Apunts Català (1)-Traduïts PDF

1.1/1.2:LA RELACIÓ I LA ORTOGRAFIA 1. La relació entre la fonètica i l'ortografia Naturalesa convencional de l'ortografia: Objectiu de l'escriptura: Representar el llenguatge de manera funcional; l'escriptura no reflecteix exactament com es parla. Evolució: Des de pictogrames fi...

1.1/1.2:LA RELACIÓ I LA ORTOGRAFIA 1. La relació entre la fonètica i l'ortografia Naturalesa convencional de l'ortografia: Objectiu de l'escriptura: Representar el llenguatge de manera funcional; l'escriptura no reflecteix exactament com es parla. Evolució: Des de pictogrames fins a l'alfabet llatí, un avenç que va simplificar la representació gràfica del llenguatge. Ortografia en català: Abans del 1913, el català no tenia una ortografia unificada; s'hi barrejaven sistemes basats en el català antic, tradició escrita i adaptacions de l'espanyol. Valor simbòlic de l'ortografia: Reflecteix la identitat cultural i la cohesió lingüística. Les reformes ortogràfiques, com ara l'eliminació de diacrítics, generen debats intensos. 2. Consonantisme i representació gràfica Grafies i sons: En català, algunes lletres representen diversos sons i alguns sons es poden expressar amb més d'una grafia. Exemple: "c" i "ç" per al so /s/ depenent de la vocal següent. Dígrafs i lletres modificades: Es fan servir per suplir sons que l'alfabet llatí no cobreix originalment, com "ll" (/ʎ/) i "ni" (/ɲ/). La h en català: El seu ús és majoritàriament etimològic o per a funcions diacrítiques (exemple: "ho" vs. "o"). Fabra va simplificar el seu ús eliminant-la de paraules com "benehir" i "jueu". 3. Vocalisme, accentuació i diacrítics Regles generals: Paraules agudes: S'accentuen si acaben amb vocal, vocal + -s, -en o -in. Paraules planes: S'accentuen si no acaben a -s, -en, o -in. Paraules esdrúixoles: Sempre porten titlla. Accent diacrític: Diferencia paraules homònimes segons la funció. Exemple: més (quantitat) vs. nosaltres (mes de l'any). Després de la reforma del 2016, només 15 paraules conserven l'accent diacrític. 4. Dièresi Indica: ○ Que la en sona en combinacions això ia (exemple: "pingüí"). ○ Que les vocals i i en no formen diftong (exemple: "Raül"). No es fa servir en formes d'infinitiu, futur, condicional ni gerundi (exemple: "traduint"). 5. Guió i apòstrof Guió: S'usa per separar elements que podrien crear confusió, com a "blanc-i-blau". Apòstrof: S'aplica amb el i la abans de vocal o "h" muda (exemple: "l'animal"), excepte en casos com "la una" o noms de lletres ("l'ema"). 6. Usos de les majúscules S'apliquen a: ○ Institucions, festivitats, títols d'obres i tractats formals (exemple: Generalitat de Catalunya). No es fan servir per a: ○ Dies de la setmana, mesos ni noms de llengües. Activitats proposades: Identificar regles i corregir textos aplicant titlles, dièresis i guions. Classificar sons segons les grafies. Practicar amb exemples reals dús formal i informal. MORFOLOGIA NOMINAL I. FLEXIÓ DE GÈNERE 1. Introducció Gènere inherent: Alguns substantius (com taula el lluna) no tenen flexió de gènere. Substantius animats: Els noms referits a persones o animals sí que tenen flexió de gènere: Ex.: fill/filla, gos/gossa. 2. Marques de gènere A. Afegiment de la marca femenina -a Directament: Ex.: gat > gata, avi > àvia. Canvi de consonant final: Ex.: ○ amic > amiga (c > g) ○ ós > óssa (s > ss). Canvi vocàlic: Ex.: ○ alumne > alumna ○ a ell > a ell. Afegiment d'una -n-: Ex.: rei > reina, veí > veïna. Altres casos: Ex.: filòleg > filòloga. B. Afegiment de sufixos -això: Ex.: duc > duquessa. -iu: Ex.: emperador > emperadriu. - allà: Ex.: can > gallina. C. Substantius invariables Destacat per l'article: Ex.: el/la guia. Sufixos invariables: -aire, -ista, -cida, -ant, -ent. Ex.: el/la cantant. D. Canvi de radical Ex.: home > dona mascle > femella cavall > euga. II. FLEXIÓ DE NOMBRE 1. Regla bàsica Afegir -s al singular: Ex.: metge > metges, moble > mobles. 2. Regles especials 1. Canvi de -a àtona per -es Ex.: dona > dones, amiga > amigues. 2. Afegir -ns a paraules agudes acabades en vocal tònica Ex.: cosí > cosins, veí > veïns. 3. Afegir -os a paraules masculines agudes acabades en -s, -ç, -x, -ix, -tx Ex.: ○ bes > besos, peix > peixos. ○ Excepció: Duplica la -s en casos com tros > trossos. 4. Paraules invariables acabades en -s Ex.: dilluns, dijous, temps, tos, pols. MORFOLOGIA ADJECTIU 1. Flexió de gènere Norma general Masculí: Sense marca flexiva. Femení: Afegim -a. Ex.: alt/alta, fosc/fosca, company/companya. Casos especials 1. Masculí amb -e o -o → Femení amb -a Ex.: flonjo/flonja, guerxo/guerxa. 2. Masculí amb -eu → Femení amb -ea Ex.: ateus, europeus. 2. Modificacions ortogràfiques (jo) 1. Canvis d’accentuació: Ex.: precís/precisa, ingenu/ingènua. 2. Canvi final de consonant en P/T/K → B/D/G Ex.: ○ cec/cega, grec/grega ○ agut/aguda.  3. Doble -s entre vocals (sona [s]) Ex.: gros/grossa, rus/russa. ○ Excepció: No és doblega si sona [z]: dubtós/dubtosa. (II) 4. Canvi de -ig en masculí ○ Es converteix en -j- el -tj- en femení: Ex.: boig/boja, roig/roja, lleig/lletja. 5. Canvi de -u ([w]) en masculí → v en femení Ex.: jueu/jueva, jueus/jueves. 6. Masculí amb vocal tònica → Femení afegeix -n Ex.: diví/divina, divins/divines. 3. Flexió de nombre Els adjectius segueixen les mateixes regles de pluralització que els substantius. Ex.: ○ Singular: precís, precisa. ○ Plural: precisos, precisos. PRONOMS FEBLES 1. Què són els pronoms febles? Són àtons i sempre acompanyen un verb. Es col·loquen davant (proclítics) o darrere (enclítics) del verb: ○ Davant: en temps verbals normals (ex: em dóna). ○ Darrere: en infinitiu, gerundi o imperatiu (ex: dóna'm, portar-me). 2. Formes segons la posició: 1. Davant del verb: ○ Reforçades: Si el verb comença per consonant (el portaré). ○ Elits: Si el verb comença per vocal o "h" muda (l'acompanyaré). 2. Darrere del verb: ○ Formes plenes: Si el verb acaba en consonant o diftong (compra-ho). ○ Formes reduïdes: Si el verb acaba en vocal (portal). 3. Funcions principals dels pronoms febles:  1. Complement directe (CD): ○ Si és determinat: el, la, els, les. Ex: Porto els llibres → Els porto. ○ Si és indeterminat: a. Ex: Vols aigua? → En vull. ○ Si és neutre: a. Ex: Això ho sé. 2. Complement indirecte (CI): ○ Singular: això (per a masculí i femení). ○ Plural: els. Ex: Dóna el llibre a Maria → Li dóna el llibre. 3. Complement circumstancial o de règim: ○ Introduït per "de": a. Ex: Parla d'això → En parla. ○ Altres preposicions: hola. Ex: Pensa en el viatge → Hi pensa. 4. Atribut (amb ser, estar, semblar, etc.): ○ Determinats: el, la, els, les. Ex: És el meu germà → El és. ○ Indeterminat o neutre: a. Ex: És difícil → Ho és. 5. Altres funcions: ○ Reflexius: em, et, es, ens, us (segons la persona). Ex: Jo in pentino → In pentino. ○ Adverbials: hola (lloc, règim no introduït per "de"). a (partitius, possessió). 4. Combinacions de pronoms: Es poden combinar fins a dos o tres pronoms, seguint aquest ordre: ○ Reflexiu → Indirecte → Directe → Neutre → Adverbial (hola, a). ○ Exemples: Me’l dóna. (em + el) Te n’ha parlat? (i + a) Dóna-li’n dos! (ell + dins) Regles bàsiques per evitar errors: 1. No repetir complement i pronom: ○ Incorrecte: Això és el que li va dir al pare. ○ Correcte: Li ho he dit. 2. Evitar castellanismes: ○ Incorrecte:Se la va donar.  ○ Correcte: Li la va donar. ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ 1. La coma Més fort: Separa els vocatius del text. Ex.: Marta, vaig venir aquí! Enumeracions: Separa elements d’una llista. Ex.: He comprat pomes, peres, taronges. ○ Alerta: Si hi ha i, el el en, no es posa coma abans. Ex.: Ell és simpàtic i divertit. Incisos explicatius: Afegir informació dins una frase. Ex.: El llibre, que és molt interessant, parla d’història. Dislocació: Aïlla un element fora de la posició habitual. Ex.: Aquest llibre, l’he llegit ja. Conjuncions o locucions: Abans de connectors com tanmateix el per tant. Ex.: Va fer tard, tanmateix va arribar a temps. 2. El punt i coma Enumeracions complexes: Quan els elements ja tenen comes. Ex.: Hi assistiren Anna, la directora; Joan, el secretari; i Pere, el vocal. Conjuncions adversatives o concessives: Abans de connectors com no obstant això el encara que. Ex.: Volia venir; no obstant això, no va poder. 3. El punt Punt i seguit: Separa oracions sobre la mateixa idea sense canviar de paràgraf. Ex.: És molt bon cuiner. Sempre fa plats deliciosos. Punt i una part: Indica canvi de paràgraf perquè s’introdueix una nova idea. Ex.: L’estiu és la meva estació preferida. Fa sol i calor. A l’hivern, en canvi, prefereixo quedar-me a casa. 4. Els dos punts Enumeracions o exemples: Ex.: He comprat moltes coses: pa, llet i ous.  ○ També per introduir citacions: Ex.: Com digué l’autor: "El saber no ocupa lloc." 5. Els punts suspensius Frases inacabades o llistes incompletes: Ex.: No sé què fer... Potser marxaré. 6. Els parèntesis Informació explicativa intercalada: Ex.: L’obra (que es va estrenar l’any passat) ha tingut molt èxit. 7. Signes d’entonació (!?) Només s’usen els de tancament en català. Ex.: Però què dius? Els d’obertura no són necessaris. 8. Guions Llargs (—): Per a diàlegs. Ex.: —Què vols fer? —Encara no ho sé. Mitjans (–): Per marcar guions baixos (semblant als parèntesis). Ex.: El concert –com era d’esperar– va ser espectacular. 9. Les cometes Textuals: Per a citacions curtes. Ex.: Com va dir: “A la vida, tot és possible.” Bibliogràfiques: Títols de capítols o articles. Ex.: El capítol “El renaixement” parla d’art. Estels simples: Per a significats o paraules concretes. Ex.: ‘Veure’ significa observar. 10. La cursiva S’usa per destacar paraules, títols de llibres o estrangerismes. Ex.: He llegit Romeu i Julieta. MORFOSINTAXI PERÍFRASIS D’OBLIGACIÓ Correctes: Cal: He d'estudiar més. Cal això: Cal que vingues d'hora. Ser necessari que: És necessari que hi sigues. Cal: Ens hem de preparar. Caldre + infinitiu: Cal complir les normes. Incorrectes: Tinc que estudiar. Hi ha que fer-ho. PER QUÈ / PERQUÈ / PER A QUÈ Oracions interrogatives: Per què (causa): Per què no em parles? Per a què (finalitat): Per a què serveix aquest llibre? Oracions enunciatives: Perquè (causa o finalitat): ○ Causa: No parlo perquè estic cansada. ○ Finalitat: Va venir perquè li expliqués què havia passat. Alerta! Per què (pronom relatiu): El pont per què travessem és romànic. DE Sempre separat: Des de l’any passat, no ha vingut. Amb què, cau la preposició: Des que va arribar, no hem parlat. CONNECTORS CORRECTS Pel que fa a..., Per tant..., A més a més... Evita formes incorrectes: ○ Pel que fa a... → Pel que fa a... ○ Ademés... → A més a més... ○ Per tant... → Per tant... GERUNDI Correctes: 1. Capital: S’aprèn escrivint. 2. Simultaneïtat: Va marxar somrient. 3. Instrumental: Va aprovar estudiant cada dia. Incorrectes: 1. Posterioritat: Ha caigut trencant-se una cama. → Ha caigut i s’ha trencat una cama. 2. Causa: Va perdre la feina discutint amb el cap. → Va perdre la feina perquè va discutir amb el cap. POSSESSIUS ÀTONS I (femení proper): Cria'm, mira'm, casa't amb mi. El meu (masculí proper): Mon pare, mon germà. SI NO / SINÓ Si no (condicional negatiu): Si no estudies, suspendràs. Sinó (de manera adversa): No va venir amb bicicleta, sinó amb moto. AMB / AMB Amb (comparació): Tan alt com una muntanya. Amb el (en qualitat de): Treballa com a mestre. Exemples:  1. És comportin amb alemanys. 2. Actua amb el portaveu del grup. PREPOSICIONS EN / A Topònims i llocs concrets: Vaig a Barcelona. Estem a Andorra. Amb noms comuns, ambdues són possibles: Vivim en un poble. QUE / QUÈ QUÈ Pronom relatiu sense preposició: El llibre que vaig llegir era interessant. Conjunció: Diu que no vindrà. Adverbi: Que bo que està! QUÈ Pronom relatiu amb preposició: El motiu pel qual (per què) no ve és desconegut. Interrogatiu: Què vols fer demà? exclamació: Què bé ho has fet! GENS, RES I CAP Gent: Quantitat mínima. No tinc gens de gana. Res: Cap cosa. No vull res més. Cap: No existència d’un substantiu. No conec cap persona aquí. CAIGUDA I CANVI DE PREPOSICIONS Caiguda davant de “que”: Confie Ø que vingues. (no: en què) Té dret Ø que l’escolten. (no: al fet que) Canvi davant d’infinitiu: Confia a resoldre el problema. (no: en resoldre)  Va amenaçar-lo amb expulsar-lo. (no: amb expulsar-lo) L’ADEQUACIÓ TEXTUAL 3.1. L’ADEQUACIÓ TEXTUAL Aspectes clau de l'adequació textual: 1. Variació lingüística 2. Expressió de la subjectivitat 3. Veus del discurs 1. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA Els textos s’adapten al context comunicatiu segons diversos factors: Factors contextuals: Propòsit o intenció de l’emissor (tenor funcional): Què vol aconseguir? (informar, convèncer, emocionar...) Relació interpersonal (tenor interpersonal): Quin vincle tenen emissor i receptor? (formal/informal). Tema o abast (camp): De què tracta el text? (científic, literari, publicitari...). Canal (mode): Com es produeix i transmet el missatge? (oral/escrit, directe/indirecte). 2. L’EXPRESSIÓ DE LA SUBJECTIVITAT Subjectivitat vs. objectivitat 1. Discurs subjectiu: ○ El parlant s’identifica com a font de les afirmacions. ○ Característiques: Vaig dir: Referències personals (jo, aquí, ara). Modalització: Opinió o actitud explícita (crec que, segurament). 2. Discurs objectiu: ○ L'emissor s’amaga rere el text i evita implicar-se. ○ Característiques: Impersonalitat: Ús de formes impersonals (es diu que). Marques del “no subjecte”: Ús de la veu passiva (s’ha fet). Recursos per expressar subjectivitat: Prosòdics (orals):  ○ Intensitat de la veu, entonació, pronunciació. Morfosintàctics: ○ Derivacions (diminutius, augmentatius). ○ Canvis d’ordre en les frases. Lèxic valoratiu: ○ Adjectius (magnífic, terrible). ○ verbs (amor, odi). ○ Adverbis (segurament, mai). ○ Interjeccions, insults, renecs (Oh, caram! Que malament!). ○ Recursos retòrics: preguntes o exclamacions retòriques. 3. LES VEUS DEL DISCURS Rols discursius: Emissor: Persona que crea el missatge. Locutor: Subjecte responsable del discurs (qui ho diu). Locutor: Punt de vista des del qual es fa el discurs. Exemple: VICENT: M’agrada aquest quadre, però no convé comprar-lo perquè ell diu que no li agrada. Emissor: Vicent. Locutor: L1: Vicent, L2: ell. Locutor: ○ E1: a favor del quadre. ○ E2: en contra del quadre. 4. ENUNCIACIÓ I ENUNCIAT L’enunciació: Acte de produir un enunciat. Té protagonistes (emissor i receptor) i processos (acte de discurs). Modalitats d’enunciació: Declaratius: Pere vindrà. Imperatius: Fes-ho ara mateix! Exclamatives: Quina sort que tens! Interrogatives: Vindrà Pere? L’enunciat: Contingut del discurs, l’objecte de l’enunciació. Modalitats d’enunciat: Lògiques: Certesa, probabilitat, versemblança (Estic segur que vindrà.). Agraïments: Emocions o valoracions (Tenim sort que vindrà!). Combinació de modalitats d’enunciació i enunciat 1. Una enunciació, diferents enunciats: ○ A. Estic segur que Pere vindrà. → Modalitat lògica. ○ B. Tenim sort que Pere vindrà. → Modalitat apreciativa. 2. Un enunciat, diferents enunciacions: ○ A. Tenim sort que Pere vindrà. → Declaratiu. ○ B. Tenim sort que Pere vindrà? → Interrogativa. ○ C. Tenim sort que Pere vindrà! → Exclamatiu. LA COHERÈNCIA COM A PROPIETAT TEXTUAL 3.2. La coherència com a propietat textual Definició de coherència La coherència és la propietat d'un text que assegura la continuïtat de significats, permetent al receptor interpretar-lo com una construcció d'unitats d'informació articulades. És un fenomen cognitiu, pragmàtic i semàntic que facilita la comprensió. Normes de coherència textual (M. Charolles) 1. Regla de repetició: ○ Encadenament de proposicions mitjançant isotopies (elements base repetits). ○ Exemple: "Volem parlar de llibres, llibres en la nostra llengua." 2. Regla de progressió: ○ Incorporació constant d'informació nova, construint significats a partir de l'anterior. ○ Exemple: “Ho farem tant de la nostra producció original com de la traduïda.” 3. Regla de no contradicció: ○ Evitar contradiccions amb continguts ja establerts (explícits o pressuposats). 4. Regla de relació: ○ Relació entre els fets del món representat, sigui real o imaginari. La progressió temàtica 1. Progressió lineal: ○ El rema (informació nova) d'una frase es converteix en el tema de la següent. ○ Exemple: "A la cuina hi havia un foguer de gas. Damunt del foguer, bullia una olla." 2. Progressió de tema constant: ○ El mateix tema es manté al llarg de diverses frases. ○ Exemple: "Pau va fer una excursió. Pau va visitar diversos llocs. Pau va sopar amb Laura." 3. Progressió de tema derivat: ○ Els temes provenen d’un hipertema o tema general que els engloba. ○ Exemple: "Cal analitzar els errors lingüístics: els de tipus fonètic alteren la pronunciació; els lexicosemàntics alteren el significat." Estructura textual 1. Macroestructura Contingut global del text, resumit en (macro)oracions. Exemples d'operacions cognitives: ○ Omissió: Eliminar informació irrellevant. ○ Selecció: Escollir la informació rellevant. ○ Generalització: Extreure trets comuns d’elements particulars. ○ Integració: Reduir conceptes diversos en un de sol. 2. Superestructura Esquema típic i preestablert aplicat a un conjunt de textos. Exemple: l’article d’opinió segueix aquest esquema: ○ Introducció: Context i presentació. ○ Argumentació: Desenvolupament d’idees. ○ Cloenda: Conclusions. El principi de cooperació (P. Grice) Les màximes conversacionals: 1. Quantitat: ○ Proporcionar la quantitat justa d'informació. ○ No donar-ne ni més ni menys. 2. Qualitat: ○ Assegurar que la contribució sigui veritable. ○ Evitar afirmacions falses o sense fonament. 3. Rellevància:  ○ Dir només allò que és pertinent al context. 4. Mode: ○ Ser clar i ordenat, evitant l’ambigüitat i l'obscuritat. Transgressió de les màximes: les implicatures Quantitat: "Duc hores, i hores, i hores esperant-te." (Implicatura: ha passat molt de temps). Qualitat: "Quin fred que fa!" a ple estiu. (Implicatura: ironia). Rellevància: "Vols alguna cosa del Consum?" a la nit. (Implicatura: ja està tancat). Mode: "Què és un fantasma amb xandall? Un esperit esportiu." (Implicatura: humor). LA COHESIÓ TEXTUAL 3.3: La cohesió textual Definició de cohesió textual La cohesió és la propietat per la qual les paraules i oracions d’un text estan connectades lingüísticament. Aquesta connexió facilita la comprensió i permet una comunicació clara entre l'emissor i el receptor. Diferència amb la coherència: ○ La coherència és l’organització global de la informació en un text. ○ La cohesió es refereix a la relació entre les unitats lingüístiques (mots i frases) en un text. Relacions cohesives Hi ha dues grans categories de relacions cohesives: 1. Referència: ○ Un element del text remet a un altre (relació entre A i B). ○ La interpretació d’A depèn del coneixement de B. ○ Tipus: Endofòrica: l’element referit està dins el text. Exofòric: l’element referit està fora del text (coneixement del món o entorn immediat). 2. Connexió: ○ Relació de significat entre dues unitats contigües (B i C) per mitjà de connectors. La referència La referència pot ser endofòrica el exofòrica. Referència exofòrica Es refereix al món extern al text. Es pot dividir en: 1. Denotació: fa referència a un element individual. Exemple: noms propis. 2. Actualització: especifica elements genèrics en un context específic (p. ex.: taula → la taula). La dixi (referència exofòrica immediata) La dixi fa referència a l’entorn immediat del discurs. Tipus: 1. Vaig dir personal: ○ Pronoms (febles i forts), possessius, desinències verbals (persona). ○ Exemple: Ell fa la seva vida. 2. Vaig dir temporal: ○ Adverbis de temps, desinències verbals (temps). ○ Exemple: D’ençà d’aquest fet, vivim a casa. 3. dixi espacial: ○ Adverbis de lloc, demostratius. ○ Exemple: Aquí tinc els meus amics. Referència endofòrica Fa referència a elements dins el mateix text: 1. Vaig dir discursiva: remet a parts del text. ○ Exemple: Com hem vist més amunt... 2. Anàfora: remet a un element ja expressat. ○ Exemple: Ha arribat un paquet. L’has obert? 3. Catàfora: remet a un element que s’expressarà posteriorment. ○ Exemple: T’ho diré clarament: no ho vull. 4. El·lipsi: omissió d’un element redundant. ○ Exemple: Ha arribat Pau. Es queda [∅] a dormir? Relacions de referència 1. Identitat referencial: ○ L’element referit i el referent són el mateix. ○ Exemple: Ha arribat un paquet. L’has obert? 2. Identitat de sentit: ○ Relació conceptual entre l’element referit i el referent. ○ Exemple: Ha arribat un paquet. A tu també te n’ha arribat un? 3. Extensió de la referència: ○ Un element fa referència a una oració o part del text.  ○ Exemple: T’ho dic perquè quede clar: no ho vull. Connexió textual Els connectors no "uneixen" literalment dues proposicions, sinó que ajuden a interpretar la relació entre elles. Tipus de connectors 1. Més concretament: ○ Additius: i, també, a més, així mateix... ○ Desarticulat: oh, nena... 2. Condicionals: ○ Exemple: si, sempre que, a condició que... 3. Consecutius: ○ Exemple: per tant, per això, així... 4. En canvi: ○ Exemple: però, tanmateix, en canvi... 5. Finals: ○ Exemple: a fi de, per tal de... 6. Causals: ○ Exemple: perquè, ja que, atès que... 7. Espaciotemporals: ○ Exemple: on, abans, després... Ordenadors discursius (metadiscursius) 1. Per començar, continuar o acabar: ○ Exemple: en primer lloc, d’entrada, finalment... 2. Per reprendre o introduir un tema: ○ Exemple: tornant al tema, reprenent la qüestió... 3. Per aclarir o explicar: ○ Exemple: és a dir, de fet, o siga... 4. Per exemplificar: ○ Exemple: per exemple, com ara... 5. Per resumir o recapitular: ○ Exemple: en resum, en definitiva... 6. Per rectificar o excloure: ○ Exemple: més ben dit, en cap cas, al contrari... EL TIPUS TEXTUAL Què és la Tipologia Textual? La tipologia textual és una classificació dels textos segons els seus trets funcionals, enunciatius, cognitius i textuals. Es tracta de models ideals i abstractes, simplificacions que ajuden a analitzar els textos reals. Objectius i tipus principals: 1. Afegir representacions: Textos informatius (narratius, descriptius, expositius). 2. Modificar representacions: Textos persuasius (argumentatius). 3. Prescriure conductes: Textos directius (legislatius, instructius). Trets lingüístics i discursius de cada tipus de text 1. Text Narratiu Característiques lingüístiques: ○ Connectors temporals i causals. ○ Expressions espacials i temporals. ○ Predomini de verbs d'acció en passat. ○ Ordre cronològic. Estructura habitual: ○ Plantejament, nus, desenllaç. 2. Text Descriptiu Característiques lingüístiques: ○ Freqüència de verbs copulatius. ○ Adjectius qualificatius. ○ Temps verbals en present i imperfet. ○ Informació jerarquitzada. 3. Text Expositiu Característiques lingüístiques: ○ Impersonalitat i verbs a present d'indicatiu. ○ Sintaxi complex (connectors, subordinades...).  ○ Lèxic concret i precís, amb terminologia especialitzada. ○ Organització lògica i jeràrquica de les idees. ○ Ús de gràfics, esquemes, dibuixos, títols i subtítols. Estructura habitual: ○ Introducció, exposició, conclusió. 4. Text Argumentatiu Característiques lingüístiques: ○ Ús de connectors: per tant, però, en canvi... ○ Modalització, Vaig dir personal i marques de subjectivitat. ○ Citacions, exemples i dades. Estructura habitual: ○ Introducció, argumentació (a favor/en contra), conclusió. 5. Text Legislatiu Característiques lingüístiques: ○ Sintaxi complex. ○ Verbs a present, futur, i en indicatiu/subjuntiu/infinitiu. ○ Ús de nominalitzacions. Estructura habitual: ○ Preàmbul, disposicions (articles), mecanismes d’aplicació. 6. Text Instructiu Característiques lingüístiques: ○ Verbs a imperatiu, futur, condicional o perífrasis d’obligació. ○ Ús de cardinals i ordinals. ○ Frases senzill i disposició espacial concreta. Estructura habitual: ○ Enumerar o per fases. Gèneres Textuals Els gèneres són manifestacions concretes dels tipus textuals. Es defineixen per: Propòsit: Informar, persuadir, instruir... Estatut emissor/receptor. Espai i temps. Mitjà de difusió. Exemples de gèneres textuals: Narratius: Conte, notícia, novel·la, biografia... Descriptius: Guia turística, retrat literari... Expositius: Llibres de text, articles d’investigació... Argumentatius: Editorials, articles d’opinió... Legislatius: Lleis, reglaments... Instructius: Manuals, receptes... Exemple: El Text Instructiu Els textos instructius exposen processos, ordres o obligacions de manera clara i ordenada. Característiques essencials: ○ Precises: Terminologia adequada i absència d’ambigüitats. ○ Ordenades: Les accions es presenten seqüencialment. ○ Completes i breus: Sense informació sobrera o incompleta. Rasgos lingüístics: ○ Verbs a imperatiu: fes, agafa, recordeu... ○ Perífrasis d’obligació: cal que, haver de + infinitiu. ○ Ús d’ordinals i cardinals: primer, segon, un, dos... Estructura: ○ Ordre lògic de les instruccions. ○ Disposició visual clara, sovint amb punts o números. Exemple de recepta: Ingredients: Relació clara i concreta (ex.: 2 ous, 100 g de sucre...). Elaboració: Instruccions pas a pas, amb verbs d’imperatiu i marcadors de temps.