Apunts de Filosofia Políica 4.0 PDF

FILOSOFIA POLÍTICA - TEMA 2 1. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA POLÍTICA? La filosofia política és una branca de la filosofia que estudia les qüestions fonamentals sobre justícia, poder i la seua legitimitat, llibertat, i igualtat dins la comunitat política. En aquest sentit examina els principis que regeix...

FILOSOFIA POLÍTICA - TEMA 2 1. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA POLÍTICA? La filosofia política és una branca de la filosofia que estudia les qüestions fonamentals sobre justícia, poder i la seua legitimitat, llibertat, i igualtat dins la comunitat política. En aquest sentit examina els principis que regeixen o haurien de regir l’organització social, la forma de govern, i les relacions entre individus i l'Estat. És, per tant, una disciplina que busca entendre i analitzar les estructures i principis que guien les comunitats humanes per tal de comprendre les millors maneres d'organitzar i governar les societats. 2. PRINCIPALS CORRENTS POLÍTIQUES A continuació analitzarem les principals teories que ens trobem dins la filosofia política: 2.1 CONTRACTUALISME El contractualisme és una doctrina política que explica l’origen de l’Estat a partir del contracte social. Els contractualistes parteixen de la hipòtesi en la qual la situació anterior a l’estat és l’anomenat estat de naturalesa. L’estat de naturalesa és la situació hipotètica de la humanitat (prèvia a l’existència dels estats) en la que no existeixen organitzacions socials ni institucions polítiques (o estats), era la situació en la que es trobaven els éssers humans abans d’establir la vida en comú. Davant la situació d’inseguretat els humans decideixen crear un contracte social amb el qual apareixeria l’Estat. Per als contractualistes els avantatges de la vida en comú justificaven que les persones estigueren disposades a acceptar unes normes bàsiques per a regular la convivència social, deixant arrere la inseguretat de l’estat natural. Amb aquest pacte cedien a l’estat una sèrie de llibertats o drets que tenien sota l’estat de naturalesa (drets naturals) a canvi de la seguretat. El contracte social, en el context del contractualisme, no és necessàriament un document físic, com una constitució, sinó més bé un acord teòric o hipotètic que serveix per explicar l'origen i la legitimació de l'autoritat política i de l'Estat. És una construcció filosòfica que ajuda a entendre com les societats podrien haver passat d'una situació de desordre o estat de naturalesa a una situació organitzada sota un govern. Entre els autors contractualistes més importants trobem a: -Thomas Hobbes. Va defensar que l'individu que es troba en l’estat de naturalesa viu en un món hostil, i es troba en un estat constant de por, competint amb els altres per tal d’obtenir el que necessita. Així, la vida en estat de naturalesa és “una lluita de tots contra tots”, on no hi ha límits per a les persones (“l’home és un llop per a l’home”). Per a Hobbes cal una autoritat que impose l’ordre i evite el caos. Per tal d’evitar aquest caos, els individus acorden cedir tot el seu poder (contracte social) a un sobirà absolut que garantisca la pau i la seguretat. - John Locke. És el pare del liberalisme polític. Locke veia l'estat de naturalesa com una situació de llibertat i igualtat on només regia la llei natural. El problema és que per a Locke tothom està obligat a respectar la llei natural, però no sempre es fa, i com que no hi ha una institució o estat que regule ni garantisca ni faça respectar aquests drets o aquesta llei natural, tothom sota l’estat de naturalesa pot castigar als infractors de la llei natural. De manera que tothom té el dret de jutjar i castigar a un altre ésser humà (quan han violat un dels seus drets naturals). Tots poden fer això (jutjar i castigar) perquè l’estat de naturalesa és un estat de perfecta igualtat. Aquest càstig es farà d’acord amb la raó, i per tant haurà de ser proporcional el càstig. En el moment en que no és proporcional aquest càstig s’entra en l’estat de guerra i s’abandona l’estat de naturalesa. L’estat de guerra porta a Locke a pensar que els drets naturals estarien més ben protegits amb un pacte o acord entre els ciutadans. -Jean-Jacques Rousseau. A diferència de Hobbes i Locke, Rousseau tenia una visió més optimista de l'estat de naturalesa. Per a ell, els éssers humans eren bons per naturalesa i vivien en harmonia amb la seua llibertat i igualtat innates. No obstant això, amb el temps, l'evolució de la societat i l'aparició de la propietat privada van corrompre aquesta bondat natural, generant desigualtat, competència i conflicte entre els individus. Amb aquesta desigualtat va sorgir la necessitat de crear un contracte social per a recuperar l'equitat. Rousseau proposava un acord en què els individus es sotmetien a la "voluntat general", que representava els interessos comuns de la comunitat, com a única manera d'assolir la veritable llibertat. 2.2 CORRENTS LIBERALS 2.2.1 EL LIBERALISME CLÀSSIC El liberalisme és una filosofia política i econòmica que defensa la llibertat individual, la limitació del poder del govern i la propietat privada com a pilars fonamentals. S'ha desenvolupat en diferents àmbits i dimensions, des de la política fins a l'economia, i ha influït en la formació de molts governs moderns, en especial els de les democràcies occidentals. Hi ha diversos pensadors que han contribuït a la formació i desenvolupament del liberalisme, el més destacat és John Locke. Locke és considerat el "pare del liberalisme". Va escriure obres com Dos tractats sobre el govern civil, on argumentava en contra de la “teoria del dret diví dels reis” teoria que fomentava l’absolutisme (defensat per Hobbes i Robert Filmer). Locke va estar favor del govern basat en el consentiment dels governats. Segons Locke, tots els humans que es troben dins de l’estat de naturalesa gaudeixen de drets naturals (drets que es tenen pel simple fet de pertànyer a l’espècie humana), com per exemple el del dret a la vida, la salut, la llibertat i el dret de la possessió dels seus béns (o dret a la propietat). La seua visió sobre la propietat privada és fonamental per al liberalisme. Segons Locke, la propietat es crea quan un individu mescla el seu treball amb els recursos naturals. Locke argumentava que quan una persona mescla la seua mà d’obra amb la natura, com ara agafar una poma d'un arbre o cultivar un camp, ella es converteix en la propietària d'aquesta part de la natura. No obstant això, aquesta apropiació està subjecta a la condició lockeana (Lockean Proviso en anglès), que estableix que una persona només pot apropiar-se de tanta natura com puga utilitzar sense que aquesta es faça malbé. Per exemple per a Locke acumular 1000 kg de pomes si no els vas a vendre o utilitzar és tirar riquesa, i per tant no podràs ser propietari d’aquests 1000kg, en aquest sentit la propietat està limitada a l’ús, ja que al final és un element de la naturalesa i per tant és de tothom.  2.2.2 MINARQUISME El minarquisme és una doctrina política basada en el liberalisme que defensa que l’estat ha de tenir unes funcions mínimes o reduïdes. S'oposa a la intervenció estatal en l'economia i a l'Estat de benestar. En aquest sentit l'únic rol de l'Estat ha de ser el de protegir drets individuals (vida, llibertat, propietat) mitjançant la policia, exèrcit i tribunals. Filòsofs com Nozick o Ayn Rand defensen aquesta postura. 2.2.3 ANARCOCAPITALISME L'anarcocapitalisme és una doctrina política que combina els principis de l'anarquisme amb els del capitalisme i el liberalisme. Els defensors creuen que una societat sense Estat, on totes les interaccions són basades en contractes voluntaris. L’anarcocapitalisme s'oposa a qualsevol forma d'intervenció estatal, no només en l'economia, sinó també en termes socials i de governança. Argumenten que serveis tradicionalment estatals (com la seguretat, gestió del clavegueram etc.) podrien ser proveïts pel mercat privat. Autors destacats inclouen a Jan Narveson, Murray Rothbard, David Friedman, o Walter Block que han argumentat a favor d'aquesta visió radical de la llibertat. 2.2.4 SOCIOLIBERALISME El socioliberalisme és una corrent política i filosòfica que mescla els principis del liberalisme amb els de la justícia social. Per tant combina elements del liberalisme amb una defensa de certes polítiques socials i intervencionistes dins d'una economia de mercat. L'objectiu principal del socioliberalisme és assegurar que tant la llibertat individual, la propietat privada, com la justícia social es garantisquen en la societat. Entre els autors principals trobem John Stuart Mill, John Rawls o Ronald Dworkin. 2.3 MARXISME El marxisme és una teoria social, política i econòmica desenvolupada per Karl Marx i Friedrich Engels al segle XIX. Aquesta teoria ofereix un anàlisi crític del capitalisme i proposa una alternativa revolucionària amb l'objectiu d'aconseguir una societat sense classes socials ni explotació. El marxisme es basa en la lluita de classes com a motor de la història, així com en la necessitat de canviar el sistema econòmic i polític (abolir el capitalisme) per tal d’aconseguir una societat més justa. Un dels conceptes centrals del marxisme és la idea de la lluita de classes. Marx sosté que la història de la humanitat és la història de la lluita entre diferents classes socials amb interessos econòmics oposats. En aquest sentit la història de la humanitat ha estat fins ara una llarga lluita entre explotadors i explotats (lliures vs esclaus, patricis vs plebeus, senyors feudals vs serfs etc.), és a dir, entre els posseïdors dels mitjans de producció i els que no posseeixen altra cosa que la seua força del treball. En el capitalisme qui representa als explotadors s’anomena burgesia (són els propietaris dels mitjans de producció, com les fàbriques, les terres i el capital) i qui representa als explotats és el proletariat (els treballadors o obrers que no posseeixen mitjans de producció i que han de vendre la seua força de treball per a sobreviure). El marxisme defensa l’abolició de les classes socials. El marxisme critica durament el sistema capitalista perquè aquest es basa en l'explotació del proletariat per part de la burgesia, és a dir, la burgesia obté beneficis apropiant-se del valor que els treballadors han generat amb el seu treball, i això té un nom, plusvàlua. Marx defineix la plusvàlua com la diferència entre el valor total que els treballadors generen amb el seu treball i la quantitat que reben com a salari. En altres paraules, els treballadors produeixen un valor econòmic més gran del que se'ls paga com a salari. Això condueix a una concentració creixent de riquesa en mans d'una minoria (la burgesia) mentre la majoria (el proletariat) viu en condicions de precarietat (no arriba a final de més, ha de pagar un excessiu cost per a poder accedir a una vivenda, ha de menjar poc saludable, treballs exigents i de moltes hores etc.). Sota el capitalisme els treballadors no sols són explotats econòmicament sinó que també experimenten alienació. L’alienació dels treballadors és quan els treballadors són aliens al producte generat pel seu propi treball, ja que no tenen propietat ni control d’allò que produeixen en les empreses capitalistes, és a dir, produeixen una cosa que els és aliena, no és seua, no els pertany en tant que explotats. Aquesta alienació es manifesta en la desvinculació dels treballadors respecte a allò que produeixen, convertint el treball en una mera activitat de supervivència i no en una expressió de la seua creativitat i humanitat. El que produeixen els és aliè. Per al marxisme la justícia arribarà quan els mitjans de producció estiguen en mans dels treballadors, s’abolisca el capitalisme i s’acabe així amb aquesta lluita entre explotadors i explotats (opressors i oprimits). D’aquesta manera s’acabarà amb l’alienació que sofreix el treballador. El marxisme té tres etapes: - Revolució proletària. Aquesta fase es caracteritza per la presa del poder per part de la classe treballadora, que s'alça contra la burgesia per tal de posar fi al capitalisme. - Socialisme. Una vegada la classe treballadora ha pres el poder, s'entra en la segona etapa del marxisme, que és el socialisme. Aquesta fase és una fase transitòria en la qual els treballadors controlen l’estat i a més col·lectivitzen els mitjans de producció, és a dir, els recursos econòmics i les fàbriques passen a ser propietat col·lectiva dels treballadors. El lema del socialisme és: «Exigir de cada persona segons la seua capacitat i donar a cada persona segons la seua contribució», és a dir, hi ha persones que poden produir més que altres, no seria just exigir-li el mateix a qui té menor capacitat de producció, i a més l’estat ha de repartir segons el que ha contribuït cadascú (segons la seua capacitat), si algú no ha treballat no se li ha de repartir res. - Comunisme. Finalment, després d'haver consolidat el socialisme (una vegada s’ha aconseguit la sobreabundància de béns, han desaparegut les classes i la alienació de la gent) s'assoliria la tercera i última etapa: el comunisme. En aquesta fase, l'estat com a tal desapareix perquè ja no és necessari; les classes socials han estat abolides, i es viu en una societat sense explotació ni opressió. El lema del comunisme és: «Exigir de cada  persona segons la seua capacitat, donar a cada persona segons la seua necessitat», en aquest cas es continua exigint segons la seua capacitat, però es reparteix segons la necessitat de les persones i no segons la seua contribució. 1.1 SOCIALDEMOCRÀCIA La socialdemocràcia va nàixer com una corrent ideològica i política que defensava l'adopció de mesures socialistes i/o marxistes dins d'una democràcia representativa. És a dir, la socialdemocràcia defensa utilitzar la democràcia com a ferramenta per a aplicar les idees socialistes. Encara que en els inicis els socialdemòcrates, influenciats per pensadors com Bebel i Kautsky, veien la democràcia com un mitjà o eina per tal d'arribar a una revolució proletària, amb el pas dels anys, influències com la de Bernstein van propiciar un gir cap a postures més reformistes, abandonant o matisant certs postulats marxistes (lluita de classes o l'abolició del capitalisme). Aquesta evolució va portar la socialdemocràcia a operar dins del sistema capitalista, buscant la seua reforma més que la seua abolició, cosa que ens porta a una economia mixta. 1.2 ANARQUISME L'anarquisme és una filosofia política que advoca per l'eliminació de totes les formes d'autoritat, com ara la de la burgesia o també la de l'Estat. En canvi l’anarquisme promou una societat basada en la cooperació voluntària entre els individus. Aquesta filosofia política es basa en la creença que les persones poden autogestionar-se i organitzar-se sense necessitat d'autoritats o estructures poderoses que els dominen, en aquest sentit consideren que aquestes estructures no són més que una manifestació de dominacions injustes d’unes persones sobre altres. Els principals autors anarquistes són: Pierre-Joseph Proudhon, Mikhaïl Bakunin, Piotr Kropotkin o Enrico Malatesta. Hi ha diversos tipus d’anarquisme, però els principals són aquests: Anarcocol·lectivisme (L’autor principal és Bakunin) Anarcocomunisme (L’autor principal és Piotr Kropotkin) 1.2.1 ANARCOCOL·LECTIVISME L'anarcocol·lectivisme proposa l'eliminació de l'Estat i de la propietat privada dels mitjans de producció, i es mostra a favor d'una organització col·lectivitzada de la societat. En una societat anarcocol·lectivista, els treballadors gestionen directament els mitjans de producció i distribueixen els productes del treball segons la contribució de cadascú, basant-se en el principi “Exigir de cada persona segons la seua capacitat i donar a cada persona segons la seua contribució”, en aquest punt es diferencia de l'anarcocomunisme. A nivell pràctic, l'anarcocol·lectivisme defensa una forma de socialització en la qual les unitats de producció (com fàbriques, granges, etc.) són posseïdes i gestionades col·lectivament pels seus treballadors. Aquests treballadors es reuneixen en assemblees per prendre decisions sobre la producció, les metes i la distribució dels recursos. La doctrina anarcocol·lectivista posa gran èmfasi en la revolució social com a mitjà per substituir les institucions estatals, les quals permeten les desigualtats econòmiques i socials. Aquesta revolució no s'ha de reduir a una única nació sinó que s'ha d'extrapolar a totes les nacions, per tant proposen una internacionalització del moviment. Una de les figures clau en el desenvolupament i promoció de l'anarcocol·lectivisme va ser Mijaíl Bakunin. 1.2.2 ANARCOCOMUNISME L'anarcocomunisme o comunisme llibertari, és una teoria política i econòmica que combina els principis de l'anarquisme amb els del comunisme. Com altres formes d'anarquisme, l'anarcocomunisme s'oposa a la idea de l'Estat i a qualsevol forma de govern autoritari. Ara bé defensa que els béns haurien de ser distribuïts segons les necessitats dels individus, no segons el seu treball o contribució («Exigir de cada persona segons la seua capacitat, donar a cada persona segons la seua necessitat».). Aquesta visió postula l'eliminació de la propietat privada, dels diners i del treball assalariat. Els anarcocomunistes defensen una economia on els béns i serveis són produïts de forma autogestionada i distribuïts segons les necessitats individuals sense atorgar un valor numèric a la feina. Entre els anarcocomunistes més importants es troben Piotr Kropotkin i Errico Malatesta. 1.3 CONSERVADORISME El conservadorisme és una corrent filosòfica i política que valora la preservació de les tradicions, l'ordre social i les institucions existents. Es basa en la idea que el canvi social ha de ser gradual i ben considerat, per evitar conseqüències no desitjades o desestabilització. Edmund Burke és sovint considerat el pare del conservadorisme modern. Va ser un polític i filòsof irlandès del segle XVIII que va advocar per la prudència i la moderació en el canvi social. Burke creia que la societat hauria d'evolucionar de manera orgànica, respectant les tradicions i les institucions que s'han desenvolupat al llarg del temps. Va criticar la Revolució Francesa per la seua tendència a rebutjar el passat, i basar-se en principis ideals sense cap tradició prèvia, així com perseguir el canvi radical sense considerar les conseqüències. El pensament de Burke subratlla la importància de l’experiència acumulada, la prudència i el respecte cap a la tradició, i ha tingut una influència profunda en el desenvolupament del conservadorisme com a corrent polític i filosòfic. En l'actualitat, el conservadorisme també defensa la preservació de les tradicions i les institucions establertes, però a més a més s’oposa a l'avortament, defensa la preferència per polítiques d'immigració restrictives, i s’oposa al matrimoni entre persones del mateix sexe. Dins del conservadorisme actual trobem diverses corrents, entre elles el conservadorisme democristià, el qual combina els valors conservadors clàssics amb principis cristians, promovent així una societat que equilibra les llibertats individuals amb la solidaritat, la dignitat humana i l'economia social de mercat. 2. QUÈ ÉS LA JUSTÍCIA? Per als grecs de l’època clàssica la justícia consistia en complir els preceptes de la polis, és a dir, la justícia consistia en respectar i seguir les lleis que ells mateixos havien elaborat a l’assemblea de la ciutat de manera democràtica. Aquest concepte és merament normatiu, ja que identifica la justícia amb el conjunt de lleis que estan vigents. Ara bé, podem parlar de justícia en un sentit més ampli, i d’això és del que s’han ocupat els filòsofs. Un dels temes de reflexió de la filosofia és intentar definir què és la justícia i com haurien de ser les lleis. De vegades els legisladors s’inspiren en aquestes aportacions de la filosofia per intentar establir lleis que s’adeqüen al màxim possible a la idea de justícia. Però això no sempre és així. A continuació veurem les principals teories de la justícia dins de la filosofia. 2.1 TEORIES CLÀSSIQUES DE LA JUSTÍCIA En aquest apartat anem a veure distints enfocaments de la justícia de l’època clàssica. 2.1.1 LA JUSTÍCIA SEGONS PLATÓ Plató considera que la justícia a la polis (ciutat) s’assoleix quan els tres grups socials principals compleixen la comesa que els correspon (harmonia): -Els governants Tenen com a funció governar la ciutat. Han de conrear les virtuts de la prudència i la cerca permanent de la saviesa i d’aquesta manera governaran correctament. Únicament poden governar els filòsofs. -Els guardians, encarregats de vetlar per la defensa exterior i per l’ordre intern, han de conrear sobretot les virtuts militars, especialment la valentia. -Els artesans i agricultors han de produir els béns materials que es necessiten per a la subsistència. Han de conrear la virtut de la temprança, és a dir, la moderació en el consum, perquè en cas contrari si cometen excessos, no es podrien mantenir els altres dos grups socials. En síntesi, Plató creu que la justícia és l’harmonia, és a dir, el resultat del fet que cadascú complisca virtuosament la missió específica que li correspon en la societat. 2.1.2 LA JUSTÍCIA SEGONS ARISTÒTIL Aristòtil considera la justícia com una virtut essencial per a la vida en comunitat, ja que regula les relacions entre les persones i assegura l'equitat social. Distingix tres tipus de justícia que aborden diferents aspectes de les relacions humanes: a) Justícia distributiva, es refereix a la igualtat o l’equilibri en el repartiment de les càrregues i beneficis entre els membres de la comunitat: honors, riqueses i altres serveis i béns socials. Aristòtil sosté que aquests béns haurien de ser distribuïts proporcionalment, basant-se en el mèrit. Això significa que les persones haurien de rebre més o menys depenent de la seua aportació o valor a la comunitat. b) Justícia commutativa, aquesta forma de justícia s’ocupa de les transaccions entre individus, i assegura que aquestes siguen realitzades de manera justa i regides pel principi de reciprocitat (que les parts involucrades en una transacció al finalitzar aquesta haurien de sentir que han estat tractades equitativament, amb cap part guanyant o perdent de manera desproporcionada). Es tracta de garantir que les transaccions siguen equitatives i que cap part reba més o menys del que li correspon. Per exemple si venem una casa, no és just que se’ns pague amb un parell de sandàlies. c) Justícia legal o correctiva, relativa a l’equilibri o la proporció entre el delicte i el càstig corresponent. Quan algú comet una injustícia (com ara robar), la justícia correctiva busca restablir un equilibri, fent que l'infractor compense a la víctima. L'objectiu és assegurar que ambdues parts tornen a una situació d'igualtat. 2.2 TEORIES CONTEMPORÀNIES DE LA JUSTÍCIA 2.2.1 LA JUSTÍCIA DISTRIBUTIVA La justícia distributiva és una branca de la filosofia política i moral que se centra en la distribució equitativa dels recursos, béns i càrregues dins d'una societat. Aquest concepte té com a objectiu assegurar que els beneficis i les responsabilitats es distribuïsquen d'una manera justa entre els membres d'una comunitat, de manera que ningú es veja desfavorit injustament. Això inclou la distribució de riquesa, oportunitats, drets i deures, i en definitiva, les condicions que determinen la qualitat de vida dels individus. A continuació veurem les distintes teories de la justícia distributiva. 2.2.1.1 LA JUSTÍCIA PER A L’UTILITARISME Seguint el principi ètic utilitarista de fomentar la major felicitat per al major nombre possible de persones, Jeremy Bentham i John Stuart Mill, consideren que el contingut de la idea de justícia és la utilitat general. Quan es decideix quines lleis i decisions polítiques han de portar-se a la pràctica, un estat ha de fer el que siga més útil per a la comunitat en conjunt. Si fem una anàlisi utilitarista dels beneficis i costos de cadascuna de les possibles lleis o decisions polítiques, podrem comparar els resultats d'aquesta anàlisi i així triar la política que ofereix el millor balanç per al conjunt de la societat. Un dels punts forts d'aquest plantejament és la seua aparent objectivitat i racionalitat. L'utilitarisme ofereix un mètode clar per prendre decisions mitjançant el càlcul dels beneficis i els costos associats a cada opció. Aquest enfocament pot resultar especialment útil en contextos on s'han de prendre decisions difícils que afecten a grans grups de persones. Per exemple, en el cas d'una pandèmia, els hospitals podrien haver de prioritzar l'atenció de certs pacients davant la manca de llits suficients, basant-se en criteris utilitaristes.  2.2.1.2 JUSTÍCIA COM A EQUITAT DE RAWLS Un dels problemes de l’utilitarisme, és que no té en consideració a les persones afectades, ja que són generalment una minoria. És per això que varen aparèixer diverses teories que s’oposaren a l’utilitarisme. Un dels filòsofs més crítics va ser John Rawls. Per a Rawls el posicionament utilitarista és inacceptable, en tant que aquest es basa en la idea de que les accions o les institucions són justes únicament si maximitzen la felicitat o el benestar global, fins i tot si això implica sacrificis per a alguns individus. Per tant per a Rawls és inadmissible que es vulneren els drets d'una minoria o d'individus en nom d'un major bé col·lectiu. Per tal d’evitar aquest problema, és a dir, que hi hagen individus discriminats en la distribució de drets i recursos, Rawls proposa una alternativa mitjançant un experiment mental conegut com a la "posició original". La posició original consisteix en una situació on un grup de persones en mig de l’estat de naturalesa (la posició original) ha de decidir els principis fonamentals que regiran en la seua societat. Rawls diu que per a elegir uns principis justos ningú ha de defensar uns principis d’acord amb els seus interessos ja que en aquest cas no hi haurà justícia. Per a evitar això la millor manera per a elegir els principis d’una societat justa serà sotmetre’s al vel de la ignorància. Això significa que aquestes persones no tenen coneixement sobre quina serà la seua posició en aquesta futura societat, si seran rics o pobres, forts o dèbils, etc. Aquesta ignorància assegura que les decisions preses es basaran en la justícia i no estaran influenciades per interessos personals o particulars. Dins d'aquesta "posició original" i sota el "vel de la ignorància", Rawls considera que les persones elegirien dos principis fonamentals: 1) Principi d'igualtat: Totes les persones han de tindre un conjunt igual de drets i deures bàsics. Això inclou llibertats fonamentals com la llibertat de pensament, expressió, associació, entre d'altres. Aquest principi assegura que no hi haurà ciutadans amb més drets que altres, contraposant-se així a la idea utilitarista que podria sacrificar els drets d'una minoria pel bé de la majoria. 2) Principi de diferència: Les desigualtats socials i econòmiques són acceptables o justes únicament si ho són en benefici per als més desafavorits. Aquest principi garanteix que, en cas de desigualtats, aquestes haurien de ser estructurades de tal manera que els més vulnerables acaben sent recompensats. Rawls no està en contra de la desigualtat, però sí d’aquella que perjudica als més dèbils. El concepte de justícia de John Rawls forma part de la justícia distributiva perquè se centra en la manera en què les institucions socials haurien de distribuir els drets, els béns i les càrregues de la societat per ser considerades justes. Tot i que Rawls no especifica exactament quines coses concretes s’ha de distribuir (Rawls està influenciat en aquest sentit per l’ètica formal Kantiana), el seu enfocament es dirigeix a establir els principis que haurien de guiar aquesta distribució, assegurant així una societat més equitativa i justa.  1.1.1.1 IGUALITARISME L'igualitarisme, també conegut com a egalitarianism en anglès, és una teoria de la justícia distributiva que advoca per la igualtat com a principi fonamental en la distribució de recursos (inicialment), oportunitats i altres beneficis dins d'una societat. Aquest enfocament sosté que totes les persones haurien de ser tractades com a iguals i que les desigualtats només són justes si són justificades per algun principi acceptat per tots els membres de la societat. 1.1.1.1.1 JUSTÍCIA COM A IGUALITARISME DE RECURSOS DE DWORKIN Dworkin és un defensor d'una forma específica d'igualtat, que es coneix com a igualitarisme de recursos. Aquest tipus d'igualitarisme no busca una igualtat estricta de resultats o de bens materials, sinó més bé una igualtat en les oportunitats i els recursos inicials disponibles per a cada persona. La idea és que tothom comence des d'una posició similar, encara que després la manera de com les persones utilitzen aquests recursos pot portar a desigualtats. Per a explicar açò Ronald Dworkin va proposar un experiment mental que s’anomena Envy Test (test de l’enveja). Amb aquest experiment, Dworkin buscava assegurar una distribució justa i igualitària de recursos en una societat, ja que no es tracta únicament de repartir, sinó que per a ell cal repartir d’acord amb les preferències de la gent. El test es troba plantejat en el context d'un naufragi d’un vaixell amb passatgers en una illa deserta. En concret, aquest test de l’enveja proposa que els supervivents han de repartir-se tots els recursos disponibles del naufragi de la manera més justa possible. La seua proposta és que els nàufrags hauran d’escollir les preferències i necessitats que tenen, i basant-se en aquestes preferències i necessitats, un subhastador haurà de formar feixos o paquets de recursos. Una vegada generats aquests feixos, la divisió serà justa si cap nàufrag enveja o desitja el feix d’un altre. Si aquesta condició es compleix, es pot dir que s'ha assolit una distribució justa de recursos. Aquesta metodologia no només busca una distribució equitativa basada en la quantitat, sinó que també pren en consideració la qualitat i la rellevància dels recursos per a cada individu, reconeixent la singularitat i autonomia de cada persona en les seues eleccions i valoracions, donant així importància a les eleccions personals i al valor subjectiu dels recursos, ja que som nosaltres els qui millor coneguem els nostres gustos i plaers i els que millor decidirem les conseqüències d’aquests. No és just que tothom tinga el mateix feix, ja que hi haurà gent molt contenta amb aquell feix repartit igualitàriament i gent gens contenta amb el feix o paquet repartit. El problema naix quan una vegada fet el repartiment les persones comencen a actuar de manera diferent, ja que produint i comerciant de manera distinta començaran a haver desigualtats, ja que uns comerciaran millor que altres, així com també hi haurà altres que voldran treballar menys, com també es pot donar el cas de gent que els agrade treballar però en sectors poc remunerats, a més a més que hi haurà qui es posarà malalt, a altres als qui els caurà un raig damunt la seua empresa etc. Tot aquestes circumstàncies podran ocórrer i acabaran desfent la igualtat inicial de la subhasta. Dworkin se n’adona que aquestes desigualtats en moltes ocasions estan relacionades amb la sort, perquè moltes de les diferències en les oportunitats i resultats de les persones no es troben completament sota el seu control. La sort per tant influeix significativament en la vida de les persones i en com poden sorgir les desigualtats. Dworkin divideix a nivell polític la sort en dos tipus: Option luck: Es refereix a la sort que depèn de les decisions voluntàries de les persones. És a dir, la sort opcional és aquella que es deriva de les eleccions que fem conscientment, sabent els riscos i les possibles conseqüències. En aquest cas guanyes o perds perquè abans d’elegir has acceptat un risc que pots voluntàriament no assumir o declinar. Per exemple, apostar a la ruleta, invertir en borsa, estudiar una carrera etc. Brute luck: Es refereix a les circumstàncies o esdeveniments aleatoris que afecten una persona sense que aquesta tinga cap control sobre ells.. És una forma de sort que es dona independentment de les decisions o accions individuals. Exemples: Si et cau un meteorit no previst damunt la teua casa, nàixer en una família rica, patir una malaltia genètica, desastres naturals, accidents inesperats o qualsevol esdeveniment fortuït que pot afectar la vida d’una persona sense que aquesta ho haja pogut preveure o evitar. Segons Dworkin, les desigualtats derivades de la option luck són justes ja que són fruit de la voluntat de les persones, en canvi les desigualtats derivades de la brute luck són les que una societat justa hauria d’intentar compensar, ja que no es basen en decisions ni responsabilitats personals. Una manera de convertir la brute luck en option luck, és la de contractar una assegurança, així davant pedregada que et trenca els hivernacles on tens les collites pots assegurar-ho. Així, la decisió de comprar o rebutjar una assegurança contra catàstrofes és una aposta calculada i per tant option luck. Evidentment no sempre es pot convertir la brute luck en option luck mitjançant una assegurança, per exemple si algú té càncer i ha contractat una assegurança, l’assegurança no li elimina el càncer, per tant continuarà tenint brute luck, tot i que sí que tindrà una menor brute luck ja que ara tindrà més diners per a tractar aquesta malaltia. Dworkin considera que aquestes assegurances es podrien incloure en els feixos de la subhasta inicial, fent que hi haja persones que no vulguen la assegurança en el seu feix i altres que sí. Dworkin sap que açò és un experiment mental i que no es pot dur a la pràctica, però proposa que l’estat emule els resultats d’aquest experiment, evidentment ningú pot contractar una assegurança abans de nàixer per a estar assegurat contra la ceguera, però Dworkin considera que l’estat ideal hauria de crear mecanismes que imiten la situació de justícia que es crea en aquest experiment, proporcionant així mecanismes que mitiguen la brute luck. Això no només garanteix una major equitat, sinó que també respecta el principi de responsabilitat individual davant les opcions personals (cal pensar que Dworkin és liberal i per això mateix li dona un paper molt important a la llibertat individual). Així, la seua visió de l'igualitarianisme és un intent de combinar la igualtat de recursos inicial (o igualtat d’oportunitats) amb la responsabilitat personal, sense oblidar la necessitat de protegir els individus de les adversitats que no poden controlar. 1.1.1.1.2 IGUALITARISME DE LA SORT L'igualitarisme de la sort (luck egalitarianism) és una teoria de la justícia distributiva que defensa que és injust estar en pitjor situació que altres persones a causa de factors arbitraris que escapen del control d'una persona, com per exemple el lloc de naixement, la classe social dels pares, capacitats o talents naturals. Aquestes circumstàncies arbitraries no haurien d'influir en la igualtat. Així, l'igualitarisme de la sort defensa un tipus de justícia distributiva que consisteix en protegir i compensar a les persones que es troben en aquesta situació immerescuda. De vegades Dworkin ha estat considerat un defensor d’aquesta corrent, però ell ho ha rebutjat. Entre els autors principals d’aquesta corrent trobem a Richard Arneson i a Gerald Cohen. Cohen s’oposa al test de l’enveja de Dworkin i també s’oposa al tipus d’igualitarisme que defensa aquest. Cohen considera que repetir la subhasta del test de l’enveja i crear un nou repartiment fins que tothom està d’acord no és suficient per a establir justícia ja que aquest repartiment no té en compte ni les capacitats individuals ni tampoc els talents naturals de les persones. Aquestes diferències poden afectar de manera desproporcionada a la igualtat ja que les persones fins i tot partint d’una situació teòricament justa, amb les seues accions podrien acabar amb resultats distints. Per això Cohen considera que la proposta de Dworkin no promou la igualtat correctament. Dworkin contestarà a aquesta objecció afirmant que les desigualtats poden ser justificades si són el resultat de decisions lliures i no coaccionades. Cohen per la seua banda contraargumenta que aquesta visió de la llibertat i la justícia ignora les condicions estructurals i les influències socials que poden limitar la llibertat i la igualtat d'oportunitats de les persones. Segons Cohen, no és suficient permetre que les persones duguen a terme les seues pròpies eleccions si les circumstàncies en què es troben estan estructurades injustament. Per exemple, una persona que ha de treballar en treballs mal pagats pel fet de ser pobra, pot 'escollir' seguir treballant en condicions precàries, però aquesta 'elecció' es fa sota una forma de pressió econòmica, ja que ha d’acceptar-ho si vol sobreviure (en canvi el seu cap no es troba en aquesta situació i per tant la manera de prendre les decisions no és la mateixa i podrà rebutjar treballar en aquestes circumstàncies). Per tant, Cohen creu que una societat justa hauria de compensar a les persones que es troben en una situació que no han elegit i que és escapa del seu control(com les capacitats, l’estructura social etc.) 1.1.1.2 PRIORITARIANISME El prioritarianisme (prioritarianism en anglés) és una teoria de la justícia distributiva que defensa que l’important a nivell moral és prioritzar el benestar dels més desfavorits o els pitjors situats en la societat. A diferència de l'igualitarisme, el prioritarianisme no sosté que la igualtat siga necessàriament l'objectiu més important. Segons aquesta teoria, augmentar el benestar d'aquests individus té més valor moral que augmentar el benestar d'aquells que ja es troben en millors condicions. Entre els autors principals es troben Derek Parfit i Richard Arneson. Un aspecte clau del prioritarianisme és que considera que és més urgent i moralment important millorar la situació d'una persona que està en una posició molt dolenta, que millorar la situació d'algú que ja està en una posició relativament bona. Això implica que, per a un prioritarista, donar 50 euros a una persona pobre té un valor moral molt més alt que donar aquests mateixos 50 euros a una persona rica. En aquest punt es diferencia el prioritarianisme de l’utilitarisme ja que aquest únicament es centra en maximitzar la felicitat o el benestar total, sense tenir en compte qui se'n beneficia (encara que hi ha utilitaristes que estarien d’acord amb aquest punt amb el prioritarianisme). Això sí el prioritarianisme també busca el benestar general, però també considera que s’ha de distribuir bé per tal d’ajudar a les persones que ho necessiten. Un dels arguments a favor del prioritarianisme és que té en compte la realitat que en moltes societats les persones no comencen des de les mateixes posicions, ja que factors com la sort, les capacitats naturals o les circumstàncies socials poden influir significativament en la seua qualitat de vida. A través d'aquest enfocament, el prioritarianisme intenta corregir aquestes desigualtats d'una manera que maximitze el benestar dels menys afavorits. En resum, el prioritarianisme no cerca la igualtat absoluta, però sí que advoca per un principi de prioritat: és a dir, que les polítiques justes haurien de donar més pes a les necessitats dels més desfavorits en la societat, i que qualsevol millora en el benestar d'aquestes persones és més valuosa que una millora equivalent en el benestar dels que ja es troben en una posició millor. 1.1.1.3 L’ENFOCAMENT DE LES CAPACITATS L’Enfocament de les Capacitats (Capability Approach) és una teoria de la justícia que sosté que el que és realment valuós en la vida humana no és merament la igualtat en la riquesa material (o igualtat de recursos) o l'utilitat (o benestar), sinó les "capacitats" — és a dir, la llibertat real que les persones tenen per a fer o ser el que valoren. Aquesta perspectiva posa l'accent en les llibertats i oportunitats que tenen les persones per aconseguir allò que valoren. Per tant, no es tracta simplement de quants recursos tenim, sinó de quines oportunitats tenim per realitzar-nos com a individus i contribuir a la societat. L'Enfocament de les Capacitats proposa una visió més amplia i més rica sobre el benestar i el desenvolupament humà, més enllà de la mera acumulació de riquesa o satisfacció de necessitats bàsiques. Hem d’entendre que les capacitats són oportunitats reals, no són llibertats negatives en el sentit liberal, sinó que són llibertats en el sentit d'oportunitats que són efectivament disponibles per als individus. No hem de valorar els recursos per ells mateixos sinó en la mesura que ajuden a les persones a aconseguir majors oportunitats. Per tant els recursos materials són importants en tant que faciliten o permeten a les persones ampliar les seues capacitats i així aconseguir les oportunitats de viure la vida que valoren. 1.1.2 LA JUSTÍCIA PER AL LIBERALISME PROPIETARISTA Robert Nozick critica la justícia distributiva, ja que afirma que la justícia significa igualtat davant de la llei i respecte a la propietat privada. Segons aquesta concepció, l’estat no ha de realitzar cap tipus de redistribució de la riquesa per ajudar els qui tenen menys recursos i possibilitats, ja que així violaria els drets de propietat de les persones. A partir d’ací, és el lliure intercanvi de béns i serveis en el mercat el que estableix tota distribució justa. Ajudar els altres és una qüestió voluntària, no una obligació en nom de la justícia. 1.1.3 JUSTÍCIA DISCURSIVA Karl-Otto Apel i Jürgen Habermas ofereixen com a criteri de justícia el principi segons el qual una acció, norma o institució serà justa si els afectats per aquesta estan disposats a atorgar-hi el consentiment, després d’un diàleg en condicions de simetria. En aquesta postura el que es busca és l’acord de tot els implicats en condicions perfectes i simètriques de participació, sense pressions externes o internes. La justícia discursiva és una corrent Kantiana i per això només les normes – lleis, polítiques públiques etc.— que expressen interessos universalitzables podran passar el filtre de la justícia.  2. QUÈ ÉS LA LLIBERTAT? Ser lliure té dos significats. Aquests dos tipus de llibertat els anomenem llibertat negativa i llibertat positiva. La llibertat negativa és l'absència de coacció externa. És l’absència de barreres físiques, interferències o restriccions externes que priven un ésser viu de fer qualsevol acció. Els esclaus sotmesos a qualsevol tirania o els empresonats no tenen llibertat negativa. Aquesta idea es centra en el fet que una persona és lliure en la mesura que ningú (ni cap institució ni cap altra persona) li impedix fer allò que vol fer. Per exemple, si una persona vol expressar les seues opinions i no hi ha cap llei ni autoritat ni persona que li impedisca opinar, aquesta persona gaudeix de llibertat negativa en relació a l'expressió. La llibertat positiva és la capacitat individual d’exercir l’autonomia, de tenir el control sobre la pròpia existència i de realitzar un projecte de vida. En poques paraules és la capacitat de qualsevol individu de ser propietari de la seua voluntat i de controlar i determinar les seues pròpies accions. Ací, la llibertat no només es definix com l'absència de coacció externa, sinó també com la presència de control i autonomia sobre la pròpia vida. Això implica tindre els recursos, les habilitats i les oportunitats necessàries per prendre decisions que reflectisquen les pròpies necessitats i aspiracions. Per exemple, una persona pot ser lliure de triar la seua feina (llibertat negativa) perquè ningú li ho impedix, però si és pobra i necessita treballar immediatament per a sobreviure i es veu obligada a acceptar qualsevol feina, encara que no siga la que desitja, llavors podem afirmar que la seua pobresa li impedeix exercir una veritable llibertat d'elecció (llibertat positiva), i per tant, no és realment lliure. 3. L’AUTORITAT POLÍTICA L’autoritat política és la capacitat o poder que té una institució per ser obeït pels seus subordinats, és a dir, és allò que ens porta als ciutadans a reconèixer i a respectar l’autoritat legal de l’estat. Aquest respecte cap a l’estat és el que el faculta per a elaborar i aplicar les lleis. De vegades l’autoritat polític pot imposar-se mitjançant la força, tot i no ser legítim per a la població, així i tot, per por la gent obeeix. Ara bé, si el que es pretén és que el poder perdure, és molt millor comptar amb l’aprovació i reconeixement de la població. I aquesta idea és precisament la que defensa el filòsof i sociòleg Max Weber a la qual li anomena “legitimitat”. Per tant, la legitimitat és la qualitat que fa que l'autoritat d'un govern o d'un líder siga considerada vàlida i justificada pels membres de la societat sense coacció. És allò que porta la gent a acceptar i obeir l'autoritat no només per por a la repressió, sinó perquè la perceben com a justa i adequada. La legitimitat és, per tant, el fonament sobre el qual es construeix l'acceptació del poder. Weber va definir l’estat com la institució que dins d’un territori específic reclama el monopoli de la violència física legitima. 5.1 LEGITIMACIÓ DEL PODER Per a Weber hi ha tres formes de legitimar el poder polític: a) La legitimació tradicional: Es basa en el prestigi de les costums, que s’han mantingut al llarg del temps. En aquest tipus de sistema, el poder sovint es transmet per herència dins d'una línia de successió establerta, com en el cas de la monarquia. El dret a governar d’aquesta manera és vist com a inherent i no es qüestiona perquè "sempre ha sigut així". Les societats amb una legitimació tradicional tendeixen a tenir estructures socials i polítiques estàtiques, on el canvi és lent i sovint es veu amb sospita o resistència. b) La legitimació carismàtica: Es basa en el carisma i lideratge d’un individu, el qual suscita admiració i respecte. Els seguidors creuen en aquesta persona per les seues capacitats heroiques o exemplars. Tanmateix, la naturalesa carismàtica de la legitimació pot ser problemàtica en termes de successió, ja que el poder està tan lligat a una persona en particular que és difícil substituir-lo. c) La legitimació racional-legal: Aquest tipus de legitimitat es basa en l’existència d’un conjunt sistematitzat de normes i lleis objectivament aplicables. D’acord amb aquesta forma de legitimació, sols és legítim el que s’ajusta a les lleis. El poder no resideix en una persona, sinó en un conjunt de normes i procediments legals. Les persones ocupen càrrecs i exerceixen poder en virtut de la seua posició dins d'aquest marc legal. La legitimitat es deriva de la creença en la legalitat dels legisladors de normatives i del dret dels administradors a exercir l'autoritat sota aquestes normes. Aquesta forma de legitimitat és típica en les societats modernes, on la governança i l'administració s'organitzen al voltant de principis legals establerts i burocràcia. Quan la població no reconeix la legitimitat (deslegitimació) sol haver un qüestionament del poder. 5.2 QÜESTIONAMENT DEL PODER Hi ha circumstàncies en les quals la ciutadania qüestiona una part o la totalitat de l’ordenament polític, ja que el considera il·legítim. Açò ens porta a diferents formes de qüestionament polític: - Revolució: Revolució és un procés de canvi profund i radical en l'organització política, social o econòmica d'una societat, que implica el trencament amb l'ordre establert i la instauració d'un nou marc legal i institucional. L’obligació política davant l’ordre antic desapareix i se substitueix per l’adhesió a les lleis del nou ordre. - Revolta: Una revolta és un acte de resistència o protesta col·lectiva, sovint espontània, contra problemes socials o contra situacions percebudes com a injustes. La revolta generalment és una manifestació d'ira popular de menor escala que una revolució, ja que no pretén canviar l'ordre social o institucional, sinó que se centra en qüestions concretes. - Desobediència civil: Consisteix en la declaració explícita de no voler acatar, de manera pacífica, alguna llei que es considera injusta (veurem aquest concepte amb més detall en el següent apartat). A banda d’aquestes formes de qüestionar el poder poden haver-ne més, com les manifestacions, l’activisme polític, crítica intel·lectual, accions legals etc.) 5.3 DESOBEDIÈNCIA CIVIL La desobediència civil és el refús actiu d'una persona o un grup de persones d'obeir certes lleis, demandes i ordres d'un govern, o d'un poder internacional d'ocupació. La desobediència civil ha de ser no-violenta per a ser anomenada desobediència civil. La desobediència civil cobra sentit quan apareix una contradicció entre una llei i el sentit de la justícia que ha estat consensuat dins d’una determinada comunitat política. Consisteix en una acció política no violenta i un acte conscient contrari a la llei amb la intenció de canviar aquesta llei. Per tant la desobediència civil s’expressa en actes formalment il·legals però moralment legítims ja que troba la seua justificació en principis morals relacionats amb la concepció de l’estat civil, el bé públic i una determinada idea de justícia. No es tracta d’una justificació per raons personals sinó comunitàries. La desobediència civil és selectiva, no rebutja la totalitat d’una llei, sinó aquells aspectes o lleis que entre en conflicte amb la idea de justícia que es compartida per la comunitat. Generalment implica una mentalitat que s’avança al seu temps i que s’acabarà integrant dins del marc jurídic i polític com un avanç polític i democràtic. La desobediència civil també té a veure amb el convenciment d’una part de la ciutadania que és a les seues mans la possibilitat de canviar gràcies al seu esforç i la seua lluita – una determinada situació injusta. 5.4 INDIFERÈNCIA Gramsci critica la passivitat de la població, ja que considera que els qui no prenen partit (els qui no són partisans) davant les qüestions socials i polítiques són responsables de la perpetuació de l'opressió, i Gramsci els anomena indiferents. La indiferència facilita el poder de les estructures injustes. Per a Gramsci, l’acció conscient i la participació activa són fonamentals per a qualsevol canvi social significatiu.