Apunts del Sistema Digestiu PDF

APARELL DIGESTIU: Funció: transformar substàncies complexes en simples per que la sang les absorbeixi i les distribueixi pel cos i defecació de matèria no aprofitable. Tub digestiu d’uns 10 metres a l’adult. Components: Tub digestiu. Glàndules digestives. TUB DIGESTIU:...

APARELL DIGESTIU: Funció: transformar substàncies complexes en simples per que la sang les absorbeixi i les distribueixi pel cos i defecació de matèria no aprofitable. Tub digestiu d’uns 10 metres a l’adult. Components: Tub digestiu. Glàndules digestives. TUB DIGESTIU: Boca (dents i llengua). Faringe. Esòfag. Estómac. Intestí prim. Intestí gruixut. GLÀNDULES DIGESTIVES: Glàndules salivals. Glàndules intestinals. Glàndules gàstriques. Pàncrees i vies biliars. Fetge. La digestió comença a la boca, on els aliments es masteguen i es barregen amb la saliva(amilasa i ptialina). Després, el bol alimentari baixa per l’esòfag fins arribar a l’estómac, on es barreja amb els sucs gàstrics i es converteix en una massa líquida anomenada quim. A l’intestí prim, el quim es mescla amb sucs intestinals, sucs pancreàtics i bilis, convertint-se en nutrients que s’absorbeixen per la sang. Finalment, a l’intestí gruixut es reabsorbeix l’aigua, minerals i vitamines, i les restes no dirigides s’expulsen per l’anus. CAVITAT ORAL: Formada per la llengua, dents i glàndules salivals. DENTS: 32 a l’adult. Incisius (tallen). Canins (esgarrapen). Molars (molen). Premolars (molen). Les dents de llet surten del 6 mesos als 12 anys. Les dents permanents surten als 6 anys. GLÀNDULES SALIVALS: Generen saliva -> amilada i ptialina -> inicien la digestió. Glàndules MAJORS: − Sublingual: secreció sero-mucosa, bilateral. − Submaxil·lar: secreció sero-mucosa, bilateral. − Paròtida: secreció serosa, bilateral. Relació amb l’artèria caròtida, la vena jugular i el nervi facial. Glàndules MENORS: més petites. També contribueixen a la secreció salival. LLENGUA: Afavoreix el moviment de l’aliment i la barreja d’aquest amb la saliva. 1 FARINGE: Conducte compartir per l’aire i els aliments, amb una porció intracraneal i una posició cervical. Aquesta via comuna permet respirar per la boca si hi ha obstrucció nasal i facilita l’alimentació nasofaringe. DEGLUCIÓ: pas dels aliments de la boca a l’esòfag. Es realitza en tres passos: 1. Fase bucal: formació del bol alimentari (dents, llengua, paladar, músculs i glàndules salivals). 2. Fase faríngia: moviment dels músculs -> elevació del paladar, tancament de comunicació naso-faringe, tancament de la laringe amb l’epiglotis + moviment peristàltic. 3. Fase esofàgica: es relaxa el múscul cricofaringi permetent el pas del bolo alimentari a l’esòfag, on continuen els moviments peristàltics. ESÒFAG: Tub de 25 cm que connecta la faringe amb l’estómac. Comença a l’esfínter cricofaringi i acaba a l’esfínter diafragmàtic. Té un recorregut cervical, mediastinic i travessa el diafragma abans d’unir-se a l’estómac. Parets musculars -> dues capes de múscul llis (circular interna i longitudinal externa). A la part superior 1/3 combina múscul esquelètic i múscul llis, mentre que a la part inferior 2/3 només múscul llis. L'esòfag és una cavitat virtual amb llum tancada excepte pel bol alimentari. -> MOVIMENTS PERISTÀLTICS. ESTÓMAC: Òrgan en forma de J. 20-25 cm de longitud i 12 cm de diàmetre. Funció: digestió extrema d’aliments. Límits de l’estómac: Límit superior -> càrdies (esfínter). Càrdies i cos -> produeixen HCL per descompondre els aliments. Límit mitjà-> cos. Límit inferior -> antre. Antre -> secreta moc per protegir. L'estómac està revestit externament per peritoneu, que el fixa a la paret abdominal i als òrgans veïns. PERITONEU: Membrana que recobreix la paret abdominal i les vísceres de la cavitat abdominal. Es divideix en dues parts: Peritoneu parietal: recobreix les parets internes de la cavitat abdominal. Peritoneu visceral: recobreix òrgans. Funcions: Conté vasos i nervis que arriben a les vísceres. Entre les dues capes hi ha una petita quantitat de líquid peritoneal que facilita el lliscament. INTESTÍ PRIM: Tub de 6m -> des del pílor fins l’intestí gruixut (vàlvula ileo-cecal). Funció principal: absorció de nutrients. Es divideix en tres parts: Duodè. Jejú. Ilion. DUODÈ: Produeix secreció alcalina per neutralitzar els àcids de l’estómac. En la seva segona porció desenvoquen els ductes biliars, a nivell de l’ampolla de Vàter. 2  És continu amb el jejú-ilion. FETGE: Òrgan gran de 1500-1800 gr de color vermell-pardo i consistència tova. Es troba a la part superior de l’abdomen, ocupant l’hemiabdomen dret i part de l’esquerre. La cara convexa es troba sobre el diafragma i la cara visceral té el hili i la vesícula biliar. Funció: Metabòlica -> degrada, transforma i emmagatzema nutrients. Rep sang de l’intestí a través de la vena porta, que es barreja amb la sang de l’artèria hepàtica al parènquima hepàtic. Transforma fàrmacs i hormones, serveix com a reservori venós i com a òrgan hematopoètic durant la vida fetal. Sintetitza bilis, que s’emmagatzema la vesícula biliar i s’allibera a l’intestí prim (duodè) durant la digestió. Els càlculs biliars són dipòsits de bilis que es poden formar a la vesícula. PÀNCREES: Òrgan glandular envoltat per l’estómac, els intestins i altres òrgans. Funcions principals: Producció sucs pancreàtics (contenen enzims que ajuden en la digestió). Síntesi d’hormones. Entre aquestes hormones, la insulina redueix el sucre en sang després de menjar, mentre que el glucagó augmenta el sucre en s ang en cas de necessitat, com durant el dejuni. INTESTÍ GRUIXUT O CÒLON: Tub de 1,5m que constitueix la part final del sistema digestiu. Funcions principals: Reabsorció d’aigua, minerals i vitamines. Consolidació fecal. Síntesi de certes molècules (vitamines) per part de la microbiota bacteriana. Es divideix en sis porcions principals: 1. Cec. 2. Còlon ascendent o dret. 3. Còlon transvers. 4. Còlon descendent o esquerre. 5. Sigma. 6. Recte. APÈNDIX CECAL O VERMIFORME: És una formació unida al cec, de mucosa similar a l’intestí gruixut però amb abundants fol·licles limfoides. La seva longitud és variable (mitjana 5 cm). No se sap la funció. RECTE: Última porció del tub digestiu. És continua amb l’anus, que té revestiment cutani (línia pectínea). Té dos esfínters: Esfínter llis o intern de l’anus -> involuntari. Esfínter estriat o extern de l’anus -> voluntari. 3 PATOLOGIES DIGESTIVES: PANCREATITIS: Inflamació del pàncrees. Ocorre quan els enzims pancreàtics (ex. tripsina - dirigeixen el menjar) s’activen en el pàncrees i no a l’intestí prim. Tipus: Aguda: un sol atac i el pàncrees torna al seu estat normal. Si fos severa comprometria la vida del pacient. Crònica: dany permanent al pàncrees i a la seva funció. Causes: Aguda: Càlculs biliars, càncer, alcohol, lesions quirúrgiques, certs medicaments. Crònica: Aguda repetida, alcohol, genètica (mutacions al gen PRSS1). Símptomes: Aguda: Dolor abdominal superior, febre, vòmits, inflamació. Crònica: Dolor abdominal, diarrea, nàusees, femta greixosa, aprimament. Diagnòstic: Radiografia, analítiques, ecografia, colangiopancreatografia. Pronòstic: Proves de laboratori i imatge. Escales pronòstiques com Ranson, APACHE II, BISAP. Tractament: Dejuni, analgèsics, líquids intravenosos, intervenció quirúrgica en casos greus. Curiositats: Relació amb mutacions en el gen CFTR (fibrosi quística). CÀNCER DE CÒLON: Tumor originat al còlon o recte, sovint a partir de pòlips que poden convertir-se en càncer. Factor de risc: Sobrepès, mala alimentació, tabaquisme, diabetis, genètica (mutació gen APC). Símptomes: Canvi en hàbits intestinals, sagnat rectal, dolor abdominal, pèrdua de pes. Diagnòstic: Proves de femta, colonoscòpia, TC, sigmoidoscòpia flexible. Tractament: cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia, immunoteràpia, teràpia dirigida. Curiositats: El bacteri fusobacterium nucleatum pot estar implicat. Proves de cribratge amb femtes a Espanya (50-69 anys) cada 2 anys. CROHN: Malaltia crònica inflamatòria del tracte digestiu (de les mucoses) amb afectació discontinua. Factors de risc: Genètica, tabaquisme, factors ambientals. Símptomes: dolor abdominal, febre, fatiga, diarrea amb sang, malabsorció, restrenyiment. Complicacions: fístules, estenosi, abscessos perianals, obstrucció intestinal. Diagnòstic: Colonoscòpia: úlceres serpiginoses, patró en empredat. Radiologia: estenosi (signe de la corda). 4 Tractament: corticoides, aminosaliciliats, immunosupresors, dieta baixa en fibra i greixos. Curiositats: afecta principalment a persones blanques de 15-35 anys. Día mundial de Crohn 19 de maig. APARELL RESPIRATORI: Funcions principals: Ventilar l’organisme: − Incorporació de l’oxigen de l’aire i la seva transferència a l’aparell circulatori per tal que sigui conduït a totes les cèl·lules de l’organisme. − Eliminació d’alguns dels productes resultants de les activitats cel·lulars, com el diòxid de carboni. Funcions secundàries: Participar en la respiració externa (intercanvi de gasos entre els pulmons i el torrent sanguini). Participar en la respiració interna (intercanvi de gasos entre el torrent sanguini i els teixits del cos). L'aire respirat fa vibrar les cordes vocals i crea sons. Participar en el sentit de l’olfacte. ANATOMIA: Vies respiratòries altes i baixes. − Altes -> foses nasals, faringe i laringe. − Baixes -> tràquea i arbre bronquial. Pulmons: intercanvi de gasos. FOSES NASALS: Anatomia: les fosses nasals i els senos estan entapissats per: − Mucosa respiratòria o pituïtària vermella: cèl·lules ciliades i caliciformes secretores de moc. − Mucosa olfactiva o pituïtària: cèl·lules olfactives. Part superior de les fosses nasals. Fisiologia: Reté partícules de pols: protecció. − Mucosa molt vascularitzada: escalfa l’aire inspirat. − Cornets i meats: augmenten la superfície de contacte i creen corrent d’aire que facilita l’escalfament i la humidificació. FARINGE: És la segona porció de l’aparell respiratori (i forma part de l’aparell digestiu). Anatomia: Teixit epitelial estratificat. S'hi ubiquen les amígdales. Es divideix en: Rinofaringe o nasofaringe. Bucofaringe o orofaringe. Hipofaringe. Connecta amb l’esòfag i amb la laringe. Fisiologia: funció -> conductora d’aire. LARINGE: Anatomia: es localitza a continuació de la faringe, en localització antero-inferior i a l’alçada de les 4 darreres vèrtebres cervicals. Fisiologia: funcions: Conducció d’aire. Conté l’òrgan de la fonació -> cordes vocals. L'aproximació de les cordes vocals i el pas de l’aire les fan vibrar. 5 TRÀQUEA: Situada tot seguit de la laringe. Mesura al voltant de 13 cm de longitud a l’adult i el seu recorregut descendent és oblic cap enrere. Té dues porcions: Cervical. Toràcica. Anatomia: formada per 16-20 anells cartilaginosos (anells traqueals) incomplerts, entapissats per mucosa amb epiteli respiratori (prismàtic, pseudoestratificat i ciliat) i teixit conjuntiu. També conté glàndules mucoses i seroses. Cara posterior: múscul traqueal. Es bifurca (bronquis principals) a nivell de D4. Inervació: nervi vague. ARBRE BRONQUIAL: Bronquis principals: dret i esquerre. Són els dos tubs en que es divideix la tràquea. Cada bronqui es dirigeix a un pulmó. També mostren teixit cartilaginós que els manté oberts. Són anells cartilaginosos, entapissats per mucosa amb epiteli respiratori (prismàtic, pseudoprismàtic i ciliat) i teixit conjuntiu. Es dirigeixen a l’hili pulmonar, on es divideixen en bronquis lobars (un per a cada lòbul pulmonar). Els alvèols estan envoltats per capil·lars sanguinis. L'oxigen que arriba amb l’aire inspirat travessa la paret dels alvèols i dels capil·lars passant a la sang. Aquesta s’oxigena. El diòxid de carboni que portava la sang segueix el camí invers i s’expulsa als alvèols. Quan espirem, expulsem l’aire dels pulmons amb el diòxid de carboni. Lobulillo (conjunt) alvèol (individual). PULMONS: Òrgans parells responsables de l’oxigenació de la sang. Situats a la cavitat toràcica i separats pel mediastí. Pesen entre 40 0-600 gr en un adult, tenen un aspecte esponjós, consistència tova i un color rosat-lilaci. Anatomia: Capa externa convexa: adaptada a les costelles. Cara interna aplanada: conté l’hili pulmonar, punt d’entrada i sortida de vasos i bronquis. Base: recolzada sobre el múscul diafragma. Àpex pulmonar: localitzat a la part superior del tòrax, a la zona supraclavicular. Lòbuls: Pulmó dret: tres lòbuls (superior, mijtà i inferior). Pulmó esquerre: dos lòbuls (superior i inferior). PLEURA: Membrana de dues capes que envolta els pulmons i facilita la seva funció respiratòria. Capes: Pleura visceral: revestiment adherit al parènquima pulmonar. Pleura parietal: adherida a les parets toràciques (costelles, esternó, diafragma i columna vertebral). *Ambdues s’uneixen a l’hili pulmonar. 6 Espai pleural: espai virtual entre les capes amb una mínima quantitat de líquid pleural que permet el lliscament i cohesió entre elles duran t la respiració. Fixació: bandes fibroses uneixen la pleura a les vèrtebres C6-D1 i a la primera costella per estabilitzar-la. El seno cost-frènic és el replegament més important, situat a la zona més baixa de la pleura. Funció: participa en la mecànica respiratòria regulant les forces d’inspiració i espiració, els canvis de pressió i el flux aeri. VOLUMS PULMONARS: Es poden dividir en quatre categories, que sumades donen el volum màxim d’expansió dels pulmons: 1. Volum corrent (VC): − Quantitat d’aire que entra als pulmons amb cada inspiració o surt amb cada espiració en repòs. Aproximadament 500ml. 2. Volum de reserva inspiratòria (VRI): − Aire addicional inspirat durant una inspiració forçada. Aproximadament 3000ml. 3. Volum de reserva expiratòria (VRE): − Aire addicional expirat durant una espiració forçada. Aproximadament 1100ml. 4. Volum residual (VR): − Aire que queda als pulmons després d’una espiració forçada. Aproximadament 1200ml. Ventilació pulmonar normal -> aprox. 6l per minut, calculada com 500ml per respiració x 12 respiracions per minut. PATOLOGIES RESPITARÒRIES: FIBROSI QUÍSTICA PULMONAR: Definició: Malaltia hereditària, crònica i degenerativa. Afecta les glàndules secretores (gen defectuós CFTR). Obstrucció de conductes, infeccions i inflamacions recurrents. Simptomatologia: Respiratòria: − Congestió nasal, tos, pneumònies recurrents, dolor toràcic. − Fatiga i intolerància a l’exercici. General: − Problemes digestius, infertilitat, sabor salat de la pell. Diagnòstic: Proves: − Prova de la suor, genètiques, tamís neonatal. − Proves funcionals del gen CFTR, espirometria, TC pulmonar, cultiu de bacteris. Tractament pal·liatiu: 7  Antibioteràpia, fisioteràpia respiratòria. Nutrició amb enzims pancreàtics. Exercici físic per mantenir la condició física. MPOC (MALALTIA PULMONAR OBSTRUCTIVA CRÒNICA): Definició i causes: Malaltia crònica dels pulmons. Causes: tabaquisme, contaminació, factors genètics. Simptomatologia: Tos crònica amb esput, sibilàncies, fatiga. Infeccions pulmonars recurrents. Diagnòstic: Proves: − Espirometria, raigs X, TC pulmonar. − Gasometria per mesurar oxigen i CO2. Tractament: Medicaments: − Broncodilatadors, corticoesteroides, anticolinèrgics. Altres: − Rehabilitació pulmonar, oxigen teràpia. − Cirucia en casos greus. Pronòstic: Canvis cel·lulars: augment dde neutròfils, macròfags i limfòcits. Proliferació del múscul llis a les vies arèries. 3a causa de mort al món (90% associada al tabaquisme). 8  APARELL URINARI: Conjunt d’òrgans que tenen la funció de filtrar la sang per eliminar els residus i l’excés de líquid, formant l’orina. Funció: eliminar substàncies tòxiques i de desfet que produeix el cos i que recull la sang en el reu recorregut. Components: Ronyons. Urèters. Bufeta. Uretra. RONYONS: Són dos òrgans situats a la part posterior de l’abdomen, al costat de la columna vertebral. Reben aproximadament 1,2 litres de sang per minut. Funcions principals: Eliminar residus com la urea i la creatinina. Regular el balanç d’aigua, electròlits (sodi, potassi) i el pH sanguini. Unitat funcional -> NEFRONA (element bàsic que realitza la filtració). Filtració: Els ronyons filtren la sang per eliminar substàncies innecessàries com sal, aigua i urea, produint l’orina. Reabsorció: El cos reabsorbeix substàncies útils com la glucosa, aminoàcid i la major part de l’aigua per retornar-les al flux sanguini. Excreció: els residus restants es converteixen en orina, que es desplaça als urèters i es diposita a la bufeta. Quan la bufeta s’omple es produeix una senyal al cervell per desencadenar la micció. L'orina surt a través de la uretra. URÈTERS: Conductes que connecten els ronyons amb la bufeta urinària i s’encarreguen de transportat l’orina produïda pels ronyons fins a la bufeta per al seu emmagatzematge. Longitud: *Pot haver-hi petites diferències a causa de l’anatomia general del cos. Dones: 25cm. Homes: 30cm. BUFETA: Òrgan de forma esfèrica situat a la part inferior de l’abdomen, encarregat d’emmagatzemar l’orina fins la micció. Capacitat: entre 300 i 500ml, tot i que pot canviar en funció de la persona. Estructura: té parets musculars i un esfínter vesical (múscul circular a la base de la uretra) que manté la sortida tancada. Quan la bufeta s’omple, les parets s’estiren i envien senyals al cervell. Aquest activa els músculs de la bufeta per contraure’s i relaxa l’esfínter i la uretra, permetent la sortida de l’orina. URETRA: Conducte pel qual l’orina surt del cos durant la micció. Longitud: Homes: 18-20cm. Dones: 4-5cm. 9 *La uretra més curta en dones contribueix a una major propensió a infeccions del tracte urinari (ITU), ja que els bacteris poden arribar més fàcilment a la bufeta. Composició de l’orina: aigua (95%), sals minerals, urea, àcids orgànics, ions, vitamines i hormones. PATOLOGIES URINÀRIES: INFECCIONS DEL TRACTE URINARI (ITU): Molt comunes, especialment en les dones. Aquestes infeccions poden afectar qualsevol part del sistema urinari, incloent els r onyons, la bufeta, la uretra o els urèters. Símptomes: dolor o cremor en orinar, necessitat freqüent d’orinar, orina tèrbola o amb sang. Causa: generalment causades per bacteris com Escgrichia coli. CISTITIS: Inflamació de la bufeta urinària, sovint causada per una infecció bacteriana. Símptomes: molèsties o dolor en orinar, ganes freqüents d’orinar, orina tèrbola o amb sang. NEFRITIS (GLOMERULONEFRITIS): Inflamació dels glomèruls (les petites unitats de filtratge dels ronyons). Pot ser causada per infeccions, malalties autoimmunes o altres factors. Símptomes: retenció de líquids, pressió arterial alta, orina espumosa (per l’existència de proteïnes), fatiga. CÀLCULS RENALS (PEDRES AL RONYÓ): Dipòsits durs de minerals i sals que es formen als ronyons. Símptomes: dolor intens a l’esquena (sobretot quan les pedres es mouen), orina amb sang, necessitat freqüent d’orinar. Causa: deshidratació, dieta rica en sals o calci, predisposició genètica. INSUFICIÈNCIA RENAL AGUDA: Ocorre quan els ronyons deixen de funcionar de manera sobtada i temporal, podent ser causada per una malaltia o una lesió gre u. Símptomes: disminució de la producció d’orina, retenció de líquids, cansament, confusió. Causa: deshidratació severa, infeccions greus, bloqueig de les vies urinàries, ús de certs medicaments. INSUFICIÈNCIA RENAL CRÒNICA: Pèrdua progressiva i permanent de la funció renal al llarg del temps. Símptomes: fatiga, retenció de líquids, augment de la pressió arterial, pèrdua de pes. Causa: diabetis, hipertensió, malalties glomerulars cròniques, malalties renals poliquístiques. PROSTATITIS, INCONTINÈNCIA URINÀRIA I CÀNCER DE RONYÓ. 10  SISTEMA NERVIÓS SNC: És el centre d’integració i control del cos. Reb i interpreta estímuls (sentits) i elabora respostes. Inclou el cervell i la medul·la espinal. SNP: està compost per tots els nervis que es ramifiquen des de la medul·la espinal i s’estenen a totes les parts del cos. La funció del SN és transmetre senyals entre el cervell i la resta del cos, incloent els òrgans interns. Neurona: la més llarga del cos té un axó que pot mesurar fins a 1m, des de la base de la columna fins al peu. SISTEMA NERVIÓS CENTRAL: ENCÈFAL: Format per milers de milions de cèl·lules nervioses i protegit pel crani (ossos que formen el cap). Està compost per tres parts principals: Cervell. Cerebel. Tronc encefàlic. CERVELL: Pes aproximat de 1200 gr. Coloració gris-marronàcia. Consistència tova. Presenta fissures i circumval·lacions. Té dos hemisferis. Substància grisa: còrtex cerebral i nuclis de la base (somes neuronals). Substància blanca: interconnexions entre àrees cerebrals (axons). Funció: interpretació d’estímuls externs (sentits) i elaboració de respostes. El cervell és la part més gran de l’encèfal i controla el pensament, l’aprenentatge, la resolució de problemes, les emocions, la memòria, la parla, la lectura, l’escriptura i els moviment voluntaris. CEREBEL: Localització posteroinferior al cervell. Pes: 120 gr. Coloració gris-pardusca amb consistència tova. Constituït per dos hemisferis i el vermix cerebel·lós. − Substància grisa (externa i en nuclis interns). − Substància blanca (interna). Funció: coordina els moviments, controla la motricitat fina, l’equilibri i la postura. TRONC DE L’ENCÈFAL: Localització: estructura més posteroinferior de l’encèfal. És continua amb la medul·la espinal. Estructura/funció: Mesencèfal: control motor, la visió i l’audició, a més dels reflexos relacionats amb la visió i l’audició. Protuberància: ritme respiratori. Bulb raquidi: batec cardíac, ritme respiratori, pressió arterial, digestió i reflexos com el de la deglució, la tos i l'esternut. MENINGES: Membranes que revesteixen l’encèfal i la medul·la espinal. Format per tres capes: 11  Duramadre: més externa, adherida a l’os. Aracnoides: intermèdia. Piamadre: interna, adherida al cervell. Funció: Barrera hematoencefàlica, producció i eliminació del líquid cèfaloraquidi (LCR) -> El LCR circula per l’espai subaracnoïdal. MEDUL·LA ESPINAL: Estructura cilíndrica, blanquinosa de 45cm de longitud, ubicada a l’interior de la columna vertebral, que la protegeix. Funció: conduir impulsos nerviosos entre l’encèfal i els altes òrgans i teixits del cos. Arc de reflex espinal (reacció involuntària): 1. Receptor sensorial (neurona sensitiva). 2. Interneurona. 3. Neurona motora (estímul muscular). La medul·la espinal comença després del bulb raquidi i acaba a nivell de les últimes dues vèrtebres lumbars (en nens) i les d ues primeres vèrtebres lumbars (adults). Al final, es forma el “filum terminale” o cua de cavall. NERVIS ESPINALS: Els nervis espinals surten de la medul·la espinal. En total hi ha 31 parells de nervis espinals que es divideixen en plexes nerviosos. Funció: connectar el mitjà extern amb el sistema nerviós, detectant estímuls i responent a aquests. Parts de cada nervi espinal: Regió sensitiva: detecta els estímuls sensitius del mitjà extern. Regió motora: envia senyals als músculs (per generar moviment) o a les glàndules (per estimular la secreció). VASCULARITZACIÓ DE L’ENCÈFAL: L'encèfal rep sang de l’artèria caròtida interna i l’artèria vertebral. A la base de l’encèfal, aquestes artèries es connecten per formar el polígon de Willis. Del polígon de Willis s’originen les artèries cerebral anterior, cerebral mitjana i cerebral posterior. Aquestes es localitzen a l’espai subaracnoïdal i penetren a l’encèfal com petites arterioles. L'oclusió d’aquestes artèries pot causar accidents cervell-vasculars (ACV) isquèmics. SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC: Fa referència a les parts que estan fora del SNC (que no son l’encèfal ni la medul·la espinal). Ganglis nerviosos. Nervis. GANGLIS NERVIOSOS: Els ganglis nerviosos estan formats pels cossos neurones de les neurones que es troben fora del SNC. Tipus: Ganglis espinals: se situen al llarg de la medul·la espinal i són de tipus aferent (reben senyals del SNP i els envien al SNC). Ganglis vegetatius: es troben a prop de vísceres i són de tipus eferent (reben senyals del SNC i les transmeten al SNP). NERVIS: Els nervis estan formats pels axons de les neurones (encara que també hi ha dendrites) i estan protegits per teixit conjuntiu i adequadament irrigats. 12 Tipus: Nervis sensitius: formats per neurones sensitives que responen a estímuls físics transmesos a través dels sentits (llum, Tª, etc) i envien informació des dels receptors sensorials fins al SNC. Nervis motors: es componen de neurones motores i porten informació entre el SNC i els efectors (músculs, glàndules). PARELLS CRANEALS: Són dotze nervis originats dels hemisferis cerebrals i del tronc de l’encèfal que es denominen en números romans. Cadascun té una sortida per un orifici concret del crani. La seva lesió reflexa serveix per valorar patologies del SNC a l’exploració física. Aquests nervis van des del cervell fins a parts de la cara. NERVIS PERIFÈRICS: Van de la medul·la espinal fins als braços, mans, cames i peus. NERVIS AUTÒNOMS O VEGETATIUS: Sistema simpàtic: activador de l’organisme. Posa el cos en aleta -> augmenta la FC i obre les vies respiratòries per millorar l’oxigenació. Sistema parasimpàtic: relaxa l’organisme. Retorna al cos a un estat de tranquil·litat -> disminueix la FC i estimula els processos digestius. Van des de la medul·la espinal fins als òrgans: pulmons, cor, estómac, intestí, bufeta i òrgans sexuals. NERVIS CENTRALS. PATOLOGIES SNC: ICTUS (ACV): afectació vasos sanguinis del cervell. − Ictus isquèmic: obstrucció d’una artèria o arteriola per un coàgul. − Ictus hemorràgic: quan un vas sanguini es trenca donant lloc a extravasació de sang al parènquima cerebral. − Ictus transitori (AIT): alteració transitòria ISQUÈMIA. Si la causa persisteix i el teixit es necrosa -> INFART. INFART: Símptomes: Infart de miocardi: dolor toràcic, dificultat per respirar, sudoració excessiva, nàusees, marejos. Infart cerebral (ictus): pèrdua de força, dificultat per parlar, pèrdua de consciència, dificultat per caminar. Tractament: isquèmia: restaurar el flux sanguini amb anioplàstia, anticoagulants o cirugia. Infart: tractament d’emergència amb fàrmacs trombòtics, cirugia de bypass o stents. ATEROESCLEROSI: Patologia arterial que provoca l’enduriment de les parets dels vasos sanguinis a causa del dipòsit de lípids i cèl·lules subi ntimals, que produeixen un engrossiment i estrenyiment de la llum arterial. L'excés de colesterol a la sang pot acumular-se a les parets de les artèries, formant plaques que les poden estrenyir o obstruir. Si les plaques es trenquen, es pot formar un coàgul sanguini. Factors de risc: Hipertensió arterial. Alts nivells de colesterol. Tabaquisme. Obesitat. Sedentarisme. Envelliment. Coartació de l’aorta: És un estrenyiment de l'aorta que dificulta el pas de la sang cap al cos. Pot ser congènita i és més comuna en trastorns genètics com el síndrome de Turner. Afecta aproximadament el 5% de les malformacions cardíaques congènites, i es diagnostica més sovint en nens o adults menors de 40 anys. 18 Les persones amb coartació aòrtica poden també tenir aneurismes saculars (febleses a les parets dels vasos sanguinis), especi alment al cervell, augmentant el risc d'accident cerebrovascular. MALFORMACIONS CONGÈNITES CARDÍAQUES: DEFECTE DEL TABIQUE VENTRICULAR: És un defecte cardíac congènit que es produeix quan hi ha una obertura anormal a la paret que separa els ventricles dret i es querre. Aquest defecte pot estar associat a altres problemes cardíaques. En molts casos, els defectes petits es resolen de manera espontània. Si no és així, es poden obtenir bons resultats amb una reparació quirúrgica. PATOLOGIA VENOSA: VÀLVULES DE LES VARIUS: En una vena normal, les cúspides de les vàlvules es tanquen per evitar el flux retrògrad de la sang. Però en una variu, les c úspides no poden tancar-se degut a l'eixamplament anòmal de la vena, permetent que la sang circuli en sentit contrari. FISIOLOGIA I PATOLOGIA DEL BATEC: SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM: Centre regulador: tronc cerebral. Node sinoauricular: marcapassos fisiològic. Cèl·lules miocàrdiques especialitzades receptores i transmissores de l’impuls nerviós (elèctric). Node auriculoventricular: segon focus emissor de l’impuls elèctric. Fes de His: fibres que transporten l’impuls fins a l’àpex cardíac. ARRITMIES: Alteracions del ritme cardíac, amb batecs irregulars, massa ràpids, massa lents o que segueixen una via elèctrica anòmala EXTRASÍSTOLE: Batec addicional causat per una activació elèctrica anòmala a les aurícules. BLOQUEIG CARDÍAC O BLOQUEIG AURICOVENTRICULAR: Es produeix quan hi ha un retard en la conducció dels impulsos elèctrics entre les aurícules i els ventricles. PÈRDUA DE SANG: 19 La hemostàsia i la coagulació són processos essencials per aturar el flux sanguini després d'una lesió. La hemostàsia és una resposta ràpida per evitar la pèrdua excessiva de sang, amb tres fases: − Vasoconstricció. − Formació del tap plaquetari. − Coagulació. La coagulació, com a fase final de la hemostàsia, activa els factors de coagulació per formar un coàgul estable de fibrina, passant per tres fases: − Activació dels factors. − Conversió de protrombina a trombina. − Formació del coàgul de fibrina. L'hemofília és un trastorn de la coagulació de la sang, on la sang no coagula adequadament, causant sagnat excessiu després d 'una lesió o cirurgia i possibles sagnats interns. Hi ha dos tipus principals: Hemofília A (clàssica): causada per la manca o disminució del factor de coagulació 8. Hemofília B (malaltia de christmas): causada per la manca o disminució del factor de coagulació 9. HIPERTENSIÓ ARTERAL (HTA): La hipertensió arterial (HTA) o pressió arterial alta és una condició mèdica on la pressió arterial es manté constantment alt a. Es mesura en dos valors: Pressió sistòlica: quan el cor es contrau i bombeja la sang. Pressió diastòlica: quan el cor està en repòs entre batecs. Causes i factors de risc: Modificables: Dietes riques en sal, obesitat, falta d’exercici, consum excessiu d’alcohol, estrès crònic i tabaquisme. No modificables: Edat, història familiar, gènere i raça. Tractament: Canvis en l'estil de vida: Dieta, exercici, reducció d’estrès i evitar alcohol i tabac. Medicaments: Diürètics, inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina (IECA) i betabloquejadors. 20