PDF - El Moviment OBRER A L'ESPANYA DEL SEGLE XIX - IES Josep de Ribera

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 TEMA 5 EL MOVIMENT OBRER A L’ESPANYA DEL SEGLE XIX...

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 TEMA 5 EL MOVIMENT OBRER A L’ESPANYA DEL SEGLE XIX 1  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 1. INTRODUCCIÓ 2. CONDICIONS LABORALS I DE VIDA DE LA CLASSE OBRERA 3. EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX A. Dels orígens fins el 1868 B. El Sexenni Democràtic (1868-1874) C. La Restauració: Anarquisme i Socialisme (1874-1900) D. Reformisme i qüestió social 4. EL MOVIMENT OBRER ENTRE 1900 I 1930. A. Els sindicats B. El sindicalisme de masses: CNT i UGT C. La conflictivitat social 2  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 1. INTRODUCCIÓ A la primera meitat del segle XIX, la mà d’obra industrial a Espanya era encara molt reduïda —el 65% estava dedicada al món agrari i només el 14% de la població activa es dedicava a treballs propis del sector secundari— i la gran majoria d’aquesta treballava en la indústria tèxtil catalana. Per tant, els orígens de la classe obrera van anar indiscutiblement lligats al procés d’industrialització que va produir-se a Catalunya al llarg del segle XIX. El proletariat va anar augmentant conforme avançava el segle i anava desenvolupant-se la industrialització en altres zones com Astúries o el País Basc. Tanmateix, durant aquesta centúria Espanya continuava sent un estat fonamentalment rural, on la indústria era minoritària i només el 32% de la població vivia en ciutats de més de 10.000 habitants. No obstant açò, cal fer notar que, tot i que les famílies jornaleres del camp com les obreres de les ciutats pertanyien a grups diferents, compartien una situació bastant precària i uns mateixos motius de malestar. La major part de la classe obrera va mantenir una actitud passiva durant bona part del s. XIX. Les protestes dels treballadors es portaven endavant amb procediments tradicionals: bandolerisme rural (important a Andalusia); motí popular contra els elevats impostos, l’alça dels preus, l’escassetat de l’aliment o les quintes; protest es contra determinats col·lectius (propietaris, especuladors, clericat, estrangers...). Això no obstant, a poc a poc la classe obrera va anar polititzant-se i va esdevenir un arma en mans dels liberals, demòcrates i republicans. Amb el decurs del segle, la classe obrera fabril va augmentar a Astúries i el País Basc com a conseqüència del creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica i també en aquelles zones del territori espanyol en les quals es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades amb la construcció, amb unes condicions laborals i salarials semblants a tot arreu. El proletariat anirà assolint consciència de classe i això portarà a l’aparició de noves formes de lluita i d’organització, que constituirà un incipient moviment obrer en la doble vessant sindical i política, tot i que en principi reduït, però molt combatiu, i circumscrit a les zones industrialitzades. Serà justament en l’època del Sexenni, a l’empara dels drets i llibertats, quan apareixen les primeres organitzacions sòlides. D’aquesta manera distingim tres etapes en el desenvolupament del moviment obrer al segle XIX:  Fins 1868 es desenvoluparia en poques zones i tindria una escassa repercussió, en gran mesura per la reduïda industrialització del país.  El Sexenni Democràtic, quan es va reconéixer la llibertat d’associació i comença la influència de l’internacionalisme. És un període de gran agitació social i lluita obrera.  El darrer quart del segle XIX. 3  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 En el segle XX, assistim a un increment de la conflictivitat social (més vagues i més participació) així com a un augment de la radicalització. 2. CONDICIONS LABORALS I DE VIDA DE LA CLASSE OBRERA En un principi, el proletariat estava totalment desprotegit, en la total indefensió. No hi havia cap tipus de llei o reglamentació que regulara les relacions laborals i a més l’associacionisme obrer estava prohibit, perquè es considerava contrari a la llibertat de contractació. Açò explica l’explotació a què estava sotmés i la necessitat d’organitzar-se, conforme va prenent consciència de classe, per a combatre la misèria produïda per l’explotació capitalista. En aquestes circumstàncies les seues condicions de vida i de treball eren molt dures. Les regles que regulaven les normes de treball en el món industrial no tenien res a veure amb les conegudes fins aleshores en el treball artesà. El patró, propietari d’un establiment industrial, ocupava els obrers a canvi d’un salari, normalment escàs , per tal com argumentaven que amb les màquines (per exemple, telers) els treballadors ja no tenien necessitat d’uns coneixements especialitzats i, a més, cadascun d’ells participava sols d’una petita part del procés productiu. Es treballava fins el límit de l’esgotament físic en una jornada laboral, no regulada al llarg del segle XIX, que anava des de les 24 hores (turrullada), com passava als Altos Hornos de Biscaia fins una mitjana de 12 a 14 hores diàries durant sis dies a la setmana. En la primera reforma legislativa de 1900 s’establí la jornada entre 10 i 12 hores. El descans dels diumenges fou reconegut el 1904 i la jornada de 8 hores, tot i que havia estat reclamada des del darrer terç del segle XIX, no fou realitat fins al 1919, després de la vaga de La Canadiense. A més, es treballava en unes condicions terribles d’higiene i de seguretat, amb sorolls i fums asfixiants. També, es cobrava per dia treballat o per feina a preu fet i si no es treballava per malaltia, per no tenir treball o per ser un dia festiu, no es cobrava, fet que va convertir la vida dels obrers en un seguit de feina per aconseguir uns salaris que només permetien l’estricta subsistència, a penes els donava per a menjar. D’aquesta manera, per a assegurar la supervivència familiar les dones i la xicalla es veien obligats a treballar a les fàbriques i a les mines, tot cobrant salaris molt inferiors als dels homes. Per exemple, a Mataró, el 1850, el 58% de la població obrera estava formada per dones i nens. El treball infantil era una font d’ingressos miserable per a les famílies obreres que tenien una baixa esperança de vida per les males condicions en què subsistien. A més, a les fàbriques s’imposava una dura disciplina laboral amb càstigs i penalitzacions que impedia qualsevol contestació i la més mínima protesta significava 4  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 l’acomiadament. La moral burgesa veia als treballadors com a persones peresoses i indolents, considerava l’oci com un vici i exalçava la disciplina i el treball. Finalment, l’absència de protecció social de cap mena en cas d’atur, d’accident o de malaltia, així com la inexistència d’assistència mèdica i de jubilació abocava el proletariat a la inseguretat, ja que la desocupació comportava ràpidament la marginació. Un cop acabada la feina, les seves condicions de vida eren dolentes. Les cases on residien eren petites i mal ventilades i situades en barris on els carrers no estaven asfaltats i estaven mancats de servei d’enllumenat, d’aigua corrent i de clavegueram. L’espai domèstic es compartia totalment i, per tant, no hi havia vida privada ni intimitat. Aquest amuntegament possibilitava que malalties infeccioses, com la tuberculosi i el còlera, es propagaren ràpidament i afectaren una població molt vulnerable, com a conseqüència del treball esgotador i la mala alimentació 1. L’alcoholisme i la prostitució estaven ben presents. No és estrany, per tant, que cap a la meitat del segle XIX l’esperança de vida del proletariat fóra de 30 anys. 3. EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX A. Dels orígens fins el 1868 Des del principi la classe treballadora fabril inicià la lluita per a millorar les seues condicions de treball i de vida. Com que la primitiva legislació liberal no contemplava cap tipus de normativa que regulara les relacions laborals i prohibia de manera explícita l’associació obrera perquè es considerava contrària a la llibertat de contractació, les primeres manifestacions de protesta contra el nou sistema industrial van prendre un caràcter violent, clandestí i espontani amb revoltes per les precàries condicions de vida o contra les polítiques dels governs moderats. Així, a Espanya, les primeres manifestacions de protesta obrera tingueren un caràcter ludista amb la destrucció de màquines i fàbriques per part de diversos col·lectius obrers, fet que mostrava el rebuig als nous invents incorporats a les màquines i que limitaven cada cop més els llocs de treball. El ludisme era la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció d’unes màquines a les quals s’atribuïa la responsabilitat de la pèrdua de llocs de treball i de la minva dels jornals. Així, el 1821, els treballadors de la indústria artesana de les localitats de la rodalia d’Alcoi van assaltar la ciutat i van cremar els telers mecànics. Més significatius foren els esdeveniments de Barcelona el 1835, quan els obrers destruïren les máquines mogudes per vapor de la fàbrica Bonaplata. 1 A finals del segle XIX, la dieta més comuna de la classe obrera estava constituïda per verdures, llegums, creïlles, arròs, arengs, abaejo i cansalada. Poques vegades menjaven carn, mentre que el pa, que era bàsic, era car. 5  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 Incendi de la Bonaplata (1835) Ben aviat, el proletariat s’adonaria que l’origen dels seus problemes no eren les màquines, sinó les duríssimes condicions de treball que imposaven el propietaris, i per això el moviment mecanoclasta decauria i l’eix de la protesta obrera va passar a centrar-se en les millores laborals i la defensa del dret d’associació. Els primers intents per aconseguir un moviment obrer organitzat també s’iniciaren a Barcelona: el sindicalisme obrer a Espanya va néixer entre els treballadors de la indústria tèxtil catalana. Des de 1838 diverses comissions d’obrers barcelonins van reclamar reiteradament al capità general de la província, i sense resposta, l’autorització per associar-se. D’aquesta manera, a partir de 1839, es permetria l’existència d’associacions d’ajuda i socors de caràcter mutualista. Sorgia així un primer associacionisme obrer i es creaven les primeres associacions de socors mutus, a les quals els obrers lliuraven una petita quota per assegurar-se una ajuda en cas d’atur o de malaltia, i l’assistència dels seus familiars en cas de mort (associacionisme mutualista) Cap a la dècada de 1840, a Catalunya, la decisió dels fabricants tèxtils d’augmentar la mida de les peces fabricades sense modificar la remuneració dels treballadors va comportar l’inici de les protestes obreres, perquè, de fet, s’estaven retallant els salaris. Per coordinar les accions de protesta i negociar amb els patrons es van elegir comissions de representants. D’aquest moviment de protesta van néixer, el 1840, la Societat de Teixidors (encarregada de les reivindicacions laborals) i l’Associació Mútua de Teixidors de Barcelona (amb un caràcter de societat mutualista). 6  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 Revoltes a Barcelona (1842) Aquests primers sindicats eren federacions d’oficis i, a semblança dels que havien articulat els teixidors, van anar creant-se per a d’altres sectors (filadors, blanquejadors, impressors, etc.). Els treballadors pagaven una quota, que no només es dedicava a qüestions de protecció social sinó que també anava destinada a mantenir una caixa de resistència per a pagar el jornal en cas de vaga. D’aquesta manera, entre 1840 i 1868, l’obrerisme desenvoluparia les seves primeres activitats pròpiament sindicals. Eren una combinació de sindicats i d’associacions de socors mutu amb uns afiliats que habitualment simpatitzaven amb els corrents polítics republicans i propugnaven el cooperativisme com a alternativa a la iniciativa privada i l’explotació patronal. La vaga va ser el principal instrument que els obrers van utilitzar per a forçar negociacions amb la patronal. Així, entre els anys 1840 i 1843, durant l’etapa progressista de la regència d’Espartero, els moviments vaguistes van ser força nombrosos. Tanmateix, els patrons no van veure mai amb bons ulls el fet que els obrers pogueren associar-se i molt menys les seues activitats en defensa dels drets dels treballadors i van pressionar els diferents governs perquè les prohibiren, cosa que van aconseguir durant la dècada moderada (1844-1854). La conseqüència fou la impunitat amb la qual s’allargaren les jornades laborals, es reduïren els salaris i s’explotà la mà d’obra infantil. Repressió del moviment obrer i explotació sense límits per part de l’oligarquia que ho dominaria tot. 7  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 A partir d’aquest moment i fins el 1868, l’incipient moviment obrer, que seguí existint de forma clandestina, es va vincular estretament amb els sectors progressistes més radicals i, més endavant, amb els demòcrates i republicans. A més, les teories del socialisme utòpic tingueren ressó sobretot en Catalunya, on influí Cabet, i en Cadis, on Joaquin Abreu va difondre les idees de Fourier i Fernando Garrido introduí el cooperativisme d’Owen. Durant el Bienni Progressista (1854-1856) va obrir-se un període de permissivitat amb les associacions dels treballadors i el moviment obrer va conèixer una onada d’efervescència i radicalització, estimulat per la crisi econòmica i l’encariment dels aliments. Així, el primer conflicte important va esclatar a Catalunya amb la vaga contra les selfactines del 1854, una reacció violenta, amb crema de fàbriques i màquines, contra la introducció d’aquestes noves màquines de filar que consideraven que prenien llocs de treball als obrers. La repressió de la vaga va ser extraordinàriament dura i va generar un moviment de solidaritat a totes les empreses tèxtils que va atemorir les autoritats i va forçar els patrons a augmentar els salaris. L’auge del moviment reivindicatiu després d’apuntar-se aquesta victòria va indignar els patrons que van reclamar al govern l’aplicació de mesures repressives contra el moviment obrer. Així, el govern va prohibir les associacions obreres, va declarar l’estat de setge i va executar Josep Barceló, un important líder obrer del període. A més, els patrons, per la seua banda, van suspendre els convenis col·lectius signats després de la vaga de les selfactines i van imposar l’acomiadament lliure dels obrers. En aquest context, el 1855, va declarar-se a la ciutat de Barcelona la que és considerada com la primera vaga general de l’Estat espanyol, en la qual els obrers van exigir el reconeixement del dret d’associació, la limitació de la jornada laboral amb un horari fix, la creació de jurats mixtes per a solucionar els conflictes laborals i el dret a ingressar en la Milícia Nacional, de la qual estaven exclosos. Les propostes obreres no 8  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 van ser acceptades i el conflicte només finalitzaria amb la intervenció de l’exèrcit. Aquest fet va suposar el distanciament definitiu del proletariat de les postures polítiques del progressisme i, per consegüent, la seua inclinació a partir d’aleshores pels demòcrates i pels republicans. El moviment obrer atemoria a les classes conservadores que s’adonaven del perill que representava l’associacionisme obrer per als seus interessos: ni tan sols volien associacions de socors mutus perquè sense caixes de resistència no es podia aguantar una vaga. Per això, el retorn dels moderats al poder suposaria la prohibició de totes les associacions obreres mitjançant un decret de l’any 1857. B. El Sexenni Democràtic 1868-1874 A partir de la Gloriosa, amb el reconeixement del dret d’associació i del clima de llibertat, les forces obreres pogueren eixir de la clandestinitat i actuar públicament, fet que va afavorir l’expansió del moviment obrer organitzat. Es crearen nombroses societats de resistència que recomanaven als treballadors la participació política i el suport a les candidatures republicanes federals. Fins i tot un dirigent obrer, Pablo Alsina, fou elegit diputat en les eleccions del 1869. A finals d’aqueix any es va constituir a Barcelona un sindicat, Les Tres Classes de Vapor, que tenia un caràcter reformista, ja que es preocupava bàsicament d’aconseguir millores laborals i salarials i no es plantejava objectius revolucionaris. Tanmateix, la mancança de reformes socials dels governs democràtics va decebre les classes populars que, desenganyades, es despolititzaren i s’acostaren a l’internacionalisme. S’inicien els contactes amb l’AIT, Associació Internacional de Treballadors 2, amb l’assistència d’una delegació espanyola al seu 3r Congrés celebrat a Brussel·les el 1868. Poc després d’aquest Congrés, va arribar a Espanya Giuseppe Fanelli, deixeble de l’anarquista Bakunin. Va entrar en contacte amb associacions obreres de Madrid i Barcelona on crearia els primers nuclis internacionalistes. Fanelli va difondre els ideals 2 Fundada el setembre del 1864, l’AIT (o Primera Internacional) fou una plataforma unitària del moviment obrer internacional. En l’AIT existien diferents visions d’entendre la lluita obrera: els seguidors de Marx i Engels (marxistes o socialistes) i els seguidors de Bakunin (anarquistes). Ambdues defensaven la necessitat de la revolució per tal de destruir la societat capitalista, causa i origen de l’explotació de la classe obrera, i instaurar una societat igualitària (sense classes socials). Marxistes i anarquistes pensaven que la lluita contra l’opressió no es podia circumscriure a un únic estat, sinó que s’havia d’actuar conjuntament en tots els estats (internacionalisme). Això no obstant, tenien grans diferències. Els marxistes defensaven la necessitat d’un partit obrer que dirigira la revolució per conquerir el poder i establir la dictadura del proletariat, període transitori en què es destruirien les bases del capitalisme (propietat, exèrcit, església...) per tal d’arribar a l’objectiu final: la construcció de la societat comunista (sense classes socials, sense estat). Els anarquistes, pel canvi, eren contraris a la participació política i defensaven les accions subversives i violentes contra la societat burgesa. Defensaven, per damunt de tot, la llibertat individual i, per això, la revolució no hauria de ser dirigida per cap partit i no hauria d’establir-se la dictadura del proletariat. Simplement, la revolució des del principi havia d’abolir les classes i l’estat, perquè l’objectiu també era arribar a la societat comunista. Fruit de les disputes entre ambdues tendències fou dissolta el 1881. 9  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 anarquistes com si foren els de l’AIT, fet que va contribuir a l’expansió i arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català i el camperolat andalús. A partir de 1869 s’havien difós per tota Espanya les associacions obreres, malgrat que no totes es van unir a la Internacional. El 1r congrés de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, l’anomenada FRE, és va celebrar a Barcelona al 1870. S’hi van adoptar acords clarament anarquistes com el recurs a la vaga com arma fonamental del proletariat, l’apoliticisme, col·lectivisme i la revolució social per via de l’acció directa o espontània sense intermediaris, basant-se en la llibertat individual (no s’ha confondre acció directa amb acció violenta). La direcció de la FRE va quedar en mans d’un Comité Federal amb seu a Madrid i després a Alcoi. La FRE va créixer molt depressa, la major part dels afiliats eren sindicats catalans però també existien a València, Alcoi i Andalusia. Per contrarestar la influència anarquista, al 1871 va arribar a Espanya Paul Lafargue, gendre de Marx, qui va impulsar el grup madrileny internacionalista, partidari de les tesis marxistes, on destacava Pablo Iglesias. Aquest grup va desenvolupar una àmplia campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquistara el poder polític a través de la creació d’un partit polític obrer o socialista. En el 2n Congrés de la FRE, celebrat a Saragossa a l’abril del 1872, es van reafirmar les tesis bakuninistes i el grup madrileny va ser expulsat, creant la Nueva Federación Madrilenya de tendència marxista, reconeguda pel Consell General de Londres. Mentrestant, en el Congrés de la Internacional celebrat a la Haia al setembre de 1872 van triomfar les tesis marxistes (partidàries de la creació de partits nacionals 10  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 obrers) i els bakuninistes foren expulsats: s’havia consolidat la ruptura de la unitat obrera. No obstant això, a Espanya en el 3r Congrés de la FRE celebrat en la clandestinitat a Còrdova al 1872-73 (com a la resta d’Europa, les Corts van declarar il·legal la Primera Internacional acusada d’haver-hi participar a la Comuna de París 3) es van rebutjar el acords de la Haia i es ratifiquen les tesis bakuninistes: es trenca també la unitat del moviment obrer espanyol amb el predomini anarquista. La proclamació de la Primera República facilità l’expansió del moviment obrer. Però les limitacions del programa de reformes socials dels republicans i la lentitud en la seua aplicació va contribuir a radicalitzar les postures d’alguns sectors del moviment obrer espanyol. Alguns dirigents internacionalistes organitzaren un intent de revolució social a Alcoi: la revolució del petroli (juliol del 1873), on tenia la seua seu la Federació Regional de l’AIT. Aquest intent de revolució fou derrotat. Finalment, el colp d’estat de Pavia (gener del 1874) va reprimir tota manifestació obrera; les associacions internacionalistes van passar a la clandestinitat. C. La Restauració : Anarquisme i Socialisme (1874-1900) En els inicis de la Restauració, la FRE estava il·legalitzada i el moviment obrer dividit i les associacions obreres en la clandestinitat. Durant el govern conservador de Cánovas, la política seguida serà de repressió amb la consegüent clandestinitat. Açò provocaria una radicalització revolucionària. Els treballadors veien el govern com el defensor dels patrons i terratinents. En aquest context, es van imposar els sectors més radicals, contraris a la vaga que consideraven reformista, i partidaris de les accions violentes individuals. Així, ben prompte, com a la resta d’Europa, la violència en el camp i els atemptats terroristes anarquistes es van iniciar a Espanya 4. D’aquesta repressió inicial es passa a la tolerància amb la pujada al poder el 1881 del liberal Sagasta. Aquesta tolerància consolidaria les organitzacions obreres que foren legalitzades amb la Llei d’Associacions polítiques de 1887: nova legalització del moviment obrer. Pel que fa als anarquistes, cal destacar que al 1881 la FRE va canviar el seu nom per de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, l’anomenada FTRE, a causa de la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. La FTRE estava molt implantada entre el proletariat català i els jornalers andalusos. Va augmentar el nombre d’afiliats 3 La Comuna de París de 1871 va ser el primer intent històric reeixit de construir una alternativa democràtica, popular i obrera al capitalisme. Aquesta breu revolució social (va durar des del 18 de març fins el 28 de maig) va acabar amb una duríssima repressió: 30.000 executats, 38.000 empresonats i 7.000 deportats. 4 En el primer Congrés Anarquista, celebrat a Londres el 1881 a la clandestinitat, es va aprovar l’ús de la violència a través de “la propaganda pel fet”. Seguint les idees de Kropotkin, els anarquistes havien de predicar amb exemple per aconseguir la destrucció de l’Estat. L’acció violenta era més efectiva que la paraula.: “un acte pot, en pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets”. Aquesta violència acabaria en atemptats i magnicidis. 11  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 (el 1882 ja en tenia més de 57.000) i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu dins de la legalitat (per exemple, el 1890 se celebrà per primera vegada el Primer de Maig reclamant la jornada laboral de 8 hores). Degut a la repressió, prompte sorgiren dissensions internes. A Catalunya triomfaran les tesis anarquistes-col·lectivistes que destaca l’acció sindical per damunt de la revolucionària. En canvi al grup andalús predominaran les tesis anarco- comunistes més favorables a l’acció directa, a la “propaganda pel fet” (atemptats, sabotatges, bombes, és a dir, terrorisme). Volien acabar amb els pilars del capitalisme: Estat, Església i burgesia, considerats responsables de la misèria dels treballadors Els anarquistes andalusos de la província de Cadis optaren per aquesta via violenta com a resposta a les negatives dels terratinents a les seues reivindicacions. Les males collites de la tardor de 1882 van provocar fam i crispació. Es van organitzar vagues que desencadenarien revoltes camperoles amb incendis de collites o edificis, robatoris, assalts i assassinats. Els anarquistes foren acusats al 1883 d’estar darrere de la Mano Negra, suposada societat terrorista i secreta que volia acabar amb els terratinents. La FTRE deia que no tenia res a veure amb els esdeveniments. Les presons s’ompliren de camperols i jornalers ja que la simple denúncia o la mera sospita de qualsevol veí era prou per enviar-los a la presó. La dura repressió, fins i tot es dictaren penes de mort, desarticularia l’anarquisme rural que passaria a la clandestinitat. Era evident que la Mano Negra no podia tenir tants afiliats ni estar darrere de tot però va ser utilitzada per acabar amb totes les protestes camperoles. La FTRE seria dissolta al 1888. Més important fou l’intent anarquista de prendre Xeres el 1892 que acabà amb una dura repressió: quatre penes de mort i setze penes de cadena perpètua. A Catalunya, l’estratègia de l’acció directa violenta —propaganda pel fet— guanyarà adeptes en les files de l’anarquisme. El 1893 hi hagué 14 atemptats amb bomba a Barcelona. A setembre fou un atemptat contra Martínez Campos, capità general de Catalunya, que va causar un mort. L’autor de l’atemptat fou executat quinze dies després. Al novembre, un anarquista llança des del cinqué pis del Liceu dues bombes que causaren la mort de 25 persones i ferides a 35. El juny del 1896 el terrorisme anarquista atemptà contra la processó del Corpus a Barcelona: 6 persones mortes i 42 ferides. Aquest fet va servir d’excusa a les autoritats per portar a cap una dura repressió sistemàtica contra nuclis obreristes organitzats, foren o no terroristes. Açò provocaria una espiral de violència basada en la dinàmica d’acció/repressió/acció. El moment clau d’aquesta espiral van ser el procés de Montjuïc, celebrats a Barcelona al 1897, en els quals van ser condemnats a mort 5 anarquistes, es dictaren vint penes de presó i 63 deportacions. 12  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 Les greus irregularitats jurídiques comeses en aquest procés provocà una dura crítica per part dels intel·lectuals progressistes de tota Europa i, sobretot, la reacció dels violents. Així, l’agost del 1897, com a venjança, un anarquista italià, Angiolillo, assassinà Cánovas del Castillo, aleshores president del govern. Malgrat que dins de l’obrerisme de tendència anarquista va seguir existint un sector que rebutjava l’ús de la violència i que defensava una pràctica sindical pacífica i apolítica, l’acció violenta i la repressió indiscriminada van desorganitzar del tot el moviment llibertari, que a finals de segle havia perdut tota la seua estructura organitzativa. L’anarquisme predominava sobretot a la façana mediterrània, amb Barcelona i València com a nuclis principals, i al camp andalús. L’ideari anarquista era fàcil d’entendre tant pel camperolat andalús inculte i analfabet i molt decebut amb els partits polítics com pel proletariat català i valencià vinculats al republicanisme federal. A més, en un país amb greus dificultats per a l’associacionisme obrer i amb persecucions constants, la forma d’organització anarquista era molt àgil, ja que donava llibertat d’acció a les seccions locals i es prenien decisions de manera assembleària. Açò explica la força de l’anarquisme a Espanya. Pel que respecta als socialistes, cal destacar l’efímera vida de la Nueva Federación Madrilenya per la desaparició de l’AIT al 1876. Els seus membres decidiren transformar-se en un partit polític: així va nàixer al 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol, el PSOE, en plena clandestinitat, liderat per Pablo Iglesias. L’obertura progressiva del règim de la Restauració permeté la publicació legal al 1886 del setmanari El Socialista i la creació d’altres federacions locals. 13  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 Míting de Pablo Iglesias El PSOE era un partit marxista, obrerista i partidari de la revolució social. Presentava un programa de reformes que incloïen els drets d’associació, reunió, manifestació, sufragi universal, reducció de les hores de treball, prohibició del treball infantil i altres mesures de caràcter social. Va créixer lentament, predominarà sobretot a Madrid, Valladolid (nus ferroviari), País Basc, Astúries, Màlaga i València. Al 1889 es va afiliar a la II Internacional i ja va participar en la Festa del Treball, instituïda l’1 de maig de 1890. A partir del 1895 va obtenir concejals en alguns municipis, però no serà fins al XIX quan comence a cobrar força. Al 1888 es va crear la Unió General de Treballadors (UGT) com el gran sindicat socialista de masses que s’organitzava en seccions d’oficis en cada localitat. Encara que teòricament era independent del partit, entre ambdós hi havia una estreta col·laboració pels que fa als seus dirigents i a les propostes d’actuació. En el seu programa demanava millores laborals: 8 hores, salari mínim, no discriminació salarial, negociació col·lectiva entre obrers i patrons i l’ús de la vaga com a últim recurs (eren més prudents que l’anarcosindicalisme). A partir del 1890 anaren obtenint èxits puntuals gràcies a les vagues i èxits generals amb canvis en la legislació (regulació d’accidents laborals, del treball infantil i del femení). La UGT tenia cap a finals del segle XIX uns 15.000 afiliats. Finalment, en aquest període comencen a crear-se els primers Círculos de Oberos Católicos, un corrent sindical impulsat per l’Església i certs sectors conservadors, amb l’objectiu de contrarestar la influència que en la classe treballadora exercien les ideologies més progressistes: socialisme, anarquisme i republicanisme. Afavorien la cooperació entre patrons i obrers, amb un caràcter paternalista. El paper reivindicatiu va ser nul. 14  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 Els orígens remots del sindicalisme cristià a Espanya es remunten al 1864, en què el P. Vicent creà el primer Círculo Católico de Obreros, a Manresa. Tot i que des dels 1883 se’n creen prou, serà a partir del 1891, amb l’encíclica del papa Lleó XIII, De rerum novarum, quan el sindicalisme catòlic pren més volada. D. Reformisme i qüestió social A les acaballes del segle, el moviment obrer ja estava organitzat encara que la situació del proletariat era molt precària. L’Estat no té més remei que intervindre regulant i tutelant les relacions laborals per a exercir una acció compensatòria. Així, el 1878 s’aprovaren les primeres lleis de regulació de treballs perillosos per als xiquets, la creació d’asils per a invàlids laborals i la construcció de barris per a obrers. Cinc anys després, es crea la Comissió de Reformes Socials que va portar endavant una tímida legislació labora, poc efectiva. Era un òrgan governamental amb la finalitat d’informar sobre la condició obrera i de promoure el reformisme social. La major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva no van veure la llum fins les primeres dècades del s. XX. 15  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 4. EL MOVIMENT OBRER ENTRE 1900 I 1930 Una de les conseqüències del retard industrial de l’estat espanyol fou la feblesa del moviment obrer en la primera dècada del segle XX, al contrari del que succeïa en els països més desenvolupats d’Europa. El nombre d’afiliats a les societats obreres a Espanya no arribava al 5%, i sols les zones més industrialitzades de Madrid, Barcelona, Astúries i el País Basc superava el 20%. Fou en aquestes zones i al País Valencià i el camp andalús on el clima d’agitació social durant e període del 1900 al 1931 fou constant i no deixà de créixer. Malgrat algunes reformes (vistes en el primer apartat), les precàries condicions de vida de la classe obrera continuaven, tot provocant insistents protestes que es van canalitzar, sobretot, mitjançant vagues i manifestacions. Davant les vagues, amb aldarulls i barricades, la resposta habitual de l’estat era la detenció dels líders obrers, tancar els periòdics vinculats als sindicats, clausurar els locals, suprimir les organitzacions obreres i utilitzar la força policial per a restaurar l’ordre. Si la Guàrdia Civil es veia desbordada, es declarava l’estat de guerra i, aleshores, intervenia l’exèrcit. Així les coses, les vagues i manifestacions acabaven quasi sempre amb nombroses persones ferides i mortes. Quan es tornava a la normalitat, els detinguts durant els aldarulls eren jutjats i sovint condemnats (la vaga fou un delicte fins el 1909). Des de principis de segle, les organitzacions obreres van començar a agafar consciència de la necessitat de difondre l’educació entre els obrers i de millorar-ne el seu nivell cultural, base, segons pensaven, de la realització de la revolució i de la transformació social. Amb aquesta finalitat es va impulsar la creació d’Ateneus Obrers, uns espais de trobada i reunió, on es feien activitats de caràcter lúdic i educatiu. En els 16  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 ambients anarquistes van aparéixer propostes escolars renovadores com l’Escola Moderna creada per Ferrer i Guàrdia, que aplicava els principis de la pedagogia llibertària. També els socialistes impulsaren una renovació escolar amb la creació d’Escola Nova i van promoure la creació de Cases del Poble. En aquest període, l’evolució del moviment obrer es pot dividir en dos grans etapes separades per l’any 1917. Abans d’aquesta data, tot i que els plantejaments del moviment obrer a llarg termini tenien un contingut revolucionari, les prioritats se centraven sobretot en obtenir reivindicacions de caràcter laboral. Tanmateix, a partir de la vaga general del 1917 predominaren els referents ideològics encaminats a transformar l’ordre social, arran de la ressonància de la Revolució Russa. D’una forma utòpica, el moviment obrer confiava en la potencialitat de la vaga general revolucionària per aconseguir els seus objectius. Durant el primer terç del segle XX, el moviment obrer espanyol continuà dividit en dues grans corrents ideològiques: la socialista, representada per la UGT, i l’anarquista, articulada al voltant de la CNT. Tant un sindicat com l’altre van ampliar la seua afiliació fins al final de la Guerra Civil , el 1939. A. Els sindicats A principis del XX, després de la dura repressió que havia patit, l’anarquisme estava totalment desorganitzat. Entre els treballadors predominaven les societats d’ofici (agrupacions d’obrers d’un mateix ofici que practicaven un sindicalisme moderat i apolític, per tal d’aconseguir millores salarials i laborals). També hi havia, com ja hem indicat, un sindicalisme catòlic que propugnava la col·laboració entre les classes socials. Aquest sindicalisme impulsà les cooperatives de 17  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 consum i centres recreatius. El 1906 es crearen els primers sindicats agraris, formats per xicotets propietaris, i el 1912 es va constituir la Federación Nacional de Sindicatos Católicos. Al País Basc es fundà la Solidaridad de Obreros Vascos (1911), d’orientació nacionalista i catòlica, que prompte tingué una forta implantació. B. El sindicalisme de masses: CNT i UGT L’anarquisme sempre va mantenir la seua negativa a participar en la política i rebutjava el reformisme social. A l’inici del XX, l’anarquisme estava arrelat en les zones industrials i urbanes de Catalunya i també en el camperolat andalús i extremeny. No obstant, existien dues tendències enfrontades: els anarquistes partidaris de l’acció directa violenta i els sectors més proclius al sindicalisme. És aquesta tendència, que considerava la vaga general com el instrument revolucionari més eficaç, la que anà guanyant espai. Així, a Barcelona, cap a l’any 1907, més de 50 societats obreres van crear una federació sindical amb el nom de Solidaritat Obrera. Sota l’impuls de les societats obreres anarquistes catalanes de Solidaritat, el 1911 es fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT). Set anys més tard, la CNT acordà, com a forma organitzativa, la creació de sindicats únics. Açò significava que els sindicats d’ofici serien substituïts pels sindicats d’indústria, que agrupaven en l’àmbit local a tots els treballadors d’una mateixa branca de producció (tèxtil, metall...) El sindicat va prendre una orientació clarament anarcosindicalista (apolítica i pacífica). Entre els seus dirigents més destacats cal esmentar a Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Juan Peiró i Ángel Pestaña. El 1913 es fundà a Còrdova, la Federación Nacional de Agricultores, d’orientació anarquista, que ingressà en la CNT el 1919. D’aquesta forma, la CNT es va convertir en 18  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 el sindicat més important d’Espanya, amb una gran implantació a Catalunya, a Andalusia —sobretot entre els jornalers del camp— i País Valencià. Pel que fa a la Unió General de Treballadors (UGT), el sindicat socialista, va seguir vinculada al PSOE. La UGT usava la vaga com a ferramenta reivindicativa per aconseguir millores salarials i laborals. El 1925 va adoptar la mateixa organització que la CNT: federacions d’indústria. La UGT anà creixent principalment en Madrid, País Basc, així com entre els miners d’Astúries. C. La conflictivitat social Com hem comentat abans, al llarg del segle XX l’activitat obrera anirà creixent de tal manera que serà determinant no sols a nivell social sinó també polític. Així, l’acció d’anarquistes i socialistes —juntament amb republicans— està en la base de la Setmana Tràgica (1909) que finalment costà el càrrec de president de govern a Maura. Aquesta mobilització obrera s’originà quan el govern d’Espanya, després d’haver patit la derrota en el Barranco del Lobo a mans dels berbers del Rif, decideix enviar reforços a Marroc formats bàsicament per reservistes (molts dels quals eren ja pares de família). El moviment obrer, en desacord, inicià una vaga general. El govern ordenà una dura repressió que desencadenà una revolta popular (barricades, crema d’edificis religiosos...). En una setmana hi hagué 113 persones mortes, centenars de ferits i nombrosos edificis cremats. La repressió posterior fou brutal i arbitrària (tancament de centres obrers i publicacions, nombroses detencions, desterraments, cinc afusellats, entre ells, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia). Malgrat la repressió, el moviment obrer continuà amb la seua lluita i en els anys successius les vagues augmentaren. Una mobilització que obtingué èxits ja que els governs elaboraren lleis de protecció social. A més de l’augment de sou, altres qüestions que es van aconseguir foren la prohibició del treball nocturn de les dones, el dret de vaga i la jornada laboral de 10 hores en el sector tèxtil (de dilluns a dissabte). L’impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) fou divergent. Si bé, la neutralitat espanyola va suposar un estímul per a l’economia ja que incrementà la demanda exterior de productes, tant agraris com industrials, amb el consegüent guany per a les elits econòmiques, també va provocar un augment desmesurat dels preus, ja que bona part de la producció es dirigia a l’exportació. Per exemple, el preu del blat pujà un 72% dels 1913 al 1918 i el de les creïlles un 90%. Amb aquesta situació, el descontent anava en augment entre les classes populars. Els sindicats orgnitzaren mobilitzacions: el 18 de desembre la CNY i la UGT convocaren la primera vaga general de tota Espanya, que resultà un èxit de participació. 19  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 La situació no millorà, sinó que s’agreujà. Així, el 1917 es produirà una triple crisi que va fer trontollar el sistema polític de la Restauració (crisi militar, polític i social). Davant la greu situació de la classe obrera pel continuat augment dels preus, la CNT i la UGT crearen un comité conjunt per tal de tornar a convocar una vaga general i organitzar actes de força. Durant el mes d’agots, una vaga de ferroviaris es va radicalitzar i s’expandí a tots els sectors econòmics i a moltes zones de l’estat. Tanmateix, la mala direcció, la falta de preparació i la heterogeneïtat dels participants possibilitaren que l’exèrcit acabara amb ella després de durs enfrontaments amb els vaguistes. Els membres del comité de vaga, entre ells, els socialistes Besteiro i Largo Caballero, foren detinguts, jutjats en consell de guerra i condemnats a cadena perpètua. A partir de la vaga del 1917, el moviment obrer va patir un canvi en els seus plantejaments. Ara, predominaran els referents ideològics encaminats a transformar l’ordre social, ja que el triomf de la Revolució a Rússia obria un camí a seguir. Un dels períodes de major conflictivitat social es produí a Catalunya, especialment a Barcelona, entre el 1919 i el 1923. La causa d’açò és que Catalunya va ser una de les zones espanyoles que més s’havia beneficiat de l’auge econòmic durant la guerra. La fi de la Primera Guerra Mundial va suposar la reducció de les exportacions espanyoles i l’economia ve entrar en una profunda crisi. En aquesta situació de recessió, amb una forta inflació i escassa demanda de productes, milers de persones van perdre la seua feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. Aquesta agitació a Catalunya arrancà el 1919 amb la vaga de La Canadiense, l’empresa elèctrica que subministrava electricitat a Barcelona i la seua zona industrial. La CNT aconseguí que pararen, en solidaritat, els tramvies, l’aigua, el gas i altres companyies elèctriques. A la primeria de març, malgrat la militarització dels treballadors, la vaga era general. Finalment, i amb la mediació del govern i la negociació de Salvador Seguí, líder la CNT, se signà un acord pel qual es readmetia els treballadors acomiadats, s’aconseguien millores salarials i la reivindicació històrica de la jornada de 8 hores. Tanmateix, el capità general de Catalunya no alliberà tots els detinguts —una de les condicions del pacte— i els obrers reprengueren la vaga, que fou sufocada a mitjans d’abril, després d’haver declarat l’estat de guerra i amenaçar la patronal del tancament de totes les fàbriques (lock out). La patronal catalana no acceptà de bona gana els acords i respongué amb l’organització de grups paramilitars propis —assassins a sou—, el lock out i amb la fundació dels Sindicats Lliures (novembre del 1919), formats per militants d’organitzacions catòliques antirevolucionàries que portaven a terme accions violentes contra el sindicalisme anarquista. 20  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 Alguns grups més joves i radicals vinculats a la CNT, reaccionaren als atemptats dels Sindicats Lliures amb un activisme violent i van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. Entre aquests grups cal citar Els Solidaris, format entre altres per Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso. El resultat fou una espiral de violència, coneguda com l’etapa del pistolerisme, en què van tindre lloc més de 800 atemptats i en què van morir 226 persones en tots els bàndols: obrers, dirigents sindicals, encarregats de fàbriques, agents de l’ordre públic, patrons... La Federació Patronal de Barcelona exigia mesures de força i el governador civil de Barcelona, el general Martínez Anido, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal, amb què l’acció del Sindicar Lliure s’intensificà entre 1920 i 1922. A més, va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar en pràctica la Llei de fugues 5. Cal destacar l’assassinat del president del govern Eduardo Dato (1921) i els de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, (1923) i l’advocat laboralista Francesc Layret (1920). Però les mobilitzacions socials no es limitaven a Catalunya. Entre el 1918 i el 1921 es van produir protestes socials al sud d’Espanya, principalment a Castella-la Manxa, Extremadura i, principalment, Andalusia. Hom exigia el repartiment de terres entre els camperols —jornalers— com s’estava fent a Rússia. Per això aquest període és conegut com el Trienni Bolxevic. Promogudes fonamentalment per grups anarquistes, les revoltes incloïen l’ocupació de terres, la presa d’ajuntaments i la formació de comités de vaga. El govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, 5 Fou aprovada pel president del govern Eduardo Dato a la primeria de l’any 1921. Segons aquesta llei, la policia podia disparar contra els detinguts en cas d’intent de fuga. Fou la cobertura legal per a l’assassinat extrajudicial de sindicalistes. Sovint la policia informava els detinguts que quedaven lliures i, quan aquests marxaven, els assassinaven per l’esquena amb l’excusa que havien intentat fugir. Abans de la seua aprovació era una pràctica que ja era usada. 21  DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA HISTÒRIA D’ESPANYA (2 BATX) IES Josep de Ribera (Xàtiva) EL MOVIMENT OBRER AL SEGLE XIX CURS 2024-25 empresonant els líders camperols i il·legalitzant les organitzacions obreres. Això no obstant, durant mesos, el triomf dels vaguistes fou constant. El 1923, el colp d’estat de Primo de Rivera, un context econòmic més favorable, el retrocés del moviment revolucionari a Europa i la persecució desencadenada contra la CNT i els comunistes 6, reduïren la tensió i la violència social, emportant-se per davant les llibertats reprimides per la dictadura militar. 6 Primo de Rivera va prohibir la CNT i potencià els Sindicats Lliures, però la UGT fou tolerada. La clandestinitat de la CNT va afavorir al sector més radical, partidari de promoure una insurrecció armada. Així, l’any 1927, els partidaris de l’acció directa van crear, amb grups anarquistes portuguesos, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En canvi, la UGT, que en principi havia participat en les estructures de la dictadura, a partir del 1929 adoptà una clara posició a favor de la democràcia i la república. 22