Tema 12 - Coordinació del Moviment Voluntari PDF

Bloc 4 – tema 12 EFSN Tema 12: coordinació del moviment voluntari NUCLIS BASALS DE LA PART DORSAL: FUNCIONS o Controla la activitat de les escorces motores o Inhibeix el to muscular o Supressió de moviments no desitjats i facilitació de los apropiades, ajustant la direcció,...

Bloc 4 – tema 12 EFSN Tema 12: coordinació del moviment voluntari NUCLIS BASALS DE LA PART DORSAL: FUNCIONS o Controla la activitat de les escorces motores o Inhibeix el to muscular o Supressió de moviments no desitjats i facilitació de los apropiades, ajustant la direcció, la amplitud i la velocitat del moviment juntament amb el cerebel aprenentatge motor i memòria implícita hi ha dos circuits que són fonamentals per fer aquestes funcions: la via directa i la indirecta via directa: La via directa és un camí neural que facilita l’execució del moviment voluntari. Quan volem realitzar un moviment, aquesta via ajuda a que la idea d’un moviment es converteixi en una acció real. Funcionament de la via: 1. Escorça associativa motora: Quan decidim moure’ns, l’escorça motora associativa envia senyals a una part dels ganglis basals anomenada putamen. Aquesta informació activa les neurones excitadores del putamen. 2. Inhibició del globus pàl·lid intern: Les neurones del putamen inhibeixen el globus pàl·lid intern, una estructura que normalment inhibeix altres àrees cerebrals. En inhibir aquest globus, s’elimina la seva acció inhibidora. 3. Activació dels nuclis talàmics: Quan el globus pàl·lid intern es veu inhibit, els nuclis talàmics (en particular els nuclis motors) es desinhibeixen, és a dir, es tornen més actius. 4. Activació del còrtex motor: Els nuclis talàmics activats envien senyals a l'escorça motora associativa i al còrtex motor primari, que són les zones del cervell responsables de planificar i executar els moviments. 5. Execució del moviment: Finalment, el còrtex motor primari envia les ordres a les motoneurones de la medul·la espinal, que activaran els músculs per executar el moviment que hem decidit fer. Via indirecta: La via indirecta és una altra ruta que passa pels ganglis basals i té com a objectiu controlar i inhibir moviments involuntaris, és a dir, evitar que apareguin moviments no desitjats mentre realitzem un moviment voluntari. Funcionament de la via: 1. Escorça associativa motora: Quan es vol realitzar un moviment voluntari, l'escorça associativa motora envia senyals excitadors al caudat i al putamen, que són parts dels ganglis basals. 2. Inhibició del globus pàl·lid extern: Les neurones del caudat i el putamen inhibeixen el globus pàl·lid extern, una zona que, en condicions normals, inhibeix altres parts del cervell. 3. Activació del nucli subtalàmic: Quan el globus pàl·lid extern és inhibit, això fa que el nucli subtalàmic es torni més actiu. El nucli subtalàmic envia senyals excitadors al globus pàl·lid intern. 4. Inhibició dels nuclis talàmics: Quan el globus pàl·lid intern es veu activat, inhibeix els nuclis talàmics motors, reduint així l’activitat que els nuclis talàmics generen cap al còrtex motor. Bloc 4 – tema 12 EFSN 5. Disminució de l’activació del còrtex motor: Com a resultat d’aquesta inhibició dels nuclis talàmics, disminueix l’activitat que arriba a l'escorça motora, reduint la possibilitat que apareguin moviments involuntaris. Per la funció motora correcta han d’actuar les dues vies, per poder iniciar el moviment voluntari i eliminar possibles moviments involuntaris que acompanyin el moviment voluntari DISFUNCIONS I PATOLOGIES DE LA PART DORSAL DELS NUCLIS BASALS ENFERMETAT DE PARKINSON La malaltia de Parkinson és una malaltia neurodegenerativa que afecta les neurones dopaminèrgiques de la substància negra, una zona del cervell que produeix dopamina. Aquesta pèrdua de neurones provoca que les aferenices dopaminèrgiques que arriben al striatum i al glòbuls pàl·lid desapareguin progressivament. En les primeres etapes de la malaltia, la quantitat de dopamina disminueix, i a mesura que avança la degeneració, la persona pot experimentar dificultats per moure’s, arribant fins a la immobilitat en estadis més greus. En condicions normals, la dopamina té un paper fonamental en el control del moviment, ja que regula dues vies diferents en els ganglis basals: 1. Via directa: La dopamina activa aquesta via, que facilita el moviment voluntari. 2. Via indirecta: La dopamina inhibeix aquesta via, que normalment frena els moviments no desitjats o involuntaris. La dopamina actua sobre dos tipus de receptors en el striatum: Els receptors D1, que es troben en les neurones de la via directa i ajuden a activar els moviments. Els receptors D2, que es troben en les neurones de la via indirecta i ajuden a inhibir els moviments no desitjats. Perquè el moviment es realitzi de manera correcta, és essencial que hi hagi un equilibri en l'activació de la via directa i la inhibició de la via indirecta. En la malaltia de Parkinson, l'absència de dopamina provoca que la via directa sigui hipoactiva (no funciona correctament) i la via indirecta estigui hiperactiva (sobreactiva). Això contribueix a la rigidesa, tremolors i dificultats en el control del moviment que caracteritzen aquesta malaltia. Característiques de la malaltia: o Disminueix els moviments voluntaris (per hipoactivitat de la via directa i hiperactivitat de la via indirecta) o Els símptomes principals de la enfermetat són la rigidesa muscular, hi ha un excés de to muscular, lentitud en els moviments, temblors durant el descans i inestabilitat postural o També presenta símptomes no motors com la depressió, l’ansietat i alteracions cognitives i sensorials. Bloc 4 – tema 12 EFSN Tractament: 1. L-Dopa (Precursor de la dopamina), és el menys invasiu. 2. Estimulació elèctrica profunda del tàlem, és més invasiva i perillosa, recomanat per pacients que tenen una malaltia molt severa, hi ha risc d’infecció post-operatori. 3. Implantació de cèl·lules dopaminèrgiques en els nuclis basals. Molt més invasiu, però amb menys risc d’infecció post-operatori. Estudis molt preliminars han demostrat que en pacients menors de 60 anys han tingut una millora significativa, però les persones majors de 70 anys no ha sigut tant significativa. TRASTORNS HIPERCINÈTICS Els trastorns hipercinètics són alteracions neurològiques caracteritzades per un excés de moviment. Aquests trastorns es manifesten com a moviments involuntaris, excessius o descontrolats, com tremolors, espasmes, tics o altres tipus de moviments que no es poden controlar. Aquests moviments poden afectar diverses parts del cos i poden ser un símptoma de diverses malalties neurològiques. Els trastorns hipercinètics es produeixen quan hi ha un augment de l'activació de la via directa i una disminució de l'activació de la via indirecta en els ganglis basals. Aquest desequilibri en les dues vies motrius fa que el control dels moviments es torni erroni i excessiu. Via directa: Aquesta via facilita el moviment voluntari, i quan està massa activada, pot provocar moviments excessius i incontrolats. Via indirecta: Aquesta via inhibeix els moviments no desitjats. Quan està massa inhibida, no pot frenar els moviments involuntaris, contribuint així a l'excés de moviment. ENFERMETAT DE HUNTINGTON La malaltia de Huntington és un trastorn hereditari letal que causa la degeneració progressiva del nucli caudat i el putamen, dues zones dels ganglis basals implicades en el control del moviment. Aquest deteriorament provoca diversos símptomes, com sacudides musculars incontrolables, moviments de contorsió i demència. Els moviments involuntaris, anomenats corea, són un dels signes més característics d'aquesta malaltia. A mesura que avança, la malaltia afecta també les funcions cognitives i emocionals, portant a una deterioració mental important. La malaltia de Huntington és causada per una mutació genètica en el cromosoma 4, i els símptomes solen aparèixer entre els 30 i els 50 anys. SÍNDROME DE TOURETTE El síndrome de Tourette és un trastorn neurològic caracteritzat per moviments espasmòdics anomenats tics, que poden ser motors (moviments involuntaris) o vocals (sons o paraules). Aquests tics poden incloure insults, paraules o frases inapropiades (coprolàlia), tot i que no sempre es manifesta així. A més, aquest trastorn sovint es veu associat a altres trastorns, com el trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) i el trastorn per dèficit d'atenció (TDAH). El síndrome de Tourette està relacionat amb un excés de dopamina al cervell, un neurotransmissor que juga un paper fonamental en el control del moviment. Per tractar-lo, es poden utilitzar antagonistes de la dopamina, que ajuden a reduir l'activitat dopaminèrgica i, per tant, a controlar els tics. Bloc 4 – tema 12 EFSN COORDINACIÓ DEL MOVIMENT VOLUNTARI La coordinació del moviment voluntari és un procés complex que implica diverses estructures del cervell i el sistema nerviós, i és essencial per realitzar moviments controlats i precisos. El procés comença quan decidim realitzar un moviment i es coordinen diferents àrees cerebrals per activar els músculs de manera adequada. A continuació, es descriu com es coordina aquest procés: 1. Planificació del moviment: Quan decidim moure’ns, l'escorça associativa motora (situada al lòbul frontal) comença a planificar el moviment. Aquesta àrea recull informació sobre la tasca que volem realitzar i els objectius del moviment. 2. Organització de la seqüència motora: La informació de la còrtex associativa motora es transmet a altres àrees del cervell, com el còrtex premotor i el còrtex motor secundari. Aquestes àrees ajuden a organitzar la seqüència de moviments necessària per executar l'acció. 3. Control dels moviments: Després de la planificació, la còrtex motor primària (situada al lòbul frontal) genera les ordres per moure els músculs. Aquestes ordres són enviades a través de la mèdula espinal fins a les motoneurones, que són les responsables d'activar els músculs. 4. Modulació i ajustos: Durant el moviment, altres estructures cerebrals com els ganglis basals i el cerebel intervenen per assegurar-se que el moviment es realitza de manera fluïda i precisa. Els ganglis basals ajuden a activar o inhibir certes parts del moviment, mentre que el cerebel es fa càrrec de la coordinació, el equilibri i l'ajust dels moviments en temps real. 5. Feedback sensorial: Durant l'execució del moviment, la informació propiocetiva (informació sobre la posició i el moviment dels músculs i les articulacions) torna al cervell. Aquesta informació és processada per ajustar i corregir el moviment si és necessari. LES FUNCIONS MOTORES DEL CEREBEL El cerebel rep informació del sistema somatosensorial, la qual li permet comparar el que es vol fer amb el que realment es fa, i així corregir el moviment. Té connexions amb el tronc de l’encefal i el tàlem, per on envia senyals que ajuden a millorar l’execució del moviment. Si el cerebel està danyat, el moviment pot ser corregit a través de la visió, però això fa que no sigui fluït. També pot provocar dificultats en el control de la velocitat i força dels moviments. Durant el procés d’aprenentatge de moviments, el cerebel està molt actiu i es poden activar diverses regions de l’escorça cerebral. Un cop el moviment està après, el cerebel continua sent important, però no tan actiu. Pel que fa a les seves funcions motores, el cerebel ajuda a mantenir harmonia en el moviment, a seguir un ritme, a realitzar moviments ràpids i precisos, i a mantenir l’equilibri. En general, el cerebel facilita que els moviments siguin uniformes i coordinats. Rep informació directa de les ordres motores enviades per l’escorça motora primària i, a través de colaterals d'altres nuclis, envia aquesta informació al cerebel. També rep informació proprioceptiva sobre la posició del cos i els músculs. El cerebel està especialment implicat en moviments ràpids, coordinats i precisos (com els que realitzen els músics mentre toquen), en el control de moviments independents de les dues mans i en el manteniment de l'equilibri. El cerebel també compara les ordres motores amb els resultats pràctics del moviment, corregint els desajustos per garantir una execució més precisa. A més, participa activament en els processos d’aprenentatge de les tasques motores, ajudant a millorar les habilitats motrius amb la pràctica. Bloc 4 – tema 12 EFSN LESIONS DEL CEREBEL Les lesions del cerebel produeixen atàxia. La atàxia és aquell trastorn motor que es caracteritza per una falta o disminució de la capacitat de coordinació en la realització dels moviments voluntaris. El que produeixen les lesions en el cerebel és: o Alteració del equilibri i inestabilitat postural o Incoordinació motora, impossibilitat per realitzar moviments voluntaris i rítmics o Retràs en el inic del moviment o Temblors dels moviments voluntaris o Pèrdua de la precessió o Disminució de la capacitat de modificar un determinat moviment davant d’una nova situació ATÀXIA DE FRIEDREICH La atàxia de Friedrich és una malaltia neurològica degenerativa, hereditària i progressiva que es caracteritza per la pèrdua de coordinació motora i altres símptomes neurològics. Va ser descrita per primera vegada pel doctor alemany Nikolaus Friedreich l'any 1863. Aquesta malaltia és de transmissió autosòmica recessiva, el que vol dir que una persona ha de rebre dues còpies del gen defectuós (una de cada progenitor) per desenvolupar la malaltia. El gen responsable es troba al cromosoma 9, i la mutació d’aquest gen provoca la destrucció progressiva de les cèl·lules nervioses del cerebel i de la medul·la espinal. Els símptomes de l’atàxia de Friedreich inclouen pèrdua de coordinació motora (atàxia), dificultats per caminar, problemes d'equilibri, dificultats en la parla i moviments incontrolats. La malaltia pot afectar també altres sistemes, com el cor i els polsos cardíacs, i pot comportar complicacions com a insuficiència cardíaca. Amb el temps, la malaltia progressa i pot conduir a discapacitat severa. Els tractaments actuals es centren en gestionar els símptomes i millorar la qualitat de vida, ja que no hi ha cura per la malaltia.