Ensenyament i aprenentatge de la música, l'expressió plàstica i l'expressió corporal I PDF

ENSENYAMENT I APRENENTATGE DE LA MÚSICA, L'EXPRESSIÓ PLÀSTICA I L'EXPRESSIÓ CORPORAL I TEMA 1. L’EDUCACIÓ PSICOMOTRIU A L’ETAPA D’EDUCACIÓ INFANTIL 1.1. El cos i el moviment en les últimes lleis educatives Fins fa relativament poc, i actualment encara en ocasions, el c...

ENSENYAMENT I APRENENTATGE DE LA MÚSICA, L'EXPRESSIÓ PLÀSTICA I L'EXPRESSIÓ CORPORAL I TEMA 1. L’EDUCACIÓ PSICOMOTRIU A L’ETAPA D’EDUCACIÓ INFANTIL 1.1. El cos i el moviment en les últimes lleis educatives Fins fa relativament poc, i actualment encara en ocasions, el cos i el moviment a la institució escolar ocupaven un paper secundari en el procés educatiu de la persona. De vegades es té la idea que una cosa és aprendre i una altra de diferent, és moure’s, jugar, experimentar, etc. i això no és així: Hi ha una relació directa entre el coneixement i domini del propi cos i els aprenentatges escolars bàsics. La LOGSE dóna al cos i a tot el treball que se’n deriva, una valoració que no tenia. Va introduir canvis fonamentals que pretenien donar resposta a les necessitats i exigències del present i futur, com la inclusió de les edats de 0 a 3 anys (per primer cop a Europa) dins el sistema educatiu; la delimitació de l’educació obligatòria dels 6 als 16 anys; la reordenació del sistema educatiu en etapes: Educació Infantil, Educació Primària, Educació Secundària (l’ESO, el batxillerat i la formació professional de grau mitjà), la formació professional de grau superior i l’educació universitària, i la millora de la qualitat de l’ensenyança. Entre totes aquestes pretenien donar resposta adequada a les necessitats i les exigències socioculturals del present i del futur. En el context d’una reforma del sistema educatiu es regulen, per primer cop, els ensenyaments de la música i de la dansa, de l’art dramàtic i de les arts plàstiques i de disseny, atenent el creixent interès social que hi havia. La primera etapa del Sistema Educatiu que inaugura la LOGSE, l’Educació Infantil (0-6 anys), tot i que no és obligatòria, ressalta la importància d’aquests primers anys en el procés de construcció de la personalitat de l’infant. En aquesta etapa educativa, l’infant segueix un procés evolutiu que va: “De la dependència cap a l’autonomia, de la impulsivitat cap a la reflexió, de les respostes incondicionades cap a les respostes associades, reflexives i conscienciades”. Un dels propòsits de la llei és entendre l’educació del nen/a atenent totes les àrees d’aprenentatge. S’insisteix en que l’educació escolar ha d’ajudar l’alumne a aconseguir el desenvolupament de capacitats motrius, cognitives, afectives, d’equilibri personal, i d’inserció i integració social, necessàries per integrar-se en la societat i assegurar el progrés personal. Així, els continguts curriculars els organitza al voltant de tres àrees d’experiència: la descoberta d’un mateix, la descoberta de l’entorn natural i social i la de comunicació i llenguatge. L’actual llei, la LOE, pretén simplificar el panorama de les lleis educatives no universitàries anteriors per tal de fer-lo més clar i comprensible. Les bases psicopedagògiques en què es fonamenta el nou currículum són les mateixes en què s’inspirava la LOGSE: el constructivisme i la teoria de l’aprenentatge significatiu, però posant l’accent en el socioconstructivisme (Vigotsky) i destacant com a fonts d’aprenentatge el paper mediador del docent i el de la relació de l’infant amb els seus iguals. Aquest enfocament que inspira el currículum LOE, relega el constructivisme cognitiu més Piagetià que inspirava la LOGSE i que defensava un desenvolupament per etapes realitzat per un infant que aprèn en solitari interactuant amb el món físic. ↪ L'enfocament que inspira la LOE canvia el focus de l'aprenentatge individual i per etapes, basat en el constructivisme Piagetià (on l'infant aprèn sol i en funció de les seves pròpies etapes de maduració), cap a un enfocament més col·laboratiu, global i basat en competències. Així, el desenvolupament dels infants es veu com un procés més dinàmic, que involucra tant el món físic com les relacions socials, amb l'objectiu que els nens adquireixin un conjunt ampli de competències per afrontar situacions de la vida real, en un context de relació i interacció amb el seu entorn. La LOE ha posat l’accent en la construcció de les competències bàsiques en les etapes de primària i secundària obligatòria, de batxillerat i dels cicles formatius. En canvi, a l’Educació Infantil s’exclou el terme de competències i s’utilitza en el seu lloc el terme capacitats, per nomenar aquesta construcció progressiva dels aprenentatges dels educands al llarg de la vida escolar que els permetran incorporar-se amb èxit a la vida social i professional. Tot això perquè es concep a l’infant com un agent actiu i protagonista en el procés d’aprenentatge i d’aquesta manera, més enllà d’assistir i cobrir les necessitats dels infants, caldrà intervenir perquè es desenvolupin de manera integral i dotar-los de les capacitats claus pel seu desenvolupament competencial en cicles posteriors. Pel que fa als continguts, a la LOE continuen organitzant-se en tres àrees relacionades amb els tres àmbits d’experiència però dins la primera d’elles (descoberta d’un mateix) s’inclouen tots els continguts referits a la descoberta de l’altre, la qual cosa fa que l’agrupament de les àrees guanyi en coherència tant en relació amb la realitat basada en l’experiència de l’infant com en relació a les teories que interpreten el desenvolupament humà en les primeres edats. El fet de considerar en primer lloc els continguts referits al moviment, a la construcció de la pròpia identitat i a la relació amb els altres com fa la LOE, no deixa de ser un reconeixement del paper del cos com a lloc de trobada amb el món i de la seva funció en la construcció dels primers aprenentatges. Aquestes disposicions legals de referència són importants, però amb això no n’hi ha prou. Perquè el cos es consideri a l’escola d’una manera real i efectiva, cal modificar actituds individuals i col·lectives, no reproduir la idea que ha imperat durant tants anys de matèries de primera i de segona categoria, o dit d’altra manera, les importants i les “maries”. Cal també, propiciar amb una actitud oberta i flexible que cada nen/a aprengui a conèixer i a acceptar el seu cos amb les seves possibilitats i limitacions, afavorint al màxim el desenvolupament de les possibilitats. És difícil contemplar el desenvolupament cognitiu, afectiu i relacional sense tenir present la seva evolució en l’àmbit motor. L’acció motriu és el primer instrument de coneixement i d’expressió de l’infant i la base del desenvolupament de la intel·ligència. La conducta humana és el resultat de diversos components (afectius, motors, cognitius i socials). Per tant per a que qualsevol acció pugui realitzar-se de manera positiva cal necessàriament posar en joc totes les estructures o àmbits de la personalitat següents: ➔ Àmbit motor i psicomotor: moviments corporals, presa de consciència i control que ens permeten entrar en contacte amb el món. ➔ Àmbit socio-afectiu: relació entre persones, els vincles afectius i emocions... ➔ Àmbit cognitiu: relacionat amb els processos de pensament i llenguatge per representar la realitat i comunicar-la. La psicomotricitat atèn l’infant de 0 a 6/7 anys, partint de que l’ésser creix i es desenvolupa a partir de la interacció d’aquests àmbits. L’infant des del naixement fins aquestes edats té un pensament global, no és capaç de diferenciar l’acció del pensament. L’infant és tot acció, aprèn movent-se doncs encara no té adquirida la capacitat de descentrar-se. És per això que la psicomotricitat es treballa en aquesta franja d’edats. Les obres de H. Wallon mostren la importància del moviment en el desenvolupament psicològic de l’infant. En els primers anys de vida les experiències viscudes amb el cos i a través del cos i del moviment i les seves interaccions, són fonamentals per la construcció de la personalitat infantil i per l’adquisició de la pròpia identitat. L’autor argumenta que el moviment és una font inesgotable d’experiències, és origen del coneixement i dels afectes que, quan s’exterioritzen es converteixen en el primer llenguatge d’expressió de la persona. També considera que deslligar el moviment del coneixement i dels aspectes emocionals resulta difícil, tot i que durant molts anys s’ha considerat la persona més com un ésser que pensa i que sent més que com un ésser que actua, on l’activitat motora ha quedat en un segon terme. Cal tenir present el procés de desenvolupament que segueixen els infants, a l’hora de plantejar la intervenció en psicomotricitat, per tal de afavorir-lo de manera adequada segons les seves necessitats. El mestre/a ha de partir d’aquestes necessitats dels nens/es, de la seva expressivitat motriu i de la seva manera de comunicar-se amb els altres per tal d’acompanyar-los en aquest procés d’evolució i de desenvolupament global que va des de l’acció al pensament, i des de l’expressió a la comunicació que és la finalitat que es pretén amb l’educació psicomotriu. Per acabar, cal dir que la psicomotricitat no és una tècnica o pràctica al marge de l’educació de l’infant, és un context educatiu més dels que l’escola ofereix a l’infant, acuradament pensat i que li permet construir nous aprenentatges sobre sí mateix, sobre el altres, sobre la realitat física i social, a través de la interacció i la comunicació amb els altres. Utilitzant materials que faciliten la vivència del seu propi cos, de les seves possibilitats i límits en un entorn segur. Aquí s’hi duen a terme les relacions que l’infant estableix amb els companys, amb l’adult, amb els objectes, amb l’espai, amb el temps i amb sí mateix a través del cos que incideixen en l’educació integral. 2. Breu revisió històrica i concepte de psicomotricitat Ernest Dupré defineix per primer cop el 1907 el concepte de “psicomotricitat”. Hi ha una relació, un paral·lelisme existent entre desenvolupament motor i desenvolupament intel·lectual i ell posa en evidència les interferències del cos sobre el psiquisme i del psiquisme sobre el cos, sorgint la idea de l’ésser humà com a ésser global. ↪ Els trastorns motors i els trastorns cognitius podrien compartir algun tipus de factor comú, tot i que no tinguessin causes físiques identificables. És a dir, ambdós tipus de trastorns podien ser fruit d'un procés global de desenvolupament que afectava diverses àrees (motor i intel·lectual) d'una manera sincronitzada. Així doncs, la psicomotricitat té la intenció de superar aquesta dualitat que existia i dividia l’home en dos (cos i ànima) i expressar la totalitat de la persona. Wallon és considerat el pioner en psicomotricitat entesa com a camp científic. Considera “allò corporal” (consciència corporal i moviment) com la base d’afectivitat donat que el to muscular constitueix la trama, la base del moviment. Creu que el moviment és el denominador comú dels diferents camps sensorials i que l’evolució motriu està relacionada amb el descobriment de l’entorn. La visió psicoanalítica de Freud i altres posen de manifest la importància del cos per al desenvolupament psicoafectiu de l’infant i que el cos representa els desitjos i necessitats de l’inconscient. Ajuriaguerra partint de Wallon i el psicoanàlisi, com la funció tònica com a base de l’acció corporal i de relació amb l’altre o el diàleg tònic mare-fill com a base de la comunicació, va afirmar que els símptomes corporals permeten arribar a l’origen del problema. Piaget descriu la relació entre el desenvolupament cognitiu i l’activitat motriu. Considera que a partir de l’activitat corporal l’infant construeix i elabora els esquemes de pensament: esquemes d'acció i esquemes de representació. A partir d’aquesta perspectiva històrica, la psicomotricitat és una disciplina relativament nova i molts autors situen l’origen a França. En el camp de l’educació destaquen Picq i Vayer, Le Boulch, Lapierre i Aucouturier. L’educador no només ha d’observar i acompanyar l’infant per afavorir el desenvolupament psicomotor, també ha de fer el mateix amb el desenvolupament emocional i amb l’evolució que fan els alumnes en aquest espai de construcció de coneixement. Ha de partir de les necessitats dels infants, la seva expressivitat motriu i la seva manera de comunicar i a partir d'aquí decidim de quina manera com acompanyar-los. Per tant, la psicomotricitat és una disciplina multidisciplinària que comporta l’estudi de l’infant de manera global, des d’una perspectiva indissoluble entre el cos i la psique, entre el moviment i les funcions psíquiques, entre la motricitat i els aspectes cognitius i emocionals. Hem de tenir en compte que els infants a la sala de psicomotricitat, no només mouen el seu cos i la seva ment sinó que també experimenten estats emocionals. L’activitat motriu i tot allò que aquesta mobilitza (sentiments, emocions…) fa d’aquesta sala un context molt propici per poder intervenir tenint en compte aquest desenvolupament global. 3. Què és la psicomotricitat? La psicomotricitat es pot entendre de dues maneres: una és instrumental, centrada en un diagnòstic psicomotriu que analitza aspectes com l’equilibri i la coordinació. Aquest mètode és analític, separant les parts d’un tot; busca identificar dèficits en el desenvolupament del nen/a enfocant-se en exercicis programats per millorar o exercitar habilitats específiques que li manquen, amb una actitud educadora directiva. El nen/a realitza una sèrie d’exercicis que han estat programats abans d’iniciar la sessió. El cos és el centre per conèixer el món. L’educador no precisa d’una formació específica. L’estructura de la sessió és fixa. Autors com Picq, Vayer i Jean Le Boulch han estat pioners en aquest enfocament. L’altra manera és més vivencial, tenint en compte els aspectes motrius però també les emocions i la relació i la comunicació. Aquest mètode prioritza el desig i el moviment espontani dels nens, fomentant la llibertat i la no directivitat per part de l’adult. Es parteix de les capacitats positives dels infants i, si cal reeducar, s’evita treballar directament sobre els símptomes. En aquest cas, l’educador/a necessita una formació. André Lapierre (Psicomotricitat Relacional) i Bernard Aucouturier (Pràctica Psicomotriu) han arribat a la creació de dues pràctiques, cada una amb la seva especificitat, però sostingudes per un eix teòric comú. ↪ A partir d’aquí han anat sorgint diversos autors que n’han parlat i configurat teories relacionades. Per tant, definicions de psicomotricitat n’hi ha moltes, però totes la presenten com un concepte integrador i global que a través del moviment unifica allò motriu i allò psíquic. “Disciplina que estudia la motricitat humana en la seva naturalesa dinàmica i significativa i les seves funcions adaptativa, relacional, expressiva, comunicativa i integradora”. “Utilització de l’activitat corporal per afavorir el desenvolupament harmònic dels diferents aspectes de la personalitat infantil”. “Una pràctica educativa, preventiva o d’ajuda que a través de la vivència del cos, el moviment i l’acció i la seva posterior representació, actua sobre la globalitat de l’infant per tal que aprengui a conèixe’s relacionar-se amb l’entorn”. “Basada en la psicologia evolutiva i pedagogia activa, pretén assolir la globalitat del nen i facilitat les seves relacions amb el món exterior”. 4. Àmbits d’intervenció psicomotriu Hi ha diferents nivells d’intervenció en la psicomotricitat segons el camp d'actuació i a qui vagi adreçada. - Berruezo (1999) → diferència entre educació i teràpia i les seves seqüències: ↪ Psicomotricista → professional que s'ocupa, amb els recursos específics derivats de la seva formació, de fer un abordatge a la persona des de la mediació corporal i el moviment. La seva intervenció va dirigida tant a persones sanes com a persones amb trastorns, limitacions o discapacitat. El treball pot ser individual o grupal, en qualitat de professional lliure o integrat en institucions educatives o sociosanitàries. - Competències segons els nivells d’intervenció: Educatiu: S'adreça a nens/es dins el marc de l'escola ordinària. Pretén facilitar la maduració psicomotriu dels nens/es en el marc curricular del sistema educatiu. Es treballa amb tot el grup-classe. Els professionals d'aquest àmbit solen ser mestres. Preventiu: La seva finalitat és la detecció i prevenció de trastorns psicomotors o emocionals en poblacions de risc o en etapes concretes de la vida (infància, adolescència, embaràs, gent gran). Els professionals poden ser de diferents àmbits: educatiu (mestres, EAP), dels serveis socials (treballadors  socials, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, pedagogs)... Reeducatiu: S'adreça a persones afectades per trastorns psicomotors del desenvolupament. Es treballa en grups reduits fora del marc de l’escola ordinària. Els professionals poden ser del camp de la salut (fisioterapeutes) o dels serveis socials (treballadors socials, psicòlegs, pedagogs...). Terapèutic: Trastorns psicomotors associats a alteracions emocionals i trastorns de la personalitat. Tractament individual i a través de la via corporal. Professionals del camp de la salut (metges, psiquiatres, fisioterapeutes, psicòlegs...). En els últims dos (reeducació i terapèutic) → intervenció realitzada per un especialista amb una formació específica en determinades tècniques de mediació corporal. 5. L’educació psicomotriu El nostre context → l’escolar. La nostra psicomotricitat té un plantejament eclèctic amb la intenció principal d’acompanyar a l’infant en el seu procés de desenvolupament global i harmònic. Aquest es basa en l’Educació Vivenciada (Lapierre i Aucouturier) i la Pràctica Psicomotriu (Aucouturier) i també s’integren aportacions d’altres autors. A més de tenir en compte el currículum i principis generals de l’Educació Infantil. Els principis generals del Currículum d’Educació Infantil són compartits per l’Educació Psicomotriu: ❖ Globalitat i globalització de l’ensenyament. Destaca la importància de potenciar i afavorir totes les capacitats que integren la persona: cognitiva, afectiva, motriu i social. Mentre l’infant realitza aquestes activitats de manera lúdica descobreix, pensa, aplica coneixements, experimenta, s’emociona, es relaciona, resol conflictes... ❖ Aprenentatge significatiu. Tota intervenció educativa ha de procurar aprenentatges significatius: l’educació psicomotriu és un procés actiu, dinàmic i ple d’interaccions de la realitat física i social. Les propostes d’intervenció tenen en compte aquest principi perquè parteixen dels interessos, necessitats i motivacions dels infants, s’utilitzen uns materials amb gran potencial significatiu amb què els infants poden experimentar, manipular, transformar i perquè afavoreixen situacions educatives que permeten integrar els aprenentatges nous amb els que l’infant ja té adquirits. ❖ Individualització. Adaptar les estratègies educatives a les característiques individuals de cadascú i respectar la diversitat. L’educació psicomotriu parteix de les competències i de la valoració dels aspectes positius de cada infant, té en compte les seves limitacions ajudant-lo a superar-les i respectant el ritme i nivell d’aprenentatge de cadascú. ❖ Metodologia activa i lúdica. Joc → activitat natural en els infants, amb una gran importància educativa, instrument privilegiat d’aprenentatge, permet a l’infant posar en pràctica les seves capacitats. Aquest serà constructiu sempre que l’infant vagi descobrint propietats i relacions a través de l’acció i experimentació. L’educació psicomotriu des d’un plantejament lúdic potencia l’experimentació de les vivències espontànies amb el propi cos, entorn, espai i temps. Per tant les pràctiques educatives a proposar han de respectar la forma de ser i estar, els interessos de l’infant i el grup i afavorir la creativitat del nen/a a partir de l’activitat espontània i lúdica, respectant la seva expressivitat psicomotriu i ajudant a l’infant a fer el seu itinerari de desenvolupament. L’educació psicomotriu es preocupa del progrés global dels infants a partir de les vivències corporals que li faciliten el desenvolupament de les capacitats sensoriomotrius, perceptives, comunicatives i expressives gràcies a la interacció activa cos-entorn. ↪ La seva finalitat → ajudar a l'infant a: ➔ Descobrir, experimentar vivències i conèixer el seu propi cos. ➔ Experimentar la vivència del plaer del moviment mitjançant l’activitat motriu espontània. ➔ Desenvolupar, consolidar i perfeccionar els diferents desplaçaments, girs, salts, equilibris, així com la motricitat fina. ➔ Afavorir la comunicació i la socialització. ➔ Augmentar la capacitat creativa. ➔ Iniciar-se en l’orientació i organització espacial a partir dels propis desplaçaments i de les relacions amb els objectes. ➔ Iniciar-se en l’estructuració temporal a partir de l’estratègia de les fases successives de la sessió. ➔ Sentir-se més segur emocionalment, com a conseqüència de conèixer les seves capacitats i els seus límits. ➔ Representar l’acció motriu, sentiments, vivències i emocions que han viscut durant la primera part de la sessió per afavorir el distanciament, reflexió i interiorització d’aquests. ➔ Preparar les capacitats necessàries per als aprenentatges escolars bàsics. (Motricitat fina per escriure, coordinació visual per llegir i escriure, desenvolupament emocional i social per els treballs en grup, autoconfiança...). Aspectes fonamentals en l’educació psicomotriu ❖ Activitat espontània: La psicomotricitat una proposta basada en l’espontaneitat i el desig de l’infant. El moviment lliure afavoreix l’autonomia. L’infant té sentiment de competència. Suposa un adult amb actitud no intervencionista. ❖ Vivència: Activitat motriu i sensorial, orientada a la l’experimentació del propi cos i de les seves capacitats i de l’entorn. Ha de ser significativa, gratificant, carregada d’afectivitat, plaer i imaginació. Vivència = acció + experimentació + afectivitat (Mendiara) La consciència es construeix en la vivència. Aquesta és fonamental per arribar a lo racional (aprenentatges escolars) i a lo relacional (interacció amb l’entorn físic i social). ❖ Expressivitat motriu: La manera única, original i individual de ser, d’estar a l’espai, com a conseqüència del funcionament psíquic de l’infant. És l’expressió de la nostra història més profunda. Podem dir, que és la suma de totes les sensacions i sentiments relatius al cos → experiència subjectiva del cos. 6. Línies d’intervenció psicomotriu - En l’àmbit educatiu, Ballesteros (1982) proposa dues línies de treball diferenciades: ➔ Línia normativa o instrumental (a) ➔ Línia dinàmica o relacional (b). - Viscarro i Camps (2001). Tot i així, creiem necessari incloure una nova visió, la tendència mixta (c), que engloba estudis i propostes metodològiques realitzades per diferents autors i que per les característiques dels seus plantejaments no queden reflectits en les mencionades (normativa i dinàmica). Aquesta tercera línia neix fruit de l’aplicació pràctica de la línia dinàmica al context escolar. Línia normativa o instrumental (dirigida) ★ Picq i Vayer, Le Boulch, Rossel... - Dualistes (cos i psique)→ Nen/a: conjunt format per diferents àrees i dividit en departaments. ↪ Les considera com seccions independents. - Diagnòstic psicomotor previ per refer les diferents etapes del desenvolupament psicomotor del nen. - Parteixen també dels aprenentatges escolars. - Educació en funció de les necessitats de l’infant. - Focus en la dificultat, en el dèficit del nen/a amb l’objectiu d’ajudar a superar-los. - Cos → centre, instrument, mitjà per conèixer. - Globalitat, recalcant l’adaptabilitat a l’espai i temps mitjançant nocions bàsiques. ↪ Treballa les parts per separat (com el cos, la psique, la lateralitat, l'equilibri, la coordinació, etc.) amb la finalitat d'aconseguir una integració global. - L’actitud de l’educador → directiva. No té en compte desig de l’infant. - Treballen de manera analítica i parcel·lada, separant les parts del tot. - Sessions amb una estructura fixa. - Programació centrada en el component de l’esquema corporal. Línia dinàmica o relacional (vivencial) ★ Lapierre i Aucouturier - Globalitat del nen → tracta el cos i el moviment, especialment la seva dimensió afectiva. ↪ Cos, emoció, cognició i moviment estan interconnectats i es consideren com un tot que no es pot dividir de manera rígida. - Objectius → afavorir la comunicació, la creativitat i el pensament operatori. - Focus associat a les nocions de llibertat en l’infant i de no directivitat per part de l’educador. - Expressivitat psicomotriu → Nen/a treu tot allò que reté. - L’actitud de l’educador → disponibilitat, permissiva, amb capacitat d’empatia tònica i d’observació.  - Parteix de l’activitat motriu espontània de l’infant, respectant el seu desig i les seves necessitats (competències, limitacions). - Parteixen de la vivència, de l’experimentació i de les experiències prèvies del nen/a per passar després als aspectes més abstractes (representació). - Parteixen de les capacitats, del que el nen sap fer, del que té de positiu. - ́Aportació central → En el nen existeix allò que es veu i allò que no es veu (inconscient). - S’afavoreix la relació amb l’altre. - L’estructura de la sessió és molt flexible, en funció de les necessitats dels infants i de l’evolució de les activitats. - Objectius clars per part de l’educador. Línia mixta ★ Blázquez y Ortega, M. Antón, P.P. Berruezo, García Núñez... - Cos → instrument adaptat al medi. - Objectiu → promoure el desenvolupament integral de l’infant mitjançant l’acció corporal. - Globalitat → oposició al dualisme psique/soma. - Metodologia integrada en el disseny curricular. - Importància de la percepció vinculada al moviment. - Prioritza la pròpia experimentació i la relació amb els altres. - L’actitud de l’educador → semidirectiva. - Continguts treballats a partir d’unitats globalitzades, centres d’interès… - Estructura de la sessió en funció del plantejament de l’autor: ❖ De l’activitat espontània cap a activitats més elaborades i codificades. ❖ Activitat guiada individual, en petit grup, activitat d’experimentació i representació. ↪ Combina diferents tipus d'activitats o estructures dins d'una sessió, adaptant-se a les necessitats i les etapes del desenvolupament dels nens, profitant tant la seva llibertat d'expressió com l'aprenentatge estructurat i guiat per a objectius més específics. La psicomotricitat a l’Estat espanyol - A Espanya, els inicis de la psicomotricitat s’han de situar a la dècada dels 70. Va tenir una forta influència de l’escola francesa i va arribar per diferents vies: ➔ Editorial: Traducció de les obres d’autors francesos més coneguts que desperten interès. ➔ Formació: Cursos i seminaris, sovint impartits pels mateixos autors. ➔ Celebració del primer Congrés Internacional de Psicomotricitat (Madrid, 1980). - La psicomotricitat es va anar expandint lentament en l’àmbit educatiu i suposa un instrument de canvi a les escoles. A més d’aplicar metodologies proposades pels autors esmentats, van apareixent les primeres publicacions d’autors espanyols com: M. Antón (1979), Fernández Iriarte(1980), P. Òdena (1980), Ramos (1979) entre altres. Totes elles reflecteixen la influència francesa. - Però l’empenta inicial i d’interès que va tenir la psicomotricitat als anys 80 es va anar estancant. La disparitat d’enfocaments i de línies de treball en l’oferta formativa, van provocar malentesos i fins i tot rivalitat, entre els psicomotricistes amb diferent formació. Una divisió entre professionals on en lloc de veure els punts comuns, es van ressaltar les diferències. I si, a això, hi afegim la dificultat de delimitació en l’àmbit de treball amb altres professionals, podem entendre l’estancament de la psicomotricitat gairebé fins a finals del segle XX. - En els últims anys s’han produït esdeveniments importants per al desenvolupament de la psicomotricitat. ↪ Fòrum Europeu de Psicomotricitat (Malburg, 1995) → Es va redactar una definició comuna i consensuada de psicomotricitat. → Va dinamitzar l’interès d’unitat a molts països. - A Espanya es crea el 1998 la Federació d’Associacions de Psicomotricistes de l’estat espanyol (FAPee), integrada per 5 associacions professionals de psicomotricistes i representant d’Espanya en el Fòrum Europeu de Psicomotricitat. ↪ Objectiu → Promoure el coneixement de la professió. → Vetllar per la formació de a psicomotricitat que capaciti per a l’exercici professional. → Difusió i defensa de la psicomotricitat i psicomotricistes. ↪ V Congrés Europeu de Psicomotricitat (Barcelona, 2013) → organitzat per la FAPee i coorganitzat per les universitats catalanes.  TEMA 3. METODOLOGIA D'INTERVENCIÓ PSICOMOTRIU 3.1. L’educació psicomotriu - Nosaltres ens centrarem en el context escolar. - Plantejament que té com a punt de referencia l’Educació Vivencial i la Pràctica Psicomotriu i la integració d’aportacions d’altres autors i el Currículum d’Educació Infantil. - Recordem que l’educació psicomotriu atén l’infant (0-6/7anys) en la seva totalitat partint d’una concepció d'ésser global que creix i es desenvolupa a partir de la interacció de les tres dimensions: afectiva-cognitiva-motriu. Dimensions que evolucionen mitjançant l’estreta relació de l’una amb l’altra, essent predominantment la motriu l’origen d’aquest lligam. - Podem dir que si hi ha una inhibició del moviment corporal, els processos de desenvolupament afectiu i intel·lectual poden quedar afectats i viceversa. 3.2. Objectius de l’educació psicomotriu - Educació psicomotriu → Manera de portar a terme en un espai determinat (sala) i en un moment concret (horari establert), amb uns objectes i unes persones (nens i educadors/es), una activitat dinàmica basada en el cos i les seves accions per assolir uns objectius. ↪ L'objectiu general és afavorir el desenvolupament global i harmònic del nen/a. Concretament: ➔ Acompanyar-los en el camí de la comunicació i expressió. ➔ Facilitar la sortida del pensament màgic per evolucionar cap a un pensament més significatiu i més operatiu. ➔ Donar sentit a les accions dels infants com a resultat de les emocions, conflictes, desitjos i necessitats. ➔ Possibilitar que el nen i la nena puguin viure els diferents continguts per poder- los interioritzar i facilitar-ne el seu aprenentatge significatiu. ➔ Facilitar la coherència pedagògica, de tal manera que les activitats en les sessions de psicomotricitat preparin, completin i consolidin els aprenentatges que l'infant ha d'assolir al llarg del curs. ➔ Potenciar els aspectes socials de la relació en un ambient d'activitat lúdica. ➔ Afavorir la vivència i la interiorització dels valors. 3.3. Metodologia d’intervenció en educació psicomotriu Per assolir aquests objectius es requereixen un context idoni, un marc d’actuació i unes estratègies d’intervenció definides que impliquen una manera de ser i una manera de fer. Els fonaments principals qui guien la intervenció són els següents apartats: La sala de psicomotricitat - Espai de relació, experimentació i joc privilegiat que agrada molt als infants ja que poden expressar-se tal com son. Permet a l’infant el joc sensoriomotor, el joc simbòlic i la representació, a partir dels quals l’infant podrà investir emocionalment l’espai i els seus objectes i li permetrà adquirir i representar la realitat espaciotemporal. - L’adult crea un espai ple d’estímuls que permet a l’infant viure una situació de joc on experimenti totes les seves capacitats. Que vagi adquirint el coneixement, domini i acceptació del propi cos; distingir-se de la resta de persones que l’envolten, i que vagi guanyant autonomia en les rutines i activitats quotidianes. - Ha de ser un lloc de plaer pel nen/a on els seus desitjos i competències es puguin realitzar, crea itineraris que sorgeixen d’aquestes necessitats, i que les coses que hi passen siguin significatives. Estructura de la sessió de psicomotricitat - Cal garantir un recorregut espai-temporal que garanteixi la progressió de l’infant al llarg de la sessió. De l’acció a la representació. - Aquest recorregut consta de 4 fases: 1. Fase d’acollida. Els infants es descalcen i s’asseuen al lloc indicat. Es passa a l’acollida (rituals → estables i proporcionen seguretat): saludar-se, recordar normes de la sala (seguretat, conducta, relació) i segons l’edat dels infants també es poden fer preguntes quant a la col·locació del material, activitats i jocs que poden fer. El cos es prepara per al moviment. 2. Fase d’activitat motriu i joc: centrada en el cos. Major part del temps. Comencem amb una activitat motriu bastant impulsiva amb accions motrius contínues i variades (mur de descàrrega). De manera espontània van als diferents racons que s'han preparat, segons el seu desig i la seva capacitat. ↪ Gran varietat de jocs, especialment sensoriomotors i simbòlics ↪ Gran diversitat de materials (tous/durs, grans/petits, rodons/plans...) ↪ Mirall per mirar-se, disfressar-nos... Hem d’aconseguir que l’infant passi de l’acció a la representació. Mai hem de deixar-nos cap part! Abans de passar al moment de relaxació, hem de recordar als infants que falten 5 o 10 minuts per acabar de jugar, que si volen anar a algun racó on encara no han anat, ara és el moment. Programar la mateixa sessió per a 2 setmanes seguides, perquè l’infant pugui jugar en algun espai on la setmana passada no va poder (segona oportunitat). 3. Fase de representació-reflexió. Important per a interioritzar els conceptes viscuts durant la sessió, a més d’exercitar la memòria, representació i conceptualització. Els infants parlen, el llenguatge verbal es transforma en instrument de representació relacional; o s’expressen mitjançant altres activitats expressives simbòliques: dibuixen, modelen, pinten, sobre aquestes vivències. 4. Fase de comiat. Moment de deixar la sala i acomiadar-nos per marcar el final de la sessió i poder donar pas a un altre lloc o activitat. Descripció de la sessió Característiques - La sala es prepara prèviament a l’arribada dels infants (sempre que sigui possible). - Es disposaran els espais i els materials en funció del projecte de la sessió, de les característiques del grup i de les possibilitats i capacitats dels nens i nenes. - Es procurarà que hi hagi alternança de llocs i materials durs i tous (que permetin el joc sensoriomotor amb totes les seves possibilitats): matalassos, espatlleres, bancs a diferents alçades per poder saltar, espatlleres per enfilar-se i saltar i altres materials. - Hi ha límits: pocs, clars i concrets. - El moviment i el joc és lliure. - Acull tots els interessos i capacitats de tots els infants. - Els temps són flexibles. Seguiment de l’estructura de la sessió En arribar els nens/es a la sala de psicomotricitat es descalcen i col·loquen les sabates al lloc corresponent, s’asseuen als bancs o al lloc indicat a terra (procurant que sempre sigui el mateix) i es passa a la fase d’acollida on ens saludem, recordem les normes de la sala i segons l’edat dels infants també es poden fer preguntes referents a la col·locació del material, les activitats i jocs que poden fer. S’inicia la fase d’activitat motriu i joc amb una activitat impulsiva, com pot ser tombar una torre o un mur de blocs d’escuma, o altres propostes semblants on els infants acompanyen l’acció amb crits i rialles de plaer (estripar paper d’alumini). Aquesta descàrrega tònica-emocional afavoreix la disponibilitat corporal i permet a l’infant reduir tensions proporcionant-li tranquil·litat i facilitant-li l’obertura cap a ocupacions més significatives de l’espai i objectes, cada vegada més riques i matisades. Seguidament, es distribueixen espontàniament pels diferents racons i circuits preparats, segons els seus interessos i capacitats. Experimenten sols, amb l’ajut del mestre o amb els companys. Si no ho fan, l’adult motiva i anima perquè explorin, fomentant l’aprenentatge a través del joc i el moviment. L’adult acompanyament el procés de manera voluntària, sense forçar-los. ↪ Aquestes són les condicions materials que permeten al nen/a de realitzar totes les experiències possibles amb el seu cos, i de viure amb plaer i seguretat una gran varietat d’activitats: saltar, fer tombarelles, rodar, enfilar-se, baixar, girar, córrer, fer equilibris, balancejar-se, arrossegar-se, rodolar, amb els diferents materials, tous i durs, fixes i mòbils, que s’han preparat anteriorment. ↪ Viu experiències que permeten integrar totes les parts del seu cos en una unitat. Aquest treball (accions, moviments, desplaçaments....) ajuda, facilita que l’infant es descobreixi a si mateix, accedeixi a la identitat corporal i a la seva afirmació com a persona. Evolutivament, el joc segueix un procés: va del joc més egocèntric amb una forta càrrega emocional (1r cicle, 0-3 anys aprox.) al joc més social regulat per unes normes convencionals, constituint un mitjà de relació, elaboració i cooperació amb els iguals (es fan acords, s’estableixen normes, es distribueixen papers i personatges, es construeixen espais comuns (2n cicle, 3-6 anys). L’itinerari pedagògic plantejat (fases) s’acostuma a respectar. Tots els infants comencen experimentant en la dimensió sensoriomotriu, on passen la major part del temps de 20-30 minuts, amb jocs simbòlics, de precisió o de construcció. En aquest mateix període s'introdueix una nova consigna (10 min): qui vulgui pot fer  servir altres materials: roba, cordes, cèrcols… No tots els infants es deixen involucrar en el joc simbòlic proposat, i alguns poden preferir continuar amb els jocs que jugaven abans d’aquesta. Un aspecte del que tenim molta cura dins la sala és la seguretat tant física com afectiva. Generalment oferim ajut, acompanyament en aquelles activitats que els suposen més dificultat, on s’hi troben insegurs, i el mestre respecte el ritme. Se sol acabar el treball corporal espontani amb un canvi d’estímul. Podem proposar una activitat de relaxació que permet descansar, baixar el to i distanciar-se d’allò viscut a la sessió i els prepara per les activitats de representació. Cap al final de la sessió, es proposa una activitat (fase de representació) on els infants poden reflexionar sobre el que han viscut corporalment durant la fase de joc i moviment, i expressar-ho a través de diferents formes de llenguatge (parlant, dibuixant, amb plastilina...). Aquest exercici els ajuda a interioritzar les seves accions i a prendre consciència d’allò que han fet, contribuint així a estructurar el seu pensament. ↪ Abans dels 3 anys aquestes activitats són molt senzilles i curtes. Com més edat tenen els nens/es, més temps necessitaran i dedicaran a la representació. ↪ En algunes escoles per motius organitzatius i horaris no és possible fer-la a la sala de psicomotricitat. Per això, atesa la importància d’aquest treball de “reflexió” per afavorir representació mental i la interiorització de tot allò que s’ha viscut, proposem que es faci a l’aula. Finalment, un cop feta l’activitat de representació proposada, van al lloc on tenen les sabates. Els ajudem, si cal, a posar-se les sabates o lligar-se els cordons, en funció de l’edat i de l’automatització de l’hàbit, mentre anem comentant amb ells alguns aspectes de les activitats i jocs realitzats i ens acomiadem. Aspectes metodològics i estratègies d’intervenció - L’enfocament metodològic emprat és flexible basat en una concepció constructivista de l’aprenentatge i per tant, es segueixen unes pautes d’actuació influenciades per uns principis d’intervenció educativa: ➔ Parteix del desenvolupament evolutiu de l’infant. ➔ S’esbrinen els coneixements previs de l’alumnat. ➔ S’utilitzen activitats analògiques i funcionals que ajudin l’infant a enllaçar els coneixements previs amb les noves informacions per aconseguir aprenentatges significatius. ➔ Parteix de la necessitat de moviment de l’infant i per tant, es planifiquen activitats lúdiques basades en el joc i tenint en compte un enfocament globalitzador. ➔ En aquest procés d’E/A s’actua d’acompanyant, de guia i de col·laborador. - Doncs, la metodologia és activa, basada en l’experimentació i l’observació. Una metodologia no directiva, però que en moments puntuals pot ser-ho, que parteix de la activitat motriu espontània de tot infant, és a dir, de les necessitats que té l’infant d’expressar-se, comunicar-se i actuar en el medi on viu. - El plantejament de la psicomotricitat, també, és un marc idoni per treballar valors i actituds, ja que potencia una educació que respecta la manera de ser i fer de cada infant. - Eix central de la proposta → treballar la globalització dels aprenentatges, a partir de: ➔ Valorar els aspectes positius i les capacitats (motrius, afectives, cognitives i socials) i acceptar també les limitacions. ➔ Partir de l'espontaneïtat, del desig de l’infant i de les capacitats ja assolides per arribar a l'aprenentatge significatiu. ➔ Respectar el ritme del nen/a. ➔ Respectar l'itinerari evolutiu que segueixen les conductes psicomotrius. ➔ Facilitar l'experimentació en tots els àmbits, especialment, motriu i afectiu en les situacions més diverses. ➔ Ajudar a verbalitzar les vivències, la qual cosa ajuda als infants a interioritzar les sensacions i estructurar el seu pensament. ➔ Delimitar el temps i l’espai. ➔ Modificar els procediments. ➔ Afavorir la creativitat. ➔ Articular les sessions en funció de: vivència → anàlisi → representació. ➔ Afavorir el desenvolupament la capacitat de valoració i la formació d’un sistema personal d’actituds i valors. Paper de l’educador - Fonamental pel desenvolupament de les sessions de psicomotricitat. Caracteritzada per: ➔ Símbol de llei. Cal donar unes normes suficients, breus i clares que els orientin, com tenir cura de no fer ni fer-se mal, respectar les construccions dels altres... És important que l’ambient a la sala de psicomotricitat sigui permissiu i no sigui culpabilitzador. ➔ Seguretat física i afectiva. Donar seguretat i confiança al nen/a a través de les nostres propostes, paraules, postura, ubicació i condicionament de la sala, i situant punts de referència estables per als nens/es. ↪ Hem vist que els ajuden a centrar-se, especialment en infants amb dificultats. L’ordre i la seguretat a la sala de psicomotricitat afavoreix l’organització dels espais, la col·locació dels materials, la seguretat física, i també, els diferents moments de la sessió (fases). ➔ Relació asimètrica o company simbòlic. Fer "com si" i observar les reaccions dels nens/es. L'adult no és un nen més, tot i participar activament en les seves activitats per facilitar-los la seva evolució, ha de tenir molt clar que la seva funció és acompanyar, però que està fora del joc del nen/a. ➔ Empatia tònica. Capacitat d'escolta i d'espera, de posar-se en el lloc del nen/a. Per Goleman, l’empatia significa captar i respondre als sentiments expressats de forma no verbal, és a dir, la capacitat de percebre com se sent una altra persona.  Aprendre a fer una lectura tònica i observar l’expressivitat motriu del nen/a per veure el seu moment evolutiu. Això ens porta a l’acceptació de les diferències, acceptar l’infant tal com es i no com ens agradaria que fos. Darrere d’una actitud agressiva o inhibida de l’infant → profund desig de comunicació i de benestar. Per això és important l’empatia que ajudarà a entendre’l i adequar les nostres intervencions. ➔ Disponibilitat. Presència física però també a nivell intel·lectual, afectiu i corporal: to, gest, mirada, veu. La disponibilitat de l’educador facilitarà que el nen/a se senti acollit, respectat i reconegut. L’adult constitueix un element mediador de comunicació i un referent necessari per a l’evolució personal del nen/a, sobretot en els infants amb dificultats. ➔ Marc de treball contenidor. Ser i construir un marc de referència clar i que pugui englobar i acollir les diferents propostes que sorgeixin. Deixar fer només allò que, com a docents, podem contenir i fer evolucionar. Afavorir a la sala allò que som capaços de gestionar. L’observació de l’infant - Observar tot allò que l’infant fa → principal mètode per la recollida de dades, anàlisi, comprensió i intervenció adequada. → principal recurs per fer el seguiment i l’avaluació de l’infant. - Observació dels paràmetres psicomotors → paràmetres i ítems d’expressivitat motriu de l’infant que cal tenir especialment en compte a les sessions de psicomotricitat: La relació amb els objectes i amb el material: ➔ Té preferència per algun material. ➔ Com l‘utilitza. ➔ Amb quina finalitat. ➔ Quin significat li dona. ➔ Fa servir varietat de materials i els dona diferents significats. ➔ Comparteix el material. ↪ El pren a l’altre. ↪ El reclama quan el té un altre. La relació amb l’espai: ➔ Sap orientar-se per la sala, gimnàs,... ➔ Prefereix situar-se: al centre, prop de les parets, prop de l’adult,... ➔ Passa per tots els racons. ➔ Canvia d’espai amb freqüència. ➔ Com ocupa l’espai: amb la veu, la mirada, amb els materials, amb l’acció. ➔ Comparteix l’espai amb els companys. ➔ Respecta l’espai dels altres. ➔ Representa mentalment els espais de la sala. La relació amb el temps: ➔ Té un ritme de treball ràpid. ➔ El ritme de les seves accions, desplaçaments i jocs és lent. ➔ S’ajusta als temps proposats per les diferents activitats o fases de la sessió. ➔ Li costa deixar l’activitat o el joc quan s’avisa per acabar.  ➔ Coneix i verbalitza els coneixements temporals bàsics. La seva relació amb els altres nens/es i amb l’adult: ➔ Inicia jocs amb els altres nens i nenes. ➔ Canvia de companys amb freqüència. ➔ Es relaciona fàcilment amb els companys. ➔ Sap demanar ajuda als companys. ➔ Sap donar ajuda als companys quan cal. ➔ Com interactua: verbalment, a través del gest, corporalment, amb la mirada, a través de l’objecte. ➔ Estableix interacció amb l’adult per demanar-li el que necessita. ➔ Li costa relacionar-se amb l’adult. ➔ Reclama l’atenció de l’adult contínuament. ➔ Quan interactua amb l’adult ho fa: verbalment, gestual ment, corporalment, amb la mirada, a través de l’objecte. ➔ Respecta les normes i la llei a la sala. La relació amb si mateix: ➔ La seva gestualitat és: rica, variada, pobre. ➔ Sap comunicar obertament els seus sentiments: corporalment, verbalment... ➔ En la seva activitat motriu es mostra: impulsiu, atent. ➔ Quines son les accions motrius predominants: reptar, caminar, córrer, saltar, girar, rodar, grimpar, fer equilibris, tombarelles. ➔ Controla els desplaçaments per diferents superfícies. ➔ Mostra agilitat en els seus moviment. ➔ Mostra coordinació en els seus moviments. ➔ Controla la motricitat fina. ➔ Quin tipus de joc prefereix: sensoriomotor, simbòlic, de construcció, altres. ➔ Canvia sovint de joc. ➔ Crea i inventa jocs nous. ➔ Segueix la iniciativa dels seus companys. ➔ En les seves accions es mostra: alegre, trist, poruc, nerviós, apàtic, inexpressiu. ➔ El to muscular és: adequat a la seva edat, d’hipertonia, d’hipotonia. ➔ Té capacitat per centrar-se en la relaxació. Per fer més efectiva l’observació, cal que confeccioneu una graella per anotar les dades que es van observant, fent un enregistrament objectiu i sintètic. També és important tenir en compte una escala de valoració de cada ítem: M molt, B bastant, P poc, G gens.  TEMA 4. ELS CONTINGUTS PSICOMOTORS EN L’EDUCACIÓ INFANTIL 4.1. Desenvolupament psicomotor L’infant és un ésser motor que aprèn del món manipulant els objectes que l’envolten. El moviment intervé en el desenvolupament psíquic del nen i la nena en la primera i la segona infància. Wallon (1942) considera que el desenvolupament de l’ésser humà està lligat al moviment i a l’acció i que és a partir d’aquests que s’arriba al pensament. També Piaget (1975) considera que l’infant, a partir de l’activitat corporal, construeix i elabora els diferents esquemes de pensament. Les teories elaborades per aquests autors es poden considerar el punt de partença per a l’estudi del desenvolupament psicomotor. Nosaltres no treballem cap moviment psicomotor, sinó que eduquem per al moviment (no eduquem el moviment, el promovem). Organitzem el temps i els materials adequats per afavorir el moviment de l’infant. Per això, s’ha de deixar llibertat d’acció. El desenvolupament psicomotor engloba els progressos de l’infant en els àmbits (dos nivells paral·lels i interrelacionats): Neuromuscular: adquisició del to que permet determinades posicions (assegut, dret) i de la motricitat coordinada (prensió i marxa). Psicològic: aparició en diferents etapes de manifestacions intel·lectuals i afectives cada cop més evolucionades (J. Gassier, 1983). Components del desenvolupament psicomotor Per Àngel (1987), és en l’etapa de 0 a 6 anys que el desenvolupament psicomotor té més incidència en la personalitat global infantil. Considera que en el desenvolupament psicomotor hi intervenen: ↪ Desenvolupament neuromotor. ↪ Desenvolupament perceptivomotor. ↪ Comunicació psicomotriu. Lleis de desenvolupament Durant el 1r any de vida, es desenvolupa l’aspecte neuromotor seguint les lleis cèfalo-cabal i pròxim-distal. La sensibilitat, el to muscular, la postura, el moviment i la prensió en són els components més importants. El desenvolupament es produeix per un procés de diferenciació progressiva, de manera que les competències de l’infant es manifesten de forma global (no diferenciades) i l’evolució permetrà que el funcionament sigui més precís. Llei cèfal-cabal: estableix que l’organització de les respostes motrius s’efectua en ordre descendent, des del cap fins als peus. Primerament, controlarà els músculs oculars, després els del clatell, de seguida els del tronc... Llei pròxim-distal: indica que l’organització de les respostes motrius s’efectua des de la part més pròxima a l’eix de simetria corporal a la més distant. Tronc-braç-mà, tronc-cames-peus.  Funcions perceptives i funcions motrius Les funcions perceptives i motrius es retroalimenten, fet que fa difícil estudiar-les per separat. Les imatges motrius, tàctils, posturals i visuals ajuden l’infant a organitzar el seu esquema corporal (segons Pikler, la primera joguina de l’infant és el seu propi cos). Tanmateix, un dels factors fonamentals en la consciència del cos és l’equilibri, l’infant ha de dominar-lo tant estàticament com dinàmicament. També ho és l’adquisició d’uns hàbits corporals, com l’educació de la respiració. D’altra banda, destaca la importància que té l’organització tacto-visual-espacial en el desenvolupament perceptivomotor, ja que l’espai corporal de l’infant està en relació constant amb l’espai exterior i adquireix la noció d’ambdós de forma paral·lela a partir de l’experimentació i la vivència, de la mateixa manera que experimenta el temps, on és vital l’organització audiotemporal i la regularitat en l’estructuració del temps. Continguts psicomotors Alhora amb el que s’acaba de descriure, Antón (2006) estructura els continguts psicomotors segons l’esquema que es presenta a continuació. Considera que els components que afavoreixen el desenvolupament psicomotor es poden analitzar en components neuromotors, de caràcter més filogenètic, i perceptivomotors, com a globalitat ontogènica. La combinació d’aquests components, conjuntament amb la interacció amb l’entorn en activitats motrius espontànies i organitzades, porta a un desenvolupament psicomotor únic per a cada persona. Aquests components que formen part corresponen als continguts que habitualment s’inclouen en el saber i en el saber fer de la pràctica de la psicomotricitat i s’haurien de tenir en compte en tot plantejament d’intervenció. 4.2. Components psicomotors: neuromotors i perceptivomotors Dels components que integren la psicomotricitat, les sensacions i la funció tònica són la base de la construcció corporal. Les persones anem descobrint la realitat i emmagatzemant experiències a la memòria d’una manera determinada. Les sensacions i percepcions ens permeten posar-nos en contacte amb el medi i adaptar-nos a ell per anar adquirint diferents aprenentatges, entre ells, noves capacitats de moviment. Sensacions - Estímuls que som capaços de captar a través dels òrgans sensorials, permeten el coneixement tant del propi cos com del món exterior (i base de la construcció corporal). - Principal font d’informació del nostre organisme per a poder adaptar i organitzar la conducta segons les pròpies necessitats i als requisits del medi. Canals bàsics pels quals la informació dels fenòmens del món exterior i l’estat de l’organisme arriben al cervell, donant-li a l’home la possibilitat de conèixer i d’orientar-se en el medi que l’envolta i en relació al propi cos. Tipus de sensacions - 5 tipus fonamentals o modalitats de sensacions que són les sensacions recollides pels 5 sentits (olfacte, gust, tacte, oïda i vista), però hi ha també altres tipus de sensacions i de receptors sensorials que tenen una estructura i una organització més complexa. Atenent l’origen de la captació de la informació farem la següent classificació: 1. Sensacions interoceptives: impressions rebudes des del medi intern del cos i de les vísceres, informant-nos de l’estat general de l’organisme. Els senyals d’origen interoceptiu originen un comportament orientat a satisfer les necessitats vitals o eliminar els estats de tensió que es produeixen quan l’equilibri orgànic es veu afectat. Sensació de gana, cansament, tensió, benestar... ➔ Criteris educatius: A l’escola infantil s’ha d’afavorir el seu treball, ja que ajuden a fer conscients les sensacions vitals del propi organisme, canvis d’estat, reaccions emocionals… Adonar-se de les manifestacions d’aquestes sensacions pot ser un avís per modificar o preveure un mal funcionament de l’organisme. 2. Sensacions propioceptives: aporten la informació necessària sobre la pròpia activitat tònico-motriu, és a dir, la situació del cos a l’espai i la postura corporal que ens sosté i ajuda a regular els moviments. Captades per una sèrie d’òrgans sensitius interns que es troben en els músculs i en les superfícies articulars (tendons i lligaments) i capten les modificacions de les contraccions musculars i els canvis de posició. També hi ha receptors en la zona més interna de l’oïda (sistema laberíntic vestibular) que estan estretament relacionats amb la vista i amb els canvis de la posició del cap en relació a l’espai (orientació espacial) i el sentit de l’equilibri. La seva funció és recollir i codificar la informació dels canvis de posició del cos i de situació d’aquest en l’espai i en el moviment de seqüències temporals a través del propi moviment. ➔ Criteris educatius: El seu treball contribueix a establir el control progressiu de la motricitat, el coneixement del cos i de les relacions espaciotemporals que condicionen la varietat d’accions (experimentar per anar interioritzant progressivament el moviment corporal, les postures i canvis de posició en l’espai i en el temps, exercitar l’orientació i la percepció de distàncies, l’automatització i correcció d’esquemes motors, de l’equilibri) i permeten una bona predisposició en l’actitud corporal que pot ser fonamental en el desenvolupament de les principals habilitats motrius bàsiques.  Per tant, podem dir que ajuden a aprendre i coordinar el moviment del propi cos i les actituds posturals en accions quotidianes. La sensibilitat propioceptiva és essencial per un bon coneixement de l'esquema corporal, des d’una perspectiva interna funcional. 3. Sensacions exteroceptives: provenen de l’exterior del nostre cos a través dels cinc sentits. Proporcionen a l’organisme la informació necessària per adaptar-se i comportar-se en el medi on vivim. Els estímuls són captats per les terminals sensitives que estan organitzades en òrgans sensitius. Luria en fa dos subgrups: ↪ Els que capten l’estímul a distància que són els òrgans corresponents a l’olfacte i especialment, l’oïda i la vista. ↪ Els de contacte corresponents al tacte i el gust. Aquestes sensacions són més conegudes, més concretes i objectivables que les sensacions interoceptives o les propioceptives, perquè les fem fàcilment conscients i perceptibles. Són responsables del coneixement de la percepció de l’espai, del temps i de l’esquema corporal en els seus aspectes més externs. Determinen el comportament de l’infant en el seu entorn. ➔ Criteris educatius: Des de l’educació psicomotriu s’haurien de fer: ↪ Propostes per afavorir el desenvolupament dels sentits d’una manera conscient i sistematitzada. ↪ Diferenciació de formes, textures, pesos i moviments dels objectes del propi cos. ↪ Activitats de discriminació visual, auditiva o tàctil. Percepció - La informació que arriba i és captada pel nostre cos (sensació) té una organització perceptiva clara perquè es puguin donar alhora moltes sensacions diferents i que el cos les pugui processar i o emmagatzemar. - Són les vivències que cada persona experimenta a partir de les sensacions provocades per estímuls. Malgrat que el medi físic pugui ser igual per a dues persones, la percepció, és a dir, la capacitat de rebre informació del medi i interpretar les dades que se n’extreuen, acostuma a ser molt diferent (és subjectiva). - El procés de la percepció consisteix en la interpretació de les sensacions que rep el còrtex cerebral provinents del medi extern o intern. Les dades rebudes són analitzades i organitzades per la persona per mitjà de procediments de comparació de la informació rebuda amb la informació ja emmagatzemada als sistemes cerebrals. De la gran quantitat d’estímuls que la persona rep, la percepció discrimina, selecciona i interpreta els significats. En la formació de les percepcions influeixen diferents aspectes: experiències anteriors, interès, motivació... ➔ Criteris educatius: En l’àmbit de l’activitat física, les percepcions van construint un bagatge motor en la persona que incideix en la seva globalitat. - Activitats d’exploració sistemàtica dels objectes i espais, transport i col·locació d’objectes que requereixen una transposició espaciotemporal i el funcionament d’esquemes motor i cognitius previs. “El cos treballa amb múltiples percepcions de la pròpia acció, fet que possibilita la correcció de les errades que es vagin produint en aquesta acció”.  - L’activitat perceptiva és fonamental per l’adequat desenvolupament de l’esquema corporal (percepció del nostre cos), donat que té el inici en les sensacions rebudes de l’interior i exterior del cos i, per tant, influeix en el desenvolupament de la personalitat. La funció tònica - Funció fonamental que regula el to muscular en l’ésser humà. La paraula to prové del grec tonos i significa tensió. Des del punt de vista neurològic: El to és el grau de tensió i consistència dels músculs per mantenir una postura o realitzar un moviment. S’aprecia en la duresa i l’extensibilitat d'aquests. El to pot variar, des d’una contracció forta a una descontracció en estat de repòs on encara es percep tensió muscular. El to muscular no és constant és molt variable, d’origen essencialment reflex, té com a funció fonamental tendir a l’ajust postures tant en activitat motriu com en repòs. Des d’un punt de vista psicomotor: El to és l’energia que consumeix un múscul en estat de repòs, en el manteniment de postures i durant el moviment. La qualitat del to és específica de cadascú i depèn de la quantitat d’energia que rep el múscul, de l’estimulació exterior o interior i de la persona que rep l’estimulació. És variable en funció de l’activitat, per exemple, quan ens iniciem en una nova activitat. - Fenomen nerviós complex que s’exerceix sobre tots els músculs del cos. La importància del to en el desenvolupament psicomotor ha estat molt estudiada, especialment per: ↪ To i emoció: Wallon. ↪ Diàleg tònic (infant connecta, empatitza amb les emocions de l’adult a partir del to muscular): Ajuriaguerra. Tipus de tons To de fons: correspon a la quantitat d’energia que estimula els músculs en l’estat de repòs i els confereix una certa qualitat de contracció, per estar preparats per qualsevol moviment. ↪ Passivitat. No ho fa voluntàriament, li aixequem el braç. ↪ Extensibilitat. Capacitat dels músculs d’estirar-se sense resistència. To d’acció: correspon a la quantitat d’energia que estimula els músculs durant l’activitat motora i els dona una certa qualitat de contracció. ↪ Activitat motora voluntària: Que es toqui nas, l’infant ho fa. ↪ Sincinèsies: L’infant fa un moviment involuntari inútil o estrany al demanat. To d’actitud: energia per a mantenir una postura. Tipologies motrius - L’evolució general no treu que cada persona tingui les seves peculiaritats i un estil tònic propi que determinarà un ritme d’evolució motriu. Stambak ha descobert que el ritme d’evolució de certs aspectes motors (posar-se dret, caminar, fer la pinça) està relacionat amb el grau d’extensibilitat de cada infant. - Si ens situem als extrems trobem 2 tipologies motrius a les que la persona tendeix: Hipertonia: excés de contracció (no controla mans ni peus, fa moviments espontanis). Hipotonia: contracció insuficient (no té suficient to per poder firar el coll, per tant, no pot fer el moviment). Eutonia: bon to o estat de tensió global i ideal del cos (condicionen els factors ambientals i la genètica). S’ha de desenvolupar en un bon entorn. Alexander la defineix com l’estat en què totes les parts es troben en una tensió òptima d’acord amb l’acció, la postura o el moviment o la força a la qual el cos està sotmès en tot moment. Tots els moviments corporals requereixen un determinat to muscular. El to té una gran influència amb altres aspectes del desenvolupament: control postural, locomoció i manipulació, valoració d’un mateix, relacions. Avaluació del to To de fons: S’aprecia per la resistència que ofereix un múscul a la mobilització passiva d’un segment corporal o per l’extensibilitat del múscul. ↪ Per la passivitat: - Sacsegem el braç a l’infant. Quan nosaltres aixequem el braç de l’infant podem sentir si ell condueix el moviment o es deixa conduir. Quan deixem caure el braç, ha de retornar suaument, sinó possible hipotonia. - L’infant s’inclina cap endavant amb els braços penjant. Exercim moviments a les espatlles des de davant cap endarrere, el que ha de comportar un balanceig suau i natural del braç, sinó possible hipertonia. ↪ Per l’extensibilitat: - Els malucs flexionats al màxim, s’estudia el grau d’extensió de la cama i de la cuixa, dels 90° al naixement fins a 110°-140° en els adults. - Feble o absència total de resistència marcada per la fluixesa: hipotonia. - Gran resistència al moviment passiu marcada per la rigidesa: hipertonia. To d’acció: ↪ Per l’activitat motora voluntària: Demanem a l’infant que posi el seu índex sobre el nas. ➔ En els infants hipertònics, el moviment és lent (molta tensió muscular, menys fluid) i el dit arriba difícilment sobre el nas. ➔ En els infants hipotònics, el moviment serà ràpid (poca tensió muscular, descontrol) i el dit colpeja el nas sense aturar-se. ↪ Per les sincinèsies: Durant la realització d’un moviment voluntari s’observa una contracció muscular o un moviment involuntari inútil o estrany al moviment demanat. Són normals en l’infant i han de desaparèixer cap als 12 anys. Evolució de la funció tònica - La característica essencial del nadó és la immaduresa, el to és també immadur, es constata per la presència d’hipertonia (espasmes inicials i excés de rigidesa) a nivell d’extremitats i d’hipotonia (alt grau d’extensibilitat i mínima rigidesa, no s’aguanta tronc, postura) a nivell d’eix corporal. L’evolució del to no és homogènia, el to axial (tronc) i el to dels membres evolucionen de manera inversa. - Tots els moviments corporals requereixen un determinat to muscular. L’infant és incapaç d’aguantar el cap o d’asseure’s fins que no aconsegueix un cert to axial. De la mateixa manera que per caminar o per agafar objectes requereix reduir el to muscular que tenia durant els primers mesos. - L’evolució del to és ràpida entre els 6 mesos i els 3 anys. Fins als 5 anys la hipertonia domina. És a partir dels 7 o 8 anys que l’infant pot relaxar voluntàriament la tensió muscular. - Si s’observa el nadó es poden distingir fases d’intenses descàrregues tòniques, testimoni d’un malestar o necessitat i moments de relaxació del to corresponents a la calma, a la tranquil·litat, al plaer nascut de la satisfacció d’una necessitat. Per tant són les modulacions del to muscular les que reflecteixen les emocions del nadó. ↪ Les sensacions exteroceptives, interoceptives i propioceptives que rep l’infant es manifesten per descàrregues tòniques, hipertonia (augmenta tensió muscular) amb agitació dels membres, de crispació del cos, de crits, etc. La mare intenta interpretar aquests senyals i esbrinar la causa del malestar → Hipertonia de crit. ↪ Una resposta adaptada provinent del medi desencadena en l’infant un relaxament (disminueix tensió muscular), aquesta es manifesta en mímiques de benestar, somriures, relaxació de tot el cos → Hipotonia de satisfacció. - És sobre aquest esquema que s’inscriuran totes les emocions de l’ésser humà, siguin negatives o positives, simples o complexes. Podem dir que l’infant actua en funció de les seves necessitats i que aquestes són dirigides pel principi del plaer. Relació emoció, cos i necessitat. - Atès que el control tònic és present en totes les funcions motrius i influencia tots els aspectes de la personalitat vinculats amb l’expressió de les emocions, aquest és essencial en la comunicació. És la base de l’estabilitat postural i la disponibilitat per al moviment. En les primeres edats parlarem d’ajust tònic-postural amb la intenció educativa que esdevingui control o domini de la postura i de les modificacions conscients i voluntàries del to muscular. - Segons Wallon el to juga un important paper en la vida afectiva i de relació i està a lab base de les primeres emocions. La funció tònica és el vehicle de l’expressió i de les emocions així com el suport essencial de la comunicació no verbal. A partir del naixement s’inicia un diàleg infant-adult que és bàsicament tònic i motriu i permet establir les bases per la relació posterior. Per tant, és la primera forma de comunicació del nadó amb els altres, ja que li permet expressar les seves necessitats abans que les paraules tinguin significat.  - El to està molt lligat a l’exteriorització de l’afectivitat, això es posa de manifest en el que Ajuriaguerra (1986) denomina diàleg tònic referint-se a la capacitat del nadó d’adonar-se de l’estat tònic (és a dir, emocional) de la mare o cuidador. El diàleg tònic amb els adults i els altres nens i nenes és essencial en el desenvolupament. - El to té una gran influència amb altres aspectes del desenvolupament de l’infant: control postural, locomoció i manipulació, en la representació i valoració de si mateix i en la relació amb els altres. Per tant, és important tenir-lo present en tota intervenció educativa. ➔ Criteris educatius: Ajust tònic-postural. Requereix un aprenentatge que es pot fer a través de situacions tant estàtiques com dinàmiques que obliguin a adoptar la tensió requerida a cada grup muscular que intervingui. - Seran dinàmiques que impliquin objectes i altres persones i que proporcionin el màxim de sensacions possibles i l’augment, manteniment i disminució de la tensió muscular: ↪ Activitats de balanceig, rodolaments, equilibris, caigudes, girs, arrosegaments... ↪ Activitats que afavoreixin la modificació, adaptació i ajust de les postures corporals dinàmiques o estàtiques. ↪ Activitats de relaxació tant global com segmentària (també massatge). La estreta relació del to amb la respiració i la relaxació, ens porta a descriure aquests dos últims conceptes: Respiració - Vital i necessària i font d’energia per l’organisme. Procés on l’oxigen és captat i transportat a les cèl·lules de tot el cos i s’elimina el diòxid de carboni. - Considerada com a contingut psicomotriu, ja que és l’única funció vegetativa que pot ser regulada voluntàriament. També serveix per automatitzar un tipus de respiració efectiu. Fases de la respiració Comprèn 3 temps: Inspiració: Capacitat de contraure el diafragma i els músculs intercostals externs, produint un augment del volum toràcic. Apnea o aturada: Fase de no activitat que ajuda a ampliar el ritme respiratori. Expiració: Capacitat de fer un simple retorn de l’elasticitat del teixit pulmonar que ha estat posat en tensió per la inspiració. Tipus de respiració Respiració alta o clavicular: Poc eficient, només s’omple d’aire la part superior dels pulmons. Pitjor tipus de respiració, poc recomanada i s’observa principalment en persones sedentàries. Respiració mixta o intercostal: Millor que l’alta, però no és la més eficient. S’omple la part mitjana i una mica la superior i augmenta el diàmetre lateral.  Respiració abdominal o diafragmàtica: S’omple la part baixa i part de la mitjana. Forma natural de respirar i millor que l’alta i la mixta. La més eficient. Respiració completa: Entren en joc tots els músculs respiratoris. Tècniques de respiració (meditació). ➔ Criteris educatius: Està relacionada amb altres aspectes del desenvolupament de l’infant: percepció del cos, to, emocions, ritme i processos d’atenció. Per això, és important tenir-la present a tota intervenció educativa perquè l’infant s’adoni com respira i com adequar-ho. - Al principi ens limitem a l’aprenentatge i control de l’espiració. Un cop controlada l’espiració, es poden fer activitats per prendre consciència dels moviments respiratoris i el seu control. I també proposar respiracions tranquil·les, allargant la inspiració i expiració i agafar aire pel nas, per centrar-se i mantenir atenció. Relaxació - Afluixar o disminuir la tensió física o psicològica. També una distensió del to muscular aconseguida a través d’exercicis corporals, de respiració i elasticitat muscular, o repòs. Per tant, inclou la dimensió corporal i l’emocional. - Es té en compte la relació entre relaxació i to muscular. Hem de distingir entre la relaxació global (tot el cos), la segmentària (part del cos) i l’automàtica (després dels exercicis que han produït cansament i on l’educador no intervindrà). Tipus de relaxació - Hi ha mètodes que tenen base fisiològica i d’altres psicològica i imaginativa. Destaquem: Relaxació progressiva de Jacobson: El mètode de Cautela i Groden (1985) és l’adaptació d’aquest mètode per a nens/es. És potser un dels mètodes més coneguts i utilitzats a les escoles. Diferència entre tensió i relaxació, passant per diferents grups musculars, de manera lúdica. L’entrenament autogen de Schultz: L’adaptació d’aquest mètode per a nens/es l’ha fet Kemmler, a partir d’un treball individual amb imatges senzilles i motivadores de les diferents sensacions que es treballen. La relaxació de Wintrebert: Tècnica de relaxació basada en el contacte i la mobilització passiva, ja que els mètodes de relaxació utilitzats pels adults Schultz i Jacobson no són aplicables a nens/es. El mètode utilitza 2 maneres complementàries perquè el nen pugui desconnectar-se i viure millor amb el seu cos → les induccions verbals i les tàctils. - Podem considerar el treball de la relaxació des de dues perspectives que sovint van unides: ↪ Partint de la respiració. ↪ Partint de la imaginació.  ➔ Criteris educatius: La respiració està relacionada amb altres aspectes del desenvolupament de l’infant. El més important és que, treballant la relaxació, es treballa de manera específica i sistemàtica l’atenció i la consciència del propi cos (més que la possibilitat de reduir les tensions musculars dels infants). - La relaxació: ↪ Incideix en el control dels moviments, permet millorar la postura, la coordinació i la independència segmentària (evitant gestos i moviments paràsits, així com tensions musculars supèrflues). ↪ Ajuda a interioritzar l’esquema corporal, mitjançant l’experimentació d’un estat tònic característic que permet posar atenció en noves sensacions del propi cos i tenir elements de comparació amb les sensacions habituals que són més difícils de percebre. ↪ Incideix en l’estat tònic de la persona, així és possible actuar sobre les seves emocions mitjançant activitats de relaxació, on la relaxació sol estar associada a sensacions de benestar. ↪ Pel que fa als nens/es, és útil en un ampli ventall d’alteracions: insuficiència motriu, paratonia, sincinèsies, arrítmies, incoordinació, quequeig, tics, problemes afectius, trastorns del son... La relaxació permet equilibrar els estats de tensió muscular, emocionals i de fatiga mental. - Amb els nens/es es pot treballar igual que els adults però amb mètodes adequats. Els mètodes de relaxament conscient com els de Schultz o Jacobson no són aplicables en nens/s menors de 12 anys. Els mètodes apropiats per aquests ho són el del moviment passiu de Wintrebert, l’adaptació de Kemmle i la de Cautela i Groden i l’eutonia d’Alexander. - Progressivament facilitarem al nen/a: ❖ Prendre consciència de la diferència entre moviment i immobilitat (descans). A I3 podem proporcionar materials durs per millorar el control del moviment i evitar espais que s’enfonsin molt. ❖ Estar immòbils i en silenci durant períodes curts de temps, que s’aniran augmentant progressivament. ❖ Prendre consciència dels contrastos: estrènyer-afluixar, tensió-relaxació. ❖ Prendre consciència de sensacions de pesat-lleuger o calor-fred. ❖ Percebre globalment el cos en tensió i distensió (relaxació). ❖ Reconèixer els segments corporals i experimentar diferents graus de tensió. ❖ Manipular objectes amb contraccions musculars de diferent intensitat. - El material que fem servir durant la sessió no el podem fer servir per a la relaxació, perquè es percep com un joc. Moviment - Clau de la vida i presenten totes les manifestacions vitals. L’infant fins l’aparició del llenguatge es comunica amb el moviment i gestos (no verbalment) per expressar necessitats i desitjos. La seva capacitat d’actuar és només gràcies als desplaçaments i manipulació d’objectes a través del moviment. Finalment, el domini de la representació i operació també és resultat del moviment.  Tipus de moviment Moviment reflex → Innat, no intervenen ni la voluntat ni aprenentatge. Es produeix quan un estímul impressiona els òrgans sensorials i l’impuls arriba als centres automàtics de regulació motora, produint una resposta automàtica en l’aparell muscular. El nadó té reflexes lligats a l’alimentació (succió, busca...) i a la postura, manipulació i locomoció (prensió, moro, marxa...). Alguns desapareixen abans dels 4 mesos, on són substituïts per accions controlades voluntàriament, i altres es mantenen. Moviment espontani → No es planifica. Llibertat de moviments, defensada per Pikler, on promou el moviment espontani dels primers moments de vida i de l’autonomia en els seus jocs. Moviment voluntari → Moviment planificat que es realitza de manera conscient i voluntària, anticipant l’acció. L’estímul arriba a la zona cortical corresponent (prefrontal) que l’analitza i, un cop creada la imatge mental, envia els impulsos a les zones motores del còrtex i als centres automàtics de regulació motora que elaboren la resposta intencionada i precisa de l’aparell muscular. Per a fer-se efectius necessiten de la coordinació dels àmbits cognitiu, afectiu i motor. Apareixen durant el 1r any de vida. Tenen la seva base en els actes reflexes i espontanis i amb la repetició es tornen automàtics, establint-se com a hàbits. Control postural - Postura → Manera de col·locar el cos a l’espai. Relació entre els segments corporals entre ells i la seva disposició a l’espai. - Sistema postural → Conjunt d’estructures anatomicofuncionals encarregades de mantenir les relacions del cos amb si mateix i en relació amb l’espai. - Control postural → És important en l’esquema corporal, autonomia i orientació espacial, el moviment on un infant sense bon equilibri i control postural no podria desplaçar-se, jugar… → Va íntimament lligat al control tònic. Millora progressivament al llarg d’EI. → Durant els primers mesos postura estirada, més endavant assegut i als 10-12 mesos aprox dret. La verticalitat és important per adquirir la marxa i conseqüentment més autonomia. Equilibri - Capacitat de l’individu de mantenir la posició del centre de gravetat dins de la seva base de suport. Assegurar l’estabilitat en les postures i situacions de moviment. - No és innat, requereix una progressiva maduració. - No obstant, tenim moments de desequilibri que provoquen la incèrcia en el moviment (caminar). - Es manifesta en exercicis estàtics (sense desplaçaments) i dinàmics (amb desplaçaments) que van des de mantenir una simple posició fins a les diverses variacions del centre de gravetat. - La seva evolució i perfeccionament al llarg del temps dependrà de la riquesa de les experiències. Factors que influeixen en l’equilibri Aspectes biomecànics. ↪ Amplada de la base de suport. Equilibri quan el centre de gravetat i la seva projecció queden dins la base de suport. ↪ Alçada del centre de gravetat. Dificulta l’equilibri, centre de gravetat situat a la zona del sacre. ↪ Variacions en la base de suport. Importants per al progrés de situacions d’equilibri, postura global... Aspectes biològics. ↪ Reaccions sensorials. Sensacions plantars, visuals, cinestèsiques i del sistema laberíntic-vestibular. ↪ Reaccions de reflexos posturals. Reflex d’adreçament, reflexos tònics i reaccions equilbratòries. Tenir un bon equilibri és bàsic per la coordinació dinàmica general, per mantenir l’atenció i per l’esquema corporal. També és base de l’activitat relacional i el suport físic de l’autonomia del nen/a. ➔ Criteris educatius. ↪ Segons Lázaro, les situacions d’equilibri han de seguir una progressió (estructurada): estimulacions laberíntiques (girs, balanços → dinàmic, rotacional, percepció), equilibri axial (cos recte o alineat, una cama → estàtic, conscient) i equilbri en bipedestació (accions de peu: caminar, córrer → dinàmic, coordinació). ↪ Segons Picq i Vayer, cal una progressió lenta i gradual: educació de la caiguda, habituació a l’altura i disminució progressiva de l’ajuda al nen/a. - Els exercicis a proposar tant d’equilibri estàtic com dinàmic poden ser: ❖ Posicions estàtiques → modificant punts de suport, base de suport o centre de gravetat. ❖ Exploració de les sensacions de gravetat i caiguda. ❖ Exercitació de postures i moviments segmentaris d'equilibrament i de desequilibrament. ❖ Vivència de diferents superfícies, alçades, inclinacions, materials tous i durs, direccions, plans de moviment, punts de suport, així comportant objectes (amb dificultat creixent). ❖ Reconeixement de sensacions d'estabilitat i la seva pèrdua. ❖ Vivència de les condicions de seguretat i d’inseguretat, buscar el límit del risc, per anar anticipant les situacions de perill. Motricitat de locomoció - Automatisme → Acte intencionat, complex i coordinat però que amb la repetició s’aprèn i ja no requereix tanta atenció. Un dels dos automatismes bàsics pel desenvolupament és la locomoció, que fa referència a la coordinació motora global o general. ↪ Possibilitat de desplaçament en posició erecta. ↪ Suposa el control de l’equilibri i la coordinació dels moviments alterns dels membres inferiors i l'adquisició del to o força muscular per mantenir-se dret/a. - L’adquisició de la marxa → Gran salt en el desenvolupament de l’infant, ja que permet ampliar el marc espacial de les seves experiències i una gran autonomia d’investigació. - Tot i això, molts infants abans de caminar fan servir altres formes de desplaçament: balanceig, rebotant sobre el cul, gatejant endavant i enrere... A mesura que assoleixen i dominen un desplaçament el perfeccionen i amplien fins que aprenen a còrrer i saltar amb agilitat, patinar, escalar... Tipus de motricitat de locomoció El rastreig i el gateig: Apareixen a causa del procés a causa del procés de maduració, on la seva inhibició per part de l’adult, pot tenir conseqüències en l’evolució normal de l’infant. És l’estadi final de la forma primitiva de desplaçament: coordinació i reaccions d’equilibri indispensables per a la marxa posterior. La seva aparició respon a un procés de maduració, però l’educador ha d’estimular la seva aparició i consolidació, ja que amb elles els infants: ➔ Troben les primeres formes de recórrer l’espai proper i els objectes que els envolten. ➔ Comencen a desplaçar-se autònomament. ➔ S’afavoreix la coordinació dels membres superiors i inferiors. ➔ Desenvolupament anatòmicament els membres superiors (enforteix). La marxa i la cursa: La seva aparició també depen d’un procés de maduració. Després de desplaçaments per terra, els infants comencen a interessar-se pels de pla vertical. Els aparells per caminar i altres ajudes mecànqiues són desaconsellades perquè impedeixen l’aparició natural dels moviment de l’infant i dificulten el desenvolupament de la marxa. Als 9 mesos aconsegueixen adoptar la postura erecta aguantant-se a una barra o suport fix. Més endavant, ho faran sense ajuda ampliant la base de sustentació per mantenir l’equilibri. Ja assolida la verticalitat, es prepara per a la marxa agafant-se a un punt fix → interessant pel nen/a ja que representa l’entrada als desplaçaments autònoms. Segons el seu temperament, farà els seus primers passos amb timidesa o amb ímpetu. Només el 60% dels infants arriben a fer alguns passos abans del 1r any. Al final del 1r any, no necessàriament conclou aquesta fase del desenvolupament, sinó que continua fins als 15 mesos aprox.  Nivells de marxa 1. Primer nivell (8-15 mesos): Objectiu → nen/a començi a caminar sense ajuda. Ambient estimulant on trobi oportunitats per posar-se dret i fer els seus primers passos. Baranes, cubs... 2. Segon nivell (15 mesos-2 anys): Objectiu → aconseguir seguretat en els desplaçaments. Marxa es consolida, fet que permet fer canvis en la velocitat, ritme i estil. “Correteig” → cursa. Activitats on els desplaçament tinguin variacions en els punts de suport del cos, en la freqüència i amplada dels passos i la superfície. 3. Tercer nivell (2-6 anys): Millora en el control de moviments. Activitats de canvi de ritmes, direcció, de sentit... 2 anys → desplaçament lateral; 2 anys i mig → desplaçament enrere. Per als dos últims nivells, equipaments com: ↪ Terrenys amb desnivells i obstacles superables → marxa. ↪ Espais amplis i sense entrebancs → cursa. El salt: Període de vol provocat per l’impuls d’un o dos peus i recepció sobre una o dues cames. Activitat de coordinació per excel·lència. Cap als 18 mesos apareix el primer inici de salt, al superar obstacles baixos, amb un efecte psicològic positiu ja que sovint provoquen resposta d’alegria. Tipus de salt ❖ Salt a favor de la gravetat (saltar cap avall): Plataforma alta i superfície receptora → caigudes. Cal disposar de zona de seguretat que sobresurti 1,5 o 2m de l’element a saltar. ↪ Matalàs o superfície amortidora → d’un mínim de 45kg/m3 de densitat. ↪ Plataforma de salt → d’alçàries de 20 cm a 1m. ❖ Salt en contra de la gravetat (saltar cap a dalt): Més difícils, es tracta d’enlairar els dos peus alhora des de la superfície. Durant el 3r any, els infants aixequen del terra els dos peus, alhora, de 2 a 4 cm i d’uns 10 a 25 amb trampoli. ❖ Salt de llargada: S’inicien a terra i amb la intenció de projectar-se cap a un punt de destinació més o menys allunyat del punt os realitza l’impuls. Dificultat addicional perquè es combina alçada amb llargada. Infant de 24 mesos capaç de saltar uns 15 cm des de la posició estàtica. Els girs: rotació del cos al llarg d’algun dels seus eixos: ↪ Eix longitudinal: moviments de baldufa (drets) o croqueta (estirats). ↪ Eix transversal: tombarella cap endavant o cap endarrera. ↪ Eix sagital: tombarella lateral (roda). Els transports: canvien de lloc objectes o altres infants, fet que combina la necessitat del seu desplaçament i alhora ajustar el moviment a l’objecte que transporta.  Els tipus d’exercici descrits formen part de la coordinació dinàmica general on intervé tot el cos i cal control postural i equilibri. Aquests exercicis són: ↪ Marxa ↪ Cursa ↪ Penjar-se ↪ Enfilar-se ↪ Salt → principal desperta interès Són un mitjà per educar els automatismes i millorar el control del propi cos. Alhora són exercicis cinestèsics, laberíntics, visuals, espaciotemporals... I importants en l’afinament de les sensacions i percepcions. Motricitat de manipulació - Lligat a la coordinació dinàmica específica. Prensió - Pas previ. - Capacitat per agafar objectes amb la mà (no pinça). Mitjançant experiències de caràcter manipulatiu, buscarà solucions pràctiques a problemes concrets que, més endavant, l’ajudaran a trobar solucions complexes a problemes abstractes. - Pel desenvolupament de la prensió són necessaris materials i objectes que cridin l’atenció del nen/a i accions com: omplir i buidar, ficar i treure, apilar i desapilar (accions contràries → reversibilitat). - Activitats manipulatives → essencials en els primers anys de vida perquè afavoreixen la coordinació de moviments, la destresa amb eines i el domini de tècniques, les quals fan que sorgeixi de manera espontània l'activitat gràfica durant el 2n any de vida. En l'activitat gràfica, intervenen diversos factors motors, perceptius, representatius i afectius. Pel que fa als aspectes motors, destaca la funció tònica i les postures segmentàries: dissociació del braç i mà i la posició del cap per facilitar la coordinació ull-mà en el seguiment visual de l'activitat. Coordinació dinàmica específica - Agrupa els moviments on intervenen alguns dels segments corporals, no la totalitat del cos. Coordinació segmentària: Moviments simultanis realitzat amb més de dos segments corporals i que no solen implicar desplaçament. ↪ Moviments simètrics: Accions idèntiques i simultànies amb una parella de segments. Es sincronitzen, treballen junts. Cames al caminar. ↪ Moviments asimètrics: Cada segment realitza accions diferents al mateix temps. Faciliten la independència segmentària que és important. Escriure amb una mà i aguantar paper amb l’altra. Coordinació oculomotriu: Organització de moviments que es realitzen simultàniament amb la intervenció específica de la vista i l’activitat dels membres superiors o inferiors per tasques de desplaçament i manipulació  d’objectes. Inclou: ↪ Coordinació ull-mà: Seguiment amb la mirada de l’acció que executa la mà: llançaments, recepcions, conduccions, dibuix… De les més importants a causa de la influència en tasques escolars i pràctiques quotidianes. ↑ Motricitat fina i activitat gràfica ↓ ↪ Coordinació ull-peu: : xuts, desviar, conduccions, aturar... Per a una execució correcta, és necessari que els moviments siguin dissociats, és a dir, que diferents parts del cos es moguin de manera independent. Aquesta dissociació implica una maduresa neuromotriu. Es va de moviments globals i difusos, on respon tot el cos a un estímul, a una independència dels grups musculars, amb moviments més precisos i diferenciats, separant moviments de la dreta i l’esquerra. Lateralitat - Dominància lateral als òrgans dobles del cos (ulls, mans, peus...) en accions unilaterals espontànies o dirigides. Comporta l’elecció d’un dels costats del cos. - Pel seu caràcter evolutiu aquesta es determina entre 3 i 6 anys, però no es consolida fins als 7 o 8. És complexa i és resultat de múltiples factors: Component neurològic: A cada persona, segons la formació de les connexions entre hemisferi, un predomina o és més actiu que l’altre. ↪ Hemisferi esquerre: llenguatge, intel·ligència, memòria, motricitat... ↪ Hemisferi dret: consciència del cos i de l’espai. Component genètic: Segons els antecedents familiars. Famílies amb esquerrans. Component sociocultural: Pressió social. Dretans → persones hàbils; esquerrans → perill/accident. No hem de forçar la naturalesa. Component psicoafectiu: Influència de les emocions. L’elecció d’aquell costat li porta seguretat, autonomia, control i poder. Tipus de predominances Lateralitat homogènia afirmada: domini uniforme (mà, peu, ull i oïda) del mateix costat del cos. Dretà o esquerrà. Lateralitat creuada: Domini desigual, no coincideix el mateix costat en la mà, el peu, l'ull i oïda. Dretà de peu, esquerrà de mà... Lateralitat contrariada: Ús de la mà dreta en persones esquerranes. No coincideix amb la lateralitat neu