Cultura Clàssica PDF

UNITAT 1: INTRODUCCIÓ INTRODUCCIÓ I DEFINICIONS 1. Què entenem per cultura? Ve del verb colo-colui-coltum (3): ‘cultivar, cuidar’ ➜ primer des d’una perspectiva totalment focalitzada al conreu, després dona pas a un significat més metafòric (com cultivar una amistat) i, per últim, un signif...

UNITAT 1: INTRODUCCIÓ INTRODUCCIÓ I DEFINICIONS 1. Què entenem per cultura? Ve del verb colo-colui-coltum (3): ‘cultivar, cuidar’ ➜ primer des d’una perspectiva totalment focalitzada al conreu, després dona pas a un significat més metafòric (com cultivar una amistat) i, per últim, un significat que va més cap a l’intel·lecte. CULTURA 1 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte. 1 2 f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc. 2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble. 2. Què és un clàssic? Característiques definitòries d’un clàssic➜ universal i atemporal; És una obra que continua vigent en diferents moments de la història i en diferents espais. Per molt que canviïs de societat i d’època, seguirà allà. No és pot escollir individualment, ja que, com bé hem dit, és atemporal i universal, per tant, travessa moltíssimes persones. Etimologia➜ Clàssic, del llatí classicus, -a, um ("pertanyent a una classe, particularment a una classe superior respecte d'una inferior"). adjectiu Dit de l’obra que hom té com a model digne d’imitació en una literatura, en un art. adjectiu Dit del període que ha representat un moment culminant dins un art nacional. adjectiu i masculí Dit d’un autor que ha representat una maduresa o un moment culminant dins una literatura, dins un art. adjectiu Relatiu o pertanyent a l’antiguitat grega i llatina i a la seva literatura, la seva escultura, la seva pintura, etc., especialment al període en què es produïren les obres millors. Filippo Beroaldo (1496, 1500): autors classici (p. ex. Tit Livi i Quintilià) per oposició a un autor proletarius (Fulgenci, s. V-VI dC). Erasme, Melanchthon (s. XVI): classici = bons; proletarii = dolents s. XIX: Ús de l’adjectiu referit a les arts i al món grecoromà en general (Vs antiguitats hebrees, egípcies...). 1 El Príncep, Maquiavel; Metamorfosis, Ovidi; l’art d’estimar, Ovidi 3. Què és la cultura clàssica? Què la diferència de la resta de cultura? Aquelles cultures que influencien i perduren més enllà del seu temps. Entenem per cultura clàssica la Roma i la Grècia Antiga. No hi ha hagut una influència tan gran a nivell de literatura com la grega i la romana, que s’ha anat llegint segle rere segle; els texts egipcis, per exemple, han estat molts segles sense poder -se llegir. La empremta que han deixat la cultura gerga i romana és 4. Quina diferència hi ha entre cultura i la tradició clàssica? Traditio, -onis (f.) ( < trado, -didi, -ditum, ‘lliurar, llegar’), ‘lliurament, transmissió (històrica)’. DIEC: ‘Llegat històric, reiterat o modificat, fet de trets formals, estilístics i temàtics comú a moltes obres durant molt de temps.’ ➜Recepció de l’Antiguitat grecoromana a les cultures posteriors, sobretot a Occident. 1 Exemple de clàssics  5. Cànon i clàssics són sinònims? Què és el cànon? Llista de llibres o autors feta des del poder (polític i/o cultural), i que pot canviar amb el temps per qüestions polítiques, religioses, de gust estètic... DIEC: llista de llibres o autors feta des del poder (polític i/o cultural) i que pot canviat amb el temps per qüestions polítiques, religioses, de gust estètic... El cànon literari és el conjunt d'obres literàries considerades com a model per una cultura determinada. Alguna autora, com Joanna Russ, l'ha qüestionat i ha analitzat com el cànon ha ignorat la participació de les dones en la història de la literatura universal per mitjà de mecanismes d'invisibilització i deslegitimació que n'impedeixen el reconeixement generalitzat. Els teòricament experts en literatura solen oposar les obres pertanyents al cànon literari (considerades clàssiques) i els best-sellers, encara que aquesta dicotomia no està exempta de controvèrsia, perquè el Tirant lo blanch va ser un èxit de vendes quan va aparèixer (al segle XV) i alhora es considera part integrant del cànon de literatura catalana (el mateix es pot dir de Jacint Verdaguer). **ITALO CALVINO, PER QUÈ LLEGIR CLÀSSICS? 6. ‘’un clàssic... no acaba mai de dir allò que ha de dir’’➜ Té una mirada subjectiva lectora, fet que l’esdevé atemporal i acontextual. 7. ‘’Els clàssics... ens arriben amb l’empremta de les lectures que han precedit la nostra i arrosseguen la que han deixat en la cultura o en les cultures que han travessat’’ 8. ‘’Un clàssic provoca incessament un degoteig de ds però que ell mateix s’espolsa del damunt’’ 9. ‘’Els clàssics són llibres que com més penses que coneixes per haver-ne sentit a parlar, més nous sorprenents i inèdits trobes en llegir-los de veritat’’ 10. ‘’Un clàssic és un llibre que va abans que altres clàssic però qui ha llegit abans els altres i llegeix aquell després, reconeix ràpidament el seu lloc a la genealogia’’ 11. ‘’És clàssic allò que tendeix a regalar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però a la vegada no pretén prescindir d’aquest soroll de fons (més que soroll, ha d’esdevenir part d’aquesta lectura)’’ Quan llegim un clàssic i ens sembla proper, és perquè forma part d'un "monomito" que es retroalimenta del passat per influir en les obres futures, com podem veure en la mitologia, Tolkien o Harry Potter. Un clàssic mai no acaba de dir tot allò que vol dir, ja que la seva interpretació depèn de la mirada subjectiva de cada lector, fet que el fa acontextual i atemporal. Tanmateix, la seva influència fa difícil reconèixer ràpidament la genealogia de les obres: si tanquéssim algú sense context dins una habitació amb "La Ilíada" i "L'Odissea", no sabria quin dels dos textos va ser escrit primer. GEOGRAFIA I CRONOLOGIA -GRÈCIA- POSSIBLES ORÍGENS DEL POBLE INDOEUROPEU El poble indoeuropeu és una civilització ancestral que es creu que va originar-se fa milers d'anys i es va expandir a través de migracions per diferents regions, donant lloc a diverses cultures i llengües. Famílies Lingüístiques Actualment, moltes llengües tenen un origen comú que es vincula amb els indoeuropeus. La difusió d’aquestes llengües es creu que es va produir en dues fases: o Difusió pacífica: Més lenta, on la llengua es va expandir a través del comerç i contactes culturals. o Difusió violenta: A través de conquestes, que van forçar l’adopció de noves llengües. HIPÒTESI DE LES ESTEPES Situada a les estepes russo-ucraïneses, al nord del Mar Negre. 4000 aC: Aparició de les primeres fases de la cultura indoeuropea. 4000-3500 aC: Domesticació del cavall i invenció de l'eix de la roda, dues innovacions crucials per a l'expansió indoeuropea. Cavalls i carros permeten expansió ràpida i violenta. Mots relacionats amb els carros són comuns a totes les famílies Identificat amb la cultura dels kurgans 3300-2500 aC: Última fase comuna del poble indoeuropeu abans de la seva expansió cap a diferents regions. HIPÒTESI ANATÒLICA Península anatòlica com a origen pacífic de la cultura protoindoeuropea. 7000 aC: Separació de la família anatòlica, que es va expandir cap a l'Orient Mitjà i altres regions. Lligat a desenvolupament de l’agricultura- expansió pacífica de poblacions indoeuropees HIPÒTESI HÍBRIDA Combinació de les dues teories anteriors, on es planteja que les expansions indoeuropees podrien haver estat tant pacífiques com violentes en diferents moments i regions. Un lloc semblant a la península anatòlica, una mica més al est i alguns dels pobles avançarien de forma bèl·lica (amb les invencions pròpies) i els altres de forma tecno-agricultora Grècia es caracteritza per la seva geografia muntanyosa i la seva proximitat al mar, que va facilitar el comerç i les interaccions culturals amb altres civilitzacions. El mar Mediterrani va ser l’escenari principal del seu domini, i les rutes comercials es van convertir en una font de poder per a les polis gregues. CIVILITZACIONS DE GRÈCIA AL 2N MIL·LENNI AC C I V I LI TZAC I Ó C I C LÀDI C A (3200 AC - 1100 AC ) La civilització ciclàdica va ser una cultura prehistòrica que va florir a les illes Cíclades, un grup d'illes al mar Egeu, entre aproximadament el 3200 aC i el 1100 aC. Aquesta civilització és coneguda per les seves impressionants figures de marbre, sovint estilitzades i de formes geomètriques, que representen principalment figures humanes. A més, els ciclàdics van desenvolupar una economia basada en l'agricultura, la pesca i el comerç marítim, establint rutes comercials amb altres cultures de l'Egeu i més enllà. El seu art, especialment les escultures, i la seva ceràmica són característics, mostrant una notable habilitat tècnica i estètica. La civilització ciclàdica és una de les tres principals cultures prehel·lèniques de l'Egeu, juntament amb la minoica i la micènica, i va tenir una influència significativa en el desenvolupament posterior de la civilització grega. Ubicació: Illes Cíclades, mar Egeu. Economia: Agricultura, pesca i comerç marítim. Art: Figures de marbre estilitzades i ceràmica decorada. Influència: Relacions comercials amb cultures del Mediterrani i influència en la civilització grega posterior. Durada: Una de les tres cultures prehel·lèniques principals, juntament amb la minoica i la micènica. Famosa per les seves estàtues de marbre trobades en tombes, especialment representacions femenines. Les estàtues s'assemblen a les venus prehistòriques trobades a altres regions. C I V I LI TZ AC I Ó MI N OI C A (3000 AC -1450 AC ) La civilització minoica (3000 aC - 1450 aC) es va desenvolupar a l'illa de Creta, destacant per les seves societats palatines, el comerç marítim i una rica cultura artística i religiosa. Els palaus, com el de Cnossos, són icònics, i la seva influència va perdurar en la civilització micènica. El seu declivi es deu a una combinació de desastres naturals i invasions. Ubicació: Illa de Creta, mar Egeu. Durada: 3000 aC - 1450 aC. Economia: Agricultura, ramaderia, pesca i comerç marítim. Societat: Estructura palatina, amb grans palaus com el de Cnossos. Art i Cultura: Frescos, ceràmica, escriptura Lineal A, rituals religiosos centrats en la deessa Mare. Influència: Influència significativa sobre la civilització micènica i la cultura egea en general. Declivi: Possiblement per desastres naturals (erupció de Santorini) i invasions micèniques. Talassocràcia: Dominació marítima que els va permetre controlar les rutes comercials del Mediterrani. Caracteritzada per la construcció de grans palaus (com el de Knossos) i pel seu simbòlic lligam amb el toro (mite del minotaure). La seva llengua no era indoeuropea. Sistema d’escriptura: Lineal A, encara no desxifrat. C I V I LI TZ AC I Ó MI C È N I C A (1750 AC -1050 AC ) La civilització micènica (1750 aC - 1050 aC) va prosperar a Grècia continental, destacant per la seva estructura monàrquica i palaus fortificats. Coneguts per la seva escriptura Lineal B i tombes monumentals, van influir significativament en la cultura grega posterior. El seu declivi va marcar l'inici de l'Edat Fosca. Ubicació: Grècia continental, especialment el Peloponès. Durada: 1750 aC - 1050 aC. Economia: Agricultura, comerç i expansions militars. Societat: Estructura monàrquica, amb reis que governaven des de palaus fortificats (Micenes, Tirint). Art i Cultura: Escriptura Lineal B, tombes monumentals (thòloi), ceràmica decorada, influència minoica. Influència: Precedent directe de la civilització grega clàssica, amb influència en l'èpica homèrica. Declivi: Caiguda per invasions i desastres interns, inici de l'Edat Fosca grega Poble grec (llengua, mitologia…) Escripura: Lineal b (deisxifrat al 1952) Conquereix creta (1450) Polis independents, grans palaus (1400-1200ac) 1250-1200: Guerra de troia? 1200-1150: colapse edat de bronze, destrucció palaus GRÈCIA A L'EDAT FOSCA (1050 - 800 AC) Després de la caiguda de la civilització micènica, Grècia va entrar en un període de declivi, on es van perdre molts coneixements tècnics i culturals, com l’escriptura. Absència de fonts escrites Migracions des del nord (configuren grups dialectals) i formació de les polis. Colonització de l’Àsia Menor Invenció de l’alfabet a partir de l’alfabet fenici (800 aC aprox.) ÈPOCA ARCAICA (800 - 500 AC) En aquest període es recupera l'escriptura (alfabet grec) i sorgeixen les grans obres literàries com els poemes homèrics. Panhel·lenisme: Unió cultural dels grecs a través de símbols com els Jocs Olímpics (776 aC) i el Santuari de ➜ Delfos, que esdevenen centres polítics i religiosos reconeguts. Segona colonització grega (VIII-VI aC): Expansió de colònies gregues per la Magna Grècia (sud d'Itàlia i Sicília), el Mar Negre, Massàlia (actual Marsella) i Empúries (a Catalunya). GRÈCIA CLÀSSICA (500 AC - 323 AC) Democràcia atenesa: Impulsada per Clístenes (508/507 aC), Atenes es va convertir en un model de democràcia interna, però, a nivell extern, va ser una ciutat expansionista i colonitzadora.  Guerres Mèdiques (499-479 aC): Conflictes entre els grecs i l'Imperi Persa, amb victòries decisives com la batalla de Marató (490 aC) contra Darios i la de Salamina (480 aC) contra Xerxes. Lliga marítima de Delos: Una aliança naval liderada per Atenes que va donar lloc al seu període de màxima esplendor, el Segle de Pèricles (443-429 aC). Guerra del Peloponès (431-404 aC): Conflicte entre Atenes i Esparta que va portar a la decadència de les ciutats estat gregues. Conquesta de Grècia per Alexandre el Gran (356-323 aC): Alexandre va expandir la influència grega per tot el Mediterrani Oriental i l'Àsia fins a l’Índia. Període d'or cultural, amb grans desenvolupaments en la filosofia, el teatre, la historiografia i l’oratòria (Demòstenes). GRÈCIA DEL 1R MIL·LENNI AC (323 AC - 146 AC) GRÈCIA HEL·LENÍSTICA (323 AC – 146 AC) o Repartiment imperi d’Alexandre entre els seus generals (diàdocs) o Dialecte comú: koiné o Nous centres de poder i intel·lectuals: Alexandria i Pèrgam GRÈCIA ROMANA (146 AC – 330 DC) o 146 aC: Destrucció de Corint i creació de la província d’Acaia o 133 aC: Annexió de Pèrgam o 64 aC: Annexió de Síria o 30 aC: Annexió d’Egipte BIZANCI (330 DC – 1453 DC) o 330 dC: Constantí estableix capital a Bizanci amb el nom de Constantinoble o 395: divisió imperi Romà d’Occident i d’Orient o 476 dC: Caiguda de l’imperi Romà d’Occident o 1453:Caiguda de l’imperi Romà d’Orient RESUM La geografia i la cronologia de Grècia estan marcades per la seva evolució a través de diverses civilitzacions que van dominar el Mediterrani. Des de les cultures ciclàdiques fins a la conquesta romana, Grècia va jugar un paper crucial en la història del món antic, desenvolupant una civilització rica en cultura, filosofia, arts i institucions polítiques com la democràcia. MARC CRONOLÒGIC I GEOGRÀFIC DE ROMA MONARQUIA (753-509 AC) MITE: RÒMUL I REM Rea Silvia era filla de Numitor, rei d’Alba Longa. Fou obligada pel seu germà (que acabava d’ascendir al tro) a convertir-se en vestal , és a dir, en verge consagrada a la deessa Vesta. El Déu Mart aparegué i la va violar. En conèixer Amulio el naixement dels dos nens va ordenar assassinar-los, però l'encarregat no va ser capaç de matar a dos nens i els va deixar abandonats en el riu Tíber, on van ser trobats per la lloba Luperca, qui els cuido i aliment durant anys. Més tard, van ser trobats pel pastor Fáustulo, qui va criar en secret a Ròmul i Rem. En créixer se'ls va comptar la veritat del seu naixement, per la qual cosa tots dos germans van buscar venjança. Tots dos van marxar a Alba Longa, van assassinar a Amulio i van tornar a col·locar en el tron al seu avi, Numitor. Ròmul i Rem es van anar d'Alba Longa amb la idea de fundar una ciutat sobre la qual poder governar. Ròmul volia fundar Roma en el Mont Palatino i Rem volia fundar Remoria en el Aventino. Tots dos eren de la mateixa edat, per la qual cosa cap tenia supremacia sobre l'altre per a regnar, així que van fer un joc per a triar qui governaria, el qual consistia a veure més voltors que l'altre. Sent el guanyador Ròmul. Ròmul va traçar unes línies per a marcar els límits de la ciutat de Roma ordenant que ningú els podia creuar, però Rem va decidir travessar les línies, desafiant al seu germà. Això va provocar una baralla en la qual Rem va sofrir ferides i va morir no gaire després. Ròmul va enterrar al seu germà en Aventino, i va fundar Roma, sent la data de fundació el 21 d'abril del 753 a. C. Mite propi: elements universals propis de contes i llegendes Unió dona amb un déu- abús de poder-homes amb poder absolut dins la mitologia. Abandonament d’un nadó (Èdip, Moisès, Paris...) Nadó criat per un animal (Mowli, Tarzan...) Bessó mata a l’altre essó (Caín i Abel, Eteocles i Polinicies...) Aspectes vergonyós del mite: Mare adoptiva pastora ( o prostituta) Fundador violent: assassinat del germà, rapte de les sabines Rapte de les sabines➜ episodi en el qual conviden a població veïnes (als sabins) i durant l’espectacle, els romans -homes- segrestaran a les dones sabines. ➜Adopció oficial del mite molt primerenca: primera moneda de pla al 269 aC. ELS 7 REIS DE ROMA: 1. RÒMUL: funda Roma, rapta les sabines 2. NUMA POMPILI: organitza les lleis, la religió i el calendari 3. TUL·LUS HOSTILI: conquereix Alba Longa (Horacis vs Curiacis) 4. ANCUS MARCI: construeix 1r pont de pedra sobre el Tíber, fundà Òstia (contorl marítim!) 5. TARQUINI EL VELL: venç els sabins 6. SERVI TUL·LI: muralla (‘murs servians’), organitza poble en 5 classes (segons riquesa) 7. TARQUINI EL SUPERB: temple de Júpiter Capitolí, violació del seu fill Sextus REPÚBLICA (509-27 AC) La República romana va ser un sistema polític establert després de l'expulsió de l'últim rei de Roma, Tarquini el Superb, el 509 aC. Es va caracteritzar per un sistema altament aristocràtic, dominat per l'aristocràcia patricia. ➜El Senat era la cambra legislativa permanent composta majoritàriament per exmagistrats, i tenia el màxim poder. ➜Tot i això, la gestió del dia a dia recauria en els magistrats, els quals exercien el poder per un període limitat. Aquestes magistratures eren electes, col·legials (compartides per diversos individus) i rotatòries, normalment d'un any, per evitar la concentració de poder i qualsevol amenaça de monarquia. 1- QÜESTOR: administració del tresor públic 2- TRIBÚ DE LA PLEBS O EDIL "defensor del poble" - Abastiment i festivals 3- PRETOR administració de la justícia 4- CÒNSOL comandant exèrcit, dona nom a l'any C O N FL I C T E S I N T E R N S : P A T R I C I S V S P L E B E U S ( S. V - I V a C ) Els conflictes entre patricis i plebeus van ser una constant en els primers segles de la República. Els patricis eren els membres de les famílies fundadores de Roma, mentre que els plebeus, tot i ser ciutadans romans, estaven exclosos del govern i la política. Patricis: membres de les primitives famílies fundadores de Roma Plebeus: ciutadans (rics i pobres) exclosos del patriarcat Rics: sense accés a magistratures, al Senat, etc. Plebs. Esclavatge per deute, manca d’aliment i de terres (nous terrenys conquerits van només als patricis) 494 aC: es va produir la secessió de la plebs, un moviment pel qual els plebeus es van retirar de Roma i van crear les seves pròpies institucions, incloent-hi els tribuns de la plebs i els edils. 451-449 aC: es va establir el primer codi legal per escrit, conegut com les Lleis de les XII Taules, que van suposar un pas cap a la igualtat jurídica. 367 aC: les Lleis Lícinies van permetre l'accés dels plebeus rics al consolat, creant una nova nobilitat que integrava tant patricis com plebeus adinerats. Aquesta mesura va posar fi a la lluita revolucionària entre les dues classes. C O N FL I C T E S E X T E R N S : 5 0 9 - 2 6 4 a C Roma va experimentar contínues expansions territorials durant els primers segles de la República, marcades per diversos conflictes militars: 509-436 aC: Roma va lluitar per establir el seu domini a la regió del Laci. El 390 aC, els gals van envair i saquejar Roma, un esdeveniment que va tenir un fort impacte en la mentalitat romana. Després del 367 aC, es van produir tres grans conflictes: 343-291 aC: Guerres Samnites contra les tribus samnites del centre d'Itàlia. 280-272 aC: Guerres contra Tàrent, una ciutat grega al sud d'Itàlia. 280-275 aC: Guerres Pírriques contra el rei Pirros d'Epir, que va intervenir a favor de Tàrent. El 264 aC, Roma va completar la conquesta d'Etrúria, controlant així tot el centre de la península Itàlica. GUERRES PÚNIQUES (264-146 aC) Les Guerres Púniques van enfrontar Roma i Cartago, la gran potència del Mediterrani occidental, i van marcar un punt d'inflexió en l'expansió romana. 1. Primera Guerra Púnica (264-241 aC): Roma va aconseguir la seva primera gran victòria fora d'Itàlia amb la conquesta de Sicília. 2. Segona Guerra Púnica (218-201 aC): El general cartaginès Anníbal va iniciar la guerra amb el setge de Sagunt i va travessar els Alps per envair Itàlia. Tot i obtenir grans victòries a Itàlia, com a Cannae, Roma va resistir i finalment Publi Corneli Escipió (conegut com "l'Africà") va derrotar Anníbal a la batalla de Zama (202 aC). 3. Tercera Guerra Púnica (149-146 aC): Roma va destruir completament Cartago i va establir el seu domini total sobre el Mediterrani occidental. LA C RI SI DE LA RE P Ú BLI C A (s.I I -I Ac) Després de les guerres púniques, Roma es va expandir enormement pel Mediterrani, però això va provocar una crisi social i política: La conquesta de terres va generar l'aparició dels latifundis, grans explotacions controlades per l'aristocràcia, que van arruïnar molts petits agricultors. L'augment del nombre d'esclaus també va contribuir a la crisi. Els exèrcits es van convertir en permanents i els soldats van començar a ser més lleials als seus generals que no pas a l'Estat. Van sorgir dos grans grups polítics: els optimats (pro-Senat) i els populares (pro-reformes). Els germans Grac (Tiberi i Gai) van intentar implementar una reforma agrària per redistribuir terres als plebeus, però van ser assassinats entre el 133 i el 121 aC. El general Gai Màrius, líder dels populares, va ser cònsol repetidament entre el 107 i el 100 aC, i va reformar l'exèrcit. El 88 aC es va produir una guerra civil entre els seguidors de Màrius i els optimats liderats per Sul·la. CÈSAR I POMPEU L'any 60 aC, Cèsar, Pompeu i Licini Cras van formar el primer triumvirat, una aliança informal per repartir-se el poder. Cèsar va expandir els dominis romans conquerint les Gàl·lies. Pompeu es va quedar a Roma, on el Senat el va declarar cònsol únic el 52 aC. No obstant això, la tensió entre Cèsar i Pompeu va esclatar en una guerra civil. El 49 aC, Cèsar va travessar el Rubicó amb les seves tropes, ocupant Roma i derrotant Pompeu a la batalla de Farsàlia el 48 aC. Pompeu va ser assassinat poc després. Cèsar va ser nomenat dictador i cònsol, però va ser assassinat el 15 de març del 44 aC per un grup de senadors que temien la seva creixent autoritat. IMPERI (27 AC -476 DC) L'Imperi Romà es va iniciar oficialment l'any 27 aC, amb Octavi August, el primer emperador, qui va mantenir l’aparença republicana mentre concentrava el poder en les seves mans. MON ARQU I A SOTA AP ARE N Ç A RE P U B LI C AN A Tot i que es va mantenir el Senat i els magistrats, el seu poder va quedar buit de contingut real. L'emperador es va anomenar prínceps civitatis (primer ciutadà), una figura que formalment es presentava com el líder de la República, però en realitat exercia el control absolut. Aquest sistema de govern es va conèixer com el Principat, perquè tot es mantenia de manera simbòlica, com una obra de teatre en què les antigues institucions republicanes continuaven existint, però sense tenir el poder real. CANVIS ADMINISTRATIUS August va reorganitzar l'Imperi administrativament: Roma es va dividir en 14 regions i Itàlia en 11. A Hispània, es van establir noves províncies: Tarraconensis, Baetica i Lusitània. POLÍTICA URBANÍSTICA I ROMANITZACIÓ August va iniciar una política d'embelliment de Roma amb edificis, temples i vies de comunicació. Diu la llegenda que va rebre Roma de maons i la va deixar de marbre. També va renovar la xarxa de carreteres, com la Via Augusta, i va fundar colònies com Bàrcino, Emerita Augusta i Caesaraugusta, afavorint així la romanització de les províncies. Aquesta romanització implicava l’adopció de la cultura, lleis i llengua romanes en els territoris conquerits. PROPAGANDA POLÍTICA D'AUGUST August va reforçar el retorn als valors tradicionals romans (el mos maiorum) i va promoure lleis per protegir la família i el matrimoni. Va usar la seva imatge com a símbol de poder, amb estàtues i monedes per tot l’Imperi, i es va fomentar el culte a l'emperador, especialment a les províncies, consolidant així la seva autoritat. PAX ROMANA Durant el seu regnat, es va instaurar la Pax Romana, un llarg període de pau que va afavorir l'estabilitat i el creixement econòmic a tot l'Imperi, i es va consolidar Roma com a potència dominant al Mediterrani. Amb aquestes polítiques, August va establir les bases d’un Imperi que es va mantenir durant segles. SUC C E SSI Ó D'AUGUST (27 AC – 14 DC ) August, fundador de l'Imperi Romà, va tenir dificultats per assegurar una successió estable. Va intentar col·locar successors casant la seva filla, Júlia, amb homes de confiança, però la majoria d'ells van morir abans que poguessin heretar el poder. Marc Agripa: General de confiança d'August i el seu gendre, va morir l'any 12 aC. Marc Claudi Marcel: Nebot d'August per part de la seva germana, va morir l'any 8 aC. Gai i Luci Cèsar: Néts d'August i fills de Júlia, destinats a ser successors, van morir prematurament l'any 4 i 2 dC, respectivament. Finalment, August va haver de designar com a successor Tiberi, fill de la seva esposa Lívia d'un matrimoni anterior. Tiberi, que no era del grat d'August, era vell quan va ascendir al tron, i va ser l'últim recurs disponible. DINASTIA JÚLIO-CLÀUDIA (27 AC - 68 DC): August (27 aC - 14 dC): Va ser el primer emperador romà i va establir les bases d'un govern fort sota l’aparença d’una república restaurada. Va reformar l’administració pública, va promoure la romanització de les províncies i va iniciar una època de pau coneguda com la Pax Romana. Tiberi (14 - 37 dC): Successor d'August, va ser un governant competent però poc estimat pel Senat. Es va retirar de Roma cap al final del seu regnat i va deixar el poder en mans de caps militars.  Calígula (37 - 41 dC): Va ser un emperador tirànic i excèntric, conegut per la seva crueltat i bogeria, fins que va ser assassinat per la Guàrdia Pretoriana. Claudi (41 - 54 dC): Va ser un emperador inesperat, considerat dèbil inicialment, però va resultar ser un governant eficaç. Va ampliar l’Imperi annexant la província de Britànnia i va reformar el sistema judicial. Neró (54 - 68 dC): Va començar el seu regnat sota la influència de Sèneca, però més tard es va convertir en un tirà. És famós per haver suposadament cantat mentre Roma cremava durant el gran incendi del 64 dC. E LS C I N C B ON S E MP E RADORS (96 - 180 DC ): Aquesta dinastia va veure alguns dels millors governants de Roma, incloent Trajà, que va portar l'Imperi a la seva màxima expansió territorial, i Adrià, conegut pel seu interès per l’arquitectura i la cultura grega. Marc Aureli, l’últim d’aquests emperadors, va escriure les seves Meditacions durant les seves campanyes militars i va defensar l'Imperi de les invasions dels pobles germànics. C RI SI DE L SE G LE I I I I DOMI N AT: El segle III va estar marcat per una profunda crisi política, econòmica i militar, amb una ràpida successió d'emperadors, invasions externes i rebel·lions internes. Dioclecià va intentar resoldre aquests problemes establint la tetrarquia, dividint l'Imperi entre dos augustos i dos cèsars. Constantí el Gran (306 - 337 dC) va reunificar l’Imperi, va establir la llibertat religiosa amb l’Edicte de Milà i va fundar Constantinoble, que es convertiria en la nova capital de l'Imperi Romà d'Orient. C AI G U DA DE L'I MP E RI ROMÀ D'OC C I DE N T (476 DC ): L'Imperi Romà va ser finalment assetjat per contínues invasions bàrbares, incloent -ne els visigots, que van saquejar Roma el 410 dC, i els vàndals, que la van saquejar el 455 dC. El 476 dC, l'últim emperador d'Occident, Ròmul Augústul, va ser deposat per Odoacre, marcant la fi de l'Imperi Romà d'Occident. En canvi, l'Imperi Romà d'Orient (Bizantí) va continuar fins a la caiguda de Constantinoble el 1453. UNITAT 2. EL LLIBRE, EL MERCAT EDITORIAL I LES BIBLIOTEQUES A L’ANTIGUITAT UNITAT 2.1. EL LLIBRE A L’ANTIGUITAT: SUPORTS D’ESCRIPTURA ART RUPESTRE L’art rupestre és una de les formes més antigues d’expressió gràfica coneguda, amb una antiguitat de fins a 50.000 anys. Es tracta d’imatges gravades o pintades sobre les parets de coves. Un exemple destacat és la Cova de Chauvet, a la regió d'Ardèche (França), amb pintures que daten de fa uns 30.000 anys. Aquestes imatges sovint representaven animals, escenes de caça i altres símbols vinculats a la vida quotidiana i espiritual de les primeres societats humanes. ESCRIPTURA CUNEÏFORME L’escriptura cuneïforme és considerada la primera forma d’escriptura coneguda, desenvolupada per la civilització sumèria al sud de Mesopotàmia al voltant dels 3500-3000 aC. Aquesta escriptura utilitzava logogrames (símbols que representaven paraules) i sil·labogrames (símbols per a síl·labes). La seva característica principal era la forma de les marques en forma de cunya que es feien sobre tauletes d’argila utilitzant un estilet. A més de la llengua sumèria, altres llengües de la regió com l’acadi, el hitita, el hurrita i el luvita també van adaptar el sistema cuneïforme per a les seves escriptures. Un exemple de text cuneïforme és un contracte de venda de terreny i casa de Shuruppak (al voltant de l’any 2600 aC), que es troba a l'actual Iraq. JEROGLÍFICS EGIPCIS Els jeroglífics egipcis es van desenvolupar aproximadament el 3250 aC i es van utilitzar fins al segle IV dC. Encara no se sap amb certesa si el sistema jeroglífic va sorgir de manera independent o si va rebre influència del cuneïforme mesopotàmic. Els jeroglífics utilitzaven símbols per representar objectes, sons i idees. Exemples significatius inclouen una placa d’ivori del faraó Menes (al voltant de l’any 3200-3000 aC) trobada a Abidos, i una estela de Minnakht (aproximadament de l’any 1321 aC), exposada al Museu del Louvre. Els jeroglífics es van utilitzar tant per a inscripcions monumentals com per a textos sobre papir, sent fonamentals per a la transmissió cultural a Egipte durant més de tres mil anys. ESCRIPTURA MICÈNICA (LINEAL B) A la civilització micènica, cap al 1450-1375 aC, es va desenvolupar el sistema d’escriptura conegut com a Lineal B, una escriptura sil·làbica utilitzada per registrar activitats econòmiques i religioses en tauletes de fang. A diferència d'altres sistemes de l’època, el Lineal B representa una forma primitiva de la llengua grega. Un exemple és una tauleta del palau de Cnossos que detalla les quantitats d'oli destinades a una ofrena religiosa. ELS SUPORTS D'ESCRIPTURA A GRÈCIA I ROMA A Grècia i Roma es van utilitzar diversos suports per a l’escriptura, cadascun adaptat a diferents necessitats: Ostraka: Eren trossos de ceràmica trencada que s'utilitzaven per escriure breus missatges o votacions, com les condemnes a l’ostracisme (exili). Un exemple és l'ostrakon que condemna el polític Temístocles l’any 472/1 aC. Tauletes de cera: Conegudes com a tabulae ceratae, eren tauletes de fusta recobertes de cera, en les quals s’escrivia amb un estilet. Eren utilitzades per a la correspondència o l'escriptura temporal. Exemples són les tauletes trobades a la Londres romana, o les famoses tauletes de Vindolanda, que inclouen una carta d'invitació a una festa d'aniversari. Papir: El papir, fet de la planta Cyperus papyrus, va ser utilitzat des de l’antic Egipte (aprox. 2500 aC) fins a l’època romana. Es tractava d’un material lleuger però delicat, en el qual s'escrivien textos llargs en rotlles (volumina). Pergamí: En èpoques de manca de papir, especialment durant la rivalitat entre les biblioteques d'Alexandria i Pèrgam, es va començar a utilitzar el pergamí, fet de pells d'animals com vedells, ovelles o cabres. Era molt més resistent que el papir i es podia utilitzar tant per a llibres com per a documents oficials. LLIBRES SOBRE TELA Un exemple molt rar de llibre sobre tela és el Liber Linteus Zagrabiensis, un manuscrit en etrusc que data del segle III aC. Es creu que era un ritual funerari, però la seva peculiaritat és que va ser reutilitzat per embolicar una mòmia a l'antic Egipte. Actualment es troba al museu de Zagreb, Croàcia. EL PAPIR El papir va ser un dels principals suports d'escriptura de l'antiguitat. Es va començar a utilitzar a Egipte cap al 2500 aC, i més tard es va expandir a Grècia (s. V aC) i a Roma (s. III aC). El procés de fabricació consistia a tallar la tija de la planta en fines tires, que es premsaven formant fulls que després s'allisaven amb pedra tosca. Els fulls es podien unir per formar rotlles de fins a 10-12 metres de longitud, en els quals s’escrivien els textos més llargs. En el món de l’antiguitat clàssica, tant a Grècia com a Roma, els llibres no tenien el format de llibre enquadernat que coneixem avui dia, sinó que eren rotlles de papir (coneguts com volumina). Aquests rotlles necessitaven contenidors i suports especials per a la seva protecció i emmagatzematge. Aquí és on entren en joc els estoigs i armaris per a rotlles. Capsa (scrinium) Capsa és el nom en llatí d’un estoig cilíndric fet de materials com fusta o cuir, utilitzat específicament per guardar els rotlles de papir. Aquests estoigs no només protegien els rotlles de la pols, la humitat i altres danys, sinó que també permetien transportar-los fàcilment. El terme scrinium era un sinònim de capsa, utilitzat per designar estoigs que podien contenir diversos rotlles, especialment en biblioteques o arxius personals. Els rotlles s'introduïen dins aquests estoigs de manera ordenada, i solien tenir una etiqueta o un titulus enganxat per identificar el contingut del rotlle sense haver-lo de desenrotllar. Aquests estoigs eren molt comuns en les llars de les famílies cultes de l’antiga Roma i eren també utilitzats pels estudiosos, escriptors i administradors per preservar textos importants. ARMARIS PER A ROTLLES A les biblioteques i en altres espais d’arxiu, els rotlles es guardaven en armaris. Aquests armaris es podien col·locar en habitacions especialment destinades a la conservació de llibres i documents. Un exemple clar d’aquestes instal·lacions es pot veure en el famós fresc de Pompeia (I dC), on es mostra un scrinium o capsa plena de rotlles en una habitació, possiblement una biblioteca domèstica. Un altre exemple destacat és un sarcòfag d’un metge grec (c. 300 dC) que inclou una representació en relleu d’un armari amb llibres, simbolitzant la seva saviesa i coneixement acumulat. FUNCIONS DELS ESTOIGS I ARMARIS 1. Protecció: Els estoigs protegien els rotlles de factors externs com la pols, la llum solar o la humitat, que podien degradar el papir o el pergamí amb el temps. 2. Transport: Eren útils per transportar els rotlles d’un lloc a un altre, especialment per als funcionaris o escriptors que necessitaven portar textos. 3. Classificació i organització: Tant els estoigs com els armaris permetien organitzar els rotlles segons temes o autors, facilitant la consulta i l’emmagatzematge. Això era especialment important en les grans biblioteques, com la d'Alexandria o la de Pèrgam.  4. Emmagatzematge en espais privats: En les cases de ciutadans cultes o rics, els scrinia i armaris eren utilitzats per tenir una col·lecció personal de llibres, un signe de distinció social i cultural. ELS PAPIRS D’OXIRRINC Els papirs d’Oxirrinc Ciutat important des del període egipci fins a època cristiana i àrab (abandonada al s. VII dC). Abocadors de la ciutat conservats intactes. Inici de les excavacions al 1896. 500,000 papirs aprox.: en grec, egipci, llatí, àrab... 10% de caràcter literari. S’han recuperat fragments d’obres de Plató (La República, Fedó...), Euclides (Elements), Menandre, Píndar, Safo, etc. NOUS POEMES DE SAFO Entre els descobriments més recents de papirs, destaca la troballa el 2014 d’un nou poema de Safo, una de les poetes més famoses de l’antiga Grècia. El poema parla del desig de seguretat i benestar per als seus éssers estimats, com ara la tornada del seu germà Charaxus. Aquest descobriment ha estat una gran contribució a la comprensió de la seva obra poètica. LA INVENCIÓ DEL PERGAMÍ Igualment, des d’antic els jonis anomenen «pells» als papirs, perquè aleshores, a causa de la manca de papir, feien servir pells de cabres i d’ovelles; i encara en els meus dies molts bàrbars escriuen sobre pells d’aquesta mena. Heròdot (s. V aC), 5, 58 El mateix Varró ens explica que, en eliminar Ptolemeu el comerç del papir per la rivalitat dels reis Ptolemeu i Eumenes entre les seves biblioteques, es va inventar a Pèrgam el pergamí. Més tard, l’ús del material del qual depèn la immmortalitat de l’home [sc. el papir] es va propagar novament per tot arreu. Plini el Vell, Història natural, 13, 70 EL PERGAMÍ El pergamí va ser una invenció crucial en la història dels suports d'escriptura, fet a partir de pells d'animals com cabres, vedells o ovelles. Es va començar a utilitzar a Pèrgam (d’aquí el seu nom) com a substitut del papir quan aquest era escàs. El procés de fabricació incloïa el tractament de les pells per eliminar -ne el pèl i estirar-les per formar una superfície adequada per escriure. A diferència del papir, el pergamí era molt més resistent i es podia utilitzar per fer còdex, un tipus de llibre que es podia obrir fàcilment. UNITAT 2.2 EL MERCAT EDITORIAL I LES BIBLIOTEQUES A LA GRÈCIA ANTIGA PAS DE LA CULTURA ORAL A LA CULTURA ESCRITA (S. VIII-V AC) Durant la Grècia antiga, la cultura era inicialment predominantment oral, fins i tot després de la introducció de l’escriptura alfabètica al segle VIII aC. La societat grega no estava altament alfabetitzada, i escriure requeria recursos econòmics, temps i habilitats que no estaven a l’abast de tothom. Així doncs, la transmissió de coneixement es feia principalment a través de la recitació pública de poesia, filosofia i altres obres literàries. Inscripció del Dípilon: Un dels exemples més antics d’escriptura grega és la gerra de vi (oenochoe) trobada al cementiri atenès del Ceràmic, datada aproximadament al 740 aC. L’inscripció conté un missatge breu que lloa la gràcia d’un ballarí. Copa de Nèstor (c. 710 aC): Un altre exemple important és la copa de dues nanses trobada a Pitecussa (actualment Ischia, Itàlia), que presenta una inscripció que evoca el poder d’Afrodita. LITERATURA DE DIFUSIÓ ORAL La literatura a la Grècia antiga, inicialment, es difonia oralment abans que es consolidés en forma escrita. Alguns gèneres literaris que van passar d’aquesta tradició oral a la escrita inclouen: Èpica: Els poemes homèrics com l’Iliada i l’Odissea van ser transmesos oralment durant generacions abans de ser escrits cap al segle VIII aC. El tirà Pisístrat, al voltant del 550 aC, va ordenar que es fes la primera versió escrita d’aquestes obres. Lírica: Poetes com Safo (s. VII aC) i Píndar (s. V aC) també van compondre obres que es cantaven o recitaven públicament. Filosofia Presocràtica : Aquests filòsofs, com Heràclit (fl. 500 aC), sovint escrivien en vers i molts dels seus ensenyaments es difonien oralment. DIFUSIÓ DEL LLIBRE A ATENES (SEGLE V AC) Els primers llibres comencen a circular àmpliament a Atenes al segle V aC, coincidint amb l’expansió del sistema educatiu : Sistema educatiu: L'educació primària incloïa la gymnastiké (exercici físic) i la mousiké (música, lírica i poesia). Al segle IV aC, apareixen les primeres escoles de retòrica i filosofia, com l’ Acadèmia de Plató (fundada al voltant del 387 aC), on els llibres van començar a jugar un paper central en l’ensenyament. Lectura privada: Durant aquesta època, s’introdueix la lectura privada en veu baixa, en contrast amb la tradició anterior de recitar en veu alta. LES PRIMERES BIBLIOTEQUES (SEGLE V-IV AC) La creació de biblioteques a Grècia va començar al segle VI aC, però les primeres biblioteques privades i públiques es documenten a partir del segle V aC: Pisístrat (segons algunes fonts) va fundar la primera biblioteca pública a Atenes durant el segle VI aC. Aquesta biblioteca incloïa llibres de disciplines liberals, i va ser un recurs per a la població culta d’Atenes fins que va ser saquejada per Xerxes durant la seva invasió al segle V aC. Al segle IV aC, les institucions acadèmiques van començar a crear les seves pròpies biblioteques, incloent l'Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil. PRIMERES BIBLIOTEQUES S. VI aC → primera biblioteca pública Atenes? S. VaC → testimonis de biblioteques privades S. IV aC → Institucions acadèmiques amb biblioteques: 387 aC →acadèmia de Plató  335 aC → Escola peripatètica (Liceu) d’Aristòtil LA BIBLIOTECA D'ALEXANDRIA La Biblioteca d'Alexandria, fundada per ordre d’Alexandre el Gran al segle IV aC, va ser un dels projectes més ambiciosos de l’antiguitat per conservar el coneixement escrit. Fundació: Va ser construïda sota els regnats de Ptolemeu I i Ptolemeu II al voltant del segle III aC. A més de la biblioteca principal, Ptolemeu III va crear una segona biblioteca al Serapeion. Objectiu: L'objectiu de la biblioteca era reunir tots els llibres del món conegut en la millor versió possible. A més, es va crear un centre d’estudi anomenat Museu, on es convidava erudits per a la recerca i l’estudi. Innovacions filològiques: Els bibliotecaris d'Alexandria van desenvolupar eines fonamentals per millorar la lectura i comprensió dels textos grecs, com la invenció dels accents i el desenvolupament d’un sistema d’anotacions crítiques per als textos literaris. PROTAGONISTES DE LA BIBLIOTECA D'ALEXANDRIA La biblioteca va comptar amb nombrosos erudits i bibliotecaris que van contribuir al seu èxit: Zenòdot d’Efes: Va fer una edició crítica d’Homer. Apol·loni de Rodes: Autor de les Argonàutiques i bibliotecari. Eratòstenes: Va mesurar la circumferència de la Terra i va treballar a la biblioteca. Aristòfanes de Bizanci: Va crear les primeres edicions crítiques de molts autors i va inventar el sistema d’accents. Cal·límac: Poeta i inventor del sistema de catàlegs (els pinakes). LA BIBLIOTECA DE PÈRGAM La Biblioteca de Pèrgam, fundada per Eumenes II al segle II aC, va ser una de les rivals més importants de la Biblioteca d’Alexandria. A causa de la prohibició de l’exportació de papir imposada per Alexandria, Pèrgam va desenvolupar l’ús del pergamí, un material més resistent fet de pell d’animal, que va permetre la creació de llibres en format de còdex. Crates de Mal·los, un erudit associat a Pèrgam, va ser pioner en l’ensenyament de literatura a Roma i va ajudar a difondre el coneixement grec. *Museu → centre de residència d’estudiosos (subvencionats pels reis)... Sense docència. Un caràcter agòric. Es dedicaven a crear literatura i a estudiar-la. *Biblioteca → Major volum de llibres a l’Antiguitat Només tenim evidència arqueològica del Sarapeion UNITAT 2.3 EL MERCAT EDITORIAL I LES BIBLIOTEQUES A ROMA DOMINI DE L’ORALITAT (S. VII-III AC) Durant els primers segles de la història de Roma, la cultura era predominantment oral, molt semblant al que succeïa en altres civilitzacions antigues. La transmissió del coneixement es feia principalment a través del discurs públic, les ordres i les decisions de caràcter polític o religiós. Alfabet: Els romans van adoptar l'alfabet grec a través dels etruscs al segle VII aC. Aquesta adopció va permetre que comencessin a sorgir les primeres inscripcions escrites. Això va ser crucial per fixar les normes i les lleis en un format permanent, però encara amb un ús molt limitat de l'escriptura. Inscripcions més antigues: Entre els exemples més antics d’escriptura a Roma trobem la fíbula de Preneste, una inscripció en llatí que data del segle VII aC. Aquesta peça és una agulla d’or amb una inscripció que diu: "Manius m'ha fet per a Numeri". També tenim el Lapis Niger, una pedra negra trobada al fòrum romà, amb una inscripció llatina arcaica del 550-500 aC. Llei de les XII Taules: Al segle V aC, els romans van codificar les seves primeres lleis en un text conegut com la Llei de les XII Taules, gravades en plaques de bronze. Aquestes taules, exposades públicament al fòrum, establien les bases del dret romà. Representen un dels primers usos significatius de l’escriptura per regular la vida pública. Durant aquest període, la major part de la vida pública i privada es desenvolupava oralment. Els discursos polítics, les ordres militars, les sentències judicials i altres aspectes de la vida cívica es transmetien de manera oral, i l’escriptura s'utilitzava només en contextos molt formals o commemoratius. NAIXEMENT DE LA LITERATURA (240 AC) El retard en el naixement de la literatura llatina es deu a diversos factors, incloent-hi els constants conflictes interns de la República i les guerres d’expansió. Tot i que els romans ja tenien escriptura, el desenvolupament d'una tradició literària pròpia es va iniciar a finals del segle III aC, influenciada per la cultura grega. Livi Andronic: El 240 aC marca el punt de partida de la literatura llatina, amb la primera representació teatral a càrrec de Livi Andronic, un esclau alliberat d’origen grec que va traduir l’Odissea d’Homer al llatí. Aquesta obra va introduir als romans a les formes literàries gregues, incloent-hi la tragèdia i la comèdia. Plaute: Un dels primers autors de gran èxit va ser Plaute (c. 254-184 aC), qui va escriure més de 100 comèdies, tot i que només ens n’han arribat unes 20. Plaute es va inspirar en els models grecs de la comèdia però va donar als seus textos un estil més adaptat als gustos romans, utilitzant sovint el llenguatge vulgar i escenes de la vida quotidiana. Cató el Censor: Un altre autor destacat d’aquesta època és Cató el Censor (234-149 aC), un defensor de les tradicions romanes i un crític de la influència grega. A més dels seus discursos polítics, va escriure un tractat sobre l'agricultura, el De Agri Cultura, que es considera el text més antic de la prosa llatina. CRONOLOGIA DE LA LITERATURA LLATINA DIFUSIÓ DE LA CULTURA ESCRITA: SEGLE III -II AC Durant el segle III aC, la cultura escrita va començar a guanyar terreny a Roma gràcies a diverses conquestes, sobretot les conquestes gregues, que van introduir la influència hel·lènica en el món romà. Conquesta del sud d’Itàlia (272 aC): La conquesta de les ciutats gregues al sud d’Itàlia (Magna Grècia) va portar als romans el coneixement i la cultura grega. Això incloïa tant la filosofia com la literatura, elements que es van començar a integrar en la societat romana. La conquesta de Sicília el 241 aC i, més tard, la de Macedònia i Grècia el 146 aC, van aprofundir aquesta influència. Papir i esclaus grecs: Al segle III aC, comença a arribar a Itàlia el papir d'Egipte, que va permetre una major difusió de l’escriptura. A més, l’ús d’esclaus grecs com a escrivents, secretaris i pedagogs es va estendre entre les elits romanes. Aquests esclaus eren sovint instruïts en la cultura grega i van actuar com a transmissors d'aquesta cultura a Roma. Lleis i documents: La difusió de la cultura escrita es va estendre més enllà de la literatura. L’escriptura es va utilitzar cada cop més per a la redacció de lleis, tractats i testaments, així com per a la comunicació a distància amb les províncies de l’Imperi que anava creixent. Literatura llatina: Tot i que encara hi havia poca producció literària en llatí, autors com Plaute i Cató el Censor van començar a establir una tradició literària pròpia. La transmissió d’aquesta literatura, però, va ser inicialment irregular, amb poca fixació escrita, com ho demostren les queixes de Ciceró al segle I aC sobre la manca d’un corpus complet de discursos de Cató o les nombroses atribucions incorrectes a Plaute. Un esdeveniment clau en aquest període va ser la batalla de Pidna (168 aC), després de la qual Luci Emili Paulus va traslladar la biblioteca del rei de Macedònia a Roma, sent una de les primeres grans col·leccions de llibres que arribava a la ciutat. DIFUSIÓ DE LA CULTURA ESCRITA: SEGLE I AC El segle I aC va veure la consolidació de la cultura escrita a Roma i el desenvolupament d’un veritable mercat editorial. Durant aquest període, la literatura llatina va florir amb grans autors com Ciceró, Virgili i Horaci, i es van començar a establir les primeres biblioteques públiques. Gramàtics i copistes: Apareixen els primeres gramàtics romans com Varró que van establir les normes de la llengua llatina i van ajudar a la fixació dels textos. Els librarii (copistes) es van convertir en figures clau en la difusió de la cultura escrita, ja que copiaven i venien llibres. El mercat del llibre ja estava força desenvolupat, amb botigues dedicades a la venda de llibres copiats a mà. Biblioteques saquejades: L’any 84 aC, el dictador Sul·la va saquejar Atenes i va portar a Roma l’antiga biblioteca d’Aristòtil, un esdeveniment que va enriquir considerablement el patrimoni intel·lectual romà. Aquesta biblioteca va ser fonamental per al desenvolupament del coneixement filosòfic a Roma. Editors i mecenes: Ciceró, una de les figures literàries més influents del segle, va tenir un paper crucial en el desenvolupament de la cultura escrita a través de la seva extensa correspondència (més de 1000 cartes en 20 anys) i els seus textos filosòfics i polítics. El seu editor i amic Àtic va gestionar la publicació i revisió de les seves obres, cosa que demostra que ja hi havia un sistema editorial força desenvolupat. Recitacions públiques: Aquest segle també va veure el naixement de les recitationes, on els autors presentaven les seves obres davant d'un públic, sovint per obtenir el suport de mecenes. Els mecenes, com Mecenàs i Messal·la Corví, es van convertir en figures fonamentals per al patrocini d'autors i la difusió d'obres literàries. Producció de llibres: Els llibres es copiaven en papir de gran qualitat, sovint decorats amb corretges de color vermell, i es distribuïen en llocs específics per a la venda, com ho descriu Catul en els seus poemes. A finals del segle, la literatura i la cultura escrita ja s'havien consolidat com a part integral de la vida intel·lectual romana, amb un augment significatiu del nombre d'obres produïdes. DIFUSIÓ DE LA CULTURA ESCRITA: SEGLE I DC El segle I dC va marcar un període de gran expansió per a la cultura escrita a Roma, amb el desenvolupament d’un currículum escolar fix i la construcció de les primeres biblioteques públiques. La cultura del llibre es va fer més accessible per a un públic més ampli, i Roma es va convertir en un centre d’activitat literària. Currículum escolar: Durant aquest segle es va establir un sistema educatiu formal amb diferents nivells d’ensenyament: o Ludus litterarius: On els nens aprenien a llegir, escriure i comptar. o Grammatici schola: A l’adolescència, s’estudiava la literatura (especialment poesia) i s’analitzaven textos clàssics. o Rhetoris schola: A nivell superior, es formaven en oratòria, un art essencial per a la carrera política a Roma. Cèsar i les biblioteques públiques: Juli Cèsar va ser el primer a projectar la creació d’una biblioteca pública a Roma, tot i que no va arribar a veure's realitzada. L’any 37 aC, Gai Asini Pol·lió va inaugurar la primera biblioteca pública de Roma a l’Atrium Libertatis. A partir d'aquí, es van construir moltes altres biblioteques públiques sota el patrocini dels emperadors. August i les biblioteques públiques: August va continuar aquesta tradició i va fundar dues noves biblioteques públiques: una al temple d’Apol·lo al Palatí i una altra al Pòrtic d’Òctavia. Aquestes biblioteques estaven dividides en seccions per a llibres en grec i en llatí, reflectint la bilingüització de la cultura romana. Còpies de llibres: Durant aquest segle, la producció de llibres continuava sent un treball manual, amb esclaus formats que copiaven textos per a vendre'ls. Els llibres eren caríssims i, sovint, un símbol de prestigi social. A finals del segle, Trajà va fundar la Biblioteca Úlpia, que es considera una de les biblioteques més importants de Roma. Aquesta biblioteca, situada a prop de la Columna Trajana, va ser una de les últimes grans biblioteques construïdes abans de la decadència de l'Imperi. EL MERCAT EDITORIAL A ROMA (S. I AC-II DC) El mercat editorial es va desenvolupar ràpidament a Roma durant el segle I aC. L’escriptura va començar a jugar un paper central en la vida política, cultural i social de Roma. Els liberarii (copistes professionals) i els venedors de llibres van establir una economia del llibre. Producció de llibres: Els llibres a Roma es copiaven a mà per esclaus formats per als seus amos rics. Les obres d’autors com Ciceró, Catul i altres es distribuïen àmpliament gràcies a aquesta xarxa de copistes. Tiró, l’esclau alliberat de Ciceró, va actuar com a editor i corrector dels seus textos, fent ajustaments i preparant- los per al mercat. Distribució: Hi havia llocs especials a Roma on es podien comprar llibres, com descriu Marcial en els seus epigrames. Els llibres eren objectes valorats tant pels seus continguts com per la seva bellesa material, amb pergamí de qualitat, decoracions amb corretges vermelles i la poliment de les pàgines amb pedra tosca. Recitationes: Els autors sovint presentaven les seves obres en públic a través de recitationes, on llegien fragments davant d’una audiència. Aquestes sessions eren esdeveniments socials importants per introduir una nova obra i rebre el feedback dels mecenes o del públic. LES BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES DE ROMA (S. I AC-II DC) Amb l’expansió de l’Imperi Romà, les biblioteques públiques van proliferar, especialment a partir del regnat d'August. Gai Asini Pol·lió: Al voltant del 37 aC, Gai Asini Pol·lió va fundar la primera biblioteca pública a Roma a l’Atrium Libertatis. Aquesta biblioteca va servir com a model per a altres biblioteques que van seguir. August: Durant el regnat d'August, es van construir dues grans biblioteques públiques: una al temple d'Apol·lo al Palatí i una altra al Pòrtic d’Òctavia. Aquestes biblioteques estaven dividides en seccions per a llibres grecs i llatins, i tenien àmplies sales per a la consulta i la lectura.  Biblioteca Úlpia: L'emperador Trajà va fundar la Biblioteca Úlpia al voltant de la Columna Trajana, al voltant del 110 dC. Aquesta biblioteca, considerada una de les més importants de Roma, va ser una de les últimes grans biblioteques independents abans de la decadència de l'Imperi. Altres biblioteques públiques: A partir del segle II dC, es van arribar a construir fins a 28 biblioteques públiques a Roma, moltes d'elles finançades per ciutadans rics o emperadors. PAS DEL ROTLLE AL CÒDEX (S. II-IV DC) Una de les grans innovacions de l'època romana va ser el pas del rotlle al còdex, que va tenir lloc entre els segles II i IV dC. El còdex, amb la seva estructura de fulls de pergamí cosits, va substituir gradualment el rotlle com a format dominant per als llibres. Origen del còdex: El còdex estava inspirat en les tauletes de cera, que ja s’utilitzaven per a escrits temporals. La diferència era que el còdex utilitzava fulls de pergamí, un material molt més durador que el papir. Avantatges: El còdex era més fàcil de transportar, permetia consultar textos ràpidament (especialment útil per a les obres cristianes) i ocupava menys espai que els rotlles. A més, el pergamí podia durar més de 1000 anys. Adopció cristiana: Els cristians van ser dels primers a adoptar el format del còdex, ja que permetia una consulta ràpida de cites i textos sagrats. El còdex va acabar imposant-se com el format dominant per a la transmissió de coneixement fins a l'edat mitjana. LES BIBLIOTEQUES A L’IMPERI ROMÀ (S. II-IV DC) Les biblioteques es van expandir més enllà de Roma, arribant a altres regions de l’Imperi. Moltes d’aquestes biblioteques van ser construïdes per munificència, amb finalitats de prestigi social. Biblioteca de Cels a Efes: La Biblioteca de Cels, construïda el 114 dC en memòria de Tiberi Juli Cels, és un exemple destacat de l’arquitectura monumental romana aplicada a les biblioteques. Estava situada a Efes, una important ciutat romana a l’Àsia Menor. Biblioteques en termes: A partir del segle II dC, algunes de les grans termes romanes van començar a incloure biblioteques, com les Termes de Trajà, Caracal·la i Dioclecià. Aquestes biblioteques proporcionaven espais per a la lectura com a part del lleure en un entorn de banys públics. DIFUSIÓ DE LA CULTURA ESCRITA: S.I AC -II DC Fixació currículum escolar. ❖ Escola elemental (7-11 anys): ludus litterarius ► llegir i escriure, càlcul ❖ Escola secundària (12-17 anys): grammatici schola ► literatura (poesia) ❖ Escola superior (17-20 anys): rhetoris schola ► oratòria (art d convèncer Recitationes on es presentava una nova obra. Importància de la figura del mecenes (Mecenàs, Messal·la Corví) LES BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES DE ROMA: S. I AC -II DC NO hi havia encara biblioteques públiques, per tant... Cèsar projecta una biblioteca pública i dona l’ordre a Varró de buscar llibres. c. 37 aC: Primera biblioteca pública a Roma per Gai Asini Pol·lió (Atrium libertatis). 20s aC: 2 noves biblioteques per August, al temple d’Apol·lo al Palatí i al Pòrtic d’Òctàvia. Biblioteca Úlpia (Trajà, al voltant de la Columna Trajana): última gran biblioteca independent. S’arriba a les 28 biblioteques públiques a Roma al s. II dC. Formades per dues sales (obres en grec i en llatí), amb amples espais per a la consulta, i obres d’art (bustos d’autors, etc.) TEMA 3. LA TRANSMISSIÓ DE LA CULTURA CLÀSSICA DES DE L’EDAT MITJANA FINS A LES EDICIONS ACTUALS ELS MONESTIRS MEDIEVALS (S. VI -VII) I L’IMPERI CAROLINGI (S. VIII -IX) 1. LA LENTA CAIGUDA DE L’IMPERI ROMÀ Segle II dC: Màxima expansió de l’Imperi Romà Durant el segle II dC, l'Imperi Romà va assolir el seu màxim apogeu territorial i demogràfic, amb un gran desenvolupament de les infraestructures educatives, una alta alfabetització i la difusió de la cultura romana per tota la Mediterrània. Es van consolidar escoles i biblioteques, fet que va contribuir a l'expansió del llatí com a llengua comuna. Segle III dC: Crisi interna i pressions externes A partir del segle III, l’Imperi comença a patir greus crisis internes, principalment a causa de la inestabilitat política coneguda com l’"anarquia militar", amb freqüents canvis d’emperadors per part de generals rivals. Aquest període també va estar marcat per fortes pressions externes per part de pobles bàrbars, que assetjaven les fronteres de l'imperi. Segle IV dC: Divisió de l’imperi i triomf del cristianisme Al segle IV, l’emperador Teodosi divideix formalment l’Imperi Romà en dues meitats: l'Imperi d'Occident i l'Imperi d'Orient (que més tard es convertirà en l'Imperi Bizantí). Alhora, el cristianisme es consolida com la religió oficial, amb la conversió de Constantí el Gran i l'Edicte de Milà. Segle V dC: Invasions bàrbares i la caiguda de l’Imperi d’Occident Durant el segle V, Roma va ser saquejada pels visigots (410) i els vàndals (455), i finalment l’últim emperador romà d’Occident, Ròmul Augústul, abdica el 476, esdevenint el símbol de la fi de l'Imperi Romà d'Occident. Amb això, les últimes estructures de l’estat van col·lapsar, i Europa es va fragmentar en diferents regnes germànics. 2. LA “REACCIÓ PAGANA” DE FINALS DEL SEGLE IV Repunt d'obres paganes (375-450) A finals del segle IV, malgrat el creixent domini del cristianisme, es va donar una "reacció pagana", amb la producció d’obres literàries de temàtica pagana en un ambient cada cop més hostil. Aquestes obres intentaven mantenir viva la cultura clàssica grecollatina. Obres destacades d’aquest període : o Comentari a Virgili de Servi (c. 400), que busca preservar l’herència literària romana. o Les noces de Mercuri i Filologia de Marcià Capel·la (c. 420), una obra de caire enciclopèdic i mitològic. o Saturnalia de Macrobi (c. 430), que reflexiona sobre les festes i costums romans. Còpia de textos clàssics (375-550) Durant aquest període, es van copiar molts textos clàssics, i alguns manuscrits de gran qualitat van ser produïts en codex de luxe (nou format de llibre que va reemplaçar el rotlle). Aquest període marca un moment important per la preservació de l'herència clàssica, ja que va significar el pas definitiu del volum (rotlle) al còdex, el format que perduraria. Interrupció de la còpia de textos (550 -750) Entre els segles VI i VIII, amb l'auge del cristianisme i el declivi de les institucions romanes, la còpia de textos clàssics es va aturar gairebé del tot durant uns 200 anys. Molts manuscrits antics van ser reutilitzats com a palimpsests, esborrant el text original per reutilitzar els fulls. 3. LES SUBSCRIPTIONES DE TEXTOS CLÀSSICS Subscriptio en còdex A partir del segle IV, els copistes dels monestirs afegien una subscriptio als textos clàssics, és a dir, anotacions al final del manuscrit indicant qui l'havia copiat o corregit, i en quines circumstàncies. Aquests textos sovint s’utilitzaven en un context educatiu, com ara escoles o ambients d’estudi. Exemple de subscriptio Un exemple d'aquest tipus de treball és la còpia d’Apuleu, conservada a la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència, on el copista Sal·lusti va anotar que havia revisat el manuscrit dues vegades, primer a Roma i després a Constantinoble, l’any 395 dC. ELS MONESTIRS MEDIEVALS (S. VI -VII) Fundació de monestirs Durant els segles VI i VII, la fundació de monestirs va ser fonamental per a la preservació de la cultura clàssica. La Regla de Sant Benet, establerta per Benedetto da Norcia en la fundació del monestir de Montecassino (529 dC), incloïa la còpia i preservació de manuscrits com una de les tasques monàstiques. Monestirs clau en la preservació de textos clàssics Altres monestirs fundats durant aquesta època, com Luxeuil (590) i Bobbio (614) a França, o Sankt Gallen (c. 613) a Suïssa, van tenir un paper crucial en la transmissió de textos grecollatins, ja que els monjos copistes es van especialitzar en la còpia d'obres tant religioses com clàssiques. CARLEMANY (742-814) I L’IMPERI CAROLINGI Renovació cultural i educativa sota Carlemany Durant el regnat de Carlemany (768-814), es va promoure un moviment de renovació cultural conegut com el Renaixement Carolingi. Necessitant una administració eficient per a un imperi tan extens, Carlemany va introduir reformes educatives per formar funcionaris i sacerdots. Alcuí de York i la reforma educativa Alcuí de York va ser una figura clau en la reforma educativa carolíngia. Va establir escoles a catedrals i monestirs, i va introduir un programa educatiu que feia necessària la còpia i difusió de llibres. A més, es va promoure l'ús de la minúscula carolina , una nova escriptura que facilitava la lectura i l’escriptura. Còpia de manuscrits clàssics Durant aquest període, es van copiar i preservar nombrosos manuscrits tardoantics, amb un èmfasi especial en els textos clàssics. Els monjos copistes van treballar activament per preservar l'herència cultural de l'antiguitat. DE L'IMPERI CAROLINGI AL SEGLE XII Fragmentació de l’Imperi (843 dC) Després de la mort de Carlemany, l’Imperi Carolingi es va fragmentar en múltiples regnes més petits a partir del Tractat de Verdun (843 dC). Tot i aquesta fragmentació, la còpia de llibres no es va aturar completament, especialment als monestirs. Auge de la còpia de llibres (s. XI -XII) Al segle XI, Montecassino es va convertir en un dels principals centres de còpia de llibres. Al segle XII, amb l’augment de la vida urbana i l'aparició d'una burgesia culta, les escoles catedralícies van prendre rellevància i es van convertir en els nuclis de les primeres universitats, com les de Bolonya i París. Classicisme del segle XII Aquest període és conegut com el “Renaixement del segle XII” pel ressorgiment de l’interès pels clàssics. Es van traduir obres gregues al llatí, i es va recuperar el dret romà, especialment al nord d’Itàlia, amb el redescobriment del Corpus Iuris Civilis de Justinià. EL CLASSICISME DEL S. XII I L’ESCOLÀSTICA (S. XIII) E L C L A S S I C I S M E ( O “R E N A I X E M E N T ”) D E L S. X I I Extensió de l’alfabetització més enllà del clergat Traducció al llatí de tractats grecs: Aristòtil, Ptolemeu, Euclides, obres mèdiques... o Sud d’Itàlia i Sicília o Toledo (a través de l’àrab) Recuperació del dret romà (Nord d’Itàlia): redescobriment del Corpus Iuris Civilis (s. VI) Tots tenen caràcter judicial, molts no tenen forma de llei però si caràcter legal. Es perden durant 600 anys. Pobles molt interessats en tenir un codi de lleis (políticament necessiten organitzar-se). Trigaran molt de temps en interpretar-ho. *Ptolemeu, Almagest: trad. de l’àrab per Gerard de Cremona (1114-1187) a Toledo [ms. de c. 1200-25]  Literatura vernacle de matèria clàssica- recuperació de temes clàssics- o Roman de Thèbes (c. 1150), Roman d’Énéas i Roman de Troie (c. 1160) o Adaptacions d’Ovidi per Chretien de Troyes (s. XIV: Ovidi Moralitzat) o Libro de Alexandre (ca. 1230) Cultura enciclopedista i d’antologies Virgili al·legoritzat i convertit en mag *Benoît de Sainte-Maure, Roman de Troie, c. 1160 [BnF, Manuscrits, français 60, f. 42, c. 1330] EL CLASSICISME (O “RENAIXEMENT”) DEL SEGLE XII Expansió de l'alfabetització Durant el segle XII, es va produir una extensió de l’alfabetització més enllà del clergat, arribant a sectors de la burgesia urbana. Això es va deure a la creixent importància de les escoles catedralícies i a la creació de les primeres universitats, com Bolonya (1088), París (1150) i Oxford (1167). Aquestes institucions educatives van jugar un paper central en la transmissió del saber clàssic. Traducció de tractats grecs al llatí A causa de l'interès creixent per la ciència i la filosofia, es van traduir nombrosos tractats grecs al llatí, especialment en àrees com l'astronomia, la medicina i les matemàtiques. Alguns dels centres de traducció més importants van ser el sud d’Itàlia, Sicília i Toledo, on es van traduir obres d’Aristòtil, Ptolemeu, Euclides i molts altres a partir de l’àrab. Recuperació del dret romà Al nord d’Itàlia, especialment a les ciutats de Bolonya i Pisa, es va redescobrir el Corpus Iuris Civilis, el codi de lleis compilat per Justinià al segle VI. Aquest codi va esdevenir la base del dret europeu modern i va tenir un gran impacte en la cultura jurídica de l'època. Literatura vernacle de temàtica clàssica Al segle XII, es van començar a adaptar mites i històries de l’antiguitat clàssica a la literatura vernacle (en llengües vulgars) amb obres com el Roman de Thèbes (c. 1150), el Roman d’Énéas i el Roman de Troie (c. 1160). Aquestes obres popularitzaven les llegendes clàssiques entre un públic més ampli que l’elit alfabetitzada en llatí. AP OGEU DE L’ESC OLÀSTI C A (S. XI I I ) Primeres universitats (s. XII-XIII): Bolonya (1088), París (1150), Oxford (1167), Cambridge (1209), Salamanca (1218), Pàdua (1222)... ‘Il secolo senza Roma’: Ensenyaments universitaris marginen els clàssics en favor de la lògica i la filosofia (París) o del dret (Bolonya) Noves gramàtiques substitueixen els clàssics per aprendre llatí: Alexandre de Villedieu, Doctrinale puerorum (c. 1200) 1150 aprox.: aparició d’escriptura gòtica (derivació regional de la carolina)- L’HUMANISME (1350-1600) L'Humanisme és un moviment cultural i intel·lectual que va sorgir al segle XIV i es va consolidar durant el Renaixement (segles XV i XVI). Es caracteritza per la revaloració de l'antiguitat clàssica grecollatina, amb l'objectiu de recuperar els ideals culturals i estètics del món antic per millorar el present. Els humanistes buscaven la comprensió profunda dels textos clàssics i la seva imitació com a model de perfecció literària, artística i filosòfica. CONTEXT I ORIGEN DE L'HUMANISME Trencament amb el passat medieval: Els humanistes van considerar que el període medieval havia estat un període de decadència cultural, on es va perdre el coneixement dels grans autors clàssics. L'humanisme va proposar un retorn a l'esplendor de l'antiguitat clàssica, veient el passat com un model ideal de civilització i cultura.  Influència de la ciutat de Florència: Florència es va convertir en un dels centres neuràlgics de l’humanisme italià, gràcies a figures com Petrarca i Salutati, i més tard els Medici, que van ser mecenes d'humanistes, artistes i erudits. PRINCIPALS FIGURES DE L’HUMANISME 1. FRANCESCO PETRARCA (1304-1374) Considerat el pare de l'humanisme, Petrarca va ser un erudit que va dedicar gran part de la seva vida a la cerca de manuscrits clàssics perduts. Va trobar i estudiar obres de Ciceró, Livi, Properci i Pomponi Mela. Creia que el passat romà era superior a l’època que vivia i va buscar imitar els gèneres literaris clàssics. Contribucions principals: o Cerca de manuscrits: A la cúria papal d’Avinyó, va trobar importants textos com els de Livi, Properci, Pomponi Mela i les Cartes a Àtic de Ciceró. o Primera gran biblioteca privada : Va formar la primera gran col·lecció de manuscrits de l’època moderna. o Imitació de gèneres clàssics: ▪ Epistolae: Col·lecció de cartes basades en el model de les cartes de Ciceró. ▪ Africa: Poesia èpica inspirada en els models de la literatura clàssica. ▪ Bucolicum Carmen : Poesia pastoral seguint els models antics. 2. GIOVANNI BOCCACCIO (1313-1375) Amic de Petrarca, Boccaccio va ser un escriptor i erudit que va contribuir enormement a l'humanisme amb la seva cerca de textos clàssics. Va trobar obres importants com les de Tàcit, Apuleu i Varró a Montecassino. Va escriure tractats enciclopèdics que abastaven temes de mitologia, geografia i biografies de personatges antics. o Descobriments: Boccaccio va trobar nous textos antics al monestir de Montecassino, entre els quals hi havia obres de Tàcit, Apuleu i la Lingua Latina de Varró. o Obres enciclopèdiques: Va escriure tractats que reunien coneixements sobre mitologia, geografia i biografies de personatges antics. o Va ser un gran erudit que va contribuir enormement al coneixement dels autors clàssics. 3. COLUCCIO SALUTATI (1331-1406) Salutati, que va ser canceller de Florència, va tenir un paper clau en la difusió de les idees humanistes a través de la seva posició política. Va reunir una de o Canceller de Florència: Va ocupar aquest càrrec entre 1375 i 1406, i va ser un dels humanistes més influents del seu temps. o Gran biblioteca : Va reunir una de les col·leccions de manuscrits més grans de l’època. o Desenvolupament de l’escriptura humanística : Va tenir un paper clau en la creació d'una nova escriptura més clara i llegible, que es va convertir en la base de la cal·ligrafia humanística posterior. RECUPERACIÓ DEL GREC (SEGLE XV)- HUMANISME ITALIÀ DEL SEGLE XV Manuel Chrysoloras: Diplomàtic de Constantinoble, va ser convidat per Coluccio Salutati a ensenyar grec a Florència l’any 1397. Va escriure una gramàtica per aprendre grec, una llengua que s’havia perdut a gran part d’Europa occidental. Concili de Florència (1438-39): Durant aquest concili, es va produir un contacte directe entre diplomàtics italians i bizantins, fet que va contribuir a la recuperació del grec a Europa. Caiguda de Constantinoble (1453): Molts erudits grecs van fugir a Itàlia després de la caiguda de Constantinoble, portant amb ells manuscrits antics grecs. La biblioteca del cardenal grec Bessarió es va convertir en el nucli de la Biblioteca Marciana de Venècia, una de les més importants en la preservació de textos grecs  Poggio Bracciolini (1380-1459) Poggio Bracciolini va ser un dels principals descobridors de textos clàssics durant el Concili de Constança (1414- 1417), on va trobar nombroses obres perdudes d’autors com Ciceró, Quintilià, Lucreci i Sili Itàlic. A més de recuperar textos, Poggio va jugar un paper clau en l’estudi de les restes físiques de l’antiguitat, com edificis i inscripcions romanes, contribuint al renaixement del passat clàssic en l’arquitectura i l’art. Recuperació del grec Al segle XV, es va produir una important recuperació del coneixement del grec, que s’havia perdut a l’Europa occidental. Manuel Chrysoloras, un diplomàtic bizantí, va ser convidat per Coluccio Salutati a ensenyar grec a Florència el 1397, i va escriure una gramàtica per aprendre aquesta llengua. Després de la caiguda de Constantinoble el 1453, molts erudits grecs es van refugiar a Itàlia, portant manuscrits importants que van enriquir la cultura renaixentista. Lorenzo Valla (1407-1457) Valla va ser un humanista que va utilitzar el seu coneixement del llatí per refutar la Donació de Constantí, un document falsificat que suposadament atorgava poders temporals als papes. També va fer correccions a la Bíblia i va escriure una influent obra sobre el llatí, les Elegantiae linguae Latinae , que va ser reeditada moltes vegades. EL LECTOR HUMANISTA Ex-libris: Els humanistes marcaven els seus llibres amb notes de possessió anomenades ex-libris. Per exemple, s’ha trobat un manuscrit d’Aristòtil amb la inscripció: “És d'Agostino Nettucci i dels seus amics”. Glosses interlineals i marginals: o Glosses interlineals: Breus notes entre les línies del text que sovint explicaven sinònims o el significat de paraules difícils. o Notes marginals: Anotacions més llargues al marge del text, que incloïen comentaris o reflexions sobre el contingut. o Notabilia i manicula: Les notabilia eren paraules o frases que es destacaven al marge per ajudar a trobar passatges importants, i la manicula era una petita mà dibuixada que indicava un fragment rellevant. LA INVENCIÓ DE LA IMPREMTA LES EDICIONS ACTUALS I LA CRÍTICA TEXTUA L D I FU S I Ó D E L P A P E R A E U R O P A D’origen xinès (s. II dC), arriba a través dels àrabs (s. VIII): habitual a Europa a partir del s. XIV. Lli o cotó macerat i convertit en pasta, col·locat en motlle amb fils de coure; es prensava, es deixava assecar i després s’allisava. Més barat que pergamí, però més vulnerable (humitat, etc.); millor per a impremta. Primer usat per correspondència i manuscrits de poca qualitat; amb la impremta s’imposa al pergamí, que es reserva per a exemplars de luxe. Cada fabricant tenia un dibuix al motlle → filigrana (watermark), dona criteri de datació aproximat LA INVENCIÓ DE LA IMPREMTA (SEGLES XV -XVI) Johannes Gutenberg i la impremta de tipus mòbils Al voltant de 1440-1450, Johannes Gutenberg va inventar la impremta de tipus mòbils, un avenç tecnològic que va permetre la producció massiva de llibres. Abans, els llibres es copiaven a mà, un procés llarg i costós. La impremta va permetre fabricar caràcters individuals que es podien reutilitzar per compondre pàgines senceres. o Imitació del format dels manuscrits: Les primeres edicions impreses sovint imitaven el format dels manuscrits, amb la inclusió de caplletres, miniatures i altres elements decoratius a mà, després de la impressió. o Llibres venuts sense il·lustracions: Els llibres eren venuts sense il·lustracions ni enquadernació, deixant que cada comprador personalitzés el seu exemplar. Difusió d'incunables (fins a 1501) Els llibres impresos abans de 1501 es coneixen com incunables. Aquest període va veure la difusió de la major part dels clàssics llatins. Un dels impressors més famosos d’aquesta època va ser Aldo Manuzio, que va imprimir moltes obres en grec i va inventar la cursiva i el format de butxaca, fent els llibres més accessibles i portàtils. L'IMPACTE DE LA IMPREMTA Producció massiva de llibres: La impremta va permetre una gran difusió del coneixement, fent que els llibres fossin més assequibles i accessibles a una audiència més àmplia. Això va tenir un gran impacte en la cultura, la ciència i la religió, ja que va facilitar la circulació d'idees i textos clàssics. Primera obra impresa important: La Bíblia de Gutenberg de 42 línies, impresa cap al 1455, és un dels primers grans exemples de llibre imprès amb aquesta nova tecnologia. Només en queden 49 exemplars complets, 12 d’ells impresos en pergamí. Edició de clàssics llatins: A la dècada de 1460-70 es van imprimir les primeres edicions (editio princeps) de la majoria de clàssics llatins, fent possible que aquests textos arribessin a molts lectors de l'època. LA CRÍTICA TEXTUAL LA NECESSITAT DE LA CRÍTICA TEXTUAL Els originals dels textos clàssics s’han perdut amb el temps, i només han sobreviscut còpies manuscrites d’èpoques posteriors. Durant el procés de còpia, es van cometre errors, omissions o alteracions del text original. La crítica textual és la disciplina que busca reconstruir el text original de les obres clàssiques, utilitzant les diferents còpies que han arribat fins a nosaltres. Correcció dels errors en les còpies A mesura que els manuscrits clàssics es copiaven al llarg dels segles, inevitablement es produïen errors. La crítica textual és la disciplina que es dedica a identificar i corregir aquests errors per reconstruir el text original. Aquesta disciplina es va desenvolupar a partir de l’humanisme, però va assolir el seu punt culminant al segle XIX amb estudiosos com Karl Lachmann, que va establir els principis moderns de la crítica textual amb la seva edició de Lucreci el 1852. Emendatio ope codicum i emendatio ope ingenii Durant el procés de correcció textual, els editors poden recórrer a dues tècniques: o Emendatio ope codicum: Es tria la millor variant d’un manuscrit entre diverses versions disponibles. o Emendatio ope ingenii: Si no hi ha cap variant satisfactòria, l'editor pot fer una conjectura intel·lectual per restaurar el text original. Recensio, examinatio i divinatio Paul Maas va desenvolupar els principis bàsics de la crítica textual moderna, que inclouen: o Recensio: Establir l'arbre genealògic (stemma codicum) dels manuscrits.