Evolució de les Cures i el Pensament en Infermeria (PDF)

APUNTS-DE-TOTS-ELS-TEMES.pdf user__07 Evolució de les Cures i el Pensament en Infermeria 1º Grado en Enfermería Escuela Universitaria de Enfermería y Terapia Ocupacional (Campus Terrassa) Universidad Autónoma de Barcelona...

APUNTS-DE-TOTS-ELS-TEMES.pdf user__07 Evolució de les Cures i el Pensament en Infermeria 1º Grado en Enfermería Escuela Universitaria de Enfermería y Terapia Ocupacional (Campus Terrassa) Universidad Autónoma de Barcelona Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer UNITAT 1: HISTÒRIA I EVOLUCIÓ DE LES CURES INFERMERES La història de les cures, s’organitza al voltant de dos grans eixos que originen dues orientacions: o Assegurar el manteniment de la vida, lligat a l’expressió de tenir cura → dona o Fer retrocedir la mort – guarir → curar → homes La primera tasca, de la qual podem dir que som hereves les infermeres i ha estat tradicionalment atribuïda a la dona. Fer retrocedir la mort s’ha relacionat, tradicionalment amb els homes. Primer per la funció que tenien aquests fora de casa (caçadors, pescadors, guerrers…) i, en segon lloc, per qüestions metafísiques, el bé i el mal. “TENIR CURA NO SIGNIFICA DONAR UN TRACTAMENT” Les 4 etapes de la història de la infermeria descrita per Collière (1993), corresponen als diferents períodes de l'evolució sociocultural en el món i amb les quatre condicions diferents de la cura: Domèstica o Primeres societats primitives. o Les cures anaven encaminades a les necessitats bàsiques (higiene, alimentació,...). o La dona és l’encarregada del manteniment de la vida enfront de les condicions adverses del medi, feien les cures dins de la llar. Els homes eren els encarregats de sortir a caçar. o Es comencen a distribuir les feines per sexe. o Les dones assumeixen rols relacionats amb la maternitat i la lactància. Vocacional o Origen en el pensament cristià. o El concepte de salut-malaltia té un valor religiós. o Assistència més espiritual que física. Tècnica o Es desenvolupa la ciència mèdica. o Existeix una lluita contra la malaltia. o El “saber” mèdic s’enfoca a la persona com a persona malalta. o Les persones encarregades de les cures són “els auxiliars el metge”. o Infermeria perd la seca identitat Professional o La infermeria es consolida com a disciplina i com a professió. o S’amplia el concepte de salut. o Es potencia la promoció de la salut. o Integració a la universitat. o Desenvolupament dels models d’infermeria. Models que justifiquen perquè s’actua d’una manera. 1 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer 0. LA CURA DELS MALALTS EN ELS POBLES PRIMITIUS. ELEMENTS RELLEVANTS Cura o ajuda és un terme que apareix des dels inicis de les civilitzacions. Salut – malaltia s’interpreta com a intervenció sobrenatural, considerant aquesta com un premi o un càstig de les conductes humanes. Per tractar les malalties es combinen els sabers naturals amb rituals de tipus espiritual. L’atenció de les persones malaltes és responsabilitat d’una figura a la qual se li dona poders divins. La dona és l’encarregada de les cures, fent front a les condicions adverses del medi. Podien fer rituals per assegurar, promoure i garantir la vida (utilització de l’aigua per fer higienes, pells per fer abrics, plantes com a olis, etc.). És feien les cures bàsiques. 1. LA PREHISTÒRIA La prehistòria es divideix en: Paleolític o La població està agrupada en tribus com a mecanisme de protecció. o Es dedicaven a la caça. o Utilitzaven pells d’animals per abrigar-se, fer cordes,... o L’aigua per la higiene, les plantes,... o La dona aprèn l’efecte de les plantes medicinals, utilitzen les mans per cuidar, donar calor,... o Van descobrir el foc de manera natura pels fenòmens meteorològics i posteriorment amb pals i canyes. o Adoraven els elements de la naturalesa. o El final de les glaciacions va suposar el final. L’aparició del foc en aquesta època va implicar poder cuidar, escalfar els aliments per millorar les seves condicions, allargar la vida, “auyentar” als animals,... Mesolític o Va començar al final de la glaciació. o Viure de manera sedentària. o Van aparèixer animals més petits (porc senglar, cabres). o Etapa de transició a l’home nòmada. o Va a aparèixer “l’home sapiens” que va perfeccionar la tècnica de caça, es van elaborar arcs amb fletxes amb puntes de pedra, ossos o fusta. o Essencialment, són caçadors, però coneixen l’agricultura, la ceràmica,... o Van conèixer l’apicultura, font per aconseguir mel i alimentar-se, a més de curar. Neolític o Etapa caracteritzada pel pas d’una comunitat depredadora a una productora. o Revolució neolítica de de l’orient pròxim fins a la resta del mon. o Van passar de ser nòmades i caçadors a sedentari i agricultors. o Societat sedentària i apareixen els primers poblats de cases de tova. o Es van establir al costat de riu o grans llacs (terres més fèrtils). Neolític (edat nova de la pedra) o Comencen a fer aliments que poden guardar o Primers animals domèstics, per menjar i per ajudar a les feines diàries 2 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer o Van començar a ser agricultors i ramaders o Apareix el comerç o Perfeccionen l’utillatge amb el poliment de la pedra Edat dels metalls o Descobreixen la capacitat de modelar els materials i que aquests siguin mes resistents o Va innovar amb: ▪ Arada ajudava a conrear la terra ▪ Carro i la roda per facilitar el transport ▪ Dics i canals per l’aigua 1.1 CONSIDERACIONS SOBRE LA SALUT I LA MALALTIA Paleopatologia: és la disciplina que investiga l’evolució de la malaltia al llarg de la historia i com les societats s’han anat adaptant als canvis del seu entorn. Es possible que les primeres idees sobre els tractaments i les cures poguessin sorgir de l’observació dels animals: o Llepar les ferides o Menjar herbes com a laxants o Ficaven les ferides a l’aigua per disminuir la inflamació Tot i això, no saben curar i no es troben solucions a totes les malalties i s’ha de buscar altres factors causals. La historia de la infermeria en la prehistòria és limitada a causa de la falta de registres escrits i evidencia directa. Encara que no existeixen registres detallats, es creu que els rols de cura i sanació estaven basats en: Intuïció: observació, es fixaven en el que feien els animals, com per exemple submergir les ferides inflamades a l’aigua, llepar-se les ferides. Empírica: com a producte de l’experiència. 1.2 L'ANIMISME Es comença a parlar del bé i el mal, el que es bo i el que és dolent per permetre que continues la vida. Apareix la idea de l’animisme. És una creença espiritual que atribueix vida i, per tant, un esperit, a tots els objectes a més a més dels éssers humans. Aquest esperit pot ser bo o dolent. D’aquesta manera, intentaven donar una explicació a totes les malalties i fenòmens que no entenien. La causa de la malaltia s’atribuïa a esperits dolents, en conseqüència, la curació anava dirigida a l’expulsió del cos (cos és la morada hostil pels esperitis dolents). Les poblacions depenien en gran manera del seu entorn natural per a la seva supervivència. Amb la recol·lecció de plantes medicinals i l’aplicació de mètodes rudimentaris tractaven ferides i malalties. Els coneixements sobre les propietats curatives d’unes certes plantes i recursos naturals probablement es transmetien de generació en generació. S’han pogut identificar quadres de gigantisme / nanisme i fractures de crani i altres que s’han vist que estaven curades. 3 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer Els procediments utilitzats: Cops al cos: possible origen dels massatges Elaboració de pocions repugnants per expulsar els esperitis, via intestinal i/o oral (laxants o herbes emètiques) Trepanacions: foraden el cap per expulsar els esperits que estaven aquí ubicats Aplicació de calor, utilització de foc, instruments candents i cataplasmes per cremar els esperits dolents Banys d’aigua freda, transpiració forçada (saunes), dejú, males olors i sorolls bestials per expulsar els esperits dolents. La dona cuidadora – dona sàvia, era l’encarregada de satisfer les necessitats de manteniment de la vida, la salut i el benestar del grup. Això està relacionat per exemple, amb el part i totes les cures relacionades com l’alletament, i les cures perinatals, la fertilitat i això es vincula amb la cura de les persones ferides i malaltes. També tenien la funció del manteniment del campament... Feien cures bàsiques: Us de l’aigua per la higiene Pells per abrics Plantes per l’alimentació A mesura que les cures es van complicant comencen a sorgir els “ESPECIALISTES”, homes i dones escollits que s’havien sortit d’una malaltia, lesió́ greu o haver viscut una experiència mística. Donada la consideració́ sobrenatural de la malaltia van aparèixer els XAMANS o BRUIXOTS de les tribus. Habitualment eren membres de la tribu i es mantenien allunyats del poblat. Se suposava que tenien poders SOBRENATURALS. Posteriorment, van aparèixer les cerimònies de tipus religiós i aquestes passen a mans dels SACERDOTS, que actuaven com a mediadors entre les forces bones o dolentes (metge-sacerdot). En aquesta etapa s'entremesclen els rituals màgics, els coneixements intuïtius i les cures domèstiques. EXAMEN: Algunes de les pràctiques guaridores que es feien servir durant la prehistòria. Qui realitzava les activitats de tenir cura? Qui realitzava les activitats de guarir? Que és l’animisme Vinculació de l’acte de tenir cura i de guarir segons el sexe. 4 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer 2. CIVILITZACIONS ANTIGUES Les civilitzacions es desenvolupen al costat dels grans rius Existeix convivència de la pràctica mèdica màgica, la pràctica empírica i la natural La pràctica del fet de guarir (fer que la persona recuperi la salut) té visibilitat social i majoritàriament realitzada per homes La pràctica del tenir cura te invisibilitat social No existeixen referències escrites del fet del tenir cura com a pràctica social (àmbit domèstic – àmbit privat). El principi bàsic en el qual es basaven les religions i mitologies de les civilitzacions antigues era l’adoració de la natura respecte a l’origen de la malaltia Les civilitzacions antigues pensaven que la MALALTIA sorgia a conseqüència de transgredir les lleis que marcaven els DEUS. Es creia que els esperits dolents provocaven la malaltia en introduir-se dins del cos de la persona 2.1 CIVILITZACIÓ EGÍPCIA Les fonts de la història de l’assistència a la salut egípcia han sobreviscut als papirs. Els dos més importants (porten el nom dels descobridors) són: PAPIR D’EBERS (1550 a. de C.) constitueix el llibre de medicina més antic del món. En aquest es descriuen malalties conegudes amb la seva simptomatologia. PAPIR DE SMITH (1500 a. de C.) principalment tracta de cura de ferides, tècniques d’embenaments, reducció de fractures, sutures.. En aquests papirs destaquen especialment tres aspectes: la RELIGIÓ, la MÀGIA i la DESCRIPCIÓ DE MALALTIES I TRACTAMENTS. 2.1.1 CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDICINA I LA PRÀCTICA DE LES CURES El poble egipci, com la resta de civilitzacions antigues, creia que la salut i la malaltia eren un designi dels deus, atorgant un caràcter sobrenatural. Per tant, existeixen dos tipus de medicina: basada en la màgia i interpretació dels somnis i empírica basada en remeis naturals (plantes). Es va desenvolupar molt l’astrologia, hi havia la creença de la influença dels astres en el destí, i per tant, en la malaltia. La creença de la continuïtat de la vida després de la mort, va determinar el desenvolupament de l’art d’embalsamar. A través dels embalsaments s’aconsegueixen conèixer en profunditat els diferents òrgans i es van descriure més de 250 malalties a través de l’observació. IMHOTEP: PRIMER METGE DE LA HISTÒRIA Va arribar a tenir un alt nivell de salut publica i higiene: Existeix un cos d’inspectors sanitaris. Sistema de clavegueres adequat, subministrament d’aigua, inspecció, d’escorxadors,... Molta cura de la higiene personal (circumcisió), dels aliments, se’ls atribueix la invenció del pa i la cervesa. 5 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer Existia una triada de deus que controlava els assumptes, tant materials com espirituals: Isis, mare de la terra i deessa de la fertilitat, auxiliava a les persones malaltes a través dels somnis. Osiris: déu del sol o la llum, rendia judici sobre les ànimes dels morts (preocupació per la vida després de la mort). Horus: va aprendre de la seva mare Isis, l’art de la medicina. 2.1.2 RESPONSABILITAT DE LES CURES Els historiadors no han pogut trobar indicis de l’existència d’hospitals. Pel que se sap, els malalts anaven als temples a on el metge o sacerdot aplicava els seus coneixements (existien molts temples, ja que hi havia un gran nombre de divinitats). En una civilització tan ben organitzada i estructurada es feia difícil pensar que no hi hagués infermeres, però en l’àmbit de documentació no s’ha trobat cap referència. La dona egípcia tenia una bona posició a la societat i el seu rol estava ben considerat, per la qual cosa se suposa que elles assumien les cures dels familiars. 2.2 CIVILITZACIÓ MESOPOTÀMICA Paral·lelament a la civilització egípcia i a la seva hegemonia, en un altre lloc, entre els rius Tigris i Eufrates, una evolució semblant s’estava produint. Aquest lloc es coneix actualment com Iraq. Originàriament, s’anomenava Mesopotàmia (paraula grega que significa entre dos rius). Finalment, aquestes terres van ser conquerides pels babilònics i van passar a formar part de l’imperi babilònic. Van deixar registrats els seus sabers en taules d’argila, on informaven de les seves practiques guaridores. 2.2.1 CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDICINA I LA PRÀCTICA DE LES CURES Les malalties eren causades per l’ira dels déus, la transgressió de les lleis era castigada per la ira dels déus i els esperits malignes amb la malaltia. La persona malalta també era tindria aïllament social per ser un individu en pecat. Hi ha la creença que la humanitat vivia en un estat de salut i felicitat, en un paradís amb 8 fruits, entre els quals hi havia un prohibit (càssia). Eren matemàtics i astrònoms molt bons, la interpretació astrològica es va relacionar molt estretament amb fenòmens fisiològics (van confeccionar horòscops). Es descriuen diferents símptomes agrupats en tres cavitats corporals: o Cap: fragilitat, picor i mal olor del cabell (sarna), otàlgia i cefalea, epistaxis (sagnat nasal), odontàlgies,... o Tòrax: tos, esput, dispnea, opressió toràcica (tuberculosi). o Abdomen: foc a l’estómac (pirosi), diarrees, còlics, icterícia. La lluita de la malaltia era responsabilitat dels metges – sacerdots, homes cultes que vivien als temples. El tenir cura de la persona malalt recau sobre la dona. La pràctica de la medicina es pot dividir en dues aèries bàsiques: o La cirurgia, coneixien els taponaments nasals, extracció de cataractes, transfusions de sang. o La medicina, més lligada a l’àmbit màgic. Confeccionaven fórmules per expulsar els dimonis, esperits malignes. 6 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer La pràctica mèdica i quirúrgica estava regulada al codi l’hammurabi (1900 a.C). determinava: o Aspectes socials que protegien a les classes socials menys afavorides. o Honoraris mèdics o Mutes per equivocacions mèdiques o Compensacions als afectats Es parla de les pràctiques de les cures com una ocupació independent i sembla que era realitzada per servents o esclaus. I també apareixen mestresses de cria, parteres o cuidadores de nens. No hi ha constància que existeixen institucions especifiques per les cures. 2.3 CIVILITZACIÓ HEBREA Algunes tribus semites nòmades es van traslladar en direcció a Palestina. Aquests es van anomenar Hebreus per la població autòctona a la qual acabarien per dominar. Els hebreus ja estaven ben instal·lats a Palestina quan Hammurabi regnava a babilònia (aproximadament 1955 a.C). 2.3.1 CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDICINA I LA PRÀCTICA DE LES CURES Els hebreus eren monoteistes. Condemnaven les pràctiques màgiques i supersticioses. Tot el poder sobre la vida i la mort està en mans de Jehovà. La malaltia és causada pels pecats propis. La religió i la medicina estaven convidades i la responsabilitat de la salut publica era dels sacerdots – metges. Gran part dels coneixement venen gafets dels egipcis. No hi ha referències concretes de qui tenia la responsabilitat de les cures ni a l’antic testament ni al Talmud. No hi ha gaire importància de les parteres durant el part. La visita als malalts és característica important de la vida quotidiana i a la vegada és una obligació. 2.3.2 LLEI MOSAICA Moisès, hebreu d’adopció egipci, va imposar al seu poble un conjunt de lleis que tenia gran contingut higienista, amb l’objectiu de millorar la conservació de la raça (poble escollit). Entre els mètodes per la prevenció de la malaltia figurava la higiene personal, la neteja, el descans, etc. S’elaboren lleis per les dones durant la menstruació, embaràs i part. Llei de declaració de malalties contagioses, van ser els primers a fer servir el concepte de contagi i en la instauració de mesures de notificació i aïllament per prevenir-lo. Apliquen la quarantena. Creuen en el contagi de persona a persona. Els xenodoquis eren uns albergs pel peregrins on es cuidaven també a les persones que es posaven malaltes. Posteriorment van passar a ser els hospitals. D’altra banda, les llevadores eres molt reconegudes en aquella època i tenien un gran prestigi social. Dèbora va ser la primera llevadora de la historia i tot i que no hi ha registres de les infermeres, els malalts es cuidaven a casa. 2.4 CIVILITZACIÓ ÍNDIA Es creu que és la civilització més avançada (2500-1500 a.C) que va aparèixer als peus de la serralada de l’Himàlaia. Van arribar a desenvolupar grans ciutats i una cultura molt avançada. Van desenvolupar un sorprenent sistema d’higiene publica, existència de desaigües, pous, quartos de bany, banys públics i col·lectors de deixalles. Socialment, es van caracteritzar per l’existència de “castes”(classes socials), cosa que provoca 7 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer desigualtats per color i pell, per riquesa, etc. Al voltant del 536 a.C neix Buda al Nepal: Siddharta Guatama fundador del budisme. 2.4.1 CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDICINA I LA PRÀCTICA DE LES CURES Va tenir una concepció de la malaltia i salut influenciada per dos sistemes filosòfics: o Brahamanisme: posteriorment l’hinduisme. o Budisme: molt similars, però el budisme va significar una certa reacció a la rigidesa dogmàtica del brahamanisme. La informació que ens arriba del guarir i del tenir cura és a partir de llibres sagrats o vedes. La prevenció de les malalties es considerava com assumpte de primera importància i la cura del cos era un deure religiós. La cirurgia estava més desenvolupada que en altres cultures antigues: extirpació de tumors, amputacions, recuperació d’hèrnies, cesàries, llavis leporins, etc. o Descripció de 125 instruments quirúrgics o Utilització de drogues per hipnosi i per anestesiar o Gran importància a la neteja i embenat de ferides Tenien un bon sistema d’higiene pública (clavegueram, pous, bany, col·lectors d’escombraries...). Van descriure moltes malalties com poden ser la tuberculosi, febre tifoidal, hepatitis, colera diabetis mellitus... Millor la prevenció que la guarició (curació): pràctica de vacunacions, es feien unes 15 escarificacions amb agulla a la part superior del braç de la persona a immunitzar i després aquesta zona es recobria amb cotó xop a la matèria contaminada. Tenen coneixement sobre patologies on la causa de la malaltia podia ser impuresa dels líquids o humors corporals. La concepció holística del budisme, que entre altres principis promovia el tracte humanitari, va afavorir el desenvolupament d’institucions socials en les qual es recollien persones malaltes, considerats els primers hospitals de la història de la medicina estatal. La base per a la curació de les malalties estava formada pel metge, pacient, els fàrmac i l’ajudant del metge. Els metges havien de tenir una autorització real per poder exercir la medicina, seguint un procés similar a una llicenciatura. Els ajudants dels metges eren infermers i havien de tenir coneixement per la preparació, combinació i administració dels fàrmac. També havien de tenir alts principis morals, dedicació i puresa. Estaven sotmesos a les ordres mèdiques. La regulació de la pràctica venia determinat per les lleis de Manú, que eren similars a Llei mosaica o Codi d’Hammurabi. Van aparèixer dues figueres que eres dos metges, Susruta i Charaka que van descriure les funcions, actituds i qualitats de les infermeres: o Han de tenir bones maneres, hàbits d’higiene, units a la persona la qual han de cuidar, talant, habilitat, bondat, agradable al tracte, freda de ment, han de seguir estrictament als metges. Es van construir hospitals en els quals i havia estudiants de medicina que feien d’infermers mentre que rebien classes tant de teoria com pràctiques. 8 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer 2.5 CIVILITZACIÓ XINESA Els pobles de l’Antiga Xina es van assentar al nord-est de l’Índia procedents de l’Àsia Central cap al 3000 a.C, però la informació escrita que es disposa és del 1700 a.C. El govern xinès va rebre influència de tres sistemes religiosos: el taoisme, el confucianisme i el budisme. 2.5.1 CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDICINA I LA PRÀCTICA DE LES CURES La salut es considera com el resultat d’un estat d’harmonia o equilibri de l’esperit amb si mateix i amb l’univers. Equilibri del Yin-Yang (taoisme). La naturalesa està regida per una dualitat bàsica de la natura: o Yin: principi femení, negatiu, passiu, fos, dèbil,... o Yang: principi masculí, positiu, càlid, ple de vida... El desequilibri entre aquestes dues forces produïda la malaltia i també ho podien fer els esperitis dolents o forces animistes. La medicina xinesa es va centrar en la prevenció. Tenien coneixements sobre tècniques de dissecció, estudis del sistema circulatori, massatges, ús terapèutic dels banys, significat de la freqüència del pols i especialment l’acupuntura. Practicaven les vacunacions (verola) de manera més primitiva que a l’Índia. Els treballs de tres emperadors llegendaris van ser els fonaments de la medicina xinesa: o Fu hsi: s’atribuïa el Papua, on es combinen les línies del Yin i el Yang. o Shen Nung: emperador Roig, inici de l’acupuntura. o Huang-ti: emperador groc que parla de l’examen previ al diagnòstic (a la dona no se li feia exploració física): ▪ Mirar = observació ▪ Escoltar = auscultació ▪ Preguntar = anamnesi ▪ Sentir = palpació, exploraven el pols Pobre desenvolupament de la cirurgia, donada la creença que la mutilació perduraria a la vida posterior a la mort. No hi ha referència a l’existència de personal d’infermeria, però si va haver-hi segur que van ser homes, ja que segons la doctrina de confuci les dones eres inferiors A les creences xineses la cura dels membres de la família és una responsabilitat que es fa dins del si de la llar. Aixo pot ser la causa d’absència d’hospitals, tot i que hi ha constància de “sales de curació” que es localitzaven al costat del temples i que tenien les funcions de oració i recuperació de la salut. 2.5.2 CONFUCI. CONFUCIANISME Al principi les idees no eren ben acceptades, fins que els governants van descobrir que el que es deia doctrina els hi interessava força: Bona conducta en la vida Bon govern de l’estat La cura de les tradicions L’estudi i la meditació 9 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer 2.6 GRÈCIA CLASSICA El món clàssic fa referencia a la Grècia clàssica, bressol del pensament occidental (desenvolupament de la filosofia i pensament científic) i la roma antiga. Grècia constitueix una civilització que ve des de l’Egipte i la Fenícia, origen indoeuropeu. La història documentada de Grècia s’inicia amb la Època Homèrica o Era dels Herois. Fan servir la mitologia mitjançant els mites que expliquen els orígens i mots fenòmens i situacions de la vida. Dins de la medicina i les cures el mite més important va ser el mite d’Esculapi (asclepi), que diu que Esculapi era un mortal fill d’Apol·lo, el Déu del Sol, i d’una dona humana. Va ser elevat a la categoria del Déu per les seves habilitats i saviesa per curar: déu de la salut. El relat diu que Coronis, l’amant mortal d’Apol·lo va quedar embarassada i va ser assassinada pel Déu, per enamorar-se d’un mortal. Després de la seva mort li van treure del ventre a Asclepi i li van entregar a Quiron perquè el cries. Asclepi va tenir varies filles d’entre elles trobem a Higya, la deessa de la salut. Existeix una convivència entre la medicina màgica i religiosa amb la medicina més pràctica i natural. L’evolució del pensament grec va ser: Principis de la civilització: la malaltia com a càstig dels Déus. Època presocràtica (600 a.C): la malaltia com a transgressió de les lleis de la naturalesa. Al segle VI va haver-hi un auge a la medicina racional. Els metges-sacerdots que seguien o feien culte a Esculapi, feien una medicina amb remeis naturals (empírica) i sobrenaturals. Amb el temps els seguidors d’Esculapi es van dividir en dues branques, una estrictament mèdica (van donar lloc als metges laics) i altra purament oculta, màgica-religiosa. La civilització Grega va anar evolucionant, i als segles VI—IV a.C (edat d’or) s’intenta donar una explicació racional als diferents fenòmens a través de l’observació. Tales, Aristòtil vans ser personatges importants per la medicina. La institució de la medicina racional o científica s’atribueix Hipòcrates. Jurament hipocràtic: jurament que fan els metges quan terminen la carrera de bona conducta (mantenir la privacitat dels pacients, no fer jutges de valors, etc. 2.6.1 CONSIDERACIONS SOBRE LA SALUT I LA MALALTIA Les malalties que es donaven en el període clàssic eren similars a les actuals. Van predominar les epidèmies, nominades pestes. Consideraven la malaltia com un estat d’impuresa o un gran càstig per una infracció comesa, tot i que van ser els primers que van donar una raó natural a la malaltia. La filosofia estoica donava importància a prestar assistència a les persones malaltes sense tenir en compte la condició social, tot i que això no va ser aixi perquè depenia de la categoria dels ciutadans. 2.6.2 CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDICINA I LA PRÀCTICA DE LES CURES Les cures de salut van ser practicades per diferents grups: o Cirurgians: possibles precursors dels fisioterapeutes i els farmacèutics. o Metges tècnics: van aparèixer els primers tractats de medicina. Van començar a exercir la medicina educativa (promoció), eren metges gairebé sense contacte amb els malalts. El metges gecs donaven importància al que actualment és la Història Clínica. Van practicar les reduccions de luxacions i probablement l’ús de l’opi i la mandràgora com analgèsics. 10 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer Quan a la infermeria no existeix cap informació al concret i no s’inicia en el pensament racional, el cuidar era una tasca poc reconeguda. Hi ha referencia a dides, parteres i cuidadors de nens, feien els parts naturals, però les tasques pròpies d’infermeria devien estar fetes per la dona a les llars. o Una molt reconeguda va ser Agnodice, que es va tallar el cabell i vestida d’home per tal de poder fer els seus estudis de medicina. Els esclaus eren els ajudants del mèdics tècnics i realitzaven funcions cuidadores. Als escrits hipocràtics se cita l’assistent o servidors com el col·laborador mèdic i s’indica directius especifiques sobre l’aplicació de cataplasmes, compreses fredes, dietes liquides, banys calents, alimentació calenta, etc. 2.6.3 HIPÒCRATES DE COS Considerat el “pare de la medicina”. Va considerar que la malaltia no era obra dels esperits, sinó que es produeix a conseqüència de transgredir les lleis naturals. Se li atribueixen escrits que es poden considerar com el primer tractat de medicina “corpus hipocraticum” (72 llibres i al voltant de 59 tractats sobre patologia general, terapèutica, diagnòstic, ètica...). Per a ell, la pràctica de la higiene era un estil de vida, no una especialitat mèdica. Èticament va descriure el jurament hipocràtic. El mètode hipocràtic es basava en: 1. Observar-ho tot 2. Estudiar a la persona en lloc de la malaltia 3. Avaluació honesta 4. Ajudar a la naturalesa 2.6.4. SORÀ D’EFES Del 98 – 138 a.C. considerat el pare de la ginecologia i l’obstetrícia. Va escriure el primer llibre d’obstetrícia el primer manual per llevadores. Indicava les condicions que han de tenir: Haver estat mares (més fàcil per empatitzar i coneixements pel simple fet de fer-ho abans). Saber llegir i escriure Tenir nocions d’anatomia Conèixer les propietats de la llet materna Tenir memòria, salut mental, física, dits llargs i ungles curtes Ser pacients i optimistes. A més van crear temples que estaven dedicats a la promoció de la salut (temple d’higya) i atendre a persones amb malalties on feien pregaries, ofrenes o ingressar. 2.7 ROMA ANTIGA La medicina més avançada va estar gracies a la guerra i batalles on van crear similars a ambulàncies i camilles de transport. La llegenda situa el naixement de Roma l’any 753 a.C (relat de Virgili “La Eneida”, la llegenda de Ròmul i Remo). Els romans no van tenir religió, sistema mèdic, ni arts propis sinó que els van agafar dels pobles que anaven conquerint, sobretot de Grècia. Van tenir poca aportació pròpia a la medicina. L’imperi romà que va durar cinc segles, des de l’any 31 a.C fins al 476 d.C. L’única institució que va perdurar va ser l’església cristiana. 11 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer Abans de la conquesta de Grècia la medicina combinava les pràctiques populars, la màgia i la religió. Després del 200 a.C els metges grecs que varen ser fets esclaus va assumir el treball mèdic. Destaca Galeno, metge dels gladiadors, cosa que li va permetre d’adquirir força coneixements sobre cirurgia. Els seus escrits van tenir molta influencia fins l’edat mitjana. Es va inspirar en la obre de Hipòcrates. 2.7.1. CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDICINA I LA PRÀCTICA DE LES CURES Les aportacions pròpies dels romans més importants va ser en els treballs d’higiene publica. Alguns historiadors situen a Roma el naixement de la salut pública. Van construir grans obres d’enginyeria pública: o Sistema de clavegueres o Cementiris adequats o Banys públics i privats o Aqüeductes Les ciutats romanes eren potser les més netes de l’antiguitat. Van existir sanadors que no eren considerats metges, i que exercien les seves pràctiques en barberies, banys i teatres. Les cures les feien els grecs i les prescrivia el pater familiae que posteriorment pel siervus medicus (solia ser grec). Aquests van ensenyar la professió als romans. La pràctica de la medicina era considerada una pràctica d’esclaus, era una professió indigna. La posició mèdica es va consolidar al segle I a.C gràcies a Asclepíades de Prússia, Sorà d’Efes,... La medicina militar estava molt evolucionada, es donava un tracte excel·lent als soldats, es va crear un sistema d’ambulàncies i es van fundar els hospitals militars (valetudiriana), els hospitals de campanya. Quant a les cures probablement eren assumides pels esclaus (nosocomi) o per les dones de casa. La dona romana era molt independent i sortia molt fora de casa. Tot i que també hi ha referència a les cuidadores de nens i a les parteres. Aulo Ornelio Celso va descobrir dues solucions a adoptar en cas de manifestar-se una malaltia, segon l’orina. 2.7.2. LES DONES SÀVIES I L’ÀMBIT DOMÈSTIC DE LES CURES Des de l’antiguitat la medicina oficial s’ha anat desenvolupant bàsicament en mans dels homes (bruixols, sacerdots, metges-sacerdots i metges). Paral·lelament, tot i que no hi ha gaires referencies històriques, les dones portaven a terme activitats per la manteniment de la vida (cures d’infermeria). Durant les primeres civilitzacions, s’encarregaven de les cures dels nens, de la gent gran i eren parteres. Posteriorment, van anar ampliant els coneixements (plantes, massatges) i a la vegada van anar ampliant el seu àmbit d’actuació. La medicina oficial i els pocs metges de l’època tendien cada vegada més a atendre a gent de la classe mitjana- ata, per tant, els més desfavorits havien de buscar l’ajuda en les dones, dones sàvies. Inicialment, rebien el nom de dones sàvies i posteriorment bruixes, segons la inquisició. Les dones sàvies transmetien els seus coneixements i secreta de manera oral al llarg dels segles. Les activitats de cures que realitzaven aquestes dones s’organitzaven entorn de: El cos, lloc on s’expressava la vida, el temple de l’ànima. L’alimentació que ajudava a restaurar i fer ressorgir el cos. 12 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer EL COS, TEMPLE DE L’ÀNIMA El cos femení ha estat interpretat de maneres contradictòries: d’una banda, vist com una amenaça (impur, temptador, perillós), la qual cos es reflecteix en el tabús i segregacions durant els períodes menstruals. D’altra banda, aquest mateix cos ha estat considerat fràgil pel seu paper en la fertilitat, mereixent cures especials durant la pubertat, l’embaràs, el part i el naixement. Es creia que per a exercir rols com el de bruixa o llevadora, era essencial haver experimentat totes les etapes de la vida, incloent-hi la maternitat i la menopausa. Aquesta trajectòria assegurava una certa invulnerabilitat davant altres dones (a causa de la maduresa personal, l’experiència i el coneixement de les dificultats de la vida), a més de proporcionar una major disponibilitat. Les dones dedicades a la curació empraven una varietat de tècniques i pràctiques simbòliques que involucraven el seu propi cos i els seus sentits com a eines fonamentals. Pràctiques de neteja: els banys i la neteja de la llar són interpretats simbòlicament com a ritual de purificació. Exemples d’això inclouen el rentat de mant del sacerdot durant la missa cristiana, les ablucions prèvies a entrar en les mesquites, i la neteja del cos dels difunts. D’altra banda, l’acte del bany i la higiene del cos també involucren una sèrie d’estímuls per als sentits i el cos, com el tacte, el contacte amb l’aigua i l’ús de fragàncies. Totes aquestes activitats també poden considerar-se relacionades amb les cures de bellesa. En relació amb el sentit de l’olfacte: permet identificar unes certes malalties (com a insuficiència renal o cetones) i també pot detectar senyals que anuncien esdeveniments específics, com el moment del part. Quant al sentit del tacte: les pràctiques de massatge, que involucren tocar amb les mans, aplicar diferents pressions, pessics, friccions i estiraments, poden desencadenar reaccions que van des de respostes tèrmiques fins a sensacions de plaer o rebuig, relaxació, dilatació, tonicitat, entre altres. L’ALIMENTACIÓ La nutrició que contribueix a revitalitzar i rejovenir el cos. Mentre els homes s’ocupaven de la caça i la pesca, eren les dones els qui s’encarregaven de la recol·lecció i la preparació dels aliments d’aquesta manera, en elaborar sucs, conserves o en macerar les plantes, s’inicia l’exploració de les seves propietats i el descobriment dels seus efectes i formes d’aplicació. VALORACIÓ SOCIAL Les pràctiques de cura tradicionalment dutes a terme per les dones no distingeixen entre el que avui diem cura preventiva i curativa. L'únic propòsit era mantenir la vida, encara que entorn de les cures habituals i al descobriment de la utilitat de les plantes, es desenvolupen una sèrie de rituals que intenten assegurar l'harmonia dels elements essencials per a la vida amb pràctiques per a prevenir el mal i allunyar la mala sort. Aquesta és una de les característiques valorades per la societat en una dona sàvia: la seva capacitat per a prevenir i contrarestar el mal. Un altre valor social reconegut en les bruixes o dones sàvies és l'experiència basada en el seu propi cos, la qual cosa els atorga un estatus de maduresa i un punt crucial d'estabilitat. VALORACIÓ ECONÒMICA La valoració econòmica de les pràctiques de cura de la dona s'inscrivia en un sistema d'intercanvi i reciprocitat. Igual que altres activitats de la dona, com les tasques domèstiques i l'educació dels fills, les cures proporcionades per les dones eren considerats un valor d'ús (similar a les tasques domèstiques actuals) i una cosa inherent a la mateixa dona. Per tant, les dones no eren remunerades amb diners, sinó amb serveis o regals. 13 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer 3. ETAPA VOCACIONAL Compren des de l’inici del món cristià, l’edat mitjana, el món modern i el moment més fosc de la historia de la infermeria. La persona cuidadors tenia un gran sentiment de religiositat, caritat, submissió i obediència. L’art de cuidar era vocacional. 3.1 LA PRIMERA ERA CRISTIANA (0-500 D.C) Amb l’arribada del cristianisme, el concepte de salut-malaltia s’atribueix a la voluntat de Déu, designe de Déu. La malaltia era considerada com a obra del tot poderós, i qui la patia era vist com un triat per Déu. Les practiques de cura també vinculaven amb les creences inicials dels cristians i amb les normes establertes per les idees religioses. Les actituds que mostraven les persones dedicades a les cures, eren actituds relacionades amb els vots d’obediència i de submissió, actuar en el nom de Déu i romandre a l'Església. Apareix la figura de la dona cuidadora “dona consagrada”(Collière, 1993). Aquesta infermera inicial centrava la seva atenció a les persones malaltes en la paraula, en forma d’oració i en els consells morals. Durant l'etapa VOCACIONAL els coneixements teòrics eren nuls o mínims i els procediments emprats per tractar a les persones malaltes era molt simples. Els primers 5 segles de l'era cristiana van ser marcats pel moviment religiós i social que va facilitar el sorgiment de la infermeria organitzada. Des dels seus inicis, l'església va adoptar la cura dels malalts i els necessitats d'acord amb la doctrina cristiana: estimar a tots els éssers humans i alleujar el seu sofriment. La cura dels malalts i els afligits es va convertir en una responsabilitat compartida per homes i dones cristians. Les característiques son les següents: Tenir cura a càrrec de monjos i monges El cos és menyspreable. Les cures espirituals són prioritàries La paraula com a mitjà terapèutic El patiment redimeix els pecats Evitar la utilització del judici i discerniment 14 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer 3.1.1.PRIMERES PROTAGONISTES DEL CUIDAR DIACONISSES Febe i Olímpia van ser les primeres diaconisses. Diacona = servir, atendre Eren un grup de dones que formaven part de l’alta societat. Generalment solteres o viudes (no només son les que se li han mort el marit) d’edat madura. La seva tasca era donar auxili a les llars de les persones necessitades i proporcionaven diners, roba i cures. Primeres infermeres visitadores o viudes d’edat madura comunitàries. Apropaven l’església a les llars del pobres, podien oferir serveis eclesiàstics com podia ser “batejar”. MATRONES ROMANES Marcel·la, Fabiola i Paula van ser matrones romanes. Van aparèixer quan el cristianisme es va infiltrar entre les classes dominant romanes i les persones riques volien fer bones obres per demostrar que eren bons cristians. Eren un grup de dones romanes de clase alta que gaudien de llibertat social i econòmica. Tenien cura dels malalts i realitzaven altres activitats caritatives. Màxima importància als s IV i V. Realitzaven els parts a casa seva. VÍDUES Dones dedicades a l’assistència de malalts i pobres. No eren vídues com a tal, havien renunciat a contraure matrimoni. Era un càrrec de respecte, eren dones grans. Desenvolupen un paper molt important en la creació d’hospitals. VERGES Dones dedicades amb labors eclesiàstiques i exercici religioses més que a la caritat. Havien de ser verges Precursores de les monges actuals CURES INFERMERES Donar asil al foraster, vestir al nu, alimentar al famolenc. Visitar-lo, assistir-lo, sense fer referència a cuidar-lo. L’assistència a la salut té dos aspectes: o Activitats d’ajuda al malalt en les seves necessitats. o Activitats cristianes com a oportunitat de redempció. L’assistència tècnica-mèdica queda relegada. 15 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer 3.2. LES CURES A L’EDTA MITJANA: MONOPOLI DE LES ORDRES RELIGIOSES (500 -1500) Un període marcat per canvis significatius: un espectacular desenvolupament cultural impulsat per expedicions de viatgers, avanços en les arts i l’arquitectura, sorgiments de les universitats, naixement de l’islam. Aquesta època es divideix en dos períodes: Alta edat mitjana (època fosca):500-1000 Baixa edat mitjana:1000-1500 3.2.1. LES CURES DURANT L’ALTA EDAT MITJANA Durant aquest període destaquen: Consolidació del domini eclesiàstic. L’església es posiciona com a màxim organisme. Caos social: invasions bàrbares i deteriorament moral. Epidèmies i guerres. Desaparició de les ciutats, diners i el comerç... Hi ha un estancament de la ciència i la cultura, desaparició del comerç i la indústria. o Feudalisme: sistema de govern patriarcal que proporciona llar, aliment i protecció física. A canvi, treballaven la terra com a grangers i es convertien en soldats dels senyors en cas de guerra. o Monasticisme: sistema de vida on la finalitat es purificar l’ànima mitjançant la vida solitària, auto mortificació i auto negació amb una disciplina estricta. o Islamisme: cap a 570 neix Mahoma a la meca, funda una religió basada en l’acorà i el seu déu és Al·là. La Jihad (guerra santa) contribueix a la expansió de la Fe, per això els àrabs van conquerir la península. 3.2.1. TENIR CURA Un dels principis cristians que implicava la consideració igualitària cap als pobres, peregrins i malalts, sent un deure de l’església. L’església té més patrimoni que l’estat. Més exercici de sacerdots que de metges (medicina monàstica) El pecat es segueix considerant la causa de la malaltia. Apareix la infermeria monàstica, les monges portaven vel perquè era símbol d’humilitat, i es va substituir posteriorment per la còfia. 3.2.2. MÈTODES PER TRACTAR LES MALALTIES Principalment es feien servir remeis: Credencials, superstició misticisme i la fe religiosa. Empírics, hi havia barbers, cirurgians, matrones, “xarlatans”. Eren de fàcil accés Tècnics, eren escassos, pertanyien a l’elit i exercien exclusivament per les classes privilegiades. 3.2.3. ELS HOSPITALS MEDIEVALS Es creen els primers hospitals, els xenodoquis, que originàriament eren posades per donar allotjament als estrangers. Eren grans superfícies que tenien; hospitals, orfenat, posada.. Generalment creats amb els monestirs o catedrals, eren institucions eclesiàstiques i amb fins caritatius i misericordiós dels pobres. Tenien una zona d’infermeria que podria ser considerada el precursors de l’hospital pròpiament dit, també és van crear hospitals fora dels monestirs, els principals i més importants van ser: 16 a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-10645330 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.  Evolució de les cures i el pensament infermer Hôtel-Dieu de Lyon (542) Hôtel-Dieu de París (650) Hospital del santo spirito (717 ac) Els dos primers tenien fundació d’atenció als pobres, orfes... També eren considerats Cases de Caritat. L'últim només va ser fundat per l’atenció de persones malaltes. Es creen les primeres universitats (escola de Salern) on es dona la transició de la medicina monàstica a la medicina laica (passen a la medicina laica amb el protestantisme). 3.2.4. VALORS I CARACTERÍSTIQUES DE LA DONA CONSAGRADA Menyspreen tot allò sexual, es denigra la relació cos-esperit a favor de l’esperit, el cos fa de conèixer dolor i el patiment per poder accedir al cel. Feien un vot de castedat i dedicaven la seva vida a déu i les seves obres, vivien en convents de clausura. Van tenir un model de cures peculiar model de cures religiós. Eren dones riques, sovint de classe alta que s’oferien voluntàriament a actes de caritat, no necessitaven opinar, només obeir als monjos. 3.2.5. MODEL DE CURES RELIGIÓS El cos és menys preable, font de pecat, cal donar cures al cos perquè és el suport de les cures espirituals, les quals són prioritàries. El cos de qui cuida no es un vehicle de cures, és la seva ànima i la seva caritat. El discurs i les exhortacions substitueixen les cures que precisen contacte directe amb les mans, aquestes es delegen a personal subaltern. Abandonen les pràctiques d’higiene, s’incrementa el discurs, les recomanacions, els consells basats en valors morals i religiosos. Les cures van dirigides als cossos malalts com imatge de Crist patint la seva passió, no amb la finalitat de tornar a la vida, ja que cal patir per redimir els pecats. Les cures serveixen per redimir l’Ànima, la baixa condició dels malalts també és un medi de protecció per evitar caure en el pecat. S’ha de respectar absolutament i obeir al metge i a la jerarquia eclesiàstica, prodigar cures requereix una generositat excepcional que només pot tenir una dona de classe social elevada. Han de ser pobres, tant pel que fa als béns materials com als coneixements, han de portar una vida exemplar. El treball no és remunerat perquè el seu preu no és d’aquest món, a canvi de la dedicació rep veneració i estima. 3.2.6.IMPLICACIONS IDEOLÒGIQUES DE LA FILIACIÓ COVENTUAL El fet que les persones que tenen cura dels malalts en aquesta època estiguin principalment lligades amb l’església implica uns fets ideològics concrets. Servir: servir als malalts, pobres, metges i a la institució. Se la considera un instrument dòcil del metre, ha d’evitar qualsevol conflicte (no opina). Aquesta dona ajuda a la curació i nomes la seva presència tranquil·li