Recursos lingüístics en català PDF

0. ACOSTAMENT 1. Farem parelles per a llegir aquests articles. Cal que llegiu i contesteu les preguntes i, després, cal posar-les en comú amb la vostra parella. La parella A llig: https://www.vilaweb.cat/noticies/deu-dubtes-mes-frequents-catala-optimot/ La parella B, el text de Joan Solà (1999: 14-16) sobre «L’ofici del corrector» Preguntes per a A a) Què és l’Optimot? L’heu consultat mai? L’optimot és un servei online que compta amb tots els diccionaris i recursos lingüístics de la llengua catalana que ajuden a resoldre dubtes oferint un servei d’atenció personalitzada en el qual es poden enviar consultes i dubtes. https://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html b) Quin tipus de dubtes lingüístics tenen els usuaris o usuàries? La majoria dels dubtes dels usuaris i usuàries de l’Optimot tenen a veure amb els canvis de normativa i també són molt freqüents els dubtes sobre sintaxi i lèxic tant general com especialitzat. per exemple, quina preposició és la correcta? "Anirem a la ciutat amb/en tren." En català, s'usa la preposició "en" per indicar el mitjà de transport, per tant,."Anirem a la ciutat en tren”. c) I les fitxes públiques, sobre quin contingut parlen? Proveu de consultar-ne una. Les fitxes públiques són el conjunt de les cerques més freqüents dels usuaris perquè així puguen resoldre els dubtes de manera automàtica. Moltes d’aquestes cerques estan relacionades amb els castellanismes. En posem un exemple: Error comú: "He parlat sobre ell." Explicació: En castellà, la preposició correcta és "sobre" (He hablado sobre él). Però en català, per expressar relacions d'objecte directe, s'utilitza una altra preposició. Correcte en català: "He parlat d'ell." d) Què significa que “Sovint les consultes rebudes al servei d’atenció personalitzada són un reflex d’allò que passa al món en aquell moment”? Les persones tenen dubtes sobre allò que estan vivint, tot el que passa al món (el 2020 augmentaren les cerques sobre temes relacionats amb la Covid, les vacunes, actualment amb les guerres d'Ucraïna o Palestina…). Per tant, moltes preguntes estan relacionades amb els neologismes. e) Teniu més dubtes lingüístics en català o en castellà? En relació amb l’estàndard formal, evidentment tenint molts més dubtes en català, a pesar que la nostra llengua materna siga el català. L’estàndard castellà es vehicula per totes les vies i mitjans. No passa el mateix amb el català. Preguntes per a B a) Qui era Joan Solà? (podeu consultar: https://www.escriptors.cat/ o http://www.enciclopedia.cat/) Lingüista, llicenciat en filologia clàssica i doctorat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, màster en lingüística per la Universitat de Reading, Anglaterra. Dedicà la seva activitat acadèmica a la sintaxi, la història de la llengua i la lexicografia. Destaquen les seves aportacions a l’estudi dels problemes de la sintaxi del català estàndard i a l’anàlisi i l’actualització de la normativa gramatical de Pompeu Fabra. Va ser l’autor d’un bon gruix de contingut de la Gramàtica Catalana (2016) de l’IEC (la GIEC), la qual es va publicar ja després de la seua mort. També es va dedicar a l’ensenyament com a professor a la Universitat de Barcelona. A més a més, es dedicà a escriure a la premsa, amb la intenció de divulgació. Podem destacar-ne d’ell que fou una persona amb un gran talent, gran referent i molt bona persona, tan personalment com acadèmicament. Entre els escrits més interessants d’aquest autor hi ha Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994) i Parlem-ne (1999), aquest darrer llibre és una veritable joia: un conjunt d’articles sobre qüestions controvertides de la llengua que és una referència per a qualsevol filòleg o filòloga. A banda, va coordinar el projecte de la Gramàtica del català contemporani (2002). b) Què és un corrector o correctora lingüístic? Quina tasca fa? En què consisteix la seua feina? On fa feina? Persona que es dedica professionalment a la correcció de textos. Es dedica a fer correccions ortogràfiques i gramaticals i pot treballar a diversos llocs on aquestes siguen necessàries, editorials, ajuntaments, mitjans de comunicació etc. La tasca del corrector és complicada i, a més, requereix conéixer tots els subsistemes lingüístics com el lèxic, la gramàtica, la fonètica, l’estil, etc. Ha de saber qui ha fet el text, com està escrit, i tenir en compte la normativa. És una persona que sense trair el text ni variar el seu significat, ha de corregir els errors gramaticals, lèxics, etc. Ha de tenir un criteri propi, i dins l’adequació, la normativa, ha de tenir el seu propi estil. De més a més, ha de formar-se constantment per poder construir-se un criteri propi i refermar la seua intuïció lingüística. Aquesta renovació constant ha d’anar acompanyada de bones dosis de curiosat investigadora i de força treball en equip. c) Per què l’autor d’aquest article introdueix cometes en la frase: “Avui he pogut constatar aquest nerviosisme davant un text «corregit» de la manera que tot seguit il·lustro”? Perquè considera que la correcció que explica no és o no deuria de ser la correcta, paraules o expressions que Fabra sí que acceptava, però per desconeixement són corregides. d) Per què l’autor contraposa el diccionari publicat per Pompeu Fabra i el diccionari publicat per l’Enciclopèdia Catalana? En realitat, el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, tot i que és un bon diccionari, no està avalat per cap institució normativa. Per tant, en cas de dubte sempre cal anar al diccionari normatiu referit a l’estàndard. En el cas que explica l’article, i en el moment en què està publicat, el diccionari normatiu vigent era el Diccionari Pompeu Fabra i, per tant, en cas de dubte, preval. Actualment, com ja sabeu, hauríem de consultar el DIEC2. e) Per què penseu que un corrector o correctora pot arribar a tenir dubtes lingüístics? Del text de Joan Solà es desprén que cal conéixer quins són els documents normatius, en relació amb la resta de documents. Tanmateix, com veurem a continuació no és l’únic motiu pel qual un professional de la correcció pot tenir dubtes lingüístics. CONCLUSIÓ: Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè... Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè molts parlants no coneixem amb profunditat la normativa oficial de la llengua. A més, molts parlants tampoc no coneixen o no tenen accés fàcil als manuals oficials i als recursos lingüístics de consulta, com la normativa de l’Institut d'Estudis Catalans o altres fonts fiables. Aquesta falta de coneixement sobre els recursos disponibles i la seva consulta contribueix al fet que els dubtes es mantenen i que la transmissió d'un català normatiu sigui més complexa. Per tot això, és necessari fomentar la formació en recursos lingüístics oficials i en l’ús d’eines que ajuden els parlants a resoldre els seus dubtes i a millorar la seva competència en llengua catalana. 2. Filem més prim. Per què tenim dubtes lingüístics, fins i tot quan fa tant de temps que estudiem el català? Provarem d’esbrinar-ho a partir dels plantejaments següents: PRIMER PLANTEJAMENT A partir d’aquest enunciat gramatical, podeu explicar al vostre company o companya la normativa en relació amb el per i per a que va proposar Pompeu Fabra? «Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a [...]. Però quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cal emprar la preposició per en lloc de per a [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare» (Fabra 1956: 663). El paràgraf següent, sobre el mateix tema, de la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GUL) (https://gbu.iec.cat/text/40.3) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), us ajuda a comprendre millor el fenomen o no? CONCLUSIÓ: Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè... Per entendre aquesta definició de l’ús de per i per a que es troba a la Gramàtica de Pompeu Fabra cal tenir coneixements lingüístics acurats. L’usuari mitjà no sabria usar per i per a només a partir d’aquesta definició. La normativa, en aquest cas, massa complexa, podria fer dubtar un usuari i, també, en molts casos, un professional. SEGON PLANTEJAMENT Contesteu aquestes preguntes: a) Quin d’aquests tres substantius és incorrecte: papallona, palometa, mariposa? El substantiu incorrecte és “mariposa”. En primer lloc, cal dir que *mariposa, és el mot incorrecte, perquè és un castellanisme. Tanmateix, papallona i palometa, tot i que, són sinònims pertanyen a varietat diferents del català. Papallona és una solució del Principat i no és el terme tradicional al País Valencià. L’és palometa. Però, en aquest cas, l’escola ha fet de difusor -amb èxit- d’una de les formes, a saber, papallona. Això no vol dir que palometa siga incorrecta, de fet és igualment genuïna i apareix en els diccionaris normatius. Com sabeu, el català és una llengua formada per diferents variants, la qual cosa implica tenir una gran riquesa lèxica. Prendre consciència d’aquest tresor és fonamental. Saber que l’estàndard és composicional i polimòrfic és important. En aquest cas, totes dues formen part de l’estàndard, tot i que una, papallona, ha tingut més difusió. b) Què és correcte sorra o arena? Les dues són correctes. Ambdues són normatives. En origen la paraula sorra s’utilitzava per a designar un tipus específic d’arena, però amb el temps va ampliar el seu significat. Com que, sovint, l’escola ha prioritzat el subestàndard del català central, hi ha parlants que pensen que arena és un castellanisme, però és la paraula primera i genuïna en català per a tot el territori. Prové del llatí ărēna. Els dubtes lingüístics provenen del desconeixement d’aquesta circumstància. La reflexió que hem fet per al parell papallona/palometa és extensible al parell sorra/arena. c) Què és correcte calcetí o mitjó? Les dues paraules són correctes. Calcetí és més habitual al País Valencià i mitjó predomina al Principat i altres zones que es parla català. Ambdues són vàlides i normatives, la diferència radica en la varietat geogràfica de la llengua. d) Què és correcte tarda o vesprada? Les dues són correctes. Vesprada és la forma habitual del País Valencià, mentre que tarda s’utilitza més al Principat. Les dues es refereixen a la part del dia entre la tarda i la nit i són vàlides en les seues respectives variants dialectals. e) Què és correcte faena o feina? Ambdues són correctes. Feina és la forma més utilitzada al Principat i faena és més pròpia del País Valencià i les Illes Balears. Les dos són correctes i normatives i la seua variació depèn de la seua zona geogràfica. f) Aquests dos substantius són correctes: ajupir-se / acatxar-se? Sí, els dos substantius són correctes, tant ajupir-se com acatxar-se. El primer és el més usual en català oriental i el segon s’utilitza més en el català occidental del País Valencià. Acatxar-se no és un calc del castellà com pot semblar, sinó que ve de l’aragonés (o de l’occità). La reflexió que hem fet per als parells papallona/palometa i sorra/arena és extensible al parell ajupir-se / acatxar-se és extensible a aquest parell de mots. g) És correcta aquesta frase: Si atraques el cotxe a la paret no podré obrir la porta? La frase és correcta perquè atracar amb aquest sentit existeix en la nostra llengua. Ara bé, no és una forma prioritària per a un registre estàndard neutre perquè és només pròpia d’un nombre molt reduït de parlants. CONCLUSIÓ: Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè... Molt sovint tenim dubtes en català per diversos motius, com és el cas de la situació de la llengua, la variació dialectal, etc. No obstant això, el principal motiu d’aquests dubtes és que no coneixem bé l’estàndard. Sí que és de veres que l’estàndard s’adapta al territori, encara que ací al País Valencià tenim un coneixement més aprofundit dels diversos estàndards i del català que en les Illes Balears o Catalunya. Pot ser que això siga pel sistema educatiu, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, etc. Tanmateix, aquest fet ha produït que com la majoria de coses venen en català, es pensa que hem deixat algunes paraules nostres, això si, hem d’escampar-les. D’altra banda, pense que un factor clau en aquesta qüestió és el sistema educatiu. És cert que el català està integrat en el sistema educatiu i que projecta els diversos estàndards del català, però no afavoreix l’estudi aprofundit de l’estàndard. L’escola ajuda a aprendre l’estàndard però no és suficient, fa falta més presència en diversos àmbits com ara els mitjans de comunicació o les xarxes socials. Per tant, per a no tindre dubtes en català no només hem de conéixer bé la normativa, sinó que hem de conéixer bé els estàndards. A més a més, l’estàndard té registres i com que el concepte de registre no està explicat, tenim dubtes. Com que no estan ben aclarits, els usos dels registres plantegen problemes a l’hora d’aprendre l’estàndard. I, finalment,, un altre factor que ens proporciona dubtes lingüístics és el castellà. El català conviu amb el castellà i com que el català és la llengua minoritzada, apareixen interferències lingüístiques, a més, com que el castellà té una forta presència, moltes vegades tendim a substituir paraules del català per les del castellà. Per tant, no és que la normativa siga complexa, és que sabem més castellà que català i això comporta que sapiguem més estàndard castellà que català. En definitiva, tenim dubtes sovint perquè no coneixem bé els diversos tipus d’estàndard i la seua riquesa. TERCER PLANTEJAMENT Contesteu aquestes preguntes. a) Què és més correcte aquesta casa o esta casa? Les dues formes són igual de correctes: la primera és el més usual en català oriental i la segona s’utilitza més en el català occidental del País Valencià. Ara bé, en casos més formals i, sobretot, en l’àmbit universitari s’utilitza aquest/aquesta. «Els determinants de proximitat poden tenir formes reforçades (amb el constituent aqu-) i formes no reforçades (sense aquest reforç): aquest i aqueix enfront de este i eixe (o les antigues est i eix). Les formes no reforçades són vives en els parlars valencians i en els parlars de la Franja, que tenen sistema ternari. Les formes simples també es mantenen en tortosí, si bé en aquest parlar el sistema és binari (este-aquell). En els registres formals són preferibles les formes reforçades, que són les més generals, encara que tant les formes reforçades com les no reforçades són acceptables.» (Gramàtica Essencial de la Llengua Catalana, GEIEC, https://geiec.iec.cat/text/11.2.1) Els demostratius de primer i segon grau presenten un doblet formal constituït per formes simples (este, eixe) i formes reforçades (aquest, aqueix); els de tercer grau, en canvi, només tenen formes reforçades (aquell). Tant les formes simples com les reforçades són pròpies del valencià, i resulten igualment vàlides. En l'actualitat, les formes simples són generals en la llengua oral, i són majoritàries també en la ràdio, en la televisió i en els textos d'algunes institucions públiques valencianes. Les formes reforçades s'usen de manera preferent en registres escrits d'àmbits com ara el literari o l'universitari. (GNV, 20.2.1. Els determinants demostratius) b) Digueu si és correcta aquesta frase: Hosti, és que fas conya de tot! Aquesta frase és correcta. Totes les paraules són del català. És d’un registre poc formal, però. c) Digueu si és correcta aquesta frase: Ja podeu agarrar la fulla i escriure la redacció. Aquesta frase és correcta. Totes les paraules són del català. És d’un registre poc formal, però. CONCLUSIÓ: Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè... Els dubtes lingüístics no sorgeixen per falta de coneixements lingüístics, sinó pel fet que existeixen diverses opcions vàlides depenent del context, registre i dialecte. Aquesta diversitat és característica del català i a vegades pot dificultar la decisió de quina forma es pot utilitzar en una situació particular i com podem veure, també és la riquesa de la llengua la que reflecteix la diversitat de la seua comunitat lingüística. QUART PLANTEJAMENT Contesteu aquestes preguntes. a) Quina és la pronúncia correcta [espeɾáɾ] o [aspeɾáɾ]? Tant /espeɾáɾ/ com /aspeɾáɾ/ són pronúncies pròpies de la nostra llengua. El parlant i el professional dubten sovint en aquest cas perquè solen controlar l’estàndard escrit però no coneixen l’estàndard oral. b) Quina és la pronúncia correcta [oloɾáɾ] o [awloɾáɾ]? La segona pronúncia no és correcta. CONCLUSIÓ: Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè... … perquè desconeixem l’estàndard oral de la llengua catalana. CINQUÉ PLANTEJAMENT Indiqueu si aquesta afirmació és veritable o falsa: «escombrar, avui, vuit, roig, màniga, aquí, jo parlo són formes catalanes, no valencianes» CONCLUSIÓ: Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè... Totes aquestes paraules són també pròpies dels parlars valencians. Escombrar en el País Valencià, es refereix a podar els arbres o a agranar el forn d’una fleca. Avui, vuit, jo parlo, màniga són formes pròpies del valencià més septentrional. Roig es diu en valencià meridional, com també aquí. Dubtem perquè no coneixem bé la nostra pròpia varietat. SISÉ PLANTEJAMENT a) Podríeu explicar aquestes afirmacions?: «No és el mateix:... suc que “sumo”.......lleixiu que “lejia”...... tonyina que “atún”...... pruna que “sirigüelo”...... platja que “plaia”...» En cadascun dels casos, se’ns està mostrant la repercussió en la introducció d’un castellanisme. Antigament la paraula lleixiu s’utilitzava per a anomenar un producte casolà, elaborat amb cendra entre altres ingredients; es feia servir per a netejar la roba perquè fos més blanca. Amb el pas del temps, la distribució d’un producte químic per aconseguir aquest efecte va produir aquest binarisme. La distribució es feia en castellà, per això assumiren el terme *lejia com si fos aquest un terme diferent respecte a lleixiu. Per una banda, aquella pràctica casolana es va anar perdent i, consegüentment, el mot lleixiu. Per altra banda, el producte químic es quedà i el seu terme castellà també ho feu com una interferència. La història hagués sigut diferent si la distribució d’aquest producte químic ens haguera arribat en valencià. La situació és similar amb suc i *sumo. El primer mot s’ha fet servir quan s’extrau de forma casolana el líquid de les fruites per a fer una beguda. El segon mot s’ha emprat per a referir-se a eixa mateixa beguda però elaborada industrialment. Ens trobem davant la mateixa realitat que amb lleixiu i *lejia, la distribució en castellà d’aquest producte ha fet que interioritzem a l’esquema personal suc per a una cosa i “sumo” per a una altra. El mateix passa a la tonyina i *atún, sovint s’utilitza la primera quan és en conserva, mentre que la segona, una interferència del castellà, es refereix al peix fresc. També es diferencia, en aquest mateix sentit entre tonyina i tonyineta, la primera per a referir-se al peix fresc i la segona a la conserva. I així també amb *sirigüelo i *plaia. En el cas de la primera, és la introducció d’una varietat de la pruna del color de la cera per part de territoris castellans el que provoca que ara pensem que no és el mateix una pruna que un *sirigüelo, quan és exactament el mateix (varietats diferents). Quant a platja, en moltes contrades anar a la platja és només anar-hi a buscar eriçons o a passejar, en canvi, si hi vas a prendre el sol, de vacances, ja és la *plaia: un costum que va associat a un costum molt més modern, dels anys 60. Comptat i debatut, la introducció d’un castellanisme produeix una divisió de la realitat en la ment d’un catalanoparlant, de manera que acaba utilitzant la paraula estrangera per a l’objecte o expressió nova i la paraula genuïna per al més tradicional. b) Podríeu contestar aquestes preguntes? Què és un desnonament? Acció de llevar o traure a algú o a varies persones de sa casa per part de la policia, normalment contra la seua voluntat, perquè no la pot pagar. Com es diu en català orégano (cast.)? Es diu orenga. Com es diu en català cominos (cast.)? Es diu comins. Com es diu en català tardeo (cast.)? Aquesta és una paraula complexa perquè està construïda en l’àmbit col·loquial del castellà on el fet de fer una activitat normalment nocturna s’ha traslladat a la vesprada, i ha fet que la mateixa activitat adoptés el nom d’aquest moment del dia. En català, hi ha diverses alternatives. En valencià, per exemple, solem dir “anem a fer-nos-en una” “fer-nos alguna cosa”; en eivissenc i en la parla catalana nord-occidental, “anar a fer-nos quelcom”; a Girona, “fer el got”; a l’Empordà, “anar a fer un toc”, entre d’altres. Novament, les novetats, en castellà. Què és una pastera? És un recipient que s’utilitza per pastar alguna cosa i també una barca menuda feta amb materials poc resistents que sovint s’utilitza per fugir d’un país creuant la mar. Sabeu com es diu en català i com s’escriu: facebooker, instagrammer i youtuber? S’han adaptat al català gràficament (parcialment) i quant a la pronúncia: facebooker (aguda), facebookera; instagramer, instagramera; youtuber, youtubera (Font: TERMCAT) c) Què és això? Són coquetes, tot i que la gent usa el mot forà *tortitas. Això passa perquè el nom de les novetats se’ns introdueix a partir de l’etiquetatge i, malauradament, la majoria de l’etiquetatge no es troba en català. d) Hi ha alguna cosa en aquest paràgraf que us «grinyole»? «Sempre he tingut por als espais tancats. Sempre. Em dona por que es tanquen les portes de l’ascensor» En la nostra llengua la por no es dona, sinó que la por es fa: em fa por en lloc de em dona por, com es diria en castellà. Normalment, les estructures que en castellà es construeixen amb el verb donar, en valencià es fan amb el verb fer o pegar (fer classe, em fa cosa, pegar una volta…). Aquesta alteració no és atzarosa, sinó que respon al procés de pèrdua d’intuïció lingüística que estem travessant a causa de les interferències del castellà i la no normalització plena del valencià. CONCLUSIÓ: Tenim dubtes lingüístics en llengua catalana perquè... … Perquè les novetats ens arriben sempre per una altra llengua. 3. Quin conjunt de causes, doncs, pot provocar que les persones que estudien o fan feina sobre llengua catalana sovint tinguen dubtes lingüístics? A partir de la lectura del text de Joan Solà i dels exemples plantejats en aquesta activitat, es fa evident que els correctors i correctores de català poden tenir dubtes lingüístics. Els motius pels quals poden vacil·lar en enfrontar-se a un text escrit o oral són diversos. En primer lloc, hi ha la complexitat normativa. Sovint, la gramàtica normativa no expressa gaire clarament -o almenys, no gaire didàcticament- algunes qüestions. Per exemple, per entendre la definició de l’ús de per i per a que es troba a la Gramàtica de Pompeu Fabra cal tenir coneixements lingüístics acurats. L’usuari mitjà no sabria usar per i per a només a partir de la definició que ens ofereix Fabra. La normativa, en aquest cas, massa complexa, podria fer dubtar un usuari i, també, en molts casos, un professional. En segon lloc, els dubtes poden provenir de la manca d’actualització en la formació. Certament, la llengua canvia molt de pressa i cal que el professional estiga pendent -quasi diàriament- de les novetats. En aquest sentit, cal que tinga en compte que aquestes novetats poden partir de llengües majoritàries com l’anglès i el castellà i, per tant, cal que dominen l’adaptació que les institucions normatives proposen. És molt habitual que la introducció d’un castellanisme produïsca una divisió de la realitat en la ment d’un catalanoparlant, de manera que acaba utilitzant la paraula estrangera per a l’objecte o expressió nova i la paraula genuïna per al més tradicional. És el que passa amb pruna i *sirigüelo o lleixiu i *lejia. Però, fins i tot, passa ara mateix amb coqueta de dacsa i *tortita. En aquest sentit, els mitjans de comunicació acompleixen una funció molt significativa en el combat dels castellanismes d’actualitat com *desalojo per desnonament i *patera per pastera. També, la producció de programes i llibres de diferents temàtiques (habitualment creats amb el castellà com a llengua vehicular), introdueixen mots en la nostra llengua que havien passat a un segon terme, com els comins o el terme orenga en la gastronomia. De més a més, els professionals de la llengua catalana han de controlar profundament les característiques de l’estàndard amb el qual treballen: democràtic, és a dir, amb acceptació de variants. Habitualment, aquest desconeixement provoca equívocs inaceptables, com per exemple, creure que palometa és incorrecte, quan es tracta del terme tradicional al País Valencià, front a papallona, que l’escola ha difós amb èxit però és més típica d’altres dialectes. Ambdues són correctes. Un cas semblant és el sorra i arena, dues paraules normatives. En origen la paraula sorra s’utilitzava per a designar un tipus específic d’arena, però amb el temps va ampliar el seu significat. Com que, sovint, l’escola ha prioritzat el subestàndard del català central, hi ha parlants que pensen que arena és un castellanisme. També s’ha de tenir en compte l’etimologia de les paraules de la nostra llengua per tal de no classificar-les com a castellanismes, quan en realitat provenen de l’aragonés (com acatxar-se) i són acceptades igual que les que són pròpiament catalanes (com ajupir-se). Pel que fa al grau de formalitat, també poden haver-hi dubtes, com ocorre amb els demostratius aquesta i esta, quan ambdós són correctes i poden emprar-se a l’estàndard. Així mateix, el parlant i el professional dubten sovint en la pronúncia, per exemple, del mot esperar, perquè no coneixen l’estàndard oral, i aleshores penalitzen /asperár/ quan és també correcta. Finalment, els tècnics lingüístics han de ser conscients de com la influència del castellà afecta la intuïció lingüística pròpia: no debades, sabem més castellà que no pas valencià, a causa de la manca o del nombre insuficient de serveis en la nostra llengua (televisió, ràdio, etiquetatge…). Dit d’una altra manera, la distribució funcional no equilibrada entre castellà i català provoca que el valencianoparlant reba més input en llengua castellana i practique aquesta llengua més sovint. Aquest fet afecta greument el control natural de la llengua pròpia i fa, per consegüent, que ens passen desapercebuts molts castellanismes i calcs lingüístics. Al tall d’exemple, tenim el següent paràgraf: «Sempre he tingut por als espais tancats. Sempre. Em dona por que es tanquen les portes de l’ascensor» La nostra intuïció lingüística ens hauria d’alertar que la construcció em dona por és un castellanisme i la forma correcta en català és amb el verb fer: em fa por. Malauradament, molts no se n’adonen. Aquest fet és una mostra clara de com de malmesa està la nostra intuïció lingüística. Comptat i debatut, som una llengua minoritzada i, per aquest motiu els dubtes lingüístics són un fet diari, fins i tot, per al professional de la llengua. Cal una formació constant i un augment de l’input en la llengua pròpia per a poder revertir aquesta situació. 4. Visualitzeu del vídeo “Històries de Catalunya” (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/histories-de-catalunya/la-llengua/video/5743 486/) i contesteu les preguntes que us hi indique: a) Doneu un títol a cada història. Origen d’una identitat Desperteu-vos i resistiu Renaixença b) Quina informació rellevant sobre la nostra llengua desconeixíeu? Desconeixia com Mossèn Alcover va fer el seu diccionari, m'hagués agradat participar en eixes caminades Hi ha encara més informació interessant: → El naixement del català als Comtats Catalans. Ho explica bé Carles Segura, de la UA, en el minut 6:20 d'aquest vídeo 03 XarxaMOOC Llengua 1 → Les Homilies d’Organyà és primer document escrit en català. Recordeu que, tot i que normalment s’ensenya a l’escola això mateix, no és del tot cert. Ho podeu comprovar ací, en una entrevista que fan a Joan Rabella, filòleg especialista en documents antics: https://www.nuvol.com/noticies/les-homilies-dorganya-no-son-el-text-mes-antic-en-ca tala/ c) Per què el DCVB (Diccionari Català-Valencià-Balear o Diccionari Alcover-Moll) no “salva” una llengua i, en canvi, el Diccionari de Pompeu Fabra, sí? El Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB, també conegut com a Diccionari Alcover-Moll) és una obra magna i magnífica: arreplega totes les paraules del català, amb datació, etimologia, exemples, pronúncia, distribució territorial, etc. És, en definitiva, una font d’informació sobre la nostra llengua vastíssima. És el resultat del bon ofici de Mossèn Alcover i els seus col·laboradors, els quals viatjaven per tot el País fent “eixides lingüístiques”. Consistien a arreplegar els mots del català poble per poble. Mossèn Alcover formava part del grup d’intel·lectuals que, sota l’empara de l’IEC, van fer possible la recuperació de la llengua. Tanmateix, el DCVB no va ser el projecte triat per la Secció Filològica per encetar la creació de l’estàndard català, perquè aquesta obra no salvava la llengua: arreplegava mots, sí, però no hi havia tria amb l’objectiu de crear una varietat supradialectal. Per aquest motiu, Alcover va deixar l’IEC i es va endur el DCVB a Mallorca. Més avant, el projecte de Pompeu Fabra va tenir com a resultat la Gramàtica Catalana de 1918 i el Diccionari General de la Llengua Catalana de 1932. Aquestes dues obres naixen amb l’objectiu de normativitzar la llengua i, això sí que oferia un futur per al català. 5. Pompeu Fabra. Parlem-ne. Visualitzeu aquest vídeo i contesteu les preguntes: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/fabra-diccionari-dun-home-sense- biografia/video/5845287/ 1) On i quan va nàixer Fabra? Pompeu Fabra va nàixer el 20 de febrer de 1868 a Gràcia, que en aquell moment era un barri de Barcelona. 2) On i quan va morir? Pompeu Fabra va morir el 25 de desembre de 1948 a Prada de Conflent. 3) En quin mitjà periodístic de l’època va publicar les primeres propostes normatives? Va publicar les primeres propostes normatives en l’Avenç. 4) Per què eren polèmiques les seues propostes? Van ser polèmiques perquè representaven un canvi en la manera d’escriure, per exemple, va afegir la ç. A través d'aquelles propostes es pretenia fer del català una llengua moderna, és a dir, desfer-se de la tradició. Per alguns dels intel·lectuals i escriptors més conservadors de l'època, aquestes propostes no van ser ben rebudes, ho van considerar una ofensa per als seus 20 o 30 anys d’escriptura en la llengua catalana. L’Avenç estava formada per joves erudits que pretenien reformar les normes establides fins al moment, pot ser la seua joventut i interés pel canvi els fes caure en la insolència, motiu pel qual alguna de les seues propostes va ser rebutjada per conservadors com mossén Collell, els escriptors de la revista La Renaixensa, Narcís Oller, entre d’altres. 5) Qui va ser Prat de la Riba? Prat de la Riba va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Enric Prat de la Riba i Sarrà va ser un polític conservador, advocat, escriptor i periodista, també va ser un dels principals l'impulsor del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX. Com a periodista col·labora amb nombroses revistes per la llengua, entre elles es troba La Renaixensa. Com a polític va ser membre de la Lliga de Catalunya, va impulsar la creació del Centre Nacional Català, va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista, va ser elegit president de la Mancomunitat de Catalunya, entre moltes altres coses. Respecte a la llengua, va ser un personatge molt important, va ser el fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en l’any 1907. A més a més, promogué un canvi d’estatuts per a normalitzar l’ús del català i organitzar un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes. 6) Quan s’incorpora Pompeu Fabra a l’Institut d’Estudis Catalans? Pompeu Fabra es va incorporar a l’Institut d’Estudis Catalans a l’any 1911. L’any 1911 es crea la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i des del primer moment Fabra ja en forma part. Però, en aquest moment Fabra es troba a Bilbao impartint classes de química a la universitat, no és fins a l’any 1912 que la Diputació de Barcelona va crear expressament per a Fabra una càtedra de llengua catalana per tal que pogués tenir una feina estable i tornar a Barcelona. 7) Quan es publica la Gramàtica de Pompeu Fabra? És encara vigent? La Gramàtica de Pompeu Fabra es publicà en 1918, i hui en dia no és vigent. L’any 1918 l’Institut d’Estudis Catalans publica la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, la qual tenia un fort caràcter normatiu i limitava els usos correctes de la llengua. Tot i això, Fabra sols va tenir temps de crear una part del estàndard de la nostra llengua, és a dir, crea un estàndard per als escriptors, d’aquesta manera Fabra crea una base comuna per a assegurar la llengua. Aquesta gramàtica va ser vigent fins a l’any 2016 quan l'Institut d'Estudis Catalans publica la Gramàtica de la Llengua Catalana (GIEC). A diferència de la Gramàtica catalana de Fabra aquesta nova gramàtica conté un estàndard complet, és a dir, contempla els distints registres que podem trobar dins la nostra llengua i crea una varietat comuna per als parlants. 8) Quan es publica el Diccionari Fabra? És encara vigent? El Diccionari Fabra es va publicar en 1932, i ja no és vigent. El Diccionari General de la Llengua Catalana de Fabra va ser publicat per l’Institut d’Estudis Catalans en l’any 1931 en fascicles i, posteriorment, l’any 1932 va ser publicat com a volum únic on s'aconsegueix unificar l'ortografia, depurar el lèxic, fixar la gramàtica i introduïa neologismes. És important recalcar que els diccionaris publicats abans que el de Fabra estaven replets d’argots, barcelonismes i moltes paraules procedents dels parlars dels pagesos, per eixe motiu el Diccionari General de la Llengua Catalana és tan important en la nostra llengua: va ser el primer diccionari normatiu del català. Aquest diccionari va ser vigent fins a l’any 1995 quan l'Institut d’Estudis Catalans va publicar el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) perquè molts escriptors catalans consideraven que la llengua havia evolucionat des de l'època de Fabra. Tot i això, el DIEC va ser substituït per la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) publicat per l'Institut d'Estudis Catalans en l’any 2007, i es va convertir en el diccionari normatiu de la nostra llengua. 9) Per què és important en la història de la normativització del català? El Diccionari Fabra és important perquè va ser el primer diccionari normatiu de la llengua catalana. Si no s’haguessen pogut dur a terme les propostes de Fabra per fer una gramàtica i un diccionari que dignificassen la llengua, el més probable és que el català hagués anat desapareixent. La tasca que va realitzar Fabra va ser fonamental perquè la nostra llengua perdurés, atés que va desenvolupar la fase de selecció i de codificació de l’estàndard català. Consulteu, si ho necessiteu: https://www.upf.edu/web/portalpompeufabra Els més agosarats i agosarades podeu aprofundir-hi encara més amb: http://www.tv3.cat/videos/170862948/Pompeu-Fabra-des-de-la-distancia SOLÀ, Joan (1987): L’obra de Pompeu Fabra, Barcelona: Teide. GINEBRA, Jodi & SOLÀ, Joan (2007): Pompeu Fabra. Vida i obra, Barcelona: Teide. 6. Llegiu aquest text de Fabra «La tasca dels escriptors Valencians i Balears»: a) Com podeu observar el text comença amb una referència als escriptors i, més avant, diu «ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària». A què es refereix Fabra amb «llengua literària»? En els seus textos, Fabra no ens parla encara d’”estàndard”, es refereix a ell com a “llengua literària”, encara no utilitza el nostre concepte tan sonat d’”estàndard”. Per tant, sempre que diu “llengua literària” es refereix al que nosaltres actualment denominem “estàndard”. b) Sobre quina varietat està elaborat l’estàndard del català? En concret, sobre tres varietats generals: català central, balear i occidental valencià. Tal com indica la Guia d’Usos Lingüístics de l’IIFV, l’estàndard català s’ha definit com a policèntric i composicional: És policèntric, és a dir, amb més d’un centre codificador. De fet, es tenen en compte les tres grans varietats del català: oriental central, valencià i balear. És monocèntric, és a dir, vàlid per a tota la llengua. És composicional, atés que els trets comuns de l’estàndard intenten recollir aportacions d’aquestes grans varietats i no sols d’una, la central, com es tendeix a pensar. I és ben sabut que l’ortografia, un dels aspectes que té un valor més simbòlic i que més problemes crea en l’ensenyament, es correspon més amb el valencià que amb cap altra varietat. És polimòrfica, hi ha formes alternatives de procedència diversa: així, meva/meua o granera/escombra. c) Quines parts de la llengua pretén «depurar» Fabra? Els barbarismes, o més ben dit, castellanismes, tot allò que no siga propi de la nostra llengua. Parla explícitament de “descastellanitzar el valencià”. d) Quina ha de ser, en definitiva, la tasca dels escriptors valencians i balears? Depurar de castellanismes les nostres varietats, el valencià i el balear, mentre els catalans també depuren la seua, per crear una varietat comuna sense barbarismes, en la qual ens puguem comunicar tots. 7. Lectura i anàlisi de textos: TEXT A Les pàgines 26-29 de MONTOYA, Brauli (2006): Normalització i estandardització, Alzira-Alacant: Bromera, IIFV. Les pàgines 96-98 de BASTARDAS I BOADA, Albert (1996): Ecologia de les llengües: medi, contactes i dinàmica sociolingüística, Barcelona: Proa. TEXT B Les pàgines 16-20 de CUENCA, M. Josep i Manel PÉREZ SALDANYA (2002): Guia d’usos lingüístics, I, València: IIFV [https://www.uv.es/splweb/Documentos/Guia_usos_linguistics.pdf] PREGUNTES Parella A 1) De quines fases consta el procés de creació d’un estàndard? El procés de creació d’una varietat estàndard consta de quatre fases: la primera és la selecció de la varietat que ha d’esdevenir estàndard, la segona és la codificació gramatical de la varietat seleccionada, la tercera és la difusió social de la varietat codificada i per última, quarta fase és la elaboració estilística i terminològica de la varietat difosa. 2) Quina diferència hi ha entre normativa i estàndard? La normativa tracta de la selecció i codificació de la varietat seleccionada, mentre que l’estàndard és quan la societat intervé i forma part de la difusió i elaboració d’aquesta. La principal diferència que trobem és que, d’una banda la normativa s’encarrega de crear un codi per a fer servir l’estàndard amb diccionaris, gramàtiques, ortografies, etc. Mentre que l’estàndard és el que es fa servir a partir de la creació d’aquesta normativa i es difós socialment, adaptant-se a les necessitats de parla dels que fan servir la llengua, per exemple amb la creació de termes d’especialització. 3) En què consisteix la fase de selecció? A la fase de selecció es tria la varietat que serà la base per a l’estàndard. Açò pot fer-se de dues maneres: A partir d’una sola varietat (estàndard reial): es consideren raons de caràcter lingüístic (intel·ligibilitat interdialectal) i social (major demografia). Ara bé, els parlants de les varietats que no s’han elegit no s’identificaran amb l’estàndard. A partir de les formes més representatives de cada varietat que haja d’entrar en la combinació (estàndard democràtic). Aquest estàndard serà neutre per a tota la comunitat però tots els parlants hauran de passar per un procés d’aprenentatge nou. 4) Quina diferència hi ha entre el procés de selecció del català i d’altres llengües, com ara el castellà? El procés de selecció del castellà es va realitzar a partir d’una sola varietat: la septentrional, que va exercir històricament un anivellament sobre les altres varietats de la comunitat lingüística. I, en canvi, en el cas del català la seua normativització va tenir lloc a partir de tres varietats diferents, de les quals es trià entre les formes lingüístiques més representatives de cada una d’aquestes. Com ja hem vist, doncs, i, a tall d’exemple, el procés de selecció de l’estàndard del català és composicional, és a dir, s’hi han tingut en compte tots els seus dialectes. Per exemple, l’estàndard català ha pres trets del català oriental com aquest, ens o veiem (en comptes d’este, mos i veem). Per contra, en altres aspectes s’ha decantat per altres variants, com la representació gràfica de la erra final en els infinitius, que es pronuncia a la major part del País Valencià, però no en la resta del domini lingüístic (parlar, sentir…). Aquesta dinàmica és precisament la que no han fet servir altres llengües a l’hora de ser estandarditzades. 5) Quins nivells de tractament hi ha en la fase de codificació? En la fase de codificació hi ha quatre nivells de tractament: El nivell ortogràfic amb la normativa sobre grafies, l’accentuació gràfica, etc; el nivell ortològic amb la fixació de la pronúncia correcta; el gramatical amb l'establiment de regles morfològiques i sintàctiques i, finalment, el lèxic amb la confecció del diccionari normatiu. 6) Quins agents s’encarreguen de la difusió social? Els principals agents que s’encarreguen de difondre d’estàndard són l’escola i els mitjans de comunicació. 7) En què consisteix l’elaboració “estilística”? És l’elaboració de la varietat en el camp de la diversificació dels estils o registres (col·loquial, culte…), basat en els paràmetres de tema (genèric o especialitzat), canal (oral o escrit, planificat o espontani), tenor (informatiu o interactiu) i to (formal o informal). 8) En què consisteix l’elaboració “terminològica”? És l’elaboració dels llenguatges d’especialitat (de les ciències, les tecnologies, la política, la lingüística, etc.). És una ampliació dins el procés en què s’estableix el lèxic normatiu (fase 2 en la creació de l’estàndard). En català, hi ha una entitat normativa que depén de l’IEC, dedicada a la creació de la terminologia. Ens referim al TERMCAT, el Centre de Terminologia de Catalunya, pioner respecte de la resta de centres terminològics d’arreu del món. La creadora del TERMCAT va ser M. Teresa Cabré, actualment presidenta de la Secció Filològica de l’IEC. PREGUNTES Parella B 1) Què és l’estandardització? És un procés de crear unes normes comunes en una llengua per a poder se usada en tots els àmbits formals que li són propis i per a poder ser ensenyada. 2) Què és l’estàndard? És una varietat lingÜística basada en un model lingÜístic creat per una autoritat lingÜística reconeguda i es determina a partir de l’ús formal. Es tracta d’un model de llengua de caire unitari pensat per a la comunicació formal entre tots els membres d’una mateixa comunitat lingÜística. 3) L’estàndard implica substituir la varietat pròpia de cada parlant? No, perquè tot i que qualsevol parlant ha de dominar l’estàndard, ha de conèixer la seva varietat geogràfica i social, utilitzada en àmbits no formals i adquirida de manera natural en l’àmbit familiar i social. 4) Pots posar algun exemple que explique aquesta afirmació: “[...] A vegades, diferenciem dins de l’estàndard opcions més formals al costat d’opcions menys formals.”? Depenent de l’àmbit en el qual ens trobem, l’estàndard utilitzat pots ser més formal o menys formal. No serà el mateix tipus d'estàndard el que faràs servir en un programa d’entreteniment a la ràdio o fent un discurs per a donar un guardó en un acte institucional a la Universitat. Així mateix, la paraula malaltia de les vaques boges és usual en un estàndard de formalitat mitjana. En un estàndard tècnic, de formalitat alta, cal dir encefalopatia espongiforme bovina. 5) Què significa que l’estàndard català és policèntric? Vol dir que s’ha d’elaborar a partir de les grans varietats administratives de la llengua, bàsicament el català central, del valencia i del mallorquí. 6) Què significa que l’estàndard català és composicional? Els trets comuns de l'estàndard intenten recollir aportacions d’aquestes grans varietats i no sols d’una, la central, com es tendeix a pensar. I és ben sabut que l’ortografia, un dels aspectes que té un valor més simbòlic i que més problemes crea en l’ensenyament, es correspon més amb el valencià que amb cap altra varietat. 7) Què és la norma o normativa? La norma o normativa és un conjunt de regles fonètiques i ortogràfiques, morfosintàctiques i lèxiques que se sancionen com a vàlides per als usos formals. 8) Quina relació hi ha entre estàndard i norma o normativa? L’estàndard recolza en la normativa: va ampliant-se constantment a les necessitats dels parlants i als registres. 9) Per quin dos criteris generals es regeix la normativa? Els dos criteris generals pels quals es regeix la normativa són: sistematitzar i simplificar la variació lingüística el més mínim possible. Així, respecte a la llengua espontània o no formal (suma de totes les varietats geogràfiques), la normativa considera no acceptables o no recomanables: a) les paraules i construccions de la llengua no formal que provenen d’altres llengües (és a dir, aquelles que són fruit d’una interferència d’una altra llengua) i han substituït paraules i construccions genuïnes; b) les formes que tenen un àmbit d’ús restringit a un grup social o geogràfic, en favor de formes més generals. En el primer cas, és evident que la normativa separa formes correctes de formes incorrectes; per exemple, l’ús de la perífrasi d’obligació tenir que per haver de. En el segon cas, no és així: totes les formes són correctes, però es diferencien aquelles que són adequades per a l’estàndard de les que no. Per exemple, la forma detràs s’usava en la llengua antiga i, en l’actualitat, se sent en algunes comarques del valencià septentrional; tanmateix, com a forma no general i sense tradició literària, no es considera adequada per a l’estàndard. 8. Sabeu quina és la gramàtica normativa del espanyol? I quin n’és el diccionari? 1) Quina institució marca la normativa per a aquesta llengua? La institució encarregada de marcar la normativa per a l'espanyol és la Real Academia Española (RAE) Es va fundar en 1713 per iniciativa del marqués de Villena. És una institució amb personalitat jurídica pròpia que té com a missió principal vetlar perquè els canvis que experimente la llengua espanyola durant la seua adaptació a les necessitats dels seus parlants no trenquen la seua unitat. 2) Què és l’Academia Mexicana de la Lengua (si no ho teniu clar, podeu entrar-hi: http://www.academia.org.mx/)? L’Academia Mexicana de la Lengua (AML) és una institució dedicada a la normativització, preservació i desenvolupament de la llengua espanyola a Mèxic. Hem de tenir en compte que la Real Academia Española és una institució cultural dedicada a la regularització lingüística del món hispanoparlant. Associades amb aquesta institució hi ha 22 acadèmies; 20 americanes, una de les quals està en Estats Units (Academia Norteamericana de la Lengua Española), a més, n’hi ha una en Filipines (Academia Filipina de la Lengua Española) i una en Guinea Ecuatorial (Academia Ecuatoguineana la Lengua). No és sorprenent que una llengua tinga més d’una acadèmia! 9. Sabeu quina és la gramàtica normativa del català? I quin n’és el diccionari? 1) Quina institució marca la normativa per a la nostra llengua? L'Institut d'Estudis Catalans (L'IEC) és l'organisme encarregat d'establir les regles oficials de la llengua catalana, incloent-hi la seva ortografia, gramàtica i vocabulari. I ho fa mitjançant la Secció filològica. 2) Què és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (si no ho teniu clar, podeu entrar-hi: http://www.avl.gva.es/)? L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és l'autoritat lingüística per al valencià, responsable de la seva normativització i promoció, i col·labora en la conservació de la unitat del català. UNITAT 1. Els documents normatius 1. Entreu a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC- https://www.iec.cat/) (aprofiteu per a seguir-los en twitter). a) Què és l’IEC? Segons la pàgina web: L’Institut d’Estudis Catalans és l’ens de referència normativa per a la llengua catalana en el seu conjunt. Treballa amb la visió de ser el referent acadèmic de la llengua i la cultura catalanes, assessorar els poders públics i tenir capacitat d’influència social des de la reflexió, el rigor i la independència de criteri. Exerceix d’acadèmia de la llengua catalana i de centre d’estudis de recerca en totes les matèries del saber. b) Entreu a la Secció Filològica. Qui són? Què fan? La Secció Filològica té tres línies principals d’actuació. La primera és l’establiment de la normativa lingüística, és a dir, tenir cura de l’estudi de la llengua catalana, establir-ne la normativa i vetllar perquè el procés de normalització d’aquesta llengua siga coherent arreu del seu àmbit lingüístic. La segona línia d’actuació és la investigació i l’estudi científic de la llengua, que es basa en el fet de contribuir a la planificació, la coordinació, la realització i la difusió de la recerca, en les diferents àrees de la ciència i la tecnologia. La tercera i darrera línia d’actuació consisteix en el seguiment del procés de normalització en conjunt de les terres de llengua i cultura catalanes, és a dir, impulsar, amb les activitats que li són pròpies, el progrés i el desenvolupament generals de la societat i realitzar tasques d’assessorament dels poders públics i altres institucions. c) Torneu a la pàgina principal de l’IEC. Entreu a «La llengua catalana»> «Normativa lingüística». Fem-hi una ullada! En aquesta unitat 1 ens centrarem els documents normatius que es refereixen a l’estàndard: Què significa “estàndard ampliat”? Segons l’IEC, el concepte d’estàndard ampliat es refereix a un estàndard ampli i flexible en el qual els parlants de tot l’àmbit lingüístic se sentin representats. La varietat estàndard del català, base de la normativa lingüística, representa el conjunt compartit dels fenòmens de la llengua que qualsevol catalanoparlant ha de conèixer, almenys passivament, i ha de poder fer servir. Quines varietats es tenen en compte en l’estàndard? (consulta el document que tens a la carpeta: ACT. 1B GIEC REPRESENTACIÓ TERRITORIAL nivells de formalitat) Es tenen en compte les varietats següents: septentrional, català central, català nord-occidental, alguerès, balear i valencià. Feu un colp als següents documents normatius. Ompliu els buits d’aquest quadre: Descripció Fase de l’estàndard Ortografia catalana Ofereix als parlants i usuaris de la CODIFICACIÓ (OIEC) llengua el compendi de les normes ortogràfiques vigents i els facilita, així, l’accés a uns materials que progressivament havien anat quedant dispersos (Cabré i Castellví: 2017) Gramàtica de la llengua “... gramàtica que vol ser útil per a CODIFICACIÓ catalana (GIEC) totes les situacions i en tot el territori lingüístic, amb independència de la realitat administrativa o institucional que avui ens estructura.” (Cabré i Castellví: 2017) Gramàtica essencial de la “versió reduïda i adaptada per a DIFUSIÓ SOCIAL llengua catalana (GEIEC) la consulta en línia de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.” Gramàtica bàsica i d'ús “versió reduïda de la Gramàtica DIFUSIÓ SOCIAL de la llengua catalana de la llengua catalana de l’Institut (GBU) d’Estudis Catalans (IEC). S’adreça al públic no especialitzat i molt específicament al món de l’Administració, dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament, com a obra de consulta que pot orientar en la interpretació i l’aplicació de la normativa de l’IEC.” Diccionari de la llengua Obra de referència normativa pel CODIFICACIÓ catalana (DIEC) que fa al lèxic de la llengua catalana. Diccionari essencial de la “Obra basada en una concepció DIFUSIÓ SOCIAL llengua catalana (DEIEC) àmplia de la tasca lexicogràfica i que complementa la presentació de lemes i significats amb informacions procedents d’altres camps de coneixement sobre la llengua (...) té en compte la variació geogràfica i funcional de la llengua i hi aplica les conclusions a què ha arribat la Secció Filològica” (Nicolau A. Dols Salas) d) Quins tipus de document són els nomenclàtors? Quants n’hi ha? Segons el DIEC2 (s.v. nomenclàtor) és una llista o catàleg ordenat dels noms dels pobles d’un territori, dels socis d’una societat, de la terminologia d’una ciència determinada, etc. En tenim diversos elaborats per l’IEC: el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, el Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears (NOTIB) i el Nomenclàtor mundial. 2. En Acostament heu llegit el text «La tasca dels escriptors valencians i mallorquins». Ara entreu a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) (http://www.avl.gva.es/). a) Què és l’AVL? L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, també coneguda com a AVL, és la institució encarregada de redactar la normativa lingüística del valencià. b) Entreu als acords següents i expliqueu quin tipus de document són: Acord normatiu de 25 de març del 2002 (Què deuen ser “les Normes de Castelló”? http://www.normesdecastello.uji.es/que-son-les-normes-de-castello/) Aquest primer acord estipula que l’AVL seguirà, per a les seues obres lingüístiques, les Normes de Castelló. Sense cap explicació més, el lector mitjà pot pensar que ens trobem davant d’un document específic del valencià i ben separat de la resta de parles catalanes. Tanmateix, si cerquem la definició de les Normes de Castelló a l’Enciclopèdia Catalana, per exemple, hi trobarem: “Document format per 34 regles ortogràfiques signat a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, pel qual es reconeixia la validesa de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans per al domini dialectal del valencià, a les quals foren afegides algunes adaptacions.” Fet i fet, doncs, en definitiva, l’AVL continua la tasca fabriana. Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià D’altra banda, el “Dictamen” tracta de dos temes controvertits: el nom i la unitat de la llengua. Pel que fa al nom, s’indica que la denominació per a referir-nos a la llengua dels valencians és valencià: és una denominació històrica i estatutària, i és la que s’utilitza amb més freqüència al País Valencià. Aquesta afirmació pot fer-nos deduir que és l’únic nom de llengua i que no és català. Tanmateix, s’hi inclou un comentari, difícil de desxifrar, però que indica que aquesta denominació no n’exclou cap altra. Podem inferir-ne que el terme català pot ser també usat. En relació amb la unitat de la llengua, la informació és també poc clara. Fa així: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.» Utilitza una paràfrasi per a indicar que forma part del diasistema de la llengua catalana. c) Entreu a l’apartat documents normatius. Feu un colp als següents documents normatius. Ompliu els buits d’aquest quadre: Descripció Fase de l’estàndard Gramàtica Normativa La Gramàtica Normativa CODIFICACIÓ Valenciana (GNV) Valenciana (GNV) és l’obra de referència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en relació amb la codificació gramatical: fonètica, morfologia i sintaxi. Gramàtica Normativa Bàsica Versió anterior de la GNV. DIFUSIÓ (GNB) Actualment, serveix per a difondre la GNV d’una manera més senzills Diccionari Normatiu El Diccionari Normatiu CODIFICACIÓ Valencià (DNV) Valencià és l’obra de referència lexicogràfica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. 3. a) Entreu al Servei de Terminologia de Catalunya (TERMCAT: http://www.termcat.cat). Esbrineu que és el TERMCAT. Sobre quin aspecte de la llengua fa normativa? El TERMCAT és una eina de cerca creada el 1985 a Barcelona per l’IEC. Aquesta eina, té com a finalitat integrar la terminologia catalana, normalizar neologismes i assessorar sobre terminologies catalanes. En altres paraules, ens ajuda a esbrinar el terme exacte per a dir qualsevol paraula en català i saber si ha estat acceptada al DIEC2. Hi ha tres tipus de cercadors. El Cercaterm que s’encarrega de cercar la terminologia, els Diccionaris en Línia, diccionaris virtuals agrupats per la temàtica i, finalment, la Neoloteca, que s’encarrega de fer-nos saber els termes que ja estan normalitzats per l’IEC per ordre alfabètic. El TERMCAT fa normativa sobre la terminologia de la llengua, és a dir, el conjunt de termes propis d'un àmbit d'especialitat. Totes les propostes que es fan normatives passen pel Consell supervisor, que depén de l’Institut d’Estudis Catalans. b) Què és el Portal Terminològic Valencià (Porterval: https://www.avl.gva.es/lexicval/ptv) El Portal Terminològic Valencià (PorTerVal) és una eina lexicogràfica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que inclou els termes d’especialitat. Complementa el TERMCAT amb els termes i vocabularis més específics del País Valencià. 4. Ara ens endinsarem en els documents normatius fonamentals. N’esbrinarem les característiques i les diferències. Hi esteu preparats i preparades? I) GRAMÀTICA DESCRIPTIVA VS. GRAMÀTICA NORMATIVA Llegiu el punt 1, 2, 3, 4 i 5 del text Ginebra, Jordi (2017): “Introducció” dins La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, Tarragona: URV, i contesteu les preguntes següents: 1.1Què diferencia una gramàtica descriptiva d’una gramàtica normativa? La gramàtica descriptiva és una ciència que té com a objectiu mostrar com és i com funciona una llengua. En canvi, la gramàtica normativa és una activitat orientada a la pràctica i pretén delimitar i caracteritzar una modalitat lingüística perquè siga utilitzada en els àmbits d’ús formals. A més, la descriptiva col·lecciona dades, les ordena, n’estudia les regularitats i les explica d’acord amb les eines que li proporciona la teoria gramatical, de manera que no fa judicis de valor com en el cas de la gramàtica normativa. Ara bé, la gramàtica normativa ha de partir d’una bona descripció de la llengua, per això, la gramàtica descriptiva li proporciona els conceptes i la terminologia necessaris per poder referir-se als fenòmens de la llengua amb propietat i coherència. En poques paraules, una gramàtica descriptiva descriu fets lingüístics i una normativa prescriu allò que és correcte en l’àmbit formal. Per tant, l’àmbit d’ús de la gramàtica normativa és el formal, de manera que no pretén determinar com han de ser els usos lingüístics propis de les situacions comunicatives informals. És per això que estableix un model general de llengua, anomenat “varietat estàndard”, per tal d’emprar-lo en els àmbits d’ús formals. L’estàndard és la varietat lingüística neutra que supera o atenua la diversitat interna d’una llengua que serveix a tots els membres d’una comunitat lingüística per a comunicar-se en els àmbits formals. 1.2Quin és l’àmbit de la gramàtica normativa? L’àmbit de la gramàtica normativa és el formal, la varietat estàndard. 1.3Coneixes alguna gramàtica descriptiva del català? En coneixes alguna normativa? D’una banda, totes les llengües de cultura tenen gramàtiques descriptives, i en el cas del català és la Gramàtica del català contemporani (GCC). Aquesta obra, dirigida per Joan Solà Cortassa amb l’ajuda de Maria-Rosa Lloret, Manuel Pérez Saldanya i Joan Mascaró, ha estat elaborada per cinquanta-sis especialistes universitaris. La GCC consta de tres volums; no existeix en línia, sinó físicament i, pertany a la fase de selecció i expansió del català. Es tracta del punt de partida per iniciar qualsevol investigació lingüística i descriu la llengua catalana en els aspectes fonètics, fonològics, morfològics i sintàctics. L'estructura, la terminologia i el contingut tenen molts paral·lelismes amb la Gramàtica del català antic (encara en fase d’elaboració), d’aquesta manera es podran fer comparacions entre el català antic i el català contemporani. Les gramàtiques normatives són la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (GIEC) i Gramàtica Normativa Valenciana (GNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. 1.4Compareu els textos A i B. Quines diferències hi trobeu? La principal diferència entre ambdues gramàtiques és que la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra és molt més breu que la Gramàtica del català contemporani. Això és perquè la primera és prescriptiva, en canvi, la GCC és descriptiva. En el text es pot veure que, Fabra només descriu el que és correcte en relació amb la síl·laba, en canvi, la GCC descriu la síl·laba en català en tots els parlars, tant si els usos són correctes com incorrectes. Text A: FABRA, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona: IEC, pàg. 1, 2 i 3. Text B: SOLÀ, Joan i altres (2002): Gramàtica del català contemporani I, II i II, Barcelona: Empúries, pp. 195-249. (us en proporcione l’índex) 1.5Compareu els textos C i D. Quines diferències hi trobeu? La Gramàtica catalana, per exemple, en la definició de “PRONOMS”, és bastant breu i un poc confusa a l’hora de seguir un ordre dels diferents conceptes. Així mateix, Fabra fa normativa per omissió, és a dir, no inclou allò que no és considerat com a estàndard, sinó tan sols el que és normatiu. A tall d’exemple, Fabra no esmenta que en algun parlar es diu “a jo”, com bé indica la GCC. Contràriament, la Gramàtica del català contemporani secciona els termes en diversos blocs clarificadors com ara el 3.8: “Pronoms personals forts”. Hi inclou una explicació i, a continuació, es fragmenta en 3.8.1. “Primera persona del singular”, 3.8.2. “Segona persona del singular”, etcètera. És un nivell de detall necessari perquè inclou usos no normatius també i, per tant, descriu tota la llengua catalana. Text C: FABRA, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona: IEC, pàg. 34-35. Text D: SOLÀ, Joan i altres (2002): Gramàtica del català contemporani I, II i II, Barcelona:Empúries, pp. 568. II) LA NOVA GRAMÀTICA DE L’IEC (GIEC) Llegiu el punt 6 i 7 del text GINEBRA, Jordi (2017): “Introducció” dins La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, Tarragona: URV, i contesteu les preguntes següents: 2.1La Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC, la nova gramàtica, és descriptiva o normativa? La nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC és tant descriptiva com normativa. Per una banda, es considera descriptiva perquè té com a objectiu descriure detalladament les formes i les construccions de la llengua catalana. Per altra banda, també és normativa perquè té com a objectiu establir la normativa catalana. D’aquesta manera l’IEC té com a propòsit presentar la normativa de la llengua però també mostrant aquells trets propis dels registres informals o de certes zones geogràfiques. 2.2Centrem-nos en l’adjectiu adverbial mateix/-a. Llegiu el que en diu Fabra, en el text E, i el que en diu la GIEC i solucioneu aquestes preguntes: a) Ahir mateixa ho vaig saber. És un ús adequat a la formalitat o no? Quina de les dues gramàtiques us ha permés esbrinar-ho? Sí, ens ho ha permés esbrinar la gramàtica de l’IEC. Aquesta forma en què utilitzem la paraula “mateixa” com a ús intensificador o emfàtic pròxim al dels adverbis focals “precisament, justament, amb el qual es remarca el fet que ens referim a una determinada entitat i no a una altra. b) Quin valor té mateix en aquesta oració: —On puc deixar les coses? —Allà mateix. Quina de les dues gramàtiques us ha permés esbrinar-ho? El valor que té “mateix” en aquesta oració té un valor pròxim a “per exemple” i indica que no hi ha cap raó especial per a preferir allò que s’indica respecte a altres alternatives igualment possibles, que és allò com podria ser una altra cosa equivalent. En aquest ús tendeix a comportar-se com un adverbi, i per tant, a ser invariable. Ens ho ha permés esbrinar la GIEC. c) Quina de les dues gramàtiques que has consultat és normativa? Quina és, a més, descriptiva? Ambdues gramàtiques són normatives, tot i que la de Pompeu Fabra ja és obsoleta. La GIEC, a més, és descriptiva. Text E: FABRA, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona: IEC, pàg. 66. GIEC: https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/15.5.3 2.3Centrem-nos en les perífrasis d’obligació. Llegiu el text G de Fabra i el que en diu, sobre aquestes perífrasis, la GIEC. Contesteu les preguntes següents: a) Si algú us pregunta si la perífrasi «tenir de + infinitiu» és correcta, què li diríeu? Sí, la perífrasi tenir de + infinitiu és correcta. Segons la GIEC la forma “tenir de + infinitiu” s’usava en la llengua antiga, però actualment ha perdut vitalitat i ha deixat de fer-se servir en registres formals. b) Si algú us pregunta si la perífrasi «tenir que + infinitiu» és correcta, què li diríeu? No, la perífrasis tenir que + infinitiu no és correcta. És un préstec del castellà i , per tant no és admissible en els àmbits formals o estàndards. La forma adequada per a la perífrasi d’obligació és “haver de + infinitiu”. c) Li heu donat la mateixa resposta en tots dos casos a qui us ha fet la pregunta? Quina gramàtica us ajuda més a precisar la resposta? No, les respostes són diferents. La GIEC orienta millor l’usuari. La segona és una perífrasi incorrecta, la primera tan sols no és recomanable. Text G: FABRA, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona: IEC, pàg. 88. GIEC: https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/24.8.4.1 2.4La GIEC introdueix canvis normatius respecte de la gramàtica elaborada per Fabra. Llegiu el text M, de Fabra, i el que diu la GIEC sobre l’ús de per i per a davant d’infinitiu: - En què ha canviat la normativa respecte del per i per a? Pompeu Fabra, a la seua gramàtica, indica que la preposició per es fa servir quan introdueix una oració subordinada d’infinitiu final que depèn d’un verb que indica una acció atribuïda a un agent (ex: Hi han acudit molts curiosos per saber què passava). Aquesta oració subordinada expressa tant el propòsit que es vol aconseguir (per a què?), com el motiu perquè es fa una cosa (per què?). En canvi, utilitzarem per a quan l’oració subordinada final depèn d’un nom, d’un adjectiu o d’un verb que no és d’acció. Ex: Ens fan falta voluntaris per a distribuir les cartes. A més, emprarem per a en tres casos més: quan el verb principal és d’acció però l’oració és passiva o impersonal (ex: Els reglaments s’aproven per a complir-los); també, utilitzarem per a si la oració subordinada d’infinitiu indica l’ús o la destinació que es dona a una cosa (ex: Farem servir tots els recursos per a solucionar el problema) i, a l’últim, farem servir per a si el subjecte implícit de l’infinitiu no coincideix amb el de l’oració principal (ex: L’encarregada va enviar al mosso al magatzem per a tancar el llum) Tot i que el criteri fabrià o tradicional queda recollit a la GIEC, aquesta en recull dos més. El primer és “el criteri dels parlars que distingeixen per i per a” com ara el valencià, el tortosí o el parlar de la franja. En aquest cas ens indica que poden utilitzar per a davant d’una subordinada d’infinitiu (ex: No trobe les eines per a reparar la porta). Però poden usar per en aquells verbs que tradicionalment encara el conserven (ex: Va optar per no presentar-se). D’altra banda, ens trobem amb “el criteri dels parlars que no distingeixen per i per a” com el català central, el baleàric, el rossellonés o l’alguerés que utilitzaran sempre la preposició per davant d’una oració subordinada d’infinitiu final (ex: No trobe les eines per reparar la porta). En resum, la GIEC ha volgut conservar el criteri tradicional que va indicar Fabra i, a més, acostar-se a la parla dels diferents territoris de parla catalana. No obstant això, s’ha de dir que al País Valencià hem de seguir aplicant el criteri fabrià mentre que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no adapte els criteris de la GIEC al País Valencià. Text M: FABRA, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona: IEC, pàg. 121. GIEC: https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/29.3.3 2.5 Ara fulleja la GIEC (https://giec.iec.cat/inici). Indiqueu quins apartats us semblen útils. “El sistema vocàlic”, “l’obertura de les vocals mitjanes tòniques”, “les consonants oclusives”, “la relació entre gènere i sexe en els noms que designen éssers sexuals”, “la posició dels pronoms febles” i “altres variants formals”. Tots aquests apartats de la GIEC em pareixen útils i interessants. D’altra banda, de la pàgina web és útil l’apartat de símbols fonètics, la conjugació de verbs i els quadres. III) LA GRAMÀTICA NORMATIVA VALENCIANA DE L’AVL (GNV) 3.1Podríeu situar cronològicament la GNV respecte de les dues gramàtiques anteriors que heu treballat? La Gramàtica Normativa Valenciana (GNV) (2006) és anterior a la GIEC (2016). Això significa que primer es va fer la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra (1918), seguidament, la GNV, i, a l’últim, la GIEC. Aquest fet té una conseqüència important, ja que la gramàtica normativa valenciana segueix més l’obra de Pompeu Fabra. a) Ara pararem atenció a aquestes dues oracions. Quines diferències de significat hi trobeu? - Al passar per la plaça ens va saludar - En arribar el pare, avisa’m Per una part en la primera oració trobem dues accions en la mateixa unitat de temps i que són realitzades al mateix temps. En la segona en canvi trobem que la segona acció es desenvolupa després de l’altra, com a una conseqüència. b) Llegiu el text O, quina de les dues construccions no és recomanable, segons Fabra? Es pot observar que és breu i concís. En aquest cas, explica la normativa en relació amb en/al+infinitiu i indica que la forma al+infinitiu no és aconsellable. c) Què en diu, d’aquesta qüestió la GNV? I la GIEC? La Gramàtica Normativa Valenciana és més extensa en aquest punt i força didàctica. En relació amb la qüestió gramatical exposada per Fabra, revisa la normativa: cal acceptar també al+inf, construcció ben genuïna en els parlars valencians i amb un sentit diferents de la construcció paral·lela en+inf. El darrer text, de la GIEC dona la raó a la GNV i no pas a Fabra en aquesta qüestió. Certament, dona preferència a en+inf (per més general) però accepta al+inf per als parlars valencians. Text O: FABRA, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona: IEC, pàg. 119. GNV: Consulteu el Gramaticon> GNV> La construcció «en o al+infinitiu» (https://www.avl.gva.es/gnv/buscador.jsp) GIEC: https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/31.4.2.1 APARTAT f). Unitat 2. Gramàtiques, guies d’ús i llibres d’estil Com ja sabeu, el català té dues gramàtiques i dos diccionaris normatius referits a l’estàndard. Tanmateix, hi ha altres tipus de material que cal conéixer. 1. Gramàtiques de l’IEC que adapten la normativa a diferents àmbits. Formen part de la normativa però es fan per a donar-la a conèixer. La Gramàtica essencial de la llengua catalana (https://geiec.iec.cat/) La Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (https://gbu.iec.cat/inici) a) Ens centrarem en el fenomen de l’article neutre. Observeu les diferències entre la GIEC, la GEIEC i la GBU. En tots tres casos, cerqueu el capítol dedicat a l’article a partir de l’índex i compareu què en diuen en relació amb l’article neutre: La Gramàtica Essencial de la Llengua Catalana (GEIEC) és una gramàtica elaborada per a la consulta en línia: arreplega la informació necessària per a fer consultes, però no desenvolupa tan extensament el tema com ho fa la Gramàtica de la Llengua Catalana (GIEC). Fet i fet, aquest n’és l’objectiu: ser un resum de la GIEC. Finalment, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU) insisteix més en els usos no normatius de l’article neutre: ajuda l’usuari a saber com i quan ha d’usar què. Per aquest motiu, hi ha exemples més didàctics i, sobretot, quadres i resums al final [cal ampliar aquesta pregunta amb exemples més concrets de l’article neutre. 2. Gramàtiques d’altres institucions que adapten la normativa a diferents àmbits. No són normatives però són útils i tenen el suport d’institucions universitàries. La Gramàtica 0 és una gramàtica no normativa molt útil i avalada per una institució universitària i, per tant, ben fiable. És un tipus de gramàtica habitual en les llengües minoritzades, és a dir, que experimenten la influència d’alguna llengua majoritària. L’objectiu és guiar l’usuari i la usuària en relació amb les errades més comunes relacionades amb aquest contacte entre les llengües: va directe al dubte, sovint, un castellanisme. Les gramàtiques normatives, en canvi, no inclouen castellanismes ni els expliquen. Només opten per explicar què és correcte en català però sense cap relació amb les llengües que la influeixen. la Gramàtica 0 (https://www.uv.es/splweb/documents/Gramatica_zero.pdf) de la Universitat de València - Saps qui marca la normativa a les Illes Balears? (https://slg.uib.cat/Recursos/Politica-linguistica-i-aprenentatge/) La normativa de les Illes Balears està marcada per l’IEC a través del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, que funciona com a organisme consultiu. En concret, com s’indica en la pàgina web: El dia 7 de març de 1995 es crea el Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears (FOU núm. 106), com a continuació del Servei de Normalització Lingüística, amb els objectius explícits de fer-se càrrec de la normalització de la llengua catalana en el marc de la Universitat de les Illes Balears i de donar suport a la funció consultiva que en matèria de llengua té encarregada la UIB d'acord amb l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. 3. Què és un llibre d’estil? A qui va dirigit aquest tipus de material? En pots consultar els següents: Un manual d’estil (o llibre d’estil) és una obra que arreplega el conjunt d'opcions lingüístiques considerades preferents per una institució, una editorial o un mitjà de comunicació (DDLC, s.v. estil). En concret, el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos de l’IEC, és l’obra que segueix l’IEC a l’hora de publicar els seus escrits públics i interns. Així mateix, Manual de documentació administrativa és una obra paral·lela, però de l’AVL. Totes dues obres s’apliquen en les diverses institucions de cadascun dels territoris, sobretot, en l’administració pública. És a dir, a l’hora de redactar el personal funcionari de les institucions públiques segueixen aquests manuals. Els manuals d’estil més comuns són, però, els dels mitjans de comunicació. En aquests casos, a banda dels criteris lingüístics, s’hi afigen qüestions d’ètica periodística, per exemple, com s’ha de tractar la violència masclista, el suïcidi, les tragèdies o els accidents, etc. Com es pot veure, tots quatre manuals inclouen qüestions que estan fora de la norma estricta, tot i que la segueixen fil per randa. Són recomanacions relacionades amb aspectes gràfics, tipus de lletra, etc., i, també, suggeriments relacionats amb la relació entre el llenguatge i la societat, a saber, com tractar el sexisme en el llenguatge o, pel que fa als mitjans de comunicació, qüestions relacionades amb l’ètica periodística Unitat 3. Diccionaris filològics vs diccionaris referits a l’estàndard 1. Què en sabeu, de Joan Coromines? I, del Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana (DECat)? a) Llegiu l’entrada toro (la teniu al Drive) i destrieu quina informació inclou. Us ha sorprés la manera de redactar els articles de Joan Coromines? El DECat és un diccionari etimològic, és a dir, explica l’origen de les paraules i la seua vida fins a l’actualitat. I no és un diccionari a l’ús. És gairebé una novel·la. Quan Coromines escriu explica les seues experiències i, fins i tot, opina sobre determinades qüestions. Quan parla del corre-bou diu que és un a joc torturador, el qual és legítim mirar amb fàstic per la figura repugnant del torero. De més a més, desprestigia o elogia companys de professió. b) Per a què aprofita aquest diccionari? És un diccionari etimològic i, per tant, no és normatiu. S’encarrega d’explicar els sentits de totes les paraules del català atenent el seu origen. És un diccionari per a especialistes. 2. Visualitzeu aquest vídeo de Joan Coromines (http://www.tv3.cat/videos/3486671/Paraules-i-fets) i contesteu les preguntes següents: a) Quantes llengües coneixia Coromines? Quines? Unes 19 (romàniques, indoeuropees i no indoeuropees): Occità, català, francés, castellà, gallec, italià, àrab… b) Com era el seu caràcter? És important saber aquesta dada? Obsessiu, caràcter fort, expressava tot allò que deia, ambiciós. Conèixer aquesta dada és important perquè el seu caràcter va influir en la seva obra i metodologia filològica. La seua obsessió pel detall i la precisió va ser clau en el seu treball. c) Qui és el pare de Joan Coromines? Influeix en la seua vida en cap aspecte? Pere Coromines, molt involucrat en la política. Era un literat de l’època (escriu assaig i poesia), i és molt reconegut. Podem considerar que Joan Coromines el pren com a model i símbol de resistència contra les injustícies d’aquell temps. d) Quina era la seua afició més preuada? Influeix en alguna de les seues obres? El muntanyisme. Aquesta afició li permetrà recórrer tots els Països Catalans a peu per a així recollir informació de la terra que inclou a la seua obra Onomasticon Cataloniae. e) Quina relació es pot establir entre la seua època bèl·lica i l’època filològica? Després de la Guerra Civil Espanyola, Coromines es va exiliar a causa del seu compromís amb la cultura catalana. Durant l'exili, va continuar la seva tasca filològica, la qual cosa demostra la seva resiliència i dedicació a l'estudi de les llengües malgrat les adversitats polítiques. f) Quina obra va fer primer el Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico o el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana? Per què? Consulteu-lo: https://decat.iec.cat/ Coromines va publicar primer el Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana entre 1954 i 1957 a causa del context històric en què es troba, encara que va començar a treballar primer el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. g) Quin tipus de diccionari és un diccionari etimològic? Per què fa diccionaris etimològics? Un diccionari etimològic explora l'origen i l'evolució històrica de les paraules, analitzant la seva formació i els canvis de significat al llarg del temps. Coromines va elaborar diccionaris etimològics per aprofundir en la comprensió de les llengües romàniques i ressaltar la riquesa i la història del català i el castellà. h) Quina era l’obra lingüística més important per a Joan Coromines? La va acabar? Per a Coromines, l’obra més important va ser l’Onomasticon Cataloniae, que va acabar pocs dies abans de morir. i) Consulteu, doncs, la darrera obra de Joan Coromines, l’Onomasticon Cataloniae (https://oncat.iec.cat/) j) Aprofiteu i consulteu també el Nomenclàtor Toponímic Valencià i Els noms dels pobles valencians de l’AVL. El Nomenclàtor Toponímic Valencià va ser un projecte creat per l’Institut Cartogràfic Valencià i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, aquest s’encarrega de recopilar i georeferenciar la toponímia valenciana. 3. Analitzem ara els diccionaris referits a l’estàndard: DIEC2 i DNV. a) DIEC2 (consulteu escombra i granera; hui i avui; bla i tou; acostar i apropar). Què deu significar “entrada principal” i “entrada secundària”? L’entrada principal en un diccionaris és aquella en la qual apareix la definició del mot. L’entrada secundària remet, doncs, a l’entrada principal, més recomanable per motius diversos. Per exemple, en el DIEC2, granera, hui i bla és secundària perquè es considera que no és tan general en el català de Catalunya. Per això remet a les més generals, que són, doncs, les entrades principals, a saber: escombra, avui i tou. En canvi, apropar és una entrada secundària perquè és més adequada per al formal acostar (més antiga i genuïna que apropar) i, per tant, acostar és l’entrada principal. b) DNV (consulteu escombra i granera; hui i avui; bla i tou; acostar i apropar). Què deu significar “entrada principal” i “entrada secundària”? En el DNV, també apropar remet a acostar. En canvi, amb les entrades que tenen distribució territorial diferent fa el contrari. Així que en aquest cas, les entrades principals serien granera, hui, i bla, perquè són les més usuals al PV, mentre que les secundàries serien escombra, avui i tou. c) Hi trobeu més diferències? Per respondre aquesta pregunta ens basarem en el comunitat de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), sobre el DNV. Així, segons l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), institució dedicada a la investigació del valencià, el DNV té alguns avantatges, però, també, inconvenients. Quant als avantatges, l’IIFV reconeix que el DNV ha fet seua la major part dels materials que han configurat el repertori lèxic normatiu fins ara, ha tractat de fer explícita la unitat de la llengua en la definició dels mots valencià i català, ha ampliat també l’inventari fraseològic i aporta la transcripció fonètica en les entrades de mots. Això no obstant, són molts els aspectes d’aquesta obra que cal revisar i reorientar. D’una banda, El DNV, tot i que declara que pretén ser normatiu, s’ha elaborat amb criteris que presideixen més aviat els diccionaris descriptius, perquè intenta mostrar el màxim d’usos i formes possibles de la llengua parlada, de cada dia i cada indret. La tria i l’ordenació de formes que segueix no sempre respon al model lingüístic difós i consolidat entre els valencians, ni s’ajusta als criteris de jerarquització i de guia per als usuaris com pertoca a un diccionari normatiu. En segon lloc, el DNV mostra una voluntat de proliferació de variants formals fins ara excloses del model normatiu, pròpies dels registres informals i de vegades no genuïnes en valencià. Així, per exemple, el fet de convertir en variants gràfiques el que són variants de pronúncia (assumpt, ensaig, giner, llançol, llauger, etc.). O també, la incorporació, innecessària, d’un nombre molt elevat de castellanismes (rabo, robo, tamany, vago, xiste, etc.). I fins i tot el fet de convertir en secundaris mots habituals en el model estàndard valencià i que són vius també en terres valencianes (avui, musclo, pessigolles, tenir, vuit, etc.). A més, el model de llengua utilitzat en la redacció confirma aquesta falta de coherència i d’homogeneïtat formal i sobretot palesa un distanciament respecte a les solucions convergents amb gran part del territori lingüístic. 4. Hi ha encara un diccionari referit a l’estàndard, més adaptat a l’usuari, que ha elaborat l’IEC. És el Diccionari essencial de la llengua catalana (DEIEC= https://deiec.iec.cat/). Cerqueu-hi el mot apassionar. Quines diferències hi trobeu en relació amb el DIEC2? Les principals diferències que hi ha, tot i que les definicions són semblants en ambdós diccionaris, són que el DEIEC ofereix més informacions d’ús morfològiques, sintàctiques i de variació geogràfica o funcional. També incorpora més exemples que el DIEC2 per a orientar millor l’usuari i marques d’elements que regeix el mot definit. Com a detall, conté també la partició sil·làbica de les paraules tant fonèticament com gràficament. 5. Hi ha un diccionari de l’IEC, actual també, però no referit a l’estàndard: és un diccionari descriptiu, com el DCVB. És el Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana. Entrem-hi a partir del DIEC2: a) Cerqueu al DIEC2 la paraula perdre. Tot seguit cliqueu en la pestanya DDLC. El DIEC2 és un diccionari normatiu que selecciona i prescriu els usos formals de la llengua basant-se en criteris restrictius. Tanmateix, el DDLC, com bé indica el seu nom, és un diccionari purament descriptiu, no normatiu, que inclou tota classe d’unitats lèxiques (tant paraules com expressions més complexes) reals sense restriccions normatives. A partir del verb perdre podem observar que en el DIEC2 només n’hi ha nou accepcions, amb les subaccepcions corresponents, mentre que l’organització del DDLC és molt més complexa. D’entrada, hi trobem díhuit accepcions, amb usos normatius i no normatius, i amb moltes més especificacions entre claudàtors i parèntesis. Finalment, hi ha un gran cabal de locucions i frases fetes representatives de l’ús real de la llengua. Faena per a casa: 6. Ara ja podeu elaborar el vostre llistat de diccionaris i gramàtiques, referides a l’estàndard o no. Gramàtiques referides a l’estàndard GIEC = Gramàtica de la llengua catalana (https://giec.iec.cat/inici) de l’Institut d’Estudis Catalans, 2016. GEIEC = Gramàtica Essencial de la Llengua Catalana (https://geiec.iec.cat/) de l’Institut d’Estudis Catalans. És un resum de la GIEC. GBU = Gramàtica Bàsica i d’ús de la llengua catalana (https://gbu.iec.cat/inici) de l’Institut d’Estudis Catalans. És una adaptació per al professorat de la GIEC. GNV = Gramàtica Normativa Valenciana (https://www.avl.gva.es/gnv/buscador.jsp) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. GVB = Gramàtica valenciana bàsica (https://www.avl.gva.es/gnv/buscador.jsp) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Gramàtiques no referides a l’estàndard SOLÀ, Joan i altres (2002): Gramàtica del català contemporani I, II i II, Barcelona:Empúries, pp. 568. La Gramàtica 0 (https://www.uv.es/splweb/documents/Gra matica_zero.pdf) de la Universitat de València Diccionaris referits a l’estàndard DIEC2 = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC 2: https://dlc.iec.cat/) de de l’Institut d’Estudis Catalans DNV = Diccionari Normatiu Valencià (DNV: https://www.avl.gva.es/lexicval/) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua DEIEC = Diccionari Essencial de la Llengua Catalana (https://deiec.iec.cat/) Optimot (http://www.gencat.cat/optimot/) és un recurs avalat per l’Institut d’Estudis Catalans que arreplega el DIEC2, els diccionaris bilingües de l’Enciclopèdia Catalana i els termes del TERMCAT. És un recurs utilíssim, també, perquè s’hi inclouen fitxes normatives, que resolen dubtes puntuals tant de gramàtica com d’estil i perquè s’hi inclouen també els models normatius de conjugació verbal. Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT) (http://www.termcat) Portal Terminològic Valencià (PTV) (https://www.avl.gva.es/lexicval/ptv) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Diccionaris no referits a l’estàndard Diccionari català-valencià-balear (és http://dcvb.iec.cat). Aquest diccionari, avalat per l’Institut d’Estudis Catalans, arreplega tots els mots del català (i hi inclou informació molt valuosa). Tanmateix, no està referit a l’estàndard. És un diccionari de consulta per a activitats de variació lingüística. Diccionari descriptiu de la llengua catalana (https://dcc.iec.cat/ddlci/scripts/index.html) de l’IEC. Un diccionari molt complet amb solucions encara no incorporades pel DIEC2, però presents a la llengua. DECat = COROMINES, Joan (1983-1991): Diccionari Etimològic Complementari de la Llengua Catalana, Barcelona: Curial/La Caixa. Unitat 4. Els traductors automàtics 1. Sabeu què és un traductor automàtic? Són eines útils? Són eines infal·libles? a) Entreu a Apertium http://www.apertium.org/ i traduïu el text següent a alguna de les llengües que incorpora: Como en los otros encuentros, las personas interesadas podrán presentar una comunicación de una duración aproximada de 20 minutos, que debe tener como objetivo fundamental la presentación de la línea de investigación en la que cada uno está trabajando. En este sentido, os podrían ser útiles las siguientes indicaciones: a) dada la heterogeneidad del público, sería conveniente hacer la comunicación lo más accesible y pedagógica posible, sobre todo si tenemos en cuenta que puede haber personas que no conozcan los fundamentos de las teorías manejadas por cada comunicante; b) se recomienda también prudencia en el uso de ejemplos, ya que no resulta fácil seguir una exposición basada en un "bombardeo" de ejemplos; c) sería interesante que las referencias bibliográficas aparezcan reflejadas en el ejemplario, y no en la exposición; d) no olvidéis que la cantidad de información aportada debe estar en consonancia con el tiempo de exposición (20 minutos). Después de cada comunicación habrá un debate de 10 minutos. Traducció amb Apertium: Com en les altres trobades, les persones interessades podran presentar una comunicació d'una duració aproximada de 20 minutos, que ha de tindre com a objectiu fonamental la presentació de la línia d'investigació en la qual cadascun està treballant. En aquest sentit, us podrien ser útils les següents indicacions: a) donada l'heterogeneïtat del públic, seria convenient fer la comunicació el més accessible i pedagògica possible, sobretot si tenim en compte que pot haver-hi persones que no coneguen els fonaments de les teories manejades per cada comunicant; b) es recomana també prudència en l'ús d'exemples, ja que no resulta fàcil seguir una exposició basada en un "bombardeig" d'exemples; c) seria interessant que les referències bibliogràfiques apareguen reflectides en l’exemplari, i no en l'exposició; d) no oblideu que la quantitat d'informació aportada ha d'estar d'acord amb el temps d'exposició (20 minutos). Després de cada comunicació hi haurà un debat de 10 minuts. b) Quina diferència té aquest traductor amb la resta de traductors que uses normalment? És un traductor molt ràpid i fiable, però, sobretot, és interessant perquè prioritza les llengües minoritzades, llengües que, normalment, no trobarem en els grans traductors: occità, aragonès, asturià, etc. c) Hi altres traductors interessants i fiables, consulteu-los: TRADUCTOR DE SOFTCATALÀ https://www.softcatala.org/traductor/ (basat en l’Apertium) SALT http://www.salt.gva.es/va/inici (traductor de la GVA i l’AVL) Unitat 5. Correctors ortogràfics i gramaticals 2. En quin idioma parla el teu ordinador? Entra a http://www.softcatala.org/ i trobaràs un munt de possibilitats de crear la identitat digital en català: en concret, el “Catalanitzador de Softcatalà”: https://www.softcatala.org/catalanitzador/. En què consisteix? És un programa que posa a l’abast de qualsevol usuari tenir en català els ordinadors amb el Microsoft Windows o el Apple macOS, amb un procés molt simplificat. El Catalanitzador analitza automàticament els canvis que cal fer en cada ordinador aplicant per mitjà d’un procés guiat els canvis de configuració, els paquets de llengua i els correctors ortogràfics necessaris perquè l’usuari pugui navegar i treballar en català. 3. Si teniu el programari en català, veureu que els correctors us ajuden a marcar les errades gramaticals, però, p

Recursos lingüístics en català PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript

Upgrade to continue