Història de la medicina (2019-2020) PDF

Ester Gil Navarro RID-Història- 1er Medicina 2019/2020 ÍNDEX 1. PRESENTACIÓ........................................................................................................................................... 2 INTRODUCCIÓ A L’ASSIGNATURA................................................................................................................. 3 BLOC 1: PERSPECTIVA HISTÒRICA I CULTURAL DE LA MEDICINA................................................................. 4 1. CONCEPTES BÀSICS............................................................................................................................... 4 1.1 Definició de medicina..................................................................................................................... 4 2. DEFINICIÓ DE SALUT I MALALTIA.......................................................................................................... 4 2.1 Salut................................................................................................................................................ 4 2.2 Malaltia - estar malalt..................................................................................................................... 5 3. SISTEMES MÈDICS................................................................................................................................. 7 3.1 Tres tipus de models professionals en medicina............................................................................ 8 3.2 Mètode........................................................................................................................................... 9 4. ACTES MÈDICS i coneixements en medicina........................................................................................ 9 3. CONCEPCIONS DE SALUT I MALALTIA................................................................................................. 10 3.1 Medicina greco-llatina (del s V aC al s V dC)................................................................................. 10 3.2 Concepció s. XIX: serà el segle de la consolidació de la biomedicina........................................... 11 3.3 s. XX.............................................................................................................................................. 13 BLOC 2: HISTÒRIA DE LA MEDICINA........................................................................................................... 15 1. PERÍODE CLÀSSIC (s. V aC).................................................................................................................. 15 1.1 Hipòcrates (s. V aC)....................................................................................................................... 16 2. PERÍODE HEL·LENÍSTIC. Escoles Alexandrines (s IV i III aC)................................................................. 16 3. MEDICINA ROMANA (fins s. V aC)...................................................................................................... 17 3.1 Galeno (s II dC).............................................................................................................................. 18 4. EDAT MITJANA (S V al XV) del 450 al 1492......................................................................................... 19 4.1 Escola àrab.................................................................................................................................... 19 5. RENAIXEMENT (s. XV-XVI)................................................................................................................... 20 6. REVOLUCIÓ MÈDICA (XVI-XVIII): aparició de la matèria mèdica........................................................ 20 6.1 Anatomoclínica............................................................................................................................. 21 6.2 PART FISIOLOGICA........................................................................................................................ 23 6.3 Etiològica...................................................................................................................................... 24 6.4 Patologia de les malalties mentals............................................................................................... 24 BLOC III: MODELS PROFESSIONALS............................................................................................................ 29 1. MODEL CORPORATIU......................................................................................................................... 29 1.1 Model xamànic (XAMANISME) o màgic........................................................................................ 29 2. MODEL PROTOCORPORATIU.............................................................................................................. 31 3. MODEL CORPORATIU......................................................................................................................... 32 1 4. BIOMEDICINA..................................................................................................................................... 33 5. EVOLUCIÓ DEL MODEL DE PRAXIS MÈDICA A OCCIDENT................................................................... 33 6. BIOPODER........................................................................................................................................... 35 4. ANNEX.................................................................................................................................................... 37 1. Resum professor substitut.............................................................................................................. 37 2. DRETS I DEURES BÀSICS DEL PACIENT, segons Talcott Parsons (1951).......................................... 37 3. Tipus de metges (apunts Mireia).................................................................................................... 38 1. PRESENTACIÓ En aquesta signatura es farà el següent: - Treball col·lectiu (2 entregues) - Examen individual - 5 pràctiques historia i 10 pràctiques documentació L’assignatura d’història té tres blocs: 1. Objecte de la medicina: Salut i malaltia 2. Com es fa per curar o prevenir amb el mètode científic 3. Subjecte (a qui s’ha de curar): hi ha diferents models 2 INTRODUCCIÓ A L’ASSIGNATURA GRÈCIA CLÀSSICA - Plató: és idealista. Les idees són la realitat, el que de veritat existeix. Situa les idees fora del món. EN el món el que veiem és la reproducció imperfecta de les idees (caverna). - Aristòtil: és materialista. Es diu que Aristòtil i Plató és Plató en el món. Les idees existeixen però estan en el món. Teleologia: Creença en què la marxa de l'univers és com un ordre de finalitats que les coses tendeixen a realitzar, i no una successió de causes i efectes. És a dir la teleologia s’ocupa de les finalitats o causes finals (ve d’Aristòtil-> pensament idealista: les idees ja estan al món). La teleologia és un sesgo. Intenta entendre el passat a partir del present, això suposo que considera que el passat només té un futur possible, i això no és cert. El que passa és que el passat pot donar lloc a diferents futurs. La teleologia intenta explicar el que hi ha en base amb el que ha succeït en el passat, és a dir, que la ciència moderna existeix perquè en el passat hi va haver una llavor, que era la protociència que existia a Grècia. Però en realitat la ciència es pot haver desenvolupat des de qualsevol pensament (ex. De Xina). - Diacronia: estudi del temps - Sincronia: estudi al mateix temps HISTÒRIA El present podria haver succeït de moltes formes, però ha Ciència moderna succeït tal com és (ex. Ciència es va desenvolupar a Europa i no a V aC V dC la Xina) per la història que ha passat perquè succeeixi aquest CONEIXEMENT Grècia - Roma present. Així doncs la seqüència Revolució mèdica s. XV-XVII d’esdeveniments portaren a la Edat mitjana Renaixement medicina que coneixem avui en dia (qualsevol acció ha de tenir una seqüència lògica per poder repetir-la). TEMPS Els fonaments de la medicina actual s’originen a Grècia, on es produiria un gran canvi. Aquest període clàssic s’inicia el s. V aC i finalitza el s. V dC (exactament el 476 amb la caiguda de l’imperi Romà). En aquest context es destaca Hipòcrates que permetria l’aparició de la medicina tècnica (raó per la qual se’l considera el pare de la medicina), on es passaria del mite (mythos) a la raó (logos). Juntament amb Alcmeón de Crotona, es crearia amb el conjunt dels seus textos el cos hipocràtic (cos-> conjunt de textos teòrics atribuïts a Hipòcrates encara que fossin escrits molt més tard i; Crida-> són més pràctics/empiristes)-> MEDICINA HIPOCRÀTICA. Amb els inicis de l’edat mitjana i hauria un declivi en quant a coneixements i només algunes persones conservarien els antics descobriments (frares (església) i àrabs). Amb el renaixement i sortida de l’època negra de la història s’impulsaria de nou la investigació fins que entre el s. XV-XVII es produiria una revolució mèdica. Això es conseguiria amb una universalitat dels coneixements 3 BLOC 1: PERSPECTIVA HISTÒRICA I CULTURAL DE LA MEDICINA 1. CONCEPTES BÀSICS Hi ha moltes definicions de malaltia; ciència del cos, ciència de la salut, art de curar, ciència i pràctica de la curació... La medicina que s’estudiarà en aquesta assignatura és la medicina científica o biomedicina (les actuals ciències biomèdiques són les ciències mèdiques anteriors). Cal destacar que, actualment, perquè sigui considerada una ciència moderna, ha d'aplicar-se el mètode científic (≠ acupuntura). Tanmateix, això no significa que totes aquelles medicines que no usen el mètode científic (per tant són pràctiques diferents) no siguin útils. De vegades és difícil aplicar el mètode científic perquè es treballa amb persones. És per això que, moltes vegades, en les definicions de medicina la paraula ciència no està en el sentit modern. - Medicina científica = biomedicina (biologia aplicada a humans) - Altres medicines 1.1 Definició de medicina - La paraula medicina es va inventar al segle XVIII. - Prové de l’arrel MEDERI, de les llengües indoeuropees, que signifiquen: sanejar, curar - De la mateixa arrel que medicina (mederi) també deriva verí. Veiem doncs, com amb la mateixa arrel ens trobem diferents significats (això també passa, per exemple, en drug (medicament)). - Antigament la medicina es definia com art i ciència de sanejar/curar. - Així doncs, la medicina, sempre ha estat vista des del punt de vista assistencial. - Actualment es pot definir com: Medicina: conjunt de coneixements i pràctiques (desenvolupades per experts) que tenen la finalitat de curar malalties, és a dir, sanejar (curar la salut). Ciència que estudia les malalties i com curar-les. 2. DEFINICIÓ DE SALUT I MALALTIA Salut i malaltia són paraules primitives que es continuen utilitzant perquè encara tenen alguna utilitat. Encara que ara es consideren com instàncies artificials. Salut i malaltia es poden definir com a antònims, és a dir, salut és el contrari que malaltia i vicerversa. Tot i això es pot acotar de la següent forma: 2.1 Salut La paraula salut prové de la paraula salus. En la nostra llengua tan sols tenim un mot derivat. En canvi, en el francès, llengua pròxima, tenen dues paraules diferents per definir salut: - Salut (= Salvació) -> fent referència a tots els aspectes de la persona (S’utilitza per saludar perquè li desitges salut) - Santé (= salut) -> concepte que utilitza la medicina moderna. La definició de la OMS (Organització Mundial de la Salut) diu que la salut és un estat de complet benestar físic, psíquic i social. - Per tant, és una absència de malaltia o bé, - un funcionament correcte de l’organisme (estat fisiològic). 4 La definició de salut de la OMS no només té en compte el sentit mèdic, sinó que també a tota la societat. És a dir, no només el metge forma part del benestar comú d’un malalt. - En salut mental (camp complex que funciona diferent a la medicina genèrica) hi ha més discussions que en cap altre camp degut als tractaments psiquiàtrics que s’han d’oferir als pacients. - En salut social hi ha d’haver un compromís del govern per tal que la societat presenti benestar. Això es pot mesurar amb els indicadors de salut. Cal destacar que el concepte de salut canvia amb el temps. Si es té en compte que les paraules més utilitzades per definir salut són EQUILIBRI i NORMALITAT (axiològic: el que és més habitual es considera bo /// normal: el que s’aproxima a la mitja és el normal) - Normal = estar sà - Anormal = no estar sà veiem que la societat té una gran influència en el que es considera saludable i el que no (es passa del concepte de salut natural al de salut com quelcom artificial), de forma que no es pot establir de forma objectiva la definició de salut. - Salut ara engloba malalties que abans no es consideraven, com la ludopatia. També contempla malalties que ja no ho són, com la homosexualitat. - Al ser una salut artificial esta sotmesa a unes normes. Per exemple: ara la mort clínica per la donació d’òrgans exigeix la firma de 2 experts: 2 metge i un jurídic. Finalment afegir que, és molt difícil establir o dir una tipologia de salut. Per això s’utilitzen indicadors de salut (aquests varien amb l’edat). Altrament, amb l’evolució tecnològica i a mesura que la nostra capacitat curativa i preventiva canvien els nostres protocols canvien i, paral·lelament, les definicions usades també. - No és el mateix la tuberculosis ara que abans. La estreptomicina en algunes soques de tuberculosis ha deixat de fer efecte perquè aquestes s’han tornat resistents. 2.2 Malaltia - estar malalt En aquest cas, malaltia seria l’absència de benestar (malestar) i, conseqüentment, una absència de salut. - Funcionament anòmal o desequilibri de l’organisme (no estar en un estat fisiològic) - Malaltia = disfunció La malaltia es pot definir també com un estat, estar malalt. Hi ha un agent patogen que esta causant una disfunció en l’organisme de forma que cal alguna mena de mecanisme extern o intern per tornar a la normalitat. La definició de malaltia pot tractar-se des d’un punt de vista objectiu o subjectiu (per exemple en l’anglès tenen dues paraules disease (disfunció) i illness (dolència)) i, hi té molta influència la persona que ho qüestiona: La malaltia (visió ontologista): - Punt de vista d’un metge (expert): és el metge qui afirma que estàs malalt. - Actua des de l’observació: objectiva, classificable i etològica. o Intenta ser objectiva. o Segueix un procés classificable que permet tenir una taxonomia discreta. - Apareix el concepte d’etologia-> estudi de les causes (del ser) 5 o Pot distingir-se el tipus de malaltia (causa->etologia), ja que la malaltia té diverses causes. Quan la maltaia es pot objectivar es poden conèixer les causes. - Perspectiva ontològica: la malaltia és una cosa concreta. Hi ha un nombre determinat de malalties. Visió monocausal o Va de lo general a lo concret o L’important són els signes ▪ Basat en l’anàlisi i l’observació (el que el metge veu i pot mesurar) ▪ És objectiu: s’estableix des de fora. Ex: veure una taca a la pell ▪ És quantificable: es pot mesurar. Ex: febre o A-normativisme. (visió a-normativa) ▪ s. XIX-XX: la malaltia existeix de forma objectiva. Permet utilitzar el mètode científic en l’estudi de teràpies. ▪ Context baix: la forma en què ho viu el pacient no influeix en la malaltia. ▪ L’estat de salut no depèn del que pensa l’individu o la societat. Dolència (visió fisiologista) - Punt de vista del malalt (pacient): és el malalt qui es considera malalt. - Actua des de l’experiència: subjectiva, procés únic, casuística. o És subjectiva. o Procés únic: cada persona el viu de forma diferent. o Interessa conèixer la casuística. Ex: preguntar si el dolor és molt o poc - Perspectiva fisiològica: Hi ha tantes malalties com malalts, per tant cada pacient ha de rebre un tractament. Es refereix a la maltia no com a causa, sinó com a procés. Visió multicausal. o Va del concret al general. o L’important són els símptomes ▪ És subjectiu: el que el pacient diu tenir. Ex: dolor ▪ No és quantificable: no es pot mesurar. Ex: no es pot mesurar el dolor o Normativisme (visió normativa) ▪ Regla que s’estableix per conveni. L’entorn social del pacient influeix en la malaltia ▪ Context elevat: la forma de vida influeix sobre a malaltia. ▪ L’estat de salut depèn del que pensa l’individu o la societat. - Síndrome: conjunt de símptomes i signes que es presenten junts i són característics d’una malaltia. S’utilitza quan no es coneix la causa (quan no pots aplicar una visió ontològica). Per exemple el síndrome de Down, ara se’n coneix la causa (mutació cromosòmica) però abans no es sabia (però es tenia un quadre de símptomes). Altres antics exemples: Síndrome de immunodeficiència adquirida (SIDA), Càncer,... Cal destacar que la visió ontologista i fisiologista no son excloents, és a dir, un metge es pot posar des de ambdues perspectives (de vegades el punt de vista de l’expert pot ser el punt de vista vivencial). Amb el descobriment dels gèrmens i, per tant, de les malalties infeccioses (Teoria dels gèrmens), la concepció ontològica va adquirir el seu punt àlgid. Es tornaria al punt de vista fisiologista quan aparegueren les malalties cròniques. Ja no es pretenia fer desaparèixer la malaltia sinó, poder viure el millor possible. (concepció moderna de malaltia per la concepció ontològica-> teoria dels gèrmens + microbiologia = aparició de la patologia moderna) Des del punt de vista etiològic (causal): 6 - Amb l’enfocament ontologista, es considera que la malaltia està originada per una sola causa (monocausal). Pensen que com la malaltia està causada per gèrmens, es pot aïllar i estudiar amb independència el malalt. - Aquest concepte monocausal perdria sentit amb l’aparició de les malalties cròniques. Es descobreix que la majoria de malalties són multietològiques, no monocausals. Finalment afegir que les malalties evolucionen, per exemple la tuberculosis resistent (no serveix la estreptomicina) de la qual s’ha parlat abans. En aquest mateix àmbit s’hi troba l’Escherichia coli que si es desplaça a un altre lloc de l’organisme que no sigui l’intestinal, pot causar problemes (això es deu en part a les innumerables mutacions que ha sofert aquesta espècie en els laboratoris i les diferents adaptacions que han fet per resistir als antibiòtics). Això ara és un problema ja que s’han de buscar nous tractaments. 2.2.1 Concepció tradicional de malaltia Causes finals: - Mística: algú trenca un tabú i emmalalteixes com a càstig - Aministica: esperit - Màgica: persona (mal d’ull, buixa)-> concepció utilitaria 3. SISTEMES MÈDICS Existeixen diversos sistemes mèdics (essencials) en cada una d’aquestes medicines (científica i no científica), son sistemes de coneixement i pràctiques per sanar o mantenir la salut. Els personatges que hi intervenen: metges sanitaris i pacients. És diferent d’un sistema sanitari, que és l’organització assistencial (relació entre metges i pacients) i que apareix amb les responsabilitats de l’estat modern. Els sistemes mèdics canvien i no de forma aïllada. Hi ha diversos tipus de sistemes mèdics, o forma en que es transmet el coneixement: 1. Pràctiques no sistemàtica (medicina domèstica o popular) - No hi ha experts ni cos de coneixement acceptat globalment (no hi ha ordre a diferència dels sistemes mèdics). - Són pràctiques de salut realitzades per no experts (ex. Consell als amics) - Cada vegada hi ha més informació. 2. Sistemes mèdics on si hi ha experts. Hi ha dos àmbits: A. Medicina no formalitzada (informal). Petites tradicions. - Si hi ha experts (el Chaman). - No hi ha un cos de coneixement escrit de forma sistematitzada. - Són sistemes locals, no universals. - Al no ser escrits: s’aprenen amb contacte amb l’expert i amb la pràctica. - És la medicina popular (no oficial). - Suma de coneixements B. Medicina formalitzada. Grans tradicions - Si hi ha experts - Si hi ha un intent de fixar els coneixements per escrit per part dels experts. Hi ha: a) Sistemes mèdics no científics (no usen el mètode científic): utilitzen el mateix mètode de comunicació (noves tecnologies) que els científics: pluralisme. 7 1. Històrics: No està legitimat per institucions públiques. La seva base és cultural. Ex. Tradicional Xina, ayurvèdica (índia), grecoromana, egípcia, galènica. La medicina grecoromana no és científica!!! El mètode hipotètic deductiu no és un mètode científic. 2. Alternatius: poden conviure amb la medicina científica encara que s’oposen a una medicina ja establerta (en un prinicpi s’oferien com una alternativa a la medicina científica ja que les dos començarien a consolidar-se durant el mateix període al s. XIX). Dintre d’aquesta hi podem trobar per exemple: a. Quiropraxis: Daniel David curander del s.XIX va proposar la teoria que la mala alineació de la columna causava la majoria de les malalties. No es basa en evidències científiques i pot portar problemes de salut. b. Homeopatia: s. XVIII Hahnemann, sostenia que una substància que causa símptomes de malaltia en persones sanes, curarà el mateix ales malaltes. Es considera pseudociència: es presenta incorrectament com científica però no segueix el vertader mètode científic. b) Sistemes mèdics científics: només n’hi ha una La biomedicina é l’únic sistema que utilitza el mètode científic. Està legitimat per institucions públiques. Sempre hauria de ser aquest sistema l’utilitzat, però de vegades els propis sanitaris no l’utilitzen Tenen dos característiques: 1. Universal: per això és excloent (el diferencia d’altres sistemes mèdics) i corporatiu (tant sols metges titulats). 2. Intervencionista: pels grecs la naturalesa sonava per si mateixa. En biomedicina es tracta de forçar la naturalesa amb la tecnologia. *Telemedicina: medicina a distància, s’està començant a fer en països subdesenvolupats, els metges tracten al pacient sense veure’l. 3.1 Tres tipus de models professionals en medicina 1. Petites tradicions (chaman) Model socialitzant o iniciàtic 2. Grans tradicions (no científiques ex. Galeno) Model protocorporatiu o semiartesanal 3. Medicina científica Model corporatiu 8 3.2 Mètode Els sistemes primitius buscaven la informació mitjançant preguntes. EN el sistema actual no sempre es busca la causa, de vegades ens basem únicament en el símptoma per saber el diagnòstic. És el cas per exemple de la hipertensió. Hiperetiologia: estudi extrem, exagerat de les causes. Tipus de medicines tradicionals : las primitives y ?? Medicina primitiva causes hipertologicos misitica social animista. La medicina primitiva es basa en tots els camps de la vida (biològic, social, econòmic) Tots els sistemes mèdics comparteixen el següent mètode 1. Diagnòstic (anamnesis i examen) 2. Pronòstic 3. Teràpia 4. ACTES MÈDICS i coneixements en medicina La medicina es fonamenta en un trípode: - El metge: com a agent actiu en el procés sanitari. - El malalt: com agent passiu, per això és el pacient. - La entitat nosològica, la malaltia, com a nexe de relació metge-pacient El pacient és el factor principal dels actes mèdics. Concreta la relació metge-pacient. És l’acte de relació entre metge i pacient: anamnesis (conversació amb el pacient), símptoma, examen (contacte físic, veure, observar, sense la opinió del pacient), signe... Per això, els coneixements en medicina s’estructuren a través de: 1. ACTE MÈDIC; que es divideix en: 1. Diagnòstic (conèixer les causes): - Dia= a través, gnosis= conèixer (conèixer a través del malalt). - Del diagnòstic és responsable el metge. - Com millor és el diagnòstic, més fàcil és el pronòstic. - El diagnòstic s’estableix ajuntant: A. Exploració o examen mèdic - És el que el metge pot observar directament. - A l’explorar s’obtenen els signes (són objectius). - Els grecs ho anomenaven autòpsia (veure per si mateix). B. Entrevista o interrogatori (anamnesis) - El malalt explica el que passa. - A l’entrevistar s’obtenen els símptomes (són subjectius). C. Analítica o extensió de l’exploració 2. Pronòstic (fer predicció del desenvolupament de la malaltia) - Molt important per la relació metge-pacient - El pronòstic encertat genera confiança, encara que nos sigui la possible curació, si s’ha fet bé. - El prestigi dels metges grecs depenia de fer bé el pronòstic 3. Teràpia (tractament) - Varia en funció del diagnòstic i el pronòstic. - De la teràpia és responsable el àmbit mèdic (el metge, per exemple, no tenia culpa que encara no es coneguessin els antibiòtics). 9 - Hi ha dos tipus de teràpia: A. Etiològica: sobre les causes (ex. Antibiòtic per bactèries) B. Simptomatològica: sobre els símptomes (ex. Dolor-> analgèsic) 2. LA PRÀCTICA MÈDICA 3. LA INTERACCIÓ METGE PACIENT Aspectes que s’han de destacar: - De vegades existeixen relacions paternalistes. - El pacient hauria de limitar-se a complir odres - Amb el temps es va considerar que el pacient havia de començar a participar activament en les decisions sobre el seu propi bé. - Té relació amb el consentiment informat. - Com a conseqüència apareix el concepte de diagnòstic verificat. - Ara els pacients tenen molta informació Recordar: - Del diagnòstic és responsable el metge - De la teràpia és responsable l’àmbit mèdic - MOMENT + IMPORTANT-> per al metge: el diagnòstic - MOMENT + IMPORTANT-> per al malalt: la teràpia (etiològica o simptomàtica) 3. CONCEPCIONS DE SALUT I MALALTIA 3.1 Medicina greco-llatina (del s V aC al s V dC) Fins el s. V aC predomina el model màgic teològic per explicar les malalties. A Grècia neix la medicina tècnica. Una de les raons per les quals això succeeix, és perquè a Grècia es passa del mito al logos (raonament). És a dir hi ha una aplicació de la raó als sentits. Pels grecs existeix el principi de Physis (naturalesa) que té 4 elements: aire, aigua, terra i foc. Tot està format per la combinació d’aquests quatre elements (element abstracte que mai observes de forma pura, és una combinació d’elelements on un pesa més que l’altre). En aplicar la teoria dels 4 elements al cos humà sorgeix la teoria dels 4 humors (humor pels grecs és millor que àtoms): - Aire-> Sang - Aigua-> flema - Terra-> bilis negra - Foc-> bilis groga Amb la teoria dels humors es podia fer una taxonomia. No es poden observar directament ni els elements (n’hi ha un nombre concret) ni els humors per separat. Tant sols es poden observar les seves combinacions: - Es poden veure els humors barrejats: la sang, en les ferides; la bilis negra, en deposicions; la fleuma, en constipats nasals; la bilis groga en vòmits. Cada persona és una combinació d’humors. Cada ésser viu té la seva pròpia combinació i un desequilibri provoca la malaltia. - Salut: equilibri d’humors (physis en estat ple) - Malaltia: desequilibri de la combinació d’humors 10 La pròpia naturalesa (physis) és la que actua com a força curadora, intentant retornar l’equilibri dels humors. El metge el que fa és ajudar a la naturalesa a que torni al seu estat natural, d’equilibri. Les causes d’aquest desequilibri es divideixen en: - Externes: no tenen a veure amb l’ésser viu. Alimentació, lujuria, dormir... - Internes: tenen que veure amb la descompensació de la formula dels elements. No són pròpies de la naturalesa de la persona. - Conjuntes: història, unió de les dues anteriors en un punt concret. La teoria dels humors permetia fer una classificació del que veien, es va mantenir durant molt temps ja que no hi havia una teoria millor. El que feien els metges era semblant a la fisiologia però els permetia acostar-se a l’ontològica. La teoria tronista: no generava una taxonomia tan bona com la dels humors. A Grècia sorgeix l’embrió del mètode científic. Però no el mètode científic. Les teories que apliquen no segueixen el mètode científic, sinó que són racionals (lògica). Accepten unes premisses com vertaderes (certes) i a partir d’aquestes, per deducció, obtenen unes premisses secundàries. 3.2 Concepció s. XIX: serà el segle de la consolidació de la biomedicina Al s. XIX es produeix un canvi de classificació i taxonomia fisiològica a una concepció ontològica i a- normativa, amb la que apareix la concepció de malaltia moderna (per deixar enrere la teoria dels humors, que encara persistia encara que es sabia que era mentida). Es passa d’estudiar el què al com. Al segle XIX apareix la teoria de les malalties infeccioses. S’estableix la causa. Amb el concepte nou d’infecció apareix el concepte modern de malaltia. (iliasma-> podien establir-se aproximadament els símptomes d’una malaltia) A partir d’aquesta nova concepció apareixerien estratègies mèdiques a favor de la teoria dels gèrmens, inclús abans que existís la vacuna i l’asèpsia. Hi va haver una sèrie de factors rellevants en aquest canvi: EDUARD JENNER (s. XVIII-XIX) - Eduard Jenner va ser el descobridor de la vacuna de la verola. Encara que va aplicar un mètode que ja s’usava en la Índia i a Xina (MEDICINES ORIENTALS). - Tot i això Jenner va fer el sistema més segur. - Jenner es va fixar que la gent que cuidava les vaques (lechera), quan les vaques tenien pústules es feien talls a les mans i ho tocaven. - Així doncs, provaria la seva hipòtesis primerament amb nens. Raspava el pus de les ampolles de la verola d’una lletera i inoculava als nens als braços. Els nens mostraven símptomes de la malaltia lleugers (febre i certa inquietud). Després es comprovaria que eren immunes a la verola. - Aquesta vacuna es portaria amb vaixell a Amèrica llatina (amb un reservori de nens). - Aquesta esta inspirada en practiques mil·lenària de la inoculació- vacunació. Van veure que la majoria no tornava agafar la malaltia. A xina ja es feia, era un estat burocratitzat i era un estat milionari. La vacunació permetria millorar el sistema sanitari: assaig i error a partir de tècniques que han tingut èxit, encara que no hi ha descobriment de l’element infecciós (experimentació amb humans). Jenner no va parlar de la causa de la malaltia ni perquè la vaca permetia la curació (no sabia perquè funcionava). VIRCHOW - Tota cèl·lula prové d’una altra cèl·lula. - Amb això es va carregar la teoria de la generació espontània. 11 - Les malalties no sorgeixen en els òrgans sinó en les cèl·lules. TEORIES DE L’ASÈPSIA i LES FEBRES PUERPERALS Estudi de les febres puerperals (febres del part). Es veuria que apareixien més febres si el metge havia experimentat amb morts anteriorment. Pasteur i altres metges afirmarien després la teoria de Semmelwers. - Les febres puerperals eren la raó per la qual l’esperança de les dones era baixa, doncs morien al part. Cal destacar en aquest context l’aparició dels hospitals. Els hospitals van afavorir la concentració de malalts, el que permetia la comparació directa, i junt amb l’aparició de l’estadística a finals del s.XIX, serien la base de la investigació clínica. (els adinerats-rics seguien parint a les seves cases) A més, apareixeria la ginecologia com a especialitat mèdica (durant el s. XVIII els metges començarien a assistir els parts). La matrona no és antecessora dels ginecòlegs, ja que no tenia fonaments mèdics (apareixen els infermers al s. XIX). Que un mateix metge assistís més d’un part permetria fer estudis estadísitics. - La gent que no era rica va començar a parir als hospitals. Va començar a aparèixer la ginecologia durnat el s. Xviii, els metges es comencen a assistir els parts. Els metges poden veure al mateix temps diferents parts, cosa que permet estadística GORDON 1975 (mateix temps que Jenner) i OLIVER WENDELL 1893 - S’observava que hi ha un desequilibri en l’ordre d’aquesta persona i la febre volia recuperar aquests valors (força mèdica naturalesa). El que feien era fer sangries perquè recuperessin els humors. Era la força de la persona la que et permetia sobreviure. - Gordon el 1975 va veure que la febre era contagiosa perquè el metge assistia a totes al mateix temps. N’hi havia que parien a casa i no ho contreien. - Un americà el 1893, Oliver Wendell Holmes, va escriure un tractat semblant al de Gordon. Deia que els ginecòlegs havien de cremar la roba i no només rentar-se. Era un reformador de la medicina. No va tenir èxit i no se li va fer cas. SEMMELWEIS - Semmelweis el 1847, un austríac, a un hospital de Viena, es va posar a treballar a un hospital. En una de les clíniques hi havia més mortalitat (20%) que a l’altra. (4%). Va fer protoestadística. La clínica 1 era on els estudiants feien pràctiques, venien de la sala de dissecció i se n’anaven a la sala de part. - Creia que hi havia partícules cadavèriques, que eren les causants de la malaltia - Va postular solució: primeres mesures d’asèpsia. Proposava posar les mans en hipoclorit després de les pràctiques i esterilitzar els instruments abans del part. Va disminuir radicalment la mortalitat. Tot i això, el van fer fora de l’hospital. - Ho va intentar publicar i ningú ho acceptava. El problema es que atemptava contra el coneixement establert que durava des de molt temps. Indirectament el metge era l’agent causant de la malaltia i a més no es coneixia l’agent infecciós. Tanmateix, el major problema era que provenia de Suïssa, país marginal en l’Europa d’aquella època (a diferència de Londres, Paris o Berlin), i per això no va tenir èxit des del primer moment. - Va ser molt important perquè va fer un estudi - Acabaria morint amargat perquè creia que el seu descobriment era molt important i ningú l’aplicava. 12 Asèpsia: Absència de gèrmens que provoquen una infecció. Mètode o procediment per evitar que els gèrmens infectin una cosa o un lloc. Antisèpsia: Prevenció de les malalties infeccioses per destrucció dels gèrmens que les produeixen. TEORIA DELS GÈRMENS Amb els primers microscopis no es sabia que s’estava observant. Es parlava de cèl·lules però no de microorganismes. Amb la millora dels microscopis a partir del s.XVII es comencen a veure els agents causants de la malaltia. Pasteur junt amb Koch van demostrar que els gèrmens causaven les malalties i, amb això, negaven la generació espontània de les malalties. Si un germen produeix malalties-> són la causa específica de la malaltia. D’aquesta forma neix la mentalitat etiopatològica, basada en la teoria dels gèrmens: - Causa-> germen-> tractament específic, que no sempre és cert Aquesta concepció monocausal s’adapta bé a les malalties infeccioses, però no a la resta de malalties. Per exemple, les malalties cròniques i degeneratives tenen causes multifactorials. A més no s’ha d’oblidar que la malaltia no només es produeix per una exposició a una substància patògena, sinó que depèn de moltes coses (sexe, edat, estrés...). Amb l’auge de la mentalitat etiopatològica basada en l’obra de Pasteur i Koch, neix la microbiologia mèdica (1865?) a començaments del s.XX, com a disciplina autònoma. PASTEUR - Pasteur, era un químic, va demostrar les fermentacions estaven produïdes per microorganismes (petits éssers vius que vivien de la matèria orgànica: el principi vital) i no pas per combinacions d’humors. La putrefacció va canviar la idea que la mort era una desorganització de la vida. Tot i això, aquesta desorganització estava causada per una malaltia KOCH 1870-1910 - Koch va aïllar els primers bacils de la tuberculosis. - Va establir 3 lleis que no es compleixen sempre: en individus sans sí que hi poden haver microorganismes patològics. Lleis: teràpia experimental: com fer desaparèixer el microbi sense fer mal al pacient. - Aquest fet ajudaria a l’aparició de antibiòtics 3.3 s. XX Es descobreixen els antibiòtics i els corticoides. FLEMING - Quan Fleming descobreix la penicil·lina 27/28, ja hi havia gent que ho havia descobert. Fleming però, es trobava en el centre d’informació, Anglaterra. En el laboratori cultivaven bactèries per fer experiments, i per casualitat un fong havia ant a parar en un dels cultius. - Fleming descobriria el primer antibiòtic, la penicil·lina. Els antibiòtics mataven el germen sense afectar al malalt. - Així doncs, malalties incurables passarien a ser malalties que desapareixien completament, era la medicina de les pildores màgiques o de les bales màgiques. 13 LES PILDORES MÀGIQUES (bales màgiques) Les pildores màgiques són qualsevol remei que permeten una cura ràpida i efectiva. Se’ls anomena bales màgiques perquè fan blan en els microorganismes, és a dir, maten al microbi però no al pacient. La medicina de les pildores màgiques va generar unes expectatives molt altes. Es creia que tot es podia curar. La medicina es convertia així en vencedora contra les malalties, des de la perspectiva dels metges i els pacients (abans la lluita sempre la guanyaven les malalties). Es qualifica als metges com déus de la modernitat. Amb l’aparició de les píldores màgiques la visió monocausal passa a ser unicausal: una malaltia té una causa concreta i un tractament concret. Es configura una medicina ontologista extremista. Tot i això, com que la gent vivia més anys (disminuïa la mortalitat a causa de les malalties infeccioses), apareixen nous problemes que s’havien deixat en segon pla: les malalties cròniques o degeneratives de origen multicausal (i d’enfocament fisiologista): - Això provoca que disminueixin les expectatives i que s’accepti que no tot es pot tractar amb medicaments. - No hi ha una curació total i el pacient ha d’aprendre a viure amb la malaltia. Apareix també un nou concepte: la somatització de la malaltia (el càncer és un síndrome). - Son pacients que tenen símptomes físics que no tenen un origen identificable. - Són conflictes psicològics interns que s’expressen com símptomes físics. Al s.XIX la indústria mèdica comença a fabricar material especialitzat per a metges. La cirurgia: s.XIX és el segle dels cirurgians. Introducció progressiva de l’asèpsia, equilibra les condicions. El metge ha de controlar l’ambient del malalt, garantir l’esterilitat en un hospital, traslladar el malalts a l’hospital. Els cirurgians treballen més. La indústria mèdica ajuda amb productes cirurgians: aparició dels analgèsics per reduir el dolor. Ja hi havia males expectatives pel dolor: la cirurgia estava mal vista. No és fins al s. XIX que guanya prestigi: normes d’higiene acceptades pels governants. El metge es converteix en un expert en condicions socials. Val a dir que, LA TERCERA POTA DE LES PILDORES MAGIQUES ÉS EL CONFORT. El confort és el que es ven a totes les classes socials. LA CULTURA DE CONORT és quelcom que s’ofereix als habitants. I paral·lelament, una part fonamental del confort és la salut. - Les vacances pagades, abans de la segona guerra mundial, son un preludi a la societat de confort. - El tractament de tuberculosis amb estreptomicina. Aviat el tractament arribaria a totes les classes socials. Anteriorment, si eres pobre i tenies la tuberculosis era pejoratiu. Després, amb l’estreptomicina només havies de seguir el Tractament durant any. Un exemple de l’aparició de malalties una vegada establerta la societat de confort és amb les Càries durant el neolític. Els del neolític, tenien les dents pitjor que els caçadors del paleolític, ja que s’assenten i comencen a menjar cereals. Els dentistes ara no són metges aquí a Espanya, però hi havia una diferent legislació abans i, ara en altres països. ARGUMENTO DE AUTORIDAD Qualsevol sistema que vol ser operatiu necessita arguments autoritaris. Això queda referenciat amb el fet que va costar que sortissin la teoria dels gèrmens i les pràctiques asèptiques. El argument de l’autoritat és explicable, però hi hauria d’haver sistemes per reduir-la en lo possible. 14 BLOC 2: HISTÒRIA DE LA MEDICINA Per què ha sigut tant temps el necessari per evolucionar? Lluitar contra els nostres esquemes mentals és difícil. Negar teories anteriors i canviar tradicions és donar un pas cap a la modernitat. Teleologia 1. PERÍODE CLÀSSIC (s. V aC) Alcmeon de Crotona va escriure el primer text mèdic. Alcmenon de Crotona és el primer autor grec del que es reconeix la teoria humoral i el tipus de discurs que usa Hipocrates per descriure tumors i malalties. Hi havia dues escoles del saber mèdic importants, separades en dues illes. Cos i Cnido son dos illes que estan al costat de Turquia. (Grècia i Turquia tenen una historia molt tèrbola i males relacions) DOGMÀTICS - Els que estudien a COS (teoria). - Destaca Hipòcrates. - Son més donats a teoritzar sobre la percepció. - Generen un cos de coneixement (per això tenen més pes en la història de la medicina, encara que els empírics estan més a prop de la medicina actual). L’escepticisme dels empírics s’assembla a mes als científics actuals. Tot i això els mes importants estan en el camp del dogmatisme, ja que van ser els que van generar mes teories. - Els seus metges requerien una llarga formació. - Hi havia bastant consens entre ells. Dogma=veritat evident 1. Axioma: veritat evident no demostrable. 2. Teorema: veritat no evident, demostrable. 3. Postulat: veritat per conveni. No evident i no demostrable EMPÍRICS - Els que estudien a CNIDO (experiència-> casos clinics). - Els texts escrits a Cnido també s’atribueixen a Hipòcrates. - Són més donats a conèixer a través de la experiència sensorial. - No teoritzen perquè no es podia experimentar en aquella època, ja que faltaven sistemes de mesura. Per exemple no tenien coneixements d’anatomia ja que no es podien efectuar disseccions (coneixements d’anatomia escassos, més de fisiologia). Els egipcis si que feien disseccions (la momificació era un sistema molt valorat que els va donar uns coneixements anatòmics superiors). Els egipcis tenien mes coneixements però tots els seus textos son religiosos. En canvi els grecs van fer un llenguatge allunyat de la religió - Poca formació - NO hi havia consens entre ells Els empírics van proposar el trípode cognitiva (trípode epistemològic): 1. Autòpsia (examen o exploració): és l’element més fiable perquè valora els signes. 2. Anamnesis (entrevista): és menys fiable que l’autòpsia perquè valora símptomes. 3. Transició al similar (analogia): consisteix en establir paral·lelismes entre els malalts (ex: la tos que tens és igual a la que tenia la meva àvia abans de morir). És el menys fiable de tots tres. En la història s’ha considerat als dogmàtics més científics que els empírics. 15 - Això es deu a què els dogmàtics creaven modes explicatius. En canvi, els empírics no generaven nous models. - La crítica que feien els empírics és la bona però o donarà lloc a la ciència moderna perquè no convertien en útil el seu coneixement (no generaven nous models). Per això és la que ha perdurat és la dogmàtica. Galeno crítica als empírics en general, però admira empírics concrets. 1.1 Hipòcrates (s. V aC) La gran figura del període clàssic grec és Hipòcrates de Cos (illa on va néixer). Coneixem Hipòcrates a través de: - Autors posteriors que ens parlen d’ell (el és important és Galeno s. II dC, que ell mateix es considera Hipocràtic). - Texts que s’atribueixen a Hipòcrates, encara que probablement ningun d’ells fos escrit per ell. Van ser escrits al llarg de 200 anys, entre els s. V i III aC. Al conjunt d’aquests texts se’ls anomena Cos hipocràtic. Són uns 60 texts escrits sobre temes variats: la malaltia sagrada, l’aigua... La medicina hipocràtica és la primera escola amb 2 variants: - Texts de Cos: predomina la teoria. Intenten aconseguir explicacions generals. - Texts de Cnido: predominen les experiències, casos concrets, és més empíric. Hipòcrates va aportar 3 innovacions a la medicina: 1. Descarta les consideracions religioses (es basa en l’observació i el raonament). 2. Aporta un marc teòric: Teoria dels 4 humors (el seu desequilibri causa la malaltia). 3. Una deontologia mèdica vertadera: tractar a tots els pacients (també esclaus i dones). Teoria dels humors (veure més enrere) - L’aplicació de la teoria dels 4 elements al cos és la teoria dels 4 humors: o Aire -> sang o Terra-> bilis groga o Aigua-> flema o Foc-> bilis negra 2. PERÍODE HEL·LENÍSTIC. Escoles Alexandrines (s IV i III aC) - El centre intel·lectual es trasllada de Atenes a Alexandria (Egipte). Expansió del pensament grec fora de Grècia, expansió acompanyada d’Alexandre Magne (discípul d’Aristòtil). - Ex: Arquímedes pare de la física. Euclides pare de la geometria, eren els dos de Alexandria no eren grecs. Això demostra que els grecs aconsegueixen fer una xarxa de circulació de coneixement. - Realitzaven disseccions d’animals, i inclús durant un període també van fer disseccions de cadàvers humans. - Per això es diu que la anatomia neix científicament a Alexandria. - L’element fonamental és que eles metges no aconsegueixen generar consens entre ells, i per això no hi ha una escola única, sinó varies escoles. - Els 2 metges més coneguts d’Alexandria són Herofilo i Erasístrato. - No tenim cap text d’ells, només tenim referències gràcies a Galeno (s II dC). - Es produeix un trencament: o Herofilo, estudia a Cos, però es empíric (valora la experiència). 16 o Erasítrato, estudia a Cnido, però és dogmàtic (teoritza). 3. MEDICINA ROMANA (fins s. V aC) - Es considera una prolongació del període hel·lenístic grec, però els romans fan seva la herència grega. - En el període imperial romà la figura principal es Galeno. - Galeno és d’origen grec. Viu en el s. II dC. Va estar a Alexandria i Roma. - Galeno és un teoritzant, un neohipocràtic (dogmàtic i neumàtic). - Moltes de les coses que es saben de la medicina grega és a través de Galeno. - Dels dogmàtics (COS) sorgeixen els neumàtics. - Dels empírics (CNIDO) sorgeixen els metòdics. NEUMÀTICS - Provenen dels dogmàtics (teoritzants). - Defensen l’Humoralisme (teoria dels 4 Humors). Els humors és l’aplicació als éssers vius de la teoria dels 4 elements que es combinen. - Consideren que el humor de la vida és el NEUMA. Per ells, el neuma és un gas (un esperit) que penetra l’organisme a trvés de la inspiració dels pulmons. El neuma és el principi de tota la vida. METÒDICS - Provenen dels empírics (experiència i casos concrets). - Són Atomistes (Demócrito). Consideren que la realitat no està formada per humors, sinó per àtoms, que són partícules idèntiques que es combinen i de les seves combinacions quantitatives, es generen les diferències. - Li donaven més importància als signes (objectius: el que es veu) que als símptomes (subjectius: el que t’expliquen). 17 El tren de la ciència corre pel costat dels dogmàtics perquè els empírics no teoritzen. Els científics necessiten obtenir teories i lleis, per formar el cos del coneixement perquè després es pugui estudiar. Si no es generen lleis, no hi ha coneixement científic. Tanmateix, en els segles XV i XVI es crítica el cos del coneixement grec elaborat pels dogmàtics, utilitzant els raonaments que venen del costat dels empiristes (que en el fons són més moderns, però tenen el problema que no generen teories). SÍMPTOMA: és una manifestació subjectiva del malalt (el que expliquen). Ex: dolor, visió borrosa... SIGNE: és una manifestació obejctiva del malalt (el que es veu). Ex: febre, erupció cutània... Pels grecs hi ha dos tipus de signes: - Signe commemoratiu: és una evidència, és una experiència comprovable, confirmada i reiterada. Ex: fum és signe de foc o El signe commemoratiu és acceptat pels empírics. - Signe indicatiu: és una conjectura. No és una evidència, es suposa que hi ha d’haver alguna cosa. Ex: pots pensar que hi ha uns porus a la pell però no podia ser observat pels grecs. o El signe indicatiu no és acceptat pels empírics, ja que no és una evidència. 3.1 Galeno (s II dC) És grec. Hipòcrates és el seu principal referent. Va estudiar a Alexandria i va viure a Roma. Galeno reprèn la teoria de Hipòcrates dels 4 humors o elements (humors = sucs). Se’n distingeixen 4: - La sang es localitza al cor. - La flema o mucosa al cervell. - La bilis groga al fetge. - La bilis negra a la melsa. Aquests humors tenen qualitats en forma de parelles: calor, humitat, sequedat i fred. - La sang és humida i calenta. - La flema és humida i freda - La bilis groga és seca i calenta. - La bilis negra és seca i freda. Per ell un pacient amb pneumònia i febre està calent, té set i poca orina: està sec. La patologia humoral va influir durant 2000 anys en la medicina, fins que va ser qüestionada en el Renaixement per Paracelso (S XVI Renaixement). La base metodològica de Galeno és el pensament teleològic (raó) d’Aristòtil que considera que la naturalesa ha creat totes les parts de l’organisme de la manera més pràctica. 3.1.1 Fisiologia galènica (funcionament del cos) només entendre Un esperit, pneuma, és un material subtil que posa en funcionament els òrgans. L’aliment és ingerit, separant el pur de l’impur, i això produeix residus que són eliminats. Hi ha tres fases de la digestió: - La 1º digestió es realitza a l’estomac i els aliments són convertits en “quilo” i les restes en “heces” fecals. - El quilo per les venes quilíferes arriba al fetge i allí sofreix la 2º digestió de la qual se’n forma la sang, quedant com a residu l’orina. 18 - Una part de la sang que es forma al fetge flueix per les venes fins la perifèria del cos (òrgans) perquè es consumeixi i, la major part va a través de la vena cava cap al cor , a l’aurícula dreta (AD). - Per Galeno el sistema venós surt del fetge i no pas del cor. - La sang passa de AD a VD. D’allí una parteix a través de la vena arteriosa (arteria pulmonar) va als pulmons i serveix per alimentar-lo i, per tant, no retorna al cor. L’altra part travessa el tàbic interventricular, a través d’uns suposats porus, passant al VD. - Unes “artèries venoses” (4 venes pulmonars) van del pulmó a l’aurícula esquerra. Aquestes artèries venoses no porten sang, sinó el pneuma o esperit vitalis que el pulmó extreu de l’aire a l’inspirar. El pneuma que passa de AEsq. a VEsq. Allà s’uneix amb la sang que ha passat de VD pels porus. - Les restes d’aquesta purificació s’expulsen mitjançant l’expiració. - La sang pneumatitzada (sang oxigenada) es distribueix a través de les artèries. - En les diferents parts del cos es troba anastomosis o comunicacions arteriovenoses en les que es barregen els dos tipus de sang: la sang venosa procedent del fetge i la pneumatitzada que ve del ventricle dret. - La barreja de sangs alimentarà els diferents membres del cos (això doncs la sang ja no retorna, es gasta) en la 3º digestió. Els residus surten per suor, descamació de la pell, pels, ungles... - També al cervell arriba la sang, distribuint-se així en la coneguda xarxa miraculosa, una xarxa arterio-venosa de les meninges. La fisiologia de Galeno no l’aprèn d’Hipocrates sinó d’Alexandria. Galeno realitzava disseccions d’animals. Les disseccions de persones estaven prohibides en aquells temps (excepte a Alexandria durant un temps), amb el qual Galeno traslladava el que veia en els animals a l’home, que donaria lloc a certs errors. Gràcies a la dissecció d’animals descobreix: - Per les artèries corre sang i no aire com creien Herofilo i Erasístrato (es creu que van fer pràctiques amb presoners). - Distingeix la sang arterial i la sang venosa. - Vasos quilíferos. quinifers - Anastomosis arteriovenosa. No hi ha evidència de porus entre el costat dret i esquerre del cor. Això és una superstició (teoria-principi). No tenien cap evidència (signe d’existència) que existís. 4. EDAT MITJANA (S V al XV) del 450 al 1492 Hi ha una paràlisis cultural. Són els anys que acabaran amb el Renaixement. En aquesta etapa predominen els factors religiosos, amb la qual cosa hi ha una subordinació de la raó a la fe. En l’edat mitjana el referent de la medicina es GALENO. 4.1 Escola àrab - Va ampliar, deformar i millorar l’obra de Galeno - La seva figura principal era Avicena (Ibn Sina) del s XI dC - Va escriure el Cànon de Avicena o Cànon de la medicina. Es tracta d’una interpretació que realitza de l’obra de Galeno. - És el llibre més famós de la història de la Medicina. - El llibre va ser traduït al llatí per l’escola de traductors de Toledo i per això van arribar a Europa les idees d’Aristòtil i de Galeno. Servet pagina 9 del pdf 19 5. RENAIXEMENT (s. XV-XVI) S’anomena així perquè es torna als clàssics grecollatins. Es recuperen per tant els coneixements clàssics. El mètode científic en medicina comença a aplicar-se al segle XVI (en altres camps com la física comença abans). - La medicina moderna (biomedicina) apareix de la crítica als coneixements clàssics - Es poda en dubte el coneixement dels antics en base a la observació i experimentació (coneixement empíric). La ciència moderna quallarà al final de l’edat mitjana amb la revolució científica. Tal com introduiria més tard Lain Entralgo, es diferencien 3 mentalitats clíniques que servien per contradir als clàssics i que portarien a la medicina moderna. L’anatomia seria el primer motor per introduir la ciència moderna, i ja s’inicià a finals de l’edat mitjana. A partir del s XIV (i fins al s XVII), a Itàlia, els cirurgians comencen a practicar disseccions sistemàtiques, però tardarien 200 anys en qüestionar el saber clàssic. ( a l’escola de Pàdua es feien disseccions). AL s XVI el cirurgià més famós, Vesalio, amb mentalitat anatomoclínica, començaria a qüestionar el que havia escrit Galeno. És a dir es mantindria la teoria dels humors (no era possible veure res que ho pogués contradir), però si que es podia qüestionar l’anatomia de Galeno (només havia fet disseccions a animals). Tesalio disseccionà cadàvers de persones i deia: “Pobre Galeno, te engañaron las monas” Entre els personatges revolucionaris, cal destacar - Leonardo da Vinci (dibuixos anatòmics) - Paracelso (preferia no intervenir per donar temps a que actues la naturalesa) - Vesalio (anatomista) - Miquel Servet (circulació menor) 6. REVOLUCIÓ MÈDICA (XVI-XVIII): aparició de la matèria mèdica La ciència moderna quallarà al final de l’edat mitjana amb la revolució científica, un factor important va ser l’aparició dels microscopis al s XVII, que permetrien tornar a parlar d’aquells conceptes que s’havien oblidat d’Alexandria: vasos quilífers,... Al segle XVIII es donarien un seguit de canvis seguits per Foucault, filòsof que escriruria “Birth of the clinic” al 1963. Aquest autor deia que hi va haver un moment en el segle XVIII conegut com mirada clínica en el qual els metges podien aprendre i conèixer al costat dels malalts, hi havia doncs un canvi de perspectiva. Fins llavors, en la medicina grega, per exemple, es tractava la malaltia com preternatural (no entrava dins de la naturalesa, en el qual la physis [estat natural i sa dels éssers vius] estava pertorbada) i accidental. Així doncs es formava la medicina teòrica a partir de la taxonomia (com una medicina botànica) i no tenia perquè aprendre’s en els malalts. Més endavant en l’edat mitjana es veuria la malaltia des del punt de vista de la religió. Allò que s’allunyava de tot lo bo (la malaltia), s’explicava a través de les moralitats de l’església. veritat En preguntar-se per què exisita el dolor, trobaven una càrrega humoral (igual que en la teoria dels humors). Foucault amb la seva formació de filòsof produiria molts treballs de història. Aquest autor utilitzava un mètode arqueològic i treballava sobre saber poder documents concrets i no sobre les coses que es consideraven mes 20 rellevants. Creia que investigar els documents mes marginals és el millor per estudiar el passat. Tots els seus estudis estaven relacionats amb que era estar sa (per exemple estudià la sexualitat). Segons Laín Entralgo (era bastant fascista per ser erudito) es diferencien tres mentalitats clíniques (o tres estadis en les experiències mèdiques) que serveixen per contradir als clàssics i que portaran a la medicina moderna. Experiències mèdiques: 1. Mentalitat anatomo-clínica: parteix de l’estudi de les formes, per això s’usen les disseccions, per tant és l’anatomia el primer motor per introduir la medicina moderna. (referida al cos en sí) 2. Mentalitat fisio-patològica: parteix de l’estudi de la fisiologia (estudia relació entre formes). (funcions) 3. Mentalitat etiopatològica: parteix de l’estudi de la causa i porta a una patologia moderna. (causes) En el desenvolupament de la medicina es torna als cossos. En els inicis un metge no tenia perquè apropar- se als malalts. De fet, es tardà molt en equiparar als cirurgians i als metges. Els metges eren els que coneixien les malalties però no necessàriament els que les tractaven. És per això que a Europa es desenvoluparia una medicina allunyada dels cossos, les pràctiques que es farien eren les de dimoni. 6.1 Anatomoclínica El primer camp de batalla de ANATOMOCLINICA era tocar els cossos. Si mirem per exemple a l’antiga Grècia, la representació de les estructures no havia estat mai cap problema. En canvi quan arriba el cristianisme nomes es representaven o be la verge o jesús en la creu (els únics cossos representables per constatar que van existir). Els altres cossos es representaven en 2D (que influenciaria la pèrdua de coneixements anatòmics que es tenien ja a Alexandria-> Mondino de Luzzi). Amb l’arribada del Renaixment, es tornarien a representar els cossos tal com es manifesten a la vida real. Vesalio (1514-1564) va ser un dels primers anatomistes. Comença a haver-hi una primera intenció de veure els cossos (el seu objectiu era comprovar que es coneixia dels cossos -> Nosologia-> part de la medicina que descriu, diferència i classifica les malalties). - Pàdua (sota el control de Vesalio),on faria la seva primera dissecció pública i on es desenvoluparien moltes tècniques de medició. - En la teoria dels humors en canvi el cos no existeix, es un conjunt de líquids que tenen una correspondència amb els elements de l’entorn i que han d’estar en equilibri (la malaltia és el desequilibri i el cos és innecessari). - Vesalio ja comença a fer disseccions (tema rellevant), i obre els cossos per veure allò que deia en els llibres clàssics. Rebutja el que diu Galeno bastant educadament (recordem que a Alexandria si que es feien disseccions perquè hi havia l’antic Egipte). - Quan obrien els cossos esperaven trobar el que es deia en els tractats de medicina. - El tractat d’anatomia de Vesalio (La fàbrica del cos humà) va ser una fita en la història mèdica. - Com s’ha dit, va demostrar els errors anatòmics de Galeno ja que treballava amb animals (necròpsia de primats). - Vesalio criticaria l’anatomia de Galeno (parlava d’una medicina basada en els cossos, però usava una medicina no basada en ells), però la fisiologia es mantindria. Per entendre el canvi de la mirada mèdica es donen unes circumstàncies històriques. Sydenham (1624- 1689) iniciaria la ruptura amb el pensament clàssic i es canviaria a un pensament tridimensional (a una 21 medicina al costat dels pacients i cossos concrets).Era necessari acabar amb el coneixement que es tenia fins llavors (s’havia de desaprendre el que ja es sabia). Per conèixer una nova forma d’entendre la malaltia. Era un procés molt lent, ja que molts es negaven a deixar les pràctiques “tradicionals”. La gent fins llavors es sentia mes cuidada a casa seva que a l’hospital. Es donava molta importància als morts, com per exemple a França durant la revolució francesa (1789) on hi havia molts ferits i es necessitaren molts metges no preparats (que no es basaven en els coneixements del passat ja que no els havien estudiat). A partir de aquestes circumstàncies històriques, es dona un CANVI DE LA MIRADA CLINICA que s’havia mantingut fins al XVIII. Fins llavors es creia que hi havia una analogia entre signe i símptoma. Es començaria a pensar que tot el que hi ha de la malaltia esta dins del cos del malalt. Entendre això va ser molt important pel canvi. Al cap i a la fi quan ara vas a l’hospital et fan moltes proves per poder registrar millor el teu cos. IMPORTANT- es una medicina tancada en que hi ha un coneixement tancat i en que cada vegada s’han d’anar registrant noves entrades. Això és molt important quan es comencen a fer autòpsies. Esta molt estes que no es va poder desenvolupar la anatomia patologia per culpa de la religió. Encara que no es totalment fals, es feien disseccions públiques i no eren condemnades. L’important es pensar que es comença a pensar que obrir els cos es fonamental per entendre la malaltia, perquè es podia veure allò que no s’apreciava superficialment. Bichat (1771-1882) ”usted podria tomar durante 25 años anotaciones en el lecho de los pacientes, y” - Ell diu que en la claredat de la mort és on es pot entendre la malaltia. La malaltia es replegava sobre si mateixa. - Amb Bichat es reconeixen les lesions en el cadàver. És llavors quan hi comencen a haver-hi clíniques. (la concentració de malalts en els hospitals permet la comparació directa) - El cos cadavèric no té perquè tenir les mateixes característiques que el viu. Llavors van veure que algunes es podien veure i d’altres no. - Amb la mirada clínica es quan van veure que s’havia de reduir el temps entre la mort i la dissecció. - Es va anar descobrint com les malalties s’expressaven en l’interior del nostre cos. - Els metges comencen a tocar els malalts, i per llegir el seu cos ha de fer reaccionar signes que han conegut a traves de cadàvers. EN DEFINITVA: ES PASSA D’UNA MEDICINA BIDMENSIONAL (BOTÀNICA) A UNA MEDICINA AL COSTAT DEL PACIENT (es comença a establir contacte físic amb ells, a palpar-los, a usar estetoscopis, prendre el pols...) - Transparència del significant: el que tu erets capaç de sentir és l’únic que fa significatiu a la malaltia. El significant percebut i el significat són el mateix. MORGAGNI (1682-1771): introduiria l’anatomia patològica - Pensa en un tractat i descriu els tipus de lesions de cada òrgan i les comença a ordenar en espècies. Crea una nova classificació de lesions dels òrgans - Idea mecanicista que el cos funciona com una maquina, que hi ha diferents òrgans amb diferents funcions BICHAT (1771-1802), Paris - Entén que hi ha alguna cosa que els òrgans comparteixen entre si - Es vitalista i trenca amb aquesta idea de òrgans tancats i es quan comença a parlar de teixits. Es molt important perquè fins llavors el desenvolupament de malalties s’entenia per simpatia, perquè uns estaven al costat dels altres 22 - Conforme va obrint cossos va veient que el que deien abans no tenia molt sentit - Un dels problemes amb els que es va trobar es distingir la malaltia de la putrefacció i descomposició del cadàver. Tot el que tenia a veure amb respiració i circulació deixava de manifestar-se en el cadàver. Als anatomoclinics els era difícil distingir un espai totalment visible amb una temporalitat totalment incerta, és a dir no sabien en quin temps i com es desenvolupava la malaltia. - Temps i desenvolupament-> Una cosa que es molt important es les conveniències entre l’evolució clínica dels símptomes i les posteriors lesions trobades en els cadàvers. - Cal tenir en compte que s’han d’obrir immediatament els cossos (comença a ser el metge el que disseccions els cadàvers) i a més s’ha de ser conscient del desenvolupament dels símptomes del pacient difunt (el metge és qui té nocions de les malalties). - Bichat introdueix la mort en la malaltia, ja que es el final de la vida però també és el final de la malaltia. La vida forma part de la physis i la malaltia com quelcom inconcret. Bichat fa clara la malaltia a partir de la mort. No entén la mort com alguna cosa definitiva sinó com un procés. La vida és una lluita contra diferents petites morts que es va trobant. René Laënnec va inventar l’estetoscopi, pel pacient viu 6.2 PART FISIOLOGICA Es sabia que la sang circulava i que el menjar entrava, anava al fetge i es convertia en sang i després es barrejava amb la respiració. Però fins aquí arribava la teoria. MIQUEL SERVET s. XVI (encara que ja havia estat descobert per un àrab Ibn Nafis s XIII) descriuria la circulació menor amb una deducció teològica - Era protestant. Va postular la circulació pulmonar en un llibre de teologia - Usant raonament teològic (religiós), es va oposar a la fisiologia de Galeno que deia que la oxigenació de la sang es produïa al cor. - Al veure que el diàmetre de l’artèria pulmonar era excessiu si sol irrigava als pulmons, va pensar que Déu era savi i que no hauria fet quelcom tant desproporcionat sense motiu i per això, tota la sang que arribava al cor passava pels pulmons. - L’arteria pulmonar es massa gran per donar-li nomes sang al pulmó. WILLIAM HARVEY (s XVi) descriuria la circulació major de forma correcta - Usant el raonament científic, es va oposar a la idea de Galeno que la sang arterial i venosa tenien funcions diferents - Va experimentar a través de torniquetes. Va veure que la sang s’acumulava en la part distal del torniquete, amb el que va deduir que la sang arribava a les parts distals del cos i després tornava al cor. - Això qüestionava que la sang es gastes en les diferents parts del cos, i llavors va calcular que el fetge hauria de produir milers de litres de sang al dia. - La seva hipòtesis era que la sang portava els aliments, però no es gastava. (Es posa a mesurar pulsacions i es dona compte que no podem ingerir tant menjar per produir tanta sang) - Observació: en disseccions va veure les vàlvules semilunars de les venes i va apreciar que servien per facilitar el retorn de la sang al cor, doncs la sang ha perdut part de la força d’impuls que li ha donat el cor. Es comença a formar una consciència en medicina. Després d’entendre com funcionaven els òrgans, faltava comprendre les malalties. Amb el descobriment dels gèrmens i els antibiòtics es va agafar gran confiança en els metges (les bales màgiques), encara que no totes es podien tractar amb antibiòtics (com ara l’artritis). Aquesta fe cega va portar a la resistència a antibiòtics per exemple. 23 Cal tornar a mencionar, el desenvolupament paral·lel de la biologia molecular (microscopis), en la que no es podia estudiar una cèl·lula sense pensar en les parts i el seu funcionament. CONCLUSIÓ MIRADA CLÍNICA, S’HA D’APRENDRE AL COSTAT DEL MALALT i a partir dels cossos Per què es generés la necessitat de mirar els cossos van ser molt importants la tecnologia militar i les massacres franceses perquè hi haguessin molts morts i molts ferits. Com que els hospitals s’omplien de morts, augmentava la demanda de personal mèdic, així que el personal sense preparar havia d’aprendre a través dels malalts. També cal destacar el desenvolupament del logos (es tomba la existència del pas del mitos al logos). El desenvolupament tècnic d’instruments per fer visibles aquestes malalties. El moment de les bales màgiques hi ha una confiança en la medicina que no s’havia tingut mai (fins llavors es tenia abans en compte la condició social que professional del metge). Es confiava que es podia acabar amb qualsevol malaltia. 6.3 Etiològica Estudiada a nivell cel·lular, busca les causes (5 dels últims 10 premis Nobel de la medicina han estat entregats a aquest camp). Els canvis relacionats amb la medicina i la mirada clínica sorgeixen a Europa sobre tot gràcies a la presència d’instruments per llegir cossos, que no estaven disponibles en altres parts del món. L’anatomia quedarà relegada, basant-se únicament en proves mèdiques com la radiografia. Actualment, és la menys important, de forma que la anamnesis 1 és el primer, encara que en el passat no ho fos (s’ha de tenir en compte que van passar 1000 anys des de que es va començar a indagar en fisiologia i etiologia). 6.4 Patologia de les malalties mentals NO hi ha signes orgànics pel que fa a la malaltia mental i la psicopatologia, amb la qual cosa només queda preguntar al pacient (només queda treballar amb símptomes -> anamnesis; encara que suposava problemes ja que cadascú li donava un significat diferent). És important l’escolta medica (es creen nous instruments per llegir els cosso) i la relació parlada entre el metge i el pacient. El diagnosis pot dependre de les suposicions del metge, i l’empatia pel sofriment i com entén el que pateix el pacient. Quant a la religió, és al s. XIII es postula que tot bon cristià ha de fer-se la confessió anual, (s’instaura com un hàbit del bon cristià) i s’estableix amb el Coincili de Trent (durant el sorgiment del protestantisme). Aquest és un ritual que apareix a finals de l’època medieval. La confessió suposa obligar a dir (davant teu, el cura i Déu),de forma que un s’avergonyeix i no ho torna a repetir. L’interrogant és l’interessant de la confessió. En el primer llibre publicat de Foucault, l’autor fa un anàlisi de la confessió (1975). En aquesta tesi entorn la sexualitat (Volum de la història de la sexualitat), afirmava que el sexe només funcionava per la reproducció. Ell deia que s’havia passat d’una gran prohibició fins a 1968, on s’havia produït una gran revolució sexual i, per tant una alliberació de la càrrega moral. Foucault planteja l’obsessió que sempre hi ha hagut amb el sexe, tot es relacionava amb aquest (no es deixava de pensar en aquest). La veritat del sexe es troba darrere de la confessió (voluntat de estar dient qualsevol tipus de pensament al voltant del sexe que estigui fora de lloc), cosa que col·labora a la seva instauració. 1 Conjunt de dades que es recullen en la història clínica d’un pacient amb un objectiu diagnòstic 24 Els tres focus en els que es basa: - Sexualitat dels nens: evitar la masturbació pe exemple - L’esterilitat de la dona (evitar precocitat masturbació) (dones histèriques sexualitat excessiva) - Les perversions i les sexualitats anormals (on comencen a aparèixer línies fora de les fins llavors “tradicionals”) DSM (revistes de patologies mentals), anem per la numero 5, i la homosexualitat no desapareix del llistat fins al 1974. BIOPODER de Foucault: Foucault entén el poder com la física Newtoniana. Parla del poder com racions de poder. EL biopoder són una sèrie de disposicions que posa sobre el dret a la mort. Igual que a l’edat medieval el sobirà té la capacitat de matar i no matar (possibilitat de derramar sang). Així doncs el biopoder és una altra forma de poder, són com mecanismes de poder que es refereixen a la espècie humana/població com a espècie viva. - Anatomia política del cos humà: llibre més important el de vigilar i castigar. En aquest període en el que es centra, es refereix dels cossos com una qüestió mecànica. Terme panòptica2. Els individus estan vigilats con. - Anatomia de la població, biopolítica: tots els estudis estadístics de la població que permeten conèixer les poblacions. Mortalitat i morbiditat. o El sexe es un creuament entre les dues, ja que té poder en el mateix cos i en la població Comparació entre tick i guiño - Un guiño pot ser un gest de complicitat cap a una altra persona, sense tenir en compte que es faci a una discoteca o jugant a cartes. El gest pot tenir mot tipus de significats. - La diferència rau en què el giny mai no és identificat com a símptoma de una malaltia mental, a diferència del tick. - Amb la medicina mental no esta provat l’origen de les malalties mentals (DSN). - Això es refereix a descripcions de comportament, que poden portar al diagnòstic de malaltia. La psiquiatria s’hauria d’ocupar menys de grans categoritzacions i generar més tècniques d’escola i desenvolupament. Actualment els psicofàrmacs són els que donen més diners i tenen una efectivitat provada, encara que no es sap si afecta a l’origen de la malaltia (redueix els símptomes). 6.3.1 Psiquiatria Al llarg de la història de la medicina, sempre s’ha intentat separar la part mental de la corporal. Es desenvolupaven diverses tortures per cuidar els irracionals. Per exemple, en la cadira de Darwin s’hi asseien els insensats i els feien girar fins que sagnaven per les relles per fer-los entrar amb raó. Les teories de Morel (1809-1973) influenciades pel moviment Darwinià (sobretot per la teoria de la climatització) van ser molt apreciades pels evolucionistes. Moment en què Bichat començava a fer les seves primeres pràctiques anatòmiques, Morel postularia: - El 1850 desenvoluparia la seva teoria de degeneració (prenent com a base les primers problemes que sorgeixen a la infantesa i segueixen fins l’etapa adulta). 2 el paso de los tiempos ha provocado que nos sumerjamos en una sociedad disciplinaria, que controla el comportamiento de sus miembros mediante la imposición de la vigilancia. Así, el poder busca actuar a través de la vigilancia, el control y la corrección del comportamiento de la ciudadanía 25 - Morel va concebre el terme démence precoce el 1860 per a descriure un desordre mental que ataca inicialment als éssers humans en l'adolescència o joventut adulta, i finalment porta a la deterioració de les funcions mentals i a la discapacitat. - Influenciat per les teories de l’ambient de Darwin, va començar a pesar que els que tenien malalties mentals eren persones influenciades pel seu entorn. Es sobreentenia que si aquestes persones havien arribat a alteracions del seu comportament, el que havia de fer-se era aïllar-los del seu entorn en altres llocs. Per tant en els manicomis no tenien perquè rebre cap tractament, sinó allunyats i fer diverses activitats per tornar en si, com atendre representacions teatrals (Pinel (1745-1826)). Charcot (1825-1893) va ser un dels precursors de la psicopatologia. Charcot treballava a Paris (en l’hospital Pitie-Salpêtrière) en l’àmbit de la neurologia. Era distingit pels seus estudis en salut mental. Charcot treballava amb dones histèriques, es practicaven teràpies de suggestió i hipnosis. Charcot es pensava que la histèria era alguna afecció al cervell (per això les pràctiques que feia no eren agressives). Es pensava que hi havia un origen orgànic en les malalties mentals. No hi havia proves d’aquest origen, però ell tractava de suposar-les a partir de generalitzacions. Ara mateix en psiquiatria quasi tots els tractaments són somàtics. Van veure que els ansiolítics atenuaven algun d’aquests problemes relacionats amb malalties anímiques. La PSICOANÀLISI, («anàlisi», en el sentit d'examen o estudi) és una pràctica terapèutica i tècnica de investigació fundada pel neuròleg austríac Sigmund Freud al voltant de 1896.3 A partir de la psicoanàlisi s'han desenvolupat posteriorment diverses escoles de psicologia profunda o d'orientació dinàmica i analítica. Així mateix, la teoria ha influït sobre moltes altres escoles psicològiques i de teràpies no necessàriament psicoanalítiques.4 - Encara avui es troben psicoanalistes freudians, encara que no és el normal Freud va estudiar psicologia i volia trobar l’energia que es ens recorre els cossos i que porta als desquicats o els llunàtics a comportar-se de forma anormal (es basava en la destrucció del subconscient i relacionar les coes del passat amb les malalties mentals). Va ser aprenent de Charcot, però en publicar les seves teories d’inconsciència en la histèria, Freud abandonaria les practiques de Charcot. La psicoanàlisi té com a objectiu la recerca i el tractament dels problemes emocionals des del punt de vista de la infància de la persona, la interpretació dels somnis, els actes fallits i la tècnica d'associació lliure, entre altres. Així doncs, Freud intenta en tot moment relacionar les malalties amb alguna cosa traumàtica que li ha succeït la malalt en el passat i que li queda en la ment i l’afecta. És per això que creu que els somnis es poden interpretar com a símptomes i treballar amb ells. El tractament de Freud necessita especificitat del pacient. Quan es comparen les malalties mentals en diferents llocs del món es troben diferents casos: per exemple al·lucinacions auditives en els indis americans quan es mor algú. Per això es mencionava el exemple del tic i el giny, no tot depèn de significants. En un context budista. La pèrdua de semen, com si fos un humor, on es veu una pèrdua d’orina i blanquejament de la pell. Això es podria tractar com un signe. Però si portes aquesta malaltia de sri Lanka a occident, no té cap sentit La depressió te moltes formes i noms. Totes son tipus d’actituds iguals que es troben arreu del món, que s’anomenen diferent, però que només tenen un tractament. El problema d’aquests arguments és que no es tingui en compte el context. PELICULA LIBERANOS UJARAQ exorcisme. En tot culte exorcista es fingeix. Considerarem que es bogeria? 26 FREUD (1656-1939) NEUROSI: malaltia que es una mica vaga que inclou obsessions, ansietat. El neuròtic sap que li passa alguna cosa, però no sap perquè. INCONSCIENT es suposa que hi ha una regió completament opaca per als subjectes que es troba al cervell. En l’inconscient hi ha: - JO: aproximadament es la part conscient. És el que s’adapta al món. REALITAT - ELLO: és el que envia els impulsos energètics segons la demanda per la supervivència de l’espècie. No és exactament l’inconscient. És cec al que passa a la realitat. PLAER (hi ha un flux d’energia normal entre el jo i ell, en els animals està regit per la realitat, però en els éssers humans també apareix la figura del superyó) - SUPERYÓ: els humans sempre han tingut regles per regular les relacions sexuals i morals. Apareix als 4-5 anys. COMLEXE DE EDIPO: només es pot entendre des de la perspectiva de l’home (mascle-> heteropatriarcal) i està marcat pe pessimisme entre guerres. Freud considerava que el desig sexual era innat i té diverses etapes (des de la perspectiva del nen): 1. 1era etapa (narcisista): S’estima a si mateix. Narcisista, el nen es desitja a si mateix i gaudeix del seu cos 2. 2na etapa (desig-objecte): Projecta el seu amor cap a la mare. No estima al seu pare, perquè vol suplantar-lo (s’adona que la mare li dona part del seu amor al pare). El nen té por del càstig de la castració (entén que les dones tenen una falta de genitals). Aquesta por només es pot suplantar si introdueix al seu pare a la ment, això es coneix com INTROYECCIÓN. A partir d’aquí deixava de tenir desigs sexuals fins que arribava l’adolescència o la pubertat. o Aquesta és la primera norma de les relacions sexuals (ignorància del cos de la dona; por a la castració; incapacitat de comprendre les relacions familiars). Freud, que ho tracta com energies, diu que el superyó (crea un curtcircuit) té una sèrie de REPRESSIÓ d’energia a l’inconscient, que sempre tindrà una necessitat, però que el jo no podrà detectar. o Apareix la consciència moral amb la primera norma, no es poden tenir relacions amb algú amb qui comparteixes sang. Aniran apareixen més normes. Freud considerava que la neurosis estava en pacients que havien passat alguna cosa traumàtica. Per exemple un abús sexual, o seducció per part d’un adult quan has set un nen. En la teoria de la SEDUCCIÓ s’explica que el nen ho havia desitjat i no havia pogut satisfer el seu desig. SUBLIMACIÓ és convertir aquella energia que no ha arribat al jo en desenvolupament intel·lectual o creatiu (les aspiracions libidinals són desexualtizades). En Freud el símptoma és la SUBSTITUCIO de l’objecte prohibit per un comportament simbòlic. Exemple: el nen juga amb la seva germana amb vestit vermell i es toca el penis, quan entra la mare ho veu com dolent. El nen introdueix o projectarà en el color vermell aquest curtcircuit, tindrà una fòbia al vermell (la projecció de la mare s’ha introduït en el seu inconscient). Freud per entendre els símptomes fa la relació següent: DESIG –> REPRESSIÓ –> SÍMPTOMA. Un dels problemes del psicoanàlisis és deixar que el pacient accedeixi al seu inconscient. Com es pot arribar a l’inconscient que és opaca al jo (la part conscient de l’ésser humà). Freud treballaria amb Charcot, amb la hipnosis en les dones histèriques. Freud acabaria considerant que no era eficaç per tractar la neurosi perquè el pacient no recordava de forma conscient el que havia dit. Per això Freud abandonaria la hipnosis. El relat (CONFESSIÓ) dels pacients és una forma d’expressió laica. El psicoanàlisis és un procés lent en el qual el pacient ha d’anar entenent-se a ell mateix i coneixent el seu propi inconscient. 27 Un dels grans descobriments de Freud i del psicoanàlisis és que no sabem que desitgem. Una altra forma que Freud té per entendre el subconscient són els somnis, que són símptomes, o projeccions, o missatges simbòlics que envia el subconscient. Els somnis són una forma de mantenir un equilibri en el descans. Els somnis poden ser, a més a més, idees dels nostres desigs, del que volem. Per tant hi ha dues formes per arribar al subconscient: - El relat dels pacients - Interpretació dels somnis. Però, com es poden interpretar els somnis? o Somni manifest: coses que passen i apareixen als somnis, el que somnies. o Somni latents: significat real que té el somni per la persona. Interpretació Per arribar del somni manifest al latent hi ha dues formes: - La via simbòlica no és la que ell acostuma a usar - Mètode de lliure associació. El psicoanalista no pot donar un missatge universal. Hi ha un codi privat per cada pacient. Ell entén que d’alguna forma cadascú crea el seu propi llenguatge FILMIN – RECUERDA – SPELLBOUND (Recuerda)- pel·lícula basada en psicoanàlisis El psicoanàlisis serveix per tractar el xamanisme. No es pot ser psicoanalista si no t’has entès a tu mateix, igual que no es pot ser xaman si has patit una malaltia. El psicoanàlisis ens servirà per tractar la medicina tradicional. 28 BLOC III: MODELS PROFESSIONALS Com ja s’havia explicat anteriorment existeixen tres models professionals en medicina 1. Petites tradicions (chaman) Model socialitzant o iniciàtic 2. Grans tradicions (no científiques ex. Galeno) Model protocorporatiu o semiartesanal 3. Medicina científica Model corporatiu 1. MODEL CORPORATIU - És el típic de les petites tradicions. - Si hi ha expert, però no hi ha coneixement escrit. - No tracten únicament la salut. - El més característic és que el Xaman mai es dedica a sanar a temps complert (exemple: si viu en una societat agrícola, ell també és agricultor). - No viu de la seva pràctica, inclús no acostuma a cobrar (no té tarifa però pot rebre regals). - No hi ha ninguna regla per ser metge. No existeixen texts obligatoris. - El coneixement es transmet de forma oral. - Te una visió holística (li interessa el tot d’alguna cosa, no les seves parts). Això contrasta amb la visió analítica que és la més freqüent, que també s’interessa per les parts. - N’hi ha dos tipus: o El Xaman viu en una societat i està ben considerat. Acostuma a ser un home que ha sofert una malaltia greu i en aquest sofriment que ha experimentat troba la clau per ajudar a altres persones. (pot integrar-se dins de medicina social). o El bruixot/mag viu una mica allunyat de la societat. És la imatge fosca. 1.1 Model xamànic (XAMANISME) o màgic Lévi-Strauss (1910-2010) - Antropòleg que usaria l’antropologia per estudiar els mites i l’estructuració del xamanisme a través de segones i terceres veus. Té dos texts relacionats amb el xamanisme. - Eficàcia simbòlica (recollit en patologia estructura) es refereix al cant dels indis Kuma (Panamá). En aquesta cançó es descriu un part complicat i com el xaman ajuda. Tota la cançó és una descripció de les proves espirituals i gestes que ha d’anar passant el xaman perquè el part funcioni i, tant la mare com el nadó, sobrevisquin. Això ho aconsegueix fent que els esperits de la dona tornin al seu equilibri: o Purba: ànima que pot tenir una pedra o el riu, o el ronyo o Niga: és la força vital, referida a la vida animada que tenen els animals i els humans. És la suma de Purba. - El xaman intenta recomposar el niga que hi ha entre els diferents purba. Mu és el purba de l’úter de la dona, contra el que el xaman haurà de lliurar una batalla. El mu és l’ànima de l’úter que funciona amb normalitat. Però en aquell moment Mu s’ha sobrepassat i cal retornar l’harmonia. - Cal entendre que els esperits i els éssers sobrenaturals no són bons ni dolents, són una cosa amb la que s’ha de conviure. James George Frazer (sXIX) - Va tenir molta influència en que occident intentés conèixer les altres cultures del món (mitologia comparada). Segons ell hi ha tres pensaments o MAGIC: està més a prop del científic que del religiós. Intenta canviar el mon el problema es que les cultures on estaven no tenien els recursos d’entendre el món i s’equivoquen 29 o RELIGIÓS: No vol una intervenció en el món i s’espera a que la gracia divina perquè faci una resolució o CIENTÍFIC: també intenta actuar sobre el món Una de les principals característiques del pensament màgic és que en aquesta dimensió holística es defensa que tot està connectat (tot és una llarga cadena de causalitats). Evans Pritchard - Havia estudiat sobretot els azander, una tribu africana - Explicà que tenen coneixements tècnics per construir una cabanya. Per tenir aquests coneixements s’han de fer elaboracions causals. Observà que, si la cabanya s’hagués caigut ells haurien dit que hi havia algun problema estructural. Però si hi ha alguna persona a sota, es pensen que algun bruixot ha fet un malefici. No hi ha espai per l’atzar. La partera es pot relacionar amb el psicoanàlisis. SI es torna de nou a l’eficàcia simbòlica de Strauss: - El xaman resol la batalla donant-li uns barrets màgics a Mu, recull esperits i es fan amics i recupera l’equilibri.. - Per què tot aquest aparell de mentirijilles? - En eficàcia simbòlica diu que poden funcionar perquè el xaman pot donar una explicació verosimil a una situació inexplicable. Strauss ho tracta tant sols com un efecte placebo sociològicament actiu, el problema és que no té en compte si el xaman té algun tipus de coneixement de pràctiques corporals. Aquesta cançó que analitza només es refereix a les proeses espirituals, i per això es comet una error en la conclusió. - En aquesta realitat extraordinària, si hi ha un desequilibri pot significar problemes - De la mateixa manera que un psicoanalista no pot ajudar a un pacient si ell no s’ha psicoanalitzat a ell mateix, un xaman no por ajudar si no ha sofert una malaltia. Carl Gustav Jung - Relació entre Freud i Jung en una pel·lícula (i pacient en comú) però hi havia un xoc entre Jung (cercles amb el nazisme) i Freud (jueu), ja que el primer considerava que el segon estava obsessionat amb el sexe. - Proposa la existència d’un inconscient col·lectiu i proposa el mite com un somni col·lectiu, sent la solució d’un temor col·lectiu (de contingut manifest i latent). Proposa que es dubti dels mites pe

Història de la medicina (2019-2020) PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript