B.7. L'organització territorial de l'Estat PDF

Tema B.7. L’organització territorial de l’Estat El poder d’un Estat es distribueix en funció de la seva estructura territorial. L’Estat espanyol s’estructura en comunitats autònomes, municipis i províncies. Es poden crear agrupacions de municipis diferents de la província....

Tema B.7. L’organització territorial de l’Estat El poder d’un Estat es distribueix en funció de la seva estructura territorial. L’Estat espanyol s’estructura en comunitats autònomes, municipis i províncies. Es poden crear agrupacions de municipis diferents de la província. 1. Els models d’organització territorial En funció de quina sigui la manera de distribuir el poder en un Estat a través del seu territori podem trobar dos “models” d’Estat: l’unitari i el federal. 1.1. L’Estat unitari i l’Estat federal L’Estat unitari neix a França amb la caiguda de l’antic règim, a partir de les idees racionalistes dels revolucionaris i que foren portades a la pràctica amb la Constitució de 1791. En aquell moment històric es pretenia instaurar una organització uniforme i centralitzada del poder polític per posar fi a la pluralitat d’ordenaments, jurisdiccions i administracions que havia caracteritzat l’etapa anterior. Aquest model es basa fonamentalment en l’existència d’un únic centre de decisió política (el govern) i un únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l’Estat. D’aquest centre depenen tots els òrgans de l’Administració, que hi estan subjectes jeràrquicament i tenen la funció d’executar, de manera uniforme a tot el territori de l’Estat, les decisions i les normes adoptades pel parlament i el govern de la nació. L’Estat unitari es caracteritza per ser un Estat amb una única constitució, una única direcció política i un únic òrgan per dictar lleis per a tot el territori, que es divideix únicament en unes circumscripcions merament administratives (els departaments i els municipis) al capdavant de les quals hi ha una única autoritat administrativa (el prefecte i l’alcalde), designada pel Govern, del qual depèn jeràrquicament. Els principis en què es basa són, doncs, la unitat (un sol Estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el territori) i la centralització (direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre). Aquest model, sorgit com ja hem vist a França, s’estengué a bona part dels països europeus continentals, entre ells Espanya. L’Estat federal sorgeix amb la Constitució dels Estats Units d’Amèrica de 1787, com la fórmula d’unió política més perfecta entre les antigues colònies britàniques, convertides ja aleshores en estats inde- pendents. El seu origen es troba en el pacte entre aquests diversos estats sobirans, que decideixen la creació, a partir de l’aprovació d’una constitució, d’una nova entitat, la federació, en la qual s’integren tots i a la qual deleguen algunes funcions de forma expressa, i ells en retenen la resta. L’Estat federal és, doncs, un “Estat d’estats”, on el poder polític s’exerceix des de dues instàncies, la central (que és la federació), que disposa d’uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que 154 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.7. L’organització territorial de l’Estat exerceix les seves funcions sobre tot el territori federal d’acord amb el que preveu la constitució fe- deral, i les diferents instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d’elles d’una constitució pròpia, d’una organització política pròpia i d’uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori. Així, doncs, en l’Estat federal no hi ha només el que se’n diu una divisió horitzontal de poders (executiu, legislatiu i judicial), sinó també una divisió vertical, que provoca que aquell poder ja dividit es trobi també repartit territorialment. L’Estat federal, a diferència de l’unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de decisió. Així mateix, l’element unitat no desapareix de la definició d’Estat federal en la mesura que només és un únic poder de cara a l’exterior (en les relacions internacionals amb altres estats), manté unes estructures unitàries a l’interior (exèrcit, moneda, sistema econòmic, duanes, co- municacions i símbols) i disposa d’uns òrgans que, en determinades matèries, poden exercir les seves funcions sobre tot el territori de l’Estat federal. El model federal nascut als Estats Units fou adoptat posteriorment al continent europeu per Alemanya i Suïssa, per alguns països iberoamericans (Mèxic, el Brasil i l’Argentina) i per alguns estats històricament vinculats a la Gran Bretanya (el Canadà i Austràlia). 1.2. L’evolució dels models De forma genèrica, podem dir que l’Estat unitari ha anat introduint diversos mecanismes de descentra- lització política, mentre que l’Estat federal ha anat reclamant més competències en un procés constant de lluita amb els estats membres cap a una major centralització i uniformització. L’Estat unitari centralitzat és el que va entrar més en crisi, especialment durant el segle xx i, per tant, és el que ha sofert més formes de descentralització política i administrativa, a causa de múltiples factors, com ara el creixement de l’Estat, un augment de les demandes de participació o la major complexitat social. Aquestes demandes han donat lloc a moltes noves formes d’organització territorial del poder polític (Estat regional, Estat integral i Estat autonòmic), que s’acostumen a agrupar sota la denominació d’estats compostos. En qualsevol cas, la descentralització política de l’Estat implica, en el model unitari, mantenir un únic Estat amb una única constitució, però en el qual es distribueix la capacitat de decisió política i la potes- tat legislativa entre els òrgans centrals de l’Estat i els ens territorials, que disposen de certa autonomia política, és a dir, d’una capacitat per establir, dins el seu àmbit de competències, les seves pròpies orientacions polítiques i les seves pròpies lleis, diferents de les dels òrgans centrals. 2. El model territorial a la Constitució espanyola de 1978 D’acord amb la CE, el model d’organització territorial de l’Estat és només potencial i pot adoptar di- verses variants. La CE estableix uns principis i uns procediments que, en cas que siguin activats, han de permetre transformar l’Estat unitari i centralista espanyol en un Estat descentralitzat políticament i que pot adoptar diverses formes. El constituent remet la decisió final sobre la forma d’organització territorial a l’aprovació d’unes normes posteriors, els estatuts d’autonomia. Mitjançant un determinat procés polític i jurídic, partint de l’anomenat principi dispositiu, la CE possibilita que el règim autonòmic es generalitzi a través de la creació de les comunitats autònomes, i es produeix així una descentralit- zació vertical del poder polític en tot el territori, fet que el convertirà en un Estat compost. La CE ha optat per una fórmula definidora integrada per dos elements: a) d’una banda, estableix un únic Estat, una única constitució, un únic ordenament jurídic, així com la igualtat de drets i obligacions per a tots els ciutadans de l’Estat; Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 155  B.7. L’organització territorial de l’Estat b) i de l’altra, reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol (article 2) de manera que, si una d’elles l’exercita, l’Estat es configurarà com una estructura basada en l’autonomia política. L’aprovació el 1979 dels primers estatuts d’autonomia va posar en funcionament un determinat tipus d’organització territorial de l’Estat, previst però fins aleshores no constituït, basat en l’existència de co- munitats autònomes. El resultat és un Estat d’estructura composta, al qual la CE no atorga un qualifica- tiu propi, però que doctrinalment és conegut amb el nom d’Estat autonòmic o Estat de les autonomies. 3. Les comunitats autònomes Les comunitats autònomes són aquelles entitats polítiques que, en exercici del dret a l’autonomia re- conegut a la CE, gaudeixen de personalitat jurídica, de potestat d’autogovern i d’autonomia legislativa pròpia dins el seu àmbit territorial. Tenen les característiques següents: a) El seu grau d’autonomia és qualitativament diferent del de les altres entitats territorials en què s’organitza l’Estat, els municipis i les províncies, a les quals només s’atorga autonomia administrativa. b) L’autonomia política es concreta normativament en l’estatut d’autonomia de cada comunitat autònoma, que és la seva norma institucional bàsica, la que la constitueix com a tal i la que en determina els òrgans i les competències. c) L’autonomia política es concreta en el reconeixement de facultats de direcció política, tant governamentals com legislatives. d) La seva organització institucional respon al principi clàssic de divisió de poders i al principi de responsabilitat política de l’òrgan de govern davant l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma respectiva (article 152). e) Gaudeixen d’autonomia financera per exercir les seves competències. f) Les relacions amb l’Estat central no són de jerarquia sinó de competència. g) A més, se’ls reconeixen instruments polítics de participació en les instàncies centrals de l’Estat (presentació d’iniciatives legislatives i designació directa de senadors per part dels parlaments de les comunitats autònomes). h) El dret estatal és supletori del dret autonòmic (article 149.3). La CE no estableix un mapa autonòmic, només uns procediments singulars per fer efectiu el dret d’accés a l’autonomia. Ara bé, aquest dret es va anar generalitzant i es va completar amb la creació de 17 comunitats autònomes i de dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla). Tot i això, però, no es pot afirmar que totes tinguin un règim competencial homogeni, ni que hagin accedit a aquest règim d’autogovern a través d’un únic procés. No totes les comunitats autònomes són, per tant, originàriament iguals entre elles. La classificació entre els diferents tipus de comunitats autònomes en què s’estructura territorialment l’Estat espanyol respon fonamentalment a un triple criteri: l’històric, el competencial i el del procediment d’accés a l’autonomia utilitzat. En primer lloc, es pot parlar de l’existència d’unes comunitats autònomes que gaudeixen d’un tracta- ment diferenciat, en la mesura que en el passat ja havien aprovat projectes d’estatuts d’autonomia, i gaudien, en el moment de promulgar la CE de 1978, de règims provisionals d’autogovern. En aquesta classificació cal incloure Catalunya, el País Basc i Galícia. En aquesta categoria també s’ha d’incloure el territori foral de Navarra. Aquestes comunitats autònomes es diferencien també de la resta en tant 156 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.7. L’organització territorial de l’Estat que gaudeixen d’un procediment específic d’accés a l’autonomia i pel nombre i tipus de competències que poden assumir. En segon lloc, hi ha aquelles comunitats autònomes que poden aconseguir el mateix nivell d’autonomia que les anteriors, si bé per assolir-lo han d’utilitzar un procediment especial on s’exigeix una manifes- tació de la voluntat d’autogovern molt més àmplia (article 151.1). Finalment, un tercer grup de comunitats autònomes són aquelles que no disposen de la possibilitat d’accedir inicialment a un règim d’autonomia plena. Per exercir el dret a l’autonomia, han de seguir el procediment general d’accés que preveu l’article 143, tot i que, d’acord amb l’article 148.2, poden am- pliar successivament les seves competències un cop hagin transcorregut cinc anys des de l’aprovació dels seus respectius estatuts d’autonomia. Excepte Catalunya, el País Basc, Galícia, Andalusia i Navarra, la resta de les comunitats autònomes que es crearen van accedir a l’autonomia a través del procediment general previst a l’article 143 i tenen atribuït, com a conseqüència, un règim més reduït de competències. Això no obstant, aquesta lògica es va canviar mitjançant l’aprovació del “pacte autonòmic” signat el 1981 per les aleshores forces polítiques majoritàries a l’Estat espanyol, el PSOE i la UCD, en la me- sura que va frenar el desplegament del principi dispositiu intentant homogeneïtzar les competències de totes les comunitats autònomes (en aquesta línia s’emmarcà la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic –LOAPA–). Aquesta situació es va anar consolidant fins a l’any 1992, en què el PSOE i el PP arriben a un altre gran pacte autonòmic per equiparar les competències de les comunitats autònomes de via lenta a través d’una política de traspassos de competències que les aproximava a les que tenien un nivell més alt d’autonomia. L’evolució d’aquesta dinàmica ens permet observar com en l’actualitat s’ha produït la consolidació d’un model autonòmic caracteritzat per tenir un alt grau d’uniformisme en el contingut competencial de què gaudeixen totes les comunitats autònomes. En definitiva, tot i partir de situacions diferents, s’ha produït un anivellament competencial entre totes les comunitats autònomes. 4. Els municipis A diferència de les comunitats autònomes, les institucions locals gaudeixen d’una llarga tradició. Per això, la seva previsió constitucional és molt més senzilla (articles 140 a 142). Els ajuntaments són definits com a òrgans de govern local per als municipis, que són entitats territorials de dret públic. El municipi és, doncs, la unitat local bàsica de l’organització territorial, i presenta les característiques següents: a) Els municipis estan representats per regidors (elegits per sufragi universal) i presidits per un alcalde elegit directament pels regidors. L’alcalde pot ser elegit directament pels ciutadans d’acord amb les condicions que estableix la LOREG (articles 196 i següents), que atendrà criteris de població. b) Els municipis tenen potestat d’autoorganització, tot i que com a mínim han de comptar amb un alcalde, regidors, tinents d’alcalde, el ple i la comissió especial de comptes. A més, els municipis de més de cinc mil habitants han de tenir necessàriament una comissió de govern. c) La legislació de l’Estat, a través de la Llei 7/1985, de bases de règim local (LBRL), ha reser- vat una esfera pròpia de competències als ens locals i ha encomanat als municipis un conjunt d’atribucions sobre àmbits materials que són expressius del nivell més immediat (local) de l’or- ganització de la convivència: urbanisme, trànsit urbà, mercats, cementiris, salubritat, assistència social, enllumenat i neteja, entre d’altres. A més, la LBRL crea una pluralitat de figures associ- Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 157  B.7. L’organització territorial de l’Estat atives (mancomunitats, consorcis, etc.) per a aquells municipis que les vulguin utilitzar per dur a terme les seves competències. d) La llei els reconeix potestats executives i normatives de tipus reglamentari. e) Tenen atribuïda també la capacitat de finançament a través de la creació de tributs propis i de la participació en els ingressos de l’Estat i de la comunitat autònoma de la qual formen part. 5. Les províncies L’article 141 estableix que la província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis limítrofes, que constitueix una divisió territorial per al compliment de les activitats de l’Estat. El govern i l’administració de la província s’encomanen a les diputacions o altres corporacions de ca- ràcter representatiu, als quals correspon la coordinació i l’assistència supramunicipal a les corporacions municipals del seu àmbit territorial. La LBRL preveu com a atribucions essencials de les diputacions: la coordinació de serveis municipals, l’assistència jurídica, econòmica i tècnica als municipis del seu territori, la prestació de serveis intermunicipals, el foment dels interessos de la província i l’adopció del pla anual de cooperació a les obres i serveis municipals. D’aquest reconeixement constitucional es desprèn que la província té un caràcter bifront, és a dir, d’una banda, gaudeix de la doble condició de divisió administrativa per al compliment de les finalitats de l’Estat, i de l’altra, és una circumscripció electoral determinant per a l’elecció dels representants de cadascuna de les cambres de les Corts Generals (Congrés i Senat). 6. Les comarques La CE no crea la institució comarcal, però a l’article 141.3 preveu la possibilitat que es creïn agrupacions de municipis diferents de la província. A més, habilita els estatuts d’autonomia per establir circumscrip- cions territorials pròpies a través de l’agrupació de municipis limítrofes que gaudiran de personalitat jurídica. A Catalunya, la regulació general del seu règim jurídic es troba en el Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. El govern i l’administració de les comarques correspon al consell comarcal, que està constituït per tres òrgans: el ple, el president i la comissió especial de comptes. El ple està constituït pel president i per la resta de consellers comarcals, l’elecció dels quals és de caràcter indirecte, s’atorga a cada formació electoral que hagi participat en unes eleccions municipals un nombre de consellers comarcals pro- porcional al percentatge de vots obtinguts a tots els municipis i al percentatge de regidors obtinguts al conjunt d’ajuntaments. Les competències de les comarques són de procedència municipal o de la Generalitat. En relació amb les primeres, correspon a la comarca establir i prestar aquells serveis supramunicipals complementaris dels municipis i executar obres d’infraestructura general o complementàries per a l’establiment o la prestació dels serveis municipals, així com totes aquelles que li deleguin mitjançant conveni. En relació amb les competències atribuïdes per la Generalitat, la llei enumera un seguit de matèries (ordenació del territori i urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, esport, ensenyament, salubritat pública i medi ambient) les lleis reguladores de les quals han d’establir necessàriament algun tipus de competència per a la comarca. 158 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.7. L’organització territorial de l’Estat 7. Les vegueries Segons l’article 90 de l’Estatut d’autonomia, la vegueria és l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local, i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis. La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d’autonomia per gestionar els seus interessos. Segons l’article 91 de l’Estatut d’autonomia, el govern i l’administració autònoma de la vegueria cor- respondran al Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria. La persona que presideixi la vegueria serà escollida pels consellers de vegueria entre els seus membres. Els consells de vegueria substituiran les diputacions. La creació, la modificació i la supressió, com també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L’alteració dels límits provincials, si s’escau, s’ha de portar a terme d’acord amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 159  B.7. L’organització territorial de l’Estat Idees força 1. En funció de quina sigui la forma de distribuir el poder en un Estat a través del seu territori, podem trobar dos “models” d’Estat: l’unitari i el federal. 2. El model unitari es basa fonamentalment en l’existència d’un únic centre de decisió política (el govern) i un únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l’Estat. Els principis en què es basa són: la unitat (un sol Estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el territori) i la centralització (direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre). 3. L’Estat federal és un “Estat d’estats”, on el poder polític s’exerceix des de dues instàncies, la cen- tral (que és la federació), que disposa d’uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que exerceix les seves funcions sobre tot el territori federal d’acord amb el que preveu la constitució federal; i les diferents instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d’elles d’una constitució pròpia, d’una organització política pròpia i d’uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori. 4. L’Estat federal, a diferència de l’unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de decisió. 5. La CE estableix uns principis i uns procediments que, en cas que siguin activats, han de permetre transformar l’Estat unitari i centralista espanyol en un Estat descentralitzat políticament i que pot adoptar diverses formes. 6. Les comunitats autònomes són aquelles entitats polítiques que, en exercici del dret a l’autonomia reconegut a la CE, gaudeixen de personalitat jurídica, de potestat d’autogovern i d’autonomia legislativa pròpia dins el seu àmbit territorial. 7. El municipi és la unitat local bàsica de l’organització territorial. Els ajuntaments són definits com a òrgans de govern local per als municipis, que són entitats territorials de dret públic. 8. La província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis limítrofes, que constitueix una divisió territorial per al compliment de les activitats de l’Estat. 9. La vegueria és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a la futura organització territorial dels seus serveis. 10. La CE no crea la institució comarcal, però preveu la possibilitat que es creïn agrupacions de muni- cipis diferents de la província. A més, habilita els estatuts d’autonomia per establir circumscripcions territorials pròpies a través de l’agrupació de municipis limítrofes que gaudiran de personalitat jurídica. 160 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.7. L’organització territorial de l’Estat Glossari Antic règim Autonomia legislativa Consell comarcal Conveni Diputacions Divisió horitzontal de poder Divisió vertical de poder Estat compost Estat sobirà Estructura territorial Idees racionalistes Institucions locals Model d’Estat Personalitat jurídica Poder polític Potencial Potestat d’autogovern Prestació de servei Regidors Tributs Uniformització Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 161