capes de cèl·lules planes i és el més abundant en l’organisme humà. Té com a funció oferir protecció mecànica. Existeixen dos tipus d’epitelis estratificats plans: queratinitzats i no queratinitzats. El gruix del teixit queratinitzat depèn de la seva localització. Per exemple, l’epidermis, l’epiteli de la pell, presenta queratina a les plantes del peus i als palmells de la mà que a la resta del cos. Trobem epitelis no queratinitzats en la cavitat oral, l’esòfag, l’anus i la vagina. La queratina no és una modificació de la membrana apical de les cèl·lules. Les cèl·lules de l’estrat basal o germinatiu es dividiran donant lloc a una cèl·lula mare i a una cèl·lula que es diferenciarà i es dirigirà a la superfície. A mesura que ho fa, aquesta cèl·lula es va diferenciant i va modificant les seves característiques. Una d’aquestes modificacions és l’ompliment de queratina fins que mor. Per aquest motiu, la superfície de les cèl·lules quedarà recoberta de queratina, es a dir, la queratinització és una modificació de tota la cèl·lula que es troba en la part superior de la cara apical. La queratina confereix impermeabilitat i resistència, per tant, la pell és l’únic epiteli que té queratina. L’epiteli de la pell no és llis, té invaginacions i evaginacions anomenades papil·les epidèrmiques. En funció del gruix de la capa de queratina es distingeix entre la pell gruixuda (molta queratina, com a les palmes de les mans) o pell prima (poca queratina). 12 EPITELI ESTRATIFICAT CÚBIC L’epiteli estratificat cúbic està format per diverses capes de cèl·lules cúbiques. S’encarrega d’actuar com a barrera i de conduir substàncies, tot i que és molt poc abundant a l’organisme. Es troben majoritàriament recobrint els conductes de grans cèl·lules exocrines com les glàndules sudorípares i en la unió recte-anus EPITELI ESTRATIFICAT CILÍNDRIC L’epiteli estratificat cilíndric és gairebé inexistent i està format per diverses capes de cèl·lules cilíndriques. S’encarreguen d’actuar com a barreres i de la conducció de substàncies i són molt poc abundants a l’organisme per tant es molt difícil observar-los. Es troben en els conductes majors de les glàndules exocrines EPITELI PSEUDOESTRATIFICAT L’epiteli pseudoestratificat es caracteritza perquè totes les cèl·lules estan en contacte amb la membrana basal però no totes elles arriben fins la superfície externa o cara apical. Les cèl·lules que només toquen la membrana basal solen ser les cèl·lules indiferenciades (embrionàries) a partir de les quals es formen les que sí arriben fins la superfície externa, que solen tenir forma cilíndrica. Per tant, estan formats per dos tipus de cèl·lules: cèl·lules cilíndriques i cèl·lules basals (que son aquelles que no arriben a la superfície). Es pot arribar a confondre amb un epiteli estratificat perquè els nuclis de les cèl·lules cilíndriques i les basals es troben en plans diferents donant la sensació d’estrat incorrectament ja que no totes les cèl·lules toquen la membrana basal en els epitelis estratificats. Existeixen dos exemples d’epiteli amb aquesta estructura. En primer lloc es troba l’epiteli respiratori que s’encarrega d’arrossegar partícules i presenta cilis. Inclou la tràquea i els bronquis primaris i secundaris. En segon lloc destaca l’epidídim (conducte que forma part de l’aparell reproductor masculí), que s’encarrega de absorció i conducció de substàncies i presenta estereocilis. 13 UROTELI O EPITELI DE TRANSICIÓ L’epiteli de transició és l’uroteli que recobreix les vies urinàries i es caracteritza per presentar plaques que protegeixen el teixit del medi extern. El seu aspecte per microscòpia òptica és molt semblant a l’epiteli estratificat cúbic, però amb la diferència que presenta una capa rosa més fosca que es déu a que les plaques són molt acidòfiles. També s’observa uns forats blancs anomenats vacuoles que són replecs de la membrana d’aquestes cèl·lules. Aquest epiteli es pot adaptar als canvis de volum de les cavitats que recobreix. Quan la bufeta està buida té aspecte de teixit estratificat, però quan està plena el teixit pot reduirse fins a una bicapa de cèl·lules. A més a més l’organisme disposa d’una capa muscular a sota que permet aquest augment. 14 TIPUS D’EPITELI EPITELI SIMPLE PLA: Capa única de cèl·lules epitelials planes LOCALITZACIÓ 1. Alvèols pulmonars 2. Càpsula de Bowman 3. Endoteli (recobreix vasos sanguinis) 4. Mesoteli (recobreix òrgans) FUNCIÓ 1. Intercanvi de gasos i actuar com a barrera per l’exterior 2. Transport de líquid entre els ronyons i el corrent sanguini 3. Intercanvi de substàncies i lubricació 4. Protecció EPITELI SIMPLE CÚBIC: Capa única de cèl·lules epitelials cúbiques 1. 2. 3. 4. Túbuls renals Conductes de glàndules exocrines Epiteli germinatiu (recobreix ovaris) Plexe coroides EPITELI SIMPLE CILÍNDRIC: Capa única de cèl·lules epitelials cilíndriques *poden presentar modificacions a la membrana apical (cilis, microvellositats...)* EPITELI ESTRATIFICAT PLA: Diverses capes de cèl·lules planes. Hi ha epitelis queratinitzats i epitelis no queratinitzats 1. 2. Intestí prim Trompes de Fal·lopi 1. Absorbir i secretar substàncies 2. Absorbir i conduir productes cap al medi extern 3. Protecció 4. Recobreixen les parets internes de l’encèfal i secreten líquid cefalorraquidi 1. Absorció (presenta microvellositats) 2. Permeten el moviment de l’òvul 1. 2. 3. 4. 5. Pell Cavitat oral Anus Esòfag Vagina En general, protecció. Cal destacar que dels teixits que presenten epiteli estratificat pla, la pell és el que està queratinitzat. EPITELI ESTRATIFICAT CÚBIC: Diverses capes de cèl·lules cúbiques. EPITELI ESTRATIFICAT CILÍNDRIC: Diverses capes de cèl·lules cilíndriques. EPITELI PSEUDOESTRATIFICAT 1. 2. 1. Glàndules sudorípares Unió anus-recte Glàndules exocrines En general, recobreixen el teixit, actuen com a barrera i condueixen substàncies Actua com a barrera i condueixen substàncies 1. 2. 1. Epiteli respiratori (presenta cilis) Epidídim (presenta estereocilis) Vies urinàries 1. Arrossega partícules 2. Absorció i conducció de substàncies 1. S’adapta a canvis de volum UROTELI O EPITELI DE TRANSICIÓ 15 EPITELIS GLANDULARS Els epitelis glandulars son teixits formats per cèl·lules epitelials amb la funció especialitzada de secreció de substàncies diverses. Les glàndules les podem classificar seguint diversos criteris com el lloc d’acció de la substància secretada. Seguint aquest criteri podem classificar les cèl·lules de la glàndula en: Autocrina: cèl·lula secreta una molècula anomenada citocina la qual té efecte sobre la mateixa cèl·lula. Se sol tractar d’un mecanisme d’autoregulació ràpid. Paracrina: cèl·lula que secreta una molècula, també anomenada citocina la qual té efecte sobre una cèl·lula molt propera. La citocina arriba a la cèl·lula diana per difusió pel que al ser una cèl·lula veïna sol ser un efecte ràpid. Endocrina: cèl·lula secreta una molècula, anomenada hormona, la qual té efecte sobre una cèl·lula molt allunyada. L’hormona arriba a la cèl·lula diana a través del torrent sanguini o els vasos limfàtics, pel que l’efecte és lent. Tot i així, més comunament, classifiquem les glàndules en funció del destí del seu producte de secreció. Glàndules exocrines: El producte de secreció va a parar al medi extern de forma directa o a través de conductes com per exemple el pàncrees. Glàndules endocrines: El producte de secreció s’allibera al torrent sanguini, llavors es tracta d’hormones. Encara així, tot i que la definició no ho englobi també podem arribar a considerar dintre d’aquest tipus les que segreguen citocines (quan classifiquem segons destí de producte de secreció). Glàndules mixtes: Presenten unitats exocrines i endocrines. GLANDULES EXOCRINES Existeixen tres criteris per classificar les glàndules exocrines (alliberació producte al medi extern): segons el mecanisme de secreció, segons el tipus de secreció i segons el número de cèl·lules. CLASSIFICACIÓ SEGONS MECANISME DE SECRECIÓ Glàndules holocrines: Es dona en les cèl·lules que s’omplen del producte de secreció i acaben morint alliberant a l’exterior tot el contingut a secretar. Un exemple són les glàndules sebàcies, que estan localitzades als fol·licles pilosos i s’encarreguen de secretar greix. D’aquesta manera el que s’allibera és la cèl·lula morta juntament amb el greix que va acumulant. Glandules merocrines: Es dona en aquelles cèl·lules que secreten un producte per exocitosi sense malmetre la seva integritat. Es creen vesícules de secreció que viatjaràn fins la membrana i s’uniran a ella expulsant el seu contigut al medi extracel·lular. Un exemple de glàndula merocrina és la glàndula paròtide, una glàndula salival que secreta enzims digestius a l’interior de la cavitat bucal. Glàndules apocrines Quan el producte de secreció s’acompanya d’una petita porció del citoplasma de la cèl·lula, però no tota ella sencera, es a dir, es perd sol la part apical de la cèl·lula. Un exemple de glàndula apocrina són les glàndules mamàries, que secreten llet durant el període de lactància i les glàndules odoríferes (axil·les) que segreguen la suor. 16 CLASSIFICACIÓ SEGONS EL TIPUS DE SECRECIÓ Seroses: Son aquelles que secreten proteïnes. Es caracteritzen per presentar una gran quantitat de reticle endoplasmàtic rugós, que és molt basòfil i per tant es tenyeixen amb hematoxilina. Els grànuls de secreció es troben a la part apical de la cèl·lula i també són molt basòfils, de manera que la cèl·lula es veu totalment vermella. El nucli es troba en posición central Mucoses: Son aquelles que secreten mucosa, un conjunt de glucoproteïnes també anomenades mucopolisacàrids, mucígen o mucus. Es tracta de cèl·lules grans amb una quantitat de reticle endoplasmàtic llis. Ni el seu citoplasma ni els mucopolisacàrids es tenyeixen amb hematoxilina i eosina, per tant s’han de tenyir amb PAS (com la membrana basal ja que tenen glicoproteïnes amb càrrega negativa). També són riques en glicoproteïnes (oligosacàrids aniònics), i solen ser de mida gran. El nucli es troba a la part inferior. Son PAS positives, es a dir, es tenyeixen CLASSIFICACIÓ SEGONS EL NOMBRE DE CÈL·LULES Segons el número de cèl·lules, les glàndules poden ser unicel·lulars i pluricel·lulars. Les úniques glàndules exocrines unicel·lulars són les conegudes com a cèl·lules caliciformes. Aquestes sempre es trobaran acompanyant altres cèl·lules epitelials no secretores, és a dir, mai no formaran un teixit per si mateixes i al ser unicel·lulars estaran directament en contacte amb el medi extern on s’haurà de produir la secreció. El seu producte de secreció són substàncies mucoses de manera que el seu citosol no es veurà amb unatinció d’hematoxilina eosina i no es tenyirà. En les cèl·lules caliciformes es distingeixen dues parts ben diferenciades. La base estreta de la cèl·lula, anomenada tall, està encontacte amb la làmina basal. La teca, la porció apical de la cèl·lula que és més ample a causa de la presència d’un gran número de grànuls de secreció, és la que s’adhereix a les cèl·lules epitelials del teixit on es troba localitzada. El nucli es troba a la part basal, perquè a l’apical hi ha el mucus, el contingut a secretar. En el cos humà hi ha cèl·lules caliciformes en l’intestí prim i en la tràquea i a l’intestí gros, on s’encarreguen de secretar el moc que recobreix les seves parets i la superfície apical esta en contacte amb la llum del intestí. Es tracta de mucoproteïnes, que es poden tenyir de color vermell amb la tècnica del PAS que posa en evidència la part glicídica. A més, les cèl·lules caliciformes es poden tenyir amb el blau alcià, un colorant que tenyeix sucres carregats negativament i que sempre se sol combinar amb hematoxilina i eosina en aquest cas es 17 tenyeix específicament la part glícids de glicoproteïnes o proteoglicans. Totes les altres són glàndules exocrines pluricel·lulars. En aquestes glàndules es diferencien de manera clara dos components: una part secretora (trobem les cèl·lules que secreten) i una part ductal (conté els conductes que transportaran la secreció des de les cèl·lules cap al medi extern, no secreten sol revesteixen). En aquest cas al estar davant de glàndules pluricel·lulars necessito aquesta part ductal ja que la glàndula es troba lluny del lloc on s’ha de secretar. Per classificar les glàndules exocrines pluricel·lulars es fan servir dos criteris al mateix temps: - Segons la forma de les unitats secretores : o tubulars: forma tub o acinars: forma de petits sacs o aveolars: forma de sacs més grans que els acinars - Segons l’organització dels dos components de la cèl·lula o Simples: un sol conducte i una sola unitat secretora o Compostes: un sol conducte ramificat en varies unitats secretores o Ramificades: un sol conducte i més d’una unitat secretora). Normalment, aquests dos criteris es combinen, de manera que distingim entre cèl·lules tubulars simples, acinars simples ramificades, tubuloacinar composta, etc. ✓ Tubular simple: El trobem en l’intestí gros on hi ha un epiteli amb una sola capa de cèl·lules que formen la glàndula tubular tot i realment ser cèl·lules calciformes. ✓ Tubular simple ramificat: El trobem a l’estómac. ✓ Tubular simple enrotllada: A les glàndules sudoríferes que trobem en la dermis. Cal saber diferenciar per microscòpia la part secretora de la ductal. ✓ Acinar simple ramificada: Equiparem a un sac de cèl·lules que trobem en les glàndules sebàcies. ✓ Acinar composta: Forma ramificada que trobem en pàncreas exocrí i la glàndula paròtide, que secreten enzims digestius. Les cèl·lules menys tenyides són les cèl·lules centroacinars que formaran part del centre dúctil com a revestiment del primer conducte ductal que després s’anirà ramificant). ✓ Tubuloacinar composta: El trobem en la glàndula submaxil·lar, una glàndula salival. La part ductal de la glàndula és molt gran i està recoberta per un epiteli estratificat cilíndric. Tot i això, a mesura que els conductes es van ramificant i apropant a les diferents unitats secretores, el teixit es va simplificant.Primer passa de estratificat cilíndric a estratificat cúbic, a continuació a simple cúbic i finalment a simple pla (tots menys el epiteli pla). En aquesta glàndula trobem cèl·lules mucoses, localitzades a la part tubular (secretores de mucus no es tenyeixen), i cèl·lules seroses (secretores de proteïnes si quees tenyeixen), localitzades a la part acinar. Per tant, la seva secreció és mixta. 18 Els diferents compartiments que trobem en les glàndules excretores separats entre ells per teixit connectiu s'anomenen lòbuls o òrgans lobulars, de manera que es pot distingir entre cèl·lules lobulars i no lobulars. Alguns exemples de glàndules lobulars són les submaxil·lars i paròtides (tubuloacinar composta). En funció de si els conductes es troben a l'interior o a l'exterior dels lòbuls, diferenciem entreconductes intralobulillars si es troben dins del lòbul (estaran més propers de les cèl·lules secretores, de manera que seran els conductes més fins); i conductes interlobulillars, si estan entre els lòbuls (és grans iamb un epiteli més alt). 19 GLANDULES ENDOCRINES SISTEMA ENDOCRI Vist d’una manera general, el sistema endocrí està format per: Glàndules endocrines formades per cèl·lules que formaran òrgans propis especialitzats com la tiroides, la paratiroides, la glàndula suprarenal, la hipòfisi, el hipotàlem, la glàndula pineal etc. Grup de cèl·lules localitzades en òrgans que tenen altres funcions a part de l’endocrina, es a dir, cèl·lules endocrines que es troben en òrgans amb altres funcions com els ovaris i els testicles on les cèl·lules de l’estroma i cèl·lules fol·liculars dels ovaris i les cèl·lules de Leydig dels testicles, secreten hormones sexuals. A més també trobem el pàncrees endocrí que suposa una part del pàncrees exocrí on hi ha un petit grup de cèl·lules endocrines. Sistema Neuroendocrí difús: Son cèl·lules que es localitzen entre altres cèl·lules epitelials d’epitelis de revestiment com el estómac, pulmons, intestí prim etc. Per tant, en resum, les cèl·lules endocrines es poden organitzar o bé formant un òrgan independent o bé situant-se en una part d’un òrgan de forma aïllada. Les cèl·lules que formen òrgans constitueixen el sistema endocrí, mentre que les cèl·lules que es troben de forma aïllada en un òrgan constitueixen el sistema endocrí difús. GLANDULES ENDOCRINES Totes les glàndules endocrines són merocrines, és a dir, alliberen el seu producte de secreció mitjançant l’exocitosi de grànuls i vesícules sense que la integritat de les cèl·lules es vegi afectada a la sanggeneralment pel que les cèl·lules d’aquestes glàndules estan molt ben vascularitzades (hi ha molta quantitat en el teixit basal). El producte de secreció sol tenir un temps d’acció relativament lent i les tècniques immunohistoquímiques permeten utilitzar anticossos específics contra els productes de secreció de cada glàndula per identificar-la sempre que la hormona tingui naturalesa peptídica. Similarment a les exocrines, les glàndules endocrines també es poden classificar en dos categories segons la naturalesa de la substància que secreten: Les que secreten proteïnes i polipèptids, les quals tenen característiques similars a les glàndules exocrines seroses: presenten un gran reticle endoplasmàtic rugós i molts grànuls de secreció, de manera que són molt basòfiles i el citoplasma es tenyeix. Són exemples el pàncreas endocrí, la paratiroides, la tiroides i la hipòfisi. Les que secreten esteroides presenten un gran reticle endoplasmàtic llis i un aparell de Golgi ben desenvolupat. També són abundants els mitocondris, peroxisomes, lisosomes i gotes lipídiques. Com a conseqüència, el citoplasma queda molt poc tenyit. Com que la síntesi de proteïnes és escassa, hi ha pocs ribosomes lliures. Són exemples els ovaris, els testicles i la suprarenal. Les glàndules endocrines també es poden dividir en dos grups segons la seva estructura (sols les que formen òrgans) en les glàndules cordonals, com la glàndula suprarenal, la hipòfisi o la glàndula paratiroides, tenen forma allargada; i les glàndules fol·liculars, com la glàndula tiroides, tenen forma esfèrica. 20 GLÀNDULES ENDOCRINES LOCALITZADES EN ALTRES ÒRGANS: MIXTES Les glàndules mixtes posseeixen tant unitats secretores exocrines com endocrines. És el cas del pàncreas (glucagó o la insulina), els ovaris i els testicles. La porció exocrina allibera la hormona a un conducte que comunica amb el medi extern, mentre que la porció endocrina l’allibera al torrent sanguini. En la següent imatge veiem de color fosc la part exocrina del pàncreas i de color més clar l’endocrina (els illots de Lengerhans). El sistema endocrí difús també s’anomena sistema APUD (de l’anglès, amine precursor uptake and decarboxylation), ja que les cèl·lules capten i descarboxilen precursors d’amina per tal de formar l’hormona que secreten. Els components d’amina que es troben al seu citoplasma permeten evidenciar aquestes cèl·lules amb sals de plata. Per aquesta raó, també s’anomenen cèl·lules argentafins o cèl·lulesargiròfiles. En contraposició, les cèl·lules gairebé no es tenyeixen amb la tinció d’hematoxilina i eosina. Una altra característica d’aquestes cèl·lules és que els grànuls es troben localitzats a la seva part basal, ja que el producte de secreció ha d’arribar al sistema cardiovascular en comptes de a l’exterior això vol dir que es endocrina. En aquest senti, es diferencien dos tipus de cèl·lules: les cèl·lules del tipus obert estan en contacte per la part apical amb el medi exterior i per la part basal amb el sistema cardiovascular, mentre que les cèl·lules del tipus tancat només estan en contacte per la part basal amb el sistema cardiovascular. Les cèl·lules del sistema endocrí difús solen localitzar-se entre les cèl·lules epitelials que revesteixen el tub digestiu. Moltes d’aquestes cèl·lules secreten neuropèptids, que serveixen com a molècules de senyalització tant per cèl·lules properes (acció paracrina) com allunyades (acció endocrina). L’existència d’aquests neurotransmissors permet evidenciar les cèl·lules amb sinaptofistina mitjançant tècniques immunohistoquímiques. 21 22